Capítol proves Rafel Mollar

XX Al migdia, quan ja s’havia posat la gorra i les ulleres de sol i es disposava a sortir per anar cap al Port Balís sonà el mòbil. Era la mare.

– Hola mama, com anem?

– Pues, si te he de ser sincera, con la moral por los suelos.

– Us passa res, al papa o a tu?

– A tu padre. Lo más seguro es que tenga cáncer de próstata.

Dit això la dona no va poder mantenir l’enteresa d’esperit per més estona i va esclafir en un plor alliberador de tanta tensió com havia acumulat des de feia hores i que havia hagut de dissimular davant del marit. L’Aleix la va deixar plorar alhora que per l’auricular li feia arribar paraules i frases de complicitat i de tendresa. Paraules d’amor que li brollaven espontàniament per a la pròpia sorpresa, de tan esquerp i poc emotiu com sempre havia estat.

Quan la senyora Matilde s’asserenà una mica va poder explicar-li com havia anat la cosa. La visita al metge, pel mal d’esquena però, sobretot, pel cansament i malestar general que havia sobrevingut a l’home darrerament, va aconsellar que li fessin una analítica de sang força completa per veure si hi havia algun indici d’anèmia, alguna infecció o algun motiu que ho expliqués. Aquell matí havien rebut la trucada de l’hospital i el metge els citava perquè passessin a parlar amb ell tan aviat com fos possible, aquell mateix matí si no hi havia cap inconvenient.

– Que nos citaran con tanta premura me ha dado mala espina, aunque mucho me he guardado de decir nada delante de tu padre. Nos hemos presentado y nos ha comentado los análisis. Según parece han detectado anomalías que hacen necesarias más pruebas.

Yo he insistido para que nos aclarase mejor el tipo de anomalías a las que se refería porqué con tantas prisas ya me temía que pudiese ser alguna cosa seria.

El médico era reticente a explicarnos mucho más porqué decía que se tenían que hacer las pruebas complementarias para estar seguros y que no quería causar alarma innecesaria.

Tu padre, que ya sabes que habla poco, pero cuando habla se hace de escuchar, le ha dicho que por favor que le explicase con toda claridad cuál era la situación, que al fin y al cabo estábamos hablando de su salud y que no era un chiquillo a quién se le han de esconder las cosas. Que entendía la postura del doctor pero que quería saber la opinión sincera que tenia al respecto.

El metge els va explicar que amb tota certesa la causa dels resultats alterats de l’analítica estava a la pròstata i que, atès l’edat del pacient, tenia tots els números perquè 93

fos una hipertròfia de tipus cancerós. També insistí que amb les noves proves que farien sabrien l’abast de la malaltia i el tractament que convindria aplicar. Va intentar per tots els mitjans treure ferro a la situació en el sentit que hi havia moltes possibilitats que tot plegat tingués un bon pronòstic i que la medicina havia fet enormes avenços en aquests tipus de càncers, de manera que els convidava a mantenir l’optimisme.

– Bé, doncs, mama, ja ho veus. Segur que no serà res que no tingui solució. El metge us ho ha dit ben clar. Vinga! aixeca l’ànim que tot anirà bé.

– Sí, sí, pero el médico habla de probabilidades y hasta que no se sepa más tampoco él está seguro que la cosa no pueda ser muy grave.

– És clar, vet aquí que fos reticent a dir-vos la seva opinió, perquè malgrat que en sigui expert, fins que no s’hagin fet més proves no deixa de ser una opinió. Sou vosaltres que heu insistit, i crec que heu fet bé. Les coses s’han de dir pel nom. Però hem d’intentar mantenir l’esperança que tot plegat tindrà bon pronòstic.

I el papa, on és? Com s’ho ha pres?

– Ya sabes que es poco expresivo pero me parece que se lo ha tomado con más optimismo y entereza que yo. Ahora ha ido un rato al bar de la plaza a echar la partida de cartas con los amigos, como hace cada tarde después de comer. Por eso he aprovechado para llamarte y poderme desahogar. Delante de él he tenido que mostrar entereza y al final tenía que explotar.

No sabía si llamarte hoy o esperar más adelante. No te quería preocupar y quizá habría tenido que esperar a saber más cosas. Pero tenía que hablar con alguien y, además, creo que lo tenías que saber.

– Mama, sisplau! No ho havies ni de dubtar. Has fet molt ben fet. Vols que vingui?

– ¡No! De ninguna manera. Tu a lo tuyo porqué aquí tampoco puedes hacer nada y, además, sigue en pie que vendremos pronto. ¿Vale?

– D’acord. Bé, doncs anima’t que el pare és dur de pelar i d’aquí un temps ens en riurem de tot plegat. Més tard trucaré per parlar amb ell. A reveure, una forta abraçada i un petó.

