Àlex Serra “Ningú vol ser mossèn”

Alegre, loquaç, intel·ligent: Àlex Serra, el mossèn més jove de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, inspira energia i passió als seus 28 anys. Es va criar a Sabadell, però gràcies a uns amics de Sant Cugat va consolidar la seva aposta per Déu. De petit volia ser bomber, inventor o policia, però va decidir canviar la seva vida d’adolescent “de festa i sense sentit” per entrar al seminari a estudiar la carrera de Filosofia i Teologia. Un llarg procés per acabar de nou a Sant Cugat “compartint pis” amb mossèn Emili Marlés. Amb el seu esperit incombustible li falten hores a l’agenda i reconeix que el matí és el seu moment preferit del dia. A l’hora de dinar, si el voleu impressionar: macarrons a la cardinale. I si quan acaba la jornada té un moment per veure una sèrie, ens recomana The Chosen. Una producció que parla de la vida de Jesús i que s’ha finançat amb micromecenatge. L’adquisició d’un quadre penjat al seu despatx n’és la prova. L’Àlex assegura que “viure l’alegria de la fe et canvia la vida”, ho voleu provar?

Hem quedat després de la missa i de camí fins a la cafeteria has parlat amb moltes persones… És així el teu dia a dia?

És així, ja ho has vist. És una cosa molt maca perquè la gent em té confiança, no perquè sigui Àlex Serra sinó perquè soc mossèn. No venen per mi, venen per Déu.

Ser mossèn és pura vocació? S’ha de ser d’una manera especial? Ningú neix sent mossèn, més ben dit, ningú vol ser mossèn. Jo no volia ser mossèn. Tot el que implica i el que aparentment, a ulls del món, renuncies és molt sacrificat, però després guanyes molt més. Ser mossèn és un regal.

A què has renunciat?

Jo me’n volia anar a Londres a estudiar Publicitat i Relacions Públiques. Era el meu gran desig. Però de cop i volta tot canvia.

Què va canviar?

Jo soc de Sabadell, però vaig tenir un grup d’amics a Sant Cugat i vaig començar a venir a missa aquí per aquesta amistat, i és quan va començar a sorgir. És una cosa que sents tan forta dins teu que et fa fer el pas, et dona la força i la capacitat de deixar-ho tot, i finalment et fa més feliç. Amb perspectiva penso: com pot ser?

Encara hi ha un dia que dubtis?

No, puc tenir dies millors o pitjors, segurament per l’estrès o per no poder arribar a tot, però el fet de ser mossèn no ho dubto. No concebo un dia sense fer missa.

Fas missa cada dia?

Cada dia, i els diumenges en plena pandèmia en vam arribar a fer 5 al dia.

Com és el teu dia a dia?

Em llevo a les 7 h del matí (amb dos despertadors!) al segon pis de la parròquia. Visc amb mossèn Emili, som companys de pis! (riu). Comencem el dia resant, després fent missa. Més tard (mira l’agenda del mòbil) és moment de parlar amb la gent, m’encanta, ho gaudeixo! Faig feina per a la parròquia a Sant Cugat i a la vegada a la delegació de joventut al Vallès Occidental i Oriental. Reunions amb diferents equips de persones, despatx, catequesi, grups de joves, la missa de la tarda, i… Cada dia a la nit hi ha alguna cosa. Ser mossèn és una passada!

En què quedem? Ningú vol ser mossèn o és una passada? No ho vols ser, però després reps més. Que un jove que està en les drogues deixi l’addicció i comenci a seguir el senyor és un miracle avui dia. Tenim el Monestir a Sant Cugat gràcies a Jesucrist. Ens han enganyat a tos des de fa 200 anys o Déu existeix. Si ens han enganyat a tots ho han fet super bé, són uns cracks!

Ser mossèn és una feina?

Si fos una feina faria només 8 hores.

Tens dies lliures?

No, tot i que hauria de ser així. El bisbe sempre diu que ens hem d’agafar un dia lliure, però per més que ho intento és impossible. Sempre surten coses, i a la tercera ja no puc dir que no.

Saps dir que no?

Això sembla una consulta del psicòleg! (riu) Abans no en sabia. És una cosa que s’aprèn, de fet n’estic aprenent. He de dir que no a fer casaments fora de Sant Cugat. Els convido que vinguin, però no puc recórrer Catalunya a no ser que sigui el meu germà, que també li he dit que vingui aquí!

Quanta gent ve a missa?

Unes 350 persones cada dia i els diumenges 2000.

És poc o molt?

Moltíssim! Cada diumenge conec a gent nova! A més, hi ha 100 voluntaris a les misses al llarg de la setmana. El més sorprenent és que el 99% de la gent ho fa voluntàriament sense rebre res a canvi, això diu molt d’ells!

Això sí que és una bogeria! És una parròquia molt viva que va creixent. Quan una parròquia funciona, la gent porta més amics.

Venen gràcies a la feina que feu?

Intentem fer les coses ben fetes, que no siguin un xurro. Nosaltres fem tot el que està a les nostres mans perquè la gent obri el cor. I si has sentit la paraula de Déu ja no podràs negar mai que ho has fet.

Què li diries a la gent que no ho ha sentit mai?

Dona-li una oportunitat. L’ésser humà és religiós per naturalesa. Li diria: estudia, llegeix i després decideix, perquè potser et fa la persona més feliç del món.

I a tu què et fa feliç, a banda de ser mossèn?

Fer esport. M’agrada molt jugar a futbol, squash, esquiar. M’agradaria viure a les pistes d’esquí, però no puc.

Seria innovador fer missa a les pistes! Ho he fet! Fer missa a dalt de tot és impressionant. Tot i que és una missa complicada si fa fred. Però quan veus la naturalesa veus la creació i et preguntes: qui ha fet això?

Quina relació tens amb el mòbil i les xarxes socials?

No tinc temps. Vaig ser de l’època del Facebook, Tuenti, Fotolog, hi vaig estar a tot… Semblo un iaio, però no fa tant temps, i em vaig viciar molt i vaig arribar a dedicar-hi tantes hores! Ara només tinc el Whatsapp i Youtube. Ah! I el Holyart, que és l’Amazon cristià.

Com diries que ets?

Extrovertit, molt alegre, intento estimar i cuidar molt a tothom… També m’equivoco i soc tan transparent que si estic malament ho sabràs. No m’agrada fingir. Amb els meus amics de tota la vida abans feia unes bromes que ara ja no faig, soc molt clar.

Tens relació amb els amics de sempre? 100%! A l’últim casament d’un d’ells, aquí al monestir, em vaig emocionar pensant com ens ha canviat la vida. Venim de passar de tot, de viure sense sentit, de sortir de festa, i ara ell cansant-se, mai ho hauríem dit, era dels que anava de flor en flor… Jo tampoc hauria sigut mossèn, eh!