SINAPSI (1999-2003) by Quaderna

SINAPSI (1999-2003) ARTICLES AL REGIÓ 7

2003

R SINAPSI

1999

SINAPSI (1999-2003) ARTICLES AL REGIÓ 7 Jordi Rodó i Rodà A GALOPAR (29/10/1999)!.....................................................................................................7 CORRE PEL MÓN I TORNA AL BORN (05/11/1999)!............................................................9 CA'L MERCADER, LA BOTIGA DE CONFIANÇA (12/11/1999)!.........................................11 EL CONSENS DE LA MAJORIA (19/11/1999)!.....................................................................13 EL TELÈFON MÒBIL (26/11/1999)!......................................................................................15 LA BORSA O LA VIDA (03/12/1999)!...................................................................................17 MORTS DE FRED (10/12/1999)!...........................................................................................19 MALALTS D'AUDIOVISUALS (16/12/1999)!........................................................................21 LES BOMBOLLETES ESCUMOSES (24/12/1999)!.............................................................23 EL MÓN SʼACABA? (31/12/1999)!.......................................................................................25 APAGUEU ELS LLUMS (07/01/2000)!................................................................................27 NO ELS PODEM DEIXAR SOLS (14/01/2000)!....................................................................29 LA CAIGUDA DEL GEL DIVÍ (21/01/2000)!.........................................................................31 ENTESA CATALANA DE PROGRÉS (28/01/2000)!.............................................................32 LA FORÇA POSITIVA (04/02/2000)!....................................................................................34 L'ESPANYA QUE ENTENEM (11/02/2000)!..........................................................................36 ON ÉS WALLI? (18/02/2000)!...............................................................................................38 EL LLIBRE VELL (03/03/2000)!...........................................................................................40 PLOU SOBRE MULLAT (11/03/2000)!..................................................................................42 DESPRÉS DE LA VENTADA (14/03/2000)!..........................................................................44 DE PEL·LÍCULA (24/03/2000)!..............................................................................................46 TODO SOBRE MI PATRIA (31/03/2000)!..............................................................................48 EXILI (14/04/2000)!...............................................................................................................50

VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD (28/04/2000)!............................................................52 EL GERMÀ GRAN (05/05/2000)!.........................................................................................54 QUI SERÀ A PARÍS? (12/05/2000)!......................................................................................56 ELS FETS DEL PALAU (19/05/2000)!..................................................................................58 POBLE ADORMIT I CONFORMISTA (26/05/2000)!.............................................................60 GLADIADORES (02/06/2000)!.............................................................................................62 UN CIM ESTELAT (09/06/2000)!...........................................................................................64 ENFANGATS (16/06/2000)!...................................................................................................66 STOCK DE COC (23/06/2000)!.............................................................................................68 CATALUNYA I EL MAR (1) (07/07/2000)!.............................................................................71 CATALUNYA I EL MAR (2) (14/07/2000)!.............................................................................73 CLAM (21/07/2000)!..............................................................................................................75 PETU MONGELENY (28/07/2000)!.......................................................................................77 ANTIPÀTICS (31/08/2000)!..................................................................................................79 VOL 1714 A SIDNEY (15/09/2000)!......................................................................................81 QUÈ VOLEN AQUESTA GENT? (22/09/2000)!....................................................................83 GIR CONTRA NATURA (29/09/2000)!..................................................................................85 QUE SERÁ LO QUE TIENE EL NEGRO (05/10/2000)!........................................................87 OBJECTIU: CATALUNYA (13/10/2000)!...............................................................................89 LA GRANOTA BULLIDA (20/10/2000)!................................................................................91 UNA BONA NOTÍCIA PER A CATALUNYA (03/11/2000)!....................................................93 CONVERGÈNCIA: XI CONGRÉS (10/11/2000)!...................................................................97 DESENCANTATS DE VALLS (17/11/2000)!......................................................................100 LA PASSIÓ PEL DIÀLEG (24/11/2000)!............................................................................102 LA PURÍSSIMA COÑSTITUCIÓ (08/12/2000)!...................................................................104 BENVINGUT NADÓ (22/12/2000)!.....................................................................................107

NADAL 2000 (29/12/2000)!................................................................................................109 PARíS-SMARA-DAKAR (12/01/2001)!.............................................................................111 MANRESA, EXEMPLE DE QUÈ? (19/01/2001)!................................................................113 EL FACTOR HUMÀ (26/01/2001)!.......................................................................................115 CANVI CLIMÀTIC (02/02/2001)!........................................................................................117 DEUTE INTERN (09/02/2001)!............................................................................................120 NO ÉS AIXÒ, COMPANYS (23/02/2001)!...........................................................................122 IMMIGRACIÓ I LLENGUA (02/03/2001)!............................................................................124 2-2 (09/03/2001)!.................................................................................................................126 “SI ÉS SERVIT” (16/03/2001)!............................................................................................128 LA CAIGUDA DELS DÉUS (23/03/2001)!...........................................................................130 SUBCOMANDANT MARAGALL (30/03/2001)!..................................................................133 CiU O NO CiU (06/04/2001)!...............................................................................................136 ABRIL (20/04/2001)!...........................................................................................................138 SOCIALISTES A EUSKADI (03/05/2001)!.........................................................................140 I ARA, CATALUNYA (25/02/2001)!......................................................................................142 LʼEUROPA QUE ENS FAN (08/06/2001)!...........................................................................144 COMANXES A BCN (15/06/2001)!......................................................................................146 MUNDIALITZACIÓ (29/06/2001)!........................................................................................148 LʼÚLTIM MOHICÀ (06/07/2001)!.........................................................................................150 LA LLARGA CAMINADA (13/07/2001)!..............................................................................152 LLUMS I SOROLLS (24/07/2001)!......................................................................................154 VACANCES PAGADES (27/07/2001)!................................................................................156 DIADA NEGRA A NOVA YORK (14/09/2001)!....................................................................158 UN MÓN MILLOR (21/09/2001)!.........................................................................................160 AMB LA MOTO PER BANDERA (27/09/2001)!..................................................................162

ANEM MÉS ENLLÀ? (05/10/2001)!....................................................................................164 MARAGALL NO ʻMOCIONAʼ (19/10/2001)!.......................................................................167 ORDRE MUNDIAL (09/11/2001)!........................................................................................169 ELS TICS DE LES TICʼS (09/11/2001)!..............................................................................171 JNC, 25 ANYS (01/12/2001)!...............................................................................................174 GEOGRAFIA IMAGINÀRIA (14/12/2001)!..........................................................................176 PIOVE, PORCO GOVERNO (28/12/2001)!.........................................................................178 CAPICUA (13/01/2002)!.....................................................................................................181 ELS NOSTRES AVIS (25/01/2002)!...................................................................................183 UNA ABRAÇADA (08/02/2002)!.........................................................................................185 GOVERNANÇA SOSTENIBLE (22/09/2002)!.....................................................................187 PRINCIPIS (08/03/2002)!....................................................................................................189 UNA VIDA DE VÍDEO (22/03/2002)!...................................................................................191 ENDRECEM ELS NYAPS (05/04/2002)!.............................................................................193 PARTIT AL BORN (19/04/2002)!.........................................................................................195 A PAS DE FORMIGA (03/05/2002)!....................................................................................197 ECOECONOMIA (17/05/2002)!...........................................................................................199 SPAIN: 0 POINTS (01/06/2002)!.........................................................................................202 COOPERAR (14/06/2002)!..................................................................................................204 SULFIT DE FÓSFOR (05/06/2002)!....................................................................................207 JULIVERT MEU, COM TʼHAS TORNAT (19/07/2002)!......................................................210 ODISSEA 2014 (02/08/2002)!.............................................................................................212 DE JOHANNESBURG A BAGDAD (27/09/2002)!..............................................................214 ELS ʻPRINCIPIS DE PETERSʼ (18/10/2002)!.....................................................................216 VOLEM LʼESTATUT (25/10/2002)!......................................................................................218 PRESTIGI (22/11/2002)!......................................................................................................220

LLENGUA I FE (06/12/2002)!..............................................................................................222 LA CRISI LIBERAL (20/12/2002)!.......................................................................................225 MANUALS (10/01/2003)!....................................................................................................227 BRUTS I CORNUTS (07/02/2003)!......................................................................................229 UTOPIA A BAGDAD (22/02/2003)!.....................................................................................231 SOTA EL SIGNE DE LA B (15/03/2003)!............................................................................233 CASABLANCA (01/04/2003)!............................................................................................235 LʼIMPERIALISME DEMOCRÀTIC (11/04/2003)!................................................................237 JOAN SALA (26/04/2003)!..................................................................................................240 EL BIGOTI LLATÍ (08/05/2003)!..........................................................................................242 BARÇA: TORNAR ALS ORÍGENS (13/06/2003)!.............................................................244 MANRESA, CAPITAL SOCIAL (1) (26?/06?/2003)!...........................................................246 MANRESA, CAPITAL SOCIAL (2) (00?/07?/2003)!...........................................................248 CATALUNYA QUATERNÀRIA (17?/07?/2003)!..................................................................251 TATÍN DE LLOMETS (19/09/2003)!....................................................................................253 ARA SÍ QUE TOCA (03/10/2003)!.......................................................................................256 EL DOCTOR SELGA (17/10/2003)!....................................................................................258 ARA MÉS, ARA MAS (31/10/2003)!....................................................................................260 I SI FÉSSIM UN 69? (21/11/2003)!......................................................................................262 CATALUNYA 2020 (28/11/2003)!........................................................................................265 REVENTÓS (17/01/2004)!...................................................................................................268

A GALOPAR (29/10/1999) Sembla ser que avui tocava que parlés de la situació postelectoral a Catalunya i de la política d'aliances parlamentàries que se'n pot derivar. És cert que enmig de la frenètica actualitat diària aquesta és una de les notícies més vistes cada dia des de fa dues setmanes i que omple més pàgines als diaris i més ones hertzianes a les ràdios nostrades. També és cert, però, que per la mateixa raó, arriba un moment que tanta actualitat política sobre el mateix tema satura el nostre afany noticiari. La mateixa transcendència de la constitució d'un parlament i d'un govern mereix un tractament més acurat i no tanta especulació periodística. Sembla com si es tractés de fer travesses sobre quin jugador del Barça jugarà aquesta setmana i si rotaran més o menys l'equip. Fins i tot la paraula "canvi" ha sonat més a "xupar banquillo" per a en Maragall que no pas a transformació política del país. Tanta prosa periodística pot fer que acabem avorrint la lírica política. És cert que la política és praxis i possibilisme, però també és imaginació, ideal, utopia, poesia. I per això avui no vull parlar de política sinó de poesia. Perquè se'ns ha mort un gran poeta: Rafael Alberti. I resulta que era un poeta polititzat, o un polític poètic. El cas és que era una representació perfecta d'allò que hem perdut, d'allò que no hauríem d'oblidar: la força de les idees, de la paraula. La magnificació dels governs, de l'administració, de la gestió, sobrevalora la quotidianeïtat dels serveis i massa sovint s'oblida que tot això és la conseqüència d'un objectiu infinit: la transformació de la societat en la recerca del seu progrés i benestar. Per a un nacionalista, aquesta transformació vol dir no només pensar en les persones sinó, també, en Catalunya com a subjecte de l'acció política. Per això, l'alliberament nacional

comporta implícit la llibertat individual i col.lectiva i el benestar de les persones que conformen la nació. Segur que Alberti estava convençut que el seu compromís polític tenia un objectiu pràctic que era assolir els drets col.lectius i individuals irrenunciables per a tot demòcrata, i millorar la condició de vida dels seus conciutadans: les prestacions socials, l'ocupació, la sanitat… De totes maneres, allò que destacava de la seva figura no era aquesta voluntat d'implementació del seu programa polític, sinó l'ideal en si mateix, el fet de ser capaç de sublimar la recerca del "bé" (cadascú tindrà el seu "bé" segons quin sigui el seu model de societat). I això, Alberti ho feia a través de la paraula, de la poesia. Per això, de la mateixa manera que ho feia Alberti i altres poetes -sense compartir els seus ideals polítics o compromisos partidistes- encara m'emocionen més els seus cants que els balanços d'un bon govern, malgrat que sé que només amb els bons governs es fan realment canvis positius en la societat. Per això en aquests moments de "canvis" frustrats, d'expectatives de progrés real en el futur de Catalunya, de possibles compromisos polítics nacionals, no puc deixar de pensar en el dia que vam perdre Espriu, Foix, Alberti...

CORRE PEL MÓN I TORNA AL BORN (05/11/1999) Potser era Dalí qui deia que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat en anar pel Món. No sé si mai s'acomplirà aquesta predicció, però de moment n'hi ha que corren pel Món i que són ben pagats. Estic parlant del Crivillé i l'Alzamora i també del Servià (fill), que pilotant motos i cotxes estan escombrant en les seves categories. No és un fet aïllat que tres catalans siguin els millors del Món. No cal recordar-los tots, però tenim esportistes que han arribat a dalt de tot (Tarrés, Estiarte,…). I també, en esports d'equip hem excel.lit formant part d'una selecció espanyola guanyadora o d'un equip concret (waterpolo, hoquei patins i herba, handbol, bàsquet, futbol, atletisme, arts marcials, etc…). No hi ha però, actualment, cap disciplina en la qual la projecció mundial dels catalans sigui tan gran com en els esports de motor: Crivillé, Checa, Alzamora, en motos, Servià, Martínez De la Rosa o Gené en cotxes. Ara bé, perquè tenim la mala sort els catalans de ser capdavanters en moltes coses i en canvi no ser reconeguts en aquests camps com a identitat diferenciada?. Som un país petit, però amb una gran densitat de qualitat humana per a les nostres proporcions. Si fossim un estat, segur que destacaríem en el rànking de països amb més projecció internacional en l'esport ( i no parlem de les arts, l'arquitectura, la ciència,…). De poc ens serveix, però, tenir un noi de Seva i un de Lleida campions del Món si no se sap que són d'una nació petita però ambiciosa. Potser és que algú no vol que sigui ni tan nació ni tan ambiciosa. Ja sé que el Crivillé, el Checa o l'Alzamora es deuen als seus patrocinadors i que no poden parlar de "política". És inadmissible, si és cert, que se'ls faci xantatge professional pel fet de declarar-se, per exemple, independentista

català. També pot ser que siguin els propis pilots a qui no els surt aquest posicionament públic. O perquè no hi creuen, o perquè ni s'ho plantegen (com molts catalans, per cert). Si és així tenim dos problemes més greus que la possible pressió comercial: un, que tinguem la pega de tenir campions mundials no nacionalistes, i l'altre, que no hagin estat prou "informats" de l'importància que té per a Catalunya que un campió és digui Carles i no Carlos Checa, o que Crivillé doni la volta d'honor onejant només la senyera. Quan Guardiola, Sergi o Ferrer han onejat l'estelada en un camp de futbol no els ha passat res, i tampoc perden diners les pel.licules del Sean Connery per declarar-se només escocès. Doncs, perquè no ho fan els campions del Món?. Algú els ho ha preguntat?. I, si són tan bons com per ser primers, perquè tenen por dels seus espònsors?. És que no poden rebre més ofertes i potser millors?. En tot això és clau la voluntat de cadascú de fer un gest o no pensant en el que pot representar per a les condicions nacionals en les que es troba Catalunya. I si no, perquè l'Oriol Servià porta "Catalunya" al pit, les quatre barres al casc i desplega una gran senyera en guanyar la Fórmula Indi als EUA?. Si Servià fos pilot de 500 cc o de Fórmula 1, faria el mateix?. Espero que arribi on han arribat Gené i De la Rosa i ens ho demostri. Ens fa molta falta algú que ho tingui clar i que per molt córrer pel Món se'n recordi que ha sortit del Born.

CA'L MERCADER, LA BOTIGA DE CONFIANÇA (12/11/1999) En el darrer Consell Nacional de Convergència, el President Pujol va fer referència a una imatge, que ha utilitzat altres vegades, per parlar del partit i de la seva influència en la societat: la botiga de ca'l Mercader. En sentit figurat, Pujol compara la situació de CDC en l'escenari polític amb el d'una botiga en una ciutat, poble o barri. Pujol deia que CDC ha estat aquella botiga de la confiança de tothom, amb clients fidels, però també amb clients de pas. Durant molts anys ha estat la principal botiga de referència del barri, del poble; aquella botiga on trobes un tracte cordial, proper, on hi ha gairebé de tot i on saps que els productes que et venen són de qualitat i amb garantia. Ara, però, Ca'l Mercader s'ha trobat amb allò que passa sovint a les botigues de sempre, que n'apareix una altra amb llums de neó, o un híper enlluernador amb dependents uniformats, que atreu l'atenció dels clients que, potser per una vegada, deixen d'anar a comprar a ca'l Mercader. Aquest és l'efecte que volia produir Maragall en aquestes eleccions amb l'operació del "canvi". Potser sí que s'ha produït un cert canvi circumstancial de botigues i Ca'l Mercader ha perdut alguns clients, però, també pot ser que, un cop hagin comprat al nou establiment, tornin al lloc de sempre, al que els mereix confiança. Això,però, no ha de fer suposar als de ca'l Mercader que la botiga és per tota la vida i que no cal canviar. Justament ara és quan cal reciclar-se per vèncer la competència. Estem en un món de competitivitat comercial i també politica, on la imatge, la promoció del producte, és clau per continuar essent el primer. Per això, no cal fixar-se ni atemorir-se per la competència que s'ha instal.lat al costat, sinó, justament, ser competitiu amb un mateix. Les grans

marques comercials no miren al seu immediat competidor, sinó que se superen a elles mateixes constantment (no per ser el producte més conegut del mercat, la Coca-cola deixa de fer publicitat). Ara és el moment de fer canvis; renovant l'aparador, venent la mateixa qualitat de productes, però potser especialitzant-se més, reciclant les tècniques de venda i oferint més alicients als clients. La societat es diversifica i les demandes es fragmenten cada cop més; ja no hi ha un sol producte per a tothom. De la mateixa manera que un cinema amb una sola sala no té futur, els partits també s'hauran de plantejar ser com un cinema multisales, on cada espectador troba allò que busca en un mateix espai. La societat catalana és complexa i diversa, però tothom cap dins d'un mateix "cinema" malgrat tenir gustos diferents. Això és el que sempre ha estat i ha de ser CDC, un adroguer, un "colmado", amb solvència contrastada, on tothom troba allò que vol, ben atès i servit. Ara, hem de seguir essent el mateix però adaptats a la dinàmica dels temps, sense fer rebaixes abans d'hora. Hem de seguir essent la millor botiga, la de sempre, a peu de carrer, amb les portes obertes, 24 hores al dia.

EL CONSENS DE LA MAJORIA (19/11/1999) Ja tenim President de la Generalitat per a la legislatura 99-2003. Un President que ostenta, ja des d'ara, un rècord insòlit en les democràcies occidentals en guanyar tantes eleccions consecutives. I això és el resultat de la voluntat dels catalans i catalanes de seguir atorgant la seva confiança a qui ha fet progressar el país de forma extraordinària durant gairebé dues dècades. Aquest progrés no tindria el mèrit que té si no fos perquè aquests 19 anys no poden ser compatibilitzats tots com a plena acció de govern. Primer, perquè calia recuperar 40 anys d'endarreriment; segon, perquè els quatre primers anys es van haver de crear i consolidar les institucions d'autogovern i desenvolupar les seves competències administratives i polítiques; i, tercer, perquè durant aquest temps s'ha patit el fre constant de l'aparell d'un estat autonòmic de dret - però centralista de fet- que ha atiat constantment la demagògia anticatalana. És cert que durant bona part d'aquests anys, Pujol i CiU han pogut governar amb majoria absoluta a Catalunya, però també ho és que, fins que el 1993 ens va necessitar el PSOE i el 1996 el PP a Madrid, no s'ha pogut desencallar aspectes fonamentals per al nostre autogovern. Massa vegades, l'oposició a Catalunya s'ha queixat de les majories absolutes de CiU, oblidant que s'han assolit per voluntat popular. A més, durant la primera i segona legislatures es van fer coalicions de govern amb altres partits, i des del 95 s'ha governat en minoria. Per tant, ni són tants anys de "monolitisme" ni s'ha actuat mai des de la prepotència absolutista com va fer el PSOE durant més d'una dècada.

Ara, s'ha tornat a demostrar la voluntat de CiU de tenir més en compte la majoria social del país que no pas la majoria absoluta parlamentària, ni que sigui amb un altre partit. El vot afirmatiu del PP i l'abstenció d'ERC a la investidura de Pujol, s'ha aconseguit amb uns acords públics sobre el desenvolupament de diferents temes d'interès nacional. Els partits, si han de pactar per governar, no poden aplicar mai al 100% el seu programa; per això, els electors haurien de discernir entre el que és un projecte polític i el que és una acció política. A la societat es donen cada dia les condicions d'haver de triar entre allò desitjable i allò possible, i la política no és una excepció. Els acords per a la investidura del President s'han de circumscriure només a aquesta elecció; no sabem com continuaran aquestes converses o pactes pel que fa al Parlament i l'acció del Govern però, de moment, hem començat amb bon peu una legislatura que ha d'estar presidida per l'interès general en la consecució dels objectius bàsics que es juga Catalunya en el futur. CiU, tot i representar des del 1980 una bona part del que és la majoria social del país, ha estat sempre conscient que l'interès general de la gent passa per buscar el consens cívic de tothom, -partits i societat-. Per això, el consens de la majoria ha de presidir una legislatura fonamentada en la raó, el pacte, el civisme, i la passió per Catalunya. Uns trets que no deixen de ser consubstancials al càracter català i a la tradició del catalanisme. Per això, CiU i ERC en poden ser els màxims protagonistes. Només depèn de mirar endavant.

EL TELÈFON MÒBIL (26/11/1999) He anat a Madrid amb el pont aeri i he comprobat una cosa que fa temps que observo: les persones es divideixen en dos grups: els que tenen mòbil i el fan servir, i els que el fan servir massa. Abans d'agafar l'avió, a la cua, tothom parla per telèfon dient que estan a punt de pujar, i minuts després tothom apaga els mòbils perquè està prohibit tenir-los engegats durant el vol. Fins i tot està més perseguit obrir un mòbil que fumar un havà al costat d'una embarassada. En baixar de l'avió, el primer que es fa és obrir el mòbil i dir que ja el tens obert. Després, atravessant l'aeroport, una gernació d'autistes porta l'aparell a l'orella. El sorprenent és que vaig descobrir uns rars especímens humans que, fora dels paràmetres actuals d'alliberament personal, feien cues per parlar per les cabines telefòniques. Aquesta és una espècie en extinció que es veurà reduïda a un racó discret per tal de no exposar-se massa al ridícul i l'escarni públic. L'ostentació del mòbil comporta que alguns usuaris aprofitin aquells moments d'espera del vol que no surt, per realitzar en veu alta i en públic operacions estratègiques que no poden esperar un moment i un lloc més reservat. Alguns discuteixen amb els socis i altres parlen amb sofertes secretàries que no poden marxar a casa fins que el seu cap pugi a l'avió i tanqui el ditjós mòbil. Ja han perdut la llibertat de moure's que permetia tenir el jefe il.localitable. L'única l'esperança de no ser esclaves de l'omnipresent cap és que no tingui cobertura. La contaminació acústica que provoca el so dels telèfons només és comparable amb la contaminació atmosfèrica que provocava el tabac quan la gent fumava en les reunions. Abans, el primer que feia la gent era treure's

el paquet de tabac de la butxaca i deixar-lo damunt la taula. Uns fumaven negre, altres ros, i els més esnob, amb pipa. Ara, s'arriba a les reunions, s'agafa el mòbil i s'exposa impúdicament davant els altres competint en disseny, cobertura i timbres aberrants. Arribarà el moment en que a les parets haurem de canviar el cartell de prohibit fumar per un amb un mòbil amb una creu al damunt. La majoria de vegades que es fa servir el mòbil és per sentir-se un mateix, per saber que no s'està sol, que no et pots perdre, que tens un referent més enllà de l'antena; és com un àngel de la guarda que et fa companyia nit i dia, és un cordó umbilical amb la mare, la dona o amb la teva querida. No importa el que diguis, sinó que diguis alguna cosa; fins i tot hi ha qui té el mòbil a les mans, tocant botonets, acariciant-lo i rumiant què dir i a qui dir-ho perquè sent la necessitat urgent de connectar-se amb algú. Aquesta és la soledat finisecular: estem més connectats i lligats que mai, però no deixem de ser individus aïllats i alienats en un Món on els altres humans no et donen ni la seguretat, ni la companyia, ni l'escalfor que et dóna l'indiscret i escandalós aparellet. Quan estava a punt d'entrar a l'avió per tornar, sentia el passatger del davant parlant amb vehemència pel mòbil explicant com s'havia d'engegar un enginy complicat. Uns instants després, vaig deduir de què es tractava. Llàstima que no vaig acabar de saber si la seva dona podria escalfar el sopar al microones perquè va sonar el meu telèfon. L'hostessa em va fer notar que ja érem dins l'avió i que si no l'apagava aniria assegut a l'ala. I a Madrid hi fa fred.

LA BORSA O LA VIDA (03/12/1999) Ho confesso: no hi entenc gens en finances i molt menys en borsa. I em penso que, malgrat el que sembli, no hi ha massa gent que hi entengui. No crec que ningú de la meva família ni dels amics hi hagin jugat mai; com a molt, algú s'ha atrevit a fer alguna Bono-loto. El més a prop que he tingut la borsa és una visita a Wall Street durant el viatge de noces. Vaig entrar al parquet (per què en diuen parquet?) i hi vaig veure molta gent atrafegada i suada, i pantalletes amb molts números i moltes dades. Però el record més directe que me n'ha quedat és l'olor dels hot-dog que es menjaven els yuppies al carrer i els home-less que anaven recollint les llaunes que aquests llençaven. Ja sé que el crack del 29 va esclatar a la borsa de Nova York, i que la Febre d'Or de Narcís Oller ja parlava del tema abans d'acabar el segle, però no ha estat fins els darrers anys que sembla que les nostres vides estiguin marcades per accions, valors, paquets, stock options i altres coses que no sé què volen dir. Sembla que l'economia financera mani aquest canvi de mil.leni: les pàgines dels diaris, els partes borsaris de les ràdios i de TV…, mai falta en els mitjans de comunicació les referències a l'actualitat financera que marca l'estat de les principals borses del món. El que em queda clar de tot és que hi ha gent que a través de l'especulació -del joc- arriba a guanyar molts diners en poc temps. Queden lluny els referents gairebé antropològics de la moral cristiana que ens recorden que hem vingut a aquest món a patir i treballar. Allò del guanyar-se el pa amb el front suat o el "treballem, treballem que la civada guanyarem" acabaran sent frases perdudes en la memòria dels vells o cançons que cantaran els avis als nets i que no sabran d'on vénen. Fins i tot

el Sant Pancràs, salut i feina s'acabarà reconvertint en un Sant Nikkey, salut i money . Però què passaria si tothom es dediqués a aquesta forma fàcil de guanyar diners?. Si ara ja cal mà d'obra i diuen que n'haurem d'importar més, arribarà un moment que tots estarem jugant i ningú treballarà. A no ser que legions d'immigrants supleixen la feina que fan ara els autòctons. De fet, els occidentals sempre ens inventem una nova manera perquè els altres treballin per nosaltres en allò que ja no volem fer; i segur que no els deixarem jugar amb nosaltres aquesta partida. La plena ocupació és un repte de la societat moderna que construeix l'Estat del benestar. Una societat justa, cohesionada i estable que es basa en la renda del treball i en la seva distribució en totes les dimensions socials, des de la cobertura de l'atur fins a la reconstrucció del Liceu. El valor suprem del treball i de l'esforç personal descansa en saber que això dignifica les persones, les que treballen i les que queden excloses de la societat. Si podem guanyar molts diners sense treballar, no podrem ni valorar el nostre esforç ni acceptar els que no coneixen les regles del joc. Per si de cas, aquest any demanaré als reis que em portin un monopoly, a veure si n'aprenc. I si no, espero salvar-me en el futur jugant-m'ho tot als xinos.

MORTS DE FRED (10/12/1999) Per què lʼhivern és més fred quan no ho hauria de ser tant?. Per què les misèries dʼuna guerra ens queden grabades a la memòria sempre sota zero?. De les batalles napoleòniques, la referència més clara que en tinc és la desfeta de les tropes franceses a Rússia aturades per les nevades i gelades més que no pas per les armes; el mateix espectacle desolador que després oferirien els alemanys a la Segona Guerra mundial aturats per lʼexèrcit roig.

Més proper en lʼespai hem viscut, encara que sigui per

referències familiars, la fugida dels republicans cap a França en un mes de febrer gèlid, avantporta de decàdes ermes i gebrades. I més recent en el temps, la retina -més que la memòria- ens retorna constantment a Bòsnia, a Kosovo o a Txetxènia amb multituds mal girbades, malaltes i arraulides pel fred al voltant dʼuna foguera.

Segur que les guerres i les misèries als tròpics són igualment de crues, i reflecteixen escenaris macabres de terror, fam i epidèmies com els de Somàlia, Rwanda, Angola o Sierra Leone. Però, el més terrible dʼaquestes situacions bèl.liques ha de ser la manca dʼun aixopluc on poder dormir a recer de les gelades nocturnes, o sentir els òssos encarcarats i els peus humits i freds tot el dia. Suposo que les comparacions són inutils quan es tracta de morir, perdre la família i la llar, tenir fam i set; però no puc amagar un xic més de compassió pels que –a més- passen fred. Perquè, en una situació dʼigual misèria, dʼescassedat dʼaliments, i de malaltia, el clima hi juga un paper diferenciador. Fins i tot sense viure un període bèl.lic, segur que tohom prefereix ser pobre a Cuba abans que a Rússia. I és que tothom es veu capaç de sobreviure en un ambient propici per a les condicions humanes i no pas en un lloc inhòspit.

Totes les grans civilitzacions han nascut en llocs més càlids que no pas freds: Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma, LʼImperi Azteca, el Maya... Al mateix temps, les zones més fredes del planeta restaven per colonitzar o, en tot cas, més endarrerides. És lògic que, en un primer estadi dʼassentament humà, les persones busquin climes que afavoreixin el seu creixement; tot i que, curiosament, després han estat els països més al nord els que han superat als del sud en desenvolupament. Només quan hi ha guerra en lʼhemisferi dels rics i caiem en una situació de pobresa, ens adonem que venin del sud i que només la nostra necessitat dʼadaptació ens ha fet forts per viure en condicions hostils. Quan es té fred, a més de gana, set i dolor, és quan arribem al límit de les nostres possibilitats de supervivència. Només cal que ens fixem en nosaltres mateixos, els dies de cru hivern, quan el carrer sʼens fa fosc, fred i humit, que sortim de casa per entrar al cotxe i sortim del cotxe per entrar en un espai condicionat. De vegades penso que ens hem arribat a acostumar a viure lʼhivern perquè anem dʼun lloc calent a un altre. Només quan estem una bona estona al carrer o quan fa dies que no sʼha fet vida en una casa, ens adonem de la nostra fragilitat davant les inclemències del temps. Paradoxalment, aquesta és la nostra batalla diària fins arribar a lʼescalfor de la primavera. Mentrestant, a Txetxènia, algú morirà de fred sense veure el sol alliberador.

MALALTS D'AUDIOVISUALS (16/12/1999) Aquesta setmana s'ha celebrat al Parlament el debat sobre l'audiovisual, amb la intenció de l'oposició de posar en dubte la imparcialitat dels mitjans de la Corporació catalana de ràdio i televisió. És bo debatre el funcionament dels organismes públics, sobretot si tenen una repercussió tan directa en l'opinió pública, però en aquest cas es fa des de la incoherència i la demagògia. TV3 i Catalunya ràdio han demostrat una gran capacitat per fer uns mitjans competitius i de qualitat en un mercat on els productes en català són mínims i on la tecnologia marca lʼavenç o la desaparició. TV3 és la prova que ni lʼidioma minoritari ni la tècnica més avançada són frens per un país petit que, no només té la necessitat, sinó també la voluntat dʼestar al capdavant dels països més avançats; malgrat que això suposi uns esforços molt superiors dels que han de fer els que disposen dʼun estat o dʼun mercat molt més potent que el nostre. Aquests mitjans han guanyat audiència i prestigi gràcies als seus professionals i directius, que han primat la competència i la qualitat del mitjà per sobre dʼaltres interessos. Si no, no s'entendria que alguns artistes i presentadors de TV3 i Catalunya Ràdio tinguin afinitats partidistes contràries a CiU, cosa que no passa en altres mitjans públics. Si això és no ser plurals, què sʼha de fer, doncs per merèixer la benevolència dels que es creuen purs?. Lʼoposició, sobretot el PSC, critica el funcionament de la Corporació quan ells han aplicat i apliquen una política dirigista en els mitjans que controlen. De les poques vegades que han felicitat TV3 per la seva “imparcialitat” va ser la nit electoral de les municipals per la intervenció tendenciosa del Sr

Francino contra CiU. Només cal comparar la imparcialitat dels mitjans veient els informatius de totes les cadenes (de TV i ràdio) i com tracten cadascun una mateixa notícia (Maragall no recorda els informatius de TVE en lʼèpoca del PSOE). Per cert, com pot ser que manant els del PP, a TVE de St. Cugat encara hi hagi una línia tan socialista?. El cert és que el PSOE sempre ha estat un especialista en dirigir i manipular les institucions públiques, i això dura molt. I per què no es fa un repàs als mitjans del PSC i els seus directius?. Què passa a la COM amb programes com el titulat “Això no toca”, on critiquen Pujol i alaben Maragall en boca dʼinfants?. I què passa a la TV de Barcelona o altres controlades pel PSC?. I als butlletins municipals d'alcaldes socialistes, que sʼobliden de reflectir la pluralitat local?. És que ningú no en vol parlar dʼaixò?. Això si, ara sʼafanyen, a voler canviar els mecanismes de direcció de la COM i de BTV per demostrar que ho fan bé. El que tenen els socialistes és una barra immensa que els permet no posar-se vermells, i amb la seva comprovada eficàcia comunicativa donar una imatge desenfocada de les coses. Així, ens distreuen del tema reclamant objectivitat, imparcialitat i virginitat en la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio; mentrestant ells es capbussen en bacanals comunicatives beneïdes per la impunitat i la fal.làcia.

LES BOMBOLLETES ESCUMOSES (24/12/1999) Un senyal clar que sʼacosta el Nadal són els anuncis de cava a la tele, sobretot els de les dues marques punteres. Uns espots ja clàssics, no tant pels anys que fa que els fan sinó perquè no canvien massa el seu format. I ja cansa una mica que empreses tant líders en el seu sector i mundialment reconegudes, no innovin més la seva promoció comercial. Uns segueixen amb la cançoneta melòdica i nostrada per motivar la sensibilitat de les llars catalanes, gairebé sempre amb un fons mediterrani i proper. I els altres, repeteixen les noietes foixanes vestides dʼalgues, or i escates i algun famós cantant, ballant i desitjant bones festes. Tots plegats sembla que competeixin per guanyar-se un lloc destacat en el museu Kitch del s.XX, a la vitrina de les millors horterades. Però aquest any n'hi ha un que guanya destacadament amb un dels anuncis més rancis (i no és de vins) que han fet des de fa molt temps. En uns escenaris encartronats i amb unes cançonetes tipus Amigos para siempre, les anònimes i ridícules bombolletes sʼesbraven fent veuetes fins que la Caballé –la gran bombolla o mare de totes les bombolles- esclata i xarbota en un xorro de veu que omple lʼespai. Els altres artistes i cantants van sortint al llarg del llarg –massa llarganunci i no són capaços dʼomplir ni mitja copa de les de la Pompadour. Acostumats a veure-hi famosos de Hollywood ara ens els porten de ben aprop, com si es tractés de començar el mil.leni avançant-se a les rebaixes. Els anuncis de cava ens recorden que les cases han de començar a perdre aviat la seva soferta identitat diària per embolcallar-se amb elements decoratius superflus i carrinclons. Perquè el Nadal té un component barroc, carregat: amb boletes lluentes, o de purpurines, penjades dʼavets que suen al costat de lʼestufa de butano; amb els pessebres que no hi caben, amb un nen Jesús més gran que el bou i la neu enfarinada damunt el desert de

Palestina. I les fartaneres a caʼls pares, i a caʼls sogres, i els sopars de feina i d'amics; i els turrons oliosos i la bocassa enganxosa. I les nadales infantils cantades per homes fets i refets; i el moble del rebedor ple de felicitacions amb desitjos obvis de gent que només teʼn recordes un cop a lʼany. I lʼhome gras, de barba blanca sense retallar, vestit com un pallasso fent-se el simpàtic (no sé si la Llei d'estrangeria preveu controlar l'accés al país d'un personatge com aquest que ja fa massa anys que va dʼil.legal enganyant nens i nenes). Ja tenim el Nadal aquí, ple de les bombolletes del cava calent de les postres, que tʼhas dʼacabar perquè no es guarda. I els grans cavistes fregant-se les mans perquè saben que un Nadal sense cava és com un Nadal sense neules, torrons, tions i caganers. Potser saben que, malgrat que canviem de segle, el Nadal és tradició i té regust a candidesa, i que la llagrimeta fàcil o el somriure il.lús acompanya molt bé la cantarella dels seus anuncis i fa joc amb les noies disfressades de bombolletes saltirones que ens conviden a immergir-nos en una espiral ressacosa fins que els Reis dʼOrient ens albirin millors temps.

EL MÓN SʼACABA? (31/12/1999) Sʼacaba el segle i el milenni, i de moment no ha passat res que faci preveure que tot seʼn vagi en orris. Ni les profecies de Nostradamus, ni la guerra nuclear, ni el feixisme, ni el comunisme, han aturat la inèrcia de la naturalitat de les coses. En el fons el que ha fet avançar el món aquests darrers mil anys ha estat lʼavorriment del dia a dia; les coses més quotidianes són les que han salvat el món davant de fets naturals, sobrenaturals o de qualsevol mobilització col.lectiva. En el fons, les grans revolucions, els grans canvis socials, les grans guerres, les epidèmies…, tot sʼacaba relativitzant al pas de les generacions. Quan algú ha arribat a pensar que el Món sʼacabava, resulta que no ha estat així i que, malgrat tot, cada dia surt el sol i gairebé mai ens toca la loteria. Cap emperador romà podia pensar que després dʼell sʼacabaria el seu món i al final es va acabar; ni els primers cristians podien creure que aquell invent tindria tant d'èxit; ni Martí lʼHumà es podia imaginar que, en morir sense descendència, als catalans ens penjarien una llufa per sempre més. Tampoc crec que els azteques o els maies es pensessin que els conquistadors els exterminarien; o que Shakespeare pensés que el “ser o no ser” faria tanta fortuna segles després. Ni tampoc el Gamper es podia imaginar que el centenari l'arribaria a presidir algú com el Núñez. Per bé o per mal, la vida continua amb diferent signe per cadascú. Els milions de jueus morts als camps de concentració no van poder veure que, malgrat tot, no serien exterminats per sempre i que arribarien a tenir un estat poderós a la terra promesa; en canvi, els indis nordamericans perdrien la seva llibertat reclosos en reserves antropològiques. Suposo que el destí de les persones i dels pobles deu estar escrit en algun lloc, i que, passi el que passi, no ho podem evitar. La relativitat del temps i dels fets fa que mai

puguem ser conscients de la nostra pròpia transcendència. Fan falta 100 o 1000 anys per veure com han anat les coses i poder endevinar cap on s'encararan en el futur. Això em fa creure que el que ens pensem que són causes perdudes també tenen un sentit de ser. Perquè la natura, per exemple, sempre acaba guanyant, i quan ens pensem que ens l'hem carregat, la vida i lʼesperança reneixen. Per això, veient com han anat les coses en els darrers deu segles, lʼúnic que ens pot passar és anar a millor. De la mateixa manera, repassant els mil anys del nostre petit país, segurament hem arribat al final del pou de les desgràcies que ens han assetjat i ara només ens queda remontar fins a la claror. Perquè, no pot ser que sempre perdem; o potser sí, i és que tenim lʼestigma dels mohicanos, dels inques, dels ianomamis o dels tibetans. De totes maneres, sigui una cosa o lʼaltra, tinc més ganes que mai de començar el nou milenni; perquè, si hem de guanyar, pot ser increible, i perquè si hem de perdre, tant per tant els ho posarem difícil. No serà per mi que mil anys de tossuderia quedin en un no-res. No sé si serà negre o verd, humà o no, però dʼaquí un milenni ha de quedar algú que pugui dir: casumlolla, aquest any tornarem a perdre la lliga!.

APAGUEU ELS LLUMS (07/01/2000) Ara que lʼefecte 2000 ha passat sense pena ni glòria potser relativitzarem més això de la revolució tecnològica. Sʼha dit en excés que aquest final de segle era lʼavantporta dʼuna època de canvis radicals que transformarien la nostra vida durant els proper segle. Potser sí que dʼaquí 100 anys no tots serem calbs i sʼhaurà descobert una fórmula infalible per aturar les al.lopècies; però, en els primers anys del nou mil.lenni, em sembla que les coses no canviaran massa. Hem abusat de la idea que un canvi de dígit al calendari representava una dinàmica nova i espectacular en les nostres vides. No nego que lʼaparició de lʼinternet o la socialització de la telefonia mòbil són elements que caracteritzen una dècada (la dels 90) en la qual lʼavenç tecnològic ha estat espectacular, però ni molt menys tant com en altres moments del segle passat (el de fa 4 dies). De fet, lʼinternet i la telefonia mòbil ens aporten una millora considerable en els hàbits comunicatius i dʼinterelació personal, però no deixen de ser un perfeccionament de dos dels grans invents del segle: el telèfon i la televisió. Un cop tens tele i telèfon, és fàcil imaginar que un dia tinguis una tele petitoneta que et permeti no només rebre informació, sinó enviar-la i que tinguis un telèfon sense fils per endur-te a buscar bolets. Però el que realment havia de ser un fet revolucionari de debò, és que els nostres avis i besàvis veiessin néixer artefactes diabòlics com el telèfon, la ràdio o la tele. Per què, com poden lʼinformàtica i la tecnologia canviar la meva vida si encara no entenc com funcionen la ràdio i el telèfon?. Encara trobo misteriós que a algú se li ocorregués enviar ones hertzianes per lʼespai per escoltar una veu. Més estrany havia de ser, doncs, per la gent que va passar de comunicar-se per carta portada en diligència a poder enviar un telegrama o fer una trucada des de la centraleta del poble. Els grans canvis del s.XX han estat més al començament del segle que al final. Fins i tot el gran pas que va suposar enviar

una persona a la lluna encara no sʼha superat amb els viatges que fan a Mart. El difícil era fer sortir una nau de la terra; enviar-la més lluny ja és secundari.

Lʼinvent de lʼescriptura o de la imprempta, i sobretot de l'electricitat, sí que va suposar revolucions tecnològiques de veritat. Hi ha avis, avui dia, nascuts a principis del segle, que van passar del carro i dels contes a la fora del foc de quan eren infants a veure els seus fills en cotxe, trucant per telèfon i escoltant la ràdio com si res. Per això sʼentén que els fills dels segle XX escrivissin llibres com “1984” o fessin pel.lícules com “2001 una odissea a lʼespai”, pensant que el ritme del final del s.IXX i la primera meitat del XX augurava un futur amb guanys o desgràcies espectaculars per la humanitat. Les revolucions francesa i industrial sí que van canviar la vida de la gent i els costums de la societat. I lʼelectricitat, el cotxe i la medecina ens han fet avançar en pocs anys el que no es va fer en segles. Però ni lʼordinador ni el telèfon mòbil han fet que deixéssim de tenir la tele a la sala dʼestar o que encenguem el llum quan es fa fosc. A partir dʼara cada cop que anunciïn canvis tecnològics espectaculars, apagaré els llums de casa i recordaré el que havia de ser viure a les fosques i sense poder veure el TN-vespre.

NO ELS PODEM DEIXAR SOLS (14/01/2000) Ja comença la campanya electoral espanyola i, com sempre, les espases s'esmolen contra el nacionalisme; evidentment, contra el català i el basc, no contra el nacionalisme espanyol. La caixa de Pandora s'ha obert amb el vent del desert de les colònies espanyoles que els queda a l'Àfrica. En aquest cas, ha estat des de Melilla, on Aznar ha recordat a les perifèries peninsulars que som una colònia com les altres i que, si té clar que defensarà a ultrança dues porcions de territori patri fora de la pell de brau, què no farà per la integritat de la Península!. Potser la visita d'Aznar a Melilla ha estat més folclòrica que res, però no deixa de tenir un missatge subliminal. El que sí passa d'escenari teatral a ser un escenari dantesc és l'aparició, gairebé eqüestre, del Ministre de defensa, Eduardo Serra, davant les forces armades i les declaracions que va fer després defensant el paper de l'exèrcit com a garant de la unitat d'Espanya. Serra va diferenciar patriotisme, "que és l'amor a la pròpia terra", de nacionalisme, "que és l'odi a la terra del veí", i va dir que "quan es fa nacionalisme perifèric tot està bé, no es pot dir res, però quan se'n fa un d'englobador sembla que es blasfemi". De fet, el ministre i jo tenim un concepte semblant del patriotisme i diferent del nacionalisme (quan es tracta de l'espanyol i del català). Ell es pot estimar la seva terra i desitjar la de l'altre com a pròpia i no passa res. Però, què passaria, si jo volgués Castella com una part indissoluble de Catalunya?. I si li digués que si no hi està d'acord és que odia els seus veïns i que l'exèrcit no deixarà que es rebel.li?. Diu també que, segons la Constitució, l'exèrcit podria actuar si hi hagués un moviment que volgués "arrebatar a Espanya una parte de su territorio". Ara entenc perquè un dels eixos recurrents del PP és que no es pot tocar la Constitució. Aznar es va referir al tema dient que propugnar “mutacions” a la Constitució, com si aquesta estigués superada, és un frau als ciutadans.

Aquesta reacció (com les que té el PSOE), és una mostra de l'immobilisme dels partits espanyols que encara no s'han adonat que els temps canvien, o que tot canvia excepte el seu concepte d'Espanya. Els que no vam poder votar la Constitució (feta en un moment històric molt específic), per què no podem canviar-la, millorar-la o actualitzar-la, sense ser acusats de fer una "mutació"?. Una Constitució que permet al ministre dir-se patriota i quedar-se tant ample perquè l'exèrcit li defensa el seu dret, mentre que a dʼaltres seʼns qüestiona. No vull ni pensar què hagués passat aquests anys, si CiU i les altres forces nacionalistes no haguéssin condicionat el govern del PP; ni vull imaginar-me què passaria si no ens necessitessin la propera legislatura. Sort que no es posen d'acord fàcilment amb el PSOE per altres raons, perquè si de defensar la Constitució i la unitat de la pàtria es tractés, no dubtarien en fer pinya. La participació dels nacionalismes "perifèrics" a la governabilitat de l'estat no és important només per l'interès de les nostres nacions, sinó perquè, per seguretat i salut democràtica, som necessaris per aturar les veleïtats imperialistes dels que continuen pensant que, pel dret de conquesta, Melilla i Catalunya són part indiscutible d'Espanya. És que, de fet, no se'ls pot deixar sols ni un moment…

LA CAIGUDA DEL GEL DIVÍ (21/01/2000)

ENTESA CATALANA DE PROGRÉS (28/01/2000) Una cosa que no entenc dels mal anomenats partits de "progrés" o d'“esquerres” és la seva suposada impunitat. Ser dʼun partit d'aquests sembla que doni una aureola de magnificència i bondat que et permeti anar pel món passant de puntetes pel damunt de les trampes de la vida. Per això aquests partits parlen dʼètica, de justícia, dʼequitat, de coherència, dʼecologia, de peatges, dʼescoles, de carrers i places, del bé i del mal, amb la tranquilitat de saber-se dipositaris de la raó i cridats a redimir la societat segrestada per les forces malignes. I ho fan sense vergonya i sentint-se màrtirs de causes justes. També es permeten decidir qui pot pactar amb qui i qui està més legitimat per fer-ho. Amb això la gent de CiU sempre hi sortim perdent. Si pactem amb el PSOE, la gent de més a la dreta ens diu que pactem amb el dimoni (i tenen raó) i, si pactem amb el PP, la gent dʼesquerra ens diu que pactem amb els ogres ( i tenen raó). La qüestió és que per entrar a Europa, per fer créixer lʼeconomia, per reduir lʼatur, per suprimir la mili, per aportar beneficis per a Catalunya, per tantes altres coses, cal que nosaltres aportem lʼestabilitat necessària. I tot això ho fem pactant amb forces espanyolistes i sucursalistes, però amb la independència de decidir-ho tot des de Catalunya i de presentarnos només en coalició amb partits nacionalistes. En aquest sentit, lʼoferta de CiU a ERC per anar junts al Senat volia sumar esforços entre els tres partits nacionalistes per defensar uns interessos comuns per a Catalunya i per aturar PP i PSOE; oi més quan ERC diu que el seu programa al Senat podia coincidir perfectament amb el de CiU. Però ERC ha preferit pactar amb el PSC i IC, en la línia de voler ser equidistants en tot allò que puguin, excepte en anar contra CiU. ERC només pensa en arrabassar una possible herència del pujolisme el 2003 i sʼoblida del que hauria de ser el seu principal interès com a nacionalistes: defensar el país i frenar el sucursalisme.

Amb el PP o el PSC (que sempre sʼha supeditat al PSOE) sʼhi pot pactar a les institucions, si això pot representar assolir objectius del propi programa o si això pot fer aturar les seves aspiracions anticatalanes, però presentar-sʼhi junts en unes eleccions, és una altra cosa més greu. Ara els votants dʼERC hauran de triar entre un espanyolista com Solé Tura o senadors catalanistes com els de CiU. ERC ja no pot ser tan dʼesquerres com IC, tan híbrid com el PSC i tan nacionalista com CiU; ara ja només són de l'Entesa Catalana de Progrés, o sigui, que ja poden fer el que vulguin perquè tindran el perdó al cel del justos.

On ha deixat ERC els referents nacionalistes? On és la seva independència? És que ho amaguen perquè els tres tenors o el diari el País no arronsin el nas?. I ara van de pulcres, immaculats, de mans netes, però no tenen manies a anar a les mateixes llistes dels que porten la llufa del Roldan, del CESID, de Filesa, de Lasa i Zabala. Ja ho dèiem, això de dir-se dʼesquerres o de progrés, els dóna una impunitat absoluta i els permet fer coses per les quals altres seríem condemnats a la foguera. Em faran reconsiderar el sentir-me d'esquerres i progressista si això vol dir estar per damunt del bé i del mal; no mʼagrada sentir-me perfecte, encara que mʼescarneixin.

LA FORÇA POSITIVA (04/02/2000) L'eslògan de CiU per a la propera campanya electoral és "La força positiva"; un lema que representa la principal caraterística de la coalició, un tret gairebé vital en l'actuació política de CiU, i també la del seu candidat. La raó principal que permet autoqualificar-se de positiu no és res més que la garantia d'una marca. Sens dubte la garantia de les polítiques aplicades per CiU, tant des de les opcions de govern com des de l'oposició, permeten demostrar el seu to positiu. És la confiança de saber que qualsevol proposta de govern de CiU sempre comporta que la seva negociació i execució es faci des d'una actitud posititiva, constructiva i no des de la confrontació, la negació o la voluntat destructiva. Aquest tarannà és el que ha permès a CiU que, malgrat no participar mai de cap govern espanyol, hagi exercit un paper clau en la governabilitat i estabilitat espanyola. En l'època de la transició, durant el govern de la UCD, en el cop d'estat, al llarg de la dura etapa absolutista del PSOE i en els seus moments de crisi, o durant la minoria del PP, l'actitud positiva de CiU ha permès a Espanya en benefici de Catalunya- sortir d'èpoques fosques, no caure en temptacions reduccionistes o involucionistes, i entrar en el marc de prosperitat, llibertat i esperança que representa Europa. Però aquesta garantia d'estabilitat, de seny, de responsabilitat, davant de les institucions no hagués estat possible només amb fet intrínsec de ser "positius", sinó per una demostrada capacitat de diàleg i negociació, pròpia del catalanisme polític des dels seus origens. Només aquesta obcecació en treure profit del joc polític sense enrocar-se en posicionaments tancats, ha permès tirar endavant un programa reformista, de governabilitat institucional i de modernització de l'Estat (posant fre al centralisme, per exemple). CiU no s'ha limitat ha fer una política conservadora en el sentit de posar pau, de mediatitzar o contemporitzar en el joc parlamentari i en els governs espanyols, sinó que ha

portat la iniciativa des d'un programa basat en propostes de progrés. Només cal recordar l'impuls de la supressió de la mili, la Llei d'estrangeria, o tantes altres polítiques socials. I per descomptat l'entrada d'Espanya al món de l'Euro. Per altra banda, CiU és la única opció que representa la idea de centralitat. CiU és el vertader centre polític davant d'un PP que, malgrat els seus esforços, segueix encorat a la dreta i un PSOE que tendeix a abandonar el centre acostant-se a IU, però alineant-se a la dreta quan és qüestió de defensar-se dels nacionalismes "perversos" de catalans i bascos. Aquest efecte moderador entre PP i PSOE, demostrat abastament per haver donat suport parlamentari als dos partits, només el pot fer una força no supeditada a cap partit espanyol i que defensa la reforma i la modernització de l'Estat en clau i visió catalana. Aquesta acció positiva de CiU ha estat representada pel grup català a Madrid, que s'ha distingit sempre per aquest tarannà positiu, efectiu, eficaç, que ara personificarà Xavier Trias encapçalant la candidatura al Congrés. Trias aporta confiança i sinceritat i una gran capacitat negociadora i de diàleg, demostrada amb les seves responsabilitats de govern a Catalunya. És un polític preparat per al pacte i el consens, però també per imposar la nostra proposta programàtica en defensa de Catalunya, des de la sensibilitat social d'un discurs progressista. Aquesta manera de ser positius i la garantia que ens dóna el bagatge de la nostra acció serà, ara més que mai, essencial per encarar una legislatura en la que ens hi juguem el nostre futur. Ja hem consolidat la democràcia espanyola i l'hem incorporat a Europa, amb una economia moderna i polítiques socials de progrés. Ara és l'hora que Catalunya faci un salt endavant; i això només ho pot facilitar la força positiva de CiU.

