Numero 29 de La Lluna en un Cove

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

Número 29 RAMON MAS J. M. VIDAL-ILLANES DAVID RUIZ MARC AURELI ESPINÓS

Traduccions: ALEKSANDR IVÀNOVITX KUPRÍN LEV NIKOLÀIEVITX TOLSTOI Seccions: L’altra cara de la lluna d’EMILI GIL

1

2

LA LLUNA EN UN COVE Revista de relats de ficció Publicació mensual Edita i publica: Lluís Miquel Pérez i Muñoz Disseny, maquetació i imatge de portada: El Punt Vol·lat Algun/a dels/les autors/res pot haver signat amb pseudònim. © de les obres: els seus respectius autors © d’aquesta edició: Lluís M. Pérez i Muñoz Tots els drets reservats. Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstecs públics.

Declinació de responsabilitat: Tots els personatges de les històries publicades són personatges de ficció, i qualsevol semblança amb algú viu o mort és pura coincidència. L’editor i els altres responsables de La Lluna en un Cove no comparteixen necessàriament els punts de vista o les opinions expressades en les obres signades pels autors que col·laboren en la revista, i no es responsabilitzen en cap cas d’aquestes opinions.

Redacció, administració, subscripcions i recepció d’originals: La Lluna en un Cove Revista de Relats en Català Ap. de Correus 1100 46870 Ontinyent · País Valencià Tel. 967 31 87 13 www.lallunaenuncove.cat Dipòsit legal: AB-539-2008 / ISSN: 1889-0997

La Lluna en un Cove és membre de l’APPEC Associació de Publicacions Periòdiques en Català

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

3

ÍNDEX Editorial ................................................................................... 6 La caça del roig · Ramon Mas ............................................. 12 Els sorolls, la nit, el veí · J. M. Vidal-Illanes ....................... 18 La bèstia de Gavaldà: un cas sense resoldre (art.) .............. 35 Geometria universal · David Ruiz ....................................... 50 Flors de tardor · A. I. Kuprín .............................................. 58 El bé de l’amor · L. N. Tolstoi ............................................. 69 La fàbrica de fer bosses de paper · M. Aureli Espinós ........ 75 Sobre els autors ................................................................... 120 Breus .................................................................................... 123 Cartes dels lectors .............................................................. 124

4

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

5

EDITORIAL

Benvolguts llunàmbuls i llunàm-

número de La Lluna en un Cove, on

bules, amables lectors, que amb

trobareu el que a continuació serà

impertèrrita

indicat.

paciència

suporteu

mes a mes els desficacis literaris

En primer lloc, Ramon Mas ens en-

continguts en aquesta publicació,

via La caça del roig, un magnífic

rica d’il·lusions i pobra (paupèrri-

relat que parla sobre els «rojos»,

ma) de recursos pressupostaris, de

que són, com tothom sap, unes cri-

nou gosem adreçar-vos a vosaltres

atures monstruoses, peludes, amb

per a presentar-vos un nou número

llargues ungles cargolades, i asse-

que esperem que, si més no, ser-

degades de carn humana. En Jordi,

veixi per a fer que els vostres ulls

el protagonista del conte, un nen

descansin una estona, es relaxin

d’a penes dotze anys, haurà de llui-

sobre les fibres naturals del paper,

tar a vida o mort contra un d’a-

allunyats de les addictives emana-

quests temibles «rojos», que ha en-

cions lumíniques de pantalles d’or-

trat en el poble amb la intenció de

dinadors, de telèfons mòbils, de

perpetrar sense treva les seves ter-

tauletes pad, pod, pud i pid, i d’al-

ribles maldats.

tres enginys electrònics que poblen

Tot seguit, J. M. Vidal-Illanes ens

la nostra civilització, fent-se passar

regala una molt notable peça literà-

per mers instruments, i actuant de

ria: Els sorolls, la nit, el veí, on el

sota mà com autèntics governants

protagonista narra en primera per-

nostres: dictant-nos les seves nor-

sona uns fets que desencadenaran

mes (amb la seva obsolescència

alguns fantasmes del passat... Al-

programada, entre altres coses), i

guna cosa jau en l’esperit del pro-

empresonant-nos sota la seva no

tagonista, quelcom que es va esde-

sempre benèfica influència... Com

venir fa molts anys, però que ro-

dèiem, us presentem aquest nou

man com un pòsit enverinat. A la

6

EDITORIAL

nit tot malda per sortir a la superfí-

batejat, senzillament, amb el nom

cie: un simple so és capaç d’acti-

de «la Bèstia del Gavaldà». La crò-

var, per associació, uns determi-

nica dels fets que van tenir lloc,

nats records d’uns fets que sembla-

com molt bé diu l’autor de l’article,

ven superats, però que estan ahí.

