LA TIRA D’EN ZEJU
OCTUBRE-NOVEMBRE
EDITORIAL Muchas veces me cuestiono qué demonios es el arte y, la mayoría de las veces, me viene a la cabeza una imagen que se me quedó grabada hace tiempo: no sé cómo llamarle, una hez, 2 una caca, un mojón (no sé qué queda mejor o peor) flotando en una pecera de aquellas redondas encima de un pilar en medio de un museo y una señora que se lo mira toda curiosa (obra del escurridizo Banksy). Sencillamente, me encantó esa imagen, porque la hemos sentido tantas veces, ¿verdad? Estar enfrente de una obra en un museo y no saber qué mierda es aquello que estamos mirando. ¿Por qué es arte el arte que no se entiende? ¿Es arte el arte que no dice nada? ¿O el que no nos hace sentir nada? ¿Un cuadrado naranja metido dentro de un cuadrado rojo es un amanecer que vale millones de dólares (como los cuadros de Rothko)? Preguntas sin respuesta o con una respuesta por cabeza pensante. Pues para debatir todas estas pajas mentales y para sacar fuera nuestras capacidades creativas, el colectivo de Prosperit’Art se ha vuelto a reunir para meter el proyecto en una coctelera, darle unos meneos y parir un nuevo
ciclo artístico. El Prosperit’Art ya no va a reducirse a una jornada en que unxs cuantxs locxs aparecen por la Pestaña, pintan las paredes del casal, pintan los maceteros de los árboles, dibujan un piano en los bancos cementosos, maquillan las caras de quienes se dejan, fotografían a quien se pone por delante o enseñan a hacer girar el torno de cerámica (para ser solo un dia no estaba nada mal). Ahora este colectivo pretende hacer cada mes una locura: 9 meses, 9 artes. El sábado 29 de septiembre, la vamos
a liar parda en la plaza. Habrá graffitti, danza, música, teatro, cine... Estructuras extrañas invadirán la plaza, fusionaremos diferentes disciplinas y diferentes mentes para ver qué resulta de este cóctel. Este día también pintaremos las paredes del casal, ya que hemos abierto un concurso de pintura mural. Así que animaros a participar y presentar vuestros bocetos. En el interior de esta revista están las bases del concurso y un montón de cosas más que vale la pena leerse.
2
3
“A LES BARRIADES!”
ATENCIÓN, TENEMOS NUEVA SECCIÓN!! NO ME PISES EL FREGAO! TRANS TORNEM EL CARRER!!!? Otro año más, octubre llega lleno de acciones, talleres y manis reivindicando la libertad de género y la intención de acabar con el sistema patriarcal y su violencia. ¿Y por qué este mes y no otro? Pues no hay más lógica que fue el mes en el que se aprobó el DSM-V, que no es más que la biblia de todx psquiatra y psicólogx que se preste. Es en ese librako donde están catalogadas todas las enfermedades mentales con todas sus sintomatologías y tratamientos. Entre ellas se encuentra la disforia de género, definida como “personas que creen o les parece
que tienen una contradicción entre su identidad sexual en contraposición de su sexo biológico”. Lo que se pretende es eliminar de esta lista de enfermedades mentales, esta incoherencia que tienen algunas personas con su género-sexo (el primero construcción social, el segundo biológico) como se consiguió hacer con la homosexualidad en el 1973. Desde el transfeminismo se entiende que es la sociedad la que está enferma al obligar a las personas a encasillarse en el binomio hombre-mujer, ejerciendo violencia a aquellas personas que no se sienten cómodas en el sistema de género tradicional. En realidad, el estado y los sistemas legales tienen un interés en mantener este sistema bipartidista sexual, pero lo
hacen contra natura, ya que biológicamente hay muchas gradaciones de lo que va de hembra a macho. Algunos científicos dicen que mínimo hay 5 sexos. ¡Te quedas de piedra cuando lees esto y todos tus esquemas se vienen abajo! Pero ¿dónde está esa gente? Pues ese 4% de personas con cuerpos hermafroditas o intersexuales son intervenidas desde el momento del nacimiento con tratamientos quirúrgicos invasivos y tratamientos hormonales para que se adecuen, sin llamar la atención, al binomio hombre -mujer impuesto por la sociedad. ¿Acaso no es eso violencia?
Por ello y mucho más debemos seguir luchando por la apropiación de nuestros cuerpos e identidades y para que podamos ser Manolo y tener tetas o que Virginia y su paquete entre las piernas pasee por el parque sin que la gente les llame enfermxs mentales. Básicamente, que cada persona sea lo que quiera ser, construya su vida de la manera que crea más coherente y sea dueña de su cuerpo para hacer lo que quiera. Más info de las actividades y asambleas en http://octubretransbcn.wordpress.com/ ¡Contra la patologización de las identidades, autogestión de los cuerpos y los deseos!
