Sostenibilitat

Sostenibilitat: noves propostes i paradigmes per un desenvolupament m茅s respectu贸s amb el medi ambient Governance for sustainable development.

Barcelona Workshop. 2002

1

Sostenibilitat: noves propostes i paradigmes per un desenvolupament més respectuós amb el medi ambient Jordi Rodó i Rodà (9 novembre del 2002)

2

No he preparat una exposició especial i concreta per a la xerrada d’avui. El que he fet és aprofitar una ponència feta i mirar de subratllar les coses que crec més interessant de comentar. I el que pensava fer són dues coses. Una primera era una aproximació molt general al concepte de desenvolupament sostenible (a partir d’ara, DS) per tal d’aportar els elements de debat i de reflexió que acostumen a interessar més i sobre els quals podrem xerrar. No sé si abans o després d’això, també voldria fer també una breu valoració del que ha estat la Cimera de Johannesburg, que em sembla prou important, atès que no només s’ha parlat de desenvolupament sostenible en si, sinó de política internacional en general. Crec que és interessant que us pugui informar d’algunes de les coses que van passar allà.

Bé, en primer lloc, doncs, puc parlar del concepte de sostenibilitat en general, i ho enfocaré des de dos elements o dos eixos interessants de vincular, que són els de sostenibilitat per una banda, i el d’identitat o les identitats, per una altra. Aquests dos conceptes o vectors, representen dos valors emergents, tant la sostenibilitat com les identitats, contraposats, o almenys reguladors, del que és el concepte de globalització.

Primer, hem de tenir clar que el concepte de DS és revolucionari, i a més es tracta d’un procés inevitable; com el fet de la immigració, que es pot agafar com es vulgui però hi és i hi serà, i s’ha de tractar amb les mesures que calgui per abordar-lo. Doncs el cas del DS podria ser similar: es pot agafar com es vulgui, amb més o menys gràcia, però hi és. És una revolució, com moltes de les que hi ha hagut, està venint i cada cop amb més força. En tot cas, fa canviar molts plantejaments de la societat i de l’Administració.

Aquest és un dels aspectes que m’agradaria apuntar: com afecta als governs, o com el govern de la cosa pública afecta el DS. 3

El DS representa un canvi de paradigma a la societat i, bàsicament, el que vol és sintetitzar la integració de tres objectius: el desenvolupament econòmic per una banda, la justícia social per una altra, i la qualitat ambiental per una altra. Són els tres grans objectius. Al voltant d’aquests n’hi ha d’altres que graviten i que els podríem posar junts. El DS afecta, també, al món institucional, al món de la cultura i les sensibilitats, a les identitats, a l’espiritualitat, fins i tot. Agafa totes aquestes dimensions de l’activitat humana, els diferents àmbits de la vida a la terra, les diferents dimensions espacials. És un paradigma que substitueix la visió jeràrquica de les relacions entre la humanitat i el seu entorn per una concepció “en xarxa”. Es tracta d’entendre la vida i la societat, i l’economia i tot el demés, de forma horitzontal, molt similar també al que és l’estructura de la natura. La natura té una relació absolutament horitzontal –no hi ha compartiments estancs, tot es relaciona; i la sostenibilitat vindria a equiparar el concepte de la natura a la societat, als processos econòmics, etc. Tot està lligat, una cosa està vinculada amb l’altra.

Hem de veure-ho així. Per tant, trenca la visió jeràrquica que ha dominat els conceptes polítics, socials, econòmics... de la història de la humanitat.

Una de les primeres idees que cal tenir present és que d’entrada es tracta d’un concepte divers. Pot tenir moltes accepcions. El concepte més clar, el que s’ha agafat com a iniciador, el marc del que és la definició oficial del DS, és el que es va fer, l’any 1987, la Comissió de les Nacions Unides pel Medi Ambient i el Desenvolupament, anomenat l’informe “Brundtland”, en el que es deia que el DS és aquell que satisfà les necessitats de les generacions presents sense hipotecar la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves necessitats. És clar, aquí es planteja el primer dubte, el primer interrogant, que és: quan es

4

parla de necessitats, a quines necessitats ens referim? A què es refereix, a les necessitats que té el Primer Món, les del Tercer Món, les necessitats que tenim els mediterranis, o les que tenen els centreuropeus o les els asiàtics i els africans? Què vol dir “necessitats”, doncs? Si hem de satisfer les necessitats actuals sense hipotecar les futures, a quines necessitats fem referència?

