Premis Literaris 2014
Premis literaris Modest Salse 2014 (Aquests són els textos d’alumnes del nostre centre que han guanyat els Premis literaris Modest Salse 2014 del dia de Sant Jordi. Els premis estan convocats per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Hostalric, la Biblioteca Modest Salse i l’INS Vescomtat de Cabrera.
NARRATIVA CATEGORIA B2: Juvenil 3r i 4t ESO TÍTOL: Little things AUTORA: Marta Hidalgo
LITTLE THINGS “Estava sagnant, vaig deixar de creure, podria haver mort. Aquesta cançó em va salvar la vida” – Simple Plan, This Song Saved My Life
Em dic Diana, i tenia 16 anys. Barcelona. Encara no havia sortit el sol i ja es començava a notar aquella tardor que havia arribat feia alguns dies. La casa estava sepultada en un silenci que va ser trencat per l’alarma del meu mòbil. M’agradava despertar-me amb música, feia que comencés amb més ganes el dia, però, tot i així, a vegades desitjava trencar-me les cames per no haver d’anar a l’institut. L’excusa d’estar malalta servia una vegada cada dos mesos, però no cada dia. L’Adam, el meu pare, encara dormia. Fins a les 9 no començava a treballar, en canvi jo, a les 7, ja m’havia de llevar per estar a classe a un quart de nou. Vaig mirar què trobava per l’armari. Probablement devia fer fred, així que em vaig posar el jersei marró de quasi cada dia i uns texans que ja em quedaven un
pèl estrets. Havia d’anar de compres, però amb el sou del pare no m’ho podia permetre. Em vaig recollir el cabell amb una cua al costat, una mica de rímel als ulls i ja estava llesta per agafar la motxilla i sortir, però encara em quedaven 10 o 15 minuts per poder esmorzar. Un got de Cacaolat seria tot el que menjaria fins a un quart de dotze, quan sonava el timbre que indicava mitja hora d’esbarjo. Abans de sortir de casa vaig agafar la BlackBerry i els auriculars. Com sempre, la Meredy em va acomiadar amb un dels seus “meus”. -Bon dia Diana, cóm ha anat l’ institut? -Bé, com sempre... –vaig mentir– Què és això pare? -És el teu regal d’aniversari, felicitats princesa –em va dir besant-me el front. Desitjava que el
regal fos el CD de One Direction, però la caixa era massa gran i, a demés, el meu pare creia que ells només eren una distracció pels estudis. -Aix, que maco! És noi o noia? -Noia, ja saps com li posaràs? -Crec que sí– vaig afegir mirant aquella petita gateta blanca, que ara s’acomiadava de mi. Per cada pas que donava, volia retrocedir-ne dos, però no podia faltar a classe. No volia ni pensar què faria el meu pare si veiés que porto una matèria suspesa a casa. Tal com jo vaig preveure, no seria un dia assolellat, per sort, el camí fins a l’institut no era molt llarg. Pel camí escoltava Skyscraper, una cançó de la Demi Lovato que havia ajudat moltes noies a seguir endavant, i de moment, jo era una d’elles. És increïble com una persona que ni tan sols coneixes, et pot ajudar tant amb una simple cançó. Persones com ella i el meu grup preferit de música, One Direction, eren el motiu pel qual cada cop que me n’anava a dormir, era un altre dia sense haver comès una bogeria. Estava a pocs metres de l’institut quan vaig escoltar que sonava el timbre. Merda. Les ganes que tenia de córrer per entrar allà eren ben poques però no volia que la professora de socials em donés un altre sermó dels seus. -Ho sento molt professora, puc passar?- deia mentre recuperava l’alè i els de classe es reien de mi. -Senyoreta Garcia, és el segon cop que arriba tard aquest curs, el pròxim cop trucaré als seus pares. Pots seure.– Aquella vella no havia acabat la frase quan la Caroline va fer el seu comentari estúpid. -Però si la seva mare va morir perquè era una borratxa, profe, hahahaha –Un cor de rialles va emplenar aquella classe que era buida de sentiments. Caminava capcota cap al meu lloc. Els meus ulls eren plens de llàgrimes que cremaven de ràbia i impotència. Sí, era alcohòlica, però era la millor mare del món. Ja feia gairebé 2 anys i mig que no la podia abraçar, dir-li com l’estimava, fer-li un petó de bona nit o simplement dir-li que els macarrons li havien quedat molt bons.
