Poesiaidentitats

ANTOLOGIA POÈTICA

EL​​JO

JO Narcís​​ Comadira

Sóc​ ​mascle​ ​i​ ​gironí.​ ​Mitja​ ​estatura.

Cabell​ ​castany,​ ​ullets​ ​de​ ​marrec​ ​trist.

Romàntic​ ​una​ ​mica,​ ​cosa​ ​dura en​ ​el​ ​temps​ ​que​ ​vivim.​ ​Prou​ ​ho​ ​tinc​ ​vist.

Mozart​ ​més​ ​que​ ​cap​ ​altre​ ​m'entabana, i,​ ​en​ ​versos​ ​catalans,​ ​Josep​ ​Carner.

Crec​ ​en​ ​l'amor,​ ​la​ ​taula​ ​quan​ ​tinc​ ​gana, els​ ​plaers​ ​de​ ​la​ ​carn,​ ​que​ ​em​ ​moriré.

I​ ​si​ ​a​ ​estones​ ​em​ ​vaga​ ​de​ ​fer​ ​versos i​ ​confegeixo​ ​quatre​ ​mots​ ​dispersos, no​ ​ho​ ​faig​ ​pensant​ ​en​ ​un​ ​darrer​ ​sentit, que​ ​no​ ​vull​ ​fer​ ​carrera​ ​de​ ​poeta.

Lletraferit​ ​de​ ​la​ ​A​ ​a​ ​la​ ​Z en​ ​llengua​ ​fosca​ ​i​ ​en​ ​país​ ​petit!

L’ELIONOR Miquel​​ Martí​​i​​Pol

L'​ ​Elionor​ ​tenia catorze​ ​anys​ ​i​ ​tres​ ​hores quan​ ​va​ ​posar-se​ ​a​ ​treballar.

Aquestes​ ​coses​ ​queden enregistrades​ ​a​ ​la​ ​sang​ ​per​ ​sempre.

Duia​ ​trenes​ ​encara i​ ​deia:​ ​"sí​ ​senyor"​ ​i​ ​"bones​ ​tardes".

La​ ​gent​ ​se​ ​l'estimava, l'Elionor,​ ​tan​ ​tendra, i​ ​ella​ ​cantava​ ​mentre feia​ ​córrer​ ​l'​ ​escombra.

Els​ ​anys,​ ​però,​ ​a​ ​dins​ ​la​ ​fàbrica es​ ​dilueixen​ ​en​ ​l'​ ​opaca grisor​ ​de​ ​les​ ​finestres, i​ ​al​ ​cap​ ​de​ ​poc​ ​l'​ ​Elionor​ ​no​ ​hauria pas​ ​sabut​ ​dir​ ​d'​ ​on​ ​li​ ​venien les​ ​ganes​ ​de​ ​plorar ni​ ​aquella​ ​irreprimible sensació​ ​de​ ​solitud.

Les​ ​dones​ ​deien​ ​que​ ​el​ ​que​ ​li​ ​passava

era​ ​que​ ​es​ ​feia​ ​gran​ ​i​ ​aquells​ ​mals es​ ​curaven​ ​casant-se​ ​i​ ​tenint​ ​criatures.

L'​ ​Elionor,​ ​d'​ ​acord​ ​amb​ ​la​ ​molt​ ​sàvia predicció​ ​de​ ​les​ ​dones, va​ ​créixer,​ ​es​ ​va​ ​casar​ ​i​ ​va​ ​tenir​ ​fills.

El​ ​gran,​ ​que​ ​era​ ​una​ ​noia, feia​ ​tot​ ​just​ ​tres​ ​hores que​ ​havia​ ​complert​ ​catorze​ ​anys quan​ ​va​ ​posar-se​ ​a​ ​treballar.

Encara​ ​duia​ ​trenes I​ ​deia:​ ​"sí​ ​senyor"​ ​i​ ​"bones​ ​tardes".

M'ENSENYAREN,​​PRIMER,​​ A​​ RIURE’M​​ DE​​ TOT Josep​​ Pedrals

M'ensenyaren,​ ​primer,​ ​a​ ​riure'm​ ​de​ ​tot, i,​ ​quan​ ​van​ ​voler​ ​que​ ​aprengués​ ​de​ ​lletra,​ ​jo​ ​els​ ​mirava​ ​i​ ​reia,​ ​sense​ ​dir​ ​ni​ ​un​ ​mot.

Tot​ ​i​ ​els​ ​resultats,​ ​donaven​ ​empenta, ritme​ ​a​ ​la​ ​matèria,​ ​complicant​ ​lliçons.

I​ ​jo,​ ​amb​ ​tot​ ​el​ ​morro,​ ​vinga​ ​fer-ne​ ​befa.

Van​ ​pensar​ ​si​ ​el​ ​tema​ ​no​ ​era​ ​més​ ​seriós i​ ​era​ ​que​ ​jo​ ​els​ ​treia​ ​graus​ ​d'intel·ligència,​ ​o​ ​que​ ​no​ ​allargava​ ​a​ ​tret​ ​de​ ​cagalló.

Van​ ​mirar-me​ ​als​ ​ulls,​ ​just​ ​a​ ​la​ ​nineta,​ ​i​ ​el​ ​somriure​ ​estava​ ​entaforat​ ​al​ ​fons.

Van​ ​dir:​ ​-​ ​Vinga,​ ​nen,​ ​obre​ ​la​ ​boqueta!

Digue'ns​ ​què​ ​et​ ​fa​ ​gràcia...​ ​I,​ ​des​ ​de​ ​llavors,​ ​que​ ​estic​ ​explicant-ho​ ​en​ ​forma​ ​de​ ​poemes.

PETITA​​ FAULA​​DE​​MI​​MATEIX Miquel​​ Martí​​i​​Pol

​ ​1 Jo,​ ​per​ ​exemple,​ ​em​ ​llevo cada​ ​dia​ ​a​ ​les​ ​set vint-i-cinc​ ​i​ ​m’afaito lentament​ ​perquè​ ​em​ ​vagui de​ ​reprendre,​ ​una​ ​a​ ​una, les​ ​paraules​ ​i​ ​omplir-me’n les​ ​mans.​ ​Són​ ​llargs​ ​els​ ​dies, llargues​ ​les​ ​hores​ ​lentes, i​ ​ara​ ​la​ ​gent​ ​creix​ ​massa de​ ​pressa​ ​i​ ​tothom​ ​perd el​ ​temps​ ​en​ ​ximpleries

​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​2 Jo,​ ​per​ ​exemple,​ ​esmorzo discretament​ ​i​ ​em​ ​rento polidament​ ​la​ ​boca, i​ ​tot​ ​té​ ​un​ ​aire​ ​plàcid mentre​ ​em​ ​vesteixo,​ ​i​ ​penso que​ ​el​ ​món​ ​és​ ​una​ ​cambra petita,​ ​amb​ ​quatre​ ​mobles per​ ​tota​ ​companyia.

Però​ ​la​ ​gent​ ​creix​ ​massa de​ ​pressa​ ​i​ ​tothom​ ​perd el​ ​temps​ ​en​ ​ximpleries.

