Els quartets de Schubert by Jordi Cervelló

Quartet Casals Vilabertran - del 16 al 25 dâ&#x20AC;&#x2122;agost de 2012

schubertiadavilabertran.cat

2012

INDEX 6

PRESENTACIÓ

SEMBLANÇA DE SCHUBERT Caterina Autuori

ELS QUARTETS DE FRANZ SCHUBERT Jordi Cervelló

APUNT FINAL

LA INTEGRAL DELS QUARTETS DE SCHUBERT Quartet Casals

CONCERT I - dijous, 16 d’agost

CONCERT II - divendres, 17 d’agost

CONCERT III - dissabte, 18 d’agost

CONCERT IV - divendres, 24 d’agost

CONCERT V - dissabte, 25 d’agost

20 ANYS DE LA SCHUBERTÍADA

Semblava una empresa de bojos. Un festival de música de cambra i dedicat, ni més ni menys, que a Schubert a l'Empordà, quan l'estiu toca a la seva fi i la tramuntana comença a bufar amb força. Però ja són 20 anys, 20 anys de fidelitat. Fidelitat a un projecte, fidelitat d'un públic entès i exigent i fidelitat d'uns intèrprets que permeten aquest petit miracle.

Hem de dir que tot això no hagués estat possible si no fos per tota la gent que, any rere any, ha anat posant el seu gra de sorra, però, tampoc hagués estat possible sense la col·laboració inoblidable de Brigitte Fassbaender, qui protagonitzà el primer concert i qui donà l'impuls a aquest projecte gràcies a la seva presència enlluernadora. Sense Matthias Goerne i Juliane Banse, que van arribar a Vilabertran com dos joves desconeguts i que avui són referents mundials d'aquest repertori. Tampoc podem oblidar a Wolfram Rieger, o al Quartet Casals, que aquest estiu ens regala, pel XXè aniversari, la integral dels quartets de Franz Schubert. Tots ells, i tants d'altres que no podem esmentar aquí per manca d'espai, són els “culpables” que, avui dia, la Schubertíada a Vilabertran sigui un referent. Conseqüència de tot això, és que enguany es transmeti en directe a tot Europa cinc concerts d'aquesta edició de la Schubertíada. Una fita que ha estat possible gràcies a la inestimable col·laboració de Catalunya Música.

Aquest 20 anys de Schubertíada han coincidit amb la mort de qui, possiblement, ha estat el més important difusor de l'obra de Franz Schubert: el baríton Dietrich Fischer-Dieskau. No és lloc aquest, ni és ja necessari, glossar la figura d'una personalitat com la de FischerDieskau. Només ens queda gaudir del seu immens llegat. És per aquest motiu que, la XXª Schubertíada a Vilabertran està dedicada íntegrament a l'insigne cantant que l'any 1971, i després de moltes gestions, va estar ben a prop de venir al IXè Festival Internacional de Música a Barcelona. Finalment no va ser possible, però amb motiu d'aquell concert que no va ser, Fischer-Dieskau va escriure un interessant article fins ara inèdit que fem públic per primer cop. Una publicació que, juntament amb d'altres activitats, configura aquest merescut i sentit homenatge. També el compositor Jordi Cervelló ha tingut la generositat d'escriure, especialment per l'edició d'enguany, un magnífic estudi sobre els quartets de Schubert. Un estudi que complementa el “tour de force” que suposa, per al Quartet Casals, la interpretació, en pocs dies, de la integral d'aquestes obres cabdals de la història de la música de cambra de tots els temps. A tots ells, a Jordi Cervelló i al Quartet Casals, moltes gràcies. I, és clar, moltes gràcies a tots els que feu possible que, any rere any, aquest petit miracle laic que és la Schubertíada a Vilabertran, continuï essent possible. No cal dir que sense la vostra presència i suport res de tot això no s'hauria pogut fer.

Maria Garriga Presidenta de Joventuts Musicals de Figueres

Jordi Roch President de Joventuts Musicals d'Espanya President de l'Associació Franz Schubert

Schubertíada a Vilabertran

SEMBLANÇA DE SCHUBERT Caterina Autuori

La família “Senyor, papa, em sembla que hi ha hagut un error”. Qui de forma tan respectuosa s'adreçava al seu progenitor era el petit Franz Schubert i l'ocasió, l'execució familiar d'un quartet de corda compost per ell mateix. La pràctica de la música de cambra era habitual per als Schubert. Quan li fou possible Franz ocupà el faristol de la viola amb el quartet completat pels seus germans grans Ferdinand i Ignaz, bons instrumentistes, respectivament primer i segon violí, i pel pare, que es feia càrrec del violoncel amb menor fortuna. Les extraordinàries aptituds musicals de Franz Schubert es van fer patents ja en la seva primera infància. “Em vaig quedar sorprès —escrigué Ignaz— quan, després d'uns pocs mesos de classe —classes de piano— declarà que ja no necessitava les meves classes i que volia espavilar-se sol”. També Ferdinand deixà constància de la precocitat del seu germà menor. “Per al violí i el piano, així com per al cant, rebé més tard classes del mestre de cor Michael Holzer, el qual aviat va afirmar que mai no havia tingut un deixeble com ell, perquè —deia— quan li vull ensenyar una cosa nova, ell ja la sap.” Quan es van produir aquests fets, el noi de qui es parla tenia uns deu anys. Un nen prodigi? Sense cap dubte, Franz Schubert fou un prodigi musical tan dotat i gairebé tan precoç com W.A. Mozart. Amb aquest també hi tingué en comú una mort prematura, constants dificultats econòmiques i un catàleg compositiu extraordinàriament extens.

Schubertíada a Vilabertran

Segons Ferdinand, el 1808, és a dir als seus 11 anys, Franz era primer soprano al cor de l'església parroquial, executava els solos de violí i a vegades substituïa Michael Holzer en l'orgue. Componia també petites peces per a cant i violí. Davant d'una vocació musical tan clara, el pare Franz Theodor Florian Schubert, mestre d'escola i bon pedagog, començà a preocupar-se per proporcionar al seu fill menor una formació més completa.

L'Stadt Konvict

L'ocasió es presentà al maig del 1808 quan s'anuncià a la premsa la convocatòria d'un concurs que s'havia de fer al mes de setembre, per cobrir dues places de cantors a la capella de la Cort Imperial. Els aspirants havien de tenir com a mínim deu anys, tenir algunes nocions musicals, demostrar que eren bons estudiants i que tenien bona salut. Eren les condicions ideals per a Franz Schubert i, efectivament, després d'una severa selecció, obtingué la plaça. “Fra li soprani —escrigué Antonio Salieri, que formava part del jurat— li migliori sono: Francesco Schubert e Francesco Müllner.” El 8 d'octubre Franz Schubert entrà com a alumne intern a l’Stadt Konvict, una institució fundada el 1803 que acollia, a més dels petits cantors, nois d'edats diferents que pertanyien preferentment a la burgesia i que es preparaven per entrar a la universitat. Si bé va significar la separació de la família i l'estada en un lloc fred i poc confortable, l'admissió al Konvict fou per a Franz Schubert una sort absoluta. Allà hi va cursar els estudis secundaris, va rebre un ensenyament de gran qualitat i va trobar les millors condicions per a la seva formació musical. A més del cant, els petits músics rebien classes de piano, d'instruments de corda i vent, practicaven la música de cambra i tocaven en l'orquestra. Una orquestra que, gràcies a

l'entusiasme del director del Konvict, Innocenz Lang, arribà aviat a un nivell més que satisfactori. Tocant en l'orquestra, Schubert es familiaritzà amb les simfonies de Haydn, Mozart i Beethoven així com també amb obres de Cherubini, Mehul i de diversos compositors vienesos del moment, i també s'inicià seriosament en la composició. Entre el 1810 i el 1814 va compondre els seus primers set quartets de corda, els quals amenitzaren les entranyables sessions familiars. Són obres encantadores per la seva frescor i espontaneïtat i per unes troballes tècniques sorprenents, atesa la joveníssima edat de l'autor. Més endavant Schubert crearia la seva personal i originalíssima escriptura quartetística que sorgeix de la fusió de la forma clàssica amb el lirisme del lied.