Per tant, això ens porta a una primera idea o un eix del debat sobre el DS, que és el dels diferents models de desenvolupament.

Quan fem servir la paraula “desenvolupament”, que la fem servir molt sovint, no tenim present moltes vegades com entenen aquesta paraula les diferents cultures. Estem molt immersos en el nostre concepte de desenvolupament -i al d’ajut o cooperació al desenvolupament- i, en canvi, no hi ha en el món, em sembla, una unanimitat en el que és el concepte de desenvolupament. Què volem? Que el món es desenvolupi com s’ha desenvolupat el primer món o el món occidental, o hi ha altres maneres de veure el desenvolupament?. Hi ha les cultures guaraní o quítxua, per exemple, que últimament s’estan organitzant molt i en països com Bolívia estan accedint a quotes de poder cada cop més grans. Estan fent valer (..) el seu concepte de desenvolupament, fins i tot renunciant a tenir un desenvolupament semblant al nostre (el dels països occidentals). I ells estan aportant, per exemple, una visió o un eix més espiritual del que és el concepte de la vida i de la relació de la persona amb la natura que no pas el que tenim nosaltres. Aquest és un dels elements que cal tenir present. Alerta, per tant, quan parlem de DS i des d’on es parla. Per tant, aquesta seria una de les primeres idees: aquest equilibri que dèiem entre economia, societat i natura és un repte o un equilibri a escala mundial, però també ho ha de ser a escala local, cultural, etc. Hem de veure com ho interpretem

5

des de cadascuna de les cultures. Cal interpretar, doncs, la sostenibilitat.

Aquest procés cap a la sostenibilitat crec que passa per tres eixos. Per una banda, un és l’aprenentatge i l’adopció d’un sistema de valors, en el sentit que canvien els paradigmes que teníem fins ara; per una altra, el model de governança que hem d’aplicar –no vol dir els governs, sinó com governem tot això- i, el tercer eix, és com definim un model propi de desenvolupament. Són els tres eixos que voldria tractar.

El primer: el sistema de valors. Quatre idees molt ràpides. Ara que estem en un temps de canvis, de possibilitats, de riscos, d’incerteses, aquesta adaptació al canvi provoca l’assumpció d’un nou sistema de valors. I aquest sistema de valors jo el resumiria en quatre paraules que precisament en els darrers anys se n’ha començat a parlar molt (fa deu anys no se’n sentia a parlar gairebé) i que són: globalització o globalitat, per una banda; sostenibilitat, per l’altra; identitat; i, governabilitat. Per mi són quatre conceptes que estan en els darrers anys centrant el debat ideològic mundial.

Aquestes quatre paraules estan canviant molts paradigmes. Però el que és segur és que la principal funció de la política avui ha de ser trobar noves idees per als nous escenaris, i estic convençut que, en qualsevol d’aquests nous escenaris, la sostenibilitat serà un eix vertebrador. És a dir: no es pot parlar de globalitat o globalització sense sostenibilitat ni es pot parlar d’identitats sense sostenibilitat, ni es pot parlar de governança sense una governança sostenible.

Per tant, la sostenibilitat s’està convertint en un concepte que acompanya totes les noves

idees, els nous eixos ideològics o

propostes polítiques que estan sortint. Això comporta, d’alguna manera, retornar als valors en un moment de tanta incertesa. Ja la

6

mateixa sostenibilitat implica que els valors de progrés, de conservació, de qualitat de vida –associats sempre a la preservació de l’entorn natural- comporten una nova ètica. Per exemple, en la dimensió econòmica del DS: podríem dir que l’ètica truca a la porta de l’economia; i ho estem veient en molts casos. D’alguna manera, la persona econòmica també té una dimensió de persona social i de persona biològica. Fins avui hem viscut només en una dimensió econòmica de la persona, almenys en el nostre món occidental, i tot s’ha basat en aquesta dimensió.

