Inventario doméstico domestic inventory by Jordi Hidalgo Tané

Jordi Hidalgo Tané

INVENTARIO DOMÉSTICO / DOMESTIC INVENTORY Casas / Houses 1998-2013

ESTA ES MI CASA No cabe duda. Ésta es mi casa aquí sucedo, aquí me engaño inmensamente. Ésta es mi casa detenida en el tiempo. Llega el otoño y me defiende, la primavera y me condena. Tengo millones de huéspedes que ríen y comen, copulan y duermen, juegan y piensan, millones de huéspedes que se aburren y tienen pesadillas y ataques de nervios. No cabe duda. Ésta es mi casa. Todos los perros y campanarios pasan frente a ella. Pero a mi casa la azotan los rayos y un día se va a partir en dos. Y yo no sabré dónde guarecerme porque todas las puertas dan afuera del mundo. Mario Benedetti “Solo mientras tanto” (1948-1950)

INVENTARIO DOMÉSTICO Integran este Inventario Doméstico las casas realizadas en el despacho entre 1998 y 2013: Cabaña del Mas Masnou (1998-1999), Cabaña y accesos de masía (2000-2004), Casa Bianna (2002-2006), Reordenación de patio (2001), Camino con piscina (2004-2005), Casa Vallvidrera (2004-2006), Can Passoles (2006), Casa Pocafarina (2006-2011), Casa entremedianeras (2007-2010), Casa Montfullà (2008-2010), Caserío Landaburu (2007-), Casa T (2012-), Casa Roses (2013-), y Casa Vilamacolum (2013-). El inventario se abre con las obras más antiguas y concluye con las más recientes, quizá con la esperanza de que el lector, pueda entrever en la relación detallada y ordenada de todas ellas, la forma común de afrontar los proyectos por encima las singularidades de cada una de ellas. Hacer un inventario de casas supone adentrarse en la intimidad del ámbito domestico para mostrar como la arquitectura se adapta a su entorno y actúa como reflejo de sus ocupantes. El proyecto de una casa unifamiliar exige un gran esfuerzo por cuanto deben ensalzarse con rigor los hábitos, las necesidades y sobre todo las aspiraciones de la familia que va a habitarla finalmente. Es necesario un análisis particularmente cuidadoso para que la respuesta proyectual sea muy ajustada al programa, las funciones y por supuesto al lugar. Todas las casas en su forma expresan su razón de ser en el lugar. Algunas yacen en el campo, otras otean el horizonte encaramadas sobre cuatro patas, otras se esconden detrás de unos gruesos muros de piedra, algunas solo tienen un gran ojo desde donde mirar, mientras que otras crecen como arboles desde el interior de la tierra. La casa es el abrigo como diría Alvaro Siza, el lugar donde nos protegemos del exterior, el lugar donde se desarrollan nuestras vidas aisladas por un tejado, unos muros, unas ventanas y la puerta por donde accedemos. Limites todos ellos, construidos con los materiales que dan el carácter a la casa. Los de hormigón terso, de carácter sobrio y elegante, los de piedra intemporales y los de hierro y madera más ligeros quizás, complementarios de antiguas edificaciones a las que acompañan silenciosamente. Limites que adquieren pátina y que con el paso del tiempo permiten fundir la casa definitivamente en el lugar donde se ubican. La casa empieza a formar parte del lugar en el que se emplazará desde el mismo momento en el que la imaginamos, o lo que es lo mismo confrontamos con las nuevas exigencias lo que recordamos de lo que la memoria guarda escrito dentro de nosotros. Entonces aparece el dibujo que describe el acercamiento a los lugares y las ideas y que fija en papel los primeros trazos que nos conducirán hasta la construcción. A partir de allí, la casa nos acompaña, silenciosa pero no inmutable, dejando entrar el sol y el rumor de la calle por las ventanas, oscureciendose al paso de las nubes y dejandose empañar los vidrios por la lluvia,. Jordi Hidalgo Tané.