​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​3 ​ ​Jo,​ ​per​ ​exemple,​ ​dintre de​ ​poc​ ​ja​ ​farà​ ​vinti-tres​ ​anys​ ​que​ ​treballo vuit​ ​hores​ ​cada​ ​dia, i​ ​he​ ​viscut​ ​sempre​ ​al​ ​poble i​ ​he​ ​engendrat​ ​fills,​ ​i​ ​estimo les​ ​coses​ ​i​ ​el​ ​silenci i​ ​encara​ ​ ​em​ ​vaga​ ​als​ ​vespres tot​ ​sol​ ​al​ ​fons​ ​de​ ​casa d’escriure​ ​algun​ ​poema.

Però​ ​la​ ​gent​ ​creix​ ​massa de​ ​pressa-​ ​ja​ ​ho​ ​he​ ​diti​ ​llegeix​ ​poc​ ​i​ ​pensa molt​ ​menys​ ​i​ ​tothom​ ​perd el​ ​temps​ ​en​ ​ximpleries.

JA​​ ÉS​​ HORA​​QUE​​SE​​SÀPIGA Pere​​ Quart

Demano​ ​la​ ​paraula​ ​prèvia.

Vull​ ​dir​ ​-i​ ​que​ ​d'un​ ​cop​ ​se​ ​sàpiga!que​ ​jo​ ​sóc​ ​Jo, que​ ​sóc​ ​el​ ​Centre i​ ​l'Àrbitre.

Que​ ​tots​ ​vosaltres,​ ​tots, -això​ ​anant​ ​bésou​ ​els​ ​meus​ ​conterranis: parents,​ ​veïns,​ ​creditors​ ​meus, proïsme​ ​meu​ ​pròpiament​ ​dit; que​ ​tots​ ​els​ ​altres,​ ​tots, bons​ ​i​ ​dolents -grocs​ ​i​ ​negres,​ ​antípodes,​ ​gitanossón,​ ​a​ ​tot​ ​estirar

i​ ​encara​ ​gràcies, els​ ​meus​ ​contemporanis.

Sapigueu​ ​que: quan​ ​us​ ​veig,​ ​de​ ​fet, us​ ​suscito,​ ​us​ ​ressuscito; i​ ​en​ ​pensar-vos us​ ​dono​ ​una​ ​esperança.

Però​ ​si​ ​us​ ​he​ ​perdut​ ​de​ ​vista, mentre​ ​us​ ​ignoro​ ​o​ ​us​ ​oblido, dormiu​ ​el​ ​son​ ​del​ ​just, com​ ​se​ ​sol​ ​dir.

No​ ​passeu​ ​de​ ​potències en​ ​el​ ​sentit​ ​més​ ​trist​ ​de​ ​la​ ​paraula.

Ja​ ​ho​ ​sé.​ ​Molts​ ​espereu amb​ ​candeletes el​ ​dia​ ​de​ ​cantar-me​ ​les​ ​absoltes.

No​ ​us​ ​enfileu,​ ​si​ ​us​ ​plau: en​ ​el​ ​millor​ ​dels​ ​casos, quan​ ​jo​ ​mori, tots,​ ​tots, bons​ ​o​ ​dolents, sereu​ ​només​ ​els​ ​meus​ ​supervivents.

JO​​ VINC​​ D’UN​​SILENCI Raimon

Jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci antic​ ​i​ ​molt​ ​llarg de​ ​gent​ ​que​ ​va​ ​alçant-se des​ ​del​ ​fons​ ​dels​ ​segles, de​ ​gent​ ​que​ ​anomenen classes​ ​subalternes, jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci antic​ ​i​ ​molt​ ​llarg.

Jo​ ​vinc​ ​de​ ​les​ ​places i​ ​dels​ ​carrers​ ​plens de​ ​xiquets​ ​que​ ​juguen i​ ​de​ ​vells​ ​que​ ​esperen, mentre​ ​homes​ ​i​ ​dones estan​ ​treballant als​ ​petits​ ​tallers, a​ ​casa​ ​o​ ​al​ ​camp.

Jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci que​ ​no​ ​és​ ​resignat, d'on​ ​comença​ ​l'horta i​ ​acaba​ ​el​ ​secà, d'esforç​ ​i​ ​blasfèmia perquè​ ​tot​ ​va​ ​mal: qui​ ​perd​ ​els​ ​orígens perd​ ​identitat.

Jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci antic​ ​i​ ​molt​ ​llarg, de​ ​gent​ ​sense​ ​místics ni​ ​grans​ ​capitans, que​ ​viuen​ ​i​ ​moren en​ ​l'anonimat, que​ ​en​ ​frases​ ​solemnes no​ ​han​ ​cregut​ ​mai.

Jo​ ​vinc​ ​d'una​ ​lluita que​ ​és​ ​sorda​ ​i​ ​constant, jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci que​ ​romprà​ ​la​ ​gent que​ ​ara​ ​vol​ ​ser​ ​lliure i​ ​estima​ ​la​ ​vida, que​ ​exigeix​ ​les​ ​coses que​ ​li​ ​han​ ​negat.

Jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci antic​ ​i​ ​molt​ ​llarg, jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci que​ ​no​ ​és​ ​resignat.

Jo​ ​vinc​ ​d'un​ ​silenci que​ ​la​ ​gent​ ​romprà jo​ ​vinc​ ​d'una​ ​lluita que​ ​és​ ​sorda​ ​i​ ​constant.

AIGUAMARINA Josep​​ Maria​​de​​Sagarra

Voldria​ ​ni​ ​molt​ ​ni​ ​poc: ésser​ ​lliure​ ​com​ ​una​ ​ala, i​ ​no​ ​mudar-me​ ​del​ ​lloc platejat​ ​d'aquesta​ ​cala; i​ ​encendre​ ​el​ ​foc del​ ​pensament​ ​que​ ​vibra, i​ ​llegir​ ​només​ ​un​ ​llibre antic, sense​ ​dubte,​ ​ni​ ​enveja,​ ​ni​ ​enemic.

I​ ​no​ ​saber​ ​on​ ​anirem, quan​ ​la​ ​mort​ ​ens​ ​cridi​ ​al​ ​tàlem: creure​ ​en​ ​la​ ​fusta​ ​del​ ​rem, i​ ​en​ ​la​ ​fusta​ ​de​ ​l'escàlem.

I​ ​fer​ ​tot​ ​el​ ​que​ ​fem, oberts​ ​de​ ​cor​ ​i​ ​de​ ​parpelles i​ ​amb​ ​tots​ ​els​ ​cinc​ ​sentits; sense​ ​la​ ​por​ ​de​ ​jeure​ ​avergonyits

quan​ ​surtin​ ​les​ ​estrelles.

Comprendre​ ​indistintament rosa​ ​i​ ​espina; i​ ​estimar​ ​aquest​ ​moment, i​ ​aquesta​ ​mica​ ​de​ ​vent, i​ ​el​ ​teu​ ​amor,​ ​transparent com​ ​una​ ​aiguamarina.

JO Guillem​​ Viladot

LA​​TERRA

DUES​​ PLANES M.​​ Àngels​​Anglada

He​ ​estimat​ ​el​ ​Montseny​ ​sense​ ​ametistes, la​ ​plana​ ​adusta​ ​en​ ​els​ ​seus​ ​llargs​ ​hiverns, els​ ​vels​ ​espessos​ ​d’imprecisa​ ​boira.