Ara, també tenen importància les altres dues dimensions: la social i la biològica. La qüestió és que cal tenir present allò que no comptabilitzem fins ara en els valors econòmics. I això voldria dir incloure dins l’esfera de l’economia tot allò que es troba fora, en aquest cas serien les qüestions socials per una banda, i les ambientals per una altra. Hi ha un personatge, Oysten Dahle - l’exvicepresident de ESO a Noruega i al Mar del Nord, que va fer una frase afortunada. Deia: el socialisme es va enfonsar perquè no va permetre que els preus reflectissin la realitat econòmica i el capitalisme es pot enfonsar perquè no permet que els preus reflecteixin la realitat ecològica. Si el capitalisme no reflecteix en els seus preus, la realitat ecològica, el que costen realment les coses, també es pot enfonsar. Tampoc no n’hi ha prou comptabilitzant aquesta despesa ambiental dins els càlculs econòmics. També s’ha de pensar en el repartiment i la solidaritat intergeneracional: que les coses que fas avui tenen un cost per demà, i per demà vol dir d’aquí a 20 o 25 anys. I això, no ho incloem en els costos, per exemple, en productes no renovables, d’un sol ús, en els que no incloem la despesa ambiental.

La perspectiva o expectativa que hi ha –i això no ho diuen els ecologistes, sinó que ho diu la OCDE, el Banc Mundial, totes les 7

organitzacions internacionals vinculades amb l’economia, les grans corporacions econòmiques, és que la globalització econòmica es pot col·lapsar sense criteris de sostenibilitat. I aquesta és la idea que està en discussió, i en el discurs, entre els estats i les grans organitzacions internacionals. Un exemple seria el canvi climàtic: és una amenaça real, està claríssim, i pot dinamitar qualsevol procés de globalització econòmica pels seus efectes reals. Hi ha dos casos significatius, que potser són anecdòtics, però significatius: per exemple el de les illes del Pacífic -que s’han reunit en una associació que es diu la de “Petits estats illencs en procés de desenvolupament”- i que tenen el problema que en aquests últims anys s’estan enfonsant. A Johannesburg, el president de l’illa de Tuvalu, deia: “…és que fa deu dies hi va haver una onada inusual de deu metres que va inundar la capital “. Fa pocs dies vaig llegir que els habitants estan plantejant emigrar cap a Austràlia, amb un nou concepte que no és el de refugiat polític, sinó el de refugiat ambiental. Gent que ha de fugir de l’illa perquè s’està inundant. Tots els efectes que s’estan veient i que es preveuen de canvi climàtic, són inexorables i ja estan passant. El que es pot fer ara és aturar el procés, que no vagi progressant, però que els efectes vindran, és segur.

Un altre exemple: a Catalunya, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible està fent un estudi sobre quins són els efectes del canvi climàtic a Catalunya. Hi ha una sèrie de científics que ho estan estudiant i, per exemple, una de les coses en les que pot tenir una repercussió importantíssima el canvi climàtic pot ser, en el camp del turisme, on es fixarà la cota de neu, o sigui a partir d’on nevarà, cosa que pot afectar a les estacions d’esquí o a futures inversions que es facin. O, per exemple, com afectarà això en el futur de les assegurances. Són dos casos molt propers de com pot afectar això si no s’inclouen els costos ecològics en l’economia.

8

El que és segur és que el nou model de desenvolupament econòmic pot arribar a ser un canvi conceptual equiparable a la revolució copernicana del segle XVI, o tan important com les revolucions agrícola o industrial. Però es que, a més, pot representar una altra cosa, que és l’oportunitat d’inversió més gran de la història.

Penseu que tot això es basa principalment en el que suposa la dependència del petroli, sobretot per part del món desenvolupat. La idea és que un augment de les energies renovables, especialment l’energia eòlica, a tot el món i la facilitació de la producció d’hidrogen, que pot substituir el petroli, pot significar un canvi econòmic brutal. A més, imagineu-vos el que és la dependència que es té dels països productors de petroli. Poden canviar moltíssimes coses.

