Full informatiu de MÉS per Porreres Núm. 19 · Febrer 2018 La realitat assenyala que no estam units a ningú, sinó que hi estam sotmesos (Manuel de Pedrolo, escriptor)
80 anys després,
Sastre de Selva i Baltasar Moyà Bauzà de Capdepera. A l’acte, la consellera Fanny Tur acabava el seu discurs defensant la figura d’aquests defensors del valor democràtic i recitant ’Els nostres morts’, poema de Miquel López Crespí: Amb la presidenta del Govern, Francina Armengol, hi assistiren el batle de Palma, Toni Noguera, la vicepresidenta del govern i també coordinadora de MÉS per Mallorca, Bel Busquets, la consellera de Serveis Socials, Fina Santiago, el coordinador del partit, David Abril, la batlessa d’Esporles, Maria Ramon, l'exdiputada i coordinadora de la llei de fosses que ha fet possible tot aquest procés per trobar els cossos dels desapareguts, Margalida Capellà, el conseller del Consell de Mallorca, Joan Font i altres membres i agrupacions de MÉS per Mallorca.
Els represaliats pel franquisme tornen a ca seva Sensacions indescriptibles
El diumenge, 14 de gener, va ser un dia històric a Porreres. Es va dignificar la memòria dels defensors de la democràcia i la justícia, injustament assassinats. Un dia ple d’emocions, que marcarà un abans i un després a la història de Mallorca. Al matí, al nostre cementeri, indret on s’havia duit a terme l’exhumació de la fossa comuna, se celebrava l'acte amb l’objectiu de lliurar a les famílies les restes mortals dels seus éssers estimats, afusellats pels feixistes. Allà es féu visible el suport de les institucions balears, de l’associació Memòria de Mallorca i de centenars de persones que se sumaren a les mostres de respecte cap aquestes persones, lluitadores en defensa de la justícia, la democràcia i la llibertat. Entre aplaudiments i sentiments agredolços, però amb una sensació col·lectiva d’agraïment per poder tancar finalment les ferides, els noms dels 14 homes assassinats pel franquisme inundaren les portes del cementeri. A la fi tornaven a casa, després de 80 anys desapareguts, Mariano Galiana Galiana, d’Alcúdia; Ignasi Picornell Femenies, Guillem Frau Moragues i Rafel Cifre Torres de Palma; Gaspar Macià Ventaloni de Campanet; Gabriel Ferriol Gelabert, de Felanitx; Joan Losa Campomar de Pollença; Tomàs Seguí Seguí i Joan Canyelles Capllonch d’Esporles; Pere Vallespir Amengual de Costitx; Jaume Capó Amengual de Búger; Miquel Ques Torrens de Sencelles; Llorenç Coll
Arribar a aquest punt no ha estat fàcil. Durant l’acte del proppassat 14 de gener pensàvem quan Caterina Oliver i Margalida Barceló, entre la temerosa mirada d'alguns companys que no les tenien totes, apostaren fa molts d'anys perquè el PSM de la vila homenatgés a les persones assassinades pels falangistes i capellans durant la Guerra. Recordàvem, també, quan en Tomeu Garí començà a investigar aquesta trista part de la nostra història; sense ell no s'hauria aconseguit res del que avui hem vist. També passava per la nostra memòria l'evolució dels actes a darrere la Creu, la seva institucionalització i la seva consolidació. I, com no podria ser d'altra manera, recordàvem la nostra lluita per fer fill il·lustre a Climent Garau "Marió", amb l'ajuda de tantes persones. Persones que també han col·laborat i lluitat sempre braç a braç amb nosaltres per servar la memòria de les víctimes de la barbàrie feixista, i sobretot per aconseguir exhumar la fossa. Lluites que tots els regidors i regidores de la nostra formació han estimulat des de la Comissió de Memòria de l'Ajuntament, estant a l'oposició o al govern. La gent del PSM del seu moment (i no ho deim amb voluntat de posar-nos medalles de cap casta) va ser la impulsora de tot el que hem pogut viure aquest gener. Sense tota la resta d'actors (que en són molts: l’Assemblea Popular, l’Agrupació Cultural...), tampoc seríem on som. Encara emocionats, tornam a donar gràcies a TOTES les persones que, d'una manera o altra han possibilitat tal fita, tal victòria col·lectiva per a aquest país. Ens en congratulam tots plegats, i en servarem per sempre més un record inesborrable.
