Aproximació a l'univers d'Stieg Larsson by Centre d'Investigacions Film-Història

TREBALL DE RECERCA

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON ESTUDI DE L’ADAPTACIÓ CINEMATOGRAFICA DE MILLENNIUM

ARLET SÁNCHEZ ROJALS 2n de Batxillerat, Grup 7 ESCOLA SÚNION TUTORA: INARA SERRA NOVEMBRE DE 2015

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ÍNDEX Resum, Abstract i agraïments....................................................................................2 1. INTRODUCCIÓ………………………………………………………………………………….3 1.1. Objectius………………………………………………………..............................…4 1.2. Hipòtesi de treball i metodologia…………………………………………..……...…4 2. PART TEÒRICA. LARSSON I MILLENNIUM: LITERATURA I CINEMA……………......5 2.1. Novel·la negra/novel·la negra sueca…………………………………………….….5 2.2. Biografia d' Stieg Larsson…………………………………………………….......….8 2.3. Personatges ficticis inspirats en personatges reals…………………………..….15 2.4. Del text literari al guió cinematogràfic................................................................16 3. PART PRÀCTICA. NOVEL·LA I PEL·LÍCULES: ESTUDI COMPARATIU................... 18 3.1. Disseny de la recerca…………………………………………………...…….........18 3.1.1. L’estudi de l’estructura de la novel·la………………........….…………. 19 3.1.2. Capítols i posada en sèrie …………....…………….......................…...20 3.2. L'adaptació cinematogràfica………………………………………...…….............20 3.2.1. Entrevista a un professor de guió cinematogràfic……........................20 3.2.2. Guionistes i guió adaptat.....................................................................23 3.2.3. El film suec i el nord-americà. Crítica i anàlisi diferències…...............24 3.3. Comparació entre els dos textos……………………………...............................27 3.3.1. Entrevista a un especialista de cinema...............................................27 3.3.2. Espais, temps i ordre ………………………......................................…28 3.3.3. Personatges………………………………………….................…..........30 3.3.4. Dues escenes comparades i anàlisi dels diàlegs…………..................32 4. CONCLUSIONS……………………………………………………………....................….. 35 5. RECURSOS…………………………………………………………………….........….........38

6. ANNEXOS.................................................................................................................Vol. 2 6.1. Entrevistes completes: Carlos Giménez Soria i Daniel Agudo 6.2. Millennium: La saga 6.2 Tipologia dels espais que apareixen a les escenes del film suec 6.3. Anàlisi de l’Escena 2 6.4. Personatges secundaris 6.5. Crítiques sobre les adaptacions cinematogràfiques 6.6. Extracte de la taula bàsica de dades i anotacions de la novel·la

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

RESUM Aquest treball s'endinsa en el complex món del periodista, activista i escriptor suec Stieg Larsson i la seva obra Millennium. S'intenta establir una comparació entre dos llenguatges diferents: el literari i el cinematogràfic i, per tant es pretèn aprofundir en el tema de l'adaptació cinematogràfica. També s'han comparat el film suec i el nord-americà del famós director David Fincher.

ABSTRACT This research work gets into the complex world of the journalist, activist and Swedish writer Stieg Larsson and his masterpiece Millennium. I have tried to establish a comparison between two different languages: the literary language and the film language. Therefore, I have also tried to take a closer look at film adaptation. I have also made comparisons between the Swedish film and the American one directed by the famous film director David Fincher.

AGRAÏMENTS En primer lloc voldria agrair la col·laboració de totes aquelles persones que han col·laborat desinteressadament en aquest treball i que m'han ajudat aportant molta informació i que són: en Carles Giménez Soria, professor de

Universitat

Internacional de Catalunya, i a en Daniel Agudo, professor de l’Escola de Cinema de l'ESCAC. En segon lloc vull expresar el meu agraïment per l’atenció i l'assessorament rebut per part de la meva tutora Inara Serra, i per part de l'Adriana Fasanella, qui va començar tutorant el meu treball. Per últim vull donar les gràcies a la meva mare Xànxels Rojals i al meu pare Francesc Sánchez Barba pel suport rebut. 2

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

1. INTRODUCCIÓ Els homes que no estimaven les dones és una novel·la que t'atrapa des del primer moment pel seu ritme frenètic i per la intriga que ha captivat a milers de lectors. A més, el seu escriptor desperta molta curiositat i compassió: un home de mitjana edat que va morir després d'escriure tres novel·les tan exitoses sense veure-les publicades. Vaig llegir la primera novel·la de la saga Millennium farà gairebé dos anys, per recomanació de la meva mare. Em va encantar i aleshores vaig veure la pel·lícula nordamericana. M'agrada molt la novel·la negra, però fins al moment aquesta és amb diferència la meva preferida. Quan em van dir que havia d'anar pensant el tema del Treball de Recerca, vaig tenir clar immediatament que l’havia de fer de cinema o de literatura, dos dels camps que, com la música m'agraden més. Em costava molt decidirme per un, fins que finalment vaig pensar: I si faig el treball combinant els dos àmbits?

Se'm va ocórrer que podia triar una novel·la que s'hagués adaptat al cinema. De seguida em van venir noms com ara Harry Potter, la nova saga Divergent, Crepuscle, o Els Jocs de la Fam. Però vaig decantar-me per Millennium perquè coneixia altres persones que ja havien treballat les sèries abans esmentades, històries més conegudes entre la gent jove. A més volia parlar més aviat de la novel·la negra i no de la fantàstica o de la ciència ficció. D’altra banda, des de petita que llegeixo molts llibres, però la meva passió per la literatura m'ha sorgit fa poc i de ben segur que l'assignatura de Literatura Universal que he fet a Primer de Batxillerat m’ha motivat força. També passo bona part del meu temps lliure escrivint textos o guions, i sobretot, veient pel·lícules. Tot plegat justifica l’elecció del treball i crec que he tingut molta sort amb l'aprovació d’un tema que d’entrada m'inspira confiança.

Només em voldré centrar en la primera novel·la perquè, a diferència de les altres dues parts, ha tingut dues adaptacions cinematogràfiques: la sueca i la coproducció nordamericana i nòrdica. A més, és l'inici de la sèrie, i per tant, on es descriuen millor els personatges i el seu context. Crec que aprofundint sobre la vida de l’autor i sabent més sobre l’èxit de la novel·la nòrdica puc conèixer una mica més una societat habitualment idealitzada com la sueca. 3

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

1.1. Objectius Entre els objectius principals d’aquest treball hi són els següents: o Conèixer la tasca periodística i editorial de l’autor o Descobrir les característiques principals de la novel·la negra sueca o Aprofundir en el funcionament d’un guió cinematogràfic i en les claus d’un guió adaptat a partir d’una novel·la d’èxit o Establir criteris per comparar un text literari i un text cinematogràfic o Comparar dues adaptacions cinematogràfiques sobre un mateix text literari o Saber com s’ha fet la transposició de Millennium a la pantalla o

Cercar característiques dels personatges i estudiar l’espai, el temps i els diàlegs als dos textos.

o Aplicar mètodes de recerca com ara l’entrevista a especialistes del tema tractat. 1.2. Hipòtesi de treball i metodologia En primer lloc vull demostrar que la pel·lícula dóna prioritat a l’acció i a la intriga i menys a les qüestions relacionades amb els mitjans de comunicació o els problemes personals dels protagonistes però com a guió adaptat d’una novel·la d’èxit té poques variacions respecte a la història. En segon lloc en aquest treball de recerca es vol mostrar que l’escriptor Stieg Larsson va crear una novel·la complexa que posseeix elements d’un thriller però també propis de la novel·la gòtica. La utilització de la por i l’estètica sinistra de Lisbeth Salander, la jove protagonista femenina, s’han transposat a la pel·lícula amb l’ajuda de les ambientacions fosques i recursos visuals que té a disposició. A la secció 3.1. (Disseny de la recerca) explicaré quins aspectes de l’adaptació destacaré a partir de la utilització de descriptors i de taules de dades que em permetran obtenir dades sobre els textos d’aquesta recerca. Com a metodologia podem establir aquests passos: 1.- Revisió de la bibliografia més accessible en castellà o anglès per conèixer els trets de la novel·la sueca, el cas de Millennium i la vida del seu autor. 2.- Analitzar el funcionament dels guions adaptats a partir de filmografia, reportatges i altres lectures. 3.- Seleccionar alguns aspectes destacables per poder analitzar l’adaptació cinematogràfica com ara els personatges, els llocs i localitzacions de Suècia que ja afegeixen un aire especial al gènere, la posada en escena i alguns aspectes tècnics de les transcripcions (veus, muntatge, etc.). 4

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

4.- Entrevistar a dos especialistes que, un cop comentades algunes crítiques sobre les adaptacions cinematogràfiques, ajudin a valorar la qualitat i la tècnica del guió de la pel·lícula. 5.- Finalment les conclusions confirmaran o no les afirmacions o hipòtesis plantejades.

2. PART TEÒRICA. LARSSON I MILLENNIUM: LITERATURA I CINEMA No entenc l’èxit de la novel·la negra nòrdica: li manca qualitat Maj Sjöwall (2013)

A més dels coneixements adquirits a les matèries de llengües i, sobretot, a Literatura Universal, en aquest treball de recerca s’han d’incloure alguns apartats dedicats a saber què és la novel·la negra des dels seus orígens i com aquesta s’ha desenvolupat amb èxit als països nòrdics. També intentarem aprofundir en la vida de l’autor i en la seva activitat professional a partir del testimoni de les persones que el van estimar i seguir de més a prop. Estudiaré aquesta novel·la que ha commocionat a molts i molts lectors tot i que l’autor mai va poder veure la seva obra publicada ni gaudir de l’èxit propi d’un bestseller. Finalment repassarem algunes de les dificultats per portar el llenguatge literari al cinematogràfic per tal de, ja a la part pràctica, poder entendre millor quines operacions de transposició s’hi realitzen. 2.1. Novel·la negra/ Novel·la negra sueca Millennium és una novel·la negra? Es qualifica com a novel·la negra en les crítiques, les editorials, etc.? I les novel·les negres sueques són diferents de la resta? Per tal de respondre aquestes dues qüestions caldrà buscar els conceptes de novel·la negra i les característiques que delimiten la novel·la negra sueca. En el pròleg escrit per Manuel Vázquez Montalbán d'un llibre de J. F. Colmeiro 1, s'explica que aquesta literatura és una “nova poètica del delicte” on apareix una investigació formal i una denúncia d'una societat injusta amb conflictes de classe salvatges que té orígens en revistes i edicions barates que en un principi es considerava popular i de poca qualitat. Van ser els francesos a partir dels anys 50 que van definir el concepte roman noir i el van incloure a la literatura de qualitat. Colmeiro explica que el delicte és un element orgànic de la mateixa societat “instal·lada en la doble moral i la doble veritat” i que aquest gènere s'inicia a principis del 1

COLMEIRO, José F., La novela policíaca española: teoría e historia crítica. Ed. Anthropos, Barcelona, 1994, pàgs 9 i ss.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

segle XIX amb el detectiu Lupin creat per Edgar Allan Poe, que continua amb Conan Doyle, Agatha Christie i Chesterton i que té l'esplendor a meitat del segle XX després de la Gran Depressió dels anys 30. L'autor estableix comparacions entre la novel·la picaresca i la novel·la de detectius perquè tant el murri com el detectiu pertanyen als grups populars i es veuen envoltats de la brutícia, del delicte i de la injustícia que han de conèixer per sobreviure i en alguns casos, denunciar. En aquest gènere negre, normalment el protagonista és un detectiu independent de les investigacions oficials però en algunes èpoques el protagonisme de la investigació el té un periodista, un advocat o un ciutadà que es veu embolicat en un entramat delictiu. Un dels millors especialistes espanyol de novel·la negra és Javier Coma, autor d'un diccionari de cinema negre publicat a la famosa col·lecció La Cua de Palla. En el seu llibre La novel·la negra repassa les principals etapes i autors dels Estats Units: Dashiel Hamett, James Cain, Horace McCoy, Raimond Chandler i Jim Thompson, Ross Macdonald i Patricia Highsmith, entre d'altres i destaca que inicialment la producció era de novel·la de gàngsters. Per acabar aquesta secció cal esmentar la importància de la novel·la negra francesa amb autors tan importants com George Simenon que s'apropen a la vida dels ciutadans d'una manera menys estrident, i destaca la vida quotidiana. La novel·la negra sueca Per tal de valorar la importància de la trilogia Millennium hem accedit a diferents blocs i webs d'editorials que fan referència als principals autors de novel·la negra sueca. Fent una cerca al catàleg de la Universitat de Barcelona vaig trobar la tesi doctoral Novela policíaca contemporánea, una aproximación teórica a través de la obra de Jakob Arjouni, Andrea Camilleri, Henning Mankell e Ingrid Noll de Alejandro Casadesus que, a la secció 4.5., repassa la història de la novel·la policíaca a Suècia i dóna pistes dels temes, personatges i la crítica social present en altres autors. Dos dels principals especialistes sobre la novel·la negra sueca són J. Wopenka i K.O. Dahl que recorden que la primera publicació d'una novel·la de Conan Doyle a Suècia va ser l'any 1891. En 1893 va aparèixer el primer relat policíac suec de Prins Pierre que crea la figura del policia Fridolf Amar que resol un cas a la ciutat sueca d'Eskilstuna seguint la tradicional recerca criminal des de la perspectiva del detectiu. Altres autors inicials són Harold Jonson (1886-1936) o Fritz W. Richter i S.A. Duse, que el 1913 crea el personatge de Leo Carring una mena de detectiu superhome. El primer escriptor suec amb reconeixement internacional és Gunnar Serner (1886-1947) que amb el pseudònim 6

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

de Frank Heller, crea el detectiu Filip Collin. El 1934 neix la revista Detektivmagasinet. Casadesus esmenta 27 Metersekunde Schnee com la primera obra de qualitat de Kjerstin Göransson. Els anys 40 i 50 es consolida el gènere amb Stieg Trenter, D. Lange o H.K, Rönblom, per donar pas a la parella Söjwall y Wahlöö, a qui s'atribueix la paternitat de la novel·la negra nòrdica. Junts van escriure deu novel·les entre 1965 i 1975, amb el detectiu Martin Beck. Els dos autors s'inscriuen en el corrent de Politzeikrimi amb una forta càrrega de crítica social i que canviarà l'orientació dels lectors que a partir d'ara s’interessaran menys per l'enigma i veuran un fort protagonisme dels grups de policies, patró que seguirà l'obra de Nils Hövenmark (1922-1995) que crea l'escriptor Roland Hassel que es mou en dues ciutats imaginàries del nord de Suècia. Patricia León apunta que l’objectiu final d’ambdós escriptors anava més enllà d’un interès professional o comercial: “En su condición de comunistas y aprovechando la de periodistas, con sus obras perseguían desmontar la idílica imagen que el mundo tenía de la Suecia de los 60. Empeñaron su capacidad narrativa en denunciar el trato que la clase trabajadora recibía de la socialdemocracia, fue su intento de desenmascarar la farsa en que se había convertido el llamado Estado del Bienestar en su país.” 2

Entre els anys 70 i 90 es combinen l’interès pels policies, el thriller o la novel·la d'espies. Hakan Nesser crea l'inspector Van Veeteren que treballa a la ciutat imaginària de Maardam. Amb tot, l'autor principal és el recentment traspassat Henning Mankell que presenta l'investigador Kurt Wallander, un policia turmentat amb problemes personals i gran angoixa vital proper al Politzeikrimi.

Imatges 1 i 2 i 3. Esquerra: Maj Sjöwall a Barcelona. Centre: Henning Mankel. Dreta: Una de les darreres imatges de l'Stieg Larsson del 2004 durant una entrevista a la llibreria sueca Svensk Bokhandel (Britt-Marie Trensmar/Seanprix)

A la tesi doctoral de Casadesus, s'analitza el paper dels mitjans de comunicació a la novel·la negra que ens pot donar pautes per valorar l'obra de Larsson, ja que són els periodistes els principals protagonistes de la trilogia:

LEÓN, P., Novela negra escandinava. 50 años de éxito literario (www.yellowbreak.com/novela-negra-escandinava/).

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

“... se trata de un tema inherente a la novela policíaca debido a la conexión existente entre realidad y novela policíaca. La importancia y omnipresencia de los medios de comunicación en la sociedad moderna encuentran su reflejo en la novela policíaca en la que ejercen una importante función como transmisores de información. Su contribución a la construcción de la trama es destacable, especialmente cuando el lector sigue la narración desde la perspectiva del criminal, quien encuentra en los medios de comunicación una manera anónima y eficaz de seguir el transcurso de la investigación que su delito ha originado.” 3

L’èxit i la projecció de l’actual novel·la nòrdica obeeix, segons els crítics a la magnífica descripció present a les seves narracions d’un model escandinau en declivi, també corromput com ja a mitjan dels 60 denunciaven Sjöwall i el ja mort Wähloo. Entre els escriptors escandinaus actuals d’èxit s’esmenten, a més d’Henning Mankell al noruec Jo Nesbo (Oslo, 1960) que el 1997 va endegà amb Flaggermusmannen una exitosa sèrie de l’inspector Harry Hole, a Camilla Lackberg, autora de Les filles del fred o La Princesa de Gel, i supervendes a Espanya o a Asa Larsson, anomenada “nova Reina de la Novel·la Negra Nòrdica” (Uppasa, Suècia, 1966) que amb Aurora Boreal va vendre a Espanya 250 000 exemplars i que es va adaptar al cinema el 2007 per Leif Lindblom amb participació de l’autora. L’assassinat mai resolt del primer ministre Olof Palme el 1986 va generar un enorme impacte en la societat sueca. La novel·la policial va fer un tomb més social i es va centrar més en aspectes morals que no funcionaven massa bé posant al descobert casos de violència de gènere, crims racistes o l’ús d’instruments no democràtics per a defensar suposadament l’estat democràtic. A més aquestes novel·les mostren els costums, les ciutats i els carrers amb el seu particular clima essent transportats a una mena de viatge. Aquests ingredients són presents a Stieg Larsson, Asa Larsson, Camilla Läckberg o a altres autors d’èxit com ara Jens Lapidus, Lars Kepler o Mari Jungstedt. 2.2. Stieg Larsson: biografia i novel·la Un dels textos bàsics per conèixer la trajectòria de l'Stieg Larsson, els seus valors i la seva vida és El meu amic Stieg Larsson, escrit pel seu company de feina Kurdo Baksi. Baksi va néixer el 1965 al Kurdistan turc i el 1980 va emigrar com a refugiat a Suècia. El 1987 va fundar Svartvitt, una revista antiracista catalogada de provocativa que, en canvi, l'Stieg elogiava. Baksi coneixia Larsson per les xerrades que havia fet arran de la publicació del llibre Extremhögern (L'extrema dreta). El llibre de Baksi dóna claus per entendre quins aspectes de la seva vida són incorporats a Millennium. El capítol inicial explica l'enterrament de Larsson, que va tenir lloc a la capella de la 3

CASADESUS B. Alejandro, Novela policíaca contemporánea, una aproximación teórica a través de la obra de Jakob Arjouni, Andrea Camilleri, Henning Mankell e Ingrid Noll, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Anglesa i Alemanya, Barcelona, 2007, pàg. 8.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Santa Creu del Cementiri del Bosc a Skogskyrkogarden, al sud d'Estocolm. Fent paral·lelisme amb l'escriptor Raymond Carver, Baksi escriu: “… se'l recordaria com a escriptor, autor d'un dels més grans i inesperats èxits literaris dels temps moderns. Per la majoria de nosaltres era un heroi incansable de la lluita contra el racisme; no hi havia cap lluita per a la democràcia i la igualtat en què no volgués participar. Ell era conscient que el preu era molt elevat, però era un preu que estava disposat a pagar. Les amenaces constants, la falta de mitjans econòmics i les nits en blanc. La lluita era una part essencial de la seva vida.”4

Un dia, Larsson va trucar a Baksi perquè l'ajudés a organitzar una manifestació i li va dir: sense immigrants, Suècia s'atura i a partir d'aquí va començar la seva amistat i aquest últim explica: tot i que ens acabàvem de conèixer, sentia com si ens haguéssim conegut durant molt de temps. De seguida vaig pensar que era una de les persones més valentes que havia conegut.”5 Baksi descriu Larsson com una persona amb una forma tranquil·la de parlar, una veu càlida i convincent, valenta i sobretot treballadora, amb una manera enèrgica de gesticular amb les mans però també com una persona molt misteriosa ja que mai parlava dels seus primers vint anys de vida. Les converses entre ells dos sempre tractaven sobre els valors de la democràcia, la lluita comuna en favor de les dones i contra del nazisme i el racisme: poques vegades havia conegut algú que cregués tan fermament en la democràcia i en el valor igual de totes les persones. Larsson feia costat a la gent feble i desprotegida, i estava disposat a pagar un preu ben alt per canviar les coses. La seva vida era lluitar, perquè tenia passió per la justícia, que, segons Baksi, podia haver nascut de les converses a la cuina que tenia amb la seva mare Vivianne. En Karl Stig-Erland Larsson va néixer al 15 d'agost del 1954 a Ümea, Suècia. Va viure un temps al camp amb els seus avis al poble de Norsjö fins que, als vuit anys, es va morir el seu avi i va haver de tornar a Ümea. Als dotze anys li van regalar la seva primera màquina d'escriure. Als catorze anys es va apuntar al moviment del Front Nacional d'Alliberament del Vietnam (FNL). Més tard, en una d'aquestes manifestacions va ser quan va conèixer la que seria la seva companya sentimental tota la vida: l'Eva Gabrielsson. Als quinze anys va viure una de les experiències que el van marcar per tota la vida. Era el 1969 i l'Stieg era en un càmping d'Ümea. Va veure com tres amics seus violaven a una noia de la seva edat, i ell no va fer res per evitar-ho. En Baksi creu que no ho va evitar perquè la lleialtat amb els amics era massa forta i perquè era massa jove i insegur. Després va adonar-se’n que ho hagués pogut evitar, i va començar a tenir uns

4 5

BAKSI, Kurdo, El meu amic Stieg Larsson, Ed Columna Edicions, S.A., Barcelona, 2010, pàg. 8. BAKSI, K., op. cit., pàg. 24 i ss.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

remordiments molt forts. Uns dies més tard es va posar en contacte amb la noia i li va demanar perdó per la seva covardia. Ella li va dir: “No et perdonaré mai”. Aquest és possiblement el pitjor record de l'Stieg que comenta així Baksi: “... es notava que la veu de la noia encara ressonava dins seu, fins i tot després d'haver escrit tres novel·les que tracten de dones desprotegides, ultratjades i violades. Probablement la seva intenció no era ser perdonat. Però si es llegeixen els llibres, en alguns llocs es pot entreveure la força decisiva que hi havia al darrere. Per això les dones de les seves novel·les són obstinades i van pel seu propi camí. Peguen! Oposen resistència! Igual que ell desitjaria que fessin a la realitat.” 6

Imatges 4, 5 i 6. Esquerra: L'Stieg va viure uns quants anys amb els seus avis materns, la Tekla i en Severin a Bjursele. Aquí el veiem amb el gos de la família i una guineu acabada de caçar. (Privada). Centre: Fotografia escolar del 1969, quan l'Stieg tenia quinze anys. (Privada). Dreta: A l'escola primària de Hagaskolan, a la ciutat d'Ümea (Manne Lidén)

Més tard va intentar entrar a la Facultat de Periodisme d'Estocolm però li van denegar la plaça perquè no havia obtingut la nota mínima d'accés, així que mai va tenir cap títol acadèmic. Després va treballar en diversos establiments rentant plats i, amb els diners guanyats, va fer dos viatges a l’Àfrica. Als vint anys va ser redactor de la revista de Ciència-ficció Fijagh i també va col·laborar amb la revista Fanac també del gènere que li encantava. A mitjan dels 80 va participar en la creació del projecte Stoppa rasismen (“Atura el Racisme”) i entre el 1977 i 1999 va treballar a l'Agència de Notícies TT. La seva vida com a periodista comença al 1991, quan escriu el llibre d'assaig L'Extrema dreta, juntament amb la periodista Anna-Lena Lodenius qui explicava que era molt complicat treballar amb l'Stieg. Després d'escriure el pròleg de la segona edició en comú, van deixar de col·laborar. Finalment va fundar la revista Expo, el projecte més important de la vida de l'en Larsson que es va iniciar el 1995 i estudiava les tendències antidemocràtiques (d'extrema dreta i racistes) de la societat nòrdica on va seguir treballant tota la seva vida. Expo es va instal·lar primer al carrer Lundaghatan on, a la novel·la, es troba l'apartament de la coprotagonista Lisbeth Salander. Expo aviat va rebre crítiques i amenaces per part dels partits nazis que qualificaven els col·laboradors de la revista com “traïdors a la 6

BAKSI, K., op. cit., pàg. 116.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

pàtria”. En Baksi explica que treballava de nou a cinc de la matinada: “Tot el dia treballava, i només descansava quan dormia. Se li notava el cansament als ulls vermells”. L'Stieg cada dia rebia amenaces, i ell les hi responia totes. Hi va haver fins i tot un atemptat: un cotxe bomba va ferir a un redactor de la revista. Això va provocar que l'Stieg mai es volgués casar amb la seva parella, perquè no constés en cap registre oficial.

