ELJO JO Narcís Comadira Sóc mascle i gironí.Mitjaestatura. Cabell castany,ulletsdemarrectrist. Romàntic una mica,cosadura enel temps quevivim.Prouhotincvist. Mozart més quecapaltrem'entabana, i,en versos catalans,JosepCarner. Crec en l'amor,lataulaquantincgana, els plaers de la carn,queemmoriré. Isi a estones emvagadeferversos iconfegeixo quatremotsdispersos, noho faig pensantenundarrersentit, que no vull fer carreradepoeta. Lletraferit de laAalaZ enllengua foscaienpaíspetit!
L’ELIONOR Miquel Martí iPol
L'Elionor tenia catorze anys i treshores quan va posar-seatreballar. Aquestes cosesqueden enregistrades alasangpersempre. Duia trenes encara ideia: "sí senyor"i"bonestardes". Lagent se l'estimava, l'Elionor, tan tendra, iella cantava mentre feia córrer l' escombra. Els anys, però, adinslafàbrica esdilueixen enl'opaca grisor de les finestres, ial cap de pocl'Elionornohauria pas sabut dir d' onlivenien les ganes de plorar niaquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deienqueelquelipassava era que es feiagraniaquellsmals escuraven casant-seitenintcriatures. L'Elionor, d' acordamblamoltsàvia predicció de lesdones, vacréixer, es vacasarivatenirfills. Elgran, que eraunanoia, feia tot just tres hores
que havia complertcatorzeanys quan va posar-seatreballar. Encara duia trenes Ideia: "sí senyor"i"bonestardes".
M'ENSENYAREN,PRIMER,ARIURE’MDETOT Josep Pedrals M'ensenyaren,primer,ariure'mdetot, i,quan van volerqueaprenguésdelletra,joelsmiravaireia,sensedirniunmot. Tot i els resultats,donavenempenta, ritme a la matèria,complicantlliçons. Ijo, amb tot el morro,vingafer-nebefa. Van pensar si eltemanoeramésseriós iera que jo elstreiagrausd'intel·ligència,oquenoallargavaatretdecagalló. Van mirar-me alsulls,justalanineta,ielsomriureestavaentaforatalfons. Van dir: - Vinga,nen,obrelaboqueta! Digue'ns què etfagràcia...I,desdellavors,queesticexplicant-hoenformadepoemes.
PETITA FAULADEMIMATEIX Miquel Martí iPol
1 Jo, per exemple,emllevo cada dia a les set vint-i-cinc i m’afaito lentament perquèemvagui dereprendre, unaauna, les paraules i omplir-me’n les mans. Són llargselsdies, llargues les horeslentes, iara la gent creixmassa depressa i tothomperd eltemps en ximpleries
2 Jo, per exemple,esmorzo discretament i emrento polidament la boca, itot té un aire plàcid mentre em vesteixo,ipenso que el món és unacambra petita, amb quatremobles per tota companyia. Però la gent creixmassa depressa i tothomperd eltemps en ximpleries.
3 Jo, per exemple,dintre depoc ja farà vinti-tres anys quetreballo vuit hores cadadia, ihe viscut semprealpoble ihe engendrat fills,iestimo les coses i el silenci iencara em vagaalsvespres tot sol al fons decasa d’escriure algunpoema. Però la gent creixmassa depressa- ja hoheditillegeix poc i pensa molt menys i tothomperd eltemps en ximpleries.
JA ÉS HORA QUESESÀPIGA Pere Quart
Demano la paraulaprèvia. Vull dir -i que d'uncopsesàpiga!que jo sóc Jo, que sóc el Centre il'Àrbitre.
Que tots vosaltres,tots, -això anant bésou els meus conterranis: parents, veïns,creditorsmeus, proïsme meu pròpiamentdit; que tots els altres,tots, bons i dolents -grocs i negres,antípodes,gitanossón, a tot estirar iencara gràcies, els meus contemporanis.
Sapigueu que: quan us veig, defet, ussuscito, us ressuscito; ien pensar-vos usdono una esperança.
Però si us he perdutdevista, mentre us ignoroousoblido, dormiu el son deljust,
com se sol dir. No passeu de potències enel sentit méstristdelaparaula.