Quan va finalitzar la conversa amb la mare va notar com un lleuger rodament de cap. Va deixar les ulleres i la gorra a la tauleta i es va estirar al llit amb les mans que li tapaven la cara, les cames doblegades i l’esquena arquejada de manera que els únics punts de contacte amb el llençol eren els peus i el cul i, amb el coixí, la part occipital del cap. Li havia volgut transmetre ànims a la mare i ara era ell qui notava una forta sensació d’impotència i de pessimisme que el corsecava per dins.

Amb el pare no havia tingut la franquesa ni la complicitat que sí que tenia amb la mare. El tarannà de don Alejo, home eixut i de poques paraules i gestos, poc donat a 94

les bromes i a les mostres efusives d’afectivitat, havia fet que fossin dos estranys sota el mateix sostre. O així ho havia vist fins ara l’Aleix.

Aquesta inesperada, i segons com terrible, notícia li havia fet aflorar sentiments que ni ell sabia que posseïa. Sentia pena pel seu pare perquè no havia sabut demostrar de manera assertiva els sentiments i l’estima que tenia pels seus. Ho havia demostrat d’altres mil maneres, amb l’esforç callat i, de vegades, sobrehumà que havia fet i que sempre estava disposat a fer; amb el fet de prescindir d’un luxe per a ell si, amb això, el podien tenir la mare o el fill; amb el fet de ser-hi sempre que l’havia necessitat i posarse de part seva de manera incondicional si de fora era maltractat, físicament o psicològica. Però no recordava d’ell cap abraçada, cap petó ni un conte d’anar a dormir.

S’havia perdut tot això, aquestes coses senzilles que li haurien permès gaudir dels moments vitals de manera sublim i gratuïta. Tampoc el pare no ho havia rebut, ningú no li ho va ensenyar quan era un marrec. Ara era tard, per aprendre’n.

No li podia retreure la rectitud amb que l’havia tractat. La rigidesa dels seus plantejaments en front del deure. Era un home honest i exigent.

L’Aleix recordava sermons del pare. Aquest era el terme: sermons. Sermons que per una orella entraven i per l’altra sortien, sense cap pòsit deixat al seu pas. O, si més no, així ho pensava en aquells moments que sempre coincidien amb l’avinentesa d’alguna enrabiada del pare per alguna malifeta del noi. Ara, però, s’adonava que, el simple fet de recordar-ho, significava que el trànsit d’aquests sermons en aquell trajecte d’entrada i sortida a través de les neurones del cervell no havia estat tan erm com ell pensava. El simple fet de recordar-los era una mostra fefaent que alguna cosa havia quedat i ara li retornaven a la memòria.

Recordava aquell dia que la mestra havia trucat a casa per dir-los que l’Aleix feia dies que no portava els deures fets i que avui li havia recriminat aquesta actitud. El noi, lluny de mostrar capteniment, adoptà un posat com si tot plegat no anés amb ell, la qual cosa va treure de polleguera la mestra i, en aixecar el to de veu, l’Aleix s’havia rebotat i li havia engegat una resposta amb un llenguatge ofensiu i del tot inadequat que la mestra preferia ni tan sols no haver de reproduir.

Arribat a casa, com si no hagués passat res, don Alejo l’esperava i no li va deixar ni descarregar la motxilla amb llibres i llibretes. L’agafà del braç i van tornar cap al col·legi perquè li demanés disculpes a la mestra. Tenia ben present la conversa entre la mestra i el pare a la petita sala d’entrevistes. Ell, capcot, només escoltava el seu pare dir-li a la mestra que encara que no era el seu propòsit justificar el fill ni transmetre una opinió catastrofista, els vents no bufaven precisament a favor. Els mitjans que més incidència poden tenir, els de major difusió i impacte social, els que més consumeix la gent, sovint eleven a la categoria d’ídol aquell qui la diu més grossa, aquell amb un llenguatge més groller, aquell que s’imposa sense importar-li a qui hagi de trepitjar.

L’humil, el prudent, el mesurat no són rendibles, no capten atenció, no fan créixer l’audiència.

95

A força de perllongar aquesta situació s’ha arribat a la paradoxa que ja no és un problema el fet que la gent parli molt malament, no, no!, el problema és que quan algú parla bé no se li entén res. Si es vol fer arribar el missatge, sovint, s’ha d’anar a parar a l’argot dels destinataris.

Això ho deia el pare, un home humil i sense cap mena d’estudis, però que no era un babau i captava a la perfecció l’estat de les coses.

Esforçar-se –continuava el pare– significa que una cosa que és complicada de fer i d’aprendre quan l’hauràs repetida cent vegades deixa de ser-ho. Això és una llei universal que no té més misteri que la tenacitat. I aquí és on fallem. Tot va massa de pressa. Els resultats a llarg termini són poc atractius. Ha de ser immediat.

La mestra no podia estar més en concordança amb allò que deia el pare.