Imatges 7 i 8. Esquerra: L'Stieg amb el seu germà petit, en Joakim. (Privada). Dreta, Quan va fer dotze anys li van regalar la primera màquina d'escriure. Ja a l'adolescència va decidir que seria periodista. (Privada)

El 1998 la revista estava a punt de tancar però més tard es van aplegar la revista Svartvitt d’en Baksi amb Expo que no podia suportar els costos i necessitava un aliat i que, a partir d'aquí es va començar a recuperar. Durant els seus últims catorze anys de vida va estar involucrat en deu projectes diferents de llibres, sovint com a editor o, en alguns casos com a escriptor tocant els temes recurrents dels assaigs com ara el racisme o la denúncia del partit xenòfob Demòcrates de Suècia. Baksi afirma: Quan estava capficat en la preparació d'un llibre, gairebé s'hi obsessionava. Era com si l’encàrrec l'encegués, respirava d'una forma més feixuga, tot li corria pressa i fumava sense parar.7 El 1999 Larsson va publicar el llibre La xarxa internacional dels Demòcrates de Suècia, Euro-nat on va fer un anàlisi de tots els partits polítics de de caire nazi a catorze països. El 2000 va publicar El manual per a periodistes amenaçats per ajudar a gent perseguida com ell i on explicava com s'havia d'actuar i mostrava diversos exemples de cartes que li havien escrit. Però a en Larsson no li interessava que sortís el seu nom a la portada dels llibres perquè no tenia cap caràcter narcisista o exhibicionista: Si hi havia alguna cosa de què fugia com si fos la pesta, era de fer veure que era algú. El gener del 2004 va publicar un altre llibre com a editor: Debatten om hedersmord (El debat sobre els crims d'honor) i més tard va col·laborar amb el seu últim llibre d'assaig, Els demòcrates de Suècia per dins, que va aparèixer l'estiu del 2004. Després de repassar la seva obra, m'agradaria parlar sobre els seus problemes personals i els mals costums. Baksi recorda que no es pot descriure l'Stieg sense fer comentaris sobre el seu insomni. Aquest home semblava no dormir mai. Des de petit que 7

BAKSI, K., op. cit., pàg. 106.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

li costava ficar-se al llit. Era un nen noctàmbul. Aquest guerrer que patia insomni també era un fumador compulsiu: No conec a ningú que hagi fumat com l'Stieg. El cafè era el seu segon amor: mai no havia vist un cafeïnòman igual a qui compara amb Churchill: On Churchill tenia xampany i puros, l'Stieg tenia cafè i cigarretes. Assegura que un dia, durant una conferència, es va beure vint-i-dues tasses de cafè seguides. Un altre mal hàbit d'en Larsson era la seva alimentació: Menjava quan tenia temps, normalment feia àpats ràpids amb aliments greixosos i poc nutritius. També assegura que mai havia conegut una persona amb menys interès per l'esport. Cada vegada s'anava engreixant més i cada cop tenia pitjor aspecte.

Imatges 9, 10 i 11. Esquerra: Els dos redactors en cap d'Svartvitt/Expo, Stieg Larsson i Kurdo Baksi. Fotografia feta a la roda de premsa del 30 de novembre de 1998. (Per Jan Collsiöö). Centre: la redacció conjunta celebra el primer número (Editorial d'Starvitt). Dreta: L'Stieg prenent una fotografia

Segons Baksi, a la tardor de 1997 Larsson va comentar que escrivia una novel·la. Segurament va ser llavors quan va escriure el primer capítol d'Els homes que no estimaven les dones i que la major part de la trilogia la deuria escriure entre 2000 i 2003. Escrivia per dos motius: per relaxar-se i també per tenir diners. Volia ser un escriptor de bestsellers per poder continuar editant Expo i, amb fons propis poder canviar el món. No per acumular diners sinó per ajudar a altres persones: Enmig de la nit, escrivia al seu despatx mentre els altres dormien. Era aleshores, de nit, quan va néixer l'escriptor de novel·la negra Stieg Larsson.8 A la pregunta que la gent es fa sovint sobre “quants llibres hauria escrit Stieg Larsson, Baksi respon: No se sap, però un dia ell va dir a l'oficina que tenia deu novel·les policíaques al cap. En Larsson escrivia capítols de tots els llibres alhora construint la història a poc a poc: Era conegut per la seva memòria i per poder fer malabarismes amb moltes pilotes alhora. Les novel·les per a ell van ser una manera de fer-se pressió fins al límit amb aquesta tècnica, tenint tots els llibres dins el cap.” La gent també es pregunta d'on treia les intrigues i això també ens ho respon Baksi de forma convincent: Molts personatges provenien del seu ambient més proper, i el mateix deuria passar amb les intrigues. Poques persones havien llegit tants treballs i

BAKSI, K., op. cit., pag 109.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

investigacions policials com ho havia fet l'Stieg. Col·locava les carpetes i el material en piles a casa seva i a l'oficina, i s'ho llegia tot minuciosament. Baksi també parla dels autors que el van influenciar a partir d’uns articles que va escriure per a l'agència de notícies TT. Entre ells hi són Agatha Christie, Arthur Conan Doyle, Norman Mailer, James Leroy, John Le Carré, Frederick Forsyth o Patricia Cornwell, entre d'altres, però l'escriptora de novel·la policíaca Elisabeth George va ser particularment una gran font d'inspiració per a ell. I si ens fixem en el que ell llegia, Baksi diu: “Era un devorador de llibres, tant d'assaig com de novel·la policíaca, s'ho empassava tot. Llegia des de la literatura que es compra al quiosc fins a Dostoievski, Zola i filòsofs grecs. A l'Stieg li agradaven els enigmes, per això li costava viure sense la novel·la policíaca.” 9 Baksi opina sobre com hagués reaccionat l'Stieg a l’èxit mundial. Segur que hagués anat a programes de televisió tret dels de les grans cadenes, hagués concedit només les entrevistes que li interessaven de debò. S'hagués centrat en les revistes i cadenes menors. Però només són suposicions. L'últim dia de la vida de l'Stieg va ser el 9 de novembre. Estava planejat amb en Baksi un seminari perquè era l'aniversari de La nit dels Vidres Trencats. En Baksi era a l'oficina i l'Stieg va arribar a Expo. Un amic seu, en Jim, li va dir que feia mala cara. Van anar a agafar l'ascensor però no funcionava, així que van pujar set pisos. Quan van arribar, a l'Stieg li costava molt respirar. Van trucar a una ambulància, però llavors l'Stieg va caure sobre l'espatlla d'una col·laboradora, i després a terra. El cor encara li bategava. L'ambulància va arribar i el van posar a la llitera. Li van preguntar l'edat i l'Stieg va cridar: Tinc cinquanta anys, collons! A les 19 hores, el Baksi va rebre un missatge de veu: L'Stieg és mort. A l'hospital, en Baksi, els amics de l'Stieg i l'Eva, la parella de l'Stieg, es van acomiadar. Per a Baksi el lema que estava per damunt de tot a la vida de l'Stieg era: Respecta tothom independentment del seu color de pell, sexe, llengua, religió, pertinença, ètnia o orientació sexual. Sempre. En qualsevol situació. Sense condicions. 10 Tot i que no ha aportat gaire informació que jo no conegués prèviament sobre la persona i l'activisme periodístic de l'Stieg Larsson, em va semblar molt interessant visionar un vídeo d'una entrevista realitzada pel Richard Aedy en el programa ABC Radio National a l' Eva Gabrielsson. Aquesta va ser emesa el 6 de setembre del 2011 i en ella explica com es van conèixer, com va viure la seva mort, què la va dur a escriure el llibre The year without Stieg, perquè no va arribar a un acord extrajudicial amb la família de l'Stieg i, el que m' ha semblat més interessant: la motivació última d' aquesta trilogia. Comença explicant com es van conèixer en un míting polític contra la guerra del Vietnam. Ella hi 9 10

BAKSI, K., op. cit., pàg. 121. BAKSI, K., pàg 118.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

havia anat amb la seva germana petita i ell la va reclutar per a la causa política. Parla que el dia abans de la seva mort havien estat junts i estava bé i de com l' endemà la van trucar de la revista Expo per dir-li que s'havia desplomat i que anés ràpidament a Estocolm. Així ho va fer, ja només per rebre la confirmació per part del metge de la seva mort. Aquesta pèrdua tan sobtada la va portar a escriure un llibre, ja que no va trobar res escrit que la pogués ajudar a superar-ho i, arran del diari que havia anat escrivint des del moment de trobar-se sola, va acabar redactant el llibre The Year Without Stieg amb la intenció de poder ajudar a altres persones que visquessin el mateix drama. El periodista no oblida una pregunta crucial, per què no va arribar a un acord extrajudicial amb el pare i el germà del Stieg per participar de la sucosa herència que els va deixar a l'haver venut, post-mortem, milions de llibres arreu del món. Quan la família li va oferir un acord, ella no el va acceptar perquè més que diners, ella volia els drets literaris. L'acord en termes legals la limitava, la lligava, no li van oferir cap poder sobre les seves contribucions a Millennium. Havia fins i tot pensat en finalitzar el quart llibre que l' Stieg havia deixat inacabat. No volia que aquest acabés en mans d' un ghost writer o negre, com així ha passat. Ara ja al mercat, amb el títol El que no et mata et fa més fort, escrit per un tal David Lagercrantz, tenia por que la Salander acabés essent un nou James Bond. Va haver de lluitar per mantenir el primer títol: Els homes que odien les dones. Ell volia plantejar el tema de la violència que pateixen les dones i volia que els tres llibres es diguessin igual: Volum 1, 2 i 3. Aquest és el veritable tema dels seus llibres segons l' Eva. L'Stieg trobava que s' havia de denunciar la manera de com les dones eren tractades amb la mateixa intensitat que s'havia de denunciar el racisme, “just two different sides of the same coin”. S'utilitzaven els mateixos mètodes, mecanismes i maneres d' assassinar aquests dos col·lectius.

Imatges 12 i 13. Esquerra: Descans durant el llarg viatge amb tren entre Moscou i Pequín. (Per Jarl/Expo). Dreta: L'Stieg a l'agència de notícies TT, on va treballar del 1977 al 1999

Diu l'Eva que no havia tingut l'oportunitat de fer res per elles en la seva vida i havia d'aprofitar de fer-ho a través de Millennium, de la mateixa manera que va denunciar l'extremisme. El seu pare havia estat un comunista durant la Segona Guerra Mundial empresonat a un camp de treball per antinazis per tal de tenir-los controlats i aparèixer 14

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

com a neutrals, en cas de ser envaïts per Alemanya. Quan l'Eva el va conèixer, ell ja col·leccionava diaris, articles i revistes que parlaven d'aquests grups i més tard els va fer aparèixer a la trilogia. «The books were not written for commercial reasons, they were written from the heart, from rage, anger and frustration of the state of things» «Ghost writers couldn't copy that heart and soul that went it that I think the readers recognise» (L'Stieg no va escriure els llibres per raons comercials. Van ser escrits des del cor, des de la indignació, des de la ràbia i la frustració de l' estat de les coses.» «Un negre no podria copiar tot el cor i l' ànima que hi ha en el seus escrits i que els lectors reconeixen).

2.3. Personatges ficticis i personatges reals Stieg Larsson presenta en sus novelas una Suecia «sucursal del infierno, donde los jueces prevarican, los psiquiatras torturan, los policías y espías delinquen, los políticos mienten, los empresarios estafan, y las instituciones en general parecen presa de una pandemia de corrupción de proporciones fujimoristas». (Vargas Llosa, cit. Patricia León)

Al seu llibre, en Baksi parla sobre les possibles semblances entre els personatges del voltant de l'Stieg amb els personatges ficticis de la novel·la. En primer lloc, desmenteix que en Mikael sigui l'alter ego de l'Stieg; segons ell, l'única cosa que tenen en comú és la feina, ja que els dos treballen en una revista que investiga la societat. Però al llibre es parla del passat d’en Blomkvist, i, igual que l'Stieg, de jove va treballar i estalviar per viatjar per Àsia, va fer el servei militar i va escriure dos llibres sobre el periodisme. Però Baksi explica que qui realment li recorda a l'Stieg és la Salander, per la falta de confiança en les autoritats i les poques ganes que tenen de parlar del passat. La infantesa per als dos és una cosa que no es comparteix amb els altres. A més, els dos tenen els mateixos costums alimentaris, encara que en Mikael Blomkvist tampoc li interessa gaire la cuina. I en el que més s'assemblen és en el fet de ser fumadors compulsius: “Es podria dir que la Lisbeth és com l'Stieg com a investigador, si bé funcionant amb combustible de nau espacial. Ella és més bona i més ràpida que ell; però a la ficció les coses són més fàcils que a la realitat.” 11 Baksi assegura que la inspiració dels llibres li surt de l'ambient i la història d'Expo. Troba que n’hi ha dos col·laboradors retratats al llibre. Un d'ells havia estat a Expo des dels seus inicis i havia sigut conegut i molt bon investigador, i un altre li deuria inspirar per l'aspecte extern: la seva roba i els tatuatges eren com els de la Salander. A més, els múltiples afers amorosos d’en Blomkvist porten a la memòria d'en Baksi a un altre dels primers col·laboradors del qual no dóna detalls. Però un altre fet va marcar el personatge de la Lisbeth. Hi havia un col·laborador que era molt amic de l'Stieg que va ser denunciat

BAKSI, K., op. cit., pàg 112

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

per la seva dona per destrosses, i l'Stieg el va haver d’acomiadar. Allò va ser un trauma per l'Stieg. Es debatia entre perdonar-lo o no perdonar-lo, i no ho va fer. Baksi està convençut que aquell investigador està relacionat amb la Salander. Això va passar al 1997, quan l'Stieg va escriure el primer capítol sobre la Salander. L'Stieg estava molt decebut i va intentar refer-se de la seva pena creant un personatge que s'assemblés a l'investigador. Baksi creu que l'Stieg volia suavitzar la seva pena amb un mètode no gaire convencional: Era millor que un personatge et fes mal a la fantasia que no pas a la realitat. Un dia d'estiu de 2009 Baksi es va trobar a l'investigador d'Expo, i aquest li va dir: “L'Stieg es va venjar a la seva manera. Jo sóc la Lisbeth Salander pel que fa als seus coneixements informàtics. I tots dos som prims i pesem massa poc! Però sempre m'estimaré a l'Stieg. És un honor ser un dels models de la Salander.”12 Baksi també parla dels espais. Els ambients d'Estocolm que es descriuen al llibre es corresponen amb la realitat a la perfecció. I això ho demostren les passejades que s'organitzen sobre Millennium al barri de Soder d'Estocolm. 2.4. Del text literari al guió cinematogràfic

Una pel·lícula és un producte audiovisual, un dispositiu tècnic que funciona normalment en una sala fosca, una sèrie de fotogrames per segon, una obra artística i també com comenten els historiadors i crítics de cinema Jacques Aumont i Michel Marie productes que es venen en un mercat específic13 que es poden estudiar des de diverses perspectives: l’anàlisi textual, la pel·lícula com a relat, la connexió amb el psicoanàlisi, l’estudi de les innovacions tècniques, com a obra artística relacionada amb tendències i moviments successius o des del punt de vista de l’impacte dels films en el mercat, en la cultura i la societat que els rep. El nord-americà Sidney Lumet, director de teatre i de cinema i guionista explica a Así se hacen las películas els diferents oficis i activitats per a la creació i producció d’un film (direcció, actors, càmera, rodatge, direcció artística, edició, banda sonora, recerca de finançament, exhibició, etc.). En el segon capítol

El guión. ¿Hacen falta escritores?

recorda que, a diferencia de la novel·la o del teatre els guionistes renuncien al control total del procés creatiu ja que passarà per moltes mans i a més s’ajustarà a uns actors determinats que poden tenir molta capacitat de decisió. Així es pot veure una pel·lícula com una reescriptura permanent del guió inicial. Què s’espera dels guionistes i de la tasca que tenen per endavant: 12 13

BAKSI, K., op. cit., pàg 118 AUMONT, Jacques, MARIE, Michel, Análisis del film, Eds. Paidós Ibérica, S.A., Barcelona, 1993, pàg. 17.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

“La primera vez que veo al guionista nunca le mando nada, aunque piense que hay mucho que hacer. En cambio le hago las mismas preguntas que me he hecho yo: ¿De qué trata la historia? ¿Qué viste? ¿Cuál era tu intención? En el caso ideal, si lo hacemos bien, ¿qué esperas que el público sienta, piense, experimente? ¿En qué estado de ánimo quieres que abandone la sala?”14

En el cas que estudiaré estem davant d’un guió adaptat que prové d’una extensa novel·la que s’ha segmentat igual que les publicacions. Segons Doc Comparato autor d’un dels primers manuals per a l’aprenentatge del guió cinematogràfic el centre de l’acció dramàtica és el plot (tramat), és a dir les accions organitzades de manera connexa 15 i que fa referència a l’encadenament dels esdeveniments segons un ordre volgut per l’autor. El plot principal és l’eix vertebrador de la historia, la story-line desenvolupada i augmentada. Una adaptació per a Comparato és una transcripció de llenguatge que transforma la substància en un procés de recreació. Existeix el risc que el producte reelaborat perdi en relació amb l’original tot i que dependrà del talent del guionista perquè: “… implica escollir una obra adaptable, és a dir, que es pugui transformar sense que perdi qualitat. I no pas totes les obres es presten a aquesta transcripció. Un exemple típic d’adaptació impossible és la novel·la Ulisses de James Joyce, ja que el que caracteritza aquesta obra són els pensaments interns, els esdeveniments mentals d’un personatge.” 16

Amb la frase El guió és el fruit d’una obsessió descriu el guionista Carlos López què representa un guió cinematogràfic al documental espanyol Writing Heads, Hablan los guionistas. Juan Tébar explica la diferència entre una novel·la i un guió: Un guión es una narración cuya diferencia fundamental con un tipo de narración literaria es que lo que tenemos que contar son cosas que se ven. Cualquier narración de otro orden literaria contempla los interiores, pensamientos, y no retrata la acción, que es de lo que se trata un guión cinematográfico.”. La guionista Lola Salvador comenta la complexitat que té fer un guió adaptat ja que no es pot parlar del “meu guió sinó simplement del guió.17 La literatura no és la germana del cinema: són mitjans totalment diferents. El lector no és el públic sinó els professionals del cinema: el productor, el director, l’escenògraf, els actors, etc. Un guió cinematogràfic ha de tenir bons diàlegs (Agustín Díaz Yanes) però, sense una estructura

LUMET, Sidney, Así se hacen las películas, Eds. Rialp, S.A., Madrid, 2008, pàgs. 38-57. COMPARATO, Doc, El guió. Art i técnica d’escriure per al cinema i la televisió, Publicacions de la Universitat Autònoma, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1989, pàg. 69. Aristòtil ja va teoritzar sobre els gèneres i l’estructura dramática. 16 COMPARATO, D., op. cit., pàg. 185. 17 Posa com a exemple la pel·lícula Las bicicletas son para el verano. Al teatre en què s'apagaven les llums cada deu minuts i la gent aplaudia, s'emocionava i plorava. Calia buscar altres mecanismes del mitjà. A la literatura hi ha adjectius, frases complicades però el guió cinematogràfic és més concís i tindrà molts canvis en les successives lectures. 15

