OCTUBRE-NOVEMBRE
2 WANTED? Qué quiere decir el indio de la portada? Pues que buscamos “salvajes”, con todas las buenas connotaciones que de esta palabra se derivan. Porque ¿qué es mejor, ser un salvaje o ser un borrego? Ahí lo dejo....
2
Buscamos y queremos y necesitamos, gente que colabore con nosotros, porque no nos queremos acomodar, ni amuermar, ni anquilosar en nuestros puestos. Necesitamos sangre fresca, nuevas mentes pensantes que nos ayuden a renovarnos. JUVENTUD DIVINO TESORO, ¿DÓNDE ESTÁIS? Es que solo miráis el facebook, el wasap, el twitter? Yo también, pero de vez en cuando también LEO REVISTAS Y PERIÓDICOS! Hay que mover el culo! Hay que saber lo que pasa! Hay que hacer algo! No sólo fumar porros en la plaza!
Este casal, des de donde sale esta revistica, está subvencionado por el ayuntamiento, siií, siiiií!!! Pero lo gestiona una asociación conformada por vecinos y vecinas voluntarioxs que por amor al arte sacan el tiempo de donde sea para tirar hacia adelante y de él gozamos todas! De sus conciertos, de sus talleres, de sus teatros, de sus quintos, de su todo... ¿Pero qué pasa? Pues que nos hacemos mayores y necesitamos que vengan los peces pequeños a decirnos cómo lo podemos hacer mejor. Entonces digo: Queridas reinas mágicas (son las mágicas, no las monárquicas, no me critiquéis), para este año me gustaría que nueva gente viniera a colaborar en nuestra revista, a escribir, a dibujar, a hacer fotos... Lo que sea que se le dé bien, vamos. Porque esta revista es nuestra, del pueblo, de las vecinas, UTILIZARLA!!!!
Que más que más.... Pues también me gustaría que viniera más gente a la asamblea gestora del casal, aquella que decide cómo funciona y qué se hace aquí en el casal de barri. Porque igual no lo sabéis, pero vosotras podéis decidir qué se hace aquí y cómo y cuándo y por qué. Porque si queremos cambiar las cosas, se tiene que hacer des de lo más pequeño y lo más cercano, empezando por ti misma, tu familia, tu gente, tu barrio... Y luego ya veremos hasta dónde llegamos. ¿Te suena a tópico? ¿Te suena a hippismo? Pues me da igual, porque ya está bien, ya está bien de ser unos muermos, ya está bien de ser unos conformistas, ya está bien de que nos restrieguen por la cara un montón de mierda y nos quedemos impasibles, hay que REBELARSE!! ¿Cómo decirlo ya? Yo ya no sé como, que venga otra y lo escriba por mí, POR FAVOR!
LA TIRA D’EN ZEJU
“A LES BARRIADES!”
9BARRIS
3
NOU BARRIS SE CABREA: CONFLICTO EN EL CONSELL DE SALUT El Consell de Salut es un espacio de
participación ciudadana que todos estamos muy interesados en que funcione de forma fluida, con buen entendimiento entre las partes y efectividad. Un deseo que se ha visto de forma sistemática entorpecido por la actitud de la persona en que la regidora del Distrito había delegado la presidencia del mismo, la señora Rosa Valcaneras, más conocida como “la Monja Alférez” por las personas que componemos el activo del movimiento ciudadano de nuestros barrios, por su carácter autoritario y prepotente.
4
En varias ocasiones nos habíamos dirigido a la regidora exponiendo nuestra disconformidad con la actuación de la señora Valcaneras en las reuniones del Consell de Salut, actitud que había ido alejando de la participación a muchas personas cansadas de tener que aguantar sus actitudes y actuaciones. La gota que colmó el vaso de la paciencia de los presentes fue su actuación en el último Consell, en el que no aceptó el resultado de la elección a la vicepresidecia del Consell, elección que ella misma promovió sin preparación previa y sin atender a la petición de los presentes de que se aplazara a otro momento en que se pudiera realizar dicha elección con conocimiento, por parte de todos, de
las personas que optaran a la elección, ya que una de estas personas, precisamente la promovida por Valcaneras era un desconocido para la mayoría de los presentes. No solo se negó al aplazamiento, sino que tras una confusa presentación de los candidatos y ante el estupor de los profesionales de la sanidad presentes y el cabreo de los vecinos y vecinas participantes, al proceder a la vota-
ción intentó dirigir la misma al alzar la mano la primera al pedir el voto para uno de los candidatos. No obstante, el tiro le salió por la culata y perdió la votación, saliendo elegida por mayoría la actual vicepresidenta, Marcela Iturriaga, de la vocalía de Sanidad de la AV de Roquetes. A la vista de que a pesar de sus maniobras había perdido la votación, Valcaneras rizó el rizo del ridículo e intentó declarar nula la elección y pasar la misma a otro día, a lo que nos opusimos en medio de
una bronca considerable. Me gustaría saber qué opinión se llevaron los profesionales de la medicina que habían acudido al Consell a informarnos. En vista de que siguen empeñados en tomarnos por súbditos de un reino de pandereta, en la reunión preparatoria del próximo Consell de Salut, celebrada el pasado 5 de septiembre, les dejamos claro que si lo presidia Valcaneras boicotearíamos el acto y celebraríamos el Consell aunque fuera en la calle y por nuestra cuenta. Así se lo hemos hecho saber a la regidora mediante un escrito acompañado de las firmas y sellos de la práctica totalidad de las AV y de la Coordinadora de Asociaciones de Vecinos y Entidades. A raíz de este escrito, el 19 de septiembre hemos mantenido una reunión con la regidora en la que se hace eco de la protesta y asegura que a partir de este momento será ella misma quien presida las reuniones del Consell de Salut. Esperemos que sirva para poder abordar en mejores condiciones la participación en algo tan esencial como es nuestra salud. De no ser así, volveremos a la carga. Y no es que nos guste estar siempre en pie de guerra, es que si se empeñan en tratarnos como súbditos, NOU BARRIS SE CABREA.
