Nexes (2005-2011)

NEXES (2005-2011) ARTICLES AL REGIÓ 7

NEXES (2005-2011) ARTICLES AL REGIÓ 7 Jordi Rodó i Rodà LʼONADA DELS DÉUS (28/01/2005)"....................................................................................6 POSTALS DE LʼOBLIT (11/02/2005)"......................................................................................8 BENESTAR O BENSER? (25/02/2005)"...............................................................................10 LA PETJADA DEL BARRI VELL (15/03/2005)"...................................................................12 EL PERQUÈ DE LES COSES (08/04/2005)".......................................................................14 EL PAPA A SANT BENET (23/04/2005)"...............................................................................16 CAIXA O FAIXA (06/05/2005)".............................................................................................19 RESPONSABILITAT SOCIAL CORPORATIVA (20/05/2005)"..............................................21 REINVENTAR EL CATALANISME (ON SOM?) (I) (03/06/2005)".........................................24 REINVENTAR EL CATALANISME (DʼON VENIM?) (lI) (18/06/2005)".................................26 REINVENTAR EL CATALANISME (ON ANEM?) (III) (15/07/2005)".....................................28 DE VIATGE (30/07/2005)"......................................................................................................31 LA SOCIALITZACIÓ DE LA VULGARITAT (19/08/2005)"....................................................33 ORDRE I PROGRÉS (10/09/2005)".......................................................................................35 DEMAGÒGIA (23/09/2005)"..................................................................................................37 ESTÀ TOT A LʼESTATUT (20/10/2005)"...............................................................................39 CATALUNYA AL MAPA (22/10/2005)"...................................................................................41 PTB (05/11/2005)".................................................................................................................44 ELS GOVERNS I LA RESPONSABILITAT SOCIAL (22/11/2005)"......................................46 AVUI HE TINGUT UN SOMNI (03/12/2005)".........................................................................49 PROU MARTÍ I POL (24/12/2005?)"....................................................................................51 UN ESTAT PER AL SEGLE XXI? (28/01/2006)"...................................................................53 LES IDENTITATS INSOSTENIBLES (25/02/2006)"..............................................................56

2

RACISTES DE TOTS COLORS (11/03/2006)"......................................................................58 LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT (25/03/2006)"..........................................................60 LʼENTORN EDUCATIU (07/04/2006)"...................................................................................63 CIUTATS DE PLASTILINA (19/05/2006)".............................................................................66 COMPTAT I DEBATUT, VAL MÉS QUE SÍ (16/06/2006)"....................................................68 FEM DISSABTE (22/09/2006)".............................................................................................70 HABITATGE AMB COMPROMÍS (20/10/2006)"....................................................................72 TOCATS DEL BOLET (06/10/2006)"....................................................................................74 CIUTADÀ PRESTON (17/11/2006)".....................................................................................76 FER POBLE, FER CATALUNYA (08/12/2006)".....................................................................78 ADÉU NADAL! (23/12/2006)"................................................................................................80 CLIMATITZEM EL CANVI (03/02/2007)"...............................................................................82 UN CAFÈ AMB CROISSANT, SISPLAU (16/02/2007)".......................................................85 COM UN ARBRE NU (30/03/2007)"......................................................................................87 ALL, ALL, ALL... (04/05/2007)".............................................................................................89 PAISATGE PRIMAVERAL (19/05/2007)"..............................................................................91 PARAULES MÉS QUE FETS (01/06/2007)".........................................................................94 NOMENCLATOR (29/06/2007)".............................................................................................96 TURISME AL BAGES (13/07/2007)".....................................................................................98 GPS (juliol/2007)"...............................................................................................................100 Jimmy CARTER A CARDONA (31/08/2007)"....................................................................101 LA TECNOLOGIA TRANQUILA (15/09/2007)"...................................................................103 MOLINS DE CIMENT (28/09/2007)"....................................................................................105 ECCLESIA (13/10/2007)".....................................................................................................107 C-55, KM 50.1 (25/10/2007)"...............................................................................................110 EN EL COGNOM DEL PARE (09/11/2007)"........................................................................112

3

EL DEURE A DECIDIR (08/12/2007)"................................................................................115 LLETGESA (05/01/2008)"..................................................................................................117 LES CARTES DE LA MEMÒRIA (02/02/2008)".................................................................120 MADRID (01/03/2008)"........................................................................................................122 SOTA LES LLAMBORDES, LA PLATJA (24/05/2008)".....................................................124 INDIS A MART (12/06/2008)"..............................................................................................126 DE PARÉS A F. ADRIÀ (01/08/2008)".................................................................................128 DEL CATALÀ EMPRENYAT AL CATALÀ PERPLEX (11/09/2008)"...................................131 PARTITS (30/09/2008)"........................................................................................................133 A ZAPATERO NO EL VOLEN A TAULA (24/10/2008)"......................................................136 REINVENTANT EL CAPITALISME (20/11/2008)"...............................................................138 CONSUMIU! (25/12/2008)"..................................................................................................140 LʼOBAMA CATALÀ (03/02/2009)".......................................................................................143 EL PERFIL DE MANRESA (06/02/2009)"...........................................................................145 CIUTATS FEMENINES (31/03/2009)"..................................................................................148 SOTA TERRA (07/05/2009)"................................................................................................150 PEDRA SECA (09/06/2009)"...............................................................................................152 CIUTATS CLÒNIQUES (08/08/2009)".................................................................................154 FER-SE EL SUEC (08/09/2009)"........................................................................................156 CAIXA DʼON? (16/10/2009)"...............................................................................................158 FER EL SALT A MANRESA (10/11/2009)".........................................................................160 URGÈNCIES (09/12/2009)".................................................................................................162 LA VEGUERIA DE MANRESA (27/01/2010)".....................................................................164 GÈNERE/A (03/02/2010)"....................................................................................................166 MOLTA ROBA I POC SABÓ (25/02/2010)".........................................................................168 CONTRAREFORMA (25/03/2010)".....................................................................................170

4

QÜESTIÓ DE RAONS (24/04/2010)"..................................................................................173 VINYES QUE DIEU ADÉU (14/05/2010)"............................................................................175 INVERTIR EN NOSALTRES (18/06/2010)".........................................................................177 LLENGUTS (12/10/2010)"...................................................................................................179 ON VAS MANRESA? (11/11/2010)"....................................................................................181 EI! TENS UN E-MAIL (30/11/2010)"....................................................................................183 INDEPENDÈNCIA O BARÇA (30/12/2010)".......................................................................185

5

LʼONADA DELS DÉUS (28/01/2005) No nʼhi havia prou deixant enrera un 2004 difícil dʼoblidar que la darrera fuetada del tsunami lʼha acabat dʼarrodonir. Diuen que en els darrers anys els fenòmens naturals catastròfics (terratrèmols, riuades, focs, sequeres...) han estat cada cop més freqüents i intensos. Lʼonada gegant de lʼÍndic ens lʼhem empassat com un glop de verí mortal, però no tots els desastres són tant irremeiables ni obeeixen a un determinisme còsmic sinó que tenen un origen en la irresponsabilitat humana respecte la biosfera (des de la desforestació que provoca inundacions a Haití fins als efectes del canvi climàtic dʼorigen antropic que condemnen moltes illes a ser engolides pel mar). De vegades no cal esperar tsunamis imprevistos ni veure-hi forces sobrenaturals sinó canviar la nostra manera de veure el món.

Per això, és estranyament significatiu que el desastre índic hagi afectat a tantes religions a la vegada. Després de les catàstrofes biblíques, aquest nou diluvi universal sembla un gran càstig diví. També és curiós comprovar com moltes de les ètnies assolades pel tsunami tenen un pòsit cultural i una cosmovisió que els permet afrontar els efectes emocionals del cataclisme molt diferentment de com ho faríem nosaltres. Els corrents ecologistes de les darreres dècades i les més recents teories sostenibilistes ens han conduït a una ètica racional que ens du a pensar que cal prevenir el futur on viure, encara que sigui per pura supervivència.

Però, per altra banda, ens hem allunyat alhora dʼuna visió espiritual, una ètica moral, sobre com interpretar la nostra relació amb lʼentorn.

En les darreres dècades, la ciència, el pensament, la política i lʼacció social han fomentat un esperit crític respecte el nostre comportament econòmic i social envers el medi ambient. Però aquesta corresponsabilització dels humans com a part de la biofera encara no ha trobat el seu corresponent en el món de les religions i lʼespiritualitat.

6

Segons Gary Gardner, diector del Worldwatch Institute, la reforma de la religió en aquest sentit podria resultar beneficiosa per al planeta i els seus habitants i li proporcionaria alhora una nova rellevància crítica. En efecte, si considerem el potencial que tenen les diverses religions del món per fer un món més sostenible veurem que hi tenen molt a fer: aporten les seves pròpies cosmovisions, tenen autoritat moral sobre milions de seguidors, tenen recursos de tot tipus (temples, escoles, ONGʼs...) i enforteixen el capital social creant comunitats sòlides arreu del planeta. A diferència de les indígenes, potser la majoria de religions que coneixem (sobretot les monoteistes) no inclouen tant lʼètica ambiental en la seva visió del món; en tot cas, però, sí que hauria dʼexistir una preocupació comuna respecte a la salut del planeta i a les futures generacions que transcendeixi les diferències religioses i nacionals.

Si la religió i la ciència han anat separats com a corrents de pensament des de la Il·lustració potser és lʼhora que comencin a fer valdre els interessos comuns. Des de lʼecologisme, o des de la ciència, no es podrà construir un món més sostenible sense lʼespiritualitat i sense el compromís de totes les cultures; i des de les religions no es pot renunciar al deure de fer més harmoniosa la nostra relació amb la natura. La raó –la ciència- ens pot ajudar a ser preventius i proactius per evitar els efectes dʼun tsunami i a entendre racionalment que formem part dʼun equilibre fragil, però lʼespiritualitat ens pot ajudar a entendre que no podem basar el nostre benestar en la supèrbia que ens porta a menysprear la natura i les altres comunitats humanes. No sé si lʼonada devastadora –més enllà de ser una reacció física- és provocada per la còlera dels déus, però hauríem de començar a rumiar sobre les nostres febleses i contradiccions.

7

POSTALS DE LʼOBLIT (11/02/2005) Remenant un feix de velles postals a qualsevol brocanter hom pot endinsar-se enmig de vides quotidianes i memòries oblidades: paraules incertes d’amors perduts en caixes de cartró; emocions trasbalsades en un mapamundi de paper; trencaclosques d’il·lusions en un planeta esmicolat en milers de trossos; duanes abolides, indrets mítics i racons ignots, on idíl·liques platges dels mars del sud se succeeixen amb catedrals, llacs, balnearis i boulevards. Caligrafies d’internat o gargots galènics omplen l’horror al buit amb profunditat epistolar o simplement esquincen el paper amb quatre ratlles de desitjos efímers. Però, sovint, rera l’aparent innocència dels mots s’amaguen realitats viscudes amb intensitat i emoció; passats personals o col.lectius, banals o transcendents, però que restaven ocults a mirades i lectures alienes.

No sé quin dret puc tenir a ficar-me enmig d’espais íntims i privats –tot i que deixats en la més absoluta solitud- però m’empeny el desig de rellegir moments vitals suposadament perduts per sempre en l’anonimat per a retornar-los la personalitat i oferir-los instants d’eternitat.

Com si tornant a llegir felicitacions

d’aniversari, records estiuencs o comiats de viatges sense retorn revisqués emocions i sensacions i acostés ànimes allunyades en el temps i l’espai. Sóc com el remitent que torna a escriure i el destinatari que torna a llegir. Sóc com un pont en el record i un alè de posteritat per a memòries oblidades.

Mentre els meus dits polsosos viatgen pel món de postals, d’entre els cinc continents se me n’escola una amb tons ferruginosos d’una vista general de Tolosa, amb el pont de Sant Pere sobre la Garona. És datada el 25 d’abril del 1935 i comença amb un “Molt volguda Leonor...”, per comunicar-li que la visitarà aviat; i acaba amb un “molts records per a tots, i de part de tots els de casa, la vostra, Carme”. L’adreça de la Leonor, estampada amb un segell de la República espanyola, és al carrer Dr. Carles, en un poble català.

8

Després de passar la vista per uns quants paral·lels i meridians més, una imatge en blanc i negre del passeig dels Plàtans de Perpinyà m’incita a llegir-ne el contingut. Comença amb un “Querida Leonor...” i li diu que no la podrà visitar; s’acomiada amb “...un cariñoso recuerdo de tu amiga que no te olvida, Carmen”. És datada el juliol del 42 i dirigida a la “calle Dr. Morales”, del mateix poble que l’anterior postal. El segell amb l’efígie del dictador corona l’espai del destinatari.

La Carme, 7 anys després, ja no escriu a la seva amiga en la llengua comuna. Ha canviat la Leonor de carrer o és el nom del carrer el que ja no evoca la mateixa realitat?. Torno a l’anvers de les postals i els sèpies evocadors de Tolosa s’han tornat grisos a Perpinyà. Els reflexos lluminosos del riu occità s’han tornat a la capital rossellonesa llargues ombres de vianants isolats sota els plàtans.

On seran ara la Carme i la Leonor? On seran les seves biografies després del pas dels anys? Van tornar a escriure’s, i a veure’s?. Van poder travessar una frontera forçada i infranquejable que els feia parlar amb llengües estrangeres?. Una frontera que jo he volgut trencar per salvar-los els mots i els records, o potser per salvar-les de l’oblit. Potser no ho volien, però ara he posat la Carme i la Leonor a conversar amb noves amistats, de noves ciutats, platges i altres realitats guardades en un calaix de Manresa. Fins que algú les torni a reviure...

9

BENESTAR O BENSER? (25/02/2005) Tradicionalment associem el benestar social al benestar econòmic, entenent que l’economia repercuteix directament en el benestar de les persones i que n’és una condició prèvia; d’aquesta manera, qualsevol canvi en el benestar econòmic -per bo o per dolent- tindrà una repercussió en el benestar social. Pensem, per tant, que el progrés material de les persones comporta el progrés social i el seu benestar individual. Així, quan parlem de benestar ens referim a la disponibilitat de béns materials en una quantitat i una qualitat suficients per a satisfer les necessitat bàsiques. Cada vegada més, però, sembla que es posi en qüestió aquesta associació entre estar bé econòmicament i estar bé socialment.

Es comença a parlar d’un nou concepte que es diferencia del benestar i que vol anar més enllà del component material: el benser. Quan es parla de benser hom es refereix al conjunt d’oportunitats, de sensacions i d’emocions que fan que una persona se senti digna i respectada, inclosa en la seva comunitat i amb la possibilitat de realitzar les seves expectatives raonables. El benser, en la seva complexitat, es refereix, doncs, a l’atenció a l’estat de la persona i a la percepció del seu propi estat, conformant-se aquesta percepció a través de la societat i els seus significats culturals.

El benser ens qüestiona el «vell» concepte de benestar per interrogar-nos si la satisfacció de les necessitats materials augmenta la felicitat humana. En aquest sentit, sovint es parla de la reivindicació de la felicitat com un component essencial en la vida de les persones, com un indicador integral del seu benestar.

Si entenem que el desenvolupament de les societats té com a objectiu el seu benestar i que la felicitat es pot mesurar com el nivell de benestar percebut, ens adonarem que el grau de felicitat que hi hagi en una comunitat determinada ens dirà si està més o menys desenvolupada.

10

El grau de felicitat de les persones depèn, però, principalment, del sentiment de frustració, especialment per la comparació amb l’estat dels altres. Per tant, la felicitat no seria un estat objectiu de la persona sinó la diferència entre allò que s’és i es té i allò que es voldria ser i tenir. Per això no contribueix massa a la felicitat del món la difusió de les diferències d’estil de vida que comporta la globalització i que facilita la frustració de les comunitats més « empobrides ».

Afegir necessitats materials allà on no existien ens ha de fer dubtar si contribueix al benestar de la gent o si, en canvi, el que fem és reduir el seu benser ; no fos cas que per voler-los fer més « desenvolupats » els acabéssim fent més desgraciats. Sigui com sigui, queda clar que a partir d’ara quan ens preguntin com estem, o com ens sentim, haurem de matisar: ¿comparat amb qui?.

11

LA PETJADA DEL BARRI VELL (15/03/2005) Els fets del Carmel ens han fet reflexionar sobre la importància que té en les persones l’arrelament a un lloc i la quantitat de memòria que s’hi diposita al llarg dels anys; aquest sentiment passa arreu i li passa a tothom, com també el perill que la desaparició d’una casa o d’un barri enterri per sempre més moltes vivències personals i col.lectives. A Manresa, la zona amb més densitat d’història és, sens dubte, el seu barri vell. Ara bé, aquesta mateixa qualitat pot ser la causa que sigui la zona de memòria més curta pel gran nombre de transformacions que ha experimentat en el decurs de la seva llarga vida. Quantes històries anem enterrant en el pas dels anys?

El Barri vell, en els últims temps, ha estat víctima de l’expansió de la ciutat cap a nous espais amb un urbanisme potser més funcional –i més assoleiat!-, i ha patit una forta degradació arquitectònica. El carrer on vaig néixer –el de les piquesn’és un exemple. De petit, el carrer era una important via d’entrada a la ciutat i estava ple de comerços. A finals dels anys 70 moltes portes es tancaven per sempre alhora que la població envellia i els joves s’establien a d’altres barris. Fa deu anys ja era un carrer mort, físicament i anímicament. Ara, la degradació dels habitatges i els enderrocs s’encarreguen de canviar-ne l’aspecte, no tant per les parets com per la vida que contenien. Potser serà un carrer nou però mai més serà el que era.

Només la nova immigració dels darrers anys ha ressuscitat la vida d’alguns dels carrers. Aquesta revitalització ha coincidit amb l’actuació municipal, que des de principis dels 90 s’ha anat concretat en un ambiciós projecte de renovació per tal de dignificar aquesta zona de la ciutat en tots els sentits. És una nova transformació que afegirà un full més a la història del barri i que corre el risc de suposar també una nova capa de pols a la memòria local. Perquè, encara que el

12

barri millori i se salvi socialment i urbanísticament, això suposarà l’oblit de la seva fesomia.

El barri s’ha de transformar, com ha fet durant segles, però no ha de desaparèixer ni l’hem d’oblidar. De la mateixa manera que forma part de la nostra identitat recuperar les ruïnes iberes o romanes dels antics ciutadans de les nostres poblacions, perquè no ho ha de ser per als nostres descendents saber on i com vivíem als anys 1960, per exemple?. Les històries personals són històries col.lectives i, per tant, un patrimoni de tots que no podem deixar que es perdi.

L’esperançadora renovació urbana ens ha de portar també la renovació de la memòria històrica, una memòria que, certament, pot identificar-se en les pedres i els llibres, però que ha de ser viva en el coneixement de la gent. Només així projectarem la ciutat del futur des de la conciència de la seva pròpia història.

Només així les futures generacions s’identificaran amb el barri; quan aquest ja tingui més de nou que de vell...

13

EL PERQUÈ DE LES COSES (08/04/2005) Quan era petit una casa comercial de pastisseria treia una col.lecció de cromos que es deia “El porqué de las cosas”. Diuen que la tornaran a fer. Me n’alegro. A veure si així se’m resolen alguns del dubtes que m’atormenten des de fa anys i que ningú em sap explicar. Aprofito aquesta finestra oberta per llançar-los a l’aire a veure si algú d’aquesta empresa les pot incloure a l’àlbum. I, sinó, espero almenys encomanar a algun possible lector l’angoixa per esbrinar-ne la resposta.

Aquesta n’és una petita mostra: ¿Teniu el telèfon a la tauleta de nit, al menjador, al rebedor o al passadís...?. A mi no em sembla lògic tenir el telèfon al costat del llit perquè no em solen trucar més tard de les 12 de la nit (i espero que no ho facin!), però a les pel·lícules americanes, en canvi, el tenen a l’habitació i sempre els truquen mentre dormen. I, parlant de telèfons, per què el cinema futurista d’abans dels 90 no preveia l’existència dels mòbils?. A “2001, una odissea de l’espai” troben Déu sense fer servir el mòbil. Increïble.

Quan amaniu, quin ordre seguiu? He vist totes les combinacions, però la lògica porta a fer-ho primer amb la sal, després amb el vinagre i finalment l’oli. Si tirem primer l’oli fa una capa impermeable que no permet que la sal i el vinagre passin de la superfície del plat. Hi ha, però, una norma establerta sobre com fer-ho?.

Espero que no sigui una norma com la de menjar els espàrrecs amb el dits. És lògic que mengem així els espàrrecs de marge, que són prims i eixuts, però, ferho amb un espàrrec de llauna, gros i relliscós, no ho sembla tant. Tampoc no sembla tenir massa sentit el ganivet de peix si no és per menjar llenguado.

Qualsevol altre peix és millor netejar-lo amb un ganivet convencional que no amb un de pala. I ja no diguem si hem de menjar marisc amb aquests ganivets (llagostins, per exemple)!. Els usos i costums a taula també haurien d’incorporar el sentit pràctic.

14

També mereixeria tot un congrés tractar sobre l’eficiència dels dissenys industrials. ¿Per què es fan comandaments de la cuina, o aixetes de piques i dutxes, de tal manera que no les puguis fer anar amb les mans molles?. Tampoc s’entén perquè s’editen llibres que no caben als prestatges. Per cert, una curiositat: ¿per què els títols que hi ha al llom dels llibres uns miren cap a l’esquerra (sobretot els anglòfons) i altres cap a la dreta?. ¿I per què els trailers porten al darrera “veiculo longo” o “long vehicle” i no en altres llengües?. És lògic que hi hagi una forma convencional, en un sol idioma, per exemple en anglès, però per què en dues?. Algú ha vist mai “vehículo largo”?.

Com pot ser que els espanyols es deixin fer una cosa així?. No és normal no...

Una altra incognita perpètua: ¿per què hi ha gent que és anomenada pels mitjans de comunicació pels dos cognoms i d’altres amb un de sol? Entenc que els que es diuen Sánchez o López, se’ls digui amb els dos, però no que es faci amb àrbitres de futbol o polítics el nom dels quals no es confon amb cap altre (per què Duran Lleida i no en canvi Mas Gabarró o Maragall Mira?). I parlant de polítics, per què els dirigents del PP porten les corbates amb tons pastel, blavosos i rosats, i els polítics de les esquerres camises fosques, marrons i liloses, amb corbates del mateix color?.

Espero que alguns d’aquests dubtes tinguin una resposta creïble o almenys original. De fet, ara per ara m’atabalen més que qüestionar-me d’on venim, qui som i on anem; per què, si no podem resoldre les petites incògnites que nosaltres mateixos generem, com podrem respondre les preguntes més existencials?.

15

EL PAPA A SANT BENET (23/04/2005) La recent elecció del nou Sant Pare ha generat dos tipus de reacció en tot l’univers catòlic –creient o no: per una banda, Ratzinger ha generat adhesions incondicionals i, per altra, les crítiques de decebuts i escèptics. De totes maneres, molts dels que no estan satisfets amb que Ratzinger s’hagi convertit en Benet XVI estan obrint una porta a l’esperança que l’estat de gràcia pontifícia faci esvair els mals auguris i allunyi els temors més racionals. Aquests crítics es basen en la defensa que Ratzinger ha fet dels postulats doctrinals més conservadors com a cap de la moderna inquisió vaticana. En canvi, sembla que ja com a Benet XVI ha començat a transformar-se de cardenal censor a Papa magnànim, i la fama d’un Ratzinger intransigent s’ha diluït cap a un paper més conciliador i més obert.

Sembla com si pel fet de dir-se Benet s’hagi suavitzat la seva imatge. Potser perquè per als bagencs Sant Benet evoca un espai místic, de bellesa natural i d’esplendorosa obra humana, o perquè per als europeus Sant Benet és com un pare civilitzador. Segurament –com diuen els analistes- Ratzinger ha escollit el nom de Benet en record del Papa Benet XV, que va tenir un paper reconegut entre guerres mundials, però m’inclino a pensar que preval la figura del Benet sant, l’inspirador de la regla benedictina que va construir Europa a partir dels monestirs, universalitzant la cristiandat llatina.

Potser és massa forçat buscar paral.lelismes, però el treball manual, l’oració, la senzillesa, l’espiritualitat, i d’altres missions benedictines curiosament s’escauen amb les primeres paraules del nou Papa quan es refereix a que és un humil treballador de la vinya del Senyor. Per altra banda, la regla propiciava una estructura estable amb un abat fort i assolia la síntesi entre la tradició més dura i una visió més moderada del monacat. ¿Podria ser que Benet XVI també s’hagués proposat aquesta missió?. La síntesi entre la moderació i la rigidesa donaria sentit

16

als que veuen en Ratzinger un Papa amb voluntat de protagonitzar una transició a l’espanyola del catolicisme, sense ruptura.

Però els monestirs benedictins no es van estendre per Europa només per la gràcia de Déu, sinó sobretot per la gràcia de Carlemany que els designà l’exèrcit moral de la unificació imperial. Carlemany, d’origen germànic (com Ratzinger) és el pare d’Europa, no només pel poder polític, territorial i militar que va exercir sinó sobretot perquè la seva missió és unificar el continent, amb una societat feudal i religiosa. L’església, i aquesta a través dels monestirs, és l’element fonamental en l’unificació i el model a seguir. Els monestirs són les escoles i el llatí la llengua d’un renaixement carolingi que es fixa en el món clàssic, en la tradició romana, per fer un món nou. Potser aquesta missió d’unificador i evangelitzador també és la missió de Benet XVI: la seva primera missa feta en llatí i el seu cant a la unitat cristiana evoquen sens dubte aires carolingis.

Aquesta fusió entre la cultura germànica i la romano-cristiana en un espai homogeni és la que ens acosta Ratzinger a Carlemany; però, en canvi, la seva voluntat de promoure l’espiritualitat, la concòrdia ecumènica, la humilitat, el treball, el fan més proper a la santedat de Benet. Com el Dr. Jekill i Mr. Hide, el nou Papa tant pot ser Ratzinger com Benet XVI: un emperador absolut o un sant reformista i evangelitzador. Pot fer prevaldre la tradició més rància o promoure nous horitzons de permeabilitat per a l’Església del segle XXI. El més probable, segurament, és que sigui la síntesi entre les dues visions, perquè segurament Ratzinger no ha volgut o pogut ser Torquemada ni Benet XVI voldrà o podrà ser Joan Pau II. Sigui com sigui, tant si el Papa vol reevangelitzar l’Occident com a Carlemany o com a Benet, el que caldrà és recordar-li que, en el moment de la formació d’Europa, Catalunya – i especialment el Bages- era la frontera de l’Imperi i una punta de llança en els confins meridionals de la cristiandat. Per això haurem de fer els possibles perquè visiti Catalunya i, després de Montserrat, s’arribi fins al

17

monestir que porta el seu nom: Sant Benet de Bages. No tindrà excusa per no beneir-nos i, de pas, fer-nos un lloc al món –al terrenal, si pot ser. A veure si així, i aprofitant que tenim un Papa que es proclama bavarès, finalment sentim parlar en català des del Vaticà. Que Sant Benet vetlli per nosaltres...

18

CAIXA O FAIXA (06/05/2005) Definitivament hem d’acabar de decidir si el regeneracionisme i regionalisme de finals del s.XIX és útil encara per seguir creient en una Espanya possible. Dic possible perquè la d’ara és impossible, com ho ha estat de fet des de fa gairebé tres segles. Aquesta voluntat d’intentar encabir-nos en un projecte comú amb els espanyols l’arrosseguem des de fa més de cent anys i encara dura, malgrat tot.

Ara per ara no hi ha cap partit polític a l’arc parlamentari català que no sigui deutor, i esclau, del complexe d’Edip que ens manté vinculats a la mare Espanya; mentrestant ella va devorant els seus fills...

Només de tant en tant els catalans sorgim de la letàrgia i ens afrontem a l’espoli econòmic i moral al que ens prestem. El 1899 en vam tenir un bon exemple amb el “Tancament de caixes” que van protagonitzar els empresaris barcelonins en protesta per la pressió fiscal de l’estat que volia pagar els deutes de la desfeta colonial. La Lliga de Defensa Industrial i Comercial va liderar el moviment incitant a no pagar la contribució. Els conseqüents embargaments van portar a l’alcalde – el Dr. Robert- a dimitir. Al final, com sempre, vam acabar cedint, però alguna cosa va començar a canviar en la nostra relació submissa amb Espanya: vam seguir pagant, però ara sent-ne conscients...!.

Després de cent anys, què més ha de passar avui perquè tornem a fer un tancament de caixes o almenys un cop de puny a la taula per recuperar la nostra dignitat?. Com pot ser que els polítics espanyols –tots- segueixin mentint i fent demagògia respecte a la nostra suposada insolidaritat i no hi hagi una “Solidaritat catalana” com la del 1906 que digui prou?. On són els nostres líders, polítics, patricis, intel·lectuals del 2005?. On són els Doctors Robert que defensin la nostra dignitat davant de qui ens tracta de lladres quan som espoliats? On és la força de la raó? Com pot ser que tenint els elements racionals per demanar el que és

19

nostre (papers o diners), per justícia, no siguem capaços d’imposar-los davant la ignorància i la ignomínia?.

Sembla que a Catalunya –per fi- la immensa majoria de l’univers polític, empresarial i intel·lectual s’espolsa els complexos i reconeix que això d’Espanya no és tant bon negoci com ens feien pensar. Així ens ho confirmen les caixes –les d’estalvi- que acaben de dir que Catalunya ocupa el quart lloc de la cua en creixement econòmic a l’Espanya de les autonomies: sí, la mateixa que exigeix solidaritat fiscal a Catalunya mentre li nega inversions justes, i a sobre li diu que és cretina per queixar-se. I encara els diem que la proposta de nou finançament que fem és de màxims!. No fos cas que no els agradés...

Ara tindrem la darrera oportunitat per seguir creient en la utopia de canviar Espanya establint un nou contracte per trobar el definitiu encaix en una mena d’estat federal, confederal, plurinacional, o el que sigui. Però, com l’Estatut i – sobretot el finançament- acabin sent rebaixats com l’estatut de Núria o el de Sau ja podem anar canviant d’utopia. Potser no cal que avui algú amb autoritat –per exemple, un President de la Generalitat- surti a dir prou i ens redimeixi de tanta brutícia, però segons el que passi en els propers mesos no podrem seguir xiulant i considerant amics als que amb tarannà o sense ens diuen que paguem el beure mentre ens diuen cornuts.

20

RESPONSABILITAT SOCIAL CORPORATIVA (20/05/2005) Fa unes setmanes la Cambra de comerç de Manresa i la Fundació Universitària del Bages van organitzar una sessió informativa sobre Responsabilitat Social Corporativa (RSC, per abreujar) a càrrec de Pere Torres, expert en la matèria.

L’objectiu de l’acte era aportar alguna llum a un concepte que ja comença a patir del babelisme que afecta la majoria de neologismes i paradigmes que protagonitzen els nous temps. En els darrers anys hem pogut veure exemples evidents d’aquest fet en la proliferació i la confusió de conceptes com la sostenibilitat o la globalització; el mateix ha passat, també, en altres de més clàssics i més nostrats, com ara el catalanisme. Quan volem expressar en poques paraules massa coses a la vegada acabem per treure significat al concepte, per pervertir-lo o per desprestigiar-lo.

Això és el que li està a punt de passar a la RSC, normalment associada a les empreses però també extensiva a qualsevol organització. Igual que el desenvolupament sostenible s’explica a partir de la insostenibilitat, o la globalització genera l’antiglobalització, la RSC apareix com a antítesi a un altre paradigma: a la idea predominant fins als nostres dies que l’objectiu d’una empresa és només l’obtenció de beneficis. Aquesta premissa s’ha anat complementant o contradient amb la que defensa que les empreses han de combinar aquest objectiu amb una funció de servei a la societat. Així, veiem com aquesta idea s’ha anat consolidant en els darrers temps amb les aportacions de pensadors com el nobel Amartya Sen, que ha defensat que una economia pot ser productiva prestant una atenció més gran i més explícita a les consideracions ètiques que conformen el comportament i el judici humà.

Com passa amb la sostenibilitat o la globalització, també la RSC és un terme complex, divers, en constant evolució i subjecte a múltiples interpretacions. Així,

21

organismes com les Nacions Unides, la Unió Europea o el Congrés espanyol (amb la recent creació d’una subcomissió sobre RSC impulsada pel diputat Carles Campuzano) intenten definir i consensuar el sentit i l’objectiu de la responsabilitat social. Podem quedar-nos, però, amb la definició que en fa Torres: “cultura i pràctica de les empreses que incorporen plenament la seva implicació en la societat i el respecte i la promoció dels valors ètics en relació a les persones i el medi”. El conferenciant es plantejava si era realment necessari –i oportúincorporar la RSC, la visió ètica de l’empresa: ho defensava i ho justificava perquè comporta la construcció d’una cultura corporativa d’adhesió interna i determina el model d’empresa afectant les seves pràctiques; i perquè comporta la generació de confiança en la societat i la identificació del seu rol, i una determinada visió del model de país.

La RSC es contempla des de diverses dimensions i camps d’actuació: el medi ambient, el diàleg social, les relacions amb els treballadors, els proveïdors i els clients, la diversitat i els drets humans, la transparència o la rendició de comptes, entre altres. Així, per exemple, una empresa no pot exercir la seva responsabilitat envers la societat o envers el conjunt de la humanitat si no garanteix els drets dels seus treballadors, si no respecta el medi ambient o si és opaca respecte el seu funcionament. Aquesta multidimensionalitat és –com en el cas de la sostenibilitatla seva essència: una visió no compartimentada del món, de tal manera que la persona econòmica és alhora persona social i persona biològica. Per això, aquests conceptes estan tan intimament relacionats, perquè els dos tenen en comú la recerca de la síntesi, l’harmonia, l’equilibri, entre l’economia, l’entorn natural i la societat. En definitiva, parlar de RSC és parlar d’una nova concepció de l’empresa. Però, com en totes les idees que són –o semblen- noves, caldrà saber identificar què té realment de rellevant, necessari i útil, i passar de la teoria a l’acció. Caldrà esperar la seva evolució, però, de moment, ja comptem amb la capacitat dels nostres empresaris per assumir i emprendre tant les grans idees com les grans obres: aquesta ha estat de sempre la seva gran responsabilitat

22

social. Ara caldrà també, però, que des dels govens, les ONG’s, les professions, la cultura,... s’assumeixi –en això- la seva corresponsabilitat amb les empreses.

23

REINVENTAR EL CATALANISME (ON SOM?) (I) (03/06/2005) La discussió sobre el nou Estatut està reobrint de nou (de fet mai no ha estat tancat) el debat sobre la nostra relació amb Espanya i el paper del nacionalisme català avui. La discussió realment important és, però, sobre el futur del catalanisme; perquè la qüestió a resoldre és la mateixa que amb el model d’estat, però prèvia: què volem ser quan siguem grans. ¿Volem modernitzar, reinventar l’estat o fer-ne un de nou (el català, per exemple)?. ¿Volem modernitzar el catalanisme o desinventar-lo?. Potser ens val per a la política la mateixa teoria que val per a les organitzacions: quan han deixat de tenir sentit s’han de suprimir o desinventar, no modernitzar o reinventar, perquè sinó podríem acabar fent més eficientment allò que és incorrecte. ¿Quan una cosa no funciona perquè ha quedat obsoleta s’ha d’arreglar o suprimir?. ¿Farem, doncs, un nou estatut per romandre en un estat que no ens serveix ni ens estima? ¿Seguirem sent nacionalistes encara que estiguem cansats? ¿Mantindrem el sistema de partits actual quan ningú no se’ls creu?. Qualsevol canvi en el model d’estat o en el catalanisme s’hauria de fer d’arrel, canviant la Constitució o canviant els partits, no posant pedaços ni renúncies.

Centrant-nos en la patologia del catalanisme (nacionalisme, esclar) sembla com si l’estrès que pateix s’empaltés de la síndrome del Barça: aquella que s’alimenta d’un pessimisme endèmic, d’un fatalisme determinista, i d’un cofoïsme il·lús. És la esquizofrènia del barcelonista que abans de tirar un penal ja diu que es fallarà, que creu que som més que un club però tenim una sola Champions, o que prefereix perdre partits a que segueixi el Van Gaal. És el mateix estrès del catalanista que pateix sentint els nens parlant en castellà a la sortida de l’escola, que s’indigna perquè li diuen insolidari pagant més que ningú, que veu com els noruecs són només noruecs i, sobretot, que pensa el feliç que seria llevant-se cada dia preocupant-se només per la feina i la família i no per la seva identitat.

