Tot i rondar la maduresa, ja feia molt de temps que el començà a assetjar a poc a poc la pèrdua de la innocència, com un personatge hostil. Aquell matí en despertar, va tancar instintivament els ulls deixant-se caure en un abisme insípid de malenconia, quan un cop de vent a la finestra li va recordar que no podia permetre’s perdre el sentit. S’aixecà al migdia, ja que aquell era l’únic dia que les obligacions esperaven, i encara sort de tenir-les. Últimament a les nits, si superava l’insomni, el son era amarg, no gaire lluny del sabor que li oferia la nova situació en que es trobava. I tot va començar amb un viatge.
Se sentia aïllat, els moments passaven com una successió d’imatges en una pantalla efímera, igual que els somnis de les nits, quasi tan palpables com les parets d’aquell indret compartit on després d’alguns entrebancs es va veure obligat a restar. Lentament, donant un cop d’ull a aquell lloc a dures penes habitable, es va fixar en els pocs objectes desolats que a ningú importava si hi eren o no, perquè només l’essencial era el que comptava. Es va deixar emportar per cavil·lacions que desprès va trobar banals. Juntament amb ell, la contingència d’aquells objectes omplia la cambra, i els minuts de solitud l’angoixaven. Irònicament s’hi veié reflectit, des que va arribar se sentí com un objecte.
En aquell dia tranquil va mirar per la finestra, el paisatge no era gris. Li van venir les veus dels qui l’estimaven, aquells qui el reclamaven en silenci des d’un altre continent. S’omplia de velles cançons i les xiulava contestant-los en el vent... Però un altre cop l’empaità el record del viatge, del crit que es va esvair sense escapar-se, deixant un rastre d’estranyesa en el buit de la distancia. Llavors va comprendre que fins que no acceptes la soledat, no avançaria, i per primera vegada des de la infància va plorar. Perquè ens donen idees confoses de llibertat? En quin moment l’esperit decideix volar? La llibertat és tan sublim i el control tan subliminal...