Cròniques des de Johannesburg

CRÒNIQUES DES DE JOHANNESBURG PUBLICAT AL REGIÓ 7

1

CRÒNIQUES DES DE JOHANNESBURG Jordi Rodó i Rodà (Regió 7, setembre del 2002)

2

1 de setembre de 2002: Revisant la Cimera de la Terra Johannesburg no és una ciutat convencional i tampoc no sembla una ciutat africana, però aquest final dʼagost és la capital del món.

Deu anys després de lʼanomenada “Cimera de la Terra” de Rio de Janeiro, a Joʼburg (com li diuen aquí) sʼhi reuneix el món sencer per celebrar una nova edició. Fins el 4 de setembre, a la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible de Johannesburg, representants de tots els estats de les Nacions Unides i dels principals grups socials (ONGʼs, empreses, sindicats, indígenes...) passen comptes dels compromisos de Rio i debaten el procés de desenvolupament sostenible del planeta, des de la seva triple perspectiva: lʼeconòmica, la social i lʼambiental.

Una cimera dʼaquest tipus vindria a ser com uns jocs olímpics de la política internacional. Tots els països hi envien les seves delegacions, encara que sàpiguen que no poden competir ni amb els més alts ni amb els més forts ni amb els més rapids, però tots hi volen participar i dir-hi la seva. Els països que no són un estat – com el nostre- tenen els mateixos reptes de desenvolupament que els altres, però no poden disposar de selecció nacional. La competició oficial inclou especialitats com ara la pobresa, la fam, la biodiversitat, la deforestació, lʼenergia, lʼaigua, el canvi climàtic... LʼONU és com el COI, que decideix la seu i hi posa els àrbitres, i els estats i les organitzacions internacionals hi posen els atletes. Paral.lelament, la cimera es converteix també en un mostrador de tota la diversitat imaginable de races i colors, idees i dèries, sentiments i interessos, collarets de colors i corbates amb vestit fosc. Sembla com si tot el món hagués decidit fer una festa major alhora que se celebra un plenari amb una ordre del dia extensíssima. Al saló de plens, els

3

regidors discutint els temes i, a la Plaça major, els castellers, les sardanes, el correfoc… Més o menys això però a lʼengrós.

Dins del centre de convencions on se celebren les negociacions multilaterals, una de les principals preocupacions és la pobresa i tot el que porta associat; fora del recinte, el primer problema de la ciutat és la compatibilitat entre zones residencials i suburbis marginals en una metròpoli immersa en la inseguretat ciutadana. Els delegats no poden sortir de la “zona de seguretat” a peu o amb un cotxe amb les finestres baixades. Joʼburg té lʼíndex mundial més alt dʼafectats per la sida i el rècord de ser la ciutat amb més criminalitat: més de 20.000 persones moren assassinades cada any als seus carrers. El centre de convencions de la cimera és un complex urbanístic immens, aïllat de la realitat exterior; és com una àgora dʼarquitectura opulent, desafiant, edificada damunt dels ciments de la misèria.

Johannesburg es la demostració que lʼapartheid no sʼacaba entre el blanc i el negre sinó entre el nord i el sud, entre la riquesa i la pobresa. Aquests dies a Joʼburg és hivern i la ciutat és freda. Ningú diria que es troba a lʼÀfrica si no fos per lʼambient gèlid que acompanya els que estan jugant un partit a cara o creu, a vida i mort.

El que està en joc és el futur de la Terra i la humanitat, i la moneda tot just és a lʼaire.

4

2 de setembre de 2002: La Cimera de Johannesburg: lʼaparador de la diversitat i les paradoxes de la Terra.

Johannesburg és lʼaparador del planeta. Algu que vingués dʼun altre món i aterrés a la seu de la Cimera podria fer-se una idea molt aproximada dels problemes, les oportunitats, la diversitat i les paradoxes que el conformen sense moureʼs gaire. I sʼadonaria que aquest món és ben boig. Al plenari de la Cimera es pot sentir el president del grup dels “Indígenes de la Terra” (lʼindi americà Tom Goldtooth –dent dʼor) fent una declaració de principis davant dels membres de les Nacions Unides al voltant de la relació espiritual dels pobles originaris amb el seu entorn, el seu dret a establir les seves prioritats i estrategies i el seu dret a la terra i la lliure determinació. Als passadissos de fora, mentrestant, les delegacions dels estats rics negocien com gastar-se els recursos del senyor Goldtooth sense que sʼacabin i com aixo els obliga a canviar les seves pautes de consum; i les delegacions dels països pobres diuen als rics que no volen renunciar a desenvolupar-se com ells.

El Centre de convencions es troba en un hotel luxós al costat dʼun complex de galeries comercials fastuoses. Enmig de lʼentramat dʼedificis, una plaça interior acull lʼestand de la BMW -lʼaparador més espectacular de tots- amb un lema que diu “Lʼera de lʼhidrogen ja ha arribat”. Els molins de vent, els cotxes sense benzina i sense contaminar anuncien la bonanova: si la BMW ho creu possible, encara pot ser que les coses canviin. Encara veurem el Sr. Goldtooth sortint de la Cimera amb un BMW. Potser sí que, malgrat tot, és compatible un desenvolupament sostenible...