-Silenci, nois, ara passaré llista. Heu fet els deures?... I així era la rutina. Insults, burles, escarments... marginació. I què feia jo al respecte? Plorar. Plorar en silenci per no interrompre la classe, ja que era més important si la paraula “patiment” s’escrivia amb a o e, que el que significava. Socials, català i química. Per fi, l’hora del pati. No m’agradava dir-li “esbarjo” ja que, per a mi, el que significa aquesta paraula no és ben bé el que feia durant aquella mitja hora. Esbargir: Lliurar-se a entreteniments o esports que descansin del treball, que distreguin de les preocupacions. No, jo no em distreia de les preocupacions, del dolor. Em limitava a menjar el meu entrepà de formatge observant la gent, pensant si algun dia arribaria a encaixar en aquell lloc. Potser jo no era una peça d’aquell trencaclosques. Avui no semblava ser un dia diferent dels altres fins que vaig entrar al lavabo amb les tisores, amb les quals em desfogava de tota la ràbia sobre la meva pell ja feta pols. Per mala sort hi havia la Caroline i les seves rates de companyia. Vaig intentar recular i sortir-ne sense que em veiessin però quan anava a agafar el mànec de la porta l’Ester ja estava davant meu. -On creus que vas, noieta que ho sap tot? Les respostes de l’examen de castellà que em vas dir estaven malament i he suspès. -Ho... ho sento, creia que eren les correctes –responia sense mirar-la als ulls. Per a mi aquella noia era com una Medusa, si la mirava als ulls, la por em petrificava, tot i que aquesta ja em corria per les venes. -Les teves disculpes no faran que aprovi, imbècil. Arraconada contra la paret, vaig rebre la primera bufetada, seguida de moltes més a les quals jo reaccionava plorant i demanant disculpes una i una altra vegada. Podia anar pitjor? Sí, quan va veure que portava unes tisores a les mans, me les va prendre i va continuar parlant mentre les altres dues es limitaven a aguantar-me.
-A partir d’ara vull que t’esforcis més en els treballs i que estudiïs més, perquè com torni a treure menys d’un 4 en un examen sabràs el que és bo, m’has entès? ja no podia ni parlar. Mai havia patit tant dolor físic, fins i tot ni quan em tallava a les cuixes perquè ningú ho veiés. -Et dic que si m’has entès!– em va repetir la Caroline ara més fort. Com va veure que no contestava va agafar-me els cabells. -Tens les puntes molt cremades, no creus? Perquè no vas a la perruqueria?– va dir amb un to suau i esgarrifant a l’hora. Ah, és clar, que no tens diners. Mira, no et preocupis. Com que jo sóc tan bona amiga t’ho faré gratis –acte seguit, amb uns quants moviments de tisores i mans ja tenia a les seves mans una gran mata de cabell de 20 cm. Escoltava les rialles de les tres noies que s’anaven allunyant. Tenia la vista borrosa i em feien molt mal les galtes. No sabia ben bé què és el que acabava de passar fins que vaig veure tots aquells cabells junt amb les tisores al terra. Em vaig aixecar i vaig mirar-me al mirall. No aconseguia veure res. Aquella no era jo. No. No volia ser-ho. I ara? Havia de seguir amb la meva vida com si res? Fer veure que m’havia tallat els cabells per gust i obeir les ordres de la Caroline, si no volia acabar morta? De veritat mereixia la pena “viure” d’aquella manera? Quan va sonar la campana per començar les classes vaig agafar la motxilla i abans que tothom entrés a classe vaig preguntar al professor de dibuix si podia marxar a casa ja que creia que tenia febre. Em va tocar les galtes per comprovar si mentia, i ho estava fent, però encara estaven calentes de totes les bufetades que havia rebut i s’ho va creure, així que va deixar-me anar. Sense perdre ni un segon, vaig sortir com una bala d’aquell infern dividit en aules i matèries. Evitant que les llàgrimes caiguessin sobre el meu mòbil, vaig encendre la BlackBerry. Necessitava escoltar les seves veus, les d’aquells 5 nois que, sense saber com, em feien somriure. What Makes You Beautiful. Amb aquella cançó em deien que jo era maca però no ho sabia. Per què la gent els