L'ESPANYA QUE ENTENEM (11/02/2000) Aquesta setmana s'ha presentat l'eslògan del PSC per aquesta campanya electoral: “LʼEspanya que entén Catalunya”. D'entrada a ERC no els deu haver agradat massa que el seu soci de coalició al Senat deixi tant clar que la seva prioritat és Espanya i no Catalunya. Però el significatiu del cas és que el primer eslògan que el PSC fa per separat del PSOE, demostra que depenen més de com es veuen les coses des dʼEspanya que no des de Catalunya. Segurament aquest subconscient espanyol del PSC és el que els fa plantejar el federalisme com a model "català" per exportar a l'Estat Espanyol. Sigui com sigui és una evidència més de la seva supeditació al PSOE, tant pel que fa al model polític que volen, com en reconèixer que el seu líder és Almunia i no Serra. Un líder del PSOE que no s'amaga, al cartell, de sortir amb una corbata amb motius taurins. Potser aquesta és la Catalunya que entén l'Espanya dels socialistes. El que sí sʼamaga és en Serra, que deixa que a les tanques de pre-campanya del PSC surti l'Almunia com a candidat i no ell. És evident que la manca de renovació del PSC (Serra, Borrell) fa prioritari, fins i tot, que sigui un exministre de lʼèpoca de la LOAPA (Almunia), el que sigui la cara de cartell del PSC. El que no sé és com s'ho farà en Serra per fer valdre la seva voluntat de combatre els seus companys del PSOE que sʼoposin a pactar amb els nacionalistes, tal com deia a la premsa aquesta setmana. Sobretot, tenint en compte que sempre ha estat ell mateix el primer a resistir-se a dependre de CiU. Després dʼenfrontar-se amb les seves pròpies contradiccions, amb el primer amb qui sʼhaurà dʼenfrontar serà amb el seu número dos, Josep Borrell. L'altra debat que hauran de tenir és com fan compatible la seva proposta electoral a Catalunya (amb ERC i IC) amb els acords del PSOE amb IU quan encara ens ressonen les paraules de Solé Tura al seu llibre “Nacionalidades y nacionalismos en España”, del 1985: “Lo que hace difícil o imposible la unidad

de socialistas y comunistas con los nacionalismos de izquierda es la divergencia fundamental en la cuestión del modelo político. Aceptar el independentismo es rechazar el modelo político de la Constitución”… Com pensa compatibilitzar ERC la seva presència conjunta al Senat amb el PSC amb aquests plantejaments?.

Per la seva banda, Almunia reconeix que els nacionalistes han moderat el programa ocult del PP, fet que justifica el paper decisiu de CiU. El que hauria de tenir clar és que CiU tornarà a ser necessària, després del 12 de març, per moderar el programa ocult ja sigui del PP o del PSOE, perquè la garantia dels programes "oberts" d'ambdós partits, pel que fa als interessos de Catalunya, no deixa que estiguem tranquils ni amb els uns ni amb els altres. Mentrestant, Piqué diu que el PP ha de “ningunear” a CiU. De fet, també estem acostumats a que l´Espanya del PP vulgui ignorar Catalunya. De tota manera, tots sabem que el 13 de març, sigui al PSOE o al PP, els faltarà temps per venir a trucar la nostra porta, si ens necessiten. Llavors serà el moment de parlar de programes i de sensibilitats i de menyspreus i veure com s'entén Espanya.

ON ÉS WALLI? (18/02/2000) A una setmana de la campanya electoral continua el joc de despropòsits, contradiccions i disbarats per part de la majoria de les forces polítiques, especialment el PSOE i el PP. Una cosa de les que s'han dit que ha tingut una conseqüència lògica és la voluntat explícita del Sr. Piqué de "ningunear" CiU. Immediatament, des de TVE, es va fer cas del candidat català del PP: CiU no apareix ni per casualitat (0 minuts) als informatius de TVE durant tot un cap de setmana. No és que faci gràcia sortir al NODO del PP, però posats a pagar una tele pública, és un insult i un tic antidemocràtic no tenir en compte una força política de la importància de CiU, encara que només es presenti a Catalunya. De fet, no només els mitjans controlats pel PP volen ignorar-nos durant la campanya, sinó que altres mitjans sembla que hagin fet costat a la voluntat del sr. Piqué. Potser per això a Xavier Trias li està agafant el complexe de Walli (el personatge que s'ha de buscar enmig de molta gent). Segur que per molt que l'hagin camuflat, després del dia 12, el trobaran de seguida, tant els del PP com els del PSOE. Aquesta deu ser la consigna que li han donat a Piqué des de Madrid: "los catalanes como si no estuvieran". Del que no s'adona Piqué és que no decideix res, i que l'autonomia del PP català és zero. No només fan la llista i la campanya des de Madrid, sinó que no els deixen fer ni el seu propi programa. Serà perquè no els interessa Catalunya. Per això, des de la seva visió excloent i centralista, marginen els partits nacionalistes dels mitjans públics. Una notícia sorprenent d'aquesta setmana és la intenció del PSC de limitar el poder de Serra i Maragall de cara al proper congrés del partit. Això significa que els "capitans" tornen a la brega. I també vol dir que el PSC ha presentat, a les dues darreres eleccions, dos caps de llista que estan lligats de mans i peus, a

banda que no representen cap renovació a les files del PSC, després de més de 20 anys al capdavant del partit. També sembla que el PSC vol estendre les primàries a tots els càrrecs; si ho haguessin fet a Catalunya, ens hauríem de preguntar si ara el candidat no seria el Borrell, seguit del Martínez Fraile. Una altra incongruència dels socialistes són les declaracions del Maragall dient que el PSC està míllor que mai amb el PSOE i l'anunci a tota pàgina del diumenge passat amb la cara de'n Maragall dient que ara convé Almúnia perquè entén Catalunya. L'endemà havia de sortir donant explicacions que el candidat del PSOE s'havia equivocat quan posava en dubte la política lingüística de la Generalitat. I Serra assegura que a Catalunya no hi ha conflicte per raons de llengua i promet convèncer d'això Almúnia en 5 minuts. Es veu que en 25 anys no han tingut temps per parlar-ne, ni quan els dos eren ministres. Segurament estaven massa ocupats fent la LOAPA… Aquest doble llenguatge dels socialistes es trasllada també al camp dels empresaris, als quals els diu una cosa ben diferent de la que diu a Izquierda Unida. Per cert, els sopars del PSC-PSOE han passat de 100.000 a 7.000 pta.; deu ser perquè

EL LLIBRE VELL (03/03/2000) Un dels fets més apassionants de la vida és poder mirar enrera. Les experiències viscudes, siguin físiques o psíquiques, emocionals o racionals, conformen un pòsit de coneixement que dóna sentit a l'existència personal i fan del passat una part indestriable del present, amb tot allò que anem incorporant al nostre bagatge. Bàsicament, la memòria col.lectiva ha estat transmesa per tradició oral; però la història de la humanitat ha tingut en el llibre un vehicle excepcional de transmissió a través de les generacions. Els llibres han permès fixar per a la posteritat tot el coneixement humà. Sobretot quan, a partir de la imprempta, es desenvolupa un mitjà revolucionari que n'accelera el procés. Potser per això, els llibres vells tenen l'encant del moble que ha vist passar generacions, o el d'una obra d'art que es revaloritza amb el temps; però, a més, tenen la particularitat de condensar en el seu interior tota la saviesa o l'enginy de persones que han viscut amb la intensitat suficient com per deixar testimoni del seu pas entre nosaltres. Els llibres vells poden ser valuosos, rars, únics, tant pel seu contingut com pel seu cos, l'enquadernació, els gravats, o els detalls que els conformen. Però hi ha un fet que els fa atractius per sobre de tot: la seva pròpia història, la seva vida, el seu viatge a través dels temps. Per quines llibreries, biblioteques o prestages han passat?. Quins altres llibres han tingut de costat durant anys, dècades o segles?. Quantes mans els han obert i han acariciat el seu llom i els seus fulls?. Quants ulls s'han fixat en cadascuna de les seves paraules?. Cada vegada que tenim un llibre vell a les mans es comporta com el bon vi que ha passat anys en un celler: en obrir-lo, els diversos aromes i sensacions que conté ens sadollen el paladar del cervell. Només cal ser conscient que, com el vi, ha sortit del coneixement i de l'art de persones que s'esmercen en enriquir l'experiència i les sensacions dels altres.

Quan en tinc un al davant no puc evitar deixar-me transportar en una mena de memòria personal, i alhora col.lectiva, a través de totes les mans que l'han obert primer. Els antics posseïdors van tenir el mateix impuls que jo dècades o segles abans a deixar-se endur per la seva pell i les seves pàgines. Com he desitjat saber qui eren, què feien, què pensaven, on eren aquells que els van fruir i guardar com un tresor perquè arribessin fins a mi!. Ara, descansen enmig d'una filera de volums veient passar el nostre temps fugisser, testimonis de la fragilitat de la nostra existència. Ells, però, tornaran a sentir l'emoció damunt seu de dits que encara no hi són i d'ulls que encara no s'han obert. Ves a saber on seran en el futur, ara que els llibres es poden comprar per internet i viatgen distàncies que mai no s'haguessin pogut imaginar. Avui, passar dels prestatges d'un llibreter antiquari de Philadelphia a la modesta biblioteca casolana de qualsevol petit bibliòfil català, és només qüestió d'una línia telefònica, d'un ordinador i d'una tarja de crèdit. De fet, consola veure com les telecomunicacions, que amenacen amb substituir el llibre com a mitjà de transmissió del coneixement, puguin facilitar l'intercanvi de tanta història, de tant d'art, de tanta saviesa com la que es troba en els llibres antics.

PLOU SOBRE MULLAT (11/03/2000) Espero que quan es publiqui aquest article no hagi plogut més sobre Moçambic, però sembla que les desgràcies no s'acaben amb les inundacions de la setmana passada. A part de les noves riuades que poden estar succeint en aquest mateix moment, les xacres de la malària, el còlera o la fam planen damunt dels camps i les poblacions anegades. El mar d'aigua terrosa no fa res més que tapar un fons de pobresa i subdesenvolupament. Moçambic ha estat un dels països més miserables del Món en les darreres dues dècades, sobretot, després de la descolonització portuguesa. I ara, quan feia poc que s'havia acabat una congruenta guerra civil que havia sotmès el país en un bany de sang i començava a aixecar el cap en un sorprenent ressorgiment, l'esperança s'ha enfonsat en el fang. Sempre plou sobre mullat. Són els països més pobres els que pateixen més fenòmens naturals devastadors i els que viuen en permanent estat de conflicte social. Segurament hi té a veure una certa predestinació d'estar situats en aquelles parts del planeta que ningú volia i a les quals van estar relegats els més dèbils. Les fèrtils praderies europees o l'amorosit clima mediterrani van ser dominats per les civilitzacions més fortes. A més, aquestes zones del tercer món han estat sotmeses a un colonialisme davastador i explotador que els ha anul.lat econòmicament i mutil.lat com a societats cohesionades. Un dels efectes més durs d'aquesta dependència de les metròpolis colonials i comercials és la creació d'un deute extern que els ha impedit sortir del subdesenvolupament. A més, els règims no democràtics de molts d'aquests països i la manca d'una administració eficient, han fet caure aquesta dependència econòmica en un forat negre. Per això, cal condonar el deute extern dels països més pobres a canvi d'inversions en programes de lluita contra la pobresa i a favor del desenvolupament, del progrés social i del medi

ambient. Només des de la solidaritat internacional i la prevenció es pot evitar caure en la compassió inútil. No hauríem d'esperar a veure per la tele gent penjada dels arbres per poder canalitzar un ajut desesperat a través d'uns canals d'emergència que arriben tard i malament. Ens hauríem de preguntar per què no hi ha una sola ONG que canalitzi totes les ajudes per als països necessitats, com un exèrcit internacional que estigués en constant alerta per quan passin desgràcies. Per què cada vegada que veiem gent patint hem de dubtar a qui donem quatre duros per a no res?. No es pot jugar amb el xantatge emocional constant de sentir-te insolidari si no ingresses algun diner per a alguna ONG. Hi hauria d'haver un fons mundial per al desenvolupament que es fornís de les plusvàlues del països rics i dels nostres impostos. És preferible pagar un fixe de diners a l'any per aquestes causes que haver-se de sentir interpel.lat cada vegada que el TN anuncia una inundació, una guerra o una epidèmia. Si no, no sortirem de la cruel paradoxa de veure que no hem avançat massa des que els primers homínids van baixar dels arbres; ara ens hi hem d'enfilar per salvar la vida, esperant màquines voladores que no arriben a temps.

DESPRÉS DE LA VENTADA (14/03/2000) Mentre que els partits nacionalistes han aguantat la ventada d'Aznar, el PSOE ha donat la majoria absoluta al PP. A Catalunya, concretament, CiU només ha cedit un diputat al PP a Girona per pocs vots i ha mantingut els que tenia a les altres circumscripcions. En tot cas, el gran vencedor de la nit electoral a Catalunya és CiU, donades les catastròfiques previsons que ens feien els altres partits per culpa del nostre suport al PP durant aquests anys. S'ha demostrat que CiU ha treballat en positiu i això els electors ho valoren. A Catalunya, de totes maneres, a 4 de cada 5 electors no els inspira confiança el PP. Això vol dir que, com en tantes coses, el nostre país és diferent. Veient el mapa electoral d'Espanya, en colors, sembla com si Catalunya fos un estat independent que no hagués participat a les eleccions. Aquesta és la millor victòria per sobre dels resultats dels partits: el fet diferencial dels catalans es manté malgrat les onades espanyoles. Per això, el PP ha d'entendre que contra Catalunya no es pot governar. Evidentment hem perdut la capacitat de ser decisius en les polítiques que es decideixen a Madrid, però no hem perdut la nostra capacitat d'influència. La tradicional actitud del grup català a Madrid ha comportat els seus fruits negociadors, fins i tot durant l'asfixiant majoria absoluta del PSOE. Al PP no li ha perjudicat la col.laboració amb els nacionalistes catalans malgrat necessitar-nos a la força. Ara li pot convenir no actuar massa sense el suport dels catalans; com a nosaltres ens convé negociar amb ells un nou sistema de finançament que no ens discrimini. Sens dubte, tot això comporta un replantejament de l'estratègia interna de CiU i de la governabilitat al Parlament català. La majoria absoluta del PP obliga a buscar majories parlamentàries per enfortir el paper institucional de Catalunya a l'hora de defensar elements fonamentals del nostre autogovern. D'aquí que ERC hagi de reflexionar sobre la seva actitud envers CiU, sobretot després del

fracàs de l'Entesa al Senat amb el PSC. ERC té a les seves mans, des de fa temps, l'opció de triar entre una majoria nacionalista de progrés o entre una minoria socialista de progrés. Una és només nacional, l'altra és sucursalista. Per altra banda CiU, i especialment CDC, un cop alliberada de compromisos a Madrid ha d'afrontar la propera etapa política redefinint-se en tres nivells. Primer, en el marc dels congressos dels dos partits de la coalició, sobre la futura composició de l'espai nacionalista central a Catalunya. En segon lloc, accelerar la renovació interna de CDC -tot i ser el partit català que més s'ha renovat-. Però, més que un canvi de persones, CDC ha d'afrontar una profunda reflexió dels seus supòsits nacionals i socials i ha de liderar una regeneració política i ètica que sigui capdavantera en el discurs dels partits. El nacionalisme identitari i personalista de CDC ha de retornar als plantejaments més sobiranistes i emfasitzar les polítiques destinades a la majoria social. CDC és l'expressió més genuïna del nostre país, només cal expressar-la més desacomplexadament i defugir la mediocritat contemporitzadora dels que perden de vista que el nostre objectiu és transformar la realitat. No per anar-hi en contra, sinó per millorar-la, col.lectivament i individualment. El nostre objectiu és fer més feliç la gent i recuperar la dignitat d'un poble lliure.

DE PEL·LÍCULA (24/03/2000) Per fi a Manresa tenim una oferta de cinema com altres ciutats mitjanes de Catalunya. Fins fa poc, encara era millor anar a Vic per poder veure la majoria de les pel.lícules d'estrena. Tampoc és que ara la programació sigui excel.lent, però almenys hi ha molta oferta i sempre se'n troba alguna que faci el pes. El que encara continua essent un greuge, però, és la quantitat de pel.lícules en català que es pot trobar: una misèria. Esperem que cada cop més es pugui anar ampliant el número de sales en les que es pugui sentir el català. El que ja no sé de què depèn és la sensibilitat de les empreses que alimenten els clients que van al multicinemes. En aquest nou espai lúdic que s'ha creat hi tenen un lloc preeminent els locals que ofereixen menjar ràpid. El que ja no ofereixen és un servei catalanitzat a les seves cartes i retolació. El Pan's & Company per exemple, retola gairebé tota la seva cartelleria en dos idiomes, quan seria lògic que, per la composició sociològica i de coneixement de la llengua al Bages, en català n'hi hagués prou. Encara estem en aquella situació absurda d'aplicar un bilingüisme malentès. Si gairebé el total de la població entén el català, per què no fer un gest cap a la llengua més dèbil i obviar les traduccions inútils?. Destaca, també, l'ús lingüístic del local Kurz gut. En aquest establiment se serveix menjar típic alemany: salsitxes, cerveses… Però totes les cartes i la retolació del local, a les pissarres on escriuen els plats, arreu, tot és en castellà. Potser és que aquesta cadena utilitza paràmetres estatals a l'hora d'implantarse als països i tan els fa conèixer la particularitat del lloc on volen fer negoci. Segurament si s'instal.lessin a Eslovènia o Lituània ho farien en els seus respectius idiomes, encara que siguin minoritaris a Europa. De totes maneres, la responsabilitat hauria de ser dels encarregats de cada lloc perquè són els que haurien de conèixer quina realitat lingüística hi ha a cada lloc i fer-ho saber

als empresaris. I a Manresa, el català és perfectament intel.ligible per a tothom, sobretot per demanar butifarres i cerveses. Mentrestant, si no vas al cinema et pots quedar a casa a veure la tele. I si mires els programes de més audiència de TV3 et trobaràs amb el mateix cas. A La Cosa Nostra, per exemple, ja han optat pel bilingüisme. Les entrevistes són majoritàriament a personatges populars espanyols i, encara que entenguin el català, l'idioma vehicular és el castellà. Fins i tot en els monòlegs del presentador es barregen els dos idiomes. Tot això no fa res més que convertir el bilingüisme en diglòssia i acaba fent més patent la superioritat del castellà per sobre del català. Al final acabes pensant que no valen les raons objectives per fer entendre que cal defensar una llengua minoritària al seu país d'origen. L'únic que val és la sensibilitat i la voluntat de les persones: de les que han de vendre entrepans, de les que produeixen pel.lícules o de les que presenten programes de tele. El cas és que no deixarien de vendre menys per tenir un gest com aquest i alguns pagaríem més a gust. I després els diplomàtics dels EUA encara fan els informes que fan. Haurien d'anar més al cinema i no voler fer ells pel.lícules de por…

TODO SOBRE MI PATRIA (31/03/2000) Envejo els espanyols que es poden sentir orgullosos de tenir un Òscar més a les vitrines del seu patriotisme. Sens dubte Almodóvar ha tornat a donar instants d'efímera, però contundent, glòria a l'heroïsme hispànic i ha emocionat els cors joiosos dels patriotes irreductibles. Les seves contínues apel.lacions al fet diferencial de la identitat i cultura espanyoles han marcat de forma delirant i obsessiva la seva intervenció en recollir la seva merescuda estatueta. Almodóvar és pot permetre el luxe de ser un patriota davant de tot el món i que això no li sigui retret ni censurat per ningú. Fins i tot, fent el ridícul es pot ser considerat un digne representant dels elements identificadors de la pàtria. I ho fa amb una pel.lícula que passa a Barcelona (excel.lent, com totes les seves). L'apel.lació al casticisme i al devotisme -encara que sigui de forma irreverent o cínica- no són res més que uns estereotips massa suats per demostrar que s'és modern justament per enfotre-se'n del que se suposa que és antiquat i carrincló. És el mateix que vestir-se de retro, portar pantalons de pota d'elefant o fer de l'horterada un esnobisme. I això Almodóvar s'ho pot permetre perquè va ser el protagonista de la movida madrileña i això dóna un pedigree que et permet ser escatològic, irreverent o kitch i ser considerat un geni il.luminat. És semblant al que passa amb Boadella amb el "pet, caca, cul". Riure's de la religió, les tradicions, del sexe o de qualsevol tabú passa com a genialment irreverent quan és la manera més fàcil de fer riure. Els nens també diuen renecs, obscenitats, irreverències i també els fa gràcia. De petit el director dels Joglars deuria dir "collons" davant els seus companys per fer-se el graciós i el valent. Segur que Boadella troba ocurrent Almodóvar perquè ha trencat motllos -encara que siguin els americans-. Però, què hagués passat si Bigas Luna - un excel.lent director català-, hagués recollit l'Òscar saludant els seus compatriotes catalans, donant les gràcies a la mare de Déu de l'Empenta, a la

de Núria, a la de Montserrat i hagués proclamat que Catalunya és diferent perquè beu en porró i té una cultura pròpia?. Segur que Boadella diria que és una mostra del Pujolisme més tronat i els espanyols ho haguessin titllat de terrorisme escènic provincià. En canvi, ningú ho hagués trobat graciós, original, trencador. L'acte d'Almodóvar seria d'autoestima i orgull patri i el de Bigas seria tancat, excloent, tribal i fora de mesura. De fet, el director manxeg va fer el mateix que Verdaguer el segle passat sortint en barretina als Jocs Florals. Em sembla que hem de començar a desacomplexar-nos d'una vegada i no practicar l'autoodi nostrat que ens impulsa a ser tant crítics de nosaltres mateixos que arribem a trobar excel.lent allò de fora que aquí condemnaríem. Per això cal felicitar Xavier Rubert de Ventós que diu sense embuts que no creu en Espanya i que el més sensat és plantejar-nos la independència. La llàstima és que no sigui actor de cinema o director per pujar a l'escenari i dir-ho davant del món sense por a ser ridiculitzat o ignorat. Hem de pensar a fomentar bons actors i directors, però que no tinguin vergonya de ser i dir-se només catalans; perquè els tennistes, els cantants d'òpera, o els futbolistes d'èxit internacional se n'obliden massa sovint quan són a dalt de tot. Després passa el que passa i Montjuïc s'omple de banderes espanyoles per un partit de futbol.

EXILI (14/04/2000) La setmana passada es va celebrar a Barcelona una trobada dels casals catalans de tot el Món. Els Casals aixopluguen i mantenen la identitat catalana dels 90.000 emigrants catalans a un centenar d'estats del món. És evident que la gran majoria hi són per qüestions professionals, però encara en queden bastants forçats per l'exili polític o per la misèria de la postguerra civil. En tot cas, són gent que no van marxar del seu país per voluntat pròpia sinó empesos per circumstàncies deplorables. De ben segur que ara, a Mèxic, l'Argentina, o a França, en aquests casals hi conviuen persones marcades per l'infortuni d'un passat ja massa llunyà amb compatriotes que vénen d'un país obert, ric, i més o menys lliure. Tot el contrari de la Catalunya que ells van deixar enrera. Sempre he intentat posar-me a la pell d'un exilat, i en especial en la dels catalans de la Guerra civil. En primer lloc, has de marxar perquè has perdut, i has perdut el que més t'estimaves, i després, perquè no saps quan ho tornaràs a veure ni en quina situació ho trobaràs, si pots tornar. Havia de ser desesperant travessar fronteres incertes cap a destins ignots. Què deuria passar pel cap d'aquells infortunats a l'hora de pujar a un vaixell que anava més enllà de l'horitzó de les platges conegudes, o en els camps de refugiats francesos, preludi d'una nova guerra?. De vegades penso que no tenien prou consciència del que els estava passant, i només deurien tenir un núvol al cap i un tel al cor i alguna melodia d'infantesa o algun himne exaltant que els recorria el pensament. Qualsevol cosa que els fes renéixer sang a les venes i força a les cames per emprendre un camí d'atzavares potser sense retorn. I després, anys i anys veient, de lluny, de més enllà dels entorns sabuts, com s'esvaïa l'esperança, com queien els somnis construïts maó a maó i s'aixecaven parets de formigó enmig dels espais de llibertat que s'havien deixat enrera. I l'enyor de les veus, dels ulls, de les pells que s'havien conegut i

perdut. El record de la llar, de la plaça, de l'olor a sofregit a les escales i d'un paisatge assaborit amb les mans, el paladar, l'olfacte, els polses. Tot retingut en milers de fotografies etèrees al més profund del cervell, en aquell racó que només l'emoció sap trobar per tornar a reviure la raó de la pròpia l'existència. Una vida d'enyorança i record, d'arrels antigues i arrels noves. D'arrencament de socarrel, de transplantament forçat, de collita perduda, de fruits nous. Gent que viu per un no-viure, gent que viu havent mort, gent que encara esperen una vida que els va fugir dels dits. Encara n'hi ha que no han tornat mai més a la pàtria que van deixar, masses que no la van veure mai més, molts que hi han pogut tornar però massa tard per refer el fil desfilat, i alguns que hi han volgut morir per retrobar part del somni del que van ser despertats. Em pregunto què han degut sentir quan, en un país estrany i llunyà, després de tant de temps, han escoltat de nou la mateixa melodia que els corria pel cap en travessar la frontera -una cançó de bressol o un himne-, com una ventada de records i angoixes, però també com una alenada d'aire fresc per a l'esperança. L'esperança de tornar a ser infant per tenir futur, o soldat per a lluitar de nou.

VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD (28/04/2000) Aquest cap de setmana se celebra a Solsona la 5ª Trobada nacionalista dels Països Catalans, organitzada per Convergència i que aplega els partits nacionalistes dels nostres territoris que mantenen des de ja fa anys una estreta relació en molts camps de l'acció política. Per les Illes, hi participa el PSMEntesa Nacionalista, pel País Valencià, El Bloc Nacionalista Valencià, i per la Catalunya Nord, Unitat Catalana. Amb els valencians i balears ens hem presentat conjuntament en les dues darreres eleccions europees. Durant els darrers cinc anys, aquestes trobades han servit per reflexionar sobre les moltes coses que tenim en comú la gent dels nostres països. La iniciativa, sorgida de CDC, va sortir de la voluntat de contribuir a l'enfortiment de la col.laboració política i cultural entre tots els Països Catalans, perquè compartim història, llengua i cultura i, també, perquè avui tenim uns objectius econòmics i uns interessos comuns a defensar. Avui, aquesta relació i col.laboració es fa més necessària que mai davant de la mundialització i homogeneïtzació que condicionen la nostra evolució social, cultural, econòmica i política com a nació. Els nacionalistes, tenim com a objectiu fonamental aconseguir que els nostres pobles sàpiguen trobar-se a si mateixos en el context del món sense perdre la seva personalitat i la seva capacitat d'ésser capaços de pensar per si mateixos en aquest nou escenari. Però, malgrat que el nostre pensament vagi més enllà de les fronteres establertes i volguem transcendir el nostre espai vital per incorporar-nos a la dinàmica dels altres pobles lliures del món, no podem deixar de constatar que, encara avui, el principal fre a les nostres aspiracions continua sent la nostra pròpia comunitat. No és casual que els problemes els tinguem amb l'ús del

català a la Universitat Rovira i Virgili o en la prohibició d'un concert a la Plaça de bous de València la setmana que ve, o amb l'exèrcit desfilant a Barcelona. Mentrestant, en Josep Benet rep la medalla d'or de la Generalitat per la seva trajectòria en la defensa dels drets nacionals de Catalunya, especialment durant els durs anys de lluita antifranquista. És paradoxal que als 80 anys, Benet encara no pugui jubilar-se amb la tranquilitat d'haver deixat les coses més o menys resoltes. Com ell mateix reconeix, ha reaparegut un esperit anticatalà, més que anticatalanista, que li recorda moments de plena dictadura, encara que ara siguin més subtils. Per això es lamenta que després de 20 anys d'autonomia i democràcia això no s'hagi superat. Benet considera que hi ha qui de la provocació n'ha fet gairebé una professió i que els grans mitjans de comunicació depenents de Madrid tenen tots la mateixa actitud envers Catalunya. Sens dubte, aquests darrers anys hem pogut consolidar allò pel qual Benet es va prometre dedicar la seva vida després de perdre la guerra: recuperar la democràcia i l'autonomia. Això vol dir que si no se sent satisfet és perquè ni amb una cosa ni amb l'altra n'hi ha prou per superar la pressió constant que patim. Potser per això ens caldrà, a les noves generacions, satisfer l'esforç de tota una vida amb objectius més ambiciosos.

EL GERMÀ GRAN (05/05/2000) Si volien que en parléssim ho han aconseguit. I si volien que ens ho miréssim també. I no val a fer trampa. Jo m'he mirat el "Gran hermano" i em sembla que l'aniré seguint, encara que sigui per referències. No es pot negar que si del que es tractava era de promocionar una cadena de televisió ho han fet. Suposo que s'arriba a un moment en que la lluita pels índexs d'audiència obliga a provar totes les fórmules innovadores per trencar esquemes i fidelitats televisives. De fet, en els darrers temps mirar la TV s'ha convertit en un dels exercicis més avorrits que es podien fer en la intimitat familiar. Sembla que, com més cadenes i oferta hi ha al mercat, més vulgaritat es destil.la a la pantalla i més es repeteixen les pel.lícules de rebaixes (n'hi ha algunes que s'han vist més que els episodis de Verano Azul o els de Mr. Bean). De fet, els únics reductes d'intel.ligència visual i auditiva se circumscriuen al Malalts de Tele i a La Cosa Nostra, que ben aviat ja seran clàssics que caldrà revisar. Sigui com sigui, el Gran Hermano enganxa. Sobretot perquè és un exercici esplèndid d'anàlisi sociològica, psicològica i antropològica de fins on poden arribar els éssers humans. A més, ens dóna l'oportunitat de tenir temes frescos per parlar a l'ascensor o per substiutir les desgraciades converses barcelonistes. Fins i tot als matrimonis que miren avorrits la tele sense dir-se paraula, el programa de la Milà els desperta l'interès per recuperar la conversa, la tertúlia, la confrontació d'opinions i el partidisme. Un cop es passa de la sorpresa i la perplexitat sobre el funcionament i els objectius del programa, cada cop s'entra més a analitzar al detall cada cosa. Abans que res, és evident que els han triat, perquè representen cadascú alguna cosa (el que fa angúnia és pensar com deurien ser els altres 7000 aspirants que van quedar descartats) i també es constata que el vocabulari

mitjà dels participants no és, precisament, de Jocs florals. Una altra observació és que no hi ha cap catalanoparlant ni resident a Catalunya. Això facilita que es pugui veure el programa com una introspecció a les mentalitats i al tarannà de la joventut espanyola sense sentir-s'hi representat. És com si espiéssim els nostres veïns des d'un forat de la paret; així, la vergonya és aliena i no te la fas teva. Suposo, però, que per molts espanyols les càmeres indiscretes no són res més que un mirall, i que justament el que enganxa del programa no és el voyeurisme obsessiu cap els altres sinó cap a un mateix. Tothom s'imagina què faria en el seu cas i què en pensarien els coneguts. Esgarrifa pensar que els amics, la família, els veïns, veuen i senten coses i reaccions que mai haguessin sospitat de tu. Només pensar a passejar pel Born un dissabte a la tarda, després que t'hagin eliminat del concurs, és un malson del qual em sembla que no podria despertat mai més. El sentit del ridícul ha traspassat els seus límits i hi ha gent que està disposada a tot per ser protagonista. No crec tant que sigui pels 20 milions de premi, sinó per l'egolatria que suposa ser el blanc dels odis o dels amors de milions de desconeguts que opinen sobre les teves misèries i vergonyes i decideixen si ets digne d'arribar al final. El germà gran sempre decideix per nosaltres…

QUI SERÀ A PARÍS? (12/05/2000) Si volíem un espectacle propi i comparable al "Gran Hermano" ja el tenim: el Barça i les seves circumstàncies. Cent mil persones al camp i molts milers per la TV miren durant 90 minuts les vergonyes d'11 jugadors que mostren les seves misèries personals i el "mal rollo" col.lectiu. Al marge, el Van Gaal, com la Milà, miren de justificar les bestieses que fan i hi donen un to analític, científic, a uns fets que no són res més que la decadència humana en un cas i l'esportiva en l'altre. La diferència entre els dos programes és que al "Gran Hermano" el millor guanya 20 milions, i al Barça, el pitjor en guanya molts més. Amb el que sí s'assemblen molt els dos programes és que hi són molt presents els renecs, les males llets, i el morbo per veure qui eliminen. En el cas del Barça, però, es perd interès perquè el més previsible, darrerament, és que sigui l'equip blaugrana qui hagi de deixar la competició. Tot plegat fa que comencem a avorrir el Barça i el futbol. Ara ja no pateixo si arribo tard per veure el partit, ni em mossego les ungles, ni m'importa mirar-lo de reüll mentre llegeixo qualsevol cosa. Fins i tot, puc sopar mentre fan el partit sense por a patir un col.lapse. Des de fa temps, l'únic interès que tinc pel futbol és que perdi el Madrid. Per això potser el millor ha estat no passar a la final, perquè si arribem a perdre amb el Madrid, mai més de la vida aixequem el cap. Ara queda l'esperança de veure com el València es revenja de la nostra impotència i ens dóna una alegria, només una, si us plau. Queda el dubte de saber què hi haurà més a París, si estanqueres amb la gallina o constitucionals pelades, estelades, blaveres o quatre barres. No sé si podem dir que és una final Espanya-Països Catalans. Fa por dir-ho, perquè el Zaplana i companyia són capaços de, per anar-nos a la contra, deixar-se guanyar pel partit del Presidente del Gobierno. Per què, és clar, uns països no reconeguts a la constitució no poden enfrontar-se al representant de les

essències pàtries. Només faltaria que aquests imperialites catalans amb les hosts valencianes i mallorquines fossin la llavor que sembrés l'odi, la violència i el terrorirme als carrers de l'antiga Corona d'Aragó. Que no passés el que ens alerta Font de Mora (portaveu del PP a les Corts valencianes) " Arana s'inventa l'ikurriña i no sé quin sistema polític, i uns anys després, ha caigut gent assassinada pels carrers d'Euskadi". Tanta lucidesa i equanimitat em deixa perplexe. L'objectivitat, la sensibilitat cap a la diversitat, el pluralisme i la llibertat individual i col.lectiva són amarades de demagògia, odi, falsedat i rencor. Cap a Euskadi, cap a Catalunya, València, els Països catalans, o de parla catalana, o els nostres territoris, o l'antiga Corona d'Aragó, o els nostres pobles, o…digues-li com vulguis, contra tot el que no sigui una Espanya única, gran i opressora. Ja no tenim el Barça per defensar els nostres colors davant tanta irresponsabilitat i incomprensió. No el tindrem a París, a la final de Lliga de campions, però tampoc el tenim com a ensenya. Ja no sembla més que un club, i no sembla que als seus responsables, començant pel Nuñez, els importi massa saber que aquests colors porten molta sang, suor i llàgrimes. Massa.

ELS FETS DEL PALAU (19/05/2000) A l'inici dels anys seixanta, el règim franquista inicià una operació de maquillatge que pretenia acostar-se a Catalunya. El maig de 1960, Franco vingué a Barcelona. El 19 de maig se celebrava un acte en motiu del centenari del naixement de Joan Maragall. L'Orfeó Català, organitzador de l'acte, veié com en l'últim moment fou prohibit el "Cant de la Senyera". El Palau, ple de gom a gom i amb diversos ministres del govern presents, veié com un grup de joves començà, des de les butaques del públic, a cantar la cançó prohibida. La policia secreta féu detencions, tortures i empresonaments que culminaren en un consell de guerra a alguns detinguts. Una campanya de solidaritat (pintades a les carreteres, segells, adhesius, noms escrits a monedes i a bitllets) amb aquells joves s'extengué ràpidament per ample capes de la societat catalana i un nom començà a popularitzar-se. El nom de Jordi Pujol. La "Comissió Cívica del 40è aniversari dels Fets del Palau" ha volgut commemorar aquells fets amb la reedició del llibre de Joan Crexells "Els Fets del Palau" i amb un acte demà dissabte al mateix Palau de la Música Catalana. Aquesta celebració fa present a la societat catalana d'avui el valor del compromís amb el País d'una generació que, ara fa 40 anys, féu de la recuperació de la democràcia i de les lllibertats de Catalunya, un dels seus eixos vitals. Aquest procés que hem viscut els darrers vint-i-cinc anys i que encara ara estem vivint, es deu, en bona part, a tota aquella gent. Per altra banda, aquesta commemoració ha de permetre explicitar clarament la continuïtat històrica, servint de referent de projecció i de compromís amb el País per part de les generacions que hem tingut la sort de créixer en democràcia. Allò que mogué aquells joves ara fa 40 anys, és el mateix que pot moure molta gent: l'ambició per un país més lliure, més just, on els ciutadans i les ciutadanes se sentin protagonistes del nostre futur col.lectiu. Aquest acte de

record no ha de ser un acte nostàlgic, ni només un homenatge als seus protagonistes. Ha de ser, sobretot, un acte de recuperació de la memòria, de sensibilització i, sobretot, d'afirmació. Cal recuperar la memòria i recordar que ara fa 40 anys tot era en blanc i negre; blanc per la claror dels somnis i negre per la foscor de la por. Però hi havia gent que volia un país amb colors, un país que retornés a cada cosa el seu to i el seu nom. Eren gent que sorgien de l'anonimat de l'oblit per tornar a ser. Tornar a ser reals, tornar a ser vius, des de la memòria i l'esperança. Aquest és un homenatge a l'esperança d'homes i dones que no van creure que tot s'havia acabat, sinó que tot havia de recomençar. Ara ja no hi ha ombres que cobreixin la llum que ells van encendre. Només hi ha un tel que cal esvair: el tel de la renúncia i de l'oblit. Per això, demà hem de fer realitat el seu somni i complir les seves esperances. Demà no hi ha d'haver renúncies ni oblits per part de la generació de la llibertat. Demà caldrà omplir Catalunya de cants i de senyeres, de plenitud i de llibertat. Ara el Palau és nostre, i mai més no l'hem de tornar a perdre.

POBLE ADORMIT I CONFORMISTA (26/05/2000) Dissabte passat el Palau de la Música Catalana es va omplir per homenatjar el grup de joves que l'any seixanta van protagonitzar els Fets del Palau i que van representar un punt d'inflexió en la lluita antifranquista. Aquella generació de catalans que no es va ressignar a la rutina de ser un poble derrotat, sotmès, conformat, han pogut reviure 40 anys després l'espurna d'il.lusió que van encendre. Aquell dia, amb un concert que no va sortir com estava programat, es posava una fita clau en la reconstrucció del nostre futur col.lectiu. Aquell 19 de maig de 1960, al Palau, no es podia escoltar el Cant de la Senyera, però es va fer sentir. Dissabte passat aquells joves van poder cantar el Cant de la Senyera i ningú no els ho va impedir. Però avui, tant com ahir, no tenim res assegurat ni garantit. Algú va dir davant de tanta adversitat soferta que Catalunya era fruit d'un miracle. Per això, les noves generacions de catalans voldríem poder bastir un futur sobre bases més sòlides i duradores. Però la realitat d'avui és, encara, força delicada i, per tant, ens cal continuar el compromís amb Catalunya, amb la causa de la seva llibertat, amb la justícia social i el benestar de la seva gent, amb el valors que hem heretat dels nostres avantpassats i que aspirem a projectar modernament i solidàriament. Aspirem a ser normals, ambicionem viure en plenitud, com qualsevol altre poble. Recordar un bocí del nostre passat més recent és tant un merescut homenatge i gratitud als qui ho van fer possible com fer evident que ens cal projectar el futur. Dissabte vam recuperar la memòria i l'esperit de lluita, d'honor, de dignitat. Com va dir el President Pujol, no hi havia cap objectiu immediat ni a llarg termini amb la realització d'aquells actes clandestins, només la voluntat de no ressignar-se i dir que existien, que hi eren, que no oblidaven i que volien sentir-se vius. Era més un acte de rebel.lia contra un mateix, contra la dignitat

perduda, que no pas contra el règim. El règim no se'l podia vèncer amb quatre actes resistencialistes, però almenys això podia fer despertar les consciències adormides i la submissió de tot un poble. Els Fets del Palau, com la campanya contra Galinsoga, van ser una mostra d'imaginació; la imaginació que Josep Benet reclamava per a les noves generacions de catalans i catalanes. Avui, tornem a viure en la rutina comfortable, en el conformisme, en la passivitat dels pobles mesells i abandonats a la determinació fatal de perdre la identitat, la dignitat i l'honor. Demà, com fa 60 anys, les tropes tornaran a desfilar pels carrers de Barcelona i el pas marcial retronarà sobre les nostres consciències, massa poques consciències. I hem de veure com el nostre President és titllat de bastard per dir que es limitarà a complir la seva representativitat institucional, defugint qualsevol responsabilitat en la desfilada. De ben segur que ens manca molta imaginació i fortalesa d'esperit per superar la humiliació a la que estem sotmesos encara avui. Per això, l'exemple dels que no es van adormir fa 40 anys i van anar al Palau ens manté ferms per tornar a omplir Palaus. Fins que calgui.

GLADIADORES (02/06/2000) Aquesta setmana hem conegut un nou acte dels que darrerament comencen a ser habituals a les pàgines dels diaris. Dues noies de Cadis han matat una amiga seva per "sentir plaer" i per fer-se famoses. Es veu que volien saber què se sent matant algú. El mes d'abril passat, un jove murcià va assassinar pressumptament els seus pares i una germana deficient mental amb un sabre de samurai. Sembla ser que el noi sentia passió pels jocs de rol, les arts marcials i els video-jocs, i a les noies els anava també això dels rols i els temes esotèrics, fins i tot satànics. Aquests i d'altres actes violents semblants entre adolescents i joves ja no només passen als Estats Units sinó a l'Europa civilitzada i a l'Espanya alegre i desenfadada. Sembla paradoxal que en una època d'abundància i pau (més o menys generalitzada) a Occident, passin coses com aquestes. És curiós pensar que les generacions que no han viscut ni patit cap guerra tinguin aquest tipus de comportaments violents. No es tracta només de casos excepcionals com aquests assassinats, sinó de tot un rol de gestos molt estès als nostres països, amb actituds agressives cap els congèneres. No sé si les generacions que van viure les guerres mundials o la Guerra civil espanyola tenien massa ganes -un cop passats els conflictes- de posar-se a jugar a matar gent. O potser és que justament van entrar en guerra per deixar anar els seus impulsos criminals. De fet, des que existeix la humanitat, excepte les darreres dècades, a casa nostra la gent es matava per coses tan primàries com la pròpia supervivència. Ens hauríem de remontar a l'Imperi Romà per trobar una època en la qual la gent no en tenia prou amb conflictes bèl.lics per conquerir terres, sotmetre pobles o guanyar mercats i s'havia de divertir amb el pur plaer de matar o veure morir. La darrera pel.lícula de Ridley Scott "Gladiator" és una recreació espectacular -i sembla que fidedigna- de la vida dels que estaven disposats a

morir per l'espectacle (potser no disposats, però sí obligats). 50.000 civilitzats romans es reunien al Coliseu per assistir a un espectacle macabre on contemplaven amb cruesa homes que havien de matar per sobreviure. Un públic que tenia la facultat de decidir qui havia de deixar l'arena amb el cap i el cos per separat (com si eliminessin participants del Gran hermano), guanyant o perdent apostes que no eren ni esportives ni benèfiques. Els gladiadors estaven preparats per oferir satisfaccions sanguinàries a una civilització que escrivia poesia, tractats de moral i filosofia, que es basava en un dret origen de la nostra societat, que gaudia d'una estructura urbana i social molt avançada. Potser és que també ho tenien tot i els calia algun element que els fes sentir-se humans, sentir-se -en definitiva- salvatgement humans. Fa 2000 anys, les noies de Cadis haguessin volgut ser gladiadores venerades als estadis mortuoris d'Hispalis, o potser jovenetes inconscients a la graderia del circ sadollant la seva sed de noves emocions i satisfaccions sensorials, gaudint de la suor amarada de sang de cossos escultòrics, seminusos, perfectes…amb el cap cuirassat a poques passes d'un toll de sorra grumollosa. La qüestió, abans i sempre, és obtenir fama i plaer a qualsevol preu.

UN CIM ESTELAT (09/06/2000) Una estelada ha fet el cim del Món. I no s'ha enfonsat l'Himalaia ni hi ha hagut cap terrabastall econòmicofinancer. Aquesta gent, de la que diuen que som provincians, tancats, localistes, refugiats en conceptes antropològics i tribals d'una ètnia xenòfoba, resulta que som capaços d'anar a l'altra punta de Món i pujar a dalt de tot. Des del lloc més petit i enclotat al cim més esponerós. Sort en tenim que, de tant en tant, personatges intrèpids, coherents i conseqüents (tots tres adjectius alhora) com els expedicionaris manresans, demostren que sempre podem anar més enllà de les cotilles que ens oprimeixen; les que ens posem nosaltres i les que ens posen. En tot cas, no ens impedeixen demostrar que som ciutadans d'un món llarg, ample i alt, molt alt, molt més que el nostre petit món personal i col.lectiu com a poble. Per això, perquè som capaços de sortir de nosaltres mateixos sense perdre l'origen, ens és possible entendre que el Món és prou gran com perquè hi capiguem amb ple dret d'ésser. Perquè una estelada també té el seu lloc al cim de l'Everest, com qualsevol altra bandera; la llàstima és que encara haguem de simbolitzar amb un estel que la nostra bandera de quatre pals no és sobirana, entre les altres senyeres dels estats lliures de la Terra. Es veu que ha de ser el president del país més important del Món el que s'atreveixi a dir publicament que l'opció del nacionalisme català, de defensa de la pròpia identitat en un món globalitzat, sigui més un exemple a seguir que no pas un perill a evitar o condemnar. Això fa pensar que quan ara fa uns mesos l'ambaixada americana a Espanya, assessorada pel seu consulat de Barcelona, deia que els catalans érem perillosos per a la convivència i que posàvem en qüestió la garantia dels drets individuals dels castellanoparlants, estava empeltada del discurs anticatalà del govern, dels partits i de la premsa

espanyols. Segurament Clinton deu haver fet servir observadors imparcials, o gent que sap llegir els diaris amb intel.ligència, per donar aquesta visió de Catalunya tant diferenciada de la dels seus diplomàtics a l'Estat. Clinton parla bé de Catalunya al cor d'Europa mentre a Salamanca encara no ens entenen. Això és un dels perills de la globalització, que mentre uns ens comuniquem a llarga distància i ens podem entendre perfectament, n'hi ha d'altres que es queden exclosos a petits espais de confinament. A Espanya l'internet els serveix per conèixer Austràlia però no per saber de què va això de Catalunya. Fins i tot poden entendre que una expedició espanyola a l'Everest parli català, però que hi pugin una estelada, no els entra al cap. Per què portar una bandera tan minoritària tant amunt quan hi podrien pujar l'espanyola?. Doncs perquè la nostra bandera ens ajuda a somiar que encara podem fer cims més alts i l'espanyola ens recorda que vivim pendents d'un altiplà que no ens deixa veure més enllà. Només quan pugem a dalt de tot veiem els estels més a prop i les boires lluny, a baix, allà on no volen no aixequem el cap.

ENFANGATS (16/06/2000) Hem tornat a passar una desgràcia d'aquelles a les que ja estem acostumats i ens hem tornat a sorprendre que puguin passar coses així. Gairebé cada any hi ha algun desastre natural o accidental que ens fa estremir i alarmar-nos sobre la nostra vulnerabilitat. Incendis, ventades, diluvis, temporals marins o allaus en l'aspecte natural- i ensorraments, explosions, xocs, naufragis, accidents laborals, suïcidis col.lectius o assassinats múltiples -en la dimensió humana. De totes maneres, sembla que ens haguem acostumat més a conviure amb la fatalitat de la condició humana i les seves circumstàncies (tècniques, psicològiques, biològiques..) que no pas amb tot allò que té a veure amb la violència de la natura. Segurament, perquè sabem que segles de domini de la terra per part dels humans no ens ha permès domesticar les forces tel.lúriques que empenyen els elements naturals a rebel.lar-se contra nosaltres i a demostrar que són ells els que controlen el curs de la història del planeta. Fins i tot pensem que la natura només s'expressa violentament allà on la humanitat no ha desenvolupat prou la seva capacitat de transformació del medi. Els aiguats són a Bangla Desh o Moçambic, els grans incendis a Indonèsia, les grans allaus als Andes, els volcans a Centramèrica. Però no entenem que això passi al món civilitzat i avançat. Ens fem creus que a Europa vegem barques pel mig de carrers, allaus que arrassen pobles sencers als Alps, vents que s'enduen cases a Florida, incendis que cremen urbanitzacions o terratrèmols que devasten autopistes a Califòrnia… França, Àustria, Florida o Califòrnia -quatre dels estats amb més nivell de desenvolupament humà i riquesa material- també pateixen desgràcies com les nostres. Els aiguats del cap de setmana passat a Catalunya no són res més que una mostra de la nostra fragilitat. Cinc persones mortes són encara un resultat ínfim

-per molt lamentable que sigui- comparat amb el que hagués pogut passar. Evidentment les destrosses materials són evidents i quantificables i renovables i les humanes no, però també denoten la nostra precària civilització. Ens pensem que ho tenim tot controlat i allà on hem construït un taller hi passen tones de terra i aigua que l'inutilitzen, i allà on hi tenim cases, des de fa dècades, resulta que la pluja d'una matinada de dissabte les inunda, i les carreteres que usem a diari desapareixen en un instant. I el Monestir que va fundar l'Abat Oliba, a redós i empara de la divinitat, mai havia patit una esllavissada com la d'ara. Sembla impossible, però els ponts cauen, els pobles es trenquen a bocins i l'aigua s'emporta tot el que troba pel davant. Mentrestant, ens enorgullim d'una revolució tecnològica que ens fa més poderosos que mai, però quan plou es talla la llum i no valen internets ni satèl.lits i Marganell es queda incomunicat, i cau un pont i ens col.lapsem. Que plogui no és culpa de l'administració, fins i tot que les infrastructures es malmetin (encara que un pont es faci malament). Tot és una circumstancial, fatal i -fins i tot- mortal conseqüència de la nostra sobèrbia. Ens pensem que ja ho sabem tot, i de tant en tant algú o alguna cosa s'encarrega de fer-nos tocar de peus a terra i enfangar-nos.

STOCK DE COC (23/06/2000) Continuen les notícies del tràfic il.legal d'immigrants: xinesos ofegats dins un camió que els transportava com a mercaderies, una colla de magribins amuntegats en una furgoneta, sense menjar ni beure durant dies... Es tracta de la punta de l'iceberg d'un procés d'explotació humana que encara no ha arribat al seu límit. Sembla que revisquem els temps de l'exportació d'esclaus africans cap a Amèrica, quan els encabien a les bodegues dels vaixells en un viatge el final del qual era la mort a bord o un treball degradant per tota la vida. Els negres que sortien de les costes d'Africa no marxaven en direcció a un "El Dorado", a una terra promesa on viure millor. Avui, els africans que surten del continent ho fan gairebé en les mateixes condicions que els seus antecessors, però la diferència és que marxen empesos per la necessitat de millorar les expectatives de vida, cap un destí que els és presentat com el millor dels llocs. Els magribins i els subsaharians són bombardejats amb imatges d'opulència d'uns països saturats de benestar. A l'Africa potser no arriben les inversions occidentals ni tenen les infrastrucutres ni els serveis propis d'una societat avançada, però tenen televisió i turistes que els ofereixen un model de vida que supera de molt la seva misèria diària. Ningú no els explica, però, que en molts casos sortiran del Tercer món per caure en un quart, encara més degradant. Els cants de sirena els empenyen a abocar-se als penyasegats del capitalisme. A diferència d'Africa, en els darrers anys, zones que orbitaven a prop del subdesenvolupament, han experimetat una evolució favorable: països del sudest asiàtic han rebut -amb inversions- una part dels excedents dels països rics, i la major part de llatinoamèrica viu un procés de creixement irreversible, com els països de l'est europeu. Evidentment, aquesta evolució -amb diner europeu i americà- no ha tingut massa ordre ni control, i pot fer aparèixer els pitjors vicis de l'economia de mercat neoliberal, però almenys ha aturat un

procés de marginalitat pitjor. En canvi, l'Africa cada vegada s'ha vist més al marge d'aquesta inversió. La globalització econòmica ha extès el model de desenvolupament occidental a la major part del Món, però s'ha oblidat de tot un continent; el més expoliat aquest segle. En aquest procés, dos elements condicionen radicalment el futur. Per una banda, el model a exportar -des d'occidentals països en vies de desenvolupament; perquè, si el que acabem fent és aplicar el mateix model en el que es basa la nostra societat opulent, aquest creixement viurà un col.lapse que acabarà fent inviable la societat del benestar: no hi ha prou recursos energètics ni capacitat de fer sostenible el nostre nivell de vida a la majoria de països pobres del Món. Si els xinesos tinguessin tants cotxes com els europeus, segurament el canvi climàtic s'acceleraria encara més o no tindríem prou matèria prima per construir-los. Per altra banda, Europa necessita mà d'obra per poder donar resposta a les seves necessitats econòmiques. Però això topa, no només amb els problemes d'una regulació adequada de l'accés dels immigrants als països receptors, sinó que comporta un problema d'integració d'una magnitud extraordinària (només cal veure a Manresa l'increment espectacular de magribins al barri vell). Som pocs, necessitem gent i quan els tenim aquí no sabem què fer-ne. Sabem que ens poden ajudar a treballar per nosaltres, però no sabem com afectarà la seva presència a la convivència i construcció d'una societat diversa i multicultural. Una bona solució seria invertir prou i de forma sostenible al Tercer Món per no fer-los marxar de casa i no perdre la seva identitat, per no carregar-nos el seu medi i no esgotar els recursos mundials. I aquí, tenir una política d'immigració que els incorporés com a ciutadans de ple dret a una societat i una cultura a la que s'han de sentir inclosos. I a Catalunya, especialment, hem de fer que la nostra identitat es basi en la lliure adhesió dels seus membres a un sentiment

compartit de comunitat nacional, tot i que es tracti d'una societat multiètnica. No són solucions fàcils ni immediates, però si badem, ens trobarem en un carreró sense sortida, com els que moren abans d'arribar a un destí incert.