podrien semblar propis d’un terro-

Curiosament, serà el veí de dalt qui

rífic relat de ficció; tanmateix, són

farà involuntàriament de pont, és a

uns fets absolutament verídics i

dir, d’allò que permetrà connectar-

històricament comprovables.

se amb el passat. De sobte, però, al

Retornant, ara ja sí, als relats de

final la història farà un gir brusc, i

ficció, David Ruiz, amb Geometria

el protagonista es trobarà cara a

universal, ens presenta una histò-

cara, no tan sols amb els seus fan-

ria fantàstica que combina ele-

tasmes, sinó també amb una pu-

ments de la ciència-ficció i l’espe-

nyent realitat actual que fins ara

culació filosòfica. Segons es des-

havia passat per alt.

prèn del relat, el món està format

L’Emili Gil, des de la seva secció,

essencialment per figures geomè-

ens introdueix en aquesta ocasió

triques, les quals al seu torn respo-

en un misteri obscur i (s’ha de dir

nen a uns determinats models ma-

també) sagnant: la Bèstia del Ga-

temàtics. Però, ¿què passaria si

valdà. El comtat del Gavaldà (Ga-

tota la creació tingués una falla,

vaudan, en occità) va ser l’escenari

una errada, de base? ¿I si tot fos un

d’un seguit de successos dramàtics

monumental error? ¿Explicaria això

que s’esdevingueren entre el 30 de

la tendència a l’autodestrucció del

juny de 1764 i el 19 de juny de

nostre món?

1767. Els investigadors del tema

En l’apartat de traduccions troba-

han comptabilitzat un mínim de

rem, en primer lloc, una bella i rara

cent

en

peça: Flors de tardor, d’Aleksandr

aquests gairebé tres anys, protago-

Ivànovitx Kuprín; bella (i alhora trà-

nitzats per un ésser no prou definit,

gica) per la història d’amor frustrat

malgrat estar emparentat, en algun

entre dos antics amants que es tor-

aspecte, amb els llops, i que han

nen a trobar al cap dels anys; rara,

quatre

atacs

mortals

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

7

perquè aquest és un text que l’au-

de 1908. Poca broma; s’estaven co-

tor va escriure l’any 1899, i que uns

ent coses importants, per Rússia,

anys més tard va reescriure en una

en aquells anys. El 1905 havia tin-

segona versió, que sembla que és

gut lloc una primera revolució, i,

la que s’ha publicat en la majoria

després, el 1917... En aquest con-

d’antologies. És per això que la

text revolucionari s’emmarca «El bé

versió que presentem ací, la prime-

de l’amor», que ve a resumir i sinte-

ra que va escriure, podria ser consi-

titzar les idees i opinions de Tolstoi

derada, si es vol dir així, una petita

sobre tot allò que s’estava coent.

«raresa» literària. Destaquen en

Bàsicament són dues idees: prime-

aquesta història les reflexions so-

ra, tot això que esteu fent és mons-

bre el present i el passat, sobre l’a-

truós i no serveix per a res; segona,

mor i la seva evolució, i també les

més valdria que féssiu una revolu-

metàfores de què l’autor es serveix

ció espiritual, i us estiméssiu més

per a referir-se a les coses passa-

els uns als altres; la qual cosa en-

des que ja no tornaran. L’escenari

traria dins del sistema ideològic

del drama: la zona d’estiueig de la

cristiano-anarquista de Tolstoi. En

ciutat d’Odessa, Ucraïna, a la vora

aquell moment faltaven uns dos

del Mar Negre; un bell indret envol-

anys perquè Tolstoi morís (no veu-

tat de datxes i de vinyes.

