CONTA LA LLEGENDA….. M'agrada llegir novel·la històrica, i d'aventures, podria agradar-me la novel·la negra, o altres gèneres, però no. Mai m'havia preguntat el perquè, bonica paraula que de petits utilitzem molt i de majors ens auto- prohibim. La veritat és que ja fa massa temps que l'he bandejat del meu vocabulari, i l'única resposta útil per justificar-ho és “perquè així ha de ser”. Encara recorde aquell llibre que vaig llegir on deia que preguntarnos el perquè és un repte per sortir-nos-en del nostre dia a dia, atrevir-nos a desaprendre i a ser curiosos i no tenir por a experimentar respostes no apreses… Si perdem la capacitat de poder preguntar-nos el perquè de les coses és com si perdérem capacitat pulmonar… i pot ser que fins i tot acabem sense poder respirar en un món restrictiu on la pregunta no té lloc… solament l'obediència cega als dictats dels altres. En aquest pensament estava jo, assegut en la vertical d'aquella mítica penya, els peus penjant i la meua vista perduda abastant tot aquest territori Diànic. De sobte, un petit núvol va tapar el sol, un d'aquests núvols plans que amb lentitud travessen el nostre cel blau en els mesos de febrer, i després aquesta pell de gallina, la sensació de fred que et diu que ja has de marxar……. Però és que cada volta que vinc a aquest lloc és com si alguna cosa em fera reflexionar; aquesta penya, la penya del Cavall Verd és un lloc, diguem-ne, màgic, que em du per la senda de la reflexió.
Conta la llegenda..
1
La veritat és que no és poca cosa, la vista és especial en dies clars, davant meu la imponent mola del Montgó, aquest massís en forma de mascaró de proa que ens dirigeix directes a les formes que s'observen en l'horitzó d'aquest mar blau; i al fons, les mítiques Illes Pitiüses, gairebé a tocar de la mà. Llàstima que hui dia no facen referència al seu veritable nom (segons els grecs Pitiüses = reserva de pins). Una miqueta més a la meua dreta trobem el Coll de Rates, lloc predilecte dels “nostres roders” i on una infinitud d'històries es perden en aquest turbulent segle…... , l'impressionant Morro Blau en aquesta serra de l´Aixortà, amb el seu Castellet, Mallada del Llop i per sobre d’ells la nostra mítica Aitana (com m'agrada aquest nom!), de l'àrab, “la nostra gent”. Si haguera tingut una filla aquest hauria estat el seu nom… Hui, a més té un mantell blanc en la seua cara nord, la neu l’ha beneït aquest mes de febrer…… Ja gairebé en la nostra esquena trobem la Serrella, que ens fa perdre la vista en el Maigmò, el Menejador, la Mariola, la Benicadell i la Safor. Finalment, ja gairebé besant el nostre mar apareix el Montduber, tots plegats conformen gairebé 360º de llocs mítics per al meu cor.
Quin goig poder veure aquests cims en aquest dia blau i quin goig veure tota la Vall de Laguart en flor en aquest mes de febrer, amb tots els ametllers florits, aquesta barreja de color... No és poca cosa, aquesta vall d’Al-Agwar, que significa ‘la cova’, mai deixa de sorprendre'm: ací Al-Azraq va detindre a l'invasor castellà i va avortar els seus excessos, però en 1609 la vergonya d'uns governants semblants als actuals destruïren part de la nostra riquesa cultural.
Conta la llegenda..
