Premis Literaris
PREMIS LITERARIS Modest Salse 2015 Aquests són els textos d’alumnes del nostre centre que han guanyat els Premis literaris Modest Salse 2015 del dia de Sant Jordi. Els premis estan convocats per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Hostalric, la Biblioteca Modest Salse i l’INS Vescomtat de Cabrera.
NARRATIVA Categoria B1: juvenil 1r i 2n d’ESO Títol: Passat, present i futur Autora: Melissa ARANDA
PASSAT, PRESENT i FUTUR L'estiu ha arribat i amb ell el final de les classes, s’han acabat els exàmens i estudiar; el sol, els dies més llargs i la caloreta conviden a somiar. Jo només penso en una cosa, anar-me'n de vacances, però no per fer un creuer de luxe o recórrer mig món per visitar unes platges caribenyes, ni tan sols el viatge estrella del moment Disneyland París; el meu somni és anar de vacances al poble. Sembla, a primera vista, una opció avorrida però en realitat és la millor destinació que hi ha. El vols conèixer...? Estic impacient fins que arribi el dia en què ens posem en marxa rumb a una nova aventura. Cada dia me'l passo il·lusionada amb els preparatius per al viatge, no he de deixar-me res, és un anar i venir de roba, sabates, complements i una infinitat d'andròmines que no sé si arribaré a utilitzar, però... hi són. Per fi ha arribat el dia! I jo, com sempre, sense poder dormir, fent voltes i més voltes al llit fins que sona el despertador. Encara és de nit, ja que el viatge és llarg, però no importa, estic preparada. Són gairebé deu hores de viatge, però està tot controlat, whatsapp, mp3, pel·lícules, alguna llaminadura ... que quan vols adonar-te ja estem arribant. Les indicacions de la carretera avisen que resten tan sols vuit quilòmetres per arribar, un sospir.
Després de l’única corba que hi ha a la carretera apareix, tan petit com el recordava, envoltat de pinedes. Els seus dos ponts de pedra estan preparats per suportar grans riuades en un riu inexistent, només hi ha sorra i joncs, l'aigua cristal·lina que hi havia antany, on la meva àvia rentava la roba i la meva mare agafava crancs, és ara un miratge a causa de les perforacions que han assecat el riu. Busco ràpidament entre totes casa nostra, allà està esperant-me com cada estiu. Estic tan emocionada que no m'adono que sóc a l'entrada del poble, és mitja tarda i malgrat la forta calor que fa alguns veïns treuen el cap a la porta o per la finestra per saludar; en qüestió de minuts tot el poble sabrà que hem arribat, això és una gran família. En un moment estic a les portes de casa nostra, a la sortida del poble, no cal anar molt lluny, el poble és tan petit que si no te n'adones acabes sortint d'ell. Respiro profundament, fa olor de camp, pinedes i records d'un altre temps. Abans a casa no teníem aigua corrent, la meva mare recorda anar muntada en un carretó amb el seu avi a omplir els càntirs a la font de la plaça, l'únic lloc on es podia aconseguir aigua, tampoc hi havia lavabo i l'interior de la casa estava empedrat, per això les taules i les cadires estaven en continu moviment. El que sí que conservem són les Premis Literaris I 3
parets de tova, que mantenen fresca la casa a l'estiu i a l’hivern la preserven del fred. Som-hi!, que tenim molt per fer, col·locar l'equipatge, netejar les habitacions, ventilar la casa, però no importa, m'agrada ajudar i el temps passa tan de pressa que quan vull adonar-me ja estan trucant a la porta. Part del grup dels meus amics han vingut a buscar-me, comença la diversió... No m'ho penso dues vegades, agafo la bicicleta, que em porta esperant tot un any, i no penso en el cruiximent que segur que m'espera al meu retorn aquesta nit. Gairebé tota la colla ja ha arribat, el nostre punt de reunió és, com no podia ser d'una altra manera, la plaça del poble, on hi ha l'Ajuntament, que també fa les funcions d'escola, encara que aquest serà l'últim any que donin classe aquí perquè ja gairebé no hi ha nens petits. La font envoltada de frondosos arbres que en aquests dies ens donen ombra. Tenim tant a dir-nos després d'un any sense veure'ns que no parem de parlar i parlar, cal posar-se al dia. No vull que s'acabi el dia. A les nits sortim a la fresca, però no som els únics, la gent gran treu les seves cadires a la porta de casa, tots saluden i s'alegren de veure't, ells recorden amb nostàlgia el passat, quan el seu poble estava ple de gent jove, nois i noies que van haver d'emigrar a les
ciutats per trobar una feina i formar una família. Ara gaudeixen veient-nos a nosaltres omplir de rialles i alegria els carrers. Aquí, però, no hi ha temps per a l’avorriment, fer carreres de bicicletes, jugar al passeig, visitar la torre vella, unes ruïnes de l'època de l'arribada dels francesos i l'excursió nocturna al cementiri del poble –enguany tampoc ens hem trobat amb cap fantasma ... Avui estem d'enhorabona, després d'uns dies de pluja torna a córrer l'aigua pel riu, no hi ha res que es pugui comparar amb això, el poble sembla un altre, ple de llum i vida, avui és dia de remullar-nos una mica i agafar capgrossos. Passen els dies tan ràpid que no te n'adones i és hora de fer de nou les maletes, recollir tot i, el pitjor, acomiadar-se entre llàgrimes dels amics amb la promesa de tornar-nos a veure l'any que ve. No ens en volem adonar però el poble va desapareixent a poc a poc. Moltes persones l'any que ve ja no hi seran, el poble es queda sense veïns i això em posa molt trista. Desitjo que el futur porti molta il·lusió i esperança per a tots i que el llegat de tantes generacions no es perdi per sempre.
Categoria B1: juvenil 1r i 2n d’ESO (ACCÈSSIT) Títol: L’Albert i la seva complicada vida Autor: Joan OBIOLS
L’ALBERT i LA SEVA COMPLICADA VIDA Hi havia una vegada un nen, de deu anys, que es deia Albert. Ell tenia dos pares, en Pep i la Maria, i un germà entremaliat de 7 anys, en Martí. Uns altres components molt importants de la seva família eren els seus dos avis, de Breda, que sempre estaven amb ell quan els seus pares no podien. Vivia a Breda amb els seus pares i el seu germà. Anava a l’escola de Breda i no tenia gaires amics. Era alt com un sant Pau i molt prim. L’Albert tenia moltes manies, però, en el fons, era molt bona persona. No podia evitar-ho, quan es posava nerviós se li obria i se li tancava l'ull esquerre compulsivament, com si fos l'intermitent d'un cotxe; quan deia una mentida, es gratava l'orella dreta fins fer-se-la ben vermella; quan tenia vergonya es mossegava Premis Literaris I 4
lleugerament els llavis un cop i un altre... I això era un problema perquè no podia sentir res sense que la resta de persones del voltant s'adonés del que estava sentint. No podia dissimular res. Amb els objectes el problema era més gran. No podia beure del got sense fer un cop primer amb la mà dreta sobre la taula. No podia agafar la cullera sense fer primer palmes. No podia escriure amb el bolígraf sense fer primer un cop suau contra la taula. I quan caminava? Sempre havia d'estar a prop de les parets, no havia aconseguit anar mai a prop de la vorera. Ell se sentia molt sol, i la seva família no podia estar tant per ell com els agradaria pels horaris laborals. La seva vida era difícil i ell no tenia el coratge necessari per dir als seus pares, Pep i Maria, el que
els seus companys li deien a l’escola, quan es reien d’ell i de les seves manies. Però, de cop, sense que ningú s’ho esperés, un divendres d’estiu, l’Albert, que estava a una casa rural passant uns dies amb els seus pares i el seu germà Martí, va anar xino-xano cap al seu pare i li va comunicar que no volia anar més a l’escola. Llavors, el pare li va preguntar el perquè i ell li explicà que els seus companys es reien de les seves manies. Finalment, el pare va anar a buscar la mare i el germà, que eren a la piscina, per explicar-los-ho.
