FEBRER-MARÇ
2
INTERROGANTES Comenzamos un año cargado de interrogantes:
2
¿Tendrá límites el canallesco absolutismo “democrático” del gobierno central? ¿Y la actitud claudicante y evasiva ante la crisis del gobierno catalán, parapetado como está tras las bambalinas del conflicto soberanista, durará eternamente? ¿Acabará con nosotros el “choque de trenes” que se avecina, o lo harán antes las futuras subidas de tarifas de los mismos? ¿Nos quedaremos en la calle después de quedarnos sin trabajo? ¿Seguirán subiendo los servicios básicos? ¿Se pondrá de moda la cocina de container? ¿Reaparecerán las goteras en el Casal de Barri? ¿Bajarán más nuestros famélicos salarios? ¿Habrá consulta o referéndum, o como coño lo acaben llamando? ¿Aguantará Trías las protestas contra la carroñera subida de tarifas del transporte de la ciudad? ¿Tendrá fin la sumisión perruna de los medios públicos de comunicación ante los respectivos gobiernos? ¿Alguna vez pisarán el trullo los corruptos? ¿Algún día podremos superar el siniestro chanchullo de la Transición y conseguiremos abrir un verdadero proceso constituyente? ¿Se hundirá por fin el Ppsoe en las próximas elecciones europeas? ¿Dejaremos de creer en los aprovechados que nos go-
biernan? ¿Nos volverán a llamar terroristas cuando se rompa una papelera en un mani? ¿Nos coserán a multas por salir a la calle? ¿Seguirán fabricando analfabetos funcionales, tan útiles para nuestra democracia bananera? ¿Continuará la asfixia de las bajadas/subidas de impuestos? ¿Alguna vez volveremos a tener una sanidad pública como la que hemos perdido? ¿Cuántos enfermos morirán mientras tanto? ¿Dejará el gobierno de turno de reírse de la escasa justicia que tenemos a base de indultos? ¿Saldrá la mayoría silenciosa de su inanidad algún día? ¿Podrán seguir empobreciendo nuestras vidas impunemente? ¿Seremos capaces de sacudirnos de encima la cultura del engaño y el miedo? ¿A qué mierda llaman “Estado de derecho”? ¿Y vosotros, autoridades que apañáis negocios inmundos, vete a saber en qué letrinas, para apoderaros de lo que no es vuestro, dejareis de hacerlo? ¿Acaso no habéis vuelto a apoderaros de lo que habíais dado cada vez que ha sido posible y siempre lo ha sido? En fin, podríamos seguir, pero para muestra bien vale un botón. Lo dicho, un año de interrogantes.
LA TIRA D’EN ZEJU
“A LES BARRIADES!”
ARA PER ARA
ELS MURS DE LA VERGONYA Les parets del Centre d’Internament d’Immigrants (CIE) de la Zona Franca amaguen les vergonyes de l’estat. No en va està situat en un dels punts més recòndits de la geografia barcelonina, el carrer E de la Zona Franca, lloc ideal per amagar un espai que opera més enllà de la llei. Dins dels seus murs s’hi empresona a persones migrants sense haver comès cap delicte, cap reglament regula la vida de les empresonades i, si denuncien algun abús, el cas acaba arxivat. Amb ell persisteix al món occidental la institució del camp de concentració com a “lloc on es tanca l’altre i se’l desposseeix de tota protecció legal”. El CIE es va inaugurar l’any 2006, el 2012 hi van passar 1.933 persones -només una dona- i 970 van ser deportades (un 50,18%), segons dades de l’informe anual del Mecanisme espanyol de Prevenció de la Tortura. Des de la seva inauguració s’hi han denunciat maltractes en nombroses ocasions i diverses entitats socials n’han qüestionat l’existència amb accions i campanyes. Però el més greu és que en aquest set anys hi ha hagut quatre morts: l’’Alik’, l’Idrissa, el Mohamed i el Jonathan, quatre joves migrants que no havien comès cap més delicte que el de venir a cercar una oportunitat laboral al ‘paradís’ europeu sense estar identificats. Aramis Manukian, ‘Alik’ L’’Alik’ era armeni, tenia 32 anys i una nena de set. La matinada del 3 de desembre de l’any passat el van trobar mort a la cel·la d’aïllament del centre. La policia va dir que s’havia penjat amb els cordons de les sabates, però un advocat habitual del CIE va fer notar que la cel·la d’aïllament no té enlloc on lligar un cordó i, a més, està situada estratègicament en un punt on sempre és visible per algun guàr-
dia. La campanya Tanquem els Cies va poder parlar amb els seus companys de cel·la, testimonis presencials, que van donar una versió diferent de la policial. Segons ells, Alik va tenir un enfrontament amb els guàrdies, aleshores aquests van entrar a la cel·la, se’l van endur per la força i ja no el van tornar a veure. Els testimonis van ser deportats.
ca i va ajudar a treure de la foscor la realitat dels CIE. Però, judicialment, ha acabat en no res. La titular del jutjat d’instrucció cinc de Barcelona el va arxivar. Els testimonis van ser alliberats i enviats a Madrid per ser acollits per la fundació CEPAIM. Allà se’ls va perdre la pista.