CATALUNYA I EL MAR (1) (07/07/2000) Es deia que l'únic amic de Catalunya era el mar. Potser era cert en els periodes històrics en els quals estàvem assetjats militarment per França i Castella; però el mar no era només una sortida lliure en temps de conflicte, sinó que la mediterraneïtat forma part consubstancial del mateix origen i procés identitari català. No ha estat només un espai de relacions comercials i culturals excepcional durant segles, sinó l'espai polític nuclear d'un model pròpiament mediterrani i català, basat en la cooperació i la confederació entre pobles. El model confederal de la Corona catalano-aragonesa és una de les aportacions més genuïnes de Catalunya al món; un model que va ser centre del debat entre dues formes de veure el món: la imperialista, centralista, uniformista, atlantista, de Castella, i la confederal, diversa, plural i mediterrània de Catalunya. Borbons i Àustries, castellans i catalans van discutir sobre el concepte d'estat-nació amb un resultat evident: l'aplicació d'un model unitari i la no resolució del conflicte. La relació de Catalunya amb els regnes que formaven part de la Corona catalana, anava més enllà dels vincles lingüístics i culturals evidents amb els actuals països de parla catalana, ja que la relació s'establia, no tant per afinitats electives sinó, sobretot, per la decisió lliure i solidària de constituir una comunitat diversa i alhora homogènia. Catalans, mallorquins, valencians, aragonesos, sicilians, sards, moriscos, jueus…,van arribar a formar part d'una única entitat política que permetia la diversitat i la diferència al seu si, malgrat la rígida estructura social i religiosa de l'època. La Mediterrània era el nexe entre pobles, cultures i economies, i Catalunya va saber interpretar millor que ningú que aquest espai era el marc natural de les seves relacions i el millor lloc on podia aportar i liderar processos d'enfortiment d'aquesta realitat. Catalunya és una nació mediterrània per excel.lència. Les nostres relacions i semblances amb totes les ribes del mar no són un caprici de coincidència

marítima, són conseqüència d'una llarga, volguda i necessària proximitat en tots els ordres, l'històric, el cultural, l'econòmic, el social o l'estratègic. Aquesta és la gran oportunitat de Catalunya per als nous temps: no oblidar, no renunciar a la nostra capacitat d'entendre i de liderar la força de la diversitat mediterrània. La mediterraneïtat ens aporta lligams culturals i antropològics amb els altres pobles: el menjar, els costums i tradicions, la comunió de la gent amb el paisatge, l'ordre urbà i rural…Una visió del món que té uns lligams amb l'entorn i amb la natura amb un component identitari específic. Sobre això hem de construir un discurs propi de la sostenibilitat i hem de reclamar a Europa que el faci seu: la mediterraneïtat ha de ser la base de l'economia sostenible. Els pobles mediterranis tenim uns trets en comú que ens apropen més que no pas ens allunyen. En aquests moments de construcció d'una Europa complexa, de globalització econòmica i cultural, és més important que mai per als catalans, trobar referents que ens situïn en un marc propi: aquest és, sens dubte, la nació catalana dins dels pobles de la mediterrània. Identitat local, identitat nacional i identitat d'espai comú plural són referents per a una nova relació social, econòmica i política que ve de 3000 anys de civilització comuna: la Mediterrània. I Catalunya en pot ser, altre cop, l'esperit i l'impuls.

CATALUNYA I EL MAR (2) (14/07/2000) És evident que Catalunya té una marcada dimensió mediterrània i alhora és un referent clau en lʼàrea occidental dʼaquesta zona geogràfica. Des del Govern de Catalunya, sʼhan multiplicat les iniciatives en i per al Mediterrani;ara bé, convé sistematitzar més les actuacions i definir els objectius, de manera que es pugui parlar dʼuna vertadera “política mediterrània”. Per a això, ens cal tenir lideratge polític i definir i aportar un concepte modern de la mediterraneïtat, com a identitat-estil de vida propi, fent compatible la doble dimensió EuropaMediterrània de Catalunya. Hi ha tres nivells on cal tenir una política clara: la Unió Europea, lʼEstat espanyol i Catalunya. I dos àmbits on cal actuar: la Mediterrània nord-occidental i la ribera sud mediterrània.

Pel que fa al primer àmbit, lʼobjectiu ha de ser estructurar un eix mediterrani nord-occidental, lluitant contra la sensació de perifèria europea que actualment té la zona mediterrània, prioritzant dos sectors, lʼeconomicotecnològic i el dʼinfrastructures. Des de la Unió Europea, cal potenciar i introduir la Mediterrània com una zona plenament integrada a la Unió, evitant una excessiva orientació dʼaquesta cap a lʼest i el nord dʼEuropa, accentuant la vessant mediterrània de les xarxes dʼinfrastructures, les polítiques estructurals i iniciatives comunitàries en general.

A nivell d'Estat espanyol, hem d'influir per prioritzar la seva política mediterrània molt feble (per exemple, en la prevenció dels vessaments de petroli). I pel que fa a Catalunya, ens cal una política mediterrània més activa i amb més realitzacions concretes a la zona. Hem d'impulsar contactes entre institucions i organismes de lʼàrea per vertebrar lʼeix mediterrani (cambres de comerç, centres de recerca, universitats…).

Pel que fa a la Ribera sud mediterrània, cal fomentar la consolidació i l'estabilitat econòmica i política de la zona, aprofundir en les relacions i ressaltar els trets comuns que tenim. Hem de fer una tasca de sensibilització de les institucions europees i fer veure les possibilitats d'aquesta zona per a la Unió; i influir i pressionar l' Estat per desenvolupar-hi polítiques més actives. Des de Catalunya, hem d'impulsar una política eficient de cooperació amb el Sud mediterrani, amb l'establiment de relacions amb institucions i organismes, i participació de les entitats catalanes en els programes europeus, fent projectes empresarials conjunts i liderant el diàleg intercultural nord-sud. Però, per sobre de tot, la Mediterrània ha de ser per a Catalunya i per als pobles riberencs una entitat cultural comuna i dinàmica com ho ha estat antigament. Ens cal retornar al sentiment compartit de pertinença a una comunitat culta, plural, oberta, innovadora, que pot sentir-se orgullosa del seu passat i amb capacitat de projectar el seu sentit vital arreu del Món. Enlloc com a la Mediterrània, enlloc com a Catalunya, es pot entendre millor el paper de la universalitat, de la identitat local, dels canvis socials o de la multiculturalitat a la que ens aboquen els nous temps.

CLAM (21/07/2000) Aquesta setmana tocava parlar del Barça, una de les grans institucions que han mantingut i mantenen la nostra identitat. Doncs resulta que, indirectament, sʼescau que parli dʼuna altra dʼaquestes grans intitucions. La causa ha estat la mort de Ramon Aramon i Serra, lʼhome que durant els anys més durs de la dictadura va ser lʼànima de lʼInstitut dʼEstudis Catalans i un dels principals mantenidors de la nostra llengua i cultura. Hem perdut, doncs, un altre personatge clau -i ja van molts els darrers anys- en la defensa i promoció de la cultura catalana en aquest segle. Un personatge que va veure trencada i condicionada per sempre més la seva carrera acadèmica per culpa dʼuna guerra. És trist que una personalitat de tanta magnitud sʼhagi de veure reclosa durant la major part de la seva vida sense poder desenvolupar al màxim el seu potencial intel.lectual i mori gairebé oblidat per la majoria del País, immers en el debat electoral de Can Barça. És significatiu que Aramon és formés com a investigador, intel.lectual o mestre a Berlin i Leipzig, a més de Barcelona. Casualment, el mateix dia de la seva mort apareix la notícia que els lectorats de català al Món són molt superiors als que es fan a lʼEstat Espanyol. Un cop més es demostra la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques i acadèmiques espanyoles envers la nostra llengua (una llengua “espanyola”). Sembla ser que a Londres, Frankfurt, París o Nova York, els estudis de filologia hispànica o romànica consideren plenament normal que es conegui i sʼestudii, una llengua germana de les altres. En canvi, la majoria dʼuniversitats espanyoles ignoren el coneixement del català, no només una llengua filològicament propera, sinó oficialment reconeguda al mateix estat. Aramon va lluitar tota la seva vida pel manteniment de la llengua i de la seva puresa i va ser molt crític en els darrers anys per lʼús incorrecte que seʼn fa en

molts àmbits públics. Per això no deixa de ser paradoxal que, amb la seva mort, hagi hagut de compartir les pàgines dels diaris amb els candidats a la Presidència del Barça, que no tenen cap cura en la seva expressió oral. Si els mateixos candidats no sʼesforcen en parlar bé el català, com podrem concebre un Barça que realment representi la particularitat nacional de Catalunya?. Tots aquests anys de Núñez ens han acostumat a veure com es pot presidir la institució catalana més popular al Món sense saber construir frases correctes gramaticalment. Núñez ha estat un dels personatges públics a casa nostra que han tingut més aparicions públiques en la democràcia, i no ho hem pogut aprofitar perquè donés exemple de respecte, de valorització i de prestigi de la nostra llengua.

Per això no és dʼextranyar que també tingui un comiat amb tan poc respecte al President de la Generalitat, als mitjans de comunicació o als socis que lʼhan qüestionat. Si jo fos soci del Barça demanaria als candidats que, per sobre de tot, dignifiquessin la imatge pública del club i la seva catalanitat. Suposo que és el mateix clam que els faria el mestre Aramon…

PETU MONGELENY (28/07/2000) El dia 9 dʼagost és el dia internacional dels pobles indígenes segons les Nacions Unides. El butlletí del Centre dʼEstudis dʼInformació Ambiental ens ho recorda amb aquest lema del poble maputxe (indígenes del Sud de Xile): “Petu Mongeleny”, que vol dir una cosa semblant a “encara existim”. Actualment hi ha 5.000 cultures indígenes al Món que sobreviuen als processos de mundialització econòmica, política, cultural i mediàtica, que els arracona a un procés dʼextermini tan ràpid com el dels ecosistemes en els que viuen. No deu ser cap casualitat que aquestes cultures ancestrals pervisquin al costat de les grans reserves naturals del planeta. Uns entorns que estan assetjats per un model de desenvolupament que fa inviable el seu sistema de vida tradicional. Només a la conca de lʼAmazones, des de lʼany 1500 –amb lʼarribada dels europeus- han desaparegut el 75% dels grups aborígens que hi habitaven. Avui dia, les explotacions mineres, petrolíferes o forestals de les grans companyies coincideixen en arrabassar als pobles indígenes el seu espai vítal. Aquestes cultures han sabut conviure amb la natura sense alterar-la, i gràcies a aquest model de conducta, han pogut arribar fins els nostres dies els grans tresors que emmagatzemaven. No és just, doncs, que el món occidental sʼaprofiti ara dʼaquests espais i aquests recursos sense repercutir directament en la supervivència dʼaquests pobles. Justament passa el contrari: aquestes poblacions es veuen obligades a emigrar a les concentraccions urbanes dels seus estats i a engrossir la marginació suburbana en un procés de degradació de la seva cultura i identitat. Malgrat els tractats internacionals que protegeixien els territoris indígenes, lʼagressió continua sense un control exhaustiu. Evidentment que les grans companyies justificaran la seva intervenció per raó del benestar del primer món, dʼuna suposada “civilització” dels nadius, per una compensació econòmica o infrastructural o ves a saber què, però mentrestant, els indis de lʼAmazònia equatoriana veuran els seus rius tenyits de petroli,

dʼaltres sʼhauran de desplaçar forçosament cap a dʼaltres zones o es quedaran sense recursos bàsics per la seva supervivència com lʼaigua, la caça o la fusta. El gran debat sobre el desenvolupament sostenible que marca les grans agendes polítiques es basa en trobar la fórmula per fer compatible el creixement econòmic i el benestar de la societat sense malmetre els recursos naturals ni hipotecar-los en un futur. La paradoxa està en que aquest món “civilitzat” sʼha adonat de la importància dʼaturar la degradació del medi ambient quan els pobles indígenes han basat la seva cultura justament en un desenvolupament sostenible (la llei natural Ad Mapu dels maputxes ja deixa ben clar que sʼhan de plantar dos arbres en cas de tallar-ne un). Potser no calen massa anàlisis científics ni grans elocubracions per veure que la millor manera de conservar el planeta és aprendre dels que han sabut mantenir-lo verge fins els nostres dies. El menyspreu que hem demostrat, des dels primers colonitzadors, vers els indígenes de tot el món, no és res més que la ignorància que ens ha portat a una situació límit que posa en perill el nostre propi model de desenvolupament. Lʼequilibri ecològic i social depèn de la diversitat biològica i cultural; només entenent que cultura i natura són fets indissociables de la condició humana, podrem entendre dʼon venim, per què som on som i fins on podem arribar. Mentre no en siguem conscients, amb la desaparició de cada espècie animal o vegetal i de cada llengua, cultura i ètnia perdrem una part fonamental del coneixement sobre nosaltres mateixos.

ANTIPÀTICS (31/08/2000) La Generalitat ha iniciat una campanya de promoció turística del nostre país dirigida als clients espanyols, que es basa en la desmitificació d'alguns tòpics que cauen sobre la personalitat dels catalans. Resulta que per als espanyols som antipàtics, seriosos, tancats, agarrats…i es veu que no convé que ens vegin així, sinó justament com ells ens voldrien veure: o sigui, com són ells. Ja sé que els hotelers i botiguers del litoral català estaran encantats en què es faci promoció de Catalunya com a destí turístic i tan els fa que sigui parlant del caràcter com del clima, però ja és trist que haguem de demanar gairebé perdó per tenir una manera de fer i ser diferent. Se suposa que la gent quan va a un destí turístic, entre molts dels atractius que hi pot trobar, un és el que hi hagi una gent amb un caràcter, costums i tradicions ni bones ni dolentes, sinó diferents. Si anem de vacances a un altre país, ens agrada veure la gent tal com són, i no dissimulant el seu caràcter per assemblar-se a nosaltres. Les característiques que els espanyols veuen en nosaltres, i que els anuncis volen desmentir, se suposa que són negatives, perquè si no, no ens importaria ser així. Però que els espanyols ens vegin negativament tampoc és garantia que això sigui dolent. Per exemple, a mi m'avorreix divertir-me perquè sí, no m'agrada cantar i ballar en públic ni cridar pel carrer ni fer-me el simpàtic en tot moment, prefereixo que cadascú es pagui el sopar, em molesta que la gent envaeixi la meva intimitat, i tant me fa si la selecció espanyola de futbol perd. Doncs no sé per què tot això ha de ser dolent, ni per què ens n'hem d'amagar. Nosaltres els volem caure simpàtics i ells ens van matxacant a diari. Quan paguem el cafè a un espanyol, o sortim de copes amb ell, o fem vida hedonista, resulta que no semblem catalans i que som bona gent. En canvi, no els agrada com expliquem la nostra pròpia història, ni que tinguem una selecció de futbol, ni que ens administrem els diners que guanyem a casa i que es gasten ells. ..

Ja fa massa temps que intentem explicar-los que no ens mengem ningú, que no parlem el català per fer-los la punyeta (jo de vegades sí), que som els més solidaris de tots, que som els que més hem contribuït a la modernització de l'Estat i a què entressin a Europa, que els assegurem la governabilitat…I encara no ho han entès. I no és culpa del President Pujol (que és el català més antipàtic, garrepa, i avorrit de tots) de CiU, o de la Generalitat, o dels ministres socialistes catalans, o de la Caixa. No és culpa de ningú que hagi pogut influir en les estructures polítiques i fàctiques espanyoles; és culpa del seu imaginari col.lectiu i del seu pòsit cultural etnocèntric que no els permet veure cap realitat més enllà de l'única, unívoca, i unitària nacional espanyola. Però això seria fàcil d'anar superant si, des del Govern espanyol i els partits estatals, fessin l'esforç d'explicar a la gent que hi ha diferents realitats a Espanya, que és un estat plurinacional i pluri-de-tot i que no passa res. Que fins i tot podem tenir una història diferent i no per això ser xenòfobs. Però si ens imposen una història integradora i mentidera, l'únic que sí aconseguiran és més catalanofòbia. Perquè, a partir d'ara, penso ser més gasiu, antipàtic i avorrit que mai; almenys fins que no em tornin les peles i em demanin perdó pels escarnis que he hagut de patir per no ser com ells. I si volen que també siguem xulos ho serem.

VOL 1714 A SIDNEY (15/09/2000) Avui sʼinauguren els Jocs Olímpics de Sidney sense tenir –una vegada mésrepresentació dʼuna delegació catalana. De fet, la majoria dʼatletes de la delegació espanyola són catalans i la majoria dʼesports tenen en la seva base dʼequip o en les seves millors individualitats, esportistes nascuts, residents o formats a Catalunya. En canvi, haurem de veure passar les Illes Verges amb un únic representant com a abanderat del país, i molts altres països lliures – almenys sobre el paper- més petits que Catalunya, amb menys població, amb menys història, amb menys renda per càpita i, sobretot, amb menys potencial esportiu. Per contra, la delegació espanyola desfilarà capitenajada per un manresà, en Manel Estiarte, que és un exemple -una metàfora- perfecte de lʼolimpisme. LʼEstiarte diu que no li sap cap greu ser lʼestandart de la bandera espanyola, perquè tot el que ell ha estat en aquest món de lʼesport i el seu reconeixement internacional com a millor waterpolista de tots els temps, ho deu en gran part a la selecció espanyola i als seus companys dʼequip. Evidentment, que ell sol no hagués assolit tants èxits –com també ho és que sense ell no ho hagués assolit Espanya-, però caldria preguntar-se si no hagués passat el mateix havent jugat en una hipotètica selecció olímpica catalana. De fet, em sembla que la majoria dels waterpolistes que han participat en els darrers 4 o 5 Jocs són catalans. Lʼesport és de les poques activitats socials que permeten a gent de qualsevol condició i origen tenir un lloc al món i participar en una competició entre nacions des de la fraternitat i el reconeixement de la diversitat i la igualtat. Per això, si no tenen la mateixa oportunitat totes les nacions es perd el principi de lʼolimpisme. Doncs, perquè no podem tenir el mateix reconeixement que tenen altres països semblants al nostre?. El bàsquet, el futbol, lʼhoquei herba i patins, lʼhandbol, el tenis, la natació, i tants dʼaltres, són esports en els que podríem

tenir una presència internacional no només digne sinó també competitiva. El cas és que, per moltes raons, ni els mateixos esportistes en semblen massa preocupats, ni els ciutadans estan disposats a assimilar la seva passió per Catalunya a la que tenen pels colors del Barça. La raó de fons segurament lʼhem de buscar massa enrera per justificar aquest comportament individual i col.lectiu. Ens hem de situar al moment en que ens van arrabassar els nostres drets nacionals i la possibilitat de tenir una presència pròpia i lliure al Món.

Justament una setmana semblant a aquesta, però del 1714, els catalans derrotats havien vist desfilar victoriosa, pels carrers de les nostres viles, la mateixa ensenya que avui lluïrà lʼEstiarte. Gairebé 300 anys després hem oblidat el perquè avui no podem anar a Sidney, amb un vol directe des de Barcelona, per anar més amunt, per ser més ràpids i més forts sense cap tipus de complex. Mentrestant, Catalunya continuarà essent una nació clandestina internacionalment no podent exercir el seu dret a tenir una representació pròpia. Si hi ha catalans que pugen als podis australians sentiran un himne amb el qual molts no ens hi sentim identificats. Hauran assolit una victòria forjada en una derrota: la pèrdua de la possibilitat de treure un bitllet per al Vol 1714 a Sidney.

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT? (22/09/2000) No sé pas què busquen els etarres quan assassinen una persona electe, sigui regidor o diputat, si no és que volen desestabilitzar el sistema democràtic. Ja sé que es pot argumentar que es tracta dʼuna democràcia segrestada, que la Constitució i els estatuts van ser fets en un moment de pressió involucionista molt forta, que la realitat sociològica de cada nació de lʼestat espanyol ha estat modificada durant etapes polítiques que pretenien ofegar la identitat autòctona, que els mitjans de comunicació són partidistes i transformen la realitat, etc. Però, malgrat tot això, la democràcia permet lluitar contra aquests inconvenients amb tota llibertat, potser amb poques armes, potser poc efectives, però almenys, unes armes que no maten. Cap objectiu pot justificar – en una democràcia formal -en un estat de dret- que sʼutilitzi lʼamenaça, la por, la violència per assolir-lo. Si no tʼagrada la democràcia que tens, perquè no dóna sortida a les teves legítimes ambicions de somniar un futur determinat per al teu poble, pega: has perdut. La culpa la tenen les circumstàncies històriques, les guerres, les colonitzacions, les humiliacions, la uniformització…, però no la democràcia. Perdre aquest referent et duu a un carreró sense sortida, a un culde-sac que et porta a la contradicció de defensar uns objectius legítims atemptant contra el primer dels drets humans: el dret a la vida. Matant només estan legitimant i justificant allò que molts van fer abans per acabar amb la democràcia i amb el dret dels pobles a la seva supervivència. Franco, com ETA, són sinònims de dictadura i por. Com volen aconseguir els seus objectius polítics –si és que en tenen- a partir de la violència?. Com es pot convèncer la majoria dʼun poble que es vol el millor per a la societat, si es mata els seus conciutadans?. Dubto que la gent dʼETA siguin realment patriotes, com els mercenaris de molts exèrcits dʼalliberament que no saben ni perquè lluiten. Ha arribat un moment que ja es troben en una espiral de mort i odi que els encega i no poden veure més enllà

dʼun món sòrdid i obscur del que no poden sortir. Es troben enfollits per una voràgine irracional i desesperada que no els deixa tenir consciència ni raó. Paradoxalment, la seva actitud no comporta que els seus legítims objectius polítics siguin ben entesos i acceptats. No només a casa seva sinó també a fora. Que es pugui identificar independència, nacionalisme, autodeterminació, patriotisme, amb violència, mort i injustícia, és la millor arma que tenen els contraris per justificar la negativitat dʼun procés alliberament nacional. ETA es podria convertir en una banda de sonats que cal eliminar, però que hi hagi una força política que sʼentesti a cobrir-los les espatlles és incomprensible. No sʼhan adonat els dʼEH que si van tots els nacionalistes junts, rebutjant la violència i essent constructius (com el PNB i EA) tenen les de guanyar, i per via democràtica?. I si no guanyen, poden posar contra les cordes –legalmentlʼestructura constitucional que rebutgen. Sembla estrany que prefereixin carregar de raó als que pretenen combatre. Justificant la violència per defensar suposades idees de llibertat, no fan res més que tenyir dʼincomprensió i rebuig qualsevol demostració dʼaquestes idees. Avui, a Catalunya, parlar de llibertat nacional, dʼanorreament dels nostres drets, de provocació del President Aznar assistint a una obra de teatre en castellà a Barcelona, de prepotència amb les matrícules, o de lʼagressió constant a la nostra llengua, sona a superficial, secundari, inconsistent, quan encara vetllem la mort dʼun català escollit democràticament. Mentre la gent dʼETA ens continui torturant, no podrem guanyar la democràcia que volem, seʼns tornarà en contra…

GIR CONTRA NATURA (29/09/2000) El PP de Catalunya ha decidit fer un “gir catalanista”. Ja és bo que reconeguin públicament que no anaven per bon camí i que mai han estat catalanistes (si no, no caldria fer girs). Segons com girin, però, faran un canvi de sentit i acabaran al mateix lloc que estaven. Dʼentrada, la darrera vegada que van voler fer un “gir catalanista” va ser els anys 87 i 91 de la mà de Vidal-Quadras. Aleshores, el dirigent del PP, defensava el ple exercici a la identitat, la llengua i la cultura catalanes, un autogovern de cotes màximes, i predicava que Catalunya era la seva pàtria. Ara ningú seʼn recorda que el PP ja va intentar ser “catalanista” i no seʼn va sortir. Dʼaquell frustrat gir va aparèixer la vertadera pell del llop i Vidal-Quadras es va convertir en el Mr. Hyde del més ferotge anticatalanisme, que lʼha portat a presentar al Parlament Europeu una queixa per la discriminació del castellà a Catalunya. Mentre el Parlament desestimava la petició del seu vicepresident popular, ni Piqué ni Aznar el desautoritzaven. Aquest gir recorda més la giravolta que van fer el 1996 quan, després dʼhaver assetjat amb totes les armes el nacionalisme català pel pacte amb el PSOE, van haver de demanar perdó i fer veure que ens entien. De cop, van girar cap el centre, es van treure les faixes ideològiques, van suprimir la mili, els governadors civils i van accelerar el procés dʼimplantació dels mossos. Ho van fer perquè ens necessitaven i era condició de CiU, no pas perquè els vingués de gust. De totes maneres, lʼactual discurs del PP a Catalunya dista molt de ser catalanista de debò. Piqué no deixa de bastir el seu discurs sobre els dos principals eixos nacionalistes espanyols: la identificació dʼEspanya com a nació plural (eufemisme de “nació única”) i la convicció que els catalans en sortiran beneficiats si es comprometen amb el progrés general dʼEspanya. Com si no sapigués que no nʼhem sortit mai de beneficiats i que portem, des del 1979, comprometent-nos -massa fins i tot- amb el que anomenen el progrés dʼEspanya. Això no és res més que el reconeixement del xantatge que ens han

estat fent fins ara; és com dir: “ Si no us declareu espanyols fins les últimes conseqüències, us continuarem espol.liant com hem fet des de fa 300 anys…”. I a sobre ens diuen que deixem de reivindicar!. I per demostrar que això del gir sʼho creuen de debò, ens presenten un nou model de matrícules com a mostra de reconeixement de la pluralitat de la seva “nació”, obviant la diversitat dʼun estat constitucional de regions i nacionalitats. I com a exemple que això dels símbols identitaris és una cosa localista i menyspreable, vesteixen la delegació espanyola als Jocs com si fos una desfilada de majorets amb faixes “rojigualdas”. Sembla ser que reivindicar el CAT a les “xapes” dels cotxes és una qüestió menor i reclamar seleccions esportives és ridícul. Per això el PP imposa el símbol “E” com a únic a les matrícules i empastifa de patriotisme barat les victòries dels seus seleccionats a Sydney. Sort que, com diu Aznar, Piqué té Catalunya al cor i és sensible a aquestes coses. Caldrà demanar-li si serà igual de reivindicatiu amb el finançament dels catalans com ho ha estat amb les matrícules dels cotxes. Si lʼobjecció de consciència va ajudar a suprimir la mili i lʼobjecció a les matrícules pot ajudar a incorporar el CAT, ens haurem de preguntar si per solucionar el dèficit fiscal haurem de fer objecció de butxaca i dir que ja nʼhi ha prou…

QUE SERÁ LO QUE TIENE EL NEGRO (05/10/2000) Ni per coses desagradables ens donen als catalans la possibilitat de sortir del nostre anonimat internacional. Lʼafer del Negre de Banyoles passarà a la història de Botswana i dels països africans com “El Negro”. Amb més de 70 anys en terres catalanes és considerat més un afer espanyol que no pas català. Si almenys això servÍs per treureʼns lʼetiqueta de racistes… De fet, el metge i regidor socialista de Cambrils, Alphonse Arcelin, que va tenir la idea de denunciar el Museu Darder per lʼexposició pública del negre, tampoc parla en català. Deuria parlar sempre del “negro” i així ha quedat batejat per sempre més a la seva làpida africana. Els boiximans –ètnia a la qual pertanyia el negre- és el grup humà més antic que existeix. Un poble que ha estat perseguit durant dècades pels seus mateixos “compatriotes” i assetjat al desert del Kalahari com una espècie en perill dʼextinció. Ara, les autoritats botswaneses –potser per netejar la seva pròpia consciència- li fan les més grans ofrenes post-mortem rebent-lo com un heroi nacional. No sé que hagués pensat el boiximà si hagués vist com era enterrat sota una cerimònia presidida per un bisbe cristià i quostodiat per uns soldats que en fan tres com ell. Mentrestant, els diamants que sʼextreuen de Botswana no han ajudat massa a la protecció dels actuals boiximans. No sé si tots els diners que sʼhan gastat uns i altres amb aquest afer podien haver-se utilitzat per fins més humanitaris. Dʼentrada, els 16 milions que li ha costat a Arcelin les costes judicials els podria haver destinat a les entitats dʼacollida dʼimmigrants a Catalunya o a ajudar el 35% dʼadults infectats de sida que hi ha Botswana. Però tot el que ha costat rescabalar la memòria i la dignitat del negre i la condemna de lʼactitud racista dels occidentals, es podien haver destinat a potenciar el Museu Darder com un centre educatiu sobre com es

feien les coses abans i com no han de ser fetes. La importància didàctica del museu per als catalans podia ser més profitosa que no pas la seva condemna. Ara només les pells de dos blancs i els fetus i malformacions humanes conservades en formol, serviran dʼexemple de com eren les coses quan no hi havia la consciència que hi ha ara. A Alemanya els museus dʼextermini nazi són també un museu dels horrors per conscienciar les futures generacions. De totes maneres, el més curiós del cas és que no sabem ben bé a qui sʼha enterrat a Botswana. Lʼúnic que han pogut veure els seus ciutadans és un crani inidentificable en un taüt cobert per una bandera que ell no coneixia. A Madrid diuen que el van examinar i que només tenia dʼautèntic el crani i els ossos de les extremitats. És probable que al Museo Nacional sʼhagin quedat els genitals i els cabells dʼallò que es van endur de Banyoles, però segur que el negre de veritat encara és amagat en algun indret al costat del llac… Sempre quedarà el dubte de si tot plegat ha estat una fanfàrria i un maquillatge a massa complexes de culpabilitat de totes les parts. Però, sigui on sigui ara, el Negre de Banyoles es deu estar lamentant que no sʼhagi donat a la seva raça el mateix tractament que es dóna a les mòmies dels faraons egipcis exposades i admirades arreu del Món. Ni la mort respecta a tothom per igual. Reposi en pau.

OBJECTIU: CATALUNYA (13/10/2000) No hi ha dubte que Convergència ha contribuït de manera clara a la modernització de lʼEstat, tant des del seu paper a lʼoposició al Congrés de diputats com des del Govern català. Des de Catalunya sʼha aportat una col·laboració, decidida i responsable, en el procés democràtic, en el desenvolupament de lʼeconomia productiva i competitiva, en la consolidació de lʼestat del benestar, en lʼeuropeïtzació, en lʼobertura i modernització de lʼEstat. En fer-ho, Convergència interpretava plenament lʼesperit constructiu de la societat catalana. Tanmateix, aquest esperit constructiu no ha estat correspost. Les forces polítiques governants a lʼEstat continuen tenint com a horitzó màxim la mera descentralització administrativa i aposten sempre per restringir la nostra capacitat dʼautogovern. Això sʼha demostrat durant lʼetapa de les majories absolutes del PSOE i ara amb la del PP. Només quan els nacionalistes catalans hem estat necessaris sʼha pogut frenar aquesta tendència.

Després de més de 20 anys de sistema democràtic, és evident que la Constitució i lʼEstatut actuals no serveixen per a satisfer les nostres necessitats. Catalunya necessita superar-los per tal que els catalans siguem capaços de resoldre els nostres problemes i aprofitar les enormes oportunitats que ofereixen els nous temps. Si volem servir realment la societat catalana, hem de buscar noves fórmules. Ara, amb lʼampliació de la Unió Europea amb nacions semblants a Catalunya i el progrés cap a una Constitució comuna, és el moment de plantejar com a objectiu polític de Convergència que Catalunya esdevingui un Estat federat més de la Unió Europea que resultarà dʼaquest procés incipient.

Òbviament, es tracta dʼun objectiu que sʼha dʼassolir per mitjans exclusivament democràtics, sense ànims dʼenfrontament amb els altres pobles de lʼactual Estat espanyol i amb la transició necessària. Per això, ens hem de proposar construir una majoria política i social a Catalunya que aposti decididament per la integració europea amb el mateix grau de sobirania que els altres membres de la Unió; i, per altra banda, hem de promoure un pacte dʼEstat que faci possible lʼadaptació progressiva i lʼadopció final dʼaquest projecte de futur, que no representa la separació dʼEspanya sinó compartir amb Espanya i els altres països europeus la construcció de la nova Europa. Per avançar en aquesta línia, hi ha quatre àmbits en els quals Catalunya ha de prendre la iniciativa: el simbòlic, el lingüístic i cultural, lʼinstitucional –tant a nivell estatal com en les institucions europees i internacionals-, i el competencial i del finançament públic de Catalunya. En aquest context, sʼha de tenir ben present que, malgrat que és necessari negociar amb el Govern espanyol, el PP no és la majoria natural per a aconseguir els objectius polítics de Convergència. Ni els dʼordre nacional ni els dʼordre social o econòmic. La connnivència amb el PP ens allunya de la centralitat.

LA GRANOTA BULLIDA (20/10/2000) Fa dies, la majoria dels diaris nacionals i comarcals van repartir adhesius CAT perquè els seus lectors els puguessin enganxar al cotxe com a resposta a lʼintent homonegeïtzador del Govern Espanyol. Deurien ser uns 500.000 adhesius els que potencialment podien haver anat a parar al mateix número de cotxes; el cas és que –almenys a Barcelona- no sembla que hagin arribat a massa gent. Si bé hi ha alguna matrícula antiga que duu el CAT (segurament ja el duia abans) no seʼn veu gairebé cap de nova amb un adhesiu que compensi la flamant E. Aixo vol dir que el qui es compra un cotxe nou, o no compra el diari, o no li importa que no se sàpiga dʼon és. El més possible és que no els faci cap vergonya estrenar una matrícula que els identifica com espanyols. Aquest és un dels exemples que et fan pensar sovint que segurament la població de Catalunya (o dʼuna part molt important) no té pas la sensació de viure en una situació de greuge o dʼopressió nacional. Pot ser que sigui perquè els catalans som de caràcter més aviat mesells, conformistes i ambigus; pot ser perquè lʼúnic que importi a la gent (dʼaquí i dʼarreu) és viure bé, i a Catalunya en general- es viu millor que enlloc; i pot ser perquè realment no hi hagi problema nacional, o que sigui que ens estan guanyant la batalla els que volen que perdem. El cas és que els catalans i catalanes –que estem espoliatscontinuem pagant més que ningú, rebent menys que els altres, pagant més peatges…, i tan tranquils!. Ningú surt al carrer, ni fa tancament de caixes, ni es demana la independència. Mentrestant, el PP ens encoloma les matrícules, diuen que voler tocar la Constitució és ser terrorista, que el castellà està discriminat a Catalunya, etc, etc. I per si no en tinguéssim prou, ens planten un “Defensor del Pueblo” que només fa que atacar-nos, i el Vaticà ens envia un nunci que diu que els bisbes de Catalunya han de ser dʼEspanya “que es muy rica en sacerdotes”. Per cert,

un nunci que també ho és dʼAndorra i que no és capaç de convèncer el Papa perquè saludi en català (idioma oficial dʼun estat de base catòlica). Potser tinc la pega dʼestar moltes hores per Barcelona, però jo cada dia veig que sʼobren més establiments amb la retolació en castellà, que a les sortides de les escoles no se sent el català, i que la gent no tʼentén quan uses una expressió autòctona. I també veig com el Buenafuente i el Paco ja superen el 50% de les seves intervencions en espanyol, que TV3 no sembla la TV nacional de Catalunya, que els periodistes sʼenorgulleixen dels “nostres” olímpics no catalans… Potser veig massa coses o només veig les que vull veure, però la vigília del dia 12 també vaig presenciar com a lʼedicici de la Bayer de Barcelona (8 pisos!) despenjaven una bandera espanyola de dalt a baix. I això feia temps que no es veia. Són tants els exemples que es poden posar perquè els catalans tinguem la sensació dʼestar condicionats, menystinguts, amenaçats, que no entenc com no ens nʼadonem prou. Segurament en tenim la culpa els que durant molt de temps hem defensat que calia interpretar la voluntat de la gent, no córrer més del compte i mirar enrera perquè la majoria et segueixi i no quedi ningú exclòs. Ara es veu que els altres no han perdut el temps, no tenen manies i no sʼaturen. Ja ho diuen: si deixes una granota en una olla amb aigua bullint, lʼanimal saltarà de cop perquè sʼescaldarà; en canvi, si la poses en aigua freda i la vas escalfant, la granota es trobarà cada cop més calentoneta, més amorosida, fins que acabarà adormint-se bullida panxa enlaire. Em sembla que haurem dʼesperar que posin el foc més alt per adonar-nos que ens volen cremar. De moment, però, estem entrant en un malson profund…

UNA BONA NOTÍCIA PER A CATALUNYA (03/11/2000) Aquest dimarts, Vladimir de Semir, regidor de Barcelona, publicava un article en aquest diari sota el títol "Una mala notícia per a Catalunya", en el qual feia referència a la marxa de Joan Antoni Solans del seu càrrec en la Direcció del programa pel planejament territorial de Catalunya. La primera observació que caldria fer és que, si això és una mala notícia per al nostre país, vol dir que en els darrers vint anys ha estat una bona cosa; per tant, ens hauríem de preguntar per què abans el PSC no ha sortir a dir que l'urbanisme a Catalunya era fantàstic?. En segon lloc, que algú -amb competència professional- deixi el seu càrrec no és ni bo ni dolent; tot depèn de qui ocupi el seu lloc. Per la mateixa raó, hauria estat una mala notícia per a la ciutat de Barcelona que Pasqual Maragall deixés l'alcaldia i, en canvi, no crec que el senyor De Semir digui que el seu actual alcalde no li mereix el respecte i la vàlua política que el seu predecessor. Per altra banda, el regidor barceloní no pot imputar passivitat al Govern català i a CiU davant la imposició de la nova llei del sòl del PP. Des de CiU ja hem dit que aquesta norma és una mostra de la voluntat del govern espanyol dʼincidir en la política del sòl i en lʼurbanisme, atemptant contra el principi dʼautonomia local i les competències de la Generalitat. Convergència considera que la possibilitat dʼimmediata promoció del sòl urbanitzable no delimitat és tant com regular la utilització del sòl dʼacord amb els interessos particulars, amb el clar perill que el desenvolupament urbanístic deixarà de ser sostenible. És per això que tant la Generalitat de Catalunya com el Grup de CiU al Congrés de Diputats estant fent accions per tal dʼevitar al màxim els efectes del Decret Llei. Aquestes accions van encaminades primer a la modificació de lʼactual redacció del Decret Llei aprofitant la seva tramitació com a projecte de

llei i, en segon lloc, la presentació dʼun projecte dʼuna nova llei dʼurbanisme a Catalunya. Pel que fa a la modificació de lʼactual Decret Llei, durant el tràmit parlamentari al Congrés dels Diputats, CiU ja ha presentat esmenes encaminades a introduir el criteri de desenvolupament sostenible alhora dʼaplicar i desenvolupar lʼurbanisme, a eliminar les administracions no competents com a subjectes capacitats per promoure la transformació del sòl urbanitzable, i que el dret a promoure la transformació dʼaquest sòl, mitjançant la presentació als ajuntaments del planejament corresponent, es faci dʼacord amb la tramitació establerta per les Comunitats Autònomes. Amb això, conjuntament amb el projecte de llei dʼurbanisme a Catalunya, que està preparant la Generalitat, sʼaconseguirà un escenari on es respectarà lʼautonomia local i les competències de la Generalitat de Catalunya. I aquesta finalitat és la que ha mogut a CiU a prendre una actitud i tàctica negociadora i constructiva, en lloc de lʼenfrontament directe. Per tant, sí que ens interessa el que està passant. Entre moltes dʼaltres raons, perquè, com a nacionalistes, els referents clàssics de la identitat – llengua,cultura, història- sʼhan de reforçar amb els referents del territori, de la natura i del paisatge. I no podem deixar ni que això es malmeti ni que no en tinguem la capacitat de decisió última. Aquest és un component molt essencial que també ens identifica i també ens aplega com a poble. Per això, defensar el territori i la natura és defensar la identitat nacional. Hem construït la nostra societat en la plana, en la costa i en la muntanya i la nostra manera dʼentendre el món està vinculada a aquest entorn. El desenvolupament present i futur de Catalunya ha de fer-se amb la voluntat dʼinteracció responsable i dʼintegració plena de lʼactivitat econòmica amb el nostre patrimoni natural. Si no sʼaposta per aquesta via, acabarem generant riquesa a costa de perdre la identitat com a país. No pot haver-hi una identitat sostenible si el desenvolupament és ambientalment insostenible.

La sostenibilitat, doncs, reclama que la qualitat de vida de les generacions presents no impedeixi la qualitat de vida de les generacions futures, és a dir, que hi hagi una solidaritat intergeneracional que permeti la continuïtat en el desenvolupament, en la prosperitat, i en el progrés sostingut i responsable, que situï, a més, la preservació del medi en el que vivim en el centre de les nostres atencions. El nostre objectiu és, doncs, que valgui la pena de viure a Catalunya, és el de deixar un bon llegat als nostres descendents, és el dʼafavorir realment les capacitats endògenes de desenvolupament local per tal de dotar-nos dʼun veritable equilibri territorial basat en la perdurabilitat de les activitats productives. El futur de Catalunya s'ha de construir, doncs, des dʼaquests principis. Per això, crec que s'ha produït una bona notícia per a Catalunya. En Pere Torres ocuparà a partir d'ara el lloc deixat per Solans. En Torres prové del Departament de Medi Ambient, on era Director General de Planificació ambiental, i és, també, regidor de Rubí des del 1991. En Pere és un ambientalista tenaç, un nacionalista militant i un municipalista convençut. Tres característiques, que sumades a la seva competència professional i tècnica en camps tant diversos com la ciència, l'administració o la comunicació, i al seu immens bagatge cultural, fan que reuneixi les condicions òptimes per treballar en la planificació del País. En Solans coneixia tots els racons de Catalunya, però potser en Pere té la sensibilitat municipal que tenen els que han tingut l'experiència de ser regidors o alcaldes del seu poble. Per planificar Catalunya no només s'ha de ser un bon urbanista, sinó que també s'han de conèixer els components sociològics de la nostra diversitat, defensar amb passió l'identitat nacional, però també la local, i tenir un respecte profund a la terra, a l'entorn natural. I tenir, sobretot, una confiança immensa en el futur de Catalunya.

El nou Director del Programa pel planejament territorial, és un apassionat de la gent, del paisatge, de la cultura, de Catalunya. En Pere és un idealista, és un somniador, perquè vol un país millor; però alhora és pragmàtic, possibilista, assenyat, perquè sap què es pot fer i què no. Segurament aquesta és la definició dʼun nacionalista català, però això no deu ser impediment per a dibuixar Catalunya. Ara el Pere ha de poder dibuixar, somniar, com ha de ser el nostre país en el futur. Jo estic segur que traçarà uns horitzons a l'abast dels nostres millors desitjos i possibilitats. Estic tranquil de deixar la planificació del meu país en les seves mans: no en conec gaires més de tant fermes, honestes, nobles i destres. És una bona notícia per a Catalunya. Espero que la seva feina ens dugui més lluny dels "arbres caiguts".

CONVERGÈNCIA: XI CONGRÉS (10/11/2000) Avui comença el XI Congrés de Convergència, en el qual sʼhan de decidir, tractar, valorar, analitzar o proposar alguns dels temes que seran claus en els propers temps per al partit que ha liderat el nacionalisme català en els darrers 25 anys. I arriba en un moment en el que es produeixen alguns fets fonamentals per entendre el present i el futur de CDC. Primer, la consolidació dʼArtur Mas com a secretari general del partit i, de fet, la seva tria com a candidat a rellevar Jordi Pujol al capdavant del cartell electoral a Catalunya. Aquest és un fet absolutament nou per a CDC: afrontar una situació que no es donava des del 1980, en la qual sʼha de decidir qui serà el número 1 en les eleccions catalanes. Aquest canvi de lideratge electoral i de partit, és una aposta valenta, complexa, però inel.ludible i substancial per al futur de CDC. En segon lloc, aquest Congrés ha servit, en els mesos previs i també servirà després, per obrir un procés de debat intens, dins i fora del partit, sobre les idees. Això comporta entendre un partit més obert, més plural, que connecti amb la societat. Es tracta dʼun procés positiu, que exigeix que ens definim per nosaltres mateixos, des de la discussió interna, des de la “convergència” dʼidees que conformen el principal partit nacionalista català. En tercer lloc, hi ha el debat sobre la coalició, sobre aquest espai central de la política catalana que hem ocupat conjuntament Convergència i Unió. Des de CDC, sʼha plantejat sovint la conveniència de soldar o fusionar els dos partits en una única i sòlida força política; en canvi, des de UDC sʼha tendit més a reforçar el seu paper en el si de la coalició. Entre les dues postures, hi conflueixen tots els camins possibles per refundar la coalició, per repensar la nostra relació i per imaginar fórmules que solucionin qualsevol entrebanc que pugui afeblir una relació que ha estat tant profitosa per al país. I finalment, el debat del congrés es produeix en un moment en el qual el context polític és

extremadament condicionador. Les relacions, les enteses, les desavinences, amb els altres partits no són circumstancials sinó que comporten compromisos de govern, de projecte nacional i de concepció de la societat. La situació al Parlament de Catalunya, la majoria absoluta del PP a Madrid, la necessària negociació amb el govern espanyol sobre aspectes bàsics del nostre futur com és el finançament,…; tot plegat, fa que les aliances o no amb uns partits marqui molt estretament lʼestrategia de CDC per als propers temps. Un Congrés permet prendre el pols dʼun partit, conèixer què pensen les seves bases i cap on es vol dirigir el seu projecte nacional i social. Per tant, les esmenes que presenten els delegats (aprovades pels seus respectius col.lectius) reflexen fidelment quin és el parer general de la militància. En aquest sentit, llegint les esmenes a la ponència ideològica, es dedueix clarament que els militants presenten un perfil clarament nacionalista i sobiranista, que se situen en postures progressistes amb una clara sensibilitat social, que volen objectius polítics definits a mitjà termini, i que aposten per un partit obert i per lʼaprofundiment de la democràcia interna. Aquesta diàfana expressió del sentir de la militància, porta a pensar que estem en un moment en el que cal imaginar noves fronteres, nous horitzons, noves idees, que actualitzin els somnis dels nostres avis i ens en fixin de nous. Això significa que no podem, per exemple, obviar el debat sobre la validesa o no de lʼEstatut i la Constitució, quan es van fer en uns moments ja molt llunyants, en circumstàcnies especials, i que molts no vam poder ni votar. Per altra banda, hem de resoldre les incerteses en les aproximacions caps uns partits o altres, amb independència de quina sigui la necessitat dʼentesa entre governs diferents. A Catalunya, la connivència amb el PP ens allunya de la centralitat. I també hem de fer una aposta decidida per aprofundir en nous valors i polítiques socials. Hem de seguir sent el partit de la gent i no deixar-nos confondre intencionadament amb els interessos dels més poderosos. I hem de

seguir incrementant lʼesforç fet en els darrers anys de modernització del partit i dʼincrement de la democràcia interna i del paper de les bases. En definitiva, aquest és un congrés per posar al seu lloc i no confondre les tàctiques, les estratègies i els objectius del nostre partit, i per explicar-ho i posar-ho al servei dels ciutadans. Està a les nostres mans que seguim sent el pal de paller que va definir Jordi Pujol i la vela major que vol que siguem Artur Mas. El vent ens bufa a favor; només hem de seguir el rumb. Amb fermesa.

DESENCANTATS DE VALLS (17/11/2000) En els darrers anys he tingut lʼoportunitat de visitar totes les capitals de comarca i ciutats mitjanes de Catalunya, i totes, gairebé totes, es mostren dinàmiques, innovadores, acollidores, atractives. Sembla com si sʼhaguessin empolainat, com si estiguessin deleroses de ser les primeres, les més sol.licitades, les més envejades. Això omple els seus ciutadans dʼun orgull que no fa res més que acabar dʼempènyer la ciutat dʼendavant. Manresa, en canvi, té aquell to dʼensopiment i deixadesa que tenen les ciutats que es deixen endur per la inèrcia sense saber cap on conduir el seu esdevenidor. Els darrers anys, tot el país ha viscut una etapa de prosperitat econòmica sense precedents. Gràcies a això Manresa, avui ja no és la de la crisi del tèxtil, o la de la depressió de finals dels vuitanta. Comparem quantes vivendes es construïen a Manresa durant els anys 87, 88, 89, ..., i quantes seʼn construeixen ara. I quants aturats hi havia el 1987 i quants el 2000. I malgrat tenir els elements en contra, el govern Sanclimens va saber recuperar lʼorgull ciutadà i salvar amb optimisme i iniciativa una dècada difícil per a tothom. Des dʼaleshores, què ha aportat de nou lʼajuntament actual a la ciutat? El Casino? La Manresa universitària? La urbanització de les Bases? La rehabilitació del barri vell?. Cap dʼaquestes coses ha estat iniciativa del govern Valls. I lʼespectacular renaixement cultural que ens prometien de mans dels mestres de lʼentertainment dʼERC?. En què ha canviat la Festa Major? De qui va ser iniciativa la Festa de cultura popular?. Què hi ha de nou a Manresa que hagi impulsat lʼajuntament? Valls va assolir lʼalcaldia el 1995 amb un pacte que deixava fora del govern CiU, tot i ser la força més votada, i prometia una època de renaixement de la ciutat com si sortíssim dʼuna fosca edat mitjana. El que no sabia Valls era que

100

lʼedat mitjana a Manresa va ser una època esplendorosa i que ell no seria capaç de mantenir la força vital de la ciutat i la faria caure en la decadència. Manresa només va endavant per la gent que té, pel dinamisme de les seves empreses i entitats i pel moment de creixement econòmic espectacular que estem vivint. No pas perquè lʼAjuntament estigui al capdavant aprofitant un moment immillorable per liderar la transformació de la ciutat, com fan les altres. Què fa Valls per aprofitar aquest moment?. Per què la gent quan visita Vic, St. Cugat, Girona, Granollers, Mollerussa, Amposta, Roses o Sort tenen la sensació que aquestes ciutats estan més ben preparades que Manresa, tenen un urbanisme més assenyat, més dinamisme cultural, una cara més neta, més ofertes per als visitants, més promoció exterior, més orgull?. Per què els Manresans ens hem de sentir dir constantment que la ciutat és lletja, avorrida, fosca?. Jo sempre els dic que potser Manresa és tot això, però és la millor ciutat de Catalunya i vol ser atractiva, dinàmica i lluminosa. Si no comencem per creureʼns-ho nosaltres mateixos, no anirem enlloc. Ens falta convicció, orgull, patriotisme, per voler ser els millors. I si no ho som, almenys pensemnos-ho.

101

LA PASSIÓ PEL DIÀLEG (24/11/2000) No és la primera vegada que tinc pensat escriure un article sobre un tema i haig de canviar els meus pensaments per la intromissió d'ETA. I no és pas una intromissió suau sinó sobtada i violenta a través d'una esquitxada de sang. Aquesta vegada la impressió macabra tenia el rostre dʼErnest Lluch. Un català més que s'endu el vent de l'odi i l'irracionalitat. Jo volia parlar justament de la intolerància, de Franco, dʼETA i dels polítics espanyols i bascos, i de com això ens afecta als catalans. Ara, però, es fa molt difícil ser reflexiu quan atempats com el de l'ex ministre et distorsionen el pensament. La simbologia de matar un personatge com Ernest Lluch porta una càrrega afegida que complica una anàlisi serena. Jo volia parlar dels 25 anys de la mort de Franco, de lʼoblit que sʼha fet de tants catalans que durant la dictadura hi van deixar la pell, de lʼoblit que nʼhan fet els dirigents espanyols i els mitjans públics de lʼEstat que només han recordat el paper del Rei. Volia dir als més joves que no es creguin que Franco va ser un miratge ni que l'albada dels temps democràtics comencen amb una monarquia i una Constitució, com si abans no hi hagués hagut res. Volia dir que és un insult a la dignitat i a la memòria dels que van mal viure en una llarga obscuritat, que Aznar digui que en la mort de Franco ell estava estudiant, "que era el que tocava", com si els que estaven lliutant contra el dictador no fessin el que havien de fer. No és just, doncs, que els lluitadors per la democràcia tinguin un governant que els menysprea, però encara és menys just que morin de dos trets al clatell. Ernest Lluch ha viscut i ha mort per lluitar contra aquesta intolerància, perquè el sentit comú i el coneixement i respecte de l'altre condueixin cap a una nova transició. La transició cap a la pau definitiva, cap a la cooperació i cap a la llibertat dels pobles. Lluch era un socialista compromès amb les idees de la

102

diversitat, la pluralitat, el respecte a la diferència -diguem-ne com vulguem-; era un representant de la via més possibilista, menys dogmàtica i menys demagògica per aportar solucions al conflicte basc. No sé si la proposta que defensaven Lluch i Herrero de Miñon era apropiada o no per al conflicte basc, però almenys era una voluntat de trobar camins possibles de solució. Això és justament el que falta a Euskadi: ganes de trobar un fil que permeti sortir del fosc laberint. Un fil que teixeixi un projecte comú entre els partits i que marqui les regles del joc. El PP, però, només entén el joc de derrotar el contrari; i l'enemic a vèncer sembla que sigui més el PNB que ETA. No poden dir que ETA i PNB tenen els mateixos objectius, o que qui no està a favor de la Constitució és un assassí. Aznar ha dut massa lluny la posició numantina, autista i patriotera de no cedir ni al diàleg amb els que defensen, legítimament i democràtica, interessos oposats als seus. La Constitució i l'Estatut, i les fronteres i les sobiranies, sʼhan de poder revisar sempre que es vulgui, si això ha d'ajudar a adaptar les realitats socials i nacionals a la dinàmica dels temps i dels pobles. No es pot defensar la Constitució i excloure del joc democràtic els que la volen canviar. Un text sorgit de la mort d'un dictador que va oprimir el poble durant 40 anys, de la mà dʼun Rei nomenat pel règim, no podia deixar d'estar segrestat per la cultura del silenci, per la por a la involució, per l'amenaça a trencar el joc i per la força dels que encara manaven. En aquest tema, com en el conflicte basc, com en tot, el diàleg, la comprensió, la imaginació, la intel.ligència, són les armes de la raó. La raó que defensava Ernest Lluch des de lʼapassionament més intens.