El Rector de Porreres a L'altra mirada
El Rector de Porreres, Sebastià Salom Mas, publica al darrer número de gener de “L'altra mirada”, la publicació de debat nacionalista editada per les Fundacions Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró, “Els desafiaments del bisbe Taltavull”, un recomanable i extens article en el qual enumera els sis principals desafiaments que tendrà el nou bisbe de Mallorca. Diu el rector Sebastià: “Des del passat 25 de novembre tenim a Mallorca un bisbe nascut a les Balears (a Ciutadella). D’ençà de la mort del bisbe Miralles (1947) la nostra diòcesi havia estat regida per bisbes vinguts de fora: quatre valencians (Hervàs, Úbeda, Murgui i Salinas), un basc (Enciso) i un andalús (Álvarez). Cap capellà mallorquí durant els darrers 70 anys havia pogut passar pel sedàs de la Santa Seu per poder ser nomenat bisbe de Mallorca. I a la vista està que durant aquests anys hi ha hagut capellans mallorquins que estaven ben a l’altura de poder ocupar aquest càrrec. Un bisbe menorquí que coneix bé Mallorca és com un mal menor, o una considerable millora, per a la nostra malmenada autoestima. El bisbe Sebastià Taltavull, si no hi ha circumstàncies imprevistes, té al davant seu 5 anys com a pastor de la comunitat cristiana de Mallorca, perquè quan complirà els 75 anys, que serà en el mes de gener del 2023, haurà d’enviar al papa una carta presentant-li la seva disposició a deixar el càrrec. Durant aquests cinc anys, quins són els principals desafiaments amb què es trobarà el nou bisbe de Mallorca? Vet aquí la pregunta que m’han formulat els responsables de la publicació de “L’altra mirada” i que des del meu punt de vista intentaré respondre”. Els sis desafiaments els enumera així: 1er. Una distribució més equitativa dels capellans, 2on. Una major responsabilització dels seglars, 3er. El fet que l’Església no ha de ser només una oficina de serveis religiosos, 4rt. Fer arribar a les més altes Jerarquies de l’Església un desig de canvi, que ja és un clamor popular, 5é. Predicar l’Evangeli de la humanitat de Jesús, explica que aquest desafiament potser és només una curolla seva, encara que personalment el
considera el repte més important del cristianisme de cara al tercer mil·lenni) i 6é. Administrar degudament el patrimoni de la diòcesi. Vegem la reflexió que fa d'aquest darrer desafiament: “L’Església de Mallorca (o la comunitat cristiana de Mallorca) és propietària d’uns béns immobles i mobles, uns d’ells registrats a nom de la diòcesi i uns altres a nom de les parròquies o d’altres entitats religioses catòliques. Fa uns anys l’Església va immatricular com a béns seus uns béns que no estaven registrats a nom de ningú, i que per tradició popular es consideraven com a propietats de l’Església. Tenim dos edificis emblemàtics que han estat darrerament motiu de polèmica en els mitjans de comunicació, com són els Convents de les Monges de Clausura de Sant Jeroni de Palma i de les Concepcionistes de Sineu. ¿L’Església és la propietària d’aquests béns? ¿O ho han de dir els tribunals? ¿L’Església és la propietària de La Seu i de tots els temples parroquials, dels convents de religiosos, de les rectories, dels santuaris, etc.? ¿O l’Església (la diòcesi, cada parròquia, cada congregació religiosa, etc...) només és depositària i administradora d’uns béns que pertanyen al poble? I si són del poble, ¿de quin poble parlam? De tots els habitants de Mallorca, també dels musulmans, dels ateus, dels agnòstics? ¿O solament dels catòlics? ¿Qui s’ha de fer càrrec del manteniment i la restauració d’aquests béns? ¿Els temples oberts al culte es poden mantenir amb les poques monedes que hi deixen els seus assistents habituals? ¿S’haurien de fer convenis amb els organismes estatals, autonòmics i municipals? ¿O l’Església ha de renunciar a les seves propietats? ¿O ha de cercar nous recursos financers? Vet aquí un debat obert, que el nou bisbe haurà d’afrontar i que jo no sabria per on començar, perquè com a capellà que som, no crec que hagi de ser aquesta una de les nostres prioritats”.