Els lieder És impossible parlar de Shubert sense citar el lied. Els lieder representen el sector més significatiu i important de la seva producció i no només pel nombre —603 composicions— sinó perquè s'hi troba la pròpia essència de la seva inspiració i la base de tota la seva música. El lied és un gènere musical típicament alemany, nascut a l'edat mitjana i revalorat pel romanticisme. No és cançó ni ària, sinó poesia-música; música que sorgeix de la paraula i paraula que esdevé música. Si no es pot dir que Schubert va inventar el lied modern perquè Haydn, Mozart, Beethoven i sobretot els músics alemanys J.F. Reichardt (1754-1814), J. Schultz (1747-1800) i J.R. Zumsteeg (1760-1802) havien escrit lieder, sí que es pot afirmar que Schubert inventà el seu propi lied en què va aconseguir la perfecta compenetració dels dos elements que el constitueixen. La línia vocal, dúctil i refinada posseeix, a més, l'espontaneïtat del cant popular, mentre que l'acompanyament és al mateix temps expressió de sentiments, descripció i creació d'atmosferes. Schubertíada a Vilabertran

Com a textos, Schubert emprà preferentment els de poetes contemporanis alemanys i austríacs a més de versos d'Anacreont, Aristòfanes, Èsquil, Ossian, Petrarca, Goldoni, Shakespeare i W. Scott. Sobre textos de Goethe (n'utilitzà uns 80) va escriure els seus lieder més bonics com Gretchen am Spinnrade (“Margarida a la filosa”), Erlkönig (“El rei dels elfs”), Heidenroselein (“La rosa del bosc”) o el Gesang der Geister über den Wassern (“Cant dels esperits sobre les aigües”).

Els amics

Tornant al petit Schubert, alumne del Konvict, hi va haver un fet molt important per a ell: va conèixer qui seria el seu més estimat i fidel amic, Joseph von Spaun. Donada la diferència d'edat —Franz tenia 11 anys i Joseph, 19— coincidien només en els concerts vespertins de l'orquestra del Konvict. Tots dos eren violinistes i compartien el mateix faristol. Joseph ben aviat s'adonà que aquell noiet era ja un músic notable i es va començar a interessar per ell, primer per curiositat, però després perquè li va agafar un afecte sincer que l'acompanyaria tota la vida. Potser no és una casualitat que el catàleg oficial de Schubert comencés el 1810 amb la Fantasia en sol major per a piano a quatre mans, primera d'una àmplia sèrie d'obres —més de trenta— compostes en aquesta modalitat pianística, que bé podria ser considerada com un símbol d'amistat. En efecte, què hi pot haver de més bonic per a dos veritables amics que interpretar música compartint el mateix teclat? Després de la família, els amics foren el més important en la vida adulta de Schubert. En coneixem els noms: Schober, Hüttenbrenner, Mayrhofer, Kupelweiser, Chwind, Hartmann i el prestigiós baríton Michael Vogl, intèrpret dels seus lieder, entre altres. Ells el van ajudar i l'acolliren en els moments difícils, però també van rebre la seva

influència. Tots intuïen que aquell jove tímid i sensible, físicament insignificant, tenia la força d'un geni i una personalitat captivadora que els atreia al seu voltant com un imant. «A través de Schubert —escrigué von Spaun— tots ens fèiem amics”, i fou així com les seves alegres i enriquidores reunions s'anomenaren Schubertíades. El que Schubert significà per a tots ells es desprèn de les desolades paraules que Joseph von Spaun escrigué a Schober el Nadal de 1828: «Schubert ha mort, ha mort i amb ell tot el que teníem de més pur i de més bell». Caterina Autuori

Schubertíada a Vilabertran

ELS QUARTETS DE FRANZ SCHUBERT Jordi Cervelló

Un gran regal musical és el que ens ofereix aquesta nova edició de la Schubertíada: la interpretació de la integral dels quartets de corda de Franz Schubert. Aquest corpus de quinze obres és un dels pilars fonamentals de l'obra del compositor vienès. En la pràctica, els darrers quatre quartets són els més programats i, en conseqüència, els més coneguts. Ens sembla que és més que just conèixer i escoltar a fons la seva producció anterior, sense la qual Schubert no hauria arribat a l'emotivitat i el mestratge dels últims quartets. Schubert escrigué més de vint obres per a quartet de corda. Tres s'han perdut i unes altres quatre són fragmentàries o incompletes. De les que queden, deu foren escrites abans del 1817, és a dir, abans que fes els vint anys. Els tres quartets arran dels quals se'l coneix millor daten dels anys 1820-1826. El Quartet núm.1 en diverses tonalitats, D 18, fou compost entre el 1810 i el 1811, juntament amb uns altres quatre quartets que va compondre durant el període que va del 1808 al 1813, quan era alumne del Konvict. En aquest període el compositor va pertànyer al Cor Imperial, on va rebre una educació musical completa, i va arribar a conèixer el que és essencial de la tècnica compositiva així com de la tècnica orquestral i de cambra. Aquest primer quartet és realment una obra excel·lent, si es té en compte que Schubert no passava dels 14 anys. La seva inquietud vers la varietat tonal queda ben reflectida en aquesta obra, que es considera escrita en “diverses tonalitats”, una actitud audaç que Schubertíada a Vilabertran

persistirà tota la seva vida. En aquest quartet, hi trobem ja color i calor, un miracle que començava a albirar-se. Ja en la introducció, andante - presto vivace, dramàtica i continguda, demostra una personalitat superior (Ex. 1) i serà en els fràgils menuetto i andante on, pel seu delicat i exquisit melodisme, es deixa veure un pensament fora del comú (Ex. 2). El presto final és mordente, grazioso i, tot i la seva brevetat, condensa un bon nombre d'elements tècnics sense excloure connotacions contrapuntístiques.

