Documents XI Congrés FEC de CCOO by Joan Martínez Abellán

congrés Barcelona 16 i 17 novembre 2012

més organització

més educació

més CCOO

Índex DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1. CONTEXT....................................................................................................................................... A. Context polític ............................................................................................................................ L’anomenada crisi del sistema financer .......................................................................... La dimensió mundial de la crisi .......................................................................................... Les respostes governamentals agreugen la crisi ........................................................ La primera lluita, la tàctica, la resistència ..................................................................... La llarga lluita, l’estratègia ....................................................................................................

1 1 2 3 5 8 9

B. Context de les polítiques educatives ................................................................................ La LEC, Llei d’educació de Catalunya, una oportunitat perduda .......................... Educació en temps de crisi econòmica. Prioritats i urgències ............................... Educació per sortir de la crisi .............................................................................................. Educació per al segle XXI ....................................................................................................... Per un model social de la universitat ...............................................................................

12 15 15 16 17 18

C. Context de la situació laboral i negociació col·lectiva .............................................. 21 I. Lleure educatiu ......................................................................................................... 21 II. Universitats públiques ........................................................................................... 22 III. Universitats privades .............................................................................................. 24 IV. Formació professional ............................................................................................ 24 V. Docents dels centres públics no universitaris ............................................. 27 VI. Treballadors i treballadores de la privada concertada i no concertada 28 VII. Personal laboral del Departament d’Educació ............................................ 30 VIII. Centres educatius municipals de l’Ajuntament de Barcelona. ............. 31 IX. Educació infantil 0-3 ............................................................................................. 32 X. Atenció a la discapacitat ....................................................................................... 32 XI. Ensenyaments no reglats ..................................................................................... 33 XII. Salut laboral ............................................................................................................... 34 2. ANÀLISI DE LA SITUACIÓ DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT ........................ A. Representació dels col·lectius sense centre de treball ................................... B. Representació dels col·lectius minoritaris al centre de treball .................. C. Petita i mitjana empresa .............................................................................................. D. Canvis en l’estructura productiva ............................................................................ E. Model representatiu sindical ...................................................................................... F. Intervenció sindical en àmbits externs a l’empresa ......................................... G. Ampliació de les línies d’intervenció sindical ..................................................... H. La dimensió estratègica de la comunicació i la participació: sindicalisme 2.0 .............................................................................................................. I. Les aliances socials. Relacions i complicitats per construir alternatives

35 36 36 37 37 39 40 40

3. L’ORGANITZACIÓ DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT ......................................... A. La participació de l’afiliació ........................................................................................ B. L’avaluació de les tasques sindicals ........................................................................ C. L’estructura sindical necessària per enfortir l’acció sindical ....................... 1. Les seccions sindicals .................................................................................... 2. L’estructura de la Federació d’Ensenyament ......................................

45 45 46 47 47 48

41 43

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

2 3 4

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1. CONTEXT

7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37

A. CONTEXT POLÍTIC “Y así, en el curso del desarrollo, todo lo que un día fue real se torna irreal, pierde su necesidad, su razón de ser, su carácter racional, y el puesto de lo real que agoniza es ocupado por una realidad nueva y viable; pacíficamente, si lo viejo es lo bastante razonable para resignarse a morir sin lucha; por la fuerza, si se opone a la necesidad. Y todo lo que es racional en la cabeza del hombre se halla destinado a ser real un día, por mucho que choque hoy con la aparente realidad existente.” Friederich Engels Ludwig Feuerbach y el fin de la filosofía clásica alemana

Els documents per al debat del XI Congrés de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya volen ser la base per a una anàlisi compartida de la realitat i per a l’elaboració col·lectiva de propostes. No són un final, sinó un procés en què totes les reflexions i aportacions són necessàries i benvingudes. És necessària l’anàlisi d’una crisi antropològica, transistèmica, que està transformant les nostres vides laborals i professionals i el sistema educatiu, en el mateix moviment amb què transforma l’economia, l’energia, la societat, la cultura i la política. El crac financer del 2008 va ser un símptoma que la degradació de la capacitat de creixement de les nostres economies arribava al límit. L’economia és un subsistema dins la biosfera, la qual ja no pot aguantar més transgressions de l’ecosistema. En el cas de Catalunya, la població, mancada de referents alternatius clars, amb una pèrdua d’autoestima de l’esquerra política i social, se situa en la demanda del pacte fiscal amb Madrid, de la mà del president Mas, que alhora reclama la intervenció d’Espanya per Alemanya. Mentre, els governs de CiU i del PP despleguen una estratègia del xoc, amb mesures contínues, aparentment inconnexes, imprevisibles, que trenquen tots els pactes XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

2 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

laborals, socials i democràtics. La societat, en no identificar causes i efectes, se sent sacsejada per un poder quasi absolut, insaciable i capriciós, identificat amb “els mercats”. La manca de lideratge i de projecte de futur deixa espai a solucions antidemocràtiques i totalitàries. El conflicte educatiu només té solució en la confluència amb la lluita general pel canvi. I, alhora, l’educació és imprescindible per dotar de coherència els coneixements parcials, inconnexos i contradictoris de la societat mobilitzada. L’educació participa directament de la possibilitat d'impulsar el canvi urgent i de la construcció de l'alternativa a partir d'analitzar els esdeveniments, construir respostes coherents i de difondre-les amb tota urgència. Només una educació nova pot encaminar una transformació de les elits i un projecte de futur per a la classe treballadora.

L'ANOMENADA CRISI DEL SISTEMA FINANCER A partir de l'any 1973, i durant els anys següents de la dècada dels setanta, les dificultats per mantenir la taxa de benefici provocaren l'abandonament del keynesianisme dels anteriors trenta anys i l'adopció del neoliberalisme. L'excusa fou l'elevada inflació, l'endeutament públic i la suposada ineficàcia de l'empresa pública. Però les progressives privatitzacions, la pèrdua de drets socials, l'atac contra els sindicats i la desregulació creixent no pogueren ni recuperar la taxa de benefici ni evitar la deriva del capital cap a l'especulació, on cercava una nova oportunitat. En alguns països, entre ells el nostre, l'estratègia sindical aconseguí frenar un procés que ara ens arriba amb una segona embranzida. El cicle neoliberal iniciat a partir de la segona meitat dels setanta s'esgotà amb el tombant de segle. La primera gran espiral especulativa es produí entorn de les anomenades “empreses.com”. El seu valor augmentava vertiginosament a partir de l’expectativa, il·lusòria, que tal valor augmentaria indefinidament. Quan va esclatar la bombolla, el Govern Bush va intentar mantenir alt el consum, abaixant els tipus d’interès fins a onze vegades, passant del 6,55% a 1,0% entre el maig del 2000 i el desembre del 2001. Aquesta decisió va provocar una segona bombolla, però aquest cop es focalitzaria en el sector hipotecari. En reduir-se el tipus d’interès, els bancs van obtenir menys rendibilitat dels seus crèdits. Per compensar aquesta tendència, van decidir augmentar el nombre de crèdits, optant per multiplicar la seva oferta hipotecària. Van concedir crèdits a persones que no podrien pagar-los, a canvi d’un interès més alt. El creixement era fals. La riquesa aparent. La demanda tenia els peus de fang. Aquestes transformacions han debilitat la taxa de solvència de les entitats d’estalvi, submergides per un creixement de caràcter piramidal, és a dir, amb cada cop més entitats financeres implicades, sense cap mena de relació amb la persona que contracta i paga la hipoteca. A més, l’eliminació dels controls sobre les operacions financeres ha permès l’extensió sense límits d’aquesta mena de productes financers especulatius, de tal manera que els bancs obtenen guanys augmentant el deute, ja que genera interessos. El deute circulant és, moltes vegades, el PIB mundial, i serà impossible de pagar ni tan sols amb tota la riquesa del món.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31

Alhora disminuïen encara més els salaris reals, aprofundint en l’acumulació de capital que es produeix ja des de la dècada dels noranta, amb un traspàs de rendes del treball a rendes del capital d’aproximadament un 15% abans de la crisi del 2008. Aquesta reducció salarial ha contribuït a l’increment de la morositat del crèdit. La fugida endavant del sistema topava amb els límits creats per les seves pròpies contradiccions, fins al punt que la falta de confiança entre els bancs va suposar un increment del tipus d’interès en el mercat interbancari i es va congelar el crèdit davant la percepció generalitzada de risc.

LA DIMENSIÓ MUNDIAL DE LA CRISI

33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

Fins llavors, semblava com si el diner, utilitzat com a capital, pogués generar més riquesa, però això és una il·lusió econòmica, ja que el diner per si sol no crea valor; la riquesa real només es crea treballant. La bombolla continuava existint en la ment de la població, però esclatava en la realitat. La sobtada aturada d’un crèdit que havia permès l’existència de l’expansió de l’economia va provocar-ne una brusca contracció. La falta de crèdit va aturar l’activitat de moltes empreses que, incapaces de continuar operant sense aquest, es van veure obligades a tancar, acomiadar, etc. Així mateix, la falta de crèdit va agreujar la falta de demanda en el consum, causada especialment per la situació d’elevat nivell d’endeutament i d'escàs nivell d’estalvi, la qual cosa va provocar una caiguda de la demanda de béns i serveis. Malgrat això, el capitalisme ha perseverat en la creació de noves bombolles. Els inversors, veient el mercat hipotecari esgotat, s’han obert a altres mercats i han traslladat els seus capitals cap al mercat borsari, els seus sectors predilectes són el del petroli i el dels productes alimentaris, així com una planificada entrada en els serveis públics, com ara l'educació. La fugida endavant del sistema topa amb resistències populars, alhora que va veient que no ha representat, en cap cas, un “retorn” de les inversions a l’economia productiva, sinó que ha provocat un augment del preu de les matèries primeres i, en segon lloc, un augment substancial de la inflació, a més de la fam i la mort de milions de persones.

No podem oblidar que els EUA es posicionen contra la unitat europea, en la qual veuen un perill, un competidor per la decadència del dòlar com a moneda mundial i per la profunda crisi que viuen, amb un deute públic astronòmic i amb problemes insalvables de balança comercial. Els danys ocorreguts a partir de la crisi del 2008 estan accelerant el principi de la fi de l’hegemonia indiscutible i a escala global dels EUA en els aspectes polítics, econòmics i culturals. Als EUA es tornen a renovar les preocupacions sobre l'estat de salut del seu sector financer. D'altra banda, el darrer acord entre la Xina i el Japó d'abandonar el dòlar com a moneda en els seus intercanvis comercials evidencia la rapidesa amb què la crisi s'està convertint en política, institucional i geoestratègica. Així mateix, és la Xina qui ha fet les propostes més agosarades sobre creixement sostenible a la Cimera del G-20 a Mèxic.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

4 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Els EUA segueixen sent la primera potència econòmica i comercial mundial, però han perdut influència respecte a les anomenades economies emergents (Brasil, Rússia, Índia i Xina). L’únic terreny en què conserven el domini respecte a la resta d’estats és el poder militar. No obstant això, els projectes militars que ha emprès aquestes darreres dècades han estat fallits i han creat una situació geopolítica inestable a tot el planeta. La sobtada derrota dels EUA a Amèrica Llatina s'ha revelat important, però no decisiva. A l'Àsia i a l'Extrem Orient les tensions socials i polítiques semblen, de moment, contingudes dins dels equilibris econòmics. Àfrica està encara als inicis d'una nova gran pugna que, per l'explotació dels seus territoris, ja s’ha començat a obrir, amb una avançada de les empreses xineses. En canvi, la gran zona en crisi és la que va de l'Atlàntic als països àrabs creuant el Mediterrani: aquí és on la pau està en perill. L'escalada bèl·lica a l'Orient Mitjà, que té Síria com a clau de volta, està deixant el món a les portes d'una guerra planetària, tal com ha advertit repetidament el president de Rússia i altres governs de diversos continents. La situació tampoc és positiva al Regne Unit, on el retorn del país a la recessió porta aparellat també un dèficit incontrolable, o al Japó, on l’atonia econòmica i el debilitament de les exportacions en el context de la recessió mundial posen de manifest l'excessiu endeutament del país. És molt significatiu que aquest fidel aliat dels EUA hagi començat a girar cap a la Xina. Podria ser que mentre les CCOO realitzem els nostres congressos, en el segon semestre del 2012 estarem en el moment culminant de quatre conseqüències explosives de la crisi sistèmica que poden afectar directament les economies occidentals: bancs, borses, fons de pensions i deutes. Deutes públics de mal manejar i deutes privats destructors. Els estats, com hem vist en el cas de Bankia i altres caixes, dubtaran sobre si carregar damunt els pobles, a punt d'explotar, el pes del rescat o bé damunt dels accionistes. Arreu, la classe mitjana, que està sola front a l'espoli que pateix, haurà de triar si es mobilitza o es resigna a una simple indignació contra els seus exdirigents, la majoria pertanyents a la classe alta, que no ha d'afrontar importants riscos ni sobre l'estat de les seves finances ni sobre el seu futur. Atrapats en la trampa de la bombolla, els estats occidentals ja no tenen els mitjans per rescatar la classe mitjana. Un punt de fractura afegit als Estats Units, al Canadà, a Xile... és la qüestió del deute estudiantil, que s'està transformant en una subprime bis. L'augment de les taxes, al finalitzar la política de bonificació i la paràlisi política arreu, en un context d'intents fallits per controlar el dèficit, va pel camí de crear una situació desastrosa per a milions de joves i les seves famílies. Europa no troba, i no pot trobar, solucions dins la governança neoliberal, que porta de cap a l'explotació de la societat sencera, sotmetent al seu domini la vida de les persones i, a través de les successives crisis fiscals, destrueix les relacions entre les classes socials i ataca el relatiu progrés econòmic i les estructures constitucionals que, dins de cada estatnació europeu, havien garantit, acabada la Segona Guerra Mundial, la pau social i un cert reformisme polític. El trencament d'aquest equilibri pot portar a una crisi política i social de grans proporcions. XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

5 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

LES RESPOSTES GOVERNAMENTALS AGREUGEN LA CRISI En un primer moment, tant el Govern nord-americà com la majoria de governs europeus van optar per la injecció massiva de diners a les entitats financeres. Aquestes injeccions de diner públic a la banca per cobrir el deute privat han provocat que l’Estat incorregués en deute públic. En dur a terme aquestes injeccions de diner públic, els governs ja tenien al cap la segona part de la crisi-estafa: la reducció dels dèficits pressupostaris a través de polítiques eufemísticament anomenades d’ajustament: les retallades. Els treballadors i les treballadores de l’educació de Catalunya vam ser capdavanters, amb la nostra lluita contra la LEC, en les mobilitzacions contra aquestes polítiques de transferències de capital des de les classes populars cap a la minoria dirigent. Paral·lelament, comença l'especulació contra el deute sobirà dels països més fràgils: Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya. El paper del Banc Central Europeu (BCE), o més aviat l'absència d’aquest, en relació amb la gestió del deute públic és fonamental a l’hora de comprendre per què s’ha pogut donar aquesta especulació. Un banc central té com a missió comprar deute públic de l’estat on es troba assentat, protegint-lo davant dels especuladors (els anomenats “mercats financers”). Així, quan el banc central detecta que els mercats estan especulant contra el deute públic del país, propagant el missatge que el deute públic té un alt risc (i així incrementar els interessos d’aquest deute per aconseguir majors beneficis), el banc central compra molt deute públic per evitar-ho. Però el dret comunitari (article 123 del Tractat de Lisboa) prohibeix al BCE realitzar aquest paper a l’eurozona, la qual cosa significa que els estats es troben totalment desprotegits davant dels especuladors i amb un Banc Central Europeu que no els proveeix de liquiditat, però sí que ho fa amb als bancs, que la fan servir per comprar els bons de deute públic. Aquesta compra els resulta més rendible com més alts són els interessos d’aquest deute. D'aquí que les agències de ràting, agències privades no sotmeses a cap tipus de control democràtic, estiguin catalogant el deute públic dels estats perifèrics de l’eurozona com a poc segur. Aquestes agències anglosaxones, en atacar els esglaons més dèbils de la zona euro, desviaven l'atenció de l’endeutament gravíssim dels EUA. La reacció perversa dels governs ha estat la de “tranquil·litzar els mercats” i continuar l'estafa, aplicant plans brutals d’austeritat per, suposadament, garantir que els estats retornarien els deutes contrets. D'altra banda, quan han fracassat aquests exorcismes, s'ha entrat a rescatar països, és a dir, a continuar l'espiral sota control directe de la troica, cedint sobirania monetària a una institució no democràtica. El Banc Central Europeu (BCE) tria quant, quan, com i a quin preu injecta diner a l'economia, seguint els interessos del capitalisme alemany, sense que hi hagi cap mecanisme veritablement democràtic que garanteixi l'interès general de la ciutadania europea. La banca privada imposa el model de competitivitat doblement empobridor. No proposa millorar la qualitat o el valor dels productes que ofereixen les empreses europees, sinó reduir els salaris com a única base per competir amb la resta del món i reduir, també, els ingressos de la majoria de la població. Això contribuirà a enfonsar encara més l’economia europea, ja que en reduir els salaris es dificultarà encara més la recuperació econòmica.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