ria per tant els fets del 1917), però

Continuant en l’apartat de traduc-

ell ja pressentia les dues coses:

cions, presentem El bé de l’amor,

tant la seva pròpia mort, com l’es-

de Lev Nikolàievitx Tolstoi, que

clat revolucionari que posaria fi a

potser molts dels nostres lectors

l’autocràcia dels tsars. El missatge

trobaran que és també una altra ra-

que dóna Tolstoi és clar i contun-

resa, i de fet ho és si tenim en

dent: en comptes de lluitar, esfor-

compte que es tracta d’un text

ceu-vos per estimar, i l’amor us

sens dubte difícil de trobar publi-

portarà el bé (d’ací el títol de la

cat. És una mena de carta, adreça-

peça). És molt interessant també

da als «estimats germans» (és a

observar en el text matisos d’idees

dir: a tothom), datada el 21 d’agost

(¿es podria dir?) antiglobalització,

8

EDITORIAL

expressades en frases com ara:

sentim molt per aquells que pre-

«[...] aqueixos ferrocarrils, que per

feriu uns relats més aviat breus;

tot el món transporten persones i

aquest concretament té més de

mercaderies inútils [...]»; o, també,

quaranta pàgines. El títol ja és

besllums d’un pre-ecologisme: «[...]

prou revelador: la història gira al

res millor a fer, dic, que dedicar-nos

voltant d’una fàbrica i de les relaci-

a desfigurar el món amb cases de

ons entre la plantilla de treballa-

deu pisos, amb carreteres, amb

dors. Des de La Lluna en un Cove,

fums, amb sutge, per a així enter-

a propòsit d’aquest relat, ens sen-

rar-nos com en una cofurna [...]»,

tim temptats a gosar pretendre ha-

una mica retrògrad potser, però

ver descobert un gènere nou, o al-

sens dubte molt i molt avançat al

menys temptats a usar un terme o

seu temps, i molt poc en sintonia

etiqueta per a referir-nos a un gè-

amb les idees imperants de l’èpo-

nere ja preexistent (perquè és evi-

ca. Curiós també el rebuig de Tols-

dent que la temàtica no és nova). A

toi per les «cases de deu pisos»

veure: per a intentar explicar-vos el

(¿què en diria ara, de les «cases»

disbarat pel qual ens hem enfilat,

de quaranta pisos?). I bé, és un

repassem abans els gèneres més

text que hem considerat que és

coneguts: fantasia, ciència-ficció,

molt interessant, que conté un mis-

terror, aventures, policíac (o polar,

satge senzill que provocarà la refle-

com en diuen els francesos), ne-

xió de més d’un. Tolstoi: un gran

gre... i un llarg etcètera de gèneres

geni de la literatura universal, i, a

i subgèneres híbrids de tots els co-

més, ecologista (?), antiglobalitza-

lors. Si haguéssim d’encunyar o eti-

ció (?), vegetarià i cristiano-anar-

quetar amb un sol mot el relat «La

quista. ¡Poca cosa!

fàbrica de fer bosses de paper»,

Per a tancar el número, hem triat

potser no tindríem més remei que

La fàbrica de fer bosses de paper,

usar el terme (fixeu-vos que la pa-

del Marc Aureli Espinós, un antic

raula no és gens original, però sí el

col·laborador de la revista que ara

sentit en què aquesta és usada)

torna amb energies renovades. Ho

«industrial», o potser «fabril», com

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

9

més us agradi. Si la funció del gè-

una part important del nostre món,

nere és situar el lector (o especta-

¿què fem que encara no l’hem in-

dor) en un ambient determinat per

ventat? ¿Per què assumim perfec-

a explicar-li els problemes interns,

tament que una història, per exem-

els antagonismes entre les dife-

ple, de terror és «de gènere», i una

rents peces que el conformen, les

història que tracta sobre les fàbri-

tragèdies que hi tenen lloc, els dra-

ques no pot englobar-se en un gè-

mes generats per la interacció de

nere concret? Doncs bé, aquest re-

diferents personatges arquetípics,

lat del M. A. Espinós ens ha fet

no podríem, doncs, evitar la utilit-

pensar que potser convindria inici-

zació d’aquests termes «industrial»

ar (si és que encara no ha estat ini-

o «fabril» per a fer referència a

ciat ja) aquest gènere literari; pres-

aquelles obres que intenten reflec-

suposant que tot allò que sigui «de

tir els drames que s’escauen dins

gènere» es popularitza més fàcil-

d’uns escenaris molt concrets: les

ment, ¿no? Tal vegada ens convin-

fàbriques de l’era industrial. I la

dria això: popularitzar un debat a

veritat, és una mica estrany i sor-

través d’un gènere literari nou (?),

prenent que aquest gènere no exis-

un debat que ens beneficiés com a

teixi com a tal, ja que vindria a re-

societat i ens ajudés a superar les

flectir una realitat d’una gran part

dificultats generades en la nostra

de la població del nostre món (que

«era industrial». Perquè el gènere

per aquest motiu es diu) «industria-

«industrial» vindria a reflectir bàsi-

litzat». A veure, preguntem-nos:

cament això: el desencaix que exis-

¿per què no existeix, en companyia

teix entre la humanitat dels treba-

del gènere negre, del fantàstic, del

lladors i l’àmbit inhumà (les fàbri-

d’aventures, del de detectius, del

ques) en què aquests han de

western, del romàntic, etcètera,

desenvolupar les seves tasques.