2
Pensant en això vaig somriure; encara me’n recorde d'aquella història que em contava mon iaio quan li preguntava en pujar al Porrat de Sant Antoni a principis de febrer: -Iaio, per què hi ha flors d'ametllers blanques i altres que tenen taques roges? I mon iaio em deia: -aquesta nit si t'ho menges tot ho sabràs… Aquesta festa era especial per a mi ja que era l'única en la qual em comprava el meu puro moro o vara de regalèssia (només per mi sola, sense haver-lo de compartir amb ningú). Em durava una setmana com a mínim: quan em cansava ho posava en un mocador per a l'endemà i així dia rere dia, com un llapis que de tant afilar-lo es va quedant petit i petit fins que desapareix…. Aquest puro moro amb el temps i la modernitat es va convertir en un martell de fresa, però això… això ja va ser quan duia pantalons llargs. Encara que molt, però que molt poc temps després ell se’n va anar, em vaig quedar sense martell, ni puro moro i sense aquestes històries seves a la llum de la llar… Ara, veient aquests ametllers me n’he recordat d'aquesta història, quina paciència. Me la contava tots els anys, encara que em fa l'efecte que tots els anys afegia o llevava una miqueta, per tal de ferla nova i diferent, crec que per això m'agraden els llibres d'aventures i novel·la històrica. Ell m'ho va ensenyar. Només els llibres em van permetre suportar la pèrdua del meu contador de “succeïts”, tal com ell deia, en acabar el sopar. Ens cridava i assegut en el seu balancí ens deia a tots, “voleu que vos conte un succeït”... i tots dèiem “sííí, sííí”. I ell deia “quin voleu que vos conte?”… i al febrer ens contava sempre el de les flors vermelles i blanques dels ametllers. Començava així: Conta la llegenda..
3
“Fa molts i molts anys, totes les flors d'ametller eren blanques, per què, de quin color són les ametlles?” I tots dèiem, “blanques !”, i ell responia, “llavors les flors també ho eren. Però tot es va torçar per l'avarícia de l'home. Conta la llegenda que en aquestes terres de valls tancades, penyes i barrancs, sempre hi ha hagut un esperit combatiu, no com en les zones de la plana on les aigües dels rius donen fèrtils i amples valls on el menjar no costa esforç, la gent és poc combativa, i s'acomoda a tot”. Aquesta part de ser acomodat, de no lluitar pel que et pertany, és el que ha provocat que ens criden ‘meninfots’ i per culpa d'això TOTES les nostres lluites no han arribat gairebé mai a bon fi, vam perdre els furs en Almansa i llavors ens deia “perquè ‘quan el mal ve de...’ i tots a una veu dèiem ‘quan el mal ve d´Almansa a tots alcança!’ També Al-Azrac va mantindre en escac als cristians quan va vindre a reconquerir aquestes terres… però sens dubte la nostra principal pèrdua cultural no reconeguda va ser per culpa de l'avarícia d'uns pocs, quan al setembre de 1609 i gràcies a la pressió dels religiosos catòlics, Felipe III promulga el Decret d'expulsió dels moriscs del Regne de València. Per aquesta època els repobladors cristians ja havien pres les millors i més fèrtils terres i ens havien arraconat als moriscs en les abruptes i recòndites valls de l'interior… Tots ens miràvem i li dèiem “iaio, però nosaltres som cristians!” i llavors ell responia: -Si això és veritat, per què el teu pare és de la comparsa mossàrabs? I per què tots els anys per les festes desfilem al so de la marxa mora en la conquesta de la ciutat? Sou per ventura algun de vosaltres Pérez o Gutiérrez? Són els vostres pares o iaios rics terratinents o Conta la llegenda..