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

cinematogràfica, no funcionarà. Tampoc n’hi ha acord sobre si el guió és literatura. Per a Inés París és una literatura peculiar, amb vocació de ser una altra cosa. El llibre Cine/Literatura. Ritos de pasaje de Sergio Wolf18 explica amb detall les qüestions tècniques que cal tenir present per analitzar, transformar o valorar un text literari que es transformarà en cinematogràfic. Una novel·la, una peça teatral, un còmic, un quadre o una fotografia poden adaptar-se però, per exemple, passar d’un text literari a un de fílmic és un canvi de codi que comportarà una presa de decisions en qüestions com l’adaptació dels diàlegs o la utilizació de la veu en off. Parlar d’adaptació és en realitat parlar d’adequació de formats i transposar és en realitat com trasplantar, posar en un altre lloc un text que adquireix altres característiques. Per Wolf una transposició sorgeix quan el texto literario tomado para hacer con él un filme es deformado o alterado al ser transpuesto a otro código y otro lenguaje difuso, aunque haya quedado enterrado bajo múltiples capas. Llavors el que queda no és l’obra literària sinó la forma en què el director, els guionistes i els actors van llegir o interpretar aquell material per a construir a partir d’ell una pel·lícula: “Por eso es que toda transposición es una versión, nada más que una versión que, en todo caso, puede inscribir su nombre en letras mayúsculas si el objeto literario al que se aferra goza de prestigio artístico. O bien minimizar, si la fuente de origen carece de tal prestigio artístico. (...) Las transposiciones son versiones e interpretaciones, es decir, modos de apropiarse de ciertos textos literarios: de hacerlos propios, convertirlos, honrarlos, maniatarlos, disolverlos”.19

3. PART PRÀCTICA. NOVEL·LA I PEL·LÍCULES: ESTUDI COMPARATIU En aquest apartat presentaré l'estructura de la novel·la per tal de, a partir d’alguns indicadors concrets poder analitzar l’adaptació al text cinematogràfic. També intentaré comparar alguns aspectes presents o absents a les adaptacions sueca i nord-americana. 3.1. Disseny de la recerca Seguint la metodologia proposada a la introducció, construirem algunes taules on s'incorporaran dades fàcilment observables tant de la novel·la com de la pel·lícula, mirant de quantificar sempre que sigui possible algunes variables com ara: 1) Els llocs on transcorre l'acció, intentant representar de manera gràfica els diferents espais i desplaçaments del protagonista principal en la seva recerca i investigació; 2) Les descripcions dels personatges principals i el seu aspecte i caràcter a la pel·lícula segons la funció que compleixen (positiva, delictiva, neutre, d'informació, etc.); 3) La construcció 18 19

WOLF, Sergio. Cine / Literatura. Ritos de pasaje, Ed. Paidós, S.A., Barcelona, 2001, págs. 15-16. WOLF, Sergio, Op. cit., pág. 78.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

dels guions cinematogràfics tenint en compte els arguments clàssics i moderns en el cinema o aspectes com la posada en escena seleccionant i analitzant dues seqüències concretes. A la primera en fixaré en com s’ha adaptat a la pel·lícula sueca mirant de fer un anàlisi pla a pla. La segona, en canvi, s’estudiarà de manera conjunta, comparant el llibre amb les dues versions realitzades i 4) Finalment, després de buidar les dades principals, intentaré comprovar si estem davant d’una novel·la i una pel·lícula negra clàssica o, com hem llegit a l’apartat teòric, el món que crea Larsson és molt més complex. L'assessorament de dos especialistes en cinema i la revisió d'algunes crítiques de la pel·lícula amb motiu de la seva estrena ajudaran a tancar aquesta part pràctica abans de passar a les conclusions. 3.1.1. L’estudi de l’estructura de la novel·la La novel·la s’estructura de manera similar a les novel·les de detectius tot i que aquí se superposen dues investigacions: en primer lloc la periodística, des de la revista Millennium sobre el cas Wenneström que fracassa i, en segon lloc, el cas de la desaparició de la Harriet que condueix a conèixer la història de la complexa família Vanger. La resolució del segon cas comportarà com a premi la rehabilitació del periodista i la resolució del primer. Però el periodista comptarà amb una col·laboradora anònima: la Lisbeth Salander que ràpidament passa a tenir el mateix protagonisme. El primer capítol Larsson el dedica exclusivament a en Blomkvist i al seu judici, abordant el tema del periodisme i el cas Wenneström. El segon capítol se centra en la Lisbeth i l’empresa on treballa, i en com ella investiga en Blomkvist. Durant els capítols següents, del 4 fins al 18, l’autor parlarà sobre els dos protagonistes de manera separada, intercalant escenes i descrivint els seus problemes per separat. Al capítol 4 apareix en escena en Henrik Vanger i amb ell, el cas de la Harriet, el fil argumental més important. Llavors el tema Wenneström s’abandona i la desaparició de la Harriet Vanger pren protagonisme. En Blomkvist i en Vanger treballaran junts, però al capítol 18 Blomkvist i Salander es trobaran i investigaran junts el cas. A partir d’aquí, en Vanger no apareix perquè anirà a l’hospital. Al capítol 23 tot es comença a resoldre, i finalment al 26 el cas Harriet es tanca. Al final del llibre, el tema Wenneström i la revista de Millennium es tornen a tractar. La taula 1 de la pàgina següent mostra una primera aproximació a com es desenvolupen les trames a partir dels tres personatges principals.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

Taula 1. Aparició dels personatges principals al llarg del llibre 20 P r o l e g

Capítols

4, 5 i 6

10 i 11

13 i 14

15, 16 17 i 18

21, 22, 23, 24 i 25

27, 28 i 29

BLOMKSVIT SALANDER VANGER

3.1.2. Capítols i posada en sèrie En aquesta secció i a la pàgina següent presentaré una taula que recull una comparativa entre la pel·lícula i la novel·la. Apareixeran els diferents capítols del llibre i seqüències més característiques col·locats en una línia del temps, comparant així la posada en sèrie (com s’ordena l’acció o planifica el guió) al llarg de les escenes i l’ordre establert en la pel·lícula. Les línies grogues i magenta representen el temps en què l’acció es concentra en el cas Wenneström (W) i en el cas Harriet (H). 3.2. L'adaptació cinematogràfica És l’adaptació sueca només una correcta adaptació de la novel·la d’èxit o afegeix algunes coses més? La versió nord-americana aporta un nou punt de vista? Apassiona igualment als espectadors que no han llegit la novel·la que als que sí ho jan fet? Per tal de respondre aquestes qüestions en aquesta secció presentarem l’opinió d’un expert en cinema però també repassaré el paper dels guionistes i intentaré veure quines formes d’adaptació s’han utilitzat. 3.2.1. Entrevista a un professor de guió cinematogràfic Daniel Agudo, professor de guió cinematogràfic a l'ESCAC de Terrassa a més de conduir una visita guiada (vegeu la imatge núm. 14 a la página anterior) per totes les instal·lacions d'aquesta escola de cinema em va fer una autèntica classe magistral sobre les adaptacions literàries al cinema. Entre els grans thrillers va esmentar Todos los hombres del presidente (Alan J.Pakula, 1976) amb contingut polític o El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991) i tota una revolució en la concepció del thriller perquè tot i tenir una concepció básica d’assassí solt per enxampar, la manera d'arribar-hi tenia elements de psicoanàlisi i, a més, sortia l’ambient tèrbol als Estats Units amb figures importants de polítics. Els films de Fincher tenen una seqüència impacte, la que tothom recorda

Millennium

és

brutal

violació.

iNTA

A la fila dedicada als capítols s’agrupen aquells que tenen coincidències en els personatges que apareixen i es marquen en gris clar aquells capítols on surten tots tres protagonistes. 20

E p í l e g

Taula 2. Comparativa de l’acció entre la novel·la de Larsson i el film suec (Elaboració pròpia) “ Semblava sor-

“La planta procedia del sotabosc i les terres altes d'Austràlia” (pàg. 8,

prenentment vigorós per tractar-se d'un home de 82 anys” (pàg .89, cap.4)

pròleg)

PRÒLEG

CAPÍTOL 3

“D'això en diem la casa dels convidats” (pàg.146, cap. 8)

“La Salander va arribar a la conclusió que el senyor Nils Bjurman no li queia bé” (pàg. 182, cap. 9)

CAPÍTOL 6

CAPÍTOL 9

“L'advocat Nils Bjurman sentia un gran dolor” (pàg. 283, cap.14)

CAPÍTOL 12

“Va poder veure una persona a l'altra banda del carrer” (pàg. 398, cap. 19)

CAPÍTOL 15

“Blomkvist acabava d'obrir la porta a l'in fern” (pàg. 471, cap. 23”)

“El segon tret es va produïr just quan aterrava.” (pàg.444, cap. 22)

CAPÍTOL 18

CAPÍTOL 21

“Hola Harriet. Ha passat molt de temps” (pàg. 520, cap. 26)

CAPÍTOL 24

EPÍLEG

CITES I SECCIÓ NOVEL·LA

W En Henrik ESCENES rep la flor MÉS RELLEVANTS pel seu aniversari

H Primera trobada amb en Henrik.

Trasllat d'en Blomkvist a Hedeby.

Observacions

Ordre invertit

PEL·LÍCULA SUECA Minut FOTOGRAMES

Primera trobada amb en Nils Bjurman.

W 0’

W w

En Blomkvist Disparen va a buscar a en Blomla foto a kvist al Norsjö. bosc.

En Blomkvist descobreix l'assassí i entra a la sala de tortures.

En Blomkvist va a buscar a la Harriet a Austràlia.

Ordre invertit

H 14’

28’

42’

56’

Revenja de la Salander al seu tutor.

70’

84’

98’

112’

126’

W W

140’

Com a espectadors de productes de ficció, com a consumidors de relats som ultra morals i volem que es faci justícia i tenim simpatia cap a un personatge estil “llanero solitario”. Una persona que no té por d'enfrontar-se amb el poder, intel·ligent, solitari, sacrificar la família, els amics, per acabar amb els dolents, d'entrada, genera simpatia i la Lisbeth Salander dóna aquest perfil. Per això si algú ens expliqués el que la Salander va fer per venjar-se del seu violador, pensaríem que potser es va passar, però quan ho veiem amb imatges acabem pensant que tota revenja és poca. La pel·lícula del Fincher aposta molt per: “el que la fa la paga” i això és molt nord-americà. El director va afegir tocs d'humor com quan la Salander li diu al seu violador: “He vist que has consultat unes pàgines web per esborrar-te els tatuatges, com torni a veure que t'hi tornes a ficar....” que per Agudo són una molt bona invenció del guionista: “la llei del Talió funciona molt bé a la pantalla”. Imatge 14.

En Daniel Agudo i jo mateixa a la visita a l’ESCAC (06/11/02015)

Els

thrillers

busquen

redempció i que

que

hagi

el protagonista

una s'hagi

d'enfrontar a la justícia. Los hombres que no amaban a las mujeres és: “la història d'una obsessió

per

investigació,

d'anar

descobrint, de ficar-se en arxius, de mirar fotos, Fincher en estat pur”. Cal tenir en compte que una pàgina de guió equival a un minut i que no es pot traslladar el mateix llenguatge al cinema. L'Agatha Christie feia frases curtes pels diàlegs i a mida que volia augmentar el suspens les frases encara eren més curtes. A l'adaptació de Millennium: “tot l' ambient, la neu, els sorolls del cotxe, la roba d'ells, és molt nòrdic i pots arribar a pensar que en una ciutat tan freda aquesta gent no tingui sentiments i pugui arribar a matar i tinguin aquesta maquinària de la mort d'una manera institucionalitzada”. Un best sellers té una estructura que ja sembla adaptada pel cinema. El gran defecte de les adaptacions és no saber diferenciar el llenguatge cinematogràfic del literari: els guionistes pretenen reproduir els cops d'efecte que té el llibre i és molt probable que en pantalla no funcioni però: adaptar un best seller té com a cosa bona que molta gent que s' ha llegit el llibre anirà a veure la pel·lícula, però si a la primera setmana de l' estrena la gent no en parla positivament, la pel·lícula ha begut oli. El thriller és un dels gèneres més fàcils d'adaptar perquè els punts d'efecte ja vénen donats. Respecte als personatges -ja que m'interessava saber si

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

considerava que eren prou arrodonits- Agudo comenta que el personatge negatiu ha de tenir dos trets negatius que el sustenten i un de positiu i el personatge positiu n'ha de tenir dos de positius i un de negatiu que l' ha de fer trontollar. Blomkvist és treballador, és un heroi clàssic que anirà fins el final, però no és honest enrotllant-se amb una dona casada. La Salander és justa però té un problema a nivell social que li impedeix establir una relació normal. Com apunt final, en Dani Agudo creu que la generació de suspens de l'Stieg Larsson és la de Psicosi (Alfred Hitchcock, 1960) i veu com segura la seva influencia sobretot en el mecanisme de generació de suspens. 3.2.2. Guionistes i guió adaptat En general els guionistes cinematogràfics respecten les novel·les d’èxit ja que els procediments de transposició que no afecten el desenvolupament de la trama i els passos que proposa l’ordre de l’ argument són els desitjats pels productors. En tot cas i com es comprovarà també aquí es prescindeix del contingut ètic, crític o social i es dóna més importància a l’acció o a l’estètica dels llocs i els personatges.21 Rasmus Heisterberg i Nicolaj Arcel són els guionistes de la primera de les tres pel·lícules sueques de la saga Millennium i ja havien treballat diverses vegades junts, com a guionistes i com a guionista i director.22 Per a poder descobrir com és el guió adaptat d’aquesta primera part de Millennium he seguit algunes indicacions del llibre Guiones modelo y modelos de guión de Francis Vanoye que fa diferents classificacions. Una primera parla de guions basats en models de joc com el de pistes (habitual en films de misteri, recerca de tresors o films-enquesta), el de l’oca (personatges que es mouen en una ciutat o espai) o el de les quatre cantonades (els personatges s’agrupen i intercanvien posicions) o els electrònics (amb una combinatòria de situacions simples. Seguint aquest esquema el film que estudio és en 21

WOLF, S., Cine y literatura, op. cit., pàgs. 84-85. Wolf adverteix que, normalment “quienes supuestamente se acercan más al origen reciben como premio el aval de académicos y críticos, mientras que quienes supuestamente se alejan de ese origen reciben como castigo el desdén inquisidor de académicos y críticos.” El mateix autor esmenta el que passa entre escriptor i director que són dos autors amb universos i intencions diferents: “Aunque la literatura y el cine son disciplinas que se contactan y distancian, es indudable que cuando los cineastas eligen un texto literario es porque encuentran en él ciertas resonancias (...) Pero esas resonancias que son los modos de lectura, también son producto de las afinidades entre el mundo del autor y el del cineasta” (pàg. 116). 22 Nicolaj Arcel va néixer a Copenhaguen (Dinamarca) el 1972. És guionista i director. Rasmus Heisterberg va començar la seva carrera com a guionista de televisió. Va escriure diversos guions que van ser nominats als Robert Awards a principis de la dècada del 2000. Al 2004 va començar a col·laborar amb Nicolaj Arcel i des de llavors han escrit molts guions junts, com per exemple Un assumpte reial al 2012 (nominada com a millor pel·lícula estrangera als Oscars), L'illa de les ànimes perdudes al 2007 o Viatge a Saturn, el 2008, a part de l’esmentada primera part de Millennium.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

part de joc de pistes i en part de joc de l’oca perquè n’hi ha una investigació i dos jugadors (el periodista i la “hacker”) que es mouen a vegades de manera independent i altres vegades junts. També Vanoye parla de la influencia dels mites clàssics i, en part Blomksvit és com desterrat de la seva revista per redimir-se o patir un càstig abans d’obtenir la venjar-se i millorar els seus coneixements a Hedeby. Els guions tenen un personatge (aquí dos en realitat), unes premisses (qualitats, limitacions…) un objectiu, un adversari (Salander té més d’un) i Blomksvit acabarà tenint també l’assassí i el clímax que en part té el descobriment de la Harriet a Austràlia i l’eliminació del perill.23 Imatge núm. 15. Els dos cartells del films suec (esquerra) i nord-americà (dreta)

Els homes que no estimaven les dones encaixaria amb un model de guió que segueix el llibre pas a pas respectant al màxim l’ordre sense alterar massa, llocs, acció, etc. canviant el narrador per les pròpies imatges, el material d’arxiu o fotogràfic o aprofitant les declaracions dels periodistes o de la televisió. Però alguns personatges de la policia o de la família Vanger van aportant informació i llavors no cal emprar flashbacks perquè Henry Vanger segueix vivint la desaparició de la seva neboda com si no hagués passat el temps. Un altre apartat important és de la utilització de l’el·lipsi que és “el cor de la major part dels dispositius seqüencials clàssics o moderns” que a la primera part de Millennium accelera l’acció sobretot al principi i que s’utilitza menys a l’arribada a l’illa. A la pel·lícula no es veuen salts importants, no de més d’unes hores, ja que l’acció és totalment lineal i el salt que apareix al llibre (l’estada a la presó del protagonista) és modificada. 3.2.3. El film suec i el nord-americà. Crítica i anàlisi de les diferències “Volia arribar al subconscient de la Lisbeth. Volia sentir el seu punt de vista, perquè la pel·lícula està vista lleugerament en tercera persona quan la veiem a ella. M'encantava la idea de plasmar els malsons de la Lisbeth” Entrevista a David Fincher pel canal “La noche americana”

Els homes que no estimaven les dones (Män som hatar kvinnor), va ser dirigida pel

VANOYE, Francis, Guiones modelo y modelos de guión, Eds. Paidós, S.A., Barcelona, 1991, pàgs. 2830. Vanoye parla de la Poética d’Aristòtil i de l’estructura de la tragedia: 1) episodis, 2) nus i 3) desenllaç.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

director danès Niels Arden Oplev, director de diverses sèries de televisió i de pel·lícules com La venganza del hombre muerto i es va estrenar l’any 2009. Va comptar amb un pressupost de 13 milions de dòlars i en va recaptar 104. La versió nord-americana (The Girl with the dragon tattoo) es va estrenar el 2011, va comptar amb el guionista Steven Zaillian (La lista de Schindler) i la direcció del conegut David Fincher. Es va realitzar amb un pressupost de 90 milions de dòlars i a tot el món va recaptar 232,5 milions de dòlars. Va ser nominada a diversos Oscars guanyant el de millor muntatge. Crítiques de l’adaptació sueca Hi ha moltes opinions diverses, tan pel públic com pels crítics, sobre l'adaptació sueca del llibre de Larsson. La majoria de crítiques aplaudeixen l'adaptació sense més. Alberto Luchini (El Mundo) explica: “… está muy por encima de la media y sus 150 minutos, que ofrecen un envolvente thriller con fuerte carga de violencia y sexo, se pasan casi en un suspiro”. El nord-americana Roger Elbert (Chicago-Sun Times) apunta que: “…is a compelling thriller to begin with, but it adds the rare quality of having a heroine more fascinating than the story.” Com Elbert, altres crítiques destaquen el personatge de la Salander com l'actriu que l'interpreta.24 Crítiques de l’adaptació nord-americana En general les crítiques de l'adaptació nord-americana són bones. Algunes apunten que s'esperava més d'un director com Fincher però destaquen l’actriu Rooney Mara (Lisbeth Salander) que va ser nominada fins i tot per l'Oscar a la millor actriu i el Globus d'Or a la millor actriu de drama). Per Javier Ocaña: “... aunque estemos ante una versión mejorada, la excelencia no acaba de materializarse. […] la prosa (cinematográfica) de Fincher posee la calidad que no tiene la (literaria) de Larsson. […] la mezcla de intriga periodística, política, familiar, empresarial y criminal que aunaba la novela pasa a ser casi exclusivamente criminal. [...] la versión 2011, parece el mejor modo de iniciarse en el universo Larsson, pero no la película que hubiésemos deseado de un maestro como Fincher.” Noel Caballos de Fotogramas puntua la pel·lícula amb 4 estrelles sobre 5 i veu la química salvatge entre els dos protagonistes com el millor.25 24

“… Rapace turns her into a mesmerizing, highly intelligent yet absolutely uncontrollable animal with her own sense of justice” explica Boyd Van Hoeij a la revista Variety. Javier Ocaña a El País no acaba de mostrar-se convençut amb l'adaptació: “El trabajo de Arden y el de sus guionistas es eficaz; aunque, eso sí, tampoco es brillante […] la mezcla de intriga empresarial, periodística, política, familiar y criminal que contenía el libro pasa a reducirse a una intriga casi puramente criminal. A la revista The Rolling Stone, Peter Travers la qualifica amb 3,5 estrelles sobre 4, elogiant el director per juntar les peces d'un trencaclosques com un gran mestre del joc de misteri. 25 També comenta que el pitjor de la pel·lícula són (fent una referència negativa a la novel·la) “les limitacions

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Diferències entre les dues adaptacions i comparació i valoració Després de llegir les crítiques d'ambdues versions, trobem que el film de Fincher és millor valorat que el d'Oplev tot i que, opino, el primer compta amb l’avantatge de la feina feta a l’adaptació del primer. Abans de valorar quina de les dues adaptacions és més efectiva, comentaré les diferències entre una pel·lícula i l'altre i també respecte el llibre. Les dues pel·lícules tenen una durada semblant, i es distribueixen el temps i l'ordre dels fets de forma similar. Però existeixen una sèrie de diferències importants: 1.- L’adaptació nord-americana dóna més importància al tema del periodisme i al cas Wennerström que el film suec i Fincher segueix els fets de forma fidel al llibre: En Blomkvist accepta la feina del cas Harriet perquè en Henrik Vanger li promet informació d’en Wennestrom si resol el cas, però aquesta no serveix per res i és en realitat la Salander qui li proporciona tot el material que necessitava per enfonsar en Wennerström. Al final de la pel·lícula nord-americana es dediquen uns 12 minuts a aquest tema mentre a la pel·lícula sueca són menys de cinc minuts. Javier Ocaña critica aquesta “resolución de este hilo argumental, casi olvidado por el espectador, ocupe buena parte de un desenlace que deja un regusto amargo, después de más de dos horas de potencia y carisma.” Però crec que són un exemple clau de la fidelitat de la transcripció del llibre, necessària per tractar, de forma merescuda, el periodisme, una de les essències vital de l’Stieg Larsson. 2.- Si ens fixem en el personatge de l'Erika Berger, apareix en més escenes a la pel·lícula nord-americana, sobretot pel que fa a l’ajuda financera de la revista Millennium per part del grup Vanger, tema suprimit a l’adaptació sueca. 3.- La Lisbeth Salander apareix amb una presència més obscura i violenta, que podem observar en l'escena de la revenja del seu tutor (minut 107’ a la versió sueca), més violenta que a la pel·lícula i fins i tot que el llibre. També es veu a la reunió amb el seu cap i en Dirch Frode, on se la presenta per primer cop de forma inquietant i fosca restringint molt el seu diàleg. En Martin Vanger té un caràcter més tranquil a la versió americana, al del material de partida” (...) “Por lo demás, este cuento detectivesco de psicosis y romance sucio nunca había tenido una fuerza tan huracanada.” Per a La Vanguardia, Salvador Llopart escriu: “Fincher, el director de la nueva versión cinematográfica de la obra de Stieg Larsson, afronta su trabajo como afrontó Zodiac o La red social; con fría eficacia. Interesado en lo que hacen los personajes, en el procedimiento, más que en sus sentimientos. Su maestría de director es meditada, cerebral, trabajada. No deja nada al azar. Cualquier pequeño movimiento de cámara, cualquier toma, tiene su significado. […] Y así consigue otra vez un relato sin grasa, nervudo, musculoso, que vemos como si fuera la primera vez aunque nos sepamos la historia de memoria.” La crítica nord-americana com per exemple Justin Chung a la revista Variety apunta mèrits similars. Revisant la crítica del diari USA Today, Claudia Puig compara el film amb les pel·lícules Seven i El silenci dels anyells: “Tattoo is like a more Gothic Silence of the Lambs, with echoes of another serial-killer film, Seven. Its distinctively Scandinavian sensibility and ensemble cast of ordinary-looking characters make it all the more chillingly believable.”