criticava? Per mi no eren una distracció dels estudis, com el meu pare creia, eren una evasió de tot el món que m’envoltava. Per a mi, eren més que un simple grup de música que estava de moda, com la gent pensava. Vaig arribar a casa, el meu pare era a la feina. Vaig anar cap al meu refugi, la meva habitació. Mentre encenia l’ordinador reflexionava. I... el suïcidi? I si desapareixia d’una vegada d’aquest fastigós món i em reunia amb la mare? Potser allà dalt tot era més fàcil i podia canviar les coses, refer la vida. Tot això havia arribat massa lluny, tant que ni els meus 5 herois podien tirar-me un salvavides per no ofegar-me en aquell mar d’onades. Decidit. Vaig baixar per acariciar per última vegada la meva petitona blanca i vaig anar a la cuina. Aquest cop, les tisores no eren prou. Llavors em vaig dirigir amb el portàtil al lavabo. L’aigua de la banyera va començar a rajar. Vaig obrir el youtube i vaig entrar al canal de One Direction. Ells eren i serien els últims que volia escoltar. Les seves cançons van començar a sonar mentre jo em treia la roba i m’estirava a dins la banyera amb l’objecte que em tornaria a la mare i que, per fi, faria desaparèixer tot el meu patiment junt amb la meva vida. Vaig passar el ganivet pressionantlo lleugerament contra el canell i l’aigua va començar a tenyir-se de rosa. Moments. Un altre ganivetada. I Wish. Aquest acte el vaig repetir força cops fins que va haver-hi una cosa que em va estranyar. Una cançó que mai abans l’havia escoltat, però en què clarament es reconeixien les seves veus. Quan vaig alçar la mirada vaig poder veure’n el nom, Little Things. Escoltava cada una de les paraules que cantaven, “Estic enamorat de tu, i totes les teves petites coses” és el que repetia unes quantes vegades. I aquell “Però per mi ets perfecte” i un altre dels trossos de la cançó és el que em va fer obrir els ulls: “Mai t’estimaràs ni la meitat del que jo t’estimo, i mai et tractaràs bé però, estimada, jo vull que ho facis. Si et fes saber que estic aquí per a tu, potser t’estimaries igual que jo t’estimo”.Quan va acabar, vaig tirar el ganivet contra el terra, que va quedar esquitxat de sang. Després d’això, vaig decidir explicar-li-ho al
meu pare i anar a un centre especialitzat en aquest tema. Avui en dia puc dir que aquella cançó em va salvar la vida, i moltes d’altres que van anar traient després van fer que mantingués encesa aquesta flama dins meu. Podria dir que ells van ser el llumí que m’encenia cada cop que m’apagava. Us he explicat la meva història perquè veieu algunes coses. Primera, que hi ha molts motius per seguir endavant a la vida, en el meu cas van ser aquests cinc nois, però estic segura que tots vosaltres en teniu almenys una, de raó. Segona, que si sofriu bullying, no us heu de quedar callats i pensar que ja us deixaran en pau o que us ho mereixeu. Heu de fer-ho saber als professors, a algun familiar o algú de confiança perquè hi ha moltes maneres de solucionar-ho i una d’elles no és el suïcidi, com jo creia. L’última de les raons per les quals us he explicat el meu cas, és el respecte. Respectar els gustos musicals. Per tu potser és un simple noi que canta cançons cursis, però no saps si per ella és més que això. També t’has d’estimar i t’has de valorar.