per què en companyia de tot això

Tal vegada, aquest debat vindria

no hi ha el gènere «industrial»? ¿És

una mica tard (massa tard, fins i

un disbarat massa gros? Si aquest

tot), ja que el nostre món, amb el

hipotètic gènere vindria a explicar

seu canvi de model econòmic, està

10

EDITORIAL

desplaçant els centres de produc-

d’entrar en el debat), o al poder es-

ció cap a altres llocs del planeta.

tablert (susceptible de patir les crí-

De tota manera, seria interessant

tiques)? Una interessant qüestió, al

encetar i mantenir viu l’«industrial»

capdavall...

com a gènere literari (i, ¿per què

Però, no ens quedem només amb

no?, cinematogràfic, pictòric, etc.).

això; seria injust atribuir només

Tal vegada encara podem aprendre

una intencionalitat (¿es podria dir?)

alguna lliçó, o establir un mètode

pràctica a «La fàbrica de fer bosses

de depuració mental col·lectiva

de paper»; pensem que aquest re-

després de les males experiències

lat ja és prou interessant des del

viscudes. Per tant, estaria bé que

punt de vista estrictament literari, i

hi haguessin premis literaris espe-

ve carregat d’una força dramàtica

cialitzats en el gènere «industrial»

que us commourà. I no volem avan-

(així com hi ha premis centrats en

çar més coses.

el gènere negre, en el terror, en la

Només desitjar-vos, com sempre,

ciència-ficció, etc.). ¿O és que això

una bona lectura, i un bon profit.

no interessa? ¿A qui no li «interes-

¡Salut i fins la propera!

saria»: als lectors (susceptibles

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

11

LA CAÇA DEL ROIG · Ramon Mas ·

E

l robust moble de roure, corcat des d’abans de la guerra, senyorejava la paret del fons. L’avi Pere l’havia encomanat al fuster del poble feia prop de setanta anys, però si en Jordi no decidia el contrari, en poques hores esdevindria un grapat de cendra.

El traspàs de l’avi Pere li havia fet trontollar la infància.

Amb els pares tot el sant dia treballant al bar, l’avi havia esdevingut el seu principal punt de referència. Tot en ell li semblava admirable, inclosos els renecs fluids i les maneres abruptes.

La resta: aventurers intrèpids i seductors galants a qui llegia des del llit, arronsat sota el flexo de la tauleta de nit, no eren més que personatges inspirats en homes com l’avi Pere.

Les havia vistes de tots colors, aquell home. Sovint, quan deixava brollar la memòria entre el fum que s’enlairava de la pipa, omplia de visions glorioses les retines del petit Jordi.

Fins i tot va explicar-li que, en certa ocasió, durant la guerra, havia matat un roig amb la seva pistola. En Jordi no sabia què era allò d’un roig, però tenia clar que, si havia merescut que el seu avi li donés mort, devia ser una de les criatures més espantoses del planeta.

Ara, amb el tretzè aniversari al tombant de mes i les restes de l’avi amuntegades dins un pot, el fardell del temps empen-

12

LA CAÇA DEL ROIG · RAMON MAS ·

Número 29 RAMON MAS J. M. VIDAL-ILLANES DAVID RUIZ MARC AURELI ESPINÓS

Traduccions: ALEKSANDR IVÀNOVITX KUPRÍN LEV NIKOLÀIEVITX TOLSTOI Seccions: L’altra cara de la lluna d’EMILI GIL

Per només 8,20 Euros (+despeses d’enviament) ¿Te la perdràs? comandes@lallunaenuncove.cat

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

13

LA BÈSTIA DEL GAVALDÀ: UN CAS SENSE RESOLDRE El comtat del Gavaldà (Gavaudan, en occità) va ser l’escenari d’un seguit de successos dramàtics que s’esdevingueren entre el 30 de juny de 1764 i el 19 de juny de 1767. Els investigadors del tema han comptabilitzat un mínim de cent quatre atacs mortals en aquests gairebé tres anys, protagonitzats per un ésser no prou definit, malgrat estar emparentat, en algun aspecte, amb els llops, i que han batejat, senzillament, amb el nom de «la Bèstia del Gavaldà». Si aquest escrit fos un document vi-

sual hauríem de posar la noteta d’advertència: «Algunes imatges poden ferir la sensibilitat de l’espectador», o quelcom de semblant, ja que els crims que hi ha escampats en la trama són esgarrifosos i força sangnants. Quedeu, doncs, avisats els lectors i lectores de «L’altra cara de la lluna»...