5

3 de setembre de 2002: “Ubuntu” i el concepte “humanitat” Ubuntu és una antiga expressió africana per designar el concepte dʼhumanitat, en el sentit de compartir, tenir en compte i estar en harmonia amb tota la creació. Com a ideal, promou la cooperació entre individus, cultures i nacions. Aquest és el nom que té el “Fòrum mundial de xarxes de la societat civil”, una iniciativa dʼabast global liderada per catalans i amb el suport de les principals institucions del país. “Ubuntu Village” també és el nom dʼuna espècie de fira de mostres de la Cimera Mundial per al Desenvolupament Sostenible de Johannesburg, on sʼhi exposa tothom qui vol explicar el que fa o pensa en relació al desenvolupament sostenible. Perquè, la Cimera, més enllà de ser una conferència dʼalt nivell de tots els estats del mon, inclou un conjunt dʼesdeveniments que donen contingut, color i matís al que sʼestà discutint.

Potser és una utopia, però lʼesperit dʼUbuntu no deixa de ser lʼobjectiu que tothom sembla buscar a Johanesburg. La majoria dels actes, exposicions o trobades paral.leles que se celebren, mostren el “Què” mentre al centre de convencions discuteixen el “Com” i el “Per què”. El que encara no se sap és el “Qui”: qui paga, qui rep, qui guanya, qui perd. La humanitat –Ubuntu- necessita que es posin dʼacord aviat.

6

4 de setembre de 2002: Poder negre En la recta final de la Cimera de Johannesburg, tots els estats surten al faristol a posicionar-se sobre els seus problemes i els dels altres.

Finlandia diu que és el país que més compleix els principis del desenvolupament sostenible fent-lo compatible amb la competitivitat.

Malawi diu que el 65% dels seus habitants viuen amb menys dʼun dolar al dia i que, en els darrers 20 anys, han perdut el 50% dels seus boscos. Nigèria, denuncia la mort per fam de milions de persones mentre obvia que condemna dones a morir lapidades. El president de Tuvalu –un petit estat insular- urgeix lʼactuació contra el canvi climàtic explicant que una ona inusual de 10 metres ha desolat la seva capital. Entremig, Berlusconi i el Primer ministre japonès es pengen medalles, el princep Albert de Mònaco fa un discurs per lʼ”Hola” i el premier belga posa en evidència els seus col.legues de la UE. Però el plenari no tremola de debò fins que el president de Zimbawe culpa Blair i els britànics de les misèries del seu país i no renuncia a vessar sang per tornar totes les terres dels blancs als negres. El “black power” exalta els ànims i remou els pilars del centre de convencions. Al carrer, un jove blanc sudafricà, diu que lʼapartheid no sʼha acabat: “ara és dels negres sobre els blancs”. No mʼestranya que en aquesta ciutat facin lʼagost les empreses de seguretat, els fabricants dʼalarmes i els criadors de pitbulls.

7

5 de setembre de 2002: En volem més El Govern català ha impulsat a Johannesburg la constitució dʼuna xarxa internacional de “regions” per al desenvolupament sostenible.

Aquest grup inclou realitats tant diverses com Oregon, Western Austràlia, Matto Grosso, Toscana, Euskadi, Flandes, Java-oest, Baviera..., algunes de les quals són més extenses i més poblades que molts dels estats de la ONU i amb competències exclusives sobre el desenvolupament del seu territori. Malgrat la seva gran diversitat, però, tenen en comú el no tenir veu ni vot a les Nacions Unides. Aixo no exclou, però, que tinguin un paper actiu i compromès en el que sʼestà discutint a la Cimera de la Terra.

Aquesta voluntat de “ser” i de “ser-hi” contrasta amb la passivitat de delegacions com lʼespanyola que hi passen de puntetes, sense la presència del President del Govern ni aportant res de nou al concert internacional. De moment, alguns ens hem de sentir representats per la ministra andorrana -que es dirigeix a lʼassemblea en català- o per Timor-est, el nou estat que ha entrat a formar part del concert internacional. Potser algun dia podrem ser benvinguts com els timoresos i no haver de deixar sols els andorrans: hi tenim el mateix dret. O potser ens haurem de constituir en ONG perquè ens facin cas…

8

6 de setembre de 2002: El malalt és crònic En la Cimera de la Terra, que va finalitzar abans dʼahir, el món sʼacaba de fer una revisió mèdica a fons, i el diagnostic evidencia el que tothom ja sabia: el malalt és crònic i, per alguns, terminal. Uns metges alerten que la temperatura li puja cada vegada més, que no menja, que està infectat de sida, que té hemorràgies en moltes parts del cos, i que dorm al carrer. Dʼaltres diuen que la febre ja baixarà amb una aspirina i que ha de menjar equilibradament per no engreixar-se tant, que més hemorràgies té morenes, i que li cal no ser tan promiscu. Els països en desenvolupament demanen una intervenció a cor obert, i el gran cirurgià nord-americà només està per líftings. Al final sʼarriba, però, a un acord per consens sobre la recepta i el tractament. Es tracta de tenir el malalt en extrema vigilància i fer un process de cures intensives. Ningú no sʼatreveix a obrir i fer net, però tothom sap que el planeta no té recanvi. Ningú no vol que la propera cimera sigui per certificar cap defunció.

9

10