4
simplement treballem la terra de les valls de l'interior en la partida de l´Ofra, l´Aljub, a Salem o a Beniatjar? Per què diem Almàssera, o Almud, o per què els nostres pobles comencen per Beni? “Sapigueu que som el resultat de la fusió de dos móns, cristians i àrabs, una barreja, que ens impedeix menysprear cap de les nostres arrels; però en el nostre cas, tenim més arrels aquí en les muntanyes, i per tant, som una miqueta més descendents de moros” Sempre es feia de pregar, però estic segura que havia mirat el rellotge i sabia fins quina hora havia d'allargar la història per a tenirnos a tots pendents. Per això li recriminàvem: “però iaio, conta'ns el de les flors!” I ell reprenia el tema. “Doncs heu de saber que quan el bàndol d'expulsió va arribar a aquestes terres, alguns habitants van decidir anar-se’n, però no van poder vendre les seves terres, ni recollir les seves possessions, per què només els van permetre endur-se el que duien posat, i hi havien moltes terres a la venda, així que ja no valien res, i es van quedar de la nit al dia sense res, sense ésser de cap lloc, obligats a anar-se’n a un altre país, a allunyar-se de la seva llar”. “Aquells que miraven aquesta terra i se'ls encongia el cor, van decidir rebel·lar-se, oposar-se a aquest bàndol. A tots aquells que marxaven els deien que els matarien, però ells els explicaven que igual que hi ha plantes que pots trasplantar d'un lloc a un altre i no passa res, n’hi ha d’altres que saps que no pots, que moren si intentes canviar-les de lloc, i ells eren d'aquest tipus i deien que preferien quedar-se en aquest lloc. Poc a poc va anar corrent la veu de vall en vall i aquells que estimaven la seua terra, que volien defensar-se, es van anar reunint Conta la llegenda..
5
en les valls més recòndites; primer els de Salem, Rugat, Benitajar, Aielo i Castellò es van ajuntar amb els de Benitajar i L’Orxa per pensar en refugiar-se al castell de Perpuxent, Després van escoltar que els dels pobles de la Vall de Gallinera s'havien fet forts al castell de Benisili, i allí van anar. Poc després els va arribar informació que els moriscs de la resta de les Valls s'estaven fent forts en la Vall de L ´Aguart, al castell més inaccessible de tots, el castell del Cavall verd”. “Va haver dos grups: els més joves volien arribar al més prompte possible i van prendre el camí més curt i difícil, van pujar per la Foradada, van passar per Evo, per a prendre el camí de les Juvees, travessant el difícil pas del Barranc de l´Infern. En canvi, els més majors van optar per fer una volta més llarga però més segura, des d’Evo pel pla de Petracos, i van arribar a Castell de Castells i d'aquesta forma es van unir al moliner del Castell de Guadalest, Al Melleni, que liderava l'alçament de tota la Vall del Castell de Guadalest i que estava acampat a Castell de Castells, prop de Famorca. Quan els joves van arribar a Benimaurell, van veure una gran multitud que com ells, eren plantes que no volien ser trasplantades de la seva terra, i una gaubança general es va ensenyorir d'ells. A més, contaven per a la seva protecció amb Ezme, una famosa remeiera i coneixedora d'herbes i ungüents, que atresorava tot el coneixement de la curació. Això els permetria guarir les seves ferides i rebre el seu suport”. “Quan van arribar la resta dels revoltats, els ametllers de La Vall de Laguar estaven començant a florir, un petit mantell de flors blanques començava a fer-se veure. Ara bé, el que més destacava en el terreny Conta la llegenda..
6
eren els xiquets, dones i homes que havien decidit tractar de lluitar per la seva llibertat, per la seva terra. Molts deien que havien escoltat que s'estava aixecant una flota que des d'Oran vindria a ajudar-los per a oposar-se a aquesta nova llei i forçar com sempre s'havia fet un tracte de respecte a la seva persona i a la seva terra, i així poder viure en pau i harmonia tal com havien fet les seves generacions anteriors durant més de 400 anys des que Jaume I hagués conquistat per als cristians aquelles terres. Per això van situar les seves talaies de guaita en els cims més alts del Cavall Verd al mateix temps que van reforçar el Castell del Pop, tal com es coneixia al castell que se situava entre les dues moles que conformen el Cavall Verd”. Exactament en aquest lloc em trobava jo asseguda en eixos moments. “Però la felicitat d'un poble que és capaç de lluitar pel seu destí anava a durar poc. L'Església va pressionar fora mida en la cort perquè aquesta rebel·lió i una altra que s'havia desenvolupat a Cortes de Pallars foren sufocades a sang i foc i d'aquesta forma la terra quedés lliure d'infidels sarraïns. Des dels merlets de la seva fortalesa els revoltats van observar com desembarcaven en Dénia els famosos terços de Flandes, la força més brutal que el món coneixia en aquella època. D'ells es deia que no havia cap exèrcit en tot l'orbe que pogués combatre'ls, tal era la seva set de sang, que els revoltats es van mirar uns als altres….fins i tot es conta que el Barranc de l´Infern va quedar encegat durant anys pels despreniments que van generar les cavalleries al seu pas per l’Estret d´Isbert…i fins i tot si algun dia aneu allí, veureu que han fet una presa però que és impossible que s'ompli perquè l'aigua es filtra. Alguns diuen que va ser una maledicció pel que després us contaré” Conta la llegenda..