Conec​ ​el​ ​ressò​ ​clar​ ​de​ ​les​ ​campanes als​ ​vells​ ​carrers​ ​de​ ​la​ ​ciutats​ ​dels​ ​sants, a​ ​la​ ​plaça​ ​on​ ​van​ ​penjar​ ​en​ ​Bac​ ​de​ ​Roda.

Camí​ ​dels​ ​vents,​ ​he​ ​estimat​ ​l’altra​ ​plana, els​ ​vols​ ​de​ ​les​ ​gavines​ ​als​ ​sembrats, les​ ​aigües,​ ​com​ ​nosaltres,​ ​indecises.

Somrient,​ ​l’alabastre​ ​de​ ​les​ ​verges dins​ ​els​ ​seus​ ​temples​ ​de​ ​color​ ​de​ ​temps.

El​ ​mar,​ ​que​ ​va​ ​ser​ ​un​ ​dia​ ​camí​ ​nostre.

VOLUPTAT​​DE​​L'ENYOR Pere​​ Quart

Tenacíssima,​ ​càndida​ ​enyorança, fillola​ ​del​ ​desig​ ​i​ ​la​ ​recança, trista​ ​amorosa​ ​de​ ​l'amor​ ​que​ ​es​ ​frisa, crida​ ​els​ ​estels,​ ​besa​ ​la​ ​brisa!

Puresa​ ​del​ ​record​ ​extenuant-se en​ ​el​ ​miratge​ ​d'una​ ​pàtria​ ​grisa, feta​ ​del​ ​somni​ ​que​ ​matisa el​ ​roig,​ ​el​ ​blau​ ​i​ ​el​ ​blanc​ ​de​ ​França.

L'àngel​ ​t'inspira​ ​i​ ​et​ ​manté​ ​el​ ​diable, oh​ ​febre​ ​miserable d'un​ ​dolorós​ ​i​ ​delitós​ ​amor, tan​ ​prenedor,​ ​que​ ​un​ ​dia,​ ​per​ ​ventura honor​ ​refet​ ​i​ ​llar​ ​segura, enyoraré​ ​l'enyor.

SÚNION Carles​​ Riba

Súnion!​ ​T'evocaré​ ​de​ ​lluny​ ​amb​ ​un​ ​crit​ ​d'alegria, tu​ ​i​ ​el​ ​teu​ ​sol​ ​lleial,​ ​rei​ ​de​ ​la​ ​mar​ ​i​ ​del​ ​vent: pel​ ​teu​ ​record,​ ​que​ ​em​ ​dreça,​ ​feliç​ ​de​ ​sal​ ​exaltada, amb​ ​el​ ​teu​ ​marbre​ ​absolut,​ ​noble​ ​i​ ​antic​ ​jo​ ​com​ ​ell.

Temple​ ​mutilat,​ ​desdenyós​ ​de​ ​les​ ​altres​ ​columnes que​ ​en​ ​el​ ​fons​ ​del​ ​teu​ ​salt,​ ​sota​ ​l'onada​ ​rient, dormen​ ​l'eternitat!​ ​Tu​ ​vetlles,​ ​blanc​ ​a​ ​l'altura, pel​ ​mariner,​ ​que​ ​per​ ​tu​ ​veu​ ​ben​ ​girat​ ​el​ ​seu​ ​rumb; per​ ​l'embriac​ ​del​ ​teu​ ​nom,​ ​que​ ​a​ ​través​ ​de​ ​la​ ​nua​ ​garriga ve​ ​a​ ​cercar-te,​ ​extrem​ ​com​ ​la​ ​certesa​ ​dels​ ​déus; per​ ​l'exiliat​ ​que​ ​entre​ ​arbredes​ ​fosques​ ​t'albira súbitament,​ ​oh​ ​precís,​ ​oh​ ​fantasmal!​ ​i​ ​coneix per​ ​ta​ ​força​ ​la​ ​força​ ​que​ ​el​ ​salva​ ​als​ ​cops​ ​de​ ​fortuna, ric​ ​del​ ​que​ ​ha​ ​donat,​ ​i​ ​en​ ​sa​ ​ruïna​ ​tan​ ​pur.

A​​MALLORCA​​DURANT​​ LA​​ GUERRA​​ CIVIL Bartomeu​​Rosselló-Pòrcel

Verdegen​ ​encara​ ​aquells​ ​camps i​ ​duren​ ​aquelles​ ​arbredes i​ ​damunt​ ​del​ ​mateix​ ​atzur es​ ​retallen​ ​les​ ​meves​ ​muntanyes.

Allí​ ​les​ ​pedres​ ​invoquen​ ​sempre la​ ​pluja​ ​difícil,​ ​la​ ​pluja​ ​blava que​ ​ve​ ​de​ ​tu,​ ​cadena​ ​clara, serra,​ ​plaer,​ ​claror​ ​meva!

Sóc​ ​avar​ ​de​ ​la​ ​llum​ ​que​ ​em​ ​resta​ ​dins​ ​els​ ​ulls i​ ​que​ ​em​ ​fa​ ​tremolar​ ​quan​ ​et​ ​recordo!

Ara​ ​els​ ​jardins​ ​hi​ ​són​ ​com​ ​músiques i​ ​em​ ​torben,​ ​em​ ​fatiguen​ ​com​ ​en​ ​un​ ​tedi​ ​lent.

El​ ​cor​ ​de​ ​la​ ​tardor​ ​ja​ ​s'hi​ ​marceix, concertat​ ​amb​ ​fumeres​ ​delicades.

I​ ​les​ ​herbes​ ​es​ ​cremen​ ​a​ ​turons de​ ​cacera,​ ​entre​ ​somnis​ ​de​ ​setembre i​ ​boires​ ​entintades​ ​de​ ​capvespre.

Tota​ ​la​ ​meva​ ​vida​ ​es​ ​lliga​ ​a​ ​tu, com​ ​en​ ​la​ ​nit​ ​les​ ​flames​ ​a​ ​la​ ​fosca.

MATÍ​​ AL​​CEMENTIRI​​DE​​ MONTJUÏC Joan​​ Margarit

He​ ​pujat​ ​a​ ​la​ ​muntanya​ ​de​ ​les​ ​tombes.

He​ ​vingut​ ​fins​ ​aquí​ ​travessant​ ​l’erm de​ ​Can​ ​Tunis,​ ​nevat​ ​de​ ​plàstics​ ​grisos i​ ​xeringues,​ ​on​ ​vaguen​ ​tremolosos els​ ​ionquis​ ​com​ ​estàtues​ ​de​ ​draps.

Diuen​ ​que​ ​l’Ajuntament​ ​vol​ ​arrasar-ho, cobrir​ ​de​ ​formigó​ ​aquests​ ​camps​ ​d’herbotes davant​ ​l’enorme​ ​reixa​ ​de​ ​la​ ​porta del​ ​cementiri,​ ​alçat​ ​enfront​ ​del​ ​mar.

Serà​ ​pels​ ​morts​ ​més​ ​mala​ ​companyia: els​ ​difunts,​ ​el​ ​seu​ ​mur​ ​i​ ​el​ ​seu​ ​silenci s’adiuen​ ​amb​ ​els​ ​ionquis,​ ​com​ ​soldats vagant​ ​perduts​ ​després​ ​de​ ​la​ ​derrota.