Idrissa Diallo El 5 de desembre de 2011, l’Idrissa va saltar la tanca a Melilla en busca d’una vida millor. Venia de Guinea-Conakry. Ben aviat la policia el va enxampar i el va tancar al CIE. La tarda de la cavalcada de Reis de 2012 l’Idrissa va demanar atenció mèdica, es trobava malament. L’assistència no va arribar mai. Passada la mitjanit, la policia el va trobar estès a la seva cel·la i van cridar una ambulància per traslladar-lo a l’hospital, a on hi va arribar ja mort. Aquesta és la versió que diversos interns del centre van relatar a persones de la campanya Tanquem els Cies. La versió policial va ser que l’Idrissa no va demanar assistència fins a mitjanit i aleshores va ser atès diligentment. El cas va desfermar una onada d’indignació social i fins i tot mediàti-
Mohamed Abagui Mohamed tenia 22 anys, era nascut a Tanger i vivia a Sabadell. El 15 d’abril de 2010 va sortir de casa i ja no hi va tornar. La família es va preocupar. Finalment el van trobar, estava detingut al CIE per no tenir papers i a l’espera de ser deportat. El Mohamed tenia antecedents de tractament psiquiàtric, els familiars el van veure malament en una visita, ho van comunicar als policies. Finalment, el 13 de maig el van trobar mort a la cel·la d’aïllament. La policia va assegurar que era un suïcidi. També va acabar sense responsabilitats penals. Jonathan Sizalima Equatorià, 20 anys. El 18 de juny de 2009 va ser detingut per no dur els papers a sobre. L’endemà a la 13:45h
3
4
FEBRER-MARÇ la policia va trucar a la mare i li va dir que el jove havia estat detingut i posat en llibertat. Mitja hora després la policia va informar al Consolat General d’Equador de la “muerte en dependencias policiales del indocumentado”. A les 19h van tornar a trucar a la família, ara per dir-los que en Jonathan s’havia suïcidat. A la identificació, els pares no van poder veure de prop el cos, sinó darrere d’un vidre i tapat amb una manta que només deixava veure el cap. Aixo no és tot. A l’Estat espanyol hi ha vuit centres més com el de la Zona Franca. La informació que es té sobre ells és poca. El Ministeri de l’Interior es va veure forçat a permetre per primera vegada que la premsa entrés al CIE de la Zona Franca el 30 d’abril 2012. Fins aleshores ningú hi havia entrat. L’any 2009 hi havia 16.000 persones tancades als CIE de tot l’estat. De mit-
4
jana, el 49% dels interns no són expulsats del país, per tant, l’expulsió, que és l’objectiu legal d’aquests centres, no es compleix en gairebé la meitat dels casos i, per tant, la naturalesa de l’internament queda buida. En aquests centres trobem casos com el de Samba. Samba Martine Va arribar al CIE d’Aluche, a Madrid, el 12 de novembre de 2011, provinent del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla, on li havien detectat el virus VIH. A Aluche no va rebre tractament. El 19 de desembre, va morir rere els murs del CIE a causa de criptococosis, una malaltia identificada amb la SIDA, que només és letal si no es tracta. Van ser 38 dies de martiri i agonia per la congolesa -que només tenia 34 anys- i que es podrien haver evitat si hagués rebut l’atenció adient. Així ho recull la reso-
lució 13/2014 de l’Audiència Provincial de Madrid, que ara ha reobert la investigació. Les veus contràries als CIE són moltes. Per exemple, Javier Ordóñez, de l’ Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans, considera “un desgavell jurídic” que algú pugui passar 60 dies privat de llibertat sense cap motiu. Jose Peñín, de SOS Racisme, assegura que de totes les denúncies que han presentat en els últims tres anys, cap ha prosperat, en la majoria dels casos perquè la víctima o els testimonis han estat deportats. Fins ara, la història de la campanya Tanquem els Cies és d’acumulació constant de victòries que s’han traduït, malgrat tot, en mesures cosmètqiues per part del Govern que, a la pràctica, no han acabat amb la situació d’impunitat i opacitat que es viu en aquests centres.
Ru4
REFLEXIONES SOBRE GAMONAL. LA GENTE IGNORA EL PODER QUE TIENE. Ahí van unas pequeñas reflexiones, quizás no muy ordenadas, de lo acontecido en Gamonal y las enseñanzas que podemos sacar al respecto. Los vecinos y vecinas de Gamonal llevan meses movilizándose de forma pacífica contra unas obras faraónicas pensadas a mayor beneficio de intereses ajenos a sus necesidades, pero estas manifestaciones pacíficas, las firmas, los intentos de diálogo, han servido de bien poco ante un ayuntamiento que se niega a escuchar a un barrio donde muchas familias están en una situación extrema, con altas tasas de paro, donde se acaba de cerrar una guardería, un barrio que sufre el aberrante urbanismo del desarrollismo franquista (un barrio que padece los mismos problemas que los barrios de Nou Barris). Decir que lo que está ocurriendo es violencia, que no conduce a nada, que así no se consigue nada (de momento han conseguido parar las obras), no es más que el intento interesado de reabrir el debate sobre la violencia que pretende, una vez más, desviar la atención sobre la preocupante situación social que ha generado la crisis económica en nuestro país para poner el acento en la “violencia” a la que se tiene que enfrentar un gobierno que con mayoría absoluta se cree legitimado para convertir éste en un coto privado de caza para especuladores, banqueros y empresarios sin escrúpulos.
