LES MUNTANYES DE XIXONA by Josep Arques Galiana

LES MUNTANYES DE XIXONA

JOSEP MIQUEL ARQUES GALIANA

A mos pares i al meu germà LES MUNTANYES DE XIXONA Xixona (Alacant) Xixona, Desembre de 2016 Organitza AJUNTAMENT DE XIXONA Coordinació Rosa Maria Arques Trigueros Croquis i dibuixos: Jaume Miquel i Peidró Fotografia Portada: Marcos Ros Planelles. 79coses.com Fotografies: apatita.com, Josep Miquel Arques, Alfredo Garcia Mira, Pau Garrigós, Joan de Déu Martines, Marcos Soler i Antonio Garrigós Correcció de texos AVIVA XIXONA Disseny i maquetació Casmic LAB Impressió Quinta Impresión S.L. Depòsit legal: A 758-2016

A Lore, Pepe i Candela Per a la meua Xixona i la gent que encara creu que ser de poble és una filosofia de vida El cansament és passatger, però la glòria és eterna!

Les nostres muntanyes són un motiu més d’orgull per a tots els xixonencs i també, per descomptat, per a tots els amants de la naturalesa, que amb la motxilla a l’esquena saben disfrutar de sendes i paisatges inigualables i dediquen el seu temps lliure a caminar, a recórrer pas a pas camins de pedra trepitjats infinitat de vegades per aquells que van habitar aquesta terra abans. El present llibre ens ajuda a conéixer amb més detall la muntanya, els racons més bells i arribar als cims descrivint els llocs per on passem. El gran contrast entre les zones més àrides i el paisatge verd de la Carrasqueta i Vivens, les vistes al mar Mediterrani… són bons motius que animen a calçar-se les botes de muntanya. Es tracta d’un llibre molt treballat, que s’ha anat construint al llarg de molts mesos i que, en el seu dia, l’autor va presentar al regidor de Turisme d’aleshores, Francisco Torregrosa, qui va avalar la seua publicació, convençut del gran potencial turístic de les nostres muntanyes, paratges i sendes. A aquest plantejament s’ha sumat, a més, la voluntat de la regidora de Cultura, Rosa M. Arques, per a convertir-lo en l’obsequi que des de l’Ajuntament fem als nostres veïns per Nadal. Des d’ací vull agrair el gran treball realitzat per Josep Miquel Arques i a tots aquells que han col·laborat amb ell. Estic convençuda que aquest llibre ens ajudarà a conéixer millor el nostre extens terme municipal, respectar el medi ambient i cuidar les nostres muntanyes.

Desembre de 2016 Isabel López Galera Alcaldessa-Presidenta de Xixona

ÍNDEX

09. PRÒLEG

70. ALT DE SEGORB

120. MOLA DE BERNAT

11. INTRODUCCIÓ

72. ALTET DELS ARGAMELLS

121. MONTAGUT

16. CAMP DE TREBALL I METODOLOGIA

73. ALTS DEL CUC

125. MONTNEGRE

19. MAPES

74. CABEÇ DE CANTALLOPS (CANTALLOBOS)

126. OMBRIES DEL MORENO

27. VALLS I PARTIDES

76. CABEÇ DE L’ALBALAT

127. PENYA ALTA

29. VALLS

78. CABEÇ DE L’ESPARDENYER

129. PENYA FORADADA

31. PARTIDES I PARATGES

79. CABEÇ DE ROMERO

130. PENYA DE MIGJORN, PENYA ROJA O

37. FONTS I RIUS

80. CABEÇ DEL CORB

39. RIUS

82. CABEÇ DEL CORBÓ

42. FONTS

84. CABEÇ DELS NANOS

47. AQÜÍFERS XIXONENCS

88. CABEÇÓ D’OR

49. MUNTANYES

90. CABEÇO DE LA CALINA

51. ALMADENS

92. CARRASQUETA

53. ALMARX

105. CASTELL DE LA TORRE GROSSA

55. ALMORAIG

107. ESCOBELLA. ALT DE LA MOSCA

57. ALT DE FELIU

109. GURUGÚ

59. ALT DE LA COVETA FUMADA.

112. LLENTISCLAR

LLOMA DE GÜENDO 61. ALT DE LA MARTINA. FONT DE VIVENS 69. ALT DE LES FOIETES

114. MASCUNA 117. MATXET 119. MENJOVELLOS. BENJOMELLOS. (BENJOVELLOS)

FORAT DE LA PENYA. SEGONA CARENA 137. PENYES DE ROSET 142. SANTA BÀRBARA 144. SÉBOL, EL 145. SERRA DE LA GRANA. SERRA DE GALIANA 147. SERRA DELS PLANS 149. SERRA DEL QUARTER. CABEÇ DE DOMINGO 152. SERRA DE SEVILA 154. VISTABELLA 158. CONCLUSIÓ 159. ANNEX 162. BIBLIOGRAFIA 163. SOBRE L’AUTOR

PRÒLEG

Des de temps immemorials la relació de l’home i les muntanyes ha estat una vocació i una relació d’amor i bellesa per la contemplació del paisatge, fet que als éssers humans ens ha dut a gaudir de l’ànima universal que a tothom ens fa sentir i palpitar després d’haver assolit el cim de qualsevol muntanya, situació que ens acosta a alguns dels pensaments més purs de la vida. Les muntanyes, refugi natural per excel·lència, tant les grans com les petites, han aportat als caminants, excursionistes o muntanyencs unes experiències que, més enllà de les dificultats físiques i orogràfiques que puguen presentar, sempre ens deixen l’esperit de la llibertat de fondre’ns en la natura i ens converteixen en humils conqueridors d’espais i panorames lliures i, alhora, ens fan amants d’una servitud natural que es fa ben palesa en qualsevol ascensió als cims on la contemplació dels entorns que ens envolten es converteixen en un acte de fe i autodeterminació. A poc a poc, amb la lentitud que demanen les tasques d’investigació, van omplint-se els buits històrics i geogràfics del poble. Si és cert allò que tota pedra fa marge, i deu ser-ho, aquesta aportació de Josep Miquel Arques ha de ser un cantal seriós i de bona grandària. En el cas que ens pertoca, el llibre Les muntanyes de Xixona, algú podria pensar que és tan sols una guia més a la usança de les moltes que proliferen i tracten de senderisme, aproximació i ascensió a muntanyes i paratges, però no és aquest el cas. Aquest llibre pretén, i eixa és la idea de l’autor, ser una obra en la qual es combina l’estil narrativodescriptiu ple d’una ètica d’estima al seu poble per tal d’aconseguir que el lector aprecie la divulgació dels petits i grans indrets que s’escampen plens de bellesa arreu del terme de Xixona.

Migjorn, al nord la Carrasqueta, el cim dels Plans i a l’est Cabeçó d’Or i la serra la Grana.

Hom podria dir que els objectius d’aquesta obra són, sens dubte, els de facilitar el coneixement de tots els paratges que ens envolten mitjançant les ascensions als indrets emblemàtics de l’orografia xixonenca, tota plena de barrancs, tossals, penyes i muntanyes, alguns dels quals ben coneguts per les afables gents del poble. Cal dir de bestreta que la majoria dels paratges retratats en el llibre no estan exempts de la bellesa de l’oblit solitari dels paisatges menys coneguts pels caminants. Amb tot, hi ha un treball de descobriment de muntanyes que –sovint- han passat desapercebudes o, senzillament, no pensàvem que tingueren nom. Són llocs propers o llunyans, però, inadvertits, i que ara, en trobar-nos amb el seu nom i la seua situació exacta, agafen vida i és com si nasqueren, com si de sobte els haguérem trobat. També n’hi ha molts i també els hi veureu. A més a més, és digne de mencionar també la importància que ens aporten, per a una millor coneixença de la nostra comarca, totes aquelles dades referides als components científics, filològics i històrics de la nostra toponímia. Així es palesa la visió estricta que podrem apreciar sobre els dubtes que presenten distints topònims i l’esforç que fa l’autor per intentar solucionar aquest punt, que és molt d’agrair i que ens ajudarà a una major coneixença i recuperació dels noms de molts indrets poc coneguts. Hi ha una recopilació exhaustiva de fonts, fontetes i fontiues –malauradament, moltes assecades avui- que suposa un procés de recerca realment dilatat i sorprenent. Us retrobareu amb un terme ple a vessar de petites i delitoses troballes. També present en aquest llibre, i ara sí com a guia de muntanyes i senderisme, trobarem la valuosa aportació dels mapes, croquis i dibuixos que ens ajudaran a localitzar

molts paratges i ens donaran la visió pràctica d’on voldrem pujar o, simplement visitar, per bé de situar-nos en el terreny si no estem massa familiaritzats amb l’entorn que ens envolta. També són dignes de citar les referències històriques que molt adequadament l’autor aporta sobre els pous de la neu que tanta rellevància i tradició han tingut per a Xixona i la seua comarca. De ressaltar és, així mateix, que es faça una bona descripció per part de l’autor sobre l’aproximació als distints paratges, cosa que és d’agrair ja que serà de gran utilitat per als excursionistes que gaudisquen de les ascensions. Tot açò ens farà dir que potser estem davant d’una mena de guia d’eixides i de rutes del terme, un llibre a consultar abans de sortir. Més encara, és un llibre que ens portarà a redescobrir el que ja sabem i a trobar racons que no coneixíem i que al mateix temps ens il·lustrarà amb una pluja de contarelles i mig secrets deliciosos, com ara el que la font de la Calderona surt tres dies després de la de Cendra, que la de la Costa creix vint-i-un dies després de la de Nutxes o que la mamelleta de l’Escobella es veu igual de tots els costats des d’on la mires.