6 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Un altre atac fonamental contra el treball que es planteja és l’eliminació de la negociació col·lectiva, fomentant una negociació individual en la qual el treballador està indefens davant l’empresari, amb l’objectiu de reduir el poder de negociació de la classe treballadora. Així mateix, la mesura que es proposa per fomentar l’ocupació és la reducció de les cotitzacions socials, proposta que és doblement perjudicial. D’una banda, perquè debilita el sistema públic de pensions. D’una altra banda, perquè significa disminuir la massa salarial i, per tant, generar més desigualtat, més empobriment i, consegüentment, una reducció de la demanda efectiva, amb el que això implica per a la recuperació econòmica. Per complir amb l’objectiu de reduir el dèficit es recomana reformar el sistema de pensions, el sistema sanitari i les prestacions socials, és a dir, les despeses que tenen un impacte més directe sobre el benestar social i que, alhora, impliquen una provisió de béns o serveis (pensions privades, sanitat privada, etc.) molt rendibles per als mercats que guarden una bona part de les injeccions de 361.695 milions d'euros que han rebut amb data de març del 2012 del BCE, en les mateixes caixes fortes del BCE, a l'espera de temps millors en què puguin implementar noves bombolles especulatives. Aquestes mesures queden constitucionalitzades pel Pacte de l’euro, que implica l’establiment de mecanismes per garantir el compliment de l’obligació de reduir el dèficit pressupostari per sota del 3% del PIB i el deute per sota del 60% del PIB, és a dir, blindant un tipus de política econòmica neoliberal i prohibint legalment les alternatives possibles, arribant a proposar que això quedi incorporat a les mateixes constitucions dels estats, cosa que el darrer Govern del PSOE va fer de forma precipitada abans d'abandonar el govern, i implicant el compromís de l’estat en el pagament del deute per sobre de qualsevol altre compromís amb la seva ciutadania. A l'hora de redactar aquesta ponència estem pendents del rescat de la banca espanyola. Però aquesta intervenció és la punta de l'iceberg. Com que les economies europees no tenen els seus cicles econòmics sincronitzats, necessiten polítiques monetàries diferents. Fins ara Espanya ha estat supeditada a la política econòmica que necessita Alemanya. Som un país importador amb dèficit comercial que compra els productes alemanys. Els alemanys obtenen un superàvit comercial a base de defensar per tots els mitjans la seva superioritat competitiva. Ho han aconseguit gràcies a la seva forta estructura industrial i tecnològica, separant la classe treballadora alemanya de la del sud d'Europa i imposant des de fa dècades una transformació de l'estructura productiva espanyola que l'ha convertida en subministradora de serveis, en particular de la branca turística i immobiliària. També ha estat possible mantenint diferències molt grans i injustes a la seva població: minijobs, sistema educatiu que segrega als dotze anys... El seu estat del benestar impedeix la misèria, però potencia la pobresa: una certa quantitat de mà d’obra poc qualificada i intercanviable entre les empreses. Aquesta estructura productiva que determina una posició perifèrica de l’economia espanyola en la divisió internacional del treball dins la UE ha tingut com a conseqüència la nostra conversió en un país endeutat, dins la dinàmica d'endeutament general dels països

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

7 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

de la perifèria europea. Aquest és l'esquema que defineix el projecte neoliberal imperial alemany del qual estem presoners. En aquesta context, el petit superàvit que permeté al president Zapatero regalar 400 euros era una demostració que l’elit que controlava el poder polític, mediàtic i econòmic estava mancada de la formació necessària. Sense cap mena de previsió ni d'estratègia de futur, incapaços de comprendre que l'excedent circumstancial responia al zenit de la bombolla, es permeteren fins i tot portar a terme reformes fiscals regressives que contribuïren, juntament amb el tradicional frau fiscal i la picaresca, a agreujar la crisi econòmica espanyola. La resistència dels que encara tenen amor propi havia frenat fins a l'estiu la intervenció total i oberta del país, i s'havia limitat a la banca. Ha estat una primera victòria que identifica clarament els primers responsables, que obre la porta a accions legals i que divideix el bloc responsable de l'actual situació. Però la intervenció no resoldrà pas la crisi. L'endeutament provocat pel dèficit exterior continua essent d'una gran gravetat. En els dotze anys de vigència de l'euro, els passius exteriors de l'economia espanyola s'incrementen en 750.000 milions d'euros, que cal sumar als 540.000 ja existents. D'altra banda, en la fugida endavant que tingué lloc des de l'esclat de les puntocom fins a l'esclat de les immobiliàries, els agents econòmics espanyols s'endeutaren per un bilió més d'euros, exactament en 993.000 milions, amb els quals adquiriren actius a Sud-amèrica. El resultat és que els passius bruts que s'havien acumulat en tota la història fins al 1998 s'han multiplicat per quatre en dotze anys. La clau fonamental de la crisi és que l'economia espanyola té uns passius bruts de 2,283 billons d'euros, 2 bilions corresponen al sector privat i la resta al públic. Vist així, la crisi immobiliària, la crisi del sector financer i el dèficit públic enorme derivat de la crisi-estafa són la punta de l'iceberg. La intervenció no resoldrà el problema, tampoc no ho farà la devaluació interna, les popularment anomenades retallades que estem patint per intentar, desesperadament, mantenir la competitivitat dins d'un terreny de joc dissenyat pels promotors de l'estafa. Cal que Europa es doti, ben aviat, d'un projecte polític, econòmic i social comunitari. A Europa els pobles grec i francès, amb els seus fronts de rebuig a l'austeritat com a única solució a la crisi del deute, han obert una important confrontació democràtica amb les elits instal·lades des de fa dues dècades al servei dels banquers. És el moment de confluir amb la resta de pobles europeus que lluiten amb la nostra estratègia pròpia: amb la voluntat de conquistar un canvi democràtic i social per al nostre país. Si aquesta necessitat urgent fracassa, l'Estat espanyol, i amb ell Catalunya, es veuran obligats a aparcar l'anacronisme del pacte fiscal Barcelona-Madrid i hauran de triar entre dues necessitats: L'ajust extern, que suposa desvincular-se de l'euro per recuperar la moneda pròpia. Exigiria una devaluació amb l'esperança que, amb el temps, el dèficit s’anés anul·lant gràcies a l'impacte sobre les exportacions i importacions que tindria la caiguda del valor de la pesseta. Seria com donar un salt enrere i retrocedir al 1999, quan es va implantar l'euro, XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29

una decisió dura que si bé començaria a corregir el dèficit exterior, la muntanya de deute pendent contractada en euros suposaria una càrrega inaguantable per al sistema bancari i les empreses espanyoles, moltes de les quals es veurien arrossegades a una fallida irremeiable. L'economia espanyola seria molt vulnerable a l'hora d'obtenir finançament i mantenir una relativa estabilitat a la seva moneda.

LA PRIMERA LLUITA, LA TÀCTICA, LA RESISTÈNCIA

31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

L'ajust intern, que és el que s'està realitzant. Consisteix a deixar que la recessió segueixi el seu curs normal, i fins i tot prendre mesures per “refredar” l'economia. Res, per tant, de polítiques anticícliques de tipus fiscal. S'ha de deprimir l'economia per disminuir el dèficit exterior. Simultàniament és necessari augmentar la competitivitat de les mercaderies i els serveis espanyols per l'única via possible i eficaç pertanyent a l'euro: rebaixar els costos de producció. O el que és el mateix: reduir els salaris dels treballadors. I a causa de l'entitat del dèficit exterior, aquesta reducció hauria de ser dràstica i general, de l'ordre, s'ha assenyalat, de no menys del 15% dels salaris actuals. Aquesta via d'enfonsar l'economia ningú no sap ni fins a on ni per quant de temps obre una espiral negativa de retallades en el conjunt de l'Europa del sud i ens col·loca en una situació de dependència colonial respecte a Alemanya. La crisi de l'estat de les autonomies només és un lleu reflex de la reestructuració global que estem a punt de viure, fruit de la fallida solució de la crisi el 2008-2009. La cimera europea de finals de juliol podria suposar una victòria dels rendistes alemanys i dels seus fons de pensions privats, en detriment dels salaris del conjunt d'Europa. Espanya ha capitulat, ha cedit sobirania a canvi d'una pròrroga. El resultat podria ser el manteniment de l'euro sobrevalorat i de l'austeritat de per vida. Seria un cop dur a la nostra indústria; l'impuls a una política fracassada, a frenar inversions, a desmuntar més drets i a potenciar la depressió econòmica fins a poder aplicar, mitjançant la por generalitzada, els plans radicals de liberalització de l'economia i de liquidació de l'estat del benestar.

La mobilització, fins ara, s'ha caracteritzat per la dificultat que hem tingut des de CCOO per obrir-nos pas en un context polític desfavorable, amb una clara hegemonia conservadora. Amb una població que ha despertat tard i que ha anat des de l'apatia fins a l’expressió de la ira mitjançant propostes irreals com la vaga general indefinida. Aquestes convocatòries “alternatives” evidencien el perill de perdre la centralitat en la gestió del conflicte. En aquesta lluita no podem oblidar un factor que hem analitzat altres vegades: l’atac sistemàtic al sindicalisme, que troba ressò en persones poc informades i en organitzacions pretesament d’esquerres, alternatives o radicals, en una confluència sospitosa amb les posicions de la dreta més agressiva. Aquestes irracionalitats han estat impulsades pel Govern i pels que estan darrere del Govern per tal que la desesperació i la indignació es canalitzin cap a una lluita estèril que ignori el veritable problema. Malgrat les enormes dificultats, no convé al conjunt de la població que les organitzacions sindicals deixem un buit mobilitzador i reivindicatiu. Les CCOO d'Ensenyament apostem, en primer lloc, per l’acció unitària i per l’organització del conflicte social en complicitat amb les organitzacions de la comunitat educativa. Aquest conflicte requereix esforços XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

organitzatius d’àmplia base, i democràtics. De caire intern: treball amb l’afiliació, i de caire extern: presència i organització en els centres, assemblees, plataformes, zones... El perfil propi de CCOO ha de ser present a tot arreu, buscant les confluències possibles, i recollint les realitats del treball educatiu.

LA LLARGA LLUITA, L'ESTRATÈGIA

29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

La història ja ens ha deixat exemples de com les lluites espontànies contenien i contenen l’embrió de la presa de consciència. La necessitat d’oposar resistència col·lectiva uneix tothom que comparteix els mateixos interessos, obre la porta a l’experiència de classe. És compartint la lluita que s’obre un procés que permet esquinçar les cortines que els mitjans de comunicació servils difonen per confondre i dividir les víctimes de l'actual situació. La lluita en comú és la que ens farà avançar cap a la confluència des de la dispersió, cap a l’organització des de l’espontaneïtat en un procés llarg i difícil. Ara també cal un procés d'acumulació de forces, més enllà de la lluita sectorial, que concentri els impulsos, la il·lusió i la capacitat de combat de quatre vectors que estan actuant en la societat: •

• • •

El moviment popular sorgit del descontentament que va originar el 15-M. Més madur, amb més consciència, amb l'experiència que les assemblees sense lluita política no serveixen per a res. El moviment estudiantil nascut a València i estès com la pólvora a altres ciutats d'Espanya. El seu potencial de creixement i mobilització és enorme. El moviment sindical, capaç d'aglutinar els sectors encara combatius de la classe obrera, cada vegada més conscients de la gravíssima situació que travessa el país. L'esquerra alternativa que s’hauria de constituir en un front polític popular que connecti amb el fil vermell de les lluites populars.

La nostra societat està passant de la inconsciència, de suposar que la crisi passaria en un parell d’anys, a la consciència, i d’aquesta directament a la impotència que li ha causat la visió del monstre amb qui s’haurà d’enfrontar. De cap de les maneres es poden solucionar de cop els problemes construïts pacientment per l’elit dirigent durant un quart de segle o més. El moment actual de lluita de classes a Espanya i a Europa condueixen a un escenari de lluita perllongat en el temps, al voltant d'una dinàmica de mobilització permanent en contra de les polítiques d'ajust que el bloc social alternatiu que hem de construir, si volem sobreviure, hauria d'esglaonar alternativament en dos pals de paller que vagin estructurant la multitud de lluites que aniran sorgint: la vaga general i la jornada de protesta cívica. L'espoli afecta la majoria de la població espanyola, per tant cal afrontar-la des d’una perspectiva que superi els límits sindicals. L'èxit de la vaga del passat 29 de març ha demostrat la capacitat de mobilització del sindicalisme de classe, així com el caràcter articulador del conflicte i agregador d'aliances que té la vaga general, que, junt amb la centralitat del fet productiu dins les societats

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

10 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

capitalistes, fan d'aquest instrument l'element central en l'estratègia de resistència a les polítiques d'ajust salarial i retallades socials. En aquest escenari de conflicte mantingut en el temps, la vaga general haurà d’alternar-se amb mobilitzacions socials, tant sectorials com territorials. Les primeres mobilitzacions han obligat la mà invisible a frenar i recompondre la seva agenda, allargant els terminis del pagament del deute, cercant solucions a les preferents, proposant canvis en l’estructura política de l’Europa mercantil. Són canvis destinats a separar la classe mitjana estalviadora del moviment sindical i a preservar els mecanismes fonamentals del seu domini que ens obliguen a lluitar on, com i quan els mercats volen. Aquest progressiu treball de mantenir la tensió social i l'oposició als diferents programes d'ajust, dins d'una àmplia convergència dels sectors socials afectats per la crisi, estiguin presents o no en el procés productiu, així com de coordinació entre les diferents iniciatives socials té l'objectiu de no caure en la dispersió de les lluites. La vaga general i la jornada de protesta cívica es converteixen en el marc de participació de totes les forces socials, polítiques i sindicals i de tots els sectors i classes que aspirem a una sortida social de la crisi i que aconseguirem, per mitjà d'una acció concertada, un procés de construcció democràtica, com a manifestació d'una constituent, contrària al neoliberalisme. Un dels grans reptes del sindicalisme actual és la realització de polítiques nacionals en un món cada cop més globalitzat i amb unes regles del joc que s’allunyen de l’escenari nacional. No es tracta que l’activitat obrera es torni global, ja que l’activitat sindical local i global no poden ser excloents. Però a Europa encara no s’ha donat una resposta a les agressions sofertes per la classe treballadora de forma coordinada per part dels sindicats, i més enllà d’alguna mobilització puntual a escala europea, no s'ha adoptat una estratègia a l’ofensiva de forma coordinada. Aquest procés constituent d'una nova Europa permetria al sindicalisme europeu superar la fragmentació que implica la divergència d’interessos entre els països del centre i la perifèria, dotant-lo d'una estratègia conjunta davant de les agressions sofertes per la classe treballadora en l’àmbit europeu. Rellançar el projecte europeu és la nostra primera tasca, ja que ha de ser el nostre espai d’enfrontament, insistint en el fet que per mantenir la pau és necessari crear de nou el benestar i assegurar-lo, participant en la construcció d’un sistema alternatiu. El sistema social de mercat no es pot reconstruir. A l'emprenedor, l'ha vampiritzat actualment el capitalista financer; al benefici, la renda; a la fàbrica, la banca: les funcions i els comportaments parasitaris es multipliquen. Les crisis se succeeixen perquè ja no hi ha cap mesura de valorització i perquè, en conseqüència, l'especulació es converteix en l'única manera d'acumulació. Aquesta síntesi de benestar i progrés només pot ser construïda actualment per la “nova” força del treball, que, en aliança amb la de la cultura, ha de prendre en les seves mans la sortida de la crisi. Només l'organització i la unió de totes aquestes forces en un bloc compacte i sense fissures, amb una estratègia decidida, pot frenar el procés de despossessió que estem patint i, posteriorment, impulsar una alternativa. En aquest sentit, les reivindicacions sectorials han d'estar emmarcades per altres de més generals i cada cop més europees: XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

11 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33

• • • • • •

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Alleugeriment immediat de la càrrega del deute. Canvi radical del rol del Banc Central Europeu. Redistribució dels ingressos i nova fiscalitat cap a les rendes més altes. Reconstrucció productiva, social i mediambiental. Sistema bancari sota control social. Implementació de mesures que assegurin feina estable, recuperació de la regularització de les relacions laborals. Garantia de drets civils i polítics per a tots i totes. Separació de poders. Recuperació i ampliació de l'estat del benestar.