Iria
3
RODALIES
OCTUBRE-NOVEMBRE
SANT ANDREU JA TÉ CASAL DE BARRI El 31 de juliol, l’últim dia del curs passat –en plan Indiana Jones agafant el barret per sota de la porta–, la Federació d’Entitats Ateneu l’Harmonia va signar el Conveni amb l’Ajuntament de Barcelona per a gestionar el Casal de Barri del veí poble de Sant Andreu de Palomar fins el 31 de desembre de 2015, en el marc de la Gestió Ciutadana. La valoració de la federació d’entitats és positiva: “Sant Andreu guanya un espai que necessitava de manera urgent per a poder realitzar activitats culturals i associatives”. Però no s’ha
guanyat la guerra per l’Harmonia, només una batalla important: “El Conveni recull en gran mesura el projecte que l’Harmonia tenia per aquest equipament, però té elements que caldrà millorar en futurs Convenis post 2015”. La federació, conscient d’aquest equilibri precari, assegura que: “En tota negociació cal fer concessions però volem destacar que en cap cas s’ha desdibuixat la idea de Gestió ni el Projecte amb el que ens vam comprometre amb el Poble de Sant Andreu”. L’Harmonira recorda que aquesta pugna entre el consistori i el poble andreuenc va començar fa
vuit anys i que: “Hem hagut de lluitar contra elements molt poderosos que han utilitzat tots els seus instruments per evitar el que precisament avui estem celebrant. Hem patit maniobres i maquinacions de molt baixa estofa indignes tenint en compte de qui les promovia i amb quina finalitat ho feia”. Ara el Casal ja és obert i en funcionament. L’Harmonia el defineix com: “Un punt de trobada on fer-nos forts i fortes, on establir sinergies, on acollir i amplificar propostes socials i culturals, on repensar i reformular el model de ciutat, on la cultura interpel·la i esdevé eina de transformació individual i col·lectiva” i emplacen a la gent “a prendre part dels diferents mecanismes de participació que donen sentit a aquest projecte: comissions de treball (programació, comunicació, participació, sostenibilitat, etc.) i Espai Ateneu, entre d’altres”. La primera sessió de l’Espai Ateneu es farà el 23 d’octubre a les 20h. Es tracta d’un “espai obert a totes les persones i entitats vinculades al territori que vulguin treballar i debatre al voltant del funcionament de l’equipament”. Aquest mes d’octubre ja comencen les activitats del Casal i els diferents cursos i tallers trimestrals, entre els quals podreu trobar Iniciació al circ, Teatre social, Dansa zingara, Cuina vegetariana, Retoc digital amb Photoshop o Italià a través de la seva cultura. El Casal de Barri de Sant Andreu es troba a l’edifici C del recinte de la Fabra i Coats, al carrer de Sant Adrià número 20. Està obert de dilluns a dissabte, de 10 a 14h i de 16 a 22h. El telefon és el 93 256 60 85, el mail és informacio@ casalsantandreu.cat i la web és www. casalsantandreu.cat.
Ru
4
5
“A LES BARRIADES!”
PROSPE
CRÒNICA DE LA VISITA A LA RESIDÈNCIA DEL CARRER MOLÍ
4
El passat 22 de setembre, l’Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat i l’Associació de la Gent Gran de Prosperitat vam poder fer una visita a la Residència del carrer Molí. Una residència que porta tres anys tancada. Una demanda, la de la visita a l’equipament, que vam demanar per primer cop al gener de 2014, ara fa 9 mesos. El resultat de la visita és agredolç. La part dolça de la visita va ser la constatació de la qualitat del centre: habitacions individuals, divisió per plantes de 20 persones amb menjador i sales per planta -que hauran de permetre una organització en funció dels graus de dependència de les persones residents- el gimnàs i sala d’actes, etc. És una prova de la qualitat dels equipaments públics. Si algú mai ha tingut la mala sort de visitar les residències privades de l’Eixample -conegudes com a “pisos de l’Eixample”- que tant van proliferar als anys 90, es convencerà que aquesta residencia pública és, com a mínim pel que fa a les instal·lacions, una bona residència. Caldria doncs avançar en la generalització d’un model públic de serveis d’atenció a les persones dependents, que passa, entre d’altres coses, per augmentar els equipaments i serveis públics destinats a aquesta població. Dit això, ve el moment més amarg de la visita, quan el responsable polític de Serveis Socials que ens va fer la visita i la regidora del districte de Nou Barris, Irma Rognoni, ens van desvetllar els plans per a l’obertura de la Residència. En primer lloc constatem que la Residència es podria obrir de forma immediata, doncs les instal·lacions estan acabades i el mobiliari instal·lat. Estan fins i tot els matalassos i els quadres que guarniran les parets. No obstant això, la