-I al final què va passar amb les noies aquelles? –em pregunta un noi de 14 o 15 anys que seu al seu pupitre. -Doncs les van expulsar de l’institut i les van enviar a un centre de menors. Des de llavors ja no em feia tanta por anar a l’institut, els professors em vigilaven més i em sentia més protegida. Estic segura, que en el centre que ara estic donant aquesta xerrada sobre el bullying, hi ha adolescents que el sofreixen. Puc reconèixer aquesta cara de por que fa una noia que seu al final de la classe; és la mateixa amb què cada dia jo entrava a l’institut. Em dic Diana i tinc 24 anys. No sóc bombera, ni metgessa, i tampoc sóc socorrista, però gràcies a la meva experiència i la campanya que he creat contra el bullying, estic salvant vides. I tot ho dec a la música d’aquells cinc nois, anomenats One Direction, que tothom criticava.
CATEGORIA B3: Juvenil Batxillerat i Cicles Formatius TÍTOL: Si ho vols, pots! AUTORA: Núria Lloveras
SI HO VOLS, POTS! “Ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen, o la seva religió” Nelson Mandela
Hola, em presento, em dic Salima i tinc 26 anys, fa onze anys que visc a Catalunya i la veritat és que la majoria de gent d’aquesta terra m’ha acceptat sense cap problema, fins i tot m’han fet sentir com a casa. Provinc d’una ciutat del sud-oest del Marroc: Marràqueix. Em va costar deixar la meva terra, allà era on havia crescut els primers 15 anys de la meva vida, allà tenia els meus amics, la meva casa, les meves tradicions....
un munt de coses que no volia perdre. Però no s’hi podia fer res, la situació econòmica dels pares era força complicada i necessitàvem marxar per superar aquests problemes. Un cop vaig assimilar que no podia fer res per evitar-ho, cosa que particularment em va costar molt, vaig veure en aquest canvi l’oportunitat de conèixer una altra cultura, de fer nous amics, en fi, de conèixer món. Mai no havia agafat un avió, mai no havia
anat de vacances i aquest va ser un motiu que em va ajudar a decidir-me, a acceptar que havíem d’abandonar la nostra terra. Per sort, a Catalunya ja hi tenia una cosina; feia dos anys que hi era i la veritat és que pel que m’explicava quan em trucava, aquesta nova etapa li anava molt bé. Ella és molt oberta i no li va costar gaire fer amics. Jo esperava que a mi em passés el mateix. 15 de juny de 2002, aquest va ser el dia, el dia en el qual la meva vida va canviar per complet. A les set del matí embarcàvem, no em podia creure que a partir d’aquell moment ja no trepitjaria més la meva terra. Encara recordo el moment de l’enlairament com si fos avui, estava espantada, no em feia gaire gracia pujar en un aparell com aquell. Recordo el moment clau, quan l’avió va agafar velocitat, quan encara les rodes tocaven la pista, vaig agafar-me amb totes les meves forces al seient i no vaig treure l’ull de la finestra fins que un mar de núvols em va impedir veure-hi, mentre una llàgrima queia per sobre la meva pell morena i finalment es desfeia sobre la meva túnica negra. El vol va durar unes dues hores aproximadament, estava tan nerviosa que no podia parar de moure la cama, la mare em deia que parés però no podia, ho feia de manera inconscient. Després d’una estona de vol, li vaig preguntar a una hostessa quanta estona quedava per arribar a Barcelona. Ella em va contestar que quedaven uns vint minuts i amb la seva suau mà em va acariciar la galta i va assenyalar cap a la finestra, em va ensenyar que ja es veia la terra, l’acció de l’hostessa em va tranquil·litzar. Des d’aquell moment no vaig poder deixar de mirar per la finestra, volia veure com era la meva nova terra, les seves muntanyes, els rius... El que em feia més por de tot això era el fet de fer amics, sempre he sigut molt tímida i en un país estranger encara més. La meva cosina em va explicar que els immigrants aquí tenim mala fama perquè els espanyols creuen que els hi traiem els llocs de feina i no invertim els diners a territori espanyol, sinó que els enviem al nostre país, però ella també em va explicar que un amic seu li va dir que