Però el que ni podem ni hem de definir és el QUAN. No podem perquè els elements que juguen en la crisi orgànica que estem vivint són múltiples i incontrolables, i perquè no ens correspon a nosaltres sols analitzar-ho, ja que aquesta diagnosi ha d’anar a càrrec de la tasca política i la ciència, que fins ara no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Només la nova generació que s’afanya a cercar el seu futur a l’estranger pot aportar energia i coneixement nous i decisius. Per això el moviment estudiantil és clau en el procés constituent que cal encetar i encertar. En tot cas, el sindicat, conscient d’aquesta situació, no pot anar, de moment, més enllà de la seva funció reivindicativa immediata: defensa del salari directe, indirecte i diferit dins del marc real en què ens movem. Tot allò de més que podem fer és fins plantejar que el deute espanyol en el seu conjunt és impagable, que els banquers estan espoliant el poble per tal de recuperar la taxa de benefici, que aquesta i no pas cap altra és la veritable funció de les retallades. Mentrestant, hem d’impulsar la unitat amb totes les forces espontànies que vagin confluint, de manera que a través de la seva experiència en la lluita vagin prenent consciència dels seus interessos comuns i de la necessitat de mantenir una mobilització llarga i organitzada. Aportarem organització i sobretot perspectiva a tots els moviments espontanis i reflexió sobre l’estratègia que s’ha de seguir, deixarem la porta oberta a decidir si és millor sortir de l’euro o no, segons l’evolució de la crisi, però conscients que l’organització de l’alternativa, finalment, correspon a la política.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

B. CONTEXT DE LES POLÍTIQUES EDUCATIVES Tothom sembla coincidir que l’educació és una inversió productiva per a l’economia i un dret bàsic per a la ciutadania. El discurs dominant tendeix a responsabilitzar les persones que treballen en l’educació del “fracàs escolar”, sense posar en qüestió aspectes estructurals, socials, econòmics, de l’ordenació educativa, o de la mateixa administració. Les solucions, previsiblement, passen per la privatització, l’externalització i la capacitat de sancionar i/o d’acomiadar professorat funcionari. L’anàlisi de CCOO ha de tenir en compte, en primer lloc, la tensió ideològica que hi ha entre les diferents concepcions de l’educació i les seves finalitats: • Educació o ensenyament: existeix un doble concepte per al sistema educatiu. CiU ha optat clarament per l’opció ensenyament. Nosaltres entenem l’educació com un concepte més global que inclou càrrega ètica i compromís amb la comunitat. • Educar per a la igualtat: igualment s’estableix una tensió en les finalitats de l’educació. Educació comprensiva, per a la igualtat? O educació meritocràtica, selectiva, per a “l’excel·lència”? • Educar per al treball i la prosperitat: encara vivim en un sistema molt academicista, autoreproductiu i legitimador de l’ordre social existent, on la formació professional no ocupa la centralitat que l’ocupabilitat de les persones i la dinàmica de les empreses necessiten. Tot i l’evolució positiva del sistema educatiu espanyol des del final del franquisme fins avui, es mantenen carències importants: 1. Encara falten places escolars. El Govern de CiU ha aturat la construcció, i, a més de les “solucions transitòries”, promou el creixement de l’ensenyament concertat. Aquesta política implica un decrement de la qualitat de l’atenció donada a l’alumnat més necessitat de compensació i l’empitjorament de les condicions de treball del personal educatiu. És insostenible a mitjà termini, ja que el creixement de la població escolar es perllongarà fins al 2020 i generarà la necessitat de més de 125.000 places. A l'educació preobligatòria i postobligatòria hi trobem un menor esforç de recursos públics destinats a l’ensenyament i una manca de política educativa que posi esforços a incrementar els nivells educatius mitjançant els mecanismes necessaris per augmentar l’escolarització en aquests ensenyaments. D’altra banda, la dimensió de l’atur és tan gran que genera una demanda afegida per retorn al sistema educatiu. Si no es vol tenir el jovent i les persones aturades al carrer, cal incrementar les places dels estudis postobligatoris. 2. Desigualtat territorial. Des dels anys noranta, les comarques de Catalunya han experimentat una clara convergència pel que fa a l’escolarització als tres anys, però només una lleu convergència en l’escolarització als disset o en l’educació dels zero als tres anys.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

13 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

3. Existència del copagament. En el sistema educatiu s’ha admès el copagament de manera “natural” perquè mai tot el sistema ha estat gratuït, malgrat el mandat constitucional que declara que els ensenyaments obligatoris han de ser-ho. 4. La reproducció de la segregació social. El repagament i la ubicació en el territori dels centres escolars generen desigualtat. La distribució de la població escolar ve determinada pel nivell adquisitiu de la família, la situació del seu habitatge i el nivell sociocultural. Els resultats obtinguts, també. La desigual distribució d'alumnat nouvingut i alumnat amb necessites educatives específiques entre els centres concertats i públics té conseqüències en els resultats acadèmics, en el cost de la plaça escolar, en les opcions d’estudis postobligatoris, i al final, en l’ocupabilitat; és d’aquesta manera com el sistema educatiu funciona com a reproductor i legitimador de l’estructura social existent. 5. Dèficit en l'educació infantil. Un altre gran dèficit del sistema educatiu, tant a Catalunya com a Espanya, afecta l’oferta educativa de places d’educació infantil en el tram d’edat de zero a tres anys. S'ha insistir en la importància de les polítiques de provisió d’aquest cicle escolar com a element central de les reformes de millora dels estats del benestar. Als seus efectes positius reconeguts sobre la incorporació de la dona en el mercat de treball cal afegir-hi la importància d’aquesta etapa educativa de cara al desenvolupament cognitiu dels infants, sobretot en situacions de pobresa o d’entorns familiars amb baix capital educatiu. Les polítiques d’atenció i educació de la primera infància no poden circumscriure’s a la creació de places d’escola bressol, sinó que han d’implicar altres aspectes laborals, d’habitatge, de salut i d’ajudes a les famílies. 6. Les dificultats educatives de la família i la societat. La individualització de les relacions econòmiques ha comportat un afebliment de les xarxes familiars i veïnals, que tenien un paper important en la cura i l’educació de la mainada. Les famílies, des de la preocupació i la inseguretat, busquen suports: la pròpia escola (que veu com se li demana cada vegada més), la televisió i altres pantalles, el mercat de l’atenció extraescolar... Les administracions públiques, històricament, han actuat sobre aquestes qüestions de manera pal·liativa, promovent o subvencionant parcialment serveis per al lleure educatiu, l’esport i altres activitats. Ara ens trobem amb polítiques de retallades. Però no és suficient reprendre el finançament d’aquestes activitats, sinó la promoció de polítiques estratègiques, que incentivin la cooperació del món de l’empresa, de la comunicació, les administracions públiques, amb les famílies i el sistema escolar i extraescolar, i que clarifiquin els rols de cada un dels agents. 7. Polítiques de personal i pràctiques educatives. Les professions educatives tenen grans requeriments formatius, tècnics, afectius, d’iniciativa i responsabilitat personal. La formació inicial i contínua, la selecció i provisió de professionals, l’organització del treball, les necessàries investigació i

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

14 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

innovació pedagògiques, amb un contingent molt nombrós de personal, no constitueixen una tasca fàcil per als poders públics. Pel que fa a les professions educatives docents, els programes de formació inicial del professorat han estat poc adequats a Espanya i a Catalunya. Només des del pla de convergència europeu (Bolonya) d’estudis universitaris han començat a canviar. Per al seguiment d’aquests nous plans, és especialment rellevant trobar una bona solució per a la realització de períodes de pràctiques. Catalunya va ser un referent internacional en la formació contínua del professorat i la renovació pedagògica, però malauradament el model resta estancat des de fa massa temps. La professió docent ha de configurar-se com un procés continu de formació, investigació i acció, que ha de fer-se forçosament en cooperació en el mateix centre educatiu, i que ha de vincular-se a les xarxes universitàries internacionals de creació i transmissió de coneixement. Una nova configuració de la formació contínua, des d’aquest punt de vista, ha de ser l’eix que vertebri la promoció professional. Hi ha una característica transversal en l’atracció i la selecció de personal a les professions educatives, que és la feminització. Tots els estudis coincideixen a considerar desitjable un major equilibri entre homes i dones. Pel que fa a les altres professions educatives, les qüestions laborals manifesten una dicotomia brutal. D’una banda, els centres públics i grans empreses multicentres, que gestionen de manera centralitzada grans contingents de persones; d’altra banda, petites empreses, amb plantilles molt petites. El problema laboral més sentit pels professionals del sector educatiu, en diverses enquestes i estudis, és la falta de reconeixement. Els alts requeriments professionals de les tasques educatives mereixen el reconeixement en condicions laborals i en condicions d’adequació personal. Alhora, es mereixen un millor reconeixement acadèmic, un millor posicionament social i millors retribucions. 8. Administració educativa. Caldria que els poders públics avaluessin la seva pròpia actuació i estructura com a dificultats específiques del sistema educatiu. El finançament públic ha quedat petit a Catalunya. Les retallades dels darrers anys, fetes en situació de creixement de l’alumnat, estan tenint conseqüències educatives i socials. Seria desitjable aconseguir una estabilitat normativa que ajudés a consolidar organitzacions i pràctiques, i alhora s'haurien de desenvolupar normativament aspectes que no s'han abordat prou, com són el finançament, la participació en l’educació reformant l’estructura i el contingut dels consells escolars, l’atenció i cura a la primera infància, el servei d’orientació i informació per a la formació professional i l’educació al llarg de la vida, la reglamentació de l’ensenyament d’idiomes, etc. Un enfocament sistèmic dels serveis d’educació i cura de la infància requereix una estreta col·laboració entre els diferents àmbits polítics, com l’educació, l’ocupació, la salut i la política social.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

15 1

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

La LEC, Llei d'educació de Catalunya, una oportunitat perduda

2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24

La Llei d'educació de Catalunya significa un abans i un després en la política educativa del país. L'aprovació de la LEC evidenciava ja que ens enfrontàvem a una teràpia de xoc prevista amb temps, un espoli de les classes populars per part de la minoria dirigent. CCOO no ha donat suport a aquesta llei i s'hi ha mobilitzat en contra, malgrat que reconeixem que obre una petita finestra al lleure educatiu i sociocultural en reconèixer el seu valor educatiu en el capítol sisè. La LEC ha suposat un gir a la dreta i el cop de gràcia al Pacte Nacional per a l'Educació. Denunciem l'incompliment de tots els aspectes del Pacte Nacional per a l'Educació que suposaven avançar en la igualtat de condicions entre els centres sostinguts amb fons públics, sobretot pel que fa a l'escolarització de l'alumnat amb més dificultats de tots tipus. La política educativa del Departament d'Educació en aquests anys ha estat àmpliament rebutjada pel professorat i ha suposat unes importants mobilitzacions. La LEC és, sobretot, un projecte de gestió del sistema educatiu que no soluciona els problemes reals de l'educació del nostre país, ja que es vol fer per la via de fer menys gestió pública i facilitant el creixement de l'escola concertada, especialment en els nivells no obligatoris. CCOO voldríem una llei d'educació que tractés els problemes d'educació reals de la ciutadania i dels centres de Catalunya. Entenem que aquesta llei és una oportunitat desaprofitada. Hem d'estar molt pendents del desplegament i lluitar decret a decret perquè no empitjorin ni les nostres condicions de treball ni l'educació pública catalana.

Educació en temps de crisi econòmica. Prioritats i urgències

26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

Malgrat la difícil situació econòmica del país, hi ha una sèrie d’obligacions educatives que seria del tot contraproduent desatendre, i que han de seguir prestant-se per molt que Catalunya en resulti endeutada, o que calgui incrementar la càrrega fiscal. Hi ha un esforç en educació que el país sap que és ineludible pel compromís moral amb la infància i el jovent i per a la pròpia viabilitat econòmica de Catalunya. No ens podem oblidar de l’accés a l’educació de zero a tres anys pública, o de l’accés a les activitats educatives extraescolar, o a l’educació superior per a la gent sense recursos, però pel seu pes relatiu i absolut en les partides pressupostàries i en les necessitats socials, consignem com a despeses imprescindibles de mantenir o augmentar les següents: 1. Atendre l'educació obligatòria. El creixement demogràfic demana més centres educatius i més professionals per atendre la població en edat escolar. En aquests moments s'han aturat les construccions escolars. Cal formular un mapa escolar i un pla de construccions que permeti, incorporant la figura dels “instituts escola”, aprofitar successivament les aules per a diferents etapes educatives. No és raonable tampoc la reducció de la plantilla que s’ha aprovat amb els Pressupostos de la Generalitat. És necessari fer les contractacions necessàries, i a XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

16 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

més, en funció de la previsió de necessitats del sistema fins al 2020, negociar un pla de formació, ocupació, de canvis d’especialitat i jubilacions de personal educatiu, que permeti atendre l’alumnat, almenys en les condicions actuals sense produir un patiment innecessari del personal. En aquesta negociació ha de tenir-hi cabuda la recuperació salarial i d’altres condicions de treball del personal que ha sofert les retallades. És necessari que els poders públics no es desresponsabilitzin de la seva obligació de construcció i oferta de places públiques per entomar el creixement demogràfic. No considerem adequat recórrer a la privatització i al repagament en règim de concertació per a la creació de les 150.000 places que falten. Ans al contrari, és necessari utilitzar la fórmula del contracte-programa, establerta en el Pacte Nacional per l’Educació i recollida en la Llei d’educació de Catalunya, per portar a condicions de gratuïtat els centres concertats que escolaritzen població amb condicions econòmiques desafavorides. 2. Atendre la demanda de formació professional (ocupacional i reglada) de les persones en atur. Són necessàries 8.000 noves places per a formació bàsica de persones adultes. Estimem, tot i la falta de dades sobre aquesta oferta educativa, que són necessàries unes 2.000 places de PQPI. La formació professional ha d’acabar el seu procés de redefinició i de sinergia amb la formació per a l’ocupació, i fer-ho creixent en unes 10.000 places. La col·laboració amb els sectors productius i les polítiques per a la reindustrialització i la sostenibilitat han de tenir un paper important en l’orientació de la inversió i l’elecció de les famílies professionals que cal promoure de manera prioritària. És important planificar acuradament el creixement perquè tingui un impacte positiu en l’ocupació de les persones i el creixement econòmic del país.

Educació per sortir de la crisi Amb molta celeritat, caldria negociar la concreció i posada en marxa d’aspectes educatius ja abordats en l’Acord estratègic. Al setembre del 2012, haurien d’estar en marxa algunes polítiques estratègiques per a l’evolució del model productiu a Catalunya: -

Pla estratègic d’ensenyament d’idiomes. Servei públic d’orientació i informació per a l’educació al llarg de la vida. Mapa de l’oferta dels ensenyaments postobligatoris i al llarg de la vida. Acord laboral per al professorat de formació professional. Pla de beques i préstecs per a l’educació postobligatòria. Pla estratègic per a les TIC en educació.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

17 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Educació per al segle XXI El país es pot prendre una mica més de temps per repensar d’altres aspectes nuclears de l’educació que és del tot necessari pensar i organitzar, però si vol tenir un futur llarg i benestant, no pot obviar aquestes reflexions ni alguns canvis de gran profunditat i de gran potència: 1. És necessari un nou “pacte” educatiu que promogui sinergies entre famílies, empreses, poders públics, societat civil, mitjans de comunicació i sistema escolar i la resta d’agents educatius, com el sector del lleure educatiu i sociocultural, el d’ensenyaments no reglats i altres activitats extraescolars. Aquest nou pacte ha de parlar de finalitats, de drets i obligacions, de cooperació i de temps. Conciliar per educar, educar per construir solidaritat i progrés. 2. És del tot necessària una aposta política per a l’educació primerenca, a través de l’oferta de places en el primer cicle d’educació infantil (de 0 a 3 anys) i de mesures que ajudin, permetin i orientin les famílies perquè compleixin amb les obligacions que la llei els encomana. 3. Hi ha d'haver una aposta per l'educació pública com a garant de la cohesió social des del pluralisme. Defensa de l’escola gratuïta, que no segregui l’alumnat per capacitat econòmica; laica, que no segregui l’alumnat per religió o ideologia; coeducativa, que no segregui per sexe i que no reprodueixi desigualtats de gènere; catalana, que no separi els infants per llengua d’origen; inclusiva, que promogui la convivència de tota diversitat. Des del coneixement i el respecte a tota diversitat, és possible la convivència i la cohesió social, i alhora la formació de criteri propi en l’alumnat. 4. El sistema educatiu té l’obligació de tutelar la formació de les persones fins que assoleixin el criteri propi (entenem com a raonable la frontera dels setze anys), de manera que compensi les diferències d’origen i garanteixi que a partir d’aquest moment puguin fer itineraris personals i lliures, preferentment formatius encara durant uns anys, però també en el món del treball. 5. L’educació pública ha de garantir l’existència de places suficients, els mecanismes d’escolarització que garanteixin la igualtat en l’accés. En aquest sentit, apostem per un sistema que fomenti la cooperació entre xarxes de centres, en comptes de la competència, i el servei als interessos concrets de l’alumnat en el territori. 6. Les administracions públiques necessiten repensar les fórmules de gestió de l’educació, a partir dels nous paràmetres i de la constatació que les estructures administratives actuals a Catalunya mereixen una reforma que les situï en paràmetres socials i tècnics del segle XXI. 7. Qualsevol estructura administrativa i qualsevol fórmula de gestió hauran de tenir com a objectius: - Major participació i control públic, per a un millor servei a la ciutadania i una més gran legitimació. - Major eficiència mesurada en termes econòmics, socials i comunicatius. És important trobar el grau de proximitat adequat per a un equilibri entre igualtat, estalvi i coneixement acurat de la realitat. - Mecanismes de finançament avalats per un sistema fiscal suficient i just.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

18 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

8. CCOO promou la negociació i promulgació d’un estatut de les professions educatives que reculli elements bàsics per a la definició de tasques i perfils professionals, elements bàsics de les condicions laborals i que ajudi a unificar problemes de la microgestió que hi ha en la major part d’empreses i la macrogestió de les administracions públiques i algunes grans empreses de serveis. Aquest estatut hauria de: •

• • •

Recollir els requeriments formatius inicials per a les professions educatives, de manera que siguin compatibles amb el conjunt de la Unió Europea. Així mateix, el model de formació contínua hauria de fer possibles estudis de postgrau i investigacions en els àmbits europeus d’investigació i d’educació superior. Formular el codi ètic de l’educació que vinculi professionals i comunitat. Indicar condicions de treball mínimes. Reconeixement d’hores no lectives o de dedicació indirecta. Ràtios màximes. Pràctiques i accés. Salut laboral. Posar les bases per al reconeixement social, acadèmic i retributiu.