El Quartet núm. 2 en do major, D 32, forma part d'aquest tipus d'obres incompletes; se'n va publicar una primera edició incompleta el 1890. El moviment lent que faltava i la primera part del final van trigar a aparèixer. Fruit d'una casualitat foren trobades a Suècia el 1950. El quartet complet va ésser editat una mica més tard, el 1954, per Breitkopf&Härtel. És semblant al primer pel que fa a la seva escriptura. Línies simples, correcció en el desenvolupament de les veus i amb la intenció d'establir l'escriptura per a quartet. Sorprèn el presto inicial amb els unísons i la seva frescor juvenil (Ex. 3). Bellíssim l'andante en la menor amb el cant agut d'una innocent melodia i sorprenent també el menuetto pel seu caràcter incisiu que contrasta amb el trio central per la seva gràcia i una lleugeresa gairebé immaterial. El quart moviment (allegro con spirito) és totalment flexible i es desenvolupa per camins que poden considerarse inesperats (Ex. 4). La temàtica és més subtil que concreta i cap al final apareix una ombra misteriosa ja típica en Schubert, que remata l'obra amb contundència. Molt poc després, entre el novembre de 1812 i el febrer de 1813, escrivia el seu tercer Quartet en si bemoll major, D 36, obra que va fer sota la tutela d'Antonio Salieri, que fou el seu mestre entre el 1812 i el 1817. Salieri apreciava molt Schubert. El dotà d'una excel·lent tècnica compositiva i s'interessà des d'un punt de vista personal per

SchubertĂada a Vilabertran

les obres que anava component, una de les quals, aquest quartet. En aquesta partitura, de major extensió que les altres dues precedents, queda reflectida la constància i l'interès del compositor emergent en busca de la perfecció formal, que prendrà per model els clàssics vienesos, influència que es troba determinada ja al primer moviment allegro (Ex. 5). Les veus comencen a individualitzar-se, ja no és tan ingenu com en els dos anteriors. L'allegro de què parlem té ritmes i dinàmiques més variats i serveix d'introducció perfecta als bells moviments següents: andante i menuetto - allegro ma non troppo. En tots dos hi trobem les típiques filigranes de Schubert que semblen flotar en l'aire. L'andante, entretallat amb un passatge ombrívol en el registre greu, que canvia el caràcter del moviment, i el menuetto allegro ma non troppo, de caràcter molt vienès però molt difícil d'executar (Ex. 6). L'intercanvi de dos temps contrastats requereix una fluïdesa difícil d'aconseguir. L'allegretto finale és grazioso, elegant i sense preocupacions contrapuntístiques. Està basat en un tema lleuger i volàtil. Schubert explota sense complexos el registre agut del primer violí i incorpora ràpides figuracions rítmiques que enriqueixen la tècnica de l'arc. Un canvi important s'observa en el Quartet núm. 4 en do major, D 46. Aquest, més compacte que l'anterior, s'inicia amb un adagio seguit d'un allegro con moto. L'adagio inicial sorprèn per la seva profunditat i el caràcter greu (Ex. 7). Un lent cromatisme, que anirà d'instrument a instrument, crea un clima trist i obscur quan, de sobte, apareix l'allegro con moto, desacomplexat amb ràpids tresets, que tant agraden a Schubert, però sense oblidar el cromatisme de l'inici. Aquest reapareix en dues ocasions, però fragmentat. Llargues pauses contribueixen a crear un clima molt particular. Tendre i amorós és l'andante con moto que segueix (Ex. 8). Amb aquest trobem, novament la vaporositat de Schubert, que utilitza un tema cantabile així com un velat contrapunt per obtenir cert dinamisme.

El menuetto que segueix és una veritable delícia: alegre i desimbolt dins la tonalitat del si bemoll major, comença amb una introducció enèrgica per, més tard, submergir-nos en un refinadíssim puntejat de negres. Aquesta fórmula no passà desapercebuda a Xostakóvitx, que la recull de manera semblant en el seu Quartet núm.3 (moderato con moto). El trio que segueix està en do major, un canvi tonal inesperat, però perfectament col·locat. Veloç i juganer és el darrer moviment, allegro. Està en do major i té una espontaneïtat admirable. És un joc entre quatre i no hi ha dubte que fa les delícies de qualsevol quartet. El Quartet núm. 5 en si bemoll major, D 68, escrit també el 1813, té només dos moviments. Dos allegro que lògicament eren els extrems, i falten els dos moviments intermedis que possiblement estan perduts. L'allegro inicial és ja de gran mestre i, en canvi, que n'era de jove el nostre Franz! Està basat en una figura rítmica que després serà essencial en el famós quartet Der Tod und das Mädchen (“La mort i la donzella”) (Ex. 9). La figura és la successió d'una nota llarga amb una altra de breu, és a dir corxera amb punt i semicorxera, recurs que Haydn emprà en el seu Quartet en do major, op. 76, i Beethoven en l'allegro assai vivace del Quartet núm. 11, op. 95, compost el 1810, i que Schubert utilitzà per primera vegada amb gran profusió en aquest allegro animat pels seus estimats tresets. Les combinacions harmòniques són extraordinàries, i provoquen un original joc de contrastos. Novament l'humor i la filigrana en el segon allegro, un altre moviment que dóna satisfacció als quartetistes (Ex. 10). El seu ritme no té novetat i recorda l'escriptura de l'allegretto del tercer quartet, encara que aquí és més ràpid. Schubert sap el que vol i com a petit detall val la pena posar atenció en les corxeres en spiccato i en pianissimo que apareixen després d'una pausa. És un moviment exemplar per la seva naturalitat discursiva.

Schubertíada a Vilabertran

Schubert escrigué el Quartet núm. 6 en re major, D 74, expressament per al seu pare, que celebrava el dia del seu sant. Fou el 4 d'octubre de 1813. Hi va escriure la dedicatòria: “Per al dia del sant del meu pare. El seu fill Franz”. És una obra de reminiscències mozartianes i amb un estil més orquestral que de cambra, possiblement pel fet que anava destinat a una celebració. El primer moviment, allegro ma non troppo, s'inicia amb un re, que fa de pedal, en el registre baix del violoncel, al qual s'afegeixen el segon violí i la viola amb ràpides corxeres en legato, mentre apareix un bell tema del primer violí, dolce e grazioso (Ex. 11). Aviat sorgeix una segona idea de caràcter rítmic (negra, negra, blanca) que serà la base del moviment sencer. Interessant és l'andante que segueix en 6/8 i a ritme de siciliana (Ex. 12). El tema dolç i tendre conclou en diverses ocasions amb notes ràpides en forma d'escala i en spiccato. No hi ha grans sorpreses al menuetto que segueix, així com a l'últim moviment, un allegro també en re major i proper a l'escriptura del primer moviment. S'ha de pensar que Schubert, a més de compondre una obra per a un acte festiu, estava treballant en la seva primera simfonia, D 82, també en re major, que va acabar al mes següent. És possible que el seu poder creatiu incidís més en aquesta primera simfonia. Un altre gran quartet de Schubert és el número 7, D 94. La gràcia vienesa aflora ja en el primer allegro que ofereix contrastos admirables. Abans que res, la introducció: apareix amb notes llargues, ombrívola i en pianissimo. El primer violí introdueix tímidament el tema principal (Ex. 13). Amb una breu escala cromàtica de la viola i el violoncel comença el veritable allegro. Canten el primer i el segon violí animats per la viola, mentre emet un ritme breu i amb anacrusi. Les ombres a temps lent es van intercalant en l'animat moviment, i introdueixen una altra novetat que cal destacar: a partir de la meitat del moviment, quatre ràpides fuses en forma d'escala donen una empenta anacrúsica molt particular.