Europa ho toleraria? Europa toleraria que un país de la UE maltractés a un altre de la UE? Doncs això està passant a Espanya pel que fa a Catalunya. I diuen que és un assumpte intern. El drama és viure en un estat conservador, corrupte, autoritari i amb mentalitat imperialista com Espanya, amb una vergonyosa monarquia imposada; on els jutges i polítics segueixen el dictat d'una elit empresarial que imposa les seves condicions; on una part considerable de la població tolera la crueltat amb els animals, la corrupció política i la utilització de les clavegueres de l’Estat per lluitar contra un enemic polític, i on es demonitza als territoris més homologables amb Europa com són Catalunya i el País Basc. Any Llompart 2018: Homenatge a un intel·lectual
polifacètic. Josep Maria Llompart fou un home coratjós i implicat en l’esdevenir del seu país.
Hem perdut el tren Joan Mestre Ramis
El primer viatge va arribar al 1897. A carbó i a gasoil, va anar i venir fins al 1967. Fa poc temps, desembre 2017, va fer 50 anys del darrer trajecte cap a Palma per no tornar. Una vida de 70 anys justos. Els primers temps amb les finestres tancades per no deixar entrar la carbonilla del carbó. Quan va entrar el gasoil el fum era més net. Això si, les màquines no havien de menester girar a la voltadora. La línia Palma-Inca es va inaugurar el 1875. Vol dir que a Porreres va comparèixer vint-i-dos anys més tard, i això que un projecte de línia Palma-Felanitx va ser el primer projecte que es va fer. Per alguna cosa es pretenia arribar a Felanitx. La idea d'implantar el tren, en principi i primordialment, era per traginar mercaderies, no viatgers. Principalment productes agrícoles, recollir-los dels pobles per centralitzar-los a Ciutat. Així un cop fet el comú es podien transformar i exportar segons la demanda que tenien (el trossejat o el pinyolí de garrova, per exemple). Mai va arribar a Alcúdia, per molt que se'n parlés. El control i el negoci era per Ciutat. A finals del s. XIX, no cal dir-ho, les infraestructures de transport estaven molt malament, i quant als mitjans, el tren duia molt avantatge a la carretera, en què tot es traginava en carro. Va arribar el moment, quan els combustibles líquids i els camions varen entrar, que el tren va esdevenir més lent que el transport per carretera. En aquest moment, la mateixa companyia va muntar la seva competència per carretera, que és la línia actual de bus per Porreres, Algaida (abans aturava a Montuïri) en comptes d'intentar ser competitius com a propi tren. El problema que històricament hem patit és el de "fer les coses", tímidament, com "de per bromes", "a la mallorquina" que vol dir sense compromís; d'estar per casa, de joguina, versió light, superficial, "a lo nostro". Els capitalistes interessats en la inversió en el tren, no varen voler capitalistes externs, limitant segurament la relació amb la tecnologia. L'amplada de la via, un altre fet peculiar "mallorquí". Amplada capriciosa i insòlita, prové d'un saldo de material que tenien a Anglaterra, d'un tren colonial que no havia reeixit i el vàrem adoptar, com si fóssim colònia britànica. El tren, als anys seixanta, va tenir un final amargant, com si es volgués oblidar un malson, amb presses, aviat, definitiu, per sempre. Esborrar tot el rastre, material, màquines, vagons, vies, travesses, terrenys. Amb afany de liquidació, de ròssec, de saldo. Sense idea ni consciència de patrimoni, de deixar un testimoni, una història. Havia entrat la febre dels diners, del "progrés", del cotxe, de l'individualisme,
de l'aparença, del curt termini, de la rapidesa. I encara una cosa pitjor: la manca de visió de servei públic, col·lectiu, de la millor xarxa de transport públic de viatgers per una illa com Mallorca. Del menor consum de territori, de l'adaptació a la demanda, en hores punta, directes, semidirectes, festius. Per interconnectar transversalment Mallorca i no just unidireccionalment amb Palma.