Per un model social de la universitat La universitat pública catalana ha superat en les darreres tres dècades el retard acumulat en els més de quaranta anys anteriors. Disposem ara d’una universitat d’accés generalitzat, científicament homologada en el context internacional, oberta a la col·laboració amb el nostre entorn social i econòmic i políticament alineada amb els valors humans, ètics i democràtics. Es pot dir, doncs, que s’han assolit en bona mesura els objectius plantejats en els anys seixanta i setanta. Tanmateix, sembla el moment per, d’una banda, detectar i corregir les insuficiències i llacunes en aquest procés i, d’una altra, analitzar les noves demandes socials i adaptar-hi el nostre model universitari. Els nous reptes deriven essencialment del fet que avui dia la ciència ha esdevingut una força directa de producció i ha culminat un procés iniciat després de la revolució industrial. En efecte, actualment la societat, i en particular el teixit productiu, considera la universitat com un element imprescindible per al seu desenvolupament. La universitat, doncs, ha de ser no només una institució acadèmica de qualitat, sinó també un agent per al desenvolupament equitatiu i sostenible del seu entorn. En els darrers anys, des de diversos sectors s’ha propugnat que la cobertura d’aquestes demandes requereixi abandonar la concepció tradicional de l’educació superior com un servei públic, per transformar-la en una activitat regulada per les lleis del mercat en el context d’oferta/demanda. Aquests mecanismes determinarien en especial els objectius per cobrir, els sistemes de finançament i les formes de govern. Davant d’aquesta pretensió mercantilitzadora, entenem que aquest creixent poder socioeconòmic del coneixement fa més necessari encara el caràcter de servei públic del

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

19 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

sistema universitari, responsable, en bona part, de la seva creació i difusió. Més que mai, cal posar el coneixement al servei i a l’abast de tota la societat. Tal com s’ha demostrat al llarg de la història, aquest objectiu requereix: • Mantenir la tradicional autonomia universitària com a garantia de la seva independència davant d’interessos ideològics, politics o econòmics. • Alhora, cal reforçar el seu compromís social, de manera que la universitat es coresponsabilitzi de l’ús del coneixement, per tal que redundi en el desenvolupament del seu entorn i en el benestar de la ciutadania. Aquestes noves demandes socials signifiquen per al sistema universitari català nous objectius com els següents: a. En l’àmbit de la docència. Nous passos en el procés d’extensió del coneixement iniciat fa un segle amb l’alfabetització, tot mantenint els criteris de benefici individual i col·lectiu de caràcter general, més enllà dels estrictament ocupacionals. En particular: • Universalitzar l’educació superior (professional o universitària) del jovent. • Perllongar el paper d’ascensor social més enllà de les titulacions ordinàries, estenent la igualtat d’oportunitats als nivells superiors (com ara doctorat) i a l’exercici professional vinculat a tasques de R+D. • Facilitar l’accés als serveis docents de les altres persones i col·lectius (educació al llarg de la vida, reciclatge professional, segones titulacions...), mitjançant itineraris flexibles, docència semipresencial... b. En l’àmbit de la recerca i de la transferència dels seus resultats. Col·laborar en la transformació del nostre teixit productiu cap a un model basat en el coneixement. Això significa, quant a la universitat, superar la concepció de la persona investigadora moguda exclusivament per la seva curiositat, i pel que fa a les empreses productives, apostar decididament per la innovació i la internacionalització, en lloc de la competència per preus. Un índex significatiu en aquest sentit és la incorporació de doctors en el sector productiu, la qual cosa requereix l’esmentat canvi en els objectius empresarials, però també que els doctorats universitaris esdevinguin polivalents, més enllà de l’orientació acadèmica tradicional. Aquest nou repte ha ser de compatible amb el manteniment de la recerca bàsica, de l’orientada als moviments socials o, més en general, de la de resultats no directament comercialitzables (per raó de naturalesa, de capacitat adquisitiva dels destinataris...). c. Cultura científica. D’altra banda, la universitat ha de recuperar el paper de referent científic en els debats polítics d’interès social i en la defensa dels valors democràtics, sobre la base del rigor intel·lectual i de l’esperit crític.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

20 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Per exemple, s’ha de proveir de bases rigoroses a partir de les quals ha d’optar entre les diferents alternatives (en temes com la seguretat nuclear, la unitat de la llengua catalana i tants altres) i ha d’aportar argumentacions de caràcter científic en la promoció de polítiques transversals (com per exemple la igualtat de gènere, la cultura de la pau...). Aquests objectius generals del sistema universitari s’han de concretar per a cadascun dels agents involucrats. És responsabilitat de l’administració educativa, ateses les demandes dels diferents agents socials i les disponibilitats i iniciatives de les universitats, configurar els seus mapes de la docència i de la recerca i establir les prioritats. Igualment, l’Administració ha de proveir els recursos necessaris per a la consecució dels objectius assignats a cada universitat. En aquest sentit, cal reforçar el paper dels poders públics en temes com ara el control pressupostari. Aquesta assignació d’objectius i recursos s’ha de basar en la planificació i la coordinació entre els diferents agents. En particular, les universitats han d’actuar de forma conjunta, cooperant per assolir els seus objectius, alhora que respectant la identitat i la funció pròpia en el seu espai territorial i acadèmic. Al contrari, en el conjunt del sistema, la competència entre universitats no garanteix la consecució d’aquests objectius, ni l’optimització dels recursos disponibles. A cada universitat cal exigir-li eficiència en l’assoliment dels seus objectius i en l’ús dels recursos, per bé que no totes poden ser “competitives” (per grandària, història, territorialitat...). A partir d’aquestes accions dels poders públics, correspon a l’autogovern de les universitats l’organització interna i l’adopció de les altres mesures adients. Aquest autogovern s’ha de regir pel principi general de coresponsabilitat dels seus membres, el mecanisme més vàlid en organitzacions dependents de la creativitat i la innovació dels seus components. En particular, cal potenciar canals de negociació sindical i estudiantil diferenciats dels de participació en el govern de les universitats. D’altra banda, en els esmentats mapes de docència i de recerca cal preveure estructures mixtes (fundacions, centres de recerca, centres tecnològics...) on les universitats participin conjuntament amb altres entitats. Com a norma general, aquestes estructures s’haurien de regir per criteris anàlegs i homologables als de la institució universitària pel que fa als aspectes acadèmics, laborals i de gestió (transparència, control, rendició de comptes...).

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

1 2

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

C. CONTEXT DE LA SITUACIÓ LABORAL I NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA

3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44

I. LLEURE EDUCATIU Bàsicament, el sector aglutina tres grans espais laborals: • El que es desenvolupa al voltant de les escoles (menjadors, acollides matinals, extraescolars, personal vetllador...), on principalment tenim contractacions parcials de jornada i de durada, és a dir jornades de com a molt 20/25 hores setmanals i contractes d'obra i servei o fixos discontinus, amb diferents empreses treballant a la mateixa escola i impedint la creació de jornades mínimament elevades. No hi ha cap regulació sobre els requisits que han de complir les empreses en aquest sector i les administracions (Generalitat, Departament d'Ensenyament, consells comarcals, ajuntaments...) opten per fer concursos que afavoreixin la part econòmica per sobre del projecte educatiu. • Les cases de colònies (escoles de natura, albergs...), on principalment ens trobem amb contractacions estacionals (caps de setmana, tardor, primavera i vacances) i on les estructures són fixes i el personal educatiu té una gran mobilitat, amb jornades d'una gran irregularitat i flexibilitat. • El lleure sociocultural, compost per centres cívics, casals de joves, casals de barri, casals de gent gran, punts d'informació juvenil, dinamitzadors i animadors socioculturals; en general, són el col·lectiu amb més estabilitat, amb més contractacions fixes i salaris per sobre del que marca el conveni, malgrat que ara les coses comencen a canviar. És la part del sector que recau sobre la FSC i on menys representativitat tenim com a CCOO. Patim una no-regulació persistent per part de l'Administració, que juga a dues bandes entre les empreses mercantilistes/multiserveis i les entitats sense ànim de lucre que potencien el voluntariat (com a sector lluitem aferrissadament per diferenciar-nos i desvincular-nos dels orígens vinculats a l'esplai i el voluntariat), sense afrontar temes com la formació i la capacitació dels professionals i les professionals que desenvolupen aquestes feines, condicions mínimes dels espais, ràtios que permetin un bon nivell educatiu i diners públics que universalitzin el servei com a eina de democratització de l'educació. Sobre la negociació del conveni col·lectiu cal dir que tenim les negociacions obertes des del desembre del 2010 amb les patronals enrocades amb la crisi com a excusa i deixant passar el temps. Bàsicament la seva pretensió és congelar salaris, fer desaparèixer la revisió salarial amb l'IPC i treure algunes de les poques millores socials. Estem intentant mantenir aquesta batalla amb un sector amb treballadores i treballadors poc sindicats, i de moment hem reprès les negociacions per, com a mínim, intentar tancar les parts del text on sí tenim acord i així intentar agilitzar al màxim la negociació.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

22 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

II. UNIVERSITATS PÚBLIQUES Durant molts anys, l'acció sindical a les universitats ha estat marcada per una millora continuada de les condicions d'ocupació i de grans millores de caràcter social del PDI i el PAS. Els convenis, especialment els del PAS, han estat convenis que en les últimes negociacions ja feien preveure que seria difícil aconseguir moltes millores, perquè estaven molt per sobre de la mitjana de la resta de convenis de l'àrea pública. Independentment de la crisi, aquesta ja era la realitat existent. Per al PAS funcionari en general, s'havien anat aconseguint acords d'equiparació, per la qual cosa aquestes condicions, en general, s'estenien també als funcionaris. En paral·lel, a les universitats s'havien anat aconseguint multitud d'acords de millora en matèries com la conciliació, reduccions de jornada, premis de jubilació i jubilacions anticipades, pactes de drets sindicals… Això ens ha portat a realitats molt diverses a les diferents universitats en funció de la capacitat negociadora de la secció sindical i els equips de govern existents. Les CCOO, com a sindicat clarament hegemònic en el sector, hem estat protagonistes de totes i cadascuna d'aquestes millores. El sindicalisme de proximitat i fonamentalment l'autonomia en l'acció sindical ens han portat a desenvolupar acords imaginatius i molt poc comuns amb els acords d'altres sectors de l'àrea pública. Això, que en èpoques de creixement era un avantatge, en aquests moments s'ha convertit en un inconvenient. Quan comença la crisi i les universitats comencen a rebre grans limitacions en matèria pressupostària, es comencen a qüestionar moltes d'aquestes millores per part de les comunitats autònomes i de molts dels equips de govern de les universitats, i a poc a poc va apareixent i creixent el conflicte. A les comunitats autònomes on hi ha hagut retallades importants de finançament, el personal de les universitats ha vist com progressivament disminuïen les seves condicions d'ocupació d'una manera vertiginosa, per les reduccions de plantilla i de recursos. Els incompliments de conveni i acords i/o pactes han estat una realitat creixent, amb la qual cosa la judicialització de l'acció sindical ha augmentat de manera exponencial. A més de la judicialització de l'acció sindical, la mobilització ha passat a ser el centre de l'activitat. Aquest canvi d'activitat, juntament amb la diversificació del ventall de sindicats i candidatures molt sectorials que han anat apareixent en el sector (ja que a la universitat es donen unes realitats molt diverses en matèria de condicions d'ocupació i les desigualtats i diferències de classe són molt importants), ens porta a reconsiderar la nostra activitat i acció sindical. En paral·lel, els moviments ciutadans, com el moviment 15-M, han entrat amb molta força en alguna universitat, principalment entre els estudiants, cosa que ha fet que en un entorn que sempre s'ha caracteritzat per treballar de manera coordinada tota la comunitat universitària, canviï a poc a poc la manera d'interactuar i tingui una influència decisiva en l'acció sindical. L'aparició d'assemblees i plataformes on conviuen tots aquests moviments, amb les associacions i sindicats d'estudiants i els sindicats del

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

23 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

personal de les universitats, ens ha portat a una situació de canvi, en la qual ens veiem forçats a replantejar tota la nostra activitat. També han entrat amb molta força les xarxes socials i les noves tecnologies de la informació. Com a conseqüència, la comunicació també ha hagut de canviar d'una manera molt accelerada i notable. Per totes aquestes condicions de grans canvis, les seccions sindicals han anat incorporant sindicalistes més joves i la renovació ha estat important i decisiva. En els llocs on no s'ha fet aquesta renovació necessària hem començat a baixar la representació. En aquest context, l'acció sindical del proper període caldrà centrar-la fonamentalment en la resistència a la pèrdua de drets i el manteniment de les plantilles. La mobilització i la lluita seran el centre de la nostra activitat. Tot fa preveure que hi haurà una reestructuració del sistema universitari espanyol, amb la desaparició de titulacions, i caldrà afrontar com queda el personal de les universitats en aquest nou context. L’externalització i el consorci dels serveis augmentarà previsiblement i influirà molt directament en les condicions d'ocupació i en les plantilles del PAS (personal d’administració i serveis) de les universitats. La reducció del R+D+I portarà conseqüències irreversibles als centres i a les línies d'investigació, i afectaran seriosament la investigació. Paral·lelament caldrà articular l'acció sindical de tots i cadascun dels centres, consorcis… que s'aniran creant de caràcter mixt o privat, per veure com finalment es poden preservar la carrera professional i les condicions d'ocupació del PDI (personal docent i investigador), el PAS i els investigadors. Caldrà renegociar en les noves condicions els convenis col·lectius, tasca que promet ser conflictiva. Preservar tot allò que es pugui del que s’ha aconseguit amb tant d'esforç i bon treball sindical aquests últims anys serà difícil, per la qual cosa serà necessari repensar models on la flexibilitat interna tingui un paper més decisiu. Respecte al personal investigador en formació i la resta de figures que entren en vigor amb la Llei de la ciència caldrà determinar les condicions d'ocupació i com s'inclouen en els plans d'estabilització i promoció a les diferents universitats i/o convenis col·lectius. En paral·lel, caldrà abordar la possible nova llei d'universitats, en la qual, sens dubte, serà necessari afrontar les noves estructures organitzatives dins de les noves realitats. D'altra banda, per poder reprendre i articular la negociació col·lectiva es fa del tot imprescindible acabar de crear tots els marcs de negociació, atès que en algunes comunitats autònomes i/o universitats en aquests moments són inexistents. Hauríem d'aprofitar aquest període de decreixement, per formalitzar i millorar els àmbits de negociació col·lectiva i introduir tots i cadascun d'aquests en els marcs normatius.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

24 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

III. UNIVERSITATS PRIVADES En aquests darrers quatre anys, hem consolidat la nostra majoria sindical en el sector, liderat pels grans centres (Universitat de Vic, Esade...). El conveni marc és el XIII Convenio estatal, signat darrerament, malgrat que molts dels grans centres tenen convenis propis o acords que el milloren. L’objectiu principal, internament, haurà de ser la creació d’una coordinadora d’aquests centres, formada i dirigida pels delegats i delegades dels sector, que, malgrat alguns intents durant aquest mandat, no s’ha aconseguit formar.