Jaho sé. Moltsespereu amb candeletes eldia de cantar-melesabsoltes. No us enfileu, siusplau: enel millor delscasos, quan jo mori, tots, tots, bons o dolents, sereu només elsmeussupervivents.
JO VINC D’UNSILENCI Raimon
Jovinc d'un silenci antic i molt llarg degent que vaalçant-se des del fons delssegles, degent que anomenen classes subalternes, jovinc d'un silenci antic i molt llarg. Jovinc de les places idels carrers plens dexiquets que juguen ide vells que esperen, mentre homes idones estan treballant als petits tallers, acasa o al camp. Jovinc d'un silenci que no és resignat, d'on comença l'horta iacaba el secà, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal: quiperd els orígens perd identitat. Jovinc d'un silenci antic i molt llarg,
degent sense místics nigrans capitans, que viuen i moren enl'anonimat, que en frases solemnes nohan cregut mai. Jovinc d'una lluita que és sorda i constant, jovinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol serlliure iestima la vida, que exigeix les coses que li han negat. Jovinc d'un silenci antic i molt llarg, jovinc d'un silenci que no és resignat. Jovinc d'un silenci que la gent romprà jovinc d'una lluita que és sorda i constant.
AIGUAMARINA Josep Maria deSagarra Voldria ni molt nipoc: ésser lliure comunaala, ino mudar-medellloc platejat d'aquestacala; iencendre el foc delpensament quevibra, illegir només unllibre antic, sense dubte, nienveja,nienemic. Ino saber on anirem, quan la mort enscridialtàlem: creure en la fustadelrem, ien la fusta de l'escàlem. Ifer tot el que fem, oberts de cor i deparpelles iamb tots els cincsentits; sense la por dejeureavergonyits quan surtin lesestrelles. Comprendre indistintament rosa i espina; iestimar aquestmoment, iaquesta mica devent, iel teu amor, transparent com una aiguamarina.
JO Guillem Viladot
LATERRA DUES PLANES M.Àngels Anglada
He estimat el Montsenysenseametistes, laplana adusta enelsseusllargshiverns, els vels espessosd’imprecisaboira.
Conec el ressòclardelescampanes als vells carrersdelaciutatsdelssants, ala plaça on vanpenjarenBacdeRoda.
Camí dels vents,heestimatl’altraplana, els vols de les gavinesalssembrats, les aigües, comnosaltres,indecises.
Somrient, l’alabastredelesverges dins els seus templesdecolordetemps. Elmar, que va serundiacamínostre.
VOLUPTAT DEL'ENYORPereQuart Tenacíssima, càndidaenyorança, fillola del desigilarecança, trista amorosa del'amorqueesfrisa, crida els estels,besalabrisa! Puresa del recordextenuant-se enel miratge d'unapàtriagrisa, feta del somni quematisa elroig, el blau i elblancdeFrança. L'àngel t'inspiraietmantéeldiable, ohfebre miserable d'un dolorós i delitósamor, tanprenedor, queundia,perventura honor refet i llarsegura, enyoraré l'enyor.
SÚNION CarlesRiba Súnion! T'evocarédellunyambuncritd'alegria, tui el teu sol lleial,reidelamaridelvent: pelteu record, queemdreça,feliçdesalexaltada, amb el teu marbreabsolut,nobleianticjocomell. Temple mutilat, desdenyósdelesaltrescolumnes que en el fons delteusalt,sotal'onada rient, dormen l'eternitat!Tuvetlles,blancal'altura, pelmariner, quepertuveubengiratelseurumb; per l'embriac delteunom,queatravésdelanuagarriga vea cercar-te,extremcomlacertesadelsdéus; per l'exiliat queentrearbredesfosquest'albira súbitament, ohprecís,ohfantasmal!iconeix per ta força la forçaqueelsalvaalscopsdefortuna, ricdel que ha donat,iensaruïnatanpur.