residència obrirà entre els mesos de febrer i març del 2015. La sorpresa és que una residència que havia de suposar 100 places noves per a la ciutat més unes 25 de Centre de Dia, finalment només crearà 30 places noves. Cal, però, matisar les dades. Està previst que es facin obres a la residència pública Layret,
la Prosperitat, passem a una situació de 60 més 30. Ni tan sols s’obre tota la capacitat de la residència. ¿Per què no obrir al 100%? ¿Per què només 90 places útils? ¿Per què no sabem res de les places de Centre de Dia? No és una qüestió de manca de pressupostos, és una qüestió de prioritats polítiques. I les persones dependents i les seves cuidadores sembla ser que
3
de l’Eixample, i que per tant els 60 residents d’aquella residència es traslladaran durant un any a la residència del carrer Molí. I, l’Ajuntament pagarà dels seus pressupostos 30 places noves a la residència. La raó: era “l’única forma” d’obrir la residència. El cabreig de l’AV de Prosperitat no és en contra de la qualitat de vida i el benestar de les persones residents a Layret. Tot el contrari. En una ciutat que té 7.700 persones en llista d’espera per entrar en una residència, és inadmissible que el govern de la ciutat i la Generalitat de Catalunya renunciïn a l’ampliació de places. De tenir 60 places de Layret més 100 de
no ho són. El compromís és que en un any les persones de Layret tornaran a la seva residència. Però l’AV torna a sospitar. La residència Molí porta 3 anys tancada… ¿Qui ens assegura que el termini d’un any és cert? Si ens asseguren que ara només hi ha diners per crear 30 places noves: ¿qui ens assegura que al 2016, quan la residència de Molí hauria d’estar a ple rendiment sí que hi tindran el pressupost disponible per obrir-la a ple rendiment? La solució que proposen sembla més una maniobra de cara a les municipals del 2015, per poder incloure com a compromís assolit
4
OCTUBRE-NOVEMBRE l’obertura de la Residència del carrer Molí. Els veïns i veïnes de la Prosperitat ens vam concentrar a la sortida de la Residència en finalitzar la visita per protestar per tots els ajornaments i la nefasta gestió per part del distric-
te d’aquests últims 3 anys. Fa molts anys que Prosperitat demana una residència conscient que és un equipament públic necessari per a la millora de les condicions de vida de les persones. Fa tres anys que reclamem l’obertura de la Residència de Molí. La solució ràpida ens sembla un nou
ARBRES DE PROSPE: SAPINDAL
Nom científic: Koelreuteria paniculata Nom català: Sapindal de la Xina, Arbre dels fanalets Nom castellà: Sapindal de la China, Jabonero de la China, Árbol de los farolillos És un arbre ben representat als carrers de Barcelona. El seu origen el trobem a l’est de la Xina.
despropòsit del govern del districte i de la ciutat.
AVV Prospe
C. Baltasar Gracián, 24-26 www.prosperitat.orgav prospe@prosperitat.org
SI VOLEU EL
13e SANT XIBECO... VENIU A ORGANITZAR-LO!
El nom Koelreuteria ve del botànic alemany Koelreuter (segle XVIII), un dels primers estudiosos del pol·len, la fecundació i les hibridacions. Totes les seves parts contenen saponina, una substància amb propietats semblants al sabó, i es creu que es podria haver fet servir per fer la bugada. El seu creixement és mitjà. La seva floració en forma de raïms de raïms (panícules), no arriba a la primavera, sinó que ho fa a l’estiu, pel juny i juliol. Les flors són d’un groc intens, formant penjolls molt ramificats. Les flors donen pas als fruits, uns receptacles de textura semblant al paper. Són
inflats, amb tres angles, punxeguts i amb la base arrodonida. Primer de color verd i quan estan madurs, marrons. Dins tenen tres llavors negres, de la mida d’un pèsol. Molts fruits aguanten tot l’any a l’arbre i hi destaquen a l’hivern, quan l’arbre ha perdut les fulles. Són una forma segura per identificar-lo. Als carrers del barri en tenim un sol exemplar, tocant les parets de l’Institut Sant Andreu, al carrer Badosa. N’hi ha dos més, al pati de dalt del Col·legi Prosperitat.l!
Joan i Mercè Fotografia: Alberto
Cada any quan la tardor s’acosta hi ha una pregunta que podria ser “trending topic” a Prospe i rodalies: #quanescelebraSanXibeco? La resposta sempre és: tercer cap de setmana de novembre. Cosa que vol dir que aquest any serà el 14, 15 i qui sap si el 16 de novembre. Però fins que no arribin les dates, hi ha feina per fer. Per això i fins al 14 de novembre, la Comissió de Sant Xibeco es reuneix al Casal de Joves de Prosperitat. Sant Xibeco, com la política, necessita una regeneracióJ! Així doncs, esperem veure cares noves a la comissió. La propera reunió serà el 2 d’octubre a les 20:30h al Casal de Joves. Us hi esperem a tots i totes, San Xibeco us necessita!