Pujant​ ​pel​ ​vell​ ​camí​ ​davant​ ​del​ ​port vaixells​ ​i​ ​grues​ ​es​ ​van​ ​fent​ ​petites i​ ​el​ ​mar​ ​es​ ​va​ ​eixamplant.​ ​Aquí, en​ ​el​ ​lloc​ ​més​ ​alt, estàs​ ​salvada​ ​del​ ​dolor​ ​del​ ​món.

D'UNA​​ TERRA​​(II) Joan​​ Margarit

M'alegrava​ ​d'anar​ ​sentint​ ​pel​ ​bosc el​ ​so​ ​de​ ​la​ ​destral​ ​del​ ​llenyataire, en​ ​la​ ​cremosa​ ​quietud​ ​de​ ​l'aire fragant​ ​de​ ​ruda​ ​i​ ​fum​ ​de​ ​lligabosc.

Tu,​ ​llenyataire,​ ​com​ ​un​ ​déu​ ​abats arbres​ ​de​ ​somni,​ ​de​ ​llegenda​ ​obscura, en​ ​l'aire​ ​màgic​ ​de​ ​les​ ​soledats: allà​ ​a​ ​l'estiu​ ​el​ ​ventijol​ ​murmura, l'abella​ ​liba​ ​romanins​ ​fadats i​ ​corre​ ​una​ ​aigua​ ​cristal.lina​ ​i​ ​dura.

L'AMOR

DE​​ PARAR​​I​​DESPARAR​​ TAULA Maria​​ Mercè​​Marçal

Amor,​ ​saps?,​ ​tot​ ​avui,​ ​la​ ​meva​ ​porta frisant​ ​per​ ​fer-te​ ​pas​ ​s'obria​ ​sola.

S'han​ ​omplert​ ​de​ ​viandes​ ​plats​ ​i​ ​taula.

Tot​ ​resplendia​ ​en​ ​els​ ​cristalls​ ​de​ ​l'aigua.

El​ ​julivert​ ​s'ha​ ​refet.​ ​(El​ ​rellotge toca​ ​les​ ​cinc.​ ​Vindràs?)​ ​Tota​ ​la​ ​casa avui​ ​no​ ​sembla​ ​la​ ​mateixa​ ​casa.

Creix​ ​l'orenga​ ​i​ ​s'enfila​ ​per​ ​la​ ​porta.

La​ ​fruita​ ​accepta​ ​el​ ​repte​ ​del​ ​rellotge.

(Ja​ ​ho​ ​sé:​ ​les​ ​sis,​ ​i​ ​encara​ ​parlo​ ​sola!)

A​ ​l'aigüera​ ​vessunya​ ​un​ ​somni​ ​d'aigua i​ ​plou​ ​desig​ ​a​ ​raig​ ​sobre​ ​la​ ​taula.

Amor…(Les​ ​set:​ ​no​ ​véns.​ ​Sota​ ​la​ ​taula s'amaguen​ ​els​ ​neguits:​ ​Fora​ ​de​ ​casa la​ ​tristesa!)​ ​Quin​ ​goig​ ​els​ ​dits​ ​de​ ​l'aigua acaronant​ ​rajoles!​ ​Pany​ ​i​ ​porta com​ ​floriran​ ​quan​ ​tu​ ​arribis!​ ​Solament​ ​vull​ ​que​ ​calli​ ​aquest​ ​rellotge.

Toquen​ ​dos​ ​quarts​ ​de​ ​vuit.​ ​Sóc​ ​el​ ​rellotge que​ ​amb​ ​minuts​ ​i​ ​segons​ ​paro​ ​la​ ​taula.

Toco​ ​les​ ​vuit​ ​i,​ ​del​ ​cap​ ​a​ ​la​ ​sola de​ ​la​ ​sabata,​ ​sento​ ​que​ ​la​ ​casa ja​ ​no​ ​sé​ ​si​ ​és​ ​meva.​ ​Per​ ​la​ ​porta fuig,​ ​enyorat,​ ​el​ ​cor​ ​desfet​ ​de​ ​l’aigua.

Toco​ ​les​ ​nou​ ​i​ ​les​ ​deu,​ ​i​ ​sóc​ ​l'aigua gebrada​ ​a​ ​les​ ​agulles​ ​del​ ​rellotge.

Amunt​ ​i​ ​avall​ ​ja​ ​no​ ​sóc​ ​jo​ ​qui​ ​em​ ​porta.

Per​ ​encobrir​ ​neguits​ ​ja​ ​no​ ​tinc​ ​taula.

Trenco​ ​el​ ​mirall​ ​i​ ​em​ ​rediu​ ​que​ ​sóc​ ​sola.

Puja​ ​el​ ​desig​ ​i​ ​clivella​ ​la​ ​casa.

Per​ ​les​ ​escletxes,​ ​veus?,​ ​fujo​ ​de​ ​casa, raiera​ ​d'aquest​ ​foc​ ​que​ ​invoca​ ​l'aigua.

(Vindràs​ ​quan​ ​morirà​ ​l'hora​ ​més​ ​sola?)

La​ ​fruita​ ​perd​ ​l'aposta​ ​amb​ ​el​ ​rellotge i​ ​la​ ​tardor​ ​fa​ ​el​ ​ple​ ​damunt​ ​la​ ​taula.

Res​ ​no​ ​troba​ ​sortida​ ​per​ ​cap​ ​porta.

La​ ​nit​ ​truca​ ​a​ ​la​ ​porta​ ​i​ ​ve​ ​ben​ ​sola: Desparo​ ​taula​ ​i​ ​nego​ ​dins​ ​de​ ​l'aigua desig,​ ​rellotge,​ ​orenga,​ ​plats,​ ​cor,​ ​casa.

CAMBRA​​DE​​TARDOR Gabriel​​ Ferrater

La​ ​persiana,​ ​no​ ​del​ ​tot​ ​tancada,​ ​com un​ ​esglai​ ​que​ ​es​ ​reté​ ​de​ ​caure​ ​a​ ​terra, no​ ​ens​ ​separa​ ​de​ ​l’aire.​ ​Mira,​ ​s’obren trenta-set​ ​horitzons​ ​rectes​ ​i​ ​prims, però​ ​el​ ​cor​ ​els​ ​oblida.​ ​Sense​ ​enyor se’ns​ ​va​ ​morint​ ​la​ ​llum,​ ​que​ ​era​ ​color de​ ​mel,​ ​i​ ​ara​ ​és​ ​color​ ​d’olor​ ​de​ ​poma.

Que​ ​lent​ ​el​ ​món,​ ​que​ ​lent​ ​el​ ​món,​ ​que​ ​lenta la​ ​pena​ ​per​ ​les​ ​hores​ ​que​ ​se’n​ ​van de​ ​pressa.​ ​Digues,​ ​te’n​ ​recordaràs d’aquesta​ ​cambra?

«Me​ ​l’estimo​ ​molt.

Aquelles​ ​veus​ ​d’obrers​ ​―​ ​Què​ ​són?»

Paletes: manca​ ​una​ ​casa​ ​a​ ​la​ ​mançana.

«Canten, i​ ​avui​ ​no​ ​els​ ​sento.​ ​Criden,​ ​riuen, i​ ​avui​ ​que​ ​callen​ ​em​ ​fa​ ​estrany».