D’altra banda, demano disculpes als germans occitans per les possibles errades pel que fa a la toponímia i als noms i llinatges dels personatges involucrats en el present article; les fonts que he consultat

14

LA BÈSTIA DEL GAVALDÀ: UN CAS SENSE RESOLDRE

Número 29 RAMON MAS J. M. VIDAL-ILLANES DAVID RUIZ MARC AURELI ESPINÓS

Traduccions: ALEKSANDR IVÀNOVITX KUPRÍN LEV NIKOLÀIEVITX TOLSTOI Seccions: L’altra cara de la lluna d’EMILI GIL

Per només 8,20 Euros (+despeses d’enviament) ¿Te la perdràs? comandes@lallunaenuncove.cat

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

15

SOBRE ELS AUTORS

Ramon Mas Baucells, nascut a Sant Julià de Vilatorta l’any 1982 i llicenciat en Filosofia. Sóc editor i redactor de la publicació de relats de terror i ciència-ficció «Les Males Herbes» i de la revista de literatura satírica «Revista de Tractors». Com a autor he publicat els llibres de poesia «La Mort de la Paraula» (Ed. Emboscall, 2008) i «(dentro de nada)» (Ed. Emboscall 2004). El mes d’octubre d’aquest 2010 l’editorial L’Albí publicarà la meva primera novel·la: «Crònica d’un delicte menor». Escric per la necessitat primària de conèixer-me a mi mateix i omplir de sentit les emocions: des de la nostàlgia a la indignació, de l’odi a la fascinació. Però també pel plaer atàvic que aporta explicar històries. Entre els meus escriptors preferits hi trobaríem veus tan personals com les de Kurt Vonnegut, Karel Capek, Jonathan Swift, Ray Bradbury, Guy de Maupassant, Prudenci Bertrana, Boris Vian o Slawomir Mrozek.

J. M. Vidal-Illanes (llinatges que prenc prestats de les meves àvies). Maó, 1961. Doctor en Dret, misser, docent i funcionari. Actualment resideixo a Palma. Em vaig iniciar en la lectura essent un infant amb la descoberta de la literatura d’aventures d’origen escandinau.

A l’adolescència, llegir «Dafnis i Cloe» va marcar un punt d’inflexió que em conduí després a «El petit príncep» i a d’altres obres d’estructura simple però de significat complex que em facilitaren el trànsit a la poesia i, paradoxalment, amb el temps, a admirar l’«Ulisses» de James Joyce com a obra total. Durant anys he escrit i dibuixat a les cobertes dels meus quaderns o a tovallons de paper de bars perduts; amb vint-i-un anys vaig exposar la meva obra pictòrica a Menorca, i amb quaranta-dos vaig començar a escriure amb intenció literària.

Potser per això m’agrada la densitat gràfica dels relats curts i l’eficiència li-

16

SOBRE ELS AUTORS

terària de la poesia. Part de la meva obra és publicada a «Aïllat», on penjo idees i esborranys que romanen letàrgics i ignorats. A «La Lluna en un Cove» (número 20) he publicat el relat «Entre niguls canviants».

Emili Gil (La Sénia, 1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) des del 1992 fins al 2000. Coeditor de la revista «Lovecraft Magazine».

