2ª quinzena desembre 2018 núm. 7
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vistes de la qual cosa tothom opina” (Josep Pla, escriptor i periodista)
Les exhumacions en els pous de Son Lluís, sense resultat
aquests homes. «Una tarda els van portar a tirar dins del pou de Son Lluís. Un d'ells va arribar mort al fons; un altre va morir després d'una llarga agonia; el tercer va poder gaudir d'una breu esperança. Una persona, que va sentir els seus gemecs, es va acostar al pou i li va assegurar que anava a buscar una corda. Encara que mai va arribar aquesta corda. Va haver de morir amb la mirada posada en la minvada llum que es colava per la boca del pou». Des de sempre, en veu baixa, s'ha conegut l'existència d'aquesta història al voltant del pou de Son Lluís. Els tres porrerencs, Mateu Retat, Miquel Pa i Jaume Picarola van acabar els seus dies, per pertànyer a Esquerra Republicana, al voltant dels 40 anys. Ara els seus descendents, informats de la recerca que realitzen els arqueòlegs d'Aranzadi en la possessió de Son Lluís esperen poder trobar les seves restes. (Article de J. Socies a “Última Hora”)
L'1 de maig de 1935, al santuari de Monti-sion, un grup de 'porrerencs' va celebrar la Festa del Treballador. Entre ells, dos assassinats a Son Lluís: Miquel Julià 'Pa', segon per la dreta a la primera fila, i Jaume Julià 'Picarola', a la fila central a la dreta. Al costat de les fosses ubicades en cementiris o en els seus voltants, també hi ha coneixement de l'existència de pous que van servir per llançar, vius o morts, a alguns dels republicans assassinats durant la repressió viscuda a Mallorca durant la Guerra Civil. Un d'aquests pous es troba a la finca de Son Lluís, a Porreres. I és allà on, des de fa un mes i cada cap de setmana, un equip d'arqueòlegs de la societat Aranzadi descendeix per intentar trobar les restes de Jaume Julià Mesquida (Picarola); Mateu Moll García (Retat) i Miquel Julià Nicolau (Pa). Fins al moment s'han inspeccionat quatre dels cinc pous existents a la finca de Son Lluís, però en cap d'ells s'ha trobat constància de l'existència de restes humanes. El que sí s'ha trobat són restes d'animals morts, llançats en alguns dels pous ja en desús. En aquesta finca situada a mig camí entre Porreres i Llucmajor, lluny dels dos nuclis urbans també es coneix l'existència d'un avenc. És per això que en els propers dies també s'estudiarà la possibilitat d'analitzar aquesta cavitat natural. Llorenç Capellà escriu, al Diccionari Vermell, sobre
Es posarà una pedra Stolpersteine per a la memòria El dissabte dia 15 de desembre el Consell de Mallorca instal·larà a Porreres una de les 19 pedres memorial, en record a les víctimes del franquisme. Els municipis d’Alaró, Algaida, Búger, Consell, Costitx, Esporles, Inca, Manacor, Mancor de la Vall, Montuïri, Palma, Pollença, Porreres i Sant Llorenç des Cardassar tendran aquests senzills monuments en commemoració dels divuit batles afusellats i un president de la Diputació republicana. Aquestes pedres memorial, anomenades Stolpersteine, formen part d'un projecte que l'artista alemany Gunter Demnig va iniciar a la ciutat de Colònia. Fins ara, només hi ha Stolpersteine en commemoració de les víctimes de l'holocaust, de manera que aquestes seran les primeres en record de les víctimes del franquisme. Després de molt de temps l’Associació Memòria de Mallorca ha aconseguit que l’autor, Gunter Demnig, ampliï el projecte per la causa memorial a les persones afusellades i víctimes del franquisme. Aquesta instal·lació "suposa un pas importantíssim per al moviment memorialista tant en l’àmbit local com internacional que consolida per primera vegada a Europa el reconeixement dels fets històrics de col·laboració de Franco a la Guerra Mundial al costat del feixisme i les intervencions de Hitler a la Guerra Civil espanyola al costat dels colpistes". La pedra recorda a Climent Garau Joan, (Marió), batle republicà de Porreres.