L’Albert és a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya. Està a dalt de l’escenari actuant i tot el públic està rient d’una manera esbojarrada. Quan s’acaba l’actuació, un home va a saludar-lo.
Van estar debatent una bona estona tots quatre i, al final del dia, després de rumiar molt, els pares van decidir que ho explicarien al centre escolar. L’endemà es van aixecar, es van anar a banyar durant una bona estona a la piscina de la casa i després van decidir anar a dinar en família perquè quan acabessin es podrien mullar els peus a l’aigua de la platja i passar una bona tarda reposant a Platja d’Aro. Quan van tornar a la casa rural, van poder gaudir d’un bon vespre jugant a jocs de taula com el parxís o l’oca. Llavors, van sopar tranquil·lament, sense treure el tema de l’Albert i el que li deien a l’escola els seus companys. Finalment, tots quatre van anar a dormir molt cansats i conscients que havien passat un bon dia de vacances d’estiu en família.
-Uns amics m’han portat a teatre. I quan t’he vist, m’ha semblat que tornava a estar a la teva actuació de la festa de final de curs de cinquè... No ho oblidaré mai –diu en Manel.
Després d’un llarg i divertit estiu, l’Albert va tornar a l’escola. Ell i les seves manies es van retrobar amb els companys fotetes. Mentrestant, en Pep i la Maria van anar a parlar amb el tutor de l’Albert per buscar una solució el més ràpid possible.
-Hola, Albert, em coneixes? –diu l’home. -Ostres! Ets en Manel? –contesta l’Albert. -Sí! Anàvem junts a l’escola de Breda! –diu en Manel. -Què fas per aquí? –pregunta l’Albert.
-No me’n parlis. Vaig preparar-ho més d’un any. Em va costar molt fer-ho, però gràcies a allò avui he arribat on sóc ara. Mentre la conversa continua, a l’Albert li vénen imatges de l’actuació que va fer després dels consells del seu tutor de cinquè. En Manel, ben espantat perquè trobava tot de cuques al terra del lavabo de l’escola. En Kevin, tot el dia jugant a maquinetes. La Mercè, cargolant-se els cabells. En Carles, posant-se la punta del llapis al nas. En Bartomeu, resant abans de xutar una falta al pati de sorra. La Laia, menjant pipes de “Tijuana”. En Brian i l’Eloi, intercanviant cromos de col·leccions tot el dia. La Paula, fent forats amb el bolígraf a la goma d’esborrar. Quan l’Albert va sortir a l’escenari, tenia mal de panxa, però quan va escoltar els riures dels seus companys, va veure que el seu problema havia arribat a la seva fi.
Categoria B1: juvenil 3r i 4t d’ESO Títol: Sóc la Sandra i aquesta és la meva història Autora: Júlia FISCHER
SÓC LA SANDRA i AQUESTA ÉS LA MEVA HISTÒRIA Dilluns. Odio els dilluns. M’acabava d’aixecar quan de sobte el meu mòbil va sonar. Era l’Ariadna, la meva millor amiga, que em recordava com n’havia estat de perfecte la festa que havíem celebrat, tots els de quart, el diumenge. L’Ariadna, era la meva amiga des de primer d’ESO. Era una persona divertida, guapa i oberta, tot el contrari de mi. Però tot i així, l’Ari sempre passava desapercebuda a l’institut. Gairebé sempre quedàvem les dues juntes i ens passàvem hores
parlant per telèfon. L’Ariadna ho era tot per mi, i jo ho era tot per ella. Sí, sí que havia estat perfecta aquella festa, però només hi havia un petit problema, i és que, no me’n recordava de res. És com si la meva ment hagués desconnectat totalment aquella nit i ara se’n penedís terriblement. I només el fet de pensar, que algun noi m’hagués besat i, jo ho hagués oblidat, realment em posava dels nervis. A l’entrar a l’institut tot semblava normal com Premis Literaris I 5
sempre, però hi havia alguna cosa que no em quadrava del tot. Al cap de mig minut me’n vaig adonar, i és que la Mònica no hi era. La Mònica és la noia més popular de l’institut. És d’aquell tipus de persones que aconsegueixen el que volen, quan ho volen, i sovint d’una manera molt cruel i injusta. Sempre ha fet “bullying” a les noies més dèbils de l’institut, incloent-me a mi, i sempre s’ha sortit amb la seva. El fet que la gent l’accepti, és simplement que és bastant bonica i atractiva, i això fa que tothom li vagi al darrere. Un cop a classe, em vaig posar a parlar amb l’Ari sobre la falta d’assistència de la Mònica, i tot i que ella sempre ho sap tot, no en tenia ni idea. A l’hora del pati, tothom estava parlant d’ella literalment. Tots es preguntaven on s’havia ficat, i per què no responia als missatges de WhatsApp de les seves amigues. Tot i que no aguanto la Mònica, i realment no m’interessen els seus assumptes, tenia una sensació a dins meu, que em deia que alguna cosa anava malament. Quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer, va ser menjar un tros de xocolata, ja que és quan menjo, quan veig les coses amb més claredat. Hi havia una cosa en la desaparició de la Mónica, que no m’agradava gens, i és que tenia com un pressentiment bastant aterridor, de que no la tornaríem a veure mai més. Els següents dies la Mònica, tampoc va aparèixer enlloc, i aquest fet, em començava a estressar molt. L’Ari, ja m’havia tranquil·litzat dient-me que només eren al·lucinacions meves, però jo ja no n’estava tan segura. Aquell dijous, la policia va entrar a l’institut tranquil·lament, deixant a tothom bocabadat. El fet però, que va deixar a tothom sense paraules, és que la policia, es dirigia directament cap a mi. Em trobava en un estat de pànic. No sabia per què jo, justament jo, tenia alguna cosa a veure amb la desaparició de la Mónica. I es que mai havia parlat amb ella, així que tampoc podríem tenir res en comú. Però la policia no semblava tenir la mateixa idea, i em van començar a interrogar: -Com et dius? -Sandra. -Quants anys fa que coneixes la Mònica? -Mm... segurament des que som petites. Així que 10 anys. -Sou o heu sigut amigues en algun moment? -De ben petites sí, actualment no. Premis Literaris I 6
-Tens alguna amiga molt íntima? -L’Ariadna. -Ah.. d’acord gràcies. -De res. Ja està? -Sí, ja tenim el que necessitàvem gràcies. Jo ja no entenia res, el cap em feia voltes, i ja no sabia què pensar de tota la situació en què em trobava. Però això no va ser tot, ja que després de l’interrogatori amb la policia, em van portar cap a un hospital, on em van fer un anàlisi físic i psicològic, i més tard un anàlisi cerebral. Jo ja no sabia si posar-me a plorar o relaxar-me i fer com si res, però no entenia res del que estava passant. Per sort en aquell moment, va aparèixer la meva mare. Però tenia els ulls plorosos i no em mirava a la cara quan em parlava. Hi havia alguna cosa, que anava molt malament. Així que vaig decidir escoltar el que m’anava a dir: -Sandra... jo, no sé com dir-te això... -Es pot saber que està passant? Per què estic aquí? -És una llarga història. -Doncs, la vull escoltar ara mateix! -Sandra, no ho facis més difícil del que és... -Em pots dir si us plau, què està passant? -Sandra, l’Ariadna no existeix, mai no ha existit. ... Aquesta és l’última cosa que volia escoltar. L’Ari, que és qui sempre m’ha estat ajudant i qui sempre he considerat com la meva millor amiga, ara resulta ser una creació de la meva imaginació? Ja n’hi ha prou, ja n’estava cansada, això no podia ser cert, i si ho fos tampoc ho acceptaria. Durant els següents dies no vaig anar a l’institut. Segons els anàlisis, patia esquizofrènia, i sembla que el dia de la festa, inconscientment, havia “amenaçat i ferit a la Mònica” i aquesta no havia volgut sortir de casa seva durant tot aquell temps. Però el que em feia més mal, és haver d’acceptar que l’Ariadna fos inventada i no existís. Amb el temps, vaig aprendre a afrontar les conseqüències, i a acceptar que patia esquizofrènia. Però això no em feia sentir malament, tot al contrari. M’havia fet créixer i madurar, fins al punt, que m’havia convertit en una nova persona. M’havia convertit, en una persona optimista i segura de si mateixa, i això m’havia canviat la vida. Així que m’agradaria donar-vos el meu consell: Ningú és perfecte, tots tenim els nostres petits defectes, això és el que ens fa ser diferents, ens fa créixer i ens fa ser millors, fins al punt de convertirnos en la persona que realment som.