24

Malgrat tot, manté l’esperit del darrer mohicà i encara somnia amb l’estat catalano-occità o amb l’orgull de Pau Casals a l’ONU. Definitivament, la crisi catalanista i culé van de bracet. Ens conformem amb una lliga cada 10 anys com ens conformem amb un estatut aigualit, però ens creiem més que un club o més que una regió. I ho som, malgrat tot. ¿Per què aquest esgotament del catalanisme? ¿Per què no podem tenir un any sabàtic de militància? ¿Per què no tenim clar on anem?. Per saber on som i on anem cal que sapiguem abans d’on venim; potser així podrem veure els nostres dèficits i ser-ne conscients per pal·liar-los.

L’evolució del catalanisme ha estat,

des dels seus orígens, protagonitzada per un moviment polític, social, cultural i intel·lectual alhora, que ha marcat projectes generacionals, etapes històriques i grans mobilitzacions socials. Sempre s’ha relacionat amb la modernitat al mateix ritme que els moviments europeus, un pas endavant d’Espanya. A més, tots els avenços que ha experimentat han estat paral·lels a fracassos espanyols. Aquestes característiques es repeteixen gairebé des dels inicis del catalanisme: sempre més que una ideologia. Per això els cànons polítics de cada moment han seguit un ordre cívic i una guia cultural, estètica, espiritual... Pot ser que tot això no es doni avui dia i per això caldrà que ens preguntem on hem perdut les claus del catalanisme i com obrirem la porta del nostre futur. Intentarem esbrinar-ho en futures reflexions...

25

REINVENTAR EL CATALANISME (DʼON VENIM?) (lI) (18/06/2005) Dèiem en un anterior article que per saber on es troba el catalanisme i per albirar cap on anem hem de saber abans d’on venim. Partíem d’una sèrie de premisses que s’han anat repetint històricament: el catalanisme polític ha estat sempre acompanyat d’un moviment social, cultural, intel·lectual, que li ha proporcionat uns cànons ideològics, cívics i estètics; s’ha adaptat al ritme de les nacions avançades; i, sempre han coincidit els moments àlgids de Catalunya amb crisis a Espanya. Els fonaments del catalanisme els podem trobar entre les primeres revoltes contra l’ocupació borbònica (a partir del 1714) fins a la formulació d’una proposta “constitucional” amb les Bases de Manresa del 1892, però, sobretot, coincideix amb la crisi espanyola que va des de la primera guerra carlina fins a les desfeta colonial. Així, durant el segle XIX, des de l’Oda a la Pàtria d’Aribau (1833) fins a La Tradició Catalana de Torras i Bages (1892) el catalanisme s’anava congriant tant com una proposta cultural com política. Primer, fins a mitjans de segle, el Romanticisme desperta el gust pel medievalisme i l’esplendor nacional; posteriorment, la Renaixença desvetlla la consciència col·lectiva intel·lectual i nacional; i, seguidament, el Modernisme vol transformar una cultura catalana regional i tradicionalista en una cultura nacional i moderna. Aquests moviments tenen sempre un doble vessant, tant cultural com polític, tant conservador com progressista, però sempre marquen uns cànons a seguir per les elits del país en l’art, l’arquitectura, la literatura, l’economia o la política. La Renaixença és el catalanisme federalista d’Almirall i el tradicionalista de Mañé, i és també Clavé i Rubió; i el Modernisme és Rusiñol però també és Maragall. Així, successivament, uns moviments van superant als altres i alhora s’hi van empeltant. D’aquesta manera, Prat de la Riba surt de la Renaixença, entra al Modernisme i impulsa el Noucentisme. En començar el nou segle, la Nacionalitat Catalana de Prat ofereix ja una proposta moderna del catalanisme polític. Des de les idees, la literatura, l’arquitectura, la premsa, l’excursionisme, la música, la ciència, l’economia... Catalunya ha inventat el nacionalisme català. Amb el Noucentisme -des de l’ordre, el classicisme, la racionalitat i la sobrietat- neix una proposta estètica i cultural que promou l’actuació política a través de la Mancomunitat. Ors, Fabra, Carner, Cambó i tants d’altres acompanyen Prat ordenant assenyadament Catalunya, des de la gramàtica a la xarxa elèctrica. Posteriorment l’Avantguardisme trenca amb l’anterior corrent rebutjant les seves regles estètiques. Aquest corrent també té la seva traducció en tots els camps de les idees i les arts: Salvat, Sert, Miró, Dalí o Foix són reflexos de corrents polítics i socials que sota la dictadura són l’avantsala de la República. Amb la

26

nova Generalitat, Macià sintetitzarà la institucionalitat noucentista i l’inconformisme avantguardista. Immediatament, la guerra i l’exili s’encarregaran de desfer el somni d’una nació il·lustrada. Fins aleshores intel·lectuals, artistes, científics, mecenes i polítics conformaven un capital social d’una magnitud extraordinària; a partir de llavors tot es trenca en mil bocins i aquest immens capital humà és expulsat fora del país o oblidat i silenciat a dins. Hem vist fins ara, doncs, com des del naixement del catalanisme fins a la desfeta de la Guerra Civil hi ha una clara correspondència entre les propostes polítiques i les realitzacions institucionals i els cànons culturals imperants. Després de la llarga opressió franquista, quan arriba la Transició democràtica, tot el pòsit del que havia estat el catalanisme de cent anys es troba dispers, desestructurat i atomitzat. Però l’aparició de Jordi Pujol a l’escena política sintetitza tot aquest substrat nacionalista: d’Almirall a Torras i Bages, del Modernisme al Noucentisme, de la Mancomunitat a la República. És a través de la formulació del catalanisme personalista de Pujol i de la idea central de Reconstruir Catalunya que -igual que Prat i Macià- reprèn l’objectiu de nacionalitzar i popularitzar i de construir i modernitzar el país, des de la pau social i la recuperació de la identitat. La diferència amb el continuu de la història recent de Catalunya és que aquest nou impuls nacional ja no es correspon amb un moviment cultural, intel·lectual i social paral·lel.

L’extraordinària figura de Pujol assumeix en la seva persona les diferents dimensions i dèficits del catalanisme: no és un historiador de la Renaixença, ni un arquitecte modernista, ni un estadista noucentista, ni un poeta avantguardista, però ho és tot a la vegada, com un humanista del Renaixement. És sota aquesta gran ombra -d’encerts i desencerts- que el país ha viscut 20 anys dins un oasi de consens implícit que l’ha tret del llarg desert del franquisme i que l’ha assedegat en temps d’incertesa. Ara, però, amb la figura política de Pujol al marge, el desert nacional se’ns obre immens al davant i els oasis més propers no semblen ser tampoc la sortida definitiva. Haurem de plantejar-nos cap a on hem d’anar si volem sobreviure sota un sol abrusador. Veiem-ho en un proper article.

27

REINVENTAR EL CATALANISME (ON ANEM?) (III) (15/07/2005) Hem vist en els articles precedents com els fonaments i la plenitud del nacionalisme –entre el s.XIX i el XX- coneix diverses etapes que es corresponen amb grans moviments multidimensionals (Romanticisme, Renaixença, Modernisme, Noucentisme, Avantguardisme...). Després del parèntesi de la desfeta franquista, la darrera etapa del catalanisme, protagonitzada per l’excepcionalitat del Pujolisme, també pot considerar-se un moviment, tot i que no assimilable a les característiques dels corrents anteriors.

Fixem-nos, doncs, com dels “ismes” dels segles XIX i XX que acompanyen el nacionalisme català des del seu naixement, passem ara -en ple segle XXI- a trobar-nos en un “istme”, en una estreta i inestable franja, en un pont, que uneix una sòlida riba ancorada en un espai conegut, en un passat molt definit, amb una altra plena d’incerteses, en terra incògnita. Aquest istme està pressionat per dues aigües, per dos dilemes que l’estrenyen encara més: si hem de tenir més o menys Catalunya o més o menys Espanya; i, si hem de seguir reproduint l’oasi català de pau institucional o llençar-nos a un desert d’aventures i riscos. El problema, però, com dèiem al primer article, no és tant on anem sinó com hi anem i qui ens hi porta. Dit d’una altra manera: ¿quin és el projecte nacional, cultural, social, intel·lectual del catalanisme del s. XXI, i quin és el nou “isme” que ens ha d’inspirar?. I amb quin capital social comptem i quins lideratges ens duran de l’”istme” a terra ferma.

Si prenem com a base que el catalanisme és sinònim de síntesi, de sincrasi, ¿per què no podem construir un nou “isme” des de la confluència de tots els moviments anteriors?: la tradició i l’impuls de la Renaixença, l’emoció i la creació del Modernisme, la raó, el civisme i l’ordre del Noucentisme o la imaginació, la innovació i el cosmopolitisme de l’Avantguardisme. Es tracta de tornar a anar amb

28

el segle, d’estar a l’avantguarda, de ser moderns sense perdre l’originalitat del nostre fet nacional. Si partim de la base que la síntesi implica que el tot és més que la suma de les parts, el nou

catalanisme hauria de tornar a superar-se i

liderar el pensament a casa nostra, des de la frescor de les noves idees i la solidesa de les ja conegudes. Aquest sincretisme es resumeix en el raonament de J.V. Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.

En tot cas, més enllà que el nou catalanisme s’empalti de comunitarisme, republicanisme, federalisme, ecologisme... o qualsevol altre “isme” que ens inventem, la qüestió és provar noves fórmules que portin per al nostre país un altre moment de creació i lucidesa. Els ingredients els tenim, però ens falten els emprenedors culturals, socials, intel·lectuals i polítics que -des del patriotisme- ho facin possible. Ens falten llums.

L’evolució del catalanisme està subjecte -com qualsevol altra espècie de creació humana- a la selecció natural i a l’adaptació al medi. En aquests moments ens trobem en la cruïlla entre la desaparició o la mutació; però potser per primera vegada en la nostra curta història no tenim l’enginy suficient per millorar i sobreviure als depredadors. La capacitació dels polítics, l’enfortiment del capital social, la veracitat i la transparència, els canvis en les organitzacions, els nous reptes estratègics (la sostenibilitat, el risc, el conflicte, la inclusió social...) o la vida en complexitat, han de ser punts essencials per a adaptar el nacionalisme als nous temps. Tot això no ho podrem resoldre, però, mentre la mediocritat -en tots els camps- segueixi tenint preeminència a casa nostra. En aquests moments és quan es troben a faltar les grans figures de la història del catalanisme: els que van saber fer un pas endavant sense deixar de mirar enrera. Potser és l’hora que comencem a buscar els nous líders que -des del pensament i l’acció- ens treguin de l’ensopiment. Segur que hi són...

29

30

DE VIATGE (30/07/2005) Fa pocs anys el Govern català va crear l’Hipermapa, l'Atles electrònic de Catalunya, una eina d'informació geogràfica que permet visualitzar tots els racons del territori català amb la seva realitat detallada; i no fa massa, també, Google ha tret el Google Earth, un instrument semblant que et permet baixar des del satèl·lit a qualsevol punt del món, per remot que sigui, i mirar-lo amb lupa. Aquestes meravelles tecnològiques són realment una joguina extraordinària, inimaginable fa pocs anys; ara bé, representen també una limitació a la nostra capacitat d’imaginació i de sorpresa. Des del moment en que pots realitzar virtualment el viatge que podies fer presencialment has perdut la capacitat i la possibilitat de sorprendre’t.

De jovenet, per vèncer la lluita amb Morfeu a la que em menava la somorta cadència del mestre tenia la dèria de convertir els gargots sobre el paper en autèntics viatges imaginaris cap a mons desitjats. Així, la punta del llapis anava traçant el contorn d’illes desconegudes, a l’interior de les quals dissenyava muntanyes, rius, vegetació, pobles i camins; era la realització d’un país ideal, isolat i perdut entre oceans ignots, però possible. I el tenia a les mans, als ulls i al cap. No sé si pretenia ser Verne, Stevenson o Swift o potser Pau Vila o Prat de la Riba, però en tot cas, dibuixava una barreja d’ideal i realitat. Era la conseqüencia d’empatxos de literatura de viatges i d’aventura i dels afanys de l’aprenent d’explorador i naturalista que es desviu per viure i descriure el seu entorn.

Potser per això trobo apassionant el fet de viatjar, entès com el descobriment d’allò que has imaginat. El primer element d’atracció a l’hora de pensar un viatge és situar-se damunt del mapa i preguntar-se què hi haurà entre aquells dos pobles, o als marges d’aquella carretera o d’aquell riu, o de quin color serà el paisatge en aquella part del territori. Una vegada ja de viatge, qualsevol detall omple de sentit el fet iniciàtic de traslladar-se: el descobriment, la conquesta,

31

l’admiració, de cadascun dels instants viscuts. Qualsevol revolt del camí ens pot oferir retalls de vida desconeguda que anem incoporant a la nostra experiència vital. La percepció de l’espai i del temps mentre es viatja no deixa de ser un aliment per als sentits que queda imprès en la memòria de cadascú: el viatge esdevé així bagatge.

M’imagino la sensació d’Àlvar Núñez Cabeza de Vaca quan feia dies que travessava la selva sentint la remor de les cascades d’Iguaçú, sense saber què era aquell brogit; o l’emoció de Livingstone travessant Àfrica, o la circumnavegació de Magallanes i Elcano. Segurament els actuals navegadors virtuals pel planeta són la nova nova forma d’exploració i descobriment d’un món que ja tenim abastat i controlat. Potser ja no viurem grans gestes com les del passat, però, de moment, les tècniques virtuals encara no ens sorprenen amb els gestos de la gent, amb les essències dels mercats i els gustos dels menjars, amb el color o l’alè de tots els racons que ens queden per trepitjar. Mentre no arribi aquest moment, tenim prou marge per anar dibuixant els nostres països imaginats i anar traçant noves rutes a descobrir. Encara queda espai per a la sorpresa.

32

LA SOCIALITZACIÓ DE LA VULGARITAT (19/08/2005) Segurament és una contradicció o una reiteració dir que la vulgaritat se socialitza, però, superant la manca de rigor semàntic, em serveix per emfasitzar encara més la idea de fons que conté aquesta perífrasi. Vulgaritzar o socialitzar vindria a ser el mateix: fer que alguna cosa esdevingui comuna; així, qualsevol característica pròpia d’una minoria s’estendria a tota la societat. En el fons hem d’admetre que és intrínsecament bo que allò que és útil, interessant o convenient per a uns quants ho sigui per a tothom. L’exemple més evident en el nostre entorn seria la universalització de les prestacions de l’estat del benestar (l’educació, les pensions, la sanitat,...) o l’accés a determinats béns de consum, a la informació o a la tecnologia. Quan això passa, però, en l’àmbit de les aficions, del lleure, dels gustos o de les manies, passem de la socialització a la vulgaritat. Així, determinats elements que comportaven un signe d’identitat, d’exclusivitat, de diferència per als seus usuaris acaben esdevenint vulgars.

La qüestio és que la nostra societat, abocada a la recerca del benestar i al consum, no permet espais reservats, d’intimitat, de singularització. No em refereixo en cap cas a l’elitisme econòmic o social, ni tan sols intel.lectual; no es tracta de l’exclusivitat que donen els diners o els coneixements sinó d’aquella que dóna la personalitat i l’originalitat. Que uns esports minoritaris fa pocs anys com l’esquí, el golf o el submarinisme hagin passat a ser massius perquè són més assequibles és un avenç de la societat de consum, com ho és que la Fórmula 1 o les curses de motos –que només interessaven als aficionats al motor- avui dia siguin seguides per un públic heterogeni i multitudinari. Aquest procés s’ha viscut en tots els camps de la societat i allò que sense ser elitista era minoritari també s’ha socialitzat o vulgaritzat.

33

Recordo el tatuatge del meu avi al braç, signe inconfusible del seu pas per la marina i que distingia a tots qui el portaven de la majoria dels ciutadans; avui, en canvi, el tatuatge ha esdevingut un fenomen de masses i ha perdut la seva originalitat. Seguint amb l’eix nàutic, originalment anar en barca per la costa catalana no era signe de distinció social o econòmica sinó un component més de la tradició marinera-pescadora de moltes famílies arrelades al litoral. Avui, en canvi, tenir barca és com tenir cotxe: contribuir a la socialització del col·lapse circulatori –tant li fa el medi. I així, només cal que anem repassant totes les activitats que fem tots plegats per veure que cada cop és més perceptible que no queden espais de l’activitat humana que siguin exclusius, que atorguin un sentit d’autenticitat, de diversitat, de minoria. Ja no es pot viatjar a llocs on no hi hagin estat abans alguns coneguts, ni menjar plats que no surtin a receptes televisives, ni col·leccionar allò que no té ningú, ni ser un fan de Da Vinci després del “codi”, ni tan sols pots tenir idees originals que no tinguin ja una web. La unanimitat i la uniformització assetgen constantment qualsevol intent de ser diferent o únic. Què ens podem inventar, doncs, per no caure en la socialització empobridora que ens vol fer a tots iguals i vulgars?. Segurament ara més que mai és quan pren sentit formar part d’una minoria nacional i parlar una llengua que s’està tornant una raresa de col·leccionista i que a més és filla del llatí vulgar...

34

ORDRE I PROGRÉS (10/09/2005) No és precisament que el Brasil s’hagi destacat per ser un exemple mundial d’ordre i progrés, però té la virtut de ser l’únic país que du com a frontispici nacional la llegenda “Ordem e progresso”. Ordre i progrés podrien semblar termes antagònics perquè normalment s’associa l’ordre a una visió conservadora, immobilista o regressiva de la societat i, en canvi, lliguem el progrés als corrents més esquerranosos i avançats. Ben lluny d’aquesta interpretació, crec que els dos conceptes representen la clau de volta del que ha de ser una comunitat moderna; no pas perquè siguin paradigmes innovadors sinó perquè s’ha demostrat, amb el temps, que són els dos pilars sobre els quals se sustenta una societat saludable.

Són complementaris i necessaris: sense progrés l’ordre pot ser autoritari, però sense ordre el progrés pot ser anàrquic.

M’agrada, doncs, poder-me definir com una persona d’ordre i progrés alhora: justament dues de les característiques que han marcat el catalanisme polític fins als nostres dies. I això, que ha estat un valor suprem de la nostra comunitat –una societat ben trabada- sembla que s’esquerda. No penso que sigui, sobretot, un mal de la política, dels partits o del sistema democràtic –que també- sinó un mal de la societat actual. Vull dir que la nostra societat (segurament també les altres), malgrat progressar molt en termes absoluts (llibertat, benestar, educació, salut, tecnologia, etc), està perdent el sentit de l’ordre. L’ordre que vol dir seny, formes, respecte, corresponsabilitat, altruïsme, compromís...

Cada vegada veiem més casos de renúncia al compromís amb la pròpia comunitat o amb la cosa pública. Cada cop més els casos d’incivisme i deixadesa personal i col.lectiva es normalitzen als nostres carrers. El ciutadà ha passat a ser client i a exigir als poders públics (a tota la societat) tot allò que creu que ja paga amb els impostos, quan li correspon a ell fer-se’n responsable. Com si allò que és públic, en comptes de ser de tots, no fos de ningú. Com si pagar la recollida

35

d’escombraries permetés llençar papers a terra, o com si pel fet de tenir bombers es pogués llençar borilles al bosc, o pintar parets privades, o fer xivarri o pixar-se a les cantonades. Però tots aquests actes no són propis només d’individus i actituds antisistema, asocials o violentes; el més greu és que gent aparentment d’ordre cau en l’abisme incívic -i massa vegades en nom d’un mal entès “progressisme”. Quan es comença per no induir disciplina als fills, per no tractar al client de vostè, per no deixar passar abans per la porta als altres, per no vestir “com cal” en el lloc i el moment oportuns, o per cridar de nit en sortir d’un restaurant, és que s’oblida l’altre, el “nosaltres”, el “tots” i es passa al “jo” o –més greu encara- al “ningú més que jo”. Així se sublima el camí fàcil, la laxitud, la manca d’esforç i de compromís i la irresponsabilitat, els primers passos cap a l’incivisme.

Les convencions, els protocols, els costums, no són frens al progrés sinó pautes per fer-lo racional, per socialitzar-lo. La defensa d’allò públic, dels drets col.lectius no representa un atemptat als drets individuals. El compromís, la responsabilitat, el sacrifici, la iniciativa personals no són estigmes d’una cultura conservadora sinó valors fonamentals per adquirir una actitud avançada i progressista de la nostra societat. El catalanisme, el republicanisme, la social o la cristianodemocràcia i, fins i tot, el liberalisme, han posat sempre l’èmfasi en l’alteritat, en allò públic, en el col.lectiu (en la democràcia, de fet), fent compatible ordre i progrés. Si la societat no segueix aquest cànon caldrà reclamar a les ideologies democràtiques, als seus líders i als governs que hi posin ordre, o acabarem caient en el caos o en l’autoritarisme. I ja sabem que ni una cosa ni l’altre han escrit pàgines glorioses al nostre país. Senzillament, hi ha coses que no poden ser.

36

DEMAGÒGIA (23/09/2005) Si hi ha res que devalua de veritat la política és la demagògia. No la demagògia “clàssica”, la dels “bons” demagogs que recorren a les emocions o a l’exageració o a l’ús intencionadament partidista dels fets per influir les opinions de la gent, sinó aquella que es fa sense fonaments racionals o sense una lògica dialèctica i que es basa en la fal·làcia. Segurament faig una distinció inexistent entre una demagògia acceptable i una que no ho és, però crec que es pot arribar a acceptar el seu ús en determinats contextos però no com a pràctica habitual i com a eix fonamental d’un discurs polític basat en la mentida, la ignorància o la tergiversació dels fets i de la realitat.

Mai no he sentit un sol argument per part dels nacionalistes espanyols que s’aguanti minímament des de la coherència i l’objectivitat. Es pot acceptar que diguin que no volen el nou estatut de Catalunya perquè representa un trencament del seu concepte d’unitat nacional o que amb el concert econòmic altres regions puguin rebre menys. Tenen raó. El que no es pot deixar passar és que es digui que Catalunya és insolidària i que a més s’ho emporta tot i que no es parli del dèficit fiscal al que estem sotmesos. O que es digui que l’OPA d’una empresa catalana a una d’espanyola és una conxorxa separatista sense dir que aquesta va absorbir anteriorment empreses catalanes. No es pot dir que el nou projecte d’Estatut de Catalunya vol controlar les caixes quan no és cert i a més són ells els que ho fan. Com tampoc té cap sentit condicionar la voluntat d’un poble a la intocabilitat d’una Constitució feta fa gairebé 30 anys sota pressió militar i majoria espanyolista.

Aquestes i moltes altres mentides han anat escampant aquesta setmana per Catalunya el ministre Bono i el president del PP Mariano Rajoy. Però això no és un fet circumstancial de dos polítics espanyolistes sinó que forma part de l’essència del seu discurs, el dels seus partits i dels intel·lectuals i periodistes que

37

el sustenten. Un discurs basat en l’empastifament i la demagògia, sense cap tipus de raonament mínimament objectiu. El més greu, però, és la impunitat amb la que ho diuen i la permissivitat amb la que se’ls ho deixa dir. Ni els periodistes ni els intel·lectuals catalans –i menys els espanyols, esclar- ni tampoc els polítics, denuncien amb prou contundència aquesta ignomínia. No es pot entrevistar algú que diu tot això i no deixar-lo en evidència. I no es pot pactar políticament amb algú que menteix i fomenta la irracionalitat.

El discurs polític espanyolista es construeix sobre fal·làcies. Sempre des de la mateixa escandalosa evidència: negar als altres el que tu ja tens i veure de dolent als altres el que veus de bo en tu. Així, el castellà està amenaçat a Catalunya; només existeix la nació espanyola però els únics nacionalistes són els altres; les seus de grans empreses no poden ser en territori no “nacional”; els catalans s’ho queden tot i a sobre no volen pagar; el valencià i el català no són la mateixa llengua; els catalans espoliem els papers de Salamanca, etc, etc, etc. Totes aquestes premisses es defensen amb arguments objectivament i científicament falsos i, en canvi, seguim aguantant l’eterna cantarella del conte de l’enfadós com si res. Així, sobre la solidificació discursiva de mentides es construeix un univers ideològic tancat, sord i cec a qualsevol escletxa de raonament, d’objectivitat i de lucidesa que permeti un diàleg obert, constructiu, intel·ligent, asserenat.... sobre les idees de cadascú i sobre les realitats que les sustenten.

En comptes de tant Tribunal Constitucional el que caldria és un Tribunal Internacional de la Veritat, que analitzés els arguments i les proves de cada part i acabés determinant qui té raó. I qui perdi que reconeixi per sempre més que estava equivocat. I no en parlem més. Encara que –tot i tenir la raó- no ens donessin la independència, almenys ens hauríem tret de sobre la pressió de sentir-nos imbècils i insultats cada vegada que parlen de nosaltres.

38

ESTÀ TOT A LʼESTATUT (20/10/2005) He de reconèixer que em vaig emocionar divendres passat amb les imatges del Parlament aprovant l’Estatut enmig d’una gran catarsi de les forces polítiques catalanes no viscuda des de feia massa temps. Un esborronament, per cert, que no he deixat de tenir durant tota la setmana veient la catarsi que també ha provocat als partits espanyols, en contra, esclar, de l’eufòria catalana.

Tot i que l’Estatut no és encara una constitució per a Catalunya, hem de reconèixer que podria representar un salt endavant per al nostre autogovern i per obrir un nou procés constituent cap una redefinició de l’Estat espanyol, més acord amb la seva realitat plurinacional –no reconeguda oficialment. Però també hem de ser conscients que pot quedar en no-res si cedim a les pressions o si – assenyadament- es retira del Congrés davant d’una forta retallada. En tot cas, poden passar tres coses: que sigui aprovat tal com està (o amb petits retocs); que sigui aprovat aigualit i desnaturalitzat (amb la submissió de les forces catalanes); o que, en un acte de dignitat, sigui retirat en previsió del pitjor resultat.

De totes maneres, si no acaba sortint bé, almenys aquest intent d’estatut haurà valgut la pena per fer adonar a molts catalans fins ara autistes que no som lliures per decidir i que no som entesos ni acceptats. Sigui pel que sigui, tinc la sensació que en els darrers temps hi ha un augment de la consciència catalanista –per no dir sobiranista-, encara que sigui a través de la butxaca. Mai fins ara havia sentit tants sectors organitzats del país (empresarials, sindicals, culturals,...), tants personatges rellevants, ni tantes opcions polítiques diferents estar d’acord amb que Catalunya no ha tingut el tracte que mereixia i que està en perill imminent d’ofec econòmic i social.

La clau estarà en el coratge i en la unitat i lleialtat que demostrin els partits que han aprovat l’Estatut a Catalunya i en la demostració de força que puguin fer els

39

ciutadans en cas de ser rebutjat. Potser no tindrem un finançament just, potser no ens deixaran anomenar-nos nació, però el que no podem deixar de fer és defensar-nos i justificar-nos. Espanya té l’oportunitat de resoldre satisfactòriament un problema que s’eternitza i silenciar les aspiracions catalanes –separatistes, en diuen- per molts anys; en canvi, poden acabar encenent les brases que, somortes, no van saber apagar ni amb una dictadura militar ni amb una transició incomplerta.

Els donem la mà i ens tiren coces, els oferim pactar i ens diuen que volem trencar, els demanem justícia i ens acusen, els demanem comprensió i ens ignoren, els demanem respecte i ens insulten... Un poble ferit en l’orgull és capaç de rebel.larse contra els més poderosos; potser per no treure’n res, però almenys per fer-se sentir; i no podran dir-nos mai més que no ho hem intentat. Ara està tot condicionat a l’Estatut: si surt bé encara hi ha temps per una nova catarsi, i aquesta vegada no entre polítics sinó entre pobles. Deixaran escapar l’oportunitat?.

40

CATALUNYA AL MAPA (22/10/2005) Que Catalunya surt als mapes físics és una evidència; però ja no és tant clar que surti als mapes polítics, almenys que surti com el que molts voldríem que sortís. I perquè així fos potser ens caldria alguna cosa més que un estatut com el que estem intentant vendre de rebaixes als fabricants de mapes i fronteres. Però al que em refereixo en parlar de la presència de Catalunya als mapes no és en la cartografia sinó en la seva identificació sobre el terreny; és a dir, a aquells elements gràfics que ens indiquen on som o cap on hem d’anar. És una crítica recurrent de molts ciutadans la mala senyalització del nostre país, sobretot quan la comparem amb altres països com França. Els desencerts a l’hora d’indicar les carreteres i les ciutats del nostre país són variadíssims, i afecten a totes les administracions - i concessions privades- que gestionen les vies rodades.

Si fem la prova de fer qualsevol recorregut pel país, curt o llarg, intentant posarnos a la pell d’un turista que no hagi estat mai al nostre país veurem que no és gens fàcil arribar a la seva destinació, fins i tot si es va guiant amb un mapa; però si no hi ha estat mai i no disposa de plànol per arribar-hi se li pot fer etern o desesperant.

En el cas dels grans eixos viaris, que han de tenir una senyalització d’abast molt general –no de detall- i molt diàfana, ja ens trobem amb fets incomprensibles.

Comencem pels cartells promocionadors de ciutats o zones turístiques que ofereixen elements simbòlics o imatges gràfiques evocadores de l’oferta lúdica, cultural, turística, de cada lloc. No hi ha unitat de criteri en res, ni en l’objectiu, ni en la simbologia, ni en l’estil, ni en els colors… Però el més greu no és que siguin diferents, perquè podrien ser igualment clars i útils, sinó que no indiquen res. Els senyals que l’Estat fa servir a la N260 per indicar la Costa Brava evoquen un llac

41

amb bosc de ribera, i el que la Generalitat té a l’Eix Transversal per indicar la ciutat de Girona no inciten pas a visitar-la.

Altres vegades és inexistent la senyalització de molts elements distintius de la geografia o de la personalitat del país i –alhora- de la seva promoció turística. Un exemple paradigmàtic: així com els francesos es cansen de posar l’adjectiu català a tot el que envolta les carreteres del Roselló o t’indiquen que estàs passant pel país dels càtars, nosaltres els fem passar per l’Eix transversal sense rebre cap informació atractiva més enllà dels noms dels viaductes i els túnels (!?). I no és tant important per l’objectiu de vendre un país fantàstic (tot i que sempre s’ha d’exagerar una mica) als que ens visiten, sinó per adquirir més coneixement del nostre territori i més consciència d’identitat.

Pel que fa a la senyalització més objectiva –la que es limita a posar una fletxa amb el nom d’un lloc- massa vegades no se segueix un criteri lògic, almenys per la lògica dels conductors i pel sentit comú. M’han explicat que hi ha unes normes establertes que s’han de seguir i que obeeixen a criteris tècnics -dels enginyers suposo- i gràfics –dels dissenyadors?. En tot cas, no tenen molta lògica per al turista (o el manresà) que entra a Barcelona pel nord-est i ha de saber què és i on és “Trinitat” i “Glòries”, quan el més fàcil seria indicar-li a més l’oest, el sud, el mar, el port, el centre ciutat... També podem estar seguint el nom d’un poble o d’un lloc qualsevol per cruïlles i rotondes del país i trobar-te que, de cop i volta, desapareix i et deixa sol amb la teva intuició. Això per no parlar dels indicadors de pobles sense indicar els quilòmetres que falten, senyals tapats per la vegetació, indicadors just a sobre del trencall, etc…

Un darrer exemple manresà: baixant de Bufalvent per la variant, sentit sud, si algú vol entrar a Manresa pel riu es troba amb uns indicadors que li indiquen –molt visiblement- “Sant Pau” sempre amb preeminència sobre Manresa o Manresasud. El més lògic seria posar sempre amb majúscles Manresa, Manresa-sud o

42

Manresa-nucli antic i després a sota, i en petit, “Sant Pau” o, millor, Solsona.

Perquè, quanta gent que surt de l’autopista o baixa per l’Eix del Llobregat tenen com a destinació principal Sant Pau?. Insisteixo, segur que hi ha explicacions lògiques i científiques, però no et serveixen de res quan t’has perdut. Qui perd els origens perd la identitat, però qui es perd en la destinació perd el temps i la paciència.

43

PTB (05/11/2005) Fa un parell d’anys deia en aquestes mateixes pagines que la raó per la qual em semblava que Manresa no acabava d’aixecar mai el cap era per la manca de capital social, és a dir, d’aquell esperit col·lectiu que mou les ciutats. Que la nostra ciutat disposava de prou capital humà, del nombre i qualitat de persones capaces de posar-se al capdavant del procés de transformació necessari, però que, en canvi, això no es traduïa en la capacitat de reconèixer-nos i de projectar-nos com a comunitat. D’aquesta manera, ha estat difícil unir qui té la capacitat per formular projectes, qui té la capacitat per prendre les decisions i qui té els diners. I que aquesta situació ha estat la responsable que, en les darreres dècades, no hi hagués hagut la capacitat necessària per enfrontar positivament els desafiaments i les oportunitats que se’ns plantejaven.

Sembla, però, que aquesta situació està canviant. Fa un parell de setmanes llegíem al Regió7 que l’ajuntament de Sant Fruitós aprovava un polígon de qualitat impulsat per la societat de capital públic i privat PTB (Projectes Territorials del Bages). Aquest polígon s’afegeix al del Parc Tecnològic de l’Agulla, a Manresa, que –juntament amb altres projectes- està impulsant aquesta societat. Aquest parc s’adiu perfectament amb el marc universitari, tecnològic i de recerca que conformen, entre d’altres, la FUB (Fundació Universitària de Manresa), el CTM (Centre Tecnològic de Manresa), la UPC (Universitat Politècnica) i el món econòmic i empresarial de la comarca.

Estic segur que l’aposta per incorporar l’economia del coneixement, la tecnologia, la recerca aplicada i el desenvolupament territorial és un capital risc que ha de donar fruits. Però el més destacable d’una iniciativa com PTB no és que es preocupi pel territori o per l’economia, sinó la manera en com ho fa, des de tres perspectives no massa habituals en el nostre entorn. La primera, des de la superació dels límits territorials que comporta un projecte com el Parc Tecnològic

44

(o el mateix CTM), que genera sentit de capitalitat més enllà de la comarca –un dels reptes dels manresans- i ens incorpora a xarxes nacionals; una altra, pel fet que promou el desenvolupament del territori des dels principis de sostenibilitat i responsabilitat social; i, la tercera –i més significativa a la nostra ciutat- perquè comporta la creació de capital social, amb l’aliança entre el món públic i el privat per a millorar l’acció i la coordinació col·lectives.

La voluntat de cooperació per al desenvolupament del territori genera la construcció de confiança, de reciprocitat i de sentit de pertinença a una comunitat.

Comprendre els reptes de l’entorn, conèixer els propis recursos i limitacions, donar sentit de direcció, d’acció, de motivació i de compromís orienta el procés col·lectiu i estimula el progrés de la nostra societat. És en el fet de preguntar-se quins desafiaments i oportunitats enfronta un territori i en quines accions cal concentrar-se per produir nous recursos i proposar-se nous objectius que una ciutat, una comarca o un país van endavant. Iniciatives com el de PTB, el CTM, o la FUB, han d’acabar abastant tots els espais econòmics, socials o culturals de Manresa i el Bages. Només així, la mesquinesa i la mediocritat que massa vegades ens han caracteritzat poden deixar de ser categoria i convertir-se en simple anècdota.

45

ELS GOVERNS I LA RESPONSABILITAT SOCIAL (22/11/2005) La “Responsabilitat Social de les Empreses (RSE)” –també anomenada “Responsabilitat Social Corporativa (RSC)” es refereix a la pràctica que manifesta una empresa quan incorpora plenament a la seva cultura organitzativa dues idees bàsiques: que s’ha d’implicar en el funcionament de la societat com un agent més, i que ha de respectar i promoure els valors ètics en la seva relació amb les persones i amb el medi. Però aquesta també és una pràctica que podrien adoptar i promoure altres organitzacions, com les que no tenen ànim de lucre o, també, les administracions públiques.

Les empreses socialment responsables mostren un major arrelament al lloc on operen, un ambient de treball més satisfactori, un interès actiu per la bona marxa de la comunitat i una voluntat de participació en els projectes col·lectius. Però, el progrés i la cohesió social d’un municipi o d’una comarca s’assoleix més fàcilment quan tothom s’hi implica, des dels càrrecs públics i els governs fins a la societat civil, i no només des de les empreses.