AMALLORCA DURANTLAGUERRA CIVILBartomeuRosselló-Pòrcel
Verdegen encaraaquellscamps iduren aquellesarbredes idamunt del mateixatzur esretallen les mevesmuntanyes. Allí les pedres invoquensempre lapluja difícil, laplujablava que ve de tu, cadenaclara, serra, plaer, clarormeva! Sóc avar de la llumqueemrestadinselsulls ique em fa tremolarquanetrecordo! Ara els jardins hisóncommúsiques iem torben, emfatiguencomenuntedilent. Elcor de la tardorjas'himarceix, concertat amb fumeresdelicades. Iles herbes escremenaturons decacera, entresomnisdesetembre iboires entintadesdecapvespre. Tota la meva vidaeslligaatu, com en la nit lesflamesalafosca.
MATÍ AL CEMENTIRIDEMONTJUÏC Joan Margarit He pujat a la muntanyadelestombes. He vingut fins aquítravessantl’erm deCan Tunis, nevatdeplàsticsgrisos ixeringues, onvaguentremolosos els ionquis comestàtuesdedraps. Diuen que l’Ajuntamentvolarrasar-ho, cobrir de formigóaquestscampsd’herbotes davant l’enormereixadelaporta delcementiri, alçatenfrontdelmar. Serà pels mortsmésmalacompanyia: els difunts, el seumurielseusilenci s’adiuen amb elsionquis,comsoldats vagant perdutsdesprésdeladerrota.
Pujant pel vell camídavantdelport vaixells i gruesesvanfentpetites iel mar es va eixamplant.Aquí, enel lloc més alt, estàs salvada deldolordelmón.
D'UNA TERRA(II) Joan Margarit
M'alegrava d'anarsentintpelbosc elso de la destraldelllenyataire, enla cremosa quietuddel'aire fragant de rudaifumdelligabosc. Tu, llenyataire,comundéuabats arbres de somni,dellegendaobscura, enl'aire màgic delessoledats: allà a l'estiu el ventijolmurmura, l'abella liba romaninsfadats icorre una aiguacristal.linaidura.
L'AMOR DE PARAR I DESPARATAULA Maria Mercè Marçal Amor, saps?, totavui,lamevaporta frisant per fer-tepass'obriasola. S'han omplert deviandesplatsitaula. Tot resplendia enelscristallsdel'aigua. Eljulivert s'ha refet.(Elrellotge toca les cinc. Vindràs?)Totalacasa
avui no sembla lamateixacasa. Creix l'orenga is'enfilaperlaporta. Lafruita acceptaelreptedelrellotge. (Ja ho sé: les sis,iencaraparlosola!) Al'aigüera vessunyaunsomnid'aigua iplou desig a raigsobrelataula.
Amor…(Les set:novéns.Sotalataula s'amaguen els neguits:Foradecasa latristesa!) Quingoigelsditsdel'aigua acaronant rajoles!Panyiporta com floriran quantuarribis!Solament vull que calliaquestrellotge.
Toquen dos quartsdevuit.Sócelrellotge que amb minutsisegonsparolataula. Toco les vuit i,delcapalasola dela sabata, sentoquelacasa
jano sé si és meva.Perlaporta fuig, enyorat, elcordesfetdel’aigua.
Toco les nou i lesdeu,isócl'aigua gebrada a les agullesdelrellotge. Amunt i avall ja nosócjoquiemporta. Per encobrir neguitsjanotinctaula. Trenco el miralliemrediuquesócsola. Puja el desig i clivellalacasa.
Per les escletxes,veus?,fujodecasa, raiera d'aquest focqueinvocal'aigua. (Vindràs quan moriràl'horaméssola?) Lafruita perd l'apostaambelrellotge ila tardor fa el pledamuntlataula. Res no troba sortidapercapporta.
Lanit truca a laportaivebensola: Desparo taula i negodinsdel'aigua desig, rellotge,orenga,plats,cor,casa.
CAMBRA DE TARDOR Gabriel Ferrater
René Magritte.Elsamants.1928. Lapersiana, nodeltottancada,com unesglai que esretédecaureaterra, noens separadel’aire.Mira,s’obren trenta-set horitzonsrectesiprims, però el cor els oblida.Senseenyor se’ns va morintlallum,queeracolor demel, i ara éscolord’olordepoma. Que lent el món,quelentelmón,quelenta lapena per les horesquese’nvan depressa. Digues,te’nrecordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers―Quèsón?» Paletes: manca una casaalamançana. «Canten, iavui no els sento.Criden,riuen, iavui que callenemfaestrany».