Cuando la economía hace aguas por todas partes, el paro alcanza cotas insoportables, se rebajan salarios, ahora que no hay trabajo y el que hay cada día es más precario y peor remunerado, en este momento en que nos sangran a impuestos a la vez que recortan derechos sociales, la estrategia del poder de usar el “no” por bandera, la imposición y la prepotencia, aunque tengan la mayoría absoluta, no funciona. Lo que están consiguiendo es que acumulemos un poso de hartazgo ante esta situación, un enfado que se está enquistando. De momento este hartazgo toma forma de tolerable indignación, pero si el poder sigue haciendo oídos sordos a las justas reivindicaciones que se le plantean no es de extrañar que hayan brotes de ira, o aún peor, estallido social, y si revisamos la historia de la humanidad sabremos que, llegado el caso, no hay represión ni porras que valgan. María Antonieta le hacía la siguiente reflexión a su compañero de infortunio en la carreta que los llevaba camino de la guillotina al ver ira del pueblo a su paso: “Si al menos les hubiésemos dado la cuarta parte de lo que nos pedían no nos veríamos así”. Ya era tarde, quien todo lo quiso perdió hasta la cabeza. Si una enseñanza se puede sacar del ejemplo de Gamonal
3
4
“A LES BARRIADES!” es que la gente aún se moviliza por lo que le afecta más directamente que por ideas más abstractas, como son una sociedad más justa o una mayor democracia. Podemos decir que los vecinos de Gamonal con su lucha han conseguido más que las manifestaciones pacíficas de los últimos años. ¿Es más efectiva la protesta violenta que la pacífica? No necesariamente y nunca de forma gratuita. Creo que lo que necesita nuestra sociedad es comenzar a pensar seriamente qué es lo que queremos cambiar, empezar a organizarnos y a partir de ahí, cuando estemos de verdad organizados, podremos empezar a hablar de los
5
métodos a emplear para lograr el objetivo. Y para acabar, una reflexión de cómo el poder utiliza los medios de comunicación para manipular y tergiversar la realidad: en Ucrania, a quienes estos días toman de forma violenta las calles de Kiev porque quieren entrar en la Unión Europea les llaman “héroes de la libertad”. Cuando formen parte de esta Unión Europea y tengan que salir a la calle a protestar contra las condiciones que les impondrán y lancen una piedra a la vidriera de un banco les llamarán terroristas.
Juan García
9BARRIS
AQUEST ANY ELS PIGME@S REVOLTOS@S ESTEM CREMATS Tot@s coneixem la fàbrica de ciment Asland (ara de la multinacional Lafarge) que tenim a l’entrada de Barcelona i que des de fa dècades amb el seu fum i soroll ens dóna la benvinguda cada cop que hi tornem. Aquesta cimentera, que no ens ha deixat mai de contaminar, des de fa uns anys ha transformat una gran part de la seva producció a tasques d’incineració, una pràctica que molts estudis relacionen amb l’increment dels casos de càncer i malalties respiratòries, almenys en un radi de 5 quilòmetres i que afecta a Nou Barris, Sant Andreu, la Llagosta, Cerdanyola, Barberà, Ripollet, Santa Coloma i Montcada. Els i les que viuen a prop de la fàbrica recullen cada dia una quantitat considerable de pols negra dels balcons i de l’interior de casa seva. El problema no és haver de rentar més a fons, sinó la constància de partícules contaminants, moltes de les quals ni es veuen. Cal afegir que a menys de 100 metres hi ha una escola. Que tot@s som culpables de la gran quantitat de residus que generem és una evidència, i que cal un canvi social en aquest sentit, també, per aquesta raó estem pel residu zero, per reduir i reutilitzar tots els residus. Però no hem de permetre que la generació de residus l’haguem de pagar els de
sempre i amb la nostra salut. La Plataforma Anti Incineració de Montcada i Reixac “Montcada Aire Net” porta des del 2006 lluitant al carrer i judicialment per posar fi a aquesta pràctica tant a prop d’habitatges i escoles. Ha guanyat el primer judici, pel qual a la cimentera se li ha retirat el permís mediambiental. Però la fàbrica ha presentat recurs i continua incinerant. El judici serà llarg i costós. Des de Pigme@s volem ressaltar aquesta lluita veïnal i donar tot el nostre suport perquè aquesta vegada
David guanyi a Goliat. Per això farem aquest festival, el qual constarà d’una exposició, una xerrada i el concert amb el qual recaptem diners per al projecte.
Comencem el dissabte 15 de març amb un cercavila a les 18:30 hores a la plaça Francesc Layret, seguirem amb el concert que serà a l’Ateneu Popular de 9barris, a partir de les 21 hores. Comptarem novament amb un cartell de luxe, amb Daniel Higiénico, Itaca Band, Rapgenoma, Rutwailers, Herederos del Taxi, Eso é, Restos del Agobio, Carles Vilalta, Green Buds i Saffran. Com sempre, a un preu assequible, 6 euros anticipada i 8 euros el mateix dia. La xerrada la farem el 20 de març, al Casal de Barri de Prosperitat, a les 20 hores. Intervindran els doctors Josep Martí Valls, Mercè Girona i Carmen Valls Llobet, experts en medi ambient i salut, que ens explicaran els problemes de la incineració de residus. També coneixerem la lluita de la plataforma i els passos que encara falten per poder guanyar aquesta guerra. L’exposició sobre la temàtica serà al Casal de Barri de Prosperitat del XX al XX de març. Us animem a col·laborar en aquest festival i així, entre tot@s, poder difondre i fer pressió per evitar que ens continuïn matant de mica en mica. No ho permetrem!!!