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

contrari de la sueca. Com aquest personatge, els paisatges de Hedestad són més foscos i sinistres amb una música que els fa semblar perillosos i misteriosos. 4.- A la pel·lícula de Fincher s’afegeix el personatge de la Pernilla, la filla d’en Mikael i clau a la novel·la ja que serà qui el durà a la següent pista del cas. També s’afegeix una escena més amb en Dirch Frode, l'advocat. 5.- La diferència més destacable seria el final i un canvi força important en el desenllaç: a la Harriet la traslladen a Londres amb el nom d'Anita. Al llibre, la Harriet viu a Austràlia (on la va a buscar en Blomkvist) amb un altre nom, però a la pel·lícula de Fincher la Harriet ha suplantat l'Anita, que ja havia mort. 6.- Com a element comú suprimit a les dues versions, trobem la relació entre en Mikael Blomkvist i la Cecilia Vanger, que es converteixen en amants. És un personatge que apareix a les dues pel·lícules, però a la sueca apareix més i és amable mentre que a la nord-americana és més seriosa i gens disposta a col·laborar amb la investigació. 3.3. Comparació entre els dos textos En aquesta darrera secció que es divideix en cinc apartats presentarem algunes idees fonamentals d’un especialista en cinema i analitzaré principalment l’adaptació sueca mirant de, a partir d’una petita selecció de passatges i seqüències, obtenir dades concretes sobre els escenaris els personatges, els diàlegs i les diferències entre el text literari i el cinematogràfic. 3.3.1. Entrevista a un especialista de cinema Carlos Giménez Soria (Universitat Internacional de Catalunya) coneix les dues versions cinematogràfiques de Millennium i creu que la versió nord-americana supera en qualitat cinematogràfica a la sueca però, com comenta: “també és normal donat que les productores de Hollywood mouen un capital de diner molt elevat”. La confecció de la trama és impecable i els personatges estan molt elaborats a nivell psicològic, sense caure en el maniqueisme fàcil, sovint tan propi de les produccions nord-americanes. L’empremta de Fincher queda reflectida a l'adaptació nord-americana i “El muntatge i la textura plàstica defineixen molt bé l'atmosfera del film: aquest tipus d' il·luminació gèlida tan característica de pel·lícules com Seven...”. L’especialista parla de la pressió de l'èxit comercial de la novel·la i el procés d'adaptació ha de ser ràpid per poder aprofitar el reclam del llibre que està molt present a l'imaginari de l'espectador. El paisatge escandinau afegeix elements descriptius molt importants a la trama com a la narrativa 27

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

policíaca d'autors com Mankell o el tàndem Maj Sjöwall-Per Wahlöö que “capten més bé la idiosincràsia de la gent que viu en aquelles latituds” i el suposat laconisme. 3.3.2. Espais, temps i ordre Els homes que no estimaven les dones transcorre, principalment, a l'illa de Hedeby, a Hedestad. Però el dubte de tots els lectors, com queda de manifest en el bloc On és Hedeby és el de si de veritat existeixen els espais que es mostren a la novel·la però l'illa de Hedeby i Hedestad són llocs totalment ficticis. Al llibre només es dedica un paràgraf: “En Frode tenia raó, no era un viatge llarg. Després d'Uppsala venien un seguit de petites poblacions industrials al llarg de la costa de Norrland. Hedestad era una de les més petites, a poc més d'una hora al nord de Gävle.”26

També són importants alguns altres escenaris, tots situats a Estocolm com: 1) La redacció de Millennium que es descriu al capítol 18 (pàgina 366): “Hi havien posat dos sofàs i així funcionaven com a recepció. Més enllà hi havia una sala amb cuina que havien habilitat com a menjador; a continuació, els lavabos i dues habitacions amb prestatgeries i arxivadors que feien de magatzems. També hi havia una taula de treball per al becari. [...] A l'esquerra hi havia la redacció, aproximadament uns 150 m2 amb finestres que donaven a Götgatan. L'Erika ho havia dissenyat tot, havia posat separadors de vidre...”

2) La casa d’en Blomkvist d'Estocolm; 3) La casa de la Lisbeth Salander a Estocolm (cap. 18, a Lundaghatan); 3) Milton Security; 4) La casa d'en Pesta; 5) el despatx d'en Nils Bjurman; 6) la casa d'en Nils Bjurman; 7) la presó de Rullaker; 8) la cabana d'en Gottfried; 9) el veïnat de Norjö; 10) la casa d'en Martin amb la sala de tortures (pàgs. 471-472): “Era un espai 5x10 metres. [...] En Martin Vanger havia decorat la seva cambra de tortura amb molta cura. A l'esquerra hi havia cadenes; al sostre i a terra, argolles de metall, i també una taula amb corretges de cuir per lligar les seves víctimes. Hi tenia també un equip de vídeo. I un estudi d'enregistrament. Al final de l'habitació havia emplaçat una gàbia de ferro per als convidats. A la dreta de la porta, un banc, un llit, un televisor i un prestatge de vídeos”.

i 11) Tennant Creek al territori del Nord d’Austràlia, poble on viu la Harriet que sí existeix: és la cinquena ciutat més gran del territori del Nord d'Austràlia, però la seva població és d'uns 3000 habitants.

Imatges 16, 17 i 18. La sala de tortures (esquerra), la mansió Vanger (centre) i la redacció de Millennium (dreta)

Les imatges que es presenten a continuació són els dos mapes que apareixen a la 26

LARSSON, S., Els homes que no estimaven les dones, op. cit., pàg. 87.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

novel·la. En el capítol 8 es fa una descripció de l'illa. Totes les terres pertanyen a en Henrik Vanger, menys la granja d'Ostergarden (1), i les cabanes (1). Hi ha sis cases on viuen o hi vivien els Vanger. (2) En primer lloc, la casa d’en Harald, un edifici rectangular que sembla deshabitat, on el seu propietari no surt de casa. Seguidament ve la casa de l'Isabella Vanger, la mare de la Harriet, la de la Cecilia, una casa llogada a uns ancians i la casa deshabitada d’en Birger Vanger. Per últim, la moderna casa d’en Martin Vanger, diferent a totes les altres de l'illa. A l'altra banda es troben la casa de l'Alexander i la Gerda Vanger, i al costat, una casa on vivien uns empleats jubilats d’en Henrik.

Imatges 19, 20 i 21. Un petit cercle, al sud-est de Suècia delimitaria la zona de l’acció principal. Al centre el plànol de la illa i a la dreta el poblet i les cases de la família Vanger

Els espais que es mostren a la pel·lícula recorden molt a les descripcions que Larsson presenta al llibre, destacant el fred de Hedestad, l'ambient tèrbol, solitari i trist de l'illa i la crueltat i la mala relació de tota la família. La sala de tortures, un dels escenaris més importants, és idèntic a la descripció del llibre. A Estocolm, per una banda, els escenaris obscurs, que són els passadissos del metro, el despatx d’en Bjurman i casa seva, estan ben diferenciats de la revista Millennium i de casa la Salander, tan desordenada i caòtica com es descriu al llibre. Per últim, destacar el lluminós i càlid paisatge d'Austràlia, molt ben triat i fent paral·lelisme amb la llum que aporta Harriet a la família.

Imatges 22, 23 i 24. La cabana d’en Blomkvist en les diferents èpoques de l'any a la pel·lícula

Per fer entendre com es presenta i s’adapta l’acció de la novel·la a la pel·lícula sueca he preparat una taula en què apareixen els llocs que surten a la pel·lícula per observar possibles diferències.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

L’anàlisi es completa en les dues columnes de la dreta on s’anoten dues diferències: si els espais són rurals o urbans i si l’acció passa en un interior o transcorre en el carrer, a la carretera... i per tant és exterior. Al gènere negre molts d’aquests entorns afegeixen elements de tensió i per això he fet una classificació senzilla utilitzant tres possibles qualificacions de l’escena: si es desenvolupa en un terreny neutre (de situació, transició o informació), laboral (com per exemple a l’oficina de la revista) i angoixant ja que succeeix un episodi de lluita, violència o amenaça, tenint en compte els descriptors més habituals que apareixen a les pel·lícules de cinema negre. A l’annex 6.1. apareix la taula sencera que aquí només mostro com a exemple de l’anàlisi.27 Imatge 25. Recorreguts de Blomksvit a la illa de Hedeby

Taula núm. 3. Tipologia espais i aparició a les escenes de la pel·lícula sueca (mostra) Escena/minuts Lloc TIPOLOGIA 1 TIPOLOGIA 2 1. 00:36-1:50 Casa Henrik Vanger Rural, Interior Neutre 2. 1:50-2:00 (fotograma Harriet) 3. 2:00-2:18 Passadissos metro Comunicació Neutre 4. 2:18-3:14 Jutjats Urbana (ext./int.) Laboral

Com es comprova a la taula anterior sobre els diferents llocs que apareixen a la pel·lícula, els protagonistes van passant per totes les cases veïnes de la família dels Vanger i els coneguts i treballadors. Al dibuix que mostrem a continuació es recullen els trajectes que realitza el protagonista i que és habitual a totes les novel·les de detectius i investigadors tot i que a Millennium tot és molt a prop per la dimensió de la illa de Hedeby. Per últim, cal destacar que la pel·lícula, igual que la novel·la, segueix un ordre totalment lineal, però els primers minuts s’intercalen les vides de la Salander i en Blomkvist. A més, a la pel·lícula s’utilitza el recurs dels flaixbacs en diverses ocasions: En primer lloc, s’usa quan la Salander recorda un episodi traumàtic de la seva infància diverses vegades i en segon lloc, amb l’explicació de la Harriet sobre l’assassinat del seu pare Gottfried. 3.3.3. Personatges Els homes que no estimaven les dones compta amb un gran ventall de personatges de caràcters diferents i de diferent grau d'importància. Els classificarem i n'agafarem els 27

He consultat els descriptors més habituals que apareixen a les pel·lícules de cinema negre en els treball d’Ángel Luis Hueso sobre els descriptors al cinema espanyol i la seva aplicació a Sánchez Barba, F., Brumas del franquismo (2008).

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

més rellevants plasmant la descripció del llibre (si n'hi ha) i comparant-los amb la pel·lícula. La descripció dels personatges secundaris es troba a l’annex 6.5. D’entrada podem fer diverses agrupacions en base a l’entorn on ens mouen o la funció dramàtica que acompleixen: Esquema 1. Agrupacions de personatges (en negre les amenaces)

Membres de Milton Security Lisbeth Salander, Dragan Armansky

Personatges principals Mikael Blomkvist Lisbeth Salander Henrik Vanger Erika Berger

Principals Sospitosos de la família Vanger: Cecilia Vanger, Harald Vanger, Isabella Vanger, Birger Vanger, Anita Vanger, Gerda Vanger, Alexander Vanger.

Staff de Millennium Mikael Blomkvist, Erika Berger, Christer Malm, Janne Dahlman, Monika Nilsson, Henry Cortez, Sonny Magnusson

Personatges antagònics Martin Vanger, Gottfried Vanger, Harriet Vanger, Nils Bjurman, Hans Erik Wenneström

Altres Inspector Morell Dirch Frode, Anna Nygren, Pesta

Per descriure Lisbeth Salander la que pot ser considerada com a protagonista i figura serveix la següent cita: “La investigadora estrella de l'Armansky era una dona jove, pàl·lida i gairebé anorèctica, que duia els cabells extremament curts i pírcings al nas i a les celles. Tenia una abella d'uns dos centímetres tatuada al coll, un braçalet tatuat al voltant del bíceps del braç esquerre i un altre al voltant del turmell esquerre. Quan li agafava per dur tirants, l'Armansky també podia veure que portava un tatuatge d'un drac enorme a l'espatlla dreta. Era pèl-roja natural, però es tenyia els cabells d'un negre intents.[...]Senzillament era de constitució prima, amb uns ossos escanyolits que li donaven una aparença fràgil i delicada, les mans menudes, els canells escardalencs i els pits infantils. Tenia 24 anys, però de vegades semblava que en tingués 14. Una boca ampla, un nas menut i uns pòmuls prominents li conferien un aire gairebé oriental.” 28

LARSSON, Stieg. Els homes que no estimaven les dones, pàg.45.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

Mikael Blomkvist: És un dels coprotagonistes de la novel·la que té 43 anys. Va néixer a Borlänge, però viu a Estocolm. El descriuen com un periodista excel·lent, honrat, amb força diners i aparentment d'esquerres. Té una amant des de fa 20 anys, l'Erika Berger, companya de feina; una filla, la Pernilla, i està divorciat. Al llibre no es descriu el seu aspecte físic, tot i que es dóna a entendre que és un home madur i atractiu que sol agradar a les dones.29 Fent una petita comparació amb els personatges de l’adaptació sueca, trobem una Salander força igual a la descripció del llibre. Va vestida sempre amb roba negre, porta piercings i un drac tatuat a l’esquena, present a la pel·lícula. L’única diferència de caràcter quedaria plasmada a l’escena comparada a continuació on no es projecta com al llibre la seva professionalitat a l’hora de treballar. En segon lloc, trobem el personatge que podria rebre més crítiques sobre la seva elecció a la pel·lícula: un Blomkvist ja madur, amb una clara diferència d’edat amb la Salander, que segueix la idea que d’ell tenien els lectors però potser s’allunya de l’atractiu físic que s’insinua a la novel·la. Altres personatges destacats a la pel·lícula són Erika Berger, molt ben aconseguida, l’ Armansky, privat del seu protagonisme més clar al llibre però amb uns trets físics molt semblants, i per últim, els Vanger dibuixats tal i com es descriuen, tots cruels excepte una Cecilia encantadora a la pel·lícula i un Henrik amable i educat. 3.3.4. Dues escenes comparades i anàlisi dels diàlegs La primera escena seleccionada correspon a les pàgines 55 a 66, i la segona abraça els capítols 23 i 24. A l’annex 6.3 es troben els capítols esmentats resumits i esquematitzats. Pel·lícula sueca: Primera escena analitzada. Espai: Interior, despatx, taula: Oficines Milton Security, 20 de desembre (minuts 7:19 a 9:40): Aquesta escena correspon a la reunió que té lloc a les oficines de Milton Security entre la Lisbeth Salander, en Dirch Frode i en Dragan Armansky, on comenten l’informe que la Lisbeth ha elaborat investigant en Mikael Blomkvist a càrrec de Henrik Vanger.

He transcrit algunes frases de la Lisbeth Salander a continuació. L.S. No n’ha de fer res. Vostè encarrega i jo entrego.... Aquí hi és tot... Resum... “tothom té secrets”... “Per què no es llegeix l’informe?”... “el paio està net, no he trobat res contra ell, ni tan sols una simple multa”. “No crec que hagi falsificat cap prova contra el Wenneström. Li deurien parar una trampa” (tanca porta) 29

Sobre altres personatges alguns detalls més: Christer Malm: dissenyador de la revista i inversor; Monika Nilsson: de 37 anys, periodista amb experiència especialitzada en la política, Henry Cortez, empleat jove, becari des de fa dos anys, col·laborador sense sou i Sonny Magnusson: 60 anys, comercial de publicitat. A Gottfried Vanger se’l descriu així: “atractiu, atlètic i de cabells ros fosc”, “s'assemblava a en Clark Gable a Allò que el vent s'endugué” (pàg. 469) i a Harriet Vanger com a “vídua de cabells curts i rossos”.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

PLANIFICACIÓ (26 plans) Nº

PLA I DESCRIPCIÓ

IMATGE

Nº

PLA I DESCRIPCIÓ Pla americà amb Armansky i Frode apropant-se al despatx

Interior, pantalla i fosa encadenada amb les oficines de Milton Security

Pla mig davant vidres despatx

Pla de conjunt interior despatx i taula buida

Pla sencer Lisbeth i carret de menjar amb contrapicat

Pla mitjà curt Frode

Pla mitjà Lisbeth

Pla de conjunt amb els 3 personatges: Salander reparteix els dossiers

Pla mitjà curt de Frode amb Lisbeth desenfocada

Pla de detall d’alguns documents.

Pla mitjà curt Frode

Pla de detall dels informes (fotografia Erika i Blomkvist, abraçats)

Pla mitjà curt de la Lisbeth amb Armansky desenfocat

Plans d’informes de comptabilitat

Pla mitjà curt de Lisbeth i Armansky desenfocat

Pla mitjà curt Frode

Contraplà mitjà curt de la Lisbeth amb Armansky desenfocat

Pla mitjà curt Frode

Pla mitjà Lisbeth amb Armansky i espatlla Frode i obre el pla amb contrapicat amb Salander que s’aixeca

Pla de conjunt dels 3 personatges amb la Salander centrada, que se segueix fins que surt.

IMATGE

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

Pla mitjà de Frode

Primer pla de la Salander

Pla mitjà de Frode

Primer pla de la Salander

Primer pla de Frode

Primer pla de la Salander que surt el despatx

Pla mitjà de Frode

Sovint la càmera no enfoca el personatge que parla sinó el que escolta per fixarnos en les reaccions. A la novel·la, aquesta escena apareix al capítol 2 (pàgines 55-66) i comença amb la descripció de la roba de la Salander30: “Aquell dia la Salander anava vestida amb una samarreta negra que duia estampat un dibuix d’E.T. amb ullals i la frase: “Jo també sóc extraterrestre.” Duia una faldilla negra amb la roba esfilagarsada, una jupa de cuir negra, curta i desgastada, un cinturó ple de tatxes, unes botes Doc [...] Dit d’una altra manera, anava feta un cromo. [...] L’Armansky diu: “És, sens dubte, la nostra millor investigadora”, frase que també diu a la pel·lícula. La Salander mastega xiclet. L’ambient està tens perquè al principi, en Frode no s’atreveix a dirigir-se directament a la Salander, i això molesta a la Lisbeth. “Per un moment l’expressió de la noia va ser tan sorprenentment hostil que una esgarrifança freda va recórrer l’espinada de Frode. Tot d’una, la seva expressió es va endolcir. [...] Quan va començar a parlar semblava una funcionària de l’Estat. La Lisbeth comença a parlar de forma molt respectuosa dirigint-se de vostè. “Però té secrets? Tothom té secrets.” Frase que surt a la pel·lícula. 31

Els diàlegs literaris i els diàlegs cinematogràfics són diferents: “El cine es ante todo un arte visual concebido desde y para la imagen. Todo lo que atañe a su dimensión sonora no sería, por tanto, más que un soporte agregado que no hubo más opción que aceptar por imperio de la propia evolución técnica del medio.” Existeixen diferents tipus de diàlegs i veus: “Tipos de diálogo: diálogo como monólogo, diálogo didáctico, diálogo dialéctico, diálogo polémico, variantes que no inluyen el diálogo literario” (...) “Es indudable que el empleo de la voz off en los filmes inscriptos en el policial negro ha permanecido como marca estilística que traspasa el efecto de la época para consolidarse en el tiempo” (Vanoye, pàg. 54 i ss). 31 La Lisbeth explica detalladament la vida d’en Blomkvist, i pregunta si pot fer algun comentari personal. “L’Armansky va posar els ulls com unes taronges. En tots els anys que la Salander havia treballat per a ell, mai no havia fet ni un sol comentari personal en la investigació d’un individu.” “La Salander que ell coneixia mai no es mostrava insegura ni dubtosa”. La Lisbeth explica que creu que han enganyat a en Blomkvist. “Quan la Salander va fer intenció de prosseguir la seva exposició, en Frode la va interrompre amb un gest de la mà.” Llavors li encarreguen a la Salander que investigui el cas Wenneström i parlen de la vida privada d’en Blomkvist, fent referència a l’Erika Berger, la seva amant.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Comparació de l’escena pel·lícula-novel·la Per comparar aquesta escena, en primer lloc cal esmentar la duració de l’escena del llibre i la de la pel·lícula. Al film no arriba ni als dos minuts i mig, i al llibre ocupa 11 pàgines. El diàleg és molt més extens al llibre (fet poc rellevant ja que es dóna a totes o quasi totes les adaptacions cinematogràfiques), però podem destacar que el tema més reduït a la pel·lícula és la vida d’en Blomkvist, explicada per la Salander. En el llibre ocupa cinc pàgines senceres, mentre a la pel·lícula fa un breu comentari. Una altra diferència seria l’encàrrec que, al llibre, li encarrega en Frode a la Salander. La contracta altre cop perquè investigui aquest cop el cas Wenneström (encàrrec que més tard serà anul·lat) però que a la pel·lícula se suprimeix. També eludeixen parlar de l’Erika Berger. Però la principal diferència que he observat, i per la qual he agafat aquesta escena per analitzar, és el caràcter mostrat de la Lisbeth Salander. En el llibre, com he explicat i citat anteriorment, es descriu com una autèntica professional a l’hora de parlar de la feina, mentre dóna tot tipus de detalls, i sobretot es mostra molt educada de cara el client. Per el contrari, a la pel·lícula se la dibuixa de manera totalment introvertida i reservada, mostrant en tot moment aversió en parlar de la feina encarregada, i repetint la frase “Llegeixi’s vostè l’informe” de manera poc respectuosa. A més, a la pel·lícula introdueixen comentaris de l’Armansky donant cops d’atenció a la Salander quan fa intervencions de mala educació. A més, al llibre és ella qui vol introduir un comentari personal sobre en Blomkvist, explicant que l’han engalipat, i fins i tot és en Frode qui li ha de dir que s’aturi i no doni més informació. A la pel·lícula li han d’insistir diferents vegades perquè faci aquest comentari personal i aporti una mica d’informació, cosa que farà de mala gana. En definitiva, a la pel·lícula han volgut dibuixar una Salander molt menys professional i poc respectuosa, a més de voler restar en silenci tota l’estona. 4. CONCLUSIONS Sobre les hipòtesis de treball En primer terme volia demostrar que “la pel·lícula dóna prioritat a l'acció i a la intriga i menys a les qüestions relacionades amb els mitjans de comunicació i els problemes personals dels protagonistes”. Després d’analitzar el temps que cada pel·lícula dedica a l’acció i la intriga per una banda i al periodisme per l’altra, i de recollir les opinions dels especialistes entrevistats i de revisar diverses crítiques i opinions aquesta afirmació pot ser considerada certa. Amb tot, s’han trobat diferències importants entre les 35

