ABRIL-MAIG
3
“A LES BARRIADES!”
TURISME? A 9BARRIS??
9BARRIS
Imagineu-vos que un dissabte de Prospe Beach apareix a la plaça Àngel Pestanya un autocar ple de turistes preparats per a un dia de platja, amb les seves xancletes, les seves tovalloles i els seus garrafons d’aftersun. Això, que per a moltes seria una pel·lícula de terror, per al Districte sona a música celestial i per a alguns botiguers també. Tot i que molt tímidament, el Districte ha iniciat algunes accions per apropar el turisme a Nou Barris. D’una banda, han posat uns cartells informatius que expliquen al visitant què és el lloc on es troba. D’altra banda, han creat unes rutes gastronòmiques per bars de Nou Barris i han fet un tríptic en català, castellà i anglès, amb algunes indicacions. Així que no us estranyi si un dia veieu una filera de japonesos fent tapes a la Via Júlia o fotografiant el pirulí. Finalment, corre el rumor que volen fer alguna cosa també al Castell de Torre Baró. Mal rotllo, tius! Turisme negoci El turisme és la gallina dels ous d’or. Va començar als anys seixanta, amb allò del “¡Que vienen las suecas!”. De sobte, els petits pobles pescadors de la costa, oblidats fins llavors per la voracitat del capital, es van transformar en fonts d’ingressos mai vistes. A Barcelona, les Rambles es van convertir el lloc preferit dels guiris. Després van venir els Jocs Olímpics i l’obertura de la ciutat al món, és a dir al turisme. Els visitants van desbordar les Rambles. Tot i així, el turisme es limitava a l’època estival i a les zones cèntriques o d’interès. Però la bèstia és insaciable i sempre en vol més. Avui, la temporada turística no acaba mai i les seves avanzadillas comencen a penetrar els barris. La penetració a Nou Barris ja va començar amb l’Heron City, el Corte Inglés i l’hotel Ibis, que és el primer hotel de la història de Nou Barris. Hi havia algun hostal, però cap hotel. Se suposa que els turistes que han d’omplir-lo arribaran amb l’estació de l’AVE de la Sagrera. Tot això no és casual. Forma part del procés de construcció de la Unió Europea. Els amos del vell continent redistribueixen l’economia com si juguessin al monopoly. La indústria que contamina i requereix molta mà d’obra, sovint ben organitzada, es trasllada a la perifèria, cap a l’Est i més enllà. Els serveis i les finances se’ls queden per a ells. I per als socis del Sud, pobres però amb bon clima, queda el turisme. Turisme plaga Alguns, els que se’n beneficien, només veuen del turisme la part suculenta dels diners fàcils i ignoren voluntària-
3
ment les afectacions negatives d’aquest negoci. En primer lloc tenim la qüestió ecològica: destrucció d’ecosistemes, massificació de la costa, emissió de gasos o malbaratament de recursos són tan sols alguns exemples. En segon lloc tenim el tema de l’urbanisme, el fet que la ciutat es construeix de cara el turisme i d’esquenes a la seva població. Tot es fa per als turistes, fins i tot els rètols es fan en les seves llengües. L’Ajuntament dedica més recursos a
les zones turístiques i les cuida i les neteja més. També hi posa més policia, que paguem entre totes, per protegir els turistes de la població autòctona, la que els roba de manera no legal, vull dir. Un altre fenomen associat és la ‘gentrificació’, la conversió de barris humils, com la Ribera, en indrets turístics. La gent pobre o la que protesta molestem i fem lleig, per això ens expulsen o ens amaguen. La ciutat es converteix en un parc temàtic on fins i tot els manifestants són fotografiats pels turistes mentre són esbatussats per la policia. És evident, un turista val molt més que un ciutadà. Fins i tot les lleis són diferents per a uns i altres. Com l’ordenança del civisme; no es pot beure al carrer ni anar sense samarreta, a no ser que sigui en un grup de cinquanta hooligans anglesos. Un tercer aspecte negatiu del turisme és la precarietat laboral dels treballadors del sector, però en això no es diferencia gaire de la resta de sectors econòmics. I, finalment, cal fixar-se que el turisme no és una economia productiva, no produeix res útil. Els turistes no es mengen. De moment. Per tot això, proposo saludar als primers turistes que vinguin al barri amb un “Tourist you are not welcome” o un “Tourist you are the terrorist”.
Ru
34ena EDICIÓ DE LA CULTURA VA DE FESTA
ABRIL-MAIG
“COOPERAR PER TRANSFORMAR, PODEM I HO FEM” En l’imaginari popular de Noubarris, la Cultura va de festa, que supera ja els trenta anys de vida, esdevé com la festa major de les entitats del territori.
ment amb la campanya 9barris Cabrejada, tot i la censura que el districte -de ben segur- plantejarà, però que ja anunciem que ha begut oli.
La mostra, que va començar quan les alumnes de l’Escola d’Adults Pablo Freire, en un procés d’emancipació com a dones, van voler ensenyar el que aprenien a les aules, s’ha consolidat com un espai associatiu, veïnal i revindicatiu de transformació personal i col·lectiva.