Que lentes les fulles rogesdelesveus,queincertes quan vénen a colgar-nos.Adormides, les fulles dels meusbesosvancolgant els recers del teucos,imentreoblides les fulles altes del’estiu,elsdies oberts i sense besos,benalfons elcos recorda:encara tens la pell migdelsol,migdelalluna.
LA CARN VOL CARN Vicent AndrésEstellés
Edward Munch,Elpetó(Thekiss),1892 No hi havia a Valènciadosamantscomnosaltres. Feroçment ensamàvemdelmatíalanit. Tot ho recordementrevasestenentlaroba. Han passat anys,moltanys;hanpassatmoltescoses. De sobte encaraemprenaquellventol'amor irodolem per terraentreabraçosibesos. No comprenem l'amorcomuncostumamable, com un costum pacíficdecomplimentiteles (ique ens perdoneelcastsenyorLópez-Picó). Es desperta, desobte,comunvellhuracà, iens tomba enterraelsdos,ensajunta,ensempeny. Jodesitjava, a voltes,unamoreducat ien marxa el tocadiscos,negligentmentbesant-te, ara un muscle i despréselpeçod'unaorella. Elnostre amoresunamorbruscisalvatge
itenim l'enyorançaamargadelaterra, d'anar a rebolconsentrebesosiarraps. Què voleu que hifaça!Elemental,jahosé. Ignorem el Petrarcaiignoremmoltescoses. Les Estances deRibailesRimasdeBécquer. Després, tombatsenterradequalsevolmanera, comprenem quesombàrbars,iqueaixònodeuser, que no estem enl'edat,itotaixòiallò. No hi havia a Valènciadosamantscomnosaltres, car d'amants comnosaltresensonparitsbenpocs.
ELEGIES DE LAREPRESA Rosa Leveroni VI No em preguntis,amor,perquèt'estimo, sino trobo raons.¿Peròpodria dir-te del rossinyollameravella niel batec de lasang,nilasegura dolcesa de l'arreldinsdelaterra, niaquest plorarsuaudelesestrelles? ¿És que sabries,cert,l'ardentmisteri d'unes ales signantl'atzurencalma, oel fluir de la font,odelabranca aquest respir beatquanl'airepassa?... No em preguntis,amor,perquèt'estimo, siet tenia dins meuinisabria javeure't com atu,perquèrespires dintre del meu respir,sidelsmeussomnis ets l'únic somniviuquenopodria arrabassar la Mort...
SILA DESPULLAVA Joan Salvat Papasseit
Sila despullava oh,la meva amor! unbotó que queia jaem donava goig -ara la bruseta iel cinyell tot pret, mel rosada i fresca lasina després: almig de la toia clavellets vermells:
VISCA L'AMOR Joan Salvat Papasseit Visca l'amor quem'hadonal'amiga fresca i polida comunmaigcontent! Visca l'amor l'he cridada i venia -tota era blancacomunglopdellet. Visca l'amor queEllatambéesdelia: visca l'amor: lavolia i l'he pres.
MATÍ AL BAR Francesc Parcerisas S'han vist sovintalbar, ales hores de soldelmigdia, quan l'enrenoudelcarrer desafia la piuladissadelsocells, ies fiten nomésambunsomrís que creua l'abismedelestaules. Ah!, si els acostessinara, enderrocades lesbarreresqueelsseparen! Quin goig dels cossos,quindelit! Però tot són cabòries. No hi ha hagut maires. Mai no han creuatunaparaula. Iencara seguiranaixídiesidies, tot observant-sedelluny,indecisos, canviant noméslatimidesadelsomrís per aquesta felicitatdeladistància: unfil a punt de trencar-se.
FARÀS DOS TRUCSIT'OBRIRÉLAPORTA Feliu Formosa Faràs dos trucsit’obrirélaporta ino em sabré avenirquesiguistu. Etfaré entrar almeupis,quedesconeixes ique només ésfetpersubsistir-hi. Però m’hi trobaràs,quisapperquin designi inescrutable.Aixíqueetfiquis almenjador, veuràselteuretrat iels nostres llibres.Sonaràelnocturn. Fullejaràs potserVirginiaWoolf. Vindré darrereteuambeldesig desentir els teuscabellsdamuntlagalta. Amb tota la tendresa,etfaréasseure enun dels vellsseientsquecompartíem (durant els últimstempshiestudiaves elllarg monòlegd’unadonasola que tu no vas sermai).Alteudavant, espiaré els teusulls,eldolçsomriure delteus llavis amables,migoberts, itot acabarà enunaabraçada que serà la primera.Nohihaurà nipassat ni futur.Totseràlògic. Iaquest poemamainohauràexistit.