Juan García
3
4
PROSPE
PROSPERITAT SE PONE EN MARCHA
Han acabado las vacaciones de verano (para aquellos o aquellas que las hayan tenido), comienza el curso y miramos cómo dejamos la Prosperitat antes del “impasse” veraniego y cómo nos la encontramos… ¿Estamos todos y todas? Parece que sí. ¿Se ha resuelto alguna reivindicación? (residencia de la gent gran de la calle Molí, Telefónica, Zona Verde, CAP de Guineueta…). Parece que no. ¿Nou Barris sigue cabreada? Parece que sí. ¿Pinta bien el futuro? Parece que no. ¿Estamos llenando el local de actividad? Parece que sí. ¿Tenemos un plan? Pues va a ser que sí!!! Nuestro barrio sigue, le pese a quien le pese, más vivo que nunca y después del merecido descanso estival vemos como la gente se pone en marcha con un guión bien aprendido y se despierta el barrio a la actividad cultural y social. El casal de barri ya tiene los talleres llenos, la comisión de San Xibeco está empezando a funcionar, el casal de joves se pone en marcha, el casal de la gent gran está más animado que nunca, los colegios e institutos aguantando los recortes, los ambulatorios atendiendo nuestras depresiones post vacacionales, los comercios desperezándose y esperando ver el final de la crisis, los vecinos y vecinas preparados para parar desahucios y lo que haga falta... Cabreados, sí, pero contentas y contentos del reencuentro y con más ganas que nunca de defender lo que tenemos y luchar por lo que nos han quitado. Seguro que en la Prosperitat hay un espacio para ti que lees esto, para que aportes como mejor sepas y puedas tu granito de arena en este proyecto vital que es nuestro barrio, nuestro distrito y nuestra ciudad. Ya sea desde la Asociación de Vecinas y Vecinos, o desde otras entidades y proyectos, cada día hacemos un poquito mejor nuestro barrio y al final eso es lo importante.
Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat Baltasar Gracián, 24-26 avprospe@prosperitat.org www.prosperitat.org
OCTUBRE-NOVEMBRE
SANT XIBECO 2013: RENOVACIÓ O... MORT? Agafeu les agendes i reserveu el tercer cap de setmana de Novembre doncs es celebra la 12ª edició de les Festes de San Xibeco. Una festa que la va iniciar un grup d’amics i que sembla que es consoliden com les festes d’hivern del barri de la Prosperitat. Enguany estem intentant endegar un procés de “renovació” de la Comissió. Els membres actuals que treballem a la Comissió de San Xibeco ja fa anys que hi som (alguns des de l’any 1) i creiem que es necessària la implicació de gent nova, amb ganes d’organitzar la festa i que de ben segur aportaran noves idees per millorar la festa. Així doncs estem treballant per atraure noves persones que vulguin continuar el projecte. De moment hem començat a reunir-nos al Casal de Joves de Prosperitat, creiem que allà és un bon lloc de trobada, i a on esperem que sigui més fàcil involucrar les persones més joves que vulguin participar activament de la organització del acte. Ens estem veient tots els dijous a les 20:30h i t’hi estem esperant. Ja veuràs que San Xibeco a més d’una festa és un lloc per fer amistats, per compartir experiències, per conèixer i participar en d’altres activitats de barri i districte, etc. T’ho perdràs??
Comissió SanXibeco
5
“A LES BARRIADES!”
ASSAIG AL CASAL DE BARRI Volvemos a Ensayar después de cada ensayo y así sucesivamente, ¿quién no repite las cosas hasta que le salen bien? Quién nace enseñao? Estudi Prosperitat, un producto de “la Corp.” organiza el tan esperado “ensayo” de las bandas y del arte que se cuece por estos lugares. Estamos en un Local donde la Música no ha cesado desde los años 60. Continuamos Adelante gracias a las Bandas que lo hacen subsistir y gracias también al aprecio por la Música que hay y que ha habido siempre en Nou Barris (Verdún, Roquetas, Trinitat Nova, Trinitat Vella, etc...Prosperitat...) Estamos dedicando un dia de Casal de Barri al año con actuaciones de las formaciones que aquí se cocinan, para que con una entradita de “dos euros el bolo” podamos
5 adecuar mejor nuestro espacio, mantenerlo...comprar una puerta, pladur, una maneta, un grifo.. sobrevivir, darnos a conocer, dar a conocer lo que aquí siempre hubo y que siempre habrá Música, que queremos hacer Escuela. Este 9 de Noviembre del 2013 en Casal de Barri de Prosperitat a partir de las 13h comenzamos con un Vermusical, continuaremos a las 22h con un par de Bandas de Rock and Roll y la entradita de 2€ para el bienestar de nuestros queridisimos músicos del Estudi Prosperitat, que bien se lo merecen. Os esperamos, recuerden: 9 de Noviembre del 2013 a partir de las 13h y de las 22h. en Casal de Barri de Prosperitat “Estudi Prosperitat”...un Local donde la Música no ha cesado desde los años 60.
Floro
ARBRES DE PROSPE. HIBISCUS. arriba el fred. Les seves branques, molt nombroses, són de tonalitat gris.
La seva floració, molt bonica, no ens arriba a la primavera, sinó que no ho fa fins a finals de l’estiu i s’allarga fins entrada la tardor. Al mercat se’n poden trobar amb flors de tots colors: vermelles, roses, liles, blanques... Els únics que tenim al barri, formats com petits arbres, estan arrenglerats, tocant les parets del casal, a la rampa que va de la plaça Angel Pestaña fins al carrer de Santa Engràcia.