Tenim el propòsit de posar en positiu i en valor tot el que és capaç de construir el teixit associatiu dels nostres barris: Intercanvi de coneixements, serveis i béns; gestió ciutadana d’equipaments públics; creació de cultura, cooperatives de consum, xarxes de treball entre entitats, grups de defensa dels serveis públics i dels drets universals, etc. són una resposta a la idea de que juntes, podem!.
En cada edició hi ha hagut un lema crític lligat a la situació social propera o universal, o totes dues a la vegada, perquè Noubarris és d’aquest món, tot i la deixadesa dels actuals mandataris del Districte, desapareguts del mapa, perquè tenen molta feina! En aquesta edició, Coordinadora Cultural, organitzadora de la festa, ha decidit que la llegenda “Cooperar per transformar. Podem i ho fem!” acompanyarà a la difusió i els actes, junta-
Estem vivint una situació maniquea de crisi, on els poders públics s’han agenollat davant del poder econòmic i la Troika, facilitant que els pressupostos (anti)socials vagin a parar a una banca que ha malmès la vida de milions de ciutadans creant misèria pels desnonaments i robant els calés de petits estalviadors.
Un intent seriós de canvi de paradigma que ens vol situar en convidats de pedra (veïns submisos, treballadors sense gaires drets, persones acrítiques) de la nostra pròpia vida. El que volem mostrar aquest any a la Cultura va de festa és que existeix una construcció col·lectiva en allò social, polític i econòmic que realment té com eix principal l’ésser humà a partir de cooperar i no competir; del diàleg i no l’estigma i les relacions socials front l’individualisme. En definitiva, una alternativa real al model ara en construcció i que tothom, tothom, pot contribuir a un nou canvi social si té la voluntat de fer-ho, perquè d’eines n’hi ha, i moltes les trobem a La Cultura va de Festa. Benvinguts i benvingudes!
Coordinadora cultural de 9barris Zona Centre
PROSPE
UNA HISTÒRIA DE LLUITA
Ens trobem en un dia solejat del mes de febrer. Massa
calorós per trobar-nos a l’hivern, però ja sabem que això del temps està canviant de forma precipitada. Hi ha altres coses que no canvien. Com l’esperit obrer i lluitador que es respira pels carrers de Nou Barris. L’Antonio, jubilat, passejant pel carrer Pablo Iglesias direcció plaça Ángel Pestaña amb la Rocío, la seva filla de 17 anys. Tenir aquests noms de carrers no és casualitat, símbols de l’esquerra obrera i proletària d’un temps que sembla, a vegades, oblidat. El carrer olora a pa acabat de fer, cafè calent i flors acabades de regar. S’escolta l’afilador de ganivets i la seva música. Adolescents comprant xurros per esmorzar i gent gran asseguda als pocs bancs que trobem pel carrer. Rocío es queixa perquè aquest encreuament entre el ca-
rrer Argullós i el carrer Pablo Iglesias sembla perillós perquè alguns cotxes es troben en segona fila i la visibilitat es redueix. - No entenc per què tenim un STOP aquí i no fiquen un semàfor. A més, allà, més avall, n’hi ha dos. - Bona qüestió, Rocío. Segur que aquesta reflexió ja ha estat pensada, o potser no, o potser no se sap on es pot parlar sobre aquest tema. - Home, segur que puc enviar una carta al diari o potser fer fotos i penjar-les al Facebook perquè la gent doni la seva opinió. - Recordo que vaig llegir en un diari de Festa Major que fa anys es va aconseguir en una lluita veïnal el primer se-
4
5
“A LES BARRIADES!” màfor del barri al carrer Argullós. No sé com estarà avui en dia aquesta lluita veïnal. Amb la que està caient… seria més necessària que mai. - Doncs potser em puc apropar al Casal i que em diguin com està l’Associació de Veïns. No sé quan es troben ni què fan actualment ni res. Aquest podria ser un diàleg qualsevol entre pare i filla del barri, o fins i tot d’altres barris de Barcelona. Però citant a Stèphane Hessel, “la peor de las actitudes es la indiferencia, decir no puedo hacer nada, ya me las arreglaré”.
llarem perquè l’escola d’adults tingui un espai adient per poder créixer o un Casal de Joves que no estigui en barracots. ¿Per què no podríem somniar amb una biblioteca? ¿O amb una bona sala per poder programar teatre, concerts? Que la vida dels veïns i veïnes del barri sigui més digna no depèn de votar cada 4 anys, sinó de fer-nos visibles i forts dia rere dia. Siguis o no siguis soci, ens pots trobar al carrer Baltasar Gracián, 24-26 en aquests horaris: Vocalia de sanitat: Dimarts de 19 a 20h i dimecres de 18 a 19:30h.
3
4
A l’Associació de Veïnes i Veïns, ens indignem i ens comprometem entre iguals, per ser promotors dels canvis, per esdevenir protagonistes de la nostra pròpia història, la del barri i la seva gent. Que ningú no parli per tu, vine i ho farem possible entre totes i tots.
Junta oberta: Dimarts a partir de les 20h. O bé escrivint un correu a avprospe@prosperitat.org. O bé deixant-nos una nota a la bústia de l’associació, a Baltasar Gracián, 24-26. També pots informar-te a la web de l’associació, que ara estem renovant: www.prosperitat.org
Treballem continuadament perquè se senti a l’Ajuntament la veu del veïnat, la de la gent que, a peu de carrer, coneix de prop els problemes i necessitats del lloc en el qual hi viu.