La interrelació entre el món públic i el privat i la força del tercer sector (les organitzacions no lucratives -ONL) són elements estratègics per al bon govern de la societat. D’aquesta manera, des de la corresponsabilitat social, cal cercar la integració dels objectius de desenvolupament econòmic, justícia social i qualitat ambiental per a assolir un desenvolupament humà sostenible.

Incorporar la RSE no és només una qüestió conceptual sinó una opció política, d’interès col·lectiu. A Catalunya, de sempre, ha estat fonamental el paper dels empresaris i dels ciutadans particulars en el bé general quan no hi havia un “Estat del benestar” (ni estat propi...). Així, des de les mútues, les caixes d’estalvi, els

46

projectes culturals i patrimonials, l’esport o les arts, la idea de responsabilitat social és consubstancial al nostre model de societat.

L’adveniment de l’Estat del benestar va portar la suplència d’aquest paper protector-paternalista dels empresaris. Així s’ha universalitzat el benestar social però s’ha anul·lat la participació de la iniciativa privada. Ara sembla que cal recuperar aquest paper benefactor-responsable de l’empresa perquè el model d’estat intervencionista l’ha deixat massa de banda i no se’n surt tot sol.

La RSE –com el desenvolupament sostenible- és un instrument més de superació ideològica de la socialdemocràcia i del liberalisme per trobar un terme mig que posi èmfasi en el paper de la comunitat: un nou contracte social. Però no hi ha una sola visió de la RSE –com tampoc de la sostenibilitat- perquè cada societat té una estructura, un bagatge i uns condicionants diferents. Tot i acceptar que hi ha unes pautes generals –universals- a seguir i complir, hi ha d’haver llibertat perquè cada comunitat nacional-local l’adapti a la seva cosmovisió. De la mateixa manera, cada municipi, cada comarca, l’ha d’incorporar adaptant-la a les seves característiques.

Fomentar la RSC des de les institucions públiques representa una aposta doble: per a les empreses i per al municipi o comarca. El govern local, sobretot, pot tenir un paper molt important en la promoció de la RSC en el seu entorn (és el que coneix més bé el sector empresarial i associatiu). Les administracions locals poden impulsar l’aplicació dels principis de la RSC a la gestió dels organismes administratius; instituir-la a les empreses públiques de què siguin titulars; i, fomentar el seu coneixement i implantació a les empreses del seu àmbit territorial.

I també poden posar en comú els tres sectors socials (governs, empreses i ONL) per fer projectes comuns, a partir –per exemple- d’oficines de foment del partenariat.

47

D’aquesta manera, posant l’èmfasi en la “Co-responsabilitat” la responsabilitat social és patrimoni de tota la comunitat, Potser per això hauríem de parlar més aviat de “Corresponsabilitat Social Corporativa (CSC)” que no pas de “Responsabilitat Social de les Empreses (RSE)”. Només així el compromís amb la societat és compartit i no recau només en els governs, en els empresaris o en les organitzacions socials.

48

AVUI HE TINGUT UN SOMNI (03/12/2005) Avui he tingut un somni. Avui he somiat Luther King. I he somiat Kennedy, i Havel, i Wilson, i Mandela i d’altres. He somiat grans personatges que han defensat els drets de les persones i dels pobles. Anaven sortint d’un en un a l’assemblea de les Nacions Unides i feien un breu discurs en el que anaven desgranant raons defensant la causa catalana. I parlaven de la discriminació per l’origen de les persones, del genocidi cultural i lingüístic, de l’opressió econòmica, del drets dels pobles a l’autodeterminació, de la raó i la justícia. A la fila zero hi havia les primeres espases del PP i del PSOE, i els directors dels mitjans de comunicació espanyols; i al final dels discursos -com els seguidors del Madrid- s’aixecaven a aplaudir i reconeixien públicament que els catalans teníem raó i que mereixíem el seu reconeixement. De cop, em despertava, i m’arribava per les ones hertzianes la ràbia colonialista del president de la Federació espanyola de patinatge, la intromissió del governador del Banc d’Espanya i la paranoia d’Acebes. Res de nou, el despertar de cada dia.

Espero en delit el dia que les notícies del matí anunciïn que els partits espanyols han renunciat a la demagògia i la mentida i que explicaran a la gent com són les coses de debò. Espero el dia que el rei d’Espanya convoqui el Congrés dels Diputats i derogui el Decret de Nova Planta i demani perdó per l’opressió de 300 anys i ofereixi ser de nou el rei d’una confederació entre germans. Un dia en què els polítics i els més prestigiosos economistes espanyols reconeguin que l’espoli fiscal és un fet i que els catalans no tenen les mateixes prestacions socials que els seus veïns i que no es pot seguir sagnant Catalunya impunement. També veig les televisions espanyoles passant en castellà els programes de TV3 sobre el procés a Companys i Carrasco, sobre el franquisme, l’exili o els fets de l’11 de setembre.

Veig els intel·lectuals castellans elogiant la cultura catalana, i les universitats espanyoles fent tants lectorats de català com a les altres del món. I veig els mestres espanyols explicant als seus alumnes que viuen en un estat plurinacional

49

i que cal respectar i reconèixer la seva diversitat; i que la unitat d’Espanya comença amb les guerres de Castella contra els altres pobles peninsulars i amb l’anul·lació de les seves institucions i drets. Veig com els productes catalans són valorats, i ningú hi troba cap pega perquè les etiquetes estiguin en català, com quan estan escrites en anglès o portuguès.

Però aquest dia que espero només el veig en somnis; uns somnis eteris que la realitat de cada dia esvaeix amb la imcomprensió, l’odi, la irracionalitat i l’opressió dels que tenen deliris de grandesa. Mentrestant, només em queda el consol d’haver somniat que el Barça humiliava el Madrid a casa seva, i que l’endemà feia realitat les meves fantasies oníriques. Almenys em queda l’esperança de pensar que els somnis de vegades es fan reals; per això, aquesta nit tornaré a somniar, i demà, i l’altra. Però potser ja no tindré somnis concil·liadors i fraternals que busquen l’empat sinó victòries inapel·lables. Potser començaré imaginant que és el President de la Generalitat qui s’adreça a les Nacions Unides…

50

PROU MARTÍ I POL (24/12/2005?)

El cantant de flamenc Miguel Poveda acaba de treure un treball discogràfic en el que ha interpretat poetes catalans en una forma d’expressió popular que no és pròpia de la cultura catalana. El “cantaor” –que té com a llengua materna el castellà- ha viscut a Badalona tota la seva infantesa i joventut -una ciutat on la llengua catalana no és precisament majoritària- i ara viu a Andalusia. En resum, el més lògic seria que no tingués cap tipus de necessitat ni tampoc sensibilitat per fer res per la llengua i cultura pròpies de Catalunya. Però, en canvi, ha trencat tots els prejudicis i estereotips que molt sovint ens condicionen a l’hora de pensar en la defensa de la nostra identitat. Poveda canta M. Mercè Marçal, Verdaguer, Ferrater, Sebastià Alzamora, Joan Margarit o Brossa, entre d’altres. Jo d’alguns no n’he llegit res -ho confesso- però me n’orgulleix justament saber que hi ha encara més poetes a casa dels que jo em pensava que poden arribar a commoure consciències fins al punt de formar part d’un disc d’un cantaor.

De la decisió de Poveda de cantar en català els nostres poetes se’n deriven algunes lliçons. Primer, pel fet que, en un moment encès com el que vivim ara entorn a les relacions Catalunya-Espanya, Poveda s’ha erigit en el millor antídot contra la intolerància i la ignorància respecte el fet català i ha demostrat als d’allà que una identitat no té perquè anul·lar-ne una altra. En segon lloc, perquè és un exemple per a tants magistrats, catedràtics, empresaris, intel·lectuals o funcionaris diversos que, des de Catalunya, són incapaços d’entendre la miserable subsistència d’una cultura que s’agenolla per ser respectada i per a la qual no fan el mínim esforç d’adaptació.

Però potser el fet més significativament qualitatiu de la “gesta” de l’artista, és que hagi estat capaç de fer un disc de poetes catalans sense posar-hi Martí i Pol. Aquesta sí que és una lliçó i un exemple per a tants polítics, músics, artistes, representants econòmics o socials més nostrats que empobreixen la nostra

51

cultura usant i abusant de Martí i Pol com a poeta de capçalera. Un poeta, per cert, que la majoria no ha llegit –com tampoc no n’han llegit d’altres- i que van descobrir tot just quan anava de bolos amb Llach o Guardiola.

Ja n’hi ha prou de trobar-nos Martí i Pol als mítings, als programes de mà de qualsevol acte, als homenatges i jubilacions, als comiats de feina, a les declaracions d’amor o de plataformes, o als programes de TV. No pot ser que un dels més grans poetes catalans serveixi per qualsevol cosa, com el que posa la bandera catalana com a mantel de les paradetes de Sant Jordi. Però, tot i així, l’exagerada popularitat del poeta de Roda no té en si res de dolent sinó fos perquè comporta de rebot l’omissió i l’oblit dels altres grans poetes catalans, els vius i els morts. Els símbols s’acaben gastant de tant fer-los servir en va; del que es tracta és d’usar-los com cal i quan cal i anar-los alternant. Un país amb pocs símbols, mites i referents, és un país pobre. Ni Casanova és l’únic heroi de l’11 de setembre ni Martí i Pol l’únic poeta del poble. D’aquesta manera acabarem oblidant Moragues i Villaroel o Foix, Carner i Margarit… i tants altres que tenen el mateix dret –i en tenim la necessitat- que siguin invocats de tant en tant. I millor si ho són en flamenc.

52

UN ESTAT PER AL SEGLE XXI? (28/01/2006) Sembla que finalment tindrem Estatut. Bé, tindrem alguna cosa semblant al que volíem però no serà ben bé el mateix (de totes maneres, fins que no tinguem una constitució pròpia tot em semblarà poc). Ja en parlarem quan estigui tancat, però ara per ara sembla que el problema de fons continua obert: no ens entenen i no ens volen entendre. Continuen amb la fixació que Catalunya no és una nació i que només un estat pot ser-ho i que a més hem de contribuir a mantenir-lo encara que ens quedem sense un duro. Ah, i si no ens agrada, hi ha un exèrcit que ens ho pot explicar. Perquè no podem ser una nació i un estat i administrar els nostres propis recursos?. Doncs perquè som una colònia i perquè hem de mantenir la metròpoli.

I punt. I així ha passat sempre. Què costaria que els líders espanyols expliquessin la història i la realitat sense demagògia?. Per què només hi pot haver una nació a Espanya?. Doncs perquè sí, i prou. I, si cal, recorren a l’engany, a la mentida, a la calúmnia, o simplement es deixen convèncer per la ignorància. On es troba l’origen d’aquesta negació a l’altre, a les identitats diferents, a les nacions?.

La identificació entre nació i estat ho distorsiona tot. L’origen d’aquesta confusió el trobem en els estats liberals que surten de la repressió de les identitats que ja havia practicat l’absolutisme (només cal veure que l’excelsa, democràtica i liberal República Francesa no és res més que el fruit de l’aniquil·lació i el genocidi cultural d’occitans, catalans, bascos, corsos i bretons, abans de fer-ho amb els territoris colonitzats fora de la Gàl.lia). Se suposava que l’estat era un contracte social però acaba essent la creació d’una nació artificial a la qual se sotmeten els subdits. És allò del Tintín al Congo explicant als negrets que la seva pàtria és Bèlgica.

Amb aquestes pàtries inventades apareixen els mites que justifiquen unes identitats i neguen les altres, certifiquen una història i obliden l’altra (com els comtes visigots o els Reis Catòlics com a pares de la pàtria espanyola). I així

53

podríem anar trobant paral·lelismes en els mites fundacionals de la majoria d’estats-nació que han conformat l’Europa que se suposa defensora dels drets humans i dels pobles.

Però ara, al s.XXI, aquests estats-nació europeus perden pes per dalt i per baix i les seves sobiranies se’n ressenten en no saber-se adaptar a les noves circumstàncies i això els fa tremolar els ciments. Per altra banda, però, en el context polític actual cada vegada sembla més difícil la independència de nous estats vinculats a una identitat nacional (com ho han estat al segle XX Noruega, Irlanda, Lituània, Txèquia, Eslovènia i un llarg etcètera).

Sembla, però, que

justament les nacions sense estat o els estats petits estarien més preparats per viure en un món d’incertesa i de flexibilitat i per adaptar-se a les reformes previsibles: són una alternativa a un model encarcarat. Segur que es podrien trobar fórmules originals perquè les nacions negades poguéssim satisfer la nostra identitat orfe d’estat; això semblava que volia aconseguir el nostre Estatut sortit del Parlament però ja es veu que no ens deixen.

La qüestió seria trencar l’apriorisme que assimila nació a estat i recuperar la vella idea dels estats compostos (Corona catalanoaragonesa, Imperi austrohungarès,...). Una gran unitat política com Europa no es podria construir des de les nacions (identitats) i no des dels estats?. El que està clar és que des dels estats -tal com els coneixem avui- no es garanteix la pervivència de les identitats del s.XXI perquè les coarten. O ets del meu estat o ets de tots, o s’és espanyol o s’és europeu, però no es pot ser català i europeu. No ens deixen espai per a la pròpia identitat. La irracionalitat de les identitats forçades va contra la raó de les identitats sentides. I així ens trobem, amb un Estatut que ens diu que som allò que altres volen que siguem i no allò que tenim el dret i la voluntat de ser.

Haurem perdut una altra oportunitat per dir prou?. I anem esperant, que d’aquí 8 anys ja en farà 300 que ens ho van deixar molt clar…

54

55

LES IDENTITATS INSOSTENIBLES (25/02/2006) El concepte “Identitat” és un concepte complex, amb múltiples sentits i interpretacions, perquè les identitats també són complexes. Podem parlar de la identitat des de la cultura, la llengua, la religió, l’ètnia, la classe, el sexe…, de cada cosa per ella sola o des de totes les possibles combinacions entre elles. La identitat es pot definir a través d’uns components racionals, objectius (un territori, una història, una llengua, un dret, una estructura econòmica i social, etc..), i també des d’uns components emocionals, espirituals (els símbols, la cultura, els referents, el sentiment patriòtic, els costums i les tradicions, el tarannà,...). Tots aquests components conformen un univers col·lectiu d’identificació amb uns valors, amb una cultura pròpia; i, per altra banda, conformen una forma d’interpertar la pròpia realitat i una cosmovisió, una manera d’interpretat el món.

En tot cas, es tracta d’un procés volitiu, d’una voluntat d’ésser i de pervivència que es conforma generacionalment.

No és el mateix parlar d’identitat quan se’n té una de dominant que una de dominada o feble. No és el mateix la identitat dels estats-nació que la de les nacions sense estat. En tot cas, només es perceben les identitats quan són diferents. Fins no fa massa les identitats eren més fàcils d’”identificar” perquè el món era més simple i les cultures més homogènies. Al llarg de la història de la humanitat, sovint han passat segles perquè la influència d’una cultura passés a una altra, per molt properes que fossin. Només cal veure com hi ha comunitats lingüístiques veïnes que no s’entenen entre elles, o muntanyes que han separat valls i cultures, o mars que han amagat móns desconeguts. Avui, el que passava en segles es pot produir en dècades, mesos, o fins i tot en el temps que es tarda a connectar-se a Internet o a instal·lar una parabòlica.

Els lacandons són el poble que viu a la selva Lacandona de Chiapas, diuen que són els darrers descendents directes dels antics maies. Els pocs més de 700

56

individus que quedaven ara fa 10 anys vivien aïllats a la selva des de feia segles amb una gairebé nul·la influència forana, de tal manera que –més enllà dels problemes de consanguinitat- podíem considerar-los “purs” ètnicament, lingüísticament, culturalment. Poc després de l’aixecament Zapatista del 1992, però, els guerrillers es van refugiar a la selva perseguits per l’exèrcit mexicà que va traçar una carretera al llarg del riu Usumacinta –que fa de frontera amb la selva guatemalteca del Petén- per tal d’arribar al cau dels rebels i controlar aquell espai immens i ignot. Al costat de la carretera s’anava instal·lant una simple línia elèctrica que donava cobertura al control del territori. Al cap d’un parells d’anys, el poblat de Lacanjà, un dels darrers dels indis lacandons, perdut enmig de la selva, ja disposava d’una antena parabòlica i de refrescos a la nevera. El que no s’havia aconseguit en 5 segles des de l’arribada dels espanyols s’havia fet en quatre dies.

Dos es barallaven i va rebre el tercer. Hauran rebut els beneficis materials de la nostra civilització, però potser també la pèrdua irremeiable de la seva identitat.

Aquest exemple no només ens dóna la dimensió de la rapidesa dels canvis que viuen avui les identitats més antigues, homogènies i aïllades, sinó de la seva vulnerabilitat i insostenibilitat : ni una identitat és per sempre ni sempre és igual.

No ho són les que són fortes però encara menys les que són dèbils. I davant d’aquesta incertesa és quan pren relleu la resistència –inútil?- a desaparèixer de les identitats que -com la catalana- viuen arraconades en una selva hostil plena d’infortunis i amenaces. Si és que no volem acabar com els lacandons potser al final ens haurem de preguntar si més que un Estatut el que ens cal no és un manual de supervivència.

57

RACISTES DE TOTS COLORS (11/03/2006) Els crits racistes contra Eto’o en el partit que el Barça va jugar al camp del Saragossa van provocar la reacció contundent del jugador que va mostrar explícitament el seu enuig volent sortir del terreny de joc. Aquesta no és la primera vegada que li passa una cosa semblant al futbolista ni tampoc n’ha estat l’únic receptor; jugadors d’altres equips de la lliga espanyola –majoritàriament negreshan sofert una humiliació semblant. Evidenment aquest és un fet reprobable i no hi ha excusa per no condemnar-lo i per no demanar una reacció contundent a les autoritats esportives. No obstant això cal reflexionar sobre les diverses interpretacions dels termes “racisme” o “xenofòbia” i la seva relativitat quan s’utilitzen indistintament per referir-se a moltes coses alhora i sovint de forma parcial o interessada. Per això, depèn del context i el moment, els racistes i xenòfobs els podem trobar tant a una banda com a l’altra. Igual que l’esclavatge ha estat un model social i de producció habitual fins fa molt poc (encara ara és habitual sentir parlar de tràfic de persones a diferents escales) també el racisme ha estat consubstacial als comportaments humans i a les cultures d’arreu de món.

Ningú no se n’escapa, per actitud activa o passiva.

Fent un repàs al llarg de la història i arreu del món veiem com el racisme ha estat constant i adaptable: els mateixos catalans ens hem distingit per la nostra repulsa cap els jueus el 1391 o pel nostre odi secular vers els gavatxs; els aymaras de l’Evo Morales -que han sofert la colonització espanyola- també es consideraven una ètnia superior entre els pobles andins; els àrabs van ser els principals comerciants dels esclaus africans capturats per africans; el racisme flueix per les venes dels musulmans sudanesos quan exterminen els “seus negres” animistes; el racisme i l’imperialisme japonès vers els seus veïns asiàtics també és notori; els francesos i els alemanys fins fa poc s’odiaven a mort; fa quatre dies, als Balcans – al bell mig d’Europa-, serbis, croates i musulmans es massacraven com els hutus i els tutsis als grans llacs; i etc, etc, etc. En definitiva, ningú és lliure de culpa, en un

58

moment o altre, d’haver estat copartícep d’haver oprimit, per color, per religió, per cultura o per qualsevol pretext, al que és diferent. Però, tot i que aquest fet és inherent a l’espècie humana, no s’ha de tolerar en cap sentit: ni l’insult racista d’un blanc a un negre, ni els que es fan entre blancs o entre negres.

Vist així, no necessàriament els racisme es troba entre races. Per això, els crits i les pancartes als estadis espanyols contra els catalans, la propaganda pseudofeixista del PP, la demagògia d’alguns mitjans de comunicació i personatges públics o els boicots a productes catalans, haurien de ser tant condemnables com els insults a Eto’o perquè també inciten a l’odi per raó d’origen i identitat. Per això em solidaritzo amb ell, perquè sento a la meva pell blanca la mateixa humiliació i impotència que ell. Només em faltaria que els jugadors catalans del Barça es rebel·lessin contra els catalanofòbics dels estadis sortint del camp i que Eto’o se solidaritzés amb la nostra causa igual que nosaltres ho fem amb la seva. El que em temo és que fins que no comencem a equiparar el “polaco” o el “catalán de mierda” als adjectius amb què els intolerants acompanyen negre, moro o sudaca seguirem pensant que no és que hi hagi racisme contra els catalans sinó la conseqüència lògica de voler ser diferents.

59

LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT (25/03/2006) Dissabte passat es va celebrar a Manresa la primera sessió de les jornades “La transformació de la ciutat” que pretenen obrir el debat sobre els encerts i desencerts del seu procés urbanístic. Tot i que no hi he pogut assistir, i parlo des del desconeixement, no em resisteixo a participar-hi. De fet, és un d’aquells temes en què pots opinar sense saber-ne, de la mateixa manera que els que no entenen d’energia eòlica estan en contra dels parcs eòlics perquè “espatllen” el paisatge, o com els que sentencien sobre futbol sense haver xutat mai pilota. A l’hora d’opinar sobre un procés de canvi urbà totes les opinions són bones, tothom està legitimitat i tothom s’equivoca; per això és bo que s’obri a la participació ciutadana. Opinem, doncs. El procés de rehabilitació del barri vell de Manresa ens està redescobrint part del nostre patrimoni arquitectònic enmig de cases que es desfan pel pas dels anys, pel descuit, per la pobresa dels materials i per la construcció barroera de les postguerres que van derruir la ciutat entre el segle XVIII i el 1939. El cas és que es va perdre gran part del patrimoni arquitectònic i la fesomia urbana que deuria bastir i vestir la ciutat. En el seu lloc, ens va quedar una ciutat vella i atrotinada on hi podria haver hagut una ciutat antiga i endreçada. Això forma part de la història i no podem fer res més que salvar el que en queda. Casals barrocs com Ca l’Oller, Ca l’Asols, el Palau de Justícia, la Casa Suanya o la Torres-Argullol, són vestigis de la ciutat que podia haver estat i que cal recuperar. No sé fins a quin punt, sense les guerres, la ciutat gòtica, barroca o modernista s’hagués superposat conformant una ciutat més atractiva i endreçada que la que hem conegut. En tot cas, a cada època, Manresa adquiria la seva personalitat urbana seguint l’estil de les ciutats del seu temps, amb el poder públic i els propietaris seguint un mateix estil arquitectònic i els arquitectes fent realitat aquests cànons estètics col·lectius aportant la seva creativitat (i no només en les grans obres, sinó també en les de caràcter popular). Però, per què els arquitectes modernistes, els contractistes dels anys 30 o els paletes rurals del setcents es posaven d’acord en uns mateixos cànons per fer masos, pobles i ciutats?. Segurament en molts casos obeïa més a

60

criteris de funcionalitat, proximitat o cost dels materials que no pas estètics, però el cas és que ara ho valorem i restaurem. Tot i seguir un mateix estil, no es pot negar que cada edifici modernista o barroc de Manresa té la seva personalitat; per tant, si seguir un mateix cànon permet la creativitat, per què no ho hem fet en les darreres dècades?. Sembla com si des dels anys 1960 fins als nostres dies haguéssim perdut unitat i coherència arquitectònica i guanyat en despropòsits.

Potser les noves expansions urbanes en cases aparellades segueixen un cànon, però, ¿estem segurs que estem fent ciutats amb caràcter propi o fem parcs eòlics en sèrie damunt la carena del Cadí?. A Manresa, hi ha dos perfils arquitectònics que em semblen desaprofitats: a la carretera de Vic i a la de Cardona, encara es veuen cases amb una mateixa característica: una porta alta enmig de dos grans portals. Per què, doncs, no hem seguit aquesta fesomia en les noves construccions del voltant?. Un altre cas: si l’arquitectura industrial de Manresa és un dels seus patrimonis, per què les noves cases fetes al costat de la Fàbrica dels Panyos no s’adaptaven al seu entorn sense deixar-la anxovada?. De la mateixa manera que restaurem fàbriques per fer-hi museus, conservatoris o seus d’empreses, no podria ser un estil propi manresà el fet de recuperar-les per fer-hi vivendes, o fer edificis nous al costat seguint el mateix perfil sota una concepció sostenible?. Per què no deixem que la creació sorgeixi dels cànons?. No és compatible l’art amb la racionalitat?. Pot ser que els arquitectes hagin perdut la imaginació?; o que els constructors no tinguin sentit de l’harmonia i de l’estètica més enllà del guany?; o que els polítics no tinguin model?. Segur que no és res d’això, i segur que hi ha un model de ciutat que s’està construïnt i uns criteris estètics a seguir, però alguna cosa passa perquè seguim fent bunyols. I ja sé que aquest no és un argument objectiu, rigorós ni científic, i està construït sobre la ignorància i el gust més subjectiu, però les percepcions individuals són així de difícils de valorar i gestionar. Per tot això, el millor que podem fer els ciutadans és opinar, sense manies, però, al final, hem de deixar que siguin els nostres polítics, arquitectes i promotors els que construeixin la millor ciutat que sàpiguen: uns tenen la legitimitat i els altres el rigor per fer-ho, o almenys l’haurien de tenir.

61

Celebrem ara que Manresa comenci a transformar-se i a valorar el que li queda de bell; i el temps ja dirà què es restaurarà o s’ensorrarà del que estem fent ara, quan no hi siguem per dir-hi la nostra i altres opinin sobre la ciutat que hagués pogut ser.

62

LʼENTORN EDUCATIU (07/04/2006) Darrerament sentim parlar molt d’educació: en primer terme, en referència a aquella que reben els nostres fills a l’escola, de forma reglada i, en segon lloc, a la que reben en l’entorn familar a partir del pòsit de coneixements, costums i actituds “domèstiques” i de valors transmesos generacionalment. El que sol quedar al marge és l’educació “externa”, aquella que es rep pel contacte amb l’entorn físic, social o cultural, que no és institucionalitzada però que pot determinar el nivell educatiu d’un país tant com ho fan l’escola i la familia. Sense incorporar aquesta dimensió educativa no podem parlar de la formació global de totes les facultats de l’individu.

En l’entorn d’un infant es troben elements naturals, patrimonials i històrics, i també pràctiques i manifestacions culturals que han adquirit un valor simbòlic per a la gent, contribuint a reforçar la seva identitat individual i col·lectiva i a crear el sentiment de comunitat nacional que, en darrer terme, és la dipositària dels valors i els costums sorgits de l’adaptació secular al medi.

Un dels components del sentit de comunitat és transmetre a les generacions futures una forma de vida, un marc d’inclusió i una concepció de la realitat que garanteixin el progrés de la societat. I aquestes realitats són diferents per a cada lloc i reflecteixen la pluralitat de realitats polítiques, socials, culturals i filosòfiques. És la transmissió, doncs, d’aquest paisatge natural, històric, social, d’aquest conjunt de béns i valors -molt sovint intangibles- amb un contingut altament simbòlic i espiritual, el que acaba determinant també el grau d’educació d’una societat.

Es tracta de donar valor educatiu, doncs, als elements que han tingut històricament una influència determinant en la configuració de la identitat i la memòria col·lectiva: elements culturals (la llengua, el tarannà, les tradicions i

63

costums, el folklore, les creences, els símbols o l’imaginari col·lectiu); socials (els sistemes de treball, les relacions entre pobles, els moviments socials, els conflictes, etc); i naturals (el paisatge, el clima, els colors i les llums,...). Cal, per tant, la consideració del nostre entorn com un valor educatiu en si mateix i no només en la part que ens arriba a través de l’escola o la família.

L’educació i la sensibilització dels ciutadans (especialment els infants) sobre el seu patrimoni històric, el sentit de comunitat i de baula generacional, i la identitat i l’autoestima col·lectiva han de ser un valor permanent en la nostra societat. Per això és fonamental valorar la dimensió educativa que té el nostre patrimoni impulsant programes pedagògics, de recerca i de difusió. I en això hi tenen un paper fonamental les nostres institucions (l’escola, la família...), però també les organitzacions públiques i privades (governs, associacions...) que custodien el nostre patrimoni i que han de vetllar per dotar-lo d’un caràcter eminentment pedagògic i didàctic. Per això, més enllà que les escoles o els pares apropin els infants al seu entorn, és fonamental la gestió educativa d’aquest entorn. I no només els museus o el patrimoni monumental transmeten coneixement sobre nosaltres mateixos, sinó també els paisatges humanitzats (la toponímia i antroponímia, les ermites, la vinya, les fonts, els camins,...), com a exemple de la interpretació, transformació i adaptació singular al medi natural. I això s’ha d’ensenyar i explicar bé. Des de la senyalització fins a la interpretació didàctica de cada racó dipositari de memòria col·lectiva.

Més que aprendre moltes coses, es tracta de comprendre i comprendre’ns a nosaltres mateixos a través d’allò que ens permet explicar qui som i d’on som, globalment: tant des d’un punt de vista històric com social, de costums i d’entorn físic; des de la descoberta i els aprenentatges que l’entorn ofereix a partir de la vivència contextualitzada. Amb el paisatge, les pedres o la natura es pot educar tant com des de l’escola o des de la família. L’objectiu és aprendre a conèixer, valorar i estimar d’on som i d’on venim. Aquest és el recorregut educatiu que ens

64

porta al coneixement i la valoració d’allò que ens identifica; en definitiva, de nosaltres mateixos. .

65

CIUTATS DE PLASTILINA (19/05/2006) Una de les gràcies de fer formes amb plastilina és que pots moldejar-les i refer-les tantes vegades com vulguis. Per això penso que la plastilina ja deuria existir quan Déu va crear el Món. Segur que va començar a fer i refer fins quedar satisfet. I no m’estranyaria que Eva hagués estat concebuda perfeccionant un filet de plastilina que sobrava dels michelins d’Adam. En tot cas, totes les formes creades per mà divina o darwiniana –no sé per què- tendeixen a l’harmonia i la perfecció. Serà en forma de pedra, de vegetal o de carn, però sembla com si tot hagués estat posat com si s’estigués fent un pessebre; un pessebre de plastilina en què qualsevol retall és reconvertit en detall precís i incorporat a la simfonia del paisatge proper sense alterar l’ordre estètic i ètic del conjunt.

Però aquesta dimensió tàctil, moldejable, perfeccionable, de la plastilina no serveix de massa si no s’acompanya d’una dimensió aèria, multidimensional, zenital, que permeti imaginar i crear l’espai i les formes des de tots els punts de vista. Per això, quan un ésser creador -de naturalesa humana o divina, tangible o intangible- vol assolir la perfecció sembla que hauria de conjugar la màteria amb les proporcions de l’espai. És a dir, si es vol que el pastor entri a la masia o que la gallina no es mengi el porc, s’ha de triar la forma –sigui casa, pont o nen Jesúsd’acord amb el pessebre on anirà. I per a això cal tenir present l’espai disponible i el sentit de l’harmonia i de les proporcions i algun ordre estètic per al conjunt. I, sinó, l’avantatge de fer-ho amb plastilina és que si la forma no s’adequa a l’espai es pot anar adaptant i recreant fins que es fongui en el tot. Ara bé, quan es treballa amb ciment, totxo, quitrà o acer en comptes de plastilina, i a escala humana i no de pessebre, cal mirar-s’ho molt bé abans de fer res que no sigui esmenable.

Sembla com si a les nostres ciutats i als nostres paisatges es fessin les cases, les infraestructures o els objectes sense tenir present el seu entorn. Igual que en un

66

pessebre no hi quadren els cotxes i veiem de seguida que el pou és més gran que la masia, per què abans d’afegir res a les nostres ciutats no ens les mirem des del cel, des dels turons, des de tots els cantons?. Per què no les mirem de baix a dalt i de dalt a baix?. Per què no les concebem en tots els sentits?. Per què abans de fer bunyols no ens mirem Manresa des de la Torre Santa Caterina, des del Parc de l’Agulla o des del Collbaix?. És només quan concebem l’espai i les seves formes des de totes les dimensions que ens adonem que no totes les figures del pessebre participen de la mateixa escena. Si les ciutats i els paisatges fossin de plastilina podríem anar passant els dits per totes les arestes que sobresurten dels perfils trencats, per les carenes escapçades, pels marges incomplerts, endreçant i mesurant l’entorn. Però, com que no tenim malauradament un país de plastilina, potser seria més fàcil demanar als que fan edificis, carreteres o façanes i als que ordenen l’espai on posar-los que ampliessin la seva perspectiva abans de decidir-se. No es tracta de demanar la perfecció ni de fer-ho en set dies a correcuita: no són totpoderosos ni infalibles i, sobretot, no treballen amb plastilina per corregir els nyaps.

67

COMPTAT I DEBATUT, VAL MÉS QUE SÍ (16/06/2006) Aquesta vegada, a diferència dels darrers 25 anys he volgut esperar a la campanya electoral per a decidir el meu vot. Primer, perquè em calia analitzar l’Estatut en calma i, segon, perquè volia veure com es posicionaven els diferents partits (tot i que aquesta vegada no es voten partits...). He analitzat totes les variables -el no, el blanc, l’abstenció, el vot nul aquell d’ERC que encara no sé determinar- i les seves conseqüències. I he valorat els meus condicionants personals –ser un nacionalista català- i els meus interessos com a ciutadà – com quedaven els drets i deures i el finançament i competències pels serveis que ens calen. Vist tot el que calia veure, m’han acabat de convèncer els del sí. Perquè crec que, realment, l’Estatut satisfà prou les expectatives creades i, sobretot, perquè el que em queda més clar és que el “no” és donar la raó als que no ens volen, ni amb Estatut ni sense.

D’entrada, cal partir de la base que, en el fons, l’Estatut no dóna sortida a l’única solució que em satisfaria: ser un estat lliure. Però en canvi, ha complert amb el seu principal propòsit: convèncer a molts catalans que el que cal és arribar a no necessitar un estatut. M’explico: els que encara esperem veure una Catalunya sobirana aquest estatut ens ha anat perfecte per fer obrir els ulls a molta gent sobre la catalanofòbia i les seves conseqüències, sobretot econòmiques (fins i tot al PSC). Potser no tindrem el finançament que ens cal però ara ja sabem que el que tenim no és suficient.

Per altra banda, calia ser conscient que aquest és un procés que es desenvolupa en el marc espanyol: L’estatut no és una norma unilateral del Parlament sinó una llei de l’Estat i, per tant, tots els partits que hi han jugat ho han fet en clau espanyola i sabent que calia pactar-lo a Madrid. Per això el lògic era aprovar a Catalunya un Estatut de màxims per obtenir-ne un de satisfactori a Madrid (com

68

va defensar CiU). I això és el que ha passat. Els nacionalistes havíem de saber que aquest era el joc i que, en cap cas, l’Estatut sortit del Parlament era “la solució”. De la mateixa manera que els qui creuen en la independència de Catalunya es presenten a les eleccions a Corts participant de les regles de joc actuals. I això és compatible amb la voluntat de deixar de participar algun dia d’una estructura d’estat que no és la pròpia. Hi ha dues dimensions a fer compatibles: l’estatus que es vol i l’Estatut que es pot tenir.

Per això, cal considerar que en l’àmbit del reconeixement nacional s’ha fet un avenç considerable atès que s’hi diu, en el preàmbul, que el Parlament de Catalunya (representant del poble català) considera com a nació allò que la Constitució diu que és una nacionalitat. Què més es podia esperar d’un estat nacional com l’espanyol?. Per altra banda, es reconeix el deure de saber el català, es reconeixen els drets històrics i els símbols de Catalunya i l’Aran com una entitat nacional diferent. I també ens convertim en la nació sense estat del món amb més competències. Per tant, en el marc autonòmic, ens trobem amb una oportunitat de millora substancial amb un Estatut prou complert. I, en el fons, l’Estatut almenys ajudarà a clarificar què ens queda per demanar com a comunitat autònoma mentre ens adonem que l’objectiu és anar més enllà.

Si s’hagués aprovat sencera la proposta d’Estatut que va sortir del Parlament potser s’haguessin acabat per sempre les ànsies sobiranistes dels catalans perquè ens haguéssim conformat. Almenys ara podrem seguir estant insatisfets, que és la única possibilitat de mantenir la raó de ser plenament alguna dia. I, sigui com sigui, l’argument més pragmàtic per votar afirmativament és que seria insoportable tornar a viure un procés d’elaboració d’un Estatut tant llarg, pesat i amb els polítics que tenim. Benvingut l’Estatut. Ara ja tenim un llistó a superar.