Els capellans de Mallorca durant els anys de la transició (Article de Sebastià Salom Mas, rector de Porreres, publicat a L'Altra Mirada) Sortíem de la bombolla del Seminari on havíem respirat les esplendors del nacionalcatolicisme. És ver que durant els darrers anys de formació ja ensumàvem la contestació dels estudiants universitaris i dels capellans tancats a la presó. L’any 1967, als meus 23 anys, m’enviaren a pasturar tot sol la cristiandat del Port d’Andratx. Em vaig negar a dir l’afegit obligat anomenat “Et famulos” a l’oració de la missa: “Pels vostres servents, el papa Pius, el bisbe Rafel, el Cap d’Estat Francesc amb el seu poble i l’exèrcit”. A mi no em va passar res, però a un company capellà que per sorteig li havia tocat fer el servei militar el desterraren uns mesos a Cabrera per haver-se negat a resar aquella oració. Dos anys després vaig anar a Burundi, on vaig viure una repressió brutal dels governants de l’ètnia tutsi contra les elits emergents de l’ètnia hutu. I els bisbes locals, tutsis i hutus, guardaren un silenci còmplice, semblant al silenci dels bisbes espanyols (que no tots) durant la nostra guerra incivil. Cinc anys després, des de l’any 1974 fins a l’any 1980, vaig viure l’anomenada transició espanyola estant a Sa Pobla, el primer any com a vicari i després com a rector de la parròquia. I els tres darrers anys també com a vicari episcopal amb el bisbe Teodor Úbeda. M’heu demanat que vos digui com vaig viure aquells anys de la transició. Record que en el funeral d’en Franco, que estic segur que no vaig malparlar d’ell, però que tampoc no el vaig omplir d’elogis, la meva actuació no va ser del gust de les forces vives del poble. Algun temps després uns simpatitzants dels antics republicans em demanaren un funeral per un amic seu afusellat en temps de la guerra i que no havia pogut tenir mai un funeral. Vaig celebrar una missa per ell, i els seus camarades esperaven que a ell sí que l’ompliria d’elogis, però també varen quedar decebuts. Consideraven que, si no eres d’un bàndol, eres de l’altre. El nostre bisbe pertanyia a un grup minoritari de bisbes, que havien estat nomenats burlant les ternes de candidats que havien de passar necessàriament pel vistiplau d’en Franco. En Teodor pertanyia a la camarilla del cardenal Tarancón, amb qui molts de capellans ens sentíem identificats per l’homilia que havia pronunciat dia 27 de novembre de 1975 una setmana després de la mort d’en Franco a la missa de Coronació del rei Joan Carles.
Va venir el temps de posar en marxa la democràcia i començar a organitzar els partits polítics, que haurien de votar els diputats del Parlament. El batle de Sa Pobla, que també era el president de la Cooperativa Agrícola, no deixava utilitzar els locals de l’Ajuntament ni de la Cooperativa per a fer-hi reunions dels partits que no fossin de l’Aliança Popular, que era el seu, ni tampoc reunions de la Unió de Pagesos. Si anaven a demanar altres locals a un bar o a un restaurant o a una sala de festes i el primer dia els havien dit que sí, l’endemà els mateixos propietaris els avisaven que per motius diversos els era impossible cedirlos el local. D’aquesta manera, els grups rebutjats pel batle o el seu entorn acabaven reunint-se en els locals parroquials. Un grup de capellans de per tota Mallorca, que s’anomenaven del “Primer dimarts”, ens reuníem per parlar de la democràcia, de la constitució, dels partits polítics, i convidàvem persones que ens explicassin els seus objectius, els seus programes i les seves opinions. Ens reuníem en el Seminari Nou i semblaven reunions clandestines, perquè teníem la consigna que si a mitjan reunió entrava una persona desconeguda, immediatament havíem de canviar de tema i parlar de la catequesi, o dels batejos, o de les primeres comunions. Durant aquells anys hi va haver uns quants capellans mallorquins que s’implicaren molt directament amb la lluita obrera, fent un treball civil, o amb els sindicats, i donant suport a partits polítics, no centralistes, que defensaven la llengua i l’autonomia de les Balears. Alguns d’ells arribaren a haver de patir la presó durant algun temps. Va ser un temps d’una gran allau de secularitzacions de capellans per motius molt diversos, que no és ara el cas d’analitzar. El bisbe, sense fer costat directament o públicament als capellans que no encaixaven amb els esquemes habituals del món eclesiàstic, personalment es feia molt proper a ells i els respectava les seves decisions. Els tres anys que vaig ser vicari episcopal (1977-1980) record que ajudàrem el bisbe a redactar una normativa diocesana sobre si els locals parroquials es podien cedir per a fer-hi reunions de caràcter polític. Record que el criteri era que no, que no els podíem deixar utilitzar per a fer campanyes d’un partit polític determinat, tret del cas que en el poble no hi hagués altres locals disponibles o amb la cabuda suficient, i en aquests casos els locals de les parròquies s’havien de posar a disponibilitat de tots els partits polítics, els demanassin o no, i fossin del color que fossin. Record també que es va publicar una normativa sobre la creu i la inscripció dels “Caídos por Dios y por la Patria” que hi havia a les façanes de les esglésies o al costat dels portals d’entrada. El criteri era que s’havia de llevar la