IV. FORMACIÓ PROFESSIONAL La FP segueix “patint” un protagonisme polític i mediàtic específic perquè continua sent, de totes les etapes educatives, la que té una relació més directa amb el món del treball i la inserció laboral del jovent. En un país en què les xifres d’atur juvenil arriben al 50%, les institucions polítiques (tant les que estan al govern com les que fan oposició) s’esforcen per deixar molt clar a la ciutadania que és un tema prioritari pel qual s’ha d’apostar decididament. Aquest protagonisme ha estat estèril, perquè no s’ha traduït a fer les reformes i inversions necessàries per potenciar uns estudis que, malgrat les seves mancances, han sabut mantenir un nivell més que acceptable d’èxit educatiu i professional. Ans al contrari, ha servit perquè els governs llencin iniciatives “estrella” sense consensuar-les amb els agents socials i sense garantir la seva viabilitat a través d’una planificació i un finançament adequats. L’exemple més actual d’això ha estat la “implantació” a Catalunya del “famós” sistema dual: una experiència marginal “venuda” com a gran novetat que no implica cap veritable canvi, sinó la continuïtat d’algunes mesures de flexibilització que s’estaven aplicant en el nostre sistema des de l’any 2008. La degradació de les condicions en què es desenvolupen aquests ensenyaments a causa de les retallades imposades pel Departament, la “congelació” del desplegament de les noves titulacions i el cobrament de preus públics i taxes per accedir a la FP ha reduït definitivament les possibilitats de potenciar-la, de fer-la més competitiva i més accessible i, per tant, s’ha posat en veritable risc un dels principals mecanismes de qualificació de la població activa del país. Sembla que el Govern qüestiona tots els estudis i informes europeus que es mostren convergents quant a la mancança que patim respecte dels països de l’entorn pel que fa a les necessitats de qualificació de la nostra població activa a l’hora d’afrontar els reptes del mercat de treball dels propers anys. Tampoc sembla que aquesta nova administració hagi resolt satisfactòriament el tema de la governança del sistema. En l’escenari actual, segueix havent-hi una manca clara de coordinació entre els departaments d’Ensenyament i Empresa i Ocupació, el Consell Català de la Formació Professional no té un lideratge clar del sistema i els pocs mecanismes que s’havien construït per garantir la participació dels agents socials han estat posats en qüestió o han caigut en l’oblit interessat de l’Administració. En el context estatal, a més, s’ha comés la irresponsabilitat de deixar d’aplicar les propostes de regulació bàsica que havia previst el Govern anterior, ja publicades i en vigor i s’ha prescindit, per tant, d’aplicar els mecanismes que s’havien creat per començar a donar resposta a les dificultats que té el sistema, sense donar l’oportunitat

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

25 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

de comprovar la seva validesa i sense valorar el fet que al darrere hi havia un consens i un esforç col·lectiu importantíssims.

PROPOSTES

Respecte de la integració del sistema: CCOO defensem un model flexible i dinàmic que permeti la integració real de la formació professional inicial del sistema educatiu en el Sistema Integrat de Formació Professional de Catalunya. 1. La concreció estratègica del Sistema de Formació Professional de Catalunya ha de governar-se de forma autònoma a través d’una única instància amb competències plenes. La integració de la formació professional ha de ser l’eix del sistema, i no una forma de funcionar adscrita a determinats centres anomenats “excel·lents”. Tots els centres que tenen una oferta d’ensenyaments professionals poden i han de pertànyer i funcionar en una xarxa capaç d’oferir l’oferta formativa que cal en cada moment i de la forma més eficient possible. 2. Volem participar en la concreció del sistema i en la seva organització, gestió i funcionament, tant per millorar l’adequació de l’oferta al sistema productiu, com per garantir el respecte dels drets del professorat. 3. Cal desenvolupar un potent sistema integrat d’orientació única, integrat i públic per a Catalunya que consideri els centres del sistema educatiu amb ensenyaments professionals com a part d’aquest sistema, amb unes funcions definides. Respecte a l’oferta de la FP inicial: Reclamem canvis que permetin una FP més competitiva, més atractiva i més accessible: 1. La regulació definitiva dels programes de qualificació professional inicial en l’educació bàsica, amb dos cursos de durada, que possibilitin la continuïtat dels seus estudis als cicles formatius de grau mitjà i potenciïn l’obtenció del graduat en educació secundària obligatòria a tot l’alumnat. 2. Posar en marxa programes formatius flexibles per atendre joves majors de divuit anys en situació d’atur i que van abandonar prematurament el sistema educatiu, establint mecanismes per facilitar el seu accés als cicles formatius de grau mitjà. 3. Articular plans específics per incentivar l’alumnat a elegir les titulacions més necessàries i menys demanades. 4. Introduir mesures adequades per corregir els desequilibris en termes de gènere que es donen en algunes titulacions de FP. 5. Potenciar el desenvolupament de convenis entre les administracions competents perquè mitjançant els estudis de FP es puguin adquirir directament els carnets professionals. 6. Ampliar l’oferta de la formació professional en totes les modalitats: presencial, semipresencial i a distància, estenent-la a l’ensenyament d’adults per fer realitat i garantir l’aprenentatge al llarg de la vida, oferint des del sistema educatiu l’oferta parcial necessària per a les persones que hagin participat en un procés d’avaluació i acreditació de competències professionals.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

26 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

7. Augmentar la inversió en formació professional per millorar les instal·lacions i els equipaments i procurar una major transparència en l’assignació de l’aportació de recursos econòmics assignats. 8. Generar mecanismes que facilitin la mobilitat de l’alumnat entre territoris de l’Estat i en altres països de la UE. 9. Incrementar substancialment l’esforç dedicat a l’aprenentatge d’idiomes estrangers a la FP. 10. Potenciar al màxim el desenvolupament i l’aplicació de les noves titulacions. 11. Retirar el cobrament de taxes i preus públics per accedir a la FP. 12. Desenvolupar efectivament el sistema de convalidacions de crèdits universitaris en la formació professional. Respecte del professorat: Seguim defensant un acord específic per a la FP (el darrer és del 1999) que garanteixi unes condicions de treball dignes per al professorat: 1. Volem garantir els drets del professorat participant en qualsevol pacte, acord o conveni, en què puguin quedar afectades o modificades les seves condicions laborals. No són pocs els convenis entre el Departament d’Ensenyament i les empreses on es pacten condicions singulars de treball que, si bé considerem possibles i necessàries, no es poden continuar fent al marge del control sindical. 2. Les competències professionals del professorat de FP són cada cop més diverses i complexes: cal definir el perfil professional del professorat de FP i adequar-lo a les seves tasques reals per poder dissenyar i planificar adequadament els llocs de treball necessaris i les seves funcions. 3. Reclamem un pla de capacitació professional per afrontar les noves competències que els centres i els docents de la formació professional necessiten per donar una resposta de qualitat a un sistema de qualitat. Respecte dels centres: Necessitem un marc específic de regulació per als centres que imparteixen ensenyaments professionals que respongui a les necessitats d’organització, flexibilització i gestió singular d’aquesta etapa educativa. Cal abordar un nou marc orgànic per als centres educatius que resolgui les seves necessitats de gestió i coordinació interna i la seva relació amb l’entorn: 1. Estructura orgànica i funcional pròpia i autònoma per a la FP a tots els centres amb ensenyaments professionals, amb instruccions específiques i determinació de les dotacions de personal, horàries i econòmiques corresponents. 2. Professionalització i especialització dels llocs de treball als centres, d’acord amb la seva oferta formativa. 3. Funcionament en xarxa. Els centres que tenen una oferta d’ensenyaments professionals han de pertànyer i funcionar en una xarxa capaç d’oferir l’oferta formativa que cal en cada moment i de la forma més eficient possible.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

27 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Respecte de la resposta sindical: 1. Consolidar una estratègia d’afrontament comú en la defensa dels interessos sindicals en matèria de formació professional, amb totes les federacions i/o secretaries implicades. 2. Enfortir els mecanismes interns de coordinació que assegurin la participació de la Federació en les iniciatives del sindicat en matèria de formació professional. 3. Oferir formació específica interna sobre formació professional als permanents sindicals.

V. DOCENTS DELS CENTRES PÚBLICS NO UNIVERSITARIS

12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32

1. SITUACIÓ LABORAL

33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44

2. ESTAT DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA

En el període 2008-2010, es van consolidar i aplicar els acords assolits, i les condicions de treball resten vinculades a allò disposat en l’acord del 2005, signat en solitari per CCOO, i l’ampliació del 2007. S’acordà un pacte d’oferta pública d’ocupació (2005-2011) de 32.600 places públiques, el compromís d’estabilitat dels interins, que els substituts cobressin el juliol, l’assoliment del 100% de les pagues extres, la reducció d’horari lectiu a 23 hores a primària i el manteniment de les 18 hores a secundària i un pla de pensions per a tots els empleats públics. A partir del maig del 2010, i amb l’única excepció de l’acord d’hores sindicals del 2011, també posat en qüestió, finalment, el període és francament negatiu per als drets laborals i la qualitat del sistema: retallada de sou superior al 5% al maig del 2010, augment d’hores lectives a primària i secundària (una hora al 2011 i una hora més al 2012), augment d’hores de permanència als centres (28 hores d’horari fix per a secundària), supressió del FAS i de les aportacions al Fons de Pensions, congelació i reducció salarial al 2011 (pagues extres de juny i desembre del 2012), supressió d’oferta pública i incompliment de la pactada, pèrdua del dret dels majors de cinquanta-cinc anys a reduir la jornada lectiva, eliminació de la jubilació LOGSE, reducció de plantilles a tots els centres públics, etc.

Es caracteritza per un menysteniment sistemàtic de la negociació col·lectiva i una negació de fet de la interlocució sindical. Les meses sectorials han estat mers instruments per comunicar als sindicats de l’ensenyament públic totes les decisions que, amb caràcter unilateral, ha pres l’Administració. El marge de negociació ha estat insignificant, per no dir nul, i s’ha limitat a petits matisos o aclariments insubstancials en relació amb la millora de les condicions de treball. Reivindiquem el dret legítim del sindicat a disposar d’un espai d’interlocució i negociació seriós i no un mer tràmit informatiu. D’una altra manera queden desemparats els drets elementals de tots els treballadors i treballadores de l’ensenyament públic.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

28 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

3. PROPOSTES DE TREBALL

a) Consolidar, augmentar i rejovenir l’afiliació: és un objectiu prioritari. D’això depèn la continuïtat d’una federació d’ensenyament activa i útil. b) Liderar el moviment de resistència contra la sistemàtica agressió als drets laborals i socials dels professionals i a la qualitat de l’ensenyament públic. c) Activar la nostra afiliació als centres de treball per potenciar l’acció sindical, caminant cap a la constitució de nuclis d’afiliació per centre, a l’estil de les seccions sindicals, estudiant la possibilitat d’utilitzar el romanent d’hores no acumulat en les llicències sindicals a temps complet. d) Convertir les juntes de personal en organismes d’interlocució i negociació al més semblants possible als comitès d’empresa de l’àmbit privat, intentant ampliar les seves competències i funcions al màxim. e) Establir mecanismes de diàleg permanent amb els equips directius per impedir que l’aplicació interessada del Decret d’autonomia de centres i del Decret de direccions els converteixi en agents actius de les polítiques restrictives i antisocials de l’Administració. f) La prioritat de la negociació col·lectiva, de l’acció sindical i de les mobilitzacions ha de ser la recuperació i la millora dels drets laborals i socials dels professionals de l’ensenyament públic. g) És imprescindible continuar mantenint la unitat d’acció sindical per poder garantir la capacitat de negociació i mobilització. h) S’ha de fer l’esforç necessari perquè tot l’actiu sindical del sector de la pública continuï visitant els centres educatius amb la màxima assiduïtat possible. La proximitat és el factor principal que permet que les nostres propostes arribin al col·lectiu i també és el millor mètode per recollir les idees i propostes i copsar l’estat d’ànim i la disposició a participar de la gent dels centres educatius.

28 29 30

VI. TREBALLADORS I TREBALLADORES DE LA PRIVADA CONCERTADA I NO CONCERTADA

31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

1. BALANÇ

El sector aglutina bàsicament els ensenyaments privats reglats de nivell no universitari, concertats o no. El nostre conveni ha patit els embats que menen a la pèrdua d’unitat, perquè foragiten els ensenyaments no reglats i, darrerament, segreguen els sectors no concertats, ja que s’ha demostrat que els convenis d’àmbit menor resultants, quan s’arriben a redactar, no aconsegueixen millorar el conveni unitari precedent, sinó tot el contrari, sobretot quan el trencament de la feble unitat de conveni ve en els moments de més gran ofensiva contra els nostres drets. La visió dels sindicats de classe per a gran part del sector és poc afalagadora i el suport al sindicalisme que representa CCOO, minoritari. A vegades, nosaltres mateixos no ens hem sabut desempallegar d’aquesta percepció i hem estat, com el sector mateix, excessivament acomplexats. En qualsevol cas, els índexs d’afiliació són baixos i els percentatges de representació de CCOO a les meses negociadores de concertada i no concertada, massa petits. XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

29 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

La representació majoritària ha estat i segueix essent excessivament dòcil. Per descomptat, les relacions de poder exercides als centres també tenen el seu paper i s’apliquen, sobretot, sobre la opció que és nítidament percebuda com a més reivindicativa: CCOO; la manca real de democràcia i, fins i tot, de llibertat sindical, és insultant en alguns centres. Sumat això a una tendència sectorialista certa, queda llastrada la possibilitat de la unitat d’acció amb altres treballadors i treballadores de l’ensenyament i de més enllà. Contra això, cal tendir ponts: la unitat és sempre un valor sindical. La passivitat i la resignació del sector, que fins ara s’ho ha empassat gairebé tot amb un malestar creixent (amb un increment net de malalties psicosocials) però amb una minsa mobilització, no pot seguir excusant-se pensant que ja no podem anar més enrere i que, a partir d’ara, ens refarem i tot tornarà a ser com abans. No ens enganyem: res no serà igual, si més no sense lluita. Hem patit anys de greuge comparatiu amb els companys de l’ensenyament públic, en sous, en horaris, en plantilles, en accés als serveis educatius, en drets sindicals. Hem vist com ens despertaven, d’una sotragada, del petit somni d’igualtat de la LEC. Estem veient, amb moltíssima preocupació solidària, com avança decididament, si no l’aturem, el procés d’homologació somniat per governs i patronals: de la pública amb la privada. I ara, com ja havíem advertit en solitari, veiem també caure una de les bases consoladores del sector: la gairebé plena ocupació. Pel que fa a les negociacions amb el Departament, senzillament, són inexistents. Amb les patronals, tenim el conveni obert des del 2010, amb intents fallits en els quals les patronals només tornen a insistir quan perceben alguna amenaça als seus interessos, a vegades procedent de l’Administració. Aquestes convocatòries tendencioses s’esvaeixen ràpidament quan les promeses còmplices i tranquil·litzadores del Departament tornen a refermar els vincles ideològics que els uneixen. Les patronals utilitzen abastament la crisi com a justificació fins i tot de l’injustificable, anant sempre més enllà en les retallades de sous i drets, amb la clara pretensió de minvar les millores socials i flexibilitzar i precaritzar les laborals i amb l’amenaça de la pèrdua d’ultractivitat del conveni, que es produirà el proper 2013; més enllà, patiríem un conveni estatal en condicions molt i molt pitjors a les actuals.