I això que pot semblar una utopia, hi ha dades que ho fan possible. Per exemple, a Johannesburg, que hi havien molts stands, un dels més importants i més destacables era el de la BMW, una empresa no sospitosa de no estar immersa en el món capitalista. El seu lema principal en el seu stand, que ocupava tota una plaça, deia: “L’era de l’hidrogen ja ha arribat”. És significatiu que una companyia com la BMW digui això, que exposi cotxes que van amb hidrogen, reciclable tot el cotxe, que ompli l’aeroport d’uns cartells que deien: “És que et penses que el petroli cau del cel?”, o “és que et penses que l’aigua la regalen?”. La BMW aposta molt fort. Que el Sr. Schroeder -que fa articles com el que va fer a El País, parlant tota una pàgina de l’aposta que feien per les energies renovables- i la BMW coincideixen a fer una aposta decidida per l’hidrogen, haurem de pensar que el canvi econòmic pot ser possible i importantíssim. O que la BP, la British Petroleum, ja no es digui així sinó que es digui Beyond Petroleum –és a dir, mes enllà del petroli-. És clar, que la tercera companyia petrolera mundial estigui canviant la seva imatge i canviant de nom, doncs alguna cosa pot voler dir.

9

L’altre és el tema de la governança. Com és governa tot això?

El tema Governança per al desenvolupament sostenible –seria la perífrasi a desenvolupar- l’entendríem en el sentit d’identificar i descriure tot el conjunt de procediments, actors, i processos configurats perquè una societat s’adreci cap al DS. I per això, cal una bona governança, un bon sistema de govern. S’ha de governar aquest procés de canvi, des d’una altra capacitat d’aprenentatge i d’adaptació a un medi molt canviant, amb un contacte molt directe amb la realitat i amb una visió estratègica de les coses. El món canvia... Coses que eren útils fa dos o tres anys ara ja són obsoletes. I aquesta voràgine només es pot governar des d’un procés d’aprenentatge constant. El polític que estigui lligat a uns plantejaments monolítics o ancorats en uns esquemes ideològics, doctrinals i sobretot a uns vells esquemes de gestió pública, s’està equivocat. Ha de ser capaç de tenir les eines i la flexibilitat suficients com per adaptar totes les institucions de govern als canvis que es vagin produint. Si no es té aquesta capacitat d’aprenentatge constant, d’anar “desaprenent” coses que hem après per aprendre’n de noves, difícilment es podrà fer front als reptes que vénen.

Això ens porta a la cultura de la sostenibilitat i al capital social.

I és que cal institucionalitzar els valors de la sostenibilitat. Cal que els valors de la sostenibilitat siguin regles permanents per al conjunt d’actors de la societat, que la gent s’impliqui realment en aquest procés, que la sostenibilitat sigui un element bàsic del capital social del país. Això, vol dir que un bon sistema de governança per al DS requereix que la societat disposi d’aquest capital social. Vol dir que hi hagi comunicació, confiança, reciprocitat, habilitat d’actuar... Són moltes coses que s’han d’aconseguir, perquè si no aconseguim que tots els actors de la societat vagin per aquí, un govern sol no farà

10

res. És un procés que ho ha d’incloure absolutament tot. Hi ha d’haver aquesta complicitat.

La segona idea de governança seria la cultura política i administrativa. La cultura política ha de ser participativa. Sense un procés de política participativa hi ha un risc de dèficit de legitimitat i d’eficàcia de les decisions dels afers col·lectius. I cada dia més, una decisió política que no sigui participada difícilment serà entesa com a legítima, i després difícilment serà eficaç. I aquí incorporem la idea que us deia abans del concepte de xarxa, de cooperativitat més que de competivitat; tot i que la competivitat evidentment hi ha de ser, però incorporant més la idea de cooperativitat, de xarxa, no organitzacions jerarquitzades. El context tradicional és un marc institucional de caire molt formal i molt poc flexible. Els actors governamentals i no governamentals són molt interdependents però tenen uns mapes mentals molt diferents. L’Administració és una cosa i la societat una altra. Això comporta que hi hagi unes fortes assimetries entre els costos i els beneficis. La gent no interpreta igual el que costa una cosa que el benefici que comporta. És la idea que quan una Administració fa alguna cosa sap els costos immediats que suposa, però moltes vegades si això té un benefici a llarg termini, la gent no ho veu; i es creen unes disfuncions molt grans entre els actors governamentals i no governamentals.

En tot cas, el que és segur és que aquest procés cap a la sostenibilitat no serà només funció dels governs, sinó de tota la societat. En la construcció de la sostenibilitat tots hi tenim responsabilitats. Però voldria apuntar alguns reptes, que a mi em semblen molt importants i que moltes vegades no els tenim prou presents. Bé, s’ha de fer una nova cultura política, una nova cultura administrativa, una nova cultura social. Tenim capital social per fer tot això... Però tenim reptes que per mi seran molt difícils de 11

solucionar i que és el gran repte dels polítics: per una banda la informació i el coneixement i per altra la participació.