SchubertĂada a Vilabertran

Acaba amb l'ombrívola introducció en què el primer violí executa en pianissimo la idea principal. L'andante con moto que segueix comença en un clima com entretallat que, tot i això, es converteix en volàtil i aeri. El primer violí, amb el suport de les gracioses corxeres en spiccato dels altres tres instruments, ens regala un tema extraordinari pel seu refinament original (Ex. 14). El moviment es desenvolupa alternant aquestes dues particularitats. Segueix el menuetto, aquest cop molt simple, així com el trio central. Tot ell és tranquil. Arribem al presto final que, de fet, és un rondó. Novament sorgeix el geni de Schubert. El moviment és fàcil pel que es refereix a l'escriptura, ja que no planteja problemes difícils de resoldre. Però compte! Tocar-lo bé, extreure'n el que en realitat amaga, és molt difícil. El tema encomanadís del primer violí és tan simple com admirable. Els arcs ballen, es diverteixen, voletegen... Tot ell és alegre i el seu clima es pot considerar proper a Haydn. 22

Genial tot el Quartet núm. 8 en si bemoll major, D 112. Schubert el va compondre en pocs dies al mes de setembre de 1814 i la primera audició pública es va fer el 23 de febrer de 1862, al Musikverein de Viena, amb el Quartet Hellmesberger. S'inicia amb l'allegro ma non troppo a compàs de quatre, tot ell de caràcter interioritzat i d'un mestratge absolut. Violí primer i viola inicien en piano un llarg i simple cant recollit després pel violoncel (Ex. 15). Una segona idea, melòdica, completa el tema. Novament Schubert amb les seves pauses de respir que creen expectació. Després de la presentació incorpora la figura de tresets, que serviran tant d'empenta com d'ornament graciós i picaresc. Un apunt que cal citar són els dos breus compassos espaiats l'un de l'altre en què el primer violí fa tres ràpids trinats descendents en piano. És com una picada d'ullet inesperada plena de gràcia (Ex. 16). Enmig d'un dinamisme canviant destaquen els quatre compassos de rodona com a moment de calma per continuar després amb el genial recorregut.

L'andante sostenuto en sol menor que cerca certa unitat amb el moviment anterior presenta diversos estats d'ànim. El greu inici de color obscur i que queda segellat per la insistència de notes repetides pel violoncel; una secció tranquil·la i somrient de la qual sorgeix un dibuix de suaus semicorxeres per després donar pas al que constitueix el tema principal, que serà animat per grups de sisets tant en legato com en escales ascendents en spiccato. Tot aquest material ens porta a diverses i contrastades emocions. El moviment conclou amb l'ús de sisets com a element de força i dramatisme. El menuetto (allegro) que segueix té el més autèntic caràcter de menuetto. Somrient del principi a la fi, arriba com un refresc i contagia també la secció de trio que serà destacada per pizzicati captivadors de la viola i el violoncel. En darrer lloc, el presto, viu i molt enginyós. La simplicitat al servei de la música. Schubert juga amb poquíssims elements per crear una atmosfera absolutament personal. Un teixit harmònic a la manera de pedal en pianissimo entre el segon violí, la viola i el violoncel, permet un contrast encisador amb el ràpid spiccato del primer violí, que actua com un ocell virtuós (Ex. 17). Estava Schubert potser contemplant algun paratge en ple bosc? L'estructura és sempre la mateixa en tot el moviment, i demostra que es pot fer música sense necessitat de recórrer a un desenvolupament que, en aquest cas, faria que el moviment perdés tota l'espontaneïtat. Schubert és sempre Schubert, però és sempre diferent. Va compondre el seu Quartet núm. 9 en sol menor, D 173, el 1815, quan també acabà la seva segona simfonia i va compondre la tercera. A més, evidentment, continuava amb els seus lieder, que eren la seva principal evasió (textos de Goethe, Schiller, Körner, Klopstock). Entre les dues simfonies va escriure el quartet mencionat en tonalitat menor; és el primer cop que utilitza el to menor per a un quartet.

Schubertíada a Vilabertran

La primera audició pública del Quartet núm. 9 fou el 29 de novembre de 1863, a càrrec del Quartet Hellmesberger. L'allegro con brio comença amb una idea absolutament schubertiana (Ex. 18). Brio i delicadesa al mateix temps. En la introducció s'hi afegirà un tema deliciós que serà recurrent. Corre a càrrec del primer violí, al qual s'hi afegeix el segon (Ex. 19). Al violoncel correspon la novetat consistent en pizzicati en negres; tot en pianissimo. L'efecte és extraordinari. Una altra novetat d'aquest moviment la tenim en la segona part: un pedal a base de rodones lligades que es transformarà en un trèmolo en crescendo mentre el primer violí canta delicadament el motiu principal. Amb tot aquest material segueix fins al final, que acaba amb quatre acords amplis.

Un altre exemple de volatilitat: l'andantino que segueix. Tendre i delicat amb simples ornamentacions (Ex. 20). Qualsevol nota serà important per més breu que sigui. Ràpides figuracions de tresets en legato al segon violí i viola, mentre violoncel i primer violí estableixen un subtil diàleg de la màxima simplicitat rítmica. Tot el moviment és com una brisa suau. Com si res, apareix somrient i decidit el menuetto, però canvia totalment de color amb la secció del trio, d'una absoluta lleugeresa. Per fi, l'allegro final, que s'inicia com una estrella fugaç. El temps és vertiginós, però molt agraït per la seva habilitat d'escriptura. Schubert, que coneixia bé el violí i sobretot la viola, utilitza els més simples elements de la tècnica de l'arc, així com de la mà esquerra, per tal d'aconseguir un efecte de gran virtuosisme. Els arcs salten d'alegria i el to de sol menor és transformat en un ambient de joia. El Quartet núm. 10 en mi bemoll major, D 87 (op. post. 125 núm.1) fou escrit el 1813, però no va ser fins a la Primera Guerra Mundial que va ser descobert. És considerat el darrer de la sèrie de quartets escrits el 1813.

SchubertĂada a Vilabertran

El seu aire joiós i serè coincideix amb l'espontaneïtat dels quartets precedents. El primer moviment, allegro moderato, comença amb un tema molt tranquil entretallat per subtils pauses, fins que apareix una bella melodia de caràcter mozartià (Ex. 21). Inicia el desenvolupament del moviment en el qual apareixien els habituals tresets en spiccato, donant un caràcter de lleugeresa. Alternança de forte e piano amb “faccions” emocionals típiques del compositor. Un pedal del violoncel en pianissimo ens porta al final, que consta de dos acords amplis i forts.