DOMESTIC INVENTORY This book includes the Domestic Inventory of the houses made in the office between 1998 and 2013: Mas Masnou Cabin (1998-1999), Hut and Accesses to a Country House (2000-2004) Bianna House (2002-2006), Refurbishment of Courtyard (2001), Path with swimming pool (2004-2005), Vallvidrera House (2004-2006), Can Passoles (2006), Pocafarina House (2006-2011), House Between Walls (20072010), MontfullĂ House (2008-2010 ), Landaburu Farmhouse (2007), T House (2012-), Roses House (2013-) and Vilamacolum House (2013-) The inventory opens with the oldest project and ends with the most recent one, perhaps hoping that the reader can glimpse in a detailed and ordered list of all of the projects, that he can uncover the common way of the approach more that the peculiarities of each one. Making an inventory of houses suppose to enter into the intimacy of the domestic sphere to reveal how architecture adapts to its environment and acts as a reflection of its occupants. The project of a detached house requires a lot of effort because they must rigorously exalt the habits, the needs and the aspirations of the whole family that will eventually inhabit. A particularly careful analysis is necessary, in order for that the design brings response very good to the program, the functions and, of course, to the place. All the houses, in their own way, express the reason for being in the place. Some lie in the field, other seek the horizon raised on four legs, others are hidden behind some thick stone walls, some of them have only one big eye to gaze, while others grow like trees from inside the earth. The house is shelter, as Alvaro Siza says, the place where we are protected from the exterior, the place where our lives develop isolated by a roof, some walls, a few windows and the door through which we enter. All limits are built with materials that give character to the house. Those of smooth concrete have a simple and elegant character, the timeless stone, the iron and the lighter wood compliment the old buildings by accompanying them silently. Limits which take on patina and that over time allow the house to definitely melt in the place it is located. The house becomes part of the place where it will be built from the very moment in which we imagine it, and also when facing new requirements with whatâ&#x20AC;&#x2122;s in our memory. Is in this moment when the drawing that best describes places and ideas sets on paper the first lines that will lead to the construction. From there on, the house accompanies us, silent but not immutable, and lets enter the sun and the sound of the streets through the windows, it darkens at the passing of the clouds and it tarnish the glass when it rains. Jordi Hidalgo TanĂŠ.

UN DIÀLEG D´IGUALS «La cabaña es un edificio exento que forma parte del conjunto de una masía [...] en medio de la Fageda d’en Jordà.» Una bona manera de començar. En un lloc sagrat, els arquitectes inicien la memòria del projecte d’una manera absolutament normal: es consideren davant d’un edifici aïllat. La condició d’aïllament és una manera d’allunyar-se de consideracions sentimentals. L’edifici és aïllat i prou. Podria ser a qualsevol lloc. La situació des d’on el veuen els arquitectes es des de la seva soledat, encara que no s’obliden del lloc al qual pertany. Un lloc que no li confereix atributs. Aïllat. Ulisses no volia renunciar al cant de les sirenes, però es va fer lligar a l’embarcació per evitar donar ordres equivocades. Abans va tapar amb cera les orelles dels seus mariners. Continuem. «Los tres edificios que constituyen el conjunto de la masía, la casa y las dos cabañas están perfectamente emplazados en un montículo de poca altitud, ordenados alrededor de la era, en la orientación norte-sur de la casa.» Seguim sense res que vagi més enllà d’una descripció freda i distant. Sembla un informe policíac. O una acta d’un funcionari d’hisenda abans d’expropiar els edificis. I el text acaba d’una manera igualment lacònica i objectiva: «Se ordenaron los espacios exteriores de estancia de manera que no hu-bieran interferencias de uso entre la casa y los apartamentos, colocando la piscina en un extremo perpendicular a la terraza creada para los apartamentos.» Com les peces d’una màquina, tot encaixa, tot funciona. Massa bé, possiblement, o això és el que els arquitectes desitgen. I no perden ni un segon per explicar-nos que el projecte probava d’ubicar una casa dintre de quatre parets de pedra rematades amb totxo a les cantonades d’una vella masia, ni tampoc parlen de com fan el projecte, ubicant una casa dintre de l’altra, sense tocar els murs existents, en una secció que és eloqüent, ja que recorda el joc de les nines russes. Enfonsen l’edifici fins al nivell de l’existent i sobresurten des d’aquesta cota per tenir les primeres vistes, i deixen el garatge a la planta inferior. El nou treu el nas enretirat del pla del vell. La fusta i el ferro ajuden a la conversa d’iguals. Pedra, vidre. La coberta de teula de dos aiguavessos remata el conjunt i es vol allí des de sempre, introduint una ambigüitat necessària. Vell i nou s’observen. Saben de la dependència de l’un respecte de l’altre, que depenen. Breuer parlava en termes semblants dels seus projectes dels anys trenta. I li agradava mencionar un terme com sun and shadow, propi del món dels toros, per explicar com els edificis a cops presenten dues cares inseparables. A Olot hi ha plaça de toros. En silenci, els dos móns de l’edifici no ignoren que hauran de conviure per sempre més fins que un volcà ressusciti i desmunti el diàleg. Mai s’importunaran, malgrat que una barana sense complexos sempre en determinarà els límits. Hidalgo i Hartmann tenen una preciosa col·lecció de fotografies que els permet analitzar com creixen les masies de la Garrotxa. Com les fan créixer els pagesos, vull dir.