Nom científic: Hibiscus syriacus. Nom català: Hibiscus, rosa de síria. Nom castellà: Hibisco, altea (nom confusionari que rep per la semblança de la seva flor amb la malva). És sovint un arbust, però amb esporgues continuades se’l pot convertir en un petit arbre.
Va molt bé, un cop format així, per a voreres petites i per a carrers estrets, on amb el seu creixement reduït no arriba a molestar. El seu origen el trobem al sud-est d’Àsia, fou introduït a Europa, a través de Síria, per ser utilitzat en jardineria al segle XVI. El nom de “syriacus” recorda el lloc des d’on ens va arribar. És una planta que perd les fulles quan
Estant torçats, debilitats, amb l’escorça marcada... degut al fort i constant impacte humà al qual estan sotmesos. Malgrat tot, aguanten estoicament i sobreviuen com poden. Quan surti aquest número possiblement encara els podreu veure amb flors. En format d’arbust n’hi ha a les jardineres de la Rambleta (Flor de Neu-Via Favència), als blocs de la Renfe...
Joan i Mercè. Fotos: Alberto
6
CASALEANDO
OCTUBRE-NOVEMBRE
5
CASAL MIX VOLUMEN 2
Ja tornem a ser aquí amb la 2ª Edició del Festival Reivindicatiu Casal Mix vol.2, que organitzem els casals de Prosperitat. Aquest any, i com que no ha millorat la situació social enlloc, el caire de l’esdeveniment continua sent d’acció social, d’autoorganització i d’enfortiment dels vincles entre els/les veïns/es i entre el teixit associatiu que conformem totes les entitats. És per aquestes raons, entre d’altres més, que esperem l’assistència de tots vosaltres, i en especial dels/les artistes del barri, per tal que gaudim plegats d’una agradable jornada de música i dansa per a totes les edats. A les 18.00h Actuacions dels grup de danses del Casal de Gent Gran i tallers oberts de Sardanes i Ball en Llinea. A les 19.45h Berenar Popular i Bingo. A les 20.30h Música Participativa. Tot al Casal de Joves de Prosperitat. Ho organitzan: Casal de Gent Gran, Casal de Barri i Casal de Joves de Prosperitat
NIT DE “SAMHAIN”, NIT DELS MORTS CELTA. La història es remunta a més de 2.500 anys, quan l’any celta acabava al final de l’estiu, el precís dia 31 d’octubre del nostre calendari. El bestiar era rejuntada dels prats en els estables. Eixe últim dia, se suposava que els esperits podien eixir dels cementeris i apoderar-se dels cossos dels vius per a ressuscitar. Per a evitar-ho, els poblats celtes embrutaven les cases i les “decoraven” amb ossos, calaveres i la resta de coses desagradables perquè els morts passaren de llarg espantats i així evitar ser desposseïts dels seus cossos pels esperits dels morts. D’ací ve la tradició de decorar amb motius sinistres les cases en l’actual vespre de tots els sants. També els romans dedicaven una festivitat a Pomona, la deessa de les collites i els fruits, el símbol dels quals és una poma -observe’s que un dels jocs tradicionals de l’Halloween és el joc de mossegar la poma-. Però amb anterioritat, ja els pobles celtes d’Irlanda, Gal·les, Escòcia i nord de França, celebraven la festivitat anomenada Samhain. Samhain o La Samon era un festival que ocorria entre
finals d’octubre i principis de novembre, un ritu en què se celebrava el final de la temporada de les collites i el començament de l’hivern.
posseir per a transitar a l’altre món, fins a l’arribada de la primavera quan els dies són més llargs i les tenebres minven.
Els druides, autèntics sacerdots o xamans cèltics, creien que en una determinada nit, la del 31 d’octubre, les bruixes gaudien de major vitalitat, als propis druides se’ls concedia el do d’endevinar el futur, els límits entre el món dels vius i el món dels morts desapareixien completament, i inclús, que els fantasmes dels morts venien de l’altre món a emportar-se els vius. Per això, en la nit de Samhain els druides preparaven enormes fogates i feien conjurs, intentant espantar als mals esperits, i la gent deixava dolços o menjar a la porta de les seues cases, en la superstició que els difunts, als que les llegendes els atribuïen l’autoria de les més cruels atrocitats, se n’anirien contents i els deixarien en pau. En aquelles gents, per a les que qualsevol fet de la naturalesa era quasi profètic, la nit de Samhain obria el llarg i cru hivern pel qual vagaven perduts els fantasmes dels morts de l’últim any a la recerca de cossos que
Quan el cristianisme arriba als pobles cèltics, la tradició del Samhain no desapareix, a pesar dels esforços realitzats per l’Església Catòlica per a eliminar supersticions paganes que pogueren entroncar amb el satanisme o culte al diable. No obstant això la festa del Samhain patix alguna transformació. En el calendari gregorià, l’1 de novembre va passar a ser el dia de Tots Sants; el Samhain, la vespra de Tots Sants, va passar a denominar-se All-hallows Eve; i per la seua banda, el Dia dels Tots els Difunts o Dia de Totes les Ànimes va passar a ser el 2 de novembre. Les tres celebracions juntes, “Eve of All Saints”, “Day of All Saints”, and “Day of All Souls”, es denominen en la tradició irlandesa Hallowmas. A mitjan segle XVIII, els emigrants irlandesos comencen a arribar a Amèrica. Amb ells arriben la seua cultura, el seu folklore, les seues tradicions,
7
6
“A LES BARRIADES!” el seu Halloween... En un primer moment Halloween patix una forta repressió per part de les autoritats de Nova Anglaterra, d’arrelada tradició luterana. Però a finals del segle XIX, els Estats Units reben una nova onada d’immigrants d’origen cèltic. La festa d’Halloween, a Amèrica, es mescla amb altres creences índies i
en la seqüela colonial, el Halloween inclou entre les seues tradicions el contar històries de fantasmes i la realització de bromes o els balls tradicionals. La gent comença a confeccionar disfresses o trages per a Halloween. Així, als Estats Units, Halloween, evoluciona i es desentén de la tradició cristiana. Halloween es convertix en una nit amb aura de dèbil misteri,
bruixes, fantasmes, donyets, esperits, però sense que es perda l’ànim festiu i el bon humor. Una nit de dolços, bromes, disfresses i pel·lícules de terror, perduts ja les pors atàviques dels vells avantpassats irlandesos. Al casal retrocedim en el temps i celebrarem un 31 d’octubre celta i pagà amb castanyes, contes i cabaret!!