el govern havia facilitat molt les coses als immigrants i que aquesta és la principal causa de racisme al país. De tota manera, aquest no era el moment de pensar en això. Ara era el moment de conèixer el meu nou lloc de residència, anomenat Catalunya. Havia arribat l’hora d’aterrar, les rodes estaven a punt de tocar terra i jo encara no m’ho podia creure, no feia ni tres hores que havia deixat la meva terra i ara ja estava a punt de veure per primer cop un nou món, una nova manera d’entendre i viure la vida, en fi, de conèixer una nova cultura. L’avió va aterrar sense cap problema, era el moment de sortir, vaig respirar fort i vaig baixar-ne l’escala. Vam realitzar tots els tràmits, vam ensenyar el passaport i ja hi érem! Vam sortir de l’aeroport, havíem de trobar la meva cosina, que ens havia vingut a buscar en cotxe; va costar, però la vam trobar. La vaig poder tornar a abraçar de nou, feia molt de temps que esperava aquest moment. Vam pujar a la seva furgoneta i ens vam dirigir al nostre nou poble, un poble petit però alhora encantador, situat entre muntanyes. De camí no podia moure el cap, només podia mirar per la finestra, estava bocabadada. Quin canvi de paisatge! Crec que sense baixar del cotxe ja em vaig enamorar d’aquesta terra. Després d’una horeta de viatge vam arribar, estava morta, necessitava descansar, demà ja seria un altre dia per contemplar i conèixer més a fons el lloc on havia anat a parar. Vaig pujar les escales del pis, vaig fer una volta de reconeixement, vaig buscar la meva habitació, el llit i m’hi vaig tirar. No em vaig llevar fins l’endemà a les 10 del matí, amb les piles carregades per sortir a explorar aquell nou indret. Em vaig vestir i vaig sortir al carrer, la primera persona que vaig veure va ser el carter, que em va saludar amb un bon dia! Per sort jo ja havia buscat algunes expressions per poder-me defensar, les més típiques: hola, bon dia, bona nit, com estàs?, l’estació, si us plau?... Però el que volia fer era aprendre l’idioma, em volia adaptar en tots els àmbits. La meva filosofia sempre ha estat que si un país em rep amb
els braços oberts jo ho haig d’agrair i la manera de fer-ho és adaptar-me a les seves tradicions, llengua... Els meus pares ho van passar realment malament, els costava molt adaptar-se, ma mare només parlava amb la seva germana, la mare de la meva cosina. Començar a estudiar ho vaig veure realment complicat així que vaig decidir buscar feina. Em va costar molt perquè donar feina a un immigrant i a sobre una dona era una cosa mal vista aquí però després de molta insistència ho vaig aconseguir. Vaig començar a treballar en negre en un planter de flors, no em pagaven gaire però la feina m’agradava molt, estar en contacte amb la natura i sentir-me realitzada com a persona era el que volia i ho vaig aconseguir. La part més complicada va ser la de fer amics, la meva cosina em va presentar a tots els seus amics però no em van fer gaire gràcia. Tenim gustos molt diferents, ells fumaven i bevien, i a mi, aquesta manera de viure la vida no m’agrada. Aquí he après que de vegades val més estar sol que mal acompanyat, però jo mai vaig perdre l’esperança i un dia, a la feina, va entrar una noia nova. Va ser la primera que em va parlar, els altres companys que havia tingut no em deien res, es limitaven a passar-se les estones lliures enganxats al mòbil. Personalment, jo si hagués sigut un d’ells, hauria aprofitat l’oportunitat per conèixer una altra forma de vida, però per sort aquesta nova noia, l’Arlet, una noia que venia de Girona, em va començar a parlar. Jo li explicava coses de la meva vida i ella de la seva, em transmetia