Un ràpid scherzo ocupa el lloc del menuetto. Es tracta d'un curiós moviment que es distingeix per sobtats salts descendents (nota aguda - nota greu) en un ritme més aviat sever (Ex. 22). El trio que segueix és, tot i això, d'una subtilesa total. Un llarg pedal del violoncel amb la quinta greu do-sol servirà de suport a un fraseig en pianissimo que consisteix en un tema simple a mode de cançó. L'adagio següent, escrit en sis per vuit, és típicament schubertià. Tallat per breus silencis, és com si volgués passar desapercebut. Un nou detall d'interès el provoca la repetició de sis semicorxeres en picat, que com que és de la mateixa nota, adquireix encara una major calma. L'allegro final apareix com una estrella fugaç. El ritme és rapidíssim; els arcs presumeixen de les seves possibilitats i tot el moviment és extraordinàriament alegre i graciós. El Quartet núm. 11 en mi major D 353 (op. post. 125 núm.2), el va compondre el 1816, un any molt fructífer, ja que Schubert, a més de moltes obres per a veu, música religiosa i piano, va compondre dues noves simfonies: la Simfonia núm. 4 en do menor (“Tràgica”) i la Simfonia núm. 5 en si bemoll major. El Quartet en mi major probablement va ser compost entre les dues simfonies. Hi ha una evident influència mozartiana sobretot en el primer moviment. Aquest és un allegro con fuoco, que tot i el terme fuoco, ens sembla un

moviment mal·leable, sense pes i gratificant. Fins i tot, malgrat les indicacions de forte, no arriba a ser un veritable forte, sinó un quasi forte. El motiu inicial és enèrgic (Ex. 23), mentre que el tema mozartià és diàfan i escorredís (Ex. 24). Durant el moviment hi ha un lleu contrapunt, però tot ell és fluid i delicat. Destaca en la reexposició el segon tema, que es presenta en un inesperat sol major. Tendre i generós és l'andante que segueix, en compàs binari. Aquí, per contra, trobem diversitat de ritmes i ornamentacions a sotto voce. La simplicitat temàtica contrasta amb els freqüents arabescos. El primer violí fa tota una cadena de dibuixos virtuosístics, el darrer dels quals realment espectacular per l'amplitud de registre. La dificultat del moviment es troba en la sincronització dels diversos ritmes que, per la seva escriptura tan precisa, ha de ser perfecta. Segueix un menuetto impetuós en allegro vivace escrit de manera clàssica. Uníson i corxeres en picat descendents donen un nou aire a l'escriptura per a quartet. Contrastarà la nitidesa del trio amb un graciós tema que canta el primer violí, al qual després s'afegeix el segon violí. Un simpàtic puntejat de corxeres a càrrec de la viola i el violoncel octavats faran de suport. Un altre moviment que atrau per la seva espectacularitat: el rondó final. Aquest s’inicia en pp i amb una ràpida i graciosa anacrusa (ex. 25). De nou la lleugeresa. Els recursos de la tècnica de l'arc seran nombrosos i Schubert ja demostra aquí una mestria absoluta. Viola i violoncel, són tractats en igualtat respecte als violins. Destaquen novetats com les semicorxeres lligades a dos pels quatre instruments i els ràpids salts d'octaves en els violins, que confereixen encara un efecte més virtuosístic. Arribem al famós Quartettsatz (“moviment de quartet”) núm. 12 en do menor, D 703, compost el 1820. Música total. Un sol moviment

Schubertíada a Vilabertran

condensa totes les emocions possibles. Tot ell és apassionant ja des del murmuri amb què s'inicia i que serà molt semblant al que dos anys més tard utilitzaria en la Simfonia incompleta (Ex. 26). Després de la introducció, apareix un tema meravellós que canta el primer violí (Ex. 27). Amb aquesta obra Schubert trenca els llaços amb la realitat i ens porta al seu món amb un domini inigualable. Al Quartettsatz condensa les seves inquietuds per oferir-nos un ventall en què alterna amb fermesa el dolor, el misteri, la tendresa, el vol líric, tot enllaçat amb un pols creatiu magistral i autèntic. Com es pot aconseguir d'exposar estats anímics tan dispars en un sol moviment? Sense dubte, per la seva força interior i el domini de la seva escriptura. No té cap problema a confiar al primer violí escales ràpides com si d'una obra de virtuosisme es tractés (Ex. 28), així com l'ús de semitons cromàtics per tal d'augmentar el seu caràcter misteriós i d'angoixa. Schubert escrigué el Quartettsatz en un moment de la seva vida molt especial. D'una banda, per la impossibilitat de matrimoni amb Teresa Grob i, de l'altra, per l'ambient de repressió que es va instal·lar com a conseqüència de l'assassinat del dramaturg Leopold Kotzebue, protegit de Metternich, aleshores cap de policia. Un control policíac estricte s'establia a Alemanya i Àustria, principalment sobre estudiants i intel·lectuals sospitosos de liberalisme. Schubert comença un segon moviment, andante, en la bemoll major, que abandonà després d'haver-ne escrit quaranta compassos. La seva decisió de no continuar fou probablement deguda a la singular entitat del primer moviment. El manuscrit d'aquesta obra va pertànyer a Brahms, que més tard el cedí a la Societat Vienesa d'Amics de la Música. L'any 1823 va ésser molt important perquè, a més de la seva Sonata per a piano en la menor, D 784, i diversos lieder, apareix el primer dels seus grans cicles per a veu i piano: Die schöne Müllerin (“La bella molinera”), D 795, amb textos de Wilhelm Müller. Un any més tard, el 1824, a més dels quartets núm. 13 i 14 apareixen també l'Octet per a

corda i vent en fa major, D 803, obres per a piano a quatre mans i la famosa sonata Arpeggione en la menor, D 821. Cal comentar que el 1823 Schubert diu textualment: “les meves creacions existeixen pel coneixement de la música i pel meu dolor”. Per a ell fou terrible el fet de contraure una malaltia venèria en aquells moments incurable. Va perdre la confiança en si mateix, però una gran força va fer que superés aquell moment tan difícil. Tant ell com el seu admirat Beethoven van saber desafiar la fatídica realitat component obres d'una profunditat sense límits. Amb el Quartettsatz hi hagué un canvi significatiu que repercutirà en els tres darrers quartets. No cal dir que Schubert, sense l'experiència acumulada, no hauria arribat a assolir la gran personalitat que es mostra en el quartet de corda. Sense la seva producció anterior, aquesta fita no hauria estat possible! Ja en el primer quartet escrit en “diferents tonalitats”, escrit als catorze anys, donava fe de la seva inquietud vers la varietat tonal. El que és trist és que la majoria dels seus quartets són ignorats. Per a una gran part d'agrupacions quartetístiques, programadors i discogràfiques només compta el bloc final a partir del Quartettsatz i aquesta actitud, a més “d'antimusical” i poc respectuosa, no es correspon amb la realitat. La realitat diu que hi ha molta, moltíssima música en les altres obres. Schubert va compondre un cicle complet que evoluciona al llarg dels anys i arriba a un final impressionant. I no és només el cas de Schubert, ja que amb altres grans autors succeeix el mateix. En música ja s'ha fet una tria absurdament rigorosa de compositors, però a més també s'ha fet una tria de les seves pròpies obres. Només es valora allò que és sublim. El que és extraordinari queda relegat. El 1824 Schubert va escriure una carta a Leopold Kupelwieser en la qual deia: “no he fet res de nou en els lieder, però m'he dedicat a diverses composicions instrumentals, he compost dos quartets i un octet, i vull escriure un altre quartet”. Els quartets núm. 13 i 14, D 804 i D 810, respectivament, foren escrits l'un darrere l'altre, entre febrer i març.