EL NOSTRE TERME

Xixona pot presumir de terme, els seus 161 quilòmetres quadrats donen molt de si: en extensió és el tercer municipi d’Alacant i el primer de muntanya. Però no ens coneixen per aquest factor.

De segur que aquestes descripcions ens faran conèixer millor la tan agradable presència i ubicació de les diverses fonts que alleujaran i atenuaran la set i el cansament del caminant. I si, a més a més, es complementa la informació amb la divulgació sobre les diverses espècies de la fauna local, tant les autòctones com les noves espècies invasores al· lòctones de mamífers, aus i altres éssers vius que habiten els nostres paratges, estarem sens dubte davant d’una obra que de segur ens farà gojar d’una lectura que ampliarà les nostres coneixences sobre aspectes enriquidors del nostre patrimoni natural i cultural. Amb ell, amb el llibre davall del braç o dins de la motxilla, podrem, de segur, trontollar per un món, el nostre, traient-li el suc als paisatges, bosquets, boscos i barrancs. Només cal gaudir-ne.

Manuel Ferràndiz Monllor i Jaume Miquel Peidró

IN TRODU CCIÓ

Xixona és un gran balcó es mire per on es mire, de nord a sud i d’est a oest. Si ens situem al castell, albirem les vistes d’elevacions perennes: al sud Alacant amb la badia i el castell de Santa Bàrbara, a l’oest la Penya de Migjorn, al nord la Carrasqueta, el cim dels Plans i a l’est Cabeçó d’Or i la serra de la Grana. Però, realment sabríem diferenciar les muntanyes arreu del nostre terme? Xixona pot presumir de terme, els seus 161 quilòmetres quadrats donen molt de si: en extensió és el tercer municipi d’Alacant i el primer de muntanya. Però no ens coneixen per aquest factor. Les muntanyes de Xixona, publicat per l’Ajuntament de Xixona, sorgeix, en primer lloc, perquè no hi havia fins ara un treball que recollira, d’una manera un tant exhaustiva, els diversos aspectes de les muntanyes del nostre terme, amb una finalitat didàctica. En segon lloc, és més aïna un treball d’aproximació a la nostra geografia local. Com ix la idea? Caminant un dia amb un bon amic, li preguntava si volia que anàrem a buscar fòssils a Cantallops. Quina va ser la meua sorpresa en descobrir que no sabia res d’aquesta muntanya, que està al costat del riu Coscó. Li vaig fer un examen de geografia local i no sabia situar cap nom que li deia. I des d’aleshores, em vaig posar a l’àrdua faena de recollida de dades, tenint sempre present les meues limitacions en aquest quefer. Trobem molts llibres de muntanya i aquest vol omplir eixe buit que teníem a Xixona i que pot tenir eixe interès en l’àmbit i per al públic al qual va dirigit: fonamentalment per al nostre poble. Si bé en la tesi doctoral de José Hilarión Verdú Lo retrobament hi ha un capítol exclusiu a la geografia xixonenca, poc tenim amb una llargària com aquesta.

Vistes de la vall de Bugaia des del Pou del Surdo

Vivim envoltats de cims, cabeços, colls, foies, llomes, muntanyes, penya-segats i serres que es poden consultar als mapes, i no podem deixar de banda les noves tecnologies que ens permeten, fins i tot, fer viatges mitjançant la xarxa des de casa; això no obstant, no hi ha cap recull on es parle concretament de cada elevació de Xixona, amb una fotografia que la identifique i un text curt on s’aclarisca on està situada, l’altitud, el nom, com s’ha format el nom i tot allò que estiga relacionat amb eixa muntanya. Evidentment, les muntanyes de Xixona malgrat que no són massa elevades, sorprenen pels seus desnivells: des de la més alta dins del nostre terme, en la part més elevada de la serra del Quarter amb 1298 metres, hi ha una gran diversitat que cal explorar si volem gaudir del seu encant. Ens centrarem però, en eixos accidents geogràfics que destaquen en el nostre poble: l’orografia. Però amb tots els hiperònims que s’hi relacionen: partides, valls, rius i fonts, i qualsevol altre aspecte que considerem que pot ser interessant per als qui se l’estimen. Xixona és un dels pobles del País Valencià on la muntanya pren un significat d’adjectiu, però curiosament els xixonencs la coneixem poc, i per això pensem que aquest recull pot ser interessant, en principi, per a aquells que voldrien descobrir els paratges més desconeguts del nostre terme. Parem especial atenció a quaranta-dues muntanyes que ens envolten i que les tenim ací tots els dies, però de les quals no en sabem quasi res: desconeixem el seu nom, les característiques i tot allò que les identifiquen. Són les més reeixides, les més altes, les més simbòliques, i d’una manera simple, sobretot amb imatges,

volem concebre aquestes pàgines com una aproximació a aquest espai natural, immutable amb el pas del temps, que ens està indicant cada dia quina és i com és la nostra terra. Com em deia un dia un gran amant de la muntanya: «les persones se’n van, però, les muntanyes hi romanen». Volem concebre el llibre també com un manual per a explorar-les i que ens ajude a pujar-les i fer el cim, i amb eixa idea hem inclòs alguns mapes i croquis que ha confeccionat el gran mestre, i millor amant i coneixedor del terme, Jaume Miquel i Peidró, completats amb la informació impagable sobre les fonts dels seus voltants que ens ha proporcionat l’associació Fonts de Xixona. No voldríem que aquest llibre (o treball) fóra massa pretensiós. Tornem a repetir que és un llibre que s’ha de concebre com a guia per descobrir el nom de les muntanyes i ja de passada, si les podem pujar, el que amaguen. Arribar a la part més alta d’una muntanya és una experiència que hauria de provar tothom. La satisfacció que sentim moltes vegades en aconseguir-ho, és difícil de descriure. No és fàcil aplegar, cal un esforç físic i mental; això sí, el premi immaterial que rebem permet la nostra pròpia comprensió. En qualsevol cas, els cinc anys que hem tardat a fer aquest llibre ens han fet entendre millor les muntanyes. No totes les elevacions tenen un camí, no totes poden ser conquistades perquè no tenen eixe interès que desperta al senderista, però, com ja hem dit, posar-li nom a allò que tenim davant i que passe de desconegut a conegut té, també, la seua èpica. Eixe ha sigut un dels aspectes més interessants del llibre: fer que moltes de les nostres muntanyes perderen el seu anonimat per a una majoria de xixonencs.

En els darrers anys hem vist un auge dels esports de muntanya. Els xixonencs sempre hem tingut eixe gust en aquest camp. De fet, tenim una de les associacions més antigues del poble, el Centre Excursionista de Xixona (CEX) que des de 1972 fins ara ha realitzat nombroses expedicions per conquistar ingents pics arreu del món. Des del Mont Blanc a Europa, passant per la serralada Andina amb el Chimborazo, Cotopaxi, Nevado de Ruiz... fins a l’any 2000 que es pujà al Kilimanjaro. Ara mateix no és estrany trobar-se per la muntanya grups d’excursionistes i corredors de muntanya, competint o participant en la pujada a la Penya de Migjorn. És un esport que s’ha posat de moda, i potser també justifique la publicació d’aquest treball, perquè aquell amant trobe altres rutes per poder anar-hi. Fer un treball d’aquestes característiques, amb l’ajut d’enciclopèdies populars, de la saviesa del poble, no ens evitarà errades, que no tot el que diem siga correcte al cent per cent. Ja ho sabem i ho advertim! Ha sigut una tasca que ens ha dut molt quefer i molts dubtes, però l’hem feta per l’orgull i estima que tenim pel nostre poble. Tenim muntanyes, rutes marcades, i aquest llibre pot ser un bon al·licient per atraure el turisme de muntanya. Pugeu amb nosaltres a les muntanyes de Xixona i gaudiu de la vista que ens regalen. Obriu-lo i assaboriu-lo, perquè el terme és de tots! Salut i muntanya!

Hi ha encara molt per fer, per investigar i escriure sobre Xixona. Aquest llibret que ara teniu a les mans i que parla del nostre muntanyam solucionarà, potser, molts dels vostres dubtes toponímics i d’altra banda ajudarà a conèixer un poc més el nostre poble i la nostra història, per entendre d’on venim i saber on anar.

Pou del Surdo. Foto d’Alfredo García Mira

C A MP DE TR EBA LL I M ETO D OLO G I A

El camp de treball que hem triat, el de les partides i les muntanyes de Xixona, té un caràcter pioner per l’extensió del treball i per l’especificitat del tema.

La metodologia emprada ha estat l’estudi en base, és a dir, el recorregut in situ de les partides i de les muntanyes. Amb l’ajut de mapes tant en paper com en versió digital.

S’ha escrit poc sobre les nostres muntanyes, i no en tenim cap referent extens. Llevat d’alguna ruta publicada per l’Ajuntament de Xixona, pel diari Información, Las montañas de Alicante de Calero Picó (1977) o les cròniques de Martí de Viciana (1563), Gaspar Escolano (1611), Bernat Espinalt (1786), Antoni Josep Cabanilles (1795) i Pascual Madoz (1846), no hi ha res que s’haja editat al respecte d’una manera tan específica.