llista dels morts, però que es podia quedar la creu amb una inscripció que digués les paraules següents, o unes altres de semblants: “En record de totes les víctimes de la guerra civil”. I en el cas que es mantingués la llista dels morts del bàndol franquista, també s’hi havien d’afegir els noms dels morts del bàndol republicà. També es va publicar una normativa sobre la presència de les autoritats civils en els actes de culte, que deia així: “Els responsables de l’Església no convidaran oficialment les autoritats civils, socials o polítiques a assistir corporativament als actes de culte. Si voluntàriament s’hi volen fer presents, se’ls podrà reservar un primer lloc en el temple, evitant tot signe d’ostentació i de presidència de l’assemblea. Ningú, revestit d’autoritat cívica, se sentirà obligat pel seu càrrec a participar en els actes de culte”. La realitat que es vivia en aquells moments (i que encara ara perdura en alguns llocs o circumstàncies) és que hi havia capellans, sobretot de les promocions anteriors a les nostres, que havien viscut tant de temps identificats amb el nacionalcatolicisme, que els resultava difícil entendre que ésser cristià o catòlic no coincideix necessàriament amb ser de “dretes”. L’any 1978 es va votar la Constitució Espanyola, i el mateix any acabava de ser elegit el papa Joan Pau II. Els papes anteriors Joan XXIII i Pau VI havien estat els papes del Concili Vaticà II i de la renovació de l’Església. Però el seu successor Joan Pau II, que va ser papa durant més de vint-i-sis anys i que venia de Polònia, segurament pel fet d’haver viscut l’opressió del comunisme contra la religió cristiana, semblava identificar el socialisme amb l’ateisme i somiava reinstaurar la cristiandat del nacionalcatolicisme. Molts de capellans actuals són hereus de la mentalitat de Joan Pau II, mentre que molts dels qui ja hem arribat -o els qui estan a punt d’arribar- a l’edat de la jubilació ens sentim hereus del Concili Vaticà II.
Els veïnats del barri de l'església parroquial denuncien la brutícia provocada pels coloms Un grup de 28 veïnats del barri de l'església parroquial de Porreres es dirigiren el 2 de novembre del 2017, ja fa més d'un any, a l'Ajuntament exposant les molèsties i la brutícia que provoquen una quantitat no gens menyspreable de coloms que habiten i crien pels voltants del temple de la vila. Han de suportar, segons exposaven, excrements, plomes i coloms morts damunt les teulades. Molts residents d'aquesta barriada repleguen l'aigua de pluja que utilitzen per al consum quotidià, el que podria esdevenir -per motius evidents- en un greu problema de salut pública. Els veïns, un any després, veuen que no s'ha atès la seva sol·licitud que era de prendre les oportunes accions per tal d'erradicar la problemàtica amb la celeritat més gran possible, "abans de no haver de lamentar mals majors".
Les pasteres en mal estat Al ple de novembre de l'Ajuntament, Més per Porreres va plantejar el mal estat i deficient conservació que es troben les pasteres del carrer de l'Almoina, dues de les quals estaven situades al carrer d'en Veiet. La petició era que s'hi hauria de fer un manteniment i si no és possible repararles, s'haurien de retirar.
Venda de droga als carrers de Porreres El grup de Més per Porreres també va demanar sobre la preocupació de la proliferació de venda de droga als carrers de Porreres. Volíen saber si l'Ajuntament estava al cas i si l'ajuntament havia fet algun tipus d’actuació.
q
Els famosos mercats del Pam a Pam que havien de desestacionalitzar el turisme i moltes coses més, han resultat ser un fracàs a cadascun dels tres pobles. Quin temps haurà de passar perquè es reconegui l'errada o es faci d'ells un replantejament?
q
Titular d'ABC: “Ganaderos y cazadores advierten: «Si no hay solución al lobo, se notará en las urnas». Potser una amenaça?
q
”Muchas gracias, señor juez (y señor Cursach) Es más fácil y agradecido perseguir a periodistas que a mafiosos”. Duríssim article de Matias Vallès contra el que és un dels atacs més durs contra la llibertat d’informació. Duríssim, però necessari. Justícia de pa amb fontenta, l'espanyola. Una vegada més.
q
La sultana d'Andalusia s'ha pegat una pinya monumental i ben tota sola. I darrere ha arribat la colla espanyolera, d'extremíssima dreta, feixista i anticonstitucionalista de Vox. Ara tot ve de nou. Ningú ho pot explicar. Però fa molts anys, que es veia venir...