103

LA PURÍSSIMA COÑSTITUCIÓ (08/12/2000) A Niça, la Unió Europea està discutint com s'han d'incorporar els nous membres sense perdre l'equilibri de forces que tenen actualment els països més grans. El cas és que el repartiment de comissaris per estat no pot tenir la mateixa proporció que fins ara ja que seria una Comissió inviable per la seva dimensió; a més, també cal discutir quants vots té cada estat al Consell de ministres, les possibilitats de veto i la dinàmica que agafa la reunificació europea en un conglomerat de països amb diverses velocitats. En tot això, evidentment hi juguen els interessos purament estatals per mirar de tenir el màxim pes en la presa de decisions. També serà molt interessant veure com resolen la compatibilitat de construir una unitat política des de tanta diversitat nacional. Un cop s'incorporin tantes llengües i nacions a la Unió, amb estats més petits que Catalunya i llengües menys parlades que el català, com s'ho faran per tractar-les totes igual? I per què es parlin totes al Parlament?. Suposo que el més lògic serà donar-los a totes el rang de llengua oficial i utilitzar-ne dues o tres (anglès, francès, alemany) com a llengües franques amb les quals entendre's dins la Unió. Ara bé, si s'arriba a aquesta situació, serà considerat el català igual que el danès, el txec o el lituà? I podrem tenir veu i vot a la nova Europa com les nacions amb dimensions com les nostres? O és que no podrem perquè no som un estat?. Aznar ens diria que això no ho contempla la Constitució, que no tenim el dret a la autodeterminació i que és incongruent defensar el "particularisme" en el marc de la unificació europea, i que els nacionalismes són excloents i bàrbars. El que no ens dirà és que el dret a l'autodeterminació és inalienable, que la Constitució s'ha d'adaptar a la realitat i que la cultura catalana -la llengua- mereix un tracte especial. El que sí sentirem és que Espanya se sent ultratjada si no té el mateix

104

pes que França dins la Unió, que el castellà s'ha de potenciar al màxim i que no renunciaran per res del món a un dels seus més alts signes d'identitat: la Ñ. Si ells estarien disposats a tot per no perdre la "Ñ", tot i tenir centenars de milions de parlants, què no hauríem de fer nosaltres si estem envoltats de dos estats amb llengües prestigioses, i que són gairebé majoritàries als territoris de parla catalana?. Això sí, ells defensen la "Ñ" amb programes infantils, posant-la com a títol de discos recopilatoris i exigint-la als teclats dels ordinadors. Això no deu ser patriotisme ni particularisme... Ja és estrany que no s'hagin encaparrat en que les matrícules no portin la "Ñ" en comptes de la "E". Mentrestant, el Govern del PP celebra els 22 anys de la Carta Magna interpretant-la com volen i al límit de les seves atribucions per indultar un personatge com Gómez de Liaño. Sembla que ho han fet atenent les recomanacions de la Santa Seu, sobreposant-les a l'estat laic constitucional. Diuen que és en motiu del Jubileu..., deu ser pel jubileu que es porten des que van guanyar la majoria absoluta!. Estem doncs, segons el PP, en plena celebració de la "puríssima" Constitució, que va ser concebuda per gràcia divina i que havia de ser immutable i perdurable pels segles dels segles. M'imagino els "pares" de la Constitució fent de Sant Josep, posant el nom però veient com un poder sobrenatural feia néixer un text que fins i tot els Reis adoraven com a salvador. Ara la Constitució ja s'ha fet gran i s'ha de sotmetre a la llei de Darwin i deixar que la evolució deixi enrera allò que té d'obsolet i faci néixer una nova concepció. Segur que amb aquesta constitució es pot arribar molt lluny, tot i haver estat feta des de l'ombra de la dictadura i des de la por a pensar, a opinar i a decidir. Però ningú pot, i menys el Govern espanyol, fer de la Carta Magna la taula dels deu manaments i excloure del poble escollit els que no l'adoren. La

105

Constitució només es justifica si es pot no estar-hi d'acord. Encara sort que no s'escriu amb "Ñ"...

106

BENVINGUT NADÓ (22/12/2000) Diuen que darrerament estem recuperant el dèficit de naixements a Catalunya i que es tornen a veure nens i nenes com feia molts anys que no es veien. De totes maneres no es deu a lʼaugment de fills per parella sinó més aviat a que els fills del Baby-boom de fa unes dècades ara estan en el moment òptim de reproducció. Bé, el bon moment de tenir descendència segurament seria abans dels 30, però de la manera que van les coses, actualment les parelles es decideixen molt més tard del que era normal quan ells van néixer.

Justament dʼaquí tres dies celebrarem el naixement més famós de la història, en un racó del món en el qual ara no seria recomanable veure-hi la primera llum. Diuen les cròniques de lʼèpoca, que el fet va succeir en un estable més aviat rònec, amb un burro i un bou dʼobservadors privilegiats, en absència del ginecòleg i amb un pare inexpert sense videocàmera per immortalitzar el moment. El que va succeir, però, fou un miracle: havia nascut un nadó que seria tant famós com el John Lennon difonent també missatges de pau i amor per a tothom. Però el fet més sorprenent, és que sense tractar-se del fill dʼuns famosos, ni haver nascut a la Teknon, ni sortir a la premsa del cor, rebés tantes visites; i no només la plebs que habitava els contorns, com ara pastors, pagesos o caganers, sinó que va ser visitat per tres reis màgics, rics i vidents. Des dʼaleshores, sembla que sigui una obligació de la nostra societat –sens dubte molt influïda per lʼèxit popular dʼaquell nadó- que parents, amics i coneguts sʼatansin a les habitacions de les parteres per fer ofrenes als nounats i felicitar efusivament la mare convalescent i el pare atabalat. Normalment, solen arribar molts regals de naturalesa vegetal i de formes capricioses però poc útils i difícils de transportar quan sʼabandona lʼhospital. Les mares acabades dʼestrenar veuen com una filera de visites van desfilant per davant seu mentre encara es ressenten de les ferides físiques i psíquiques produïdes

107

per lʼentranyable experiència. Ulleroses, botides i esgotades han dʼanar fent bona cara a inacabables i repetits comentaris sobre la bellesa, semblança i gràcies dʼun ésser que encara no té formes definides, que no hi veu, i que no pot defensar-se. Mentrestant, el pare –convertit en cap de relacions públiques de la nova família- ha dʼanar rebent protocolàriament totes les ofrenes i mostres de felicitat, sense tenir temps a adonar-se que és lʼartista convidat dʼuna pel.lícula de la que nʼacabarà essent el productor. Malgrat tot, la càmara fotogràfica i la de video seran el seu principal refugi per evitar converses monòtones i rialles forçades. Lʼaparent respir que suposa lʼabandonament del primer bressol de lʼinfant, amb el cotxe carregat de flors, amb la mare tremolosa sostenint la fragilitat del seu primogènit i amb una sensació de començar un examen que no sʼha estudiat, no és res més que la transició cap un canvi dʼestablia. Un cop arribats a la llar familiar, tornarà a començar el procés durant uns quants dies més, ara ja amb lʼobligació de convidar a pastes i vins generosos. Després de tancar la porta a la darrera visita, es trobaran amb el plor dʼun ésser que encara els és estrany i que no obeeix a cap ordre per misericordiosa que sigui. Aquesta experiència traumàtica que experimenten o viuran les noves parelles de pares compromesos, és sens dubte un bon començament per pensar a repetir el procés de seguida que puguin. Potser per això, des de fa 2000 anys, el naixement dʼun infant és un acte tant únic com difícil dʼoblidar. La llàstima és que a molts no els quedin ganes per tornar-sʼhi a posar. Per això, per la sostenibilitat de lʼespècie humana al nostre país, i per mantenir lʼesperança dʼaquest temps de relativa fertilitat, seria convenient que, per solidaritat amb aquestes parelles decidides, ens abstinguéssim de fer de rabadà i de Reis dʼOrient fins que la pau, la tranquilitat i lʼordre arribin a les familíes de bona voluntat.

108

NADAL 2000 (29/12/2000) I em preguntes vailet, què va passar aquell Nadal del 2000?. De fet, només recordo que preparàvem un canvi de segle i de mil.leni que ja havíem celebrat un any abans, no sé perquè. I no tinc la sensació que aquelles dates nadalenques passés res dʼextraordinari que no hagués passat anys abans. El Nadal del 2000 va començar com gairebé sempre, amb la cantarella de fons de la rifa nadalenca i les interessantíssimes entrevistes que feien els locutors de la ràdio als propietaris de les administracions de la loteria dʼarreu de la geografia peninsular no lusa (eufemisme dʼEspanya). Després, aquella tarda, a Barcelona, abans dʼanar al gran partit de la selecció catalana autonòmica de futbol, passejant per la zona comercial de la Diagonal camí del Camp Nou, recordo que hi havia quatre elements que bàsicament identificaven els ciutadans barcelonins dʼaquella època: en primer lloc, la majoria usaven la mateixa llengua de la cantarella de la rifa; després, també era habitual que una de cada deu persones anés embolicada amb una bufanda amb els típics quadrets de tartan de tons beig de la casa Burberrys (o imitació); un altre element que els caracteritzava era la proliferació de patinets metàl.lics entre els i les adol.lescents. Però el tret que acabaria de significar la personalitat dels catalans i catalanes de final de mil.leni, seria que tots portaven enganxat a lʼorella un telèfon mòbil, sense el qual no podien ni anar de botigues. Un altre record dʼaquell dia van ser els crits reivindicatius que se sentien al Camp Nou, que eren els mateixos que estava acostumat a sentir en els darrers 25 anys. En aquella ocasió, sota la pluja i el vent dʼun estadi mig ple que veia jugar una esplèndida selecció nacional -no oficial- (la catalana) contra una pèssima selecció nacional –oficial- (la lituana). De fet, a part dels gols, el més espectacular de la nit va ser la cerimònia inaugural que donava la raó als que pensen que no tenim categoria per estar representats internacionalment a

109

través de lʼesport. Fins i tot vaig arribar a pensar que sort en teníem que a Espanya no passessin el partit!. De totes maneres, lʼendemà vaig refer-me de la vergonya aliena de lʼestadi veient a la televisió nacional espanyola com el programa del José Luís Moreno omplia la nit del dissabte amb ballets carrinclons, purpurines i acudits suats, mentre feia ofrenes laudatòries a cantants folclòriques que cantaven nadales. Entre actuació i actuació, podíem veure els anuncis de cava de les famoses bombolletes, que anaven fent saltirons mentre presentaven un director dʼorquestra que ningú no coneixia. Tot plegat, no cal dir, sʼamania amb la tradicional alegria i recolliment del Nadal, la mateixa il.luminació als carrers de quan jo era petitet, amb la invasió cada cop més ferotge de lʼabominable home del trineu, i amb la felicitació nadalenca del Rei, no el dʼOrient sinó el constitucional. Després, vam celebrar el dia 25 i el dia 26, un darrera lʼaltre, com toca, i la gent que feia festa aquella setmana se nʼanava a esquiar aprofitant un dels darrers anys que va nevar a les muntanyes. De fet, no sabria dir-te del cert si és que tʼestic parlant del darrer Nadal del meu mil.leni o dʼun Nadal dʼaquells en els que encara em feia il.lusió pensar que quan fos gran les coses canviarien. Sort en vam tenir que amb el nou mil.leni les coses van ser diferents… o no?.

110

PARíS-SMARA-DAKAR (12/01/2001) Un any més el ralli Paris-Dakar fa la seva travessa pel Sàhara i pel Sahel i s'enceta de nou la polèmica. Normalment les discussions entre europeus tenen a veure amb problemes de consciència sobre si és ètic o no passejar l'opulència dels països occidentals pel davant dels morros dels habitants d'una regió que malden per sortir de l'empobriment i el subdesenvolupament. Enguany s'hi ha afegit, a més, el vell conflicte dels refugiats saharauís i si és lícit que la caravana motoritzada atravessi els territoris del Sàhara occidental, del qual en van ser expulsats fa 25 anys. El debat sobre si és moralment correcte passejar voluptuosament la riquesa davant la pobresa, és ple d'arestes. Sens dubte que fa de mal veure com ens gastem milions en publicitat i mitjans tècnics i humans per anar a divertir-nos al desert i a la sabana i, en canvi, la gent del lloc s'hipoteca de per vida per atravessar lʼestret i deixar enrera l'anonimat de la misèria. Però també és cert que molts dels que critiquen aquest fet, no deixen de gastar-se els diners en coses absolutament prescindibles per ser més feliços. També hi ha qui blasma del París-Dakar sense saber què en pensen els habitants dels llocs per on passa o qui opina sobre aquests països sense conèixer quines són les seves raons i la seva realitat. En canvi, ningú no critica que Costa Rica hagi sobresortit a Centramèrica justament perquè s'ha aprofitat de les ganes dels turistes de gaudir de l'aventura en un país verge. O que, gràcies a la promoció turística, molts països d'Africa han sortit del forat explotant el seu potencial de parc temàtic per als europeus; per exemple, algunes excolònies angleses o alemanyes han apostat, des de fa anys, per deixar-se envair pacíficament pels europeus treient-ne plusvàlues per a sortir del subdesenvolupament. Fins i tot el Senegal ha sabut aprofitar els darrers anys la febre turística que els arriba per organitzar una entrada de divises tan important com la que aporten els emigrants a lʼantiga metròpoli. És una bona manera d'invertir la tendència: que

111

vinguin els francesos a deixar al Senegal els diners que els senegalesos es veuen obligats a anar a buscar als suburbis gals. En tot cas, és un tema massa complexe per parlar-ne ràpidament i deixar-se de banda alguns elements essencials en la discussió; i sempre hi ha una part positiva i negativa quan sʼexporta un model cultural, econòmic, social, sense la voluntat dels receptors. També podríem pensar que l'evangelització d'aquests països ha contribuït més a desarrelar-los i a empobrir-los que no pas tot el que ha fet per l'extensió de la medicina o l'alfabetització. El problema és global i estructural i no depèn de l'estela que deixa una cursa de cotxes. Potser el problema és que els països que hi participen i els que els reben no sàpiguen fer d'això una oportunitat per sortir del cercle viciós de la misèria. El cas, però, dels saharauís té matisos diferents. A més dʼestar subsistint enmig del desert, malviuen fora del seu país i no en poden treuen cap guany del pas del ralli per les seves terres, del qual se n'aprofiten els colonitzadors marroquins. Mentrestant lʼONU i els països europeus, començant per Espanya (l'antic colonitzador), es fan els sords i no deixen avançar el poble saharià cap a l'autoderminació. Potser per això, el Front Polisario té molt clar que el pas del Paris-Dakar per Smara és una de les poques oportunitats que tenen perquè algú els situi al mapa mentre no estiguin a casa seva. I esperem que si el ralli el guanya algun català, dediqui el premi a la causa sahariana…

112

MANRESA, EXEMPLE DE QUÈ? (19/01/2001) El Senyor Roma, diputat al Parlament pel PSC, escrivia ahir en aquest diari les que per a ell són les excel.lències de Manresa, posant-la com a exemple. Em pregunto, exemple de què?. És ara la Manresa governada per lʼalcalde Valls, un exemple a Catalunya de ciutat neta i endreçada? És exemple dʼun urbanisme ordenat i coherent? És exemple dʼuna ciutat amb espais verds, desestressats, amables, per infants i gent gran?. És exemple dʼordenació del trànsit o dʼadequació de lʼespai dʼaparcament?….

El senyor Roma compara Manresa amb Girona, dient que els canvis soferts a la nostra ciutat són tan espectaculars com els soferts a la capital gironina. Només cal atravessar lʼeix –amb una paradeta a Vic, també– fins arribar a Girona i voltar per la ciutat. Certament: canvis tan espectaculars com a Manresa, només que una ha canviat per millorar i lʼaltra per empitjorar. Sobretot seguint lʼexemple que posa el diputat socialista dels barris vells de les dues ciutats. És probable que el Sr. Roma sʼhagi passejat per la ciutat vella de Girona o per la de Manresa, però no per les dues, perquè si no, no diria el que diu del nostre barri vell. I dit de passada, totes les iniciatives que comporten ara actuacions en el barri, van ser fetes en època Sanclimens. Diu també que Manresa és una capital de serveis i que qualsevol dia de la setmana hi ha gent de fora pels carrers; això, ni és cap novetat ni mèrit del govern Valls. En tot cas, el preocupant és que siguin els manresans els quins optin per altres centres dʼatracció fora de la seva ciutat. I si la influència de Manresa arriba més enllà de la comarca és per les noves comunicacions viàries i el creixement econòmic espectacular dels darrers anys, però és molt menys que el que han aconseguit altres ciutats molt més petites que Manresa, al centre, al nord i al sud de Catalunya. Justament ens hauríem de preguntar si encara els catalans ens veuen tan “cor de Catalunya” com abans.

113

El Sr. Roma, però, es contradiu quan justifica que Manresa no ha pogut ser com Girona per culpa de la discontinuïtat del govern socialista; ergo, està dient que estem pitjor. Sembla com si la situació actual de Manresa fos culpa del parèntesi del govern de CiU, que hagués trencat un projecte de ciutat que hagués fet de Manresa un Eldorado. El que havien dʼhaver fet els socialistes és aprofitar lʼetapa de CiU i continuar la feina començada i no perdre el temps com sʼha fet. Es plany, també, que dʼhaver governat 22 anys seguits haguessin pogut aprofitar els anys de més abundància ecomòmica de les administracions superiors. Vaja, com si els millors moments, no sols de lʼadministració sinó de lʼeconomia, no haguessin estat justament els periodes de govern socialista (dʼara i dʼabans). A lʼalcalde Sanclimens li va tocar governar una ciutat sense diners ni a la caixa municipal ni a les butxaques dels ciutadans, i a Manresa es va fer més obra pública que mai. Encara vivim de realitats dʼaquella època com lʼHospital General, lʼobertura de les Bases, el pavelló del Congost, la Fundació Universitària o la societat de rehabilitació “Fòrum”, entre dʼaltres realitzacions. Només cal comparar els pressupostos de cada govern i la seva execució. Tot plegat és una justificació del Sr. Roma dʼuna cosa que no sʼacaba de creure. I no crec que els ciutadans de Manresa estiguin tan satisfets com ell del que està fent el seu govern per la ciutat. Segurament, perquè és dels pocs visitants que et parlen bé de la ciutat, i per això no és massa creïble. Malauradament, senyor Roma, Manresa és exemple, però no pas del que tots els manresans voldríem.

114

EL FACTOR HUMÀ (26/01/2001) Massa sovint veiem notícies sobre els accidents de trànsit i les morts que provoquen. Ni les malalties més ferotges, ni els desastres naturals, ni el consum de tabac provoquen un degoteig tan constant de vides humanes, amb un cost social tan alt. Sembla que estiguem alertats davant qualsevol causa que pugui provocar un risc mortal i arribem a conclusions preventives o prohibitives com ara no fumar, no menjar carn de vedella infectada, no prendre massa el sol… En canvi, no ens plantegem deixar el cotxe o tancar les carreteres per evitar l'epidèmia dels accidents; ens limitem a deixar que ens multin si aparquem malament o si anem a 60 on diu 50. De fet, entre les principals causes que provoquen més accidents mortals hi ha l'excés de velocitat, el consum d'alcohol, l'estat de les infrastructures viàries i dels cotxes o les distraccions dels conductors. Els problemes, doncs, es plantegen a tres nivells: el factor tècnic o mecànic, l'estructural i, sobretot, el factor humà. Sens dubte que encara queden aspectes mecànics a millorar i molts trams de carreteres a corregir, però en els darrers anys s'han fet grans avenços en la millora de les prestacions i la seguretat dels cotxes i de les xarxes viàries. Segur que acabarem tenint uns frens infalibles i espero que desdoblarem i senyalitzarem adequadament les carreteres ben aviat, però el que ja serà més dificil de controlar són les falles humanes; perquè podem controlar més les infraccions, l'excés de velocitat o el consum de l'alcohol, però tothom es pot distreure, equivocar-se i cometre errades irreparables. Aquest és segurament lʼaspecte en el qual no crec que haguem millorat i que m'atreviria a dir que és una causa principal en lʼorigen de molts accidents, per sobre de la velocitat o l'estat de les carreteres. Em refereixo a l'educació vial o, més ben dit, dels conductors. Massa vegades, anant en cotxe, ens podem adonar que hi ha molta gent que no sap el que porta entre mans i que ningú li ha ensenyat a tenir

115

el mínim sentit comú al volant i a tenir la destresa suficient per reaccionar davant un fet sobtat. Només a tall d'exemple, és molt fàcil observar com hi ha gent que a les autopistes de tres carrils condueixen pel mig en comptes dʼanar per la dreta, obligant al vehicle que ve al darrera a avançar-lo; o també és molt corrent, ara a l'hivern, veure com molta gent condueix amb l'abric posat, limitant-li l'acció dels braços i la comoditat al volant; o podem veure molt sovint com el cotxe del davant no posa els intermitents o els posa tard; o també molts que no posen les llargues de nit per facilitar l'avançament al cotxe que duen al darrera. I quantes vegades es fan els avançaments quan és més difícil, i amb la marxa equivocada, i en canvi, quan es podrien fer no es fan. I tot això no es fàcil de controlar ni sancionar. Sembla, doncs, que ningú hagi ensenyat els conductors a dominar el cotxe a través de les marxes, o a dominar-lo en condicions metereològiques adverses, o a circular per les places rodones sense semàfors. No sé què deuen explicar ara a les autoescoles, però seria prioritari ensenyar als futurs conductors a tenir més respecte al cotxe que no pas a les infraccions. Segurament, ensenyant a conduir bé no caldria posar tant d'èmfasi en allò que està prohibit i potser podríem reduir la incidència del factor humà en la vida de tanta gent.

116

CANVI CLIMÀTIC (02/02/2001) D'ençà que a la Cimera de Rio de 1992, s'aprovà el Conveni sobre el Canvi Climàtic, aquest ha estat prioritari en les agendes mundials sobre el medi ambient. Des d'aleshores, i en altres conferències internacionals, els estats han anat fixant els objectius quantitatius i el calendari per a reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle (la principal causa del canvi del clima). Sembla ser que, científicament, tothom està d'acord en que aquest és el principal problema ambiental que pot afectar la Terra, però no hi ha tant acord en la gravetat de les conseqüències ni en l'actuació dels estats. En la darrera Conferència de l'Haia es van debatre els mecanismes que han de regir internacionalment aquesta reducció, però no tots els països pensen igual en com assumir les responsabilitats i en quin grau fer-hi front. Malgrat tot, els estats, i la UE en bloc, estan preocupats de debò pels efectes del canvi climàtic i per les repercussions que se'n poden derivar en el futur. Totes les mesures que s'han determinat els comprometen a no restar impassibles davant el problema. A Catalunya, tot i no poder participar d'aquestes conferències intergovernamentals, el Govern ha elaborat un pla de lluita contra el canvi climàtic en la línia dels compromisos internacionals. Hi ha dos aspectes, però, que encara no estan en el nivell de prioritat que caldria. Un, és la poca consciència ciutadana de la gravetat dʼaquest canvi, i l'altra, la poca prevenció pels possibles efectes en la qualitat ambiental i de la vida de la gent. Els governs hi tenen un paper clau en aquests dos àmbits. És evident que cap vol crear més alarma social de les que ja hi ha en altres camps, però no podran complir els requisits de la lluita contra el canvi climàtic, i aplicar les mesures establertes, si la població no n'és conscient i no hi participa. Molts països han fet una aposta decidida per anar implantant les energies renovables per substituir la dependència dels derivats del petroli. Contradictòriament, el foment

117

d'energies com l'eòlica ha trobat, justament en posicions ecologistes i de sectors del territori, actituds contràries al seu desplegament. És clar que fins i tot els molins de vent poden tenir algun impacte en l'entorn, com ara el paisatgístic (sempre subjectiu), però el fet que no es disposi d'un consens absolut, fa pensar que hi ha un espai obert entre la visió global i les agendes mediambientals dels governs i la dinàmica local i la sensibilització social. Però si és evident la disfunció entre problema global i acció local, o priorització política i compromís social, encara hi ha un estadi posterior més complexe i no abordat: se sap què causa l'efecte hivernacle i què han de fer els països per combatre'l, però el que no se sap prou és quins seran els efectes. Per això hi ha qui pensa que a més dʼestablir plans de lluita contra les causes del canvi climàtic, el que caldria és començar a pensar què s'ha de fer per combatreʼn les conseqüències. Malgrat les postures optimistes, totes les expectatives ens mostren uns efectes inevitables i profunds, per a diferents àrees del planeta. Amb una població poc sensibilitzada amb el problema i les mesures correctores (parcs eòlics…), encara ho estaran menys per assumir els efectes que tard o d'hora es produiran al costat de casa. Hauríem de començar a entendre que, si les nostres platges poden desaparèixer sota les aigües o les estacions d'esquí no tenen neu, haurem de repensar el turisme o la política urbanística a Catalunya. Potser també haurem de replantejar el sistema agrícola i vetllar per lʼestabilitat econòmica si incrementa molt la sequedat, si els incendis forestals sovintegen encara més i la desertització dʼàrees del país sʼacaba imposant. Aviat caldrà incrementar la conscienciació col.lectiva en aquest àmbit i buscar la corresponsabilització de tothom en les mesures correctives, la prevenció, i l'adaptació als canvis. I això no és gens fàcil, ni per als governs ni per als ciutadans. Per tant, caldrà parar atenció a analitzar les condicions que fan possible que la cultura de la sostenibilitat impregni el conjunt de la societat

118

catalana, de manera que esdevingui consubstancial a les decisions que s'adoptin i sigui un element bàsic en el capital social del país. Aquest canvi de cultura no és només funció dels governs, sinó de tota la societat. I tots els protagonistes, especialment els que tenen més capacitat d'influir, han de formular unes condicions de governabilitat que permetin un desenvolupament humà sostenible. Si encara hi som a temps...

119

DEUTE INTERN (09/02/2001) Encara no estem als nivells d'altres països europeus, però la progressió i les expectitives de rebre gent d'altres països, sobretot del Magrib i de les zones subharianes, són cada cop més grans. Aquests darrers dies hem pogut veure com l'aplicació de la llei d'estrangeria a l'Estat Espanyol ha portat a una situació crítica a molts immigrants que es poden veure exclosos del procés laboral. La baixa demografia catalana comporta dur molta gent de fora per poder fer front al nostre creixement econòmic; a més, la nostra proximitat, com a país "ric", als problemes de la riba sud de la Mediterrània ens mena inexorablement a ser receptors de les fornades de nous emigrants. És paradoxal, però, que sent responsables de l'acolliment i de la integració social d'aquests nous ciutadans, Catalunya no tingui competències en política d'immigració. Davant d'aquest fenomen (que no és nou a casa nostra), ens cal aprofundir en el coneixement de la realitat política, econòmica, social, cultural i religiosa d'aquesta gent i conèixer les causes de la seva emigració: perquè és evident que tanta gent no marxa de casa seva per ganes. No es tracta d'un exili polític, que també, sinó sobretot, d'un èxode econòmic. Però, paral-lelament, també hem de fer conèixer als immigrants la realitat del país i demanar-los la seva plena incorporació. No cal, per això, renunciar a la religió o a les tradicions, però si que cal adaptar-les a les normes establertes pel país receptor. Les lleis les ha de complir tothom, hagi nascut o no aquí, sobretot si són concebudes democràticament. Els fonaments religiosos i la llibertat individual no han de sobrepassar mai les normes de la comunitat. Per això, no es pot deixar d'incorporar en el debat sobre la immigració l'acceptació dels drets i els deures. De totes maneres, però, la causa de la immigració s'ha de tractar en origen. El problema no és que arribin immigrants, sinó que hagin de marxar d'allà. El

120

llegat colonitzador europeu ha trencat l'estructura econòmica i social d'aquests països i els ha sotmès a estats artificials sotmesos als interessos de la metròpoli i dominats posteriorment, per governs dictatorials i corruptes. Els cultius intensius de productes d'exportació fan perdre l'agricultura tradicional i incrementa la dependència dels paísos pobres en la dinàmica dels mercats mundials, als quals ells no hi tenen veu. D'aquesta manera, el deute extern dels paísos subdesenvolupats els immergeix encara més en la dependència. El Banc mundial i els estats occidentals condicionen inversions i préstecs no a un desenvolupament sostenible d'aquests països sinó a un creixement descontrolat que comporta encara més pobresa. Per això, la primera mesura que caldria prendre és la condonació del deute extern d'aquests països a canvi de la preservació i l'explotació racional dels seus recursos naturals i a la inversió en educació i sanitat, per exemple. Avui dia ens podríem plantejar, fins i tot, passar d'una societat agrícola a una de tecnològica, amb transformació de les seves estructures, sense haver de passar per les penyores de la revolució industrial, ni malmetre el seu patrimoni cultural i natural. El potencial de creixement de molts països subdesenvolupats pot ser immens, si es planteja amb criteris de desenvolupament sostenible. Cal ser tolerants davant la tragèdia dels milers de nous ciutadans que s'incorporaran a la nostra societat i fer el possible per assegurar-los una vida digna i justa com la nostra, però també cal començar a pensar que això no s'aturarà si no actuem decididament en l'origen del problema. Els espanyols que van emigrar a Europa durant el franquisme, van poder tornar a casa amb l'Espanya democràtica i desenvolupada a la qual hi van contribuir els països del nostre nord. Ara caldrà pensar que nosaltres també tenim un deute amb el sud: un deute que no és extern.

121

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS (23/02/2001) Fa 20 anys que aquest país va estar a punt de fer un pas enrera, potser irreparable. I no pas perquè la democràcia no hagués de consolidar-se, en un marc de llibertats a Europa i en un procés imparable de recuperació dels drets individuals i col.lectius. De fet, si un any abans de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, les forces catalanistes havien obtingut una aclaparadora majoria a les eleccions al Parlament de Catalunya i un any després el PSOE guanyava per majoria absoluta, tot indicava que una insurrecció militar no podia triomfar a l'Estat espanyol. El gran perill era, però, endarrerir i complicar l'avanç democràtic de manera significativa; sobretot a Catalunya, on la recuperació de les institucions d'autogovern era tan recent i poc consolidada que podia esberlar-se i dilatar-se en el temps. De fet, si ens posem a pensar-ho, cinc anys després de la mort del dictador, ja teníem unes eleccions a Catalunya per escollir el nostre Parlament, i això, per a un exèrcit pensat i construït des de la força i l'opressió, i recentment constituït com a garant constitucional de la unitat de la pàtria, no podia portar res de bo. Quaranta anys de dictadura i poder absolut s'escolaven per l'aigüera de la democràcia, i això no lligava amb els plans de les forces fàctiques, que veien en l'esquerra i en els nacionalismes perifèrics l'anticrist de les seves creences més profundes. De totes maneres, el cop va tenir el seu efecte perquè va suposar un fre i un alentiment del procés autonòmic i un recel de les forces polítiques espanyoles davant l'ascens dels nacionalismes català i basc. La LOAPA i l'aclaparadora majoria absoluta del PSOE van anunciar el que havíem d'esperar dels futurs governs espanyols: una constant retallada a l'impuls nacionalitzador del govern català.

122

Per altra banda, però, havia de ser desesperant -després de tantes dècades de foscor i desesperació- que, quan els demòcrates començaven a veure la llum en una transició esperançadora, es pogués acabar el somni per al que molts havien esperat tota una vida. I per als que tot just despertàvem a una realitat il.lusionadora, aquella nit vam viure el pitjor examen al que ens havíem d'afrontar. Ara després de dues dècades, sembla que ja no hi ha marxa enrera. Tots els que aquella nit es temien el pitjor, haguessin signat aleshores per una Catalunya amb els mossos d'esquadra patrullant per les carreteres, amb totes les llibertats individuals garantides i en un entorn de progrés i benestar de primer ordre. Per això, per a molts i moltes ja hem arribat a on havíem de ser si superàvem l'ensurt del 23-F, i segurament hem anat més enllà del que sospitaven. Malgrat tot, però, em sembla que aquells fets ens van fer aturar més del compte i potser ja no recuperarem el temps perdut. Vivim, en molts sentits, el millor moment de la nostra història, però seguim, com a poble, segrestats per la incomprensió i la injustícia. Sembla que en això no haguem avançat com esperàvem fer-ho. O potser és que no tenim raó els que ens sentim agreujats; potser és que fa 20 anys no ens vam adonar que el que volíem que fos la realitat no era més que un somni.

123

IMMIGRACIÓ I LLENGUA (02/03/2001) És evident que no podem deixar de parlar del tema de la immigració a Catalunya i les seves conseqüències. Aquests dies sʼha tornat a incrementar la pressió mediàtica per les declaracions de Marta Ferrussola i dʼHeribert Barrera. Les de la primera, poden haver estat tretes de context, sʼhan extrapolat i polititzat en excés, però les de Barrera, no només estan escrites en un llibre presentat ahir (i que desconec com ha anat…) sinó que sʼha anat reafirmant en els seus plantejaments.

És evident que les paraules de Ferrussola i Barrera són polèmiques, però també és cert que hi ha qui ho ha aprofitat ràpidament per criminalitzar el nacionalisme català titllant-lo de racista. En canvi, els fets del Ejido i de Can Anglada no han estat assimilats al nacionalisme espanyol. I per què no es titlla de racista els francesos per no deixar a un nen de Perpinyà inscriure el seu nom en català?. Això no és racisme?. De totes maneres, sabent que qualsevol relliscada en boca dʼun nacionalista és utilitzada en la seva contra, declaracions com aquestes no són afortunades. En un espai no crispat i racional, serien opinions que convidarien a la reflexió i al debat desacomplexat, però aquí i ara, no deixen de ser una provocació per al qui està amatent a sentir-se provocat.

En tot cas, ja és hora que comencem a parlar sense embuts de la immigració per tal de trobar el punt just entre tots. En primer lloc, crec que la immigració a Catalunya no és en si dolenta, sinó que és necessària i fins i tot profitosa. Segon, allò més greu de la immigració és que hi ha gent que ha de marxar del seu país perquè no hi pot viure: això sí que és un problema i una vergonya. Tercer, Catalunya hauria de tenir competècies plenes en política dʼimmigració i poder regular, segons les seves necessitats, els fluxos migratoris.

124

Però, en tot cas, la immigració no és un perill determinant per a la pèrdua dʼidentitat catalana; el perill per a la supervivència de la llengua i la consciència nacional no ens ve del Magrib o de llatinoamèrica sinó de més aprop. Fins i tot un immigrant dʼEuropa pot ser menys receptiu a la identitat catalana que un magribí. En tot cas, el problema de la nostra possible, i previsible, pèrdua dʼidentitat -tal com lʼentenem avui dia-, ve donada, sobretot, per la nostra condició de nació depenent dʼunes estructures dʼestat alienes. A França, potser tenen un problema de xenofòbia però, en canvi, lʼimmigrant els assegura que parlarà el seu idioma, que jugarà en la seva selecció nacional i, fins i tot, que cantarà el seu himne. A Catalunya, encara que no arribés cap immigrant, el problema de supervivència nacional el tenim igual. No som independents, i la poca consciencia nacional que hi ha depèn de molta gent nascuda aquí i que no ha tingut -o no ha volgut tenir- lʼoportunitat de sentir-se plenament català (entenent per això parlar la llengua pròpia i assumir els nostres trets diferencials). En definitiva, el problema de si desapareix o no el català, no serà per la influència dels immigrants, sinó perquè estem en un estat que no promou lʼús dʼuna llengua que pot desaparèixer com a patrimoni de la humanitat, o perquè lʼinforme dels EUA diu que a Catalunya es vulneren els drets lingüístics…dels castellanoparlants!. I també, perquè molts catalans dʼorigen estan acomplexats i no tenen lʼesma dʼusar una llengua minoritària, o també, perquè molts dirigents de grans empreses i entitats del país no tenen la més mínima consideració cap a lʼidioma propi. Aquests sí que són elements perillosos per a poder endarrerir o perjudicar fatalment lʼús normal i consolidat del català i no els nous ciutadans que arriben amb lʼesperança de sortir la misèria i trobar un refugi acollidor.

125

2-2 (09/03/2001) Els partits entre el Barça i el Madrid, com el de dissabte, són una metàfora de la complicada coexistència entre Espanya i Catalunya. Aquest darrer matx semblava que reflectís la història de les desavinences nacionals entre veíns i del destí tràgic de Catalunya. Com si les frustracions de dècades d'impotència haguessin confluït de cop en 90 minuts de dramàtica passió. El Barça, com Catalunya, jugava en camp contrari, amb un públic gens receptiu als colors foranis i als seus protagonistes. Entre els jugadors blaugranes, com la diversa societat catalana, n'hi ha de la pedrera, són pocs i parlen la llengua pròpia del país i disposen de l'orgull de ser els representants de l'equip; d'altres, d'origen castellanoparlant, senten igualment els colors i sʼintegren perfectament al club; i un altre grup, cada cop més nombrós, format per “immigrants” atrets per les condicions laborals dels contractes i per la imatge de prestigi de l'entitat, defensa els interessos del club com el que més i són admirats per tothom, tot i no parlar el català (no pas en les mateixes condicions que la majoria dels immigrants, per cert). Gairebé tot el país hi era representat al Bernabeu, fins i tot el Figo fent el clàssic paper de botifler. Un cop al camp, però, els jugadors blancs semblen més homogenis, tant immaculats, tant madrilenys, destil.lant aires de grandesa, amb un posat de supèrbia i suficiència -sens dubte marcat per les seves gestes europees- que els fa afrontar els combats amb el convenciment que ho tenen tot guanyat i perdonat. El Barça, en canvi, es difumina damunt la gespa, amb una samarreta fosca i amb colors sense contrast, deixant al descobert la reraguarda i amb l'actitud de submissió del que està disposat a perdre si no l'humil.lien massa. Vaja, com secularment hem actuat els catalans.

126

I és que el Barça està marcat pel caràcter pessimista català. Només sortir al camp ja d'entrada sabíem que el més probable era perdre. Sempre a remolc, remuntant l'adversitat, un gol rera l'altre, deixant-nos colar les pilotes miserablement, mesells, no sabent defensar els nostres interessos. Ni quan sembla que despuntem una mica, i els marquem un golet als altres, l'alegria no dura ni un sospir. Els blancs sempre estan al davant a punt de rematar, d'aprofitar qualsevol badada, amb instint assassí o de perdonavides -segons les circumstàncies-, però sempre disposats a no deixar perdre cap oportunitat. El Reial Madrid és com la capital de l'estat espanyol, sempre poderosa, imperial, amb el cap ben alt, amb la permissivitat de saber que té butlla del govern. El Barça, per altra banda, sempre demanant perdó per existir, contemporitzant, amb posat de xai a lʼescorxador. Però dissabte, encara ens quedava un xic dʼorgull, i al final, va resultar que Barcelona i Madrid, Catalunya i Espanya, es parlaven de tu a tu, frec a frec, i lʼestadi emmudia i es demostrava que tampoc n'hi ha per tant, que no som tan lluny de ser els primers, que també tenim un lloc sota el sol i que quan ens punxen ens desvetllem. Però l'infortuni, la injustícia, la mala sort, la predestinació -com sempre- fan que en el darrer minut, quan teníem la mel als llavis, la decisió del que fa de jutge dóna la raó al que té la força. La força del poder, de la història, de la grandesa, del que no li cal demostrar mai res perquè té el cel guanyat. La victòria, però, només hagués aconseguit una mort més dolça, veient passar la glòria des del banc del "si no fos”, pensant que podíem guanyar la lliga, quan el Madrid ens porta 9 punts. Tot ha estat un miratge i haurem dʼesperar a veureʼns les cares de nou. El proper cop potser serà a casa, i fins i tot guanyarem, però no serà res més que un joc, que una il.lusió, perquè ens distreguem i enganyem i perdem les batalles de veritat, les que fan mal.

127

“SI ÉS SERVIT” (16/03/2001) Lʼexpressió “si és servit” sʼestà perdent entre els professionals de la restauració. Abans, era molt normal que el servei en els restaurants de casa nostra tingués un tracte amable amb els clients, per això se solia remarcar que “sʼera servit” a lʼhora de posar el plat a taula o dʼatendre la petició feta pel comensal. Avui dia, el més corrent és que et deixin el plat al davant sense dir ni ase ni bèstia. Sembla com si el tracte deferent al client sʼhagués circumscrit als restaurants de més categoria, definició que va associada al preu desorbitat que fan pagar pel servei prestat. Pels que tenim el goig i la satisfacció dʼhaver treballat en aquest ofici, tenim la deformació dʼestar molt amatents i sensibles a la professionalitat dels que tʼatenen, potser filant més prim que ningú, però amb el coneixement de poder valorar la satisfacció rebuda en relació a la dificultat o no de la feina feta. Potser és més normal a Barcelona que a comarques, però els restaurants que serveixen menús a diari, estan perdent cada cop més les formes. És molt habitual, trobar-se locals petits, amb poques taules i en canvi amb més personal del que sembla que calgui per cobrir les necessitats de servei. Això seria òptim si representés una major satisfacció en la rapidesa, tracte i efectivitat de la feina que es fa, però normalment no és així.

Dʼentrada, en bars i restaurants, és normal que tʼindiquin el lloc per seure sense un deuvosguard ni rialla afalagadora davant la presència dʼun client. Sembla més aviat que suposis una nosa més en la rutina diària de donar menjar. Si la taula no és neta, tampoc sʼesforcen massa a deixar-la com una patena, i sovint hi passen una baieta més bruta que polida per tirar al terra les restes de sobretaula que hi queden, i que has de repassar amb el tovalló…de paper!. A partir dʼaquí tot són despropòsits. Lʼordre del servei no segueix cap seqüència lògica: ni et donen la carta quan cal, ni et porten el beure, ni el pa, ni els setrills

128

quan toca… El cambrer, quan es digna a fer la comanda, arriba davant la taula i sense ni aixecar els ulls murmura un “grmmmm” gutural que indica que està en disposició de prendre nota. És llavors quan hom renuncia a fer cap pregunta que suposi al que serveix haver de fer un gest que surti de lʼestrictament necessari per poder dur menjar al que ho demana. Sovint, però hi ha lʼaltra versió, en la qual el respecte al client es limita a tractar-lo de tu i a forçar-lo a trencar la distància raonable i exigible en la relació amb un client. Després el client, mentre espera o consumeix el producte demanat (i poques vegades encertat), es pot observar un seguit de despropòsits professionals que demostren que es perd el sentit de la feina ben feta i de lʼeconomia del treball. Quantes vegades, els cambrers van de la cuina a les taules i viceversa sense aixecar el cap, o amb la mirada perduda en lʼhora de plegar, sense mirar al voltant per si algun client vol aquella aigua que no lʼassedega, aquell pa que no suca, aquelles postres que ja sʼhaurien dʼhaver paït, o lʼesperança que et coguin un xic més la carn sobtada. Els cambrers, automatitzats, actuen com si els personatges asseguts al seu voltant fossin éssers que es limiten a deglutir plats com el que consumeix televisió enllaunada. Normalment acabes donant les gràcies per tot, com si lʼatenció al client no sʼinclogués a la factura i desitjant que el que et serveix no sʼofengui per lʼatreviment dʼhaver-li ocupat una taula. No es tracta que tʼestenguin una catifa, ni que tʼacompanyin la cadira en seure, ni que et serveixin la beguda cada cop que fas un glop. Es tracta de fer de lʼacte dʼasseureʼs a taula, el que havia estat sempre: una litúrgia de convencions que et fan saborejar lʼacte rutinari dʼalimentar-se com un dels millors plaers diaris. Tot i que ja he perdut lʼesperança de tenir la carta en català i que mʼatenguin en la meva llengua…

129

LA CAIGUDA DELS DÉUS (23/03/2001) Les icones o representacions divines formen part de la història de la humanitat, del seu art, de les seves cultures i religions. Totes aquestes manifestacions col.lectives tenen els seus referents simbòlics, que cal respectar escrupolosament. Doncs, darrerament, hem vist com sʼenderrocaven sense pietat les representacions dʼalguns déus adorats per milions de persones. Per un banda tenim els budes gegants destruïts pels taliban de lʼAfganistan i, per altra, la divinitat gal.la per excel.lència –Tutatis- que ha estat adulterat per Albert Uderzo, el dibuixant –i ara guionista- de les aventures dʼAstèrix. És ben llastimós que unes obres dʼart, unes en pedra i les altres en paper, puguin desmuntar-se amb tant poc dʼesforç. La diferència és que el bombardeig dels budes gegants de la vall de Bamiyan és irreparable i, en canvi, el déu que protegeix el poblet gal sempre pot ser retornat al seu podi celestial, amb una mica dʼesforç creatiu.

La veneració del mite dʼAstèrix (imatge humana (!?) de Tutatis) és per a molts una religió de practicants fidels. Quan sʼha crescut amb lʼideal representat per personatges com el Tintin, lʼEspirú, o els habitants del poblet irreductible, aquests formen part de lʼimaginari personal i també col.lectiu que ens marca per tota la vida. Per això, sempre tems que siguin les formes del mal, o els romans, en cada cas, els que acabin destruïnt el dogma de fe, però no esperes que sigui Saturn qui devori el seu propi fill. Això és el que ha passat amb el darrer àlbum dʼUderzo “Astèrix i Latraviata”, que ha enfonsat les expectatives que molts creients teníem en lʼarribada dʼuna nova obra del creador dʼil.lusions. Aquesta vegada el profeta del còmic no ha endevinat el missatge i més que crear nous adeptes, deu haver desenganyat els seus fidels i promogut conversions al Harry Potter o als Mangas.

130

També sʼhan equivocat els profetes fonamentalistes de lʼIslam perquè han pretès enaltir la seva religió destruint la imatge dʼuna altra. Aquí es podria aplicar la famosa sentència gal.la “estan bojos aquests musulmans”, perquè no sé si són prou conscients que amb el crim que han comès no fan res més que justificar les aversions a la seva fe i desautoritzar els lleials defensors de lʼIslam. Què han de pensar els bons musulmans que en defensa de les pròpies creences es destrueixi una obra de la humanitat –no de la divinitat- que ha marcat lʼexperiència emocional de tanta gent durant tants segles?. Com poden pensar que destruint unes imatges enforteixen unes idees? No en tenen prou amb el règim de terror terrenal que apliquen als seus conciutadans –sobretot dones- que ara han dʼescarnir els creients dʼaltres religions. La caiguda dels déus de pedra va més enllà de la destrossa dʼunes obres dʼart: afecta a la identitat de milions de budistes. Però no ens cal anar massa lluny per viure una experiència igual dʼintransigent i que atempta directament contra les persones com si fossin la representació en pedra de les seves pors atàviques. La gent dʼETA tampoc no sʼadona –com els taliban- que pretenent defensar una causa es malmet lʼessència dels ideals. Quin favor fan als processos dʼalliberament nacional els que maten en nom dʼaquesta idea?. Així, sʼacaba confonent una estatua amb un atac a la pròpia religió o un atemptat criminal amb una gesta bèl.lica. Tots plegats converteixen la necessària diversitat de la humanitat en una justificació del caos i la barbàrie. Hem de ser capaços de defensar i discrepar de la nostra fe i fins i tot renunciarhi, però mai destruir la dels altres. Per això és bo creure en déus de paper, encara que no siguin infal.libles. No sé què diria Goscinny (o Tutatis) de les destrosses que fa Uderzo en lʼAstèrix; però estic segur que els musulmans de veritat no estan gens contents de veure com interpreten el Profeta els que seʼn creuen legítims representants.

131

132

SUBCOMANDANT MARAGALL (30/03/2001) Dʼençà que sʼha sabut que el subcomandante Marcos havia treballat al Corte Inglés estic desmitificant-lo. La seva aparició a lʼescena des de Chiapas, va ser com una alenada dʼaire fresc que sacsejava els esperits adormits de la vella i ensopida Europa i la desconcertada Amèrica. Que una colla dʼindígenes, a prop dʼuna de les zones turístiques més importants de nordamèrica i en un país presoner de lʼòrbita ianqui, posessin en escac el sistema, no deixava de ser una bona notícia. Com a mínim, es podia pensar que lʼesperit revolucionari i incorfomista dels que creiem en utopies es podia fer realitat. Vaig estar a Chiapas poc després de lʼaparició del fenomen zapatista i cal reconèixer que tenien raó en reivindicar els drets de la comunitat indígena i de les injustícies socials que pateix bona part de la població dʼAmèrica llatina. I en el tot el moviment revolucionari no deixava de planar la figura de Marcos, com el messies que havia arribat per alliberar el poble de lʼopressió. La fascinació però, era més gran per als europeus que vèiem en el passamuntanyes de Marcos lʼèpica i la màgia dels grans personatges de la literatura dʼaventures: el subcomandante era Robin Hood, el Zorro, el Capità Marvel, el Corto Maltés o Batman. Però també era Jesucrist, Siddartha, Gandhi, Nelson Mandela o Braveheart. I, en definitiva, era el Che ressuscitat i triomfador. Ara, però, els zapatistes semblen més una cercavila que una guerrilla i un espot publicitari que no pas un moviment polític, i cada cop que surt el Marcos i els seus oficials amb la caputxa semblen més papotes de processó que soldats dʼalliberament. El subcomandante no es treu la caputxa i la pipa ni per rentar-se la cara. Només pensant en la calor del trajecte de la selva lacandona fins a Mèxic DF, amb la cara tapada i aguantant la pipa amb les dents, seʼm fa difícil pensar en la seriositat del moviment. Només se mʼacuden dues possibilitats perquè no se la tregui: una perquè li fa vergonya lʼespectacle que ha fet, i lʼaltre

133

perquè és lleig i no vol decebre el misteri enamoradís que ha provocat en milers de “revolucionàries” europees que es pensen que això de Chiapas és com un ball de disfresses. El pitjor del cas és que una munió de pseudointel.lectuals de les nostres contrades han anat a participar de la cercavila zapatista i han lloat les seves excel.lències, en una mostra més de la comèdia dels corrents “progres il.lustrats” a Europa. La majoria dels nostàlgics del maig del 68 ofeguen en lʼèxit de Marcos i els indígenes mexicans la frustració del seu fracàs a casa. Només la hipocresia fa que sʼoblidin dels indis lacandons pressionats pels zapatistes, de la depredació que fan de la selva i del menysteniment de les cultures “indígenes” i el processos dʼalliberament nacional “perifèrics” a França o Espanya, que titllen de provincians i ridículs. Dʼentre els més destacats nostàlgics a casa nostra hi ha Pasqual Maragall. Adormit encara en la màgia de la “gauche divine” i la progressia benestant dels barris alts de Barcelona, es pensa que lʼEbre és el riu Usumancinta i els habitants de les comarques riberenques una ètnia en procés de desaparició, ultratjada pel govern central de la regió catalana. Evidentment, deu creure que CiU és el PRI i el PSC el moviment zapatista i ell és Marcos. Només li falta posar-se una caputxa per ser tant teatral com el subcomandante. Maragall es pensa que atiant i aprofitant qualsevol malestar a lʼEbre, al Pirineu, al Bages o a qualsevol lloc, pot convertir-ho en una insurrecció popular.

Dʼença la revolta de Chiapas, el PSC té clar que la manera dʼaccedir més ràpidament al poder és posant en dubte la democràcia representativa i, relliscant olímpicament per sobre de les seves contradiccions i vacil.lacions, fer demagògia amb la confusió popular. Però, ni lʼEbre és Chiapas, ni el PSC els zapatistas, ni Maragall és subcomandant, ni el Govern de Catalunya el de

134

Mèxic. El subcomadante ja ha arribat a la plaça de la capital mexicana, no sʼha tret la màscara i ja torna a casa, i Maragall es perderà a la selva dels seus dubtes abans dʼarribar a la Plaça St. Jaume. Fins i tot crec que Marcos es treura lʼantifaç abans que no pas Maragall.

135

CiU O NO CiU (06/04/2001) Ja està en marxa el procés de federació entre Convergència i Unió. Aquest era un pas necessari en la relació de la coalició, tenint en compte el llarg maridatge viscut durant tants anys i no acabat de solidificar. Abans de res, cal analitzar la proposta de federació tenint en compte el bagatge que es duu a sobre i alguns elements clau en la personalitat de la coalició. En primer lloc, és extraordinari que una coalició de dos partits hagi aguantat tants anys amb tants èxits electorals, tot i formant part de famílies polítiques diferents (per exemple en lʼadscripció al Parlament Europeu). Segon, malgrat el que pugui semblar, els altres partits han tingut més problemes interns -en la lluita per les direccions o per la confecció de les llistes- que no pas CiU. No cal ser massa entès per adonar-se que fer 900 llistes municipals entre dos partits és extraordinàriament complexe. Només cal repassar què passa en les altres candidatures de només un partit, per veure que les disputes locals entre CiU han de ser considerades anecdòtiques en comparació amb la complexitat del procés. Tercer, el líder de la coalició durant 20 anys ha estat Jordi Pujol, i la cultura de coalició que es tenia venia molt condicionada per la figura del President de la Generalitat (líder dʼun govern de dos partits). En el moment que es planteja el relleu generacional i de lideratges a CDC, és lògic que sʼaprofiti per replantejar les relacions entre ambdós partits en la dinàmica de superar esquemes i models plantejats durant la transició. Tots aquests condicionants (i dʼaltres) són els que justifiquen que no sʼhagi fet abans ni que sʼhagi fet dʼuna altra manera. I malgrat lʼexperiència personal de cada militant i la concepció de partit o de societat que es tingui, tothom valora a CiU- que aquest era el moment oportú per fer-ho. Potser abans, però no més tard. Per tant, podríem dir que sʼha fet la ITV a la principal eina política del nacionalisme català per assegurar que el catalanisme polític continui essent

136

central en la política catalana de les properes dècades. Sens dubte era una exigència històrica i una necessitat de present. Ara, però, que tenim la coalició preparada per continuar fent feina, sʼobren alguns reptes essencials més enllà del guanyar eleccions: en primer lloc, que la federació acabi en una sola força política; segon, que els protagonistes estiguin al servei del projecte i de la gent que el composen i; tercer, que es defineixin els eixos principals del nacionalisme de futur que ha de representar una força politica majoritària i central a Catalunya. Aquesta és la principal batalla a lliurar i lʼobjecte fonamental sobre el qual ha de girar tota estratègia del nacionalisme majoritari. Ara ja tenim –tindrem- una eina afilada per als nous temps però,… per a fer què?. Per a fer el que hem fet sempre: ser la força política de la gent, la que interpreta millor que ningú el sentiment de la societat catalana i sap transformar-lo en una acció de govern equilibradora, innovadora i progressista. La força que tothom reconeix com la que millor defensa els interessos col.lectius de Catalunya, potenciant les seves pròpies energies internes i tractant lʼEstat de tu a tu. Potser, als últims temps, no sʼha servit aquest perfil amb prou intensitat i amb prou claredat. Calia que la renovació, iniciada humilment fa 5 anys, quallés i fructifiqués. Ara ja no hi ha excusa. Ara podem i hem de tornar a ser el que sempre hem estat, el que la gent vol que siguem. Hem de ser el nacionalisme de la raó -estant al costat de les persones, construint el país i denunciant les agressions que rep-, però també hem de ser el nacionalisme de lʼemoció, retornant a la política de la pell, de les il.lusions, dels sentiments, de la dignitat nacional i, fins i tot, de les utopies.

137

ABRIL (20/04/2001) Us heu ajagut mai en un pedrís, cara amunt, en una plàcida tarda dʼabril? Són incomptables les nombroses orenetes que podeu veure zigzaguejant no se sap si per encalçar un insecte o per no topar entre elles. De cop i volta, dʼun dia per altre, gairebé sense avisar, els nostres cels sʼomplen de taquetes espurnejants que tracen inimaginables rutes acrobàtiques sota un cel clar, net, profund, com els dels llargs capvespres de primavera. I els ulls, mandrosos, no tenen esma de mirar i es deixen seduir per lʼesplendor que els envolta; fins i tot, la respiració es compassa amb el parpalleig i lʼaire acarona els pulmons, lentament, suaument, com si no els volgués destorbar. Són moments en què es poden escoltar els sons de la vida; són espais aturats en el temps.

