Quan la segona va de primera

Bé que li dono una segona (i fins i tot tercera i quarta....) oportunitat a aquells texans que m’agraden tant, però que em van justos de cintura i que seure quan els duc posats no és diguem-ne la comoditat d’un xandall. Bé que li dono una segona oportunitat a aquella màquina del gimnàs que se’m resisteix, però que sé que quan la domini m’anirà tan bé per l’esquena. Bé que li dono una segona oportunitat a les cloïsses d’aquell bar que són extremadament delicioses, però que algun dia han aparegut amb sorra i m’han ben aixafat el sopar. A la vida, em passo el dia donant segones oportunitats, però no ho havia fet mai amb una relació amorosa: a casa, els exs, han sigut exs per sempre. Menys ara, que he donat una segona oportunitat. I penso que és la millor decisió que hauria pogut prendre tenint en compte els últims mesos que estem vivint plegats. I si mai falla alguna cosa? Segur que les ruptures també es mereixen una segona oportunitat. Mentrestant, seguirem gaudint d’aquesta segona que va de primera.