Que​ ​lentes les​ ​fulles​ ​roges​ ​de​ ​les​ ​veus,​ ​que​ ​incertes quan​ ​vénen​ ​a​ ​colgar-nos.​ ​Adormides, les​ ​fulles​ ​dels​ ​meus​ ​besos​ ​van​ ​colgant els​ ​recers​ ​del​ ​teu​ ​cos,​ ​i​ ​mentre​ ​oblides les​ ​fulles​ ​altes​ ​de​ ​l’estiu,​ ​els​ ​dies oberts​ ​i​ ​sense​ ​besos,​ ​ben​ ​al​ ​fons el​ ​cos​ ​recorda:​ ​encara tens​ ​la​ ​pell​ ​mig​ ​del​ ​sol,​ ​mig​ ​de​ ​la​ ​lluna.

LA​​ CARN​​VOL​​CARN Vicent​​ Andrés​​Estellés

No​ ​hi​ ​havia​ ​a​ ​València​ ​dos​ ​amants​ ​com​ ​nosaltres.

Feroçment​ ​ens​ ​amàvem​ ​del​ ​matí​ ​a​ ​la​ ​nit.

Tot​ ​ho​ ​recorde​ ​mentre​ ​vas​ ​estenent​ ​la​ ​roba.

Han​ ​passat​ ​anys,​ ​molt​ ​anys;​ ​han​ ​passat​ ​moltes​ ​coses.

De​ ​sobte​ ​encara​ ​em​ ​pren​ ​aquell​ ​vent​ ​o​ ​l'amor i​ ​rodolem​ ​per​ ​terra​ ​entre​ ​abraços​ ​i​ ​besos.

No​ ​comprenem​ ​l'amor​ ​com​ ​un​ ​costum​ ​amable, com​ ​un​ ​costum​ ​pacífic​ ​de​ ​compliment​ ​i​ ​teles (i​ ​que​ ​ens​ ​perdone​ ​el​ ​cast​ ​senyor​ ​López-Picó).

Es​ ​desperta,​ ​de​ ​sobte,​ ​com​ ​un​ ​vell​ ​huracà, i​ ​ens​ ​tomba​ ​en​ ​terra​ ​els​ ​dos,​ ​ens​ ​ajunta,​ ​ens​ ​empeny.

Jo​ ​desitjava,​ ​a​ ​voltes,​ ​un​ ​amor​ ​educat i​ ​en​ ​marxa​ ​el​ ​tocadiscos,​ ​negligentment​ ​besant-te, ara​ ​un​ ​muscle​ ​i​ ​després​ ​el​ ​peço​ ​d'una​ ​orella.

El​ ​nostre​ ​amor​ ​es​ ​un​ ​amor​ ​brusc​ ​i​ ​salvatge i​ ​tenim​ ​l'enyorança​ ​amarga​ ​de​ ​la​ ​terra,

d'anar​ ​a​ ​rebolcons​ ​entre​ ​besos​ ​i​ ​arraps.

Què​ ​voleu​ ​que​ ​hi​ ​faça!​ ​Elemental,​ ​ja​ ​ho​ ​sé.

Ignorem​ ​el​ ​Petrarca​ ​i​ ​ignorem​ ​moltes​ ​coses.

Les​ ​Estances​ ​de​ ​Riba​ ​i​ ​les​ ​Rimas​ ​de​ ​Bécquer.

Després,​ ​tombats​ ​en​ ​terra​ ​de​ ​qualsevol​ ​manera, comprenem​ ​que​ ​som​ ​bàrbars,​ ​i​ ​que​ ​aixòno​ ​deu​ ​ser, que​ ​no​ ​estem​ ​en​ ​l'edat,​ ​i​ ​tot​ ​això​ ​i​ ​allò.

No​ ​hi​ ​havia​ ​a​ ​València​ ​dos​ ​amants​ ​com​ ​nosaltres, car​ ​d'amants​ ​com​ ​nosaltres​ ​en​ ​son​ ​parits​ ​ben​ ​pocs.

ELEGIES​​DE​​LA​​REPRESA Rosa​​ Leveroni

​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​VI No​ ​em​ ​preguntis,​ ​amor,​ ​per​ ​què​ ​t'estimo, si​ ​no​ ​trobo​ ​raons.​ ​¿Però​ ​podria dir-te​ ​del​ ​rossinyol​ ​la​ ​meravella ni​ ​el​ ​batec​ ​de​ ​la​ ​sang,​ ​ni​ ​la​ ​segura dolcesa​ ​de​ ​l'arrel​ ​dins​ ​de​ ​la​ ​terra, ni​ ​aquest​ ​plorar​ ​suau​ ​de​ ​les​ ​estrelles? ¿És​ ​que​ ​sabries,​ ​cert,​ ​l'ardent​ ​misteri d'unes​ ​ales​ ​signant​ ​l'atzur​ ​en​ ​calma, o​ ​el​ ​fluir​ ​de​ ​la​ ​font,​ ​o​ ​de​ ​la​ ​branca aquest​ ​respir​ ​beat​ ​quan​ ​l'aire​ ​passa?...

No​ ​em​ ​preguntis,​ ​amor,​ ​per​ ​què​ ​t'estimo, si​ ​et​ ​tenia​ ​dins​ ​meu​ ​i​ ​ni​ ​sabria ja​ ​veure't​ ​com​ ​a​ ​tu,​ ​perquè​ ​respires dintre​ ​del​ ​meu​ ​respir,​ ​si​ ​dels​ ​meus​ ​somnis ets​ ​l'únic​ ​somni​ ​viu​ ​que​ ​no​ ​podria arrabassar​ ​la​ ​Mort...

SI​​ LA​​ DESPULLAVA Joan​​ Salvat​​Papasseit

Si​ ​la​ ​despullava oh,​ ​la​ ​meva​ ​amor! un​ ​botó​ ​que​ ​queia ja​ ​em​ ​donava​ ​goig -ara​ ​la​ ​bruseta i​ ​el​ ​cinyell​ ​tot​ ​pret, mel​ ​rosada​ ​i​ ​fresca la​ ​sina​ ​després: al​ ​mig​ ​de​ ​la​ ​toia clavellets​ ​vermells:

VISCA​​ L'AMOR Joan​​ Salvat​​Papasseit

Visca​ ​l'amor​ ​que​ ​m'ha​ ​dona​ ​l'amiga fresca​ ​i​ ​polida​ ​com​ ​un​ ​maig​ ​content!

Visca​ ​l'amor ​ ​l'he​ ​cridada​ ​i​ ​venia -tota​ ​era​ ​blanca​ ​com​ ​un​ ​glop​ ​de​ ​llet.

Visca​ ​l'amor​ ​que​ ​Ella​ ​també​ ​es​ ​delia: visca​ ​l'amor: ​ ​la​ ​volia​ ​i​ ​l'he​ ​pres.

MATÍ​​ AL​​BAR Francesc​​Parcerisas

S'han​ ​vist​ ​sovint​ ​al​ ​bar, a​ ​les​ ​hores​ ​de​ ​sol​ ​del​ ​migdia, quan​ ​l'enrenou​ ​del​ ​carrer desafia​ ​la​ ​piuladissa​ ​dels​ ​ocells, i​ ​es​ ​fiten​ ​només​ ​amb​ ​un​ ​somrís que​ ​creua​ ​l'abisme​ ​de​ ​les​ ​taules.

Ah!,​ ​si​ ​els​ ​acostessin​ ​ara, enderrocades​ ​les​ ​barreres​ ​que​ ​els​ ​separen!