Categoria B3: juvenil batxillerat i cicles formatius Títol: Prevenir o curar Autor: Pere GARCÍA
PREVENIR O CURAR Al segle xxi tothom era feliç, la gent sortia al carrer amb un somriure a la cara i es trobava a la plaça del poble on la gent gran donava de menjar als ocells, els nens jugaven, els familiars es reunien al voltant de la taula i els bars eren plens de Gent quan hi havia partit de futbol. Les persones eren lliures, cap persona els tancava la boca, i es manifestaven quan les coses no eren com ells volien. Tothom convivia amb els altres en pau i harmonia en la Terra, però tot això va canviar el vespre del 27 de juliol del 2015. Un accident en un laboratori en el qual s’investigava epidèmies de micos i altres animals que hipotèticament podien ser transmeses a les persones, va canviar radicalment aquest món de pau i harmonia. Diuen que un dels investigadors havia alterat un d’aquests virus i l’havia injectat a tres ximpanzés, un mascle i dues femelles, per tal de comparar els anticossos i els canvis en el metabolisme entre els ximpanzés afectats pel virus i els afectats pel virus alterat. El dia 27 de juliol, les dues ximpanzés van escaparse del laboratori a causa d’un presumpte incident a mans del doctor Dolan, i va esdevenir l’inici d’una nova epidèmia que durant gairebé dos anys va causar la mort de milions de primats, entre ells humans. La Terra va convertir-se en un planeta on regnava la desconfiança, la mort i sobretot la por fins que l’abril de 2017 es va trobar la primera i única vacuna per contraatacar aquest virus. Aquesta vacuna va ser trobada per un científic que havia treballat en els laboratoris on va començar l’epidèmia i que aleshores treballava per qui es va fer anomenar el “Governador”. Tothom volia obtenIr una dosi d’aquella vacuna però el Governador va comercialitzar la cura del virus i va aprofitar la misèria que vivia en aquell moment la població per negociar amb els caps d’Estat i obtenir el poder sobre totes les coses. Aquesta era la història que m’havia explicat tantes vegades el pare, i que a ell li havia explicat el meu avi, i a ell el meu besavi i així successivament. Jo sóc en Mike i avui dia 16 de març del 2143 és el dia del
meu aniversari, faig 16 anys i avui com cada any tancaré els ulls, bufaré les espelmes i demanaré el desig que tot torni a ser com en el segle xxi sabent que no es concedirà. El segle xxii és un món on la gent no té llibertat d’expressió, on la gent no somriu, on som esclaus del Governador (títol heretat des de l’antecessor del segle xxi) i on cada família està vigilada les vint-i-quatre hores del dia per un robot que imparteix la llei i impedeix possibles revoltes de la població. Visc en un antic laboratori abandonat en la clandestinitat juntament amb el meu pare i altra gent. Aquest laboratori era el lloc on treballava l’avi, la revolució tecnològica va canviar dràsticament el món i el laboratori de l’avi es va enriquir gràcies a la demanda de robots els quals estaven programats amb les tres lleis de la robòtica: 1. Un robot no farà mal a un ésser humà, ni permetrà que un ésser humà prengui mal. 2. Un robot ha d’obeir les ordres donades pels éssers humans, excepte si aquestes ordres entren en conflicte amb la primera llei. 3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona llei. El Governador va arribar un dia al laboratori i es va emportar a tots els investigadors contra la seva voluntat, el meu avi inclòs. A partir d’aquell moment els robots es van tornar a programar amb una única llei: Un robot ha d’obeir l’autoritat i farà el possible per tal d’impartir la llei. El pare juntament amb altra gent que estaven disposats a canviar aquell món van ocupar el laboratori abandonat acompanyats d’un robot que el pare havia formatejat amb les tres lleis de la robòtica. El que jo no sabia és que amb els documents que es conservaven en la biblioteca del laboratori i trenta anys de treball, el pare tenia per fi l’arma amb què podien combatre el Governador, o millor dit, l’arma amb què deixaria d’existir fins i tot el primer Governador. Premis Literaris I 7
Em trobo davant del meu pastís d’aniversari, rodejat de la meva família, tot i que no compartim la mateixa sang, els conec de tota la vida i compartim casa com una família normal. No hi he parat a comptar però hauria d’haver-hi setze espelmes, tanco els ulls, les bufo i quan torno a obrir les parpelles veig el pare amb un gran somriure a la cara i darrere seu una gran estructura mecànica. El pare em mira i diu: - Avui és el gran dia, portem treballant trenta anys per tal que aquest dia arribés el més aviat possible i tu seràs el protagonista dels propers llibres de text. Sé que hauràs demanat viure com al segle xxi una vegada més i per fi el teu desig es farà realitat. A les meves espatlles es troba l’arma en què hem estat treballant tantes hores, és una màquina del temps i aquesta nit viatjaràs al segle xxi per tal d’impedir l’epidèmia d’aquell segle i que l’antecessor del Governador arribi al poder. No podia articular paraula, m’havia caigut el pes d’un gran càrrec al damunt i l’única paraula que vaig poder articular va ser un “gràcies” seguit de llàgirmes, rodejant la cintura del meu pare. Aquella tarda vaig rebre desenes d’abraçades seguides de copets de mans, centenars de paraules d’ànim i m’atreviria a dir que milers de llàgrimes havien regalimat la meva faç en tan sols mig dia però ara ja era mitjanit, em trobava dret sobre la parcel·la de la màquina, la motxilla em començava a pesar i la història que havia de canviar voleiava pel meu cap. L’únic que recordo és el somriure del pare, una intensa llum i, tot seguit, em despertava en un banc al mig d’una plaça. El paisatge havia canviat, l’aire era transparent, no hi havia cap estructura mecànica que s’enfilés cap al cel i, el més important, la gent somreia. Davant meu hi havia un bon home que venia papers amb fotografies i lletres. Em vaig apropar a la paradeta que tenia un cartell on hi vaig poder llegir “Quiosc” i el senyor em va rebre amb un bon dia. Això només m’ho deia el meu pare quan em llevava el dia del meu aniversari, no sabia que als desconeguts també se’ls podia dir. –Podries dir-me quin dia és avui? Avui és dilluns 27 de juliol de 2015– va contestar el bon home amb un to irònic-. Vaig girar-me i vaig començar a córrer carrer amunt. La gent em mirava estranyada però els qui eren estranys eren ells. Vestien d’una manera ridícula amb ulleres de plàstic, unes barbes llargues, maquillatges, corbates, un home gran en barnús i sabatilles, nois que vestien amb pantalons caiguts ensenyant la roba interior, noies amb pantalons que se’ls veia mig cul, etc. Hi va haver una cosa que em va cridar l’atenció, la gent somreia però també n’hi havia que passaven hores asseguts al terra vestits amb draps i demanant diners per tal d’alimentar els Premis Literaris I 8