Mapa topográfico nacional de España 1:25.000 de la Direcció General del Institut Geogràfic Nacional i Terrasit de l’Institut Cartogràfic Valencià han sigut les nostres principals guies.

Si bé, no podem deixar d’anomenar el primer corpus toponímic amb 200 topònims que va arreplegar José Hilarión Verdú Candela en la seua tesi doctoral que va extraure dels protocols notarials de l’AHMX de 1445 a 1605, i que els ordena cronològicament. La nostra base toponímica ha estat el Corpus toponímic valencià (Topoval), publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al 2010. Aquesta publicació de 2.205 pàgines, de tres volums, inclou gran part dels topònims del País Valencià, classificats per pobles, i es divideix alfabèticament en els apartats d’orografia, hidrografia, poblament, partides i paratges, vies de comunicació i altres llocs d’interès. També hem consultat l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, l’obra més completa sobre els topònims en llengua catalana. Hem dividit el treball per muntanyes i hi hem inclòs alguns topònims del nostre poble.

L’altitud de la muntanya havia estat mesurada primerament amb les noves tecnologies, però les diferències observades van fer que ens decantàrem per les edicions en paper, més conservadores i unificadores. Teníem la intenció de cercar la toponímia de les muntanyes, com s’havia generat el nom, però vam desistir d’aquest últim aspecte, aconsellats sàviament pel lexicògraf i doctor Josep Martines, només en algun cas, pocs, quan ho teníem molt clar, ens hem aventurat a posar-ho. Per tindre un poc més clar el concepte de toponímia (i agafant les paraules de Francesc Xavier Llorca Ibi1) «Aquesta branca de la filologia estudia els mots que parlen sobre el relleu, la forma, la utilitat o les funcions de la terra que habitem, en ressegueix la història, la raó de la seua creació, el significat, les modificacions (adaptacions, traduccions) i, si de cas, la desaparició. Com és fàcil de comprendre aquest interès pel coneixement desemboca en l’estima dels noms i el desig de protecció i preservació (i en cas de desaparició veure si és possible la restitució). Les persones d’un determinat lloc fan servir la seua llengua per a designar els noms del territori».

El llibre presenta una ordenació comuna per a comprendre’l millor: Hem dividit el llibre en quatre grans parts: mapes, valls i partides, fonts, rius, aqüífers i muntanyes. A la primera part anomenem els mapes antics on apareix el topònim de Xixona. En segon lloc, les valls i les partides, que és com es divideix el nostre terme; les fonts les hem classificades segons arriben les aigües a les conques dels rius, i els aqüífers que hi ha a Xixona, que és la segona part, i les muntanyes, els hem ordenat alfabèticament. Aquest darrer apartat, el de les muntanyes, és el cos principal del treball. Per tenir un ordre, hem seguit l’esquema de dades (latitud, longitud, altitud, partida, distància, desnivell positiu, dificultat i temps aproximat), una breu introducció, les rutes per a pujar-les, llocs interessants i curiositats: accidents geogràfics, com per exemple el Salt del Moro o textos relacionats amb les muntanyes, si apareixen en algun llibre, la Crònica de Bernat Desclot, llibres de literatura, com les Rondalles d’Enric Valor o de Jaume Miquel. A més, hi ha muntanyes com la Segona Carena que l’hem inclosa a la Penya de Migjorn per proximitat. A banda, hi trobareu la ruta o les rutes que tenen les muntanyes descrites. Unes tindran una descripció més exhaustiva, unes altres no tant i en altres haureu d’utilitzar la intuïció per fer l’aproximació si voleu arribar a l’alt. A més, hem inserit codis QR que ens facilitaran la comunicació si volem realitzar alguna ruta.

Un treball d’aquesta mena, sense referents anteriors, necessita l’ajut d’informadors i sabedors del tema, per això volem agrair públicament a tots els qui ens han aportat informacions per al llibre: Jaume Miquel Lluís Garrigós Enrique Serra Jaume Monerris Josep Mateo Amand Picó Manuel Ferrándiz Daniel Climent Antoni Mas Especialment voldria agrair a Amand Picó, Daniel Climent, Manolo Ferrándiz i Jaume Miquel l’interés que m’han demostrat quan els he parlat del treball. Als mestres d’EGB, Jaume i Manolo, que feren -records fugissers- que m’agradara la muntanya en quells temps que ens treien a passejar. Amb un llibre no n’hi ha suficient i necessitarem, en aquest cas, d’altres mitjans per completar la informació. Ara és molt usual que visitem pàgines com Wikiloc o Runtastic per cercar rutes, per això, completarem aquest llibre amb un bloc que hem creat per a l’ocasió: www.els8milxixonencs.blogspot.com Ací podreu trobar informació complementària.

1..Llorca Ibi, Francesc Xavier, Toponímia de la Marina Baixa, p. 200.

MAPES

Hem volgut obrir un apartat sobre mapes històrics de l’antic Regne de València cercant els mapes que existeixen i que inclouen Xixona fins a 1916, com a simple curiositat.

CHRISTOPHER TASSIN, 1633. REYNO DE VALENCIA

METER VAN DERILA, 1707

Pertany a l’obra Geographie Royalle. Cartes Générales, atles de butxaca on figuren un conjunt de mapes d’Espanya, senzills però curiosos pel seu singular disseny. El mapa abasta el Regne de València i part del de Múrcia, Castella, Aragó i Catalunya.

Mapa del Regne de Múrcia, per Meter Van Derila, Leyden 1707. (Biblioteca Nacional de Madrid, E.R. 2.405). Font: C. Caro y FJ. Flores Arroyuelo, Cartografia..., op. cit., t. I, n. 8.

El que ens interessa figura a la pàgina 65, i és un dels nou mapes dedicats a Espanya. Apareix orientat a l’oest, amb una rosa dels vents la flor de lis de la qual indica el nord. Pertany a la col·lecció València de la fundació Luis Giménez Lorente. Les mides del mapa són 104 x 105 mm a una escala 1/2.229.000.

OERTEL, ABRAHAM (AMBERES: [S.N], 1585)

Aquest és el primer mapa que hem trobat. Es tracta del mapa més antic del Regne de València que es coneix. Fou alçat per Oertel a partir dels apunts de Jerònim Munyós. Pertany a l’obra Theatrum Orbis Terrarum conclosa el 1595. Podeu trobar més en: https://riunet.upv.es/handle/10251/5009

PHILIPP DE PRETOT, 1787 BERNARDO ESPINALT Y GARCÍA, 1786 Possiblement és aquest el primer mapa més antic de Xixona. Bernardo Espinalt y Garcia és un dels geògrafs més coneguts en aquestes terres perquè tracta aquells llocs més importants a la seua obra Atlante Español o descripción general geográfica e histórica de España por Reynos y provincias. Al volum IX hi ha la descripció del País Valencià i trobem el primer mapa exclusiu de Xixona.

TOMÁS LÓPEZ DE VARGAS, 1757

Aquest va ser un dels més prolífics geògrafs de la seua època per la seua extensa obra. El mapa pertany a l’obra Atlas Geographico del Reyno de España. El mapa del Regne de Valencia formava part del primer atles, publicat el 1758. Tomás López de Vargas era geògraf i els seus mapes són productes de la recopilació d’estudis dels alçaments anteriors, retocats i actualitzats amb informacions recents. Apreciem que ja hi apareix Xixona amb el nom de Xijona i la marca del riu de Montnegre. Abarca el Regne de València i presenta juntament a una descripció geogràfica del Regne. Pertany a la col·lecció València de la fundació Luis Giménez Lorente. La grandària del mapa és 95 x 117 mm.

TOMÁS LÓPEZ DE VARGAS, 1762

Mapa Reyno de Valencia. Aquest mapa no és original de Tomás López de Vargas sinó de Francisco Cassaus, del 1693, que hauria d’haver format part de l’Atlas particular de España i no va arribar a publicar-se. Entre els mèrits de l’autor figura l’aportació d’un gran nivell de perfecció en el gravat i impressió de les seues obres.

El mapa, obra del cartògraf Philipp de Pretot i datat en 1787, obvia en canvi els territoris de la Catalunya Nord, ja aleshores sota dominació francesa. L’autor, el geògraf parisenc Etienne André Philippe de Pretot de nom complet, va crear l’obra Chorographie du royaume de Valence, de la Catalogne et des Isles Maillorques. El mapa, confeccionat a principis de 1787 tot i que hi ha qui ha posat en dubte la data, formava part d’un conjunt d’imatges, la suma de totes les quals representava el conjunt de la Península Ibèrica, fraccionada d’acord amb la voluntat de l’autor. El cas és que, fruit d’aquesta voluntat, el mapa “presenta la singularitat de ser l’únic conegut actualment, que reuneix exclusivament als diferents estats de la Corona d’Aragó del nostre àmbit lingüístic comú.”

Abraça el Regne de València i presenta orientació nord. Pertany a la col·lecció València de la fundació Luis Giménez Lorente. La grandària és 800 x 390 mm.

FRANCISCO COELLO DE PORTUGAL Y QUESADA. 1848-1880

ANTONI JOSEP CAVANILLES, 1795 TOMÀS LÓPEZ DE VARGAS, 1788 L’autor d’aquest mapa, Tomàs López de Vargas, és del primers que cita les muntanyes més elevades com “Penya Roxa” referit a la Penya Migjorn i “Sierra de la Carrasqueta”. Mapa a una escala 1/400.000 i la grandària 730 x 790 mm.