Heu estat un matí silenciós dʼabril a un pam del serrell escumós de la vora del mar?. Només us heu dʼasseure just on la platja es deixa besar per lʼaigua i deixar que les ninetes dels ulls es confonguin amb els còdols que lʼonatge va arrossegant amunt i avall, sense acabar dʼengolir-los. Aleshores, acompanyats pel balanceig de les onades, heu de deixar que el so del seu moviment fregadís -com el dring dʼun joier de gemmes- us vagi omplint del so més profund, mesurat i harmoniós de la natura. Us heu deixat endur camí enllà, sentint la terra bategant als peus, sense més nord que el to, el so i lʼolor?. I us heu deixat enlluernar per la varietat dels tons verds, vermells, vius, de les vores dels camins dʼabril?. Deu ser el color de lʼeternitat, el verd, perquè no pots abastar mai les seves múltiples intensitats. Només els rojos més densos i totes les seves derivacions cap el grocs més assoleiats, taquen les catifes verdoses que guarneixen els camps, les feixes, les valls dels migdies rurals. Tan sols els tons polifònics de la natura lʼexalten

138

més que no pas els seus tons cromàtics. Mentrestant, lʼoreig no deixa de pentinar la pell amb tots els perfums que no podem flairar. I us heu assegut en un racó discret amb un llibre amic a les mans, amb la mirada perduda en les rialles dels infants o en un moviment qualsevol, imprecís, fugisser, imperceptible?. Sembla com si el text sʼeixamplés, sʼomplís de matisos i detalls, com si sʼestigués escrivint de nou. És difícil seguir el fil narratiu, com si la grandesa de les coses més petites volguessin intervenir en lʼargument per deixar constància de la seva existència. Res no és circumstancial ni prescindible; tot és part dʼun ordre inabastable i, tanmateix, proper. Heu pensat mai que tot això no es pot comprar ni vendre i que és personal, íntim i intransferible?. Sou conscients de com nʼés de fràgil aquest estat?. La nostra solitud es pot acompanyar dʼinstants breus, imprecisos, delicats, però alhora vigorosos i exultants; només hem de deixar que lʼabril ens els posi a lʼabast, i que el món de les sensacions ens sedueixi un cop més, més enllà de la raó, de la força impecable que ens limita i ens arracona a les nits dels nostres hiverns particulars. Ara és el moment de descobrir la claror dels dies dʼabril; i encara hi sou a temps.

139

SOCIALISTES A EUSKADI (03/05/2001) Ja tenim les eleccions basques aquí i ningú no es mossega la llengua. De fet, ja fa molt de temps que sentim a parlar del País Basc com a camp de batalla electoral; i sembla que els termes que sʼutilitzen són propis dʼaixò: dʼuna guerra. En els darrers dos anys hem assistit a un assetjament constant dels nacionalistes espanyols (PP, PSOE) a les tesis dels nacionalistes bascos (PNBEA). Dʼençà que el PNB va intentar lʼacostament dʼEH a postures “institucionals” a través del Pacte de Lizarra, que la majoria absoluta del PP sʼha abocat en cos i ànima a destrossar la iniciativa. No cal entrar ara en valorar si la treva assolida gràcies a aquest pacte va ser un èxit i lʼactitud del Govern espanyol un fracàs, o tot el contrari; el fet és que la pau va durar poc, va tornar la guerra més crua i el més calent és a lʼaigüera.

El que es pot constatar, més enllà de la brutal persecució a la que ETA té sotmesos els partits democràtics a Euskadi i a la majoria de ciutadans amb el xantatge de les armes, és que ningú no ha fet res més per a assolir la pau. Les posicions cada vegada més enfrontades entre els dos pols polítics que sʼhan anat configurant, han fet desistir qualsevol intent dʼaproximació per trobar el consens de cara a estabilitzar el procés de pau. Els nacionalistes espanyols han aprofitat la crisi institucional i social per posar en dubte el Govern basc i fer-se valedors de les postures “constitucionalistes”, com a garants de lʼestat de dret i de les llibertats individuals, encara que sigui a costa de les garanties i llibertats col.lectives de la nació basca. Així, defensar lʼautodeterminació (dret inal.lienable de qualsevol poble) i postures sobiranistes és el mateix que defensar postures pro-etarrres. I per fer això, el Govern i els partits espanyolistes no han escatimat recursos i discursos. Els mitjans de comunicació públics i privats de lʼEstat han mobilitzat les seves plomes més afilades i han elaborat una estratègia de desgast i

140

descrèdit del nacionalisme democràtic (sigui basc o no) posant en un sol cistell violents i pacifistes, assassins i víctimes, demòcrates i feixistes. El que sʼha sentit i llegit en els darrers mesos és digne de ser recopilat i estudiat com un cas paradigmàtic dʼutilització de les majories democratiques per fins partidistes i -el que és pitjor- dʼopressió nacional. Si aquesta és lʼestratègia, sens dubte que la tàctica és posar les víctimes del terrorisme sobre la taula del govern basc i fer-los-en responsables –sinó de fet, sí morals-. Lʼobjectiu és clar: desarticular lʼEspanya plural i aniquilar les nacions que la composen. Tant el PP com el PSOE han estat acusant el PNB de fer una política basada en la por i en la divisió de la societat basca, però han estat precisament ells els que han promogut la idea que no es pot pensar diferent a lʼordenament constitucional sense estar al costat dels etarres. Aquesta és la por que propugna lʼintel.lectual, Fernando Savater, quan avisa del perill de guerra civil si no canvia el govern basc. Així, criminalitzen el nacionalisme democràtic fent desequilibrar la balança de la barbàrie cap un únic costat. En aquesta operació, el PP hi fa de líder i el PSOE de gregari avantatjat, fins al límit de renunciar al seu paper dʼalternativa a una dreta espanyola que se suposava que estava a les seves antípodes. Lʼexcusa és fer un “front de salvació” per la llibertat en contra de la “intolerància” de PNB-EA; la raó és el retorn a la vella aspiració unitària dʼEspanya, en la qual sempre hi conflueixen els enemics de la diferència, siguin de dretes o dʼesquerres. El que seʼm fa difícil és saber quin paper hi té en tot això el PSC i Maragall donant suport al candidat socialista basc. Vol dir això que estan dʼacord amb el pacte PP-PSOE? I amb el menyspreu de Mayor Oreja i Fraga a lʼeuskera? És aquest el model catalanista, plural, federalista, obert, de lʼEspanya que vol Maragall?. Amb qui està el PSC, amb el PNB-EA o amb el pacte de la por i la mentida de PP-PSOE?. Amb qui estaran quan ens toqui a nosaltres?.

141

I ARA, CATALUNYA (25/02/2001) Amb les eleccions basques, sʼha vist que lʼofensiva política i mediàtica del PP a Euskadi, basada en la seva estratègia dʼarticulació dʼuna proposta unionista, no ha quallat entre els ciutadans bascos; i per altra banda, també sʼha condemnat enèrgicament les posicions que justificaven la impunitat dels assassinats i lʼamenaça a la llibertat individual. Sembla que Catalunya estigui molt lluny dʼarribar a una situació de confrontació política com la que sʼha viscut al País Basc en els darrers dos anys, però des de fa temps es van succeint massa indicis que fan sospitar aproximacions a la mateixa estratègia antinacionalista. Malgrat lʼimpuls que ha rebut el PNB i la decepció del PP i el PSOE, és dʼesperar que ara l'interès dels partits espanyols i les seves delegacions a Catalunya (PPC i PSC) sigui com fer fora CiU del Govern i com contribuir a desarticular una possible reconducció del procés autonòmic català cap a plantejaments més sobiranistes com els que s'han anat consolidant a Euskadi. La recent enquesta del CIS a Catalunya demostra que el 56% de la gent vol més autogovern que lʼactual. Davant d'això cal tenir clar quin ha de ser el paper dels partits nacionalistes catalans (CDC, UDC i ERC) de cara als propers temps. Sobretot pel que fa a la coalició governant com a eix fonamental i central del nacionalisme català. En primer lloc, ha de quedar clar que lʼobjectiu no és la governabilitat de l'estat espanyol, ni l'estratègia és pactar amb PP o PSOE. En tot cas, lʼobjectiu sʼha de formular i concretar i, després, lʼestratègia i la tàctica sʼhi han dʼadaptar. Si no es tenen clars aquests conceptes, pot passar que després de 20 anys d'autogovern molts ciutadans no entenguin quin és el paper del nacionalisme català més enllà de gestionar l'autonomia. Els objectius bàsics de la transició eren clars per als partits de l'espectre catalanista: amnistia, llibertat, estatut d'autonomia. I per al nacionalisme català (aleshores no hegemònic) eren la

142

reconstrucció nacional (institucions, cultura, identitat...) en un país sense escletxes socials i amb una sòlida estructura econòmica i infrastructural. Per això calia tenir el govern del país. I sʼha tingut. Ara, 20 anys després, amb totes les travetes de tots els governs espanyols, i dels partits sucursalistes catalans, s'ha assolit l'objectiu fonamental: fer el país que era possible de fer. El que passa és que encara no som un país normal. I aquest és el gran objectiu que cal explicitar: què volem ser quan siguem grans. Després, l'estratègia pot passar per contribuir a la governabilitat de l'estat i la tàctica pot ser pactar amb PP o PSOE, però cal no confondre l'ordre de prioritats. Només així sʼentendrà perquè cal seguir confiant en CiU.

A partir d'ara caldria definir un horitzó nacional fonamentat en la sobirania del país, que vagi més enllà del de la generació de la transició. Per això, sʼha de tendir a la unitat dels partits nacionalistes i oferir als ciutadans un model d'identitat integrador però íntegre, que denuncïi els desavantatges de no tenir poder polític i que ofereixi expectatives de futur engrescadores. I sʼha de definir un model identitari que permeti superar la incertesa de la globalització i que sigui prou permeable com per anar-se adaptant al mateix ritme que canvien els temps. Hem d'arribar a fer entendre a la gent que ser català és un valor afegit i que és un model exportable. Hem de recuperar la dignitat i l'orgull com a comunitat nacional i renacionalitzar institucionalment Catalunya: encara hi ha massa àrees de la societat a les quals no ha arribat una autèntica mostra del que és un govern nacional. Ara, més que mai, és clau que el nacionalisme català continuï al front del país. Els bascos ho han entès i els espanyols també.

143

LʼEUROPA QUE ENS FAN (08/06/2001) Ja sabem que la construcció de la Unió Europea no és una tasca fàcil i que cal posar dʼacord molta gent que no pensen exactament igual i que tenen uns condicionants històrics i culturals molt interioritzats que els condicionen. Ara veiem com en la discussió de la UE sobre la seva futura ampliació surten velles concepcions que costaran molt de vèncer. Per una banda, els francesos, jacobins i nacionalistes dʼestat, defensen una Europa basada en una constitució que creii una federació dʼestats-nació; evidentment per no perdre la grandeur i el concepte profundament unitarista i colonial de l'estat francès. Amb aquest idea sʼoposen a una concepció més federalista com lʼalemanya que tendeix a reduir el paper dels estats i a fomentar la unitat europea en base a una major descentralització. A lʼextrem del continent, Blair sʼoposa a qualsevol intent de federació o constitució que condueixi a la creació dʼun estat europeu.

Mentre aquests sʼho parlen, hi ha dues realitats ben diferents que sʼho miren. Una és la dels països que esperen per entrar a la UE i, per altra banda, els que, com els catalans, ja som a dins però no tindrem lʼoportunitat dʼaltres de parlar amb veu pròpia. Això és el que demanen una sèrie de regions-nacions europees sense estat que han format un grup que espera tenir prou veu com perquè se les tingui en compte. Per això han elaborat una declaració política que reivindica el paper de les euroregions en el futur de la UE i el rol i el lloc que han de tenir en el procés europeu de presa de decisions. Parlem de Catalunya, Baviera, Escòcia, Renània del Nord-Westfàlia, Salzburg, Valònia i Flandes. Són regions que podrien ser com Eslovènia, Txèquia, Eslovàquia, Croàcia, Lituània, Letònia, Estònia… però que no ho són. Aquestes darreres, es faci lʼEuropa dels francesos o la dels alemanys, no deixaran de ser el que són i de poder intervenir en el seu esdevenidor.

144

Per un costat, doncs, mentre els francesos tenen por de perdre sobirania a Europa, els catalans i altres companys de viatge, hem de mirar de salvar-nos de la nostra desaparició com a nacions i cultures. Perquè, no es tracta només de defensar la nostra posició política –sense ser estat- en la construcció dʼun nou ordre europeu, sinó de fer valer el nostre dret a mantenir la nostra personalitat nacional. Justament, aquest és lʼAny Europeu de les Llengües i és un bon moment per recordar quina es la nostra situació com a idioma no estatal més parlat a Europa. La llengua és, justament, una de les nostres poques armes per lluitar contra la homogeneïtzació que suposa viure en un món globalitzat. Com recordava el President Pujol fa pocs dies, nosaltres no hem dʼesperar lʼaprovació de cap carta europea dels drets de les llengües minoritàries per reconèixer lʼaranès.Tot és qüestió de sensibilitat i voluntat, i sinó, només cal veure la reacció del Govern espanyol que, per parlar dels criteris sobre la política lingüística europea, convoca les disset autonomies!. Espero que sigui cert el que diu Pujol, que aquest serà el segle de les identitats perquè, davant de la mundialització, lʼindividu sent la necessitat de recuperar els seus valors personals i col.lectius. Nʼestic convençut que la identitat dʼuna comunitat nacional –amb la seva cultura- serà fonamental per sobreviure –per sentir-se viuen un món que tendeix a ser una massa informe i sense personalitat. I també estic segur que els francesos i els espanyols pensen el mateix que nosaltres, només que la seva obsessió no és com salvar-se sinó com fotreʼns.

145

COMANXES A BCN (15/06/2001) És ben bé que quan els “de comarques” ens referim als “de Barcelona” amb uns determinats apel.latius per distingir-los dels altres catalans, és per alguna raó. No tant per un sentit menyspreador, sinó perquè són realment diferents del que és la resta del país. A totes les comarques de Catalunya, fins i tot en algunes que “metropolegen” bastant, hi ha una manera de fer que no té res a veure amb la de Barcelona capital (BCN). Dʼentrada ja és difícil saber si per BCN entenem el municipi pròpiament dit , la seva primera àrea d'influència -el Barcelonès- o tota la Regió1. Tampoc sabem si els barcelonins -com a talsexisteixen realment, perquè entre la gent que se n'ha anat a viure a les ciutats veïnes, la gent que entrem i sortim cada dia de la urbs per anar-hi a treballar, comprar o estudiar i la quantitat de turistes que volten arreu, hom dubte de vegades que nʼhi hagi que hi visquin de debò. He arribat a pensar que allò que identifiquem com “algú de BCN” és un híbrid entre tantes coses que no podem saber com és un barceloní-barcelonina. Lʼúnic tret realment distintiu de ser o dʼestar a BCN, és justament no tenir-ne. De totes maneres pels que anem a BCN i som dʼallò que sʼanomena el “rerapaís”, hi ha moltes coses que ens sorprenen. N'hi ha dues, especialment, que em tenen preocupat. Per una banda la cada cop més evident aproximació dels barcelonins als madrilenys. I per l'altra, la manca de trets comuns identitaris amb la resta del país. Des de fa temps es poden observar comportaments dʼun tarannà més típic madrileny o espanyol que no pas català. Sembla que ja no valen alguns dels tòpics que ens han distingit als catalans durant segles com el nostre afany laboriós, el comportament reservat o la nostra actitud més aviat gasiva. En canvi, és cada cop més usual el costum d'anar a prendre copes per xerrar de feina, sortir a divertir-se i a sobre voler pagar la consumició dels altres. Allò tant nostrat de pagar a la catalana

146

(cadascú el seu) s'està perdent, lamentablement. Fins i tot, les llargues i desenfrenades nits de cap de setmana sʼhan avançat als dijous!. Per altra banda es nota també la intrusió incisiva dʼexpressions col.loquials i també formals que sʼimposen per sobre de les pròpies. Per exemple, la mania dels cambrers de demanar sempre si el cafè el vols “sol”. Abans et demanaven si volies un cafè, un tallat o un "carajillo", però no si el cafè el volies “sol”. Per què ho fan? Perquè ho diuen a Madrid i a la tele?. També podem constatar lʼús de la cada cop més sentida salutació “hasta luego”, quan la majoria de catalans dʼorigen castellanoparlant havien adquirit sense cap problema lʼ”adéu”. Però lʼexemple més clar de la pèrdua d'identitat comuna entre alguns ciutadans de BCN respecte de la resta del país, és el costum de molts catalanoparlants dʼintroduir expressions en castellà en una conversa en català, en un exercici sublim dʼincoherència. Per exemple, es pot sentir una frase com: "Bé, quedem a sopar a casa meva; jo faig l'amanida pero el vino lo traes tu. I luego nos vamos de copas, que tots som molt divertits i ens ho passem de lo lindo i pago jo, eh!”. I així, anar fent, com si no passés res, i tan tranquils. Vaja, que si és per l'ús de la llengua, dels tòpics del "català" modèlic (garrepa, treballador, seriós) i per les ganes de ser diferents, ho tenim "chungo". L'únic que ens queda és que alguns comarcalistes que trepitgem zona perillosa cada dia, no ens deixem encomanar i exercim de resistencialistes. Però només ens faltava que a sobre de pagar autopistes, dels embussos i de la feina, haguéssim de fer de comanxes al mig de Nova York. Potser és que BCN ja és NY i nosaltres ja no som res més que una petita reserva en una zona protegida per a espècies en vies dʼextinció.

147

MUNDIALITZACIÓ (29/06/2001) En els darrers mesos estem veient com els moviments antiglobalització estan organitzant les seves protestes davant de qualsevol trobada internacional dʼestats o dʼinstitucions econòmiques. La imatge que ens està arribant dʼaixò, a través de la premsa, és lʼassociació del moviment antiglobalització a comportaments violents com els que han sorgit en les darreres manifestacions de Göteborg o de Barcelona. I això no fa res més que contribuir a la confusió que planeja sobre aquest fenomen. De la mateixa manera que el concepte “globalització” té moltes accepcions, passa el mateix amb lʼ”antiglobalització”, i tots dos tenen les seves paradoxes. La globalització no acaba dʼautodefinir-se amb prou claredat i sʼatribueix igualment a fenòmens com la immigració, lʼinternet, les vaques boges, el McDonalds o lʼEuro. I, en canvi, no sʼassocia a àmbits com la sanitat, la pau, la lluita contra la pobresa i la fam, que queden massa lluny de ser universalitzats. Les mateixes paradoxes les trobem en els militants “anti”. La majoria dʼaquests pertanyen a països del primer món, dʼaquells que disposen del suficient grau de desenvolupament i benestar com per manifestar-se i, en canvi, els països subdesenvolupats (que en són els principals afectats) no participen dʼaquesta massa crítica. Curiosament, el moviment en contra de la mundialització posa en dubte el sistema utilitzant els canals que aquest promou, usant les noves tecnologies, bebent de la societat de la informació o beneficiant-se de la lliure circul.lació de les persones. En tot cas, el que no queda clar és quina és la proposta concreta dels antimundialització, ja que les seves demandes es confonen entre les organitzacions promotores, que reuneixen sectors tan diversos que arriben a entrar en contradicció. Però, més enllà de lʼús violent que en puguin fer alguns

148

sectors marginals, està clar que els dubtes, les crítiques i els recels a la bondat del procés de globalització (econòmica bàsicament) que està dominant el nostre entorn occidental, tenen una base prou sòlida. Fa tan sols una dècada, el món es dividia per ideologies (socialista i capitalista) i ara, en canvi, sembla que sʼesta separant a través de la tecnologia (els que la tenen i es poden “globalitzar” i els que no la tenen i queden exclosos). El gran dubte és si el que cal és mundialitzar la globalització o globalitzar només allò que és bo intrínsecament per tothom. Si el que es pretén és mundialitzar el nostre sistema de vida (i de consum dʼenergia) a la majoria de la població mundial -que nʼestà exclosa-, ens caldrien quatre planetes com lʼactual per sostenir-ho i el sistema seria pervers. Ara bé, si el que es pretén és que la globalització serveixi per solucionar els problemes endèmics de la Terra, encara hi som a temps per corregir el procés actual i invertir la tendència. Potser no es tracta tant dʼestar en contra de la mundialització sinó de reorientar-la, positivitzar-la, reconduir-la i humanitzar-la per fer que els països que sʼho miren des de lluny puguin participar dʼun desenvolupament humà sostenible que respecti la pluralitat de les cultures, lʼentorn natural i el dret a pensar diferent. Parlem-ne, pacíficament, i actuem decididament.

149

LʼÚLTIM MOHICÀ (06/07/2001) Aquesta setmana he llegit algunes de les notícies més paradoxals dels darrers temps. Últimament, les discussions sobre la globalització, lʼescut antimíssils del Bush o la proliferació del fenomen de la immigració, feien pensar seriosament que havíem deixat molt enrera el segle XX i qualsevol reminiscència de temps anteriors. Els esdeveniments van tan ràpids i tot evoluciona tant de pressa que tenim la sensació de no ser prou conscients del nostre propi passat. Els nostres origens familiars, el que van viure els avis, lʼaparició de la tele i ara ja la del fax, són records llunyans, extemporanis, que formen part de la història general o de la memòria més íntima. Només la desaparició de testimonis directes del segle, com La Bella Dorita, ens fan notar que el canvi de mil.leni ha estat alguna cosa més que un canvi de dígits. Malgrat aquesta sensació de voràgine i dʼimpotència davant lʼevolució vertiginosa de les coses, de tant en tant, sembla com si algú llencés una ancora al passat per aturar o alentir el rumb. Ara ha estat la sorprenent notícia que una expedició dʼantropòlegs ha trobat a lʼAmazònia una tribu indígena fins avui desconeguda, que encara no havia establert contacte amb la raça blanca i que vivia al marge de la nostra realitat. I no és que estiguin lluny de lʼinternet, no, sinó que estan lluny de tot el que pensàvem que era conegut per tot el món (els diners, la roda, el paper…). Vaja, que de cop i volta hem retrocedit 500 anys i ens trobem cara a cara amb algú que ignora tot el que som i podem fer (diuen que encara queden a lʼAmazònia unes 50 tribus aïllades relativament de la influència de la cultura occidental). Però el més curiós del cas és que poc després de llegir aquest descobriment excepcional, llegeixo que la selva atlàntica del Brasil (la mata atlàntica) ocupa actualment un territori 100 vegades inferior al que ocupava al segle XVIII. O sigui, que per una banda demostrem la capacitat de depredació i transformació de lʼentorn i per lʼaltra el passat ens demostra que encara sʼentesta a desaparèixer.

150

Com pot ser que estiguem pensant en anar a descobrir lʼespai exterior o en fabricar cors artificials autònoms i encara no haguem descobert el Món que crèiem tenir dominat?. Ens pensàvem que res no es podia ocultar a lʼull infal.lible dels satèl.lits i que no podia passar res que no coneguéssim a lʼinstant, i ara resulta que hi ha una colla dʼindis que no sʼhavien assabentat de lʼarribada de Colom. Mʼimagino la fabulosa experiència dels científics en aquesta trobada en el passat revivint lʼimpacte emocional dels primers exploradors europeus a Amèrica o a lʼÀfrica. Aquesta és la demostració de la prepotència humana amb la natura i de la seva limitació. És lʼavís més fantàstic que hi podia haver de la nostra petitesa i de la nostra irresponsabilitat amb el planeta. Però el que és més paradoxal de tot és pensar que, malgrat que sapiguem que encara queda un bri dʼesperança per pensar que podem mantenir vius els origens, serem capaços de seguir enterrant en la memòria i en les enciclopèdies virtuals allò que encara som a temps de salvar i poder perpetuar. Potser esperarem a que quedi el darrer indi per aplicar-li els avenços genètics i clonar-lo per als museus dʼhistòria natural.

151

LA LLARGA CAMINADA (13/07/2001) Recomano una lectura dʼestiu per gaudir durant les vacances, a la platja entre bany i bany o en una terrassa amb una orxata (o beguda preferida): “La llarga caminada” de Slavomir Rawicz, de Símbol editors. Es tracta dʼun llibre dʼaventures o de viatges sobre les peripècies dʼun jove oficial de cavalleria polonès que és detingut pels soviètics en començar la Segona Guerra Mundial i enviat a Sibèria per 25 anys. Un cop allí, amb 6 companys més sʼescapen del camp de presoners i atravessen Sibèria, Mongòlia, el desert del Gobi, la Xina, el Tibet i lʼHimàlaia a peu fins arribar a la Índia. No cal que descrigui els detalls dʼuna “excursió” com aquesta perquè és lʼessència de la narració. Sí que vull, però, remarcar algunes de les reflexions que provoca una lectura tant suggerent com aquesta. La primera reflexió que et ve al cap és la constatació que les guerres no són bones, però que encara ho són menys per als que les perden (encara que sigui momentàniament), i això és el que els va passar als polonesos. Polònia ha estat sempre una terra de pas, dʼinvasió més ben dit (potser per això ens diuen polacos als catalans), i ha estat supeditada a lʼhumor de les dues grans cultures que lʼenvolten: lʼalemanya i la russa. Doncs resulta que al 1939 els polonesos són envaïts primer pels nazis i després pels soviètics. Durant la guerra, però, alguns desgraciats com el nostre protagonista, lluiten contra uns i són torturats pels altres. És en les primeres pàgines del llibre on es descriu amb cruesa la condició dels presoners deportats pels soviets a Sibèria. Lʼexèrcit roig va aprofitar la guerrra per maquinar un gran genocidi de totes les nacions i creences que calia sotmetre a la gran mare russa (polonesos, bàltics, balcànics, altres eslaus, asiàtics, catòlics, jueus…). Lʼombra de Stalin era el mirall de lʼonada feixista que volia conquerir Europa.

152

Una altra consideració que emana de les següents pàgines de la narració, és la duresa i les penúries de la reclusió a Sibèria, que situa els camps de presoners soviètics a la mateix alçada que els dels nazis. En aquestes condicions se sublima la recerca de la llibertat com al bé més suprem dʼuna persona. Això és el que porta els nostres protagonistes a fugir, malgrat les escasses perspectives de supervivència que tenen al davant. Però, qualsevol risc val prou la pena com per no corcar-se en la misèria personal de tota una vida reclòs i humiliat. Lʼescapada és la demostració de la capacitat de sacrifici i superació de les persones quan es troben en una situació límit, per molt al límit que sʼestigui del que humanament sembla tolerable. El llibre et submergeix també en els horitzons del planeta, en la immensitat de grans zones inhòspites. Pels habitants de la ribera mediterrània, tant feta a mida, tant a lʼabast, tant pròxima, les grans estepes siberianes, el gran desert mongol o les gegantines muntanyes tibetanes, trenquen els nostres esquemes territorials i desborden la nostra concepció del món conegut. Tot és lluny, tot és gran, esquerp i inassequible; però tot és bell, insuperable i sorprenent. Tota la narració es basa en el record de les sensacions experimentades en la intensitat del viatge que et transporten al costat dels fugitius per sentir la mateixa gana, sed, calor o fred. Et trobes, com en un mal son, enfonsant-te en la sorra i en la neu, fitant un horitzó esperançador i inacabable que no acaba dʼarribar mai. Els fets descrits en el llibre de Rawicz representen la sublimació de les coses més senzilles i més quotidianes i la relativitat de les necessitats humanes. Només el record o lʼoblit poden fer que experiències com aquestes transcendeixin els que lʼhan viscut. Serà qüestió de tenir-los a la memòria quan una dutxa tonificant ens tregui la salabror de la platja o quan lʼaire condicionat ens alliberi de la calor sufocant de les nostres ciutats.

153

LLUMS I SOROLLS (24/07/2001) El Parlament de Catalunya va aprovar tot just fa un parell de mesos la Llei dʼordenació ambiental de lʼenllumenament per a la protecció del medi nocturn; o sigui, una llei que pretén posar ordre al disseny i a lʼús inadequat de les instal.lacions dʼenllumenament pel que té de perjudicial “(…) per a la biodiversitat i el medi ambient, en la mesura que sʼestiguin alterant, dʼuna manera desordenada, les condicions naturals de foscor que són pròpies de les hores nocturnes”. És ben cert que, sovint, en parlar de contaminació ambiental no es pensa en la lluminària de les nostres ciutats i pobles, però és ben clar que és un element aliè a la naturalesa de les coses, almenys si no se segueix una mesura. Segurament ens hem acostumat a viure amb la llum artificial pel que té dʼimprescindible en la nostra vida quotidiana, però també és clar que massa vegades seʼn fa un ús desproporcionat. Només cal fixar-se en el què i com il.luminen els fanals dels nostres carrers, avingudes i polígons, per veure que enfoquen més cap al cel que no pas cap al terra, que és on han de fer llum. Dʼentrada hi ha, doncs, un component pràctic, de racionalització de lʼús i la funció dels llums públics i dʼun ús eficient dels recursos energètics. També hi ha un vessant ambiental claríssim que és lʼafectació que té la llum nocturna per una natura que ha estat pensada perquè la nit sigui fosca. I un altre element que també cal tenir en compte és la pròpia màgia de la nit: per això, que els llums taronges del pàrquing de Montserrat es vegin des de molt lluny no ajuda a mantenir la serenor que caldria a la muntanya ni tampoc ajuda a que ilumini els nostres camins (espirituals i terrenals). Sigui com sigui, cada cop costa més trobar un lloc on poder veure bé els estels i les constelacions que durant milenis han manat els destins de la humanitat. Fins que un dia ens adonarem que lʼEstrella Polar ja no es veu i haurem perdut el nord.

154

Per altra banda, el Govern català està a punt de presentar una nova iniciativa parlamentària i complementària a lʼanterior. Regularà un aspecte que potser té, fins i tot, un impacte més gran sobre el medi, la salut i la qualitat de vida de les persones. Es tracta de la Llei de protecció contra la contaminació acústica. Aquest sí que és un problema al qual no crec que ningú sʼacabi acostumant. Sʼacaba suportant, sobretot de dia, però no de nit. Jo no mʼhe acostumat encara a les motos que ressonen al meu cervell cada nit dʼestiu, a la màquina que neteja (?!) els carrers o als inconscients que escolten música infernal amb les finestres del cotxe obertes. Però, hi ha una cosa que no té a veure amb el soroll que fan les màquines i que és només responsabilitat de cadascú: la veu. Bé, més que la veu, els crits que les nits dels caps de setmana se senten pels carrers de la ciutat fins ben entrada la matinada. Per què la gent no sap anar pel carrer i divertir-se sense cridar?!. Per què tants xiscles i xerrameca inútil?. On és la cultura del silenci i l'imperatiu cívic de respecte envers els conciutadans?. No sé com es podrà regular el soroll de motos, indústries i màquines en general (suposo que limitant les emissions i multant), però el que veig difícil és com fer entendre a la gent que cal respectar el silenci nocturn i la possibilitat de dormir en llibertat sense que alterin lʼargument dels teus somnis. Havia pensat en la galleda dʼaigua, però cal no malgastar-la…

155

VACANCES PAGADES (27/07/2001) Sembla que mai no podem anar de vacances dʼestiu sense la sensació que quan tornem ens trobarem amb una patata calenta. Això passa a la feina, perquè cada cop més el país es prepara durant el juliol per tancar la barraca i deixar lʼagost per als turistes, provocant que hi hagi unes presses desmesurades per acabar-ho tot a temps. I després passa que no tot sʼacaba el juliol i es torna de vacances amb la feina no enllestida, amb la que ningú no ha fet a lʼagost i amb tota la que ve de nou el setembre.

El mateix passa en el món de la política, que sempre transmet la idea que la tornada de vacances serà més dura que mai. O és perquè hi ha unes eleccions o altres a la vista, o perquè sʼanuncia una moció de censura que no arriba mai, o pel què sigui, però la fi de lʼestiu obre un nou curs polític que serà més actiu i reactiu que lʼanterior. Al final, també és cert, mai no acaba passant res que no haguem vist altres vegades. Aquesta és la sensació dʼaquests darrers dies en el panorama polític català i espanyol, que és una repetició de coses ja viscudes: les amenaces de Rajoy de prendre “mesures” per impedir que els bascos facin una consulta sobre lʼautodeterminació, lʼalerta del Mayor sobre una ofensiva del nacionalisme (no lʼespanyol, està clar), lʼavís de Fraga que hi haurà morts si els bascos tiren endavant, o el desgast que ha produït la criminalització del rector Arola per la defensa del català a la Universitat (per cert, amb una sentència absolutòria escrita en castellà!!). Tot plegat, més del mateix i amb la mateixa sensació de dejà vu i de cansament crònic per als pobres desgraciats que encara ens creiem que tenim dret a demanar justícia i comprensió.

Però aquestes vacances dʼagost començaran amb un tema estrella en lʼordre polític: el nou sistema de finançament. Ignoro si en el moment de llegir

156

aquestes ratlles sʼhaurà produït cap novetat en la posició dels diferents partits, però hi ha alguns aspectes que ja queden prou clars. No sé quina quantitat ni quin sistema de finançament sʼha acordat, però em crec el Govern català quan diu que és el millor que hem tingut, i em crec el PSOE quan diuen que és el millor que podien pactar, i no em crec el PSC perquè no entenc què diuen. Més enllà, però, dels diners que sʼhagin assolit de més per al finançament de Catalunya, hi ha dues visions possibles de la qüestió: per una banda, és extraordinari que sʼhagi assolit un acord com aquest no tenint majoria al Parlament de Catalunya i negociant a lʼaltra banda amb una dreta espanyola amb majoria absoluta. Això justifica la posició adoptada fins ara per CiU i el govern català de mantenir la via de negociació amb el Govern central, malgrat la possibilitat que el PP tanqués les portes amb la seva majoria parlamentària. Per altra banda, però, no es pot confondre aquest acord tàctic, dins dʼuna estratègia de millora progressiva de lʼautogovern català, amb lʼobjectiu de fons del nacionalisme català. Un objectiu que continua passant per la plena sobirania nacional i, evidentment, per tenir tota la capacitat de decisió sobre els nostres recursos. De moment, però, ni ens reconeixen la nostra condició de nació (som uns més entre 17) ni ens paguen tot el que ens deuen. Per això, un any més ens nʼanirem de vacances acabant la feina el darrer dia (aprovant el sistema de finançament) i esperant que la tardor no sigui massa calenta (que ho serà…). Sembla, doncs, que enguany tenim les vacances pagades, però no ens deixem enganyar, perquè el sou ens el continuen fixant ells.

157

DIADA NEGRA A NOVA YORK (14/09/2001) Qualsevol cosa que es vulgui escriure aquesta setmana als diaris ja ha quedat superat per lʼapocalíptica visió de les torres bessones de NY enfondrant-se als peus del barri més poderós del món. Avui, qualsevol notícia és poca si no inclou milers de morts, tonelades de ferralles, crisi ecònomica mundial i possibilitat de guerra total. Això és el que omple totes les pàgines dels diaris del món i la previsió és que continui així bastants dies més si no és que encara sʼespatlla i acaben fent un monògràfic fixe sobre el tema. Hi ha tant i tant a parlar, preguntar i reflexionar sobre el que ha passat i les seves previsibles conseqüències, que no donarem lʼabast. Dʼentrada hi ha una pila de grans interrogants que encara estan per tancar: qui és lʼautor de lʼatac, quina serà la represàlia dels EEUU, si hi haurà crisi econòmica mundial, si això representa un nou ordre polític al Món, si hi haurà una guerra més o menys extensa, etc…Però, més enllà de tot això, hi ha un altre nivell inesgotable de dubtes col.lectius i individuals que ens forniran de totes les dades, pel.lícules, llegendes, imatges, adoracions i odis possibles en un mar dʼimaginació desbordant. Mai un fet tràgic haurà despertat tanta curiositat com aquest, ni el Titànic ni -mʼatreveixo a pensar- lʼholocaust dels nazis hauran omplert tantes pàgines com ho farà lʼapocalipsi viscut als Estats Units. Nʼestic segur que dimarts la majoria de la gent -veient amb horror el que estava passant- es preguntava interiorment i potser inconscientment qüestions tan diverses com aquestes: quants sʼhauran salvat perquè es van adormir i van anar tard a la feina? Sabien els passatgers de lʼavió que sʼestavallarien contra la torre? Què pensaven els terroristes mentre esperaven pujar a lʼavió al costat de la gent que matarien? Quants catalans estaven a punt de pujar aquell dia a dalt la torre? Quants drames personals sʼexplicaran? Què en faran de la runa que ha quedat al carrer? Quant temps tardaran a treure la pols de les cases del

158

voltant?… Podríem fer una recopilació de totes les preguntes que es fa la gent i no acabaríem mai. Però si hi havia algú que fins ara es preguntava què era la globalització, ara ja en té la resposta. És veure en directe per la TV com es carreguen els símbols del país més poderós de la Terra i mentrestant com va pujant el preu del petroli i totes les borses sʼenfonsen. I seguir en temps real com tots els dirigents occidentals deixen de fer el que estan fent per tractar lʼassumpte i mentrestant alguns palestins surten al carrer a celebrar-ho. I també és globalització veure com tot el Món capitalista es commou quan li tremolen les cames al guardià de lʼordre universal i en canvi ningú es preocupa que el Mitch es carregui països sencers, que a lʼÀfrica del sud la sida sigui una plaga, que als Balcans hagin mort desenes de milers de persones, o que cada dia es destrueixi part de la biodiversitat i les cultures del planeta. Totes aquestes preguntes i contradiccions es varen acumular ahir a la ment de molts ciutadans que miràvem espaordits les imatges més impactants que potser haurem vist en la nostra vida. Ja és paradoxal que el dia que a Catalunya (un dels països més discretets del món) commemorem un desastre nacional del que no en són conscients ni els que el van provocar, ara els toqui als EEUU incorporar aquesta fatídica data a la seva àmplia simbologia patriòtica i commemorativa. Nosaltres lʼendemà de la destrossa de Barcelona, ens vam posar a treballar per aixecar el país; després ens hem refugiat de la nostra decadència nacional lamentant tot allò que haguéssim pogut ser i no hem estat. Aquesta és la nostra petita aportació als americans: commemorar les derrotes amb dignitat i seny. Esperem que sigui així i que la seva previsible voluntat de recuperar lʼorgull (que nosaltres hem perdut) no ens acabi engolint a tots.

159

UN MÓN MILLOR (21/09/2001) Dʼençà la catastròfica experiència viscuda als Estats Units, sʼha pogut comprobar que hi ha bàsicament dos criteris per analitzar i interpretar els fets. Per descomptat que estic parlant de postures que condemnen enèrgicament lʼatac terrorista i que lamenten profundament la terrible repercussió personal i col.lectiva per als familiars de les víctimes i pels seus conciutadans. De totes maneres, un cop feta la condemna, uns es limiten a blasmar contra els països que dʼuna manera o altra conviuen amb grups islàmics extremistes i, per extensió, contra aquells països la majoria de la població dels quals és musulmana. Són posicions com les de Bush o Aznar demanant justícia i venjança a través dʼun discurs beligerant i sense matisos. Aquesta contundència no fa res més que alimentar un corrent dʼopinió que no admet una anàlisi freda de la situació ni la recerca de quines són les causes que porten a un part del món a blasmar de lʼaltra. En aquest sentit, sʼhan criticat, les declaracions del President de la Generalitat a Ràdio Vaticana en les que es preguntava quines eren les raons perquè una part del món se sentís ultratjada i arraconada. Més enllà del fet de treure les paraules de context, crec que és plausible que els dirigents occidentals i els ciutadans, en general, facin lʼesforç de mirar de racionalitzar allò que sembla irracional. Per això, quan encara estem a lʼexpectativa de quina serà lʼevolució del conflicte que sʼinsinua, és oportú i necessari que comencem a visualitzar quines són les raons perquè el món estigui com està i imaginar quin serà lʼescenari del futur. Aquest és lʼexercici que va fer el President Pujol durant el cap de setmana, amb la valentia dʼafrontar els problemes des del coneixement dels seus origens i des de la previsió de les seves derivacions. I ara és un excel.lent moment perquè ens plantegem cap on anem.

160

Sigui com sigui, és oportú que ens plantegem quin és el món que sʼalbira i on estan els grans reptes, almenys per a aconseguir el model de societat democràtica i tolerant que sembla que defensem des dʼoccident. Pujol feia un repàs dels principals elements que caldrà tenir en compte en el nou ordre mundial que sʼapropa. Dʼentrada, el fet extremista islàmic cal entendreʼl des del context històric i polític de les societats musulmanes del món. Després de segles de pèrdua progressiva del seu esplendor social, cultural i militar, lʼIslam pot tenir un sentiment de frustració i humiliació que no es pot menystenir. I no podem, en cap cas, posar dins del mateix sac els moviments integristes i la comunitat musulmana. LʼIslam es configura, de totes maneres, com el gran desafiament ideològic dels propers anys. Un altre element a analitzar és pensar quin serà lʼequilibri mundial entre potències. Si des de la caiguda del bloc soviètic els americans apareixien com lʼúnica gran potència, sembla que tot apunta a que en futur proper només la Xina podrà equiparar-sʼhi; i, sens dubte, que la seva posició al món no serà a la desesperada com la dels que sʼoposen radicalment a lʼhegemonia americana, sinó que ho faran de forma meditada i sense complexos. Per altra banda, des del punt de vista de les grans desigualtats, tot indica també que el focus principal serà lʼAfrica, amb tota la misèria que està acumulant el continent. A tot això, hi caldrà afegir els grans reptes socials que comportaran els grans moviments de població, la resolució dels problemes identitaris i el desenvolupament sostenible del planeta. Ens equivocaríem tots plegats si penséssim que la resposta a lʼatac terrorista sʼacaba amb un contraatac als grups radicals, les màfies o les dictadures. Això sʼha de fer, però nʼhi ha prou. Cal actuar amb seny, decisió i precisió, però cal començar a pensar i discutir quin model dʼorganització i de justícia mundial comencem a construir. I ningú no ens ha de limitar aquest debat.

161

AMB LA MOTO PER BANDERA (27/09/2001) Ja nʼhe parlat altres vegades i no volia tornar-hi, però ho deixo anar de nou. Els pilots catalans Toni Elias, Carles Checa, Sete Gibernau, Àlex Crivillé, Emili Alzamora, Daniel Pedrosa..., són als primers llocs de les curses dels campionats mundials de motociclisme, com els italians i els japonesos (dos estats membres del grup que reuneix els set països més industrialitzats). Doncs nosaltres continuem sense aprofitar-ho perquè no tenim un pilot d'elit que aprofiti les càmeres de tot el món per declarar la seva identitat. No hem estat capaços de crear una consciència nacional que faci adonar a les nostres figures esportives i als seus promotors que som una nació; com no hem estat capaços de promoure una bona pel.lícula a Hollywood sobre qualsevol dels nostres grans arguments històrics. Ni tenim un lobby, una marca, una escuderia o un mecenes, que financii la nostra presència als mitjans de comunicació. I no es tracta de declarar la independència, sinó almenys de promocionar-nos, turísticament o culturalment, com un país singular. I en canvi, en Gibernau surt agenollat a terra amb una bandera americana i una d'espanyola, sense la catalana. Mʼagradaria sentir-me solidari amb els Estats Units amb la meva bandera i no tinc ningú que la posi al costat de les barres i les estrelles. Per tot això em sorpèn encara més que, aquest dilluns, quatre pàgines del Regió 7 i dues de l'AVUI –diaris compromesos nacionalment- parlessin de les curses del cap de setmana passat sense fer cap referència en els titulars ni en els destacats, que siguin catalans els pilots que dominen la velocitat sobre dues rodes. Només es refereixen a Elias amb l'eufemisme "manresà", com si fos una manera de no despertar sospites. I no parlo dʼaltres diaris o teles perquè no els vaig veure, però mʼho suposo. Pensant-ho bé, però, potser no hauria dʼhaver deixat la moto, i la raqueta, i la pilota… i ara no em queixaria tant.

162

I a més he dit que no en volia parlar dʼaixò!. Sí que volia, en canvi, comentar el paper galdós dels nostres mitjans de comunicació. Pensant en els Estats Units, val la pena que els nostres diaris i, sobretot, la televisió prenguin nota de com els mitjans americans han tractat la tragèdia dels atemptats sense mostrar-ne les víctimes. És dʼagrair aquesta delicadesa moral, ètica i estètica quan els nostres periodistes ens han ensenyat els darrers mesos pel davant, pel darrera, i de la forma més obscena, porcs, vaques i demés bestiar en una orgia de sang i fetge que només podia interessar a Jack lʼesbudellador o a lʼAnnibal, del Silenci dels anyells. Que fàcil hagués estat per les TV americanes afegir més llenya al foc ensenyant les restes que van treient de les runes!. Només algun dels molts salts al buit dels desesperats ocupants de les torres sʼha escapat inevitablement de les primeres i esgarrifoses imatges que vam veure. I prou. Definitivament, hauríem dʼaprendre dels americans a ensenyar més la bandera sense vergonya i a tenir més vergonya de moltes coses que ensenyem.

163

ANEM MÉS ENLLÀ? (05/10/2001) En el debat de política general que sʼha celebrat al Parlament de Catalunya, el President Pujol ha subratllat els principals eixos del que creu que ha de ser la lògica de lʼacció de Govern a Catalunya per als propers anys: en lʼestat del benestar, en la societat del coneixement, en el treball, en el desenvolupament econòmic i en la sostenibilitat, en lʼespai cultural català o en la millora de lʼautogovern. Sens dubte que es tracta dʼun missatge diàfan en forma de llegat programàtic per a la continuïtat del seu govern, que deixa en mans dʼArtur Mas per a revalidar en les properes eleccions. Però també ha deixat un llegat més contundent en el seu missatge als seus “successors”, en el sentit de deixar a les seves mans lʼanar més enllà dels objectius assolits en la seva etapa al front de la Generalitat. Mai hi ha hagut un periode de progrés tant extraordinari –en tots els camps- en la història de Catalunya com el que ha protagonitzat Jordi Pujol, i difícilment tornarem a veure un personatge de la talla política del President. Però, ara ja no podem esperar que Pujol segueixi batent marques, sinó que cal agafar el relleu i seguir al capdavant de la cursa. I ara que els referents del passat sʼacaben, que els reptes de la Transició sʼhan superat, cal imaginar una nova frontera, uns nous somnis, uns nous objectius, per trobar un lloc al món per a Catalunya. Ara ens toca decidir si volem ser o no ser: si volem viure en el balneari de la conformitat autonomista i del benestar material, farts i panxacontents en la renúncia, administrant una província espanyola del PP i navegant en les limitacions i les contradiccions socialistes o, pel contrari, si volem seguir transformant la realitat i decidir per nosaltres mateixos; si volem ser i decidir igual que Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Holanda, Àustria…

164

És el moment dʼobrir una nova etapa que superi el llindar al que hem arribat de les mans de Pujol, i al que no hagués arribat Maragall ni hi ha possibilitat que hi arribi (perquè ni vol ni el deixen). Ara, més que mai, cal impregnar dʼidealisme el pragmatisme. Però tot això ja no ho farà Pujol ni molt menys Maragall; ho ha de fer una nova generació de catalans i catalanes que superin els límits mentals de la transició. Pujol ens ha alertat en el debat al Parlament de la greu involució autonòmica que sʼestà produint i ha alertat els governants espanyols que actuin amb responsabilitat històrica. Perquè no es pot abusar ni de la paciència ni de la lleialtat, ni de lʼesperit constructiu de Catalunya, demostrat durant tot el procés democràtic. Per això, la llei dʼestabilitat pressupostària, la marginació dels nacionalistes en la designació de magistrats del Tribunal Constitucional i la resistència sistemàtica del Govern espanyol a negociar lʼaugment de lʼautogovern, són amenaces constants dʼEspanya per liquidar Catalunya. I dic Espanya i no el PP perquè -com el PSOE reconeix- aquells temes importants per la unitat nacional espanyola sʼhan de resoldre entre el PP i el PSOE, que representen el 80 % dels espanyols. Els partits espanyols han entès que sʼha acabat la transició política. I ara el PP ens vol anestesiar amb els valors materials de lʼ”Espanya va bien”. Mentrestant a Madrid tindran nou aeroport, un metro i una fira de nasos…i amb les nostres peles. Espanya progressa de les mans dʼuna dreta moderna, homologada, i que no dubte a pactar amb el PSOE per les coses de fons. A més a més, el PSOE està ansiós a col.laborar amb lʼesperança que el PP li vertebri lʼEspanya unitària, no fos cas que els ho toqués fer a ells si algun dia tornen a guanyar les eleccions. I nosaltres haurem de seguir negociant amb Espanya, però ara des dʼuna perspectiva diferent. Ja hem aguantat massa les penyores de lʼestabilitat democràtica de processos constituents, perquè -com ha avisat Pujol- en nom de lʼestabilitat parlamentària no es pot justificar tot. Ara es tracta de saber si

165

hem arribat on volíem arribar i fins a quin punt ens volen. Com que encara no hem arribat allà on volíem, hem de saber si estan disposats a arribar realment a una Espanya plural –i aleshores sʼha de parlar del munt de coses que cal modificar en la Constitució, en lʼEstatut i en la seva aplicació- o si, definitivament, aposten per una Espanya unitària. Si volen això últim, la millor manera dʼajudar-los a aconseguir-ho és marxant: que ells puguin ser ells sense el nostre destorb i que nosaltres puguem ser nosaltres sense el seu.

166

MARAGALL NO ʻMOCIONAʼ (19/10/2001) Dimecres passat no sabia si estava escoltant una moció de censura, un debat de política general o un acte electoral del PSC-CPC. Si es tractava dʼun acte del PSC, va ser molt avorrit i molt poc motivador, si es tractava dʼuna moció de censura, sʼha demostrat que era innecessària, i si volia ser un debat de política general, això ja es va fer fa 15 díes i ja està passat. Fos una cosa o una altra, el fet és que Maragall va ser avorrit, poc il.lusionador, innecessari i ja està passat.

El Sr. Maragall, ha volgut presentar-se com a governant, proposant un nou estil i un nou programa de govern; però, més que presentar un projecte alternatiu, sʼha limitat a fer una relectura del Diari Oficial de la Generalitat. Què té de nou el programa del PSC, que no tingués fa dos anys o que no faci ja el Govern?. El discurs de Maragall va ser un soufflé que sʼanava desinflant per moments, amb molta preparació i presentació i poc paladar final, o si es vol un fast-food de cuina sobtada i embolicada amb cel.lofana. En canvi, el discurs dʼArtur Mas va ser un plat consistent, cuit a foc lent, com tots els plats que es paladegen i que cal pair bé. A la cuina de les idees i de les accions, li calen bons cuiners, els millors productes i el servei més acurat. I, avui per avui, CiU continúa essent el millor restaurant, perquè el Govern governa, i el país funciona, i lʼalternativa no existeix.

La moció ha estat només una especulació, com tot el que fa Maragall i el PSC. Van especular durant mesos si es presentaria o no a les eleccions a la Generalitat, des del seu retir a Roma, i ara han especulat, des que van perdre les eleccions, amb si presentarien o no la moció de censura. Maragall ha utilitzat el Parlament per al seu lluïment, perquè és incompatible voler prestigiar-lo i alhora utilitzar-lo amb fins partidistes. És incompatible presentar-

167

se davant la cambra que representa el conjunt dels ciutadans de Catalunya com un governant i, en canvi, anar pel territori encenent conflictes socials utilitzant la demagògia. No es pot estar dʼacord amb que hi ha dèficit hídric i que cal proposar transvasaments, i poc després convertir això en paper mullat. Tampoc es pot demanar un bon govern per Catalunya, i no aplicar-lo quan es governa a BCN. No és compatible ni seriós beneir la reforma fiscal amb el Sr. Montilla a Espanya i criticar-la a Catalunya. No es compatible promoure plataformes per impedir tractar els residus i no solucionar el problema de gestió que tenen a lʼabocador del Garraf. No és compatible parlar de lʼeix transversal i oblidar la ronda litoral. No és compatible, en definitiva, voler compaginar política dʼalta volada al Parlament i als mitjans i fomentar la discòrdia, el conflicte i la confusió entre els ciutadans.

Maragall hauria dʼaterrar del vol sublim de la glòria olímpica. Encara viu de la renda dʼun somni i de la frustració dʼhaver de governar els problemes diaris de la ciutat de Barcelona després dels Jocs. Maragall sʼavorreix quan ha de tocar de peus a terra i sʼavorreix quan parla de Catalunya. Només sʼho passa bé quan parla dels Jocs Olímpics, de les festes de la Mercè o del Port Olímpic.

Però Maragall juga amb avantatja, perquè totes li ponen. Fa un discurs lamentable al Parlament, els seus diputats sʼamaguen sota lʼescó i, en canvi, la majoria de mitjans continuen presentant-lo fent saltironets, immaculat i innovador. En canvi, Maragall està cansat, no és exemple de res i viu del passat. Només cal haver seguit el debat i comparar-lo amb Artur Mas. No hi ha color. El problema, com sempre, és que les coses es maquillen i no es presenten com són. I sort té en Maragall que la gent no segueixi tot el debat, perquè el soufflé sʼacabaria de desinflar del tot.

168

ORDRE MUNDIAL (09/11/2001) Ja fa dies que estem en guerra, tal com estava previst. I que sigui el que Déu -o Alà- vulgui. Però com que de les guerres mai no seʼn pot esperar res de bo, ni que siguin santes, cal que ens preparem per al pitjor. I el pitjor que pot passar és que no serveixi per arreglar res del que està espatllat. Mʼimagino que canviant el règim talibà i posant una mica dʼordre al país, eliminant els conreus dʼopi, i obrint les portes de les llibertats individuals i col.lectives ja sʼhaurà guanyat molt. Només faltarà retornar la confiança a una societat destrossada i posar els fonaments perquè lʼeconomia (o sigui, el menjar), lʼassistència sanitària i lʼeducació puguin desenvolupar-se sense entrebancs.

La segona cosa que caldria arranjar és la situació dels altres països de la zona del conflicte, que no nʼhi ha cap que tingui una situació “normal” del del punt de vista dels requeriments institucionals democràtics dʼOccident. No sʼhi guanyarà res estabilitzant lʼAfganistan si no sʼacompanya dʼuna política decidida i coherent a la zona. No es pot atacar els talibans i mantenir una dictadura al Pakistan o a Aràbia Saudi, o deixant campar el Saddam, o permetent el conflicte del Caixmir entre dues potències nuclears. El tercer element que haurà dʼacompanyar tot aquest desplegament militar, econòmic i diplomàtic és que els Estats Units –i el món occidental en conjuntes comencin a plantejar seriosament això de la globalització i pensar que no es pot construir un món de progrés sense Àfrica, Àsia, Amèrica llatina… I parlo del deute extern, de la sobrexplotació dels recursos naturals, del canvi climàtic, del respecte a la diversitat, de la taxa Tobin, de lʼAmazònia, de la SIDA,… De tantes i tantes coses que es parlen però no sʼafronten amb decisió. En resum, parlo de fer dʼuna vegada un govern mundial de veritat que actui en el present i pensi en el futur.