La informació és fonamental, és un mitjà indispensable per avançar cap a la consecució d’aquests requeriments procedimentals que deia del DS. Però, és clar, primers problemes: els governs asseguren la informació (tot i que tendeixen a informar d’allò que va bé i no d’allò que va malament, això és evident). Hi ha uns processos parlamentaris, uns processos legislatius, uns processos d’imposició als governs... Per tant, ho asseguren. Però, com ens assegurem de la desinformació, de la demagògia que hi pot haver més enllà dels governs? On és el principi d’informació veraç i objectiu de les coses? On és la informació imparcial? Els mitjans de comunicació són imparcials, són veraços, són objectius? Les organitzacions socials, són veraces, són objectives? O quan diuen que informen, reclamen o representen, estan defensant uns interessos particulars? On està el límit d’allò que és veraç i el que no...? On és la veritat de les coses? Quins són els interessos reals dels grups organitzats? Els dels governs estan claríssim, perquè s’han votat, són públics, i tenen uns sistemes de control. Però, és clar: on posem aquesta creixent força de la societat? Existeix la independència científica? Crec que difícilment hi ha científics independents. L’estudi o l’informe independent, tindrà un altre estudi “independent” que dirà el contrari. És molt difícil trobar aquesta independència científica, aquesta independència en els mitjans de comunicació.

La participació, és el mateix. Com definim les regles del joc de la participació. O sigui: qui és dipositari de la representativitat i legitimitat real suficient per poder ser vinculant a cap govern? Qui és que participa? I on posem el barem de qui té més força o qui representa mes o menys gent? No podem anar a una suplència de la 12

democràcia representativa per la democràcia participativa. Quantes vegades, quants ajuntaments en un ple prenen una decisió o no pel que diguin els grups organitzats de la població respecte a una cosa o una altra. És democràcia representativa o no ho és? On es troba el terme mig? Crec que hi ha un terme mig, que hi ha un tipus de política, un model polític que està al mig. En tot cas no es pot confondre participació ciutadana amb no decisió. Avui dia, al nostre país, com a altres països, la decisió última correspon als electes, a la responsabilitat dels electes, a la democràcia representativa. Algú al final ha de prendre una decisió, i normalment ha de triar entre uns interessos o uns altres. La responsabilitat i l’eficàcia i l’eficiència és el que es demana a un bon governant, a un bon govern municipal, nacional, el que sigui. Se li demana rendir comptes, responsabilitat, eficàcia i coherència. Són els principis del bon governament. Però és clar: on són aquests principis, més enllà dels governs? Com lliguem tot això?

Una de les idees o un dels canvis en l’objectiu tradicional de fer polítiques clau és passar d’una política reactiva o pal·liativa dels problemes a fer-la preventiva i proactiva. Hauríem de començar a pensar com fem les infrastructures davant de mar, preveient que en els pròxims 25 o 30 anys el nivell del mar pujarà. O com fem la programació, la planificació de l’alta muntanya a Catalunya preveient que nevarà més avall en els propers 20 anys. Per tant, aquest és un dels canvis claus. En qualsevol cas, això vol dir incorporar la planificació, la previsió, la priorització... És curiós que sempre siguin paraules que comencen amb la “P”: Planificació, previsió, priorització. I abans he dit preventiva, proactiva, també. Casualitats.

Preguntem-nos el perquè de les coses, avaluant els costos i els beneficis. No fer més i més, sinó fer millor les coses: incorporant la perspectiva generacional, l’escala temporal més àmplia de les 13

coses. No solament pensar en la immediatesa, sinó que hem d’anar molt més enllà: No es pot abordar el model del DS si no s’adopta una visió innovadora en les idees, en els processos, en els estils, que ens permeti allunyar-nos d’alguns tòpics culturals que encara dominen la nostra capacitat d’anàlisi de la realitat. El model del DS no el podrem entendre si no lliguem la complexitat dels problemes amb la simplicitat de les solucions. Hi ha problemes molt complexos, però hi ha solucions molt més senzilles del que sembla. No podem tenir visions fragmentades o lineals dels problemes: hem de buscar les interaccions, les interconnexions, les interdependències. Quan sento que el problema del Pla Hidrològic o el problema de les línies de Les Gavarres és un problema ambiental o ecològic o un conflicte ambiental, no ho és. En cap cas són només conflictes ambientals, sinó que van molt més enllà. El problema de Les Gavarres, entre altres coses, és un conflicte d’interessos de propietaris, per exemple. És un conflicte de gestió del govern municipal, és un conflicte ambiental també. És un conflicte de desenvolupament turístic, és un conflicte econòmic. Si no s’és capaç de veure el conflicte en totes les seves dimensions, difícilment es pot solucionar.