Quin​ ​goig​ ​dels​ ​cossos,​ ​quin​ ​delit!

Però​ ​tot​ ​són​ ​cabòries.

No​ ​hi​ ​ha​ ​hagut​ ​mai​ ​res.

Mai​ ​no​ ​han​ ​creuat​ ​una​ ​paraula.

I​ ​encara​ ​seguiran​ ​així​ ​dies​ ​i​ ​dies, tot​ ​observant-se​ ​de​ ​lluny,​ ​indecisos, canviant​ ​només​ ​la​ ​timidesa​ ​del​ ​somrís per​ ​aquesta​ ​felicitat​ ​de​ ​la​ ​distància: un​ ​fil​ ​a​ ​punt​ ​de​ ​trencar-se.

FARÀS​​ DOS​​TRUCS​​I​​T'OBRIRÉ​​ LA​​ PORTA Feliu​​ Formosa

Faràs​ ​dos​ ​trucs​ ​i​ ​t’obriré​ ​la​ ​porta i​ ​no​ ​em​ ​sabré​ ​avenir​ ​que​ ​siguis​ ​tu.

Et​ ​faré​ ​entrar​ ​al​ ​meu​ ​pis,​ ​que​ ​desconeixes i​ ​que​ ​només​ ​és​ ​fet​ ​per​ ​subsistir-hi.

Però​ ​m’hi​ ​trobaràs,​ ​qui​ ​sap​ ​per​ ​quin designi​ ​inescrutable.​ ​Així​ ​que​ ​et​ ​fiquis al​ ​menjador,​ ​veuràs​ ​el​ ​teu​ ​retrat i​ ​els​ ​nostres​ ​llibres.​ ​Sonarà​ ​el​ ​nocturn.

Fullejaràs​ ​potser​ ​Virginia​ ​Woolf.

Vindré​ ​darrere​ ​teu​ ​amb​ ​el​ ​desig de​ ​sentir​ ​els​ ​teus​ ​cabells​ ​damunt​ ​la​ ​galta.

Amb​ ​tota​ ​la​ ​tendresa,​ ​et​ ​faré​ ​asseure en​ ​un​ ​dels​ ​vells​ ​seients​ ​que​ ​compartíem (durant​ ​els​ ​últims​ ​temps​ ​hi​ ​estudiaves el​ ​llarg​ ​monòleg​ ​d’una​ ​dona​ ​sola que​ ​tu​ ​no​ ​vas​ ​ser​ ​mai).​ ​Al​ ​teu​ ​davant, espiaré​ ​els​ ​teus​ ​ulls,​ ​el​ ​dolç​ ​somriure del​ ​teus​ ​llavis​ ​amables,​ ​mig​ ​oberts, i​ ​tot​ ​acabarà​ ​en​ ​una​ ​abraçada que​ ​serà​ ​la​ ​primera.​ ​No​ ​hi​ ​haurà ni​ ​passat​ ​ni​ ​futur.​ ​Tot​ ​serà​ ​lògic.

I​ ​aquest​ ​poema​ ​mai​ ​no​ ​haurà​ ​existit.

LA​​MORT

L’ESPERA Joan​​ Margarit

Tantes​ ​coses​ ​et​ ​troben​ ​a​ ​faltar.

Cada​ ​dia​ ​està​ ​ple​ ​d’instants​ ​que​ ​esperen les​ ​mans​ ​petites​ ​que,​ ​tantes​ ​vegades, van​ ​agafar​ ​les​ ​meves.

Ens​ ​hem​ ​d’acostumar​ ​a​ ​la​ ​teva​ ​absència.

Ja​ ​ha​ ​passat​ ​un​ ​estiu​ ​sense​ ​els​ ​teus​ ​ulls i​ ​el​ ​mar​ ​també​ ​s’hi​ ​haurà​ ​d’acostumar.

El​ ​teu​ ​carrer,​ ​durant​ ​molt​ ​temps​ ​encara, esperarà​ ​davant​ ​la​ ​porta, pacient,​ ​els​ ​teus​ ​passos.

No​ ​se’n​ ​cansarà​ ​mai​ ​perquè,​ ​esperar, ningú​ ​no​ ​ho​ ​fa​ ​tan​ ​bé​ ​com​ ​un​ ​carrer.

I​ ​jo​ ​sóc​ ​ple​ ​d’aquesta​ ​voluntat de​ ​ser​ ​tocat​ ​per​ ​tu,​ ​mirat​ ​per​ ​tu.

I​ ​que​ ​em​ ​diguis​ ​què​ ​fer​ ​amb​ ​la​ ​meva​ ​vida, mentre​ ​els​ ​dies​ ​de​ ​pluja​ ​o​ ​de​ ​cels​ ​blaus ja​ ​estan​ ​organitzant​ ​la​ ​soledat.

PATERNAL Joan​​ Maragall

Furient​ ​va​ ​esclatant​ ​l'odi​ ​per​ ​la​ ​terra, regalen​ ​sang​ ​les​ ​colltorçades​ ​testes, i​ ​cal​ ​anar​ ​a​ ​les​ ​festes, amb​ ​pit​ ​ben​ ​esforçat,​ ​com​ ​a​ ​la​ ​guerra.

A​ ​cada​ ​esclat​ ​mortal​ ​-​ ​la​ ​gent​ ​trèmula​ ​es​ ​gira: la​ ​crueltat​ ​que​ ​avança,​ ​-​ ​la​ ​por​ ​que​ ​s'enretira, se​ ​van​ ​partint​ ​el​ ​món...

Mirant​ ​el​ ​fill​ ​que​ ​mama,​ ​-la​ ​mare​ ​que​ ​sospita, el​ ​pare​ ​arruga​ ​el​ ​front.

Pro​ ​l'infant​ ​ignoscent, que​ ​deixa,​ ​satisfet,​ ​la​ ​buidada​ ​mamella, se​ ​mira​ ​an​ ​ell,​ ​-​ ​se​ ​mira​ ​an​ ​ella, i​ ​riu​ ​bàrbarament.

MORT​​ A​​ RAVENSBRUCK Montserrat​​Roig

El​ ​camp​ ​era​ ​un​ ​glop​ ​de​ ​nit lluny​ ​de​ ​tot​ ​i​ ​entre​ ​carenes.

La​ ​Carme​ ​s'està​ ​morint el​ ​seu​ ​plany​ ​es​ ​perd​ ​per​ ​sempre.

El​ ​camp​ ​era​ ​un​ ​glop​ ​de​ ​nit al​ ​nord​ ​ ​fum,​ ​vers​ ​el​ ​sud​ ​cendres.

Així​ ​jo​ ​no​ ​vull​ ​morir lluny​ ​els​ ​cels​ ​i​ ​les​ ​arbredes.

La​ ​Coloma​ ​que​ ​la​ ​sent a​ ​poc​ ​a​ ​poc​ ​s'hi​ ​arrossega.

Diu​ ​mentres​ ​l'estreny​ ​ben​ ​fort dolços​ ​mots​ ​a​ ​cau​ ​d'orella.

El​ ​camp​ ​era​ ​un​ ​glop​ ​de​ ​nit lluny​ ​de​ ​tot​ ​i​ ​entre​ ​carenes lluny​ ​de​ ​tot​ ​i​ ​entre​ ​carenes lluny,​ ​lluny.