Pigme@s Revoltos@s
6
FEBRER-MARÇ
SOPES CONTRA LA DESIGUALTAT Veïns i veïnes de Nou Barris i d’arreu, amics i amigues, entitats i col·lectius, l’11è Festival de Sopes del Món s’apropa. Diumenge 23 de març serà el gran dia, com sempre a la marquesina de la Via Júlia. Donarem la benvinguda a la primavera i omplirem la Via Júlia d’olors i de sabors d’arreu. Tastarem més de vuitanta sopes, amb molts ingredients diferents: tomàquet, ceba, alls, coriandre, cigrons, pebre, mandioca i encara molts més. Com sabeu, totes les sopes són diferents -són especials i úniques- però també són iguals en essència. El mateix passa amb les persones: totes tenim alguna cosa que ens fa especials, però en essència som totes iguals. Una societat justa és aquella que sap reconèixer i sap respectar les diferències, alhora que tracta a tothom com un igual. Malauradament, la nostra societat és cada cop més injusta. Ens diuen que ja hem sortit de la crisi, que el final del túnel s’apropa, que les coses estan millorant... Però per a qui? Els indicadors macroeconòmics milloren, però no la situació dels ciutadans i ciutadanes: l’atur continua, creix la pobresa i creix la desigualtat, empitjoren les condicions de vida per a moltes famílies... En definitiva: els més pobres són encara més pobres i els més rics ho són encara més. I els nostres governants pretenen combatre la pobresa amb beneficència, però nosaltres sabem que la desigualtat no es combat amb caritat, sinó amb drets. En aquest context de desigualtat creixent, Ia festa de les sopes té més sentit que mai, perquè les sopes ens alimenten i ens reconforten; ens donen forces per continuar lluitant contra aquestes desigualtats i injustícies creixents que amenacen la cohesió social dels nostres barris. Ja podeu doncs escalfar fogons, i començar a pensar en la deliciosa recepta que fareu aquest any. La festa s’ho val. Amb la vostra col·laboració, de ben segur que superem el centenar! Salut i sopes!
Xarxa 9 Barris Acull
JA ARRIBA BA LA REVOLTA POCA SOLTA! La Coordinadora Cultural de 9b torna a tenir entre mans el millor Carnaval del món: el nostre Els dies 27 i 28 de febrer i 1 i 2 de març celebrarem el Carnaval a 9barris. Un cop més, s’organitzaran tots els barris per fer una festa popular. La Coordinadora Cultural 9b treballa, tot l’any, per alimentar les complicitats entre les entitats i col·lectius del teixit associatiu i els moviments socials, entenent la cultura com una eina de transformació social. En aquesta línia, el cartell de l’any passat mostrava la pretesa part festiva d’un acte com aquest a través de la imatge d’una catrina mexicana, però alhora recollia el caràcter reivindicatiu i de denúncia que mai no perdem de vista: la calavera portava l’ull tapat amb un pegat, en suport a la campanya #OjoConTuOjo, on s’hi veia el logo de la campanya 9bCabrejada.
5
Enguany ens tornarem a fer ressò de les lluites socials, de les que en formem part, perquè som la mateixa gent amb diferents vestits i barrets. Sortirem al carrer amb el rei dels poca-soltes, contra la reforma de la llei de l’avortament, per uns serveis públics de qualitat, pel dret a l’habitatge digne, contra els preus abusius del transport i per un accés lliure i popular a la cultura. Dijous 27, a la sortida de l’escola, ens sumarem amb la Coordinadora Infantil 9b a la reivindicació de la Plataforma d’Entitats de Roquetes i l’AMPA de l’escola Antaviana i recuperarem la placeta del llac del Parc del Pla de Fornells. A les 17h, joves de Roquetes prepararan una xocolatada i, a les 17:30h, ens acompanyaran els Grim-
7
“A LES BARRIADES!”
6 pallunes amb el seu espectacle infantil. Divendres 28 a les 22h, el Casal de Barri Prosperitat es disfressarà amb Producciones Paca Salamía y Sus Vecinas que presenten... Teatre-Cabaret Irreverent!!! amb Las tres cerditas desahuciadas de Teatre Sobre la Marcha. Això sí, després del pregó.
5
Dissabte a la tarda les rues dels barris, com marees noubarrienques, confluiran a la Gran Rua Central de la Via Júlia, que acabarà a la Plaça Ángel Pestaña amb el tradicional Patxangòdrom on el nostre speaker, el CM més ditxaratxeru dels nostres caus, @JulinhosBraun, farà entrega dels premis a les comparses. Quina serà la més divertida, la més currada, la més crítica o la més creativa? La mateixa nit, l’Ateneu Popular 9b acollirà el Gran Ball de Carnaval, amb la KaraokeOrquestra i una volta al món en 80 discos amb The Rigodonians. Ah! i es lliuraran els premis a les millors disfresses individuals o de grup. Aneu fent-vos la disfressa, que això ja està aquí. Diumenge al migdia, cita puntual de Queviures de Parranda amb el públic més exigent a la plaça Ángel Pestaña, organitzat per Coordinadora Infantil. I dilluns, qui pugui, que hi fiqui seny per tornar a treb...OH WAIT! Salut, rauxa i lluita!
Coordinadora Cultural de 9Barris
PROSPE
7
ARBRES DE PROSPE: WASHINGTÒNIA Les seves inflorescències d’uns tres metres de llarg, arquejades i amb flors blanques, donen origen a uns petits fruits de color marronós de menys d’un centímetre. Al barri tenim molts exemplars: a la Plaça Ángel Pestaña; a Pablo Iglesias, davant del Casal, fins al carrer Argullós; a la Plaça Nou Pins; a l’ Av. de la Meridiana, dins d’una jardinera, tocant a la Via Favència; a l’Av. Rio de Janeiro amb Joaquim Valls.