Schubertíada a Vilabertran

Els tres últims quartets El Quartet núm. 13 en la menor, D 804 (op. 28/1), fou compost entre febrer i principis de març i es va executar per primera vegada el 14 de març de 1824 al Musikverein de Viena, a càrrec del Quartet Schuppanzigh. Un senyal rítmic i obstinat tindrà especial relleu en el primer moviment del Quartet en la menor. El senyal anacrúsic estableix el ritme del moviment i té una doble missió, la rítmica i l'expressiva. En el moviment sorgeix ja des del principi i ha d'ésser considerat com a senyal o motiu que representa el motor de tot el moviment. L'allegro ma non troppo comença en pianissimo amb una blanca amb punt i quatre semicorxeres a càrrec de la viola i el violoncel. Mentrestant, apareix el deliciós tema principal (Ex. 29). Amb tres acords en fortissimo s'inicia un primer desenvolupament del qual apareixerà la viola amb un sever spiccato de tresets que culmina amb acords contundents dels quatre instruments. Amb una nova idea melòdica a càrrec del primer violí es tanca la primera part. En la reexposició i després d'un enèrgic contrapunt, una llarga nota dels quatre instruments en fortissimo, que disminueix d'intensitat, ens porta al moment més sublim del moviment. Comença un episodi màgic amb una base harmònica del segon violí, la viola i el violoncel, que van al·ludint en pianissimo al motiu anacrúsic (blanca amb punt i quatre semicorxeres) mentre que el primer violí, totalment emocionat, fa tristes al·lusions al tema principal (Ex. 30). El moviment continua amb tot aquest material enmig de diverses modulacions per arribar a un final de caràcter lamentós.

Schubertíada a Vilabertran

En l'andante que segueix hi ha també una altra similitud amb el famós coral que ocupa el segon moviment, andante con moto, de Der Tod und das Mädchen (“La mort i la donzella”). El tema lent del Quartet en la menor fa referència a un dels intermedis de Rosamunda (Ex. 31). Després de la seva exposició, Schubert optarà per la tècnica de la variació, encara que d'una manera molt lliure. Juga i transforma el tema principal dins un clima volàtil i refinat. Mentrestant, violí primer i viola van subratllant el motiu principal. Acaba amb un tranquil do major.

El menuetto-allegretto que segueix és realment sorprenent. És trist, obscur, però molt elegant... No s'allunya del seu ritme característic, però sí del seu ritme de dansa habitual. Impressionant és l'ombrívola i anacrúsica entrada del violoncel, que serà imitada pels altres tres instruments (Ex. 32). Apoggiature insistents del primer violí en el segon temps del compàs ternari, amb el suport de notes llargues a càrrec de la viola i el violoncel. Novament el clima greu del violoncel repetint en solitari i tres vegades l'anacrusi del principi, amb una profunditat esfereïdora. Segueix el trio en la tonalitat de la major, lleuger i melancòlic i amb caràcter de vals, conferint un moment de descans abans de tornar al menuetto. El moviment final és un allegro moderato a dos per quatre amb la tonalitat de la major. En aquesta darrera part el clima canvia radicalment i és com una resposta a l'optimisme (Ex. 33). Alguns elements temàtics i rítmics dels moviments anteriors apareixen aquí, però amb un cert aire popular. De fet, és un rondó amb un cert parentiu amb el rondó del Quartet núm. 11, aquí més tranquil. Dos temes de caràcter graciós es van alternant i s'arriba a un ritme d'embranzida (corxera amb punt i semicorxera). Aquest, però, serà interromput dos cops per donar pas a dos episodis de caràcter molt diferent. Arriba la primera interrupció i entrem en un clima màgic i subtil. Dins un piano misteriós el violí primer fa un ràpid i lleuger grup de notes en una arcada nova dins

SchubertĂada a Vilabertran

l'escriptura quartetística de Schubert. Mentrestrant, els altres tres instruments fan un ritme invariable. De nou el clima inicial i de nou la interrupció. Aquest cop, directe vers el final. Violoncel, violí primer, viola i segon violí s'acomiaden amb curioses escales ascendents de sis notes. Acaba amb dos amplis acords en fortíssim.

La mort i la donzella

El Quartet núm. 14 en re menor, D 810, Der Tod und das Mädchen (“La mort i la donzella”) és la seva obra més divulgada, pel que fa als quartets de corda. Fruit d'un inesperat i profund dolor, està escrit en un moment de ple domini d'aquesta forma. El gran repte interpretatiu resideix en el seu contingut emocional i en les dificultats tècniques, la qual cosa fa que requereixi una concentració absoluta per part de qui l'executa. Fou compost el 1824, pràcticament en el mateix moment que el seu quartet anterior. La primera execució pública data del 12 de març de 1833, a Berlín, en el transcurs de les “sessions musicals” de Karl Möser. El primer moviment, allegro, comença amb un senyal rítmic beethovenià que es converteix encara més que en l'anterior quartet, en el motiu conductor de tot el moviment (Ex. 34). En els primers compassos sorgeix com un senyal fatídic i en fortissimo. Després de la introducció el clima es relaxa i el tema principal és desenvolupat de manera tranquil·la i força contrapuntística (Ex. 35). Per mitjà de jocs de tresets emergeix el segon tema, de caràcter italianitzant, que recorda molt Rossini. Schubert admirava molt el gran compositor italià. El tema apareix en legato i dins d'un suau pianissimo (Ex. 36) i és subjectat pel compositor com a figura clau de l'ampli i vigorós desenvolupament, que acaba en la tonalitat de la menor.

Seguirà la música amb tota la seva intensitat fins que el violoncel —i de manera sobtada— exigeix silenci per anar repetint en el seu registre greu el motiu principal. El moviment anirà avançant amb tot aquest material en un clima de potència i excitació on apareixen modulacions constants i una alternança incessant dels més diversos ritmes. Finalment, un llarg re en el registre greu del violoncel inicia la coda, dramàtica i trista. Els quatre instruments se submergeixen en l'acord de re menor. L'andante con moto que segueix es pot considerar com l'eix central de l'obra (Ex. 37). També aquí apareix una altra similitud amb l'andante del Quartet en la menor, D 804. El seu ritme és gairebé el mateix, però més allargat en aquest quartet número 14. El moviment està basat en el famós lied escrit el 1817. Després de la seva presentació en pp, Schubert decideix utilitzar la seva tan estimada tècnica de la variació aquí totalment estructurada, per continuar amb el moviment. En la primera és el violí primer el que va fragmentant el tema mentre el violoncel el subratlla mitjançant pizzicati. (Ex. 38). A la segona el tema és cantat àmpliament pel violoncel mentre la viola anirà precisant el ritme. La tercera es basa en la cèl·lula inicial del lied, però dins d'un ritme enèrgic. La quarta, en sol major, és un moment de calma, una meditació a tres veus sobre el tema fatídic mentre el primer violí ornamenta el passatge amb subtils tresets en legato (Ex. 39). Finalment, la cinquena variació, és realment curiosa. El violoncel es desmarca dels altres tres instruments i ofereix un solo estrany i rítmicament desigual, que contrasta amb la regularitat dels altres tres instruments. De manera progressiva i amb diminuendo entrem a la coda, on de nou apareix el coral. Aquest, en ppp, es perd en un clima transfigurat, quiet i de pau absoluta.