69

FEM DISSABTE (22/09/2006) Aquest darrer cap de setmana la Vanguardia publicava un article de Joan de Sagarra –reproduït després en català al Regió 7- en què feia referència a Manresa. Les impressions de l’autor sobre la ciutat són, si fa no fa, les mateixes que faria qualsevol foraster. Són els tòpics de la Manresa de postal: l’evocació al món jesuític (sembla que tothom hi tingui alguna relació), la Seu, el Passeig, el Born, Sant Domènec, el Plàcido i el bàsquet (es deixa la Llum).

Però el barnís que tenyeix la postal és també un tòpic que arrosseguem de sempre, o almenys del meu “sempre” i dels que no han conegut gaire més esplendor manresana que la nostra festa lumínica. És el tòpic de l’entrada depriment pel sud de la ciutat i la deixadesa general. Aquesta és la sensació que s’emporten la majoria de visitants a la ciutat, a no ser que tinguin la sort de tenir un Ciccerone que els guiï pels camins assoleiats d’una ciutat d’ombres, o que vinguin a Manresa per la fira de l’Aixada, quan el fred, la humitat i l’estretor del barri vell ajuden a crear l’ambient medieval que escau, mentre la gentada, les serradures i els envelats i les paradetes maquillen la pell marcida d’una vella glòria de ciutat .

Manresa destil·la una eterna sensació de provisionalitat, de ciutat a mig fer, o deixada estar. Ens hem acostumat al desordre, al descuit, a portar les sabates brutes, a menjar xarrupant la cullera. És l’actitud que bascula entre l’ètica i l’estètica i que ens ha conformat a no tenir criteri, a no tenir estil, a deixar-nos portar per l’esma i la inèrcia del deixar fer, deixar passar. És l’actitud que permet seguir construïnt una ciutat lletja i poc amable, a no vetllar per la seva silueta, pel seu estat de forma externa i interna. Això ens porta a tenir una ciutat sense elegància, sense gust, sense cura d’ella mateixa, sense autoexigència; per això sembla que no ens importi com són o com estan les façanes, els rètols, la

70

senyalització, les papereres, les voreres, el passeig del riu, l’estació o tots aquells petits detalls que conformen la higiene física i psíquica d’una ciutat.

Per altra banda, sembla que haguem perdut la personalitat que va fer possible els tòpics de la Manresa del Sr. de Sagarra: la del segle d’or, la del barroc, la del modernisme; és a dir, la que va fer la Seu (i la Sèquia), la Cova i el Passeig. A part d’aquestes icones manresanes, de què més hem de sentir-nos orgullosos que haguem fet en els darrers cent anys i per les quals siguem reconeguts?. Del bàsquet?. Hi ha moltes altres coses, sens dubte, de les que ens n’hauríem d’enorgullir, però del que no ens podem sentir cofois és d’haver perdut l’esperit manresà –manresanista. Aquest esperit, aquest estat d’ànim, que ens faci recuperar el respecte per nosaltres mateixos, l’orgull, l’autoestima per fer el salt endavant que li cal a la ciutat.

Sembla, però, que comencem a perdre la mandra. Celebro que Manresa aprovi per unanimitat dels partits el seu Pla estratègic perquè, com a mínim, estaran d’acord en la visió, la missió, els objectius i les actuacions a fer de cara al 2015.

Caldrà llegir-lo en detall, però vist per sobre el que ens presenta el diari, em temo que farà falta molt de l’esperit, l’ànsia, l’actitud que reclamo: dels nostres dirigents i de tots i cadascun dels manresans. Però, mentrestant ens plantegem mirar endavant amb ambició i recuperar la fe en nosaltres mateixos i en les possibilitats de la ciutat, el mateix dia que s’aprova el Pla estratègic es denuncia que el govern manresà té cent deutes pendents al barris que havia de fer abans d’acabar l’any.

El que dèiem: per fer grans projectes de ciutat abans hem de ser més polits i sortir de casa havent fet el llit. Només veient-nos bé ens sentirem més segurs de nosaltres mateixos i així ho reconeixeran els que ens visiten. Hem de fer dissabte abans de convidar ningú a casa.

71

HABITATGE AMB COMPROMÍS (20/10/2006) Fa quinze dies Regió 7 ens anunciava que l’empresa bagenca Constructora d’Aro promovia una fàbrica a Cardona per fer habitatges en sèrie. Sota el nom de Compact-Habit, aquest model de construcció industrialitzada sembla ser més àgil, eficient i barat que el mètode tradicional de passar-se mesos fent soroll i pols al carrer i amb risc d’accidents. És a dir, es fan els mòduls (pisos) en una fàbrica, es porten al solar i es munten un a sobre l’altre. Així de fàcil i així de complex. És més àgil perquè es pot fer més ràpid en construir en sèrie, és més eficient perquè amb una tecnologia tant avançada no es consumeix tanta energia i els acabats són més estancs, i és més barat perquè els costos del procés de construcció se simplifiquen. Perfecte. Però hi ha dos aspectes que són encara més destacables: un, és que en tractar-se d’un sistema “desmuntable” el sòl que avui ocupen els mòduls pot ser alliberat l’endemà per traslladar-los a un altre espai. Atenció, doncs, als ajuntaments: aquest sistema permet promoure habitatge protegit sense hipotecar el sòl!. Per altra banda, aquesta pot ser una una contribució decidida i pràctica per a resoldre el problema de l’habitatge per a joves, assequible, digne i de qualitat.

Vist així, ens hauríem de mirar potser el projecte “Compact-Hàbit” més com una acció de responsabilitat social d’una empresa que no pas com una simple operació comercial. Tot i l’obvi benefici empresarial que se n’espera, és evident que una iniciativa així ve motivada també per esperar-ne uns resultats marcadament socials i “sostenibles”: per la dimensió social que té una iniciativa tant innovadora com aquesta, però, sobretot, perquè forma part d’una política d’empresa basada en el compromís social.

Recordo que, ara fa un parell d’anys potser, Regió 7 ens presentava una altra iniciativa de la mateixa empresa: es tractava d’un programa d’acció social centrat en la rehabilitació gratuïta d’habitatges (bany, cuina,…) de persones amb

72

especials necessitats, sobretot gent gran sense recursos. Per tant, el “CompactHabit” no és fruit només de la visió de negoci sinó que respon a una filosofia d’empresa compromesa. Si, per una banda, amb aquests mòduls l’empresa es preocupa per la gent jove que comença un projecte vital, amb la rehabilitació d’habitatges de gent gran es preocupa pels que l’acaben. O sigui, es tanca el cicle vital en el dret a l’habitatge.

S’ha de reconèixer que el món immobiliari no té bona reputació en una societat cada vegada amb més problemes de vivenda i amb més consciència ambiental i de preservació del territori i dels espais lliures. Per aquest motiu, que hi hagi empreses que, com Constructora d’Aro, aposten per ser un model de responsabilitat social i d’innovació ajuda a trencar els tòpics existents i a reconstruir la reputació en el sector. La visió que té aquesta empresa de l’activitat immobiliària és de servei a la societat: satisfer el dret de la gent a un habitatge digne i contribuir a crear comunitats integrades i cohesionades. I això és un exemple que caldria seguir; des de les empreses i, sobretot, des dels poders públics. Que n’aprenguin els que a partir del dia 1 de novembre hauran de presentar solucions reals a tanta promesa efímera.

73

TOCATS DEL BOLET (06/10/2006)

74

75

CIUTADÀ PRESTON (17/11/2006) Del resultat de les eleccions al Parlament se’n poden treure moltes conclusions.

D’entrada, que CiU torna a guanyar les eleccions i és la marca política amb més acceptació a Catalunya; però, per altra banda, que qui governarà el país serà el Tripartit, que ja s’ha convertit en un sol producte amb tres marques. Haurem d’esperar a que es conformi el nou govern i a que se celebrin les municipals per mirar-nos-ho amb prou perspectiva, però em temo que el frontisme s’està instal·lant al nostre país: més favets i tremendos, més nyerros i cadells, més carlins i liberals. Haurem d’esperar com evoluciona tot per saber si es tracta d’una confrontació ideològica o més aviat pel poder, per evitar que el tingui l’altre. Ara bé, si hi ha un fet que la nit electoral em va astorar és l’aparició del Partido de la Ciudadanía, o Ciutadans, que conforma un tercer front deixant el PP a la frontissa.

Això ens dibuixa un mapa polític tan fragmentat com fracturat. I la factura l’acabarem pagant tots plegats. En definitiva, fronts, frontissa, fragmentació, fractura i factura. Ve’t aquí l’horitzó que se’ns planteja.

Que no pugui governar el que guanya les eleccions segurament és un dèficit democràtic; que Catalunya perdi crèdit és un mal negoci, que el nivell dels polítics sigui cada vegada més baix i que la gent no voti potser és un símptoma del poc compromís i de la mediocritat que ens envolta. Però, de tots els possibles fronts i fractures de cohesió social, el que més m’angoixa és el que té la llengua com a ariet. Que Ciutadans acabi aflorant i institucionalitzant allò que és la santabàrbara de la nostra societat és una provocació de conseqüències imprevisibles.

Davant d’aquest terratrèmol, que encara pot tenir rèpliques de major intensitat, només la raó pot aturar el desencadenament de forces destructores. Per sort, però, tot just en ressaca electoral, una alenada d’aire fresc ha dispersat l’olor de sofre de la lava que surt de les entranyes ciutadanes. La setmana passada, Paul Preston, l’insigne historiador anglès que ha radiografiat l’Espanya republicana i

76

franquista, va guanyar el Premi Trias Fargas. El més significatiu no és que se li reconequin els mèrits –que els té tots- sinó que Preston hagi donat una lliçó magistral als catalans, sobretot als Ciutadans. L’historiador va agrair el premi en un català magnífic, i va fer entrevistes senceres en el nostre idioma. Preston, a part de la seva capacitat intel·lectual, és suficientment sensible com per entendre que a Catalunya el català és l’idioma que ha de ser preeminent (potser perquè coneix bé la nostra història). Podia haver-ho fet en castellà, però ho ha fet en català. El gest i l’esforç demostrat no és res excepcional, però. El trobem en tots els camps de la nostra societat; entre els catalans d’origen castellanoparlant i entre els nous immigrants extracomunitaris. Cada dia hi ha nouvinguts, amb estudis i sense, negres i blancs, catòlics i musulmans, que entenen que parlar en català no només no és cap proesa sinó que és un acte de justícia, de respecte, de cohesió social, d’intel·ligència.

Només des del lerrouxisme, el menyspreu, la ignorància o l’esnobisme es pot defensar que el català és una amenaça per a la llibertat dels castellanoparlants; i només des de l’espanyolisme es pot dir que el catalanisme ofega. O no es coneix la història o es vol ignorar la realitat. Espero que des del Parlament s’organitzi per als diputats un curs d’història de Catalunya, a càrrec d’en Preston; i en català, esclar.

77

FER POBLE, FER CATALUNYA (08/12/2006) Divendres passat Regió 7 es feia ressò de l’homenatge de Convergència al seu fundador a Manresa, el Dr. Llusà, en el transcurs del qual Jordi Pujol feia una valoració del camí fet per la gent de la seva generació i es preguntava què és el queda per fer ara. Quan es repassa les biografies de personatges com Pujol o Llusà és quan hom s’adona que 60 o 50 anys enrera –en un món en blanc i negre, amb més tons mats que brillants- aquesta pregunta -“què cal fer?”- havia de sonar com un eco angoixant en un abisme de buidor. Què i qui?. És aleshores quan Pujol comença a pensar en la reconstrucció d’un país anorreat, en fer poble i fer Catalunya, en buscar les brases sota les cendres, en fer país i, finalment, en fer política. Pel mig, tota una èpica feta d’ideals, de paraules -moltes paraules- i de fets -molts fets. Una èpica protagonitzada per persones com Pujol i com Llusà.

Pujol –parlant de tot això- i preguntant-se què calia fer a partir d’ara va animar a seguir la línia de l’esperit fundacional de CDC: tenir una idea de país clara, ser molta gent i diversa –en un embolcall nacionalista comú, tenir un esquema de valors (l’esforç, el respecte...), ser un sol poble, etc.

Aquest esperit és el que va impulsar el mateix Pujol quan, a finals dels 50, defensava que calia tenir una identitat de projecte i no només d’arrels; que s’havia de tenir identitat resistencial però, també, de construcció de futur, de projecte.

Aquest projecte es pot resumir en una de les frases que Regió 7 destacava del sopar i que va escriure el mateix Pujol el 1958 a “Fer poble, Fer Catalunya (uns textos no publicats fins 20 anys després): “Catalunya serà social o no serà.

Catalunya serà fidel a l'ideal de justícia social, o no serà”. Aquest és el patriotisme social que Pujol va definir en la més fosca etapa de la dictadura i que va fer realitat durant dues dècades de govern. Paraules i fets.

En aquests moments en què CDC es troba en una cruïlla molt determinant per al seu futur és quan caldria tornar a replantejar-se coses. Amb paraules i amb fets.

78

Per això no cal fer res més que ser originals i, per tant, tornar als origens. En els mateixos escrits de 1958, Pujol deia “Per nosaltres, fer poble significa aconseguir que la nova generació conreï unes virtuts bàsiques i creï i visqui una mística col·lectiva d'abast autènticament comunitari, amb tot el que això comportarà necessàriament en el terreny econòmic i en el terreny social”. És a dir, mística i ideals, i economia i política social comunitària, de justícia social.

La identitat de Convergència no és simplement la d’un partit que segueix una ideologia sinó que és també una manera de ser. Però el seu gran patrimoni és que aquesta manera de ser se suntenta en una profunda i singular ideologia: la d’un patriotisme basat en les persones i no només en els constructes intangibles de pàtria. Pujol també va dir: “No és autèntic ni és sincer el patriotisme que no respon a una viva consciència comunitària i que, per tant, no pretén conformar el país d'acord amb uns principis exigents de justícia social i de promoció humana”. Què més li cal fer a Convergència sinó recuperar la seva manera de ser?. El país ja no és el de 1958 ni el de 1980 ni el del 2003, però, amb visió de futur, Convergència hauria de rehabilitar el seu projecte per a seguir sent la casa comuna del catalanisme. Té els fonaments ferms, els plànols traçats i els paletes a punt.

Potser el que li cal són els arquitectes que dirigeixin l’obra. Que preguntin a en Llusà i a en Pujol com es fan els edificis.

79

ADÉU NADAL! (23/12/2006) Igual que el Halloween americà i les eleccions avançades poden fer canviar el dia de Tots Sants, sembla que hi hagi una conspiració còsmica que pretengui fer desaparèixer el Nadal, almenys allò que fins ara s’entenia que era el Nadal a casa nostra. Ja fa molts anys, la figura del Papa Noël va començar a envair les llars catalanes, com si fos una d’aquestes espècies invasores que amenacen les autòctones, com el musclu zebra a l’Ebre. Però, gràcies a la secular capacitat d’integració catalana, hem aconseguit, almenys, que se l’anomeni Pare Nadal i que convisqui amb el nostrat tió sense llençar-lo a la llar de foc i que els seus rens pasturin pacificament al costat dels dromedaris reials.

Però l’amenaça continua, i no pas per invasions foranes sinó per febleses nostres.

Què passarà d’aquí uns anys quan moltes de les àvies catalanes ja no puguin fer l’escudella i carn d’olla? Doncs que les noves àvies no sabran fer-la. Sembla que d’això ja se n’adona la indústria alimentària a raó de l’aparició del “Caldo de Navidad” de la casa Aneto. Entre els menjars preparats i encarregats i les escudelles envasades, on quedarà el caliu de les llars nadalenques al voltant d’una taula ben parada i l’àvia portant les viandes fumejants?.

Per altra banda, potser no serà tant greu perdre l’essència dels àpats perquè la primera dificultat serà reunir les famílies a l’entorn de la taula. Entre les famílies separades i les tornades a ajuntar, com ens ho farem per retrobar-nos? On, quan, quants, com?. A casa dels pares? Dels ex-sogres? Dels nous?. El 24, el 25 i el 26?. Amb els meus fills i els de la parella junts? Amb 8 avis a la vegada?. Això si els avis no estan separats, esclar. Hi haurà alguns pares que celebraran 4 o 5 nadals i alguns que el passaran sols. I si encara queden famílies que poden més o menys reunir-se amb certa coherència (si coincidim a definir què és una família) ja serà difícil que arribin a la sobretaula, perquè uns han de marxar d’hora per arribar a Puigcerdà abans no trobin cua, altres tenen vol per anar de viatge a un lloc que

80

és estiu, i altres han quedat amb els amics. A més, en el fons, el dinar de Nadal arriba com la culminació carregosa dels llargs i insofribles sopars d’empresa dels dies previs, amb la sort que hi ha confiança per acabar-lo abans.

Però, encara més difícil serà reunir les famílies que quedin perquè no sabrem on posar-les. Amb pisos de 70 mt2 o menys –com són la majoria en què es formen noves famílies- com s’ho faran per fer els àpats de Nadal?. M’imagino les mares joves d’ara com àvies separades, en pisos petits, amb 20 persones potencials per convidar a taula i sense saber fer carn d’olla ni rostits.

I per acabar-ho d’arreglar, en els cercles pedagògics, polítics, falsament progressistes i acomplexats es fomenta el maquillatge de nadales, de pessebres i tot allò que pugui pertorbar la convivència multicultural. Així, aviat cantarem “(...) vols venir tu ramadà? (..)”, posarem un negret de nen jesús, treurem el porc de la carn d’olla o direm “festes d’hivern” al Nadal (a no ser que el canvi climàtic ens faci la guitza i l’hivern també comenci a perdre la seva identitat). Amb tants canvis a la porta, ja podem començar a dir adéu al Nadal. I potser el caganer és l’únic que sap el que es fa enmig de tanta innocència...

81

CLIMATITZEM EL CANVI (03/02/2007) Fa 6 anys, en aquest mateix diari, escrivia un article titulat “Canvi climàtic” en què deia: “(…) Per això hi ha qui pensa que a més d’establir plans de lluita contra les causes del canvi climàtic, el que caldria és començar a pensar què s'ha de fer per combatre’n les conseqüències”. Poc després tenia el goig de poder coordinar un estudi institucional en què més de 50 experts analitzaven l’estat del clima a Catalunya i els possibles efectes del seu canvi. L’estudi, finalment editat per Josep Enric Llebot el 2005, per encàrrec del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya, va ser presentat sota el títol “Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya”. Recordo que, en el seu procés d’elaboració, l’obsessió que teníem els impulsors del projecte era no tant saber si hi havia o no canvi climàtic d’origen antròpic a Catalunya, sinó què havíem de fer en cas que n’hi hagués.

Prevenció i proacció. Aquest era l’objectiu que ens movia.

Les darreres setmanes tenim una allau de notícies sobre l’escalfament del planeta. Fa pocs any molta gent se’n reia i els polítics no en feien cas. Ara, en Blair presenta informes sobre l’impacte econòmic que tindrà el fenòmen; Al Gore en fa una pel·lícula; Bush acaba de dir al Senat que aplicarà canvis en el model energètic; en Cardoso avisa que la UE cal que es posi les piles; i aquests dies hi ha una cimera a París en què ens posaran al dia (ja auguro que les notícies no seran optimistes…). A Catalunya i a Espanya seguim emetent més Co2 que mai però estem preocupats que no nevi a les pistes d’esquí o que el llevant s’endugui cada primavera les nostres platges. En canvi, hauríem d’estar preocupats sobre què farem si no neva prou la propera dècada i si puja el nivell del mar. Seguim essent reactius i pal·liatius: esperem que passin les coses per actuar i per arranjar-ho. És el mateix que el fenòmen del Prestige: es tracta que s’enfonsi un petroler i haguem de córrer a netejar-ho, quan el que calia fer era regular abans el trànsit i el control dels vaixells amb càrrega perillosa.

82

L’estudi que es va fer a Catalunya sobre el canvi climàtic té l’ambició i el rigor necessaris per facilitar la presa de decisions política i social per valorar el grau de proacció i prevenció que cal. Més enllà de lluitar perquè disminueixin les causes del canvi climàtic (protocol de Kioto, informe Stern, canvi energètic, etc…), la idea subjacent a l’informe era començar a pensar ara què hem de fer per adaptar-nos al canvi qui pugui venir. Que canviï el clima no és ni bo ni dolent a nivell planetari, és un canvi com tants altres hi hagut; però aquest és precipitat pels humans i afecta l’entorn natural i el model econòmic i cultural que hem conegut. I això no ens havia passat.

L’únic que hem de fer és actuar en conseqüència. Primer, mirar de tallar de rel l’emissió abusiva de CO2, principal causa de l’escalfament global. Per altra banda, adaptar-nos com qualsevol espècie als canvis. Per exemple, en l’àmbit del turisme, l’estudi avisava que l’esquí només es podria practicar per sobre dels 2.000 mt. i que la temporada d’estiu s’allargaria abans i després de l’estiu “clàssic”. En agricultura plantejava un possible canvi de conreus. Doncs bé, preparem-nos a adaptar l’oferta de les estacions d’esquí a activitats amb poca neu i mirem com atraure els turistes anglesos que –gràcies al canvi climàtic- es podran banyar a les seves platges. També es deia que si no invertim ara ja en protegir el litoral, d’aquí 20 anys no tindrem ni diners ni temps per fer-ho.

Avís als polítics: cal actuar ja, preveient i prenent decisions. I, en tot cas, si no s’acaba produint tot el que es diu que pot passar, doncs millor. Perquè tot el que haguem fet per prevenir els efectes del canvi climàtic i per adaptar-nos-hi haurà valgut la pena: Què té de dolent fer anar els cotxes amb hidrogen; l’eficiència energètica?; l’estalvi d’aigua; aturar la desforestació de la selva; diversificar i fer competitiu el nostre turisme; canviar pomes per mangos: salvar els deltes; etc?.

Doncs el que dèiem: procurem evitar que el canvi sigui massa radical i mirem de climatitzar-nos al canvi. I paro aquí perquè em diuen que he de tancar els llums 5 minuts per no sé què de conscienciació sobre el canvi climàtic…

83

84

UN CAFÈ AMB CROISSANT, SISPLAU (16/02/2007) Fa poc dinava en un restaurant de Girona -d’aquests de franquícia- servit per un xicot d’aspecte asiàtic que ens atenia en un català perfectíssim. Em va explicar que era de les Filipines i que feia un parell d’anys que havia arribat a Catalunya.

El vaig felicitar i encoratjar a seguir amb la seva actitud de respecte i d’integració a la comunitat que l’ha acollit, cosa que no es podia dir dels gestors de l’establiment que no havien tingut la cura de traduir al català la mateixa carta que deuen fer servir als restaurants de tot Espanya. Poc després, a la taula del costat, una parella jove “autòctona” escoltava les recomanacions que el cambrer els feia en català, i ells li responien en castellà... Quin és el procés que fa que uns joves que han fet la seva escolarització en català, a Girona, no s’adonin de la incongruència en què queien?.

Pocs dies després, al bar de l’estació de l’AVE de Lleida (no en dèiem TGV?), demanava un cafè i un croissant a una cambrera amb aspecte caucàsic, alta, ulls blaus, pell blanca, i amb el cartellet al pit què deia “Natasha”. La noia amb cara de suficiència, em contestava: - “Es que tengo cara de hablar en catalán?”(... estupefacció). “És que tinc cara de parlar una altra cosa, a Lleida?” –vaig respondre jo. “No sé porqué todos me hablais en catalán; estamos en Espanya, no?” – em va engegar ella. Vaig optar per la diplomàcia, l’amabilitat, la pedagogia, per explicar-li on era, que era lògic que li parléssim en català i per fer-li veure que no costava gens assimilar “cafè” a “café” i “crusan” a “cruasan”, i que el “sisplau” era una fòrmula de cortesia que segurament sentia moltes vegades al dia. Tot això per no agafar el full de reclamacions i fer valdre els meus drets de consumidor català de cafès i croissants que em garanteix el nou Estatut (fins que no l’invalidin els jutges).

El principal problema de la salut del català no és una hora menys a l’escola –que és un problema- ni que els catalanoparlants canviem d’idioma a la primera de

85

canvi –que també és un greu error-; el problema és que molts catalans castellanoparlants i molts nouvinguts no fan l’esforç per parlar el català. Suposo que entre un filipí de Girona i una russa de Lleida –malgrat el color de pell, l’estatura i les faccions- no hi deu haver cap aspecte genètic diferencial que els faci més o menys propensos a entendre l’idioma propi del lloc on treballen. Però, en canvi, hi ha algun mecanisme cerebral que els fa reaccionar diferent davant la tria idiomàtica. Un mecanisme semblant al que deuen fer servir uns joves gironins que han estudiat en català però parlen en castellà a un cambrer cataloparlant.

Simplement, deu ser el ressort intel·lectual que els diu que no els cal parlar en català i que no hi tenen res a perdre.

Crec que el problema és que haguem assumit sense manies que som un país bilingüe i que hem d’evitar la fractura social. Aquest és el sentiment de culpabilitat i d’acomplexament que fa que la majoria de catalanoparlants canviem de llengua per “responsabilitat”. Una responsabilitat que no assumeixen ni els joves gironins ni la cambrera russa, però tampoc el catedràtic d’universitat que és incapaç de dir bona nit en un programa de TV3, el notari que ens cobra per fer l’hipoteca o alguns diputats del Parlament. Per això els castellanoparlants es troben còmodes amb el bilingüisme, perquè l’esforç per mantenir-lo el fem els que hi tenim més a perdre. Només els catalanoparlants assegurem el bilingüisme per evitar una fractura social que els castellanoparlants no temen.

Si tanta riquesa comporta ser bilingües –com diuen els que parlen sempre en castellà-, per què no se’n fan els espanyols o els francesos?. Els holandesos només tenen una llengua, però són políglotes. Aquest és el multilingüisme que em val. Perquè el bilingüisme només existeix perquè la llengua més forta enfonsi la més dèbil. Per això seguiré sent monolingüe, encara que em serveixin el cafè fred i el croissant del dia abans.

86

COM UN ARBRE NU (30/03/2007) En Llach diu que plega. Segurament algun dia haurà de tornar. Esperem-ho. De fet, per a mi en Llach ja va plegar per primera vegada el 1985 al Camp Nou. Allà s’acabava el Llach veritable, el mite, l’heroi de gestes èpiques, el poeta del poble.

Des d’aleshores, Llach m’ha fet navegar per un mar de confusió ideològica, amb vents massa parcials i vorejant la costa de Demagògia per arribar a una Ítaca massa exclussiva. El Llach dels darrers 20 anys ja no ha estat la icona dels anys 70. Ha passat del “Nosaltres” al “no tots nosaltres”. Ja no és la Ítaca que imaginava. Són els mateixos anhels i utopies però sense la metàfora, el símbol, la incertesa. Ja no són les primaveres lliures, el cau de la sirena o l’estaca. Ja no som nosaltres qui fem del silenci paraules. Ser tant explícit li ha fet perdre l’èpica.

A Verges no havia de parlar de Rouco Varela, de Bush ni del PP: trencava la màgia del moment. El Llach de la poesia sublim es perd massa sovint per la prosa pamfletària.

En el seu comiat a Verges es van veure els dos Llachs: el Llach previsible, el del comentari fàcil, sobrer o groller, el que fa cançons sense grapa, al costat del Llach del discurs sublim, el que canta per un poble, transcendent, immens. Per això no és comparable la tensió emocional del començament i el final del concert amb la resta: perquè els cançons i els comentaris no eren els mateixos. Definitivament, de Verges 2007 em quedo amb els bisos: el Llach tot ànima, pàtria, tendresa. El Llach que em va seduir -ja fa tants anys- per sempre més.

Per sempre més em quedaré amb aquell Llach del novembre del 72 i de l’abril del 74, el de les onades, de l’arbre nu, de la platja dels morts, de les vinyes verdes vora el mar; i el Llach de la Mahalta i de la Laura; el que ens desitja sort i el que ens demana que arribem més lluny que ell. Em quedaré amb el Llach que m’ha fet sanglotar dos dies seguits aquesta setmana amb les darreres cançons de Verges.

Em quedaré amb el Llach que escolto cada 23 d’abril al matí; em quedaré amb el

87

poeta que m’interroga però que no em dóna la resposta, em quedaré amb tantes i tantes vegades que l’he recitat, cantat, plorat, somniat, idolatrat.

Em quedaré sol, molt sol. Perquè, malgrat tot, no hi ha cap altre Llach, ni hi pot ser, ni vull que hi sigui. Em vull quedar amb el meu Llach, amb el que vaig omplir tants somnis i tants buits. Segurament les nostres vides corren com dos rius paral·lels i entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes, però necessito sentir el batec suau de la seva aigua tremolosa i amiga. Només així, puc entendre’m a mi mateix, amb la grandesa i la misèria que tots portem dins.

Perquè, sense en Llach, ja res no serà el mateix, ni jo em reconeixeré. Perquè dir adéu a en Llach és fer-nos grans, o vells, o orfes; és enyorar el passat i no tenir qui ens dibuixi el futur. Em sento com un arbre nu, com dibuix fet al vent.

88

ALL, ALL, ALL... (04/05/2007) M’imagino que la fòbia als alls es diu “alliumfòbia” o “al·liumfòbia”. En tot cas, no m’agraden els alls. No és que no m’ofengui el seu gust o que tingui vena de vampir (ja se sap que els vampirs i les venes s’atrauen...). Que jo sàpiga cap dels meus avantpassats prové de Transsilvània, de Pratdip o de la usura, però això de xuclar sang no és la raó perquè tingui aversió als alls. El que no suporto és la mania de posar all als llocs on no cal. No pretenc tenir tota la raó ni menystenir un costum que deu ser ancestral, però en aquest país ens passem amb l’all. Ja sé que els almogàvers, a part de menjar herbes, es mantenien a base d’alls; no sé si perquè són saludables o perquè foragitava els enemics cada vegada que exhalaven un “desperta ferro!”. Tampoc estic en contra de la sopa d’all, dels espaguetis a l’all, de les gambes a l’”ajillo”, de l’all-i-oli, o del bacallà a la musselina d’all. No em menjo i prou. Entenc que hi hagi receptes d’alguns plats que tinguin l’all com a element destacat, però no entenc perquè hi ha qui s’entesta a fer-lo omnipresent. També tolero els alls cuits sencers sense que contaminin tota la resta: perfumar d’acord, empastifar no. Potser abans l’all amagava la fortor d’aliments poc frescos, o feia d’antisèptic i potser per això és tan important en la nostra tradició culinària, però em pregunto perquè les sardines a la brasa –si són fresques- han de portar all trinxat per sobre, per què se n’abusa en moltes carns a la brasa o per què les fideuàs, alguns arrossos i molts guisats només tenen gust a all. He fet la prova i he menjat molts d’aquests plats sense all i són més bons.

Se’m diu que odio l’all perquè no el digereixo, perquè em fa repetir el menjar dos dies seguits i perquè m’ofen la seva bafarada. Cert. Però no és només això, estic en contra de l’all perquè tothom hi està a favor. Fins que algú que en sàpiga digui també que no cal.

La meva croada dèrica contra l’all és la mateixa que vaig seguir fa ja molts anys en contra de les cremes de llet: no m’agradava tanta moda afrancesada de posar

89

llet a tot arreu. Tampoc sóc jueu, però barrejar la carn amb llet, els peixos amb nata i altres lletarades, em fa sortir granets a la llengua. És embafós, pastós i mata els gustos reals dels productes naturals, com l’all. Aleshores anava contracorrent, però ara veig que ja no s’estila gaire. També vaig començar una croada contra els vins calents. Aquells a temperatura ambient que t’escaldaven el paladar i et feien coragre només baixar per la gola. Això sí, havien de ser Rioja, negres i tebis. Per sort sembla que els espabilats de taules de sopar de duro ja reconeixen que l’ambient dels vins era el del celler i no el del radiador del restaurant.

Tinc encara una croada engegada de molt antic que no aconsegueixo guanyar; la carn crua. Vull dir allò que es diu quan et demanen com vols la carn. El mateix que demanava el Rioja calent i un entrecot al pebre verd (amb molta nata!) també deia que volia la carn més aviat –o molt aviat- crua. Són els que et miren malament si demanes la carn més aviat cuita. Evidentment, la de conill, la de pollastre o la de porc ningú s’atreveix a demanar-la crua, però la de vedella és majoria. Per què la carn ha de ser crua?. Per cert, per què s’ha de demanar fetapoc feta-al punt? No pot ser cuita o poc cuita? També hem d’empobrir la llengua?.

En resum: la carn cuita, el vi fresquet, les sardines sense all i la llet pels nadons.

El meu malson és quan em veig en un restaurant de darrer crit i em porten d’aperitiu l’inefable gotet amb un batut de vedella al punt amb crema de llet i musselina d’all. I un cop la massa espessa m’omple d’horror la boca, un glop de vi a 22 graus amassa el ciment que m’he d’engolir. Per sort, res és inamovible, la gastronomia a casa nostra fa passes de gegant i, sobretot, els mites cauen. Sinó, posats a no agradar-me l’all potser que m’apunti a un club de vampirs, això sí, que no es beguin la sang a temperatura ambient.

90

PAISATGE PRIMAVERAL (19/05/2007) Aquesta primavera és esplèndida; no per ser excepcional sinó per ser normal. En els darrers anys havíem perdut la referència de les primaveres plujoses, lluminoses, indecises. Havíem perdut aquell espai d’incertesa entre el fred i la calor que correspon a l’estació més indefinida de totes. L’esclat de colors, d’olors i de sensacions és la característica principal del paisatge primaveral al camp. Així com la tardor és la sublimació dels boscos, la primavera ho és del paisatge agrari.

Fins i tot un paisatge que molt sovint ens sembla àrid, polsós, boirós o esquerp com el del Pla de Bages se’ns mostra amb els seus millors vestits. I ens demostra, un cop més, que l’harmonia del mosaic rural sembla pensada intencionadament per ser admirada.

Si bé el paisatge natural, almenys en aquells entorns verges, es mostra com una creació divina, perfecta, immaculada, i el paisatge urbà es presenta com l’obra racional i artificial de la creació humana, el paisatge rural esdevé un misteri. Per una part, és ben cert que els camps han estat traçats per la mà dels pagesos però, en cap cas, hi hagut una planificació estètica que portés als treballadors del camp a fer una explotació impressionista, artística, del seu element productiu. No hi ha cap pagès que al llarg dels segles hagi pensat a posar un camp de blat al costat d’una vinya, un turonet amb quatre pins, unes roselles i una paret de pedra seca per embellir el paisatge. Però, en canvi, tot sembla fet amb un criteri estètic i no pas funcional, com és de veritat. Algú s’imagina dissenyar amb l’aixada?. En canvi, per què la combinació de diversitat i uniformitat, de colors, de marges, de natura domesticada i de perspectives encaixades se’ns mostra com si hagués estat feta per un artista?. És que els pintors primer han imaginat i pintat un paisatge i després l’han passat als pagesos com un plànol a seguir?. O és que els pagesos són els artistes?.

91

Heu vist mai una masia de més de cent anys que no estigui d’acord amb el seu entorn?. L’activitat agrícola tradicional a casa nostra ha comportat un model d’ocupació del territori suau i dispersa, amb masos, nuclis agregats, i tots els camins que els connecten envoltats d’un patrimoni cultural testimoni d’una vida rural ancestral (parets de pedra seca, barraques de vinya, pous, molins, ponts,...).

Tota aquesta arquitectura rural és un monument a l’harmonia, a la mesura, a l’adaptació, a les proporcions. Per què, doncs, tant sovint no hem fet el mateix amb les nostres ciutats, amb les nostres infraestructures viàries o industrials?. Per què es generen marges i espais sense cap contingut? Per què al camp no hi ha res que hi sobri?. Per què no hem seguit el criteri rural per dissenyar el nostre paisatge urbà?. Per què les ciutats i els pobles de les darreres dècades no segueixen l’esperit del pagès?. Només quan el camp s’explota desmesuradament les proporcions estètiques i l’ordre es perden, igual que passa amb el creixement de les ciutats. Abans, les masies i els marges es feien amb les pedres del voltant i els pobles es feien a mesura humana. Aquest era el cànon: fer-ho fàcil, fer-ho bé, fer-ho per sempre. Els cànons arquitectònics obeïen a la raó més pura, a fer les coses amb sentit comú, amb seny, amb cura. I la raó generava bellesa.