FESTA DE LA BENVINGUDA 2013
6
Als anys seixanta i setanta, sobretot, és quan es configuraren uns barris, densament poblats, al voltant del nucli de Sant Andreu. Hi arribà gent de tota la Península, buscant millors condicions de vida. Eren un barris nous on tot estava per fer i que sols la voluntat decidida dels veïns i veïnes aconseguiria els serveis necessaris i vitals.
són de ple dret! Ha de ser voluntat de tots fer que arrelin en plenitud i força!
El 1972, el “Plan Parcial del sector Torre Baró-VallbonaTrinidad”, dividia aquest espai en 9 Barris. Més tard, l’any 1984, una reordenació dels districtes passà el nombre de barris de nou a tretze, n’afegí més i en tragué algun. La pressió veïnal va aconseguir mantenir el nom de Nou Barris que s’havia consolidat en els processos de lluita.
Vine a tastar tes de diferents parts del món, a veure una obra de teatre fòrum, a conèixer jocs interculturals, a menjar cous.cous i a veure l’exposició fotogràfica “Arrels”.
Pels volts dels noranta vénen nous veïns, aquesta vegada de tot el món. Els motius, els mateixos. Tant per a uns com per a altres, arrelar no va ser fàcil. Voluntat, obstinació, solidaritat, organització, lluita..., ho van fer possible. Als nostres arbres urbans els passa una cosa semblant: sortir del seu ambient, incorporar-se a la duresa de la ciutat i dels nostres carrers és difícil. Uns ho fan amb vitalitat i força. Altres, amb patiment, intenten sobreviure malgrat les dificultats. La majoria dels nostres arbres provenen, també, de territoris i països molt llunyans. D’autòctons, n’hi ha ben pocs. Dels altres, uns van arribar fa molts segles, tants que se’ls considera com nostres. Pensem, per exemple, en el llimoner, originari del nord-est de l’Índia i de la base del Himalaia i que fou portat pels àrabs. O el pi pinyoner instal·lat a casa, formant grans zones boscoses fa més de dos mil anys i de qui els científics porten segles discutintne l’origen, la Mediterrània, però exactament, on? Igual passa amb nosaltres, vés a saber d’on vénen els nostres progenitors no immediats... N´hi ha que porten menys temps aquí, però prou segles per què ningú recordi la seva ascendència. D’altres han arribat fa poc, un segle i fins i tot menys. D’aquests, se’n parla com a exòtics i estranys. Quant temps haurà de passar per considerar-los de casa? En tenim de l’Amèrica Central, la Xina, el Japó, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica, els Estats Units, Rússia, la zona caucàsica, Austràlia... Està clar que si són a casa, hi
Per donar la benvinguda al nou curs, celebrem la Festa de la Benvinguda al Casal de Barri Prosperitat els dies 10 i 11 d’Octubre.
No t’ho pots perdre!!
7
8
FOTODENUNCIA
OCTUBRE-NOVEMBRE
NO A LES RADIACIONS! Ja ve de llarg la lluita que el barri té amb l’empresa “Telefónica”. El motiu, una antena de telefonia mòbil que sembla ser no és del tot legal. A més de no acomplir amb la normativa provoca unes importants molèsties als veïns i veïnes de l’entorn més immediat amb sorolls, fums, a més de les nocives radiacions electromagnètiques que manen d’aquest engendre tecnològic. Mai està de més preguntar-se com està ara mateix el tema i què pensa fer l’autoritat pertinent al respecte.
3
RACONS DEL BARRI En aquesta secció intentem publicar una fotografia d’algun dels molts racons del nostre barri. Alguns, per entranyables, d’altres per simbòlics i d’altres per ser senzillament molt fotogènics. El barri en perspectiva! Doncs sí. Una de les poques bones costums que puc recomanar a tothom és pujar al castell de Torre Baró a gaudir de les vistes del nostre barri des d’aquest punt tan elevat del nostre entorn. Es recomana de pujar-hi a peu, que així es gaudeix de la passejada pel barri de Roquetes i es pot descansar a fer una canyeta acompanyada d’alguna cosa per picar. Jo quan veig que tenim un dia amb bons niguls, m’agrada pujar-hi i gaudir d’unes vistes del barri, l’entorn i també de tot Barcelona. Si pugeu veureu que hi ha una mena de mirador que és el millor punt per parar, jeure en un dels dos bancs i disparar alguna fotografia.
Joan
“A LES BARRIADES!”