seus fills en la majoria dels casos. Què feia aquella gent al carrer? Per què no vestien com els altres? I el més important, per què la gent els ignorava i no els ajudava? A mesura que m’endinso a la ciutat m’agrada menys aquest lloc. Només sento botzines dels vehicles, el pare m’havia ensenyat fotografies i m’havia explicat que s’anomenaven cotxes. A part de les botzines només sento veus, xiuxiueigs de la gent i tots porten un dispositiu a la mà que els abdueix i no poden apartar-ne la mirada. Creuo un carrer sota la llum verda d’un aparell que penja del cel i ensopego amb una llarga cua de gent no aconsegueixo veure l’origen. A mesura que avanço per un cantó de la cua vaig observant cares llarges, persones tristes i en algun cas plors. Arribo per fi a l’origen de la llarga cua, és un edifici anomenat INEM. Potser en el segle xxi les persones no són tan lliures com el pare m’havia explicat. Em fan mal els peus de tant caminar i el sol ja comença a amagar-se darrere dels edificis. Així que sec sobre un banc enmig del carrer mirant els últims raigs del gran astre, pensant que potser no era el més indicat per canviar el meu món. Ja està, el sol ja ha desaparegut rere un gran rètol: GENTHON la salud es lo primero. Faig un bot i em poso de peu al terra. Genthom era el nom que el pare m’havia repetit tantes vegades abans d’anar a dormir. Havia trobat el laboratori on havia començat tot, digues-li destí o digues-li com vulguis però després de tot el que havia corregut havia trobat per casualitat el lloc on havia de fer la meva feina. Vaig veure un empleat que havia acabat el seu torn i sortia per una porta amb una cigarreta a la mà. Vaig aprofitar quan es va ajupir de cara a la paret per tal d’encendre la cigarreta sense que l’aire apagués la flama i vaig entrar per la porta que havia deixat mig oberta. Aquell lloc era ple de portes automàtiques, cartells i cortines transparents. Les parets eren blanques i allà dins feia molt de fred. A mesura que caminava per aquell passadís solitari, deixava enrere desenes de laboratoris amb persones dins amb llargues bates blanques, guants blaus i amb el cap i la boca tapats. Vaig poder agafar una bata d’un laboratori que era buit i així podria passar una mica desapercebut. Al final del passadís hi havia un vestíbul amb un mapa del laboratori, que tenia vuit plantes amb desenes de laboratoris a cada planta, però de sobte un crit provinent de la segona planta em va cridar l’atenció. Sonava com un mico tot i que jo mai havia sentit cridar un mico, però si hagués de fer un soroll posaria la mà al foc que seria igual que aquell. Vaig pujar les escales de dos en dos i vaig
dirigir-me als laboratoris que hi havia al fons. Eren plens de passadissos formats per grans i pesades gàbies, les quals contenien ratolins, gossos, porcs i micos en el seu interior. Finalment vaig trobar la gàbia dels tres ximpanzés, feien mala cara, el virus els estava matant per dintre així que vaig treure l’arma de la meva motxilla. Si els matava abans que s’escapessin impediria l’epidèmia, deixarien de sofrir i per tant podria tornar a la meva nova casa on les coses serien diferents i tots serien feliços. Aixeco l’arma agafant-la amb les dues mans i apunto a la ximpanzé que tinc més a prop. Mai n’havia utilitzat cap però en veure’m, el mascle s’altera i per tal de protegir la femella salta contra la porta de la gàbia deixant anar un crit que m’espanta i premo el gallet inconscientment. Caic al terra a causa del retrocés de l’arma i acciono amb la meva espatlla la palanca que obre la gàbia dels ximpanzés. No vaig adonar-me del que havia fet fins que les dues ximpanzés que quedaven en peu van abalançar-se sobre mi, van fer-me una profunda ferida al braç esquerra, una altra al torç, que em va esgarrar la bata i van sortir per la porta entre crits. Vaig quedar-me estès al terra veient la sang que em regalimava per la faç del ximpanzé mascle i escoltant els crits dels investigadors que sonaven al compàs de la sirena i la llum que enlluernava el passadís. En acabar vaig mirar la freda xapa metàl·lica que penjava de la meva bata, hi havia un nom gravat, Dr.
Dolan. En aquell moment vaig adonar-me del que havia causat. Quan el pare m’explicava que el vespre del 27 de juliol de 2015 un investigador anomenat Dolan havia causat una gran epidèmia, no m’estava explicant una història qualsevol, m’estava explicant la meva pròpia història o, millor dit, el meu propi final. El pare tenia raó, aquest era el meu dia i a partir d’avui sortiria als llibres de text però amb el nom d’un pobre investigador que havia sacrificat la seva vida per un futur millor. El pare havia malgastat trenta anys de la seva vida per tal de sentenciar de nou tota la humanitat i el més dur, la ferida del meu braç esquerra i la del meu torç eren les marques del primer humà infectat, per tant no podria tornar plorant a la falda del pare per tal que em perdonés. Aquí acaba la meva història, o bé, aquí comença la història del Governador, un home que en poc més de dos anys es va fer amb el poder de tot el que coneixem gràcies a un noi que ara es troba agafant l’arma amb l’única mà amb què encara conserva el tacte i apuntant el seu cap s’imagina per última vegada el somriure del seu pare.