Deia Jaume Vicens Vives que Catalunya és un poble de pagesos: “Casa i família, mas i terra, vet ací el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del segle XIV, àdhuc fins els nostres mateixos dies, quan és més combatuda per l’atracció de les grans ciutats, la prevalença dels impulsos individuals, (...). Cada català té la seva casa pairal –encara que només sigui en la il·lusió que el porta, imaginativament, a l’avi o rebesavi que en sortiren un dia (...).” És aquest sentit social de la terra, aquest imaginari rural que tots tenim, aquesta atracció que ens desperta el nostre paisatge agrari cada primavera (quan és normal), el que fa que el camp hagi adquirit una gran consideració social i un alt valor estètic i turístic. Esperem que aquesta major sensibilitat ens porti a valorarho de debò abans que les explotacions intensives, l’urbanització desenfrenada o el canvi climàtic acabin canviant el paisatge que ens identifica. Passi el que passi,

92

però, mentre hi hagi primaveres esclatants ens adonarem que les coses ben fetes són belles. I que, per fer-les bé, no cal ser arquitecte sinó empeltar-se una mica del sentit comú, de la mesura, de la sensibilitat, dels que han construït el paisatge de les nostres primaveres.

93

PARAULES MÉS QUE FETS (01/06/2007) Tothom es pregunta el perquè de l’abstenció en les eleccions, la de les recents municipals i també les anteriors convocatòries d’abast nacional. Hi ha moltes raons, de ben segur, per justificar l’abstenció, però n’hi ha algunes que penso que caldria considerar entre les més raonables. I no parlo de la desmotivació per la manca d’alternança que provoquen els pactes polítics previsibles, escrits abans de les eleccions. Ni tampoc del fet que la superació de les bases de l’Estat del Benestar i de l’alt nivell de vida assolit ens deixen prou satisfets com per preferir un diumenge a la platja que a les urnes. Hi ha altres possibles causes que em semblen més determinants.

Per una banda, és cert que hi ha un component de rebuig envers els polítics i la política, però el trobo pervers. És la mateixa dinàmica que fa que la nostra societat sigui cada vegada menys compromesa i que els valors de l’esforç o del sacrifici personal i col·lectiu no tinguin massa crèdit. L’abstenció electoral, en aquest context, té molt d’excusa per la manca de corresponsabilitat de la gent envers la pròpia societat. És el mecanisme que fa que busquem culpables per a tot. El mateix que ens porta a queixar-nos de la brutícia dels carrers que deixem nosaltres; dels embussos de trànsit que provoquem amb la nostra mandra de caminar. La culpa, però, esclar, és de la política. I dels polítics, que no ens entenen ni ens escolten. Per això és més fàcil abstenir-se que participar.

Però, en el fons, també és cert que els polítics no són res més que el reflex de la societat que representen. Els millors ciutadans que he conegut, els més honestos, els més intel·ligents, els més nobles, els més capaços, són o han estat polítics. I honoren la societat que representen. Però tinc la sensació que –cada vegada més- els falta la capacitat de lideratge que s’hauria d’esperar dels que escollim per governar-nos. Governar no és només gestionar. Per a això ja tenim gestors capacitats. No es tracta de basar només l’acció política en els fets, en l’obra; es

94

tracta de basar-la en les paraules. Cal reivindicar les paraules per damunt dels fets. Hem de superar els discursos buits.

Potser el que cansa els ciutadans no és que tots els polítics siguin iguals perquè prometen les mateixes coses i fan la mateixa gestió o són incapaços de solucionar els mateixos problemes; potser es que es cansen de no sentir res. De no sentir res que realment els diferenciï, que els faci interessants d’escoltar. On és la ideologia?, on és la imaginació?, on és el valor de la paraula?. Ens calen més polítics que somniïn i no tants que ens adormin. Ens calen més polítics que ens il·luminin i no tants il·luminats. Ens cal més poesia i no tanta prosa. Potser sí que és cert que els polítics no són res més que el mirall dels ciutadans i que el que passa és que ens estem tornant poc exigents amb nosaltres mateixos.

L’esperança és que els bons polítics que estan embolicats entre les filferrades dels partits algun dia se n’alliberin. O que els partits facilitin que els polítics de paraula, els polítics amb paraules, superin la inèrcia dels fets que els té sotmesos a una dinàmica empobridora. I si no se n’adonen, potser haurem de ser els ciutadans els que comencem a demanar paraules que aportin més respostes. Això sí, sempre que anem a votar i no ens quedem a casa.

95

NOMENCLATOR (29/06/2007) Hi ha moltes poblacions del nostre país (i Barcelona n’és l’exemple més evident) en què les plaques dels seus carrers que duen noms de persona (antropònims) solen portar una mínima referència de quan van viure i perquè van destacar. A Manresa no s’estila aquest costum. És evident que qualsevol persona que dóna nom a un carrer d’una ciutat és perquè ha fet alguna cosa de prou relleu com perquè mereixi ser recordat. Hi ha altres carrers que fan referència a topònims de la ciutat i on qualsevol informació resulta òbvia. A Manresa són força evidents carrers com la Pujada de la Seu, Sobrerroca, Plana de l’Om, Carretera de Vic, la Muralla… També n’hi ha que fan referència a un fet històric que seria massa llarg d’explicar en una placa de marbre o poc precís si la informació donada és massa breu (les Bases de Manresa, el Bruc). Els noms dels carrers no són posats en va i obeeixen a múltiples causes. Els noms de persones, de fets, de llocs…que donen vida als nostres carrers contenen una valuosíssima informació sobre la història i les característiques de la població i també, alhora, de la seva vinculació amb una identitat i un procés històric compartit amb una comunitat més àmplia.

De la mateixa manera que la preservació i el coneixement del patrimoni arquitectònic fomenta el sentit de comunitat, el coneixement dels noms dels carrers és un motiu per a crear consciència i identitat ciutadana. La majoria de veïns no solen saber qui era la persona o quin va ser el fet històric que dóna nom al seu propi carrer. Quan envio una carta sempre em pregunto el perquè del nom d’aquella adreça. De vegades és molt fàcil i d’altres impossible d’endevinar, i d’altres és fascinant trobar-ne les relacions casuals entre el destinatari i el carrer: com si el Departament d’Agricultura estigués al carrer del Horts, el senyor Om visqués a la Plana, o hi hagués una mesquita a la Baixada dels Jueus, etc. Però, sens dubte, el més extraordinari d’una adreça és pensar que el destinatari no sap perquè es diu com es diu el carrer on viu.

96

A part de posar la data de naixement i mort dels personatges que tenim penjats a les cantonades, aniria molt bé disposar d’un nomenclator de la tota la ciutat, amb una breu descripció del significat del nom de cada carrer. I –si pogués serhauríem de tenir-ho tots els veïns de la ciutat; almenys que tinguéssim l’explicació del perquè del nom del propi carrer. Potser així crearíem vincles més forts amb el lloc on vivim i faríem un exercici pedagògic d’alt valor ciutadà. Ara que també podríem provocar que algú volgués canviar de residència en saber el significat del seu carrer o que sorgissin peticions de veïns per canviar-ne el nom. Evidentment, ens podem estalviar tot això si posem números en comptes de noms a les plaques dels carrers, però seria una llàstima tirar per terra una tradició tan antiga com nosaltres mateixos. Perquè, de fet, la base de la nostra identitat comença per la família i pel carrer. A part de la família d‘Adam i Eva, totes les altres han hagut d’identificar-se en relació a les altres; de la mateixa manera que, per petit que sigui, un poble amb més d’un carrer necessita posar-los nom. És amb el nostre propi nom i amb l’adreça d’on vivim que comencem a ser algú i que sabem identificar-nos. Per això, hauria de ser igual d’important saber què volen dir tant els nostres noms i cognoms com el nom del carrer on vivim i dels que ens envolten.

97

TURISME AL BAGES (13/07/2007) Com a destinació turística, el Bages encara està per desenvolupar; per això tenim l’oportunitat de crear una aposta turística nova sense els condicionants de destinacions més consolidades: l’oportunitat de fer-ho bé, de fer un turisme basat en els valors i les característiques que, cada cop més, aprecien els potencials visitants a una destinació com aquesta. Es tracta de valoritzar i promocionar aquells elements que puguin ser atractius turístics singulars, originals i diferenciadors respecte d’altres destinacions. En aquest sentit, aspectes com la identitat, l’autenticitat i la genuïnitat aporten un valor afegit per a l’experiència del turista. Per altra banda, l’oferta turística del Bages també ha de ser excel·lent i innovadora; per això, la qualitat, més que un valor a promoure, hauria de ser una exigència.

Si es volgués resumir en dues paraules el fet diferencial del Bages com a destinació turística podríem dir que és pròxima i genuïna. Aquesta és una comarca que es distingeix per la seva centralitat i proximitat, geogràfica i espiritual: és al bell mig i al cor de Catalunya. Aquest també és un tret d’altres comarques amb què el Bages hauria de compartir una mateixa estratègia turística: el Berguedà i el Solsonès. Per això, en el marc de les comarques centrals de Catalunya, el Bages esdevé més “central” que mai, no només perquè és una destinació propera físicament a les grans àrees urbanes i les zones turístiques consolidades, sinó perquè també pot mostrar-se propera com a oferta “familiar”, casolana, amable, abastable, basada en la relació autèntica, l’acollida i l’hospitalitat. El del Bages pot representar també el “pròxim” turisme, en el sentit que és una destinació nova, desconeguda per al nou turisme que ve; un turisme qualitatiu, amb valors i de valor. La comarca també destaca per la seva genuïnitat, per la seva personalitat, perquè és exquisida i rara (de singular): al Bages, allò

98

autòcton és autentic. S’hi pot viure la història en directe, la gent, les tradicions i els costums, el tarannà, els productes autòctons; la cuina actual i tradicional, etc.

Per això, el factor humà és el fil conductor del fet diferencial del Bages, en el sentit que es pot presentar aquesta terra com un espai que s’ha anat transformant a partir de l’evolució social, amb els seus atractius patrimonials. En aquest territori es pot conèixer en profunditat la història, l’esforç i l’ànima d’un poble. El seu paisatge físic s’ha anat transformant secularment donant lloc a un paisatge humanitzat. Un paisatge rural de gran interès turístic pel seu grau d’autenticitat i de proximitat respecte les grans àrees urbanes; i un paisatge d’intensa i particular industrialització. Ruralitat i industrialització aporten un patrimoni cultural d’alt valor.

En aquest context humanitzat, la història i la cultura actuen com a eixos vertebradors. Des del Bages, s’explica la història de Catalunya: el patrimoni històric, monumental i etnogràfic es complementa amb icones d’un alt valor simbòlic i espiritual.

En definitiva, el Bages, com a aposta turística, no pot competir amb el turisme de neu o el de sol i platja; però, en la seva proximitat i genuïnitat hi ha contingut allò que es pot trobar al Bages millor que enlloc. Només hem de començar a valorarho nosaltres mateixos perquè sigui reconegut a fora. Per això, invertir en donar relleu a la nostra personalitat no és només una exigència d’autoestima sinó també una aposta turística de futur.

99

GPS (juliol/2007) Tants anys lamentant-me que les carreteres, camins i ciutats del país no estaven ben senyalitzats i ja tenim la solució: posem un GPS a cada cotxe i no cal que les autoritats s’entrentinguin a posar senyals enlloc perquè ningú se les mirarà. Potser sí que ens estalviaríem molts diners i sobretot emprenyades, però guanyaríem un graó més en la nostra degenerativa mania de fer-ho tot fàcil. L’ús dels GPS als cotxes està essent el mateix fenòmen que ens envaeix des dels darrers anys i que fa que s’anul·li la capacitat d’iniciativa, d’esforç i de superació. Una espècie animal com la nostra que ha arribat on arribat per l’afany de conèixer i de descobrir nous territoris (físics i mentals) s’està deixant absorbir per la dependència de cervells alternatius. Ara ja no cal esforçar-se per interpretar un mapa, ni per informar-se abans d’on vas, ni per saber-se les comarques i les capials del país, ni per reconèixer els paisatges. Simplement, ens deixem conduir. No em posaré cap GPS al cotxe, per principi, per orgull, per distinció, per elitisme. No vull ser vulgar. Vull perdre’m. Vull tenir la sensació d’aventura que tinc cada vegada que he d’anar a un lloc que no sé on és. I parar-me en una cruïlla i consultar el rebregat mapa de carreteres de la guantera. I no vull deixar de baixar la finestreta i demanar al vianant si vaig bé (sí, aquell personatge que mai no és del lloc). I l’emoció d’haver de trucar al lloc on has quedat i dir-los que t’esperin perquè t’has perdut. Quants racons hauria deixat de conèixer amb GPS!. Vull seguir-me sentint explorador, encara que sigui de pa sucat amb oli, i pujar al cotxe amb la incertesa d’agafar el recte camí, com una religió que demana fe. Que cada sortida en cotxe sigui com un viatge iniciàtic i no sàpiga quins paranys em posarà l’atzar (o, més aviat, els enginyers que posen els senyals malament). No vull perdre les ganes de renegar contra els que no saben indicar els llocs i que fan rotondes que no van enlloc. No vull perdre l’emoció de ser imperfecte i d’enfrontar-me a l’eterna aventura humana de no saber on anem. Segur que els que porten GPS se senten més tranquils, més eficients i més competents, però no sé si més segurs d’ells mateixos. De la mateixa manera que cada vegada hi ha menys gent que sap canviar una roda, posar oli o netejar una bugia, aviat –quan s’espatilli- la dependència del GPS ens farà adonar que hem perdut la capacitat d’improvisar, d’inventar, de saber.

100

JIMMY CARTER A CARDONA (31/08/2007) Mentre el país estava de vacances per oblidar la decadència infraestructural i anímica en què es troba, un expresident del país més potent del món, Jimmy Carter, visitava la insigne vila de Cardona. Si no fos per la perspicàcia de la premsa comarcal ningú no hagués sabut que tant il·lustre personatge es passejava per terres catalanes. És sorprenent que el fet passés desapercebut per a la premsa escrita i televisiva de la capital, segurament encantats mirant taurons avariats a les platges de Tarragona o pendents de generadors d’energia tercermundista o de les evolucions del Woody Allen i la Scarlett. Ja tindrà gràcia que el gabinet del president Carter tingui un recull de premsa de la seva estada a Catalunya en què la principal capçalera sigui el Regió 7. Bona nota per al nostre diari.

Desenganyem-nos, però. Que Jimmy Carter arribés a Cardona no és perquè volgués conèixer un dels bressols de la nació catalana o el darrer baluard català en la Guerra de Successió. No, va ser justament perquè el castell de Cardona forma part de la xarxa de Paradores de Turismo S.A. Carter feia una ruta turística pels paradors espanyols en el marc de la seva assistència a la Universidad Internacional Menendez Pelayo, on s’hi feia un seminari sobre energia i democràcia als països en desenvolupament. Bona nota, doncs, per a Paradores per recomanar Cardona en la seva estada. I bona nota per l’ajuntament de Cardona per aprofitar-ho per honorar el personatge com manen els cànons i per ensenyar-li les joies de la vila.

Carter no és només un expresident dels EEUU, que és molt, sinó que també és premi nobel de la pau per la seva trajectòria i per la fundació que presideix, el Carter center for human rights, una organització que es dedica a la mediació de conflictes polítics i a l’ajut a països amb problemes de desenvolupament (actualment és present a 65 països). Justament, pocs dies després de passar per

101

Catalunya s’oferia per fer de mediador en el conflicte basc. Llàstima que ningú d’aquí no li expliqués què ens passa: per demanar-li ajuda en el nostre conflicte nacional o almenys en els nostres problemes de desenvolupament energètic.

Mentrestant, els nostres polítics continuen fent insinuacions sobiranistes des de la platja o menyspreant el debat identitari per esteril. Potser si fóssim més pràctics ja faria temps que tindríem resolts aquests acomplexaments: amb una estratègia clara per tenir una independència full equip, o una dependència arregladeta, tant se val, que ens assegurés llum, aeroports, trens i, si pot ser, una mica de dignitat.

Ja que hem vist que no ens en sortim negociant una sortida decent amb Espanya, no sé si valdria la pena de provar una aliança estratègica amb els Estats Units.

Carter podria fer de mediador i el castell de Cardona podria ser la seu de les negociacions, ja que no ho va ser de l’Estatut. Cardona sap tractar amb compliments un president i un premi nobel; la seva carta de poblament és un exemple milenari de drets i llibertats; i la seva heroica resistència el 1714 ho és de lluita per la llibertat. Els americans s’hi poden trobar com a casa en ser un país que basa la seva epopeia nacional en el poblament del farwest, en els drets individuals i col·lectius, i en la seva Guerra d’Independència. Tampoc som tant diferents...

I si no podem aliar-nos directament als americans que almenys ens coneguin i vinguin de vacances. Si Carter no parla de Catalunya pel món serà comprensible perquè ningú no se n’ha preocupat més enllà del que li deuria explicar l’alcalde de Cardona; però, si Woody Allen no fa referència en la seva nova pel·lícula a la identitat nacional dels catalans, després de tanta comèdia i tanta llepada, aleshores sí que em creuré que som uns provincians de debò i que ens mereixem seguir sent una colònia maltractada.

102

LA TECNOLOGIA TRANQUILA (15/09/2007) Reconec el meu analfabetisme tecnològic progressiu. La primera vegada que vaig sentir parlar d’Internet em pensava que era una empresa de neteja que es globalitzava. Els primers ordinadors personals em semblaven enginys diabòlics que acabarien amb el llibre imprès i, fins i tot, amb l’hàbit d’escriure. Ara no podria viure sense aquesta maquinota; i diria que, fins i tot, s’escriu més que abans.

Xerrar no gaire, però escriure e-mails a dojo.

Mai no he fet l’esforç per entendre la tecnologia, com tampoc no l’he fet per conèixer la mecànica que fa moure els cotxes. Per això, treballen els enginyers, els informàtics o els mecànics: perquè algú els necessita. Jo tan sols en sóc un usuari i un pacient. Em limito a fer-ho servir fins on sóc capaç i a demanar ajut si em fa mal alguna peça. Igual que amb els cotxes, no intento entendre’ls ni gaudirne, tan sols vull que em portin. I si no arriba a ser per la insistència tenaç de la meva filla, aquest estiu, amb la Nintendo encara ara no sabria què és...

Dit això, som com som gràcies a la tecnologia i als que han anat inventant eines i màquines al llarg de la Humanitat. I, de la mateixa manera que es neix sense saber llegir i se n’aprèn, també es neix sense saber tecnologia i, en canvi, aprenem a fer-la servir i –alguns- a perfeccionar-la. Ara bé, la gran diferència és que, des de l’aparició dels alfabets, poca cosa ha canviat en el procés d’aprendre a llegir i a escriure: avui hi ha més alfabetització que fa segles, però els llibres són -si fa no fa- iguals i encara s’escriu amb una línia sota l’altra. En canvi, la tecnologia té una capacitat de transformació i de canibalisme impressionant. No acaba d’aparèixer un sistema audiovisual que ja es fa obsolet, o aprens a fer anar un mòbil i ja n’apareix un altre que el deixa com a vestigi antropològic. És com allò del “flim i la pinícula”, no acabes de familiaritzar-te en res que ja es converteix en no-res. Tot és qüestió d’anar canviant sigles i dígits amb l’alfabet d’una llengüa sense diccionari. Cal saber què és el CD, el DVD (amb erres positives i

103

negatives), el MP3, l’iPot; la Palm, la TDT, el Wifi, l’e-mail, el sms,...; i tot amanit amb píxels, rams, megabites, gigas,... Algú hauria de fer un reset i tornar a començar (m’he perdut tantes coses pel mig!). És com si hagués faltat a classe els dies que explicaven la lliçó magistral: o faig recuperació a l’estiu o repeteixo curs; o, simplement, em deixo portar per l’onada i ja veurem a quina platja arribo, si no m’he ofegat abans. Per als analfabets de la tecnologia, aquesta és com un salvavides: volem que ens ajudi a no negar-nos, però no cal que ens serveixi per fer surf.

No sé si l’era tecnològica desbocada en què vivim té paral·lelisme amb el fast-food (menjar ràpid, malament i massa), però tinc la sensació que estem en un soufflé que s’ha de deixar reposar per pair bé. Si com a rèplica del fast-food surt l’slow food (menjar lent -o menjar com tota la vida) caldria trobar un moviment alternatiu que defensés una tecnologia tranquila, mesurada, humana, païble, digerible, comprensible. Una tecnologia que ens alimenti i que puguem assaborir, però que no ens embafi; i que ens permeti aprofitar els seus avantatges, sense renunciar als nous coneixements i facilitats que ens proporciona per a ser més eficients i més feliços. Jo, per això, al costat del teclat sempre hi tinc un llapis: per recordar d’on venim i donar gràcies de tot el que hem fet abans per arribar a on som. Es tracta, tan sols, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

104

MOLINS DE CIMENT (28/09/2007) Després del recent desballestament dels molins de vent del Pení de Roses, les comarques gironines no disposen de cap parc eòlic, tot i ser una zona privilegiada per implantar-hi aquest tipus d’equipaments energètics. Hi ha força oposició en aquestes comarques a la instal.lació d’aerogeneradors, sobretot per part de col·lectius que es diuen ecologistes. Dic que “es diuen” perquè n’hi ha d’altres que també se’n diuen i que hi estan a favor pel que representa l’energia eòlica – renovable- enfront d’altres com les tèrmiques o les nuclears, a les quals s’oposen.

Bàsicament hi ha dos debats en tot això dels parcs eòlics: el del model energètic i el de l’impacte ambiental i paisatgístic. Deixant de banda la qüestió energètica, perquè és evident que la generació d’energia eòlica és ecològica –o almenys més que les d’origen fóssil-, el que crea més polèmica és el seu impacte en l’entorn en què es troben. Aquest impacte pot ser directament sobre la natura (sobre les aus, pels sorolls que poden generar, pels camins que cal obrir…) o sobre el paisatge (si es posen a les carenes de les muntanyes, o si són incompatibles amb la idea que tenim d’aquell paisatge). En el debat sobre l’impacte ambiental directe hi ha arguments raonables, en una banda i altra, sobre si afecta o no –per exemple- la nidificació de l’àliga cuabarrada. Però, on els arguments són més febles és en l’oposició per la seva incidència en el paisatge, qüestió prou intangible i subjectiva.

En primer lloc, és subjectiu que els molins de vent no siguin un element que es pugui adaptar al paisatge. A mi, els del Pení no m’hi feien cap nosa, almenys no tanta com m’hi fa la Torre de Collserola i, en canvi, ningú no la vol desballestar. És clar que –posats a triar- millor que no hi hagi molins, ni línies elèctriques, ni carreteres, ni cases…; però també posats a prioritzar, millor instal·lar aparells que contribueixen a fer un planeta més net. Per altra banda, els molins tenen un gran avantatge respecte altres infraestructures que “agredeixen” el paisatge: es poden treure quan calgui i gairebé no es nota que hi hagin estat: l’impacte és reversible.

105

Ho són, en canvi, les urbanitzacions a primera línia de costa o el fondeig massiu de barques al litoral?.

L’altra qüestió a debat és on és millor posar els parcs eòlics; això depèn, sobretot, d’aspectes tècnics, de la rendibilitat econòmica o de la mateixa eficiència energètica que es pot aconseguir en un indret determinat. Segur que –si es potés millor posar-los al costat d’una autopista, o en un paisatge ja malmès per altres infraestructures, que no enmig d’un parc natural o en una carena. Però, suposant que tot indiqués que el millor lloc és en una carena, per què no hauríem de deixar posar-hi molins si deixem fer-hi cases? ¿Què trenca més el paisatge que tenim interioritzat, uns molins que es deixen moure al compàs de la força del vent o uns xalets que s’apropien del paisatge que contemplen?. Mentre anem discutint si es posa un molí de vent o no en el nostre paisatge, molins de totxo i ciment segueixen pertorbant els nostres horitzons impunement. I aquests ja no els treu ningú.

106

ECCLESIA (13/10/2007) El mot “església” prové del grec (ekklesia (εκκλησία)) i vindria a ser un sinònim d’assemblea del poble, congregació, comunitat… D’aquí ve que, quan parlem d’Església, ens referim al conjunt de creients en una fe –especialment pensant en la cristiana o catòlica. També en el sentit d’institució i d’organització: el corpus cultural, dogmàtic i litúrgic i l’estructura organitzativa que la sustenta. Però si parlem d’església –en mínuscula- ens referim a l’edifici que acull aquesta comunitat de creients. Deixant de banda les qüestions etimològiques i semàntiques, sembla que hi ha una tendència (sobretot en l’Església catòlica) a la crisi de vocacions religioses i a la manca de capacitat per a congregar fidels. És a dir, que cada vegada hi ha menys gent a les nostres esglésies, dient o oïnt missa.

Aquest fet contrasta amb la creixent demanda d’espiritualitat, de reflexió, de meditació en la nostra atrafagada societat occidental, que no dubta a simpatitzar amb el budisme, el ioga, l’hinduisme, o amb altres ofertes de transcendentalitat. Si estiguéssim parlant d’una empresa, d’una administració pública o d’un partit polític hom es plantejaria fer un pla estratègic per tal de replantejar la seva missio, visió i objectius per afrontar amb garanties d’èxit els reptes de futur. Si bé és cert que l’Església catòlica és una institució i una organització que ha durat 2000 anys sense massa canvis, també ho és que mai com ara les coses havien transmutat tant ràpidament. Si l’Església es preocupa pel poc culte als temples, per la manca d’ordenacions, per la buidor espiritual dels nostres dies, potser caldria plantejar-se si la litúrgia o el discurs moral sobre molts aspectes quotidians no acompanya prou el signe dels temps. En un entorn de competitivitat espiritual potser caldrien polítiques de marxandatge i oferir un servei més d’acord amb allò que demana la societat, que, en el fons del fons, no és res més que disposar d’un espai de recer per a l’anima i per a la congregació amb la pròpia comunitat. Per això, per a l’ànima cal considerar si són prou atraients tant el contingut (el missatge de l’Església) com la forma (el culte i la litúrgia). Per a acollir la comunitat, en canvi,

107

no hi ha dubte que l’Església catòlica disposa del millor recurs: l’església física, l’edifici.

Els edificis religiosos haurien de ser el recer de l’espiritualitat, la casa comuna de la cultura cristiana; no només un receptacle de culte sinó el contenidor de l’espiritualitat i de la tangibilitat de la nostra Cultura, en majúscules. Les portes obertes de les esglésies acullen gent delerosa d’experìència mística, d’aprofundiment de la transcendentalitat o de culte per la bellesa. Aixi, com la gent se sent atreta –en el context de crisi de valors i d’estrès actual- per les ofertes que vénen de les cultures orientals, per què l’Església no ofereix serveis semblants en el millor entorn disponible?. ¿On es pot aconseguir una millor pau, serenitat, introspecció o meditació que seient enmig de la nau de la Seu de Manresa o al Santuari de Lord, experimentant el silenci diví enmig de la grandesa de l’obra humana?. ¿On es pot percebre millor la llum, el so, el buit o la grandesa de l’espiritualitat que en aquests espais?. ¿És millor fer ioga en la moqueta d’un gimnàs?. L’Ésglésia, com a institució, com a espai espiritual, és “un lloc per al culte”, però l’església, en minúscula, com a espai físic, és “un lloc culte”, és l’espai més identificatiu de la nostra cultura. ¿No ens interessa que la cultura sigui el vehicle del culte?. Amb el culte a la bellesa de l’art, de l’arquitectura, de la història, no estem apropant la gent a la seva casa comuna, l’Església?. Paradoxalment, com més culte es cerca més s’allunya la gent de la cultura que el sustenta. Les esglésies a casa nostra són també l’aparador i l’urna de la nostra història i cultura, de les nostres tradicions i costums. El patrimoni històric i artístic que contenen tantes esglésies (i els seus museus) hauria de ser un gran reclam per convidar a entrar a viure i a sentir la força de l’Església als que no resen, que no van a missa, que no segueixen els evangelis... Però, en canvi, se senten part d’una gran família -d’un tronc comú- que els identifica, i el patrimoni de la qual estimen i defensen.

La nostra cultura, la nostra identitat, la nostra realitat i circumstàncies no es poden sostreure del cristianisme i dels seus testimonis, siguin de persona, de fets o de pedres. Quina pot ser, doncs, “la casa comuna” del món cristià avui?: la fe en la

108

doctrina i el missatge de les escriptures, o el coneixement de la nostra cultura comuna?. El risc de pensar només en atreure “clients” per al culte, és que cada cop més la gran majoria de la comunitat oblidi que forma part d’una assemblea, d’una congregació mil·lenària, que l’acull, que l’identifica i que la representa.

109

C-55, KM 50.1 (25/10/2007) La dramàtica xifra de víctimes a les carreteres catalanes del darrer any demostra que no minven les morts malgrat les mesures que s’apliquen des de Trànsit.

S’insisteix a tort i a dret que la velocitat mata. Més enllà de l’evidència que si es corre més del compte pot ser molt perillós, com en tot, l’excés de velocitat és una qüestió relativa. Depèn de les carreteres, del temps que fa, del cotxe, del conductor…i, sobretot, dels límits que s’imposin a cada tram de carretera. “Córrer” depèn de la velocitat real o de la relativa?. Si obliguéssim a anar a 80 a totes les carreteres, en alguns llocs seria córrer molt i en d’altres seria anar parat. No dubto que els enginyers que fan carreteres o que els tècnics de trànsit tinguin elements científics i objectius per calcular aquests límits, però, per la mateixa raó, també hauríem d’esperar que els senyals indicadors de les poblacions estiguessin sempre bé, i no és així.

En tot cas, crec que les proporcions entre els controls de velocitat i les sancions que es posen no estan aparellats. Un exemple: si aneu a Cardona des de Manresa, per la C-55, al Km 50.1 –just on hi ha el trencall de Pinós- us trobareu amb un límit de velocitat a 50 Km/h marcat immediatament després d’un tram on es permet una velocitat superior (80Km/h). Si arribeu a més de 90km/h al senyal de 80, ja us costarà reduir, però al cap de res, us trobareu el de 50. I, esclar, és impossible reduir en tants pocs metres de 90 a 50, a no ser que –en baixada pronunciada com és el tram- feu una frenada brusca i se us empassi el cotxe que ve al darrera. La qüestió és que si arribeu a 90 al lloc en qüestió i en aquells moments hi ha un radar mòbil “perdut” en aquell indret, sereu mereixedors d’una sanció de 385,71€, un mes de suspensió del permís de conduir i retirada de 6 punts del carnet.

No té cap lògica que haguem d’anar a 50 per la carretera C-55, que permet una conducció prou segura i, en canvi, puguem anar a 120km/h per l’autopista

110

Terrassa-Manresa, amb revolts que no millor no fer a més de 100. Els criteris per posar límits de velocitat haurien de ser tan raonables com les sancions per superar-los. Doblar la velocitat no és sempre el mateix: no és equiparable passar de 120 a 240 km/h que passar de 50 a 100 km/h. No és el mateix entorn urbà el carrer Sobrerroca de Manresa que l’avinguda de les Bases. La teoria de la relativitat no ha arribat a les polítiques de trànsit.

Sigui com sigui, caldria plantejar-se si, a més de la velocitat, no s’hauria de ser igual d’estricte en altres elements que poden ser també causa dels accidents. Per exemple: conduir amb la jaqueta posada, no posar l’intermitent per girar, provocar cues llarguíssimes, conduir amb les finestres abaixades amb un xum-xum ensordidor, gesticular mentre es condueix, anar pel carril del mig a l’autopista, portar els vidres entel·lats, no saber reaccionar sobre gel, neu o boira, no accelerar en els avançaments, etc. Tot això també s’hauria d’aprendre a fer abans de donar carnets de conduir, a més a més d’explicar sempre, esclar, que no per córrer més s’arriba abans. I que massa sovint no s’arriba.

111

EN EL COGNOM DEL PARE (09/11/2007) Comparteixo amb Quim Monzó la seva visió pessimista sobre el futur de la llengua catalana i de l’esdevenidor de Catalunya com a nació. És la crònica d’una mort anunciada massa vegades: el Tractat de Corbeil, el Compromís de Casp, el Tractat dels Pirineus, el Decret de Nova Planta, la “Pepa”, la Constitució del 78...; a cada segle hi ha un finiquito de la nació catalana gairebé sempre a conseqüència d’alguna gloriosa derrota. Sempre he tingut clar que és justament per aquest sentit de derrota congènita que portem a sobre que ens hem superat per mantenir-nos vius com a col·lectiu. També tenien les de perdre els cristians contra Júpiter als altars i contra els lleons a l’arena, i ja fa 2000 anys que duren.

Perquè el sentit de supervivència és més potent que el de la decadència. Per això hem mantingut la llengua, el dret, les institucions, els costums, el tarannà, ... i tot allò en què ens hem sentit identificats com a poble.

Tot i les garrotades que ens han anat queien en els darrers 800 anys, no hem perdut cap tret distintiu –més aviat n’hem guanyat (el pa amb tomàquet, el Barça,...). Ara, en canvi, estem a punt d’anar-ne deixant pel camí. La llengua n’és el principal afectat. No només pel poc ús social que se’n fa entre la gent jove (i amb la nova immigració no sembla que es canviï la tendència) sinó també per la seva qualitat. Però la llengua té la sort que és un tret identitari tan essencial per als catalans (el que més) que la seva pèrdua progressiva és un element d’alarma per a la nostra supervivència com a poble i això ens pot fer reaccionar. En canvi, altres aspectes passen més desapercebuts. Per exemple, l’onomàstica. I no em refereixo als noms (perquè aquests viuen constants canvis generacionals i modes), sinó als cognoms, immutables.

Els cognoms catalans són un element distintiu de Catalunya. Alguns estan tan vinculats a la terra que tenen el seu origen en la seva descripció física (Valls,

112

Puigs, Plans... acompanyats de tota classe d’adjectius i noms), o d’altres vinculats als oficis o trets característics de les persones (Ferrer, Esparver, etc). Des dels seus orígens, els cognoms a Catalunya han anat rebent incorporacions foranes a partir de la immigració occitana, murciana o castellana, alguns molt assimilables al català (Bertran, Foix, Molina, Gil...) i d’altres més distingibles (Cachot, Gómez,...).

Entre els cognoms més habituals a Catalunya, els més usuals són d’origen castellà, i no és fins al número 24 que apareix el primer pròpiament català (Vila) i al 30 el segon (Serra); a partir d’aquí n’apareix algun d’autòcton cada 4 o 5 cognoms, concentrant-se al final de la llista els minoritaris (Valldevilaramó se situa a la posició 54.282 en el conjunt de cognoms presents a Catalunya, amb només 4 individus que el porten). És evident, doncs, que per un simple càlcul de possibilitats, el mestissatge de cognoms fa preveure la progressiva pèrdua dels minoritaris. És evident que els cognoms no condicionen el grau d’identitat d’un individu, sinó la seva voluntat d’identificació: hi ha Pérez independentistes i Puig espanyolistes.

També és clar que els cognoms autòctons d’una llengua (Soler, Obac, Riu, Mas...) i els endèmics, aquells originaris d’un espai únic al món (Valldevilaramó, Rocabertí, Cardona, Montcada...), formen part d’un patrimoni, no només nacional sinó de la humanitat, que cal preservar. Així com qualsevol escocès entén que els “Macs” formen part de la seva història, també els catalans (ens diguem Pont o Puente) hauríem d’entendre que els cognoms, són representants d’un valor incalculable de la nostra història, geografia, i tarannà. Si tenim llistes roges de les espècies animals i de les llengües que es perden al món cada dia o que estan en perill d’extinció, no n’hauríem de fer una per als cognoms de qualsevol llengua minoritària?. Si sabem que es poden perdre, perquè no els valoritzem, com fem amb els retaules o els incunables?. No desapareixerem com a poble encara que s’extingeixin els cognoms autòctons, però haurem perdut un patrimoni comú, una part de la memòria col·lectiva per al coneixement de futures generacions, sigui quin sigui el nom del seu pare.

113

114

EL DEURE A DECIDIR (08/12/2007) “El nostre objectiu no és la normalitat. (...) El nostre objectiu és la dignitat, la llibertat i la justícia per a tots i cadascun dels catalans; la dignitat, la llibertat, i la justícia per a Catalunya. Aquest és l’objectiu, no la normalitat. La normalitat vindrà després”. Aquestes paraules les va escriure Jordi Pujol el setembre del 1965.

Semblen fetes expressament per a la manifestació de la setmana passada pel dret a decidir.