PARAULES
9
10
TE RECOMENDAMOS... MEMÒRIA DE (PERSONES) LLUITADORES OCTUBRE-NOVEMBRE
Aprofitant l’èxit que ha tingut aquest any l’homenatge a Facerias, recomano llegir la seva biografia, escrita per Antonio Téllez i editada per Virus editorial. L’acte d’homenatge es fa cada 30 d’agost a la confluència dels carrers Pi i Molist i passeig Verdum, on el lluitador antifranquista va ser cosit a trets per la policia l’any 1957. Josep Lluís Facerias, àlies el Face, va ser un dels maquis més populars de la Catalunya dels anys cinquanta, juntament amb en Quico Sabaté. L’astúcia -i la sort- el van dur a protagonitzar nombrosos actes de guerrilla urbana contra la dictadura, en una època en la que la repressió era molt brutal i els maquis anaven caient pel camí. Ell va ser dels que més va poder resistir al setge policial, fins que va caure abatut a trets en un dels carrers de Nou Barris que sovint freqüentava. Cal destacar que els maquis es van quedar sols continuant la guerra contra Franco, que no la van donar per perduda ni al 1939 ni al 1944 i que fins i tot les seves pròpies organitzacions, en aquest cas la CNT, els van acabar donant l’esquena en aquest objectiu. Antonio Téllez Solà, a més d’historiador també va participar de la guerrilla antifranquista i va ser amic d’en Facerias. La seva pròpia correspondència, junt amb la investigació en els fitxers de les organitzacions llibertàries i de la policia li van permetre reconstruir la història de la particular guerra del Face contra Franco. El llibre es diu “Facerias, guerrilla urbana (1939-1957)”.
ru
VI, VI, VIVA LA MERTXE! Vi, Vi, Viva la Mertxe!! Este era el cántico que justo semanas antes al día 21 de septiembre se venía repitiendo por las diferentes redes sociales, un cántico de fiesta y rebeldía enfrentándose de cara a lo que son consideradas las fiestas de Barcelona por excelencia, la Mercè. Medallas, elogios y peloteo se llevará una vez más un ayuntamiento que presume de realizar una programación selecta y variada en el ámbito artístico y que por otro lado recorta, prohíbe y deniega permisos a casales, colectivos, centros sociales y personas que intentan realizar actuaciones, o exponer de manera libre su creación con el único objetivo de crear cultura libre. La Mertxe daba su pistoletazo de salida en Via Júlia con el grupo de percusión Tocanassos de Gguineueta, que
guiaría a la gente hasta el ateneo de Nou Barris con sus ritmos tribales y de patchanga y bailoteo, le seguirían los divertidos Monólogos de la vagina y más tarde la música hasta la madrugada de Raquel Molinero, Rimbaran, Man Proyect Sound, ECM, Mateólika y los Eme de Mear, La Señora Tomasa y D.J Mackenzie. Como el que escribe tuvo el placer de tocar y compartir escenario con todos los artistas mencionados anterior-
mente, sería un tanto feo hacer una crítica de las actuaciones de los demás y por ello y haciendo un enfoque general, solo puedo decir que todo lo acontecido en el ateneo de Nou Barris estuvo a la altura de las expectativas, tanto que hubo momentos de grandes aglomeraciones de gente en la entrada, pasillos y teatro principal, personas sonrientes y de buen rollo que participaban de una fiesta creada por la gente joven y para la gente joven.
“A LES BARRIADES!”
11
a Rimba, la Narco Fusión, el Electro Punk, la Salsa, el Drum and Bass, la Canción de autor, la psicodelia y el Metal se unieron para demostrar que en Barcelona hay alternativas, alternativas de fiesta, de lucha y de maneras de entender la vida. Los casales de joves, esos a los que el Ayuntamiento persiguió tanto en los años 90, de-
mostraron una vez más cómo crear un evento de tal magnitud que en tan solo tres años su popularidad ha obligado a sus organizadores a cambiarlo de sitio debido a la demanda de un público cada vez más numeroso, inconformista y crítico con la ciudad condal.
Felicitar entonces desde este rincón de Les Barriades, a todo el personal que organizó La Mertxe 2013, casales, artistas, ateneo, técnicos y en definitiva a todas las personas que desde diferentes partes de Barcelona eligieron la Mertxe como la fiesta de su ciudad.
Mathius Pank
LA CULTURA DEL ESPECISMO EN BARCELONA Los científicos definen el especismo como una discriminación moral basada en la diferencia de especie animal, la infravaloración de los intereses de quienes no pertenecen a la especie Homo Sapiens. Los antiespecistas opinan que quien se opone a los derechos de los animales y sostiene que el hecho de ser persona se basa en ser miembro de la especie Homo Sapiens no es más que un fanático de la especie. Los animales también luchan por seguir vivos, experimentan el placer y sufren el dolor, el miedo y el estrés ¿Por qué se iban a respetar esos intereses en nuestra especie y no en las demás?
Esta semana, en el barrio, he sido testigo de un acto especista. Caminaba hacia la Prospe, unos metros antes de la plaza Virrey Amat, cuando escuché un fuerte estruendo, como si hubiese explotado una bomba. Los demás viandantes y yo nos quedamos tiesos, preguntándonos qué podía ser lo que
estaba sucediendo a nuestro alrededor. Desde mi posición, pude ver que todas las persona que estaban dentro de la plaza dirigían sus miradas hacia un mismo punto, apuré el paso y pude ver lo que estaba pasando. Alguien había disparado una gigantesca red que atrapó a todas las palomas de la plaza y la estaban recogiendo como se recogen las redes de los peces en el mar, arrastrándola y comprimiéndola hasta menos de un metro de circunferencia. Las palomas sufrían al ser apiñadas y hacinadas, se les rompían las alas y se las veía terriblemente estresadas por la situación. Cuando las tuvieron a todas bien apiñadas, un
“trabajador”, por llamarle de alguna manera, de la empresa COLOMBA CONTROL SL, las iba agarrando y metiéndolas en unas cajas minúsculas. Indignada por la situación, saqué el móvil y me puse a grabar y a preguntar a esas personas por lo que estaban haciendo. Todas mis preguntas
recibían la misma respuesta, “vaya al Ayuntamiento”. Cuando dejé de grabar, se atrevieron a contarme que no iban a soltar a las palomas en el campo, sino ¡¡a matarlas!! Es un exterminio al que llaman “control de plagas y enfermedades”. Podéis ver los vídeos que hice en el facebook del Casal. Investigando un poco, he descubierto la página web de la Associació Futur Animal, en la que se explica que esta empresa tiene adjudicado año tras año el contrato del Ayuntamiento de Barcelona para el exterminio de palomas en la ciudad. El procedimiento que usa esta empresa es poner a las palomas en camiones a oscuras para llevarlas a su destino final: una lenta muerte de más de cuatro minutos por asfixia con CO2. A todo esto, la mayoría de los otros viandantes que presenciaron la misma escena que yo, ya habían dejado de prestar atención. Parece que si los hacinados son seres humanos choca e indigna, pero si son simples palomas no. ¿No es vida igualmente? ¿No se merecen el mismo respeto? ¿No estaban aquí antes que nosotros? ¡¡¡Especistas de mierda!!!