Amb una escada de 1/525.000 aquest mapa de l’il·lustrador Tomás Enguídanos López i José Asensio pertany a l’obra Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Población y frutos del Reyno de Valencia. Este mapa és dels més minuciosos, precisos i de major rigor científic dels mapes valencians coneguts fins aleshores. Té una grandària de 410 x 700 mm Tot i que no posa el nom de les muntanyes sí que hi ha el relleu.

El mapa de Francisco Coello de Portugal y Quesada, el trobem en el seu Atlas de España y sus posesiones de Ultramar (1848-1880). Francisco Coello va treballar amb Madoz en la publicació del Diccionario Geográfico, on s’encarregava de la confecció dels mapes inclosos en el llibre. El mapa que es mostra fou realitzat per Coello i correspon al nucli antic de Xixona en una escala 1/20.000 amb les llegendes dels carrers principals. Aquest mapa es pot trobar exposat en la societat cultural ‘El Trabajo’.

AUTOR DESCONEGUT El mapa antic més conegut per tots és aquell que l’Ajuntament de Xixona va regalar el Nadal de 19981999. La datació és difícil ja que l’arxiver de Xixona, Pepe Bernabé, ens comenta que segurament és de principis del segle xx. Tot i això, el cadastre escrit coincideix amb el mapa i el situa el 1916. L’original està a l’AMHX. És un mapa bastant exhaustiu amb les muntanyes i les partides del terme municipal de Xixona.

VALLS I PARTIDES

Si pugeu a Vistabella contemplareu gran part dels 161 quilòmetres que té el nostre terme; quatre valls: la del riu Coscó, la de Bugaia, la de la Torre i la de Montnegre, i les dèneu partides: Abió, Alècua, Almarx, Almoraig, Bernat, Bugaia de Baix, Bugaia de Dalt, Cabeçó, el Barranc, el Salt, Feliu, l’Espartal, la Canal, la Serratella, Montnegre de Baix, Montnegre de Dalt, Nutxes, Sílim i Sot.

VA L L S

Xixona presenta una orografia amb molt de contrast: passem d’una aridesa quasi extrema en les partides de Montnegre de Baix o de l’Espartal fins a la verdor més humida de Bugaia de Dalt i la Canal.

Serra dels Plans Montagut Aitana Els Canyarets Mas del Racó

Hi podríem distingir quatre valls del terme xixonenc: la del riu Coscó, la de Bugaia, la de la Torre i la de Montnegre. Un lloc preferent per a veure les quatre valls és el cabeç de Vistabella (883 m), des del cim del qual es poden contemplar, d’esquerra a dreta, les tres primeres i, al sud, la de Montnegre. La vall del Coscó la formen, d’una banda, les muntanyes de les Penyes de Roset, els Quatre Barrancs, el barranc Negre i l’alt de la Martina, per l’altra banda la Penya Redona i les elevacions de Matxet. La travessa el riu Coscó i podem trobar-hi fonts molt conegudes i de fàcil accés: Roset, Nutxes, Capellans, Llentisclar, Alècua o Cotelles.

Llentisclar

La Torre de les Maçanes

Hi ha els aqüífers de Pineta, Serenyà, Lloca Malalta i Roset, i masos com el Riuet, casa de Nutxes de la Carrasca, casa del Sindiquer de Baix o la casa dels Capellans.

Gurugú

La vall de Bugaia la conformen d’una part la serra de la Carrasqueta i Montagut, i per l’altra banda el Llentisclar, el Gurugú i l’Almoraig; hi transcorre el riu Serrat que naix als peus de Montagut. Hi trobem també fonts molt conegudes, sobretot la de Bugaia, que dóna nom a la vall i que conté el nombre més elevat de fonts.

Almoraig

Tenim masos grans, bonics, ben conservats i enrunats, que han dedicat els camps al cultiu de l’ametla i l’oliva: com el mas del Racó, la Casa Blanca, Bugaia, Viola, el de Capeta, el de les Coves i les Covetes, la Vinya, el mas d’Antoni, la Capua, la Confitera, el mas de Figa, els Terrers i el Síndic, la Garbosa o la Volta de Pritz. En aquestes cases de camps trobem vertaders tresors: com el tonell per macerar l’oli de quasi tres metres del mas de la Capua, l’aljub del mas de Toledo, l’ermita del mas del Síndic, la bassa d’esbarjo del mas de Viola, el lledoner de la Casa Blanca, els pous de calç... En definitiva, joies que no sabem apreciar.

La vall de Bugaia

PA RT IDE S I PA RAT GE S

Xixona presenta una gran extensió territorial i el trobem dividit en partides i paratges. Limita al nord amb les poblacions d’Alcoi i Ibi, al sud amb Tibi i Busot, a l’est amb Relleu i la Torre de les Maçanes i a l’oest amb Castalla. El lector podrà pensar que faltaria Mutxamel pel fet que quan passem per la venta Al-con ja hi som al seu terme, però, curiosament, no hi fitem, ho fem amb Alacant. Xixona presenta una orografia que parteix el territori en quatre valls: la de la Torre, Bugaia, Coscó i Montnegre que estan organitzades administrativament en 19 partides o paratges rurals. Al terme naixen o el travessen sis rius o rierols: el del Serrat, el de la Torre, el de Montnegre, el de la Mascuna, el riu de les Salines i el riuet de la Sarga. Hem ordenat alfabèticament les partides i els paratges1 amb un mapa publicat al llibre Xixona, el nostre poble (Miquel Peidró, 1991) tot i que la seua situació geogràfica és un tant distinta. Abió, Alècua, Almarx, Almoraig, Bernat, Bugaia de Baix, Bugaia de Dalt, Cabeçó, el Barranc, el Salt, Feliu, l’Espartal, la Canal, la Serratella, Montnegre de Baix, Montnegre de Dalt, Nutxes, Sílim i Sot. El primer document que hi ha a Xixona que parla sobre les partides és el que va trobar Fernando Galiana Carbonell (1978) a l’Arxiu Històric Municipal de Xixona de 23 de setembre de 1673 del notari Joan Andreu Espí.2 Aquest document ens parla de l’existència de les partides: «Albolorina, Partida del Port, Abió, Serenyà, Clot de les Guardes, de la Penya, Serra de la Grana, Cotelles, Alecua, Feliu, Valero, Segorb, Montarry, Espartal, Savila, Alcaver y Barranc Fondo».

Barranc de les Salines. Foto d’Alfredo García Mira

El notari Joan Andreu Espí anomena les partides perquè es constitueix la Unió Germandat Societat i Fraternitat per al reg dels rius Torre, Bugaia i Serrat en la sèquia de l’Espartal. Les partides més conegudes són: Nutxes, l’Almarx, l’Almoraig,3 Bugaia de Dalt i Bugaia de Baix, on abunden les fonts que naixen principalment en aquestes partides.4 Però d’altres menys conegudes, perquè hom les considera (suposem) poc atractives i el seu accés és més dificultós, com ara Bernat, Montnegre de Baix i Sílim, tenen també un encant especial. Són semidesèrtiques, però en la seua aridesa hi podem trobar espais tan singulars com el barranc de les Salines, amb la font de la Sal, i el majestuós i preciós barranc de la Mascuna, on es va rodar la pel·lícula Triage (2009) ja que recordava el sòl del Kurdistan. De l’època romana trobem una de les principals causes que expliquen l’abast i rapidesa del desenvolupament econòmic de Xixona, les vies de comunicació.

1. Un terme un tant difús és la diferència entre partida i paratge, per exemple, el Salt és un paratge que està dins de la partida del Barranc. 2. Galiana Carbonell, Fernando, Fundación de la Unió-Germanadat-Soicetat y Fraternitat para el riego de los ríos Torre-Bugaia y Serrat en la acequia del Espartal publicat a Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de 1978. 3. Almarig, Partida, [... terme de la dita vila, en la partida del [[Almarig]], confrontat ab terra d’en Matheu Candel ...] (240, 1502). En part alterat, com Almarge, -arche o Armatx: de l àrab marģ “prat”, “prat ufanós”; en hispano-àrab, en part, “marjal, paratge pantanós” (DECat v., 490ss.). És un partida important de la vall de Xixona . Coromines, Joan, Onomasticon Cataloniae, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, 1989, Vol. II, 152. 4. Són partides exuberants en flora i fauna amants d un cert grau d humitat. Així, tenim els mamífers: arruís, cérvols, porcs senglars, conills, àguiles, corbs, raboses; flora: carrasques, pins blancs, timó reial... Serra i Colomina, Enric, Els altres habitants de Xixona, Ajuntament de Xixona, 2010.

A Xixona s’hi va trobar1 un mil·liari, pedra on apareixia el «MILLE PASSUUM». Hi faltava la inscripció que concretava el número de milles recorregudes o les que restaven per arribar a la població important més pròxima. La mesura equivaldria a mil passes romanes de cinc peus cadascuna. Per Xixona suposem que passava aquest camí vell de la Carrasqueta que aplegava a la ruta secundària que conduïa a Saetabis (Xàtiva), Valentia (València), Saguntum (Sagunt), Dertosa (Tortosa) i que en l’altre extrem, Lucentum (Alacant), Illice (Elx), Cartago Nova (Cartagena), anava fins a Hispalis (Sevilla) i un ramal podia comunicar amb Emerita Augusta (Mérida) per arribar fins a Lucus Augusti (Lugo), Brigantinum (Betanzos) i el Finisterre.2

Xixona, que les domina des de més alt. Crec en efecte, que així com Saix ve palesament del llatí SAXUM «penyal», damunt aquest mot es crearia un derivat *SAXO-ONEM, mitjançant la terminació –O, -ON, comuna a tants noms de poblacions hispàniques: Barcino, Tarraco, Iluro, Celso (>Solsona), Stipo (>Estepona), Ulisip (>Lisbona, -boa) etc. D’on regularment Seixona, tal com Barcelona etc. i l’assimilació recent Xix- com en el vulgar xixanta per seixanta».