Què reclamàvem els catalans sortint al carrer dissabte passat? Millors infraestructures? La dimissió d’una ministra incompetent i prepotent? El dret a decidir el nostre futur com a poble?. Tant li fa. Tot plegat es pot resumir en les paraules de Pujol de fa 42 anys: dignitat, llibertat i justícia per a Catalunya. La normalitat ve després. És evident que necessitem trens i aeroports de primer nivell, i una millor educació per als nostres fills i un sistema sanitari fort. Però primer és la nostra dignitat. No podem ser escarnits, menystinguts i insultats. I cada dia som blanc del racisme latent de l’espanyolisme. Del de fora i del de casa.

I ens cal justícia, perquè no ens poden prendre l’esforç del nostre treball i a sobre fer-nos culpables. I ens cal reclamar llibertat per poder decidir sobre el que vulguem. El que calgui. Si tenim això, la normalitat ja vindrà. La normalitat dels països que no s’han de manifestar per poder decidir.

Curiosament, és la manca de normalitat, però, el que ha fet despertar els catalans conformats en l’anormalitat colonial en què vivim. Possiblement, gràcies als trens i a les apagades ens comencem a preocupar per allò que realment importa: la política. El mateix que Jordi Pujol destacava el 1975: “L’expectació dels catalans ja no és, o almenys ja no és només, la cultura, la llengua, l’economia, l’ordenació territorial o fins i tot la problemàtica social estrictament considerada; l’expectació dels catalans és política”. Doncs sí, fins que no ens creguem que el problema de Catalunya és polític poca expectació tindrem per aconseguir la normalitat en la

115

llengua, l’economia, les infraestructures... Perquè l’única normalitat és decidir políticament.

El problema de Catalunya és que no aconseguim ser prous per poder decidir. A part dels catalans que van anar a la manifestació, i dels que li donaven suport, n’hi ha de dos tipus més: els que no no saben/no constesten i els que –justamentsaben molt bé que no volen que decidim sobre res. Els que tenen una actitud passiva es poden acabar convencent, però els que la tenen contrària ho són per principi inamovible. En això, altre cop ens hem de referir al Pujol de 1975: “Català és tothom qui viu i treballa a Catalunya i, evidentment, que no ve, cosa que de vegades es dóna, amb mentalitat conqueridora”. Doncs sí, aquesta mentalitat es dóna i massa. N’hi ha que sempre s’han sentit conqueridors, encara que els seus trens no arribin a temps i que paguin més a la metròpoli que el que aquesta els torna. Són del morro fort. La paradoxa d’Espanya i de Catalunya és que les paraules de Pujol en plena dictadura encara siguin tan vigents. I la constatació és que el mateix ex-president de la Generalitat fos a la concentració. No serà que hem estat massa temps prudents no volent trencar la convivència a Catalunya quan molts dels que hi viuen i hi treballen tant se’ls en fot?. Decidir per nosaltres mateixos no és un dret, és un deure. I potser que comencem a evidenciar que no tothom qui viu i treballa a Catalunya compleix amb els seus deures. A no ser que el seu deure sigui no sentir-se català i fer que els altres no ens en puguem sentir plenament.

116

LLETGESA (05/01/2008) Tot allò que té a veure amb l’obra humana (els objectes, les ciutats…) ho valorem com a lleig o bonic (amb tots els sinònims) no tant per la seva condició intrínseca d’ésser material, sinó en comparació amb l’entorn, amb les referències estètiques que tenim. Casa cosa tindrà la seva categoria de lletgesa o bellesa segons amb què ho relacionem. Així, veiem que una casa és lletja perquè tenim una certa idealització del que és una façana bonica segons la nostra experiència. Si haguéssim passat la nostra vida en una illa deserta i ens plantifiquessin una casa al davant no podríem discernir si és bonica o no perquè no tindríem referents. En canvi, no passa el mateix amb allò que és directament obra de la natura: els arbres, els animals, les muntanyes, el mar, l’aire, les bactèries, el sol…. En estat pur, natural, sempre són part d’un tot en què mai desentonen. Un llangardaix al desert és lleig? Un ornitorrinc en un estany australià és lleig? Hi ha cap arbre lleig?. Ara bé, si els treus del seu entorn natural segurament canviarem de parer. I tampoc no és el mateix trobar un animal “lleig” que trobar-lo repugnant, fastigós.

La presència d’una rata és insoportablement anguniosa, però no és lletja. Sobretot si és al camp i no a les golfes.

Què ho fa, doncs, que la naturalesa sigui incapaç de crear res lleig (o res que “quedi malament” en el seu entorn) i els humans sí?. Concretant més, per què els catalans estem fent Catalunya lletja o per què els manresans fem una ciutat lletja?. Quins són els resorts psicològics, sociològics, culturals… que ens porten a tenir mal gust?. Serà la intel·ligència, la formació intel·lectual o professional?: hi ha gent molt intel·ligent i culte que és capaç de caure en la més absoluta mediocritat estètica. Serà la tradició, el costum, el que ens determina?: si bé és cert que els temps fan canviar els gustos del que és bell i lleig (arrebossar o no les façanes de pedra), també és cert que la pèrdua o el canvi de convencions solen fer lleig allò que ha “agradat” sempre (que fa més lleig, posar el caganer al pessebre o posarhi l’Spiderman?). En tindran la culpa la tecnologia i els materials que fem servir

117

per a les nostres creacions?. Abans les cases es feien amb les pedres i la fusta que es tenia més a mà i almenys res desentonava. No serà, però, que s’hagin acabat les pedres de llicorella, les teules o la fusta de bedoll; en tot cas, el formigó, l’alumini i els conglomerats poden ser bells si se sap discernir entre la lletgesa i la bellesa. Serà pel nivell adquisitiu de les persones? Els rics tenen més gust que els pobres?: només cal comparar una aldea dogon a Bandiagarà amb una urbanització de Palm Beach. Serà pel bagatge cultural, per l’educació familiar o escolar?. Podria ser, però no sempre hi ha els mateixos gustos entre pares i fills, entre els membres d’un col·lectiu cultural o els mestres d’una escola. Hi ha qui penja un Papà Noël del balcó i qui no. Serà per la sensibilitat de cadascú?: sensibilitat ambiental, artística, emocional... Algú sensible amb el medi ambient respectarà més el paisatge natural?. Potser sí, però de quin color pintarà la façana de casa?. Un artista sensible ho és amb els carrers de la seva ciutat?. I com els pintarà si li deixem?. És la cultura institucional qui ens garanteix els criteris per combatre la lletgesa?. Potser ho hauria de ser, però el cert és que no es demostra que les societats amb un més alt nivell de capital social siguin les que tinguin més cura per evitar fer les coses lletges, com es palesa en el nostre entorn.

Potser és que hi ha un imaginari particular i un de col·lectiu format per tots aquests vectors que ens determina allò que considerem lleig i bonic que ens permet discernir a l’hora de valorar el que ens envolta i de transformar-ho d’una manera o altra. Sigui com sigui, però, el cert és que un arquitecte té coneixement de les formes i les proporcions però no necessàriament fa les cases boniques. I un polític té sentit de l’interès públic però no necessàriament de l’ordre i l’harmonia. I un artista té capacitat per saber interpretar i cercar la bellesa però no té autoritat per fer generals els seus criteris. Qui pot fer, doncs, que siguem capaços de desterrar la lletgesa dels nostres carrers, cases, platges o camps? Qui pensa en el paisatge de tots abans que en el seu?. Em sembla que no em queda més remei que trobar bellesa a la lletgesa per no caure en la més infinita tristesa estètica i ètica.

118

119

LES CARTES DE LA MEMÒRIA (02/02/2008) En els darrers temps se sent a parlar molt de memòria històrica, tant pels que en tenen poca com pels que en tenen massa. La Guerra civil espanyola i les seves causes i conseqüències s’han posat sobre la taula, sempre des dels dos bàndols en conflicte: són les famoses “dues espanyes”, la dels falangistes i anarquistes, revoltats i revolucionaris, dretes i esquerres, devots i menjacapellans... Enmig, però, de dos pols oposats hi ha un gran espai per a la desmemòria: l’oblit dels que rebien per totes bandes. A Catalunya, sobretot, entre banda i banda, entre feixisme i “fai-xisme”, els lleials a les institucions democràtiques, els nacionalistes catalans (votants de la Lliga, ERC o Acció catalana, creients o agnòstics) veien en els amotinats els enemics de la seva pàtria i en els anarquistes l’amenaça a l’ordre institucional, republicà. Per una banda l’amenaça de la repressió i la dictadura, per l’altra la barbàrie de la revolució.

Així, molts catalans demòcrates, burgesos o menestrals, més de dreta o més d’esquerra, veien en perill les llibertats individuals i col·lectives. Al front, l’amenaça de la pèrdua dels drets nacionals, a la rereguarda, un Govern inert i la por a l’espoliació, a la humiliació i a l’assassinat. Al mig, la indiferència, l’exili o l’aposta per opcions en què no creien. ¿Com es podia triar entre bons i dolents si els que es deien defensors de la República enderrocaven esglésies, cremaven el patrimoni artístic i afusellaven capellans i propietaris? ¿Com es podia triar entre bons i dolents si els que predicaven ordre i justícia ho feien contra els teus ideals democràtics i nacionals?. Cal posar-se a la pell de tots aquells que van creure que havien de prendre partit en una lluita en què no creien.

Joan Sales, l’autor de la magistral novel·la “Incerta glòria”, va ser un dels catalans que deploraven la manca de poder de decisió de les nostres institucions i menyspreaven la supèrbia revolucionària de l’anarquisme desbocat. Malgrat tot, però, el jove nacionalista es fa militar per defensar Catalunya al front, tot i haver

120

de fer-ho al costat de les mateixes files anarquistes que a casa seva destrossaven tot allò amb què creia i amb els quals només unia un enemic comú. Aquesta experiència colpidora és narrada en directe a les “Cartes a Màrius Torres”, la crònica d’una desfeta, d’una angoixa existencial i d’un somni esquerdat. Les “Cartes” són la correspondència que al llarg de la guerra i l’exili Sales estableix amb el poeta Màrius Torres i la seva amiga Mercè, internats al sanatori de Puigdolena. Les cartes són un devessall d’humor, d’ironia, de crítica social i política, d’erudició i de passió.

Acabada la guerra, Sales viu una ”odissea de vençuts” –com anomena ell aquells anys de postguerra- que el porta a publicar, des de l’exili, el 1947, les poesies inèdites de Màrius Torres, mort de tubercolosi el 1942 mentre veia escolar-se tota esperança de llibertat per al seu poble. El 1948, Sales recupera, entre les pertinences que va deixar Torres en morir, les cartes que li escrigué durant aquells anys d’”incerta glòria”. L’amic va publicar el 1976 les seves cartes perquè pervisqués la memòria de tants homes i dones que van patir la injustícia de no poder viure la seva vida en plenitud, en la plenitud de la vida. Tanta sensibilitat, tanta saviesa, tants records com traspuen les cartes de Sales no poden quedar sepultats per l’oblit d’una memòria històrica parcial. Són les cartes d’una realitat, d’un passat, d’una història, que mereixen ser recordats i reivindicats.

121

MADRID (01/03/2008) A punt per a les eleccions generals he fet una visita a la capital del regne per a saber exactament on van a parar els nostres diputats. D’entrada hi he anat amb l’AVE (ja no en direm mai més TGV?) per conèixer allò que havíem de tenir des de fa 15 anys com a mínim. Primera constatació: Madrid és més a prop que mai.

Segona constatació: Madrid és encara molt lluny. Tant a prop i tant lluny a la vegada, Madrid segueix sent la mateixa capital imperial de sempre, la “Villa y corte” que Felip II s’inventa enmig de la meseta castellana per dominar mig món.

La ciutat del segle XXI és dinàmica i expansiva, però manté aquell regust castís, inalterable, de rigidesa i solemnitat que l’ha identificat sempre. Madrid és un gran ministeri, una gran estàtua equestre, una botiga de “efectos militares”, un bar amb regust de fregit amb papers pel terra.

Madrid és tot el que no és Barcelona. Madrid és l’Espanya que vol ser i segueix impermeable a cap altra concepció diferent que no passi per entendre que ella n’és el centre. Madrid s’ha fet amb l’essència castellana i amb retalls de les perifèries. De totes excepte de la catalana. Madrid ignora Catalunya: no li cal per sentir-se integradora de les essències pàtries. A Madrid es fan seus el pernil d’Extremadura, els montaditos bascos, l’oli i el gaspatxo andalús, la paella valenciana, el pop a la gallega, el vi de la Rioja..., però no han assimilat el pa amb tomàquet, l’esqueixada, l’escalibada, els calçots, la botifarra amb mongetes...

Només el cava sembla tolerat en la seva dieta festiva, segurament perquè encara seria pitjor beure xampany francès, el que bebien els que el 2 de maig de fa doscents anys els afusellaven. Si tots els immigrants castellans (espanyols) a Catalunya han incorporat el pa amb tomàquet en la seva dieta bàsica, per què no ho han fet els espanyols (madrilenys)?.

A Madrid els reis projectaven grans avingudes per a les seves desfilades i parcs per al seu “retiro”, es feien construir grans monuments commemoratius i

122

dissenyaven la ciutat i l’Imperi com un jardí particular. A Barcelona, els reis tenien els vells palaus en carrers estrets i havien de sotmetre les seves decisions a la voluntat dels interessos de la ciutat i, per extensió, dels regnes que els reconeixien i això no es corresponia amb la seva grandesa i omnipotència. Madrid és imperial, militar i barroca. Barcelona és pactista, romana, medieval i modernista. Madrid és unívoca i invariable, Barcelona és equívoca i flexible. A finals del segle XIX, a la capital de l’Imperi decadent les estàtues enlairaven la ciutat cap al cel; a la Barcelona renaixent ho feien les xemeneies.

Després del 9-M els diputats catalans, com sempre, arribaran –ara amb AVEsubmissos a la grandesa i solidesa d’una ciutat que no vol canviar perquè s’agrada massa, perquè no li cal per ser ella, perquè no té problemes d’identitat.

Madrid representa tot allò que no hem pogut canviar des de fa segles. Els lleons del Congrés ens esperen impassibles com ho feien al circ amb els cristians: volen veure com ens immolem en nom d’una fe en què l’Imperi hi veu l’amenaça al seu ordre. L’endemà de les eleccions, la recepcionista de l’hotel seguirà parlant llengües, fins i tot un itàlia amb accent català, però als catalans no els entendrà ningú.

123

SOTA LES LLAMBORDES, LA PLATJA (24/05/2008) Ara que fa 40 anys del famós maig del 68 veiem que no tot el que va defensar aquell moviment estudiantil era tant utòpic com semblava. Bé, si exceptuem que els que volien canviar l’ordre mundial ara són l’establishment, que els que abominaven del capitalisme ara són consellers delegats de grans corporacions empresarials, o que els que reclamaven la imaginació al poder han acabat com conformats buròcrates o polítics mediocres. Però, en algunes de les seves consignes, es demostra que tenien raó.

Sempre he trobat molt suggerent el lema “sota les llambordes, la platja”, suposo que era perquè evocava poèticament una visió transformadora de la realitat: tocar massa de peus a terra pot evitar veure més enllà del que trepitgem. Demanar imaginació al poder potser era imaginar massa i prohibir prohibir era un joc de paraules massa suat; en canvi, equiparar l’ideal a la platja i la realitat a les llambordes incitava realment a la imaginació, a aixecar el paviment sobre el qual se sustentava l’ordre establert. De vegades, allò que creiem immutable i cert, que trepitgem a diari, no és l’única veritat existent. Allò que ens pensem que és una imatge, un espai, un temp conegut i unívoc, resulta que no sempre ha estat així.

La prova més fefaent que sota les llambordes hi pot haver una platja la tenim amb el descobriment que s’ha fet recentment a Barcelona d’una nau medieval sota el paviment de l’estació de França. Qui havia de dir als joves de fa 40 anys que tenien raó buscant la sorra salabrosa sota el ciment i les pedres!. Quantes sorpreses més ens reserva el subsòl?. Els botiguers del mercat del Born han vist com sota les parades de verdures, de carn i peix s’hi trobava un barri anorreat feia 300 anys. A Manresa mateix, la reforma del barri vell (que, per cert, elimina les antigues llambordes per sempre) ens va descobrint constantment vestigis del passat. Potser no són tan espectaculars com la tomba de Tutankhamon sota el

124

desert o les restes de l’antiga Alexandria sota l’aigua, però no per això hem de menystenir-ho. L’arqueologia urbana no és un fre a les infraestructures de les ciutats ni una collonada d’aprenents d’Indiana Jones amb salakov, és una obligació moral envers els nostres avantpassats i un deure per a les futures generacions.

No podem seguir enterrant-nos en la ignorància. L’exhumació de les fosses de la Guerra civil ens han de servir per explicar que la gent es matava impunement. És hora de recordar la repressió franquista durant la postguerra i també la de les hordes anarquistes que aterraven la reraguarda i destruïen el patrimoni comú.

Que ara tinguem Sant Pere Màrtir, Sant Miquel o el Carme en l’oblit dels manresans és un pecat mortal. En nom de l’ordre o la pau s’han afusellat persones, i en nom de la llibertat i el progrés s’han cremat obres d’art. Que ho desenterrem de la desmemòria és un acte de justícia i una necessitat vital. No podem construir res de nou sense saber què tenim a sota els fonaments, sense saber sobre quin passat edifiquem el nostre futur. No podem posar llambordes sobre la platja ni un vel sobre la història si volem construir res d’ideal. No sé si l’ideal del 68 encara perviu, però 40 anys després sabem que hi ha coses que no són com haurien de ser. Cal mirar, encara, sota les llambordes.

125

INDIS A MART (12/06/2008) La nau espacial (o sonda no tripulada) Phoenix ha aterrat a Vastitas Borealis, una regió pròxima al pol àrtic marcià, on buscarà gel subterrani (per cert si al mar s’ameritza, a la Terra s’aterra i a la lluna s’alunitza, què es fa a Mart?, s’amartitza? s’amarterra?). Tots els intents anteriors per arribar a Mart havien fracassat en no poder posar-se les naus amb suavitat damunt la superfície del planeta roig; condició fonamental per poder especular amb l’enviament d’éssers humans a prendre possessió física de la nova conquesta. Sembla ser que estem escrivint una nova epopeia terrícola en el nostre afany per descobrir móns llunyans. Ja ho vam fer amb la Lluna; primer de la mà de Verne, H.G. Wells o Hergé, i després amb les petjades i la bandera americanes de fa 40 anys. Però, per què no hem tornat a trepitjar la lluna en tots aquests anys?. Serà dels pocs llocs on hem arribat els humans i no ens hi hem quedat per alterar-ne l’entorn; deu ser perquè no hi vam trobar massa coses a explotar. Potser per això ens hem fixat en un altre planeta, per veure què en podem treure, sobretot si hi ha aigua. Sigui pel que sigui, hi ha una força superior que ens empeny a voler-ho conèixer i abastar tot. El més sorprenent, però, és que pensem que només ens queden nous horitzons per descobrir a 680 milions de quilòmetres del nostre planeta.

Ens pensàvem que la Terra ja estava tota llaurada però encara veiem que ens queden espais per descobrir prop de casa. No fa massa que a Papua Nova Guinea van descobrir espècies d’animals (amb algun mamífer!) encara no descrites, i fa pocs dies hem rebut la notícia que a l’Amazònia brasilera, tocant al Perú, una avioneta va fotografiar una tribu índia mentre alguns guerrers li disparaven fletxes. Resulta que fugen del Perú per la pressió que reben de l’explotació fustera i es refugien a les “terres indígenes” protegides del Brasil. No se sap exactament quantes comunitats humanes resten encara perdudes per l’Amazònia o Papua però, de tant en tant, encara se’n troben que no han establert contacte amb la nostra civilització. Pel que a l’Amazònia, la FUNAI, la fundació

126

brasilera per a la protecció dels indígenes, creu que hi ha una setantena de tribus disseminades entre els estats amazònics amb els quals no entra en contacte directe per tal de preservar la seva “virginitat”. La tribu que han fotografiat viu en una zona de l’estat d’Acre amb una superfície de 630.000 ha (exactament la mateixa que tota la superfície de la província de Tarragona).

Ens hauria de fer rumiar que siguem capaços d’anar a Mart a buscar noves fronteres quan encara en tenim a prop. Hi ha humans que són capaços d’enviar naus espacials a navegar per la Via làctea i d’altres que es defensen d’una avioneta amb arcs. Hauríem de prendre nota de la nostra grandesa i petitesa alhora. ¿Podem imaginar què passaria si un d’aquests indis fos traslladat de cop al centre de Sao Paulo, una de les ciutats més grans del món i metròpoli del país que ells formen part –sense saber-ho?.

Potser fa temps que altres éssers més evolucionats de planetes llunyans ens estan observant i no volen alterar la nostra l’inocència indígena. Però també pot ser que trobem ara marcians en un estat tan primitiu com el dels indis amazònics.

Què farem aleshores?. Els donarem mirallets? Els demanarem permís per endurnos els seus minerals per construir coets per anar a buscar els seus minerals per fer coets?. Els convencerem de deixar-nos fer un transvasament de les seves reserves hidrològiques?. O simplement els tancarem en una reserva ecològica marciana perquè no ens molestin mentre ens instal·lem a les noves possessions?.

O simplement els farem una foto des de la Phoenix mentre ens llencen rocs de meteorit?.

127

DE PARÉS A F. ADRIÀ (01/08/2008) Poca cosa se sap de la vida i obra d’Onofre Parés, només que va néixer el 27 d’octubre de 1891 a Manresa, que va estudiar als jesuïtes, que va ser escolà de la Cova i que es va graduar en Filosofia i Física Superior als 22 anys. Pel que fa al seu vessant creatiu, l'any 1927 va publicar "L'illa del gran experiment: reportatges de l'any 2000", considerada una de les tres novel·les pioneres del gènere de ciència-ficció en català (junt amb "Homes artificials" (1912) de Frederic Pujalà i Vallès, i "Retorn al Sol" (1936) de Josep Maria Francès).

"L'illa del gran experiment", única obra coneguda d’aquest autor, és una fantàstica novel·la utòpica de caire marxista i cientifista empeltada d’evocacions d’H.G. Wells i de Verne. Publicada l’any 1927 per la Llibreria Catalònia, va ser reeditada el 1999 per l'editorial Matriu/Matràs, en col·laboració amb la UPC, amb una versió a cura de Pau Riba i d'Antoni Munné-Jorda. La novel·la de Parés –injustament ignorada, com el mateix autor- és un prodigi d’imaginació i fantasia, però també d’intuïció, prospectiva i erudició. Parés hi prediu una futura unió europea, l’eclosió de la Índia i la Xina, l’aparició del telèfon mòbil, etc. L’únic que no va preveure va ser que pocs anys després d’escriure la seva obra esclataria una guerra civil al seu país i una segona guerra mundial. El llibre explica que, a l’any 1950, el món estava dominat per un capitalisme triomfant, però que, malgrat això, l’idealisme encara pervivia. Un dels seus defensors, el català Hèctor Brau, publicà el 1930 el llibre “La futura Societat ideal”, en què proposava una organització social, política i econòmica alternativa al capitalisme. Les teories del català triomfaren arreu del món entre “les millors intel·ligències i sensibilitats humanes”. El debat entre la societat dominant i els partidaris d’una societat ideal es va anar incrementant des d’aleshores amb el perill latent d’un conflicte que els capitalistes haurien de reprimir si no volien fer perillar l’ordre establert. Els australians -que aleshores es mostren partidaris de les teories idealistes- conviden els seguidors d’aquest moviment de tot el món a colonitzar el seu país per a desenvolupar-hi les seves

128

teories socials. El tracte per alliberar els capitalistes de la murga dels idealistes va ser que durant un any subministrarien tots els materials necessaris per a la seva obra i que respectarien per sempre la seva independència i incomunicació.

Almenys fins a l’any 2000, en què els capitalistes enviarien una ambaixada a Austràlia per tal de constatar els resultats de la nova Societat ideal, amb la promesa d’adoptar-la al món sencer si s’aconseguia allò que els idealistes havien predit i calculat. Així, explica Parés, al 1951 el món queda buit d’idealistes, tancats a Austràlia fins al segle XXI. Al cap de mig segle, la delegació del món capitalista viatja a Austràlia a comprovar l’evolució de la Societat ideal. Allí són rebuts pel mateix Hèctor Brau, el líder idealista, que segueix mantenint el mateix aspecte que 50 anys enrera. Durant la seva estada, Brau els mostra les meravelles del nou món.

Parés, amb la seva visionària novel·la es va avançar a molts dels debats i esdeveniments que avui dia omplen diaris i tertúlies. Un exemple eloqüent és l’explicació que fa Brau a l’ambaixada capitalista respecte del menjar i la cuina: “L’art culinari, a la nostra societat, ha assolit una espiritualitat i prestigi més gran que la música o la pintura, per exemple, i té al seu abast una tècnica i instrumental vertaderament demoníaca. (...) Vosaltres, encara, deveu fer els plats a base exclusiva d’animals i vegetals rigorosament triats, preparats i presentats en estat natural i solament cuits o amanits amb el fi de fer-los mengívols i higiènics, no?.”

Més endavant explica que als idealistes també solen menjar guisos del “nostre vell estil: ous ferrats; truita amb ceba; estofat amb patates, etc., encara que potser més per romanticisme que per refinament (...) “. Parés va intuïr la polèmica AdriàSantamaria 80 anys abans. Progrés i tradició, ciència i cultura, idealisme i realisme, no són avui termes tant contradictoris com ho eren en la societat en què va escriure Parés. Avui, l’idealisme en la cuina no ha d’anar en detriment del “vell estil” culinari: la cuina-ficció i la cuina-real són les dues cares de la societat capitalista actual. Segurament, per als idealistes de Parés, Adrià seria una icona i Santamaria el representant de la vella societat. Per als que vivim la realitat del

129

nostre segle, amb fam, pobresa i injústicies, la discussió entre cuiners no és res més que la constatació que no som encara la Societat ideal que imaginava Parés.

Tot i que el Bulli s’assembli a l’illa del gran experiment.

130

DEL CATALÀ EMPRENYAT AL CATALÀ PERPLEX (11/09/2008) L’associació catalana de sociologia –filial de l’Institut d’Estudis Catalans-

ha

presentat recentment la segona edició de l’anuari Societat Catalana 2008. Segons aquest informe, es veu que els catalans estem perplexos davant la situació del país, especialment pel que fa a la pèrdua de lideratge en l’economia i la modernitat respecte Espanya, per la immigració i per les noves formes de vida. En resum, que sembla que ens hem adormit i no hem aprofitat els temps de bonança per a refermar el nostre lideratge. No hi tinc res a objectar. Però les raons d’aquesta perplexitat són les mateixes que poden tenir els francesos o els americans, per posar dos exemples. Que el lideratge polític i institucional del país és nul és evident, i que ho és l’empresarial i l’associatiu també. Però això passa de tant en tant a molt països, ciutats i societats i sempre se li pot donar la volta, encara que es trigui alguna generació. El nostre problema és que, a més, estem perplexos davant d’una profunda crisi d’identitat. Tampoc és nova, però, ara més que mai, no sabem qui som ni on anem. O potser sí...

Quan en Pau Gasol fa un anunci per la tele on diu sentir-se orgullós de ser espanyol, i el Xavi del Barça crida “visca Espanya” amb la selecció espanyola, i els motoristes catalans no diuen que ho són, és que alguna cosa ens passa. Per què no tenim mai cap esportista d’èxit mundial que sigui compromès nacionalment amb Catalunya?. Quan a TV3, la gran –immensa- majoria de preguntes que es fan al carrer a gent de menys de 45 anys són respostes en castellà ho fan per militància lingüística, perquè no poden desconèixer la llengua amb què han estat escolaritzats. Com els entrevistadors no poden ignorar què significa la tele per a la normalització lingüística del país. Quan el president de Catalunya, i consellers del govern, i dirigents d’ERC i de CiU parlen com parlen de malament és perquè no tenen vergonya; en canvi, la tindrien els polítics espanyols si parlessin malament el castellà.

131

Ens prenen els calés barroerament, però, en canvi, ens deixem seduir pels jocs olímpics més simpàticament espanyols de la història. Estàvem emprenyats per les obres del TGV, per la Renfe, per l’aeroport, però seguim sense reaccionar. ¿Què ens passa, doncs?; ¿estem emprenyats, perplexos, o és que som mesells, cornuts i pusil·lànimes?. Els polítics, els presidents de les caixes, de les cambres, de les patronals, dels sindicats, de les entitats, els periodistes espabilats, els artistes progres i els intel·lectuals cosmopolites, estan emprenyats o perplexos?.

On són i què fan per restituir la nostra dignitat?. ¿Quina imatge oferim als nouvinguts si veuen que una societat es deixa trepitjar d’aquesta manera?. Com volem que s’integrin a la nostra identitat si no tenim orgull ni força per fer-nos respectar?. Els serà molt fàcil sentir-se espanyols en l’esport, en la llengua, en la política, malgrat disposar de menys prestacions socials i d’haver perdut el lideratge i l’empenta. Per això l’estratègia espanyola és negar-nos el finançament, els trens o la llengua a canvi d’acceptar-nos com a seus el Gasol, el Xavi o el Pedrosa, i de vendre’ns totes les icones del desacomplexament, de l’èxit i de l’orgull que fabriquen. Un bon negoci. I encara estem perplexos perquè no sabem on anem. Jo crec que altres ho saben més bé que nosaltres, mentre restem immersos en la perplexitat dels feliços.

132

PARTITS (30/09/2008) Ja ha passat una nova tongada de congressos dels partits de casa nostra. I seguim igual. Vull dir que els partits tenen els seus alts i baixos, les seves altes i baixes (de militants i dirigents) i les seves sotragades, esgarrinxades o baralles.

Però al final, al final, tot segueix igual. Aquí pau i allà glòria. Tant li fa que el finançament de Catalunya estigui a l’aiguera, que el prestigi i la dignitat del país estiguin per terra, que l’economia arribi al grau 7 de l’escala Righter o que els joves siguin cada cop menys compromesos i més irresponsables. Els partits segueixen igual. Enviant personatges sense estudis ni carrera professional (ni tan sols política!) a dirigir un país, a presidir un parlament, ministeris o conselleries, o a governar grans municipis. Per contra, la flor i nata de la nostra política s’arrossega per regidories, escons o alcaldies, dignificant el servei al bé comú, des del sacrifici personal, la ignorància dels altres i la imcomprensió dels seus conciutadans. És així de perversa la política dels partits. Necessària? del tot. Injusta? també. No té massa lògica que el principal instrument que ens hem dotat per a governar-nos en democràcia, no sigui capaç de corregir aquests desajustos. Per què no ens governen els millors? I per governar entenc els que estan al govern com a tal i els que estan a l’oposició parlamentària. Per què als partits no hi van a parar els millors ciutadans, els més preparats? Per què no fan la feina de selecció natural que caldria?. Hi ha cap altra funció, responsabilitat, a la nostra societat que mereixi -tant com els partits- tenir al capdavant els millors líders?. Per què fallen els partits?.

Un partit és una organització humana que s’assembla a moltes altres organitzacions que estructuren la nostra vida en comú, el problema és que n’agafen el pitjor. Un partit s’assembla a l’administració pública en moltes coses: actuen en el mateix àmbit i s’adrecen al servei públic, però també s’empelten dels

133

seus principals defectes. N’imiten la rigidesa, la desviació o el parasitisme burocràtics; els vicis tipificats del funcionariat; els costos administratius i financers; els eterns ajornaments de les reformes internes; la manca d’eficiència i eficàcia; la superposició de l'estructura centralista a la perifèrica; etc. Un partit polític també s’assembla a l’Església (potser més a la catòlica que cap altra): genera doctrina i litúrgia; pretén ser universal en l’acolliment dels fidels; genera sentiment de comunitat; procura pels desvalguts, però també actua a partir de jerarquies i fidelitats; castiga i infon temor davant del bé suprem (el líder o el partit –com a institució); i tendeix al sectarisme quan no accepta altres creences. Un partit també és com una empresa: dóna oportunitats als emprenedors; cerca la qualitat del seu producte; dinamitza la societat i l’economia; estructura països i crea riquesa; però, també, pot generar desigualtats laborals i promoure els menys capaços, jugar a l’interès i al guany immediat, o sublimar la publicitat. Els partits també són com les organitzacions sense ànim de lucre: promouen el voluntariat i el servei públic; defensen causes nobles; però, també pateixen la manca de professionalització i la inestabilitat dels seus voluntaris (militants); depenen de les aportacions de particulars, o només es preocupen per l’objectiu que els mou.

Finalment, un partit és com una família extensa: es creen vincles molt estrets; es protegeix els seus membres i hi ha transmissió generacional; però, també existeix el caïnisme, els gelos, els amors i els divorcis, les herències i els problemes de convivència a casa.

Els partits són organitzacions privades amb vocació pública, són oberts a tothom però són endogàmics i recelen dels nouvinguts. Són una administració, una església, una empresa, una ONG, una família, ..., res en concret i tot a la vegada.

Doncs, si és així, per què no han pogut agafar el millor de cadascuna d’aquestes organitzacions i deixar de banda els seus defectes?. Per què no són el paradigma d’allò millor que té la nostra societat i no el reflex de les nostres misèries? Si els partits polítics són els responsables de fer una societat millor, potser ens haurem de plantejar si no els hem de millorar abans. Però, qui serà el valent a

134

desinventar-los i a no ser engolit per les feres impecables que voten cada quatre anys?. La democràcia és així d’imperfecte. Per molts anys partits!.

135

A ZAPATERO NO EL VOLEN A TAULA (24/10/2008) Si hi ha una cosa que queda clara de l’actual crisi econòmica és que no hi ha res clar. Segurament aquest és l’estat d’ànim que toca en temps de tanta incertesa.

Com va dir Warren Bennis, “Avui dia qui no esta desconcertat és que és un ximple. No només ens trobem davant d’un canvi de les regles del joc, sinó del joc mateix”. El més sorprenent, però, de la crisi és que els que suposa que són els experts en economia cacin papallones. I és greu que, els que són experts economistes i, a sobre, tenen responsabilitats polítiques, ens tractin de ximples desconcertant-nos encara més. I, sinó, per què el Sr. Solbes, Ministre d’Economia del Govern espanyol no reconeixia la crisi fa quatre dies?. I com és que fa quatre dies repartia xavalla entre tots els ciutadans quan el millor hagués estat guardarlos per als futurs aturats? És el mateix ministre que ens fa passar bou per bèstia grossa amb el finançament de Catalunya. En mans de qui estem? Ningú no es revolta?.

Sort que els que manen de veritat s’encarreguen de posar les coses al seu lloc deixant en ridícul Espanya – i sobretot el seu president- davant del món, en no ser convidats a la Cimera mundial per la reforma econòmica. El G-20, els països més poderosos del Món (per economia i per pes específic), no hi inclouen els flamants guanyadors de l’Eurocopa de futbol. Diuen, però, estar disposats a escoltar les idees de Zapatero (idees?). En el fons, crec que per a Rodríguez Zapatero ha estat una bona excusa que no el vulguin entre els grans perquè no sabria què dir a la cimera, ni a l’hora de fer propostes serioses ni a l’hora del còctel. Me l’imagino en una improvisada conversa a peu dret amb una copa de xampany (paga el Sarkozy…) entre els presidents francès, alemany, canadenc…, explicant acudits en francès i/o anglès i ell amb cara de circumstàncies. ¿Com es pot fer valer entre els líders mundials algú que no sap sortir de casa? I, més encara, com pot algú

136

voler tenir veu al món si a casa no té credibilitat? Quina vergonya; sort que no sóc espanyol!

Per fi surten els líders i els països de veritat!: Nicolas Sarkozy, Gordon Brown...; tant li fa si són més liberals o més socialdemòcrates, però ser el president francès o el primer ministre britànic sí que és un mèrit. I una garantia per als països subsidiaris com Espanya. Han aconseguit que els EEUU convoquin la cimera per donar una resposta global a la crisi. Una altra cosa és que serveixi de veritat per a arreglar les coses, però almenys algú es mou més enllà de la Moncloa.

Ara serà qüestió de saber cap on va aquesta anomenada refundació del capitalisme. N’hi ha que fa molt de temps que diem que el capitalisme havia d’assumir alguns paradigmes si no volia enfonsar-se i arrossegar al seu darrera tot allò que de bo ha generat, com l’estat del benestar. La revolució energètica, la governança global, la responsabilitat social -l’ètica de les empreses, el compromís i l’esforç personal, la regulació del comerç mundial i el desenvolupament humà sostenible, són alguns dels grans reptes que ara caldrà prendre’s més seriosament si volem adaptar-nos als nous temps. Tindrem temps de tornar-ne a parlar, de revisar i ajustar els nostres criteris i de veure-les venir. Mentrestant, estarem atents a tot allò que surti de les trobades dels nostres líders. Els de veritat, aquells que realment ens poden treure del forat.