Ha traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps, autor de diversos llibres d‘aquest mateix gènere i de temàtica fantàstica. En «La Lluna en un Cove» s’encarrega de la secció «L’altra cara de la lluna». La seva nova web personal és: http://emiligil-emili.blogspot.com

David Ruiz (Argentona, 1970). Estudiant de Grau en Dret a la UOC. M’agrada inventar històries, sobretot curtes, contes fantàstics amb tocs de ciència-ficció. Per això aquesta és la lectura que també més m’agrada, les novel·les de ciència-ficció de clàssics: Isaac Asimov, Arthur C. Clarke; i també dels contemporanis, com Robert Charles Wilson. També m’encanta la fotografia, l’astronomia i sobretot la composició musical; quan tinc temps poso melodia a les meves històries. · Aleksandr Ivànovitx Kuprín (Narovtxat, Penza, 1870 – Moscou, 1938). Escriptor rus. De jove va ingressar en l’acadèmia militar, on va començar a escriure els seus primers textos: poemes i relats. Amb grau de sotstinent, va ser enviat a servir a províncies; la vida d’oficial el va fornir de moltes experiències que li van servir després per a les seves produccions literàries. En l’any 1893 van sortir publicats alguns relats seus en una revista literària de Peterburg. Després de la seva època com a militar, va marxar a Kíev sense tenir una professió civil, i a partir de llavors va Александр Иванович Куприн

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

17

estar errant per tota Rússia, provant l’exercici de diverses professions.

L’any 1901 es trasllada a Peterburg i entra a treballar com a secretari d’una revista, on publicarà algunes dels seus textos. El seu primer gran èxit va ser «El duel» (1905). Posteriorment, va escriure, entre moltes altres: «El braçalet de granats», «Sulamita», «El femer». En general, Kuprín s’inscriu dins del corrent realista, i és a Rússia un dels autors clàssics més llegits. · Lev Nikolàievitx Tolstoi (Iàsnaia Poliana, 1828 – Astapovo, 1910). Escriptor, ideòleg i pedagog rus. De família noble, va adoptar postures cristiano-anarquistes i vegetarianistes. Establert al Caucas, va escriure la seva primera novel·la: «La infantesa» (1852). Posteriorment, en «Relats de Sebastòpol» (1855-1856) retrata la realitat de la guerra de Crimea. El 1855 viatja a Peterburg i entra en contacte amb els cercles literaris. En l’etapa de joventut s’interessa pel destí dels camperols i ataca la injustícia social. En el primer viatge a Europa (1857) queda admirat davant del progrés, però decebut amb l’home modern. Quant a la literatura, es decanta per considerar aquesta com un instrument moralitzador. La pedagogia va ser per a Tolstoi una qüestió fonamental: va fundar diverses escoles, va publicar diversos llibres per a l’ensenyament, i va ser un dels primers a reclamar l’educació per a tothom. Les seves dues grans novel·les «Guerra i pau» i «Anna Karènina» el van situar com un dels màxims exponents del realisme, i un dels més grans novel·listes clàssics. Pel que fa al seu ideari filosòfic, destaca la noció de resistència pacífica, que sembla que va influenciar grans personalitats del s. XX, com Gandhi i M. L. King. Va dedicar també molt de temps a l’estudi de la geometria, la física, la química, l’astronomia i la zoologia. Va atacar l’església oficial, que va acabar excomunicant-lo. Лев Николаевич Толстой

Marc Aureli Espinós. En «La Lluna en un Cove» ha publicat anteriorment: (núm. 1) «El núvol»; (núm. 3) «Tolerància»; (núm. 5) «Trista Nola»; (núm. 9) «Un relat curt, amb frases curtes».

18

SOBRE ELS AUTORS

BREUS • La Lluna en un Cove està tenint enguany una presència destacada dins del Quiosc de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), associació a la qual pertany la nostra revista. El Quiosc de l’APPEC és un «mega-quiosc» que reuneix l’actual oferta de publicacions d’informació general i especialitzada escrites en català i que es difonen als Països Catalans, afavorint la promoció i difusió del sector de la indústria cultural de les publicacions. Durant 2011, el Quiosc de l’APPEC ha estat ja portat a Lleida (del 17 al 20 de març), Barcelona (fira Graphispag, del 22 al 26 de març), Terrassa (del 7 al 10 d’abril), Barcelona (23 d’abril, Sant Jordi), Vilafranca (del 5 al 8 de maig), i encara s’instal·larà a Barcelona, del 9 al 18 de setembre, Setmana del Llibre en Català, i Diada 11 de setembre.

Revisters de La Lluna en un Cove, dins del Quiosc de l’APPEC Lleida, 17 de març de 2011, © APPEC

• Enguany, un total de 27 relats publicats (durant 2010) a La Lluna en un Cove han estat seleccionats com a candidats a optar al Premi Ictineu 2011 (tercera edició). Segons els organitzadors, els guanyadors són triats per votació popular feta a través d’internet, i hi ha diverses categories, dins del gènere o format del relat: «Millor conte escrit en català» i «Millor conte traduït al català». Totes les obres que es presenten al premi són de temàtica fantàstica, de terror, o de ciència-ficció. Podeu consultar la llista completa d’obres que opten a l’Ictineu 2011 entrant a la web oficial del premi.