169

Mentrestant això no se soluciona, ja fa molts anys que tenim una proliferació excepcional dʼONG que treballen arreu del món i sobretot en les zones en conflicte o amb desgràcies, substituint el paper que podria fer un govern mundial. Sempre em provoca esgarrifança quan penso en la quantitat dʼenergia –en forma de sacrifici personal- que es llença. Aquests dies hem pogut veure que davant de la situació deplorable en que es troben i es trobaran els refugiats afganesos, hi ha moltes ONG que demanen -en anuncis als diaris- el nostre suport per ajudar-los, a través de missatges de solidaritat i de petició dʼingressos econòmics a determinats comptes. I, com sempre, sorgeix la mateixa pregunta: a qui dono els diners?. Suposo que la bona actitud és preguntar-se a qui sʼajuda i no preguntar-se si sʼajuda, però em temo que la resposta final no és massa satisfactòria. Suposo que una de les raons de lʼexistència de tantes entitats “sense fronteres” i humanitàries és que no confien en els governs i en la seva capacitat per resoldre els conflictes i misèries al món, provocada per la inexistència dʼuna única política mundial que afronti amb coherència aquests reptes. De totes maneres, el seu exemple dʼaltruïsme i dedicació personal, sembla que tampoc no vagi acompanyat per una unitat dʼacció entre elles, caient en el mateix problema que els estats. I, mentrestant la Creu/lluna Roja, Intermon o Mans unides, ens demanen diners per donar menjar i medecines als refugiats, els avions americans van llençant paquets dʼaliments entre bomba i bomba. Posats a fer, potser les nostres ajudes arribarien abans si les donéssim directament a través dels paracaigudes de lʼexèrcit aliat. No sé pas com sʼho faran per coordinar-se tanta gent que té el mateix objectiu dʼajudar. Em temo que quan sʼacabi tot això, a part de mirar dʼordenar el món haurem de mirar com ens ordenem els que volem posar-hi ordre.

170

ELS TICS DE LES TICʼS (09/11/2001) Una de les característiques de lʼaccelerada mundialització que estem vivint és, sens dubte, lʼavenç espectacular de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (les TICʼs). Des de les TV per satèl-lit a lʼinternet, passant pels telèfons mòbils, la majoria del món occidental està més informat i comunicat que mai. Tot plegat sembla cosa de ciència ficció, sobretot tenint en compte què passava tan sols fa unes dècades a casa nostra. Jo que no he estat mai un fan de la tecnologia, intento trobar inconvenients, dèficits i tics a les noves TICʼs, però de seguida em veig superat per les fantàstiques oportunitats que aquestes aporten.

No fa pas massa anys vaig escriure un article en el que em lamentava de lʼaparició i proliferació dels computadors personals perquè creia que era el senyal de la propera desaparició dels llibres, o sigui del principal vehicle de transmissió cultural de la humanitat, i que aquests quedarien reduïts a peces de museu en biblioteques. Doncs no fa més dʼun any havia de corregir-me en un altre article exaltant lʼinternet com la gran eina que ha fet renéixer lʼinterès per la bibliofília perquè permet conèixer i trobar qualsevol llibre arreu del món. I sembla que el fet de poder consultar per internet les millors biblioteques ens estalviï de comprar-nos llibres, però, en canvi, la producció editorial no para de créixer. Un altre fet que em preocupava, més enllà de poder llegir sobre paper, era el de poder escriure. Pensava que el fet de parlar-nos més sovint per telèfon ens faria perdre lʼhàbit dʼescriure. En canvi, usem moltíssim el mòbil, però també escrivim més, i a sobre podem corregir els textos al moment. Fins i tot, arribem a comunicar-nos per correu electrònic amb el company de feina que tenim al costat quan ens podríem aixecar o despenjar el telèfon. Potser sʼhaurà perdut el costum dʼescriure cartes sobre paper, però ha augmentat la redacció de

171

textos per internet. Em sembla que la gent ha après a escriure i a ordenar les seves idees de forma més ràpida, més concreta i amb més gràcia del que era esperable. Fins i tot, utilitzant els mòbils, els adolescents han après l'art de la síntesi mitjançant els missatges que s'envien. Un tercer element que em continua preocupant, però que espero que es resoldrà favorablement, és el fet de la homogeneïtzació cultural i lingüística que suposa utilitzar unes TICʼs que emanen principalment de la cultura i la tècnica anglosaxona. Lʼanglès sʼha consolidat com la llengua franca que es parla a tot el món i és, a més, la principal introductora dels models de vida americans, més enllà de les imatges que ens martellegen constantment. Aquest sembla, dʼentrada, un perill ferotge per a la pervivència de les cultures i les llengües minoritàries, però també pot ser el gran aliat per a la seva projecció. En primer lloc podem acabar veient lʼanglès com una eina, més que no pas com un valor cultural i això pot conduir la gent a necessitar cada cop més un referent identitari que el tregui de la alienació personal enmig dʼuna comunitat uniforme i avorrida. Un alemany i un català comunicant-se en anglès per internet és útil, però sʼestan aigualint en un sol univers cultural, i per això necessiten tenir una llengua pròpia que els faci distingir el valor afegit que tenen cadascú pel fet de ser diferents. Fins i tot podem acabar tenint potents traductors automàtics, que permetin que -conservant cadascú la seva llengua- sigui possible l'entesa. A part, les cultures minoritàries que estaven condemnades a la reclusió dins de les seves fronteres o llars, tenen ara lʼoportunitat de donar-se a conèixer arreu del món, encara que sigui en anglès. Segur que podem exportar el nostre turisme, la nostra gastronomia o el nostre art molt més fàcilment des dʼinternet i traspassant les fronteres que ens comporta el fet de no ser un estat; però, també podem caure en la deixadesa i en la marginació dʼuna cultura sense ambició i abandonada a la inèrcia.

172

Una de les coses que no sabem aprofitar prou els catalans és justament un dels elements que emanen de les TICʼs: la possibilitat de crear xarxes. Xarxes que serveixen, per exemple, per explicar a la Warner que volem Harry Potter en català. Però, també, per connectar tots els catalans i catalanes que estan repartits arreu del món, sobretot en llocs estratègics, per tal de crear una xarxa que ens ajudés a projectar-nos al món, comunicant –des dʼun mateix espai- tot lʼesforç personal que fan els nostres emigrants. Imaginem-nos si tots els exiliats de la Guerra Civil (tants intel.lectuals!) haguessin pogut estar en contacte a través dʼuna xarxa catalana connectada a tots els països on es trobaven. Si en Trueta, en Casals, o en Fabra sʼhaguessin pogut comunicar a diari, potser ara no ens faria falta haver de recórrer a lʼinternet per sobreviure i per demanar – sisplau- que puguem veure cinema en la nostra llengua.

173

JNC, 25 ANYS (01/12/2001) El dissabte passat, la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) va celebrar els seus primers 25 anys dʼexistència. Mil joves, militants i exmilitants de lʼorganització política juvenil més gran de Catalunya, omplien lʼenvelat de Sallent i feien justícia en commemorar el que han estat tots aquests anys al servei de Catalunya. Hi ha alguns tòpics que defineixen molt bé la JNC i lʼesperit que mou aquesta organització des dels seus inicis. Un és el que diu que la JNC és una escola de patriotes, i lʼaltre, que el fet dʼhaver estat de la JNC és com un estigma que es porta sempre a sobre. Sens dubte que aquestes són dues característiques que marquen als que hem passat els millors anys de la nostra vida al si de la JNC.

És una escola, perquè hi hem après a estimar el país i a defensar-lo amb les eines de la democràcia, i és un estigma, perquè ha imprès en la nostra manera de fer i de pensar un estil carácterístic que traspúa en la nostra actitud davant tot el que fem. A la JNC hem après que, moltes vegades, cal sacrificar aspectes personals quan es persegueix un ideal, un objectiu, col.lectiu. Hem après que el compromís no és fàcil quan cal afrontar reptes díficils. També hem après a ser pacients i a fer córrer el temps alhora. I hem après que la vida i la mateixa comunitat és una cursa de relleus i que cal saber-se part dʼuna cadena que ens transcendeix generacionalment. La raó i lʼemoció, la possibilitat i la utopia, la praxi i el risc, el passat i el futur, formen un tot indestriable que no podem ignorar, sobretot quan som joves i qualsevol pausa ens sembla una renúncia. Només així hem pogut ser decisius en el progrés del nostre poble des del 1976. Cap organització política juvenil -i poques de no juvenils- poden presentar un balanç tant positiu. Comptat i debatut, totes les angoixes, totes les decepcions, totes les incerteses generacionals viscudes, han valgut la pena per allò que sʼassolit.

174

Però la JNC ha de continuar, perquè no sʼhan acabat de complir els objectius pels que es va crear: assolir la justícia social i nacional de Catalunya. O dit dʼuna altra manera: la Llibertat, en el seu sentit més ampli. Catalunya no és lliure del tot i la societat catalana no és encara com voldríem de justa amb els seus conciutadans. No som encara una nació com cal i continuem al marge del reconeixement que ens pertoca com a poble amb una identitat pròpia. Ara, encara ens queda molt camí per recórrer, segurament –com deia el President- enfangant-nos els peus o embrutant-nos de pols massa vegades, però sense perdre mai de vista quin és el nostre horitzó. Lʼactual secretari general de la JNC –Albert Batalla- deia fa poc que la JNC és com el grumet dʼun vaixell –dʼun projecte- que ha de superar moltes maltempsades per poder arribar al final del trajecte i al que hem dʼavisar a temps de corregir el timó, si aquest perd el rumb. Des dʼaquesta atalaia hem de poder albirar –abans que ningú- la terra ignota, lʼhoritzó que somniem i que volem fer realitat. És ara, al cap de tants anys, doncs, quan hem de recordar tants companys i companyes que han format part dʼaquesta tripulació i que continuen buscant un vent amic que infli les veles i que ens ajudi a anar cada cop més lluny, més enllà dels mars i les terres coneguts.

175

GEOGRAFIA IMAGINÀRIA (14/12/2001) Des de lʼalbada de la humanitat, sempre hi ha hagut la necessitat de trobar nous espais, noves terres, nous mars, que eixamplessin els móns coneguts. Segurament per necessitats dʼexpansió i de supervivència, buscant millors climes, més aliments i més fàcils dʼobtenir, més matèries primeres, més riqueses, en general, que milloressin la qualitat de vida del país dʼorigen. Però també hi ha hagut un afany de recerca de nous coneixements, de materialització de somnis, de noves fronteres mentals que ajudessin a ampliar lʼunivers personal i col.lectiu. Aquesta ha estat la fita que ha mogut pobles sencers al llarg dels temps, però que han protagonitzat -sobretot- alguns grans exploradors i aventurers.

No hi hagut cap moment en la història en la que no hi hagi hagut horitzons per descobrir, ni noms mítics a pronunciar, ni llocs verges per trepitjar. Nʼhi ha alguns que fins els nostres dies no han deixat de tenir aquest aire misteriós, exòtic i seductor que mentenen poblacions com Timbuctú, Samarcanda o Zanzíbar; però que poden decebre quan el que se nʼespera només són la referència dels seus passats esplendorosos. Fins i tot llocs que hem imaginat llunyans i fantàstics seʼns han fet propers de cop i volta i ens han mostrat la seva trista i crua realitat: Kabul, Dar-es-Salam, Bagdad…També hi ha llocs amb una realitat ben miserable el topònim dels quals es pot confondre fatalment amb paradisos terrenals: Tora-Bora amb Bora-Bora, Haití amb Tahití o Mali amb Bali. Al costat de tota aquesta geografia desitjada, somniada, inabastable, que tard o dʼhora hem conegut, nʼhi ha una altra dʼigualment fantàstica que només perviu en la nostra imaginació. És la que han descrit nombrosos poetes, savis i visionaris al llarg de pàgines inesborrables. Des de lʼItaca dʼHomer, passant pel Lilliput de Swift, fins al país del Preste Joan, dʼEco, sʼhan escrit moltes ratlles

176

sobre països imaginaris, fantàstics, impossibles, que ens han donat lʼoportunitat de viatjar sense moureʼns del sofà. La geografia imaginària, descrita en la literatura universal, ha produït les millors fantasies cartogràfiques i ens ha permès anar més enllà dels mapes realitzables. Encara que es basés en les descripcions de terres suposades i després fetes realitat, o en la descripció de móns inexistents i de quimeres vivents, la literatura sempre ha donat un pas més enllà del que la societat coneixia i podia entendre. És cert que cada cop queden menys llocs per descobrir a la Terra, potser només lʼamagatall del Bin Laden, però encara ens queda la possibilitat de viatjar per països ignorats o per terres immaculades, i conèixer éssers, costums i paisatges irreals. De fet, hi ha tres grans vies per crear o descobrir nous móns, encara avui dia: un, és mirar al passat i, a través dels llibres de viatges, refer grans passatges de la història de la humanitat; lʼaltra, és pensar nous móns més enllà dels existents per crear noves fronteres en la nostra imaginació. Una tercera possibilitat, és voler construir un món, un país, que sigui possible. I això és pot fer sense cap tipus dʼimaginació, des de lʼimmobilisme i des de la pobresa dʼesperit, o es pot fer des de la creativitat, lʼobertura de pensament i lʼesperit aventurer. La primera via és la que escull per capçalera la Constitució Espanyola, com una prosa inalterable i única, lʼaltre és la que té per capçalera un llibre, un món, un país, que encara sʼha dʼescriure. Tot és qüestió de posarhi imaginació, paciència i una voluntat incombustible per anar més enllà de la realitat -suposadament inamovible- i arribar allà on no ha arribat ningú.

177

PIOVE, PORCO GOVERNO (28/12/2001) La famosa dita italiana "piove, porco governo!" (plou, porc govern!) reflecteix la tradicional desconfiança llatina en els seus governs. Donar la culpa als governs i als dirigents polítics del fet que plogui és prou explícit de fins a quin extrem es pot atorgar responsabilitats als que han de dirigir la cosa pública. Hi ha raó per pensar així si ens basem en la constatació de les moltes vegades que en la història de la humanitat l'ostentació del poder terrenal ha estat omnipresent, omnipotent i omniscent, quan aquestes carácterístiques semblaven reservades al poder diví. Segurament, estem influïts per segles de confusió entre l'imperi dels humans i el de les ànimes: des d'Egipte a Roma, passant pel Papat medieval o l'Espanya de Franco, molts governants han tendit a assimilar el poder terrenal al celestial i a ungir-se com a representants de la raó divina. Dictadures laiques com la soviètica, o poders colonials de l'antic règim o de les modernes democràcies capitalistes, també han volgut atorgar-se el poder sobre el bé i el mal dels seus súbdits instaurant règims basats en la por i en l'amenaça sobre el benestar de la gent. El feudalisme, el despotisme il.lustrat o les repúbliques bananeres tampoc s'han estalviat imaginació per recórrer a la raó de la força per decidir autoritàriament sobre l'esdevenidor dels ciutadans. Però, avui dia, el motiu que pot portar un ciutada català i europeu a pensar que el seu govern és el culpable de tot el que li passa només pot ser la falta de corresponsabilitat. Si deixem en mans d'una administració totpoderosa la resolució de tots els nostres problemes acabarem fent-la obsoleta o absolutista. No és del tot just que algú es queixi -des de casa!- de les carreteres tallades per la neu, o es critiqui la manca de previsió del Govern, i no es prevegi dur sempre cadenes al cotxe. No és racional -o potser ho és massa- que ningú no vulgui cap abocador al costat de casa i, en canvi, no es deixi de produir residus; no ho és, tampoc, que es critiqui els alcaldes i regidors i després ningú no vulgui ser-ne; o que s'embruti el terra i després ens queixem de la brutícia dels

178

carrers; que es demanin més recursos per sanitat però que es col.lapsin els hospitals per simples refredats. Hem arribat a la preocupant situació de no saber distingir entre allò que hauria de correspondre de fer als que ens governen -per delegació- a allò que ens toca fer per corresponsabilitat i civisme. Avui, a casa nostra, a Catalunya i a Europa, amb les democràcies més avançades del món, on el sufragi universal i els drets humans ja no es consideren una conquesta sinó un dret inalienable, sembla que s'hagi oblidat que els governs ja no fan ploure, ni per bé ni per mal. Sembla que haguem passat d'un extrem a l'altre i s'hagi oblidat que els governs -democràticament constituïts- no són res més que la representació de la voluntat popular per a administrar els béns públics (les carreteres), regular la societat i el mercat (collar les elèctriques d'una vegada!) i assegurar el benestar de la gent (que no falti l'essencial). Els politics són com la gent, de terrenals i de divins, d'eficaços i de previsors, de responsables i de compromesos. El que no poden fer els polítics és evitar que nevi massa a la Mediterrània o que es cremin boscos a Finlàndia. Poden ser més o menys eficaços i tenir més o menys recursos per fer front a allò previsible i fins i tot a allò improvable, però no poden fer-ho tot i menys fer-ho tot bé. Les nevades de fa uns dies a Catalunya han demostrat que no estem preparats per afrontar amb totes les garanties un fenomen com aquest i que cal millorar moltes coses. Però el que no podem pretendre és exigir a un cos policial que fa quatre dies que s'està preparant tècnicament i humana, i que acaba d'instaurarse al territori, que tingui el mateix coneixement que si hi fos de fa 10 anys; i tampoc podem tenir el mateix equipament tècnic que els països nòrdics per combatre un fenomen al qual estan acostumats a viure-hi algunes setmanes cada any (quantes vegades s'ha vist Catalunya coberta de neu de Figueres a Amposta, de Vielha a Barcelona, en un mateix dia?); i no podem esperar que quan una corrua de camions s'atravessa en una carretera nevada i glaçada, baixin del cel les grues miraculoses que destapin l'embús. I tampoc seria lògic

179

destinar els nostres impostos a comprar llevaneus per actuar només un cop cada 15 anys, com tampoc ho seria comprar avionetes antiincendis a Lapònia. Perquè, en definitiva, s'ha de demanar responsabilitats als que les tenen, però sense deixar mai de tenir consciència de les pròpies limitacions, les del país i les de cadascú. Queixar-se tant de la pluja com de la sequera ens pot dur a renunciar a llaurar el camp, i després sí que haurem d'esperar que plogui el mannà del cel. Ja se sap, mai no plou al gust de tothom...

180

CAPICUA (13/01/2002) Ja hem tornat a canviar d’any i la majoria de coses continuen repetint-se ciclicament; enguany, però, hi ha alguns fets que fan més evident que mai que entrem en una nova dimensió social, a més de temporal. No hi ha cap dubte que el 2001 ha estat un punt i a part en el calendari dels esdeveniment que marquen un segle. Justament en començar el nou mil.leni, l’atac als EUA ha estat un fet extraordinari que condicionarà l’esdevenidor. Però, per si no n’hi hagués prou amb això, per acabar de demostrar-nos que entrem en una nova era, s’ha produït -només iniciar el nou any- un fet que segurament no tornarem a viure els que l’hem presenciat: el canvi de moneda. Si això ho lliguem a que el 2002 és un any cap-i-cua i que cap de nosaltres (suposo) en tornarà a veure cap més, fa pensar que potser estem vivint massa coses que no tornarem a viure. De fet, pel que fa als cap-i-cua, la nostra generació haurà tingut la sort de viure’n dos de quatre xifres (1991 i 2002) i em sembla que no n’hi ha hagut cap altra a la història que hagi tingut aquest privilegi. També hem viscut un canvi de mil.leni i això també és una sort perquè només passa cada mil anys (obvi). No sé si alegrar-me’n de tantes excepcionalitats o n’hi ha per preocupar-se. Conec una aficionada a l’astronomia que un dia m’explicava -tota esparveradaque, en els darrers anys, havia observat massa coses estranyes contemplant el cel. I havia comprovat que en aquestes dates havien passat alguns fenòmens a la Terra, que a més es relacionavenen entre ells. Per exemple, amb les proves de l’escut antimíssils del Bush, amb el terratrèmol de Turquia de fa uns anys, amb erupcions volcàniques… Fins i tot, havia arribat a pensar que hi podia haver una conxorxa secreta i tenebrosa que estava jugant amb els elements per ves a saber quins malèfics objectius. Fins i tot la CIA hi podia estar al

181

darrera…Només li va faltar l’atemptat contra les Torres bessones per començar a pensar en un Apocalypse now. De fet, hi ha molta gent que està sovint a la lluna i d’altres que toquen el cel amb els dits, però no deixa de ser curiós que des dels profetes biblics i els augurs romans, passant pel Nostradamus fins a les pel.lícules de ciència ficció, sempre es trobin coincidències, predeterminacions i curiositats que fan ballarnos el cap, la imaginació i la fantasia –sobretot. I la realitat i l’experiència ens porten a pensar que potser sí que hi ha algú que està jugant amb nosaltres més enllà de les dimensions terrenals. Jo, no és que cregui en les supersticions, però ja se sap que amb aquestes coses no s’hi pot jugar…És allò del “no ho diguis que després passa”, o el “no seria la primera vegada”. Aquest Nadal he anat a veure els Pastorets (després de 30 anys) i he pogut comprovar que les coincidències terrenals i celestials ja fa com a mínim un parell de mil.lenis que es van repetint. Això d’un estel o d’una misteriosa llum que anuncia coses ja ho vam viure a Manresa el 1345, i més tard, ha quedat superat pels làsers de les discoteques, i això d’una dona que pot quedar embarassada sense la presència d’un home, ara és ben normal. Potser serà qüestió d’agafar-se aquest cap-i-cua que comencem amb prudència, no fos cas que ens passés com al dimoni de la funció que, per no creure en la voluntat divina, acaba amb la cua entre cames i foragitat del paradís.

182

ELS NOSTRES AVIS (25/01/2002) Ara que TV3 fa un interessant programa sobre la memòria de catalans il.lustres sota el títol de “El meu avi”, he pensat en les dificultats que tindria si hagués de fer una llista dels ”avis” que han fet una aportació intel.lectual en la definició de la Catalunya moderna. Enric Prat de la Riba, Jaume Vicens Vives, Francesc Cambó, Valentí Almirall, Antoni Rovira Virgili, Josep Pla, Ildefons Cerdà, J.V. Foix, Joan Crexells, Narcís Roca i Farreres, Víctor Balaguer, Eugeni d’Ors, Manuel Serra i Moret, Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Domènec Martí i Julià, Jaume Balmes, Martí d’Eixalà, Xavier Llorens i Barba, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Joaquim Rubió i Ors, Ramon Turró i Darder, Manuel Milà i Fontanals, Josep Ferrater Mora, Pompeu Fabra,

Francesc de Paula Maspons i Anglasell, Josep Armengou,

Antoni Rubió i Lluch, Carrasco i Formiguera, Josep M. Batista i Roca, Ferran Soldevila, Lluís Nicolau D'Olwer, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí, Josep Pijoan, Rafael Campalans, Jaume Bofill i Mates, Alexandre Galí, Ramon Vila d'Abadal, Jaume Collell, Francesc Carreras Candi, Francesc Matheu, Ventura Gassol, Josep Carner, Carles Riba, Dr. Trueta, Joan Maragall, Josep Torras i Bages, Gabriel Alomar, Jaume Carner i Romeu, Manuel Duran i Bas, Ramon Aramon, Pere Coromines i Montanya, Àngel Guimerà, Amadeu Hurtado i Miró, Pau Casals, Joan Miró, Joan Corominas, Salvador Espriu, Francesc Macià, … No sé si acabaríem aviat la llista de catalans notables que des de la Renaixença a Franco, van contribuir al pensament nacional català. Gent i gent, que des de molts vessants professionals, van donar a la política, a les ciències, a l’art, un to de compromís intel.lectual amb el ressorgiment nacional de Catalunya. Tots tenen en comú que han viscut moments de la nostra història ben dissortats que els han obligat a pensar i imaginar un país i una societat en la que d’una manera o altra no s’hi trobaven còmodes. Potser sí que alguns van

183

trobar l’espai que els permeté sentir-se plenament realitzats professionalment o personalment, però no sempre van poder exercir la seva activitat en plena “normalitat” en una societat o comunitat plenament identificada nacionalment. Cadascun d’ells, però, va aportar una teoria, un discurs, una obra, una actitud, que volia contribuir a fer de Catalunya un país com els altres. No sé si es pot trobar un grup amb la dimensió intel.lectual d’aquest en massa països amb les característiques demogràfiques i socials del nostre. Gairebé estem parlant de tres generacions d’intel.lectuals amb profundes relacions entre ells: els que van viure la segona meitat del segle XIX a cavall de la Renaixença i el modernisme, els que van viure la Mancomunitat i en Primo de Rivera, entre l’avantguardisme i el noucentisme, i els que van viure l’esclat “normalitzador” de la República i després la repressió franquista. Un segle, comptat i debatut, en el que la majoria d’aquests personatges van construir un pensament divers però prou coincident per fer de Catalunya una realitat nacional com la que és ara.

Una coincidència entre ells és, també, que ja no hi són. Només ens queda la presència d’aquells que encara van tenir la possibilitat de prendre el relleu que aquests anaven deixant. Fins i tot amb aquests em pregunto, però, si en començar aquest nou segle seríem capaços de reunir tants noms il.lustres que estiguessin pensant en clau nacional l’esdevenidor del país (almenys ara, però, hi podríem afegir dones!!). On són, doncs, les veus i les plomes, on són els projectes i les ambicions per imaginar, per crear, per liderar la Catalunya nacional del s. XXI? On són els somniadors de realitats? On són els futurs “avis” del s. XXI?.

184

UNA ABRAÇADA (08/02/2002) No sé si us hi heu fixat que des de fa uns anys hi ha algunes salutacions informals de comiat que han dominat el nostre llenguatge col.loquial i han substituït les formes més genuïnes. Algunes, són clarament expressions importades que utilitzen els catalans castellanoparlants, com ara el “hasta luego”, el “nos vemos”, el “adiós”, … Es tracta de salutacions que fins no fa massa aquests mateixos parlants no usaven perquè havien assumit del tot una sola expressió en la seva varietat catalana: l’”adéu”… Cada cop més, però, aquests canvis també els estan incorporant els catalanoparlants, deixant de banda les formes originals en el nostre idioma o traduint al català les formes castellanes. És el cas del famós i castís “un abrazo”, al més pur estil madrileny. Si et trobes un espanyol a la porta d’un ascensor, que no coneixes de res i que no veuràs mai més et diu “hasta luego”. I si resulta que hi has parlat només una vegada per telèfon, ja s’acomiaden dient-te “un abrazo!”.

Aquesta enganxosa relació entre persones que amb prou feines es coneixen es va ensucrant encara més quan es comença a tenir una certa relació. Sigui com sigui, els catalans -per la mania de fixar-nos en Madrid i no en nosaltres- estem incorporant els “ens veiem“ i “una abraçada”, deixant de banda els nostrats “Déu-vos-guard”, “adéusiau”, “a reveure”, “passi-ho-bé”… Tampoc es tracta que la llengua no evolucioni, però això de rebre tot tipus de missatges, que tots acaben amb “una abraçada”, em sembla que és exagerat. Tinc molts amics que me’ls estimo molt i que m’hi abraço quan fa molt temps que no ens veiem, però quanens veiem gairebé a diari, no cal que m’enviin una nota i l’acabin amb una abraçada. És excessiu i ridícul. Però aquesta no és la pitjor abraçada: la perillosa és la que ens ve de Madrid, però no com a salutació lingüística més o menys nostrada, sinó la salutació política que ens envia el govern espanyol als nacionalistes catalans en forma

185

de seductora i malèvola manyaga. És en aquest moment quan les abraçades i les carícies més dolces són plenes de verinosa intenció. Al darrera d’aquesta seducció no hi ha res més que l’abraçada de l’ós, del mateix ós que hi ha a l’escut de la capital constitucional. Davant d’aquest assetjament, només hi ha la solució de deixar ben clar des del principi quina és la nostra predisposició davant qualsevol relació que vagi més enllà d’un “parlem-ne”. D’entrada, es tracta de dir què és el que volem i esperar la seva resposta: volem un model d’estat que reconegui la seva plurinacionalitat (si pot ser tornant al 1714) en el que Catalunya es pugui autogovernar i autofinançar, que tinguem representació internacional, que aquest estat defensi el català en totes les esferes i que faci pedagogia de qui i com som, i que hi hagi seleccions olímpiques catalanes… En definitiva, es tracta de deixar ben clar que si ens deixem estimar serà perquè ens accepten tal com som, amb defectes inclosos. Aleshores ens hauran seduït del tot i ens deixarem abraçar, ens obrirem de bat a bat, serem participatius i els deixarem tants ministres com vulguin. Però, si no accepten la nostra condició, no hi haurà ni abraçada, ni manyagues, ni romansos, i estarem en disposició de passar del “hasta luego” al “ja us ho fareu”. Per cert, felicitats al Paco Flaqué, representant del sector de la moda a Catalunya que ja ha fet un primer pas per desfer-se de l’“abrazo” amistós dels seus col.legues.

186

GOVERNANÇA SOSTENIBLE (22/09/2002) La nostra societat (l’occidental) viu en un continuat procés de canvi en un temps ple d’oportunitats, de riscos i d’incerteses. En aquest context, les formes del govern tradicional, unilaterals, jeràrquiques, sectorials, reguladores i burocràtiques, no poden donar resposta a la diversitat, la transversalitat i la flexibilitat dels nous reptes d’un món que evoluciona més ràpid que la nostra capacitat d’adaptació. Per això, hom es planteja noves formes de governar aquesta complexitat. És en aquest context que apareix el concepte de governança, que pressuposa un estil de govern innovador: és el sistema de regles formals i informals (normes, procediments, costums) que estableixen les pautes d’interacció i cooperació entre els diferents actors en el procés de presa de decisions en relació amb els afers col·lectius, tant els poders públics com els diferents agents socials i econòmics. Per tal d’afrontar els reptes de la nova societat del segle XXI, l’enfoc de la governança d’aquests problemes, diversos, interdependents, dinàmics i amb una taxa elevada d’incertesa -com ara el desenvolupament sostenible- en ser una aproximació integradora, és molt més adient que l’enfoc tradicional de la gestió pública. El desenvolupament sostenible constitueix un repte pel conjunt de la societat i, en particular, per les institucions públiques; un repte de modernització, perquè requereix unes pràctiques distintes i una nova cultura de gestió. Per això, no es pot abordar un model de desenvolupament sostenible si no s’adopta una visió innovadora (en les idees, els processos, els estils), que ens allunyi d’alguns tòpics culturals que encara dominen la nostra capacitat d’anàlisi de la realitat, ni tampoc podem assolir-ho si ens limitem a visions fragmentades i linials de problemes i no busquem les seves interaccions, interconnexions i interdependències. En aquest sentit, doncs, la governança

187

per al desenvolupament sostenible fa referència a les capacitats d’acció col·lectiva -públiques, socials i privades- existents i necessàries per afavorir la transició vers la sostenibilitat. La sostenibilitat és un concepte revolucionari i un procés inevitable que fa canviar molts plantejaments de la societat i l’administració; és un paradigma que substitueix la visió jeràrquica de les relacions entre la humanitat i el seu entorn per una concepció en xarxa, que mostra com les activitats humanes provoquen alteracions i reaccions a la biosfera que incideixen sobre la viabilitat del desenvolupament humà. Per això, en el nou ordre mundial, ens caldrà buscar un equilibri a tres bandes: entre la realitat econòmica, les realitats socials i culturals diverses i les necessitats ambientals; i caldrà trobar noves idees per als nous escenaris, tenint sempre la sostenibilitat com a eix vertebrador. Aquest equilibri és una necessitat a escala mundial, però també a escala local i regional. I a Catalunya també hem de cercar aquesta síntesi. Des de la reflexió a l’entorn que el desenvolupament sostenible té a veure amb realitats plurals (polítiques, socials, econòmiques, culturals, ambientals, espirituals…) i amb problemes que afecten tota la humanitat, és evident que les solucions viables neixen de les respostes locals i que aquestes no seran possibles si no es lliga la complexitat d’aquests problemes amb la simplicitat de moltes solucions. Es tracta d’una qüestió de compromís i de responsabilitat de tothom (governs i societats) respecte del propi país i de tota la Terra; és una qüestió de solidaritat intergeneracional i de sentit de comunitat, a nivell local, nacional o global.

188

PRINCIPIS (08/03/2002) Diuen, a Europa, que els principis per assolir un bon govern, o –més ben dituna bona governança, es basen en la transparència, la participació ciutadana, la rendició de comptes, la responsabilitat i l’eficàcia. I és a l’hora de plantejar aquests principis quan apareixen moltes preguntes sobre el paper de cadascun dels implicats en la “bona governança”. Pel que fa a la transparència, un dels primers elements sobre el que cal reflexionar és el fet que els governs democràtics -tot i que tendeixen a informar d'allò que va bé- asseguren la transparència de la seva actuació; però, en canvi, no podríem dir el mateix dels mitjans de comunicació, que no tenen el mateix nivell de fiscalització i garantia d’imparcialitat que els poders públics. D’entrada, la mateixa pluralitat dels mitjans a l’hora de tractar una notícia ja denota una voluntat d’informar segons criteris subjectius. Per tant, quin seria, doncs, el principi d'informació imparcial, veraç i objectiva? I el mateix podríem dir de la pretesa independència científica o dels interessos reals de les associacions o dels representants de sectors. Són tant transparents com l’administració?. Quan parlem de participació ciutadana entrem en un dels mites més desvirtuats de les democràcies modernes. Perquè, qui és dipositari de la representativitat i legitimitat reals suficients per poder ser vinculant per cap govern? I com es pot valorar el grau de representativitat de cadascuna de les associacions, plataformes, sectors?. Qui és que participa?. El fet de la participació comporta el risc de crear grups d'”informats” que acaben sent grups de pressió que condicionen la presa de decisions de les instàncies polítiques, i això pot lesionar l'interès públic en benefici d’interessos sectorials. El gran perill que correm és el de la suplència de la democràcia representativa (incloent-hi el paper de l’oposició) per part de la democràcia suposadament participativa. La participació ciutadana en la presa de decisions -a partir de la informació i la consulta- pot ajudar a governar millor, però no podem confondre mai la

189

participació amb la no-decisió. No es pot defugir –ni menystenir- la responsabilitat dels polítics electes a l’hora de prendre les últimes decisions. Un altre principi clau és la rendició de comptes. És evident que les administracions públiques –els polítics- els passen constantment, als plens al Parlament, a les eleccions… Però, en canvi, ¿qui demana comptes als mitjans de comunicació, si no diuen tota la veritat, o a les “plataformes” ciutadanes, si manipulen l’interès general sota interessos partidistes o sectorials?. I això ens porta al principi de la responsabilitat, perquè influir en l’opinió dels ciutadans o voler-los representar sense passar per unes eleccions comporta un compromís amb la comunitat que no es pot eludir. Tots aquests principis, finalment, hauran de perseguir l’eficàcia, que és un dels grans reptes de tot govern i de tota organització no governamental que treballi per l’interès comú. I quan tots aquests principis es posen en entredit per l’actuació d’un partit polític amb voluntat de governar, és produeix una falta greu de coherència amb els fonaments d’una bona governança. Aquest és el cas del PSC, quan els seus dirigents catalans i caps d’estat europeus celebren una Cimera a Barcelona i alhora deixen que els seus militants s’hi manifestin en contra. O quan es posen al capdavant de les protestes ciutadanes pel transvasament de l’Ebre mentre el PSOE el defensa a Europa i quan fa uns anys volien treure’n el triple d’aigua. On són, doncs, la transparència, la rendició de comptes, la participació responsable i l’eficàcia necessàries en qui vol governar un país?.

190

UNA VIDA DE VÍDEO (22/03/2002) Vaig llegir la setmana passada a la Vanguardia una entrevista al psiquiatra, psicoanalista, neuròleg i etòleg, Boris Cirulnik, en la qual parlava de la seva tràgica infantesa com a nen orfe de pares assassinats pel nazisme. Feia referència als traumes infantils i la seva repercussió durant la vida d'una persona. Més enllà de la tragèdia personal que representa el seu cas -com tants d'altres- era significativa la descripció que feia sobre els records infantils. Deia, textualment: "Som la idea que ens fem de la nostra infantesa. Seleccionem uns records i imatges i ens oblidem dels altres. Els nostres records d'infantesa són una recomposició del nostre passat. Els records van variant al llarg de la vida i segons les nostres experiències i capacitats de comprensió anem reconstruint la nostra pròpia història". Aquestes observacions semblen molt raonables i lògiques, no tant pel seu suposat rigor científic sinó per la simple constatació que cadascú pot fer de la seva experiència més íntima. De fet ens passem la vida recordant allò que hem viscut; fins i tot m'atreviria a dir que només som en tant que recordem. Moltes vegades he pensat que aquesta és l'única raó d'ésser: la de poder ser conscient que s'és viu a través de l'experiència acumulada d'allò viscut. I és aquesta vivència la que dóna un sentit de transcendència a la nostra vida i que l'omple de contingut. Segurament, el més enllà que prometen totes les religions no és res més que una fugida endavant per la por a que la mort sigui un punt final. Però sempre hi ha l'esperança que tot allò que hem viscut i recordat serveixi per fer una pel.lícula autobiogràfica per anar veient durant l'eternitat. La definició de Cirulnik tindria ple sentit si es tractés d'una afirmació feta 20 anys enrera, però, actualment, penso que no té el mateix fonament. Fins fa molt poc, és cert que tots ens fèiem el nostre món a partir de la selecció dels millors records infantils que innegablement ens condicionaven. Però ara, a un

191

infant no li cal fer l'esforç de recordar i triar instants viscuts perquè té la facilitat de reviure'ls constantment a través de les cintes de video que els seus pares s'entossudeixen a gravar constantment. Si partim de la idea que les hores de video solen ser dels moments més divertits i inoblidables, ja ens estan condicionant la nostra capacitat de tria, de decisió. Ens estan dibuixant els nostres records des de l'inici i ens estan esborrant totes les ombres, pors i ideals d'infantesa. Ja no existiran mai més les imatges vagues, desenfocades i irreals de moments fugíssers, minúsculs, però que omplen grans espais de la nostra memòria i història més íntima. Per altra banda, però, aquest fet ens aporta, també, l'avantage de conèixer i recordar les cares, les parles i els gestos de persones que oblidaríem i de certificar llegendes i mites famíliars. Només haurem de reposar una vegada més aquella vella cinta de video i tornar a reviure la nostra pròpia vida. Potser acabarem assolint la immortalitat, veient tantes vegades com vulguem la nostra experiència vital sense tenir la sensació que són moments que no tornaran. Haurem d'inventar un sistema per endur-nos al més enllà un DVD amb tota la nostra vida filmada. Només així es justificarà que hagi valgut la pena viure tantes coses sense tenir la sensació que acabin en l'oblit.

192

ENDRECEM ELS NYAPS (05/04/2002) Una de les característiques de Catalunya és la seva mediterraneïtat, fet que ha comportat un model de vida i de desenvolupament singulars i propis -amb elements comuns a tota la ribera- que han condicionat la seva evolució i que han configurat una peculiar forma d’entendre la societat, les seves formes d’organització, la seva cultura, la percepció de l’entorn i un tarannà particular. El nostre és un entorn natural fragil composat d'uns elements que conformen un medi molt vulnerable que cal preservar. La mediterraneïtat ens dóna una visió singular d'apreciació de la bellesa natural a partir dels lligams amb l’entorn i la natura amb un component identitari específic: Catalunya s'ha fet a partir de l’obra dels seus habitants després de més de 3000 anys de civilització mediterrània que li han donat la seva configuració actual. D'aquesta manera, podríem dir que la nostra identitat ha estat forjada com si es tractés d'una comunió entre la gent i la natura, reflectida –per exemple- en la cuina, l'arquitectura, o el camp. El medi ha estat sempre una part essencial de la nostra identificació amb l’entorn, la cultura i la nostra memòria col·lectiva. La nostra natura- el paisatge, l'espai on vivim, tant des del punt de vista estètic com socioecològic, i la biodiversitat que conté- també ens defineix. El paisatge posseeix uns continguts propis, únics, que poden arribar a definir la personalitat individual i col·lectiva. Aquesta conjunció entre l'obra humana i el paisatge la podem veure exemplificada al delta de l'Ebre, als prats pirinencs, a la plana empordanesa o als conreus de vinya, d'olivera, o de fruita seca. L'activitat humana s'ha anat desenvolupant al damunt d'aquest espai configurant un entorn habitat en complerta harmonia amb la natura. Només cal abocar la imatge que tenim de Cadaqués, de les bordes pallareses, dels masos o les sagreres de les comarques interiors, i de tants i tants pobles de les planes i de la muntanya. En

193

general, allò que fa del paisatge natural transformat per l'ésser humà un producte propi, singular i bell, és la seva mesura, proporcions i integració. Potser aquesta és una imatge ideal de Catalunya -estèticament ideal- que malauradament ha anat desapareixent al llarg del darrer segle. No sé quina ha pogut ser la causa que al nostre país -a diferència d'altres- haguem patit tant la síndrome de l'uralita; aquell fenomen que fa que les masies eixamplin teulades sense criteris estètics, o que els voltants de les carreteres, de les viles i pobles, es converteixin en marges impersonals. Potser és perquè la mateixa proximitat a la terra dels que la treballen o hi viuen fa que els allunyi del paisatge. En tot cas, però, ens hauríem de plantejar si encara s’ha de construir al damunt de les carenes, trencant les línies de les muntanyes i de l'horitzó, si s’han de fer cases sense cap tipus de síntonia de formes amb la que tenen al costat, o si cada urbanització ha de tenir un tipus diferent de fanals. ¿Per què si valorem la bellesa, la mesura i les proporcions dels barris gòtics, dels pobles mariners o dels d'alta muntanya, o fins i tot l'eixample modernista de Barcelona, no podem seguir uns criteris comuns que mantinguin una certa coherència per al que encara ens queda o per al que fem de nou?. No és tant una qüestió d'estètica com d'ètica, de sentit de propietat col.lectiva del capital natural, de sensibilitat, de preservació o creació de valors patrimonials comuns. La mentalitat del nyap hauria de quedar esborrada per la cultura de l'endreçar. Dues paraules ben nostrades i que potser defineixen a la perfecció tot allò que som capaços de fer: les obres més belles i endreçades i els nyaps més flagrants.

194

PARTIT AL BORN (19/04/2002) Ja s'acosta el gran dia: el Sant Jordi d'aquest any pot ser d'aquells que es recorden tota la vida. I no serà per la quantitat de roses i llibres que es venguin, sinó per l'espectacle que es produirà al Camp Nou. Que l'any del Centenario del Madrid, aquest equip s'enfronti al Barça a les semifinals de la Copa d'Europa, a Barcelona, el dia més celebrat pels catalans, és una conjunció de factors que evoquen tota classe d'imatges èpiques -glorioses o desastroses!-. I per si no n'hi havia prou, coincideix amb la presidència espanyola de la Unió Europea, amb l'ofensiva centralista del PP, i amb el debat i la competència entre la capital catalana i l'espanyola sobre el seu lideratge. Aquest partit, doncs, serà més que un partit. I no és que ens agafi precisament en un moment dolç de joc dels blaugranes ni en un ambient d'eufòria sobre les seves possibilitats. El pessimisme endèmic dels catalans ja ens prepara per una derrota més de les nostres aspiracions col.lectives. De fet, només en els encontres entre els dos equips de futbol es dóna la possibilitat de sortir victoriós, perquè en d'altres camps, com és el poder polític, la força de les armes o la justícia de la història, solem sortir-ne anorreats. Per afrontar un combat esportiu d'aquest tipus -amb tants elements simbòlicscal tenir una tàctica, una estratègia i un equip (exèrcit!) per guanyar, però també cal disposar d'una moral de victòria, i això només s'aconsegueix quan un s'identifica amb els valors que està defensant. Un dels principals problemes del Barça és, justament, el caràcter eminentment mercenari dels seus jugadors, amb escassa identificació amb el que representen els colors del club. Però el problema no és dels professionals (que han estat fitxats per jugar) sinó dels seus caps, d'aquells que els contracten. Els jugadors del Barça haurien de passar per un procés d'integració al país que els rep i rebre tot la informació necessària per saber on són i per a què estan jugant, més enllà de guanyar

195

diners i prestigi personal. Tant de bo l’equip sapigués que quan juga a Grècia, ho fa en terres de l’antic Ducat català d'Atenes, o que quan juga a Turquia ho fa en el mateix camp de batalla de la Gran Companyia Catalana, o que quan juga contra el Madrid, encara hi ha espurnes de la derrota dels catalans del 1714 contra les tropes castellanes. No es tracta de fer del futbol un motiu de revenja o de desgreuge de les frustacions de Catalunya, sinó una ocasió per recuperar pacíficament l'orgull d'un poble que ha perdut la seva memòria. L'èpica de les grans gestes -encara que sigui jugant a futbol- sempre serveix per consolar l'esperit i per desgreujar la història. Per això, una de les classes pràtiques que haurien de fer fer als jugadors del Barça quan arriben al club, hauria de ser una visita a les ruïnes del Born per veure que no molt lluny del Camp Nou, els catalans hem perdut batalles i guerres contra tropes dirigides des de Madrid. Si el Barça guanya la Champions s'hauria d'anar a fer una ofrena al Born i honorar la memòria dels que es jugaven la seva llibertat i la vida sota el foc de l'invasor i no xutant una piloteta. Esperem que el dia de Sant Jordi, els jugadors tinguin l'esperit dels darrers defensors de Barcelona l'onze de setembre del 1714, i no permetin que la diada més alegre i optimista dels catalans es converteixi en una nova derrota i en un motiu més de pèrdua de confiança en nosaltres mateixos. El problema és que Gaspart no és Rafael de Casanova ni Rexach és el General Moragues. Esperem, però, que Puyol, Xavi o Luís Enrique encomanin als seus companys l'esperit dels resistents de la Coronel.la i que les ruïnes del Born s'iluminin tan sols per una nit després de tant de temps de viure en la foscor i en l'oblit dels seus descendents. I si el Barça perd contra el Madrid ja poden començar a fer la biblioteca al Camp Nou i traslladar l’estadi de futbol al damunt del Born. Potser així, l’exemple de la nostra dissortada història influirà en l’ànim dels futurs jugadors per recomençar amb moral de victòria.

196

A PAS DE FORMIGA (03/05/2002) Els científics han descobert que hi ha una colònia de formigues que va des del nord d’Itàlia fins a Galícia, passant per tot el litoral mediterrani. Aquestes formigues corresponen a l’espècie Linepithema humile, i sembla que van arribar a Europa als anys 20 des d’Argentina, embarcades en vaixells que transportaven plantes. Des d’aleshores, s’han anat extenent al llarg de 6.000 quilòmetres, bandejant totes les espècies de formigues autòctones que han trobat al seu pas... Totes?. No!. N’hi ha una que resisteix a l’invasor: la formiga catalana. Doncs sí, resulta que l’únic lloc d'Europa on aquesta colònia invasora ha trobat resistència és entre una altra espècie de formiga autòctona del litoral català. Es veu que les "argentines" tenen un gust molt amargant que les protegeix dels possibles depredadors i alhora són molt voraces i bel.licoses; però, tot i que la catalana és una espècie de mida més reduïda, sembla ser que planta cara a l’enemic i no es deixa trepitjar (ara, els científics haurien de descobrir que les formigues catalanes a més a més tenen un idioma diferent a les altres). Tot això em recorda les aventures de Bibi i Tobi que llegia quan era petit: eren unes formigues que parlaven en català i que s’enfrontaven a les abelles, que eren les enemigues. M’imagino que entre la colònia catalana de formigues, hi deuen haver un Bibi i un Tobi (eren formigos) dirigint les operacions de guerra contra les forasteres, ordenant la intendència de les seves reserves de gra, i fent muralles defensives als seus caus. L’èpica d’aquesta situació també m'evoca reminiscències gal.les, perquè la invasió de la Linepithema, des de la Península Itàlica cap a la Mediterrània occidental, se sembla a la colonització romana, a la qual només resistia el poblat d'Astèrix i Obèlix.

197

I no voldria buscar paral.lelismes més actuals com ara una possible vinculació entre l’origen de les formigues (un país marcat per dictadures i governs corruptes, com l’Argentina), el seu lloc de colonització principal (la Itàlia de Berlusconi), el seu pas per la França meridional (feu de Le Pen) i el seu assentament a l’Espanya d’Aznar, fins a la definitiva peregrinació a la Galícia de Fraga. Serà que hi ha un complot subterrani, pervers, per minar el territori europeu de males intencions i que només les formigues catalanes són capaces de combatre’l?. I si és que Europa ens està tornant a deixar sols contra l'enemic?. Això ja em recorda massa als fets del 1714, quan els nostres aliats europeus ens van deixar solets lluitant contra castellans i francesos. On són ara les altres formigues del continent? I on són l’abeja Maya i el Pepito Grillo? I la Hormiga atòmica dels ianquis?.On són els aliats quan els necessitem?. Haurem de confiar -altre cop- només en nosaltres mateixos, en l’èpica de les nostres heroïcitats, en les gestes impossibles, en un nou timbaler del Bruc, en el Carrasclet de les formigues,… I, si perdem, doncs com sempre, resignació, de cara a la feina, sense prendre mal, prudents, i recomençant de nou a pas de formiga. Vaja, com venim fent des del 1714 i com estem fent amb el Barça – sense anar tant lluny. I au, a esperar una nova invasió del nostre formiguer i a deixar-nos seduir pels cants de la cigala messetària. Tant de bo en Bibi i en Tobi – i les seves formiguetes- fossin un exemple per a tots nosaltres!.

198

ECOECONOMIA (17/05/2002) La setmana passada va ser a Catalunya Lester R. Brown - "Un dels pensadors més influents del món" segons el Washington Post- per presentar el seu llibre Ecoeconomia. El llibre no passarà a la història per la seva qualitat literària ni per la seva originalitat, però és un dels intents més reeixits per glossar el que serà el fenomen més cabdal del futur immediat: la transició del capitalisme cap a una nova economia, el que Brown anomena "Ecoeconomia". Segons l'eminent ecologista, "una economia és sostenible en el sol cas que respecti els principis de l'ecologia". D'alguna manera, el que vol dir és que el sistema econòmic actual es col.lapsarà si no incorpora criteris de sostenibilitat, si no respecta la producció sostenible dels ecosistemes dels quals depèn: pesqueries, boscos, pastures, terres de cultiu... De la mateixa manera que la vida de la natura es manté a base d'uns cicles interdependents, en els que no es desaprofita res, l'economia hauria de seguir el seu exemple. El problema de la nostra economia és que el mercat no reflecteix els costos de tot allò que consumim perquè no incorpora el cost que representa per a la natura. Lester Brown fa referència a una frase afortunada de O. Dahle exvicepresident d'Esso per a Noruega i el mar del Nord- que deia " El socialisme es va enfonsar perquè no va permetre que els preus reflectissin la realitat econòmica. El capitalisme es pot enfonsar perquè no permet que els preus reflecteixin la realitat ecològica". Els efectes del canvi climàtic, la desertització, l'exhauriment dels aqüífers, la pèrdua de biodiversitat, la sobreexplotació dels recursos naturals, la pobresa, les migracions..., són elements que no incorporem als costos de la nostra economia i que poden ferla insostenible en un futur potser massa proper. Aquest canvi de concepció de l'economia mundial no representa un fre al progrés econòmic, social, de benestar, que coneixem, sinó una oportunitat

199

d'impulsar-la i fer-la viable. El canvi que ha de representar aquesta revolució ambiental, Brown l'equipara al que va representar la revolució agrícola o la industrial per a la humanitat. Aquesta reorganització comporta substituir el model lineal actual per un model circular a imatge de la naturalesa, un model que tanqui el cicle. Es tracta de concebre una economia que regeneri i no pas que exhaureixi. Fins ara ens hem basat en fer que els productes es gastessin i es llencessin com més aviat millor per fer créixer l'economia. Aquesta economia "d'un sol ús" no és un model viable per al món: l'alternativa és una economia global del reciclatge i la reutilització, de l'ús d'energies renovables (l'eòlica, sobretot) i en la transició d'una economia basada en els combustibles fòssils a una basada en l'hidrogen. Així com el carbó va substituir la fusta, i aquest ha estat substituït pel petroli, en l'ecoeconomia, l'hidrogen serà el combustible dominant i proporcionarà grans oportunitats d'inversió i ocupació a tot el món. La revolució energètica és inevitable i l'únic interrogant és si no arribarem tard a imposar-la abans que les conseqüències del canvi climàtic -entre altres- siguin massa irreversibles. El canvi climàtic és el principal causant que el nivell del mar hagi pujat en el darrer segle més de la meitat del que havia pujat durant els dos mil anys anteriors. Una de les evidents conseqüències d'aquest fet és la inundació dels terrenys que els oceans guanyarien als continents. Segons el Banc Mundial, només Bangla Desh perdria la meitat de la seva producció d'arròs, l'aliment bàsic dels seus 140 milions d'habitants. Les prediccions porten a pensar –diu Brown- que hi hauria milions de "refugiats climàtics" als països de les riberes asiàtiques. Per altra banda, també ens cal estabilitzar la població urgentment. Al 2050 es preveu que a l'Índia hi hagi 563 milions de persones més i a la Xina, 187. Si seguim creixent d'aquesta forma, la situació hidrològica del planeta només pot empitjorar. Ara ja, amb els actuals habitants del planeta, el món pateix un gran dèficit d'aigua i estem hipotecant els recursos per a les noves generacions. No es tracta de prediccions apocal.líptiques a l'estil de Nostradamus, sinó que es

200

basen en dades científiques que proporionen els principals organismes internacionals. Tampoc no és una predestinació fatal, perquè encara som a temps de corregir-ho i, fins i tot, de sortir-hi guanyant. Així, doncs, si tenim la tecnologia per fer-ho ens hem de preguntar perquè no en tenim la voluntat. O és que potser som una espècie autodestructiva i no ens n'hem adonat?.

201

SPAIN: 0 POINTS (01/06/2002) Per fi s'ha consumat la primera derrota moral de l'era Aznar, i no ha estat pas des de la seva obra de govern, sinó a través dels resultats del Festival d'Eurovisión. Tota la parafernàlia patriotera de l'Operación Triunfo ha tocat de peus a terra i ha obtingut la cura d'humilitat que li feia falta. En l'any de la seva presidència de la Unió europea, España ha estat vençuda pels vots dels altres països europeus: mentre la majoria d’aquests estats van demostrar que tenen els seus aliats -o perquè són veïns i amics o perquè els deuen un favor-, en el cas d'Espanya un es pregunta quins són els seus amics tradicionals a Europa i si en farà de nous entre els petits països que aviat entraran a la UE, com ara Xipre, Malta, Bòsnia, Lituània, Letònia, Eslovènia, etc...; països, per cert, que no són gaire cosa més que Catalunya, a part de ser estats sobirans. De totes maneres, no sé pas si m'agradaria que el nostre país participés en un espectacle com el d'Eurovisión, tot i que seria interesant per veure quants punts ens donarien els espanyols i els francesos com a veïns fraternals que són. Eurovisión és com la versió internacional de la Noche de Fiesta del José Luis Moreno: sembla que totes les televisions del continent es posin d'acord per organitzar l'espectacle més kitch possible. I per rematar-ho, els espanyols hi posen la veu del José Luís Urribarri criticant amb tòpics tronats les decisions dels contrincants. És com una tornada enrera als temps en els quals ens ensenyaven Europa en blanc i negre. D'alguna manera, amb tot això de la cançó, ens passa el mateix que amb el futbol, que no podem competir oficialment tot i ser tant o més potents que moltes altres seleccions nacionals. Fins i tot som capaços d’omplir el Camp Nou per un partit amistós amb equip ple de suplents que no se saben la lletra dels Segadors (els bons –que tampoc se la saben- estaven convocats per Espanya!).