Comi Sant Xibeco
6
“A LES BARRIADES!”
99barris imatge
OCTUBRE-NOVEMBRE 5
FOTODENÚNCIA: CONTAMINACIÓ LUMÍNICA? I
5
sembla que li he trobat el gust a denunciar, criticar... I ja que l’Ajuntament en teoria ha de vetllar per a tots els veïns i veïnes aquest cop toca una estirada d’orelles per la il·luminació de la plaça de la República, també coneguda com a la Plaça Llucmajor. Fa pocs dies tornava a casa a peu gaudint de la frescor de la nit i, renoi!, al passar per la plaça la bonica escultura de la República havia desaparegut. Però no! Després de fixar-m’hi molt vaig poder quasi veure-la! Gràcies a les llums dels cotxes que vàrem passar, que sinó... Bé, senyors del districte, ja sabem tots que no sou molt de la corda republicana, però bé, penso que una de les escultures més boniques del barri mereix uns quants wats de lluminària, no? També cal destacar que la foto és del passat 8 de març, dia de la dona treballadora, en el qual les dones i molts veïns i veïnes del barri vàrem fer una jornada històrica per rebutjar la llei que vol aprovar el govern del PP.
RACONS DE BARRI En aquest número us presento l’aspecte actual del Rec Comptal al seu pas per Vallbona. En una de les meves passejades per 9 Barris vaig anar a petar a aquest bonic entorn. Si, a mi va agradarme prou, encara que ara per ara és un entorn força deteriorat i mal cuidat encara hi podem trobar un aiga ben neta i fauna autòctona.. Ànecs (bé, només en queda un), crancs de riu i.. rates!! al primer cop d’ull vaig pensar, il·lús de mi, que eren llúdrigues o castors pirinencs, però no, eren rates grans com a porquets! La fotografia esta feta amb una clàssica Holga 120CFN i amb un rodet “Redscale” del que en blanc i negre no en poden notar l’efecte “post-nuclear”. En aquesta ocasió la fotografia està feta amb una càmera Braun Paxatte dels anys 50 cedida per uns veïns ;)
7
x Joan Linu
“A LES BARRIADES!”
IAIO FLAUTA INFORMA
EL BUEN BURGUÉS CATALÁN (O ESPAÑOL, QUE TODOS SON IGUALES) Todo buen burgués catalán que se precie ha de ser del Barça, muy patriota, ser ferviente católico, ha de ir a misa, tener muchos hijos (que así lo quiere Dios y el aborto es pecado) y tener sus dineros en cuentas en Suiza, Andorra o cualquier otro paraíso fiscal para no tener que pagar impuestos, que eso es cosa de asalariados, pensionistas, funcionarios y demás plebe. Además se corre el riesgo de que esa gente deje de ver la caja tonta, se ponga a pensar y acabe por querer socializar esos millones que con tanto afán ha ido ganando y acumulando con sus trapicheos varios. Pero además, este buen burgués, católico, amante de la familia y gran patriota ha de ejercer la erótica del poder y tener una querida. Y mira por dónde el “molt honorable” Jordi Pujol, president de Catalunya durante 24 años, también tenía una querida, de nombre María José B. Esta dama, al parecer despechada porque al pedirle algún capricho al “molt honorable” éste le debió soltar aquello de “¡ara no toca!” y en venganza, se dedicó a pasarle a la policía española información clave sobre los negocios sucios de la familia Pujol y de otras familias de la burguesía catalana con cuentas secretas en paraísos fiscales. Estos datos fueron cruzados por la policía con los datos facilitados por un ex empleado bancario que destapó un listado de defraudadores y les dio credibilidad. Además, una ex amante despechada con tanta información de alcoba puede ser más peligrosa que una mina olvidada en un sendero. Tarde o temprano estalla.