Joan i Mercè. Fotos: Alberto SÓC HOME SOL Nom científic: Washingtonia robusta. Nom castellà : Washingtonia, Palmera de abanico mejicana. És una palmera originària de les zones més àrides del nord-oest de Mèxic i de l’oest dels Estats Units, Califòrnia i Arizona. El nom científic, llatí, li posaren recordant George Washington, personatge lligat a la “independència” nord-americana. Com moltes espècies introduïdes, no té encara noms populars, potser és qüestió de temps. És fàcil la seva identificació, comparant-la amb la majoria de les altres palmàcies del barri. Les seves fulles tenen forma de ventall (abanico), mentre que la palmera de Canàries i la datilera tenen les fulles semblants a les plomes d’una gallina. Aquestes fulles són molt grans, fins a uns dos metres, amb un pecíol llarg i amb espines. Si l’home no hi intervingués, tallant-les, aquestes fulles que es van assecant, sense caure, cobririen tot el tronc fins a terra.
He menjat amb delit els dàtils de Palmira, les panses de Corint, el be rostit de Pasqua, galls fets entre rajoles pels hindús, l’oca de Tebes. He begut moltes grapes, schnaps i filtres, herbes de poc seny, m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios. Però tot res, sols queda la fiblada de la pua clavada molt endins de la carn. Sóc home sol. No sé d’on vinc, per què m’afanyo, no crec en opis ni licors. No sé què sóc ni per què m’ho pregunto. Segrego a vegades poesia, o bé, de tant en tant, m’agrada, posant els ulls en blanc, polsar les tecles del meu rònec piano, traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres amb la xeringa neta de l’oblit. Però tot res, sols queda la fiblada de la pua clavada molt endins de la carn. Sóc home sol.
Joan Vinyoli
8
PRECIOS ABUSIVOS Dicen que la crisis ha acabado. Lo dicen los que la provocaron, los que han salvado sus negocios con dinero público. Los que son aún más ricos que hace unos años. En Prosperitat ni nos ha tocado la lotería ni estamos en este grupo de “elegidos”. El año se ha iniciado como acabó el anterior: mucha gente parada, mucha gente a la que le han reducido el sueldo, mucha gente que ha experimentado recortes en las ayudas a la dependencia... También se ha iniciado con la congelación del salario mínimo (pronto será el máximo) y con el “aumento” (disminución real) de las pensiones. Pero no todo ha ido a la baja: ha subido la electricidad (2,3%), el agua (8%), los transportes públicos (5%)... O sea, han subido los servicios públicos esenciales mientras bajan las rentas de casi todo el mundo. Las razones que se dan para justificar estas subidas son diversas, cada cual tiene su propia historia. Pero si lo miramos con otra perspectiva la cosa se entiende mejor. Muchos de estos aumentos se dan en actividades de
servicios públicos gestionados por empresas privadas. Algunas eran antes públicas y se malvendieron (como Endesa), otras son privadas porque las autoridades han renunciado a hacerlas públicas cuando tenían posibilidad de ello (Aguas de Barcelona). Se trata de auténticos monopolios u oligopolios (unos pocos controlan el cotarro), que esconden los costes reales, que generan grandes beneficios a sus accionistas y directivos. Y que cuentan con la complicidad del Gobierno (de Madrid y de la Generalitat) para seguir ganando a cuenta de nuestra miseria.
FEBRER-MARÇ 11 El caso del transporte es más5 complicado. Aquí el aumento lo decreta un ente público (la Autoritat del Transport Metropolità), presidido por nuestro alcalde Xavier Trias. Dicen que la subida es porque tienen pérdidas y un endeudamiento insoportable. En gran medida debido a que tanto el Gobierno de Madrid como los de aquí nunca han cubierto adecuadamente su financiación. Y también porque sus cuentas son opacas, con un gran número de directivos que cobran sueldos elevados. Y también porque con el cuento de que los autobuses circulan por carreteras parece que se están pagando parte de los onerosos peajes que reciben las constructoras de las mismas. Y también porque ahora quieren cambiar el sistema de pago y control de billetes con una gran inversión que dará beneficios a unos pocos. Y también porque han decidido que usuarios y usuarias paguemos un porcentaje más elevado del gasto. Hay evidencia que la gente con pasta se ha comprado motos porque les sale a cuenta. Pero los que no tenemos ingresos suficientes no tenemos otra alternativa que el transporte público. Y porque queremos que de una vez por todas Barcelona deje de tener unos niveles de contaminación insoportables (y altamente dañinos para la salud). Y la única forma para conseguirlo es que más gente use el transporte público. Por todo esto nos seguimos manifestando y ocupando el metro cada miércoles con la campaña Stop Pujades Transport. Porque ya es hora de decir basta a los abusos. Porque ya es hora de exigir que los servicios públicos básicos sean accesibles a todo el mundo.
Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat Baltasar Gracián, 24-26 avprospe@prosperitat.org www.prosperitat.org
8
“A LES BARRIADES!”
ER CÒMIC D’EN PAGÈS
9
5
7
5
10
FOTODENÚNCIA: LA RESIDÈNCIA QUE NO S’OBRE DESPRÉS DE 2 ANYS D’ESTAR FETA
FEBRER-MARÇ 10
A què esperen? Sembla que a les properes eleccions. Doncs sí, ja fa més de dos anys que la residència del carrer Molí esta construïda però encara no ha obert les seves portes. Des de l’associació de veïnes i veïns de Prosperitat, juntament amb el casal de la gent gran i la immensa majoria d’entitats del barri han demanat, per activa i per passiva, l’obertura d’aquest necessari centre per als veïns més grans del barri. El passat any ja es va fer un acte reivindicatiu popular per posar en el punt de mira com ens prenen el pèl els poca vergonyes de l’Ajuntament del districte i de la Generalitat, però la cosa segueix igual. Per sort, al barri hi ha poca gent submisa i no deixarem de reivindicar els equipaments que tanta falta fan al nostre barri.