Amb l’origen del nom de les partides podem viatjar a través del temps i veure les petjades que hi han deixat els seus habitants, tot i que no és aquest l’objecte del present llibre.

Vall de la Torre de les Maçanes

Abans, però, caldria tenir en compte la procedència del nom del nostre poble, Xixona, que hem consultat al gran filòleg Joan Coromines:4

La partida de Nutxes és antiga, com ho demostren els documents que apunta Joan Coromines en l’Onomasticon Cataloniae1 on comenta el dubte etimològic que li va sorgir i que a molts de nosaltres ens pot marejar: «A la vall de Xixona, és ben coneguda una extensa partida NUTXES. I el cas és, ben sabut, que el parlar xixonenc distingeix ğ de č i sempre s’hi ha distingit impertorbablement. Però, tanmateix en un document de 1258-9, Mtz, Fdo. llegí «alquería de Nahuges, término de Xixona» (Doc. Val. ACA, I, núm. 7, 103). Però és una grafia isolada, hàpax, la d’aquesta menció, que caldria comprovar millor damunt el ms. En efecte, després ell mateix, en un document de 1276 ha llegit i publicat: «---- Xixona --- la alqueria de Nuches» (Doc. Val. ACA I, nº 1965). Així mateix en un de l’a. 1277: «alcayde in castro Sexona “---” les heretats que avia en terme de Nutxes ---», que F. Soldevila llegix en l’A.C.A. (i ho publicà en el seu Pere el Gran, vol. I, 2a part, A-94, p- 104), en memòria del batallar que l’infant En Pere sostenia aquells anys i valls, contra els moriscos revoltats per Al-Azraq.

Si partim de la primera referència lingüística que tenim, la dels ibers, hi podem trobar el primer assentament, que va descobrir el pare Belda,3 capellà de la Torre de les Maçanes i amant de l’arqueologia –moltes de les seues troballes les podem trobar hui al museu MARQ. Està situat al sud-est de la població, en la muntanya denominada Santa Bàrbara per l’ermita que es troba en el cim. Segons el pare Belda s’hi troba el primer nucli, UTXONIG, que, segons l’arqueòleg, en llengua ibèrica equivaldria a penyal o penya.

«Bé podem dir que res se n’ha escrit (silenci poruc en Alcover Moll; simple diagnòstic mossàrab en E.T.C. I, 235). Però basta comparar dues fotografies ben accessibles de Saix i de Xixona (p. Ex. les que publica GGRV, P. 943) per tenir-ne una lúcida intuïció. D’una banda les cases de Saix (28 k. a l’O. de Xixona) enfilant-se entorn d’una enorme rocassa; d’altra banda el joiós caseriu de Xixona, dessota la grandiosa muntanya de la Penya de

TO P O N Í M I A D ’ O R I G E N L L AT Í : NUTXES I SERENYÀ

1. Dèiem «hi havia al carrer sant Antoni» perquè un empleat de l ’Ajuntament de la població va tapar aquesta peça arqueològica amb ciment, fet que provocà la ira de la població. 2. Ibídem p. 30. 3. Galiana Carbonell, Fernando, Historia de Jijona, Alacant, CAM i l’ Institut de cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 1996, p. 26. 4. Coromines, Joan, Onomasticon Cataloniae, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, 1989, Vol VI.

Aquesta forma Nučes és, doncs, l’única real. I sense res en comú amb Naüja ni amb la seva parentela ibero-bascoide. Car es tracta del resultat mossàrab normal del llatí nūces “nogueres”: la ŭ sovint resta u en toponímia mossàrab. És el nom de les nogueres en llatí clàssic i romànic arcaic. De fet, pocs arbres abunden tant en la fèrtil vall de Xixona, cosa que saben ben bé els reputats torroners. L’esporàdic Nahuges del 1238, ha de venir d’algun conquistador cerdà2 o del Principat, que ho alteraria recordant el de la seva terra; potser el responsable del castell de Xixona, acabat de restablir en aquells anys per Jaume I; potser aquell mateix alcaid a qui l’infant Pere donava ordres, 18 anys més tard».

Per tant, deixen esvaït el dubte lingüístic i aclarit el seu origen, que prové de les nogueres que hi havia plantades en alguna època. Altra de les partides llatines és Serenyà, del llatí, sereniana, -anum, derivat del nominatiu plural Serenus, serena. La serena és l’aire fred que es deixa sentir a la nit i a les matinades, i on està la partida és una de les característiques quan s’amaga el sol. Prop de Banyoles (Girona) hi ha un poblet que es diu Serinyà, i allí podríem buscar també l’origen del nostre topònim.

TOPONÍMIA D’ORIGEN ÀRAB: ALMORAIG I BUGAIA Arribem a la cultura àrab, present al nostre territori durant 700 anys, i les seues empremtes lingüístiques que trobem arreu del terme. Seguint Coromines, Bugaia prové «de l’àrab abû gãya»; l’Albalat significa «camí de pedra»; Abió «engoliment de fonts»; l’Almarx o també Almarig que pren el significat de «prat ufanós» o «marjal, paratge pantanós». Al segle XIII es produeix la invasió de les tropes cristianes sota el comandament de Jaume I, i és a partir d’aquestes dates quan comença la naturalització de la llengua catalana com a referent per a la toponímia. A mesura que la població es consolida comprovem com es reutilitzen els noms dels àrabs per considerar-los noms propis o es passen a designar els llocs amb una denominació nova. Trobem denominacions totalment catalanes com la partida de la Serratella, Montnegre, Feliu, Bernat, Sot. Els noms solen ser qualificatius, descriptius o metafòrics, com per exemple Montagut, tossal que marca la fita entre Xixona i la Torre de les Maçanes.

1. Coromines, Joan, Onomasticon Cataloniae, V, 446a5. 2. De la Cerdanya, capital Puigcerdà, als Pirineus.

Carretera a Alcoi

XIXONA

la Sarga

PARTIDES DE XIXONA (any 1813)

Maset de Brossa

01_ Partida de Cabeçó

la Carrasqueta

02_ Partida d’Abió de Dalt

Serra del Quarter

Pou de la Neu

03_ Partida d’Abió de Baix

Font de Bugaia

04_ Partida de l’Almoraig i Osco

Alt de la Martina

05_ Partida de l’Almarx

Montagut

Barranc de Castalla

Riu Serrat

Serra de la Grana

Riu de la Serra Font de Ferro la Llibreria Penyes de Roset Riu Coscó

Penya Redona

08_ Partida de Sot

Carretera de la Torre de les Maçanes

Font de Maó

els Plantadets

07_ Partida de Bugaia de Baix

la Vall del Riu de la Torre de les Maçanes

06 21

06_ Partida de Bugaia de Dalt

Cabeçó

l’Albarral

Font de la Costa

Font de Nutxes

Serenyà

Mitja Carena

Penya de Migjorn Forat de la Penya

Font de les Piletes

Font d’Alècua

Font de Cotelles

Molló de Tibi Vistabella

Font del Moratell

l’ Albalat

15_ Partida de Feliu

Almadens

PARTIDES que apareixen al llibre Historia de Jijona II de Fernando Galiana.

16 Carretera a Busot

Barranc Fondo

19_ Partida dels Espartals 20_ Partida de Silim 21_ Partida de Vivens

Serra de Sevila

22_ Partida de Bernat 23_ Partida del Salt

Carretera N-340 - a Alacant el Barranc

14_ Partida del Barranc

18_ Partida de Montnegre de Baix

Cabeç de Montnegre

12_ Partida dels Ameradors

17_ Partida de Montnegre de Dalt

14 20

11_ Partida de la Canal i Port

16_ Partida de la Gorgonega

24 13

10_ Partida d’Alècua i Pineta

13_ Parida de Segorb Riu de la Torre de les Maçanes

Font de Grau

09_ Partida de Nutxes i Roset

24_ Partida de l’Aigüeta Mapa del terme de Xixona dibuixat per Jaume Miquel amb les muntanyes més conegudes, les partides, els rius i les valls. Tècnica dibuix a la tinta. Del llibre Xixona, el nostre poble.

Altres partides trobades a documents notarials de l’Arxiu Municipal de Xixona.

FONTS I RIUS

Xixona és un poble sec si veiem el clima i el paisatge, però si tenim present les seues fonts, 129, caldria repensar-s’ho.

