Toronto [variacions 1 a 7]

TORONTO [variacions 1 a 7]

El piano de fusta blanca [1] Et trobes asseguda davant un piano de fusta blanca. Algú que no veus et dicta les notes i mous les mans que descriuen un ball ingràvid de dits hàbils. Un ball entre ivori i eben. La distància que et separa dels records d’infantesa, quan miraves durant llargues hores a ton pare tocant i acaronant aquell vell i lluent Steinway, et sembla ara insalvable. El piano ––fabricat per encàrrec–– va ser durant molts anys el gran eix de la sala principal de la vella casa on havies nascut ara fa molts anys, un quatre d’octubre.

La música i les variacions Goldberg al més pur estil de Glen Gould, el canadenc coetani teu que t’abandonà prematurament el dia que vares complir cinquanta anys. Ell ja els havia fet el setembre, tu els vares superar, i segueixes impassible fins ara que camines amb pas ferm cap els vuitanta. Oh! Acabo de revelar un altre cop la teva edat. Sé que no m’ho perdonaràs, però tan se val.

37

J. M. Vidal-Illanes

Torna-la a tocar... vull que comencis les variacions 1 a 7. Vull que t’inclinis damunt el teclat com ho feia Glen. De fet són els teus anys i la curvatura que dibuixa la teva cansada esquena la que et dóna aquest aire tant Gould. Toronto, et miro per televisió amb una cigarreta a la ma, dins d’una vella habitació d’hotel... on, en una cadira gastada, descansa una famosa gavardina blava... però aquesta és una altra història que no us puc contar.

La finestra [2] Sempre havies volgut tenir una finestra com les de les pel·lícules, amb un rètol de neó apagant-se i encenent-se sense descans, un hotel, un restaurant, una beguda refrescant, no t'importava el contingut de l'anunci, només volies la llum.

Avui sona una cançó de Cohen, ets a un hotel i els rajos de neó juguen amb la penombra de l'habitació. Creies que aquesta escena pertanyia al passat, però el neó de colors té avui el valor de les coses considerades "retro". Amb un present sense esperança el passat és un bagul on amagar-se.

Asseguda a la butaca de vellut penses que el món no avança, només gira sobre si mateix i s'enfonsa en el camí. Les persones tampoc no avancen, viuen en una esfera. Si l'esfera és grossa es tarda més en fer la volta completa, si n'és petita el cicle de la vida torna trist i monòton i s'ensopega amb molta freqüència en les mateixes errades.

38

El jugador de daus i altres contes miserables

Cerques l'espiral que t'ha de servir de camí per fugir de l'esfera tancada, de la peixera en què es degraden molts éssers humans.

Mires el neó de colors i trobes la sortida.

Sona una cançó de Cohen. Eres a un hotel. L'habitació és a dalt. Tu ets a baix, al carrer, immòbil, dibuixant una estranya silueta a sobre de l'ampla vorera de la llegendària avinguda.

El llit buit i una cançó... [3] Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba.

L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.

Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit ––seguint l’ombra de la botella–– i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.

39

J. M. Vidal-Illanes

Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.

...que ella no podrà escoltar [4] Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja.

L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans s’escapoleix amb l’alcohol evaporat. Mentre tant els glaçons, que tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixen un rastre aigualit al teu preuat Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

40

El jugador de daus i altres contes miserables

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar la informació que et manca. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.

Ombres sobre una guitarra [5] Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes amb desànim el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels

41

J. M. Vidal-Illanes

records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.

Un sobre. Unes notícies [6] Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.

Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.

Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –– esmussada per l’ús–– mentre et mires i intentes reconèixer la per-

42

El jugador de daus i altres contes miserables

sona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.

La carta que no esperaves [7] Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: «7 de Diamants» era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una nova cançó amb negres notes de comiat i unes corxeres de dol.

43