Schubertíada a Vilabertran

Amb aquest moviment, scherzo, allegro molto, el clima canvia totalment. Tota la primera part està caracteritzada per un enèrgic ritme sincopat que comença ja en el primer compàs fins a dominar després la secció sencera (Ex. 40). Té un caràcter una mica eslau i tot ell és marcato, en què destaquen els sforzandi en les notes més llargues. Schubert no dubta a escriure dobles notes a cada instrument amb la finalitat d'enfortir i ampliar l'harmonia. El trio en re major, tot ell en pp, s'inicia amb un tema suau en legato, en el qual intervenen alternativament els quatre instruments. És deliciosa la feina del primer violí, amb els seus arpegis volàtils. Com un ocellet en llibertat.

El presto final està en re menor i el quartet arriba a un màxim de vitalitat. Tot el moviment és de fet un rondó amb aire de tarantel·la (Ex. 41). Una meravellosa combinació d'elements lleugers i puixants demostra que Schubert coneixia molt bé les característiques dels instruments d'arc. En aquest presto estableix una successió rítmica de negra i corxera en un 6/8 molt ràpida. Aquest ritme, aparentment difícil, en la realitat és còmode, ja que és un dels recursos més naturals de la tècnica d'arc. Es combina de manera implacable amb els indispensables tresets que abunden en tot el moviment. El dolor sembla haver-se distanciat, però Schubert no oblida el seu primer moviment. L'ús de les tres notes apareix aquí graciós i amb intencions

Schubertíada a Vilabertran

més musicals que dramàtiques. I el seu paral·lelisme està precisament en el fet que les empra tècnicament amb la mateixa intervàl·lica. És a dir, en forma de breu escala ascendent i descendent. La sorpresa pel que fa a les dinàmiques és una constant. Passatges en pp, en ff. De forte subito, de piano subito, accents, sforzandi... la coda final és un prestissimo que, iniciat en pp, va creixent fins al final, amb dos contundents acords.

Any 1826. El darrer quartet

Recordem que Schubert escrigué l'any 1825 dues meravelloses sonates per a piano: la Sonata en la menor, D 845, i la Sonata en re major, D 850, així com dues obres per a piano a quatre mans —Schubert va escriure més de trenta obres per a aquest gènere— com el Divertimento, D 823, i les Sis poloneses, D 824. Ja el 1826, juntament amb els seus inseparables lieder, escriu el seu últim quartet, a més de dues obres per a piano: Sonata-fantasia en sol major, D 894, i els Dotze valsos nobles, D 969. El Quartet núm. 15 en sol major, op. post. 161, D 887, fou compost durant el mes de juny de 1826, en només deu dies. La primera audició d'aquesta obra completa no es va fer fins al 8 de desembre del 1850 al Musikverein de Viena a càrrec del Quartet Hellmesberger. Es tracta d'una obra molt especial. La seva llibertat d'escriptura és la primera cosa que cal destacar, i molt especialment en els dos primers moviments: allegro molto moderato i andante un poco moto. En aquest quartet trobem una similitud amb el Quartettsatz, en el qual la imaginació vola sense un pla prescrit. El llenguatge és imprevisible i Schubert no vol lligams formals. Els diversos estats d'ànim se succeeixen segons l'impuls del moment en què escrivia.

Inconscientment existeix com un control d'escriptura, però només per la seva experiència acumulada. La realitat fou que només pensava en emocions immediates. Màgia constant i un discurs potent i intel·ligible. Però Schubert, per complir els seus desitjos, necessitava una paleta tecnicosonora de gran dimensió que l'obligà a incorporar nous recursos i a augmentar la capacitat d'altres ja utilitzats, per exemple: l'harmonia més plena, que aconsegueix amb l'abundància de dobles cordes; salts intervàl·lics d'octaves o dècimes abans no explotats; ràpids i perllongats unísons; una excitant varietat rítmica producte de les emocions; el major protagonisme del violoncel, que equipara amb el primer violí; també de la viola i, sobretot, l'ús dels trèmolos, que Schubert fou el primer a utilitzar. Aquesta particularitat tècnica mereix un punt i a part. Schubert utilitza els trèmolos com a efecte de misteri, tenebrositat i angúnia. Els quatre instruments en un pla d'igualtat han entrat de ple en un discurs en el qual les dinàmiques constitueixen també un paper preponderant. Del forte al piano o del piano al forte, gairebé sempre improvisadament. És una rebel·lia emocional que actua sense contemplacions. El primer moviment allegro molto moderato obeeix a les noves incursions tècniques dins un clima enèrgic i contundent (Ex. 42). Els trèmolos que utilitza són dins un pp misteriós que pot recordar perfectament una simfonia de Brückner. L'andante un poco moto en mi menor que segueix sorprèn encara més que el moviment anterior. Tota la primera part és tranquil·la i serà el violoncel qui condueixi el moviment amb una simple i molt bonica melodia (Ex. 43). Aquest clima és, tot i això, enganyós, ja que es veurà alterat per un sobtat fortissimo en el qual Schubert es rebel·la contra ell mateix i comença un frenesí absolutament singular. Aquí, els trèmolos tenen un paper definitiu. Schubertíada a Vilabertran

El crescendo entre pp i ff, repetit diverses vegades, és l'expressió d'una desesperació (Ex. 44). Un passatge únic que tornarà novament després d'un episodi més tranquil. En la conclusió serà novament el violoncel el que cantarà més tristament la melodia inicial. L'scherzo - allegro vivace i l'allegro assai que segueixen provoquen un canvi radical: torna la gràcia, la ironia i el vol aeri que recorda els quartets anteriors. Els dos moviments tenen en comú la repetició de notes. Mentre que en l'scherzo són sis corxeres que apareixen en tot el moviment, en l'allegro assai, escrit en 6/8, la repetició serà constant. L'scherzo, escrit a 3/4, és una obra d'art per la seva gràcia schubertiana inconfusible. Els grups de sis notes, sempre en picat, tenen resposta en tres negres que formen l'acord perfecte descendent. En el trio apareix novament el violoncel amb un cant pur, humil, que dialogarà amb el primer violí (Ex. 45). L'allegro assai final —un moviment de gairebé deu minuts— a ritme de tarantel·la, és com un deliri creatiu ple de vida (Ex. 46). Els breus motius rítmics voletegen en màgia constant. L'extens moviment és tota una mostra de l'habilitat de Schubert, ja sigui en la modulació, ja sigui en els constants canvis de tonalitat. Els últims compassos són d'una bellesa extraordinària. El violoncel repeteix sempre la nota sol mentre els altres van baixant el seu registre en un diminuendo refinat.