La burguesía sólo tiene una patria, que es aquella a la que evaden sus capitales y esas élites políticas y financieras, sean del PP, PSOE o CiU han contribuido a taparse unos a otros sus negocios sucios y corruptelas, no en vano Jordi Pujol fue nombrado hace unos años “español del año” por el diario ABC, y sostuvo una historia de amor, en este caso sólo política, con José María A. (Aznar, al que debió enseñar catalán
para que lo hablara en la intimidad). Y es en estos momentos en que nos encontramos ante una enconada lucha por una nueva redistribución del poder entre las élites políticas y financieras, que por parte de la burguesía catalana se ha planteado en el terreno de la cuestión nacional, pensando que ahí tenía todas las de ganar, al mismo tiempo que le permitía colocar el árbol de la independencia delante del bosque de las políticas de recortes y desmantelamiento de lo público, frenando así la considerable contestación social que se había generado, y es en
9
5
7
5
estos momentos en que el fantasma del derecho a decidir asusta a las élites españolistas, cuando todos los trapos sucios de quien fue considerado “hombre de estado”, y su avariciosa familia, colaborador necesario de todas las políticas antisociales de los gobiernos del PP y PSOE, son aireados profusamente por quienes antes le ensalzaban para así intentar torpedear el proceso soberanista. Que esta sórdida historia de corrupción de un clan de la política de Catalunya (toda la familia en pleno está pringada) sea aireada principalmente por el PP, partido del Gobierno, que cuenta entre sus filas a una legión de corruptos, gentes como Bárcenas, Jaume Matas, Enrique Crespo, Rafael Blasco, Fabra, Camps… y, en fin, un largo etcétera que necesitaría toda la revista para enumerar, no deja de tener su coña: es como si la sartén le dijera al cazo “aparta que me tiznas”. Tampoco se libra del oprobio la otra pata del sistema bipartidista, el PSOE, con un historial de corrupciones también largo de enumerar y reinando sobre todos ellos la monarquía borbónica, coronada de cuernos y tapizada de negocios sucios. En fin, que España es un enorme y lamentable remedo del Patio de Monipodio, así llamado en honor a su dueño, sede de la cofradía de ladrones y tunantes de Sevilla en la obra de Miguel de Cervantes “Rinconete y Cortadillo”, pero sin el encanto de los personajes de esa inmortal obra.
Juan García8
10
CASALEANDO
OCTUBRE-NOVEMBRE 10
PROSPERIT’ART 2014-2015 BASES DEL CONCURS DE DISSENY DE LA FAÇANA DEL CASAL DE BARRI PROSPERITAT 1. OBJECTE DEL CONCURS: Es tracta d’un concurs de pintura mural, a l’aire lliure i sense cap estil predefinit. L’objecte del concurs consisteix a elaborar un esbós d’un mural que representi la pluralitat i diversitat del barri de Prosperitat. La convocatòria té com a propòsit, a través del talent dels artistes, l’execuciód’un mural i la producció d’obres d’art públiques amb la implicació dels artistes i la societat en general. 2. TEMA: Lliure, complint amb els següents objectius: -valor social: posar en valor la diversitat i pluralitat del barri. -valor estètic: millorar la presència de la façana del casal de barri. És imprescindible que apareguin: el nom de “Casal de Barri Prosperitat”, el logo de 9Barris Cabrejada. Es valorarà positivament si: es representen els valors d’autogestió, suport mutu, lluita social, diversitat cultural i vida associativa propis del casal i del barri. - es representen breument i es donen a conèixer els diferents col·lectius, penyes o entitats del barri a través dels seus logos (la revista “A les Barriades!”, Prospebeach, 9Barris Imatge...). - les imatges promouen un oci infantil de qualitat (tenint en compte que hi ha molts infants al casal i a la plaça). L’estil i tècnica de la pintura serà lliure i els treballs que es presentin hauran de ser inèdits. No s’admetran treballs amb continguts violents, obscens, sexistes, homòfobso xenòfobs.
3. TERMINIS: - Presentació d’obres: Els treballs hauran de presentar-se a la secretaria del Casal de Barri Prosperitat abans del 5 de novembre (de 10 a 13h i de 17 a 22h). - Exposició de les obres finalistes: del 10 al 29 de novembre. - Comunicació de l’obra finalista: el dia 15 de novembre del 2014, es comuniqués l’obra seleccionada per correu electrònic i telèfon. - Realització del mural: dissabte 29 de novembre del 2014.
ja que la comissió de Prosperit’Art pot facilitar l’ajuda d’artistes per realitzar l’obra.
4. PARTICIPANTS: Podran participar qualsevol artista que així ho desitgi.
Els i les muralistes es comprometen a: - mantenir l’obra durant (els 2 anys) d’exposició de la mateixa. El Casal facilitarà el material necessari per la seva restauració, si s’escau. - permetre la difusió de la seva obra.
5. PRESENTACIÓ D’OBRES: És necessari presentar: - l’esbós del treball a realitzar en cas de ser seleccionat. Aquest ha de ser originals, en color i presentat en un A3. (S’adjunta plànol de l’espai del mural, perquè es tinguin en compte proporcions, portes i finestres). - En la part posterior de l’esbós s’ha d’indicar el pseudònim de l’autor/a. S’ha d’adjuntar un sobre on posarà el pseudònim del/ de l’autor/a en la seva part externa i en el seu interior: el pseudònim, nom i cognoms, telèfon mòbil, i.mail i material necessari per dur a terme el treball sobre el mur. *En el cas de menors d’edat, autorització del pare, mare o tutor/a legal per a la participació en aquest certamen. 6. REALITZACIÓ DE LES OBRES: La plasmació de la idea es durà a terme el dissabte 29 de novembre emmarcada dins del festival d’art Prosperit’Art 2014. La persona guanyadora ha de comunicar si pot dur a terme la plasmació de la idea al mur. Si té un grup amb el qual compta per dur-la a terme o si necessita de col·laboració,
7. COMPROMISOS. La comissió de Prosperit’Art es compromet a: - al sanejament de les façanes abans de la realització de les obres. - facilitació de la pintura utilitzada i dels materials fungibles (pots, filtres, brotxes, pintura, etc...). - a que l’obra es mantingui un mínim de 2 anys.