Crec que els governs tenen una visió massa lineal dels problemes, o massa fragmentada: això és un problema industrial o això és un problema ecològic. És un problema de la complexitat de la societat. I si no som capaços d’entendre-ho així o d’enfocar-ho així, difícilment entendrem la societat complexa que ens ve. I quan dic complexa, penseu ara el que és el problema agrícola a nivell mundial. ¿Com lliguem el tema de subvencionar els nostres pagesos i en canvi no deixar exportar als països en desenvolupament els seus productes?. Això és molt complex. No ens ho podem mirar només des del criteri únic del Ministeri d’Agricultura o de la Comissió Europea. No. Hi ha moltes més coses. I la complexitat és que ho

14

hem de lligar amb l’altre concepte, el d’horitzontalitat: no hem de veure la política, la natura, l’economia, la societat, com a compartiments estancs, sinó amb un enfocament transversal de les coses i amb una aproximació integradora. Una altra idea és la cooperació multinivell. Les coses ja no es poden tractar només des d’un punt de vista administratiu, sinó que implica totes les escales de l’Aministració.

L’últim eix que us volia comentar, el tercer, és el de la identitat i la sostenibilitat: com identifiquem un model propi. I aquí, volia també fer unes reflexions molt ràpides. Una primera reflexió entorn que el DS no és només medi ambient. El DS té a veure amb realitats plurals: polítiques, socials, econòmiques, culturals, ambientals, espirituals. Segona reflexió: que la cultura de la sostenibilitat no és única i cal tenir present la diversitat a l’hora de planificar i prendre decisions. No hem de prendre decisions que afectin a Llatinoamèrica, a l’Àfrica, a Àsia o a la Mediterrània des de polítiques centreuropees, per exemple.

Aquí entraria una primera idea, que és que, des de la consciència plena que tots els problemes de la humanitat afecten tot el planeta, les respostes són locals. Les respostes locals poden ser diferents, depenent dels casos. No val el mateix una resposta a la Mediterrània que al Carib. La decisió subsidiària és això. La proximitat dels reptes i la seva resolució comporta accessibilitat, credibilitat, legitimitat. Perquè com més a prop es puguin resoldre les coses, molt millor. La subsidiarietat és un dels principals eixos també d’aquest concepte de DS; no subsidiarietat des del punt de vista de planificar i gestionar les coses des del propi territori, des d’un punt de vista administratiu i burocràtic. No, sinó fer-ho respectant el coneixement tradicional de cada lloc respecte als seus propis recursos. No en va portem segles gestionant cada lloc el seu propi 15

entorn i hem aguantat fins avui. Per tant, hi ha uns coneixements tradicionals que valen per entendre l’entorn. En tot cas s’ha de posar la burocràcia per darrere del coneixement de la gent.

Un ideal del nostre país és la mediterraneïtat. El model de DS de Catalunya és el de la Mediterrània i, a més, crec que la mediterraneïtat suposa un model de vida molt sostenible, amb una visió molt singular de relació amb la natura, amb una visió potser fins i tot hedonista del nostre entorn i això no ho sabem interpretar.

La segona idea, que us deia, és que la identitat i la sostenibilitat poden ser correctors de la globalització, una globalització desenfrenada i sense límits. El fet de lligar identitat i sostenibilitat ens pot ajudar a corregir-ho, perquè hi ha un paral·lelisme molt intens entre diversitat cultural i la sostenibilitat. En aquest sentit seria tant important, a la Vall d’Aran, protegir el gall fer com l’aranès, o la diversitat biològica de les selves tropicals i les diferents comunitats humanes que hi viuen. Els països més biodiversos solen ser els països més diversos culturalment. I aquí entraria potser una aproximació a Catalunya que és un dels llocs més biodiversos d’Europa, i també amb més diversitat cultural. No hi ha només el català, sinó una gran diversitat dialectal, de costums, de tot. Per tant, una cosa va lligada amb l’altra: natura i cultura.