2. LÍNIES ESTRATÈGIQUES I PROPOSTES

Malgrat l’actual context de retallades de drets i sous i de desmantellament de l’estat del benestar, no renunciem a tenir una educació de qualitat i un treball digne, estable i que ens permeti la conciliació de la vida laboral i la familiar. Això s’ha de reflectir, per un costat, en les polítiques educatives i, per l’altre, en la millora dels nostres convenis col·lectius (de concertada i de no concertada), uns millors acords retributius i una jornada menys extensa i més compactada. CCOO volem participar en propostes de millora per al sector en benefici dels centres. I quan parlem de centres volem beneficis per als que hi treballen, per als que hi estudien, per a les seves famílies i per a la comunitat (poble o barri) on es troben.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

30 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Per a fer-ho, només comptem amb dues eines que hem utilitzat i hem de seguir utilitzant abastament però amb responsabilitat: la mobilització i la negociació. I ho hem fet i ho haurem de seguir fent tot conjugant les reivindicacions sectorials amb les lluites dels treballadors i treballadores d’aquest país, com pertoca a un sindicat de classe. Cal seguir estant, sobretot, al carrer i als centres de treball i també, però el mínim possible, als despatxos i a les meses tècniques per fer visibles les nostres reivindicacions socials i professionals i aportar les nostres propostes, per incrementar les nostres baixes taxes d’afiliació i de representativitat sindical en el sector. La negociació ha de tenir dos vessants: la negociació del conveni amb les patronals i la negociació amb el Departament, tant de sistema i polítiques educatives com de retribucions homologades i de condicions laborals anàlogues. La creació d’una Mesa del Servei Públic Educatiu podria ser un bon element per a l’elaboració de polítiques globals i conjuntes, que afectin tots els sectors, l’alumnat i treballadors i treballadores de l’àmbit educatiu, de manera que: • • •

Promoguin la gratuïtat progressiva de tot l’ensenyament, començant pels nivells obligatoris, assegurant que no es financi la segregació. Promoguin el compromís social de les escoles amb la població concreta de cada territori. Permetin el control públic del diner, de les condicions de l’ensenyament i de les condicions dels que hi treballem, també a la privada.

Pel que fa a l’estructura interna, haurem de fomentar la coordinació dels diferents comitès d’una mateixa congregació o empresa, com ja hem començat a fer, i ens tornem a plantejar la necessitat de constituir seccions sindicals a les empreses en les quals tenim afiliació, tinguin representació sindical unitària o no.

VII. PERSONAL LABORAL DEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ La situació de la precarietat de la negociació col·lectiva, atès que unilateralment s’han vulnerat amb total impunitat tots els acords signats, trenca el valor fins ara atorgat a l’obligatorietat de complir allò signat per cadascuna de les parts. Aquest gravíssim fet ens fa preguntar-nos pel valor que tindran a partir d’ara els acords signats amb l’Administració. A causa de la nova regulació laboral, ens trobem que, per primer cop, es pot acomiadar col·lectivament treballadors i treballadores de l’Administració pública per motius econòmics tècnics i organitzatius (art. 51, 52 ET). Una altra conseqüència de les polítiques d’austeritat és l’anul·lació de les ofertes públiques d’ocupació. Des de CCOO, hem de continuar impulsant les polítiques de consolidació de treball interí com ara els llocs de les tècniques d’educació infantil i d’educació especial. Hem de treballar conjuntament des de l’Àrea pública de CCOO per recuperar el sou perdut en aquests darrers anys, que arriba a més del 20% comptant les pèrdues de sou directe (el 5% el 2010, congelació el 2011, el 5% el 2012) i sou indirecte (fons d’acció social, tiquets menjador, productivitat, fons de pensions). Així mateix, hem d’aconseguir

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

31 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

recuperar el complement que permeti tornar a cobrar el 100% de sou en períodes de baixa per malaltia comuna. Hem de treballar per aconseguir a través de la negociació del conveni acords que possibilitin adaptar les categories professionals dels treballadors i treballadores a les funcions que realitzen, com ara és el cas del personal educador d’educació especial, auxiliar d’educació especial i tècnic d’educació infantil. A partir del precedent de la llei orgànica que regula la titulació del personal tècnic d’educació infantil, i arran de la Llei de qualificacions professionals, hem de treballar perquè totes les categories professionals tinguin un títol adaptat al Catálago Nacional de las Calificaciones Profesionales, i adaptat a l’EBEP, i que tinguin una nova ubicació dins dels grups professionals del conveni, que, al mateix temps, també s’hauran de revisar. Respecte de la negociació col·lectiva, s’ha anat prorrogant el conveni ja que cap dels actors hem vist convenient denunciar-lo. Cal diferenciar les negociacions que duem a terme durant el primer trimestre, que normalment se centren en les qüestions econòmiques. Per bé i per mal, el nostre conveni té una clàusula que lliga determinats temes a l’evolució que tinguin en l’àmbit de la funció pública, fent que se’ns apliquin determinats increments i ara les retallades dictades des del Govern. El futur més immediat ens pot dur a la negociació d’un nou conveni que recollirà les reformes laborals. La nostra tasca serà defensar la situació actual activant el conjunt dels treballadors i treballadores per a la seva defensa (negociació- mobilització). Les negociacions en l’àmbit de comitè intercentres amb el Departament ens han dut al manteniment i a la millora de les condicions de determinats col·lectius. Malauradament, ara fa un parell d’anys, amb el canvi de govern, l’hermetisme i la manca de negociació amb la part sindical i el trasllat de determinades decisions als serveis territorials i a les direccions dels centres, fan que una mesa que sempre havia funcionat amb la bona voluntat d’ambdues parts ara la faci servir el Departament per presentar els seus despropòsits. En el futur volem defensar la continuïtat de la totalitat de la plantilla.

VIII. CENTRES EDUCATIUS MUNICIPALS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA Els principals esdeveniments durant aquests quatre anys han estat: 1. Integració dels centres educatius de tots els nivells educatius excepte escoles de música, conservatori i escoles bressol al Consorci d’Educació de Barcelona. 2. Un primer procés de fort creixement dels centres de primer cicle d’educació infantil, interromput el darrer any. El traspàs de la gestió dels centres educatius municipals al Consorci d’Educació de Barcelona ha comportat un seguit de problemàtiques de tota mena: organitzativa del mateix sindicat, representativitat de diferents col·lectius, indefinició en la interlocució del titular... En aquests moments, i tres anys després de la integració efectiva, aquesta problemàtica continua ben viva. Pel que fa a l’escola bressol, ens trobem, en aquests moments, després d’un període de creixement important, en una cruïlla que qüestiona el creixement de la xarxa i el model propi educatiu i organitzatiu dels centres. Pel que fa als ensenyaments musicals, continuem amb la indefinició del propi model de centres i quina ha de ser la seva adscripció i model organitzatiu i pedagògic. Pels propers anys ens proposem: XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

32 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1. Participació efectiva i central en el debat i en les propostes dels models en qüestió i que són àmbit del mateix ajuntament: bressol i ensenyament musicals. 2. Enfortir els lligams amb altres sectors de la federació per treballar i planificar accions conjuntes en defensa de l’escola pública a Barcelona. 3. Definir les prioritats sindicals per defensar els treballadors municipals i la pròpia xarxa educativa en tots els àmbits. 4. Cercar fórmules organitzatives internes que permetin donar resposta efectiva a l’entramat de noves relacions laborals.

IX. EDUCACIÓ INFANTIL 0-3 Hem impulsat la negociació del I Conveni d’educació infantil de centres de gestió externalitzada amb les patronals del sector, negociació que està aturada, però no tancada. Esperem, en un futur, poder reprendre-la. Per altra banda, participem en la Plataforma 0-3 de Catalunya que, en un futur, esperem que ajudi a visualitzar el sector i puguem unir voluntats per millorar la situació actual de les llars d’infants, tant socialment com laboralment. No hem de retrocedir en el concepte d’etapa educativa quan parlem de l’etapa d’educació infantil de 0-3 anys. A partir d’aquí hem de parlar d’unes condicions laborals ajustades a aquesta premissa. Pel que fa a les escoles bressol privades, es troben a l’empara del XI Convenio colectivo de asistencia y educación infantil d’àmbit de l’Estat espanyol. Les negociacions d’aquest conveni es porten directament des de la federació estatal, i la possibilitat d’incidir-hi és molt minsa, ja que les realitats socials i educatives respecte d’aquest cicle a la resta de l’Estat són molt diferents de les nostres. Pel que fa a les llars d’infants del Departament d’Ensenyament, estan incloses en el conjunt de personal laboral, ja que les seves condicions depenen directament del VI Conveni únic de la Generalitat i de les negociacions del Comitè Intercentres de Personal Laboral. També tenim una part molt important del sector, els treballadors i les treballadores de llars d’infants municipals de gestió directa, que estan sindicats a la Federació de Serveis a la Ciutadania, i haurem d’aconseguir establir-hi un àmbit de cooperació per fer una aposta de treball conjunta. En el proper període haurem d’aconseguir visualitzar molt més la tasca sindical en el cicle 0-3 i implementar una campanya d’afiliació en el sector.

X. ATENCIÓ A LA DISCAPACITAT Dues branques conformen la nostra acció sindical en l’àmbit de la discapacitat: a)

Serveis d’atenció especialitzada a les persones amb discapacitat: aglutinen diverses tipologies de serveis que depenen prioritàriament de les subvencions del Departament de Benestar Social. Hi concorren diverses entitats, associacions i fundacions que tenen per objecte atendre la diversitat de discapacitats: física, intel·lectual, malalties mentals...

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

33 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

La nostra organització sindical engloba els treballadors i treballadores de residències, llars residències, serveis de teràpia ocupacional (STO), centres de dia, serveis d’orientació i inserció (SOI)... i tots aquells que atenen persones amb discapacitat. La nostra acció sindical i de política social s’ha emmarcat, en els dos últims anys, en la defensa dels llocs de treball, malgrat que s’han patit congelacions i reduccions de subvencions, que han repercutit en les condicions de treball, de forma important en algunes empreses amb dificultats. b)

Centres especials de treball (CET): empreses amb unes característiques singulars on més del 70% de la seva plantilla són persones amb discapacitat. Són entitats que funcionen gràcies a subvencions per contractar treballadors amb discapacitat, però també per integrar-los en el mercat productiu. La subvenció més important que es dotava des del Departament d’Ocupació, en els últims dos anys, ha estat el 75% del SMI per a cada persona amb discapacitat que, des del gener del 2012, ha baixat al 50% del SMI com a màxim; això ha provocat situacions de difícil viabilitat en diverses empreses, sobretot les de productivitat reduïda.

A tota aquesta situació, s’hi suma que els bancs i les caixes han perdut la confiança en l’Administració i no concedeixen crèdits a les entitats perquè continuïn funcionant fins al cobrament de les subvencions de les diferents administracions. Les negociacions, tant amb les patronals del sector com amb les administracions respectives, han estat inexistents, ja que davant qualsevol intent de negociació ens trobem amb una contraproposta patronal de reduir salaris i drets.

XI. ENSENYAMENTS NO REGLATS En aquests darrers quatre anys, en el sector dels ensenyaments no reglats, hi hem guanyat en organització sindical, hem crescut el doble d’afiliació, amb la creació de quatre noves seccions sindicals, amb l’ús de xarxes socials i virtuals i amb representació i presència sindical (hem pujat de 65% a 72% del sector, mentre la UGT ha baixat a menys del 20%). Els nostres delegats i delegades han participat en un procés continu de consultes, mobilitzacions anuals, formació sindical (més de 5.000 hores de formació), i han incrementat la seva confiança i eficàcia en la intervenció sindical als centres de treball. Hem aconseguit millores importants de conversió de contractes temporals en fixos, reconeixements de l’antiguitat real, en mesures preventives dels riscos psicosocials i en la negociació d’acords i convenis d’empresa per consolidar les condicions del centre. A les negociacions del conveni del sector, la patronal segueix amb propostes d’un empitjorament brutal de les condicions laborals: legitimitat, la precarietat dels contractes temporals, retallar vacances i descansos, ampliacions de jornades i la creació d’una categoria docent amb 40 hores lectives setmanals. Estem compromesos a seguir negociant per un conveni de qualitat per al sector, malgrat el poc interès de la contrapart a signar un conveni amb condicions dignes.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

34 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

XII. SALUT LABORAL Malgrat que durant aquests quatre anys hem treballat molt i amb molta intensitat totes les qüestions referides a la salut laboral, i tot i que una gran part de permanents sindicals s’han format i involucrat en aquesta part tan important de la nostra tasca diària, encara no hem aconseguit que tota l’estructura sindical integri la salut laboral com una part fonamental de la seva acció sindical. Per això, continuant les propostes del congrés anterior, haurem d’aconseguir organitzar una secretaria de salut laboral cohesionada de tota la federació, que s’encarregui d’estructurar una xarxa de delegades i delegats de prevenció a cada sector per assegurar la seva formació sindical en la matèria i el seguiment dels processos que es donin a les diferents empreses i centres de treball, implicant tots i totes les permanents sindicals i delegats i delegades que ho siguin també de prevenció. També serà molt important, pel que fa als centres públics, assegurar la implementació correcta, actualment en fase d’estudi, del mètode del PSQcat per a l’avaluació dels riscos psicosocials, i l’organització de les persones coordinadores de riscos laborals, que han de veure en CCOO una eina útil per al seu treball diari.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

2. ANÀLISI DE LA SITUACIÓ DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT Si analitzem les polítiques seguides per afrontar la crisi, podem concloure, assumint el risc de la simplificació, que s’han donat tres elements convergents: -

L’impuls d’unes polítiques econòmiques de caire neoliberal que han posat l’accent en la reducció del dèficit públic enlloc de la recuperació econòmica. S’ha produït, com a conseqüència de l’anterior, una forta reducció dels recursos destinats als serveis públics que ha de proveir l’Estat, que n’ha afavorit la privatització. Inusitat atac al moviment sindical, des de cercles polítics, econòmics i mediàtics, que tot i no ser una cosa nova, sí que han mantingut una agressivitat mai vista des del darrer canvi de règim polític.

Estem vivint un moment històric, en el qual el sindicalisme de classe té un obligat paper de reivindicació i defensa dels drets laborals i socials, al temps que s’ha convertit en un obstacle per a les noves polítiques neoliberals, que estan posant en qüestió la viabilitat dels drets econòmics, laborals i socials en què s’ha basat la convivència de la nostra societat i, fins i tot, la legitimitat dels governs democràticament escollits davant de les decisions de mercats i empreses privades. Però per poder continuar sent el “darrer mur de contenció de les polítiques neoliberals”, no ens podem acontentar amb prendre una actitud defensiva i d’autoafirmació, ja que suposaria desaprofitar l’ocasió per reflexionar críticament sobre el moviment sindical davant els desafiaments presents i futurs. Ens hem de reivindicar, però també ens hem de repensar quina és la tasca d’aquest congrés. I repensar-nos vol dir observar tots els punts possibles que contextualitzen i condicionen la nostra activitat, vol dir valorar si el nostre discurs, la nostra pràctica i les nostres estructures organitzatives són les idònies. És necessari doncs, prospectar els canvis que s’estan produint en l’estructura productiva i organitzativa dels diferents sectors que englobem la nostra federació i les conseqüències que aquests tenen en la composició i caracterització de la nostra classe social; determinar si la regulació normativa de la llibertat sindical és l’adequada per canalitzar a través de les organitzacions sindicals les demandes col·lectives; avaluar si la nostra organització, pràctiques i acció són les que es corresponen per intervenir eficaçment en un context nou i canviant; detectar, en definitiva, les nostres insuficiències per, finalment, establir línies de millora amb la intenció que CCOO sigui, encara més, el principal referent de la classe treballadora per defensar els seus interessos, des dels més particulars fins als més generals, ja que considerem que no existeix cap altra organització que pugui fer-ho. Hem de partir del fet que la Federació d’Ensenyament de CCOO és una realitat inqüestionable perquè està assentada en les tres fonts de legitimació essencials: bon nivell

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4

d’afiliació, bons resultats electorals i gran poder contractual per l’amplíssima presència en la negociació col·lectiva i en la interlocució amb els poders públics.

A. REPRESENTACIÓ DELS COL·LECTIUS SENSE CENTRE DE TREBALL

6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19

El sindicat, per definició, organitza les persones treballadores al centre de treball; aleshores, com intervenim i organitzem el col·lectiu de treballadores i treballadors que, per diverses raons, no tenen, han trencat o diluït el seu vincle amb el centre de treball? A la nostra federació venim d’una darrera època de pràcticament plena ocupació, i de sobte ens trobem amb docents que passen a l’atur, promocions de graduats universitaris que no podran treballar en la docència, treballadors i treballadores del lleure educatiu que deixaran de tenir feina per la reducció de les ajudes als menjadors escolars i les activitats extraescolars, persones que treballen en els sectors de la dependència i que deixaran de fer-ho per les retallades de les subvencions institucionals en el sector... També tenim un sector, que s’incrementarà molt en els propers anys, de jubilats que hem de mantenir organitzats activament a la nostra federació.