CLOS/SOLC M.​​ Mercè​​Marçal

TOT​​ L'ENYOR​​DE​​DEMÀ Joan​​ Salvat​​Papasseit

Ara​ ​que​ ​estic​ ​al​ ​llit ​ ​malalt, ​ ​estic​ ​força​ ​content.

-Demà​ ​m'aixecaré​ ​ ​potser, i​ ​heus​ ​aquí​ ​el​ ​que​ ​m'espera: Unes​ ​places​ ​lluentes​ ​de​ ​claror, i​ ​unes​ ​tanques​ ​amb​ ​flors ​ ​ ​sota​ ​el​ ​sol, ​ ​ ​sota​ ​la​ ​lluna​ ​al​ ​vespre; i​ ​la​ ​noia​ ​que​ ​porta​ ​la​ ​llet que​ ​té​ ​un​ ​capet​ ​lleuger i​ ​duu​ ​un​ ​davantalet ​ ​amb​ ​unes​ ​vores​ ​fetes​ ​de​ ​puntes​ ​de​ ​coixí, ​ ​i​ ​una​ ​riall​ ​fresca.

I​ ​encara​ ​aquell​ ​vailet​ ​que​ ​cridarà​ ​el​ ​diari, i​ ​qui​ ​puja​ ​als​ ​tramvies

​ ​ ​i​ ​els​ ​baixa ​ ​ ​tot​ ​corrent.

I​ ​el​ ​carter que​ ​si​ ​passa​ ​i​ ​no​ ​em​ ​deixa​ ​cap​ ​lletra​ ​m'angoixa perquè​ ​no​ ​sé​ ​el​ ​secret ​ ​ ​de​ ​les​ ​altres​ ​que​ ​porta.

I​ ​també​ ​l'aeroplà que​ ​em​ ​fa​ ​aixecar​ ​el​ ​cap el​ ​mateix​ ​que​ ​em​ ​cridés​ ​una​ ​veu​ ​d'un​ ​terrat.

I​ ​les​ ​dones​ ​del​ ​barri ​ ​matineres qui​ ​travessen​ ​de​ ​pressa​ ​en​ ​direcció​ ​al​ ​mercat amb​ ​sengles​ ​cistells​ ​grocs, i​ ​retornen que​ ​sobreïxen​ ​les​ ​cols, i​ ​a​ ​vegades​ ​la​ ​carn, i​ ​d'un​ ​altre​ ​cireres​ ​vermelles.

I​ ​després​ ​l'adroguer, que​ ​treu​ ​la​ ​torradora​ ​del​ ​cafè ​ ​ ​i​ ​comença​ ​a​ ​rodar​ ​la​ ​maneta, i​ ​qui​ ​crida​ ​les​ ​noies i​ ​els​ ​hi​ ​diu:​ ​-Ja​ ​ho​ ​té​ ​tot?

I​ ​les​ ​noies​ ​somriuen ​ ​amb​ ​un​ ​somriure​ ​clar, que​ ​és​ ​el​ ​baume​ ​que​ ​surt​ ​de​ ​l'esfera​ ​que​ ​ell​ ​volta.

I​ ​tota​ ​la​ ​quitxalla​ ​del​ ​veïnat qui​ ​mourà​ ​tanta​ ​fressa​ ​perquè​ ​serà​ ​dijous i​ ​no​ ​anirà​ ​a​ ​l'escola.

I​ ​els​ ​cavalls​ ​assenyats ​ ​i​ ​els​ ​carreters​ ​dormits sota​ ​la​ ​vela​ ​en​ ​punxa que​ ​dansa​ ​en​ ​el​ ​seguit​ ​de​ ​les​ ​roderes.

I​ ​el​ ​vi​ ​que​ ​de​ ​tants​ ​dies​ ​no​ ​he​ ​begut.

I​ ​el​ ​pa,

posat​ ​a​ ​taula.

I​ ​l'escudella​ ​rossa, ​ ​fumejant.

I​ ​vosaltres​ ​ ​ ​amics, perquè​ ​em​ ​vindreu​ ​a​ ​veure i​ ​ens​ ​mirarem​ ​feliços.

Tot​ ​això​ ​bé​ ​m'espera ​ ​ ​si​ ​m'aixeco ​ ​ ​demà.

Si​ ​no​ ​em​ ​puc​ ​aixecar ​ ​ ​mai​ ​més, heus​ ​aquí​ ​el​ ​que​ ​m'espera: -Vosaltres​ ​restareu, per​ ​veure​ ​el​ ​bo​ ​que​ ​és​ ​tot: i​ ​la​ ​Vida i​ ​la​ ​Mort.

CANÇÓ​​ DE​​BRESSOL Vicent​​ Andrés​​Estellés

Jo​ ​tinc​ ​una​ ​Mort​ ​petita, meua​ ​i​ ​ben​ ​meua​ ​només.

Com​ ​jo​ ​la​ ​nodresc​ ​a​ ​ella, ella​ ​em​ ​nodreix​ ​igualment.

Jo​ ​tinc​ ​una​ ​Mort​ ​petita que​ ​trau​ ​els​ ​peus​ ​dels​ ​bolquers.

Només​ ​tinc​ ​la​ ​meua​ ​Mort i​ ​no​ ​necessite​ ​res.

Jo​ ​tinc​ ​una​ ​Mort​ ​petita, i​ ​és,​ ​d'allò​ ​meu,​ ​el​ ​més​ ​meu.

Molt​ ​més​ ​meua​ ​que​ ​la​ ​vida, amb​ ​mi​ ​va​ ​i​ ​amb​ ​mi​ ​se'n​ ​ve. És​ ​la​ ​meua​ ​ama,​ ​i​ ​és​ ​l'ama del​ ​corral​ ​i​ ​del​ ​carrer de​ ​la​ ​llimera​ ​i​ ​la​ ​parra i​ ​la​ ​flor​ ​del​ ​taronger.

EL​​TEMPS

TEMPS Joan​​ Vinyoli

Torna'm,​ ​ah,​ ​torna'm​ ​als​ ​anys de​ ​la​ ​noiesa, ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​amb​ ​els​ ​amics a​ ​la​ ​riera,​ ​amb​ ​els​ ​passeigs i​ ​les​ ​pistes​ ​de​ ​tenis ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​i​ ​el​ ​ping-pong. ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​No.​ ​No. Torna'm​ ​a​ ​la​ ​furiosa passió​ ​que​ ​de​ ​mi​ ​va​ ​fer​ ​un​ ​altre.

Ja​ ​no​ ​seré​ ​mai​ ​més​ ​el​ ​noi que​ ​feia​ ​jocs. ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​ ​I​ ​me​ ​n'alegro.

VISQUEM Catul

Visquem,​ ​estimada​ ​Lèsbia,​ ​i​ ​estimem-nos i​ ​considerem​ ​tots​ ​els​ ​rumors​ ​dels​ ​vells​ ​massa​ ​severs que​ ​no​ ​valguin​ ​ni​ ​un​ ​sol​ ​as!

Els​ ​sols​ ​poden​ ​pondre's​ ​i​ ​tornar: A​ ​nosaltres,​ ​quan​ ​la​ ​tènue​ ​llum​ ​s'apagui ens​ ​tocarà​ ​dormir​ ​una​ ​nit​ ​perpètua.