Jordi Cervelló Compositor

Schubertíada a Vilabertran

APUNT FINAL Amb el Quartet núm. 15, Schubert completa la seva dedicació a aquest gènere. Faltaven encara dos anys i mig per a la seva mort i resulta increïble la quantitat d'obres importantíssimes que encara va compondre, tenint en compte el seu estat de salut. El 1827 pateix un nou estat depressiu i la seva soledat interior troba consol en els poemes de Wilhelm Müller, sobre els quals compon Die Winterreise (“Viatge d'hivern”). Aquell mateix any apareixerien obres magistrals com els trios per a piano, violí i violoncel D 898 i D 929, la sèrie pianística d'Impromptus i, ja el 1828, la Simfonia en do major (“La gran”), D 944; la Fantasia en fa menor per a piano a quatre mans, D 940; la Missa en mi bemoll, D 950; el cicle de lieder Schwanengesang (“El cant del cigne”), D 957, i, al setembre, el Quintet per a dos violoncels, una de les seves grans creacions cambrístiques. A més, les tres sonates per a piano en do menor, la major i si bemoll major. 42

Schubert va lluitar contra l'adversitat d'una manera gairebé ferotge; no es va voler ensorrar. Va ser un músic genial, molt hàbil en l'escriptura, amb una mà de rapidesa miraculosa i amb un llegat impressionat per la seva qualitat i inspiració. A tot això cal afegir un fet commovedor i que per a molts pot resultar increïble: tan sols dos mesos abans de morir, Schubert va rebre algunes partitures d'oratoris de Haendel que el varen impressionar molt. El seu amic, el cantant Ignace von Sonnleithner, explica en els seus escrits personals que Schubert li va dir textualment: “Ara m'adono del que em falta i vull treballar durament amb Sechter per reparar el temps perdut”. Què va fer Schubert? Com un estudiant més es va matricular a la classe del prestigiós musicòleg i compositor vienès el nom complet del qual era Simon Sechter, amb la finalitat d'ampliar els seus coneixements de contrapunt i fuga. A més, és sabuda la gran estima en què el tenia Antonio Salieri, que al setembre de 1819 certificà que Franz Schubert era apte per a ocupar el càrrec de Kapellmeister, càrrec que aleshores encara ocupava Salieri. La humilitat al límit, a més d'una absoluta falta de vanitat. Va assistir a una classe, però ja no a la segona. Morí.

SchubertĂada a Vilabertran

Quartet Casals Vera Martínez-Mehner Abel Tomàs Jonathan Brown Arnau Tomàs

Schubertíada a Vilabertran

Quartet Casals Vera Martínez-Mehner, violí Abel Tomàs, violí Jonathan Brown, viola Arnau Tomàs, violoncel

“A quartet for the new millennium if I ever heard one” – escrivia el “Strad Magazine” després d'escoltar al quartet per primera vegada, poc després de la seva formació l'any 1997. Guanyadors dels primers premis dels Concursos Internacionals de Londres i Brahms (Hamburg), el Quartet Casals s'ha establert com a un dels quartets de corda més importants de la seva generació, convidat habitual als festivals i cicles de concerts més prestigiosos del món. El quartet ha actuat de manera assídua a Wigmore Hall, Carnegie Hall, Musikverein de Viena, Kölner Philarmonie, Cité de la Musique Paris, Schubertade Schwarzenberg, Concertgebouw Amsterdam i Philarmonie Berlin entre d'altres sales de referència al circuit internacional. Tanmateix, el quartet ha realitzat una important producció discogràfica amb “Harmonia Mundi” fent enregistraments des d'autors del període clàssic fins a música del segle XX. Les crítiques internacionals destaquen, d'entre moltes altres qualitats, el gran registre de sonoritats del Quartet Casals. Després de guanyar el prestigiós guardó de la fundació “BorletBuitoni” de Londres, el quartet va començar a utilitzar arcs del període barroc- clàssic per als compositors que van des de Purcell fins a Schubert, aportant així al grup una nova dimensió acústica que remarca encara més els seus diferents llenguatges estilístics.

Schubertíada a Vilabertran

El quartet ha rebut una profunda influència al seu treball amb compositors vius de la nostra època com György Kurtag i ha realitzat estrenes mundials dels compositors espanyols més notables de l'actualitat. En reconeixement a la seva posició de primer quartet espanyol amb una important carrera internacional, el grup ha guanyat premis com el Premi Nacional de la Música i el Premi Ciutat de Barcelona. El quartet ha estat convidat per la Casa Reial per a acompanyar els Reis d'Espanya en visites diplomàtiques a l'estranger i per a tocar amb els Stradivarius de la col·lecció del Palau Reial a Madrid. Els concerts del Quartet Casals han estat retransmesos per televisió i ràdio de forma regular, tant a Europa com als Estats Units. El grup té una temporada pròpia de concerts a L'Auditori de Barcelona, a més de donar classes a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

En directe! Catalunya Música, en col·laboració amb la Unió Europea de Radiodifusió, transmet en directe els cinc concerts de la integral dels quartets de Schubert

Concert I

Dijous, 16 d'agost a les 21 h

Quartet núm. 4, en do major, D.46 (1813) Adagio – Allegro con moto Andante con moto Menuetto: Allegro – Trio Finale: Allegro

Quartet núm. 1, en sol menor/si bemoll major, D.18 (1810) Andante – Presto vivace Menuetto – Trio Andante Presto

Quartet núm. 9, en sol menor, D.173 (1815) Allegro con brio Andantino Menuetto: Allegro vivace – Trio Allegro

Schubertíada a Vilabertran

Concert II

Divendres, 17 d'agost a les 18.30 h

Quartet nĂşm. 2, en do major, D.32 (1812) Presto Andante Menuetto: Allegro Allegro con spirito

Quartet nĂşm. 8, en si bemoll major, op. post.168, D.112 (1814) Allegro ma non troppo Andante sostenuto Menuetto: Allegro - Trio Presto

Quartet nĂşm. 10, en mi bemoll major, op.125/1, D.87 (1813) Allegro moderato Scherzo: Prestissimo - Trio Adagio Finale: Allegro

Concert III

Dissabte, 18 d'agost a les 21.00 h

Quartet núm. 7, en re major, D.94 (1814) Allegro Andante con moto Menuetto: Allegretto Presto

Quartet núm. 5, en si bemol major, D.68 (1813) Allegro maestoso Allegro

Quartet núm. 14, en re menor, D.810 (1824) “La mort i la donzella” Allegro Andante con moto Scherzo: Allegro molto - Trio Presto

Schubertíada a Vilabertran

Concert IV

Divendres, 24 d'agost a les 21.00 h

Quartet núm. 3, en si bemoll major, D.36 (1812/13) Allegro Andante Menuetto: Allegro ma non troppo Allegretto

Quartet núm. 6, en re major, D.74 (1813) Allegro ma non troppo Andante Menuetto: Allegro – Trio Allegro

Quartet núm. 13, en la menor, op.29, D.804 (1824) “Rosamunda” Allegro ma non troppo Andante Menuetto: Allegretto - Trio Allegro moderato

Concert V

Dissabte, 25 d'agost a les 21.00 h

Quartet núm. 12, en do menor, D.703 “Quartetsatz” (1820) Allegro assai Andante (Fragment)

Quartet núm. 11, en mi major, op.125/2, D.353 (1816) Allegro con fuoco Andante Menueto: Allegro vivace – Trio Rondo: Allegro vivace

Quartet núm. 15, en sol major, op.161, D.887 (1826) Allegro molto moderato Andante un poco moto Scherzo: Allegro vivace – Trio: Allegretto Allegro assai

Schubertíada a Vilabertran

2012 Organitza:

Amb el suport de:

Amb la col路laboraci贸 i el patrocini de:

Col路laboren:

schubertiadavilabertran.cat