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

19

CARTES DELS LECTORS

Barcelona, 10 de maig de 2011 Benvolgut Sr. Lluís M. Pérez, editor de La Lluna en un Cove: Sóc el Josep Andreu Basté, i us escric des de Barcelona. Es podria dir que sóc un neòfit vostre; per casualitat vaig visitar la vostra web fa alguns mesos, i vaig quedar captivat amb aquest projecte literari que porteu endavant amb valentia, i que es concreta en la revista en paper que he tingut la sort de conèixer i gaudir. En el meu cas, em vaig «enganxar» a vosaltres amb el número 26 (d’aquí que usi el terme «neòfit»), vaig continuar amb el 27, i amb el 28 vaig decidir definitivament «convertir-me» i ingressar de ple com a entusiasta seguidor vostre. Em va agradar molt veure que en el número 28 s’obria una secció dedicada a les «cartes dels lectors», i ho he trobat molt adient; és interessant conèixer les opinions d’altres persones (totalment desconegudes, però d’alguna manera curiosament properes per les afinitats quant a gustos), opinions sobre les obres literàries —els relats publicats en la revista— que hem compartit. Això sí: us he de dir que trobo molt curiós el fet que us entesteu a rebre cartes de lectors només a través de correu postal (i no, per exemple, a través de correu electrònic, que crec que ja és el més habitual). El cas és que ja ens resulta una mica xocant (almenys per a mi) haver d’agafar paper, un boli, escriure, posar-ho en un sobre, i enviar-ho per Correus; però també he de dir que l’experiència és gratificant; estranya, però gratificant. Penses: ¿arribarà la carta, o no arribarà?; ¿quant de temps trigarà a arribar?; ¿la llegiran, o simplement la deixaran sense obrir en un racó on anirà recollint pols i esgrogueint-se a causa del frustrant emmudiment?

A veure, ¿què us diré? D’entrada, que coincideixo bastant amb la noia aquesta que us va enviar la carta publicada en el núm. 28, la Teresa Llobet. Per la meva banda, a més dels relats dels autors novells que publiqueu, destacaria també les traduccions que feu; crec

20

CARTES DELS LECTORS

que és molt encertat (com vosaltres mateixos vau dir en el vostre «Editorial») combinar autors clàssics amb joves autors; es manté així una mena de punt d’equilibri, i ¿per què no dir-ho? la publicació resulta més interessant. A mi personalment em va agradar sobretot «En el mirall», de Briússov. És una història delirant, molt ben narrada, d’aquelles que m’agraden a mi: on el lector no arriba a saber si l’element fantàstic ha tingut lloc realment, o si només ha estat producte de la fantasia o de la ment alterada del protagonista. Veig que aquesta és una constant en l’obra d’aquest autor rus (almenys pel que fa a la narrativa breu): en el número 27 vau publicar «El bust de marbre», també de Briússov, i en aquí es repetia el mateix patró: el protagonista, al final del conte, no sap dir ben bé si la semblança del bust de marbre amb la seva estimada era real o inventada. També es podria advertir que en ambdós relats, sempre hi ha un objecte a partir del qual s’introdueix aquest «suposat» element fantàstic; i els objectes en qüestió sempre surten al títol (el mirall, el bust de marbre).

Tornant al cas concret d’«En el mirall», dir que és cert això que vau posar en la introducció: el conte recorda una mica Poe, o Maupassant. Però també s’ha de dir que, alhora, té unes clares divergències amb els autors esmentats. Per exemple: a «En el mirall» no hi ha cap mort. Almenys, cap «mort» en el sentit en què aquest terme sol entendre’s (sí que hi hauria, una mena de «mort» transitòria: la que ha de sofrir la protagonista quan entra «dins» del mirall). A més, mentre que Poe o bé es fixa i vol palesar la maldat humana, o bé s’esplaia en jocs de caràcter lògicodeductius, Briússov es centra (almenys en aquest relat concretament) en altres aspectes «foscos» de l’ésser humà: l’enveja, per exemple (és a dir: l’enveja que demostra la dona del triumó envers la seva propietària); o també les ànsies de dominació; o també la maldat «subtil» (la que porta la dona del mirall a reemplaçar amb murrieria la dona real deixant-la empresonada en el seu lloc). Com deia, no hi ha cap mort, no hi ha sang a «En el mirall», i no sé si per això només ja es podria dir que hi ha un distanciament evident amb el Poe que tots coneixem. La gràcia d’aquest relat crec que rau en el fet que en tot moment el lector no sabria dir ben bé si tot allò està «passant realment», o si és només producte dels desvariejos mentals d’una boja. «De l’arxiu del psiquiatra», adverteix el subtítol del conte; i amb això el lector es posa en guàrdia: tot el que serà narrat sortirà molt probablement d’una ment alterada. Però després, a mesura que s’avança en la lectura, el