8. LA RECOMPENSA - La plasmació de la idea guanyadora a la façana del casal amb la possibilitat de signar l’obra. - La facilitació dels materials necessaris per dur-ho a terme. - Lliurament de reportatge fotogràfic de l’obra i el seu procés de creació. 9. EL JURAT: La Comissió de Prosperit’Art, l’Assemblea Gestora del Casal de Barri Prosperitat i la votació popular dels/les usuaris/es del Casal. El jurat pot declarar desert el concurs. 10. DEVOLUCIÓ DELS TREBALLS: Els treballs no premiats podran retirar-se a partir del desembre de 2014. 11. CONFORMITAT La participació en aquest concurs implica la plena conformitat i acceptació de les bases del mateix, així com de les decisions preses pel jurat i la seva interpretació de les bases. L’incompliment de qualsevol punt recollit en aquestes bases pot comportar la retirada de l’artista.
“A LES BARRIADES!”
ANTI-FOLK?
DELIRIO MUSICAL
Quizás tu oído enajenado por el hilo musical de radios y televisión de índole comercial, no te ha permitido escuchar con claridad la que se venía encima, pero del todo es cierto que de unos años para acá la escena musical alternativa ha experimentado unos cambios radicales tan extremos que incluso podrían llegar a parecer pactados. Cuando hace tan solo siete años un servidor decidía iniciar una carrera en solitario destinada totalmente a la perdición, no se podía imaginar que en cuestión de meses la proliferación de cantantes solistas y bandas que, recicladas, volvían a la vieja escuela de las guitarras acústicas, se convertiría en todo un revuelo llamado para algunos Punk acústico, Punk autor o el último gran descubrimiento por mi parte (y digo último porque parece que he sido la última persona en enterarme): el Anti-Folk. Pero ¿¿qué es esta mierda de la cual una cabeza normal deduciría algo tan simple como… en contra del folk?? Pues bien, amigos y amigas de esta humilde sección, el Anti-Folk nació como no podía ser de otra manera en los jodidos EEUU, fruto de la recuperación por parte de las bandas, en su mayoría, de Punk, Hardcore y Rock and roll, de la vieja escuela folk donde predominaban los mensajes revolucionarios y cargados de historias reales donde se hablaba del barrio, de la pobreza en las calles, de largas autopistas hacia el cielo y de jóvenes anarquistas perseguidos por la policía norteamericana en medio de paisajes urbanos y de llanuras interminables donde colarse en los trenes era la única salida. Hablamos obviamente de leyendas del folk como lo han sido y lo son Woody Guthrie, Jonhy Cash o los inicios de Bob Dylan. Una generación que inspiró a otras muchas y que después de décadas ha hecho de manera inesperada hincapié en estos tiempos de ira y crispación. Y quizás por ello, por esta ira y crispación de
la cual muy poco debemos presumir, tantos y tantos lugares en el mundo han hecho que la gente se colgara una guitarra al cuello y gritara a bocajarro todo lo que le pasaba por la cabeza, y si a esto le unes el hecho de la falta de lugares donde poder tocar y el cierre por parte de los ayuntamientos de muchos espacios musicales, el resultado es claro. Con una guitarra puedes cantar caminando… Pero como siempre esta influencia tiene diferentes matices según el lugar donde tiende a desarrollarse y Catalunya, Madrid o Euskadi tienen sus propios protagonistas. Quisiera recordaros que esta sección es para que conozcáis nuevas propuestas y es obvio que no hablaré de cantantes que gozan ya de un reconocimiento
masivo, sino que hablaré de amigos/ as y gente que grita alto y claro. Señoras y señores no sé si Punk autores, rockeros, o anti folkies pero claro está que sus mensajes dan un aire nuevo a la sociedad tal cual la vemos: os presento a Pedro Batalla, Pogo sobre mi madre, Petaluda en Elm street, Pogo del Organillo, OSkar con K, Paradoxus Luporum, Típico pero cierto, P.I.B, Bicho Bola, Pelax, Javier Primperan, Protestango, Homlessheart, Aitor Nieve, El sobrino del diablo, La Otra, Lua, A.N.A, Paso a Paso, De espaldas al Patriarcado… y un etc. infinito de mensajes solidarios, de compromiso con algo tan simple como el vivir, el vivir peleando! SALUD!