LAMORT L’ESPERA Joan Margarit Tantes coses ettrobenafaltar. Cada dia està pled’instantsqueesperen les mans petitesque,tantesvegades, van agafar les meves. Ens hem d’acostumaralatevaabsència. Jaha passat unestiusenseelsteusulls iel mar també s’hihauràd’acostumar. Elteu carrer, durantmolttempsencara, esperarà davantlaporta, pacient, els teuspassos. No se’n cansaràmaiperquè,esperar, ningú no ho fa tanbécomuncarrer. Ijo sóc ple d’aquestavoluntat deser tocat pertu,miratpertu. Ique em diguisquèferamblamevavida, mentre els dies deplujaodecelsblaus jaestan organitzantlasoledat.
PATERNAL Joan Maragall Furient va esclatantl'odiperlaterra, regalen sang lescolltorçadestestes, ical anar a les festes, amb pit ben esforçat,comalaguerra. Acada esclat mortal-lagenttrèmulaesgira: lacrueltat que avança,-laporques'enretira, sevan partint elmón... Mirant el fill quemama,-lamarequesospita, elpare arruga elfront. Pro l'infant ignoscent, que deixa, satisfet,labuidadamamella, semira an ell, - semiraanella, iriu bàrbarament.
MORT A RAVENSBRUCK Montserrat Roig Elcamp era un glopdenit lluny de tot i entrecarenes. LaCarme s'estàmorint elseu plany es perdpersempre.
Elcamp era un glopdenit alnord fum, verselsudcendres. Així jo no vull morir lluny els cels i lesarbredes.
LaColoma quelasent apoc a poc s'hiarrossega. Diumentres l'estrenybenfort dolços mots a caud'orella.
Elcamp era un glopdenit lluny de tot i entrecarenes lluny de tot i entrecarenes lluny, lluny.
CLOS/SOLC M.Mercè Marçal
TOT L'ENYORDEDEMÀ Joan Salvat Papasseit Ara que estic alllit malalt, estic força content. -Demà m'aixecarépotser, iheus aquí el quem'espera: Unes places lluentesdeclaror, iunes tanques ambflors sota el sol, sota la lluna alvespre; ila noia que portalallet que té un capetlleuger iduu un davantalet amb unes voresfetesdepuntesdecoixí, iuna riall fresca. Iencara aquell vailetquecridaràeldiari, iqui puja als tramvies iels baixa tot corrent. Iel carter que si passa i noemdeixacaplletram'angoixa perquè no sé elsecret de les altres queporta. Itambé l'aeroplà que em fa aixecarelcap elmateix que emcridésunaveud'unterrat. Iles dones delbarri matineres
quitravessen depressaendireccióalmercat amb sengles cistellsgrocs, iretornen que sobreïxenlescols, iavegades la carn, id'un altre cireresvermelles. Idesprés l'adroguer, que treu la torradoradelcafè icomença a rodarlamaneta, iqui crida les noies iels hi diu: -Ja hotétot? Iles noies somriuen amb un somriureclar, que és el baumequesurtdel'esferaqueellvolta. Itota la quitxalladelveïnat quimourà tantafressaperquèseràdijous ino anirà a l'escola. Iels cavalls assenyats iels carreters dormits sota la vela enpunxa que dansa en elseguitdelesroderes. Iel vi que de tantsdiesnohebegut. Iel pa, posat a taula. Il'escudella rossa, fumejant. Ivosaltres amics, perquè em vindreuaveure iens mirarem feliços. Tot això bé m'espera
si m'aixeco demà. Sino em puc aixecar mai més, heus aquí el quem'espera: -Vosaltres restareu, per veure el bo queéstot: ila Vida ila Mort.