137

REINVENTANT EL CAPITALISME (20/11/2008) A la recent cimera mundial per salvar el capitalisme -que és tant com voler salvar el món- s’han tractat els problemes financers que ens ofeguen a tots plegats i les conseqüències que aquesta crisi pot generar en una debacle econòmica mundial de majors proporcions que les que mai hem vist. És evident que aquesta situació fa mal directament al cor del sistema capitalista i als principals països que n’han estat els caps visibles, però també s’extén com una taca d’oli a tots els altres, subsidiaris o antagònics de l’ordre establert. Vull dir que afectarà tant als EEUU com a Veneçuela, a Alemanya com a Ucraïna, al Japó com a Corea del Nord, a França com a Sudan, als Emirats Àrabs com a Iran.

La principal constatació de la internacionalització de la crisi és que la cimera hagi comptat amb la presència de països “emergents” no estrictament equiparables a les democràcies liberals impulsores del capitalisme. La Xina, el Brasil, Índia o Indonèsia han estat convocades a parlar del futur immediat. I se suposa que del proper. El que sorprèn és que alguns d’aquests països que estan codecidint com salvar el capitalisme, estiguin encara en part en procés de desenvolupament. I més sorprenent és que estiguin dins de programes de cooperació internacional. O sigui, que seguim enviant ajut humanitari a la Índia mentre ells es gasten 290 milions d’euros en un satèl·lit, i anem adoptant nens brasilers i xinesos mentre els seus països lideren l’explotació i el consum dels recursos naturals mundials. Una contradicció més del sistema…

Si en aquesta crisi se’ns presenta l’oportunitat de canviar les coses que hem fet malament i de “reinventar” el capitalisme, potser no hauríem de deixar escapar la possibilitat que tenim d’entrar a fons en els afers “intocables”. Posats a reinventar coses potser que les desinventem i comencem de zero. Ara escau que fem la revolució energètica, la revolta ètica, els alliberaments nacionals pendents, la

138

revolució neoburgesa, el canvi de lideratges (els EUA ja han començat, nosaltres ens ho mirem…); la revisió de les responsabilitats en la cooperació internacional…; i tantes altres coses que teníem aparcades per prudència, per temor a que trontollessin els fonaments de l’ordre establert. Doncs aprofitem-ho i fem net!. És com el futbol això: posats a perdre la lliga i la Champions, baixem ja a segona, canviem d’entrenador, de president, de jugadors i llencem el llast. Per què hem de salvar una cosa si en podem fer una de nova i millor?. Segurament perquè no som capaços de reconèixer del tot els nostres errors, de fer penitència, de deslliurar-nos de les dependències i de tenir la imaginació suficient per pensar en un món millor. A no sé que l’Obama se l’hagi pensat…

De fet, ara me n’adono que no entendre d’economia financera no era cap defecte meu sinó també dels que la fomenten, perquè s’ha demostrat que no sabien el que es feien. I resulta que tampoc era cap bestiesa quan pensava que calia canviar de model energètic -començant pel carburant dels cotxes- com a incentiu per a la més gran revolució econòmica mai vista; o que el capitalisme es podia enfonsar pels costos ambientals. Per això, ja he perdut la vergonya d’opinar sobre el món. Almenys he après a tenir la mateixa que els economistes, que els ministres d’hisenda i que alguns presidents de les vint principals potències mundials que volen resoldre els problemes de la humanitat. Mentrestant, tots amb l’aigua al coll i els núvols cada cop més negres. Al nostre món la pluja no sap ploure i els meteoròlegs de l’economia no saben llegir el cel. Per això, quan érem savis no estiràvem més el braç que la màniga i no escopíem enlaire. Potser per reinventar el capitalisme caldrà mirar més enrera que endavant i tornar a començar.

139

CONSUMIU! (25/12/2008) Consumiu! -ens diu el President de la Generalitat. Consumiu! –ens diu el capitalisme en crisi. El consum justifica la raó de ser del mercat. Si no comprem no es ven i, per tant, no es cobra i no es pot comprar. I la gent es queda a l’atur i així compra menys i hi ha més atur. En fi, el cercle viciós. Però, què passa si remuntem el consum? Doncs que segurament no farem res més que retroalimentar el cercle perquè torni a ser virtuós i un altre cop viciós. Un cercle que diu que per sortir-hi guanyant sempre hi ha d’haver algú altre que perdi. O es diu immigrant, o es diu país subdesenvolupat, o es diu benestar, o es diu planeta Terra. Així és com suposo que funcionen les coses en l’economia de mercat.

Però, si les crisis són oportunitats, per què no aprofitem la d’ara per fer el cercle més virtuós que no pas viciós? Evidentment que, a nivell nacional i multinacional, s’han d’aplicar algunes de les receptes “naturals” i lògiques en aquestes ocasions (i aviat!!), però també podem plantejar-nos reptes més ambiciosos. No podem intentar, doncs, corregir alguns dels errors del mercat de forma estable i sense noves trompades? Està clar que el sistema capitalista és el millor dels que hem provat fins ara i que cal mantenir-lo, però potser que el reinventem d’una vegada.

Sarkozy i Obama sembla que veuen clar que ara cal liderar aquest procés i plantegen accions determinants de cara al control de les finances especulatives o de la inversió en energies renovables i en la lluita contra el canvi climàtic. Però encara ens queden forats negres per il·luminar.

D’acord, consumim; però, per què no consumim millor a partir d’ara?. Si per fer rutllar l’economia hem de gastar diners, suposo que al sistema no li hauria d’importar en què ens ho gastem. No està pensat sota perspectives darwinistes?. És a dir, qui no és competitiu, qui no s’adapta als canvis, desapareix. Doncs perquè cal ajudar a reflotar el sector de l’automòbil o el de la construcció si es demostra que són repetidament origen i final de les crisis cícliques del nostre

140

temps?. En tot cas, per què s’ha d’ajudar ara uns sectors que han fet diners a cabassos durant una dècada? No haurien d’haver previst la davallada cíclica dels guanys?. I, en tot cas, si cal fer-ho, per què no els forcem a adaptar-se a nous paràmetres? Per donar feina a un paleta, tan es pot fer promovent cases aparellades o restaurant patrimoni històric, depredant sòl o recuperant nuclis urbans degradats. I també es poden fer cotxes amb benzina o amb hidrogen, eficients o no. Es pot jugar a la borsa sense límits o posar condicions a les polítiques especulatives.

Tothom diu que cal consumir. Però, per què no se’ns diu com i en què hem de consumir? Es tracta de consumir per consumir?. D’entrada, mentre paguem hipoteques per la vivenda i crèdits pels cotxes tampoc no podrem consumir altres béns. No es podria evitar dependre de cotxes i cases per gastar-nos els diners en altres coses?. També correrien, no? Gastar-se la hipoteca en mobles, turisme, llibres, música, art, natura o esport també deu ser bo per al mercat, no? ¿I cal que generem més residus que producte consumim? No es tracta de no construir edificis i de no fabricar màquines, es tracta de fer-ho més bé i no especular tan.

Cases a l’abast de tothom, cotxes nets, i més diners a la butxaca per diversificar el consum.

Em temo que malgrat superar l’actual crisi tornarem a ensopegar en els mateixos errors. N’hi tornarà a haver una altra, de ben segur. Però, i si fóssim capaços de trencar el cercle viciós i girar per sempre més en el virtuós? No el del consum pel consum, sinó en el del consum responsable. No es tracta de ser antisistema per sistema sinó de no posar tots els ous en el mateix cistell, perquè podríem acabar trencant-los tots. Qualsevol economista diria que això són utopies i bajanades, però, de vegades, els ideals ens poden fer tocar més de peus a terra que diagnosis equivocades. Esperem que no tornem a ensopegar en la mateixa pedra.

141

142

LʼOBAMA CATALÀ (03/02/2009) “Sense una força i una definició d’ordre espiritual un poble està abocat a la recerca adelerada de la mediocritat, del confort i, en darrer terme, de la dimissió. (…) Fer un poble vol dir, abans que res, crear una mística i conrear unes virtuds bàsiques. I nosaltres ho podem fer.” Podria semblar un extracte del discurs obamià del “Yes, we can” del 2008, però es tracta d’una frase de Jordi Pujol de 1958.

Avui estem entusiasmats amb l’energia que transmet el nou profeta americà, però nosaltres també hem tingut líders de la seva alçada i brillantor política, intel·lectual i emocional. Parlo sobretot de Pujol, però també de Macià i altres. La diferència és que ni Pujol ni cap altre dirigent català han tingut mai el món pendent de les seves paraules ni un país lliurat en cos i ànima a escoltar sense complexos l’exaltació de la grandesa espiritual del seu poble. Som un poble massa petit perquè ens escoltin i ens sentim massa petits per ser grans. És xocant que el discursos d’Obama ens emocionin i ens facin sentir-nos americans -fins i tot a aquells que blasmen dels Estats Units- mentre aquí ens avergonyim de ser, simplement ser. Quina sort poder-se expressar nacionalment sense embuts, tenir la claror als ulls i la força al braç per aixecar-se dels desenganys i per marcar camí als que vénen al darrera. Quina sort tenir líders que han tocat la grandesa des de la humilitat; líders capaços de convertir malsons en somnis, convertir camins d’atzavares en camins rals.

Més d’una vegada he escrit sobre la importància que tenen les paraules en política. I he demanat per a nosaltres polítics que ens parlin, que ens diguin a cau d’orella o davant de multituds allò que ens convé sentir, no allò que volem sentir o volen que sentim. Polítics que es facin escoltar, perquè diuen allò que intuïm però que no sabem expressar, ni sintàcticament, ni lèxicament, ni electoralment.

143

Obama ens demostra que la força de la paraula i del gest pot remoure la consciència d’un poble. Ens hauríem de preguntar quin dels polítics que avui se’ns dirigeix per liderar el país té la capacitat de sentir-se com el guia que marca la ruta alhora que se sent com un més dels vianants que fan el camí. Aquest és l’estigma d’Obama: sentir-se ungit per ser al capdavant però havent sortint de la cua.

Obama ens parla des de la passió i la raó, des de la pell i des del cervell. Diuen que el que cal és tenir polítics que gestionin bé, governs que governin, i no líders o icones. Doncs jo vull polítics de debò i no gestors de pressupostos, perquè Catalunya no és encara un país normal. Em cal que m’encenguin les venes i em facin sentir orgullós de ser un poble petit, oprimit, escarransit però amb l’esperit lliure, amb la moral dels que tenen la raó i no la força, amb la fe dels que creuen que el destí se l’han d’escriure sols.

Sempre he sentit respecte i admiració pels Estat Units d’Amèrica. No perquè siguin els millors ni siguin infal·libles sinó perquè són exemple de fortalesa, de grandesa, de superació, de llibertat, de progrés, i de patriotisme. Tampoc és la primera vegada que ho dic, però ja va sent hora de plantejar-nos si no és millor ser un estat unit a Amèrica abans que una colònia enganxada a Espanya.

D’entrada, canviaríem Zapatero per Obama i això ja paga la pena. A no ser que abans surti l’Obama català i remogui les consciències adormides dels pusil·lànimes catalans que es deixen emocionar pel sentiment patriòtic universal dels ianquis abans que pel nostre.

Deia Pujol al 2000: “L'objectiu és arribar als grans palmerars d’arran del mar. (…)

No hi hem arribat, però hi hem d'arribar i hi arribarem. No tingueu por. Ja sé que hi ha motius per tenir-ne.(…). Sí, podem. Podem treure’ns les escates que ens encotillen i nedar contracorrent. Només cal que algú surti del darrera per posar-se al davant. El nostre viatge és, ara per ara, tan improbable com el de l’Obama, però almenys tindríem un rumb.

144

EL PERFIL DE MANRESA (06/02/2009) Davant de la polèmica per l’estat de la plaça de la Reforma i la poca acceptació ciutadana per la seva integració amb l’entorn, la regidora d’urbanisme de l’ajuntament manresà argumentava que el problema és que “encara no hem assimilat els materials de la nostra època”, en relació al suposat excés de ciment. És evident que no tenim prou perspectiva per valorar les obres que fem avui dia ni pels materials que usem; això ja ens ha passat en altres èpoques. La diferència, però, és que fins fa poc, els estils i els cànons arquitectònics i artístics duraven dècades, sinó segles. A part, l’eficiència i l’economia que suposava l’aprofitament dels materials que es tenien a mà comportava una major integració de les obres amb el seu entorn. Per això les masies no són iguals a totes les comarques i les parets de pedra seca semblen fetes per obra de la natura. El debat, però, a Manresa i a tot el país, és si estem pensant bé les coses que fem ara. I en això hi tenen molt a veure els arquitectes i les administracions públiques. Són ells els qui en tenen una major responsabilitat perquè fixen els estils, els cànons, la moda urbana i la planificació urbanística. No crec, per contra, que un constructor posi pegues al color de l’immoble que promou mentre no li suposi un cost afegit.

A Manresa hi ha exemples, més enllà de la Reforma, que ens haurien de fer reflexionar si estem pensant prou les coses abans de fer-les: Un, la fàbrica dels Panyos, colgada per sempre més rera un mur de pisos; dos, els jutjats, un altre mur desproporcionat i desharmonitzat damunt la muralla de la ciutat; tres, l’actuació a les Escodines, que preveu dos edificis d’habitatges al costat de la fàbrica de l’Aranya, al torrent de Sant Ignasi. Hi ha elements comuns en les tres actuacions: es fan al costat d’entorns patrimonials, en la façana fluvial de la ciutat, i tocant a singulars edificis industrials, signes d’identitat de Manresa.

Les cases dels Panyos no tenen cap personalitat i no crec que d’aquí a dos-cents anys tinguin cap valor patrimonial; posats a fer-les (que no s’havien de fer), no

145

podien seguir el perfil de la fàbrica?. L’edifici del jutjat, és com un megàlit ciberurbà plantat en un congost de riu que no deixa respirar la ciutat; posats a ferlo (que no s’havia de fer) no podia seguir el perfil de la fàbrica Balcells?. I les cases que es faran davant de la Seu i de ca l’Asols, tocant a l’Aranya, no podrien seguir el color “manresà” de la façana històrica i amb el perfil i les finestres de la fàbrica?.

Per què s’ha de fer disseny “innovador” on la història ens ha deixat un model que ens identifica?. ¿Per què els arquitectes no es limiten a innovar i a satisfer la seva vanitat als nous barris i respecten la fesomia històrica de la ciutat, el perfil propi que ja tenim assumit? ¿És que no es pot construir passant desapercebut o dins d’uns cànons comuns? La innovació i la creativitat de debò seria procurar rehabilitar, habilitar, condicionar, integrar, harmonitzar, més que no pas diferenciarse del que tenen al costat. Amb elements sostenibles i creatius, per descomptat.

Això seria especialment agraït en actuacions que afecten la visió i la concepció de zones històriques i amb personalitat, com la façana del riu, el darrera de l’ajuntament, o el conjunt monumental Seu-Cova. Hauria de ser un mèrit el fet que no es noti que has fet un edifici…!

Només cal pujar a Santa Caterina per adonar-se de què és el que destaca més de l’skyline manresà: el bloc de cases dels Panyos, la mole dels jutjats, l’edifici de Caixa Manresa, el monòlit blanc de la Parada i, aviat, la Reforma. Aquests elements substitueixen les xemeneies i els campanars com a talaies ciutadanes, i fan ombra a les velles fàbriques, a la Seu, a la Cova i a la ciutat antiga. O sigui, les icones, els perfils, de les tres èpoques d’or de la ciutat: el gòtic, el barroc, la industrialització. Quines seran les icones d’una època amb poca esplendor com la que ens toca viure? Quins són els cànons que identificaran els nostres temps? No sé si pensem prou la ciutat de demà, però potser que ens repensem la d’avui i respectem la d’ahir.

146

147

CIUTATS FEMENINES (31/03/2009) No hi entenc en genètica ni en qüestions de gènere, però és evident que hi ha dues maneres de veure el món –almenys fins ara: la dels homes i la de les dones.

Es perd en l’origen dels temps el moment en què es defineixen els rols de gènere, però intueixo que el sistema de reproducció de l’espècie condicionà els comportaments socials. És a dir, el fet de parir deuria forçar l’adaptació de la dona a les necessitats d’alletament o de condicionament de l’entorn en què tenia cura dels nounats. M’imagino, doncs, que van ser les dones les que van desenvolupar la capacitat de mirar el seu contorn amb una precisió fonamental per garantir un espai adequat per a elles i els seus nadons.

Per altra banda, la mateixa lògica ens porta a pensar que els homes desenvolupessin una mirada més llunyana, perifèrica, però igual de precisa, en restar fora de la llar, nodrint i protegint la prole (tot i que s’ha comprovat que les femelles Neandertals també caçaven). Sigui com sigui, l’evidència –per questió genètica o de rol de gènere- ens demostra que, mentre les dones veuen una habitació desendreçada o un racó que cal pintar, els homes hi veiem el lloc on dormim o allà on hi ha la tele. Sembla que l’home prescindeixi sovint de l’estètica, de l’ordre i la comoditat per buscar simplement el resultat pràctic de les coses, i que la dona, en canvi, prefereixi fer les coses belles abans que útils. Segur que no és així de radical la dualitat entre gèneres.

No es tracta d’un dilema entre eficàcia i estètica, sinó dues maneres d’entendre l’eficiència. M’inclino per suposar que tots dos pretenen igualment l’objectiu de l’eficàcia (l’adequació dels productes obtinguts als projectats) però amb diversa visió sobre l’eficiència (la relació entre costos reals i productes obtinguts). O sigui, de com es fan les coses, més enlla del resultat.

148

Mentre l’home semblaria que fa prevaldre per sobre de tot el valor de l’economia (l’adequació dels costos –esforços- reals als costos previstos) la dona també és capaç d’afegir-n’hi un altre: el valor de la cura pel detall, per la proximitat, per llimar les arestes, per veure les coses que passen desapercebudes a l’home.

Sense oblidar que l’objectiu és també l’eficàcia.

El gran enigme és saber què hagués passat si s’haguessin canviat els rols dominants, i les dones haguessin tingut cura de les ciutats com ho han fet de les llars. Potser ara tindríem un entorn, uns carrers, unes façanes, uns espais més nets, més acurats, més bells, més polits. Potser endreçaríem les nostres ciutats i les faríem més acollidores pel mateix preu. Potser pensaríem la mobilitat des de la visió de les mares i els avis quan van a buscar els nens a escola o porten cotxets; i pensaríem en bancs per als avis quan duen els néts al parc; i vetllaríem per carrers sense punts foscos, amb espais de seguretat per a les dones. Em sembla que no cal sacrificar l’eficàcia per la bellesa, per l’ordre, per la comoditat; només cal fer les coses ben fetes, pensant en nosaltres mateixos com a comunitat, de la mateixa manera que les dones ho han fet per a la preservació de l’espècie. Si Déu hagués estat dona, potser hagués “fet dissabte” el diumenge que va descansar.

149

SOTA TERRA (07/05/2009) Fa poques setmanes van trobar a Egipte una estàtua de 4.500 anys prop de les tres piràmides de Gizeh. Es trobava al nord de la piràmide del faraó Mycerinus, a 40 cm sota terra. De 149 cm d’alçada, representa una persona asseguda en un banc senzill i du perruca. No és d’estranyar que encara es trobin tresors arqueològics arreu del món, però que es trobin en indrets en què hi passen milers de visitants cada any des que Napoleó s’hi passejava triomfalment rememorant els antics faraons, sembla una broma. No se n’havien adonat abans que només a mig metre de fondària hi podia haver una troballa com aquesta?. Quantes meravelles de la humanitat antiga es troben encara ocultes als nostres ulls? I, encara més, quants secrets tenim encara per descobrir?. Sovint llegeixo que en tal indret encara no s’han pogut precisar alguns assentaments humans perquè no s’han trobat restes que ho confirmin, tals com ceràmica, atuells, necròpolis, etc.

Però, sens dubte, el principal i original descobriment són sempre les restes humanes, més que les seves pertinences.

En els darrers temps hem assistit a la constant recerca de la memòria històrica recent del nostre país a partir del desenterrament de fosses comunes. I també ens apareixen tombes i necropòlis antigues sota els paviments dels carrers o en les restauracions de monuments religiosos. En qualsevol dels casos, em sorprèn sempre la gran quantitat d’esquelets que jauen sota terra i l’estat de conservació en què es troben. Per això, quan es maleixen els ossos d’algú hem de pensar que ho fem per sempre.

Si els jaciments prehistòrics ens aboquen a milers d’anys d’antiguitat, ¿quants ossos humans han quedat colgats des d’aleshores?. Algú ha fet mai un recompte dels morts que hi ha hagut a la Terra des del paleolític, per no anar més enrera?. I, quants d’aquests estan localitzats en cementiris i quants es poden trobar sota

150

pocs centímetres de terra en lloc incert? Si poséssim junts tots els fèmurs de tots els morts al planeta en els darrers 10.000 anys quants quilòmetres podríem arribar a fer? Incloent-hi els incinerats o els devorats per voltors, per parlar dels poc afortunats que no els queden ni els ossos... Només revisant les grans batalles de la història en què moriren milers d’homes en un mateix camp de combat, podríem suposar el nombre aproximat d’ossos que deuen estar reposant d’una mort sens dubte cruel.

Només són ossos que esperen que un dia –potser segles o mil·lenis enllà-, llaurant un camp o fent uns fonaments, algú se’ls trobi i decideixi especular de qui són, què feia i què menjava o com va morir; si algú hi va deixar un ram de flors, un plany, o tan sols un oblit. Encara ens queda molt per descobrir del passat sota terra i qui sap si de nosaltres mateixos en el futur. Mai no se sap on aniran a parar els nostres ossos.

151

PEDRA SECA (09/06/2009) Regió 7 parlava fa uns dies del llibre “Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages”, escrit per Jaume Plans. El llibre és una d’aquelles joies que –de tant en tant- algú té la lucidesa d’escriure. Molts llibres tenen la facultat d’esdevenir una baula del genoma humà: són capaços de contenir una informació essencial per a la nostra identitat. Massa sovint som insconscients de qui som i d’on venim, no per manca de sensibilitat sobre els nostres orígens sinó per desconeixement d’alguna de les parts, de les mínimes parts fins i tot, del nostre codi genètic cultural. Aquest és el cas de les construccions en pedra seca, com les barraques de vinya, les feixes, les tines o els pous de glaç.

Els nostres territoris -el Bages, Catalunya, la Mediterrània- tenen alguns d’aquests genomes en comú. El vi, l’oli, els cereals o les secades, són trets característics de la majoria d’aquestes terres. En efecte, la geografia, el clima, el sòl, han condicionat al llarg de segles un sistema d’ocupació i explotació del territori que són propis d’aquests espais soferts i fràgils. La civilització mediterrània s’ha construït secularment en base a aprofitar al màxim els pocs recursos naturals disponibles, principalment els sòls fèrtils. Per això s’explica que el nostre país i molts dels pobles riberencs estiguin resseguits de milers de quilòmetres de parets de pedra seca, de feixes, marges i bancals que delimiten les finques o els camins ramaders i que, sobretot, eviten l’erosió del terreny i en permeten el seu conreu, especialment de vinya i olivera. Les feixes són les crosses d’una terra dèbil. Al llarg d’aquests espais que recorren el país, arran de mar i sota cims nevats, trobem clapers de barraques, com fites o fortaleses que denoten la victòria humana sobre erms i boscos indomables. Durant generacions, aquestes construccions han estat la base sobre la qual el món rural català, especialment el de secà, ha construït la seva força productiva, gairebé sempre de subsistència i, poques vegades, d’excedents profitosos.

152

Des de l’abandonament progressiu de la pagesia tradicional per la mecanització i la intensificació dels conreus, aquests elements de la vida quotidiana del treball rural s’han convertit en vestigis gairebé arqueològics i en apunts d’art popular. La immensa majoria de les vegades, hom no coneix ni reconeix aquest elements intrínsecs del nostre paisatge. De vegades perquè han quedat derruïts o sepultats pel pas dels anys i el descuit; d’altres perquè han quedat oblidats de la memòria comuna enterrada amb els darrers pagesos d’aixada; d’altres perquè –per massa comuns- no han estat considerats com a patrimoni cultural a preservar. Sigui pel que sigui, la pedra seca no ha estat vista fins avui com un patrimoni monumental del nostre país de la mateixa manera que ho ha estat el romànic, el gòtic, el barroc o el modernisme. Per sort gent com en Jaume Plans o organitzacions com la D.O del Pla de Bages intenten catalogar, recuperar i preservar per a la memòria col·lectiva de futures generacions una part de la genètica de la nostra cultura.

Alguns considerem a més, que la pedra seca constitueix una de les mostres artístiques més belles que es poden trobar: és la sublimació de la funcionalitat i de l’adaptació al medi; és fer de la necessitat virtut; és fer de la feina ben feta una obra d’art; és explicar com hem estat i perquè som com som. Som de pedra picada.

153

CIUTATS CLÒNIQUES (08/08/2009) Hi ha moltes poblacions a Catalunya que s’assemblen molt. La seva configuració urbana va lligada a una història comuna i a haver compartit processos socials i trets culturals al llarg de segles. Si hi afegim la seva proximitat física, en distància i en característiques territorials similars (rius, valls, litorals...), veiem com –sense saber el seu nom- sovint ens costaria distingir unes d’altres. Fins i tot és comú anar per les nostres carreteres i trobar en un mateix rètol municipis que comparteixen començament o final de nom: Barberà-Badia-Barcelona (i Baricentro i tot!); o Palafrugell-Palamós-Pals; o Ametlla-Ampolla-Amposta; o Besalú-BeudaBegudà; o L’Escala-l’Estartit; o Vilafant-Vilanant-Vilabertran.

Sigui com sigui, al llarg dels anys, per molt que comparteixin espai, història, economia, tradicions, i noms semblants, les poblacions de Catalunya no han deixat de preservar la seva identitat. Potser perquè els pobles catalans estan tan junts i tenen tant en comú s’exalta la seva diversitat; per ser tan iguals es diferencien més. Els carrers i les cases dels nostres pobles i ciutats s’assemblen, però no tant. És curiós observar com a partir de la configuració urbana medieval o moderna de les poblacions (sagreres, muralles, eixamples, rambles...) cadascuna té trets distintius. Els carrers i les cases del nuclis antics de les poblacions marineres del Maresme no s’assemblen als dels pobles rurals de l’Albera o als dels Pallars; però també trobem diferències entre els pobles veïns. És l’exaltació de la diferència dins de l’ordre secular.

Contràriament al que ha passat secularment, en les darreres dècades –i de forma alarmant en els darrers anys- avui l’exalta la igualtat dins d’un nou desordre.

L’urbanisme de les noves ciutats, o més ben dit el nou urbanisme a les velles ciutats, tendeix a assimilar-se i a perdre la diferència, la identitat, la singularitat de cadascuna. Així, molts paviments de carrers, enllumenats, mobiliari públic, edificis i equipaments, de les nostres poblacions semblen fets de forma estàndard perquè

154

els municipis s’hi adaptin i no pas pensats per a les necessitats de cadascú.

Sembla coherent que si un element de l’espai públic ha donat resultat sigui copiat i exportat a un altre indret; això va a favor de l’eficiència i l’eficàcia del servei públic.

Però no per això s’ha de copiar tot. Si a Barcelona es posen de moda uns fanals amb to de ferro rovellat, que en forma d’espiga s’enlairen enmig de places amb palmeres amb què s’hi confonen, no tenim perquè posar-los igual a la confluència de la Plaça Llisach amb Alfons XII de Manresa. Si en un lloc escauen perfectament i costa distingir l’arbre de la farola, en l’altre, queden fora de lloc.

Potser si molts ajuntaments compren al mateix proveïdor sortirà més barat el producte final (cosa que no em crec), però no es pot fer a costa de perdre la identitat d’un lloc, de trencar les proporcions dels carrers, de renunciar a l’originalitat, ni de fer-nos més provincians per voler assemblar-nos a la capital.

Totes les ciutats de Catalunya tenen cèl·lules mare que fan que siguin germanes de sang, però no per això hem de fer un país de ciutats clòniques o transgèniques.

155

FER-SE EL SUEC (08/09/2009) Durant els anys 60 i 70 del segle passat, els catalans només havíem sentit parlar de Suècia per les sublims sueques o pel seu model de benestar. Les sueques ja han passat a major glòria: ara, tota dona (no escauria aquí el tothom) es passeja per les platges del nostre litoral amb més o menys centimetres de pell tapats, i belleses d’altres latituds més tropicals es presenten com les icones de la sensualitat i la fatalitat. El model de l’Estat del benestar, el paradigma socialdemòcrata, que els nòrdics van consolidar molt abans que nosaltres tinguéssim drets democràtics, continua essent un dels més modèlics del món, però ja no és aquell paradís utòpic inassolible.

Després d’uns anys de no sentir parlar massa de Suècia, des de la mort d’Olof Palme, fa uns mesos que ens arriben notícies del nord. Aquesta vegada, els referents no són sexuals ni polítics, sinó literaris i futbolístics: els fenòmens Larsson i Ibrahimovic. De fet, són referents per al mateix tipus de públic que 40 anys enrera. Parlar de sueques i d’Ibra demana el mateixos requisits; o sigui, tenir ganes de veure espectacle i tenir la possibilitat de poder opinar des de tots els gustos. I, parlar de literatura en comptes de política i de models socials, demana igualment una certa capacitat d’abstracció i paciència.

S’ha de reconèixer que, normalment, tot allò que ens ha vingut de Suècia ha valgut la pena de considerar-ho. Per això, cal no menystenir tot el que ens pugui anar portant el vent del nord, però tampoc ens hem de deixar emmirallar. Les suques eren espectacular, però és que les nostres noies no es deixaven veure massa ni tenien encara l’alliberament sexual que tenien les nòrdiques. El model polític i de benestar suec era -i és- admirable, però quan volen “viure” de veritat acaben a la Mediterrània. Pel que fa a futbolistes, tot i que ja vam tenir un Larsson a Can Barça, l’arribada de l’Ibrahimovic sembla prometedora, però segur que no el canviaríem per alguns de la nostra pedrera.

156

El que no entenc és el fenomen Larsson i la seva trilogia. Què li troben de bo? O què li troben que no tinguin tants altres escriptors?. He intentat llegir-me la trilogia i no he pogut. Només un llibre i mig. Del primer vaig pensar que era tan fluix que potser calia llegir-se el segon per poder opinar amb raó. El segon, després de 500 pàgines, em sembla soporífer i mediocre. En els dos primers volums de la trilogia, la meitat de les pàgines ens descriuen fins al cansament la vida de la protagonista, repetint-se fins a la sacietat els mateixos recursos. L’altre meitat es un manual d’informàtica i d’internet. No li trobo res més. No m’acabaré la trilogia.

Novel·la negra? Crim i misteri? De què va Larsson? La seva prematura i misteriosa mort (no estarà amagat?) sembla que endolceix els escrúpols dels crítics literaris i no es deixen anar. Potser és que jo no en sé prou, o potser és que ells es fan els suecs. Potser és que no és del tot cert que nord enllà la gent sigui tant neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, com ens hem pensat.

157

CAIXA DʼON? (16/10/2009) No hi entenc gens d’economia, i menys de la financera. Per això no puc opinar sobre les fusions entre caixes d’estalvi que s’està produïnt a casa nostra i si el que s’està fent és bo o no per als que tenim els comptes en aquestes caixes, per als que hi treballen i per a l’economia en general del país. M’imagino que si l’evolució del sector porta cap aquí no es pot fer res per anar-hi en contra; de la mateixa manera que són inevitabels les deslocalitzacions industrials o la crisi en sectors que no poden competir en mercats globalitzats.

El que sí podem demanar els humils impositors d’aquestes és que se’ns expliqui bé el perquè de les coses. Per exemple, què passaria si Caixa Manresa es mantingués independent?. No pot sobreviure sola una entitat d’estalvis “local” en un mercat fusionat?. Segurament els responsables econòmics em diran que no perquè no podria competir per tamany amb les noves entitats fusionades i –per tant- no podria oferir productes en igualtat de condicions. Potser sí, però també podria -amb una bona campanya- destacar justament la seva independència i el seu arrelament al territori i mantenir o incrementar així els seus clients. Una altra qüestió que ens caldria saber és si una fusió entre dues caixes que depenen de diputacions provincials l’operació no estarà polititzada. D’entrada, el president de la més gran, i previsible president de la nova, és un alt dirigent històric del PSC. I, esclar, l’altra caixa provincial –poc, però més propera a CiU- també hi voldrà tenir el seu pes polític. Quin paper hi farà, doncs, Caixa Manresa enmig de les dues?.

Sobre el futur de les obres socials segurament no haurem de patir perquè ningú no voldrà renunciar al que té consolidat al seu territori i allò que té de “marca”; en canvi, podran unificar esforços en programes similars que duen a

terme. En

aquest aspecte, és d’esperar que Sant Benet segueixi essent un producte propi del territori que l’ha vist néixer i controlat directament per l’obra social de l’excaixa Manresa. Esperem-ho.

158

Ara bé, la qüestió més rellevant és la del nom de la nova entitat. En les darreres dècades hem vist com les caixes han anat perdent identitat local. Fa 30 anys, hi havia caixes “de” Manresa, “de” Tarragona, “de” Manlleu, “de” Catalunya…, i bancs com el “de” Sabadell. El genitiu era indissoluble del nom. És a dir, les caixes eren d’algun lloc. Des de fa uns anys això s’ha anat perdent. Fins i tot hem acabat transformant “Caixa Manresa” en “caixaManresa”, tot junt, o afegint connotacions oceàniques al Banc de Sabadell. El nom preocupa als fusionables, esclar. És lògic que no es digui Caixa Manresa o Caixa Tarragona, i el més normal seria que es digués “ Caixa Catalunya”; però el problema no és triar-ne un dels tres, sinó tenir un nom que permeti expandir la nova entitat a Espanya. I, esclar, sortir a l’imperi amb noms provincials fa angúnia (excepte als de “La” Caixa, que no han tingut manies per ser espanyols sense complexos i sense canviar el nom).

Per altra banda, no sé si els de Manresa hi sortirem guanyant perquè la nova caixa tingui oficines a Salamanca i perquè hi faci obra social. Almenys fins avui no hi pensàvem. Com li acabarem dient, doncs, a la nova entitat? Un nom que soni igual en català que en castellà? Caixa/Caja Natural? Nacional?...perquè suposo que “Central” ja l’hauran registrat els d’Osona i Vallès. En fi, sembla que la tendència és anar perdent identitat encara que sigui en favor de la liquiditat. A Manresa, em sabrà greu veure desaparèixer una de les poques entitats del territori que exercien lideratge de debò, i que era un aspecte diferencial de l’encara residual identitat manresana. No sé si al final de tot hi haurà alguna entitat d’estalvi catalana que mantingui el nom del lloc que l’ha vist néixer, però seria una llàstima que tres que porten el nom del seu territori l’acabessin perdent. I posats a deixar de ser “de Manresa” espero que siguem “de Catalunya”. O som o no som, però siguem-ho clarament. O caixa o faixa.

159

FER EL SALT A MANRESA (10/11/2009) Cada cop em trobo amb més manresans que s’estan desenamorant de la ciutat.

De fet, l’estimació a Manresa és d’aquelles que es justifiquen més per allò que s’és que no pas pel que es veu. Sí, confessem-ho, estàvem enamorats d’una ciutat més atractiva per dins que per fora; una ciutat amb l’atractiu dels anys ben portats, amb aquella decadència valleinclanesca o viscontiana, o de la madamme d’en Llach; aquell atractiu elegant dels passats esplendorosos, de la noblesa amb títol però sense cabals. Era un amor entranyable, de fidelitat, d’estimació profunda i de confidències a cau d’orella. Potser més de mare que d’amant?.