L’associació no seria factible sense l’existència dels socis i sòcies que la sostenen de fa anys amb les seves quotes i el seu seguiment. T’animem a fer-te soci@, col·laborant amb el moviment veïnal del teu barri. La quota és de només 5 euros a l’any!
Tenim molts fronts oberts, perquè la lluita és gran. Retallades, acomiadaments, precarietat o corrupció són paraules que trobem dia a dia en el diari (i no només un cop), que ens indignen i que ens “cabrejen”. Nosaltres també parlem d’això, però també intentarem que obrin la residència del carrer Molí, facin la piscina pressupostada i l’edifici de Telefónica sigui per al barri. Treba-
Passa’t un dia per l’associació, dóna’ns les teves dades i et mantindrem informat del dia a dia dels problemes, les lluites i les propostes veïnals del barri de Prosperitat.
AVV Prospe
4
FERIA DE ABRIL Astronómicamente, la primavera comienza con el equinoccio de primavera (entre el 20 y el 21 de marzo en el hemisferio norte, y entre el 22 y el 23 de septiembre en el hemisferio sur). En Prosperitat, desde hace 11 años la primavera comienza un fin de semana cualquiera de Abril. Durante 11 años pasan cosas. Los que estamos no somos todos los que comenzamos y alguno de nosotros hace kilómetros para poner cervezas o menear las migas. En cualquier caso, eso no importa, puesto que la Feria de Abril Próspera no es nuestra. La Feria de Abril Prospera es del barrio y nosotros únicamente la hemos empujado durante este tiempo.
ABRIL-MAIG ocultan detrás de unas gafas de sol. Solo basta un buenos días, una sonrisa y ya se han abierto. Cuerpos cansados revividos con ibuprofeno y café caliente del vecino amigo que amablemente siempre está atento, cómo se agradece.... Los ajos bailan en la mesa y el pan salta de un lado a otro al ritmo de un brazo cansado que no tiene fin. Asoma ya la mañana y el gran equipo miguero pela ajos, trocea pimientos y empieza a prender el fuego.
Es sábado, apenas ha asomado el Sol y ha empezado a brillar con toda su fuerza. Pero en la plaza ya se oye el ruido de los cacharros, el trasiego de las barras, el leve zumbido de los farolillos al mecerse por la suave brisa, el chisporroteo del aceite al calentarse y el jaleo inconfundible de los feriantes. Esos feriantes, que movidos por la ilusión y las ganas de ofrecer a su barrio un año más alegría, se levantan sin pereza y empiezan una vez más a construir un sueño. En la plaza se respira un olor como no hay otro... ¡huele a Feria ! Feriantes, ponerse guapos! Venga, vamos, ¡a feriar! Otro año nos acompañan los amigos de Graná. Prende esa flor de tu pelo. Saca el mantón, niña guapa. Son verdes y coloraos los lunares que te abrazan. Ponme un bocata de lomo Ya no queda pescaíto Quiero un ‘Gazpacho Mariano’ A mí ponme un rebulitro. Entre el sol y la manzanilla qué calorcito me entra la alegría me llena el cuerpo ¡Venga otra cañita, venga!
Brazos expertos y brazos que ya empiezan a serlo. Flores que adornan la barra, y menta que aún huele bien, nadie sabe cómo aún se aguantan de pié. Primeras caras que no duermen se acercan y ya quieren que se sirva cerveza. La música suena y el decorado vuelve a coger color. ¿Pa cuándo esas migas, guapa? ¿Salen ya las migas ricas? Dame todo esto en cervezas ¡Corre, que empiezan las niñas! Domingo, ya atardece Qué pena, acaba la Feria Va por toda nuestra gente ¡Barra libre de cerveza!
Es un placer enorme el ver las caras de siempre que, aunque sea para tomar una cerveza, tienen a bien bajar a la plaza y regalarnos un momento. Sigue siendo una maravilla que tengamos gente menuda, los que se toman las primeras cervezas, los que hace tiempo deberían de haber dejado de beber y los que se acercan a tomar un fino, que es gratis. Este año lloverá o no, pero lo que es seguro es que volveremos el sábado del concierto a casa a una hora más temprana de lo que quisiéramos y con el cuerpo dolorido.
La música se apaga y con ella se baja el telón, el decorado guarda su color.
Es domingo y ojos cansados, que apenas han dormido, se
As. Feria de Abril Prospera
Este año, como todos, se lo dedicamos al barrio que es nuestro faro y referencia y sin mayores pretensiones le enviamos un abrazo a Paco de Lucia, un artista a la altura de los que tenemos en Prosperitat. Os esperamos, en cuanto llegue el sonido lo pondremos. La Feria, amor a un barrio, ilusión y esfuerzo compensado con la sonrisa de sus gentes.
6
7
“A LES BARRIADES!” Nom científic: Prunus serrulata purpurescens “Kanzan”. Nom castellà: Cerezo del Japón, Cerezo de flor, Cerezo de jardín.
ARBRES DE PROSPE: CIRERER DEL JAPÓ Al barri en tenim, només, una filera al costat muntanya, del carrer Canyameres. Es van plantar amb la reforma del carrer que es va fer l’any 2009 (“pla Zapatero”).