El destí és qui baralla les cartes, però nosaltres les juguem. Schopenhauer
Premis Literaris I 9
POESIA Categoria B1: juvenil 1r i 2n d’ESO Títol: Poema del savi Autor: Pau CARBALLO
Categoria B2: juvenil 3r i 4T d’ESO Títol: El temps Autor: Carlos BIELSA
POEMA DEL SAVI
EL TEMPS
Jo sóc molt savi com el meu vell avi, que va morir a la guerra i només tinc d’ell engrunes en una petita gerra. Cada nit penso en ell, m’assec davant de la gerra desplego unes estovalles, ganivet, forquilla, cullera, i un got de bon vi negre. Jo sóc molt savi com el meu vell avi, que va morir a la guerra i només tinc d’ell engrunes en una petita gerra. Cada nit penso en ell, és com si obrís la finestra i em voleiessin els cabells amb les bombes que espeteguen i les bales que travessen el cel ple de fum i foc. Jo sóc molt savi com el meu vell avi, que va morir a la guerra i només tinc d’ell engrunes en una petita gerra. Però que consti davant de tothom que jo no vull anar a la guerra, per acabar dins d’una gerra o amb la vida pel terra davant d’unes estovalles, ganivet, forquilla, cullera, i el meu nét davant amb un got de bon vi negre a la mà. Premis Literaris I 10
Si pogués controlar el temps mil coses faria, si pogués corregir errors tota la vida m’hi estaria. Si visc cada instant, un moment aprofitat. Cada segon un moviment emprat, si l’utilitzo bé en el futur podré, recordar. Si pogués tornar al passat no viuria bona vida, si pogués anar al futur la vida molt curta em seria. Haig de viure el present, per poder sentir el futur. Haig d’oblidar el passat, per poder seguir endavant. Puc somiar en el futur, estic obligat a recordar. Bons temps aquella infància jove i tranquil·la, que no paro de recordar.
CONCURS LITERARI Selva Sud 2015 El primer text és d’un alumne del nostre centre que ha guanyat un dels Premis Selva Sud 2015 del dia de Sant Jordi. El segon text és el d’un excel·lent exalumne, el Dídac Manresa, que ha guanyat el premi per majors de la Categoria B, per persones de 21 a 30 anys. Els premis estan convocats per la mancomunitat de municipis de la Selva Sud (unió dels municipis de Sant Feliu de Buixalleu, Massanes, Fogars de la Selva, Hostalric, Breda i Riells i Viabrea) i compten amb la col·laboració de l’INS Vescomtat de Cabrera.
Categoria A: joves de 15 a 20 anys En la modalitat de prosa: Perfecció Autor: Adrià CREHUET
PERFECCIÓ Em dic Vertumne. Si considerem l'ésser humà una mena de déu, jo seria la seva obra més perfecta. Sóc el projecte d'un equip de científics. La meva existència i creació no va ser un simple èxit de la ciència, sinó el més decisiu per a la humanitat ja que la seva existència estava en joc. I no solament això, de mi dependria la mateixa vida i memòria del planeta Terra. Però és una llarga història. L'home és l'ésser més fascinant que existirà mai, capaç del millor i del pitjor. No seré jo qui ho jutgi, al cap i a la fi sóc la seva obra, fruit de la seva saviesa i coneixements. Però m'han dotat d'uns poders increïbles. Sóc tan imprescindible que ni ells mateixos són conscients del que represento. El planeta Terra es va formar fa milions d'anys, va passar per moltes etapes; gel, foc, aigua, i va tenir infinitat d'éssers, de totes mides i formes; uns reptaven, altres volaven, n’hi havia de quatre potes, amb ales, amb cua, era una diversitat i quantitat tan increïble que seria impossible de saber. Però la vida a la Terra es va extingir gairebé per complet. S'havia de començar de nou i aquest petit planeta anomenat Terra va renéixer. Aquesta vegada va ser gràcies a un nou inquilí, l'ésser humà, era petit i feble, havia de sobreviure en un entorn poblat d'animals, passar freds i calors extrems. Però posseïa l'arma més poderosa que ningú mai va tenir, la seva
privilegiada intel·ligència; les seves mans, la més prodigiosa eina. L'ésser humà va poblar fins al més recòndit racó del planeta. Va dominar els animals i va canviar muntanyes i paisatges. Però va passar l'inevitable, l'home va haver de pagar factura pels seus excessos. La mare naturalesa, el mateix planeta Terra, estava exhaust, gairebé tot estava cobert de ciment i l'aire s'havia tornat irrespirable. Un grup de científics americans va predir la fi del món i va prendre una dràstica decisió: l’ evacuació de la terra era imprescindible. Havien estat recollint tota mena de llavors, l'ADN de tots els animals i races d'éssers humans que existien. Em van crear a mi per mantenir tota la vida de l'ésser humà, el que havia estat, el que era i el que no volia deixar de ser. L'equip que em va crear estava format pels millors científics i enginyers informàtics dirigits per la doctora Goodall. A simple vista sóc semblant a un home. Faig uns dos metres, peso cent quilos i tinc extremitats. Parlo i escric qualsevol idioma. També tinc cabell i una mena de líquid similar a la sang que alimenta els meus circuits. La meva força és extraordinària i el millor ordinador de tots els temps forma el meu cervell. Sóc la còpia exacta d'un home jove i atractiu. També va ser primordial trobar un planeta adequat per allotjar els homes i dones escollits. No va ser gens fàcil descobrir aquest Premis Literaris I 11
Aquí em dedico a estudiar l'espècie humana, encara que ser tot el que cal saber d'ells. El que més em fascina és com són de diferents, no n’hi ha dos d’iguals. Amb qui més em relaciono és amb la Doctora Goodall i el seu equip, gràcies a ells la humanitat està fora de perill. La meva opinió és que la raça humana ha de tornar a la Terra, de fet els estudis que es realitzen són per comprovar l'evolució de la toxicitat terràqüia i quan seria possible tornar. Els qui es quedessin en el nou planeta s'enfrontarien a una eternitat, per a la qual cosa, a dia d’avui, no estan preparats. Viure sense malalties i sense envellir desenvoluparia una bogeria que els portaria a la seva fi. Però aquestes qüestions els pertanyen a ells.
són igual d'importants, des de qui recull les mostres del laboratori fins als informàtics de la planta espacial. Són curiosos els humans. Amb els meus sensors puc analitzar els canvis que s'operen en ells, tant físics com emocionals. Enveja, odi, comprensió, generositat, totes les virtuts. Però sobretot són passionals, el que observo amb més curiositat són les seves relacions d'amor, com reaccionen en segons quina situació. El seu cor batega d'una manera molt peculiar, se'ls forma un pessigolleig a l'estómac quan estan en presència de l'ésser estimat. Si fos de carn i ossos com ells, podria comprendreho millor. El pèl arrissat d’ella és una simfonia. És intel·ligent, tendra, atenta i simpàtica, fins i tot amb mi, se m’estremeixen els xips genètics quan la seva cara s'il·lumina amb el somriure més bonic del món. Però sóc un robot, la tecnologia més increïble que es va crear mai. I mirant el que m'envolta, sento en el fons del meu espiral atòmic una guspira terrible per no ser com ells, per no tenir un cor tou que bategués a mil per hora, per no poder, si més no, estimar com estimen les persones, només puc admirar amb els meus ulls a la Doctora i configurar en la meva placa base milers de situacions que podria viure amb ella si fos humà. Els circuits s'alteren quan la tinc en el meu pensament. He tractat de resoldre aquests problemes biònics però no trobo cap avaria. Potser hagi de recórrer a la mateixa Goodall, la meva creadora, dir-li la situació tan incomprensible en què em trobo. Però potser la seva ment no estigui capacitada per arribar al fons de la qüestió que m’afecta. Potser jo sigui ara una cosa molt diferent al que ells van crear, potser ni jo mateix pugui conèixer la meva nova situació; mentrestant seguiré gaudint de la companyia dels humans.