En àrees metropolitanes la solució del tren ens dóna la idea de com podria funcionar a Mallorca. Electrificat, doble via, amplada de velocitat. Vaja, com un metro amb millors condicions. Que per això manca molta inversió? I la que s'ha fet en autopistes. I la que ens deuen de la contribució als euros de l'Estat que se'n van a altres comunitats per infraestructures infrautilitzades? L'ideal de transport de viatgers és el tren, sense embussos, normalment sense retards imprevistos. El trajecte superficial és més agradable, sense descomptar però, soterrar l'entrada als pobles, que amb màquina tuneladora, avui en dia es podria implantar l'estació al centre. Utopia? Pot ser. Però si no s'hagués fet un desmantellament tan dràstic, que ha esborrat tota memòria i tota especulació de possibilitats que podria oferir el tren, ens trobaríem en millors condicions per millorar, ampliar, posar al dia la xarxa ferroviària i no haver de començar de nou, com sempre ens passa. n (Reproduït i adaptat del setmanari "Felanitx")
El pròxim mes, el Ple dels pressuposts L'Ajuntament de Porreres estudiarà i durà a aprovació al pròxim Ple extraordinari, previst pel dilluns 5 de febrer, el pressupost del municipi per a l'any 2018. Al proper número tractarem d'aquest tema. Per això, hem volgut avançar a finals de gener la sortida del present Foli.
Edició i Redacció: Oficina de MÉS per Porreres Carrer d'en Veiet, 17. (Quarter Vell) 07260 Porreres (Mallorca) E-mail: elfoliporreres@gmail.com Contacte amb els regidors: 627477628 i 660202690 Dipòsit Legal: PM-647-2016 Segueix-nos al facebook de MÉS per Porreres
Encara ens queda Europa
q
El Rei Felip VI farà bo al seu pare, Joan Carles I. La corrupció no pot arribar a quotes més altes. Esquitxa directament a tots els subjectes del règim del 78. El PP ha estat declarat per la justícia com organització corrupta i aquí no dimiteix ni assumeix responsabilitats polítiques ningú.
q
Josep Melià escrigué, ara fa cinquanta anys Els Mallorquins. Va ser tot un revulsiu per al mallorquinisme, tant cultural com polític, tant d'esquerres com de dretes, malgrat Josep Melià, conservador, acabés essent un home fort de la UCD. Ara fa uns 20 anys Damià Pons actualitzava el discurs melianista:”la nació primera i sentimental, l'illa; la nació política, Balears; la nació cultural, els Països Catalans."
q
A través de la Llei Montoro, que impedeix als ajuntaments determinades despeses, s'arriba a l'absurd que els ajuntaments illencs tenguin més de quatre-cents milions d'euros de superàvit que no poden gastar ni en serveis socials, ni cultura, ni esport... O que no puguin fer contractacions de personal que són absolutament necessàries per a funcionar.
q
Hi ha secrets del sumari que duren sempre. I comissions d'investigació que mai no es constituiran. Tranquils, no passa res!