RIUS

Xixona té sis rius (o rierols). Cadascun d’ells desemboca en el riu de Montnegre per diferents llocs. Tenen aigua quan plou amb una certa intensitat i duració. En relació a les nostres fonts i rius, Antoni Josep Cabanilles deia en Observaciones sobre la historia natural, geogràfica, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795, 188): «... pero la seguridad y abundancia de aguas es la principal causa de la felicidad. Nacen en el término muchas fuentes que fertilizan 150 jornales; y las aguas del pantano de Alicante riegan otros 30 de tierra preciosa y abrigada en las riberas del rio Monnegre, que principia en el mismo pantano, y se aumenta luego con los llamados Coscó, de la Torre y Bugaya. Las fuentes principales se llaman de Bugaya, Vivéns, Rosét y Nuches. Esta brota por entre peñas calizas en la falda de un cerro, distante media hora al norte de la ciudad: es abundante y de aguas puras, que depositadas en un grande estanque, se distribuyen oportunamente para regar buen número de campos. Las peñas y el nacimiento de las aguas quedan á la sombra de un robusto lentisco, parecido á una higuera por su magnitud. Como aquel sitio se halla á mucha altura respecto de Xixona, proporciona riego á campos elevados. No léjos de esta fuente está la de Rosét en el barranco que allí forman los montes y cerros que le caen al norte y levante. Solo en tiempo de lluvias trae agua el barranco hasta el nacimiento de la fuente; pero aqui recibe las copiosas de esta, y sigue hácia Xixona. Ambas nacen en las raices arruinadas del monte, que es continuacion del citado Peña, y se cree que en otro tiempo estuviéron unidas; lo que no parece probable, vista la distancias que las separa. La de Vivéns empieza á doblada distancia de la ciudad que las antecedentes, y se halla en las raices de los montes elevados y división de las aguas, baxando unas hácia Ibi, y otras hácia Xixona [...]

Ademas de las citadas fuentes y otras ménos abundantes que aprovechan los vecinos de Xixona, tienen las aguas que baxan por el riachuelo de la Torre, suficientes para regar en verano 50 jornales de tierra, y casi doblado número quando han precedido copiosas lluvias en invierno. [...]. Atravesé las huertas inmediatas á la ciudad, y muy pronto el cauce del rio Coscó, seco por haberles poco ántes tomado las aguas para el riego: síguese adelante como media lengua de lomas y barrancos hasta el riachuelo de la Torre, engrosado con el de Bugaya, los que unidos recibe el citado Coscó junto á santa Bárbara, y mas allá en el término de Alicante el caudal de todos tres engruesa el Monnegre, que baxa del pantano. A la izquierda del riachuelo de la Torre se preesentan cuentas, y el distrito llamado Foya llarga, que se reconoce por un enorme pino, cuyos largos y horizontales ramos empiezan á quatro pies del suelo»

EL RIU COSCÓ1 Naix entre els barrancs dels Ports i el del Calderó fins que conflueixen en els Quatre Barrancs on comença el barranc de Castalla. Un bon punt per situar l’inici del riu és la font del Calderó, un poc més amunt de la de Gordollobos i on hi ha el camí per pujar a la Penya Redona, on trobem també la coveta del Tio Nadal. Aquesta font, la del Calderó, és molt poc coneguda. Ix quan ha plogut molt i tres dies després d’eixir la font de Cendra. Aquest riu voreja el poble i en el recorregut trobem les fonts de Gordollobos, Roset, Nutxes, Capellans, Alècua, Cotelles, Grau, la de les Piletes (o els Bassons), la del Barranc (el barranc de la Font), entre d’altres.

1. Al mapa Topográfico Nacional de España el riu està nomenat com a Corquet.

Riu Coscó al seu pas per la font de Roset

Riu Coscó vist de la fusteria

Arriba fins al Barranc, darrere de l’ermita de Santa Bàrbara, on es forma un embut i hi ha una passarel·la de ciment, gràcies a la qual podem caminar per damunt del riu. Rep les aigües dels rius de la Torre i del Serrat, que ja venen juntes. El nom de Coscó, com comenta Alcover: «és incerta. Tant pot ésser el mateix coscó ‘alzina nana’, ‘coscolla’, com un nom topogràfic de procedència llatina o preromana, com el Cosconius documentat a moltes inscripcions i textos llatins com a nom gentílic». També ha pogut venir de Cocó que significa «clot en la roca on es congria aigua», generalment de la pluja. Si anem pel llit del riu podem apreciar diversos clots en la roca.

Croquis riu Serrat. Jaume Miquel

Molí del Cavaller. La confluència dels dos rius es pot veure perfectament des de la Revolta a la Paella.

EL RIU SERRAT O DE LA SERRA

EL RIU DE LA TORRE

EL RIU DE MONTNEGRE

Hi ha dues denominacions d’aquest topònim. El primer, el riu Serrat, és més un terme col·loquial, tot i que està citat i documentat a bastament a l’Arxiu de Protocols Notarials de Xixona. L’oficial però, el que trobem als mapes, és el riu de Serra o de la Serra.

L’abasteixen les fonts de Ferro, la del Salt, la de les Piles, la de la Tosca i la de l’Avellanedo, entre d’altres.

Agafa el nom de la partida de Montnegre i és la continuació del riu Verd que arriba fins al pantà de Tibi, provinent de les serres d’Onil. Presenta una longitud total de 36 km amb un desnivell mitjà del 18 %.

Naix en la partida de Bugaia de Dalt, prop del Maset Nou, als peus del Montagut; les dues primeres fonts que l’alimenten són la font del Romà i la font del Maset Nou, tot i que la que li aporta més cabal és la de Bugaia. També rep l’aportació de les fonts de la Llobera, del Galer, de la Teula, de Maó, de Cendra,1 de la Costa, de Cantets, del Moreno, de la Vinya de Grau, del Síndic, de l’Almoraig...

Aquest riu és el que li dóna aigua als tolls del Salt; si continuàrem el seu curs, a uns tres-cents metres les aigües del riu de la Torre s’ajunten amb les del Coscó, un poc més avall de l’embut del barranc de Santa Bàrbara, del qual ja n’hem parlat. Prop hi ha la bassa del Cavaller3 on hi havia antigament un molí fariner.

També podem considerar el seu naixement en la fonteta del Romà, que fa de límit entre Xixona i la Torre de les Maçanes; a més, hi ha el camí per pujar a Montagut. Per situar-nos cal dir que està darrere del mas del Racó. S’uneix amb el riu de la Torre en la partida de l’Almoraig, pel camí de la Cadena (o de l’Algarroba), per darrere del cementeri.2

3. En el capítol IV de Lo Retrobament referit a la S eixona rural, a les pàgines 159 al 161 parla del m olí del Cavaller quan cita una acta de 1599 del notari Joan Sanchis on es fa referència a aquest molí i sen descriu « elementalmente» la seua situació: «en lo riu dels Molins». Dos anys més tard hi ha un altre protocol (el núm. 140 del 1601) en què els fills de Francesc Bernabeu l o Cavaller donen permís per vendre un molí en lo B arranch o riu dels Molins , per bé que diu que no es pot saber si es tracta del molí del C avaller . Se li ha de reconèixer a J. Hilarión la seua voluntat de ser rigorós en les sues investigacions i de no optar per la solució més fàcil. I per això s’ arrisca a apuntar una hipòtesi molt versemblant (però hipòtesi al cap i a la fi) sobre la identificació d aquest molí del c avaller amb el m olí de Canana. Acaba el capítol amb esta conclusió: «Si l o Molinet, o dicho de otra manera, el Molí

Les aigües que provenen tant de la font de Bugaia com de la del Romà, s’ajunten als peus de la Capua.

Riu de Montnegre

1. No ho sabem cert, ja que les fonts de Cendra, quan ixen tenen un recorregut que no arriba als 100 metres i s’amaguen. La col·loquem, però, en aquest riu simplement per l’ orientació i perquè es troba a la vall de Bugaia. 2. Miquel i Peidró, Jaume, Xixona, el nostre poble, Ajuntament de Xixona, Xixona, 1990, p. 28.

de Picó en vez de estar en el río Coscó estuviera en l o Barranch o riu dels Molins, podría dar motivo de confusión, con el que no ocupa. Así que, descartado ése, no hay nada que topográficamente se parezca tanto a lo descrito en las actas como el molí de C anana. Tiene por límites sus tierras, su balsa, su acequia, y la tierra del otro lado frente a la villa; y desde luego, está frente a montañas y en l o Barrach o riu dels Molins» . El riu dels Molins el descriu al principi del capítol dient que és el nom que rep el r iu de la Torre o de Serrat en passar e ls tolls del Salt i arribar al punt on se ncontra amb « la suma de los ríos Coscó y riu del Castell o Barranch de la Font».

Dit açò, hi ha una qüestió incontestable: Hi va haver un molí, propietat d’un xixonenc que s’ anomenava de malnom l o cavaller, i el malnom devia procedir segurament de la condició nobiliària del tal Francesc Bernabeu i d’ algun càrrec important que podria haver exercit en aquella època.

FONTS

En aquest apartat d’hidrografia pretenem mostrar en primer lloc la quantitat de fonts que hi ha al nostre terme i, en segon lloc, la gran tasca que ha fet l’associació Les Fonts de Xixona, de la qual hem extret quasi tota la informació que ara presentarem.

Detall del riu de la Mascuna

EL RIU DE LA MASCUNA I RIU DE LES SALINES Aquests dos rius són en realitat afluents del Montnegre i s’uneixen en els Algepsars, per situar-nos en el barranc de Sílim, on hi ha una petita presa. El primer, el riu de la Mascuna, naix en la font de la Mascuna que s’ajunta amb la font de les Salines, uns tres quilòmetres més abaix i que té la particularitat de ser d’aigua salada. La font de la Sal ix dalt d’un marge. Una vegada que els rius Serrat, Coscó i de la Torre s’han ajuntat continuen en direcció al Campello amb el nom del riu de la Torre.2 Les seues aigües passen per canyars, entre terra erma i horta, per les partides de l’Albalat, Feliu i el Vergeret, fins que arriben prop de la Venta Amaro,3 on els rius de Montnegre i de la Torre, amb el nom del primer, ja no ens deixaran fins que arriben a la desembocadura.