molta confiança, ens vam fer molt amigues. Però hi ha una cosa que no em va fer molta gràcia. Mai em parlava dels seus amics, sempre que li preguntava per ells canviava de tema ràpidament. Passat un temps em va explicar què li havia passat, ella de petita havia patit bullying, em va explicar que ho havia passat molt malament. Pensava que era una nena normal, no era perfecta però en aquest món ningú ho és. Quan m’ho explicava se li negaven els ulls, em va saber tan de greu, no ho havia superat encara, una nena de 17 anys en aquesta situació, em va afectar molt i vaig decidir fer-hi alguna cosa. Així que ella i jo vam decidir muntar un centre d’integració social per a les persones amb problemes. No em pensava que funcionés però ha tingut molt d’èxit. Amb això vull demostrar que per molt difícil que sembli la situació o el problema, sempre hi ha llum al final del túnel. Actualment, estem ajudant moltes persones del poble, fins i tot gent del país ve al centre, a passar l’estona. Hem aconseguit fer pinya i deixar a un costat el fet de ser de cultures diferents i de diferent color de pell. Només calen ganes per aconseguir el que un es proposa, si tots ho intentem al final ho aconseguirem. Us ho diu de tot cor una musulmana amb el cor dividit entre Catalunya i el Marroc.
•••
POESIA CATEGORIA B1: Juvenil 1r i 2n ESO TÍTOL: Som catalans AUTOR: Sergi Blazquez Iglesias
CATEGORIA B2: Juvenil 3r i 4t ESO TÍTOL: El piano AUTOR: Marc Adame León
SOM CATALANS
EL PIANO
Ara ja fa anys ens van prohibir el català, després de reparar danys el podem tornar a parlar.
Tant esforç i tanta feina perquè ara tot sobtat ens vulguin anul·lar la llengua la cultura i la identitat.
Som un poble amb una llengua uns costums i tradicions que volem continuar a Europa, però amb bones condicions. Tenim dret a ser consultats, a decidir lliurement si volem ser un nou Estat, si volem ser independents!
Estem tips de tanta mentida de falses promeses i enganys, de lluitar tota una vida per no sentir-nos estranys.
Volem ser reconeguts, que se’ns respectin els drets no volem ser menystinguts ni que se’ns facin retrets. •••
Sota la tapa polida prem les tecles de marfil surt una melodia fluïda, dolça i llarga com un fil.
Entre notes i compassos surten sons bastant pallassos, partitures sense escriure esperant tornar a viure.
Sense to ni so fem sons que tots junts formem cançons, sense cap interrupció deixa que vingui la inspiració.
CATEGORIA B3: Juvenil Batxillerat i Cicles Formatius TÍTOL: Aprendre a perdre AUTOR: Juli Sánchez Leiva
APRENDRE a PERDRE Diuen que la joventut és una etapa tendra. Potser sí, tanmateix tu hauràs d’aprendre a perdre. Aprendre a abandonar les causes nobles dia a dia, aprendre que l’esforç no és proporcional al resultat, aprendre a conviure amb la hipocresia, aprendre a ser un autòmat programat; a perdre el somriure de la igualtat, a perdre la idea de fer matrimonis, a perdre, a poc a poc, la teva identitat; a perdre, desesperadament, tots els teus somnis. Aprendre a caure en gràcia en lloc de ser graciós, a perdre les lliçons que imparteixen els messies, aprendre a col·locar el capcot en algunes situacions, a perdre la veritat que cercaves i tenies. Aprendre que humà no és una virtut, aprendre a passar desapercebut, aprendre el camí del capvespre, aprendre el que s’amaga en el temps. Aprendre a ser adult, a perdre joventut. Per aprendre a madurar vaig haver de fer la volta al món. Com més m’allunyava més m’hi acostava: el món és rodó.