20 21 22 23 24 25 26 27 28 29

PROPOSTES:

30 31

B. REPRESENTACIÓ DELS COL·LECTIUS MINORITARIS AL CENTRE DE TREBALL

32 33 34 35 36 37 38 39 40 41

A la nostra federació, també tenim col·lectius que tenen un vincle particular amb el centre de treball, a causa, bàsicament, de l’especificitat de les seves funcions i al fet que poden ser les úniques persones que realitzen la funció en aquell centre de treball, en condicions laborals diferents de les de la resta de personal del centre: personal laboral (TEI, personal d’educació especial en centres ordinaris, integradors i integradores socials, monitoratge PQPI...), personal PAS, personal municipal (un altre cop monitoratge PQPI) i vetlladores. Al nostre sindicat, algun d’aquest personal es troba sindicat a la FSC. També tenim personal, bàsicament del sector del lleure educatiu, que el seu lloc de treball no té cap vinculació a l’empresa contractant.

PROPOSTES:

Organitzarem assemblees de persones aturades des dels diferents sectors, amb l’objectiu de crear grups estables que participin en l’organització d’accions que donin visibilitat al col·lectiu, i en l’adopció del posicionament de CCOO en les negociacions dels diferents àmbits sectorials per incrementar l’ocupació. Organitzarem periòdicament assemblees de jubilats i jubilades de la federació, amb l’objectiu de crear grups de treball dels temes que els interessin i que puguin ser d’utilitat en l’acció sindical de la federació.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

37 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1. Ens comprometem a visualitzar les condicions laborals del personal que sigui molt minoritari dins del centre de treball, per aconseguir la solidaritat i el compromís del personal majoritari en la millora d’aquestes condicions. 2. Convocarem assemblees territorials dels diferents col·lectius dispersos i/o minoritaris, planificades pels sectors afectats i amb la presència de l’estructura sindical de tots els sectors presents al centre de treball. 3. En els conflictes que es produeixin dins del centre de treball, i en els quals estigui implicat personal de diferents col·lectius, intervindrem sempre de forma no corporativa i coordinada entre els representants sindicals dels sectors implicats. 4. Avançarem en la coordinació de l’acció sindical dels diferents sectors presents als centres de treball, amb l’objectiu de la persona delegada sindical de referència de centre, dins d’una xarxa de treball a diferents nivells: comitès i/o secció sindical, sector i territori.

C. PETITA I MITJANA EMPRESA

17 18 19 20 21 22 23 24 25 26

El teixit productiu espanyol es caracteritza per la prevalença en percentatges superiors al 90% de petita i mitjana empresa on encara es mantenen unes relacions laborals de caràcter paternofilial, on les regulacions de les condicions de treball contenen una alta dosi d’individualització i, per tant, on l’elecció de representants sindicals i la sola presència del sindicat és summament difícil. En el nostre sector ens trobem aquesta situació bàsicament a les empreses del sector del 0-3 privades, de les autoescoles i dels ensenyaments no reglats, malgrat que la situació també s’hi pot assemblar en el cas de la resta d’ensenyaments privats, tant concertats com no.

27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38

PROPOSTES:

D. CANVIS EN L’ESTRUCTURA PRODUCTIVA

40 41 42 43

Els canvis que s’han produït en l’estructura productiva, també en els sectors de la nostra federació, ens porten a analitzar dues qüestions bàsiques: com afiliem en els sectors que es caracteritzen per alts nivells de precarietat laboral i una alta taxa de rotació (com són els

1. Periòdicament realitzarem assemblees de cada sector als diferents territoris per poder organitzar els col·lectius. 2. Haurem d’implicar tot l’actiu sindical, independentment del seu sector, en l’extensió sindical de l’organització d’aquests sectors de treballadors i treballadores. 3. Els sectors implicats presentaran un pla de suport i seguiment dels delegats i delegades sindicals únics a les empreses, per evitar la seva lluita en solitari. 4. Fomentarem, buscant més èxit que el que hem obtingut fins ara, les seccions sindicals en aquestes empreses per potenciar l’organització del sindicat i la defensa dels treballadors i treballadores, existeixi representació sindical unitària o no.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35

sectors dels ensenyaments no reglats i de l’atenció a la dependència) i com actuem davant col·lectius que per les seves característiques professionals són més proclius a la pràctica corporativa (com el personal docent de la pública). En tots dos casos, considerem que les característiques del nostre sindicat, ben utilitzades, el podrien situar en una bona posició per organitzar ambdós col·lectius, ja que la nostra estructura d’unions territorials ens podria permetre assessorar i sindicar les persones que no ho poden fer a través d’una secció sindical, i la nostra definició i reivindicació com a sindicat de classe, en el context de crisi sistèmica actual ja analitzat, ens hauria de permetre lluitar contra l’individualisme egoista i corporatiu, que busca l’èxit del petit nucli que envolta l’individu sense considerar les conseqüències per a la resta de la societat. Per una altra banda, l’externalització provoca la dilució de determinats perfils professionals i el canvi d’empresa i sector amb una freqüència no vista anteriorment. A la nostra federació ens ho trobem, o ens ho podrem trobar, bàsicament en el sector del lleure educatiu, tant del personal que treballa fora com dins de l’horari lectiu, com en el personal d’administració i serveis de diferents sectors, tant els d’atenció a la dependència com a la universitat. En aquestes condicions, hem d’analitzar si l’estructura federativa-sectorial que mantenim, pròpia d’una època en què les activitats productives estaven més clarament definides, és ara l’adequada i si s’ajusta a la nova realitat o no. Però el que és més important és analitzar si aquesta estructura és la més eficaç per organitzar més i millor els treballadors i treballadores per defensar els seus interessos. Les dificultats per aconseguir aquesta organització, les trobem sovint a la nostra acció sindical, ja que als centres de treball on trobem la nostra afiliació també trobem treballadors i treballadores que estan afiliades a altres federacions del nostre sindicat: des del personal d’administració i serveis de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments, així com també personal del primer cicle de l’educació infantil, organitzats actualment a la Federació de Serveis a la Ciutadania, fins al personal del lleure educatiu organitzat a la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme. Podem començar a pensar confederalment en una altra estructura d’organització sectorial, però el que considerem urgent és la necessitat d’establir marcs de col·laboració entre les diferents federacions que compartim persones en un mateix centre de treball. Aquest treball de col·laboració ja l’hem iniciat en el cas del personal d’administració i serveis dels centres educatius públics, integrant en l’acció sindical diària dels permanents sindicals de la pública les visites i la informació a aquest personal, amb el suport de la FSC.

36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

PROPOSTES:

1. Reforçarem el nostre discurs i les nostres pràctiques com a sindicat confederal i de classe, convençuts i convençudes com estem que la solidaritat entre la classe treballadora és el valor fonamental que podrà instaurar un sistema basat en uns drets socials, econòmics i polítics que ens permetin viure amb dignitat i confiança en el futur. 2. Proposarem a la confederació que les unions territorials planifiquin l’organització i l’assessorament dels col·lectius de treballadores i treballadors precaris. Mentrestant, els col·lectius amb aquestes característiques de la nostra federació, els organitzarem tal com hem decidit a la proposta a.1.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

39 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

3. Analitzarem el personal que treballa a tots els nostres centres de treball i establirem els marcs de col·laboració amb totes les federacions de la nostra confederació sindical que hi estiguin implicades per optimitzar l’acció sindical.

E. MODEL REPRESENTATIU SINDICAL Ens hem de preguntar com li afecta, al moviment sindical organitzat, la normativa sobre llibertat sindical que prima la representació unitària dels treballadors i treballadores per davant de la presència de les organitzacions sindicals. El contingut de la Llei orgànica de llibertat sindical (LOLS) respon a un moment històric concret, i l’experiència acumulada demostra que les àmplies competències dels comitès i les escasses de les seccions sindicals operen en detriment del fet sindical. Un nombre significatiu de treballadores i treballadors no veuen la necessitat d’afiliar-se, entre d’altres coses perquè saben que el comitè ja els representarà, i es dóna la circumstància que les candidatures del sindicat a les empreses compten amb un alt nombre de persones no afiliades, i que moltes persones ens voten, expressant un determinat nivell de confiança, però no s’afilien. Més enllà, el model representatiu actual s’ajusta a les necessitats actuals? A aquestes qüestions, es torna a repetir el fet que el sistema electoral dels empleats i empleades públiques, malgrat l’increment de les juntes de personal docent no universitari als deu serveis territorials, penalitza la representació sindical pel que fa als àmbits d’elecció i al nombre possible de persones delegades que s’han d’escollir, com es pot comprovar al quadre següent, referit als processos electorals realitzats a la nostra federació, situació que es repeteix a tota l’Administració pública catalana i espanyola, tot i que no s’ha d’oblidar que les condicions de la representació sindical en el sector privat solen ser inferiors que en el sector públic, per exemple amb el crèdit horari. Cens Sectors privats Sectors públics

69.735 99.788

Delegats i delegades 4.023 878

Ràtio treballadors/delegats 17,33 113,65

27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41

PROPOSTES:

1. El treball electoral ha de ser concebut com una part fonamental del desenvolupament organitzatiu del sindicat, s’ha de convertir en una activitat permanent de la nostra federació, ja que és la forma actual d’autoorganitzar els treballadors i treballadores al centre de treball. 2. Mantindrem la presència del sindicat al centre de treball, tant amb la creació de seccions sindicals com amb la presència contínua de sindicalistes de referència de CCOO, per aconseguir major representativitat sindical i major compromís d’afiliació. 3. Promourem totes les reformes necessàries per millorar l’actual sistema d’eleccions sindicals, tant a les petites empreses que avui no tenen dret a representació sindical, com apropant l’elecció de delegats i delegades sindicals als centres de treball educatius públics.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

40 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

F. INTERVENCIÓ SINDICAL EN ÀMBITS EXTERNS A L’EMPRESA El sindicat ha assumit una funció representativa i de gestió que transcendeix de l’àmbit de l’empresa. A diferència del model clàssic europeu, CCOO intervé de forma activa en els processos externs a l’àmbit de l’empresa, en qualsevol matèria en la qual s’estableixi la distribució de la riquesa (pensions, Seguretat Social...). Hem construït de forma autònoma les nostres propostes, mitjançant el diàleg social i el conflicte quan ha estat necessari. La crisi ha posat de manifest els límits d’una opció com aquesta, i la societat ens veu, al sindicat, com a part integrant del sistema, supeditats al poder polític. Un darrer exemple, el pot constituir el debat sobre el paper de les organitzacions sindicals en els òrgans de direcció de les caixes d’estalvi. Ens podem preguntar si és necessari reformular objectius, però la resposta seria que no podem renunciar a cap concepte del nostre salari, i el petit estat del benestar que estàvem construint, també en forma part. Però per fer-ho en bones condicions, hem de reforçar l’autonomia del sindicat i la informació que n’arriba a la nostra afiliació, a la totalitat de la classe treballadora i a la ciutadania en general.

17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28

PROPOSTES:

G. AMPLIACIÓ DE LES LÍNIES D’INTERVENCIÓ SINDICAL

30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43

La principal funció del sindicat és organitzar les treballadores i els treballadors per defensar col·lectivament els seus interessos. Això s’ha de fer, essencialment, a través de l’acció sindical, l’assessorament laboral i la negociació col·lectiva. En les darreres dècades, la conquesta de major poder institucional i l’aprofundiment de l’aspecte sociopolític del sindicat ha afavorit que haguem ampliat les línies d’intervenció. Un dels exemples més paradigmàtics és la participació en la gestió i impartició de la formació ocupacional. No podem assegurar que això hagi anat en detriment de la principal funció del sindicat, però l’experiència a la Federació d’Ensenyament ens diu que aquestes activitats no han revertit en més i millor organització dels treballadors i treballadores. Tampoc podem garantir que els esforços esmerçats en aquests àmbits i el resultat que n’obtenim, mesurats en afiliació, estiguin en consonància, però sí que podem pensar que l’afiliació per serveis difícilment dóna pas al compromís militant de l’afiliació que necessitem.

1. Intentarem intervenir en totes i cadascuna de les institucions i organismes en les quals es decideixi la destinació d’alguna part del nostre salari: Seguretat Social, plans de pensions d’ocupació, fons d’acció social... 2. Millorarem la informació sobre la nostra acció en aquestes institucions a l’afiliació i a la resta de treballadores i treballadors. 3. Treballarem per millorar la informació que arriba a la ciutadania en els períodes de negociació de qualsevol aspecte que els pugui afectar de forma general. 4. Farem participar al màxim tota l’estructura sindical i el conjunt de l’afiliació en la presa de decisions que afectin el conjunt de la classe treballadora.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

41 1 2 3 4 5 6 7

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

Aquestes activitats poden perjudicar el crèdit del sindicat si els usuaris del servei no reben la informació adequada del nostre paper. Amb aquestes premisses, podem concloure que hem de reequilibrar les nostres activitats, sabent que l’activitat fonamental del sindicat és l’acció sindical, i que, a més, es preveu un reequilibri forçat, a causa de la disminució dels fons dedicats per les administracions a la formació.

8 9 10 11 12 13 14 15 16 17

PROPOSTES:

H. LA DIMENSIÓ ESTRATÈGICA DE LA COMUNICACIÓ I LA PARTICIPACIÓ: SINDICALISME 2.0

19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45

1. En el cas que es modifiqui el sistema de formació ocupacional, prioritzarem la nostra participació en la direcció d’aquesta formació per sobre de la participació en la gestió. 2. Es lliurarà sempre una informació per escrit als usuaris de formació, sobre el paper del sindicat en la gestió d’aquesta activitat. 3. Qualsevol activitat haurà d’estar supeditada a l’acció sindical, i haurem d’avaluar si contribueix, i com, a l’organització dels treballadors i treballadores.

Per a la Federació d’Ensenyament de CCOO, sindicalisme és comunicació i participació. La comunicació, la participació i l’organització dels treballadors són centrals a tota la nostra acció sindical. El sindicalisme de proximitat forma part de la genètica de CCOO. Cal estendre aquest tret característic a nous espais, amb nous procediments i noves aliances i requeriments, per continuar mantenint el lideratge sindical que CCOO representa. La comunicació és una eina més de l’acció, per promoure la cohesió organitzativa i el sentit de pertinença, el debat de les idees i la seva difusió, la mobilització, la participació i l’organització de les persones, especialment entre la nostra afiliació i delegats i amb el conjunt dels treballadors. Qualsevol proposta de millora de l’organització i de la participació en el sindicat ha de preveure la dimensió estratègica de la comunicació. Durant aquest mandat, s’ha avançat significativament en la progressiva utilització i millora de les tecnologies de la informació, tant per al treball intern com per a l’acció sindical i la participació: difusió viral de recursos audiovisuals per a les mobilitzacions, campanya de pantalles en negre, participació en la xarxa de ciberactivistes de CCOO, etc., són petits exemples de bones pràctiques de mobilització a les xarxes. Durant el proper mandat, el sindicat haurà de donar un impuls a la seva política de comunicació interna, i, a la vegada, es considera estratègic que el treball a les xarxes formi part d’una nova cultura de la comunicació, de la participació, de les relacions, de la mobilització i de l’organització. Cal fer una aposta estratègica per la comunicació i la participació que inclogui també les xarxes socials de manera sistemàtica. El nostre model d’acció sindical ha d’evolucionar per XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31

adaptar-se al treball en xarxa i a les xarxes, d’una manera coherent, però ara més àmplia i influent, que arribi a més gent, més global i més innovadora, per reforçar el sindicalisme de proximitat que representa la nostra presència contínua als centres de treball. L’àmplia i diversa base afiliativa i de delegats i delegades, però també el conjunt dels treballadors i treballadores que volem sumar a la nostra organització, s’ha de veure implicada en aquests canvis de cultura, en la qual el sindicat es repensa i es reivindica per mantenir el lideratge en un món global, ja que avui la comunicació no és unidireccional: és multipolar, nodal, reticular, i haurem de fomentar la internacionalització de la nostra acció sindical.

32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47

PROPOSTES:

En aquesta aposta estratègica per la comunicació i la participació també són molt importants les aliances i la creació de xarxes amb moviments socials amb els quals compartim valors, anàlisi i estratègia. Hem d’aprendre a treballar i posicionar-nos en aquesta xarxa, amb prestigi i influència, i teixint complicitats amb altres agents comunicadors i generadors d’idees i propostes. Hem d’escoltar activament i tot l’actiu sindical ha de ser actiu comunicador als diferents nivells (intern/extern) i espais (real/virtual), motiu pel qual caldrà formar les persones en els usos de la tecnologia i en les nous procediments comunicatius i de participació. També hem guanyat en presència pública i rellevància en els mitjans de comunicació, fruit del treball amb els professionals dels mitjans de comunicació, per consolidar-nos com a referent a partir de la confiança, la legitimitat i el prestigi de la nostra comunicació. Hem de seguir treballant amb força i determinació per continuar sent visibles com a referent social en les qüestions que tenen relació amb l’educació i les persones treballadores a les quals organitzem i representem. Per aconseguir-ho hem de mantenir la capacitat d’identificar permanentment i amb claredat les qüestions sensibles per al conjunt dels treballadors i convertir-les en arguments d’interès per als periodistes. Convé ara marcar línies d’actuació per seguir avançant en la comunicació com a eina al servei d’un sindicat més fort, cohesionat i participatiu.