7
“Molts van acceptar amb resignació el futur que els esperava, tan gran era l'amor que professaven per la seva terra, que preferien morir a marxar, altres, en canvi, van decidir lliurar-se. Però quan aquells que van creure que rendint-se serien expulsats de les seves terres, van decidir baixar a Orba, van ser passats per les armes amb el beneplàcit del Bisbe de València que d'aquesta forma eliminava qualsevol petjada i donava mort a «aquests gossos sarraïns». Quan des dels merlets i els penya-segats la resta dels revoltats van veure com eren passats per les armes homes, dones i xiquets, sense cap tipus de contemplació, es van adonar que la seva fi tindria lloc en la terra que tant estimaven. Quan el riu Girona es va tornar roig de la sang vessada pels qui havien decidit rendir-se i els terços de Flandes havien pres posicions a Famorca, Ezme els va reunir a tots i els va dir profèticament: “Vosaltres sou els qui doneu color a aquesta terra, els qui amb el vostre esforç feu que no siga erma, vosaltres que hui esteu ací disposats a deixar la vostra vida per una forma d'entendre la vida i la pau, no sereu mai oblidats per totes les generacions que, com vosaltres, estimaran aquesta terra i cada febrer se’n recordaran de vosaltres” “Les famílies, cadascuna en llibertat, van decidir llançar-se al buit des del cim del Cavall Verd abans de caure en mans d'aquests ferotges guerrers amb ganes de sang i d'aquesta forma demostrar l'amor per aquesta terra, la seva terra, i per la llibertat de triar on viure. Conten les llegendes que tal va ser la quantitat de gent que va donar la seva vida per la seua terra que els bancals s’inundaren de sang, i aquells ametllers que estaven germinant van xopar les seues arrels en ella, quedant les seves fulles acolorides d'aquest color”. “Primer només van ser els ametllers, que estaven en aquesta vall, al costat d'aquestes penyes, però després la naturalesa va fer el seu Conta la llegenda..
8
treball duent aquesta llavor a altres ametllers perquè, per la resta dels temps, ens recordàrem d'aquestes persones que van donar la seva vida per aquesta terra. Tal i com va anunciar Ezme, hauríem d'aprendre a viure com els ametllers aquells que són blancs i conviuen amb aquells que són de flors roges, perquè només així serem capaços d'aprendre a respectarnos” “I per això”, acabava dient mon iaio, “hi ha ametllers amb flors blanques i altres amb flors amb taques roges, igual que hi ha xiquets rossos i bruns, blancs i negres, dones i homes, però sobretot recordeu, “Perquè va haver gent que estimava aquesta terra”. El sol ja es posava per la meva esquena amb aquest color taronja que donen els núvols lenticulars als capvespres amb vent de ponent. Era com quan mon iaio callava i sabíem que havia arribat el final i era l'hora d'anar-se’n. Tan sols ens quedava el dret al picament de peus i preguntar, “ i què va ser d’ *Ezme?”, i “què va passar després?”, però sabíem que no hi hauria més respostes fins que el pròxim febrer els nostres ametllers ens recordaren aquesta preciosa història, i el iaio ens la tornés a contar. Des del cim vaig cridar: «Gràcies, Ezme; gràcies, iaio!» i vaig començar a baixar abans que la nit ho inundara tot… Una història inspirada en un text de *Menxu.
Conta la llegenda..
9