Ara, molts dels antics amants ja no li troben les gràcies a la seva ciutat, i tot sovint xiuxiuegen pensaments infidels i fan compliments a les veïnes. Tampoc s’endevinen nous pretendents. I és que, ara, la vella Manresa ja no es cuida com abans, quan volia fer goig i es passejava amb altivesa. Des de fa uns anys ja no llueix, s’ha deixat anar. Potser sí que les cremes al cos i l’aigua amb sabó a la cara no amagaven la realitat, però es resistia a mostrar la pell envellida. Ara ja no li importa sentir-se menystinguda o, amb molta sort, invisible. Manresa tenia una de les cares més encisadores del país, coronada per un temple que li feia d’aureola i un riu que li humitejava els llavis. Però les reformes no li han anat bé…

Potser s’ha equivocat d’estilista o potser és que ella no es preocupa per la impressió de la seva cara, però la façana principal de la ciutat està perdent esplendor. Potser no era possible fer-li un lifting miraculós, però es podia fer una bona sessió de massatge limfàtic per recuperar la lluïssor de joventut. El que s’ha fet, en canvi, és gratar-li els grans i rebregar-li les arrugues: una plaça desplaçada i un jutjat injust vora el riu; un pont apuntalat sobre ca l’Asols i un nou hospital massa blanquinós sobreeixint de Santa Clara;… El perfil de la ciutat es perd després de cada intervenció plàstica. Com uns llavis inflats de bòtox amaguen la tendresa dels somriures naturals per sempre més.

160

Manresa ja no es reconeix. Sabiem que no era un cànon de bellesa, però la suposàvem suficientment atractiva com per voler estimar-la pel que sabíem que era i representava. Ara, però, estem descobrint que sota la seva pell malaguanyada tampoc no s’hi amaga el caràcter que ens seduïa. I això és més preocupant: la decadència física pot ser dissimulada i, fins i tot, embellida però la d’esperit és definitiva, ens ensorra en la misèria. Arribats en aquest punt, estic segur que als amants de la vella Manresa no ens importaria fer-li el salt si una nova ciutat sorgís com Fènix de les cendres de l’actual. Esperem, però, que la nova Alba manresana desperti del seu ensopiment abans que els amants més inquiets no es busquin altres passions fora de les seves muralles.

161

URGÈNCIES (09/12/2009) En un sol dia es pot viure a Manresa allò que tenim de millor i de pitjor. Es pot assistir a l’acte d’atorgament del Premi Bages de Cultura a Lluís Guerrero, un metge i ciutadà exemplar, i una hora després baixar a l’infern de la sanitat pública a la ciutat. Quan algú té una urgència mèdica, fora de les hores en què els CAP són oberts, se sol anar a algun dels centres assistencials d’Althaia. En el nostre cas vam anar a Sant Joan de Déu. Es tractava d’una forta pujada de tensió en una persona de setanta-sis anys i el més lògic era demanar una consulta mèdica per tal d’evitar mals pitjors. En arribar a urgències de l’hospital es va fer una primera observació al malalt a l’anomenada “sala de triatge” (lleig el nom), lloc on personal d’infermeria decideix si el malalt mereix una atenció urgent o pot esperar al seu torn per ser atès pels metges de guàrdia. Li van donar una pastilla per fer baixar la tensió arterial mentre esperàvem el metge.

Eren les 10 de la nit quan ens vam situar a la sala d’espera per a ser atesos.

Només hi havia 3 pacients, fet que feia suposar una immediata atenció. Durant les dues següents hores van entrar tres pacients més a la sala, tots ells amb la mascareta que els donaven a l’entrada per l’evident simptomatologia gripal. La petita sala amb seients de camp de futbol de tercera divisió era una simfonia d’estossecs i una piscina de virus al bany maria. Mentrestant, l’únic entreteniment era rellegir el pòster dels drets i els deures dels malalts i el de les recomanacions sobre la grip: no tossiu ni estornodeu prop dels altres i renteu-vos les mans sovint amb sabó. El tedi només era trencat per estossecs i estornuts. Al lavabo, no hi havia sabó ni res per eixugar-se les mans. Tot un exemple…

Tres hores després d’haver covat una grip solidària, ens van cridar per passar a un dels compartiments del passadís on vam ser atesos breument per una metgessa que no vam tornar a veure fins dues hores més tard… No érem una excepció, tothom estava igual. Finalment la metgessa va aparèixer per dir-nos que

162

anéssim al metge de capçalera. De les 10 de la nit a les 3 de la matinada per dirte allò que en una primera inspecció ja et podien haver dit!.

En cinc hores es té temps de cansar-se, de desesperar-se, que et pugi la tensió més del que la tenies, i de maleir els ossos de malalts i sans. Però també tens temps d’observar, d’analitzar i de diagnosticar la malaltia de la nostra sanitat pública. Fins i tot no et calen 5 hores. No hi havia cap raó evident per tanta ineficiència. El sistema sanitari està format per una burocràcia maquinal (la dels funcionaris) i per la burocràcia professional (la del personal sanitari, sobretot els metges). Aquella nit, tots eren maquinals; el problema, però, era que la màquina no funcionava. Quan el metge esdevé buròcrata (més temps a l’ordinador per escriure el diagnòstic i l’alta que per visitar) i l’aparell entén l’hospital com si fos una delegació d’hisenda, és que no anem bé.

No en sé res de la sanitat pública, i no puc opinar sense més coneixement que l’observació empírica dels fets, del que sents i de les sensacions viscudes, però em sembla que alguna cosa més es podria fer evitar-ne el col·lapse. Per exemple, posant algú a urgències que mani de veritat. No, no em refereixo a un House o algun metge competent, que també, si no a un capatàs d’obra o de fàbrica, dels que dirigeixen processos, persones i terminis (sempre que no s’agafi al de la Reforma). També es podria posar a la sala de triatge algun dels 5 metges que pel cap baix voltaven per urgències i evitar que la diagnosi d’una pujada de tensió s’allargui inutilment 5 hores o que 4 grips sense factor de risc col·lapsin la resta de casos. I també es podria demanar que els metges es dirigeixin al malalts en català; sobretot al pobre nen magribí que, fent de traductor a sa mare, preguntava al metge en català i era respost en castellà. En fi, espero que només fos una mala nit i una nefasta coincidència de fats, però la pròxima pujada de tensió m’ho agafaré amb previsió i m’enduré “Guerra i pau”.

163

LA VEGUERIA DE MANRESA (27/01/2010) Sembla que es torna a reactivar l’eterna discussió sobre la nova organització territorial de Catalunya i, amb aquesta, les indefinicions sobre la composició de la vegueria de les comarques centrals. No totes les comarques susceptibles de formar-ne part (Anoia, Bages, Berguedà, Osona, Solsonès) tenen un posicionament unànim, i encara no existeixen formalment algunes de les comarques “naturals” que es proposen (l’Alta Segarra, el Lluçanès, el Moianès).

Potser només el Bisbat de Vic i el de Solsona junts conformarien l’únic espai històric i cultural perfectament identificable amb una “Catalunya Central”. Si, en canvi, volem definir el territori per coordenades geogràfiques tindria ple sentit parlar de les valls del Cardener i el Llobregat i la confluència amb les terres que els són del tot o en part tributàries (Solsonès, Berguedà, Bages, Lluçanès, Moianès) amb la incorporació de l’Alta Segarra, que malgrat davallar cap altres vessants, geogràficament és més “central” que no pas anoienca o ponentina.

Així, al marge de les estratègies locals i comarcals que cadascú impulsi, aquestes són les comarques que sembla que poden esdevenir en el futur una unitat administrativa, econòmica, cultural i social. En qualsevol cas, el que determina els límits de la vegueria sembla que no són raons diocesanes, històriques o geogràfiques sinó la decisió política d’on ubicar la seva capital. Així, és incompatible que Vic i Manresa estiguin en la mateixa regió, i per això des de la capital d’Osona opten per una vegueria pròpia amb el Ripollès. I, per la seva banda, Igualada mira cap al Penedès. En el cas de Berga i Solsona, tot i que no posen en qüestió la seva pertinença a la Catalunya central, tampoc sembla que celebrin massa la capitalitat manresana.

Aquesta és la clau de volta de l’èxit de la vegueria central, la que té com a eix el Llobregat i el Cardener: tenir una capital forta que la lideri i l’impulsi. Per això, la

164

manca de lideratge de Manresa és el seu principal repte. Manresa no ha de ser capital perquè ho sigui de fet o per decret, sinó per l’autoritat que li donin els altres municipis i comarques. I no parlo de Vic. ¿Què ha fet Manresa per rebre el reconeixement del Bages, el Berguedà i el Solsonès?. Si Manresa vol liderar una regió de veritat no ho farà esperant que una llei la faci capital, sinó guanyant-s’ho: amb consideració i respecte; magnanimitat, generositat i humilitat; des del suport i la cooperació; coneixent i entenent els que li han de donar aquesta responsabilitat. Els lideratges es construeixen i es mereixen.

165

GÈNERE/A (03/02/2010) “Todo cuanto desgaste las energias acumuladas en la mujer (sobretrabajo industrial, preocupaciones políticas, etc) producirà tarde o temprano la degeneración de la raza. Ese relativo reposo físico e intelectual de que goza la esposa en el hogar representa el dote fisiológico de la especie”. Aquestes són paraules de Santiago Ramon y Cajal (1852-1934), metge, històleg i professor universitari espanyol guardonat amb el Premi Nobel de Medicina el 1906; l’home que va aportar al coneixement de la humanitat la “doctrina de la neurona”, en interpretar que el sistema nerviós està composat d’unitats independents i connectades. No m’atreveixo a explicar més sobre les teories d’aquest eminent científic, però cal reconèixer que va ser un avançat al seu temps; almenys pel que fa al sistema nerviós, perquè sembla que no anava massa ben encaminat en les seves teories sobre la influència de les dones en la societat (la raça, per ser estrictes). No sé si havien coincidit mai amb el neuròleg Sigmund Freud i què n’opinava de les seves teories sobre la raça…

Queda clar, però, que la diagnosi feta per Ramon y Cajal i la seva teràpia no s’han complert cent anys després, i la dona ha contribuït a l’avenç social com mai abans, des del treball o la política, més enllà dels rols de gènere que se li assignaven tradicionalment. Avui dia, en les societats occidentals, ningú no qüestiona ja la igualtat entre sexes i la capacitat de les dones per a desenvolupar qualsevol tasca amb les mateixes aportacions intel·lectuals que els homes. En alguns àmbits potser encara no podem avaluar el paper de la dona perquè fa massa poc que s’hi ha incorporat amb plenes condicions i el camp a recórrer és encara llarg. La política, la planificació urbana, la recerca o l’art són alguns d’aquests camps encara per explorar i per explotar des de les capacitats femenines i és molt possible que hi aportin una perspectiva que faci canviar de ple l’evolució de la societat. Ja es veurà.

166

Mentrestant, els guanys que han experimentat les dones a casa nostra des de Ramon y Cajal són extraordinaris si tenim present la relativitat del temps en la història de la humanitat i com estan encara les dones en altres cultures tan properes com la musulmana. Només hi ha un àmbit en què caldria aturar-se un instant, respirar fondo, reflexionar, xerrar i arribar a una treva si no a una pau duradora: l’ús dual del gènere en la llengua. Ja entenc que és millor dir “la història de la humanitat” que “la història de l’home”, però potser no cal repetir sempre “els/ les ciutadans/ciutadanes”. A canvi d’aquesta llicència, m’avinc a replantejar tots els rols de gènere que ens han condicionat des del descobriment de l’agricultura.

Potser amb això no acabarem amb totes les desigualtats per qüestions de sexe, però segur que els/les que escrivim hi sortíriem guanyant i potser farem més àgils els discursos ensucrats de polítics formalment massa correctes.

167

MOLTA ROBA I POC SABÓ (25/02/2010) No conec a fons el contingut de les noves ordenances del paisatge urbà que prepara l’ajuntament de Manresa, però sé que no difereixen massa de les que ja es van aprovar al 1990, excepte l’import de les multes. Sembla que els temes que han tingut més relleu públic són els de la roba estesa als balcons, els aparells d’aire condicionat o les antenes de televisió. És clar que tots tres elements distorsionen el paisatge urbà, però crec que haurien de tenir una consideració diferent. En el cas de les antenes i de l’aire condicionat, es tracta d’elements permanents en el nostre camp visual i que responen al gaudi privat dels propietaris: estar fresquet a casa i veure la tele, i els de fora que es fotin. El tema de la roba és molt diferent. D’entrada, la roba no hi és sempre als balcons, i a l’estiu s’hi està poca estona. Però, a més, moltes de les famílies que mostren les seves intimitats als ulls de tothom no ho fan per ganes sinó per necessitat: la roba cal rentar-la i eixugar-la; i, en moltes d’aquestes cases, no hi ha espai per estendre-la a dins ni diners per tenir una assecadora. Només cal fixar-se que la roba estesa no és precisament d’Armani. En la majoria dels casos, a més, es tracta de famílies nouvingudes, sense recursos i tampoc sense les nostres “manies” estètiques, com tampoc les teníem nosaltres no fa pas tant. Per això, crec més urgent i sancionable actuar sobre antenes i aparells d’aire que sobre la roba. Com també és més urgent actuar sobre les escopinades, les pixarades, les cagarades o els xiclets que ja formen part del paisatge habitual de molts carrers.

Segurament això pertoca a una altra ordenança, però és igualment degradable del nostre entorn.

Reconec que és molt difícil sancionar els culpables perquè no podem tenir guàrdies a cada carrer, però cal eradicar aquestes actituds. Escopir al terra és un costum molt arrelat entre alguns immigrants actuals, com ho era entre els anteriors o entre els nostres avis, que no tenien manies a fer-ho (per això les

168

escopidores). Si hem aconseguit, però, desterrar un costum tan poc higiènic i respectuós potser que expliquem als que encara ho fan que això ja no s’estila a casa nostra. No trobaria exagerat, doncs, posar senyals indicatius en alguns carrers que no es pot escopir, pixar o embrutar el terra. I, si es fa, els ciutadans hauríem de recriminar-los aquest menyspreu a l’espai comú.

Però, si parlem de paisatge urbà, el que empastifa de veritat l’estètica dels nostres carrers és la manca de sentit de l’harmonia amb què actuen alguns arquitectes, promotors i ajuntament. ¿No és l’edifici alt i blanc de la Parada com un llençol immens estès damunt del perfil de la ciutat? ¿No és urgent endreçar la façana enrunada del carrer Alfons XII que fa anys i panys dóna la benvinguda als que entren a la ciutat per la Reforma? ¿No són pitjors les bugades de formigó que unes calces i uns mitjons que aporten color i humanitat a una ciutat despersonalitzada?.

169

CONTRAREFORMA (25/03/2010) Ignasi de Loiola va ser un dels protagonistes de la Contrareforma, el moviment catòlic que va néixer en resposta al cisma protestant i que va canviar el model doctrinal i artístic per adaptar-lo als nous temps. Gairebé 500 anys més tard, a tocar de la Santa Cova, neix una nova contrareforma, aquesta vegada “protestant” contra les obres de la plaça de la Reforma.

L’oposició popular al projecte de la Reforma manresana té diverses dimensions: la dels veïns, cansats d’anys de molèsties; la dels vianants i conductors per la deficient adequació viària; la de molts manresans i visitants als quals no convenç la solució estètica de l’obra; la de l’aparcament, per la manca de previsió municipal de reservar places en venda o lloguer a preus assequibles per als veïns; i, també, la de l’afectació de l’entorn patrimonial de la plaça, presidida per la basílica de la Seu. En fi, un conglomerat de queixes cimentades –formigonadesen la manca de sensibilitat dels responsables pel parer popular. Com en el barroc, la doctrina oficial sembla que es dirigeixi a una població ignorant.

Sobre el famós mur de l’ascensor ja se’n parlarà en el marc de la comissió Ajuntament-Amics de la Seu. I, en el ple municipal, suposo que es tractaran les reponsabilitats polítiques. Cal dir, d’entrada, que tinc algunes consideracions positives respecte el projecte original, i crec que al final no serà tan desastrós com altres (els jutjats, la passarel·la de la Via Sant Ignasi o el nou hospital de Santa Clara, per no parlar de casos anteriors com els pisos de la Reforma). Però, el que realment és criticable són algunes de les justificacions que fan els autors i legimitadors del projecte.

Es diu que la Pedrera o la Torre Eiffel també van ser criticades en el seu temps: ¿és que els arquitectes de la Reforma la comparen amb aquestes obres?. Deixant

170

de banda que no tots els arquitectes són gaudís, tampoc no es pot comparar un edifici excepcional fet en un Passeig de Gràcia per urbanitzar o una torre enmig de l’immens Camp de Mart parisenc amb una plaça feta arran d’un monument gòtic emblemàtic al capdamunt d’una balcera. Tampoc es pot posar com exemple de la solució arquitectònica d’accés al temple els casos d’altres monuments: tots poden ser interpretables d’altres maneres, començant per la Seu Vella de Lleida, en què l’ascensor no arriba a la cota més alta del turó. No és just tampoc recórrer al possible impacte d’anteriors avantprojectes com el de Soler i March o el de Firmat quan avui dia disposem d’una altra tecnologia i una major sensibilitat pel paisatge urbà. Ni es pot comparar els murs de formigó amb els arbres de la plaça que abans tapaven el temple. Oi més, quan ara estan plantant grans arbres en la confluència del carrer Alfons XII amb la Reforma, l’únic lloc des d’on es pot contemplar la Seu en plenitud. També sorprèn la defensa aferrissada de la plàstica del formigó perquè és “el material del nostre temps”. També ho és el totxo, la uralita o el plàstic. A part que el formigó despullat ja està passat de moda, no nego que pugui ser un element adequat en segons quines obres i un material idoni per a la constitució de l’esquelet intern d’una arquitectura, però no per entrar en comunió amb el gres calcari, per exemple, o amb determinats entorns naturals.

El formigó pot ser defensable per costos o per funcionalitat, però no es pot defensar a ultrança només perquè és “del nostre temps”. Qualsevol material pot ser del nostres temps si s’utilitza adequadament. Tampoc es pot exalçar que el projecte ha estat pensat per destacar la Seu, com si al temple li calgués sobresortir… Al revés, sembla com si s’utilitzés la Seu per fer destacar el projecte.

El mèrit d’un arquitecte o d’un urbanisme públic que actua al costat de zones urbanes consolidades i, sobretot, històriques o patrimonials, hauria de ser: primer, no fer-se notar; segon, pensar en la funcionalitat; i, tercer, saber dialogar amb el passat. Les genialitats deixem-les per als genis i per als llocs on no entrin en conflicte amb la història, amb l’harmonia i amb el sentit comú. Esperem que la “Contrareforma” acabi en una Il·lustració que ens il·lumini a tots plegats.

171

172

QÜESTIÓ DE RAONS (24/04/2010) En un darrer article en aquest diari (Qüestió de fe, 17 d’abril) el Sr. Lluís Piqué, arquitecte, defensava el projecte de remodelació de la plaça de la Reforma de Manresa per qüestió de fe; fe en la transformació que s’està produïnt en aquest espai urbà per atendre les necessitats funcionals de la ciutat. La mateixa fe que, segons ell, van tenir els manresans en anteriors etapes històriques, com les que van convertir el Puicardener d’un poblat iber a una fortalesa romana, a una església romànica i, finalment, a un temple gòtic. I defensava que, per a benefici d’aquesta funcionalitat, es puguin perdre “imatges de postal”.

No entraré en qüestions de fe, sinó en raons, per matisar alguns aspectes dels seus arguments. No posaré en dubte les raons i les necessitats que van portar els nostres avantpassats a determinar canvis radicals en el perfil de la seva ciutat.

Enderrocaven una església per contruir-ne una altra a sobre, sí, però també les guerres i revoltes ho feien, i sense cap funcionalitat. També les ciutats industrials enderrocaven muralles i barris i les que es van quedar ancorades en estructures socioeconòmiques de base rural han conservat el seu patrimoni arquitectònic.

El que no podem fer és valorar les accions del nostre temps amb la mateixa visió del passat. El que ens diferencia als ciutadans del s.XXI dels del s. X, XIV o XIX és que hem anat incorporant a les nostres necessitats de funcionalitat i de transformació de l’espai urbà (progrés material, qualitat de vida, salubritat, accessibilitat…), un respecte per la nostra història i pel patrimoni que hem heretat. És a dir, tenim una perpectiva de valoració de l’art i de la petja de la història que no s’havia tingut mai abans. Això també vol dir de valoració de les nostres “postals”. Per què hem de canviar-les, doncs, si ens agraden?.

Abans les transformacions urbanes podien durar dècades (potser la Reforma va pel camí) i els estils artístics i arquitectònics se succeïen sense massa recança pel

173

que es deixava enrera. Avui, en canvi, elements urbans de fa 50 anys ja els valorem com a susceptibles de ser inclosos en el catàleg patrimonial. El què ens diferencia d’altres moments de la història és la nostra sensibilitat per entendre que no podem prescindir del llegat patrimonial, sigui material o immaterial, i això inclou un temple gòtic o un quiosc modernista, però també la imatge de postal que en tinguem. Sempre es poden crear noves postals, però no cal que sigui sobre les que ja tenim interioritzades en l’imaginari i el paisatge col·lectiu. Ser capaços de compatibilitzar les necessitats funcionals del nostre temps amb la preservació de les postals de sempre és el que fa que la transformació de les ciutats d’avui sigui molt més interessant i alhora complexa que el que ho ha estat en el passat. Per això tenim les eines, les tècniques, el coneixement i els professionals que ho poden fer possible.

174

VINYES QUE DIEU ADÉU (14/05/2010) “(…) Vinyes verdes, soledat del verd en l’hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. (…)”. Siguin vinyes vora el mar o vora la userda del pla, no puc evitar contemplar les vinyes del meu paisatge sense que el cervell paladegi el gran poema de Segarra. D’un temps ençà, però, les àrees vitivinícoles catalanes –parlo sobretot de l’Empordà i el Bages- viuen la paradoxa de tenir cada cop més vinyes però, també, menys paisatge. És el preu que hem de pagar per recuperar la nostra més fonda relació amb la terra, la base de la cultura mil·lenària que ens dóna sentit col·lectiu; avui no podem –no volemtreballar la terra com ho feien els nostres avantpassats. No és productiu. Un cop més, la necessària rendibilitat econòmica i l’avenç tècnic de la nostra agricultura substitueixen l’anàrquica harmonia del camp. Les vinyes de Sagarra evoquen les feixes, les barraques, el presseguer, el pou, el lledoner, el molí, les oliveres, el trull… El camp amb vinyes d’avui és una explotació agrària, amb ceps uniformats, relligats amb estaques i filferrades, llaurats i veremats a màquina. Per això els ceps ja no semblen els dits torturats de la terra, ni les ramificacions d’un pensament arrelat al més profund d’aquesta; ja no són clapers penjats pels penyals; ja no vinclen. El raïm no acarona el terra i no sembla endolcir l’aire com ho feia quan regalimava per semals i cistells; els pàmpols no són arracades d’or escampades pel vent sinó un collaret tensat pels extrems. Les feixes han deixat de ser onades de terral o graons anivellats pels temps i s’arrengleren per terrasses de tiralínies. Per això, també, ara costa més contemplar les vinyes recitant poesia.

Ja no ens enfilem per corriols ni parets de pedra seca, ja no desafiem vessants impossibles, ja no ens cal aprofitar cada pam de vessana, desempedrar el sòl a mà ni sobreviure en una terra aspra i esquerpa mentre la maltempsada ens malmet la collita. Saludo i agraeixo, però, veure cada cop més vinyes retornant als nostres camps i la rompuda de termes ermes; celebro que el pagès reviscoli i que

175

les finques produeixin riquesa per al país i que cada cop fem millor vi, però també enyoro el cep retallat i la fulla poruga de les vinyes d’en Sagarra.

176

INVERTIR EN NOSALTRES (18/06/2010) En un moment de crisi estructural com el que ens trobem, quan se’ns desmonten els eixos de creixement espectacular de la darrera dècada, tothom es planteja com i de què hem de viure d’ara endavant. Primer, sembla clar que hem de viure austerament, des de les essències del desenvolupament sostenible o, com dirien els avis, sense estirar més el braç que la màniga. Viure molt amb poc. Per això, cal que sapiguem créixer amb mesura i amb els nostres propis recursos; és a dir, des d’un desenvolupament endogen. Segon, hem de trobar de què viure. Segur que l’educació, la recerca, la innovació són condicions sense les quals no podrem aixecar el cap, però amb això no n’hi haurà prou. Cal saber en què ho apliquem.

També podem especialitzar-nos en biotecnologia o altres àmbits punters al món, però el que ens cal és potenciar allò que tenim que no tenen els altres, que no es pot deslocalitzar i en què podem excel·lir. I què tenim més nostre que nosaltres mateixos? El país és el millor –i l’únic- que tenim. Un paisatge natural mesurat, a escala humana; un paisatge transformat fruit de la comunió de la natura amb l’esforç secular de la gent per a treballar-la (el camp, els pobles, els camins…); un paisatge cultural creat per l’assentament de les persones i per la seva identitat cultural (el patrimoni històric, l’art, les tradicions, la gastronomia,…). Heu estat mai al cim del Puig d’Esquers?: a llevant la Mar d’Amunt, al sud Sant Pere de Rodes, al nordoest el Canigó nevat i a ponent la plana empordanesa – aiguamolls, vinyes, fruiters, i els millors àpats del món. On es pot gaudir de més diversitat?.

Preservar, endreçar, valorar, presentar, potenciar aquest paisatge global té tots els avantatges: reforcem la nostra identitat i autoestima com a comunitat humana; afavorim un entorn digne i agradable per viure en harmonia; generem un sector de recerca, innovació i professionalitat pluridisciplinar al voltant del patrimoni en totes les seves dimensions; i afavorim un sector de primer ordre per al país: el turisme.

El turisme és una font de recursos renovable si sabem vendre el millor de nosaltres mateixos. I permet tenir un mercat intern i extern alhora. Tot el que es

177

faci en favor del que som i del que tenim no només ens dóna qualitat de vida sinó que enforteix el nostre principal motor econòmic. Endreçar l’espai públic és bo per al resident i també per al visitant, com ho és promoure productes autòctons i autèntics. I preservar el patrimoni natural i monumental és bo per al medi ambient i per a la cultura, però també per al turisme. Ara que ens trobem en un canvi de paradigma forçat per la crisi global sembla que tot això no sigui prioritari: doncs justament ara és el moment d’invertir en nosaltres mateixos, materialment i espiritualment. I consumir el que som. Si es poguessin tenir accions d’un país jo les tindria de Catalunya. Coneixeu un país amb més possibilitats?. Només cal que ens ho creguem i que posem els millors al capdavant.

178

LLENGUTS (12/10/2010) Un dels arguments recurrents dels anticatalanistes és dir que a Catalunya es discrimina el castellà des de les instàncies oficials. Segurament no s’han adonat que als cinemes no es poden veure les pel·lícules d’estrena en català; que la majoria de les empreses envasadores d’aigües dels aqüífers catalans retolen les etiquetes només en castellà; o que els reporters de TV3 al carrer entrevisten més ciutadans castellanoparlants que catalans; potser tampoc han passejat massa pels carrers de Barcelona ni han entrat a botigues i bars on només són atesos en castelllà; o no han rebut trucades en castellà amb ofertes de telefonia o electricitat; i tampoc deuen haver passat massa pels jutjats… Podria ser que els fos molt difícil d’entendre la senyalització només en català (centre ciutat, oficina d’informació, entrada i sortida, horari, …) i per això trobem tant bilingüisme estúpid retolat pel nostre país. Potser és que els nens i nenes no entenen el Bob esponja i que quan surten dels instituts només saben el català per anar pel món i no entenen el Hormiguero, Física i química, el Mundo Deportivo o la Vanguardia.

Potser tenen raó i els catalanoparlants estem fent perillar el castellà amb la nostra dèria de parlar un idioma tan estrambòtic. Però el que segur que estem fent nosaltres mateixos és malmetre el català. Almenys a les nostres teles i ràdios, públiques i privades, però sobretot públiques, sembla que no importi com es parla i conviden un reguitzell de tertulians que menyspreen la llengua. És vergonyós el parlar d’en Reixach o escandalós el de directors o exdirectors de mitjans de comunicació escrits a casa nostra (José Antich; Santi Nolla; Antonio Franco …); els mateixos que no contractarien un periodista que parlés o escrivís malament el castellà. Tampoc ajuda a la valoració del català que personatges de primer nivell, com el manresà Isidro Fainé, president de La Caixa, no tinguin cap vergonya a dirne una darrera l’altra. I no cal que entrem en la classe política… No sé si els castellanoparlants que parlen en mitjans públics –els que no surten als programes escombraria- tenen la mateixa estima i respecte per la seva llengua que tenim

179

nosaltres per la nostra, però segur que tenen prou dignitat com per saber que si la parlen malament faran el ridícul. I encara tenen por que a Catalunya es perdi el castellà… No cal que pateixin.

180

ON VAS MANRESA? (11/11/2010) Manresa ha tingut 3 edats d’or en la seva història: la gòtica, al segle XIV; la barroca, entre els segles XVII i XVIII; i la modernista, a cavall dels segles XIX i XX. En cadascun d’aquests periodes històrics la ciutat va esdevenir un dels centres vitals de Catalunya. En cada època, l’activitat emprenedora dels manresans va portar la ciutat a convertir-se en un pol econòmic i polític del país. Primer, una incipient burgesia medieval organitzada en gremis i una oligarquia local emparada per la Corona van ser capaces d’emprendre grans obres com la Sèquia o la Seu. Després de superar la llarga crisi baix medieval d’una Catalunya en ple decliu mediterrani, els teixits i la vinya ressucitaren la ciutat, que va viure un floriment insospitat mentre les sedes i la Companyia de Jesús portaven el nom de Manresa arreu. Després, en plena renaixença de la identitat catalana, la manufactura manresana va passar a ser indústria a la vora del riu. Els hereus de la pell i la seda van trobar en el cotó una nova font de riquesa que ensorrà muralles i eixamplà horitzons modernistes, fent de Manresa el centre de la Catalunya que es repensava: per això les Bases per a una nova constitució catalana es discutiren a la capital del Bages.

D’aleshores ençà Manresa no ha tornat a ser una gran ciutat. Ho han impedit un enfrontament bèl·lic; una llarga etapa dictatorial, d’autarquia primer i de descontrolat i despersonalitzador creixement després; i una llarga crisi econòmica des de la Transició democràtica fins a mitjans dels anys 1990. En canvi, els darrers 15 anys de creixement econòmic sostingut (fins fa poc) no s’han sabut aprofitar per resituar-se al capdavant de les principals poblacions catalanes.

Manresa té tres icones representatives dels seus periodes d’esplendor: la Seu, la Cova, el Passeig. Quina serà la icona del s.XXI? Les que ara ens identifiquen amb el passat són fruit de l’impuls dels propis ciutadans, de la dinàmica emprenedora

181

de cada generació, i també del lideratge de les elits. Ni al gòtic, ni al barroc ni al modernisme es va planificar ser una ciutat potent en pell, vinya, seda o cotó: simplement hi havia les condicions col·lectives per ser-ho i es van aprofitar. Avui, d’aquells esperons ecònomics del passat manresà en diríem clústers. Els clústers econòmics, com les ciutats amb èxit, no surten només perquè es planifiquin; sorgeixen si hi ha la confiança, l’energia i l’autoestima necessaris per creure en un mateix. Per això, si volem tornar a tenir una Manresa capdavantera hem de crear aquestes condicions. Després ja veurem en què som líders i quins són els nostres clústers… Abans de pensar en el futur ens cal endreçar el present; a no ser que vulguem viure només de les glòries del passat. Algú li ha de recordar a Manresa d’on ve per saber cap on ha d’anar. I ja no podem perdre més temps.

182

EI! TENS UN E-MAIL (30/11/2010) De tots els recursos que ens ha portat l’avenç tecnològic d’internet, el correu electrònic (l’e-mail) és el que em té més meravellat. Ha estat capaç de recuperar les relacions epistolars i les cartes d’amor que el telèfon havia fet obsoletes: -Per què escriure en un paper amb segell que t’estimo en la distància si amb una trucada puc dir-t’ho de paraula? El mòbil encara ha anat un pas més enllà: -fins i tot t’ho puc dir mentre estàs amb un altre. Però l’e-mail té una facultat que no té el telèfon: permet situar-se entre la immediatesa d’una trucada i el formalisme del correu postal. Això es fa evident en tots els casos, però sobretot quan es tracta de qüestions de feina o de relacions socials. Quan s’escriu un e-mail a un interlocutor, professional o d’amistat, sol ser per eficàcia: perquè així t’estalvies trucar-lo i enganxar-lo en un mal moment, sobretot si és al mòbil; perquè evites la conversa inconvenient, o massa llarga o massa curta, amb excessos verbals i rectificacions; dónes opció a la reflexió abans de respondre; et permet adjuntar documents o imatges al text escrit; etc. En definitiva, a través de l’e-mail ens podem estalviar feina, guanyar temps i establir relacions formals però àgils. Això, esclar, sempre i quan tothom qui tingui e-mail el faci servir adequadament i tingui la mínima educació per saber que a l’altra banda hi ha una persona i no un simple servidor informàtic. Per això, quan un escriu un e-mail en comptes de trucar per telèfon o d’escriure una carta és perquè ha cregut que era la millor manera de facilitar les coses. Però també espera una resposta. Si no s’és conscient d’això, des de cada banda de l’ordinador, l’avantatge de l’e-mail esdevé nul. No entenc, doncs, per què tantes persones amb qui tinc relacions professionals o d’amistat triguen tant a respondre correus, els responen tan poc eficientment o, simplement, els ignoren… No és qüestió del grau de responsabilitat que s’exerceix en una organització o del nivell d’amistat que es té. És qüestió d’educació i de competència: he rebut abans respostes de persones eminents i molt ocupades que de persones que pleguen a les 3 per anar al gimnàs. No serveix l’excusa “és

183

que he portat uns dies…”; no hi ha raons per no respondre un “d’acord”, “ara no puc, et responc un altre dia”… Són vint segons. Si no es pot fer això, millor no donar l’e-mail i donar el telèfon o l’adreça postal. A no ser que sempre tinguin el mòbil tancat i no sàpiguen escriure una simple carta. PD: Si algú recorda que té un correu meu pendent que em truqui, sisplau.

184

INDEPENDÈNCIA O BARÇA (30/12/2010) Trigarà més o menys, però cada vegada és més evident que aquest país no se’n sortirà fins que no sigui independent. De moment cal treure’l del pou en què es troba, econòmic, social, de manca de prestigi, d’orgull i d’autoestima. El nou govern té molta feina a fer, però també una gran confiança de la ciutadania per liderar aquest procés de represa. En el fons, però, seguirem sent un govern autònom d’un estat espanyol que ens ignora nacionalment i ens explota econòmicament. Per això, l’horitzó no pot ser altre que la independència; a no ser que els espanyols facin un gir copernicà i entenguin que és viable una confederació hispànica a l’helvètica. O, dit d’una altra manera, que facin la “devolució” –com els escocesos- i ens tornin els drets i les constitucions d’abans de la Nova Planta.

Tots els indicadors fan veure que Catalunya hi sortiria guanyant essent un estat d’Europa, almenys a mitjà termini. De fet, per mi, no hi ha res d’Espanya que m’impulsi a seguir-hi vinculat, per molt veïns que siguem. Tant com ho som de França, amb qui –per cert- tenen força similituds: també ocupen una part de Catalunya; també van emigrar massivament a casa nostra (als segles XVI i XVII, integrant-se perfectament, per cert); ens han fet la guerra tantes vegades com Castella (alguna vegada junts); i tenen el mateix poc respecte per la nostra llengua i identitat. En fi, que –com deia un eminent polític catalanista- l’única sortida, o l’únic amic, de Catalunya és el mar.

Dit això, un s’imagina ja en la taula de negociació per al procés de secessió i les coses ja no són tan simples. Cadascú a casa seva, d’acord, però què en fem de les coses que tenim a mitges? Gairebé totes tenen solució fàcil, excepte una: la lliga de futbol. A no ser que coincideixi la independència amb la creació d’una única lliga europea, ens caldria seguir jugant a la lliga espanyola perquè fer-ho en

185

una lliga catalana –reconeguem-ho- acabaria devaluant el potencial del Barça en comptes d’incrementar els dels altres equips catalans. A més, no podríem viure en un país independent però que no es pogués enfrontar a l’etern rival – i guanyarlo!. Seria com ser independents sense finançament o sense parlar català. De totes maneres, jugar o no a Espanya és una qüestió d’entitats privades i de negoci i no política o nacional. Tot i que els rebentaria molt que hi seguíssim jugant un cop independents, no crec que ningú vulgui renunciar a l’espectacle i a les peles que això representa. El Madrid també ens necessita. Sigui com sigui, caldrà deixar molt clar quina és la solució abans de fer cap referèndum si no el volem perdre d’entrada. Fins i tot aclarir què passa si, un cop independents, ens acaba comprant el xeic de Qatar i hem de jugar a la Lliga àrab. I vist com estan les coses no sé si renunciaríem als petrodòlars.

186