Sol Arenas (alias Erin Palomovich)
9
12
ARA PER ARA Aquest 11 de setembre ha donat per molt. La Via Catalana ha estat un èxit de mobilització: 800 trams de mig quilòmetre organitzats per assemblees locals amb un total de 30.000 persones voluntàries i un milió siscentes mil participants a les 17:14 hores. El traçat groc d’El Pertus a Vinaròs ha estat engalanat amb altres colors: verd, blau, blanc i rosa. L’esquerra ha mostrat les seves reivindicacions de justícia social amb els encerclaments de La Caixa, el Josep Trueta de Girona, el CEIP Progrés i l’IES La Llauna de Badalona, la glorieta de la transsexual Sònia al parc de la Ciutadella i el pont de l’Ebre a Amposta. D’altra banda, la manifestació de l’esquerra independentista a Barcelona ha aplegat 30.000 persones, la més gran dels darrers 25 anys. L’endemà, la premsa internacional se’n va fer ressò. The Financial Times va obrir la secció ‘Europa’ amb la crònica “Linking hands, catalans press case for secession”. La web de geopolítica Statford, vinculada a la CIA, assegurava que Mas allargarà el procés per pactar un millor finançament a canvi de renunciar a l’estat propi. La caverna mediàtica es ridiculitzava intentant minimitzar l’èxit de participació amb titulars com “La cadena humana por la independencia recurrió a las vacas lecheras para completar algunos tramos del 11-S” o “Figurantes de cartón utilizados para llenar huecos en la ‘cadena humana’ catalana del día 11”. Els partits catalans es mantenen prudents, s’acosten les eleccions europees. El debat sobiranista ha esquerdat els grans partits, CiU i PSC, pels quals es preveu un important daltabaix electoral. Els respectius unionistes, Duran i Lleida i Chacón han passat la diada a Panamà l’un i a Miami l’altra. Menys càstig es preveu per a
OCTUBRE-NOVEMBRE
ONZES DE SETEMBRE
ERC i ICV que intenten captar el discurs socialdemòcrata descontent amb el neoliberalisme de la Troica. PP i Ciutadans per la seva banda, apugen el to per intentar atraure la anomenada “majoria silenciosa”. L’esquerra independentista aspira a influir en el procés sobiranista per a que no sigui tutelat per la dreta i inclogui la demanda d’un nou marc econòmic i polític. I fins i tot hi ha un sector anarco-independentista que vol una Catalunya lliure de tots els estats. El pastís està servit, els propers mesos seran clau per saber com quedarà repartit. A part d’això, cal no oblidar que l’11 de setembre també es commemoren dues altres coses: l’atac a les Torres Bessones i el cop d’estat de Pinochet. L’11 de setembre de 2001, com tothom recorda, va començar la darrera guerra global. Primer amb el trio de les Azores anant a guerrejar a l’Afganistan i a l’Iraq. La mateixa guerra continua ara amb Obama a Síria. Amb les excuses de la democràcia i el terrorisme, amb la pressió constant de la importantíssima indústria militar americana, en crisi comercial per la fí de la guerra freda, i amb l’objectiu del control del petroli al Pròxim Orient, els EUA es van llançar a una guerra global contra un enemic prefabricat, el terrorista islàmic, que en substituïa un altre, l’agent comunista internacional. Sens dubte aquest motiu va ajudar, entre molts altres, a fer esclatar la primavera àrab del 2011. Però aquesta primavera amenaça en enquistar-se en un profund hivern degut a la guerra entre els imperialismes ianqui i àrab. El conflicte sirià sembla estendre’s als països del voltant i la crisi de les armes químiques ha mostrat una vella imatge d’enfrontament entre els EUA i Rússia, que defensa el règim sirià. Egipte per la seva part és una bomba de rellotgeria, un país enorme i importantíssim regional-
ment amb un gravíssim conflicte intern sense solucionar. Finalment, cal recordar que enmig de tot aquest mardé, Israel continua amb la seva guerra particular contra Palestina. I l’últim 11 de setembre que no cal oblidar eés el de 1973, quan el general Pinochet va donar el cop d’estat amb el que va instaurar la seva dictadura a Xile. Cal recordar que aquesta dictadura va ser una de les més sanguinàries de la història. Entre moltes altres brutalitats, Pinochet pagava a un científic per a continuar les investigacions que els nazis van haver de finalitzar prematurament quan van ser derrotats l’any 1944. Eren investigacions sobre gasos tòxics amb els que Pinochet pretenia gasejar la població xilena en cas de necessitat. Aquesta guerra química no va molestar massa als ianquis. Pinochet també va liderar el que es va anomenar Operació Cóndor, és a dir la coordinació de les dictadures sudamericanes per a eliminar opositores lliurement per tot el territori. La noticia de la diada, i amb això acabo, es va produir precisament en aquesta última commemoració, la del cop d’estat xilè. Resulta que una investigació ha descobert que entre els moltíssims mètodes de tortura de la policia secreta xilena, un era el de posar música a molt volum per a molestar a les persones torturades. Entre els diversos grups i cantants que els torturadors de Pinochet usaven en la seva tasca de funcionaris públics... Sabeu qui hi havia? Ni més ni menys, que Julio Iglesias. Així que: Via Catalana si, guerres per petroli no. Si, val, però l’important és que per fí es confirma el que moltes ja feia temps que sospitàvem: Julio Iglesias és tortura. Salut!