RACONS DEL BARRI En aquesta secció intentem publicar una fotografia d’algun dels molts racons del nostre barri. Alguns per entranyables, d’altres per simbòlics i d’altres per ser senzillament molt fotogènics. En aquest primer “Racons de Barri” del 2014 fem un petit homenatge a la fotografia estenopèica (o Pinhole) de la font de la plaça Ángel Pestaña. Sí, la misteriosa font de la plaça més popular del barri és d’Enric Pladevall (http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Pladevall). De ben segur que tots hem pogut veure la font des de tots els angles, amb la font engegada o apagada, però aprofitant que el proper 27 d’abril se celebra el dia internacional de la fotografia estenopèica (http://www. pinholeday.org) a mi m’ha fet il·lusió publicar aquesta versió feta amb una Diana Pinhole. A vegades els racons més vistos o més visibles es poden reinterpretar amb tècniques alternatives a les habituals.
Joan Linux
“A LES BARRIADES!”
5a EDICIÓ DE PROSPECREATIVA
CASALEANDO
Divendres 14 de març, una nit especial on sis veus i algunes guitarres serviran d’instrument per pensar en veu alta; sis veus que es reuneixen aquest any per donar a llum la 5a edició de Prospe Creativa. Des del blues de Neus Dalmau, passant per pinzellades de pop de David Gost, a la dolça veu de la gironina Laia Bastús, per continuar amb la “música limfàtica” d’Óliver Qualsevol (així és com la denominen ells mateixos). Les profundes lletres i potent veu que des deSant Andreu ens porta “La Petaluda”, per acabar amb la gràcia i el sentiment del trobador cubà Miguel Angel de la Rosa. Nit poderosa!! La cita és el divendres 14 de març a les 22.30h en el Casal de Barri Prosperitat. El preu de l’entrada serà de 2€, i els diners recaptats en taquilla seran per als músics. Una nit completa en la qual el Casal de Barri servirà d’escenari perquè noves i nous artistes de la cançó d’autor puguin compartir amb nosaltres una part d’ells i elles mateix@s. P.D.: L’ordre de les artistes està per definir-se, però bé, com es diu: l’ordre dels factors no altera el resultat!!
9BARRIS CABREJADA DIU NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM! Ja hi tornem a ser. Cada dia. Cada dia recordant Maria Mercè Marçal. Cada dia aprenent la necessària rebel·lia d’alçar el cap a pesar del pes. Del pes perquè sí. Cada dia per haver nascut dones. Cada dia refent els descosits que la prepotència provoca. Cada dia desfent una passa de tres per tractar de desaprendre el patriarcat que ens va per dintre. I anem perdent.
rana, i sabem com fer-ho. Correrem el risc sota la vostra consciència. Perquè tenim la memòria del cos, el bagatge de segles de coneixement compartit que el capitalisme ens ha expropiat per engreixar quatre butxaques triomfadores a costa de nosaltres.
Però anem i no tornarem enrere.
Rebels contra judicis morals que no respecten la nostra autonomia.
El cos amb què hem nascut ha après a dir que no. Ha après que fortalesa no és antònim de feblesa i que és des de les infinites cicatrius de la memòria que resseguim el fil per seguir lluitant. Cada dia, des del gest més indomablement petit.
Rebels contra unes condicions de vida que ens maten. I us feu dir pro-vida!
Rebels contra unes lleis que ens volen malaltes mentals, medicalitzades i menors d’edat, en un sistema que té els mitjans suficients per atendre’ns amb totes les garanties de seguretat ilegalitat.
El nostre cos, el nostre territori. Així de clar. I és que hem nascut per ser rebels les voltes que sigui. Rebels contra la colonització dels nostres cossos, que ens pertanyen i no són objecte o assumpte public.
Perquè sí. Per haver nascut dones.
Rebels contra les lleis classistes del crim organitzat, que torna a promoure avortaments clandestins. Perquè poques podran pagar-se clíniques a l’estranger, com als anys 80. Perquè continuarem decidint de manera sobi-
Rebels contra els rosaris als nostres temaris, perquè volem una educació sexual i afectiva igualitària, lliure i sana a les nostres escoles. Perquè hi tenim dret i perquè volem que avortar no sigui necessari.
Rebels perquè sabem que la salut és l’estat de complert benestar físic, mental i social i no només l’absència de malaltia.
Rebels perquè tenim el dret a pensarnos, a viure’ns i veure’ns amb els nostres cossos com vulguem i amb qui vulguem. Rebels contra l’imaginari de la maternitat com a únic destí o identitat. Perquè tenim dret a gaudir de la sexualitat des de les opcions que ens doni la gana. I volem anticonceptius gratuïts, no agressius amb el cos i a l’abast de totes. I de tots. Les dones decideixen, la societat respecta, l’estat garanteix, les esglésies no intervenen. Contra l’avantprojecte de Llei de “Protección de la Vida del Concebido y los Derechos de la embarazada” del Ministre Gallardón i el PP, la campanya 9barris Cabrejada diu: Nosaltres parim, nosaltres decidim! I també ho diu el Casal de Barri. I el dia 8 de març (i la resta de l’any) la pensem liar. Estigueu a l’aguait. Salut,
11
FEBRER-MARÇ
“A LES BARRIADES!”