– Sí perquè, miri, em ve a la memòria el comentari d’un vell i savi professor de literatura que vaig tenir com a company fa una pila d’anys en un institut. Amb un to sarcàstic deia: “Mira, tots aquests a qui suspenem seran els qui es guanyaran més bé la vida i els dels excel·lents, sort tindran si aconsegueixen una beca per malviure en un centre d’investigació d’alta tecnologia.”

– Pues mire –continuava el pare– parte de razón no le faltaba.

Ho argumentava en el sentit que és cert que una bona preparació obre moltes portes i dóna més possibilitats a qui la té. Tanmateix un bon escriptor que amb la seva obra ens permet gaudir d’una apassionant lectura; o un científic que fa una feina callada i que possibilita avenços que ens fan la vida més còmoda o que serveixen per guarir malalties i evitar morts; o un senzill pagès que posa al nostre abast excel·lents fruits i pels quals ha guanyat una mísera quantitat ... tots aquests no són els models que sovintegen als programes de més audiència, al prime time dels mitjans a què al·ludia abans.

Allà, en els millors dels casos, si no apareix el fatxenda de taberna, hi surt el famós futbolista amb les farres que es munta o l’especulador que guanya milionades sense fer res de productiu per a la societat. El mirall emmiralla malgrat que la imatge sigui distorsionada.

–Bien, Aleix, me parece que le tienes que decir algo a la maestra.

El noi, encara amb la mirada fixada a les rajoles del terra on, a base de fixar-s’hi descobria rostres i més rostres camuflats i difuminats entre el dibuix de la ceràmica, tot esperant que passés la tronada, va sentir com un electroxoc interior. No s’havien oblidat d’ell, en absolut. Va mig improvisar una frase tòpica de disculpa i la mestra li va amanyagar els cabells.

Ara entenia actuacions del pare que, com a únic propòsit, anaven dirigides a fer del fill allò que mai no va poder ser ell. Ara havia arribat al convenciment que el pare havia nascut quaranta anys abans del que tocava. Quina gran talla intel·lectual no hauria assolit aquell home si hagués trobat les oportunitats que ell deixava passar per davant dels nassos!

Se’n va anar cap al Port Balís a peu. No tenia cap pressa ni cap horari rígid que respectar. A meitat del trajecte, quan calculà que el pare hauria tornat a casa, va trucarhi de nou.

96

– Hola mama, sóc jo un altre cop. Que ha tornat, el papa?

– Sí, hijo. Un momentito que te lo paso.

Va sentir que la senyora Matilde cridava el marit i li deia que s’afanyés que era l’Aleix.

– Hola Aleix, ya veo que las noticias vuelan.

– Com estàs d’ànims, papa?

– Bien, hombre. No se sabe mucho todavía y, por tanto, habrá que esperar. Pero tranquilos que ya sabéis eso de que mala hierba nunca muere.

– Me n’alegro que ho hagis entomat així. Jo estic amb tu, si arriba el moment de preocupar-nos ja ens preocuparem, però ara toca ser optimistes. I de l’esquena, què?

– Bueno, eso no tiene ninguna importancia. El vecino me dio simiente de habichuelas, de mongetas ya sabes, y aprovechando que era luna nueva las quise plantar todas y había más de la cuenta. Total que abrí mucha zanja y ya no tengo edad para eso.

Pero nada, un poco de reposo y ya está.

– ¿Per què no veniu aquí, als hospitals de Barcelona, perquè et mirin això teu?

– No hombre, no. Ya verás que no pasa nada. Y si pasa... qué le vamos a hacer.

Tan bien me van a atender aquí como en Barcelona. No te preocupes y muy agradecido de todas formas. Además esta es una enfermedad muy corriente en hombres mayores y es bastante probable morirte con cáncer de próstata pero no del cáncer de próstata. ¿Me entiendes?

L’Aleix no va tenir temps de contestar la pregunta retòrica del pare que aquest, amb enorme sorpresa per al jove, continuà amb un plantejament nou i del tot inesperat.

– Oye, Aleix, tú y yo nos queremos mucho pero hemos hablado poco. Por suerte has salido más a tu madre que a mí, en ese aspecto. Ahora que soy viejo, quizá es muy tarde pero es ahora cuando me doy cuenta, quiero que seas más aún como tu madre.

Créeme, habla y explica tus cosas a los que quieres. Estarás más expuesto y te llevarás más de un desengaño, pero no tendrás nunca nada de lo que arrepentirte. Y eso lo compensa.

– Sí, pare, ho faré. A hores d’ara ja tinc massa coses de què penedir-me i la motxilla se m’està fent feixuga de portar. Tindré molt presents les teves paraules.

T’estimo molt i tinc ganes que vingueu al setembre.

Després d’acomiadar-se l’Aleix notava que les cames començaven a anar-li més lliures.

97