És un arbre originari de Japó, Corea, Xina. El nom de la varietat, Kanzan, vol dir que voreja les muntanyes. És un cirerer que es planta pel seu valor ornamental i no pels seus fruits. Per als japonesos té un munt de simbologies i és emblema nacional.
En cas de no ser capaços de millorar les seves condicions, seria aconsellable canviar d’espècie i deixar d’insistir-hi substituint els que es van morint. La situació actual suposa una feina estèril i costosa.
Molts reconeixereu el seu tronc, idèntic als dels cirerers que es cultiven pel seu fruit. Si us hi fixeu, on neix la capçada veureu un anell que marca el lloc on s’ha fet l’empelt de la varietat. Les arrels i el tronc són d’una espècie més resistent i dura. La seva floració, primaveral, és espectacular. Té unes flors dobles que pengen formant ramells, d’un rosa que va evolucionant, empal·lidint.
vida curta, uns 40 anys. Molt més curta, però, ha sigut la vida dels nostres cirerers. Molts han mort i han sigut replantats diverses vegades i continuen morint. Forts atacs de pugó, possibles problemes de drenatge, de reg, també vandalisme... fan que només llueixin en el curt període de floració. Durant la resta de l’any tenen un aspecte lamentable.
Foto: Alberto En condicions òptimes el seu creixement és limitat i amb una previsió de
Ja fa temps que això es va fer saber al Districte, però per la resposta, sembla que els tècnics no s’ho plantejaran fins a la propera campanya! Mentrestant anirem llençant els diners i augmentant l’estadística dels arbres plantats, amagant-nos el nombre dels que es replanten de manera totalment inútil!
Joan i Mercè
FESTE MAJOR DE PROSPE 2014
7
99barris imatge
ABRIL-MAIG
7 5
FOTODENÚNCIA: NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM!
5
tota la colla. Gràcies per la cessió de la fotografia!
Doncs sí, aquesta, malauradament, no és una foto dels anys seixanta, no! Aquest Govern que tenim tan i tan carrincló (espero que per poc temps) ha aconseguit tornarnos al passat i prohibir que les dones del nostre país semblin majors d’edat volent regular els drets més bàsics. Qui son ells per dir què està bé i què no? És que l’actual llei obliga tota dona a avortar? Bé, m’abstinc d’opinar ja que se m’infla la bilis. Ah! Per cert, aquesta vegada la foto és del company de 9barris Imatge Pedro Cervera, el reporter més intrèpid de
També cal destacar que la foto és del passat 8 de març, dia de la dona treballadora, en el qual les dones i molts veïns i veïnes del barri vàrem fer una jornada històrica per rebutjar la llei que vol aprovar el govern del PP.
RACONS DE BARRI
x Joan Linu
En aquesta secció intentem publicar una fotografia d’algun dels molts racons del nostre barri. Alguns, per entranyables, d’altres per simbòlics i d’altres per ser senzillament molt fotogènics. A la plaça Francesc Layret, a tocar de la Via Júlia, podem trobar una curiosa construcció on l’aigua és la protagonista. Tres petits estanys queden comunicats en tres salts d’aigua que de tant en tant funcionen. És un racó del barri ben tranquil i on quasi sempre podem veure minyons i gent gran gaudint de l’entorn. També m’encanta a l’estiu quan els nens i nenes es refresquen a aquestos estanyols. En aquesta ocasió la fotografia està feta amb una càmera Braun Paxatte dels anys 50 cedida per uns veïns ;)
“A LES BARRIADES!”
IAIO FLAUTA INFORMA ORÍGEN DEL PRIMERO DE MAYO
El 1º de Mayo, como” Día del Trabajador” tiene su origen en la huelga del uno de mayo de 1.886 en Chicago, EE.UU., en la que los trabajadores reclamaban la jornada laboral de 8 horas. A finales del siglo XIX las jornadas laborales eran de entre 12, 14 e incluso 18 horas diarias, hombres, mujeres y niños, 6 días a la semana. Sin embargo, la jornada laboral de los empleados del gobierno y de las empresa privadas a su servicio, era tan solo de 8 horas. Este agravio comparativo junto con la crisis económica de las décadas de 1.870 y 1.880 fue el detonante de una serie de protestas. En este contexto histórico los sindicatos se reunieron en Chicago en noviembre de 1.884 y tomaron la decisión de que a partir del 1º de mayo de 1.886 la jornada laboral de los trabajadores sería de 8 horas. El lema para ese primer 1 de mayo sería: “8 horas de trabajo, 8 de descanso, 8 de ocio.” A través de esta reducción de la jornada laboral, los obreros estadounidenses buscaban reducir la explotación a la que se veían sometidos y, al mismo tiempo, conseguir que otros compañeros en paro pudiesen acceder a puestos de trabajo. La razón para escoger el día uno de mayo fue que, en aquella época, ese día se renovaban la mayoría de los contratos laborales. Era el día conocido como “moving day” (día de mudanza).Hubo empresas que acataron las nuevas jornadas de 8 horas, pero otras muchas no aceptaron la propuesta de los sindicatos y esto dio lugar a que el 1º de Mayo de 1.886 se declararan más de 5.000 huelgas en todo EE.UU. INCIDENTES DE CHICAGO Muchas de estas huelgas lograron sus objetivos, sin embargo, en Chicago se produjeron una serie de incidentes entre manifestantes y la policía que acudió a reprimir la movilización, pero esto no fue mas que el punto de par-