Ru
“A LES BARRIADES!”
11 DE SEPTIEMBRE EL POR QUÉ DEL CERCO A LAS TORRES NEGRAS DE “MORDOR” Porque la soberanía de Catalunya se ha de ganar también delante del poder financiero y de aquellos sectores que han causado la actual crisis económica. Esta recesión ha sumido a miles de personas en el paro y la pobreza dando excusa a los gobiernos de derechas para decretar la liquidación del Estado de Bienestar que tantos años de lucha nos había costado conquistar, razón por la que el 11 de septiembre, alrededor de 6.000 personas (bastantes más de las previstas), rodeamos la sede de La Caixa, las torres negras de Mordor como popularmente se las conoce, formando tres cordones en su entorno, para denunciar la responsabilidad del poder financiero en la crisis que estamos padeciendo.
presidente Mas lo que pretende es borrar de la memoria colectiva su constante política de pactos con el PP (no hay intereses antagónicos entre la gran burguesía catalana y la española) y desviar la atención de la opinión pública sobre los numerosos casos de corrupción en que están implicados sus máximos dirigentes y
Porque si permitimos que los bancos y La Caixa nos dominen, ni seremos independientes ni seremos dueños de nuestro destino. Porque el giro independentista del gobierno de CIU lo que en realidad pretende es enmascarar su responsabilidad en la reaccionaria política de recortes sociales y agresiones contra la clase obrera y la juventud, así como su reiterado recurso a la violencia y represión policial contra las protestas y movilizaciones sociales. Porque con este giro soberanista el
miembros del gobierno. Porque este gobierno y quienes les dan soporte lo que pretenden es ilusionarnos con un proyecto “independentista” como solución para salir de la crisis, pero dejando intacto el poder de la oligarquía financiera e industrial catalana. El president Mas confía en
que poniendo la independencia como señuelo podrá frenar una masiva contestación social a sus políticas antisociales contra la mayoría de la población. Porque mientras por un lado el señor Mas nos está vendiendo la idea de que con un Estado independiente, capitalista por supuesto, se podría salir de la crisis, ya ha dejado bien claro y de forma pública en una entrevista concedida en octubre del 2012 al periodista Jordi Évole, que en la eventual Catalunya con estado propio dirigida por CIU, ni se derogaría la reforma laboral, ni la reforma de las pensiones, ni se acabaría con los recortes en sanidad y educación. Es decir, seguiríamos supeditados al capital financiero alemán y francés, e incluso en el plano militar defendió que en caso de necesidad, Catalunya se apoyase para su defensa en “ejércitos ya existentes” ¿¿...?? Porque existe el derecho de los pueblos a decidir libremente de qué formas de estado y gobierno se quieren dotar, porque queremos ejercer el derecho a decidir libremente el qué, el cómo y el cuándo, el día 11 de septiembre miles de personas rodeamos Mordor para denunciar que quien nos oprime es el poder financiero y que éste no tiene fronteras. El árbol de la Independencia puede no dejarnos ver el bosque de las injusticias que se están cometiendo con los más débiles.
Juan García
13
14
OCTUBRE-NOVEMBRE
MENTJANT-NOS EL COCO LA VIA CATALANA I EL DRET A DECIDIR Catalunya ha viscut aquest 11 de setembre una nova mostra de l’extraordinària capacitat de mobilització dels sectors de la societat catalana que defensen el canvi de les seves relacions amb l’estat espanyol, reivindicant el dret a decidir per a la independència de Catalunya. Probablement l’èxit de la iniciativa consisteix a presentar el dret a decidir dels catalans no tant com una reivindicació nacional, sinó com una aspiració democràtica. En qualsevol cas, més enllà de la imatge de determinació en la defensa a decidir el seu propi futur que ha ofert Catalunya, existeix un complex fons social, polític i psicològic que podríem resumir en uns quants punts: 1-La nova majoria: El soberanisme ocupa l’espai central de la política catalana que durant dècades havia protagonitzat el catalanisme. Per què? Per començar, és l’únic projecte polític clar i amb capacitat de mobilització i de generar esperances. No és una invenció política sinó més aviat el contrari: és un moviment profund, liderat des de la societat civil i només seguit per la política per càlculs electorals. Per a molts dels que van viure la Transició i els intents mancats de trobar un nou encaix de Catalunya en Espanya, la independència significa la possibilitat de començar de nou, la possibilitat d’allunyar-se de la degradació que pateixen les institucions de l’Estat. 2-El dret a decidir: El percentatge de ciutadans que es mostra favorable a la independència ha crescut molt ràpidament en els darrers anys i, segons totes les enquestes, supera ja amb escreix el 50 per cent, però, també se-