Per a l'equip científic no sóc més que un robot, tot i ser l'obra mestra de la ciència humana. Estic necessitat de qualsevol valor sentimental per a ells; pur material d’acer, fibra robotitzada i milers de cables de carboni. En canvi, per a Goodall, sóc la seva íntima creació. Podria haver estat un robot amb rodes i una càpsula plena fos d’espermes humans congelats. Però em va crear atractiu, com ella sempre va desitjar que sigues l'home de la seva vida. Sempre recordaré quan va inserir els meus ulls de fibra de vidre. En obrir-los la vaig veure per primera vegada i des d'aquest dia no em separo d'ella. La trobava diferent dels altres, tot i ser la directora i responsable de la missió. No és arrogant ni marca diferències en el seu tracte personal amb ningú. Tots
Com tots els matins la doctora va entrar al despatx, havia d'analitzar les noves mostres que la sonda espacial havia portat de l'atmosfera terrestre. Va mirar cap a la pissarra i va comprovar que estava escrita. Li va estranyar molt. Era una llarguíssima i emocionada declaració d'amor. La lletra era perfecta i estava firmada per Vertumne. Vaig acudir com cada dia al despatx de la doctora, sense dir res, la vaig agafar suaument per les espatlles i fer un petó als llavis. Va ser un petó dolç i apassionat, ella va estar en suspens durant un llarg temps. Encara sorpresa es va deixar arrossegar per aquell moment sobtat, després, davant dels ulls de la Doctora, es va obrar el miracle que ella sempre havia somiat. Lentament vaig anar mudant el meu estat biònic i sintètic. Interiorment
planeta. Es va explorar fins a l'últim racó de totes les galàxies fins descobrir Kepler-438b. És un món molt més gran que la Terra, posseeix un sol i una lluna. Té particularitats extraordinàries, entre elles que la seva atmosfera és similar a la nostre però amb la característica que ningú envelleix ni desenvolupa cap malaltia. Posseeix grans muntanyes, rius clars i una naturalesa privilegiada. Allà vaig dissenyar cases i edificis i els vaig ajudar en tot allò que pogués facilitar-los la vida. La idea és tornar a la Terra quan els nivells de contaminació desapareguin. I aquí és on intervindria jo. Guardo les llavors que cobriran de nou la terra, el codi genètic del qual naixeran homes i dones de totes les races que existeixen, animals, peixos i aus. A poc a poc la Terra tornarà a ser poblada però aquesta vegada amb la lliçó ben apresa. Però es va produir un fet sorprenent, no tots volien tornar a la Terra; anar de nou a un planeta mort no els feia cap gràcia.
Premis Literaris I 12
els òrgans artificials s'encarnaven; anaven formantse els intestins i l'estómac, els cables metàl·lics se’m convertien en potents músculs, els ossos prenien el seu lloc. I un cor de veritat començava a bategar i portava per les artèries una sang nova en un nou ésser que va néixer davant els ulls de Goodall. Ella no es va mostrar sorpresa, em va acariciar suaument els cabells mirant-me amb exquisida tendresa. -Saps? Sense tu saber-ho, vaig guardar el meu ADN a la teva cèl·lula mare, i vaig modificar les teves incrustacions terciàries. Sempre vaig tenir l'esperança que es complís el somni impossible de la ciència més allunyada de la lògica, crear la vida humana a partir d'un àtom d'ADN. Sempre he sabut que estaves al meu costat perquè em volies, m'adoraves en tot moment. Ara has de saber que també et vull, que t'has convertit en l'ideal dels
home que sempre vaig voler, que et desitjo com tu em desitges a mi. Es va aixecar com va poder i aquesta vegada va ser ella qui em va besar intensament. Em va acariciar la pell suau, estava admirada davant la meva perfecció, la bellesa, ni tan sols un déu grec podria assemblar-se’m en elegància. Tots dos contemplàvem plàcidament la lluna de Kepler. - Saps, Vertumne? Anirem de nou a la Terra, la sembraràs de plantes, correran de nou els animals i els peixos nedaran pels oceans i mars i tornarem tu i jo de nou aquí, els dos sols, per viure el nostre amor, eternament, amb principi i sense final, en una eternitat que serà teva i meva.
Categoria B: joves de 21 a 30 anys En la modalitat de prosa: Elogi a l’ecleticisme o reivindicació de l’absurd Autor: Dídac MANRESA
ELOGI A L’ECLECTICISME o REIVINDICACIÓ DE L’ABSURD “Les llàgrimes rebrotaven dels ulls humitejats d’en Jan, mentre els encarregats de la funerària preparaven tot el dispositiu per traslladar el cos sense vida cap al tanatori del poble. Mentiria si digués que el que sentia era només pena, només tristesa. Tan de bo només haguessin estat aquests sentiments. Mentiria vilment si digués que se sentia enfadat, abatut. No només se sentia així. L’allau de sentiments, molts d’ells en certa mesura contradictoris...” No, no. Hòstia puta. Sempre escric sobre el mateix, carai. Sembla que m’hagi de suïcidar imminentment o que la meva vida sigui una merda, coi. He de donar un altre aire al conte, molt menys trist, menys melodramàtic; que semblo el guionista d’una telesèrie sud-americana.
A veure... pensa, gamarús, alguna bona idea has de tenir no? He de fer un gir brusc pel que fa a temàtica. Deixa’m rumiar-hi un xic, a veure... Ja està, puc fer un conte d’humor. L’humor sempre tira molt, i avui en dia qui no fa monòlegs és un fracassat, gairebé. Vinga va, doncs, provem-ho. “Saben aquél que diu...” Va, tros de soca, concentra’t i deixa de pensar en bajanades! De què puc parlar? Elsmonòlegs sempre parlen de temes quotidians; banals, pràcticament. A veure, temes banals.... temes banals... anar al supermercat a comprar? Passar una tarda plujosa de diumenge estirat al sofà amb la teva parella mirant programes de televisió de dones que es casen el cap de setmana següent i encara no tenen vestit? Aquelles cues interminables i monstruoses per Premis Literaris I 13
acabar entrant a una merda d’exposició d’aquestes plenes de modernets d’avui en dia que no val ni el paper de l’entrada?
dels sostenidors i deixà via lliure al seu company per poder degustar aquelles excel·lències amb la punta de la llengua.
De què podria parlar? Quin d’aquests temes és més irreverent, incisiu? Amb quin d’aquests possibles temes puc crear més complicitat amb el lector?
El noi començà a jugar amb els mugrons de la noia, clavant-li petites queixalades i fonent-la de gust. De manera decidida, el noi es descordà la bragueta, s’abaixà la roba interior i mostrà a la noia el seu membre erecte.”
Porto cinc minuts de rellotge encallat en aquest punt. A prendre vent, l’humor; no me’n surto. Ja ho diuen ja, que és més difícil fer riure que fer plorar. I jo en puc donar fe, perquè ara mateix estic a punt de transformar-me en l’Increïble Hulk i enviar a pastar fang aquesta idea de presentar-me a aquest coi de concurs literari de la Selva Sud. Hauré d’anar a fer una cigarreta per relaxar-me...