tida de una serie de protestas y reivindicaciones que tuvieron su punto álgido el día 4 de mayo, en la conocida como “Revuelta de Haymarket”. Durante el desarrollo de esta manifestación un provocador “no identificado” lanzó una bomba contra los policías que intentaban reprimir las protestas. El resultado de esta provocación fue el de un policía muerto en el acto, 50 heridos y posteriormente 6 fallecidos más, a consecuencia de las heridas. La brutal actuación de la policía causó 38 obreros muertos y 115 heridos. En lugar de perseguir a los autores del atentado, el gobierno responsabilizó de los hechos a los dirigentes sindicales y políticos, que fueron detenidos, juzgados y condenados en un juicio sin ninguna garantía procesal para los acusados, cinco de los cuales fueron condenados a muerte, dos a cadena perpetua y el último, a 15 años de trabajos forzados. En 1.877 fueron ahorcados cuatro de ellos. El otro se había “suicidado” en su celda el día anterior a la ejecución. Cinco años después de la condena, a estos dirigentes sindicales y políticos se les acabaría revisando el caso, tildando el juicio de ilegítimo y determinándose su inocencia. Pero el objetivo estaba cumplido: Se desmanteló el movimiento obrero estadounidense. La fijación del 1º de Mayo como Día Internacional de los Trabajadores se remonta al Congreso Obrero Socialista celebrado en París en 1.889, en el que se decidió buscar una “fecha que sirviese para dar gloria al movimiento obrero y a todos los proletarios del mundo”, a la par que se rendía homenaje a los mártires de Chicago. Sin embargo la celebración del 1º de Mayo como “Dia Internacional de los Trabajadores” no fue del agrado de todos los Estados, ya que muchos regímenes y dirigentes políticos lo consideraban como algo molesto, y en este
sentido, España no iba a ser diferente. Es cierto que, desde su proclamación como “Dia de los Trabajadores”, hasta el advenimiento de la dictadura de Primo de Rivera, la celebración fue secundada con éxito irregular, pero la llegada de la dictadura, al prohibir todo tipo de manifestación pública, hizo que durante el periodo comprendido entre 1.923 y 1.931 el 1º Mayo no se celebrase. Con la llegada de la II República el 14 de abril de 1.931, la situación cambió y el “Dia de los Trabajadores” volvió a conmemorarse en nuestro País, además de ser considerado como día festivo. Pero la situación tristemente volvió a cambiar como consecuencia del golpe de estado militar y el resultado adverso de la guerra civil. En 1.938 Franco declaró el Dia del Trabajo como una festividad relacionada con los movimientos subversivos y prohibió su celebración como consecuencia de los nexos comunistas que el 1º de Mayo conllevaba. Durante la dictadura franquista lo que oficialmente se celebraba era la “Fiesta de la Exaltación del Trabajo”, mera demostración folclórica en el estadio Santiago Bernabeu, a “mayor gloria” del dictador. Con la llegada de la democracia y la aprobación de la constitución de 1.978, cuarenta años después, el Movimiento Obrero en el estado español volvía a tener su día conmemorativo. Mientras continúe la lucha de la clase obrera contra la burguesía y las clases dominantes, mientras todas las exigencias no hayan sido satisfechas, el 1º de Mayo continuará siendo una jornada de lucha para reclamar un giro radical en la política económica y social de este Gobierno, cuyos resultados en 2.014 (128 años después de ese primer 1 de mayo), se nos asemejan cada vez más a épocas pasadas, que creíamos ya superadas.
Juan García8
9
5
10
LA TIRA D’EN ZEJU
ABRIL-MAIG 10
CASALEANDO
COMANDO LUNARES SE PRESENTA Y PRESENTA... “¡Éshate un Cantecito, primo! Que mira que tocaó más güeno está llegando por ahí ! ¡Pisha, si vais a tocar y cantar, yo me esho una pataita por bulerías, por tangos lo que querais! Pó empecemos, que el cuerpo me pide Flamenco” Vivimos momentos complicados y difíciles, y siguen apretándonos las tuercas con la intención de que desesperemos, nos encerremos y dejemos de vivir y convivir y sobre todo, de expresarnos. La idea de Comando Lunares es juntarnos un jueves y un sábado al mes, para compartir y eshá un buen rato, con el cante flamenco y su baile como excusas y herramientas desde la que crear más espacios de encuentro en el Casal, además de ser expresiones artísticas necesarias para tener una mejor calidad de vida: “El que canta su mal espanta”. Os animamos a venir y disfrutar juntos del cante y el baile flamenco, donde estaremos personas ( tocaores, bailaoras y cantaores/as) las cuales dinamizaremos los lugares y os ayudaremos al acercamiento del Flamenco, y cómo mejor que tocando cantando y bailando. “Que sería de la vida sin la complicidad. Música Maestro”.
“Enga pisha, saca la guitarra que vamos a cantar un poquito” Así que te esperamos cada último jueves a las 20h en un corrillo flamenco donde podrás cantar, tocar, bailar... o mirar hasta que un día te arranques; y cada último sábado de mes a las 12h, te esperamos para bailar, con o sin zapatos. Todo esto es gratis, solo hacen falta las ganas!