gons les enquestes, és molt més ampli el consens entorn al dret a decidir (més del 80 per cent). A més, en la cadena humana de la Via catalana hi ha hagut una gran presència dels sectors tradicionals de l’esquerra, cosa que tira per terra les anàlisis simplistes dels que l’atribueixen a una estratègia del nacionalisme conservador. El desig de decidir ha arribat a tenir tanta força a Catalunya davant les negatives per part del Gobierno espanyol que serà molt difícil reconduir-lo cap a qualsevol altra pregunta que no passi per l’opció d’independència sí o no. 3-La pluralitat: Dintre dels sectors sobiranistes catalans la pluralitat és extraordinària. Més encara en el conjunt de la societat catalana. Davant de tot això sorgeix una visió “unionista” conservadora encapçalada pel Partit Popular i Ciutadans. Al mig queda un ampli desconcert en alguns dels partits de vocació transversal i progressista, com ICV, i molt especialment, el PSC. El discurs de l’unionisme no ofereix a la societat una altra alternativa que el manteniment de l’”status quo”. Pel que fa als partits que defensen una nova relació entre Catalunya i Espanya, el vell somni del catalanisme, no aconsegueix oferir ara una alternativa creïble. El federalisme apareix avui dia com una opció ja superada: aquest era l’esperit de l’Estatut que es va carregar el PP amb el seu recurs davant el Constitucional. 4-La importància de l’agenda social: Europa travessa probablement la depressió més greu de les darreres dècades. La crisi econòmico-financera està fent estralls, però el pitjor és l’angoixa psicològica que produeix l’absència d’alternatives. L’alternativa
a les retallades són més retallades. I les retallades no són iguals a tot arreu, però des d’un punt de vista psicològic la percepció que no hi ha cap altre camí afecta a tots, especialment els catalans, que són dels ciutadans espanyols els que en pateixen més, però precisament per això la idea de la sobirania ha servit com a mínim per contrarestar aquesta fase tan pessimista, per alimentar la il.lusió o, almenys, per nodrir alguna esperança sobre el futur. El món catalanista ha decidit rebel.lar-se contra la fatalitat, i en el moment en què reneix l’esperança, els que tenen por del que puguin decidir els catalans han optat per intentar matar qualsevol esperança. Si el 80 per cent dels catalans són partidaris del seu dret a decidir, el projecte de futur que els ofereixen els adversaris a aquest dret és una Catalunya que, espantada per les amenaces es resigni, es conformi i es rendeixi. En canvi, la major part del moviment sobiranista veu en la independència la possibilitat de revisar les bases de l’actual sistema econòmic i social, en un camí de regeneració democràtica i combat contra la corrupció, objectius allunyats del sobiranisme que encarna CDC. Així, per exemple, ICV recolza “el dret a decidir”, però vincula el possible camí cap a la independència a la constitució d’un Estat més just i solidari; la candidatura d’Unitat Popular (CUP) defensa la independència, però des d’una concepció radicalment d’esquerres, igual que el recent Procés Constituent, el moviment que lideren Arcadi Oliveres i Teresa Forcada, posant pel davant propostes de millora social. 5-La manca de resposta: Una de les claus de l’independentisme actual està en el sentiment de rebuig i de frustració pel tracte rebut per part
13
“A LES BARRIADES!” de l’Estat espanyol. Des d’allà estan responent no a tot: no al nou Estatut, no a la proposta de pacte fiscal, no al dret a decidir... A mesura que el Gobierno espanyol va responent a tot que no, la demanda per part catalana d’aquelles solucions tècniques per sortir de l’impàs es converteix en una via morta. És a dir, si Espanya diu que no al pacte fiscal, seguir demanant-lo acaba sent un acte de submissió inútil i indigne. Així, per exemple, el pacte fiscal al qual es negava rotundament ara fa uns mesos Rajoy és el que ofereix ara a CIU per intentar detenir el maremot independentista; el problema de deixar morir els problemes com ho fa Rajoy és quan aquests problemes es mouen i el que fa uns mesos podia haver estat vist com una posssible solució passa a convertir-se en una bagatel.la d’or fals amb la qual enlluernar i comprar els indígenes (cosa que, d’altra banda, és completament certa). Estic segura que no hi ha ni un sol participant en la cadena de l’11 de setembre que no tingui prou llums com per entendre que el que està oferint ara Rajoy a Artur Mas no és comprar els independentistes sinó CIU. És com si ara reclaméssim que s’apliqués l’Estatut que va aprovar el poble de Catalunya: ja està depassat, no soluciona res. Per això, sortir al carrer a demanar fonamentalment el dret a decidir sona gairebé com un acte de submissió davant de qui ja ha dit que no tenim aquest dret. Des d’un punt de vista de mobilització popular i de missatge a Espanya i al món no es pot anar amb
mitges tintes quan trobes una negativa a allò que hauria de ser el pilar de la democràcia. No podem demanar un dret que ja tenim. Senzillament l’hem d’exercir. 6-La necessitat de responsabilitat: A hores d’ara cal exigir responsabilitat.
Cal exigir implicació en el redreçament diari de la societat. Exigir també als nostres dirigents que ho facin deixant de banda enquestes electo-
rals i plantejaments de curta volada. Catalunya mereix lideratge i coresponsabilitat. Només així podrem arribar al moment d’exercir el dret a decidir amb una societat cohesionada i il.lusionada per un nou futur. En definitiva, davant de la manca de resposta del Gobierno espanyol, que no pot permetre el debat perquè no hi ha capacitat de reconèixer l’interlocutor, Catalunya juga les seves cartes amb una habilitat històrica inusual. Malgrat els pals a les rodes, els falsos suports i les amenaces de diferents tons, el missatge cala. Som subjecte i volem decidir. I precisament perquè estem en un debat identitari, la banda catalana només pot jugar una carta: la dels arguments i la democràcia. Participar en una cadena no és votar, és mostrar una voluntat social de canvi respecte a l’status quo actual. Certament, el lema advoca per la independència, però el sentit comú és que totes les persones partidàries d’un canvi fonamental hi siguin. El més bàsic és que poguem articular un projecte de futur que inclogui tota la societat catalana i que parteixi de la responsabilitat de tots els seus membres. Catalunya, els catalans (tots els catalans) ens ho mereixem.
Encarna Laguna
15
15