****
Ja torno a ser aquí, benvolguts futurs membres del jurat del concurs. Us escric aquestes línies per explicar-vos que encara no tinc ni la més remota idea de la temàtica del meu conte. Resumint, podríem dir que estic en procés de creació. De moment he descartat la llagrimeta fàcil i l’humor banal. Quines temàtiques em queden? Buf, moltíssimes: un relat de terror, una història d’amor, un conte eròtic... Ep, pareu màquines! Heu dit conte eròtic? Va, m’acabo la quarta cigarreta de la tarda i provem-ho, a veure què en surt, de tot plegat. “Les imatges de la persecució frenètica entre els bandits i la policia es projectaven furiosament a la pantalla panoràmica del cinema mentre els dos joves es besaven de manera desenfrenada. Amb prou feines hi havia tres o quatre parelles repartides per la sala. No se sentia cap més so que el de la pel·lícula i la maleïda persecució. Era passada mitjanit i tot acompanyava perquè aquells petons i carícies anessin augmentant d’intensitat. Les mans del noi lliscaren per sota de la brusa de la noia i s’aturaren damunt dels seus pits. La jove va sospirar de plaer mentre començava a fregar amb desig per sobre dels pantalons la protuberància creixent del vailet. Amb un moviment ràpid no exempt d’una certa experiència, la noia es va desfer Premis Literaris I 14
Para, para, tros de quòniam. Vols dir que vas bé, escrivint un conte eròtic? A veure, deixa’m llegir què he escrit... Que si cinema a la nit... Que si una parella fotent-se marranots... Això no s’aguanta per enlloc, xaval. Si pretenies guanyar ja te’n pots anar oblidant; amb aquesta merda no vas enlloc. Renoi, tu; si que m’està costant, el procés creatiu! De moment aniré a la cuina a fer-me el berenar, que se m’ha despertat la gana i jo amb l’estómac buit no funciono (bé, amb l’estómac ple tampoc, si hem de ser sincers). (Mentre tallo llonganissa de Vic em ve al cap una revelació celestial: les portes de Sant Pere s’han obert de bat a bat, recupero la fe i l’esperança en el Senyor)... Escriuré el poema més bonic que s’hagi creat mai; faré una obra a l’alçada dels més grans... seré el Dante català! Em dedicaré a anar poble per poble fent de rapsode a les places de les viles i narrant les aventures i desventures dels meus personatges èpics! A veure, crec que faré un poema que parli de dos enamorats. Perquè senyors, què hi ha més bonic i poderós que l’amor? Ja ho deia Virgili, “amor omnia vincit”, que traduït vindria a dir que l’amor ho pot tot. Aquesta màxima clàssica té una continuació, però ara no la recordo... bé, tampoc ve al cas i ens estem desviant del tema central: escriure un poema d’amor foll entre dues persones! Va, provem-ho. A veure què surt, de tot plegat: “Les nostres boques s’apropen, es busquen mútuament llavors el temps, accidiós, roman quasi parat en l’instant en què els nostres llavis, per fi, es fusionen creant, en la gènesi, la llavor de l’eternitat”
Anem bé, anem bé... Concentració al màxim! “La llum d’un far amic ens guia estiguem tranquils que és cosa del destí les petjades dels antics savis ens indiquen amb precisió, amb exactitud, la direcció del camí Princesa, vida, amor meu; de mil i una maneres ho puc intentar, Ai las, però; m’és realment difícil recitar tot allò que sento en fi, estimar.”
Excels, sublim, magnífic... Osti, prou d’adjectius superlatius, que ja semblo en Basté. Deixa-me’l tornar a llegir, a veure què tal la relectura... Està mitjanament bé, és passable; suficient. Casum, si que ha canviat la percepció respecte el primer cop! Millor que no ho torni a llegir, no fos cas que empitjorés encara més... Ara bé, això és molt curt, no? A veure què posa a les bases del concurs...
Estic emprenyat com una mona. Ara sí que m’han ben cardat, tu! Porto setmanes rere aquest coi de conte, o història, o relat, o poema, o el que collons sigui; i no me’n surto. Abandono, plego, ho deixo, tiro la tovallola, com vulgueu dir-ho. I ningú podrà dir que no ho he provat tot: que si melodrama, que si història d’humor, que si relat eròtic, que si poema d’amor... I res! Es veu que no dec estar inspirat, tu. Deu ser això, si no, no m’ho explico. Altres cops agafava l’ordinador i apa, allà al lavabo de casa assegut al meu tron particular em fotia a escriure i a escriure i al cap d’una bona estona sortia d’allà amb la tassa marcada a les natges del cul i amb alguna història prou digna per ser explicada. Sento que la dona ja arriba. Això vol dir que ja deu ser tard, estranyament arriba abans de l’hora de sopar. És el que té treballar d’autònoma, que no tens horaris. Bé, sí que en tens, des de bon matí fins ben entrada la nit. En canvi jo, per sort, no he de treballar tantes hores i el puc dedicar a altres coses més profitoses pel meu creixement personal, com per exemple passar-me tota una tarda davant del portàtil per no acabar escrivint res en concret. Vaig a explicar-li com m’ha anat la tarda, a veure si m’alleugereix una mica la mala gaita que porto al damunt...
Mínim 20 versos! Me’n falten 6, comptant que els dos últims versos són d’allò més curts i no sé ni si computen com a tal! Buf, doncs jo ja no sé pas què collons posar-hi.
-Montse, amor meu, porto tota la tarda intentant escriure quatre coses amb un mínim sentit i no me’n surto.
Pensa una mica més, babau!
-Què estàs escrivint? No m’havies dit que tornaves a començar un altre llibre...
****
(Detecto el seu to de burla però no entro en conflicte. Faig com si res i continuo a la meva.)
Que no, que no i que no. Que no em presento a aquest coi de concurs literari, home. Ja està decidit, tu. No, i punto pelota, que diuen aquells. Porto més de vint minuts intentant allargar aquest coi de poema que havia de ser excels i acabarà arrugat i dins d’una paperera. I jo que m’havia de guanyar la vida com a rapsode, amb la meva vida desendreçada i bohèmia, amb les meves vestimentes mig hippies i mig polloses, amb les meves reflexions pretesament profundes sobre el sentit de la vida i de la creació... Res, de tot això!