El sentit de pertinença i d’identificació amb el paisatge: també és important incorporar aquests intangibles. I per mi aquest és un dels principals reptes del nostre país: com gestionem el paisatge. Un dels problemes que tenim és que la proximitat a la terra del que hi viu i la treballa l’allunya del paisatge, i això ha provocat moltes vegades que en el nostre país hi hagi decisions que nosaltres des d’un punt de vista més urbà no entenem. Com aquell pagès que, al costat d’una masia del segle XIII, hi posa una quadra amb teulada

16

d’uralita. Això trenca el paisatge. El cas és que quan es feia la masia, com quan es feia el romànic, es feia amb els materials que es tenia just al costat, en un sentit utilitari i d’aprofitament. Allò que era més barat es feia servir. Quan el més barat es l’uralita, és clar, s’usa això.

La concepció del que treballa el paisatge o del que hi viu és una concepció molt més utilitària. I això lliga amb l’urbanització del nostre territori. Com busquem l’harmonia, la mesura, la integració?. Quin cànon estètic fem servir al nostre país?

Altres aspectes a considerar serien:

el lligam entre les

dimensions local i global. És evident que hi ha una relació profunda entre la Terra i la comunitat local; i és indissociable una cosa de l’altra. També hem de considerar la responsabilitat vers el futur: la sostenibilitat va lligada a l’exercici de la responsabilitat i el compromís envers les generacions futures, això està clar. I, també, la comunitat com a marc educatiu per al DS: com més a prop s’està, més fàcil és educar. I la comunitat nacional, la comunitat local, permet integrar la gent, i sobretot la gent jove, amb aquests valors de la sostenibilitat. En tot cas, el que s’ha d’ensenyar als ciutadans, no és transmetre coneixements, sinó la capacitació dels ciutadans per entendre els problemes i les seves solucions. O sigui, conèixer les coses per compartir els problemes, compartir les solucions, etc.

Bé, fins aquí arribaria aquest repàs pel concepte de sostenibilitat. Potser m’he allargat massa al començament i he estat massa superficial al final, però eren algunes de les idees que volia transmetre. Potser que ara us exposi les quatre idees clau de Johannesburg. Una: crec que la gent ha comparat massa el que va passar a Río de Janeiro fa deu anys, a la primera cimera important, amb el que ha passat deu anys després a Johannesburg. Crec que a Río de Janeiro la situació política no estava tan pressionada com ha estat ara a Johannesburg. Fa deu anys s’havia enfonsat el mur de 17

Berlín, no hi havia en principi enemics visibles, i el món en aquell moment va viure com un procés de canvi ideològic. Ens podíem dedicar a parlar de medi ambient, de DS... Anàvem a buscar un nou món, i van aparèixer una explosió d’idees i de voluntats.

Avui, en canvi, hi ha una complexitat important en la política internacional, sobretot des de l’11 de setembre han canviat molt els esquemes, han canviat molt les coses. I jo crec que Johannesburg està molt commocionat per això, per la política internacional, i ha fet que hi hagués un retrocés d’alguna manera en aquesta voluntat expansionista en les idees i en la manera de fer les coses. També crec que després de Río no es podia esperar més: va ser un gran pla el que es va fer a Río de Janeiro, però hi ha hagut molt poca aplicació. Després de com van anar les coses fa deu anys, tampoc no es podia esperar que Johannesburg anés molt bé. És la conseqüència d’aquests deu anys, de com han anat aquests deu anys.

Ha estat un fracàs la Cimera de Johannesburg? Crec que la cimera oficial s’ha convertit en una cimera sobre política internacional, des del conflicte de l’Iraq fins al palestí. Això pesava molt a la cimera. Des del punt de vista del DS, crec que s’ha d’evitat inclinar la política internacional en aquest sentit. Però, per l’altra banda, crec que un dels èxits ha estat que el concepte de DS ha estat assumit absolutament per tothom. Tot i que s’esperava molt més, d’acord. Però per mi la sensació és que no hi ha ni un governant en el món, almenys a les Nacions Unides, que no assumeixi que el concepte de DS és clau i que el procés de desenvolupament econòmic actual és insostenible. Absolutament tothom diu que les coses van per aquí.