1. CCOO disposa d’una xarxa de persones permanentment connectades amb la realitat dels seus centres, empreses i territoris. Hem de posar en valor aquest potencial generador d’informació, de manera que en que cada acció, cada debat, cada proposta, cada qüestió rellevant i des de cada sector o territori puguin ser transformades en notícies d’interès per als professionals de la comunicació, posantles en coneixement de la responsabilitat de comunicació de la federació. 2. Col·locarem al centre de l’activitat comunicativa interna les persones del sindicat, les afiliades i les delegades, coordinant-les i estructurant-les convenientment per evitar carències, duplicitats i solapaments. Les diferents persones i els diferents sectors o secretaries de la federació han d’esdevenir distribuïdors d’informació i dinamitzadors de la comunicació en xarxa, i han d’afavorir sempre el debat i la participació. 3. Continuarem treballant per a l’eradicació del llenguatge sexista en els nostres comunicats interns i externs i en la nostra cartelleria. XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

43 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

4. Donarem un impuls al Pla estratègic de comunicació i participació interna, aplicant totes les possibilitats que posen al nostre abast les tecnologies de la comunicació per millorar l’eficàcia de la nostra comunicació i apostant per la creació de xarxes internes de relació i d’informació. 5. La millora de les estratègies de comunicació i participació interna exigeix l’extensió de la formació en l’ús de les noves tecnologies necessàries al conjunt de membres de l’organització. La formació i l’intercanvi d’experiències en bones pràctiques servirà per garantir la proximitat amb els treballadors i treballadores. 6. Promourem estratègies, experiències, connexió i xarxes sindicals amb les federacions d’Ensenyament de CCOO, però especialment amb les de les Balears i el País Valencià, a causa de la mobilitat geogràfica dels treballadors i treballadores entre les tres comunitats. 7. Insistirem en la necessària coordinació amb la CONC, la federació estatal i la confederació en la mesura en què la societat ens percep a la xarxa com a CCOO. 8. Promourem la utilització sindical de les xarxes socials més enllà dels àmbits comunicatius i de manera transversal al sindicat, fent ús de les seves potencialitats per fidelitzar l’afiliació, la participació, la interacció amb la societat civil, la creació d’estats d’opinió, la denúncia i l’acció sindical en totes les seves vessants. 9. El Pla estratègic de premsa haurà d’optimitzar la nostra projecció pública i la de les nostres propostes. També haurà de preveure la formació dels portaveus, establirà els protocols de comunicació amb els periodistes en l’àmbit nacional, comarcal i local, i es coordinarà amb les secretaries de Comunicació de la CONC i dels sindicats territorials.

I. LES ALIANCES SOCIALS. RELACIONS I COMPLICITATS PER CONSTRUIR ALTERNATIVES Des de la Federació d’Ensenyament de CCOO de Catalunya entenem el sindicalisme com a defensa dels interessos dels treballadors i treballadores en relació amb els seus drets laborals al centre de treball i l’empresa, però també com a defensa i reivindicació dels drets de ciutadania de totes les persones que conformen la classe treballadora. La necessitat de donar resposta a l’important atac contra l’estat del benestar i contra els drets de ciutadania, que els governs central i català estan duent a terme mitjançant les retallades en educació i la resta dels serveis públics i la seva privatització, ens obliga a construir propostes alternatives a la lògica neoliberal i a fer-ho teixint aliances amb altres sectors i moviments socials. La Federació d’Ensenyament de CCOO de Catalunya tenim una llarga i dilatada experiència de participació en espais unitaris estratègics que, en el darrer mandat, s’ha vist reforçada pel suport social rebut a partir de la convocatòria de la vaga general del 29-S i durant la del 29-M i el suport de tots els sectors educatius a la vaga del 22 de maig de 2012. La lluita contra les polítiques de retallades dels governs central i autonòmic han reforçat aquestes aliances amb organitzacions de la comunitat educativa, organitzacions XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

44 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

d’estudiants i d’altres moviments socials, i han donat com a fruit la recuperació del Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), la creació de la Plataforma 0-3 d’escoles bressols a Barcelona o la creació de la PUDUP. També ens hem coordinat amb SOMESCOLA totes les persones, entitats i institucions que ens comprometem a actuar de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure. Avui, un dels reptes del nostre sindicat és consolidar aquests espais i ampliar-los, aprofundint encara més les aliances amb els diferents sectors, entitats i moviments socials, des de la col·laboració i la complementarietat de funcions per defensar els valors democràtics i l’estat del benestar i per lluitar contra les discriminacions, evitant els intents de manipulació que d’aquests moviments estant fent algunes organitzacions que pretenen buscar el protagonisme i la capacitat d’influència que no els donen la seva afiliació o els seus resultats electorals.

PROPOSTES:

1. Hem de continuar reforçant les noves aliances i la seva extensió territorial (xarxes intercomarcals, comarcals, locals...) i consolidar les que tenen una trajectòria més dilatada, donar a conèixer les propostes i alternatives que generem com a sindicat i ampliar la nostra capacitat de mobilització i resposta. També continuarem participant en altres espais de treball en xarxa en el marc de reivindicacions concretes. 2. Ens emplacem a continuar cercant punts de proximitat amb altres col·lectius, moviments i espais socials emergents, per tal de poder trobar objectius i propostes compartides i actuar de manera coordinada per una societat més justa, en defensa del progrés social i la protecció dels drets de ciutadania. 3. Haurem d’aconseguir que la nostra base social, especialment la nostra afiliació, conegui la realitat de les aliances socials que hem teixit, i l’haurem d’animar perquè hi participi activament.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

1 2

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

3. L’ORGANITZACIÓ DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT

3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

Analitzar els canvis operats en el mercat de treball, quines són les transformacions estructurals que s’han produït i com aquestes modifiquen el quadre de relacions de treball, reflexionar sobre l’acció sindical que es practica i, a partir d’aquí, establir quines són les millors estratègies sindicals i les fórmules organitzatives més adequades, és fonamental per a les persones que continuem considerant que el sindicalisme o és confederal i transformador o és un simple gestor. Però un enfocament com aquest ens podria portar a considerar que els problemes del sindicalisme confederal són externs (els canvis produïts i les dificultats per adaptar-nos-hi, la crisi laboral i l’absència de vincles sindicals en ella, l’ofensiva dels poders econòmics i mediàtics). Nosaltres som de l’opinió que, juntament a tot això, hi ha altres problemes que li són propis: la progressiva institucionalització que en ocasions ha anat en detriment del protagonisme de la nostra afiliació; un insuficient exercici de l’autonomia i la independència del sindicat que pot suposar que, en ocasions i per part de determinats col·lectius, se’ns hagi vist excessivament propers al poder i que, per tant, hagin recelat de nosaltres; la dinàmica interna en la qual ens hem instal·lat, amb molta presència a les seus sindicals i menys als centres de treball, practicant, no poques vegades, un sindicalisme de demanda i no d’oferta (atenem els que ens busquen, però anem menys del necessari a explicar les nostres propostes i a escoltar la gent); la debilitació, quan no la pèrdua, de l’esperit i l’activitat militant; l’escàs rigor en els criteris de reclutament de nous sindicalistes; l’escassa formació que oferim a les noves generacions; l’absència de control en l’activitat dels nostres permanents sindicals... És per això que l’anàlisi que en realitzem, de la nostra organització, i les propostes per millorar-la, és un aspecte clau del futur que volem que ens esperi.

A. LA PARTICIPACIÓ DE L’AFILIACIÓ

29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41

CCOO és, i ha de ser encara més, un sindicat participatiu i aquests són temps en què cal enfortir la relació democràtica del sindicat amb els treballadors i les treballadores, generant les fórmules de participació més eficaces, establint estructures sòlides des de la base. Hem de ser capaços d’integrar tota la diversitat que està emergint, hem de resoldre la tensió entre allò general i l’específic que aflora en aquesta diversitat, entre el que és global i el que és local. La participació és el vector fonamental. Des del centre de treball, en la construcció de les decisions des dels òrgans de direcció, impulsant el debat al conjunt de l’organització. L’afiliació, des de les estructures en què estigui enquadrada, ha de ser la protagonista de les decisions que adopti el sindicat, participant-ne i afavorint-ne l’extensió. La capacitat d’organització del sindicat es mesura per la seva capacitat d’unir voluntats, expectatives i necessitats, i no pel control disciplinari dels processos, siguin interns o

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

46 1 2 3 4 5 6 7 8 9

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

externs. Es tracta d’establir les bases de la cooperació; no és manar, és dirigir obeint; no es tracta de burocràcia, es tracta d’organització. L’actiu més valuós amb què comptem és la militància, és el compromís de la nostra afiliació, que només podrà existir si es considera partícip de les decisions preses. Per això, el màxim compromís dels òrgans de direcció de la nostra federació, dels seus sectors, sindicats comarcals i seccions sindicals, ha de ser el d’afavorir i ampliar la participació, tant des dels centres de treball com en l’estructura sindical, assegurant una renovació constant de l’equip de permanents sindicals.

10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30

PROPOSTES:

B. L’AVALUACIÓ DE LES TASQUES SINDICALS

32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44

Sempre ha existit la crítica fàcil a les persones que exerceixen la funció de delegades sindicals. Però en els darrers anys, aquestes crítiques estan aconseguint un enorme ressò mediàtic, no casual, i estan arrelant en gran part de la societat. Això passa quan és més clar que mai que les organitzacions sindicals som el darrer mur de contenció de les polítiques neoliberals d’espoli del conjunt de la classe treballadora per part de la minoria dirigent. Malgrat que la immensa majoria de les crítiques són falses o esbiaixades, tindrem moltes dificultats per aconseguir influir en els mitjans de comunicació, ja que aquests responen davant els seus amos. Però sí que podem influir en la imatge que tenen de nosaltres les persones a les quals els mitjans es dirigeixen. Si les persones treballadores saben que els seus representants sindicals són persones honestes, treballadores, militants, responsables, austeres... la minoria dirigent ho tindrà molt complicat per estendre una imatge negativa de les organitzacions sindicals.

1. La comunicació ha de tenir un paper fonamental, socialitzant, en primer lloc, la informació, com a pas previ al debat de les idees i de les propostes. Per això, continuarem millorant la informació de la qual disposa l’actiu sindical i el conjunt de l’afiliació. 2. Hem de sistematitzar la realització de trobades i assemblees al centre de treball, assegurant, en tot moment, el vincle dels objectius particulars amb els més generals del sindicat i la participació democràtica en la política sectorial i confederal. La direcció de cada sector serà la responsable de recollir trimestralment les dades d’aquestes trobades i assemblees, i d’informar-ne a la direcció de la federació. 3. Continuarem promovent la realització de consultes entre l’afiliació i el conjunt de treballadors i treballadores, en tots els processos de negociació i mobilització en els quals participem. La direcció de cada sector serà la responsable d’informar dels resultats d’aquests processos a la direcció de la federació abans de prendre les decisions corresponents. 4. Hem de fomentar la participació de l’afiliació en l’estructura sindical, per la qual cosa intentarem limitar al màxim l’acumulació de responsabilitats, tant en quantitat com en temps de dedicació, de les persones permanents sindicals.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

Podem pensar que aquesta campanya de desprestigi s’incrementarà en els propers temps, però també som conscients que no sempre els hem posat difícil la crítica. És per això, i per l’esperit de millora contínua, que considerem que l’avaluació de les tasques sindicals és fonamental per al futur de la nostra organització, tant des del delegat sindical de la petita empresa, fins a la Secretaria General, i haurà de servir com un criteri per al manteniment de la confiança per part de l’organització en la continuació de les funcions. El resultat d’aquesta avaluació només serà conegut per la persona avaluada i per la Comissió Executiva de la Federació d’Ensenyament. Al Consell de la federació s’informarà dels resultats per sectors i territoris, mantenint sempre la dignitat personal. Pel que fa al reclutament de nous sindicalistes, haurem de reforçar els criteris i/o els mitjans d’elecció, per aconseguir evitar futurs problemes.

13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34

PROPOSTES:

C. L’ESTRUCTURA SINDICAL NECESSÀRIA PER ENFORTIR L’ACCIÓ SINDICAL

1. Abans de finalitzar el curs 2012-2013, cada sector i territori, a través dels seus responsables, lliuraran a la Comissió Executiva de la federació una proposta de criteris d’avaluació dels seus permanents sindicals, en funció del seu context. Hi haurà de constar l’avaluació feta per l’afiliació, la direcció del sector i la resta de permanents del sector. 2. Abans de finalitzar l’any 2013, la Comissió Executiva de la federació aprovarà el Pla per a l’avaluació de les permanents sindicals, que es realitzarà en finalitzar cada curs, i per primera vegada el curs 2013-2014. 3. Abans de finalitzar el curs 2013-2014, cada sector lliurarà a la Comissió Executiva de la federació una proposta d’avaluació dels delegats i delegades sindicals que no pertanyen a l’estructura sindical. 4. Durant el curs 2014-2015, la Comissió Executiva de la federació aprovarà el Pla d’avaluació de les persones delegades sindicals, el qual s’implementarà durant el curs 2015-2016. 5. Per a l’acumulació d’hores sindicals es crearà una comissió formada per una persona de la direcció del sector, una de la Comissió Executiva de la federació i, si n’hi hagués, una de la secció sindical, que s’entrevistarà amb la persona o persones candidates, i n’emetrà un informe a la Comissió Executiva de la federació, que és a qui li correspon prendre la decisió.

37 38

1. Les seccions sindicals

39 40 41 42 43

Enfortir el treball de CCOO a l’empresa és una prioritat que no s’ha de demorar per més temps. Ampliar i reforçar la presència del sindicat al centre de treball és l’objectiu que ha d’esdevenir el centre de tota l’activitat que despleguem des de CCOO. A les empreses en què CCOO té secció sindical, l’objectiu és reforçar-hi la presència del sindicat, el que

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012

DOCUMENTS CONGRESSUALS DE LA FEDERACIÓ D’ENSENYAMENT DE CCOO

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

requereix, a més de garantir l’activitat regular en el si d’aquesta, enfortir els mecanismes de participació i una major relació dels òrgans de direcció del sindicat amb la secció sindical.

2. L’estructura de la Federació d’Ensenyament

16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45

A les empreses on hi ha representació sindical i no hi ha secció sindical, els diferents sectors hauran de planificar plans d’actuació per implantar-les i desenvolupar-les. Als centres públics no hem aconseguit el que ens plantejàvem en el congrés anterior, de crear-hi una estructura semblant a la secció sindical. El moviment autoorganitzatiu que s’ha començat a viure durant el curs passat, juntament amb l’existència d’una borsa d’hores sindicals que sembla ser que no podran ser acumulables a partir d’ara, poden ser elements que facin més viable aquest objectiu en un futur proper, i per això hauran de treballar conjuntament els sectors implicats.

Els nostres òrgans de direcció són: el Consell, el Comitè i la Comissió Executiva. El Consell de la Federació és el màxim òrgan de direcció i participació. Estarà compost pel secretari o secretària general de la Federació d’Ensenyament, 50 membres en representació de les organitzacions territorials i 50 membres elegits i elegides en el congrés. Totes les delegacions i candidatures respectaran els criteris de paritat de gènere. Els secretaris i secretàries generals de les organitzacions estaran inclosos en la delegació de la seva organització. El Comitè Federal és l’òrgan de govern. El Comitè Federal el compondran els secretaris i les secretaries generals dels sindicats territorials, el coordinador o coordinadora del Barcelonès, i les persones elegides per exercir les responsabilitats executives de la Comissió Executiva. La Comissió Executiva és l’òrgan de gestió confederal, en el marc de les decisions dels òrgans de direcció i de govern. La Comissió Executiva de la federació serà proposada per la Secretaria General al Consell de la federació, per a la seva votació i ratificació, entre les persones elegides directament pel congrés. Aquestes assumiran les tasques executives i de gestió. El nombre de responsabilitats de la Comissió Executiva no serà superior a 9, i, almenys la meitat, hauran de ser dones. Els sindicats territorials d’ensenyament són: Tarragona, Girona, Lleida, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Vallès Oriental-Maresme, Bages-Berguedà-Osona, Alt Penedès-GarrafAnoia; a cadascun, en el procés congressual, s’elegirà un secretari o secretària general i un consell de direcció. Al Barcelonès, els seus afiliats i afiliades elegiran una persona coordinadora i un consell de participació.

XI CONGRÉS.

BARCELONA, 16 i 17 de NOVEMBRE de 2012