Fes-me​ ​mil​ ​petons,​ ​després​ ​cent, després​ ​uns​ ​altres​ ​mil,​ ​després​ ​un​ ​segon​ ​centenar, després​ ​fins​ ​a​ ​un​ ​altre​ ​miler,​ ​i​ ​cent​ ​més, i​ ​després,​ ​quan​ ​ens​ ​n'haguem​ ​fet​ ​molts​ ​milers, els​ ​descomptarem​ ​per​ ​tal​ ​de​ ​no​ ​saber-los o​ ​perquè​ ​algun​ ​envejós​ ​no​ ​pugui​ ​envejar-nos en​ ​saber​ ​que​ ​hi​ ​ha​ ​hagut​ ​tants​ ​petons.

WALT​​ WHITMAN Aprofita​​ el​​dia​​d'avui

No​ ​deixis​ ​que​ ​acabi​ ​sense​ ​haver​ ​crescut​ ​una​ ​mica,​ ​sense​ ​haver​ ​estat​ ​feliç, sense​ ​haver​ ​alimentat​ ​els​ ​teus​ ​somnis.

No​ ​et​ ​deixis​ ​vèncer​ ​pel​ ​desànim.​ ​No​ ​permetis​ ​que​ ​ningú​ ​et​ ​tregui​ ​el dret​ ​d’expressar-te,​ ​que​ ​és​ ​gairebé​ ​un​ ​deure.

No​ ​abandonis​ ​les​ ​teves​ ​ànsies​ ​de​ ​fer​ ​de​ ​la​ ​teva​ ​vida​ ​alguna​ ​cosa​ ​extraordinària…

No​ ​deixis​ ​de​ ​creure​ ​que​ ​les​ ​paraules​ ​i​ ​la​ ​poesia,​ ​sí​ ​que​ ​poden​ ​canviar​ ​al món,​ ​perquè,​ ​passi​ ​el​ ​que​ ​passi,​ ​la​ ​nostra​ ​essència​ ​està​ ​intacta.

Som​ ​éssers​ ​humans​ ​plens​ ​de​ ​passió,​ ​la​ ​vida​ ​és​ ​desert​ ​i​ ​és​ ​oasi.

Ens​ ​tomba,​ ​ens​ ​fa​ ​mal,​ ​ens​ ​converteix​ ​en​ ​protagonistes​ ​de​ ​la​ ​nostra pròpia​ ​història.

Encara​ ​que​ ​el​ ​vent​ ​bufi​ ​en​ ​contra,​ ​la​ ​poderosa​ ​obra​ ​continua.​ ​I​ ​tu pots​ ​aportar​ ​una​ ​estrofa​ ​…

No​ ​deixis​ ​mai​ ​de​ ​somiar,​ ​perquè​ ​només​ ​en​ ​somnis​ ​pot​ ​ser​ ​lliure​ ​l’home.

No​ ​caiguis​ ​en​ ​el​ ​pitjor​ ​dels​ ​errors:​ ​el​ ​silenci.​ ​La​ ​majoria​ ​viu​ ​en​ ​un silenci​ ​espantós.​ ​No​ ​et​ ​resignis,​ ​fuig​ ​…

“Jo​ ​emeto​ ​el​ ​meu​ ​crit​ ​per​ ​les​ ​teulades​ ​d’aquest​ ​món”,​ ​diu​ ​el​ ​poeta; valora​ ​la​ ​bellesa​ ​de​ ​les​ ​coses​ ​simples,​ ​es​ ​pot​ ​fer​ ​poesia​ ​sobre​ ​les petites​ ​coses.

No​ ​traeixis​ ​les​ ​teves​ ​creences,​ ​tots​ ​mereixem​ ​ser​ ​acceptats.

No​ ​podem​ ​remar​ ​en​ ​contra​ ​de​ ​nosaltres​ ​mateixos,​ ​això​ ​transforma​ ​la vida​ ​en​ ​un​ ​infern.

Gaudeix​ ​del​ ​pànic​ ​que​ ​provoca​ ​tenir​ ​la​ ​vida​ ​per​ ​davant.

Viu​ ​intensament,​ ​sense​ ​mediocritats.

Pensa​ ​que​ ​en​ ​tu​ ​està​ ​el​ ​futur,​ ​i​ ​assumeix​ ​la​ ​tasca​ ​amb​ ​orgull​ ​i​ ​sense​ ​por.

Aprèn​ ​dels​ ​qui​ ​poden​ ​ensenyar-te.​ ​Les​ ​experiències​ ​dels​ ​qui​ ​es​ ​van alimentar​ ​dels​ ​nostres​ ​“Poetes​ ​Morts”,​ ​t’ajudaran​ ​a​ ​caminar​ ​per​ ​la​ ​vida.

La​ ​societat​ ​d’avui​ ​som​ ​nosaltres,​ ​els​ ​“Poetes​ ​Vius”.

No​ ​permetis​ ​que​ ​la​ ​vida​ ​et​ ​passi​ ​a​ ​tu,​ ​sense​ ​que​ ​tu​ ​la​ ​visquis.

UN​​ VELL Konstantinos​​Kavafis

Al​ ​cafè​ ​sorollós,​ ​a​ ​dins,​ ​hi​ ​seu​ ​un​ ​vell amb​ ​el​ ​cap​ ​cot​ ​damunt​ ​la​ ​taula.​ ​Davant​ ​d'ell té​ ​el​ ​diari,​ ​i​ ​ningú​ ​no​ ​li​ ​fa​ ​companyia.

I,​ ​en​ ​el​ ​menyspreu​ ​del​ ​seu​ ​pobre​ ​cos​ ​envellit, pensa​ ​que,​ ​al​ ​cap​ ​dels​ ​anys,​ ​a​ ​penes​ ​ha​ ​gaudit de​ ​quan​ ​tenia​ ​enginy,​ ​bellesa​ ​i​ ​vigoria.

Ja​ ​ho​ ​sap,​ ​que​ ​s'ha​ ​fet​ ​vell,​ ​prou​ ​que​ ​ho​ ​nota i​ ​que​ ​ho​ ​veu.

I​ ​és​ ​com​ ​si​ ​fos​ ​ahir,​ ​que​ ​era​ ​un​ ​galifardeu.

Quin​ ​interval​ ​més​ ​curt!​ ​Que​ ​curt​ ​li​ ​sembla​ ​ara!

Comprèn​ ​fins​ ​a​ ​quin​ ​punt​ ​el​ ​Seny​ ​l'ha​ ​ensarronat, el​ ​mentider,​ ​a​ ​qui​ ​ell​ ​es​ ​confià​ ​-l'orat-, que​ ​li​ ​deia:​ ​“Demà.​ ​Tens​ ​molt​ ​de​ ​temps,​ ​encara”.

Rememora​ ​els​ ​impulsos​ ​que​ ​reprimí,​ ​la​ ​por i​ ​el​ ​goig​ ​sacrificat.​ ​I​ ​cada​ ​ocasió perduda​ ​ara​ ​fa​ ​escam​ ​del​ ​seu​ ​tan​ ​foll​ ​saber. ...Però,​ ​de​ ​tant​ ​de​ ​rumiar,​ ​tant​ ​recordar, el​ ​vell​ ​s'ha​ ​atabalat.​ ​I​ ​es​ ​deixa​ ​adormissar, repenjant-se​ ​damunt​ ​la​ ​taula​ ​del​ ​cafè.