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

21

prejudici creat en nosaltres pel mateix autor amb el seu subtítol es va diluint: la protagonista sembla desenvolupar un discurs coherent, i fins a cert punt «racional»; les coses són exposades de manera ordenada, i en tot moment (bé, si no «en tot moment», almenys sí al principi) la protagonista no dóna mostres evidents de bogeria: al cap i a la fi, les excentricitats que porta a terme (per exemple: ballar davant del mirall, aixecar els braços, gesticular, per a veure fer el mateix a la seva imatge reflectida) podrien ser les mateixes que qualsevol de nosaltres fa o ha fet en algun moment de la seva vida.

Per tant, el prejudici inicial «està boja» coexisteix amb el sentiment que tot allò que està narrant la protagonista està «passant realment»; i aquesta «coexistència» crea un estat estrany en el lector. El final és absolutament deliciós: tota truita es pot girar; les teves armes es poden girar contra tu. Tot torna al seu estat original, però ho fa d’una manera inquietant: ¿realment les coses han quedat com al principi, o no? El dubte plana sobre la protagonista (sobre tothom) al final del conte. «He de mirar un cop més..., un cop més he de mirar la seva profunditat...», és la frase final: la que et deixa fred, la que et fa sentir la superfície freda del mirall sobre la teva pell i et posa els pèls de punta... És aquesta, al mateix temps (una altra lectura), una història d’amor i odi: la protagonista vol «mirar» tothora allò que sap que la pot perjudicar. Voler-odiar. Sentir-se atret i alhora fugir. El «sí» i el «no» convivint en un mateix esperit, que vol i que no vol... De debò: aquest relat em va entusiasmar, i crec que té moltes lectures possibles a causa de la seva complexitat, o, millor dit: profunditat.

I bé, en principi no volia estendre’m tant comentant un únic relat, però vaja: les coses m’han sortit així; m’he deixat anar. ¿He de demanar disculpes? Molts altres relats es podrien comentar també, per exemple: «Potser somniar», del Salvador Macip (número 26), que també em va agradar molt, i que em va plantejar molts dubtes. Sobretot, m’agradaria saber si l’article que l’autor introdueix en la trama del conte és un article real o només una invenció feta «per exigències del guió». És a dir: ¿realment existeix aquest article científic que afirma que els ratolins (de laboratori) que no dormen acaben esdevenint més «llestos»? Crec que això s’hauria d’haver indicat amb una nota a peu de pàgina. I, per cert, pobres ratolins, ¿no? Perquè, si l’article i l’experiment sobre el qual es basa són reals... ¡quina manera de torturar els pobres animalons, privant-los de dormir! ¿De debò que els científics perpetren aquestes «animalades» amb sers

22

CARTES DELS LECTORS

vius? ¡És indignant!

Escolteu: ja espero amb ànsia el vostre proper número. Com a lector us felicito per la vostra tasca i us encoratjo a seguir desenvolupant el vostre tan estimable projecte de La Lluna en un Cove.

Us saluda, un amic: J. Andreu Basté (Barcelona) Postdata: ¡Ei, se m’oblidava! Escolteu, no em puc estar de dirvos-ho: la noia que heu posat en la portada del 28, la que està «dins del mirall», està genial!, interpreta molt bé el seu paper, i a més, tot i que només se li veu mitja cara, ja es veu que és molt atractiva. Osti, si algun dia ens coneixem, ja me la presentareu, ¿val? He he... Vinga nois, salutacions!

CARTES DELS LECTORS Si voleu enviar-nos qualsevol comunicació amb crítiques o opinions personals sobre els relats publicats, podeu adreçar-vos* a: La Lluna en un Cove Revista de Relats en Català Ap. de Correus 1100 46870 · Ontinyent * La Lluna en un Cove es reserva el dret de publicar o no en la revista les cartes dels lectors.

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ

23