Can Parrí reb el premi 'montuïrer' Vermell-Collet per la seva tasca L'empresa Can Parrí de Porreres, integrada per Joan Toni Mora, Margalida Rosselló i el seu fill Biel Mora, va rebre el reconeixement Vermell-Collet per la seva activitat en el cultiu i la producció de l'albercoc, tasca que ha repercutit en la regeneració artesanal d'aquesta fruita. Joan Mas (Collet), mort el 2014 als 65 anys, va ser un dels pagesos més coneguts del camp mallorquí i fundador de la Unió de Pagesos de Mallorca, entitat que va iniciar l'associacionisme agrari insular. Gaspar Socias (Vermell) morí el mateix any als 66 anys. Va ser fundador de la Fira de sa Perdiu com a membre de l'Associació de Caçadors i professor.
De l'Oratori a l'Auditori De cara a les pròximes eleccions, s'han traslladat les meses electorals situades a l'Oratori de Sant Felip Neri a l'Auditori Municipal (carrer d'en Cerdà, núm. 21).
Llegim i ens emocionam! L'institut de Porreres presenta el projecte Llegim i ens emocionam! Treballam amb metodologia ABP. Un equip docent integrat per Rafel Juan, Joana Ferrer, Margalida Sampol i Joana M. Tomàs l'han dissenyat i l'aplica juntament amb el grup de professors de segon d'ESO.
Bocca Chiusa, la història d'un silenci, a l'Auditori Municipal Després d'anys fora dels escenaris, Bernat Xamena reapareix com a trompetista solista. El concert forma part del projecte 'Bocca Chiusa, la història d'un silenci', una pel·lícula documental sobre el cas del trompetista de Porreres que pateix distonia focal. Un trastorn psicoemocional que afecta els músics. Aquest trastorn és considerat un tabú fins al punt que aquells que la pateixen ho han de fer en silenci. Després d'anys de recuperació, Xamena és al final del túnel. L'acompanyaran músics de contrastada experiència i nivell: Joan Martorell, piano, Teo Salvà, bateria, Víctor Martínez, baix, Eva Amorós, veu, Guillem Fullana, guitarra, Raúl Pinillos, violoncel, Juan Antonio Xas, saxo, Fran Català, saxó i Xema Borràs, trombó.
Fa 129 anys, setembre 1889
El tabac de pota, els carabiners i les 100 pessetes. El diari menorquí “El Mahonés” informava d'aquests dos curiosos successos porrerencs. La persecució dels carabiners, i la fugida del contrabandista de “pota”, deixant la bístia de penyora, ens retrotreu al temps del contraban . El seu contingut ho diu tot.
29 desembre. 20 hores. Preu entrada anticipada: 15 euros. Taquilla: 18 euros
La ciclogènesi El primer canvi de temps del desembre ha arribat tard i en forma de ciclogènesi, deixant unes bones plogudes, que ja eren necessàries al camp. Tal vegada convindrà recordar que ciclogènesi no vol dir altra cosa que "formació de depressió atmosfèrica (o cicló)". A la depressió, present a la Mediterrània, des del dijous 13 de desembre, Aemet li ha donat nom: Flora. L'arribada d'un temporal de pluja i vent a la nostra zona, produint una ciclogènesi (secundària i frontal) anima un poc la meteorologia avorrida i de primavera d'hivern que hem tengut la major part del mes. Ens havíem acostumat a l’estancament i a les boires, bastant extenses.
El periòdic “Porreres” us desitja de tot cor
PORRERES........................................................PALMA (Dilluns a divendres) 6:35 7:45 8:35 10:05 12:05 14:15 15:50 17:00 18:25 19:45 (Dissabtes, diumenges i festius) 8:15 9:50 11:40 13:45 15:20 19:35 PALMA........................................................PORRERES (Dilluns a divendres) 7:45 9:00 9:50 12:00 13:35 15:30 17:30 18:30 19:30 20:45 (Dissabtes, diumenges i festius) 9:30 11:30 13:10 15:25 16:30 20:35 PORRERES....................................................FELANITX (Dilluns a divendres) 8:30 9:45 10:35 12:45 14:20 16:15 18:15 19:15 20:15 21:30 (Dissabtes, diumenges i festius) 10:15 12:15 13:55 16:10 17:15 21:20 PORRERES.............VILAFRANCA...................MANACOR (Dilluns a divendres) 8:15 10:15 14:55 16:55 MANACOR..............VILAFRANCA..................PORRERES (Dilluns a divendres) 8:45 11:45 15:25 18:15 PORRERES.........CAMPOS........COLÒNIA.......SANTANYI (Dilluns a divendres) 9:05 12:15 15:45 18:45
Línia directa: 627477628 · 648257430 Adreça electrònica: binerbo1@gmail.com Editor: Joan Barceló Bauçà