Mathius Punk
culturilla
OCTUBRE-NOVEMBRE
cultura de guerrilla EL TEST DE BECHDEL Hola companyes i companys! Hoy les hablaré del test de Bechdel, o “The Rule”. Es un sistema para evaluar la brecha de género en películas, obras de teatro, libros, etc. Se popularizó en el cómic “Unas lesbianas de cuidado”, obra de Alison Bechdel. De ahí su nombre. La primera aparición del test fue en 1985, en una tira cómica llamada “The Rule”, que apareció en la página 22 del cómic original de “Unas lesbianas de cuidado”. El método de evaluación En la tira cómica “The Rule”, uno de los personajes dice que ella acepta ver una película si cumple con los siguientes requisitos: 1- En la película salen, al menos, dos personajes femeninos. 2- Dichos personajes se hablan la una a la otra en algún momento. 3- Dicha
conversación trata sobre algo que no sea un hombre (no limitado a relaciones románticas, por ejemplo: dos hermanas hablando de su padre no pasaría el test). Una variante del test también exige que las dos mujeres sean personajes con nombre. Estas tres simples reglas, si se aplicaran a la inversa, es decir a los hombres, darían como resultado que la práctica totalidad de las películas pasarían el test. Por el contrario, si se aplica con las mujeres, resulta sorprendente la cantidad de películas que no pasan el test. Desde su surgimiento, ha pasado a generalizarse como una forma sencilla de poner de relieve la poca presencia femenina en la industria del cine y como se margina a la mujer en todos los ámbitos sociales. Existen numerosas webs de crítica de cine y
LEETE UN LIBRO “EL PROSTÍBULO”
Andreu Navarro. Ed. Libros en Su Tinta. Otubre 2014. Barcelona. “El prostíbulo”, la nueva novela de Andreu Navarro, nos da una imagen sórdida de la alta burguesía española, su tradicionalismo trasnochado y basado en las apariencias y su transición a la nueva economía de mercado, el culto al cuerpo de una sociedad hedonista y absurda. Antonio, el protagonista de la novela, hereda un imperio económico y pese a que no sabe qué hacer con el dinero, se apresura en quitarse de en medio a su madre y hermano para poder hacer con su vida y dinero lo que bien entienda. Un día se le ocurre montar un prostíbulo en un satélite orbital. Al final, entre fiestas, conflictos de clan y reuniones de empresa, no se sabe si el prostíbulo es exterior o puramente mental. Una visión despiadada de la España más reciente.
Arthur Calvet
proyectos feministas que realizan listas de las películas que no pasan este test. Algunas de ejemplo: La trilogía de “Star Wars,” la saga de “El señor de los anillos”, los “Cazafantasmas”, “El gran Lebowskyi” (mi peli preferida, ouch!), la saga “Piratas del Caribe”, “El Padrino”, “Top gun”, “Men in black”, la serie, “Desayuno con diamantes”. Ahora que se acerca el ‘Sólo para cortos’ o cuando montemos un cine a la fresca o cuando nuestros niños quieran ir al cine o ver una película en casa, deberíamos hacer un pensamiento. ¿Queremos ver esas películas? Debemos exigir igualdad en todos los ámbitos de nuestra vida.
Sol Arenas
9
“A LES BARRIADES!”
OCTUBRE-NOVEMBRE
MENJANT-NOS EL COCO CRISI I CULTURA Crec que tothom estarà d’acord en el fet que els moments actuals són mals moments per a la cultura. Els indicis així ens ho fan entendre: reducció de pressupostos a tots els nivells de l’administració, teatres sense espectadors, galeries d’art que ja no pinten res, biblioteques sense llibres, llibreries tancades, escoles de dansa que deixen de dansar, escoles de música i sales de concert que acaben emmudint... La suposada crisi ataca especialment els espais culturals i les persones que hi treballen. Després d’haver disparat de manera brutal l’IVA del cine, del teatre, de la música i dels museus, descarregant així un cop sense precedents a la indústria cultural, el Gobierno desemboca definitivament, amb els seus nous projectes de retalls pressupostaris, en alguna cosa que només pot ser qualificada de deserció institucional de la cultura: dóna la sensació que intenta portarnos cap a un model de cultura absolutament privatitzada... No estem parlant només d’una mala gestió, sinó d’una operació conscient per la qual es pretén abaratir la cultura i, quan ja no valgui res, vendre-la al sector privat. La darrera tongada d’arguments l’acabem de veure amb el Partit Popular encapçalant la Croada contra tot allò que faci tuf de cultura (i encara més si parlem de cultura catalana), amb la manipulació de considerar-la un luxe innecessari i mesurar-la únicament en termes de rendiment econòmic, de beneficis. És evident que la cultura té un impacte en l’economia, però la seva principal funció és promoure, fomentar i activar la capacitat creadora i innovadora de totes les