Concurs literaris Selva Sud 2014 (Aquest és el text d’un alumne del nostre centre que ha guanyat un dels Premis Selva Sud 2014 del dia de Sant Jordi. Els premis estan convocats per la mancomunitat de municipis de la Selva Sud (unió dels municipis de Sant Feliu de Buixalleu, Massanes, Fogars de la Selva, Hostalric, Breda i Riells i Viabrea) i compten amb la col·laboració de l’INS Vescomtat de Cabrera.
CATEGORIA (Joves de 15 a 20 anys) EN LA MODALITAT DE PROSA: Del gris al negre AUTOR: Pere García
Em dic Marc. Sí, sóc el que viu a l’avinguda Dolors, a la casa que ahir era la taronja però des d’aquest matí és grisa tot i que no em consta que hagin vingut pintors a casa. Acaba de sonar el fantàstic despertador, com cada dia. He anat al lavabo, tot seguit m’he dutxat i he preparat l’esmorzar. Ara em trobo a la taula, davant de la televisió mirant les notícies amb atenció però trobo a faltar alguna cosa que no sé què és. Els pares no hi són, és estrany ja que quan treballen de matins em solen avisar i ara veig que tampoc tinc l’entrepà de l’escola sobre la taula, en el seu lloc veig un ram de flors alhora que sento el telenotícies de fons, de cop, un impuls em porta cap a la meva habitació, un mal de coll no em deixa girar el cap a la dreta però igualment tampoc cal per mirar si el que trobo a faltar és el llibre de socials. Efectivament, el llibre és a sobre de la taula així que el guardo a la motxilla i em dirigeixo a l’institut. El cel també és gris, els veïns tenen un color gris a la cara, fins i tot els Lin han perdut el seu to groguenc. Per fi arribo a l’institut, la gent té la mirada clavada al terra i tenen una certa tristor a la cara. Potser l’equip espanyol ha perdut el mundial però com que no he acabat de
mirar el telenotícies no me n’he assabentat. Obro l’armariet, buido la meva motxilla a dins i entre les pàgines del llibre de socials veig la foto que sol estar sobre l’escriptori de la meva habitació on hi aparec jo. Em sorprèn una cosa, a la meva dreta hi ha una taca borrosa. Suposo que és oli de l’entrepà de fuet que m’he hagut de preparar. Quan entro a classe es fa un silenci absolut i els meus companys em miren amb ulls vermells i plorosos i murmuregen. Pel que es veu, els nois de la meva classe es prenen massa seriosament el futbol. Jo, estranyat em dirigeixo a la meva taula sense preguntar i veig que el meu millor amic avui no ha vingut. És estrany perquè sempre que falta l’un, falta també l’altre, són curiositats de la vida. Suposo que sol passar entre dos grans amics. En tots els meus records, ell hi apareix. Recordo que vam compartir el primer dia d’escola, la nostra primera xicota, i la mare diu que fins i tot vam compartir el mateix xumet, quin fàstic. Sona el segon timbre, s’obre la porta i el professor de ciències entra a classe. Mira a la taula del meu amic i ajup el cap, de cop es torna a fer un silenci. Aquest una mica més llarg, aproximadament un minut. El
mestre es dirigeix al pupitre buit i baixa la cadira de sobre la taula, em mira i em fa un somriure forçat. Jo segueixo sense entendre res, avui la gent està massa rara. Han passat les primeres hores i encara no he vist cap avió de paper volant per la classe, ni trossos de goma. Quan surto al pati veig un paper a la porta de l’institut on diu que avui, 4 d’octubre, les classes acabaran una hora abans. El que deia, avui passa alguna cosa. Passo el pati sol ja que el meu amic avui no ha vingut i la gent em segueix mirant, vaig al lavabo per mirar si portava alguna cosa rara però tampoc, tot estava al seu lloc. La