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

dues adaptacions cinematogràfiques, ja que la pel·lícula nord-americana aprofundeix una mica més en el món de la comunicació i descriu més fidelment les relacions emocionals que estableixen els personatges. En aquest film, el tema de denúncia del periodisme té un paper més important que a la versió sueca, apropant-se a la essència que tant crítics com espectadors creiem que té el llibre de Larsson. Això s’ha treballat a l'apartat 3.2.3, en es prova una de les hipòtesis del treball: la pel·lícula sueca dedica més temps a l’acció i a la intriga. Sobre la segona hipòtesi que afirmava que “Larsson va crear una novel·la complexa que conté elements gòtics…” crec que pots ser considerada igualment certa. La segona escena comparada que transcorria a la cambra de tortures, la de la violació de la Lisbeth, certes referències bíbliques relacionades amb els assassinats, l’aire sinistre de l’illa i de la Salander reflecteixen que és una novel·la policíaca però que conté elements gòtics. Com a exemple trobem l’illa, un espai tancat embolcallat per un ambient fred i tèrbol, propietat d’una família plena de secrets i crueltats encobertes que actua com a microcosmos d’una societat sueca que ha estat denunciada constantment a la novel·la escandinava. Com a segon exemple, trobem un Estocolm amb racons angoixants (el despatx i la casa d'en Nils Bjurman) ben diferenciats dels espais amb llum (l'editorial i la casa la Salander). Totes les fonts consultades destaquen la dificultat d'adaptar una novel·la complexa i llarga de més de sis-centes pàgines a una pel·lícula de menys de dues hores i mitja que, a més, no va poder comptar amb l'autor quan es van fer les dues adaptacions. Podem dir que es tracta d’un guió adaptat sense massa variacions perquè el thriller és un gènere fàcil d'adaptar, tal i com va explicar en Daniel Aguado. A més a més, l’escriptor és un professional dedicat a investigar amb un estil literari molt periodístic i gens descriptiu i això facilita la feina dels guionistes per plasmar l’acció a la gran pantalla. Arran d’haver llegit la seva biografia i d’haver escoltat el testimoni de la seva dona, sabem que en Larsson era un home compromès en la defensa de les llibertats i de col·lectius vulnerables com les dones o els emigrants. Aquesta informació ens ha permès tenir una perspectiva més àmplia de la novel·la, que va més enllà de l’acció i la intriga. Per últim i seguint la comparació establerta, trobem una certa fidelitat als personatges del llibre, tot i que el protagonisme d’uns quants ha disminuït i d’altres s’han suprimit. El fil argumental i les escenes són molt fidedignes al llibre, ja que contenen molt poques variacions, com una investigació del cas Harriet més acotada, un avançament del 36

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

segon llibre i algunes trames suprimides o reduïdes com el cas Wenneström. A més, com al llibre s’estableix un ordre totalment lineal, però s’utilitza el recurs cinematogràfic del flashback en diverses ocasions. Sobre la valoració personal i algunes propostes Voldria respondre a la qüestió que planava sobre si estem davant d’una bona adaptació cinematogràfica. La meva opinió és que sí. La pel·lícula aconsegueix reproduir fidelment els protagonistes, un dels elements amb més força de la novel·la, segueix el cas Harriet amb precisió, aconsegueix uns paisatges obscurs i reprodueix la duresa dels seus habitants. Però si hagués de fer algunes variacions, primerament afegiria l’aventura de la Cecília amb en Blomkvist, ja que a la novel·la apareixen diàlegs molt intel·ligents. També afegiria el personatge de la Pernilla, que aporta pistes a la investigació i és una figuera molt interessant captivada per la religió. El punt que més criticaria seria la relació entre els dos protagonistes, que personalment, crec que està més ben reflectida a la versió nordamericana. Oplev acaba dibuixant una mena d'història d'amor massa endolcida acabant amb un petó de comiat, mentre a la novel·la aquesta relació es caracteritza per l'amistat, concepte nou per a la Salander, i per un final (inclòs a la versió nord-americana) que desperta compassió al lector per una Salander substituïda per l'Erika. Per últim, si em preguntessin què suprimiria seria l'escena en què en Blomkvist entra a casa d’en Harald i gairebé li dispara, ja que aquesta escena és fruit de la imaginació dels guionistes i intenta generar tensió però crec que no ho acaba aconseguint. Malgrat aquests punts, considero que és una bona adaptació cinematogràfica, que compte amb els trets bàsics que havia de tenir i que proporciona una fidel idea de l'univers Millennium i també, de la ment Larsson. Si continués aquesta recerca analitzaria en profunditat els diàlegs, compararia detalladament altres escenes clau, definiria quins elements gòtics conté la història i escriuria tota la investigació que se segueix al llibre per arribar fins la Harriet. I per últim també compararia l’obra literària de Larsson amb altres escriptors suecs adaptats al cinema.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

5. RECURSOS Bibliografia AUMONT, J., MARIE, M., Análisis del film, Eds. Paidós Ibérica, S.A., Barcelona, 1993 BAKSI, Kurdo, El meu amic Stieg Larsson, Ed. Columna Edicions, S.A., Barcelona, 2010 CARMONA, Ramón, Cómo se comenta un texto fílmico, Eds. Cátedra, S.A., Madrid, 1993. CASADESUS B. Alejandro, Novela policíaca contemporánea, una aproximación teórica a través de la obra de Jakob Arjouni, Andrea Camilleri, Henning Mankell e Ingrid Noll, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Anglesa i Alemanya, Barcelona, 2007. COLMEIRO, José F., La novela policíaca española: teoría e historia crítica. Ed. Anthropos, Barcelona, 1994 COMA, Javier, La novela negra, Ed. El Viejo Topo, Barcelona, 2001. COMPARATO, Doc, El guió. Art i técnica d’escriure per al cinema i la televisió, Publicacions de la Universitat Autònoma, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1989. LARSSON, Stieg, Els homes que no estimaven les dones, Ed. Planeta, Barcelona 2009. LUMET, Sidney, Así se hacen las películas, Eds. Rialp, S.A., Madrid, 2008, MORA, R., Los suecos que reinventaron el género negro, El País, 12 de febrer de 2007. NAVARRO, Justo, Desasosiego sueco, El País Babelia, 14 de maig de 2005. VANOYE, Francis, Guiones modelo y modelos de guión, Ed. Paidós Ibérica S.A., Barcelona, 1996. WOLF, Sergio, Cine/Literatura. Ritos de pasaje, Eds. Paidós Ibérica SA., Barcelona, 2001 Filmografia ALFREDSON, Daniel, ARDEN OPLEV, Niels, Millennium (TV), Suècia, Dinamarca, Alemanya, Nouruega, 2010. ARDEN OPLEV, Niels, Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres (Män som hatar kvinnor, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Noruega, 2009) FINCHER, David, Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres (The Girl witthe Dragon Tattoo, Estats-Units,Suècia, Noruega, 2011) SUÁREZ, Alfonso, S., Writing Heads: Hablan los guionistas (Espanya, 2013) TV2, Página 2 (Espai setmanal dedicat a la literatura de TV2), febrer de 2015. Webgrafia Dragoontatoofilm.com ELPAÍS.COM

Filmaffinity FOTOGRAMAS.ES

Greatest Stieg Larsson fan site Internet Movie Data Basic (imdb.com) LAVANGUARDIA.COM

LEÓN, PATRICIA, Novela negra escandinava. 50 años de éxito literario (http://www.yellowbreak.com/novela-negra-escandinava/) PALAU, Josep Maria, Diez autores imprescindibles de la novela negra escandinava (http://www.notehagaselsueco.es/) YOUTUBE. Stieg Larsson and me. Entrevista de Richard Aedy a Eva Gabrielsson (6/09/2011) a ABC Radio National (https://www.youtube.com/watch?v=z_ZbQkaDTo4).

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

TREBALL DE RECERCA

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON ANNEXOS

ARLET SÁNCHEZ ROJALS 2n de Batxillerat, Grup 7 ESCOLA SÚNION TUTORA: INARA SERRA NOVEMBRE DE 2015

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ÍNDEX ANNEXOS

6.1. Entrevistes completes: Carlos Giménez Soria i Daniel Agudo.........................3 6.2. Millennium: La saga…………………….………………….........…….….............10

6.3 Tipologia dels espais que apareixen a les escenes del film suec.....................12

6.4. Personatges secundaris...................................................................................17 6.5. Anàlisi de l’Escena 2.......................................................................................20

6.6. Crítiques sobre les adaptacions cinematogràfiques.........................................24

6.7. Extracte de les taules bàsiques de dades i anotacions de la novel·la..............32

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

6.1. Entrevistes completes: Carlos Giménez Soria i Daniel Agudo Entrevista a un especialista de cinema Carlos Giménez Soria és professor de la Universitat Internacional de Catalunya, crític cinematogràfic a Ràdio Badalona i membro del Centre d’Investigacions Film-Història. Està especialitzat en cinema japonès i italià. Ha publicat llibres sobre Akira Kurosawa i Yasujiro Ozu. 1.- Has llegit Millennium o has vist les pel·lícules? No he llegit cap de les novel·les de Stieg Larsson, però he vist les dues versions cinematogràfiques de Los hombres que no amaban a las mujeres, tant la nord-americana com la sueca. 2.- Què opines de la/les pel·lícula/es sueca i nord-americana, especialment de la primera? Trobes interessant la trama policíaca i la investigació que segueixen els personatges? Crec que la versió nord-americana supera en qualitat cinematogràfica a la sueca, però també és normal donat que les productores de Hollywood mouen un capital de diner molt

elevat.

pel·lícula

Fincher va

tenir

cost

d’aproximadament 77 milions de dòlars més que el film suec. Pel que fa a la construcció dramàtica, la confecció de la trama és impecable als dos casos i els personatges estan molt elaborats a nivell psicològic, sense caure en el maniqueisme fàcil, sovint tan propi de les produccions nord-americanes. Un exemple molt clar és el personatge Lisbeth Salander, que, malgrat ser una dona amb un passat molt tèrbol que ha enfosquit la seva personalitat, jugar un paper decisiu en la resolució de la investigació al costat del periodista Mikael Blomkvist. 3.- Coneixes l'obra de David Fincher, el director de la versió nord-americana? Trobes el seu estil reflectit en la pel·lícula? Sí, conec l'obra de David Fincher. He vist els seus films més coneguts i trobo que la seva empremta personal queda reflectida a l'adaptació nord-americana de la primera novel·la de la saga Millennium. El muntatge i la textura plàstica defineixen molt bé l'atmosfera del film: aquest tipus d' il·luminació gèlida tan característica de pel·lícules com Seven, El club de la lucha, La habitación del pánico o Perdida. Els títols de crèdit inicials tenen un fort impacte sobre l'espectador i marquen des de bon començament l'estil visual de tot el metratge posterior.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

4.- Creus que adaptar una novel·la d'èxit al poc temps de sortir és més difícil que adaptar una de desconeguda? Normalment els guionistes porten al damunt la pressió de l'èxit comercial de la novel·la i el procés d'adaptació ha de ser ràpid per poder aprofitar el reclam del llibre. També resulta una tasca difícil aproximar-se a un fenomen de vendes d'aquestes dimensions i fer-ne una versió que agradi a tothom que ha llegit la novel·la, especialment quan es tracta d'una obra de gran extensió en pàgines. Em sembla que sempre resulta més fàcil adaptar un llibre que no estigui tan present a l'imaginari de l'espectador, una peça més desconeguda. No implica una pressa tan gran per part dels responsables de la versió cinematogràfica. 5.- Quin paper juga, al teu entendre, el paisatge de Suècia i els personatges principals? El

paisatge

escandinau

resulta

fred

i desolador,

factor

que

afegeix

elements descriptius molt importants a la trama. Es tracta d'un tipus de narrativa policíaca que està molt més a prop d'autors com Henning Mankell o el tàndem Maj Sjöwall-Per Wahlöö, escriptors que, per la senzilla raó de ser nòrdics, capten més bé la idiosincràsia de la gent que viu en aquelles latituds. Les descripcions dels personatges són molt acurades des de la perspectiva psicològica i això s'ha relacionat molt freqüentment amb un laconisme molt propi dels països de l'Europa del Nord.

Entrevista a un especialista de guió cinematogràfic Daniel Agudo, professor de guió cinematogràfic a l'ESCAC de Terrassa a més de conduir una visita guiada per totes les instal·lacions d'aquesta escola de cinema em va fer una autèntica classe magistral sobre les adaptacions literàries al cinema. Al llarg d'aquestes dues hores de xerrada, va fer moltes referències i comparacions amb altres pel·lícules i directors, per a contextualitzar la versió americana de Los hombres que no amaban a las mujeres (David Fincher, 2011), ja que no havia vist la versió sueca. En Daniel Agudo va començar la seva exposició tot parlant-nos de l'evolució dels thrillers. Els grans thrillers que o bé tenien un contingut polític com Todos los hombres del presidente (Alan J.Pakula, 1976) que traslladava el misteri a la investigació del cas Watergate que va suposar la caiguda del president Nixon, o bé eren adaptacions de novel·les de l'Agatha Christie o pel·lícules de misteri tipus Luz que agoniza (George Cukor, 1944), pel·lícules d'alt pressupost, combinació de drama romàntic amb 4

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

components de misteri. El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991) que va ser una pel·lícula de baix pressupost, va suposar una revolució, en la concepció del thriller perquè tot i tenir una concepció bàsica-assassí solt per enxampar-, si que la manera d'arribar a l' assassí tenia elements de psicoanàlisi i punts molt tèrbols que t' obligava a compartir el punt de vista o a tenir com aliat a un psicòpata que a més era un caníbal. Ho va relatar perquè tot aquest ambient tèrbol als Estats Units, on hi apareixen també figures importants de polítics, de senadors, de gent de diners, també surt a la pel·lícula del Fincher. No saps què passa darrera d'aquella porta d'una família aparentment normal, hi ha coses tèrboles. El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991) va obrir la porta a que sortissin pel·lícules som Seven (David Fincher, 1995) o Los hombres que no amaban a las mujeres (David Fincher, 2011). Totes tres pel·lícules comparteixen junt amb altres thrillers d'aquest estil, que totes tenen una seqüència impacte, la seqüència que tothom recorda. A la pel·lícula de Millennium és la seqüència brutal de la violació. L'adaptació de la pel·lícula El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991) és «ultramoralista». A la novel·la la nena segrestada, filla d'una senadora, és una bala perduda que viu amb un musulmà i es passa el dia fumant crack al llit amb el seu noi. A la pel·lícula la noia és una molt bona nena, que provoca l'empatia amb l'espectador. Nosaltres com espectadors de productes de ficció, com a consumidors de relats som ultra morals. Volem que es faci justícia, que no hi hagi caos. Sempre tenim simpatia cap a un personatge estil llanero solitario. Una persona

que no té por d'enfrontar-se amb el

poder, intel·ligent, solitari, sacrificar la família, els amics, una vida còmoda, per acabar amb els dolents, d'entrada genera simpatia i la Lisbeth Salander dóna aquest perfil. Igual que ho pot ser un Indiana Jones o un Batman. No són superherois que tenen poders com Superman, són gent urbana que acaba fent el que la justícia no pot. Com a espectadors ens agrada que el dolent sigui enxampat i pagui pel que ha fet i que la justícia s' acabi imposant. Per això si algú ens expliqués el que la Salander va fer per venjar-se del seu violador, pensaríem que potser es va passar, però quan ho veiem amb imatges acabem pensant que tota revenja és poca. La pel·lícula del Fincher aposta molt per això, el que la fa la paga, i això és molt « de cinema americà». Fins i tot el director hi afegia tocs d'humor com quan la Salander li diu al seu violador.-»He vist que has consultat unes pàgines web per esborrar-te els tatuatges,com torni a veure que t' hi tornes a ficar....» .Al Daniel Agudo li va semblar una molt bona invenció del guionista. La llei del Talió funciona molt bé a la 5

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

pantalla. Els productes de consum que són thrillers sempre busquen que hi hagi una redempció, que el protagonista s' hagi d'enfrontar a la justícia. En el sentit, el deixo anar o no? Com a Seven (David Fincher, 1995), a l'escena final el protagonista es pregunta si deixa l' assassí en mans de la justícia o si el mata ell mateix. El mateix director ho fa a Zodiac (David Fincher 2007) basada en un cas real d'un assassí que no es va trobar mai. Tant a Seven (David Fincher, 1995) com a Zodiac (David Fincher 2007) com a Los hombres que no amaban a las mujeres (David Fincher, 2011) és la història d'una obsessió per la investigació, d'anar descobrint, de ficar-se en arxius, de mirar fotos, totes són Fincher «en estado puro». Quant a la pregunta de si la nacionalitat és important a l' hora de com la pot rebre el públic, el Daniel Agudo creu que és molt important, que tothom és hereu de la tradició cultural americana. Amèrica domina el món culturalment. Tornant a la pel·lícula del Fincher, el Daniel Agudo comenta que un cop va veure-la, va pensar que el llibre en el que estava basada seria infinitament més fort perquè una seqüència com la de la violació implicava que el sistema de qualificació d'edats americana limitava a la meitat la població que la pogués anar a veure. Ens posa com exemple l' adaptació de la novel·la Misery de Stephen King, que va donar lloc a la pel·lícula Misery (Rob Reiner, 1990). Vam veure quatre minuts de la pel·lícula, quan la protagonista descobreix que l' escriptor que té segrestat a casa seva, ha sortit de l' habitació amb cadira de rodes i ha tornat per impossibilitat d'escapar-se. En aquesta mini passejada per la casa descobreix gràcies a uns retalls de diari, que la segrestadora és en realitat una assassina que s' ha carregat molts pacients i s' adona que ell serà el següent. Al llibre són unes quinze pàgines i si tenim en compte que una pàgina de guió equival a un minut, això serien uns quinze minuts de film, però ho enllesteixen en quatre minuts de forma molt efectiva. No es pot traslladar el mateix llenguatge al cinema. Grans parrafades no funcionen en els diàlegs de les pel·lícules. Ho feia molt bé l' Agatha Christie que feia frases curtes pels diàlegs i a mida que volia augmentar el suspens les frases encara eren més curtes. Un exemple contrari és la pel·lícula Dune (David Lynch, 1984) basada en una saga de llibres llarguíssims de ciència ficció. Van voler fer una parrafada inicial de cinc minuts amb una protagonista que parla de la història de les cinc famílies i quatre planetes que estan barallats entre ells. L'espectador no sabia què li estaven explicant i la pel·lícula va tenir molt males crítiques i no va funcionar comercialment. Tot el que pugui ser visual serà més 6

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

fàcil de retenir per l' espectador que la paraula. La imatge de Match Point (Woody Allen, 2005), l' anell que va cap al riu i toca la barana i cau enrere per un no res, és un perfecte exemple. A Misery (Rob Reiner, 1990) la seqüència impacte és quan li trenquen els dos peus al protagonista. Al llibre li tallen els peus com feien als esclaus americans i ho ha de fer amb dos cops perquè el primer cop que ho fa es queda amb el peu mig penjant però no del tot seccionat. Aquesta escena la van a haver de canviar perquè no fos tan tèrbola i arribés al consum massiu. Aquestes imatges portades al cinema provocarien el riure i és molt important aconseguir el to i per aconseguir-lo tens unes eines inigualables com són la fotografia i la decoració. En la pel·lícula del David Fincher, de l'adaptació de Millennium, tot l' ambient, la neu, els sorolls del cotxe, la roba d'ells, és molt nòrdic i pots arribar a pensar que en una ciutat tan freda aquesta gent no tingui sentiments i pugui arribar a matar i tinguin aquesta maquinària de la mort d'una manera institucionalitzada. A Misery (Rob Reiner, 1990) si haguessin filmat l'escena dels peus tal i com estava descrita al llibre, l' efecte hagués estat nociu, no només perquè hauria pujat la classificació de l' edat, sinó també perquè hauria pogut entrar en el terreny del cinema gore, més Viernes 13 (Sean S.Cunningham, 1980) i no era el que els responsables del film buscaven. El guionista de Misery (Rob Reiner, 1990) va buscar un cop d'efecte perquè l' espectador veiés la perillositat de la infermera i ho aconsegueix amb una figureta d'un pingüí. Això no surt al llibre i és un cop d'efecte molt visual. El guionista ha de treure tot allò que no serveix i ajustar-se a un llenguatge cinematogràfic. Una de les preguntes que li vaig fer era quines novel·les creia que eren fàcils d'adaptar i em va respondre que les que tenen vocació de best sellers, que vol dir que tinguin uns temes entretinguts, però que sobretot tinguin una estructura que ja sembli adaptada pel cinema. Va posar com exemple de pel·lícula molt fàcil d'adaptar, El codigo Da Vinci (Ron Howard, 2006), com a història meravellosa d'accions, persecucions i de misteri amb l' afegitó de la història de Jesucrist que té germans, que la mare té una vida complicada, etc. En definitiva, que no té res a veure amb com sempre ens han explicat la història. Als diàlegs hi ha el concepte que parlàvem abans « molta parrafada».I per subsanar-ho ho condimenten amb imatges que expliquen ràpidament la història de Jesucrist perquè per molt bo que sigui Tom Hanks com actor i Ron Howard com a director, sense aquest suport, la pel·lícula no hagués funcionat. Una altra molt bona adaptació és Watchmen (Zack Snyder, 2009). És un film molt fidel al còmic i molt fàcil de visionar per gent que no el conegués prèviament, tot i tenir fama 7