Comando Lunares somos un grupo de gente que ha nacido a raiz del festival flamenco del casal Flamenco de Barrio. Nos reunimos para organizar actividades flamencas varias como estas que te acabamos de contar. Si te gusta el flamenco y quieres colaborar con nosotras, solo tienes que acercarte al casal y preguntar o enviar un mail a dinamitzacio@casalprospe. org.
Senén
“A LES BARRIADES!”
DELIRIO MUSICAL
MÉXICO LINDO Y PODRIDO
Hablar de la música alternativa en México es una tarea difícil de resumir en tan solo una página, porque un país donde el 65 % de la población es menor de 25 años puede darnos ya una idea de la cantidad de música y grupos que han recorrido las ciudades y pueblos a lo largo y ancho de su historia underground.
Los lugares irrespirables con lavabos intransitables y sonidos aberrantes, donde cuatro o cinco bandas se daban cita, eran las primeras bases de lo que sería el rock mexicano, hablamos de los llamados hoyos fonquis, locales clandestinos que pese a su tremenda degradación, no solo estética, sino la física de los personajes que allí se daban cita, darían paso al rock primerizo que en los 80 culminaría en verdaderos estandartes del rock patrio, como fueron y son, después de 30 años, ALEX LORA EL TRI, EL ALAGRAN, los siempre irónicos y críticos BOTELLITA DE JEREZ, o el trio de espagueti western, TEX TEX. Ellos fueron los primeros en marcar el rumbo a toda una generación que bebería del blues, el rock and roll, y una influencia al más puro estilo americano, pero con unas letras sangrantes y, en ocasiones delirantes, donde se reflejaría un problema que todavía hoy perdura en la sociedad, la violencia, la corrupción y el narcotráfico. A principios de los 90, México experimenta un cambio de rumbo en la música alternativa, y las bandas de ska se hacen un hueco muy importante, siendo LA MATATENA pionera en este estilo, luego ROYAL CLUB y de todos ellos, los más punks: TIJUANA NO, donde una jovencísima Julieta Venegas daría sus primeros pasos en los teclados. El ska se mantendría por 20 años en México y en su segunda generación aparecerían LOS DE ABAJO, PANTEON ROCOCO o NANA PANCHA, siendo Los de Abajo, los primeros
en llevar el sonido mestizo made in México por Europa en repetidas ocasiones. Pero mientras todas estas confluencias de estilos de daban cita en el país, otros preferían jugar más con los sonidos y llevar el rock a otras esferas, mezclándolo con la música tradicional Méxicana o el funky. CAFÉ TACUVA llevaría este estilo hasta el punto de ser la banda más popular del país, aunque para sonoridad ecléctica y rockera los grandísimos MALDITA VECINDAD, capaces de provocar un slam tan grande como lo ha sido su carrera. Pero toda esta fusión y búsqueda de sonidos no sería posible si el mexicano más internacional hasta la fecha no hubiera hecho posible canciones como Soul sacrifice, Samba pa ti, Oye como va, o Europa…estamos hablando de CARLOS SANTANA que en los 60 ya hacía llorar y reir a su guitarra con esa mezcla de rock, samba, soul o blues… Hemos citado estas bandas, aunque podríamos hablar de muchísimas más, MASACRE 68 (PunK), CAIFANES, luego JAGUARES (Rock and roll), LA LUPITA (Punk), CONTROL MACHETE (Metal)…y así un sinfín de ejemplos interminables; aunque si quieres encontrarlos a todos, solo has de pasear por el Tianguis Cultural del Chopo de D.F (1980) y dar una vuelta entre sus tribus urbanas y comprobar que este mercadillo punk, por desgracia de tendencias cada vez mas postaleras..., es un fiel ejemplo de la variedad musical del pueblo mexicano.
Mathius Punk
ABRIL-MAIG
UN CUENTO
“A LES BARRIADES!”
13
LA LLEGENDA DE SANTA JORDANA Fa uns dies, el rei estava passejant pel Casal, quan es va adonar que hi havia un drac que s’estava menjant els animals del poblat i se li va ocórrer que era bona idea oferir-li a una persona del poble, i va posar els noms dels habitants del Casal i de la seva família i d’ell en una bola i van sortejar la persona que sortís, seria sacrificada entregada al drac (i va sortir el príncep). I tot el món li deia que no hi anés, i ell va contestar: tranquils, jo soc molt fort! I venceré al drac! I així se’n va anar a buscar al drac, però quan se li va aparèixer el drac es va posar a tremolar, es va pixar al damunt, es va po-
sar a plorar com un bebé i es va posar a donar voltes al voltant d’un arbre. Però quan el drac se l’estava a punt de
menjar, va aparèixer Santa Jordana! I va salvar al príncep del drac! Travessant-lo amb una llança i de la sang del drac van sortir roses de xuxes. A tot això ell príncep s’estava posant ligón i li va dir: mmmm, nena, vols sortir amb mi? Muñeca! I Santa Jordana li va dir, escolta príncep: però és que a mi no m’agrada la reialesa, ho he fet pel poble i per demostrar que les nenes no necessitem que ens defensin. Des d’aquell dia es tradició que totes les nenes mengin xuxes roses a la plaça. Fi.