Amb qualsevulla xapa que havia estat pintada de qualsevol color, de vegades no més que un bidó de benzina rectificat que a poc a poc, sense premeditació, es va rovellant amb el temps. Notari callat. Efímeres i provisionalment eternes, les ampliacions que aixopluguen corrals o coberts per a llenya, no tenen cap respecte per l’existent. Li pertanyen, però. Amb insolència, dos móns componen gairebé el paisatge real d’aquelles masies dels quals hem donat notícia, citant Josep Pla. Dos móns iguals de ple dret. Dos móns són també els que es despleguen des d’un buit, un abisme separador, que allunya i uneix alhora els dos volums finals del segon projecte d’Hidalgo i Hartmann. I seguim amb una memòria objectiva, marca de la casa: «El conjunt es troba encastat al terreny, de manera que una de les plantes queda soterrada per alguna de les seves façanes.» Tanta sort que aquí alguna cosa canvia i es dignen a donar-ne una pista: «Un tall en el terreny, en forma de suau talús, permetrà l’entrada de llum de matí a tarda i oferirà la possibilitat de travessar-lo com si es tractés d’un camí.» Al final també som davant d’una descripció que només vol parlar de funció d’assolellament i altres coses que se suposa que sempre hi han de ser. Condicions necessàries però no suficients, diria un matemàtic. En realitat som davant de la mateixa solució que abans. La nina russa ha sortit a fer un tomb i s’ha col·locat davant el volum de pedra de la vella masia. I ha començat una altra classe de conversa amb els mateixos termes i condicionants. Disfressada de ferro sense tractar, decidint que la col·locació de les finestres és més una cosa d’atzar que d’un ordre innecessari o compositiu, atès que els dos són igualment un artifici, està en una actitud d’esperar els resultats d’una dialèctica. Per si de cas, ha perdut un pendent de coberta i ha renunciat a la teula. Una bona manera d’esmolar les armes per al combat amable. Amb arguments contundents, separats de l’interlocutor de davant. Federico da Montefeltro guanyava les seves batalles amb la senzilla solució de presentar-se al camp de batalla amb més soldats que els que tenia l’enemic. Amabilitat del diàleg, font de reflexió. Tranquil·litat sense afectacions ni voluntat d’alliçonar, però sense por ni prepotència, aquest equilibrí tan difícil. El paper de l’arquitecte com a nou demiürg a la Garrotxa s’ha trencat. No som davant dels sacerdots dels quals parlava Selles. Una ruptura eloqüent. Sense sentir cap soroll, assistim a un petit terratrèmol. La Casa Bianna [...] confirma que el terratrèmol ha pujat un graó a la seva escala. M’interessa aquesta actitud lliure, en què cada projecte no pressuposa el següent. És el que vindrà allò que mira el seu antecessor amb un aire crític. Sobretot si es materialitza en projectes com el Camí amb piscina. Gens interessats en què se’ls reconegui, a dictaminar una marca de la casa, les propostes d’Hidalgo i Hartmann gaudeixen d’una molt bona salut. Josep Maria Rovira. Catàleg X. Premis d’Arquitectura de les Comarques de Girona 2006. 58

ÍNDICE / CONTENTS Esta es mi casa. Mario Benedetti 3 Inventario Doméstico / Domestic Inventory. Jordi Hidalgo Tané 4 Cabaña del Mas Masnou / Mas Masnou Cabin 6 Cabaña y Accesos de Masia / Hut and Accesses of a Country House 10 Casa Bianna / Bianna House 14 Reordenación de Patio / Refubishment of Courtyard 20 Camino con Piscina / Path with Swiming Pool 22 Casa Vallvidrera / Vallvidrera House 26 Can Passoles / Passoles House 30 Casa Pocafarina / Pocafarina House 32 Casa Entremedianeras / House Betwen Walls 38 Casa Montfullà / Montfullà House 40 Caserío Landaburu / Landaburu Farmhouse 46 Casa T / T House 48 Casa Roses / Roses House 50 Casa Vilamacolum / Vilamacolum House 54 Un diàleg d´iguals. Josep Maria Rovira 58

Créditos fotográficos Photography credits Los autores de las imágenes que ilustran los proyectos publicados, se citan en este espacio para dar credito de las fotografias incluidas en la publicación. Los números corresponden a las páginas donde aparece la foto. The following list serves to credit photographs found in the publication. The numbers refer to the corresponding pages. Hisao Suzuki:14,16,17, 18; Eugeni Pons: 6, 7, 8, 10, 13, 20, 21; Filippo Poli: 35 (up), 37; Jordi Canosa: 26, 28, 29; Robert Prat: 11, 22 (left), 23, 24; Jordi Hidalgo Tané: 12, 22 (right), 27, 32, 34, 35 (down), 36, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45.

Printed in Spain Diciembre 2015 Impresión : Impremta Aubert, Sant Joan les Fonts (Girona)