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

d'inadaptable. Com a exemple d'una millor adaptació encoberta és E.T (Steven Spielberg, 1982) segons el Daniel Agudo, la història de Jesucrist. El pare el deixa aquí entre nosaltres, nosaltres el rebutgem, l'acabem matant i ressuscita, la imatge del seu cor és igual que la del «Sagrado corazón de Jesús», s' escapa dels humans i torna amb el pare i el pòster original d'E.T (Steven Spielberg, 1982) reproduïa la Capella Sixtina. Com a cas de pel·lícules basades en llibres gens recomanables parla de Tiburon (Steven Spielberg, 1975). És mol millor la versió cinematogràfica que la literària. Pel que fa a les carències que troba sovint a les adaptacions literàries comenta que sovint quan un guionista comença a adaptar una obra i vol ser fidel a l' esperit es queda a mig camí. El gran defecte de les adaptacions és no saber diferenciar el llenguatge cinematogràfic del literari. Els guionistes pretenen reproduir els cops d'efecte que té el llibre i és molt probable que en pantalla no funcioni. És molt difícil trobar l' equilibri. S' ha de pensar per quin públic s' ha d'adaptar. És diferent adaptar Dublinesos (John Huston, 1987) que té un public concret que adaptar un llibre d'Stephen King perquè hi hagi un consum massiu i opti a premis seriosos. Una altra bona adaptació és El exorcista (William Friedkin, 1975), segurament perquè l'autor del llibre i el guionista eren la mateixa persona. Com Va fer John Irving amb Las normas de la casa de la sidra (Lasse Hallström, 1999). Una molt bona adaptació, per la capacitat de síntesi mostrada, és Medianoche en el jardín del bien y del mal (Clint Eastwood, 1997). Un fantàstic llibre que no ha tingut cap bona adaptació és La isla del Tesoro. Una molt bona adaptació del cinema espanyol és La colmena (Mario Camus, 1982). Amb molts personatges, molt difícil d'adaptar però molt fidel. Va agafar el major repartiment del cinema espanyol. Va ser una aposta personal i intel·ligent del productor José Luís Dibildos. Adaptar un best seller té com a cosa bona que molta gent que s' ha llegit el llibre anirà a veure la pel·lícula, però si a la primera setmana de l'estrena la gent no en parla positivament, la pel·lícula ha begut oli. Li vaig preguntar si era bo que la pel·lícula sortís poc després de fer-ho el llibre i va respondre que depèn de la novel·la. Si és una novel·la tan fàcil d'adaptar com el Codigo Da Vinci si, però si es una novel·la difícil d'adaptar perquè té subtrames, personatges molt densos i introspecció, millor que surti més endavant. Quan es va llençar la pel·lícula basada en el llibre Desde mi cielo, va ser un fracàs, però el llibre havia sigut un best seller. També va parlar de bones adaptacions a partir de novel·les epistolars com El color 8

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

púrpura i Dràcula. I de la importància dels recursos sonors per a l' espectador ens posa exemples de La ventana indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954) i Terminator 2 (James Cameron, 1991). Els thrillers és un dels gèneres més fàcils d'adaptar perquè els punts d'efecte ja venen donats. Pots resumir o estalviar-te interrogatoris, però el dolent és el dolent. Són més difícils d'adaptar novel·les en les quals els sentiments són massa presents. A Tomates verdes fritos (John Avnet, 1991) la relació entre les dues dones s' intueix que pugui ser lèsbica. Al llibre és molt més clar. S' ha de tenir molta cura, perquè hi ha coses que poden ser verinoses. Però en cap lloc està escrit el que pot funcionar i el que no. El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991) va ser una pel·lícula valenta. La darrera pregunta fa referència als personatges, ja que m' interessava saber si considerava que eren prou arrodonits. Segons ell, el personatge negatiu ha de tenir dos trets negatius que el sustenten i un de positiu i el personatge positiu n'ha de tenir dos de positius i un de negatiu que l' ha de fer trontollar. A Millennium, Blomkvist és treballador, és un heroi clàssic que anirà fins el final, però no és honest enrotllant-se amb una dona casada. La Salander té un concepte de la justícia que estaríem tots d'acord, és treballadora, és una crack, però té un problema a nivell social que li impedeix establir una relació normal. Els personatges de La guerra de les galaxies 1 (George Lucas, 1999), són màquines, haurien de ser perfectes però tots tenen un hàndicap. Un té por, l'altre no camina bé. Els guionistes sempre han de jugar amb personatges molt diferents com Holmes i Watson. En el nostre cas el Watson és el Blomkvist i el Holmes és la Salander. On no arriba un arriba l' altre. Com apunt final, el Dani Agudo creu que la generació de suspens de l' Stieg Larsson és la de Psicosi (Alfred Hitchcock, 1960), considera que segur que el va influenciar molt.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

6.2. Tipologia dels espais que apareixen a les escenes del film suec Annex 1. Tipologia espais i aparició a les escenes de la pel·lícula sueca Escena/minuts 1. 00:36-1:50 2. 1:50-2:00 3. 2:00-2:18 4. 2:18-3:14 5. 3:14-4:03 6. 4:03-5:31 7. 5:31-6:49 8. 6:49-9:12 9. 9:12-10:32 10. 10:32-11:45 11. 12. 13. 14. 15. 16. 17. 18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 27. 28. 29. 30. 31. 32.

11:45-15:32 15:32-15:55 15:55-18:07 18:07-20:45 20:45-21:49 21:49-22:51 22:51-24:06 24:06-24:52 24:52-26:11 26:11-28:36 28:36-30:59 30:59-31:45 31:45-33:37 33:37-34:00 34:00-35:20 35:20-36:08 36:07-36:46 36.46-37:41 37:41-39:32 39:32-40:15 40:15-40:41 40:41-41:09

33. 41:09-41:16 34. 41:16-42:02 35. 42:02-43:50 36. 43:50-44:30 37. 44:30-46:16 38. 46:16-47:00 39. 47:00-47:24 40. 47:24-51:15 41. 51:15-51:26 42. 51:26-52:34 43. 52:34-54:31 44. 54:31-57:18 45. 57:18-1:02:07 46. 1:02:07-1:02:23 47. 1:02:23-1:03:52 48. 01:03:52-1:06:00

Lloc Casa Henrik Vanger (fotograma Harriet) Passadissos metro Jutjats Jutjats Redacció Millennium Casa Salander/ Carrers d'Estocolm Milton Security Casa germana Blomkvist Tren a Hedestad/Cotxe Casa en Henrik Vanger Escales del metro Despatx Nils Bjurman Despatx Henrik Vanger Redacció Millennium Casa de la Salander Escales metro Casa Pesta Cabana Blomkvist Hedeby32 Cabana Illa Hedeby Cabana Cabana Gottfried Cabana Blomkvist a Hedeby Comissaria policia Illa de Hedeby, exteriors Cabana Casa Pesta Despatx Nils Bjurman Lavabo, despatx N. Bjurman Cabana Pont Hedeby Redacció Hedestadkuriren Dormitori Henrik Arxiu Hedestad Arxiu Hedestad Casa Henrik Casa Martin Illa Hedeby Casa Lisbeth Casa Nils Bjurman Carrers d'Estocolm Casa de la Salander Cabana Poble: fusteria i casa dona Casa Nils Bjurman Estocolm Apartament Salander Oficines Millennium/ Cabana/ Hedeby

TIPOLOGIA 1 Rural,Interior Comun. Urbana (ext./int.) Urbà, interior Urbà, interior Urbà, interior

TIPOLOGIA 2 Neutre Neutre Laboral Laboral Laboral Laboral

Urbà, interior Urbà, interior Comunicació, rural Rural, interior Comun., interior Urbà, interior Rural, interior Urbà, interior Urbà, interior Comun., interior Urbà, interior Rural, interior Rural, interior Rural, exterior Rural, interior Rural,interior Rural, interior Rural, interior Rural, exterior Rural, interior Urbà, interior Urbà, interior Urbà, interior Rural, interior Rural, exterior

Laboral Neutre Neutre

Rural, interior Rural, interior Rural, interior Rural, interior Rural, interior Rural, exterior Urbà, interior Urbà, interior Urbà, exterior Urbà, interior Rural, interior Rural, ext/int. Urbà, interior Urbà, exterior Urbà, interior Urbà i rural, interior

Laboral Neutre Angoixant Laboral Laboral Laboral Angoixant Neutre Laboral Laboral Laboral Laboral Angoixant Laboral Laboral Neutre Laboral Neutre Angoixant Angoixant Laboral Laboral Neutre Laboral Laboral Laboral Angoixant Neutre Neutre Angoixant Neutre Neutre Laboral Laboral Angoixant Neutre Neutre Laboral

A partir d’ara “cabana” es referirà a la del protagonista i a la població esmentada.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

49. 01:06:00-1:06:20 50. 01:06:20-1:07:34 51. 1:07:34-1:10:56 52. 01:10:56-1:11:27 53. 01:11:27-01:13:34 54. 01:13:34-01:14:24 55. 01:14:24-01:14:52 56. 01:14:52-01:16:18 57. 01:16:18-01:16:47 58. 01:16:47-01:17:32 59. 01:17:32-01:18:11 60. 01:18:11-01:19:00

Carrers Hedeby Hospital de Hedestad Apartament de la Salander Illa de Hedeby Cabana de Hedeby Hedestad/ Cotxe Interior d'un cotxe Poble i estable Interior del cotxe Bar Oficines de policia Interior cotxe (flashback)

61. 62. 63. 64. 65. 66. 67. 68. 69. 70. 71. 72. 73. 74. 75. 76. 77. 78. 79. 80. 81. 82. 83. 84. 85. 86. 87.

01:19:00-01:19:52 01:19:52-01:21:31 01:21:31-01:25:08 01:25:08-01:26:08 01:26:08-01:26:38 01:26:38-01:27:20 01:27:20-01:27:36 01:27:36-01:29:14 01:29:14-01:30:02 01:30:02-01:31:27 01:31:27-01:32:38 01:32:38-01:33:15 01:33:15-01:33:46 01:33:46-01:34:16 01:34:16-01:35:31 01:35:31-01:38:33 01:38:33-01:39:26 01:39:26-01:40:00 01:40:00-01:42:14 01:42:14-01:42:45 01:42:45-01:42:56 01:42:56-01:44:52 01:44:52-01:47:02 01:47:02-01:49:40 01:49:40-01:50:20 01:50:20-01:54:40 01:54:40-01:58:04

88. 89. 90. 91. 92. 93. 94.

01:58:04-01:59:26 01:59:26-02:02:49 02:02:49-02:03:28 02:03:28-02:04:08 02:04:08-02:06:38 02:06:38-02:09:18 02:09:18-02:14:24

95. 96. 97. 98. 99.

02:14:24-02:14:57 02:14:57-02:17:30 02:17:30-02:17:58 02:17:58-02:19:02 02:19.02-02:19:40

Motel carretera Carretera/ Cotxe Cabana Hedeby (nit) Cabana (dia) Hospital Hedeby Llac Cabana Hedeby Mansió Vanger Hedeby (flashback) Cabana Hedeby Bosc Hedeby Cabana Bosc de Hedeby Cabana (dia) Cabana (nit) Cabana (dia) Casa Harald Vanger Arxiu Hedestad Casa Harald Vanger Arxiu Hedestad Hedeby Arxiu Hedestad Casa Martin Vanger Sala tortures Martin Cabana Sala tortures Carreteres Hedeby (flashback) Sala tortures Cabana Pati Cabana Austràlia Residència mare Salander Despatx Henrik Vanger (flashback) Tren Presó Presó Oficines Millennium Carrer a prop platja

Rural, exterior Rural, interior Urbà, interior Rural, exterior Rural, interior Comunicació Comunicació Rural i exterior Comunicació Rural i interior Rural i interior Comun../Urbà i interior Urbà i interior Comunicació Rural i exterior Rural i exterior Rural i interior Rural i exterior Rural i interior Rural i interior Rural i exterior Rural i interior Rural i exterior Rural i interior Rural i exterior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i exterior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i interior Rural i exterior

Neutre Angoixant-Neutre Neutre Neutre Laboral Neutre Neutre Angoixant Neutre Laboral Laboral Neutre Angoixant Neutre Neutre Laboral Laboral Neutre Neutre Laboral Laboral Neutre Laboral Angoixant Laboral Neutre Laboral Laboral Laboral Angoixant Laboral Angoixant Laboral Laboral Laboral Angoixant Angoixant Laboral Angoixant Angoixant

Rural i interior Rural i interior Rural i exterior Rural i interior Rural i exterior Urbà i interior Rural i interior

Angoixant Neutre Neutre Laboral Laboral-Neutre Angoixant Neutre

Comunicació Urbà i interior Urbà i exterior Urbà i interior Urbà i exterior

Neutre Neutre i laboral Neutre Laboral Neutre

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

6.3. Anàlisi de l’Escena 2 Abans que transcorri aquesta escena, les diferències entre el llibre i les dues pel·lícules són molt evidents. En el llibre, en Mikael ja sap tota la veritat i va a casa de l’assassí per, segons ell, tornar-li les claus de la cabana d’en Gottfried, però al arribar es troba en Martin, que sap perfectament que l’han descobert. Fins aquí, es completament igual a la pel·lícula nord-americana. A la sueca, en canvi, en Mikael acaba a casa d’en Martin perquè aquest l’ha salvat d’un atac de bogeria d’en Harald (episodi que no apareix en el llibre). En Mikael no sap que en Martin és un assassí i, un cop a casa seva, aquest li dóna un cop al cap i el porta a la sala de tortures. A la pel·lícula de Fincher, igual que al llibre, en Martin obliga a en Blomkvist a caminar fins al soterrani apuntant-lo amb una pistola. Analitzaré l’escena des del moment en què entren a la sala de tortures. Novel·la L’escena transcorre als capítols 23 i 24 les pàgines 471-482 i continua de la 485 a la 490. “Era un espai d’uns 5x10 metres. A l’esquerra hi havia cadenes, al sostre i al terra argolles de metall, i també una taula amb corretges de cuir per lligar les seves víctimes. Al final de l’habitació hi havia una gàbia de ferro per als convidats.”

En Martin obliga a en Blomkvist a estirar-se de bocaterrosa, l’emmanilla i comença a donar-li puntades i cops a tort i a dret. “En Martin passava de la racionalitat a la més pura bogeria mental”. Després li passa una cadena pel coll i el lliga a una argolla de metall al terra. El deixa sol uns quinze minuts i quan torna li dóna aigua. Dialoguen. En Blomkvist li explica com l’han descobert, i això és gràcies a la fotografia de Norsjö. En Martin li pregunta per la Salander, i en Blomkvist intenta enganyar-lo dient-li que és a Estocolm, però ell no la creu. En Martin sap que està consultant els arxius, i que quan se’n vagi, el guàrdia el trucarà per avisar-lo. “Tot això, per què?” li pregunta en Blomkvist. “Perquè és molt fàcil. Desapareixen dones constantment. Ningú no les troba a faltar. Immigrants. Prostitutes russes. Milers de persones entren i surten de Suècia cada any.” Li explica que mentre sopaven a casa seva, hi havia una noia allà baix i que llença els cossos al mar, a diferència del seu pare, que escampava les víctimes per Suècia. Tenia 16 anys quan va escanyar a una dona per primer cop. Explica com selecciona a les víctimes, i després es fumen els dos un cigarret. “Em considero més aviat un violador en sèrie que no pas un assassí en sèrie. Matar és una conseqüència natural, perquè he d’amagar el crim.” “És tan fascinant veure com es desil·lusionen [...] Totes es pensen que si fan el que jo vull seguiran vives. [...] Es desil·lusionen quan finalment s’adonen

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

que les he enganyat” “Continuava amb la mateixa posició incòmode d’abans, amb les mans al darrera i el coll lligat amb una cadena.”

Però llavors parlen de la Harriet. En Blomkvist li pregunta per què la va matar, i en Martin li pregunta què li va passar. Llavors en Blomkvist se n’adona que ell no la va matar. En Martin li explica que van intentar convertir-la com en Gottfried i ell, però ella volia xerrar-ho tot a en Henrik. L’anaven a matar, però finalment va desaparèixer: “Va treure una corretja de cuir d’un calaix i la va passar pel voltant del coll d’en Blomkvist, com si fos una soga. Va afluixar la cadena que el mantenia lligat a terra, el va fer aixecar i el va empènyer contra la paret[...] La soga li oprimia el coll.” En Martin mig despulla a en Blomkvist. Li explica que ell havia de tocar al seu pare, i li fa un petó a en Blomkvist. Però llavors entra la Salander. “Tu, rata repugnant, que no saps que aquesta boca és propietat meva?” La Salander li dóna quatre cops amb un pal de golf. Allibera a en Blomkvist, en Martin escapa i ella surt corrents a perseguir-lo. Pel·lícula sueca A la pel·lícula sueca l’escena dura uns set minuts: des del minut 1:47:41 a l’1:50:15 i des de l’1:50:58 fins el 1:54: 59 ja que entremig hi ha una escena de la Salander. Com hem dit, a la pel·lícula sueca l’assassí injecta un líquid a Blomkvist i aquest es desperta dins la sala de les tortures, amb un Martin estomacant-lo, i veient tota la sala borrosa. En Martin li lliga les mans, i li diu que ningú el sentirà cridar. En Blomkvist es torna a quedar inconscient i es desperta quan en Martin li llença aigua assegut a un tamboret i lligat de mans, com es veu a la fotografia. “Tots dos sabem com s’acabarà això per a tu”. Li diu en Martin. Llavors, en Blomkvist li pregunta el per què de tot això, i ell li respon: “ Per què no? Així visc el que qualsevol home somia, agafo el que em dóna la gana.” Li explica que mentre sopaven aquella nit a casa seva, tenia una noia a la gàbia del costat. “D’aquestes dones en desapareixen cada dia. Ningú les troba a faltar. Putes, immigrants...” Explica que el seu pare barrejava el seu hobbie amb la raça i la religió, i que ell actua de forma diferent perquè llença els cadàvers al mar i també explica que va escanyar a la primera dona als 16 anys. “Estàs boig”, li diu en Blomkvist. “El sexe és el més important. El fet de matar-les, és la conseqüència lògica de la violació, no puc deixar testimonis.” En Martin també parla de la decepció de les víctimes al saber que moriran, i que res les salvarà: “És fantàstic aquell moment, quan per fi veuen que no se salvaran, quan els ulls s’apaguen, es moren. Tu també ho viuràs això.” 13

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Llavors parlen de la Harriet, i en Martin li diu que va desaparèixer abans de matarla. Li ofereix un got d’aigua i en Blomkvist li dóna les gràcies. “Veus? Tu ets igual que els altres. Faig un simple gest compassiu, i de sobte, neix una petita esperança que potser, malgrat tot, al final et deixaré anar.” Llavors una cadena l’estira del coll i es queda penjat, només podent tocar el terra amb la punta del peu. Però llavors arriba la Salander i li dóna tres cops amb un pal de golf. L’allibera i surt a perseguir-lo.

Fotograma del film suec

Pel·lícula nord-americana L’escena dura uns nou minuts, però s’hi intercalen dues escenes de la Salander entremig. Va del minut 1:58:47 a l’1:58:56, des de l’1:59:04 al 2:01:08 i finalment des del 2:01:37 fins el 2:07:20. Després que en Martin obligui a entrar a en Blomkvist a dins la sala de tortures, fa que la sala s’ompli de gas i perd el coneixement. Després el penja des del sostre amb un arnès lligat al coll i emmanillat, mentre els dos personatges estan col·locats darrera una càmera de gravació. En Martin li ofereix una copa mentre el comença a enregistrar. S’asseu i comencen a parlar. Li pregunta com ho ha descobert, i ell li explica la història de la fotografia de Norsjö, i que el va mentir al dir-li que no era a Hedestad el dia de la desfilada quan en realitat sí que hi era. En Blomkvist li assegura que la foto està copiada al portàtil i a una web protegida. Llavors en Blomkvist li parla de la Lena Andersson, una companya de classe d’en Martin que va ser assassinada, i també de la Salander, explicant que a ella li passarà el mateix. En Martin li explica que amb les noies, s’asseuen a parlar abans de tot mentre prenen alguna cosa, i després les llença al mar, a diferència del seu pare, que critica pels seus hàbits: “Això requereix disciplina”. Li diu que no l’ha forçat a entrat, només els ha ofert una copa: “Sempre venen voluntàriament. I després s’asseuen allà sabent que és el fi, com tu. Però així i tot, segueixen tenint esperances.” (...) “I després veig en el seu rostre que l’esperança s’ha acabat com ara mateix en el teu.” Llavors posa música i li explica que hi havia una noia allà baix quan estaven sopant l’altre vegada: “Una noia més. Una 14

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

puta immigrant més. Ningú les troba a faltar.” Llavors en Blomkvist parla de la Harriet, i en Martin l’agafa del coll i li pregunta si l’ha trobat. Blomkvist entén que ell no la va matar. En Martin li posa una bossa de plàstic a la cara que li impedeix respirar, i després li comença a treure la roba, mentre diu que mai havia tingut un home allà baix: “... de fet mai he tocat a un home, excepte el meu pare. Era el nostre deure.” Martin agafa un ganivet, però llavors ve la Salander i li dóna un cop amb el pal de golf. Allibera en Blomkvist i en Martin surt corrents. Ella surt a perseguir-lo i agafa una pistola. Comparació de l’escena entre les dues pel·lícules i el llibre Aquesta escena és l’escena clau per dibuixar realment el caràcter de l’assassí en sèrie Martin Vanger, i podem veure com el diàleg, que és l’element més important de l’escena, és força diferent entre els tres elements. En primer lloc, com hem vist, a la novel·la es descriu en Martin com una persona molt violenta, ja que durant molts minuts apallissa en Blomkvist com un boig. A la nordamericana en cap moment es mostra violent d’aquesta manera amb en Blomkvist. A la sueca, igual que al llibre, en Martin dóna cops de puny a en Mikael. Diàlegs Al llibre trobem un diàleg molt extens que abraça diferents temes, i cada pel·lícula selecciona els que més li interessen, agafant punts comuns i també parts diferents en cada pel·lícula. La pel·lícula sueca selecciona elements del diàleg del llibre i els introdueix a la pel·lícula, però no en crea de nous, cosa que sí que fa la nord-americana. A l’europea s’explica l’experiència d’en Martin, que va matar per primer cop als 16 anys, i assegura que ell s’identifica més com a violador que com a assassí, cosa que “és la conseqüència lògica de l’assassinat”. No es parla d’aquest tema a la nord-americana. Temes Si ens fixem en els temes que agafen els tres elements, veiem com és present en tant el llibre com a les dues pel·lícules el tema repetit de “la decepció en els ulls de les víctimes”. També trobem la comparació d’en Martin amb el seu pare, que actuava de forma diferent, deixant els cadàvers a la vista de tothom, mentre el Martin els llençava al mar. En Martin lliga a en Blomkvist d’una forma similar, amb una corretja al coll lligada al sostre. També s’explica el mètode d’en Martin, que es dedica a assassinar prostitutes i immigrants perquè ningú les troba a faltar. Com a element comú i de gran importància (que no es podia suprimir a cap de les tres peces) trobem la referència a Harriet, on es 15