persones, cosa que comporta un gran benefici col.lectiu, més enllà de l’entreteniment fred i superficial que ofereixen la televisió i les noves tecnologies com a mitjans bàsicament consumistes. El debat, en aparença simplement terminològic, sobre si hem de parlar de cultura o de simple entreteniment, no és gratuït; en un moment de retallades generalitzades, la degradació del terme cultura justifica una tisorada general cap a ella, amb un senzill i fal.laciós argument: més val que mori un teatre, o un cinema, o una biblioteca, un museu, que no pas un hospital (que, per cert, morirà igualment). Paral.lelament a aquesta degradació del sentit de cultura, s’ha produït un cert aburgesament del públic: ja fa temps que es van acabar els temps de risc per part de l’espectador que molts cops prefereix pagar més i anar als centres grans, els teatres “de sempre”, abans que explorar el que li ofereix, per exemple, el món dels petits teatres, que, per cert, malgrat ser cada cop més pobres econòmicament, són cada vegada més rics pel que fa a oferta (quantitativa i qualitativa). D’altra banda, hi ha la qüestió del silenci dels anomenats sectors culturals, dels professionals de la cultura davant la crisi. No estem parlant d’un silenci reflexiu, es tracta de la vana esperança que callant potser a mi no em tocarà plegar, de l’autoconsciència d’inutilitat de la pròpia cultura, de la dimissió davant els valors que representen les manifestacions culturals. Estem parlant d’una cultura còmplice, domesticada... És un silenci que porta a la desesperança: sense la cultura, del tipus que sigui,
no hi ha futur, futur compartit, futur de llibertat, de creació, pensament i moviments. No hi haurà intercanvi d’iguals a iguals. Sembla com si el “poder” volgués només que compréssim i venessim, limitar el nostre ésser només a ésser consumidors. Hem tingut, en anys de bonança, un paradigma predominant que ha fet que tothom s’aboqués a situar-se en el marc de les indústries culturals i així optar a noves línies i programes de subvencions, no canviant res però nomenant-ho tot diferent i, en conseqüència, fent cada cop més gran la dependència i la mediocritat de les seves propostes. Aquests models ens han abocat a un distanciament del suport social a la cultura. A la ciutadania, en haver-la tractat sobretot com a consumidora, no se li fa estrany que es retalli el suport públic a la cultura. Com a resultat final, ningú no es queixa, en realitat. Algú podria dir que les xarxes socials van plenes de comentaris, opinions, propostes... Potser és cert però no deixen de ser individualitats que no construeixen comunitat real, comunitat amb identitat. Ara per ara només és reconeixible la comunitat poder, i el de sempre, per cert. I què caldria fer, doncs? Doncs impulsar debats, escampar la creació, connectar amb la ciutadania més exclosa, dotar d’eines d’interpretació del món. I no podem oblidar tampoc que les polítiques públiques en cultura necessàriament han de partir i arribar també als espais educatius, que han de ser les seves arrels i el seu futur. La majoria d’experts consideren que només superarem la crisi si ens reinventem, és a dir, si
13
“A LES BARRIADES!” estimulem la creativitat i la capacitat d’innovar. I d’aquesta manera obrim nous horitzons individuals i per a la societat. Els governs, però, coneixedors d’aquesta solució, redueixen els pressupostos en investigació, educació i cultura, els tres pilars bàsics de la capacitat creadora i enriquidora de les persones.
resideix en el nostre interior i és immaterial, és difícil. Com succeïa a les generacions anteriors al predomini del consumisme, la cultura pot tornar a ser un valor en alça. Malgrat les raons del poder per fer desaparèixer del mapa qualsevol residu de cultura, encara hi ha qui s’entossudeix a defensar-la. I molt d’aquests símptomes de resistència obstinada són a
Per acabar amb un toc d’esperança, m’agradaria reproduir aquí el que diuen en la seva pàgina web els membres d’una cooperativa de teatre alternatiu, el Teatre de Barri, que plantegen la cultura com a eina de transformació social: “La fase de desenvolupament actual del capitalisme, anomenada crisi, està expulsant milers i milers de persones fora del sis-
15
15
Per sort, per fer front a aquest panorama desolador tenim una arma pacífica i efectiva: el desig, que és la base de la nostra existència. Mentre hi ha desig, hi ha ganes de viure. I matar el desig, el desig com a artistes i com a espectadors, un desig que acaba per convertir-se en necessitat i que
casa nostra mateix. Només és qüestió d’enfocar bé l’objectiu i adonar-nosen que el panorama cultural encara continua ben viu, malgrat la migradesa de recursos, les manipulacions constants i l’opinió plenament desfavorable.
tema, llençant-les al buit. Existeix la possibilitat de trobar-nos en el buit els uns amb els altres, després de tant de temps, decidir junts per fi com volem viure i fer una festa per celebrar que ja hem començat”.
Encarna Laguna