202

De fet, l'estratègia de nacionalització espanyola del PP es lliura en tots els camps (polític, institucional, econòmic, cultural...) però, sobretot, en el simbòlic. No és cap casualitat l'exaltació dels valors patriòtics que s'han atorgat als components de l'Operación Triunfo o a la conquesta de la Copa d'Europa pel Reial Madrid. La final de la Champions era anunciada dies abans a TV1 des de la més barroera prepotència dient que calia despertar els alemanys del seu somni; però van guanyar, com era previst. El que no s'esperaven els espanyols, però, era que la Rosa i Cia els amarguessin la celebration. Ara, però, ja estan preparant la selecció de futbol per tornar a sentir la vibració nacionalista acompasada per uns mitjans de comunicació i un poder polític abocats a fer de la presència internacional d'Espanya una declaració de principis unitaris portes endins. Encara tindrem, però, l'oportunitat de veure com la selecció de Camacho s'enfonsa a Corea i han de tornar a rebaixar els fums. Malgrat tot, continuem fent de les derrotes dels altres les nostres victòries. Però així com a Eurovisión o al mundial de futbol tenim l'excusa d'estar emprenyats perquè no ens hi deixen participar, en la copa d'Europa tenim les mateixes oportunitats que el Madrid i, en canvi, les desaprofitem. Amb aquests precedents, encara serem capaços de tenir un dia una selecció nacional oficial de futbol, jugar contra Espanya al Camp Nou i sortir-ne golejats. O també em veig a Eurovisión amb la Marina Rosell adormint el personal o amb la Núria Feliu cantant "Baixant de la Font del Gat". Sigui com sigui, no em sap cap greu anar vivint de les penes dels altres si són ells els que han viscut sempre de les nostres derrotes i fan tot el possible perquè mai no puguem tenir victòries.

203

COOPERAR (14/06/2002) Aquesta setmana, la conferència de la FAO ha posat de relleu que al Món encara es passa molta gana. S’estima que 815 milions de persones estan afectades per la fam i la desnutrició. Això posa en evidència els països més rics, com a principals protagonistes de la globalització econòmica i com a principals responsables que aquesta vagi enfocada a pal.liar les grans desigualtats existents. Enfront d’això, trobem la immensa feina que fan tantes ONG’s arreu del món -i també a casa nostra- per a la coooperació al desenvolupament dels països més necessitats. De fet, Catalunya és un país abocat en l’ajuda exterior, per la quantitat d’iniciatives privades i públiques que existeixen des d’una visió pròpia i singular de la cooperació. De fet, Catalunya disposa d’una llei de cooperació al desenvolupament, que constata les grans desigualtats existents, impulsa l’acció del Govern i els ens locals en la cooperació i la solidaritat internacional, i promou el foment de l’educació i el compomís cívic dels ciutadans i la millora de les capacitats operatives dels agents socials de cooperació. Aquesta llei -o el pla que la desenvolupi- ha de ser una eina per prioritzar i coordinar esforços perquè l’aportació catalana sigui el màxim d’eficaç. Tot i tenint present que els grans problemes de la humanitat s’han de resoldre a nivell internacional, no podem deixar de participar-hi dissenyant un model de cooperació al desenvolupament que tingui present algunes característiques que ens conformen. La nostra sensibilitat i capacitat per entendre la diversitat i la complexitat de les diferents cultures ens permet apropar-nos a cada realitat des del respecte a la seva identitat; això, lligat a la nostra predisposició al diàleg, al pactisme, ens dota d’una especial capacitat per intervenir en processos de pau i de concertació. A Catalunya també existeix un substrat col.lectiu que ens facilita la relació i la cooperació exterior, tan si parlem de la nostra tradició comercial,

204

com de l’experiència dels exilis, com de l’esperit viatger, com de la voluntat de cooperació amb cultures ben diferents a la nostra o de la capacitat d’integració de la immigració. Catalunya disposa, també, d’un gran capital social amb iniciativa pròpia, del qual en formen part tantes organitzacions socials que tenen la voluntat i la capacitat de suplència de les estructures d’estat que no hem tingut. Un altre aspecte de la nostra singularitat a l’hora de cooperar és el model “regional” que representem, com un exemple de subsidiaritat, entesa no com un simple fet descentralitzador i administratiu sinó des del respecte a la tradició de cada cultura a l’hora de gestionar el seu entorn. Més enllà de la necessària coordinació entre els diversos agents que fan cooperació a Catalunya (Govern, ens locals, ONG’s, universitats...), també cal definir i prioritzar els àmbits de cooperació. Sembla evident que la pau i els drets humans, per exemple, és el primer graó sense el qual tampoc no es poden abordar l’erradicació de la pobresa, el desenvolupament sostenible o la sanitat. Però des de Catalunya no es pot fer de tot ni a tot arreu, per això es fa necessari no dispersar els esforços, centrar-nos en el que podem ajudar més (sanitat?, drets humans?) i prioritzar les zones en les quals es pot cooperar. Les prioritats geogràfiques sembla que coincideixen prou veient les iniciatives ja existents, centrades en la Mediterrània (sobretot Magrib) o a Llatinoamèrica; però també caldria considerar què fem amb altres països d’Àfrica o Àsia. La cooperació pot ser afectiva (amb qui es té una relació de proximitat i afecte) i també pot ser efectiva ( amb qui ens interessa cooperar com a país). Essent efectius, és evident que el Marroc seria una prioritat per la relació estretíssima que hi tenim per moltes raons; ara bé, afectivament, també s’escau cooperar amb el poble saharauí (en conflicte amb el Marroc). Sigui com sigui, caldrà conciliar i fer compatibles aquestes contradiccions.

205

Això també ens portaria a plantejar-nos si la nostra cooperació –necessàriaamb el Sahel, per exemple, ha de ser tant compromesa com la que hi hauria de tenir França –antiga potència colonial a la zona-. En tot cas cal demanar més responsabilitats i compromisos amb qui no pot defugir una part de culpa de la situació actual al món: als països rics en general i aquells que han deixat petja en particular en algunes zones. No sé, però, si França estarà massa amatent a la cooperació amb el Senegal un cop els han deixat fora del mundial de futbol.

206

SULFIT DE FÓSFOR (05/06/2002) Sulfit de fósfor és com es llegiria la fórmula SO3P3. D'entrada sembla una fórmula química, però -segons diuen els que hi entenen- aquesta combinació no és possible o, en tot cas, només ho seria en unes condicions fora del normal i sota una gran pressió. No es tracta, doncs, de química sinó d'una fórmula política experimental, d'un joc de paraules i conceptes per trobar solucions als reptes de la nostra societat, no com una panacea sinó com un exercici de reflexió, que prova de combinar elements, per veure què en surt. "SO3" són les inicials de tres conceptes: SObirania, SOstenibilitat, SOlidaritat; i "P3" evoca els de Planificació, Priorització i Participació. O, dit d'una altra manera, què hauria de ser i com s'hauria de fer una política per a Catalunya que donés resposta als nous temps. Uns temps de canvis, d'oportunitats i d'incerteses, en els quals la principal funció de la política és trobar noves idees, nous valors, que ens ajudin a governar aquest procés d'aprenentatge constant. Sobirania és el primer element de la fórmula. Catalunya ha d’aconseguir sobirania per raons pràctiques perquè sense ella no podrem abordar amb suficients garanties els reptes de present i de futur. Sense sobirania, la societat catalana no podrà assolir les seves aspiracions en l’àmbit del progrés social i econòmic, de la capacitació i de la inclusió, de l’economia del coneixement i el desenvolupament sostenible, de la construcció europea i la globalització. Sobirania, perquè Catalunya ha de tenir el mateix estatus a la UE que hi tindran les altres nacions petites d’Europa. I perquè la sobirania és un dret, però avui és, sobretot, una necessitat material. Sostenibilitat, perquè aquest ha de ser l'eix vertebrador de qualsevol política de futur i perquè comporta un canvi de paradigma que vol integrar els objectius de desenvolupament econòmic, de justícia social i de qualitat ambiental. Perquè la

207

sostenibilitat vol substituir la visió jeràrquica de les relacions entre la humanitat i el seu entorn per una concepció en xarxa, hortizontal, transversal, que defuig l'enfocament tradicional de veure la natura, l'economia i la societat com a compartiments estancs. Perquè la sostenibilitat va lligada a l'exercici de la responsabilitat i el compromís envers el país d'avui i el de demà. Perquè identifiquem l'entorn amb la nostra cultura i memòria col.lectiva, i perquè el paisatge humà i natural defineix la personalitat individual i la dels pobles. Solidaritat, perquè hem de tenir present la dimensió i la perspectiva global del nostre compromís local. Malgrat la profunda interrelació que hi ha entre l'entorn més proper i la identitat cultural, ens interessa una visió més completa i solidaria del Món. La nostra comunitat és la Terra, i la nostra responsabilitat envers ella també és un element profundament comunitari. Des la consciència plena que els problemes ambientals, econòmics i socials, afecten tota la humanitat, és evident que les solucions viables neixen de les respostes locals. La defensa de la diversitat i la pluralitat, la cooperació i la solidaritat entre els pobles, no és només una necessitat per a la humanitat, sinó també una exigència per als catalans. Planificació i priorització, perquè els problemes de Catalunya i del Món són complexos, diversos, interdependents, dinàmics, incerts i no es poden governar des de la perspectiva tradicional de fer política. S'ha de passar de fer una política reactiva o pal.liativa dels problemes a fer-la preventiva i pro-activa. La perspectiva generacional ens obliga a incorporar una escala temporal més àmplia, perquè no podem satisfer les nostres necessitats hipotecant les de les generacions futures. Per això, hem de planificar i prioritzar i tenir la suficient capacitat de flexibilitat i innovació per adaptar-nos als canvis i trobar les solucions més simples als problemes més complexos. Perquè no pot ser tot, perquè s'ha de triar, perquè no hem d'anar a "més" sinó a "millor".

208

Participació, perquè la cultura política ha de ser de caire participatiu per vèncer el dèficit de legitimitat i d'eficàcia en la presa de decisions. Perquè ja no es pot interpretar el món des de posicions jeràrquiques, sinó des del concepte de xarxa, de cooperativitat, d'interdependència. Perquè per fer front als reptes, als objectius i a les actuacions que suposa aproximar-se al model polític descrit anteriorment, s'ha de fer des dels governs i des de la societat, col.lectivament, a través d'un procés polític que ens permeti avançar-hi conjuntament, des de la representavitat i legitimitat dels polítics i des de la responsabilitat i el compromís dels ciutadans. Segurament aquesta fórmula política també és impossible -com la química- i potser també es necessitaria una gran pressió per assolir-la; però així com el sulfit de fósfor s'hauria de buscar en un altre món o dimensió, trobar una fórmula política ideal és cosa terrenal: els polítics han de ser els científics de les idees i els partits els laboratoris per als experiments. I no es tracta de trobar la pedra filosofal, sinó de no tornar a caure en la mateixa pedra de sempre.

209

JULIVERT MEU, COM TʼHAS TORNAT (19/07/2002) Hores d’ara no sé com estarà el conflicte entre espanyols i marroquins per l’Illot de Perejil ni si estarem en peu de guerra, però es tracta d’un fet vergonyós i escandalós; i no pas pel que suposa de fracàs diplomàtic i de violabilitat o no de la sobirania d’un territori, sinó per la seva incoherència i injustícia política. Ara resulta que els marroquins diuen que els pertany l’illot de Perejil, igual que els hauria de pertànyer Ceuta i Melilla. D’entrada hi podria estar d’acord, però de la mateixa manera que els Saharauis tenen el dret a recuperar el seu país, envaït i expoliat pel Regne alauïta. Per altra banda, els espanyols s’entesten a mantenir les seves possessions africanes demanant tornar a la situació establerta abans de l’“ocupació” magribina (a les Canàries ningú reclama res perquè els únics que podrien reclamar –els guanxes- ja van ser exterminats).

Al mateix temps, ningú no se’n recorda que a la Península hi ha uns territoris que també podrien reclamar la seva sobirania perquè van ser ocupats militarment i per tractats de “pau” entre tercers. Per aquest sistema, Catalunya i Ceuta són espanyoles, el Sàhara Occidental és marroquí, o el Penyal de Gibraltar britànic. Per tant, posats a reclamar, també ho podem fer els catalans demanant tornar a l’estatus quo d’abans de 1714. La lògica i la raó també ens podria portar a fer fora els marroquins del Sàhara i fer tornar els exiliats saharauis per crear el seu estat independent, donar al Marroc Ceuta i Melilla (i esculls adjacents), i demanar a Gibraltar que s’autodetermini. Amb tot aquest procés de descolonització, la cirereta podria ser l’Illot de Perejil, declarant-lo parc natural en zona neutral i posar-hi una colònia de vell marí, la foca mediterrània en procés d’extinció.

210

Segur que tot això no té gaire rigor diplomàtic ni s’ajusta al dret internacional ni és la voluntat dels dos estats en disputa, però em penso que seria el més just. D’entrada sembla, però, que Espanya seria la més perjudicada perquè hauria de retirar la seva bandera de massa llocs, i per aquí no hi passaran mai. Només cal veure amb l’orgull que “recuperen” un illot, com es posen perquè Euskadi els demana que compleixin l’estatut, i l’amenaçats que se senten perquè a Catalunya es parli el català. Imaginem què passaria, doncs, si des de Catalunya reclaméssim la nostra sobirania i la Generalitat declarés el mercat del Born zona alliberada. És ben bé que les “causes perdudes” es diuen així perquè realment són perdudes. Però, de vegades, quan una cosa sembla impossible és quan val més la pena provar d’aconseguir-la. D’entrada el no ja el tens, però obligues a l’altre a pronunciar-se o a cedir. I si no, ja veurem com acaba el tema del Perejil i quina cara faran ara els espanyols quan vagin a Gibraltar a dir que volen el Penyal.

M’agradaria veure què passaria si a un escamot de pescadors de canya se’ls acudís ocupar el Parc Natural de les Medes i proposar la federació amb les foques de l’illot del Perejil. El següent pas podria ser ocupar les Formigues i S’Encalladora i les Columbretes, i… A més, podrien plantar alls tendres a la Meda gran i anomenar el nou estat associat Arxipèlag de l’All i Julivert.

211

ODISSEA 2014 (02/08/2002) Sempre m’ha semblat que la data del 2014 seria una bona fita per recuperar la independència de Catalunya perduda 3 segles abans. Podria ser un moment màgic i és el suficientment a prop i lluny com perquè pugui ser una realitat. Les coses, però, no són fàcils. D’entrada la pròpia societat catalana no sembla estar massa per la feina, malgrat la multitud de raons –ja no emocionals, sinó pràctiques- que farien desitjable i necessària la sobirania. L’Estat Espanyol, per la seva banda, continua posant totes les pegues possibles perquè mai no puguem anar per lliure. Aquests dies n’hem tornat a tenir una bona mostra amb l’absurda negativa a retornar els “Papers de Salamanca” a la Generalitat o amb la de no voler eximir el peatge de les autopistes que proposa el Govern català amb l’acord de tots els sectors. El pactisme ha estat una de les principals característiques del caràcter col.lectiu de Catalunya des dels primers moments del seu naixement com a nació. Durant el segle XX, la voluntat de pacte i transacció ha estat l’actitud constant que ha marcat la dialèctica i les formes en les relacions entre les institucions i partits de Catalunya i els d’Espanya. Des de la Mancomunitat a la Generalitat actual, passant per la Lliga, ERC o CiU, els representants del catalanisme polític han volgut pactar amb l’Estat les condicions que havien de permetre no ja l’autogovern de Catalunya, sinó la seva supervivència com a societat i cultura diferenciada. En cadascun dels intents se n’ha tret algun profit i podem assegurar que s’ha avançat en molts camps; però, en el fons, el realment essencial i constant ha estat la negació a una realitat nacional diferent a l’espanyola. Per això, de tant en tant, rebrota el sentit més profund de la unitat nacional en clau castellana: la que ara es manifesta a l’hora de negar el retorn dels arxius catalans dipositats a Salamanca -obtinguts pel dret de conquesta. Cap raonament científic, ètic i lògic és prou sòlid com per defensar la unitat d’aquest arxiu, com no ho és el fet de negar la unitat de la llengua catalana. La

212

qüestió és no donar més elements d’identificació nacional que els que proporciona Espanya i una Constitució i un Estatut amb lectura restrictiva. El Govern espanyol ha predut una altra oportunitat per fer un gest de reconeixement, sensibilitat i apropament a la memòria històrica de Catalunya.

No ens falten arguments per portar l’Estat als tribunals per incompliment de les seves obligacions institucionals, per l’espoli fiscal que sofrim i per la constant vulneració del pacte constitucional i estatutari per limitar el sostre d’autogovern. Però, ara ja és una qüestió de dignitat i justícia la que ens hauria d’empènyer a sortir al carrer a reclamar respecte. Mentre haguem de demanar constantment perdó per ser catalans, no es donaran les condicions necessàries per arribar al 2014 amb plena capacitat de decisió. Depèn, en primer lloc, de nosaltres mateixos i, després, de les conjuntures polítiques i fins i tot astrals. Perquè ara, només faltaria que fóssim independents el 2014 i en caigués just a sobre el meteorit aquest que diuen que pot caure el 2019 i causar una catàstrofe a la Terra. Som tant desgraciats, que un roc en forma d’estel fugaç –i no massa més gran que l’Illa del Perejil- podria fer que l’odissea de la independència de Catalunya només durés cinc anyets. No m’estranyaria gens que al meteorit aquest li posessin “El Salamanca”, o “Perejil 2”, o “Operación triunfo”…

213

DE JOHANNESBURG A BAGDAD (27/09/2002) La BMW, la prestigiosa empresa automobilística, va ser present a la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible de Johannesburg amb un estand espectacular en el que s’anunciava que l’era de l’hidrogen ja ha arribat. Cotxes preparats per anar sense benzina s’exposaven al costat d’imatges de molins de vent i frases agosarades que incitaven la gent a canviar de pautes de consum i a passar-se a un model de vida més sostenible. Per la seva banda, BP-tercer grup pretoler més gran del món- ja no vol dir “British Petroleum” sinó “Beyond Petroleum” (més enllà del petroli). BP reconeix les amenaces del canvi climàtic i la implicació dels combustibles fòssils en l’escalfament del planeta i per això està invertint en energies renovables. El Consell Mundial d'Empreses per al Desenvolupament Sostenible (WBCSD), que agrupa unes 160 empreses multinacionals, com Coca-cola, Honda, Dupont o Nestlé, ha signat un acord amb Greenpeace reclamant als governs que rectifiquin el protocol de Kioto i que actuïn segons el conveni en la lluita contra el canvi climàtic. Per la seva banda, liders de països avançats com Schröder, a Alemanya, es posen al davant per liderar una política energètica sostenible.

O sigui, si Alemanya, la BMW, la BP, Greenpeace, i el WBCSD –entre altresdiuen que estan preparats per iniciar una nova era menys contaminant, més eficient, més barata, que ens allunyi de la dependència del petroli, per què als americans els interessa tant el petroli de l’Iraq? Potser per controlar els seus jaciments i així poder atacar Aràbia sense estar condicionats per Saddam?. I per què pressionen els seus aliats per donar suport a la intervenció armada? Pot ser que les companyies pretoleres d’alguns països tinguin els seus contractes d’extraccció a l’Iraq sota l’embargament i temin perdre una part del pastís que es menjaran els ianquis? .

214

Però, si el que vol Bush és carregar-se dictadors, terroristes i islamistes radicals –que curiosament coincideixen amb els països productors-, què millor que prescindir del petroli?. Què seria d’Aràbia, Kuwait, Líbia, Iraq, Iran, Indonèsia, Nigèria… i tants d’altres que són exportadors de combustibles fòssils?. I no es tracta de portar-los a la misèria perquè ja hi són -o almenys la immensa majoria de la seva població-. Aquests règims militars, corruptes, fonamentalistes, no respecten els drets humans i aboquen els ciutadans a la misèria mentre els seus dirigents s’enriqueixen amb l’or negre. Però, si el que es fa és ocupar militarment Afganistan, i després Iraq, i després Aràbia…això pot acabar d’incitar l’odi antioccidental i encendre la foguera del famós xoc de civilitzacions. Hom suposa –des de la ingenuïtat i la ignorànciaque, en canvi, si Alemanya, la UE, els EEUU, el Japó, comencessin a no dependre tant del petroli, potser no caldrien les armes per pressionar els països productors i només caldria demostrar a la gent que pot viure millor amb règims democràtics. Només amb el que ens estalviaríem del cost d’una energia cara i del cost de les cures intensives a un planeta malalt, es podria ajudar els països en desenvolupament a sortir del pou. Hi ha qui diu que tot aquest procés és l’oportunitat de negoci més gran de la història -i sense fer malbé la Terra!. Potser per això, perquè suposa una competència directa als americans, aquests no volen sentir parlar de reduir emissions, ni de suplir els combustibles fòssils per energies renovables, ni de renunciar a atacar els seus antics amics. Bussines is bussines, diuen ells… Peti qui peti.

215

ELS ʻPRINCIPIS DE PETERSʼ (18/10/2002) El principi de Peters és aquell que diu que, en una organització jerarquitzada, el personal ascendeix fins a superar el límit de la seva competència. O sigui, fins a convertir-se en ineptes, fatalment. Evidentment que tothom es pot superar a si mateix i demostrar que realment ocupava un lloc en la jerarquia que no li corresponia per la seva capacitat i que mereixia estar per sobre; però, el cert és que, massa vegades, la societat és governada per persones que operen des de càrrecs que sobrepassen els límits de les seves pròpies competències. Però, el pitjor de tot, no és que algú exerceixi unes responsabilitats que no li corresponen, sinó que no en sigui conscient: conscient de les seves limitacions i, en alguns casos, de la seva mediocritat. Això és el que explicaria que tinguem els polítics que ens mereixem, i els periodistes, i els empresaris, i els enginyers, i els líders socials…;que no són res més que un reflex de les misèries humanes que conformen i condicionen la societat i les seves formes d’organització. Les excepcions a la regla són aquells casos que superen la mediocritat general tant per la seva evident, demostrada i contrastada capacitat per dirigir qualsevol organització, com per la seva explícita i confessada limitació en altres camps. Això és el que fa que un dirigent sigui valorat i respectat pels seus subordinats i per l’entorn social en el que es mou o que representa. Això és el que tant bé s’exemplifica en el President Jordi Pujol, com ho va demostrar en un recent programa de TV3 en el qual ens mostrava les seves excel.lències i qualitats però també els seus defectes i limitacions com a polític i com a persona. A l’altre extrem del que representa la trajectòria i la personalitat de Pujol, trobem d’altres casos de personatges públics en els que l’egolatria, la vanitat, l’afany de protagonisme o els deliris de grandesa, no els permet adonar-se de les seves limitacions o incoherències. I és en el camp de la política, per la seva repercussió pública, on sovint això es fa evident.

216

L'insigne sociòleg alemany Max Weber deia a la seva obra "El polític i el científic" (1919) que les tres qualitats decisivament importants d'un polític han de ser: passió, sentit de la responsabilitat i mesura. Es referia a que la utilització de l'ànsia de poder com a instrument per part del polític es podia convertir en el seu "pecat" en el moment que aquesta "ànsia de poder" deixa de ser positiva, deixa d'estar exclusivament al servei de la "causa" per convertir-se en una embriaguesa personal. "En darrer terme -deia Weber-, no hi ha més que dos pecats mortals en el terreny de la política: l'absència de finalitats objectives i la manca de responsabilitat (...). La vanitat, la necessitat d'aparèixer sempre en primer pla és el que més porta al polític a cometre un d'aquests pecats, o els dos a la vegada". A més, massa vegades, en aquestes persones, la discreció no sol ser una qualitat destacada.

Ja ho va dir el polonès S.J. Lec -en un dels seus

aforismes-: “El qui tingui somnis de poder, que almenys no ronqui en veu alta”. S'ha de saber estar a dalt i a baix, a dins i a fora, i sempre amb dignitat i discreció perquè, quan no s'és conscient que el principi de Peters ens afecta, acabem convertint les nostres limitacions en principis i virtuts.

217

VOLEM LʼESTATUT (25/10/2002) Ara fa 25 anys, Tarradellas sortia al balcó del Palau de la Generalitat amb el crit de -“Jo també vull l’Estatut!”. Just la mateixa setmana que ho celebrem, surt el que amb molta probabilitat serà el seu successor, Artur Mas, i proclama el seu projecte per als propers anys dient -“Vull un nou estatut”. Què ha passat en un quart de segle perquè Mas vulgui un estatut diferent del que reclamava el President?. Tarradellas simbolitzava l’esperit de la Transició espanyola de posar fi a 40 anys de dictadura, d’incomprensió, d’injustícia: un esperit que suposava un pacte, un consens, per al canvi de règim. D’aquesta voluntat d’acord de la Transició democratica espanyola en va sorgir la Constitució, que estava condicionada per dues característiques principals: era fruit del consens entre els reformistes procedents del franquisme i l’oposició democràtica i; la democràcia havia de garantir la convivència entre els diversos pobles de l’estat espanyol i calia reconèixer-los la seva autonomia política.

Tothom va votar la Constitució; bé, tothom no (Arzalluz, Aznar, els franquistes...). Però s'ha de tenir present que es va fer sota alguns condicionants: l’exèrcit al clatell dels que feien la Constitució, les dècades de dictadura i educació nacionalcatòlica, una llibertat d'expressió incipient, no hi havia cultura democràtica, els partits nacionalistes acabaven de ser legalitzats i no eren hegemònics a casa seva, etc... O sigui, que la Constitució va ser condicionada per massa coses com per pensar que és perfecta. L’Estatut d’autonomia no va ser res més que la seva conseqüència: segurament en aquells moments es va fer el que es podia fer. Vint-i-cincs anys després, tenim l'experiència de les Autonomies, ja som a la UE, tenim les noves tecnologies a sobre, la immigració, etc... O sigui, que tot indica que no hi ha la mateixa Catalunya que es va trobar Tarradellas ni la mateixa Espanya que sortia de la foscor. Per tant, se suposa que seria bo

218

revisar les coses i fer una nova transició. Igual que aleshores, ara també s’hauria de discutir amb el Govern espanyol i el Congrés per fer un nou estatut, però ara no hi ha per la seva part l'esperit de consens i pacte que hi havia. El cas és que no podem seguir com fins ara. L’estatut ja no respon a les necessitats del país i s’ha diluït l’esperit constitucional de pacte entre un “estat unitari” i un “estat d’autonomies” on les diverses nacions o “nacionalitats” se sentissin còmodes. Les bases sobre les quals es proposa negociar el nou marc institucional, polític, nacional, es tornen a basar en la negociació i en la transacció; o, dit d’una manera, fins on es pot cedir. Tornem a estar al cap del carrer: som una part del tot i volem ser seguir-ho sent. Aquestes són les condicions per poder millorar el nostre autogovern amb garanties de ser escoltats i tractats. El que ens hauríem de plantejar és per què, al mateix temps, hi ha nous estats a Europa que estan negociant el seu ingrés a la UE (Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Lituània, Letònia...). Potser haurem d’esperar 25 anys més, però no podem renunciar-hi. De moment, la proposta de Mas és una alenada d’aire fresc i torna a ser un objectiu assolible per a un país que encara demana perdó per voler ser. Hem de tenir un nou estatut, però al mateix temps fer una Catalunya sense límits. Encara hi som a temps.

219

PRESTIGI (22/11/2002) Quan es diu que algú té prestigi és perquè li atorguen els altres, i això implica que has de demostrar constantment que te l’has guanyat. No es pot viure sempre del prestigi com un do atorgat de forma vitalícia, arriscant-te a perdre’l en qualsevol moment. Això és el que hauria d’haver pensat el que li va posar el nom de “Prestige” a un petrolier destinat a ser vaixell pirata. El Prestige se n’ha anat al fons del mar amb la mateixa contundència que el prestigi espanyol fa aigües quan es treu el problema de sobre portant-lo fora de la seva jurisdicció. De la mateixa manera, s’esberla -no ja el prestigi- sinó la decència internacional en permetre paradisos fiscals i marítims que permeten el descontrol i la irresponsabilitat en afers tant greus com el transport de combustibles. Tot plegat, un joc de despropòsits que porta, fatalment, a la degradació de l’entorn. Com també és un joc de despropòsits -tot i que no comporta cap risc per a les persones i el medi- que el President del Barça digui que el prestigi del club és inherent i que no es pot perdre pel fet de tenir resultats dolents. És possible que el prestigi no depengui d’un partit, però sí que depèn de la línia que porti el club durant vàries temporades i, sobretot, de les persones que el representen i que són les dipositàries i les responsables de fer valdre el prestigi que t’han atorgat. El primer responsable és el president i la junta directiva: i aquí ja és on el comencem a perdre. No crec que Gaspart sigui un president digne del prestigi del Barça, ni que tingui la credibilitat suficient per liderar el que el club representa al nostre país. D’entrada, el President hauria de ser un abanderat de la llengua pròpia del club i ser capaç de construir discursos coherents –tant pel que fa a la forma com al contingut–. El Barça i el país no es poden permetre el luxe que el personatge públic amb més projecció mediàtica de Catalunya no sigui un exemple –a casa i a fora-. I això també fa guanyar o perdre el prestigi.

220

L’altra gran part de responsabilitat a l’hora de representar el club i fer-lo guanyar prestigi és l’equip. I aquí tornem a fallar. Començant per l’entrenador que no sap encara on és ni té interès per saber-ho, i acabant per la majoria d’una plantilla que només sap el que cobra. Malgrat, però, la poca iniciativa del club perquè els seus jugadors s’integrin a Catalunya, hi ha algunes excepcions que són les que encara permeten al Barça mantenir una espurna del prestigi que li donen i -sobretot- de l’orgull que hauria de tenir. Homes com Puyol o Luís Enrique fan gran el club i honoren els seus seguidors; però, per sobre d’ells, caldria destacar el mèrit i l’exemple de Kluivert, que fa l’esforç de parlar molt bé el castellà primer i després es decideix a parlar el català en públic. Aquest és un exemple per al seu entrenador, per a la resta de companys, per molts periodistes esportius nascuts a Catalunya, i per tanta i tanta gent. No sé si això fa guanyar prestigi al club, però com a mínim el dignifica i li retorna la identitat que ha anat perdent a marxes forçades. Fa pocs dies els de l’MTV van fer un macroespectacle a BCN tenyit de tòpica espanyolitat (no sé qui els va aconsellar aquesta estètica en comptes de fer un castell al mig del Palau, per exemple), amb el protagonisme d’alguns jugadors del Barça, capitanejats per Kluivert. Un cop més (no sé si per iniciativa pròpia) l’holandès va tenir la sensibilitat de parlar en català: només saludar, però va ser un oasi sadollant enmig d’un desert immens (em pregunto si els altres jugadors haguessin fet el mateix). Aquella nit vaig tenir un somni: Kluivert marcava el gol de la victòria davant del Madrid al Camp Nou i s’aixecava la samarreta on hi duia escrit: Ara és l’hora!. Els socis començaven a canviar prestigi per orgull i feien dissabte a ca’n Barça. Esperem, almenys, que demà el nostre prestigi no s’enfonsi encara més i que una marea blanca enfosqueixi el nostre futur.

221

LLENGUA I FE (06/12/2002) Al segle XVI, Luter qüestionà el paper de l’Església com a institució intermediària entre els individus i la seva fe i com a poder polític i econòmic temporal. Per a Luter, la Bíblia era l’única font de doctrina veritable, que podia interpretar qualsevol creient i no només el Papa o les seves jerarquies. Luter defensava que es traduís la Bíblia a cada llengua europea i es difongués gràcies a la imprempta. Ja al segle XIV, Guillem d’Occam havia estat partidari de la pobresa evangélica i de separar raó i fe, el món material de l’espiritual. John Wycliffe i Jan Hus, als s.XIV i XV s’oposaren al poder eclesial (Hus, defensor de la llengua i cultura txeques davant l’hegemonia imperial germànica fou cremat viu); i Erasme de Rotterdam, contemporani de Luter, elaborà un catolicisme humanista, tolerant i no dogmàtic. L’Església Romana volgué fer front al moviment protestant amb l’anomenada Contrarreforma, que reforçà el paper repressor de la Inquisició i el llatí com a llengua unitària de culte. Coincidint amb aquesta turbulència religiosa i política, l’autoritat dels reis europeus, en creixement des del finals del s.XV, arribà ser absoluta el s.XVII. Aquesta es basava en la concentració de poder en mans del rei –sobirania que li era atorgada per la voluntat divina- i en una estructura d’estat centralista i uniformitzador. Lluís XIV, exemple de monarca absolut, imposà el catolicisme com a única religió permesa, amb un objectiu unificador. Felip II, obsessionat per la victòria de la ortodòxia catòlica romana, no reconegué la independència dels protestants dels Països baixos septentrionals i atacà els anglicans amb la seva Armada Invencible. Al segle XVII, l’absolutisme, liderat pels imperis francès i espanyol, va recórrer Europa eliminant qualsevol espurna que s’allunyés del pensament únic, fos per la fe, fos per la llengua, fos per atrevir-se a pensar diferent. La gràcia divina atorgava el poder per discernir entre el bé i el mal. Aquella onada unitarista de la Contrareforma i de l’absolutisme, sembla que encara no hagi acabat la seva feina.

222

Avui, com aleshores, la diversitat, la pluralitat, el pensament lliure continuen essent enemics a combatre des de l’ortodòxia imperial que aprofita l’Església per a difondre els seus ideals. Això és el que ha passat amb el pronunciament de la Conferència Episcopal Espanyola. De fet, no existeix una unitat eclesiàstica espanyola, ja que els bisbes són autònoms dins de les seves diòcesis i la jerarquia només els lliga a Roma, no pas a Madrid. Però s’ha volgut evidenciar que hi ha una unitat eclesial (com la d’arxiu) i se la volgut vincular al poder polític sotmetent la Conferència als designis del govern espanyol. No per a condemnar el terrorisme –que ho han de fer- sinó per condemnar el nacionalisme (català i basc, és clar). Els bisbes han pres partit ideològic condemnant el pluralisme idelògic i posant en entredit el principi de la separació entre estat i església i en evidència la seva supeditació al model de pensament únic contrari a la plurinacionalitat d’Espanya. I de la mateixa manera que es feia amb la Contrarreforma i les monarquies absolutes, ara l’altra gran eina d’unificació i homogeneïtzació continua sent la llengua. Per això, el Govern espanyol no deixa d’insistir en la unitat de la llengua espanyola i en la segregació, en canvi, del català. Així ho entén la Biblioteca Nacional a l’hora de classificar per separat les publicacions segons si són escrites en “català”, “valencià” o “balear”, cosa que no fan amb el “castellà”, “argentí” o “veneçolà”. Em pregunto què faran, doncs, amb els llibres d’Ausiàs March o Joanot Martorell. En qualsevol cas, tornem –o potser no n’hem sortit mai- a les catacumbes ideològiques, aquelles que no deixen que aflorin les diverses veritats. I nosaltres, malgrat tot, seguim aquí predicant la fe en territori hostil. Serà per allò que diuen que els catalans som els “bons”, com els cristians, que encara que ens tirin als lleons i ens persegueixin continuem resistint per la fe que tenim en les causes perdudes. Perquè, si fos per la força, res tindríem a guanyar

223

contra la Roma dels emperadors i dels papes. Ja ho diuen: “de Madrid al cielo” i “hable en cristiano”. Fa molt temps que ho tenen clar; i això va a missa.

224

LA CRISI LIBERAL (20/12/2002) Un dels grans debats de la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible celebrada a Johannesburg a finals d’aquest estiu passat, es va produir al voltant de la visió més o menys liberalitzadora de les solucions als problemes de la humanitat. O sigui, dit d’una altra manera, si la pobresa, la fam, la manca d’aigua o els recursos energètics del nostre planeta els ha de solucionar el mercat o els poders públics. Aquest és un debat clau als nostres dies, saber qui s’ha de fer càrrec de les desigualtats del món que són causa i conseqüència alhora de la crisi ambiental o del model de desenvolupament que hem creat. El capitalisme té la facilitat i l’agilitat per adaptar-se a entorns canviants i potser per això ha sortit sempre triomfador davant dels grans reptes que se li han plantejat per a la seva supervivència. En els temps de l’amenaça comunista, després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme va reaccionar amb el “consens socialdemocràta”, que donava resposta –des de l’estabilitat del model- a les demandes socials que sorgien del socialisme. En canvi, el comunisme no va saber reaccionar a l’amenaça del capital (i al sistema liberal de les democràcies occidentals) i es va enfonsar. Com va dir un dirigent d’una gran petrolera, el comunisme es va enfonsar perquè no va permetre que els preus reflectissin la realitat econòmica. Avisava a continuació, però, que el capitalisme es podia enfonsar si els preus no reflectien la realitat ecològica. Efectivament, el capitalisme ha espremut el planeta fins als límits de la sostenibilitat. La pobresa a l’Àfrica, la desforestació de l’Amazònia o el vessament de fuel a Galícia, són conseqüència, més o menys directa, d’un liberalisme portat a l’extrem, o de les contradiccions d’aquest. La pobresa d’Àfrica té una relació clara, per exemple, amb el proteccionisme que fan els europeus de la seva agricultura vers els productes dels països en

225

desenvolupament i, al mateix temps, de la liberalització que comporta la globalització econòmica. O sigui, a casa no s’hi val i a fora, barra lliure. Segurament, per la reacció del mateix capitalisme, caldrà esperar que es vagi cap un model de desenvolupament més sostenible que permeti viure en un món més just que el que hem construït. Potser haurem de passar del “consens socialdemòcrata” a un “consens ecològic o sostenible” que comporti la definitiva reacció del capitalisme a la crisi ambiental. I segur que l’economia, el comerç, les polítiques liberals, corregiran els seus excessos per l’interès que tenen en seguir explotant la mamella, però no n’hi haurà prou. Caldrà que hi hagi les reformes i els reforços institucionals necessaris perquè aquesta nova visió del món sigui una realitat, perquè es passi de fer polítiques passives i reactives basades en la pal.liació dels problemes a fer una política activa que es basi en la prevenció de les crisis. El context tradicional de governar el Món es basa en unes estructures massa formals i poc flexibles com per donar resposta als problemes que tenim al davant.

Tant li fa que parlem de la fam, com de la biodiversitat, com de la justícia social, com del Prestige; la responsabilitat comença per les Nacions Unides i acaba a la Xunta. Aquest reptes, però, no es podran assolir només des d’una actuació única i aïllada dels poders públics: caldrà que aquesta cultura de la sostenibilitat, de la corresponsabilitat, impregni la societat. De moment, a Galícia, la societat ja s’ha impregnat de petroli. Esperem que no facin falta més avisos.

226

MANUALS (10/01/2003) Entre moltes de les coses que el tió i els Reis mags deixen per al nou any és un munt d'instruccions. No pas les instruccions per saber com passar l'any ni per arreglar el que no va bé, sinó manuals d'instruccions per fer més difícils les coses. Les joguines, els aparells electrònics i tants altres ginys que es regalen per Nadal, s'acompanyen d'un prospecte o llibret que se suposa que té l'objectiu d'ensenyar-te a muntar o a fer funcionar l'aparell o joc. D'entrada, la primera observació és que els fabricants s'han pres la molèstia dʼexplicar-ho en totes les llengües que coneixen excepte la catalana, fet que t'obliga a recórrer al castellà; no el castellà que coneixem, sinó una traducció híbrida feta de lʼanglès amb el que sʼha traduït un text escrit en ves a saber quin idioma. Això origina neologismes, frases i expressions inintel.ligibles i que dificilment concorden amb els grafismes i dibuixets que les acompanyen. Quan comences a llegir t'adones que el manual no segueix les passes que semblarien lògiques i obvies i que ja dóna per sabudes. D'entrada, s'obliden de dir-te per a què serveix i quin és l'objectiu de l'estri que tens a les mans o de les múltiples peces que haurien de formar allò que es veu a la capsa. En els darrers temps, a més, l'accés general a productes d'alta tecnologia com telèfons mòbils, ordinadors, aparells d'audio o video, càmeres digitals, etc., han fet més complexa encara la lectura i comprensió dʼaquests llibres d'instruccions. Lʼúnic pas que gairebé tothom acostuma a fer satisfactòriament és posar les bateries o endollar la diabòlica màquina; a partir d'aquí, però, és quan comença l'odissea d'endinsar-se en un món obscur, complex i enigmàtic. Semblaria lògic que existís algun professional o empresa especialitzats a escriure i traduir els manuals com se suposa que qualsevol persona normal ho pot entendre -sense ser enginyer industrial, teleco o advocat. El que passa és que no són necessaris perquè el llibret d'instruccions no és fonamental per a la

227

venda del producte: el problema te'l trobes un cop ja l'has comprat. Potser si obliguessin el fabricant a posar el manual a fora, per poder-lo consultar abans de comprar-lo, s'hi mirarien més per a fer-lo comprensible i útil. Si no sabem explicar bé com es munten i es fan anar les coses que han estat pensades per fer-nos la vida més còmoda o més feliç, com podem pretendre ensenyar a construir una societat i un món millors?. Ara puc imaginar-me com deuen ser el llibre d'instruccions del Bush per fer la guerra, el manual d'emergències del "Prestige", o el que hi deu haver a Can Barça per fitxar craks. El primer gran manual d'instruccions l'hauria d'haver escrit Déu després de crear el Món; però, segur que després de fer un producte tant complex, no li van quedar ganes d'explicar com funcionava, per a què servia ni quina era la seva garantia. Els únics que es van atrevir a fer-ho van ser els llibres sagrats com la Bíblia i l'Alcorà que han funcionat com a manuals de conducta infal.libles, tot i les múltiples interpretacions. Fins i tot ens diuen quin és el sentit de la vida, què s'ha de fer per ser bo i què et passarà per ser dolent. Però el que no ens han dit és com llegir les instruccions de la Barbie “pastissets”, dels botonets del mòbil o del Gameboy. Al final, en la vida, com en el joc, el millor és sortir-seʼn a base de provar i errar sense seguir cap manual.

228

BRUTS I CORNUTS (07/02/2003) El Marquès de Caracciolo, el 1783 va escriure un llibre, que traduït del francès al castellà portava el títol de “Viage de la razon por la Europa” en el qual feia la descripció, des de la ráo i no des de la passió, dels diferents pobles europeus. Ho feia des de lʼobjectivitat racional de lʼobservador imparcial, fet que el porta a no només fer elogis sinó a dir tota la veritat, perquè segons diu, “Entre el panegyrico, y la satira se halla comunmente la verdad. (…) La lengua de la Razon serà la de la sinceridad". Amb aquests principis per capçalera, comença a descriure els països pels quals viatja. I en arribar a Espanya, comença la seva descripció amb aquestes paraules: “Era ya el medio-dia cuando entró (el viatger) en este Reino, y la mayor parte de los moradores no habian hecho aun cosa alguna. La pereza hermanada al calor del país, tiene allí cautivas las almas, y unos espíritus que han nacido para grandes cosas, no se alimentan sino con el honor de existir”. Amb aquesta “elogiosa” referència a lʼactivitat dels espanyols justifica com està de deixada lʼagricultura -“(…) campos estériles y moribundos (..)”- i perquè no sʼha industrializtat el país -“(…) y que en vez de poner su confianza en la industria, y en el trabajo, no se lleva otra cuenta, que el arrívo de las flotas de Indias”. Aquest endarreriment respecte al que estava passant a lʼEuropa burgesa, revolucionària i il.lustrada, sembla que també es presenta en la neteja personal, tal i com li reconeix un “Grande de España” al protagonista: “ El desaséo comun de los Ciudadanos (…) es causa de que nosotros tengamos tan pocos Apologistas”. I acaba el seu relat amb una sentència demolidora: “Sucede con el entendimiento lo mismo que con la pólvora, que cuanto más se la comprime, hace mucho mas estrépito.”

229

Més de dos-cents anys després, sembla que alguns espanyols continuen tenint més pólvora al cap que enteniment. Això és el que sembla que li passa al Sr. Jiménez de Parga. Segurament té raó en dir que els musulmans de Granada a finals del segle XV tenien fonts de colors i es rentaven més que ningú, però també deu ser cert –com ens explica el nostre viatger- que, tres-cents anys després, els nous colonitzadors les deurien mantenir només com elements decoratius. Segurament el Sr. De Parga no deu haver reflexionat prou en que els bruts potser eren els seus avantpasats, que són els que van expulsar de Granada els seus legítims, pulcres i cultes habitants. Els mateixos que es van dedicar a engalanar el Guadalquivir amb lʼor de les Amèriques, mentre al Bages ja feia 150 anys que sʼhavia construït la Sèquia (una sobèrbia obra hidràulica per subministrar aigua als nostres camps, indústries i ciutadans). Jiménez de Parga ha reproduït barroerament un pensament massa extès en cercles polítics i intel.lectuals espanyols com per pensar que és una boutade. Es tracta d'un discurs molt ben construït, molt pensat, que es fonamenta en la raó de la força. La raó és la que portava a Caracciolo a dir dels madrilenys del segle XVIII que “Los dispendios de Madrid consistian en criados, y mulas. Allí se aprecia mucho el obsequio, y la pompa;(…)”. La força és la que ha portat a Catalunya a anar pagant la pompa. Com sempre haurem dʼesperar que la força de la raó acabi triomfant. Mentrestant, ja ho sabem: cornuts –i bruts- i a pagar el beure.

230

UTOPIA A BAGDAD (22/02/2003) Thomas More, lʼhumanista anglès, va escriure el 1516 el seu llibre "Utopia" en el que relatava una societat ideal, inabastable, amb un Estat que garantiria l'assoliment d'un estatus de perfecció humana. En un dels diversos escenaris que descriu d'aquesta societat utòpica parla del capteniment de l'Estat envers els altres països, i ho fa aquests termes: "És acceptable envair un altre país si no exploten la seva terra amb el millor profit, si vols protegir-hi gent oprimida i, òbviament, si te'n vols defensar. Per fer aquestes guerres es faran servir ferotges mercenaris”. D'aquesta manera, tot i pretendre –dʼentrada- un món just i en pau i no violent, acaba justificant la intervenció militar contra un altre país. També parlant de política "internacional", fa esment a la cooperació entre països amics introduïnt aquesta norma: “Una setena part dels seus excedents (d'Utopia) es donen gratuïtament per als pobres dels països amics, així com altres productes a un preu baix”. Dʼaquesta manera, sembla que disculpi l'acció invasora anterior i ofereix una visió cooperadora i altruista que el retorna a les idees pacificistes. More, finalment, va ser decapitat per Enric VIII per oposar-se a les seves mesures anglicanes. Qui ho diria que han passat gairebé 500 anys des que es van plantejar aquests fonaments!. Les idees de More semblen calcades a les que fa servir l'administració Bush davant de les Nacions Unides per a descriure i defensar el seu model de societat ideal a partir de lʼanomenada “guerra preventiva”. Traduït als nostres dies, les paraules de More podrien sonar perfectament així: "És acceptable envair l'Iraq perquè tenen petroli i no l'exploten prou bé (per al nostre profit), perquè el poble iraquià està oprimit per la dictadura de Saddam i, obviament, perquè representa una amenaça i ens n'hem de defensar. Per això enviarem els nostres marines a la zona." La contra seria, també, en els termes de cooperació al desenvolupament: "El Govern Americà enviarà el 0'7 % del

231

seu PIB als països en vies de desenvolupament i els oferirà crèdits tous sempre i quan se sumin a l'aliança antiterrorista (abans era “anticomunista”)". De fet, potser els americans estan construïnt un món utòpic, perfecte, que tendeix a assolir la pau i el benestar absoluts i nosaltres no ens nʼestem adonant. El que es demostra, després de la Utopia de More, és que el món va seguir avançant a base dʼaliances, de guerres, d'invasions i d'espoliacions, a la recerca dʼun estadi ideal de perfecció al que –sembla- encara no hi hem arribat. Potser per això tenen raó en Bush i lʼAznar, i potser sí que el món millor és el que pretenen construir des del model americà. Potser per això es justifica que sʼataqui l'Iraq. El gran dubte és si en la recerca dʼaquest món utòpic, no ens acabaran tallant el cap com a Thomas More, per tenir les idees fora de lloc. Potser la millor precaució perquè això no passi és no creure tant en les guerres preventives i sí més en prevenir la guerra. Dʼentrada la majoria de guerres que hi ha hagut des de fa 500 anys no han fet res més que complicar les coses. Ara ja sabem que els assessors de Bush llegeixen els humanistes anglesos per trobar sentit a les seves accions, i que Saddam sʼinspira en "Les mil i una nits" per anar-nos entabanant amb contes per a retardar la seva fi. El que no mʼestranyaria gens és que els de la CIA -vista la seva eficàcia- només s'inspiressin en "Mortadelo y Filemón". Potser fora hora que tots plegats -contra allò que habitualment recomanem- llegissin menys i parlessin més. La pau no pot ser una utopia.

232

SOTA EL SIGNE DE LA B (15/03/2003) Diu un bon amic meu que el Món viu sota lʼamenaça del clan neoliberal convertit en lʼ”Eix del bé”, o més ben dit de les “4B”: Bush, Blair, Berlusconi i Baznar. I jo encara hi afegiria, amb lʼamenaça de les “B” de Bin Laden o de Bagdad. De fet, per una banda i altra estem sota el signe de les “B”: uns perquè volen fer la guerra a lʼIraq, peti qui peti (que podem petar tots), i el Saddam perquè sembla que ja li estigui bé que es faci. La manifestació que hi va haver a Barcelona -una altra B!- en contra de la guerra demostra com la majoria de catalans ens sentim més alineats amb els francesos i els alemanys (malgrat el seu fariseisme en el tema) que no pas amb la posició del Govern espanyol – que de moment és qui ens representa al Món. Segurament, si decidíssim per nosaltres sols, ens desmarcaríem de les posicions més bel.ligerants o faríem propostes pròpies; però –com gairebé sempre-, hem de limitar-nos a ser comparses dels fets, encara que no hi estiguem dʼacord. Aquesta situació perplexa de no voler una guerra contra un país, però voler fer fora el seu dictador sense violència, crea una sensació incòmode. Incomoditat generada per la contradicció de no voler el Saddam, però –en canvi- no fer res per treureʼl; a no ser que acceptem la guerra oberta. Amb totes les distàncies, ens hauríem de plantejar què haguessin pensat els resistents antifranquistes si, una dècada després de la Guerra Civil Espanyola, les forces aliades haguessin proposat fer la guerra a Franco per alliberar-nos-en. Quantes vides haurien estat disposats a perdre a canvi de fer fora una dictadura?. I la població, hagués donat suport a una invasió aliada? El fet és que no coneixem de debò quina és lʼactitud dels opositors a Saddam sobre què sʼhi pot fer i fins on estan dʼacord amb lʼestratègia de les 4B, ni tampoc si els fa cap gràcia que una colla dʼeuropeus disfressats dʼescuts humans vagin a donar la mà als seus opressors. Tot plegat són encara massa preguntes sense resposta que no fan més que confondreʼns.

233

Sigui com sigui, depenem del signe de la “B”; més temerosos de les conseqüències de la guerra a casa nostra que no pas del que els passi a Iraq. Perquè, sinó, si realment ens preocupés la vida dels innocents, per què no ens manifestem pels 800 milions de persones que passen fam?. De totes maneres, però, la reacció ciutadana contra la guerra representa una esperança per mirar dʼimposar un nou ordre mundial que no per utòpic deixa de ser desitjable. Potser a partir dʼara trobarem molts més Iraqs, injustícies i valors pels que moureʼns. En el que segur que hi haurà mobilització popular en els propers mesos serà per dos fenòmens que també ens apareixen sota el signe de la “B”: el Barça i la Beth –la bagenca guanyadora de la “Operación Triunfo” . Tots dos també tenen lʼobjectiu de conquerir alguna cosa, en aquest cas Europa. El Barça encara té la possibilitat de tornar a centrar lʼinterès dels catalans en el somni de la Champions, i la Beth té lʼoportunitat de triomfar al festival de lʼEurovisión. Segur que arribats a les respectives finals, i si encara no hi ha hagut guerra, canviarem lʼordre de prioritat de les nostres preocupacions. A no ser que proposem, des de Catalunya, que les resolucions del Consell de Seguretat de la ONU sobre conflictes bèl.lics es resolguin en un torneig de futbol, o que es transformin les operacions militars en una “Operació Triomf”, i que guanyi el que canti millor. Segur que mobilitzaríem mig món i no es faria mal a ningú. Encara podríem aturar la guerra… I la iniciativa hauria estat catalana.

234

CASABLANCA (01/04/2003) Ho tinc claríssim, vull canviar la ministra dʼexteriors espanyola pel Mikimoto com a ministre dʼafers exteriors de Catalunya. Bé, el que vull és canviar dʼestat i com més aviat millor. Si prou pena tenia dʼhaver de ser espanyol quan només em sento català, només faltava que ara ser espanyol sʼassociï a la poca sensibilitat del seu Govern per les relacions internacionals i en concret per la posició que han adoptat pel que fa a la guerra de lʼIraq. Dit això, tampoc mʼacaben dʼagradar les actitud incoherents, demagògiques, intolerants o, fins i tot, violentes que es demostren en alguns dels posicionaments anti-bel.licites o anti-PP. Perquè, tampoc ens hem de carregar el sistema perquè aquest no doni resposta a les nostres demandes o perquè actuï amb impunitat, il.legalitat o immoralitat; el que cal és esmenar-lo i millorar-lo.

Deixant de banda el tema de la guerra, que prou en parlem i en parlarem, també passen altres coses que no reben lʼatenció que mereixerien en un altre moment en el que la notícia no fos el conflicte bèl.lic. En aquest sentit, està passant per alt la polèmica que lʼestat espanyol ha engegat en referència a la inauguració de lʼoficina del Govern de la Generalitat a Casablanca, al Marroc. Han fet boicot a lʼoficina al.legant que lʼautonomia catalana no té competències en aquesta matèria de representació política a lʼexterior del seu territori. Aquesta és una

primera iniciativa del Govern per a impulsar polítiques de

cooperació i desenvolupament a lʼÀfrica, que ha anat aparellada, també, a un acord per introduir lʼensenyament acadèmic de la llengua i la literatura catalanes a la Universitat Hassan II de Casablanca. La Generalitat de Catalunya, potser pel llegat dels consolats medievals a la Mediterrània i per la tradició pactista catalana, ha donat exemple a Espanya de com sʼhan de fer les coses. I això els cou molt: que ells es barallin amb el Marroc per un illot, mentre Catalunya sʼhi ”agermana”, o que Barcelona sigui la

235

punta de llança de lʼoposició a la Guerra de lʼIraq mentre ells la promouen. Només els faltava que el Govern català promogués lʼensenyament del català als immigrants apel.lant al compromís dels catalanoparlants. Mʼimagino una Catalunya independent, amb el Mikimoto de ministre dʼafers exteriors, visitant països amb lʼesperit obert, fent lʼesforç de sentir-se com ells, amarant-se de la cultura, de la llengua, de la història, de la sensibilitat de les nacions i oferint-los la cortesia, lʼamistat i la cooperació dʼuna nació petita però compromesa com la catalana. Representant aquella Catalunya a la que Bush (pare) es refereix quan parla de lʼoposició popular a la guerra, o aquella que vol ser a Casablanca i que vol parlar en català als nous catalans.

