Canals, punt i seguit

Parlar de Josep Canals un ja es fa a la idea que aquest cop hi haurà teca per omplir, doncs la seva relació amb l’art és molt més feixuga del que podrien semblar dues planes del magazine de TV Sant Cugat... Comença fa 62 anys amb la creació del primer concurs de pintura ràpida organitzat dins el Casal Parroquial, amb participació també del seu amic Ramon Pros. No és fins anys més tard que comença la seva carrera professional obrint a l’avinguda d’Alfons Sala (avui avinguda Lluís Companys) la primera galeria d’art estable que tindria Sant Cugat, era l’any 1973, ara fa 50 anys.

De bon començament de seguida va deixar clar que la seva aposta seria en pro de la recerca de nous talents, fet que el va portar a prendre part en nombroses exposicions, dins i fora del territori nacional. Exposicions que li han valgut unànimes elogis i reconeixements que han contribuït a fer realitat la dita de “Sant Cugat terra d’artistes”. És el cas de la seva obra més emblemàtica; la Biennal. La Mostra d’Art jove Contemporani Català, de la qual ell és inspirador i pare de la criatura. Una criatura que lamentablement fa uns mesos fou cancel·lada tot esperant l’arribada de nous aires. Perquè ens entenguem, nous projectes engrescadors que donessin sentit a la seva continuïtat com a gestor cultural.

D’en Josep Canals se li podrà discutir la manca de mà esquerra a l’hora de negociar, i la Biennal se’n va ressentir. En canvi, té al- tres habilitats més enllà de la pintura i l’escultura, és el cas de la música. Quan en Josep es deixa anar i aparca els seus quadres, les seves teles i els seus pinzells per parlar de música, només de música. El galerista es transforma en sentir el crit de guerra “els vells roqueros no moren mai”. I és que, el món d’en Canals, aquí faig un incís, és ple de matisos i sensibilitats a mercè d’inquietuds pròpies dels corrents transformadors que viu el poble, on la pintura i la música hi tenen molt a dir. Sobretot pintura i música de Rock and roll. La mateixa música que ens té atrapats des que teníem setze anys. Conec en Josep fa temps. Vam anar junts a l’escola, als Col·legits Nous (avui Joan Maragall), després cada un va prendre camins diferents. Ell més artístics, més creatius. Jo més... Com ho diria? Deixem-ho córrer. El que vinc a dir és que conec a en Canals de fa tant com els mateixos records que ens han acompanyat des que tenim ús de raó.

La Febre dels conjunts

Amb dues guitarres, un baix i una bateria aviat es tenia la música en marxa. No necessitàvem gaire més. Si de cas arrencar els primers balls amb la companyia d’un cubalibre a la mà, fet a granel i en un got llarg, les nits es feien curtes. A finals dels 60, la música preferida del jovent era la que es ballava en ambients musicals on la majoria eren versions italianes i franceses. Era la música de moda, la preferida pel jovent d’aquell temps que ballava en espais tan singulars com la pista d’estiu del Cine Principal o de La Unió Santcugatenca. En Canals, però, ja havia descobert la música de Johann Sebastian Bach, música que segons declara li té el cor-robat. El galerista es manifesta un enamorat de Bach, al que considera un fidel acompanyant de la vida. Per en Canals la música forma part del seu sentit més creatiu. Igual que el jovent d’aquella època que feien grups musicals aspirant a emmirallar-se en altres formacions, conjunts com Los Sírexs, Los Mustangs, Los Brincos... Mentre que a Sant Cugat els ídols preferits eren uns altres: The Darkness, Clan Junior, Almars, Tucans, Fatidics, Xinots... Tots amb les mateixes ganes i aspiracions d’arribar a ser algun dia tan populars com els mateixos The Beatles, The Rolling Stones, Elvis Presley... Somiar no costava res, era gratis.

Recordo les vetllades del Mònaco, nits inoblidables. Ara que sembla que tornin a ser d’actualitat amb els discos de vinil, si paro l’orella diria que sento de fons la veu de l’Amadeu Girbau cantant El Mundo. Cançó de moda dels 60. També em ve a la memòria el record dels llums de colors il·luminant les columnes de la terrassa, i els reflexes que feien les aigües en morir a la piscina. Durant un temps, més aviat curt, les nits del Mònaco van estar donant voltes i més voltes en un món idealitzat que no parava de girar i girar, mentre la platja somiada tenia gust de sal...