Nao
LEETE UN LIBRO
“EL MIL I PUIG ANTICH” Antonio Téllez Sola. Virus Editorial. Este mes hemos recordado los cuarenta años de la muerte de Salvador Puig Antich, ultimo ejecutado, formalmente al menos, por la justicia franquista. Ante la imagen inocente de éste difundida por la popular película de Manuel Huerga, toca rescatar el libro de Antonio Téllez Sola, historiador y combatiente, primero en la guerra civil, luego con los maquis, con los que participó de la invasión de la Vall d’Aran en 1944. Eterno colaborador de la prensa anarquista dedico buena parte de su obra a dar a conocer las luchas de los grupos de acción del movimiento libertario contra la dictadura franquista y, en su libro “El MIL i Puig Antich”, nos da a conocer la his-
toria, dilemas y derivas de este grupo, único en su especie… El Movimiento Ibérico de Liberación, fue un grupo marxista atípico en el panorama español, surgido a principios de los setenta con la intención de no perdurar como organización y cuyos ejes estratégicos eran el apoyo de las luchas obreras y la edición de textos propios o traducidos con los que dar soporte teórico a estas luchas, denunciar el burocratismo, el autoritarismo y el vanguardismo de los sindicatos y partidos de izquierda. Recurrieron a la “expropiación” de entidades bancarias y apoyaron con los
fondos así conseguidos las cajas de resistencia de los huelguistas y financiaron diversas publicaciones. Su discurso claramente anticapitalista, y no meramente antifranquista, y la crítica feroz a las “fuerzas democráticas” que preparaban el Pacto de la Transición les aislaron de estas fuerzas políticas, que les dieron la espalda ante la condena a muerte de Salvador Puig Antich y, a día de hoy, todavía intentan hacerlo pasar por una victima más de la dictadura, de la que, con sus pactos en la Moncloa, estos “demócratas” nos salvaron.
Arthur Calvet
MENJANT-NOS EL COCO REFLEXIONS AL VOLTANT D’UN PLAT DE SOPA Diuen que durant els primers anys de la postguerra, molta gent solia dir “Vaig a la sopa”, que era un eufemisme per indicar que havien d’anar als menjadors col·lectius de la ciutat; és a dir, que la seva supervivència depenia de la caritat pública. Avui dia observem un retorn del mateix: fins i tot persones que fins fa poc es podien
considerar acomodades es veuen obligades a fer cua als menjadors socials. La pobresa és el primer indicador que l’Estat social retrocedeix, i no pel simple fet que siguem més pobres, sinó perquè la pobresa existent prové d’una creixent desigualtat social que, al seu torn, deriva d’una evident manca de justícia en les po-
lítiques públiques. Per això podem parlar d’una erosió del principal tret constitutiu d’un Estat democràtic, que és el de ser un Estat social. La major manca de justícia es dóna en la distribució dels béns i serveis públics, des de les llars d’infants fins a les beques universitàries, passant per les prestacions sanitàries, els ajuts
ABRIL-MAIG Però no. Pel que es veu, es tracta de crear un nou model de ciutadà salvatge, insolidari i individualista, enganxat al mòbil i sense pensament propi. Acabarem a les cavernes, i presumint d’ignorància, si seguim per aquest camí.
especials i les pensions, igual que en la distribució de les càrregues fiscals: comparativament, avui paga més qui menys té. I, sobretot, els qui més tenen són els que més defrauden i evadeixen. Realment, és preocupant que el primer article de la Constitució espanyola (que tan intocable és per a segons quines qüestions), segons el qual “España se constituye en un Estado social y democrático de derecho” sigui sistemàticament violat en el que precisament constitueix la seva essència, el fet que sigui “social”, i que qui el violi sigui el propi Estat. Aquesta corrosió de l’Estat democràtic es manifesta en molts petits detalls que a vegades fins i tot poden passar desapercebuts, però que són molt significatius d’aquest procés. Així, per exemple, aquests dies hem assistit a la notícia que una jutgessa de Tenerife ha retirat la custòdia de la seva filla de quatre anys a una mare perquè no ha demostrat que l’aprenentatge del català “no estigui suposant un escull en la seva evolució” després d’haver marxat a viure a Ripollet, on va trobar feina l’any passat. A més de la llengua, la jutgessa penalitza que la mare sigui una dona treballadora quan afirma
que “tots dos progenitors són idonis” per a la tutela de la nena, però que veu més garantida la seva estabilitat emocional amb el pare, perquè com que “el pare està a l’atur, té una disponibilitat horària més gran, així com la seva parella”; en canvi, no es creu la flexibilitat horària en la seva feina que indica la mare, perquè, a part d’estar ocupant-se tota sola de la nena, ha de treballar per mantenir-la. Senzillament, la visió que suggereix de la maternitat aquesta sentència em sembla tan indignant que crec que no calen més comentaris. Tampoc no necessiten gaires comentaris els absurds plans d’estudis que ens estan encolomant en els darrers temps, eliminant assignatures bàsiques, suprimint ajuts, aules d’acollida i tota mena de recursos per estimular l’aprenentatge, i augmentant les ràtios d’alumnes per aula (al temps que disminueixen el professorat), especialment en aquells centres en què més es necessiten. Què pretenen amb això, formar salvatges? Els robots de La guerra de les galàxies poden acabar tenint més sensibilitat si seguim per aquest camí. Se suposa que es tractava de formar nens que en el futur fossin ciutadans feliços i solidaris.