samarreta dels dimarts, els mitjons de la sort, els calçotets de Bob Esponja i les meves sabates preferides, el mateix que dimarts passat, així que el meu aspecte és el mateix que cada dimarts. És l’hora de tornar a classe però l’ambient segueix igual, cares llargues i ulls vermells. Tot s’ha de dir, aquest dimarts tampoc és el millor dimarts de la meva vida. Sento que m’he llevat amb el peu esquerre i tinc unes papallones dins la panxa, però aquestes no em fan pessigolles, és com si em pessiguessin. Van passar les dues classes que quedaven i vaig marxar corrents a casa, cansat que la gent em mirés. Els pares encara no havien arribat i la televisió seguia encesa amb el telenotícies del migdia. Vaig seure a taula amb el cap cot i de sobte vaig sentir una notícia amb la qual hem pitaven les orelles. Un noi de la meva edat havia estat atropellat ahir al vespre i havia mort a l’instant. De sobte va aparèixer una persona coneguda, era la mare i sortia plorant. El noi de la meva edat era en Miquel, el meu germà bessó. Vaig entrar en xoc i em van començar a venir imatges a la ment. El ram de flors de sobre de la taula tenia una nota dels veïns, que es lamentaven de la pèrdua del meu germà; l’impuls que em va aixecar de la taula per anar a la meva habitació era el meu subconscient, que no volia sentir la mort del meu germà al telenotícies, igual que quan vaig entrar a la meva habitació a
pel llibre de socials, el que no em deixava girar el cap no era un mal de coll, era per no veure el llit fet d’en Miquel. La fotografia de la meva taquilla tampoc tenia cap taca i per últim el meu millor amic no havia assistit a classe aquell dia però tampoc assistiria cap dia durant aquest curs ni el proper. El meu millor amic, en Miquel, havia mort. De sobte una gota que cau sobre la meva mà dreta em fa despertar d’aquell estat de xoc i surto corrents cap a l’església del poble amb un mocador a la mà i els ulls plorosos. Entro en aquell edifici i em trobo rodejat de gent que em torna a mirar amb la cara llarga i els ulls vermells. Ara m’explico perquè avui havíem plegat una hora abans de l’institut. Començo a veure llàgrimes regalimant per la faç dels meus companys de classe, i un d’ells llença el primer avió de paper del dia. Aquest arriba als meus peus, l’agafo, el desfaig i veig que aquell era un avió especial. Hi havia una foto del primer dia d’escola, quan teníem tres anyets i encara teníem el bronzejat de l’estiu. Allà estic jo, en una punta agafat de la mà d’aquella persona tan gran tancada en un cos tan diminut, en Miquel. Els plors d’una persona que ressonen per tot l’edifici fan que aixequi la mirada d’aquell avió i em dirigeixo per aquella catifa fins arribar a la primera fila on es troben els meus pares, envellits deu anys, amb la cara plena de llàgrimes. Llavors és quan se’m transforma la cara i sense paraules, sense saber què dir, estenc els braços i envolto el cos dels que un dia em van fer el major regal que fins avui no podia imaginar quin era. No me’n recordo del dia en què va aparèixer a la meva vida. Tampoc del dia en què vam començar a fer-nos amics ni el dia en què ens vam dir la primera paraula. Només sé que fins on m’arriba la memòria, en totes les seqüències de records, ell hi apareix. Ara em trobo davant de desenes de persones però per molt que busco falta algú. Crec què es a la caixa de darrere però no ho vull esbrinar.
Dicen que el tiempo y el olvido son como hermanos gemelos, que vas echando de más a quien un día echarás de menos. (Anònim)
Premis Literaris 2014 - INS Vescomtat de Cabrera -