18

Crec que aquesta conceptualització o socialització del concepte és claríssim, això ja no ho posa ningú en dubte. També són molt importants els acords paral·lels que hi ha hagut a la cimera, més enllà dels acords oficials o estatals. Hi ha hagut resultats, per exemple els 300 partenariats que s’han aconseguit, aquest famós acord entre Greenpace i el World Council for Sustainable Development, que agrupa les 160 corporacions més importants del món, entre elles Coca-Cola, Honda... moltíssimes grans empreses.

Iniciatives com la de UBUNTU, liderada i auspiciada per catalans, també demostra que es va molt enllà: pretén aixoplugar totes les iniciatives socials a nivell mundial d’ONGs, per mirar d’aportar un procés de canvi institucional a nivell internacional (..). En tot cas, crec que hi ha hagut, en paral·lel al dels estats, un procés important.

S’han sembrat les llavors, però no en veurem els resultats fins d’aquí a uns anys. De moment, tothom ha quedat retratat: tots els caps d’estat, tothom, ha dit la seva, ha assumit les seves responsabilitats.

I on hi ha hagut una discussió important és sobre la visió liberal o social del DS. La visió mercantilista creu que ho pot solucionar tot –això seria el que us deia abans: l’acord de Gereenpace amb les grans empreses, el que vulguin fer les gran empreses com la BMW-. Això és una idea: el mercat solucionarà la insostenibilitat de l’economia. Per tant, si el petroli ens costa molt car des del punt de vista del canvi climàtic, polític o el que sigui, el substituïm per l’hidrogen, que és net, que no portarà problemes, i s’ha acabat. Per tant això ho impulsa l’economia, aquesta és una solució. L’altra és la idea més social del DS, i és que si no hi ha un pla d’acció dels governs de les Nacions Unides per solucionar els problemes mundials, arribarem tard a aquestes solucions.

Hi ha moltes contradiccions. Perquè aquesta victòria –jo diria que hi hagut una victòria- del marc liberal a Johannesburg 19

auspiciada pels Estats Units- pretén deixar a les empreses i als acords entre els estats, empreses i ONGs, amb programes concrets, la solució de tot. Llavors, hi ha contradiccions importantíssimes per mi que són claus (i d’això a la premsa no se n’ha parlat gaire –a la premsa internacional se n’ha parlat més que aquí). Per exemple, el tema de l’agricultura. Se’n va parlar moltíssim a Johannesburg. Si els països pobres s’han de desenvolupar, ells diuen: “no ens envieu ajut, deixeu que exportem els nostres productes agrícoles als vostres països. És clar, llavors els països occidentals, per exemple la UE, està subvencionant la seva agricultura, els seus pagesos. I veus les xifres: els països desenvolupats donen a l’any 50.000 milions de dòlars en ajut al desenvolupament, i en canvi donen 350.000 milions de dòlars en ajut a l’agricultura dels seus països. Chirac parlava de DS, d’ajuda al desenvolupament, i llavors tens la delegació francesa, negociant allà a corre-cuita els acords en defensa de la seva agricultura. Si realment la victòria és liberal, si amb el mercat se soluciona tot, doncs liberalitzem el mercat però també l’agricultura.

Això és el que no quadra, és una de les grans contradiccions que es veuen.

Van quedar molt clars els tres blocs que hi ha en el món: Estats Units per una banda, solets (al final Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, es van desmarcar bastant en el tema del Protocol de Kyoto, i a més amb discursos molt abrandats). Va ser increïble el discurs que va fer el ministre japonès sobre el seu suport al desenvolupament del món amb criteris sostenibles. Per tant, els americans per una banda, el G-77 –això per mi és un desori, perquè hi ha una barreja de països productors de petroli, països pobríssims i d’altres no democràtics-. I per l’altra banda, hi ha la UE, que eren els “nens bons”, els del mig, posant pau entre uns i els altres... Van anar molt bé les tibantors entre els americans i el G-77 perquè els

20

europeus tinguessin una postura còmoda. Els europeus semblaven els bons, i a més tots alhora, una sola veu. Però, és clar, com que hi ha els extrems, la UE acaba estan al mig. En això un dels exemples és el tema de l’agricultura.

En tot cas això és un procés dinàmic. No crec que Johannesburg hagi anat malament ni bé, és un procés més. Si ho agafem com una fita, malament rai.

21