El recurs a la censura, més o menys encoberta, és un altre d’aquests detalls dels quals en tenim moltes mostres en els darrers temps. La majoria no caben en aquest article; per això ens limitarem a recordar-ne dos de molt recents: en primer lloc, els intents d’il·legalització de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i processament de Forcadell, acusant-la de ser “colpista”, fent una inversió de papers que és tota una meravella de manipulació: no deixa de ser paradoxal que aquells que neguen el vot acusen de colpistes els que intenten lluitar per la democràcia. Intentar criminalitzar tot un moviment ciutadà que reuneix milers de persones i és capaç de liderar 13 actes que agrupen milions és un gran error que pot tenir un gran efecte bumerang (com ho demostra el gran allau d’altes a l’ANC després de fer-se pública la petició d’il·legalització). Perquè es pot il·legalitzar un partit i processar uns líders polítics, però il·legalitzar i processar la ciutadania és un veritable disbarat. En segon lloc, no voldria acabar sense fer referència a un cas de censura encoberta més local, però no per això menys significatiu, com és el de l’11è Festival de Sopes del Món Mundial que se celebra des de fa 11 anys a Nou Barris, a la marquesina de la Via Júlia. La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament ha editat sempre la propaganda d’aquest acte, excepte aquests dos últims anys, en què s’ha mostrat en desacord amb el contingut i amb el logo de “Nou Barris cabrejada diu prou!”. L’Ajuntament, amb els diners municipals (que són de tothom) només imprimeix allò que li agrada. Crec que tampoc no calen més comentaris.
Encarna Laguna
“A LES BARRIADES!”
EN LA CHINA DE MAO
15
UNA FAMILIA REAL ESPAÑOLA habilidades extravagantes o conocimientos de idiomas. El Concurso Real: Esta posibilidad es la que ofrece más variantes y a la vez es la más divertida. Si queremos apostar por el conocimiento y la culturilla general optaríamos por el “¿Quién quiere ser Rey?” Con preguntas extraídas del “triviados”: ¿Cuál es la capital de Uruguay? ¿Qué alimentos no tolera un celíaco?, o ¿cómo se dice bombero en inglés?
Ni monarquía ni república. España necesita una familia representativa de turno, con un mandato acotado a un año natural, al cabo del cual, sea sustituida por otra familia. Un funcionamiento similar al que tienen las comunidades de vecinos, que cada año rotan su presidencia. De esta manera conseguiríamos una auténtica familia real que representaría a una gran parte del pueblo soberano, contrariamente a lo que sucede ahora ¿o es que existe alguna familia similar a la Borbónica en nuestro país? ¿quë otra dinastía goza de una vida resuelta nada más nacer? ¿por qué los borbones sí y los Pérez, los Rodríguez, o los Jiménez no? ¿qué otros intereses pueden defender esa panda de vividores dinásticos que no sean los suyos propios y los de sus cortesanos? Desde la tribuna de honor que me ofrece “A LES BARRIADES”, quiero presentaros un modelo en el cual, más tarde o más temprano, todas las formas de vida, creencias, sensibilidades, ideologías etc... quedarían representadas en las más altas instituciones públicas y se convertirían, de facto, en nuestros mejores emba-
jadores. Sí, ya sé lo que estáis pensando ¿y cómo se elegirían a estas personas? JA, JA, JA, (permitirme la carcajada) ya lo había pensado. Aquí os detallo algunas posibilidades (aunque estoy abierto a nuevas sugerencias): El Sorteo Real: Para hacer de esta elección algo rápido, totalmente imparcial y de bajo coste, se podría compaginar con el sorteo de navidad (garantizaríamos audiencia). También se podrían barajar otras opciones como elegir un número de las páginas amarillas al tuntun. El Internauta Real: Podríamos también elegir a nuestra familia Real entre los twitteros con más followers, los blogueros más activos y divertidos, los instagramers con menos fotos de pies en la playa o los perfiles de facebook que cuenten con más “me gusta”. El Videocurrículum Real: Esta fórmula concede a los aspirantes iniciativa en la autocandidatura. Estos podrían colgar sus videos en youtube mostrando sus cualidades artísticas,
Otro formato: El “Gran Reyrmano” donde las familias aspirantes se encierran en una casa y se someten a pruebas dignas de una gincana de 5º de primaria mientras se lían entre ellos, alguna aspirante reconoce haber ejercido la prostitución y otro se masturba usando la técnica del edredoning. Si nos viéramos ante una gran avalancha de candidatos podríamos poner en marcha el “Humor Realillo” una versión Real del gran “Humor amarillo” donde los aspirantes se podrán dar de bruces contra puertas de madera, dejarse los piños en las “zamburguesas flotantes” o desnucarse tratando de librar los “rollitos de primavera”. Pero si lo que queremos es una familia real que sepa guardar la compostura, gente sobria, que mejor que “No te rías que hay que jurar el cargo” donde los aspirantes se someterán a los chistes de Pedro Reyes, los monólogos de Leo Harlem o el inglés de Ana Botella!!! Si amigos, como veis está todo pensado ¿cómo? ¿las chonis y sus chorbos? Mmm... muy fácil! Reyes, Reinas y Viceversa!... Seguiremos informando.
Julinhos Braun
15