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

dóna a entendre (de manera diferent a les pel·lícules que el llibre) que en Martin no va ser qui la va matar. I l’últim element comú és la referència a la noia que estava al soterrani la nit que en Blomkvist va anar a sopar a casa seva. La nord-americana introdueix com a element nou el tema de l’actitud humana, ja que, com explica, les víctimes no són forçades a entrar a la casa, sinó que entren al ser convidades seguin l’educació i no l’instint de perill. A la nord-americana apareix la bossa de plàstic, objecte que no surt ni al llibre ni a l’altra pel·lícula. Però també afegeix una part del llibre no inclosa a la pel·lícula europea, i és la referència a les obligacions que establia el seu pare i la frase: “Mai he tingut un home aquí a baix. De fet mai he tocat un home a part del meu pare. Era el nostre deure”, frase inclosa en el llibre per posar en situació a l’espectador i donar a entendre que els dos germans, de petits, patien assetjament. En definitiva, crec que a la pel·lícula nord-americana es dibuixa en Martin Vanger més tranquil, preocupat en tot moment per la conversa que estableix amb les víctimes, i no tant en el dany que causarà. Introdueix elements creats pel guionista i no adaptats del llibre, però també té molts punts comuns amb la pel·lícula sueca. Podríem dir que al film europeu, l’escena és més fidel al llibre, i simplement s’ha comprimit eliminant diàlegs del llibre, dibuixant potser un Martin més violent, però potser no tan cruel en alguns aspectes, i eludint, com a element important, les vexacions que patien els dos germans.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

6.4. Millennium: La saga

La saga Millennium està formada per tres llibres publicats després de la mort de Larsson. Són tres novel·les de gènere policíac que segueixen la història dels dos personatges principals: El periodista Mikael Blomkvist, copropietari de la revista Millennium, i la jove Lisbeth Salander, una hacker amb una intel·ligència brillant que treballa d'investigadora en una empresa. En Baksi plasma al llibre la valoració que va fer el lector de l'editorial, en Lasse Bergsdtröm, sobre els tres llibres: “En la seva valoració, va descriure la primera part com una novel·la policíaca amb el misteri de l'habitació tancada; la segona, com una novel·la de policies; i la tercera, com un thriller polític.” 33

El primer llibre es titula Els homes que no estimaven les dones, i va ser publicat el 2005. En aquest llibre l'argument es divideix en dos parts. En primer lloc, en Blomkvist ha volgut desemmascarar l'home corrupte Hans-Erik Wennerström, fent públiques una sèrie de greus acusacions sobre ell. Però això l'haurà portat a ser acusat i condemnat per difamació pels tribunals d'Estocolm. Aquesta és la trama financera del llibre, però el tema central de la novel·la és la investigació que en Blomkvist segueix al costat de la Salander per descobrir qui va assassinar a la Harriet Vanger, neboda d’en Henrik Vanger, un home molt poderós que contracta a en Blomkvist perquè resolgui el misteri que porta arrossegant la seva família durant gairebé quaranta anys. El segon llibre publicat el 2008 es diu La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina: La Lisbeth Salander torna a Estocolm després d'unes merescudes vacances per mig món, lluny d’en Blomkvist, els Vanger i el seu tutor que l'assetjava. En Mikael està obtenint uns beneficis considerables, a més d'estar a punt de llençar un número sobre una xarxa de prostitució de noies menors de l'est d'Europa en què els implicats són els més alts estaments de la societat sueca. Però després d'això, apareix un triple assassinat que farà que en Mikael i la Lisbeth es tornin a veure. I la Lisbeth serà la principal sospitosa. 34 33

Ibídem. Aquesta és la sinopsi de l’edició en català de 2008: “La Lisbeth Salander s’ha pres un temps: necessita apartar-se del focus d’atenció i sortir d’Estocolm. Tracta de seguir una dura disciplina i no contestar a les trucades ni als missatges d’en Mikael, que no entén per què ha desaparegut de la seva vida sense donar cap tipus d’explicació. La Lisbeth es cura les ferides d’amor en solitud, tot i que intenti distreure el desencantament mitjançant l’estudi de les matemàtiques i amb certs plaers en una platja del Carib. I en Mikael? El gran heroi viu bons moments a Millennium, amb les finances de la revista sanejades i el reconeixement professional per part dels col·legues. Ara té entre mans un reportatge apassionant sobre el tràfic i la prostitució de dones procedents de l’Est que li ha proposat en Dag Svensson, periodista d’investigació, i la seva dona, la criminòloga i investigadora de gènere Mia Bergman. Les vides dels dos protagonistes semblen haver-se separat completament, però mentrestant... una noia, lligada a un llit, suporta un dia rere l’altre les horribles visites d’un ésser menyspreable i, sense dir una paraula, somia un llumí i un bidó de gasolina, la manera de provocar un foc que acabi amb tot”. 34

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

El tercer llibre, La reina del palau dels corrents d’aire es va publicar el 2009 i parteix de la difícil recuperació de la Lisbeth (amb un tret al cervell) confinada al mateix hospital i a qui el perillós Aleksandr Zalaixenko, Zala vol matar. L’Erika Berger dóna un tomb a la seva carrera i en Mikael se sent molt sol però és conscient del complot polític contra la Salander a qui haurà d’ajudar mostrant alhora els tripijocs dels serveis secrets suecs durant la Guerra Freda.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

6.5. Extracte taula bàsica de dades i anotacions de la novel·la ANNEX 1. TAULA BÀSICA DE DADES I ANOTACIONS DE LA NOVEL·LA CAP.

Pròleg

PÀGS.

7-12

DATA

1/11

ESPAI Hedested, casa del Henrik Vanger.

PERSONATGES

ANOTACIONS

Henrik Verger i l'ex policia

En Henrik Vanger rep una flor blanca pel seu 82 aniversari, i truca, com cada any, a l'ex-comissari per informar-lo.

Mikael Blomkvist, periodistes. William Borg. S'esmenta en HansErik-Wenneström. Robert Lindberg, home del vaixell. Dragan Armansky. Lisbeth Salander. Holger Palmgren Ritva (dona Armansky). Dirch Frode, Holger Palmgren. Parlen de ex dona Blomkvist (Monica Abrahamsson) i la filla (Pernilla), de l'Erika Berger i del seu marit (Greger Beckman). Erika Berger i Michael Blomkvist.

Fi judici. Vénen els periodistes. Explicació per què l'anomenen Kalle Blomkvist: cas de la banda de l'ós. Trobada amb l'enemic William Borg. Condemna: 90 dies per difamació i 150.000 corones. Vaixell: any i mig abans, a Sant Joan, li expliquen la història d'en Wenneström. Història de l'empresa i del pas Lisbeth. Holger Palmgren la recomana a l'Armansky. Relació Salander I Armansky. Opinió de l'Armansky sobre la Salander. Reunió amb Dirch Frode (pàg. 55). La Salander descriu la vida de'n Blomkvist Ii de la revista.

I Part: Del 20 de desembre al 3 de gener 20/12

Pel carrer, a prop del Palau de Justícia. Autobús, línia 40, Fridhemsplan. Cafè Anna.

15-38

39-66

67-78

20/1221/12

Despatx de la Berger. Casa d’en Blomkvist.

79-104

23/1226/12

Oficines de Millennium

Milton Security

Casa la mare de la Lisbeth 3.

105119

120-

26/12

Casa l'ex-dona d’en Blomkvist i després a casa de la seva germana. Hedestad, estació, I després cotxe de'n Frode. Després casa de'n Henrik Vanger.

1.Mikael Blomkvist, Lisbeth Salander, per separat. 2. Lisbeth i mare de la Salander. 3. Blomkvist, ex dona, marit nou i Pernilla. 4. Frode, Blomkvist, Henrik, Anna (criada).

Casa de'n Henrik Vanger. Casa de la Salander (se suposa). Edifici d’en Wenneström.

Henrik I Blomkvist, I després, la Lisbeth Salander.

Continuació casa en

Henrik Vanger, Michael

Es troben al despatx de l'Erika. Parlen situació actual cas i revista i de dos col·laboradors. S'explica com es van conèixer i relació que tenen. Junts aquella nit. Blomkvist: reflexió sentència i xerrada amb Lindberg (ensarronat o fer sortir a la llum cas Wennestrom. Millennium: Erika, dos empleats, un aprenent, tres col·laboradors. Redacten comunicat de premsa: Blomkvist abandona la revista semblant l’Erika l'ha fet fora. Tres escenes: 1. Oficina, trucada Dirch Frode: visitar Henrik Vanger el 26/12 per una feina. S'esmenta en Marti Vanger. Busca informació sobre ells. 2. Lisbeth: casa mare, regal fragància Dior i pastís. Mare malalta, no bé del cap. 3. Blomkvist: casa exdona, més Pernilla i nou marit a Sollentuna. Regal Ipod i un mp3. Filla s'ha fet creient. A casa germana (Nitbona), l'Annika Blomkvist, ara Annika Gianni. Truca a en Frode: anirà el 26. 4: Blomkvist a Hedestad, Hedeby. Conversa amb Frode al cotxe. Rebuda Henrik i Anna (majordoma cepada, seixanta anys. Pugen al gabinet (flors emmarcades). Foto de la Harriet. I altres fotografies Parlen seva família. situació empresa i família Vanger (Richard, Gottfried, Harriet i en Martin) Tasques: biografia família Vanger, investigació desaparició Harriet. Acaba el capítol dient-li que esbrini qui la va assassinar. Henrik segueix relat. Assassinat: 22 de setembre de 1966. Harriet: 16 anys. 2:15: Accident pont i explicació últims moviments de la Harriet. Reflexió motius assassinat i possibilitats del que li ha pogut passar. Salander llegint un llibre escrit pel Blomkvist sobre el periodisme econòmic. Va a un edifici i veu la combinació per entrar (1260) on viu en Wenneström. Fa tres fotografies. Contacta amb amic, que li envía (“20”). Opcions: com van amagar el cos, qui la va poder assassinar. Tema de les fotografies.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

133

134141

03/12/1 5

Henrik.

Blomkvist.

Casa del Pesta.

Salander i Pesta.

Oficines de Milton Security, al despatx de la Salander. Després, al despatx de l'Armansky. Despatx de Millennium / Casa en Blomkvist.

Erika, Blomkvist, Christer Malm. (pàgines134-139) Armansky, Salander.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON Maleters dels cotxes. Sopar a casa d’en Vanger i raons contractació 36 anys després (va afectar la feina i l’embogí. Pena, justícia i ara venjança. Pàg. 126: Salander a casa de Pesta (inadaptat social), li dóna 5.000 corones i ell li dona una porra elèctrica. Pàg. 129: Salander al despatx de l'Armansky: ficar el nas assumptes de Milton Security. Pàg. 131: Blomkvist: mai resoldrà el cas. Li ofereix 255.000 euros any. Si resol el misteri: 5 milions de corones i lliurar-li en Wenneström, demostrant que és un estafador. 1.Llibre: l'Erika i en Blomkvist discuteixen sobre Millennium (se'n va amb la cua entre les cames). Amb Vanger possibilitats contra Wenneström. Sospites cap a en Janne Dahlman. 2. Armansky truca a Salander: abandonar investigació de'n Mikael.

II Part: Del 3 de gener al 17 de març 8

145171

03/0105/01

A Hedeby. Pel poble Casa de Blomkvist. Cabana

Blomkvist, veïns Nilsson i Vanger. Gent del cafè i la Susanne.

Casa Nilsson Supermercat Konsum I cafè de la Susanne.

Agent Ryttinger i inspector Gustaf Morell

Arribada Blomkvist (B.) a Hedestad. Taxi. A casa de Vanger i a la seva cabana on treballarà i viurà (descripció pàg. 147). Esment Gunnar Nilson, fill Magnus Nilsson i del “manetes”. Granja Östergarden no de Vanger. Recorregut. Informació familia: filla de'n Harald: Cecilia Vanger, separada i nascuda el 1946 (56 anys?); Birger Vanger, germà de la Cecilia (pàg. 152), Martin Vanger i Gerda Vanger, vídua d’en Greger, germà d’en Henrik i fill Alexander. B. no és un detectiu privat i haurà d'anar a la presó i a Estocolm. Al supermercat Konsum, al cafè de la Susanne. A dormir i matina. Compres. Biblioteca (préstec dues novel·les de misteri d'Elizabeth George). Helen Nilsson, veïna. Apareixen Vanger i Gunnar Nilsson, el seu marit, Gat. Al cafè de la Susanne. Agent de policia: Ryttinger, llegeix la denúncia i l'informe. Inspector: Gustaf Morell. Ulrika Vanger: germana Henrik. Repassa declaracions dels Vanger i fets d'aquell dia.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

ANNEX 6.4. Comparativa entre capítols de la novel·la i seqüències de la pel·lícula sueca Capítol Pel·lícula Personatges/ Espais Minuts Llibre Pròleg

H. Vanger: una flor com cada any.

Escena 1. 00:36-1:50

Títol

Títol pel·lícula sobre foto Harriet. Salander d'esquenes caminant.

Escena 2? 1:50-2:00

Salander: caminant pels passadissos del metro. Crèdits. Judici Blomkvist, també la Salander. Reportera parla cas Wenneström. Imatges fixes Apareixen els crèdits. Judici i condemna. Blomkvist i en Wenneström encerclats periodistes.

Escena 3 2:00-2:18 Escena 4 2:18-3:14

Escena 5 3:14-4:03

Llibre: Divendres 20 desembre.

Reunió col·laboradors de Millennium. B. surt a fora i l'Erika surt a buscar-lo Salander fent fotografies de lluny.

Escena 6 4:03-5:31

Diàleg llarg Blomkvist i els periodistes. Es troba a un antic enemic seu pel carrer mentre camina fins al cafè Anna, on a la ràdio s'escolta la condemna. Antic amic Blomkvist li explica en unes vacances tot el que sap sobre en Wenneström. -

Escenes interposades. Salander a casa seva treballant amb l'ordinador. Blomkvist caminant pel carrer i veient la seva notícia per tot arreu.

Escena 7 5:31-6:49

Passeig de'n Blomkvist per Estocolm al capítol 1. Al llibre s troba a un enemic seu i va a un bar.

Lisbeth Salander a casa seva i Blomkvist per Estocolm.

Capítol 1

Aniversari Henrik. i rep una flor blanca. Trucada ex comissari de policia. La número 44.

Henrik Vanger, Hedestad.

Salander als passadissos del metro. Jutjats d'Estocolm

Erika Vanger, Mikael Blomvist i tres

Diferències A la pel·lícula no truca a l'ex comissari i no es veuen les 44 flors, que es veuran després. No es parla de la flor. -

No apareix aquesta reportera al llibre. Recurs per explicar la situació actual d’en Blomkvist i el cas. Al llibre, diàleg llarg entre Blomkvist i els periodistes. En Wenneström no apareix, només se'n parla d'ell. Al llibre s'explica l'origen del mal nom d’en Blomkvist. Llibre: Culpable de 15 càrrecs de 22. A la pel·lícula, 6 de 8. Pàgines 19-38 eliminades: no parla de l'episodi al vaixell ni de l’amic i les vacances Al llibre no surt aquesta escena, però sí una de semblant privada entre l'Erika i en Blomkvist. I és ell mateix qui diu que deixarà Millennium durant un temps per no donar mala imatge a la revista. Passeig de'n Blomkvist per Estocolm al capítol 1. Al llibre s troba a un enemic seu i va a un bar. A la pel·lícula és molt més breu.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

6.5. Fitxa tècnica film i crítiques cinematogràfiques Fitxa tècnica film Títol original: Män som hatar kvinnor (Millennium I) Any: 2009 Duració: 145 min. País: Suècia, Dinamarca Director: Niels Arden Oplev Guió: Nikolaj Arcel, Rasmus Heisterberg Música: Jacob Groth Fotografia: Eric Kress Repartiment: Michael Nyqvist, Noomi Rapace, Sven-Bertil Taube, Peter Andersson, Peter Haber,Marika Lagercrantz, Lena Endre, Ingvar Hirdwall Productores: Swedish television / ZDF Enterprises/ Yellow Bird Films/ Nordisk Film Gènere: Thriller, intriga

Crítiques de la pel·lícula sueca Crítica del diari El periódico, per Javier Ocaña. Cuentan las crónicas que antes de su prematura muerte, Stieg Larsson, el novelista sueco creador de la triunfadora saga Millennium, siempre estuvo convencido de que sus obras serían un éxito. Por distintas razones, Niels Arden Oplev, el director encargado de llevar a la pantalla la trilogía de Larsson, también debe estar seguro de su triunfo. Los millones de lectores del mayor fenómeno editorial de los últimos años van a pasar por taquilla sí o sí. Y, en general, no se van a sentir defraudados con Millennium I: Los hombres que no amaban a las mujeres. El trabajo de Arden y el de sus guionistas es eficaz; aunque, eso sí, tampoco es brillante. Vamos por partes. De prosa convencional y trascendencia ínfima, el primer tomo de la saga Millennium contiene, en cambio, un excelente manejo de multitud de hilos argumentales que se van mezclando con naturalidad, una gran capacidad para presentar sucesivos personajes de interés (ya sea por lo insólito, ya sea por lo reconocible) y una inteligente exposición de enigmas que van introduciendo al lector (interesado en este tipo de productos) en una acumulación de progresivos alicientes. Sin embargo, traducir a dos horas y media de película un libro de 665 páginas con decenas de tramas obliga a dos tareas. La primera, esquematizar un tanto los hilos argumentales más básicos. La segunda, reducir el número de asuntos a tratar. Así, entre otros, han desaparecido la relación sentimental entre el periodista y la

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

miembro de la familia Vanger, y de aquél con su compañera de la revista; el pacto de ayuda del patriarca de la familia y el periodista, referente al corrupto empresario que los une; el papel del jefe de la agencia de la espía en su resocialización, la presencia del párroco en la investigación de los asesinatos... Nada que objetar, a pesar de que todo ello provoca que, en beneficio de la síntesis, se pierda buena parte de las virtudes de la novela, caso de la gran cantidad de tramas de interés y el buen manejo del aplazamiento de decisiones y enigmas. De modo que la mezcla de intriga empresarial, periodística, política, familiar y criminal que contenía el libro pasa a reducirse a una intriga casi puramente criminal, donde pierden presencia justo las tramas que, quizá, le daban más trascendencia a la novela: las luchas de poder en la familia y las corrupciones políticas. Mientras, el discurso moral que da título a esta primera entrega (la violencia de género) resulta tan insustancial en la película como en el libro. Como contrapartida, el manejo cinematográfico de los misterios por parte de Niels Arden es enérgico, el uso de la luz, el más adecuado, y el ritmo secuencial, constante. Tanto que sus dos horas y media se ven tan fácilmente como se lee el libro. Y se olvidan... Crítica del diari El mundo, per Alberto Luchini Teniendo en cuenta los antecedentes de adaptaciones a la gran pantalla de best sellers planetarios ('El código Da Vinci', 'Crepúsculo', 'La brújula dorada', 'El perfume'... por citar algunas de los últimas y peores), daba un miedo sobradamente justificado enfrentarse a la película que pone imágenes a la primera novela de la triunfal trilogía Millennium del sueco Stieg Larsson.

Afortunadamente, el filme de Niels Arden Oplev está muy por encima de la media y sus 150 minutos, que ofrecen un envolvente thriller con fuerte carga de violencia y sexo, se pasan casi en un suspiro. Mucho mérito lo tienen los guionistas Nikolaj Arcel y Rasmus Heisterberg, que han sido capaces de aprovechar perfectamente la turbadora historia nacida de la pluma de Larsson, que atrapa de principio a fin: un periodista en crisis personal y profesional es contratado para investigar la desaparición, hace 40 años, de una joven en una isla semiincomunicada. Perdido y desorientado, sólo conseguirá avanzar gracias a la ayuda de una hacker rebelde, contestataria y peleada con la Humanidad a causa de sus más que turbulentas relaciones con los hombres. Juntos, se verán inmersos en una turbia y morbosa trama que, como si de Chabrol o Buñuel se tratase, pone en evidencia los sonrojantes vicios públicos y privados de la burguesía. 25

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Los dos personajes principales están perfectamente dibujados (supongo que en el libro también pero lo ignoro: no lo he leído), con sus numerosos claroscuros, sus muchas virtudes y sus muchos defectos, con sus problemas, sus necesidades, sus filias y sus fobias, lo que les convertía en un caramelito digno de ser paladeado por cualquier actor que merezca tal definición. Duelo interpretativo Y el veterano Michael Nyqvist y la cuasidebutante Noomi Rapace (para la que esta película va a suponer un billete directo a la fama) consiguen sostener un tremendo duelo interpretativo, donde cada gesto, cada mirada, cada frase... tienen una razón de ser y aportan algo a los personajes y a la historia. Claro que este vis a vis no sería posible sin la muy eficaz dirección de Niels Arden Oplev, que los lleva en todo momento por la dirección adecuada y los sumerge en una atmósfera inquietante y malsana, en la que juegan un papel clave los escenarios reales (sobre todo, las calles de Estocolmo durante la noche, alguna lúgubre habitación de depravación y la brumosa isla donde se desarrolla la mayor parte de la acción) y que en muchos momentos recuerda al cine negro clásico de los años 40 y 50. Si no hubiera alguna que otra concesión de más al espíritu mainstream (al fin y al cabo, de lo que se trata es de ganar dinero), como alguna explicación innecesaria de puro obvio o esos varios finales que se suceden y dejan muy mal sabor de boca, estaríamos hablando de una gran película y no solamente de una película entretenida y bien hecha, lo que tampoco es tontería en los tiempos que corren. Lo +: La certera y muy emocionante banda sonora de Jacob Groth y ese salvaje torbellino de la naturaleza que es la (hasta ahora, porque va camino de estrella) desconocida actriz Noomi Rapace. Lo -: Probablemente sea herencia de la novela en que se basa, pero el hecho de que en los últimos 20 minutos haya media docena de finales consecutivos hace decaer la tensión alcanzada en las dos horas anteriores.