Una neteja ben peculiar És ben curiós, per no usar altres qualificatius, el que passa amb la màquina de neteja dels carrers que fa l'adjudicatari del servei municipal a Porreres. Els veïnats de l'escola Nova i del poliesportiu Joan Llaneres ens comuniquen que aquest treball el comencen a les 6'30 del matí, una hora bastant matinera, per cert, que coincideix, encara, amb el descans dels residents. I no una, sino que hi passen dues, tres i quatre vegades!, perquè quedi com una patena. Tot plegat, no sembla massa normal. Crida l'atenció, per una banda, que els picapedrers no puguin fer renou fins a les 7’30 del matí i en canvi l’empresa contractada per l’ajuntament comenci a les 6’30. Hem intentat veure en aquest fet una raó justificable, però no l'hem trobada per enlloc. Segons la normativa de renous vigent al municipi de Porreres, una ordenança divertida per allò que diu, i perquè no s'aplica i que resta a anys llum de fer complir el que el mateix ajuntament va aprovar en el seu dia. Hi ha una ordenança municipal sobre renous, control i la normativa d’emissions, però no passa res. Si hi ha moltes ordenances i després no es fan complir, per impopulars o per un altre motiu, de què serveixen?
Potser la Unió europea viu un dels moments més crítics des de la seva constitució. La crisi econòmica, la fallida bancària, els refugiats, la manca de democràcia interna, la política exterior seguidista dels EEUU, el Brexit... són reptes massa grans per a uns governants que requeririen una talla intel·lectual i unes conviccions democràtiques molt més elevades de les que tenen els actuals dirigents. Que la Unió europea estigui presidida per una persona de la trajectòria de Juncker ho diu tot. No obstant això, els qui visquérem els darrers anys de la dictadura amb la mirada posada en Europa encara hi volem veure brins d’esperança. Possiblement, la més important, fou la posada en evidència de la Justícia espanyola per part de la fiscalia i dels jutges belgues en el cas Puigdemont. Una fiscalia i uns tribunals imparcials obligaren l’Audiència Nacional Espanyola a retirar l’ordre internacional d’extradició del president Puigdemont i de la resta de membres del seu Govern per una manca de fonaments que justificassin les acusacions i l’empresonament preventiu. Una segona garrotada va ser l’expulsió de RTVE del Comitè d’Informatius de la Unió Europea de Radiodifusió pels informes negatius d’organitzacions professionals internacionals sobre la manca d’independència de RTVE. Resulta curiós que el «constitucionalisme» espanyol hagi passat per alt aquesta denúncia mentre s'acarnissa contra TV3 i Catalunya Ràdio, que figuren entre els mitjans audiovisuals més plurals. I la darrera, el Consell d’Europa constata que Espanya no ha complit cap de les onze recomanacions proposades per Europa contra la corrupció, especialment pel que fa a la independència dels parlamentaris (portes giratòries) i, atenció!, la manca d’independència de la Justícia. Una altra vegada, els qui constantment apel·len a l’imperi de la llei per saquejar les institucions catalanes han quedat en evidència. Hi podríem sumar la multa de 19 milions d’euros a Espanya per falsificar durant vint anys el dèficit de la Generalitat valenciana. Un fet que confirma l’Estat espanyol com un dels més incomplidors de la normativa europea. Durant la passada campanya electoral a Catalunya, els partits autoanomenats constitucionalistes acusaren reiteradament els sobiranistes d’utilitzar els mitjans de comunicació públics per adoctrinar la població i de voler situar Catalunya fora d’Europa. Però, i si ho miràssim al revés? Ara ja sabem que l’Estat ha renunciat als principals fonaments d’una democràcia per tal d’impedir la independència de Catalunya: utilització de les clavegueres de l’Estat (i encara s’ha d’aclarir la participació d’un confident del CNI en l’organització dels atemptats de Barcelona i Cambrils), violència policial, utilització de la Justícia per «escapçar» els partits i les entitats socials sobiranistes, utilització fraudulenta de mesures constitucionals per destituir un Govern legítim, manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats... Per a les dretes i esquerres espanyoles la democràcia està subordinada a la unitat d’Espanya. I el mateix pel que fa a l'europeisme, que s’esvairia a la primera insinuació de la Unió europea de celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Però aquest enrocament només pot dur a l’aïllament internacional d’Espanya. Pel camí hi quedarà el desprestigi d’una generació política que restarà inhabilitada quan comencin a caure les sentències absolutòries dels Tribunals europeus. Pere Sampol