Tenim fonts molt conegudes, com per exemple, la de Nutxes, documentada ja al segle XIII en diversos documents que ja hem exposat i fàcil d’accedir-hi, i que mai s’ha assecat. En tenim molt curioses, com la font de la Costa, font de 21 dies, és a dir, que brolla al vint-i-un dia de ploure. Tenim fonts salades, com la font de la Sal o la de la Mascuna, l’aigua de les quals s’emprava per adobar les olives. N’hi ha de verinoses com la font dels Llagostins, segons ens comentava un pastor, o tenim fonts precioses de veure, com la font de Bugaia o la de la Llobera. Altres fonts ens indiquen, si ixen, que ha sigut un període de pluges constant i generós. És el cas de la font de Maó, que quan ix és senyal indiscutible que les pluges han estat beneficioses i abundants. La font de Maó pertany al mas de la Confitera. Enrique, el de la Confitera, ens va indicar que el 1899 es va trencar i va produir un corriment de terra que encara es pot apreciar. El 1985, l’any de la riuada, també va eixir amb força, el 1991 i el 2007 també. Això ens fa pensar que ix amb períodes d’humitat entre cinc i quinze anys. Altra curiositat de la font de Maó és que produeix un metre de saó, és a dir, la terra està humida a un metre de profunditat. Tenim les fonts de Cendra, curioses, perquè tenen un recorregut que no arriba a cent metres des que naixen fins que s’amaguen. Es troben dalt de l’antiga estació de servei La Carrasqueta, direcció Alcoi. Ens podem guiar per un pi verd molt gran que hi ha a la

part esquerra, abans d’arribar a l’antiga casa de peons caminers. Veurem un barranc natural a mà dreta. El que no sabíem fins ara, però, és que tenim moltes fonts al nostre terme, en total 129, per bé que quasi totes privades, per la qual cosa no es poden visitar si no tenim un permís del propietari, i que brollen amb un període de pluges constant. El nom de moltes fonts prové de la seua ubicació, com per exemple, la font de Nutxes; altres tenen el nom del mas on brollen. Nosaltres hem agafat la feina feta per Les Fonts de Xixona i les hem ordenades. En primer lloc, alfabèticament, i, en segon lloc, pel riu xixonenc on arriben les aigües.

Font de Cendra

Ens expliquem: per exemple, la font de la Mascuna naix en aquesta partida però les aigües arriben al riu de Montnegre; o la font de Feliu, que naix a la partida de Feliu i desemboca al riu de la Torre. Els rius de Coscó, Serrat i la Torre s’ajunten tots tres en l’embut que es fa darrere de Santa Bàrbara i, a partir d’aquest punt, el riu passa a denominar-se de la Torre, aclariment necessari perquè es comprenga la nostra decisió. Moltes les desconeixerem, però si fem una cerca en el Google i posem el nom de la font, podrem trobar les seues coordenades i ubicar-la. Una altra manera de visitar-les és entrar a la pàgina de Les Fonts de Xixona: www.fontsdexixona.com

Font de Romà

1. És una font difícil de trobar, que està a un dels marges del riu de la Mascuna; es podria diferenciar perquè a la seua roca hi ha la sal que s ha solidificat. Es troba en la direcció del riu a mà dreta. 2. Darrerament hem vist com ha canviat el topònim a riu de Montnegre. Si aneu cap al Campello trobareu aquest topònim. 3. Coordenades on s’ajunten: LONGITUD: 00⁰ 28’ 38.60 W LATITUD:38⁰ 27’ 58,70 N Font de Nutxes

RIU DE MONTNEGRE

RIU DE LA TORRE DE LES MAÇANES

RIU DE SERRAT

Font de Vernera

Font de Bernat

Font de Monterri

Font Cantets

Font del Moreno

Font de Cotelles

Font de Blancaneus

Font de Carranxo

Font de Moratell

Font de Bruno

Font de Pantaló

Font d’Alècua

Font de Carbonell

Font de Cremades

Font de les Piles

Font de Bugaia

Font del Romà o del Tio Tararo

Font de Roset

Font de la Coveta del Pio

Font de Feliu

Font de Ramos

Font de Bugaieta

Font del Síndic

Font de Nutxes

Font de la Sal

Font de Ferro

Font de Savall

Font de Cano

Font del Templari

Font dels Capellans

Font de les Coanes

Font de Julian

Font de Xocando

Font de Capeta

Font dels Caderets

Font de Grau

Font de les Salines

Font de l’Albalat

Font del Cantal del Tormo

Font de l’Avellanedo

Font dels Canyarets

Font del Barranc

Font de Manotxe

Font de l’Almarx de Mora

Font del Culet

Font de la basseta de Viola

Font dels Cirerers

Font de Gordollobos

Font del Moratell

Font de l’Almoraig

Font del Riuet

Font de la Casa Blanca

Font de les Piletes (Bassons)

Font de Pantaló

Font de l’Espartal

Font del Salt

Font de la Confitera

Font del mas de Pepe Sanz (Almarx de Galiana)

Font dels Ameradors

Font de l’Estret

Font del Turc

Font de la Costa

Font del Mas del Racó (vell)

Font de la Naveta

Font de la Goteta

Font vella del Cantell

Font de la Noguera Font del Colut

Font dels Llagostins

PARTIDA DE LA CANAL Font d’Amèlia Font de Vivens Font del Corbó Font dels Ports Font dels Pouets de Baix Font dels Pouets de Dalt Fonteta vella de la Sarga

Font de la Bassa dels Peixos

Font dels Almassils

RIU COSCÓ

Font de l’Aigüeta

Font de la Granota

Font dels Califes

Font de l’Estudiant

Font vella dels Terrers

Font de la Guardeta

Font dels Llagostins

Font de la Llobera

Fonts de Cendra

Font de la Mandola

Fonts de Maó

Font de Tou

Font de la Talaieta

Font dels Murtals

Font de la Serratella

Font de la Tosca (Font de les Murteres)

Font de la Mola de Bernat

Font de la Teula (Montoro)

Font del Barranc del Moratell

Font de la Vinya

Font vella de Vistabella

Font de les Gralles

Font de la Volta

Font de la Fustera

Font de les Moletes

Font de les Coves

Font de Tisora

Font de les Nogueres

Font de les Covetes

Font de Serenyà

Font de les Piles

Font del Galer

Font de Pineta

Font de les Vinyetes

Font del Juncar

Font de la Petxina

Font de Malano

Font del Juncaret

Font del Cuernero

Font de la Marsola

Font del mas del Caramelero

Font de Menjovellos. Benjovellos.

Font del Maset d’Antoni

(Benjomellos)

A Q ÜÍF E R S XIXO NE NCS

Una bona pregunta que ens fa parlar dels aqüífers que abasteixen les necessitats hidrològiques del poble xixonenc és: com arriba l’aigua que bevem a les aixetes de les cases? Xixona, tot i tenir un clima sec, amb escasses pluges, té la sort de comptar amb sis aqüífers, per bé que són els únics recursos hídrics que ens permeten tenir aigua tot l’any. No tenim la sort d’altres pobles veïns que reben l’aigua de pantans. Depenem, per tant, de les pluges que són les úniques que recarreguen aquests pous naturals. Aqüífer de Roset

Aqüífer de Serenyà

Els aqüífers es troben en la part nord del poble, en les partides de Pineta, Serenyà, Roset, l’Alcaid i la Canal. Els tres primers reben els noms de les partides: Pineta, Serenyà i Roset, i els altres tres es troben en Lloca Malalta (direcció barranc de Castalla), els Madronyals (que se situen en la font de Vivens) i el darrer en el mas de Brossa. L’aigua de l’aqüífer de la Lloca Malalta conté massa sofre i, per tant, no és bona per al consum humà. I l’aqüífer del mas de Brossa dóna aigua a part de la partida de Bugaia. Hi ha altres dos aqüífers. El primer Almadens i Romero, on l’aigua descarrega mitjançant fonts o el riu de la Torre, com és el cas del Salt.

Aqüífer de Pineta

Brollador de Xocando. Eixida natural de l’aqüífer Almadens

El segon, el quaternari de la Sarga és un aqüífer detrític situat entre els termes municipals d’Alcoi i Xixona. S’empra per a ús domèstic i reg.

MUNTANYES

Pujar a una muntanya amaga un tresor. És un premi personal i immaterial però, per aconseguir-ho, cal patir o gaudir de l’esforç físic i psíquic que requereix. No davalleu davant el desànim, sigueu forts i no us en penedireu.

A L MA DE NS, SE RR A DE L S

38° 32’ 00,0027’’ N

A Xixona existeixen quatre eixos geodèsics, un és el d’aquesta muntanya a l’est de la població. Els altres tres estan a la Penya de Migjorn, Montagut i l’alt de la Carrasqueta.

00° 28’ 35,34’’ W 696 m

La serra dels Almadens té una altitud de 696 metres. És, sembla, una muntanya privada perquè posseeix un vedat de caça privat, tot i que hi ha una certa disputa per la seua privacitat. És a dir, que si no tenim permís no podem accedir-hi, i podem tenir problemes si ens troben caminant pel camí privat.