Crítica de la revista The Rolling Stone, per Peter Travers. This dynamite thriller shivers with suspense. So if you ignore The Girl With the Dragon Tattoo (from the global bestseller by the late Stieg Larsson) because it's in Swedish with English subtitles, you probably deserve the remake Hollywood will surely screw up. Better to just go with the twisty flow as pierced, tattooed twentysomething hacker Lisbeth Salander (a dazzling Noomi Rapace in a star-making performance) teams up with middle26

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

aged journalist Mikael Blomqvist (the excellent Michael Nyqvist) to unearth secrets in the family of an industrialist who thinks his niece was murdered 40 years ago. Homicide is just the tip of this Nordic iceberg, which finds Lisbeth and Mikael buried in perversities that would floor the Marquis de Sade. Lisbeth's revenge on her abusive guardian (Peter Andersson) is graphic enough to freeze your blood. No fair revealing more, except to say that Danish director Niels Arden Oplev fits the puzzle pieces together like a grandmaster of the mystery game. Larsson followedTattoo with two more posthumously published bestsellers, The Girl Who Played With Fire and The Girl Who Kicked the Hornets' Nest (both shot for Swedish TV). But Tattoo is the only one directed by Oplev, whose gift for ratcheting up tension and deepening character makes him a talent to watch. His haunting and hypnotic movie gets under your skin.

Crítica del diari USA Today, per Claudia Puig Don't wait for the American-made version coming up in a couple of years — be sure to catch the riveting Swedish production of the best-selling book The Girl With the Dragon Tattoo. Its stylish and gritty authenticity is superbly suited to this murder mystery. Stieg Larsson's best-selling crime novel has all the makings of a cinematic thriller. As directed by Niels Arden Oplev in Swedish with English subtitles,Tattoo is mesmerizing. Already a huge hit in Europe, having opened last year overseas, it won the Swedish equivalent of the Oscar for best film and best actress. It raked in more than $100 million globally and was the top moneymaking film of 2009 in Europe and the highest-grossing film in Swedish history. It's no wonder Sony Pictures and producer Scott Rudin (No County for Old Men) are planning their own adaptation. Tattoo is like a more Gothic Silence of the Lambs, with echoes of another serial-killer film, Seven. Its distinctively Scandinavian sensibility and ensemble cast of ordinary-looking characters make it all the more chillingly believable. The story centers on androgynous computer hacker Lisbeth Salander (Noomi Rapace in an indelible performance) and embattled journalist Mikael Blomkvist (Michael Nyqvist) who work together to investigate the disappearance of a member of a wealthy and powerful family. Mikael has lost a court battle waged by a powerful corporate titan. He has a few months before he must serve a short prison sentence when he is contacted by reclusive millionaire Henrik Vanger (a subtly expressive Sven-Bertil Taube). Henrik adored his young niece Harriet, who vanished decades ago during a family 27

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

gathering on the remote Swedish island owned by the Vanger clan. Henrik is sure she was murdered and believes the killer is a member of his avaricious and secretive family. He hires Mikael to investigate. Through a series of intricately plotted events, Lisbeth joins him. They make an unlikely duo. She's a multipierced, mentally unstable twentysomething, and he's a world-weary middle-aged has-been. But with their shared cynicism and smarts, they are ideally matched for uncovering an elaborate nefarious plot. Lisbeth is a wily cyber-whiz, and Mikael is an astute follower of leads. With their respective skills they uncover a grisly series of murders and a truly creepy dysfunctional family history. Some of the scenes, especially those involving graphic violence and rape, are hard to watch, and at more than 2½ hours, the movie is a long haul. But Rapace projects a hypnotic blend of steely toughness and vulnerability that keeps the viewer engaged. Nyqvist is superb in a less showy role. A stylish and suspenseful mystery thriller with unrelenting action sequences, its few flaws are surmountable. Though the relationship between Lisbeth and Mikael isn't fully developed and a few plot coincidences feel contrived,The Girl With the Dragon Tattoo artfully and intelligently fuses a punk sensibility to an epic tale.

Crítiques de la pel·lícula americana Crítica 1: Noel Ceballos per a la revista Fotogramas En el mundo de la repetición, el reciclaje y la multicopia, Millennium: los hombres que no amaban a las mujeres, versión 2011, llegaba para convertirse en la versión mejorada, en la brillante idealización, en la sublimación de un material no ya utilizado, sino casi sobado, a un paso de lo gastado. En poco más de dos años, los que hemos abarcado todo el cupo de la saga de Stieg Larsson (unos por devoción, otros por obligación) habremos leído tres tochos que, sumados, alcanzan las 2.300 páginas y, por ahora, cuatro películas de 11 horas de duración total. ¿Demasiado? Sí, sin duda. Pero he aquí que el nuevo Millenniumaparece de la mano de Daniel Craig en la interpretación, Steven Zaillian en la adaptación y, todos en pie, David Fincher en la dirección, así que entre la desidia por hastío se abre paso la ilusión por fervor. Y, sin embargo, aunque estemos ante una versión mejorada, la excelencia no acaba de materializarse. Y ahí entran en juego dos factores. El primero, externo, tiene más que ver con las sensaciones que con el análisis, porque lo propicia la inevitable percepción del "ahora viene cuando..."; es decir, el excesivo conocimiento de cada asunto resta capacidad de sorpresa, algo que debería ser inherente a un thriller de intriga como este. Eso sí, y empezamos a inclinar la balanza en favor de la película, la maestría de Fincher para la rotundidad, para la conjunción de elementos formales que apoyen lo meramente textual es incuestionable. Como ya ocurría en La red social, se parte del clasicismo en la puesta en escena para, previo paso por un montaje cortante pero invisible, y con la ayuda de otra banda sonora de Trent Reznor paradójicamente oscura y radiante al mismo tiempo, alcanzar la modernidad con la plena visualización de la podredumbre moral que envuelve a

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

los personajes. Para entendernos, la prosa (cinematográfica) de Fincher posee la calidad que no tiene la (literaria) de Larsson. Crítia 2: Javier Ocaña per al diari El País.

En el mundo de la repetición, el reciclaje y la multicopia,mMillennium: los hombres que no amaban a las mujeres, versión 2011, llegaba para convertirse en la versión mejorada, en la brillante idealización, en la sublimación de un material no ya utilizado, sino casi sobado, a un paso de lo gastado. En poco más de dos años, los que hemos abarcado todo el cupo de la saga de Stieg Larsson (unos por devoción, otros por obligación) habremos leído tres tochos que, sumados, alcanzan las 2.300 páginas y, por ahora, cuatro películas de 11 horas de duración total. ¿Demasiado? Sí, sin duda. Pero he aquí que el nuevo Millenniumaparece de la mano de Daniel Craig en la interpretación, Steven Zaillian en la adaptación y, todos en pie, David Fincher en la dirección, así que entre la desidia por hastío se abre paso la ilusión por fervor. Y, sin embargo, aunque estemos ante una versión mejorada, la excelencia no acaba de materializarse. Y ahí entran en juego dos factores. El primero, externo, tiene más que ver con las sensaciones que con el análisis, porque lo propicia la inevitable percepción del "ahora viene cuando..."; es decir, el excesivo conocimiento de cada asunto resta capacidad de sorpresa, algo que debería ser inherente a un thriller de intriga como este. Eso sí, y empezamos a inclinar la balanza en favor de la película, la maestría de Fincher para la rotundidad, para la conjunción de elementos formales que apoyen lo meramente textual es incuestionable. Como ya ocurría en La red social, se parte del clasicismo en la puesta en escena para, previo paso por un montaje cortante pero invisible, y con la ayuda de otra banda sonora de Trent Reznor paradójicamente oscura y radiante al mismo tiempo, alcanzar la modernidad con la plena visualización de la podredumbre moral que envuelve a los personajes. Para entendernos, la prosa (cinematográfica) de Fincher posee la calidad que no tiene la (literaria) de Larsson. Por contra, el segundo factor que enturbia un tanto la película pertenece al territorio del guion de Steven Zaillian, reputado escritor de, entre otras,La lista de Schindler. Como ya ocurrió con la primera producción sueca que adaptaba la obra de Larsson, se han sintetizado algunas tramas, se han eliminado otras (de hecho, casi las mismas) y la mezcla de intriga periodística, política, familiar, empresarial y criminal que aunaba la novela pasa a ser casi exclusivamente criminal. Nada que objetar. Ahora bien, lo que parece un error de bulto es que el clímax dramático se produzca 15 minutos antes del final. Zaillian, como sí hicieron en la traslación sueca, no ha querido suprimir el pacto de ayuda entre el patriarca de la familia y el periodista, concerniente al corrupto empresario que los une. Sin embargo, apenas le dedica tiempo en el núcleo central del relato, lo que conlleva que la resolución de este hilo argumental, casi olvidado por el espectador, ocupe buena parte de un desenlace que deja un regusto amargo, después de más de dos horas de potencia y carisma, por ejercer de anticlímax. De modo que Los hombres que no amaban a las mujeres,versión 2011, parece el mejor modo de iniciarse en el universo Larsson, pero no la película que hubiésemos deseado de un maestro como Fincher.

Crítica 3: Salvador Llopart per el diari La Vanguardia

La historia ya está contada. Sabemos que habla de mujeres fuertes y hombres que odian (o que no quieren) a las mujeres. Gira alrededor de un misterio tipo Agatha Christie,de esos de quién mató a quién y cómo lo

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

mató, con muchos sospechosos y un culpable inesperado. Pero sobre todo es el retrato de dos personajes perdidos en medio del frío indiferente del Norte: un hombre que mira, Mikael Blomkvist, y una mujer, Lisbeth Salander, que actúa sin miramientos. Asocial, peligrosa, con sus propias reglas. La respuesta multiplicada a las humillaciones recibidas. Ella, su retrato, la joven del tatuaje en la espalda (y en otros lados), es la pieza clave de la historia. Fincher, el director de la nueva versión cinematográfica de la obra de Stieg Larsson, afronta su trabajo como afrontó Zodiac o La red social;con fría eficacia. Interesado en lo que hacen los personajes, en el procedimiento, más que en sus sentimientos. Su maestría de director es meditada, cerebral, trabajada. No deja nada al azar. Cualquier pequeño movimiento de cámara, cualquier toma, tiene su significado. Porque en Fincher todo es necesario. Y así consigue otra vez un relato sin grasa, nervudo, musculoso, que vemos como si fuera la primera vez aunque nos sepamos la historia de memoria. Aquí el conocimiento no molesta porque Fincher es, menos en un matiz, completamente fiel a Larsson. La película arranca con unos títulos de crédito a lo James Bond, quizá como guiño a Daniel Craig, que encarna a Blomkvist. El desafío con Craig es hacerlo próximo, quitarle carisma y rebajarlo de testosterona, y la cosa funciona. Pero donde se la juega el director es con Rooney Mara. Ella se encarga de meterse en la piel tatuada de Lisbeth, y resulta una Lisbeth más niña que mujer herida, menos imprevisible, más enamorada. Una Lisbeth/ gnomo que pide permiso a Blomkvist/ Craig para cumplir su venganza. Uno imagina que la otra Lisbeth nunca lo hubiera hecho. Se la añora.

Crítica 4: Justing Chung per a la revista Variety. If ever an atmosphere could be described as dank, fetid yet strangely luxurious, it’s the chill seeping through every corrosively beautiful frame of “The Girl With the Dragon Tattoo.” As classy a film as could be made from Stieg Larsson’s sordid page-turner, David Fincher’s much-anticipated return to serial-killer territory is a fastidiously grim pulp entertainment that plays like a first-class train ride through progressively bleaker circles of hell. If the brooding intelligence and technical mastery on display at times feel disproportionate to the material, Rooney Mara’s riveting take on Lisbeth Salander amply validates what will likely be Fincher’s biggest success to date. The global popularity of Larsson’s posthumously published “Millennium” trilogy should help the Sony release overcome a number of commercial hurdles, including a no-bull R rating, scenes of implied sexual assault, and a pacey but unhurried 158-minute running time. That this English-lingo adaptation is arriving not long after a widely seen Swedish version (which grossed $104 million worldwide and an impressive $10 million in the U.S. last year) could hinder its international prospects to some degree, but all in all, the desire to see what Hollywood has wrought from Larsson’s literary juggernaut should entice franchise addicts, casual fans and mildly curious holdouts. What they’re in for is a considerably slicker and more sophisticated piece of film craft than the Swedish production or either of its Nordic TV sequels. The film telegraphs its exceptional production values and acrid tone with one of Fincher’s typically arresting credits sequences: a rapid-fire frenzy of images variously evoking sex, violence, birth, technology and immolation, set to a furious cover of Led Zeppelin’s “Immigrant Song” featuring Karen O. It’s presumably a howl of rage from the ravaged psyche of Lisbeth Salander (Mara), the dragon-tattooed Goth girl whose black mohawk, bondage gear and don’t-mess-with-me attitude conceal a troubled history as well as one of Sweden’s great investigative minds. Hewing more faithfully to the novel than its predecessor did, Steven Zaillian’s smartly pruned screenplay divides its time between Salander, a supremely gifted hacker and professional snoop, and the most recent subject of one of her expert background checks, Stockholm-based magazine journalist Mikael Blomkvist (Daniel Craig). Publicly disgraced after losing a high-profile libel case rigged by a corrupt mogul (Ulf Friberg), Blomkvist takes a powder and relocates on a whim to the remote Hedeby Island; there, Henrik

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Vanger (Christopher Plummer), aging patriarch of the wealthy, notoriously fractious Vanger family, has assigned him to find out what happened to Henrik’s niece Harriet, who, as depicted in gorgeously hued flashbacks, mysteriously disappeared from the island more than 40 years ago. Blomkvist eventually unmasks not just a killer but a highly disturbing record of generational sin etched in the Vanger dynasty’s DNA and, by extension, the fabric of any Western capitalist society. Without excessively underlining the subtext, the film fully retains Larsson’s thinly veiled indictment of corporateskulduggery, anti-Semitism, child abuse and, above all, unspeakably sadistic crimes against women (not for nothing was the novel published in Sweden under the title “Men Who Hate Women”). Fittingly, it’s Salander who serves as not only a victim of such violence, but an avenging dark angel. To that end, editors Kirk Baxter and Angus Wall crosscut frequently between Blomkvist’s investigation and a disturbing parallel narrative in which Salander, a ward of the state, must deal with a predatory legal advocate (Yorick van Wageningen). As with the Swedish pic, the scenes in which this sadist abuses his authority will prove the most difficult to watch, although here the degradation is more implied than seen, shot dimly and from a well-judged distance, with no hint of leering or exploitation beyond the calculated satisfaction of watching Salander turn the tables. Blomkvist eventually hires Salander as a research assistant, initiating a collaboration that sets off professional and romantic sparks and brings the investigation to a boil. As the two use the latest technology to resurrect old files, photos and clippings, their MacBooks commanding nearly as much screentime as their faces, Fincher charts their progress with unerring focus and agility; instinctively, one detects reverberations of the helmer’s past work, notably the razor-sharp techno-savvy of “The Social Network” and the procedural rigor of “Zodiac.” Yet where the obsessive quest for knowledge in that 2007 film was predicated on the unknowability of the truth, “The Girl With the Dragon Tattoo” is finally let down by a yarn that contents itself with easy solutions and few lingering mysteries. For all the fetishistic attention Fincher and his crew lavish on every gruesome forensic detail, they’re unable to transmute Larsson’s rudimentary mystery plotting into something more than pop-lit fare. What remains, then, is the hypnotic presence of Mara, who fearlessly steps into a role made iconic by Swedish thesp Noomi Rapace and proves more than equal to the challenge. Whereas Rapace emphasized the character’s pluck and rage, the more petite, vulnerable-looking Mara presents Salander as an emptied-out enigma: Pierced to the nines, her eyebrows dyed a pale skin tone so as to drain any readable emotion from her face, she frequently averts her gaze downward from whomever she may be addressing. It’s a gesture at once defensive and defiant, bespeaking years of endured abuse and alienation, yet despite her blank affect, the actress charges every moment with tension and feeling. Though he’s a more compelling Blomkvist than Swedish originator Michael Nyqvist, Craig still makes sure to present the character as a bit of a schlump, tamping down his leading-man charisma to allow Mara to decisively claim the spotlight. The duo’s often darkly funny rapport pays off with startling emotion in the final reels, perhaps the most gratifying surprise from a filmmaker whose temperament has generally been as frigid as the film’s Swedish landscapes. Casting elsewhere is perfect down to the smallest roles, particularly Robin Wright as Blomkvist’s gorgeous editor/lover; Stellan Skarsgard as Harriet’s genial brother, Martin; and, despite the excision of much of her material from the novel, Geraldine James as Henrik’s inquisitive grandniece, Cecilia. The slight variability of the ensemble’s Swedish accents (Craig retains his British enunciation) is a minor but not bothersome flaw. With the outstanding assistance of d.p. Jeff Cronenweth and production designer Donald Graham Burt, Fincher has rendered a gray, vividly creepy world in keeping with Larsson’s cynical vision; spanning glassy modern offices and moneyed estates as well as squalid flats and rustic cottages, it’s a place where evil hides in plain sight, and even a well-appointed apartment or an island getaway can turn out to be a sicko’s torture chamber. At times carrying echoes of their work on “Social Network,” Trent Reznorand Atticus Ross’ score blends dread with driving momentum, establishing a richly unsettling mood with recurring dissonances, eerie wind chimes and pulsating reverb effects.

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

6.6. Personatges secundaris Erika Berger Des de fa dues dècades és l'amiga i amant d’en Blomkvist. Està casada amb l'artista Greger Beckman, però ell accepta que estima a dos homes a l'hora i li permet que se'n vagi de vegades amb en Blomkvist. Mai han tingut res seriós, però sempre torna un al costat de l'altre. La descriu com una organitzadora perfecte, que sap tractar a la gent amb calidesa i confiança. Venia de classe alta, i tenia talent per trobar finançament. Dragan Armansky És el director general i màxim responsable de la companyia Milton Security, on treballa la Lisbeth Salander. Al llibre s’hi dediquen diverses pàgines a parlar d’ell i de la relació que té amb la Lisbeth, persona que li genera molta curiositat. S’explica que de vegades actua com un pare, però que algun cop l’ha trobat atractiva. “Havia nascut a Croàcia feia cinquanta-sis anys. El seu pare era un jueu armeni de Bielorússia, i la seva mare una musulmana bosniana d'origen grec. El seu aspecte recordava vagament el típic cap mafiós de barri d'una pel·lícula de gàngsters nord-americana.”

Henrik Vanger És l’home que contracta a en Blomkvist perquè investigui el cas. És un ric propietari de la famosa empresa Vanger, i és l’oncle de la Harriet Vanger. “Cos prim i fort, rostre arrugar i colrat, i cabells espessos i grisos, pentinats cap enrere. Vestia uns pantalons foscos pulcrament planxats, una camisa blanca i una jaqueta marró gastada. Duia un bigoti estret i unes ulleres de muntura prima d'acer.” 35

Nils Bjurman És el nou tutor de la Lisbeth Salander, que abusa d'ella i li intenta fer la vida impossible. Se’l descriu a la pàgina 182: “Edat: Més de cinquanta. Cos atlètic. Tenis els dimarts i els divendres. Ros. Cabells fins. Barbeta lleugerament dividida. Loció de massatge Boss per després de l'afaitat. Vestit blau. Corbata vermella amb agulla d'or i botons de puny ostentosos amb les inicials N.E. B. Ulleres amb muntura d'acer. Ulls grisos.”

Martin Vanger Se'l descriu com a “home amb sobrepès” però amb una certa semblança amb la cara de la Harriet Vanger. És el nebot d’en Henrik, i és de moment el que porta les negociacions de l'empresa Vanger. Igual que el seu pare, és un assassí i violador de dones. “L'home era una barreja de senzillesa, perspicàcia i afabilitat.”

Cecilia Vanger 35 36

LARSSON, S., op. cit.,. pàg. 89. LARSSON, S.., op. cit. pàg. 207.

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

Es descriu com una dona rossa de mitjana edat, oberta i encisadora, bona persona. És la directora de l'institut de Hedestad, i tindrà una aventura passatgera amb en Mikael Blomkvist. És de les poques persones de la família Vanger en qui s'hi pot confiar. Inspector Morell De la mateixa edat que en Henrik Vanger, és l’ex-policia que va prendre les regnes del cas Harriet a la seva època, però que no va poder solucionar. Ajudarà lleugerament a en Blomkvist tan a la pel·lícula com a la novel·la. Comparant els personatges amb la pel·lícula, cal destacar un descens en la importància de l’Erika Berger a la pel·lícula, de la qual se n’han suprimit la majoria d’aparicions tan de tema amorós com periodístic, però l’actriu és molt semblant físicament i crec que compleix les expectatives. En segon lloc, el Henrik Vanger és representat com l’home gran i amable del llibre, però a la pel·lícula s’el·ludeix que finalment ell i en Blomkvist acaben enfadats, ja que en Henrik utilitza d’esquer pel blomkvist informació de’n Wenneström totalment inútil, i per tant, al final no resulta ser tan bona persona com sembla. En Martin Vanger és com es descriu: amb sobrepès, de mitjana edat, i aparentment amable però després, un home completament boig. L’escena analitzada a la cambra de tortures mostra un caràcter molt ben definit seguint el llibre. La Cecilia és el personatge que més importància perd: al llibre té una aventura amb en Blomkvist, i apareix amb moltes escenes on conversa amb ell, gairebé totes suprimides. Però de caràcter i físic és molt semblant. I igual que la Cecilia, en Dragan Armansky passa a gairebé no tenir paper ni guió, però d’aspecte està ben aconseguit. I sobre un dels protagonistes ja comentats, afegir que a una de les últimes escenes, la Salander té a les seves mans la vida de’n Martin, i es debat entre salvar-lo o deixar-lo morir. Tria la segona opció, mentre apareixen uns flaixbacs i s’adelanta un tema de la segona novel·la: l’intent d’assassinat de la Salander al seu pare. Tota aquella escena no apareix a la novel·la, ja que simplement en Martin es mor abans que la Salander pugui fer res. Aquesta escena aporta un valor nou al caràcter de la Salander que no apareix al llibre. Entre els personatges rellevants que no surten a la pel·lícula cal esmentar: 1) L’exdona d’en Blomvist; 2) el marit de l'exdona d'en Blomkvist; 3) Pernilla, la filla del protagonista; 4) Otto Falk i 5) Birger Vanger, Alexander Vanger i Anita Vanger, 6) L’amic que li explica el tema del Wenneström; 7) Margareta Strandh, pastora de Hedeby, 8) la dona d’en Frode i 9)”Trinity”. 33

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

PERSONATGES

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

PERSONATGES AL FILM SUEC

PERSONATGES AL FILM NORD-AMERICÀ

MIKAEL BLOMKVIST

LISBETH SALANDER

ERIKA BERGER

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON

DRAGAN ARMASNKY

HENRIK VANGER

MARTIN VANGER

NILS BJURMAN

ARLET SÁNCHEZ ROJALS

APROXIMACIÓ A L’UNIVERS D’STIEG LARSSON