CULTURILLA, cultura de guerrilla MÁS DE LOS MISMO
Hace unas semanas el Gobierno anunció la reducción del impuesto del valor añadido (IVA) para los objetos de arte del 21% al 10% “para promocionar el mercado interior”, pero de rebajarlo en otros sectores culturales ni hablar, se ve que el cine o el teatro (los cuales están más que asfixiados) pueden agonizar un poco más, según el gobierno pepero, claro está. Esta reducción del IVA solo beneficiará, y “atenti” al dato, a las galerías de arte, culpables de chuparles la sangre a los artistas vivos que logran colar alguna obra en sus instalaciones, quedándose con la mayoría de
los beneficios y pidiéndole al artista que baje sus pretensiones porque si no no tendrían ganancias. Esto en el caso de los artistas vivos, en el caso de los artistas fallecidos la manipulación y explotación de sus obras es como poco insultante, dándose casos de artistas que han muerto de hambre y hoy venden sus obras a cifras increíbles. Además beneficiará a marchantes, coleccionistas y anticuarios, ¡todos chupasangres!, que se hacen ricos a costa de la creatividad de otros. ¿Por qué no bajar el IVA en teatro, cine o conciertos? La respuesta es
fácil: no le da beneficios al que más tiene, y si no da beneficios, se ve que no mola. “Es un primer paso, tenemos que adoptar una serie de medidas fiscales para promover la cultura”, dijo la vicepresidenta de gobierno Soraya Sáenz de Santamaría. Señora vicepresidenta: dejar trabajar a los artistas callejeros sin molestarlos sería una medida más eficaz de promover la cultura. ¡Artista! ¡Que no te chupen la sangre! La cultura para el pueblo.
TE RECOMENDAMOS... “COJOS Y PRECARIAS HACIENDO VIDAS QUE IMPORTAN” Vari@s autor@s. Traficantes de sueños. Pensar y construir una vida que merezca más la pena. Esa es la inquietud que ha conducido a lo largo de tres años de encuentros a las personas que formaban parte del Foro de Vida Independiente y de la Agencia de Asuntos Precarios Todas aZien; personas con diversidad funcional, feministas y otras inclasificables, provenientes de practicas de enfrentar la soledad y el aislamiento en los que se vive la creciente precarización de la existencia cotidiana a través de la creación de redes de cooperación y auto-organización vital y política, dinamizar espacios de debate, apoyo mutuo y reivindicación de los derechos de las personas con diversidad funcional.
En los encuentros y debates reflejados en el libro, un texto multiforme donde el panfleto convive con el ensayo, el cuento con las conversaciones y las entrevistas, se abordan cuestiones como la vulnerabilidad y los cuidados, la normativización de los cuerpos y sus discriminaciones, la autonomía y la independencia, el encierro institucional de la diferencia, la victimización y el asistencialismo, los límites y posibilidades de las identidades, pero no se han limitado a pensar en lo relativo a las personas con diversidad funcional, sino para todas y todos.
Arthur Calvet
Sol Arenas
13
14
FEBRER-MARÇ EN LA CHINA DE MAO GOL EN EL CAMPO, PAZ EN LA URBE. bernada por coches de alta gama, 4x4 y crossover’s? ¿no es motivo de congratulación generalizada que las celebridades y demás gentes notables sean ejemplo y elijan el transporte público aún a costa de ver mermada su riqueza?
Hay que ver, el lío que se ha formado en torno al contrato de Neymar debido a unos milloncejos de nada que, al parecer, no están debidamente justificados. Amigos y amigas, desde la tribuna de honor que me brinda “A les barriades”, me veo obligado a salir en defensa del delantero culé, pues temo que detrás de toda esta algarabía, haya una campaña que busque desestabilizar al F.C. Barcelona y, lo que es peor, erosionar la imagen de la junta directiva. Quisiera interpelar a todos aquellos que critican y censuran el elevado y camuflado coste del astro brasileño. He de suponer que muchos de ellos no viven en Barcelona, de no ser así ¿cómo creen que Neymar va a cos-
tear el precio al que han llegado los transportes públicos? Les recuerdo que el brasileño vive fuera de la ciudad, por lo que necesita una tarjeta de 2 ó 3 zonas. Teniendo en cuenta que va acompañado de su mujer, su hijo, su padre y su madre, su hermana, el novio de la misma, los suegros, los amigos que han venido de Brasil, su representante (ay no, que también es su padre), sus guardaespaldas etc... alguien deberá pagar todo ese dispendio, ¿lo pagamos entre todos? No, lo paga Neymar. Algunos dirán “pues que vayan en coche que seguro que tiene para gasolina” y no les faltará razón, pero yo les digo ¿es esa la ciudad que queremos? ¿este es el mensaje que queremos transmitir a nuestros hijos/as? ¿una ciudad go-
Por suerte, quienes vemos en el fútbol la oportunidad de agradecer este y tantos otros gestos de solidaridad por parte de estos grandes deportistas, seguimos siendo mayoría. El pasado 29 de enero, un grupo de ciudadanos realizó, como cada miércoles, una acción en el suburbano de Barcelona contra la subida de las tarifas de TMB y enmarcada en la campaña #stoppujadestransport. No sabría decir cuantos eran, las matemáticas siempre fallan cuando se cuentan manifestantes, pero dudo que superasen las 5.000 personas sumando todas las concentraciones. Aún así, consiguieron cortar todas las líneas de metro de la ciudad durante 30 minutos. Una hora más tarde y bajo una lluvia intensa, más de 25.000 personas se reunieron en el Camp Nou para ver la semifinal de la Copa de su Majestad el Rey: F.C. Barcelona - Levante. Alexis Sanchez firmó un doblete, Puyol, Adriano y Fábregas cerraron la goleada.