La veritat és que sí. La vida ens ha canviat molt, fins al punt que en Canals i un servidor hem decidit, per mantenir aquells records i no perdre’ls, dedicar-hi un dia per setmana a ajudar a endreçar el poble. És clar que dins de les nostres possibilitats (és broma), no estaria malament. Ja que diguin el que diguin, penso que Sant Cugat té un problema... I el problema es diu creixement. Massa creixement en massa poc temps, i el més probable és que tanta gent nova acabarà portant problemes nous... Mentre aquests arriben o no, nosaltres dos continuarem parlant de les nostres coses, com per exemple de música i de pintura, tenint en compte que aquest any Canals celebrà el seu 50è aniversari de la galeria. I ho farem començant pel desencís provocat per la manca de suport municipal a l’organització de la Biennal, quan més falta li feia.

A mitja tarda amb el cos rendit

Agafarem seient a la terrassa de La Manduca, bar que hi ha al bell mig de l’avinguda de Cerdanyola i farem el talladet de les cinc de la tarda. A aquesta hora el sol es reflecteix de forma graciosa en les parets mil·lenàries del monestir. Parets carregades d’història, que si poguessin parlar.... Segurament també ho farien de pintura i de música.

Envia’ns les teves cartes:

Per correu postal: Av. Cerdanyola, 98 08173 Sant Cugat

Per correu electrònic: lectors@ santcugatmagazine.cat

Per whatsapp: 666 72 42 65

Sant Cugat Magazine es reserva el dret a reduir i a editar totes aquelles cartes que ho requereixin.

LA lectors@santcugatmagazine.cat

Avinguda Puig i Cadafalch, una font està seca i l’altra no para de rajar, posant en perill les persones i malbaratant l’aigua.

WHATSAPP: 666724265 PERE

Imatge decadent de l’entrada a la ZEM Jaume Tubau per la part de dalt, pintades a la porta des de fa molt temps.

CARTES DELS LECTORS

Ni Un Arbre Menys

A poc a poc van pujant les temperatures i la situació de l’arbrat local no dona gaires alegries, els arbres estan secs, les mèlies, moreres, plataners i pruneres són els arbres que any rere any ajuden a disminuir la temperatura a les voreres de la ciutat en concret poden reduir entre 18 i 12 graus depenent del tipus d’arbre són les mèlies les que més donen protecció de les radiacions del sol, seguit de moreres i plataners i finalitzant amb les pruneres, per tant, si tenim un carrer amb arbres podem estar de mitja a uns 23 graus mentre que si el carrer no té arbres poden les temperatures enfilar-se als 43 graus. Està clar que necessitem arbres als carrers de la ciutat, que facin ombra, perquè quan arribi l’estiu estiguem més fresquets. Hi ha amb arbres que varen desaparèixer i no s’han tornat a plantar després de molts mesos, podria dir anys, els arbres no fan nosa a les voreres, ajudant molt més del qual poden entorpir, crec que podríem lluitar per un eslògan que digués “Ni un arbre menys”.

JOSEP MASSIP

AVINGUDA RIUS I TAULET lectors@santcugatmagazine.cat

Bon dia, us envio un parell de fotos de l’estat del paviment a l’avinguda Rius i Taulet (entre Pere Serra i plaça Rafael de Casanova). L’ajuntament ha pavimentat certes zones d’aquesta avinguda, però ha deixat així aquest tros del carrer. Gràcies!

AVINGUDA CERDANYOLA

Fa temps que a l’avinguda de Cerdanyola tenim aquesta situació, pot ser que s’han oblidat o que els hi és igual el que pensem o ens molesti als ciutadans que hem de passar cada dia per aquí, pero està clar que d’organització i bona feina res de res.

MARÍN CASTELLVÍ

Jardineres

Si hi hagués plantes i flors cuidades, la gent no utilitzaria la jardinera com una paperera!!! Solucions i inversió ja per part de l’Ajuntament!

CARRER ESCOLES

Planta sense jardinera. Planta destinada a morir. Per què Parcs i jardins no refà amb rapidesa la jardinera caiguda? Solucions i inversió ja!

RAMON COSTA

Estat lamentable del carrer Escoles. Estat actual de la vorera no transitable per vianants. Estreta i amb fanals de l’enllumenat públic al mig del pas. Els veïns i usuaris mereixem un pas de vianants digne, segur i legal. Solucions i inversió ja per part de l’Ajuntament de Sant Cugat. La deixadesa és cruel i no menteix. És una broma de mal gust? És una cursa d’obstacles? Les persones amb cadira de rodes o les que porten infants amb un cotxet, no tenen altra opció que baixar de la vorera i posar-se a la calçada del trànsit motoritzat. Això us sembla normal?

RAMON COSTA

L’ENQUESTA

Creus que Sant Cugat és una ciutat segura? B C

AA) Sí, Sant Cugat és segur (59%)

B) Sí, però podria millorar (28%)

C) No és una ciutat segura (13%)

Vota: www.tvsantcugat.cat