CANÇÓ DE BRESSOL Vicent AndrésEstellés Jotinc una Mortpetita, meua i ben meuanomés. Com jo la nodrescaella, ella em nodreixigualment. Jotinc una Mortpetita que trau els peusdelsbolquers. Només tinc la meuaMort ino necessite res. Jotinc una Mortpetita, iés, d'allò meu,elmésmeu. Molt més meua quelavida, amb mi va i ambmise'nve. És la meua ama,iésl'ama delcorral i del carrer dela llimera i laparra ila flor del taronger.
ELTEMPS TEMPS Joan Vinyoli Torna'm, ah, torna'malsanys dela noiesa, amb elsamics ala riera, amb elspasseigs iles pistes de tenis ielping-pong. No.No. Torna'm a la furiosa passió que de mivaferunaltre. Jano seré maiméselnoi que feia jocs. I men'alegro.
VISQUEM Catul Visquem, estimadaLèsbia,iestimem-nos iconsiderem totselsrumorsdelsvellsmassasevers que no valguin niunsolas! Els sols podenpondre'sitornar: Anosaltres, quanlatènuellums'apagui ens tocarà dormirunanitperpètua. Fes-me mil petons,despréscent, després uns altresmil,desprésunsegoncentenar, després fins a unaltremiler,icentmés, idesprés, quanensn'haguemfetmolts milers, els descomptarempertaldenosaber-los operquè algun envejósnopuguienvejar-nos ensaber que hihahaguttantspetons.
WALT WHITMAN Aprofita el dia d'avui No deixis que acabisensehavercrescutunamica,sensehaverestatfeliç, sense haver alimentatelsteussomnis. No et deixis vèncerpeldesànim.Nopermetisqueningúettreguiel dret d’expressar-te,queésgairebéundeure. No abandonis lestevesànsiesdeferdelatevavidaalgunacosaextraordinària… No deixis de creurequelesparaulesilapoesia,síquepodencanviaral món, perquè, passielquepassi,lanostraessènciaestàintacta. Som éssers humansplensdepassió,lavidaésdesertiésoasi. Ens tomba, ensfamal,ensconverteixenprotagonistesdelanostra pròpia història. Encara que el ventbufiencontra,lapoderosaobracontinua.Itu pots aportar unaestrofa… No deixis mai desomiar,perquènomésensomnispotserlliurel’home. No caiguis en elpitjordelserrors:elsilenci.Lamajoriaviuenun silenci espantós.Noetresignis,fuig… “Jo emeto el meucritperlesteuladesd’aquestmón”,diuelpoeta; valora la bellesadelescosessimples,espotferpoesiasobreles petites coses. No traeixis les tevescreences,totsmereixemseracceptats. No podem remarencontradenosaltresmateixos,aixòtransformala vida en un infern. Gaudeix del pànicqueprovocatenirlavidaperdavant. Viu intensament,sensemediocritats. Pensa que en tuestàelfutur,iassumeixlatascaamborgullisensepor. Aprèn dels qui podenensenyar-te.Les experiènciesdelsquiesvan alimentar dels nostres“PoetesMorts”,t’ajudaranacaminarperlavida. Lasocietat d’avuisomnosaltres,els“PoetesVius”. No permetis quelavidaetpassiatu,sensequetulavisquis.
UN VELL KonstantinosKavafis Alcafè sorollós,adins,hiseuunvell amb el cap cotdamuntlataula.Davantd'ell téel diari, i ningúnolifacompanyia. I,en el menyspreudelseupobrecosenvellit, pensa que, al capdelsanys,apeneshagaudit dequan tenia enginy,bellesaivigoria. Jaho sap, que s'hafetvell,prouquehonota ique ho veu. Iés com si fosahir,queeraungalifardeu. Quin interval méscurt!Quecurtlisemblaara! Comprèn fins a quinpuntelSenyl'haensarronat, elmentider, a quiellesconfià-l'orat-, que li deia: “Demà.Tensmoltdetemps,encara”. Rememora elsimpulsosquereprimí,la por iel goig sacrificat.Icadaocasió perduda ara fa escamdelseutanfollsaber. ...Però, de tantderumiar,tantrecordar, elvell s'ha atabalat.Iesdeixaadormissar, repenjant-se damuntlatauladelcafè.