Julinhos Braun
MENTJANT-NOS EL COCO L’ACTUAL REFORMA SANITÀRIA: LA CRISI COM EXCUSA Des que va entrar en vigor, el setembre de 2012, el Real Decreto Ley referent a la Reforma Sanitària duta a terme pel PP amb l’excusa de la crisi, ja van més de 873.000 persones a les quals se’ls ha retirat la targeta sanitària a l’Estat espanyol, més o menys al voltant de 2.400 persones al dia al llarg del primer
any. Això afecta sobretot les persones immigrants sense regularització administrativa, suposant l’exclusió d’aquest col·lectiu de l’atenció sanitària, sobretot en la part més important, la d’atenció primària, remetent-se els casos més greus i urgents als serveis d’urgència dels hospitals. A més, el
Decret incorpora una nova disposició addicional a la Llei General de Seguretat Social: tracta de la pèrdua de residència a efectes de prestacions de la seguretat social. Indica que, per poder mantenir “el dret de les prestacions sanitàries en què s’exigeixi la residència en territori espanyol” el beneficiari no
13
“A LES BARRIADES!” podrà superar els 90 dies d’estada a l’estranger. Això vol dir que un ciutadà espanyol podrà quedar-se sense dret a atenció sanitària si està aturat, ha esgotat el subsidi o altres prestacions similars i passa més de tres mesos fora d’Espanya en un any. És evident que d’aquesta manera cada cop es van excloent més col·lectius de la cobertura pública. De fet, s’està imposant una cursa d’obstacles per dissuadir d’optar al dret a l’assistència sanitària. Tot això confirma el que ja es veia fa un any: que el decret 16/2012 va ser el primer pas per eliminar el dret a l’atenció sanitària universal i que no es va fer per estalviar, sinó per canviar el model. I ja estem veient les conseqüències: cada cop hi ha més sectors exclosos de l’accés a la salut. Tenint en compte el nombre d’aturats que hi ha a l’Estat espanyol i que l’emigració econòmica forçada és una de les sortides, un ampli sector de la població, sobretot jove, pot veure’s afectat: si tornes als 90 dies perquè el teu projecte ha fracassat, no tindràs possibilitat de prestació. L’aplicació d’aquestes mesures segregacionistes està generant un caos important. Les competències en sanitat, de moment encara en mans de les comunitats autònomes, determinen que la imposició d’aquest decret llei es faci de manera desigual, perquè els aspectes morals i ètics i els riscos evidents per a la salut pública que suposa l’aplicació d’aquesta mesura han generat problemes en les pròpies administracions. A més, la rebel·lió de molts col·lectius de professionals reforça també la resistència social, tan necessària davant de mesures com aquesta. I no podem oblidar tampoc que el co-
pagament de medicaments és una barrera de vegades insuperable per a les persones amb rendes baixes: moltes han de suspendre els seus tractaments o seguir-los parcialment. Com sol passar en general amb les retallades, és molt més el mal que suposen que els beneficis que es pretenen aconseguir. A més d’una gravíssima violació dels drets humans, la desatenció dels malalts crònics i patologies infeccioses posen en risc la seguretat de la població en el seu conjunt. I si els serveis d’urgència són l’únic recurs que se’ls deixa a aquestes persones, es disparen les despeses, ja que l’atenció primària és molt més econòmica. D’altra
banda, la incertesa creada amb la nova reforma sanitària del Govern podria estar potenciant el transvasament de pacients a la sanitat privada com a mecanisme de protecció davant la pèrdua del dret a l’assistència sanitària. Conscienciant del que suposa i com afecta a tots els ciutadans la pèrdua del sistema sanitari universal, diverses organitzacions socials han organitzat campanyes per tractar de frenar la situació d’injustícia social que la reforma genera i recuperar el dret a la salut per a tots els ciutadans. Així, per exemple, Médicos del Mundo ha posat en marxa una web, “Nadie desechado”, en la qual, a més d’informació sobre la reforma sanitària i de la recollida de
signatures, es posa a disposició dels visitants un espai anomenat “Historias desechadas” perquè puguin deixar els seus testimonis personals de com s’han vist afectats pel canvi de model en la Sanitat espanyola. També s’ha llençat un vídeo que presenta imatges reals d’una acció portada a terme als carrers, en què actors caracteritzats com a malalts amb bata verda d’hospital, sabatilles i peus quirúrgics demanen almoina als passejants per poder pagar-se l’assistència mèdica als hospitals públics. La intenció del vídeo en qüestió és la de donar visibilitat a les barreres que a diari es troben els qui se senten afectats per les retallades en sanitat, des de jubilats o malalts crònics que han d’enfrontar-se al co-pagament fins a immigrants o aturats que han perdut la targeta sanitària i han de pagar-se els seus tractaments mèdics. Actualment aquestes campanyes s’han internacionalitzat i han agafat força després de fer-se càrrec d’elles Amnistia Internacional, que les està enviant als seus milers de socis per tot el món. Mentrestant, el president Mariano Rajoy fa oïdes sordes a les veus de protesta i quan s’insisteix en la demanda que no retalli en drets humans, sembla que no escolti, dedicant-se a qualificar les campanyes de protesta de “bla, bla, bla”. Tot això ens fa plantejar-nos una pregunta: si l’excusa és la crisi i la crisi es perllonga, qui seran els següents? Ara les víctimes són aquests col·lectius, i a molts de nosaltres ens pot semblar que a la majoria no ens afecta aquest problema, però si ho permetem, en el futur serem també la resta de la població. No val la pena intentar-ho?
Encarna Laguna
15
15