Però mʼimagino també lʼAznar parlant amb Bush (fill) i dient-li: “amb això de Casablanca ens la tornen a tocar, Oncle Sam. Ja comencen a entrenar musulmans a parlar català per destruir la pau i la convivència dels espanyols. Em sembla que haurem de prendre mesures preventives…”. De fet, no molt diferent dʼaixí deuria començar lʼembolic en el que es troben ara a lʼIraq. Si de la Casa Blanca americana en va sortir una gran amistat entre Bush i Aznar, esperem que de la Casablanca marroquina també en surti una dʼigual. Lʼúnic risc seria que coincidissin el Mikimoto de ministre dʼafers exteriors i en Colom dʼambaixador al Marroc: segur que lʼembolicaríem amb els saharauis!. Perquè, queda clar que els afers exteriors sempre acaben incidint en els interiors. Per això, la relació dʼAznar amb Bush i la seva injerència a la ONU i la UE i, en definitiva, en la guerra a lʼOrient mitjà, acabaran per afectar-li la pau interna. Hauria de saber que no es pot sortir de casa sense haver fet el llit.

236

LʼIMPERIALISME DEMOCRÀTIC (11/04/2003) Un personatge madrileny, ben relacionat internacionalment, explicaba aquesta setmana, en una conferència al capítol català del Club de Roma que, poc abans de començar la guerra de lʼIraq, es va trobar en una reunió amb Clinton i aquest va esbossar els que creia que eren els principals problemes mundials que calia abordar abans que no pas el conflicte amb Saddam. Parlant de països, dʼentrada, tenia clar que, fins i tot abans que lʼIraq, era més urgent solucionar el conflicte dʼIsrael o de Corea. Pel que fa als reptes, i deixant de banda els greus problemes ambientals i sanitaris del planeta, nʼhi havia dʼaltres de primer ordre que demanaven una atenció molt especial. En primer lloc, la creixent pobresa i desigualtat en el Món, que actualment són les més grans de la història de la humanitat; essent Àfrica –sobretot- qui pateix una major pobresa, fam i malalties. Davant dʼaixò, les ajudes dʼorganismes internacionals, els estats o les ONG no han pogut pal.liar aquestes desigualtats, que poden acabar essent –segons Clinton- la major amenaça a lʼestabilitat mundial. I el més probable, és que després de la guerra de lʼIraq, continuïn en el mateix estat. El segon gran repte és el de superar les amenaces que té al damunt la democràcia, no ja en la construcció dʼuna democràcia a nivell global, sinó país a país. La “tercera onada de democratització” de la que parlava Huntington (la que va començar als anys 70 amb la Península Ibèrica, va continuar a llatinoamèrica als 80 i als 90 a tot el bloc soviètic) sembla que sʼha aturat en començar el s.XXI. Com diu el tòpic, potser no és el sistema infal.lible, però de moment el que sabem és que no es donen guerres entre països democràtics; que, a més, són els que asseguren més benestar.

237

Per altra banda, un problema també latent és el del creixent fonamentalisme als països islàmics. Clinton opina que aquest fet, unit als dos anteriors són els principals responsables de lʼemergència del terrorisme i la inseguretat. La opressió i la manca dʼeducació de les dones fa créixer la natalitat al mateix temps que la incapacitat de les febles institucions estatals, per salvar-los de la ignorància i la marginació; només les organitzacions islàmiques més fonamenalistes sʼocupen de lʼeducació i la integració social dʼuna joventut desestructurada. El darrer element que considerava lʼexpresident americà, era la política exterior dels EEUU, o més ben dit les seves discrepàncies amb el Món (Orient mitjà, Amèrica llatina, la cort penal internacional, el protocol de Kyoto, lʼajuda exterior…). Aquesta postura discrepant, més que fer-los reflexionar, els ha portat a una actitud arrogant. Així, la seva política exterior, més enllà de buscar comprensió i amistat, els porta a alienar-se de la resta del Món i a fomentar el “xoc de civilitzacions”. Clinton destaca dues postures principals –i en discussióque influeixen decisivament lʼadministració Bush. Una és lʼopció “imperialista”: aquella que legitima la política intervencionista dels EEUU davant les amenaces (“guerra preventiva”) amb la voluntat de democratitzar els països envaïts (cas iraquià). Lʼaltra opció - la més exercida fins ara, i més perversa- és lʼ”aïllacionista”: aquella que pretén uns EEUU hegemònics en lʼàmbit americà, tot mantenint els conflictes internacionals entre potències per tal que sʼanul.lin entre elles (per exemple, Iraq-Iran, Índia-Paquistan, Rússia-Xina-Japó…), per intervenir només quan una potència enemiga és incontrolable pels altres. Les dues opcions són unilateralistes, però sembla -pel que veiem darreramentque està guanyant la postura intervencionista. Sigui com sigui, amb lʼaccentuació de la crisi de lʼONU -com a embrió dʼun futur “govern mundial”cada vegada sembla més clar que els Estats Units es volen fer amb la clau del planeta. Però no sembla que la guerra de lʼIraq, ni la voluntat

238

“democratitzadora” de lʼ”Imperi americà” puguin contribuir massa a superar aquests reptes de la humanitat, o almenys a fer-ho sense un cost massa elevat. El que és segur és que no sʼestan guanyant les simpaties de la major part de les democràcies que podrien ajudar a construir un món més just. De fet, Clinton no diu res que no sapiguem -i ens hauríem de preguntar què faria ell-, però el que ja sabem és del que és capaç de fer Bush. Aznar diria que és millor passar per seriós que per simpàtic, però el problema ve quan sʼés beneit i antipàtic: et pots quedar sol.

239

JOAN SALA (26/04/2003) Enmig de la Setmana Santa em trobava parlant amb uns companys, sense voler-ho, de la vida i de la política, en una reflexiva i significativa conversa. Per una banda, ens lamentàvem de com sʼescolava la vida, de lʼabisme al que ens vèiem abocats al final del trajecte biològic, i de la fe o lʼagnoscitisme en una religió omnicomprensiva; de com la raó ens duu a construir un projecte vital i de com dʼirracional és la seva fi. I com si una cosa anés amb lʼaltra, dissertàvem sobre política com a metàfora de la vida, en el fet dʼabocar-se plenament en un projecte col.lectiu i de creure –racionalment i espiritualment- en un futur millor, i tangible. Política i fe, projecte vital i col.lectiu, raó i esperit, ètica i valors…; així, enmig dʼesperances i temences, anàvem desfilant lʼapologia de la Política, dels polítics, de la grandesa de tenir fe, encara, en les persones, en la societat, en les pàtries.

És estranyament paradigmàtic que tres dies després morís Joan Sala. Com si tot allò que anàvem descrivint com les qualitats de la bona política, del bon servei i bon govern de la res-pública, dels valors als que caldria aspirar –o dels que mai se nʼhauria de sortir-, es conjuguessin en la seva persona. En Joan, era tot allò del que havíem estat parlant: potser anhelàvem una cosa que ja teníem, com si no ens haguéssim adonat que –com gairebé sempre- només cal retornar a les fonts. En Joan era un brollador que devessava política, aquella política que es diu amb la boca grossa, sense haver de parlar fluixet per por a lʼescarni. La figura dʼen Joan, en efecte, representa la millor raó contra aquells que blasmen de la política i dels polítics i dels partits. Defensar un projecte col.lectiu per sobre dʼun de personal. En Joan era la renúncia al “jo” i la sublimació del “nosaltres”, era lʼencarnació de la militància política, del compromís i de la fermesa en les idees. En Sala demostrava que militància no implica sectarisme, ni discrecionalitat, ni partidisme malentès; i

240

que no es pot ser indiferent ni menystenir a qui implica la seva vida i totes les circumstàncies que lʼenvolten a un projecte polític. En Joan era el militant exemplar, aquell que dignifica i honora el fet de pertànyer a un partit polític. En Joan Sala era de Convergència, en Joan era Convergència. Un home profundament demòcrata, nacionalista i progressista. Potser per això era tant “de partit” i potser per això, coneixent-lo, molts vam creure en la possibilitat de transformar el país –el Món- des de la complicitat i des la recerca del terme mig, però sempre des de la creença i la lleialtat en uns principis. Per això, quan a la política lʼassetja la incomprensió i –massa sovint- el menyspreu, és quan cal servar la memòria dels que lʼhan dignificat. La regeneració de la política, dels partits i –per tant- de la democràcia no es pot fer des de lʼoblit de tantes trajectòries personals que lʼhan protagonitzat. Només des dels fonaments es poden renovar les idees i reconstruir les eines que les defensen, i no es pot anar endavant sense mirar enrera. O potser sí, però no pas sense recordar el Joan.

241

EL BIGOTI LLATÍ (08/05/2003) Fa uns dies em va arribar per internet una frase en anglès prou encertada que deia una cosa així com " El món s'està tornant boig quan el millor "rapper" és un noi blanc, el millor golfista és negre, Suïsa guanya la America's cup de vela, França acusa els EUA d'arrogància i Alemanya no vol fer la guerra". Segurament el que se li va acudir una frase així no deuria ser català perquè hi hagués pogut afegir"... i Espanya vol esdevenir un referent polític mundial". Molts analistes han volgut veure en l'actitud d'Aznar una estratègia per retornar Espanya a les velles posicions de potència imperial estant al costat dels dos darrers grans imperis: l'americà i el britànic. Un bon coneixedor de la realitat llatinoamericana, mʼexplica una hipòtesi sobre quin pot ser el guany espanyol per afegir-se a lʼaliança angloamericana: diu que Aznar, en veure que Espanya, en el marc europeu, no passaria de ser un gregari de francesos i alemanys, i constatant que de Rio Grande a Tierra de Fuego és un monopoli nordamericà, decideix una aliança subordinada amb els EUA perquè li deixin fer de “capataç” a iberoamèrica. De fet, sembla ser que l'intent espanyol dels darrers anys d'entrar al mercat llatinoamericà ha estat prou frustrant degut a la barroera manera d'entendre les relacions comercials i diplomàtiques d'Espanya. Es veu que l'arrogància i la suficiència espanyola no han estat massa ben rebudes ni per les oligarquies -lliurades als EUA- ni les emergents forces indigenistes que recel.len de la tradicional "amistat" hispana. Es diu, caricaturitzant, que Aznar és a lʼaliança anglosaxona “el bigoti llatí”; o sigui, un toc de color per no fer-ho tot tant homogeni. Així, del resultat dʼaquesta aliança estratègica, els EUA i la Gran Bretanya controlarien l'Orient Mitjà i Aznar tindria un paper al món a partir del seu pes en les antigues colònies dʼultramar.

242

Més enllà dʼaixò no sé si també hi pot haver una malèfica relació entre l'arrogància d'Aznar amb tot aquest afer de la guerra i l'atac al nacionalisme català i basc per la desintegració de l'Espanya unitària. Com si, per una banda, estigués reconstruint l'Imperi de les Índies i per lʼaltra se li estigues desmuntant el peninsular. No manca qui fins i tot veu en l'aliança amb Bush la torna per a una col.laboració del gendarme global en una possible revolta “nacionalterrorista” promotora de reformes estatutàries i excessos identitaris. El preu que haurem de pagar per no haver donat suport a Aznar per la guerra pot ser caríssim. Dʼentrada no crec que massa empreses catalanes participin de la recontrucció de lʼIraq; i no parlem de la pressió a les caixes dʼestalvi i a Gas Natural. I pel que fa a les contrapartides americanes, si Espanya esdevé el marmessor dels interessos ianquis a llatinoamèrica, tornarem al temps de les colònies: no ens hi deixaran posar els peus. Ja se sap, per dret de conquesta es poden reservar tots els privilegis; tant li fa que sigui el 1492, com el 1714, com el 1939, com el 2003. Quan juguen amb la força hi tenen la mà trencada. Però segur que cap preu serà tan car com la purga que passarem per atrevirnos a demanar un nou estatut. I aquesta sí que és la seva guerra!.

243

BARÇA: TORNAR ALS ORÍGENS (13/06/2003) Des de fa molts anys, a can Barça ara hi ha l'oportunitat de fer les coses ben fetes. De moment, ja hi hem sortit guanyant: sigui quin sigui el resultat de les eleccions ens haurem lliurat de Núñez i Gaspart i tot el que representaven... o no?!. Per això, una condició indispensable del Barça del futur és que no sʼassembli al Barça recent que deixem enrera. En res. El Barça pot guanyar o perdre esportivament, però el que no pot fer és fer-nos passar vergonya. El club, com la Generalitat i la Caixa, són les tres institucions o organitzacions amb més influència i arrelament a Catalunya. En un país normal, vull dir sobirà, amb la Generalitat en tindríem prou per representar el país, però mentre no ho siguem, ens calen aquest tipus de crosses: aquelles entitats que -per afiliació, per interès o per sentiment- representen a una gran majoria de catalans. Deixant la Caixa a part -ja tocaria, però-, el Barça és, ara per ara, la plataforma més potent d'integració i d'identificació interna del país i de promoció externa. Mentre no tinguem ambaixades oficials i el Mikimoto no sigui el nostre ministre d'afers exteriors, el Barça ha de ser el veritable ambaixador de Catalunya arreu del món; perquè, ara per ara, no tenim res de tant conegut i tan fàcil d'exportar. Els dos darrers presidents no n'han tret profit d'aquest potencial; més aviat, el que han fet ha estat renunciar a aquesta capacitat de mobilització aigualint tot allò que representava ser més que un club. Per altra banda, la gran esperança d'aquesta nova etapa que començarem diumenge és que ens puguem lliurar de tenir un president incapaç dʼarticular un llenguatge i un discurs coherent i que menyspreiï la llengua pròpia del país. Dʼentrada sembla que, aquesta vegada, no haurem de patir massa en aquest sentit. Bé, excepte algun que continua en la mateixa línia…

244

De fet, en aquestes eleccions, la majoria de candidats tenen prou cara i ulls, sobretot comparats amb el que deixem enrera. Ara bé, posats a triar em sembla que Joan Laporta pot ser la millor solució a lʼimpàs de mediocritat i desencís en el que hem estat immersos. La candidatura dʼen Laporta és com una alenada refrescant i vigoritzant; personifiquen el canvi necessari, però un canvi amb contingut. En primer lloc perquè no hi ha ningú que hagi estat abans a les juntes directives, la qual cosa garanteix la renovació total; però, sobretot, perquè no es tracta només d'un canvi de persones sinó de maneres de fer, d'estil, d'interpretació del Barça. No es tracta d'una candidatura focalitzada en els noms que en formen part sinó en el contingut del projecte. Aquesta regeneració no té cap altre secret que recuperar l'esperit del Club, retornar a la catalanitat que va guiar al seu fundador, Joan Gamper. Més enllà d'un projecte esportiu potent, que il·lusioni i que focalitzi l'interès dels aficionats i també la dels mitjans de comunicació d'arreu del món, i situant l'equip a primera línia -forma lògica d'assegurar els ingressos, per altra banda-, la candidatura d'en Laporta pot representar el retorn a allò que no hauríem dʼhaver deixat de ser. Ja ho deia Gaudí que lʼoriginalitat no és res més que tornar als origens... I ja se sap que qui perd els orígens perd la identitat. I això és més greu que perdre la Champions.

245

MANRESA, CAPITAL SOCIAL (1) (26?/06?/2003) Regió 7 va organitzar fa unes setmanes, en el marc de la celebració dels seus primers 25 anys, un debat per a dir algunes “veritats” sobre Manresa. No es tractava de fer un exercici catàrtic, un memorial de greuges o un seminari de sociologia aplicada, sinó mirar dʼabocar diversos punts de vista sense formalismes políticament correctes ni prejudicis que coartessin les opinions de cadascú. Això no obstant, també va ser útil fer lʼesforç de teoritzar sobre allò que suposem que és lʼunivers manresà a partir de lʼexperiència personal de cadascú; sense rigor científic, és clar, però sí amb la intenció dʼaportar esperit crític, encara que només serveixi per plantejar dubtes, neguits o il.lusions. Dʼentrada, en parlar dels defectes i virtuts del catalans, cal constatar que els manresans tenim els mateixos que tenen tots els catalans. Només cal llegir el capítol "Els ressorts psicològics col.lectius" de Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. I si no es vol aprofundir-hi tant també ens podem comparar amb els dubtes existencials de la família barcelonista. En el fons allò que tenim de dolent o de bo ho tenim més com a catalans que com a manresans. Fins a la Guerra Civil, Manresa havia destacat per ser una ciutat de prohoms, d'emprenedors, i de mecenes; des dʼaleshores sembla que hem estat només una ciutat de fabricants i de gestors de glòries passades; hem anat per feina, procurant fer bullir lʼolla, però cadascú a la seva sense pensar més enllà del dia a dia i sense invertir en futur... Aquesta mena de mesquinesa col.lectiva sembla congènita al caràcter manresà, però no sempre hem estat així. Manresa va enlluernar al gòtic i al modernisme, però massa vegades ha viscut en la penombra. Som, de fet, la Ciutat de la Llum, però ens falten “llums”. Falta la clarividència, les idees, aquella claror il.lustrada que Napoleó demanava: "Un govern nou ha dʼenlluernar i sorprendre; quan deixa de brillar cau" –va dir.

246

Potser és que Manresa no és prou gran ni prou petita, potser està massa lluny i alhora massa a prop de Barcelona. És una ciutat mitjana per població, per dades objectives, comparades, tangibles; però, en els intangibles, en les institucions, en el seu capital social (lʼesperit que mou les ciutats), és una ciutat massa mitjana i això acaba essent sinònim de mitjania, de mediocritat.

Es diu que lʼèxit és combinar tres coses: qui té la capacitat per formular projectes, qui té la capacitat per prendre les decisions i qui té els diners. A Manresa això no combina mai. Qui té projectes no decideix ni té diners, qui té diners decideix però no té projectes, i qui decideix o hauria de decidir no té projectes ni diners.

Manresa té capital humà, molt i bo, però sʼescola per ves a saber on, com un degoteig constant que li fa minvar el potencial del seu capital social (alerta!, tenir molta vida associativa no és tenir capital social). Diuen que Vic és la ciutat dels sants i Manresa la ciutat de les capelletes: una ciutats de favets i tremendos. Per això hauríem de ser capaços d'unir esforços i qualitats, foragitant lʼautoodi i el caïnisme. Perquè els manresans critiquem sense comprometreʼns, sense corresponsabilitzar-nos de les coses que ens afecten. Per això, per a un governant, Manresa no és una ciutat agraïda, i per això no hi ha vocació de lideratges polítics, ni socials. També diuen que quan tothom pensa el mateix és que ningú no pensa gaire: tots pensem que Manresa no és cap cosa, però no pensem què podem fer per ser alguna cosa més. Què ens falta, doncs, per excel.lir com a ciutat? Per què falten lideratges a Manresa?. Hem de començar a preguntar-nos el per què de les coses i buscar-ne les respostes, i tinc la sensació que fa massa temps que no ho fem. Ho intentarem en un proper article...

247

MANRESA, CAPITAL SOCIAL (2) (00?/07?/2003) Deia en l'anterior article, que valia la pena fer l'exercici que ha promogut Regió 7 de fer-nos pensar sobre els llastos i les oportunitats que té Manresa i per què ens costa reconèixer-nos a nosaltres mateixos i projectar-nos com a comunitat. Per a fer això, val la pena fixar-se en el que ja han reflexionat i teoritzat alguns experts sobre el govern i la complexitat de les societats per veure que tampoc no som un cas aïllat i sense solució. No faig res més que interpretar per a Manresa algunes d'aquestes idees, moltes de les quals exposà Joan Prats a "Governabilitat i sector públic en temps de globalització" (1996). En el primer article feia referència a que el principal argument que se m'acudia per entendre què li passa a Manresa és que té capital humà però no té capital social. Dit dʼuna altra manera: la història particular dʼuna ciutat acaba essent modelada pel nombre i la qualitat de les persones que es decideixen posar-se al davant del seu procés de canvi, de transformació. A Manresa sembla que hi ha suficient persones en nombre i qualitat per a fer-ho, però això no es tradueix ni en lideratges ni en un capital social forts. Quan parlo de lideratges em refereixo al que s'anomena lideratges transformacionals, és a dir, la funció social consistent en comprendre els reptes de lʼentorn, conèixer els propis recursos i limitacions, donar sentit de direcció, dʼacció, de motivació, de comunicació i de construcció de confiança. Lideratges de compromís, que orientin el procés col.lectiu, que tinguin visió, legitimitat, capacitat per a tractar el conflicte com un estímul.... I tot això no és una funció limitada a altes posicions dʼautoritat, sinó per al conjunt de la societat. Diu Prats que en les societats amb un alt nivell de capital social el lideratge tendeix a ser plural, participatiu i orientat al futur; en canvi, en les societats amb un baix nivell de capital social els lideratges tendeixen a ser concentrats i de visió curta. Quins són, doncs, el capital social i els lideratges que té Manresa?.

248

Es parla de lideratges i no de líders perquè no ens referim a persones de qualitats determinades sinó a “funcions” socialment necessàries. Un bon lideratge ha de fer-se les següents preguntes: quins desafiaments i oportunitats enfronta aquesta ciutat? Com els viuen els seus ciutadans? Com es lliga el desfasament entre la seva percepció i la dels governants? Amb quins recursos i quines constriccions de tot tipus (humans, financers, tècnics i de coneixement, de cultura cívica, aliances i coalicions polítiques i econòmiques) comptem i podrem mobilitzar? En quines accions i resultats haurem de concentrar-nos per produir nous recursos i proposar-nos nous objectius?. Tinc la sensació que tot això a Manresa no ens ho preguntem prou... A Manresa ens falta bona governança: això vol dir la capacitat dʼuna societat per a enfrontar positivament els desafiaments i les oportunitats que se li plantegen en un temps determinat. I, pèrquè hi hagi bona governança cal elevar la qualitat i les capacitats de les institucions i les organitzacions de la ciutat. Això requereix que la ciutat disposi dʼun cert nivell de capital social, de cultura cívica; és a dir, de conductivitat, comunicació, confiança, reciprocitat, sentiment de pertànyer a una comunitat, sentit col·lectiu i cooperatiu,... O sigui, tot allò necessari per a millorar lʼacció i la coordinació col.lectiva. I no totes les ciutats tenen aquest mateix nivell de cultura cívica; per això és tant complicat traslladar els models dʼacció col.lectiva dʼunes ciutats a unes altres. Una bona governança va més enllà de la reinvenció del seu govern, ja que exigeix reinventar tambe la ciutadania i la societat civil. Una ciutat depèn dels valors, actituds i models mentals prevalents en la seva societat; o sigui, en els individus i les organitzacions que la integren. Per això ens cal desprendre'ns dels tòpics i els llastos que ens condicionen. Per progressar en les solucions no es necessita que algú doni respostes des de dalt, sinó que canviem les nostres actituds, conductes i valors. L'enfortiment d'aquesta bona governança per a la

249

ciutat exigeix l'aparició de lideratges capaços dʼarticular-la. No es tracta de caure en la temptació de buscar la solució màgica, sinó de trobar un procés continuu de qüestionament, interpretació i exploració dʼopcions. I els primers que haurien d'estar al capdavant d'aquest procés són els nostres governants. Com ens recorda Prats, el problema dels autèntics líders polítics no és saber tot el que queda per fer sinó què no es pot deixar de fer ara i aquí. O sigui, establir prioritats. Ara tenim quatre anys més per intentar-ho de nou. Esperem que després ja no ens haguem de fer tantes preguntes retòriques i teòriques perquè ja tinguem clar qui i com som els manresans d'avui i què volem ser quan siguem grans. Ens calen respostes urgentment si volem sortir de la penombra i tornar a ser la Ciutat de la Llum; abans, però, ens hem de preguntar el per què de les coses, sinó mai no tindrem les respostes.

250

CATALUNYA QUATERNÀRIA (17?/07?/2003) La història de la humanitat és poca cosa comparada amb la història de la Terra. La geologia ens ensenya a relativitzar el temps i a comprendre els orígens més remots del planeta, la seva evolució i, per què no, algunes coses que ens estan passant. Almenys sembla que tinguin una relació misteriosament fatal. Dʼaquesta manera, la geologia ens explica que la Terra és dinàmica i que hi ha fenòmens irreversibles, com el moviment dels continents; per exemple, se sap que el continents europeu i americà sʼestant separant progressivament. El que no semblaria explicable és que aquestes mateixes forces tel.lúriques tinguessin a veure amb la separació política entre els EEUU i la UE, arran de la Guerra dʼIraq o de lʼincompliment americà dʼacords internacionals. En tot cas, és com si la humanitat fos atreta per una inèrcia natural que lʼaboqués a la predeterminació dels cicles geològics.

La similitud entre els moviments polítics i socials i lʼevolució geològica del planeta es pot associar a molts altres casos. Àfrica, sense anar més lluny, cada cop sʼapropa més a Europa, no només en onades migratòries sinó en moviments tectònics: la previsió és que el mateix estret per on sʼenfonsen les pateres acabi sent, a la llarga, una passera de terra ferma. És com si la immigració sud-nord premonitzés un lligam umbilical entre els dos continents. En el cas de Catalunya encara és més sorprenent la relació entre la nostra història geològica i humana. Sembla ser que el mateix orígen del territori físic que ara anomenem Catalunya, i la seva característica morfologia muntanyosa, es el resultat de la pressió que van exercir les plaques de la meseta castellana i la francesa entre lʼera secundària i la terciària. O sigui, van començar a empènyer per una banda i lʼaltra i ens vam començar a plegar, a arronsar i, al mateix temps, a treure el cap. Així, com aquell qui res, resulta que no som res

251

més que el fruit dʼuna pressió i un constrenyiment que ha durat fins ara. No sé si per això diuen que els nacionalistes catalans som de pedra picada, però en tot cas, el cert és que Montserrat, el Pedraforca o el Canigó els devem a francesos i castellans, o almenys a aquell espai de terra que milions dʼanys després poblarien. I ara, com imbuïts dʼun destí atàvic i universal segueixen apretant i apretant, fent-nos estrènyer cada cop més en una existència condicionada a ser esclafats, rebentats o a rebelar-nos inútilment contra forces imparables. Potser per això també hi ha aquella dita que diu que lʼúnic amic de Catalunya és el mar –perquè per les altres bandes no ens tiren floretes, precisament. Ara només ens faltaria que –per la mateixa dinàmica natural- el Mediterrani es tornés a assecar com en el passat remot (espero que per aleshores, ja no tinguem cap Berlusconi per llevant). Passi el que passi en aquest futur llunyà el més probable és que ja no hi hagi catalans, ni espanyols, ni francesos, ni italians, i que altres espècies evolucionades poblin els nostres territoris. Segur que serà aleshores quan els moviments constrenyidors deixaran dʼapretar-nos per totes bandes i es produirà la reacció contrària: potser llavors el Canigó serà el nostre Cap Nord i a la Franja hi haurà les millors platges de ponent. Lʼesperança no es perd mai, encara que haguem de tirar enllà, molt enllà, massa enllà…

252

TATÍN DE LLOMETS (19/09/2003) “Tatín de llomets de conill de pagès amb fons de samfaina a la taronja”: segur que es tarda més a llegir-ho que no pas a menjar-sʼho; i aquest és dels fàcils!. De fet, no mʼho vaig menjar perquè no vaig tenir temps de desxifar-ho abans que el cambrer em fes la comanda. Era el darrer dʼuna colla de comensals i encara estava intentant llegir els primers plats que ja tenia el cambrer esbufegant al clatell esperant que em decidís. Al final vaig acabar demanant lʼamanida que semblava més fàcil i un dʼaquells plats que fa anys era el que sonava més estrany i que ara ja és demodé: lʼsteak tartar. Almenys era curt i sabia que barrejat per barrejat tindria una fesomia coneguda. Això em passa massa sovint als restaurants catalans dʼuns anys ençà. Com més llarg és el nom i més petit el contingut dels plats, més alt és el preu. Diuen que ens darrers temps, Catalunya ha millorat molt des del punt gastronòmic (vins inclosos) perquè ha augmentat la qualitat de la seva cuina i la creativitat dels nostres xefs. De fet, el que em sembla que està experimentant el nostre país és una moda generalitzada. Ara ja ha passat aquella època –primers 80- en què la moda eren les bases de crema de llet, tant li feia si eren filets al pebre verd o llenguados a lʼestil del xef, la qüestió era que semblés francès, encara que tʼembrutés lʼestómac. Una època en què es menyspreava el vi fresquet de la casa per demanar Riojas a “temperatura ambient”, que volia dir als 25 graus del taulell. Ara diuen que hem millorat els gustos i lʼexigència. Es porten els vasets amb mousses i sorbets –de qualsevol cosa, com més llefiscosa millor-, els plats immensos amb unes pinzelladetes de la prosa barroca amb la que han estat presentats, i les postres com més sofisticades i cares millor. El vi, és clar, que es faci pagar, encara que sigui de Salelles, del Priorat o de lʼEmpordà –per posar tres exemples de subministradors tradicionals de bótes de tabernes.

253

Això sí, la descripció dels plats ha de ser dʼuna englantina floralesca i les etiquetes dels vins han de recitar tots els flaires més embriagadors. La qüestió és que res sigui barat, que res sigui abundant i que res no sigui “original”. Perquè Gaudí deia que ser original era tornar als orígens. I jo suposava que això volia dir tornar al pa amb tomàquet amb raïm, al morro i tripa o a la carn dʼolla, però resulta que això sʼinterpreta com un sorbet de pa amb tomàquet o una mousse de pilota i apit. La qüestió és esmicolar-ho tot, que tʼho donin mastegat –si és líquid millor- , barrejar els gustos i els productes més incompatibles, espolsar-ne una mica damunt dʼun plat inabastable -i sobretot que cremi- i que tʼexpliquin de què està compost. Després ningú no recorda el nom del que ha menjat ni de què estava fet ni quin gust tenia, però tant li fa, perquè si era més car que un llibre, segur que era bo. Abans hi havia tres tipus de restaurants. Aquells als que anaves un cop lʼany o menys, que tenien prestigi, classe, sofisticació, on menjaves bé però no tʼatipaves gaire, i en els que els preus eren molt elevats. A lʼaltre extrem trobaves els restaurants de menú barat, de barri o de carretera, amb gasosa i tovallons de paper i dels que en sorties amb un rotet de satisfacció conformada. Enmig, hi havia tota una gamma de colors i sabors de restaurants clàssics, de sempre, amb més o menys elegància o millor servei, però on hi podies menjar bé i amb diversitat de preus (fins i tot nʼhi havia de bons i barats!). On els plats tenien noms de tota la vida, dels que en podies descriure els gustos i les formes i que saciaven qualsevol gana; on cada cuiner tenia la seva especialitat i nʼera mestre. On són ara la sarsuela, el fetge, el platillo de xai, els cervellets a la romana, el ventre de porc, la truita a la paisana o el pijama?. Poc a poc els extrems es fan més grossos i es distancien més, i desapareixen aquells restaurants i fondes que conformaven el gruix de la nostre restauració tradicional. Alguns perquè sʼapunten a les modes, els altres perquè amb

254

lʼexcusa de la tradició i la solera es passen als preus de les elits gastrònomes, i els altres perquè acaben abocats a un menú senzill, econòmic i a un servei inestable i poc professional. Haurem dʼesperar nous temps en els que la qualitat, la creació i lʼassequibilitat no estiguin renyits amb el plaer de sortir a menjar i a atipar-se i amb lʼesperança que et quedi algun caleró per anar al cinema.

255

ARA SÍ QUE TOCA (03/10/2003) Ara sí que toca: no només el Regió 7, sinó desenes de llibres i articles parlen tothora del comiat del President Pujol. Toca, doncs, que el personatge sigui glossat pels seus anys al capdavant del govern de Catalunya i també pel seu bagatge polític en la història del país. Però caldrà que passi força temps, encara, perquè la seva transcendència històrica sigui analitzada amb prou rigor; de totes maneres ara ja tenim prou elements com per fer-ne una valoració global.

Potser semblarà una afirmació massa agosarada, però crec que poca gent dubta que Pujol sigui el personatge de més rellevància en la història de Catalunya des que es va perdre la independència; no perquè abans no hi hagi hagut personatges claus per al nostre esdevenidor (líders, estadistes, pensadors, lluitadors, mites…) sinó perquè mai cap ha reunit tantes condicions alhora. Possiblement això vingui donat per la circumstància històrica, pel context, en el que li ha tocat desenvolupar les seves funcions, però també ho haurà estat per la seva extraordinària personalitat. Pujol és una síntesi del pensament català: és la raó i lʼemoció, és el seny i la rauxa. Pujol té els defectes i virtuts dels catalans; i en base a això sʼha construït a si mateix i ens ha reconstruït com a poble modern. Sense Pujol, de la desfeta del somni republicà potser haguéssim passat a una Catalunya híbrida. Ha estat el forjador dʼuna xarxa que estava estripada i semblava irrecuperable. Ha construït un somni des del malson; o almenys ens nʼha despertat. La credibilitat i la grandesa del personatge és que és tant humà com qualsevol de nosaltres i que també té els seus límits i misèries; i nʼés conscient, encara que no ho sembli. Dʼaltres no són conscients de les seves limitacions i, en canvi, viuen somnis de grandesa. A Pujol li brillen els ulls quan et parla d'aprop i

256

no perquè tingui el llagrimal fluix sinó perquè creu en el que diu. I aquest és un tret difícil de trobar en la classe política en general. La ubiquïtat de Pujol és un dels seus trets més celebrats: mentre es preocupa pels pobles més minúsculs de Catalunya, hom se lʼimagina parlant amb qualsevol estadista mundial, recitant filòsofs, parlant dels problemes globals o rememorant qualsevol passatge de la història. De la mateixa manera, també el veiem utilitzant modismes dialectals del català i alhora parlant en diverses llengües. Per a qualsevol de nosaltres això ens portaria a lʼesquizofrènia, però per a ell és normal. Té el món i el país al cap, per gran que sigui el món i per petit que sigui el país. I el que no li cap al cap ho porta al cor. Pujol és així, tangible i proper i també llunyà i inabastable. Pujol va marcar un horitzó generacional, aquell que ell fixava en els palmerars arran de mar, als quals sʼhi arribava travessant el desert. La seva funció era encetar el camí per anar-hi, però no hi ha arribat: perquè no ha volgut, perquè no ha pogut, o perquè no li tocava. Pel camí, hi han hagut dreceres inexplorades, oasis eixuts i miratges perduts. Potser caldrà ser conscients de tot el bagatge que sʼha anat deixant al marge, enrera, i de tot allò que sʼha trobat de nou i que sʼha bandejat. Malgrat tot el camí hi és, obert i en el sentit adequat. Però Pujol no ha arribat a lʼhoritizó. Al final, la seva obra lʼacabarà una altra generació perquè ara és el moment que altres obrin camí i arribin fins a la platja, i si no nʼhi ha prou, sʼembarquin mar enllà. Per Pujol o pel país, però ara sí que toca. Toca que Pujol vegi els palmerars.

257

EL DOCTOR SELGA (17/10/2003) Ara fa 20 anys i escaig una colla de joves patriotes vam voler retre un modest, però sentit, homenatge a Simeó Selga i Ubach. Aleshores es trobava en plena activitat política com a diputat del Parlament. Ho vam fer en plena campanya electoral, al mig de la Plana de lʼOm, quan es presentava per Convergència per ser escollit regidor de la ciutat. Per la gent de la meva generació, amb compromís polític i nacionalista, el Doctor Selga ho representava tot en aquells moments, tot allò que crèiem que havien de ser les virtuds a seguir per als que volíem defensar un model de societat justa i un projecte catalanista per a la nostra ciutat i país.

Dues dècades més tard ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi i amb la medalla de la ciutat, dos guardons dʼelevat valor institucional i simbòlic en reconeixement al seu compromís amb Manresa i Catalunya. El Doctor Selga continua essent el mateix home venerable, honorable, que homenatjàvem el 1983, però ara amb el bagatge de més anys i més raons per homenatjar amb les màximes distincions. La ciutat i el país han estat justos. Ens costaria trobar a Manresa algú que mereixi tant aquest reconeixement, igual potser, però no més. Selga i Manresa formen un binomi indissoluble, com el Puig Cardener i la Seu o Sant Ignasi i la Cova. El perfil afable, distret, bondadós, entranyable, gairebé de peluix, de Simeó Selga sembla incorporat simbiòticament al paisatge manresà. És el Doctor Selga de les injeccions al cul i la cullereta a la gola, és el rostre reflexiu inevitable en qualsevol acte cultural o cívic que destil.li manresanisme, és el patrici, el notable, el personatge manresà per excel.lència. És la crònica vital de la història recent de la ciutat. Lʼhonor de rebre la Creu de Sant Jordi la tenen els catalans i catalanes que han destinat la seva vida al bé públic i a la defensa de la identitat del país. Alguns

258

perquè han treballat en algun camp professional en el que han excel.lit i han estat referents a seguir; altres perquè sʼhan dedicat a activitats extraprofessionals de caràcter cívic que han contribuït a enfortir la cohesió social i a elevar el prestigi de Catalunya, i dʼaltres perquè han ajudat a recuperar la memòria històrica i a consolidar i a projectar la nostra identitat. El Doctor Selga ho ha fet tot. No sé si per metge, per patriota, per ciutadà, per home de lletres o de ciències, però per qualsevol de les seves múltiples facetes sʼho mereixia. El Doctor Selga continua igual que sempre: vital, destil.lant arreu la seva presència austera però perfectible, imperturbable al pas del temps, ferm en les conviccions i permeable a lʼentesa. I continuarà sent per a molts el referent a recordar i a explicar quan trobem a faltar lʼexemplaritat i la força serena de les persones que cohesionen, que lideren, que representen una comunitat. Sovint em ressonen encara els seus col.lofons poètics al final dels seus vibrants discursos, amb la paraula viva de Maragall –el poeta del poble: “Vigila esperit vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquila aigua mansa de cap port”. Gràcies, moltes gràcies, Doctor Selga per ser-hi, per ser lʼesperit que ens ha vigilat tants anys.

259

ARA MÉS, ARA MAS (31/10/2003) El President Pujol feia balanç la setmana passada de lʼetapa que ell ha protagonitzat des de la seva conferència a ESADE el 1975 fins al novembre del 2003. En aquest darrer discurs, les seves paraules finals -plenes dʼemocióresumien gràficament la situació. Deia el President: “ (…) Ja hem baixat del turó des dʼon contemplàvem el poble negat. Ja hem restaurat les cases i refet els camins. Ja hem anat a honorar els morts al cementiri. Ara, dʼaquest poble nostre, recuperat, nʼhem de fer un gran poble. No gran per la seva dimensió. Gran per qualitat, gran per progrés, gran –sobretot- per humanitat. Gran per fidelitat al que sempre ha estat. Gran per la seva generositat. Gran per la seva magnanimitat, per la seva ambició noble. I així ho farem, i així ho fareu.” Pujol reconeix, doncs, que ha complert el projecte històric que ha liderat des de la Transició i que va ser anomenat; segurament lʼúnic que era possible de fer en aquells moments per garantir lʼèxit dʼun projecte nacional que pretenia – bàsicament- reconstruir Catalunya, fer-la surar, emergir-la de les cendres. Pujol ho va exemplificar perfectament el 1980 amb aquell lema de “St. Pancraç, doneu-nos salut i feina”; és a dir, que la reconstrucció de la societat catalana passava, abans que res, per assegurar un model de societat justa, convivencial, pròspera, amb un sistema de valors compartits. I, pel que fa a la reconstrucció nacional, calia encaixar el país en un procés complex de transició democràtica pactada a Espanya i recuperar les institucions dʼautogovern i la dignitat com a poble. Quaranta anys de dictadura pesaven molt a la motxilla dʼun país esgotat. Ara, doncs, ja sʼha “reconstruït” Catalunya, hem descarregat la motxilla i una generació ho ha fet possible. Ara, però, cal obrir una nova etapa, un nou escenari. Hem de poder ser un país normal al món, protagonista, de ple dret, assumint els seus reptes i contradiccions. I hem de fer un nou pacte amb

260

Espanya, per plantejar definitivament la nostra relació, sense més espolis, ni condicionants ni supeditacions. Espanya ja ha superat els seus dèficits històrics i ara és més forta que mai, però Catalunya no pot renunciar a ser ella mateixa. Ara cal fer el salt definitiu, cal somniar una Catalunya sense límits, hem dʼimpulsar-nos més enllà dʼon hem arribat, superant les inèrcies internes i les nostres contradiccions. Hem dʼaprofitar el camí que hem fet però explorar-ne de nous. I hem de rellevar Pujol i exercir nous lideratges. I tot això no és fàcil, gens fàcil. I això ho ha de fer una nova generació, un nou equip de gent receptiu als canvis, amb un nou estil, desinhibit, sense complexos, sense motxilles que ens facin alentir el pas, amb noves fites. Ens hem de dotar dʼun nou instrument – lʼEstatut- que configuri un nou marc de govern a Catalunya. I hem de dignificar la política, dignificant-nos nacionalment, des de la mobilització social i des del consens. Hem de ser un país normal, per la força de la raó i per convicció nacional. Aquest nou lideratge, aquesta nova generació, només es garanteix des dʼuna força nacionalista, sense dependències externes. La mateixa que ens ha permès baixar dels turons per contemplar un poble reconstruït i que ara ens convida a pujar a nous cims, però per contemplar un horitzó clar, ambiciós, lliure. Per això, ara ens cal més; ara ens cal Mas.

261

I SI FÉSSIM UN 69? (21/11/2003) Ara fa quatre anys no va ser possible fer una coalició de govern entre CiU i ERC, que sumaven la xifra màgica de la majoria absoluta del Parlament: 68 diputats. Segurament per irresponsabilitats compartides, i segurament també perquè hi havia un tercer en discòrdia i pesava molt la pressió dʼhaver de negociar amb Madrid. En tot cas, vam perdre lʼoportunitat. Ara es dóna la possibilitat de retrobar-se de nou i les expectatives són més atractives. Ja no es tracta de sumar només parlamentaris sinó de fer un pas més enllà, de fer un pacte per al futur. Si el 68 no enganxava prou, ara el 69 evoca grans i atractives sensacions.

El retrocés de CiU es pot explicar per moltes possibles raons: potser per les inèrcies de govern, per massa contemporització amb determinats sectors, per falta de contundència nacional en ocasions o per no saber atreure prou els joves. Potser, també, per no saber treureʼs de sobre lʼetiqueta de “dreta” que li pengen (tot i fer una obra de govern socialment avançada), o per no mostrar la cara de la modernitat enfront del clixé del conservadorisme. O per tants altres possibles dèficits que la coalició pot haver acumulat al llarg dʼaquests anys, alguns dels quals sʼhan anat corregint i dʼaltres sʼestà en camí de fer-ho. Sembla clar, en tot cas, que la gent no ha demanat “el canvi” de partit i de govern sinó més aviat un canvi dʼestil, dʼobjectius, de persones: la gent ha volgut que CiU guanyés per canviar, per no seguir igual. Per canviar des de la garantia que és la mateixa CiU la que més ho pot fer possible. I Mas encapçala un procés de renovació esperançador. CiU ha superat amb èxit el desgast de governar tants anys, la negociació indefugible amb els governs espanyols dʼUCD, PSOE i PP, lʼoposició dels partits i una forta pressió mediàtica. També ha superat la fragilitat dels sinuosos

262

camins per on ha transcorregut la relació entre Unió i Convergència i, sobretot, ha superat el relleu del seu líder carismàtic. Ara, cal que sʼacabi de superar a ella mateixa amb èxit. Convergència ha de voler continuar representant la centralitat política del país resituant-se on pertoca: la centralitat és ser nacionalista i socialment avançat. Per tot això, cal administrar la victòria amb humilitat i magnanimitat. Mas ha de ser el President de tot Catalunya, i des de la presidència dʼun govern nacionalista. ERC, amb 23 escons ha fet un excel.lent resultat, però no representa, evidentment, la majoria del poble de Catalunya. ERC no ha incrementat lʼespectre nacionalista a Catalunya, sinó que lʼha redistribuït. Els motius per a la satisfacció no sʼhaurien de confondre amb motius inexistents per a la supèrbia. La humilitat de la victòria de CiU sʼhauria de correspondre amb la ponderació dʼERC. ERC ha pujat tant i CiU ha guanyat perquè el país se sent amenaçat. Ha estat, per tant, un vot en clau nacional -de dignitat i dʼorgull. El transvasament de vot de CiU a ERC no es pot entendre com una crítica cap a les polítiques socials del govern –segurament se n'hauria anat cap al PSCsinó com una demanda de reforçament de la defensa de Catalunya com a nació. Perquè no hi ha programes socials massa divergents entre ERC i CiU, ni en el fons del model de país. Potser els matisos i els estils distorsionen aquesta realitat, però la valoració molt positiva que fan els ciutadans del seu govern, així com el seu grau de satisfacció amb els seus municipis (alguns governats per ERC) evidencia que el model social vigent a Catalunya és més coincident que divergent. Els possibles acords programàtics entre CiU i ERC segur que són tan factibles com la voluntat mútua de servir millor els ciutadans. ERC diu que no se la pot fer triar entre anar en contra del catalanisme o en contra del progrés; doncs sumar amb CiU és anar a favor de les dues coses.

263

Els reptes de Catalunya avui són la configuració dʼun nou marc de reconeixement de la pròpia sobirania nacional, lʼestabliment dʼun sistema fiscal que permeti la gestió dels impostos des de Catalunya i un projecte de país obert al món des dʼuna inequívoca identitat nacional i des dʼun model convivencial propi. Aquests reptes sʼhan dʼafrontar amb el concurs de tothom, però només CiU i ERC poden liderar-los i abordar-los de la manera més satisfactòria (tenint present, però, que -quan es governa- no es pot tenir la pell massa fina; les mans netes, sí, però la pell curtida). El dubte és si la prioritat dʼERC és la de sumar nacionalistes per ser conjuntament més forts o la voluntat de substituir Convergència. Però què hi podem guanyar i quant hi podem perdre com a país en un i altre cas?.

Que lʼeròtica del poder no ens faci perdre lʼèpica patriòtica. Fer un 69 al Parlament de Catalunya no és pornografia política, sinó fer un pacte entre les dues forces que tenen un mateix objectiu final per a Catalunya. Entenem que un 68 no va ser prou seductor fa quatre anys, però ara un agosarat 69 pot serho molt més. Si això no satisfà ERC, poden certament triar combinacions més sofisticades i transgressores, orgiàstiques, barrejant gent, gustos, capricis i desitjos molt diferents. De vegades aquestes opcions són més atractives i seductores perquè freguen els límits de la moral, la fidelitat o els principis dʼun mateix, però mai se sap com seʼn surt de tot això. I després es fa difícil tornar a casa, amb les mans netes…

264

CATALUNYA 2020 (28/11/2003) Fa algunes setmanes, la Generalitat va presentar un informe encarregat a Andreu Ulied, titulat “Catalunya cap el 2020. Visions sobre el futur del territori”, en el qual –en un excel.lent exercici de prospectiva- seʼns presenten quatre models estratègics possibles per a la Catalunya del 2020. Aquesta obra s'ha centrat en les infraestructures, una visió parcial del futur del país. Però no és una obra aïllada sinó que forma part d'un seguit d'iniciatives que ha promogut darrerament el Govern de Catalunya demanant a experts de diferents sectors que aportessin lliurement les seves reflexions sobre les necessitats i les capacitats del país a 20 anys vista: sobre l'ordenació territorial, el desenvolupament sostenible, la governança, els avantatges competitius, l'economia del coneixement... Tots són aspectes complementaris que cal aglutinar i integrar si volem ser a l'avantguarda d'Europa. Es tracta dʼuna reflexió oberta i, fins a cert punt, autocrítica; és una aposta decidida per explorar camins de futur. La intenció és crear un espai dʼinteracció, interconnexió i sinèrgia entre les institucions i les persones que desenvolupen plans estratègics al nostre país, per tal dʼimpulsar el debat al voltant dels escenaris de futur. Com deia el malhaurat Pere Duran Farell, ens cal promoure la conspiració cívica: o sigui, pensar, imaginar i -si cal- especular, sobre tot el que ens envolta. Les veritats no són monolítiques ni les realitats inamovibles. Només amb una visió estratègica es poden governar les societats complexes que estem construïnt i defugir la contemporització i la gestió de les inèrcies. Avui dia, la modernització del país, com de la política, passa per saber preveure els reptes i les oportunitats i interpretar-los damunt del territori i la societat. La visió estratègica és un exercici de responsabilitat i de compromís generacional que demana una nova governança i una nova cultura cívica. Els nous reptes no es poden afrontar amb el model tradicional de fer política i sense la tensió creativa dels ciutadans.

265

En el treball dʼUlied seʼns presenten 4 models, tots ells “possibles” i fàcilment identificables amb propostes concretes: la Catalunya-ciutat, la Catalunya-nodal, la Catalunya-global i la Catalunya ecoregional. Seria llarg dʼexplicar les seves característiques però, en el fons, tots quatre models tenen punts en comú. Més que projectes de país lineals i paral.lels són vies transversals en les que sʼacaben trobant. Si més no, aquesta és la conclusió a la que sʼarriba quan un sʼadona que no sʼidentifica absolutament amb cap dʼelles o amb totes a la vegada. No hi ha doncs, un país únic i unívoc. El que hi ha és un país. I la clau es troba en cercar el terme mig, aquell punt virtuós, aquella síntesi entre les parts que donen sentit al tot. En definitiva, això no és res més que lʼessència del catalanisme, trobar la síntesi entre les raons i les emocions, entre la tradició i la modernitat; és la recerca de lʼordre, lʼharmonia, lʼequilibri i la mesura, és el seny i també la sensibilitat. Les propostes de “Catalunya 2020” busquen, doncs, aquest espai de repensament i de creació, sempre des dʼuna visió racional i possibilista, element imprescindible en la definició i la construcció dʼun territori, dʼuna comunitat. Però no nʼhi ha prou. A més a més, un projecte de país ha dʼanar acompanyat dʼun component essencial: lʼideal. Les societats avançades o els grans guanys socials sempre han partit dʼun ideal. ¿No ho era el model de la Catalunya de les Bases de Manresa, la del Modernisme, lʼAvantguardisme, el Noucentisme o el republicanisme de preguerra?. Per això, és inherent al catalanisme el fet de reinventar-se constantment; perquè, lʼúnica solució per a sobreviure com a país és imaginar-lo sempre ideal i no deixar mai de ser originals (no perdre els origens). Per tant, doncs, per què només hem de pensar Catalunya des de les infraestructures, lʼeconomia o la demografia?. La ciència ens pot dissenyar un o diversos- models de país, però sense ànima no construirem res sòlid. Les

266

estratègies, els models, no només han de contenir i preveure informació i coneixement contrastat i mesurable sinó que també han de tenir present els intangibles: la identitat. Disposar dʼuna estratègia de país no és només una necessitat sinó un exercici de responsabilitat i compromís vers les properes generacions. Qui perd els origens perd la identitat –diuen-, però qui perd la identitat pot perdre el futur. Una Catalunya de disseny no implica un bon disseny de futur per a Catalunya.

267

REVENTÓS (17/01/2004) El mes de maig del 2000 es va commemorar els 40 anys dels Fets del Palau, al Palau de la Música Catalana. En aquell acte es va produir un fet excepcional i que mai més es podrà tornar a repetir. Els cinc candidats a la Presidència de la Generalitat recuperada, lʼany 1980, van estar junts a lʼescenari i van pronunciar sengles discursos. Això no seria un fet transcendent si no fos perquè – significativament- tots aquests personatges insignes (Jordi Pujol, Joan Raventós, Heribert Barrera, Josep Benet, Anton Cañellas), 20 anys després dʼenfrontar-se en unes eleccions, coincidien fonamentalment en tot el que deien. Els promotors de lʼacte preteníem homenatjar tota una generació de resistència democràtica i catalanista a través de la rememoració dʼuns fets que van significar una inflexió en la posterior lluita antifranquista. Però, per altra banda, era una oportunitat única per tornar a reunir els 5 protagonistes polítics de les eleccions al Parlament de 1980. Cap dʼells va dubtar un instant a sumar-se a la commemoració amb convicció, tot i sabent que aquell homenatge a tota una generació –en el fons- es faria a través de la inevitable referència al principal protagonista: Jordi Pujol, el que havia estat el seu contrincant electoral. Potser de totes, la reacció més sentida va ser la de Joan Raventós quan li vam demanar la seva participació a lʼacte. El que havia estat el principal oponent i candidat derrotat per Jordi Pujol a les eleccions, es mostrava no tan sols il.lusionat sinó emocionat. Redescobríem aleshores la llarga i intensa amistat entre els dos polítics des de molt abans que sʼenfrontessin electoralment des de les dues opcions polítiques que han protagonitzat la història recent del país. Raventós desgranava les experiències viscudes intensament entre els dos líders en els moments més foscos de la Catalunya oprimida i confessava moments de grans sinèrgies i complicitats. Lʼexpresident del Parlament

268

anunciava la voluntat dʼexplicar passatges i circumstàncies no prou sabudes ni aclarides de les relacions i actuacions que compartien aquells amics. Raventós sʼha endut amb la seva memòria la resposta, el desenllaç, que només va arribar tot just a apuntar. Dʼentre totes les incognites que queden per descobrir (algunes gairebé inconfessables) nʼhi ha una que no passa gens desapercebuda a ningú i és la casualitat que els que eren copartíceps de tantes ambicions col.lectives durant tants anys, significativament cobrissin tot lʼarc parlamentari català en el moment de recuperar les nostres institucions (potser Barrera nʼhavia estat més al marge en viure fora de Catalunya). És com si, per una enigmàtica aliança, haguessin decidit temps abans encapçalar totes les opcions polítiques que havien de reconstruir Catalunya, com si volguessin assegurar el fil roig, la transversalitat, del catalanisme en un moment decisiu de lʼesdevenidor del país. Seria la constatació de la cèlebre frase: no sabem qui guanyarà però serà dels nostres. Segurament és més ciència ficció que política real, però no deixa de ser corprenedor que potser, en un determinat moment, en aquest país, imperés la lucidesa i la visió de no trencar els ponts que –des de la diversitat de les ribesfan possibles els camins dels pobles. Raventós va unificar el socialisme català, va ajudar -com el que més- a fer un sol poble i va representar amb dignitat i honorabilitat la Presidència del Parlament; però, sobretot, va mantenir amb solidesa els fonaments dels ponts. Ara, més que mai, Joan Raventós es converteix –sʼhauria de convertir- en un referent, no per als socialistes només, sinó per a tots els catalanistes de progrés que creiem més en els ponts que en les ribes dretes o esquerres.

269

270