-Res, estic provant d’escriure alguna cosa mínimament digna per presentar-me al concurs literari juvenil de la Selva Sud. La qüestió és que no se m’acut res d’original. -Juvenil? Hahaha. Deus estar de broma, no? (Per segon cop en pocs segons utilitza el to de burla. Respiro fondo i esquivo la bala enverinada.) -Sí, fins els 30 encara en diuen jovent, alguns. Encara que ja tinguem canes i hipoteques per pagar... Bé, el que et deia, de què et sembla que podria parlar? -Però que encara no has escrit res? Premis Literaris I 15
-Bé, sí... he escrit tot això, però no crec que serveixi de res. No són més que esborranys i introduccions. Fins i tot he escrit un poema d’amor, però és massa curt. Ho posa aquí, a les bases del concurs. -A veure, deixa’m veure les bases... Aquí posa que “Es valorarà especialment que l’acció o els personatges formin part del territori de la Selva Sud”. Ho has fet això? -Com, com? Deixa-m’ho veure... Cagum la puta! Ja em podria haver llegit abans les bases, no? Aquests del concurs són una mica perepunyetes, eh? -Deixa’ls en pau, als del concurs. Si sabessin que els fots a caldo... A veure, deixa’m llegir el que has escrit... (5 minuts i força cares d’estupefacció després...) -Home, tot junt podria colar com a història. És a dir, podries fer veure que tot està fet expressament i que la teva intenció des del principi era fer una barreja d’estils i de temàtiques narratives explicades en temps real i en primera persona, tot des d’una òptica personal i desenfadada. -Vist així... Però vols dir que s’ho empassaran, els membres del jurat? -Sí, home, sí. Això ho vesteixes amb un títol ben
Premis Literaris I 16
pompós i dius que és un text eclèctic o una paraula d’aquestes de merda que no volen dir gaire res i llestos. -Sí... potser sí... Deixa’m uns segons.... Què et sembla aquest títol? -Perfecte. És així com d’un text notable; un text que mereix ser llegit. -Escolta, una última cosa: i com l’acabo, el conte? -Mmmm... ostres, bona pregunta. També pots fer que acabi així, com aquell qui res. Fes-me sortir a mi i explica la nostra conversa. Explica com decideixes posar el títol... -Quin morro tens, Montse! Vinga va, et compro la idea perquè ja n’estic fins els nassos, de tanta historieta i tanta narració. Espero que el jurat s’empassi que està fet expressament... -Tu no pateixis, que els del jurat s’ho empassen tot. El món és ple d’ingenus. -Sort que no et senten. -Això no ho posis, eh? -Per qui m’has pres?
Premis 2015 CONTES CIENTÍFICS Hem seleccionat els contes de batxillerat. Un dels guanyadors és la mateixa narració que ha guanyat el Premi Selva Sud a la Categoria A, Perfecció, d’Adrià Crehuet, per això només hem inclòs l’altre conte guanyador, The Hidden Truth, de Júlia Bonjoch. Aquests premis els convoquen els departaments de ciències i tecnologia de l’INS Vescomtat de Cabrera i compten amb el suport dels departaments de castellà, llengües estrangeres i català i clàssiques.
BATXILLERAT Títol: The Hidden Truth Autora: Júlia BONJOCH
THE HIDDEN TRUTH The cat seemed quite nervous while the kid was trying to recognize where they were. No answer. He started to panic. Where are we; dad? Where are you? A long silence answered him. The kid, called 17908440, hold his cat and suddenly a door opened in front of his eyes. The kid saw a lot of old people he had never seen before. These people had wrinkles on their faces, white hair and they couldn’t walk well. One thing that surprised 17908440 were two rounded pieces of glass they wore on their eyes. Because of all the differences they had between the humans the kid knew, he was scared and he started to cry. What happened when he had hidden inside the wardrobe? 17908440 was seven years old and he had always lived on the good hand of the society. Back to the Earth, the scientific 21675883 was going home by his aerocar. “I made it!” he thought. He had created a teleporter and last month the government started to send the oldest people to the other planet. This crazy idea became fifty years ago when the medicine industry developed very fast. Doctors and researchers had been working to cure all the illnesses for a long time. And they reach it. People were so grateful and happy to live many years, however they continued having babies and consume also the
same quantity of natural resources per person they used to. Suddenly the Earth became overpopulated and there was no place for everybody. The young governors found a solution to the problem. The new secret law said: People over 110 years old is going to be sent to another planet where they will live without any new medicines and they will stay there like hens in the henhouse till they die. In that way, people who live in the Earth must work all of their first 110 years to survive and to make the rich young governors richer than before. This is the price they have to pay for deciding they wanted to live longer. To sum it up, the rich controlled the world and the people were the slaves. 21675883 arrived home. His wife 21743227 was programming the robot to make it clean the house and the sprinklers turned on at the same hour they do every day. The man asked his wife for the child and she said that he was playing a game of hiding with the cat. 21675883 looked for his son everywhere but he didn’t appear. 21675883 took his car and drove through the entire city. Skyscrapers nearly touched the clouds. Commercial screens were everywhere and even at night the city was in colors. Everybody had a job although it was not well paid. Only a Premis Literaris I 17
5% of the society lived in a high level of life, like 21675883. The streets were full of robot police in case somebody wanted to disobey the laws and the routines. For example, it was forbidden to eat more than once a day. 21675883 was flying by his aerocar searching his son when the governor phoned him. “You must be working now!” he said. 21675883 flew to his laboratory and the police started to search the child. But after a few hours there was still no sign of him. 21675883 arrived home very nervous. His wife had been crying all the afternoon. When the man entered into his private laboratory he realized that the door of the teleporter had been activated by somebody. At that moment 21675883 knew his son had gone to the other planet. He immediately sent a letter to his son by the teleporter. In it, 21675883 wrote his son that this machine had no way back and that 17908440 must create a new one to return. The kid will create the side A and the father the side B. All of this was hidden by the government. At the other planet, the child 17908440 had already eaten some strange food. The old people gave it to him when they found him and his cat. The kid started to make some questions to these people: what are you doing here? Who are you? Why are you different from the humans I’ve seen? Why don’t you work? Old people explained the kid what was the purpose of being there. He was astonished and at one time he thought he was dreaming, but he wasn’t. The kid was very angry with the government and also with his father. He received the letter from his father. 17908440 was going to create the side A of the teleporter. Next day he started to use the steps his father sent and old people helped him to make the machine. The key in teletransportation from one place to another is to create an electromagnetic scanner. The object or person must be scanned to note the electromagnetic particles, waves, fields and energy flow from which it is composed. Creating the side A, which is the disintegrator, of the teleporter took two months to the kid. The father also made it
Premis Literaris I 18
so it was time to return. “I promise you will live in better conditions!” said the kid to old people before leaving. These words will last forever for them but not for the kid. The new wardrobe, side B of the teleporter, opened for the first time. 21675883 hugged his son but the kid started an argument with his father. 17908440 wanted to talk to the governor. He didn’t like the idea of evacuating the old people to another planet where they will die. He thought that everybody should have the same opportunities as the 5% of the society, so without no expiration date. The government heard what the kid was planning to do. He was going to explain to the world the secret law the rich people had imposed. The father tried to stop his son, “we won’t die 17908440, we are from the 5% lucky ones”. His son didn’t listen and he escaped and went to the center of the city. “Everybody listen to me please!” “We think that we will always have the cure for our illnesses, but this is such a cruel lie. Our government, the rich people, the ones who control our world have put us an expiration date! I’ve discovered the hidden truth! Believe me!” Suddenly the police entered in the square where 17908440 was. They caught him and shot him on his head. The governor phoned the father of the kid, their scientific. “We have just killed your son. You are now dismissed. You’ll work as a gardener of the city and you’ll live in a flat like the other people.” 21675883 couldn’t believe what had happened. He and his wife had just lost their child and their good life. But there was something to fight for: the huge difference between the least people with money and the most people as slaves. Since that day, 17908440 was considered a hero for the people. The biggest rebellion against the government started. Who will live forever? Who will be the winner for an immortal life?