El Salt 4.75 km 373 m

La serra dels Almadens marca la fita entre la partida del Salt (part de la muntanya que veiem des de Xixona) i la de l’Espartal (part del tallat que veiem si venim des d’Alacant). A l’extrem est de la muntanya trobem la partida d’Abió.

Als peus de la serra passa el riu de la Torre i ens hi trobem el paratge natural tan conegut a Xixona, el Salt. Si baixem als tolls, cap al riu, a uns quatre-cents metres, a mà dreta, trobarem la font de Xocando, font desconeguda per quasi tots els xixonencs, i si seguim riu avall trobarem, per una banda, la bassa del Molí del Cavaller,

Els Almadens part est

códic wikiloc 14145912

Part sud dels Almadens

A L MA R X, (L’) on hem sentit que antigament hi havia un molí fariner i, si seguim una mica més avant, trobarem l’embut que es forma en el barranc de Santa Bàrbara. Al final de l’embut es produeix l’encontre dels rius Coscó i el de la Torre que transcorren aigües avall fins a confluir amb el riu de Montnegre.

RUTA Aquesta podria ser una de les serres més entranyables de Xixona, per ser molt coneguda, tant pels tolls com per la muntanya. Amb una altura de 696 m i un desnivell positiu de 373 m. Si eixim del barranc de la Font, ens encaminarem cap al mas de la Senieta, o l’ermita de Sant Sebastià, i en la rotonda de l’entrada del poble agafem el camí que hi ha i que ens duu fàcilment al camí del Salt. El camí per a pujar comença damunt dels tolls; hem de cercar el mas del Salt. Hi ha una cadena a l’esquerra, quan hi arribem haurem de trobar la senda que està marcada, primerament amb pedres, i després, com que no és un camí de xicotet recorregut pròpiament dit, amb esprai blau (cosa que està prohibida). No ens costarà gens trobar-lo, també hi ha balises de pedres, i quan arribem al primer pujol, haurem d’anar pel camí de terra, que és un vedat privat de caça, repetim. Haurem d’arribar al cim per la vessant est. És molt intuïtiu. Les vistes són bones: Carrasqueta, Penya de Migjorn, Cabeçó d’Or, la serra de Sevila, badia d’Alacant... Hi ha soledat.

RUTA 2 També tenim l’opció d’anar per l’embut de Santa Bàrbara, pel mateix llit del riu. Trobarem una passarel•la que acaba en unes escales. Arribarem al mas de Xocando, i agarrarem el llit del riu de la Torre que ens conduirà al Salt. La resta del camí és igual que el que hem explicat adés.

Eix geodèsic Almadens

ETIMOLOGIA El nom d’Almadens, pronunciat en el parlar de Xixona com Almaens, té segurament el mateix origen que les famoses mines d’Almadén; el significat hispanoàrab era en general «viver de qualsevol cosa, mina», no hi hauria base semàntica ni topogràfica per fer-lo derivar d’al-madîn, «les ciutats».

EIX GEODÈSIC Aquest és un dels quatre eixos geodèsics que existeixen a les nostres muntanyes. Es va construir l’11 de desembre de 1987, amb una altura de 1,20 metres i 0,3 de diàmetre amb una base d’1 metre.

LA SÈQUIA DELS ESPARTALS DE XIXONA Josep Mateo ens va recordar en el seu mur del facebook, un monument hidràulic de més de tres-cents anys oblidat. Es tracta d’un aqüeducte que es troba al llit del riu de la Torre, als peus dels Almadens i que va ser construït per la Unió, Fraternitat, Societat y Germandat de Rech de Les Aigües del rius, Bugaya, Serrat i Torre, segons document signat per prop de noranta propietaris, el 23 de setembre de 1673.

38° 32’, 57.60’’ N

L’Almarx és un topònim molt conegut a Xixona ja que correspon a un dels barris de la ciutat, en la vessant nord. Allà trobem situat l’IES Xixona, el col·legi Cristòfol Colom i el cementeri.

00° 29’ 39.00’’ W 592 m

Antigament hi era el camp de futbol conegut amb el nom de Canyavate.

Almarx

La muntanya està a un lateral de la necròpolis i no té una senda específica per pujar-hi, però ens podem acostar al cementeri i des d’allí trobarem un camí. Aquest tossal està erm, la seua vegetació està constituïda per pins blancs que han crescut esporàdicament i matolls d’argelaga i romer. L’altitud és de 592 metres.

8.77 km 464 m

RUTA

Si eixim des del barranc de la Font, caldrà passar pels carrers del Vall i Alcoi fins a arribar al cementeri de Xixona. També podem continuar el camí del riu Coscó (baixar pel carrer Torre de les Maçanes, carrer Onil, fins a la biblioteca Fernando Galiana) i anar per la travessa que puja al barri de l’Almarx.

Per arribar cal anar fins al toll del Salt i continuar riu amunt. Trobarem la presa que caldrà salvar pel costat de la dreta. Continuarem pel llit del riu uns cinc-cents metres fins a trobar-lo.

códic wikiloc 4663039

L’Almarx

A L MO R A IG Una vegada situats en el cementeri, caldrà anar a la dreta pel camí conegut com el camí de la Cadeneta. Voregem el cementeri fins que arribem al mas de l’Algarroba i agarrem el camí de l’esquerra. Ens situem als peus de la muntanya i podem cercar una senda feta per animals i crestejar fins al cim.

Bassa de Don Vicent Aquesta bassa es troba a l’entrada est del barri de l’Almarx. No se sap molt bé com s’ompli, però, per les informacions que hem rebut, són aigües que provenen de Castalla. Hi ha un sifó en la doble revolta que facilita que l’aigua arribe a l’embassament.

Hem d’anar amb compte perquè en una de les vessants de la muntanya, concretament la que pega al mas de l’Algarroba, hi ha ruscs d’abelles. Podem tornar per la vessant nord pel camí que arriba al mas de les Llenques i baixa fins a la font de l’Almarx. Tornarem per la bassa de Don Vicent. Si continuem pel camí de la Cadeneta podrem trobar tolls, que abans servien per refrescar-se.

LLOCS INTERESSANTS

38º 34’ 4.59” N

Font de l’Almarx Relativament prop al mas de l’Almarx1 de Mora, hi ha la font del mateix nom. Per arribar caminant, cal passar la bassa de Don Vicent i agarrar la senda situada prop del cartell de benvinguda de Xixona, ara asfaltada, fins que passem el mas de Tomaquera, on trobarem un camí que baixa. Ens haurem de situar en la bassa que hi ha amb forma rectangular. La font ix de l’alcavor, en la mateixa bassa, i normalment trau aigua.

L’Almoraig és una partida molt coneguda del nostre terme. Podem accedir-hi amb facilitat, només cal agafar la carretera que uneix Xixona amb la Torre de les Maçanes i als dos quilòmetres trobarem la urbanització (la segona que es va construir a Xixona) que porta el mateix nom.

00º 28’ 56.1” W Bassa de Don Vicent

681 m Almoraig

Al capdamunt de la urbanització, al peus de la serreta de l’Almoraig, trobarem, també, un dels primer depòsits que es va construir per emmagatzemar aigua per a la dita urbanització.

4,5 km

Unió de rius

200 m

Darrere de la muntanya de l’Almarx hi ha el mas de l’Algarroba; si agarrem el camí que porta a Abió ens hi trobarem amb la unió dels rius Serrat i de la Torre, amb una espècie d’embut, i el curs del riu ja unificat que continua per les faldes de la serra dels Almadens.

Aquesta serralada (si se’ns permet la definició) començaria en la part sud, en el mas de les Llenques i acabaria a l’inici del Llentisclar. També trobem el camí asfaltat que passa entre les muntanyes del Gurugú i l’Almoraig, anomenat fondó de l’Almoraig. Enllaça amb el mas de la Volta de Pritz, és a dir, en la partida de Bugaia de Baix.

Continuant pel riu trobarem una presa poc abans d’arribar als tolls del Salt.

1. COORD. 38°33’15.59″ N – 0°30’14.60″ O 2. COORD. 00⁰ 29’ 14.20’’ W – 38⁰ 32’ 41.00’’ N

Sifó Bassa de Don Vicent

códic wikiloc 14160363

L’Almoraig, al fons trobeu Montagut

A LT DE F E L IU, (L’) RUTA No hi ha una senda que ens porte a l’alt de l’Almoraig. La part més elevada d’aquesta formació és de 681 metres, són diverses elevacions, un puja-baixa entre el bosc de pi blancs, que s’entremesclen amb argelagues, romer, timó, espart... També trobem ruscos en una bona zona perquè les abelles fabriquen mel de romer. Si volem anar caminant, caldrà eixir del poble direcció al cementeri, agafar el camí de la Cadeneta que ens durà fins a la carretera de la Torre. Eixirem al pont del riu de la Serra. En el camí de la Cadeneta trobarem tolls amb aigua (en èpoques de pluja) una vegada que hem passat el mas de l’Algarroba.1 Continuem per la carretera uns tres-cents metres i entrem a la urbanització. Caldrà encaminar-nos fins al depòsit, direcció nord; es visualitza fàcilment. Una vegada que hem passat aquesta construcció ens trobarem un camí de terra que puja, el continuarem i ja estarem pròpiament a l’Almoraig. És necessària l’orientació per arribar al cim, ja diem que no hi ha cap senda específica que puge fins a l’alt.

38° 30’,15.40’’ N

Amb el nom de l’alt de Feliu, adjectiu amb el mateix significat que feliç segons Coromines1 i Alcover,2 ens trobem

00° 29’ 14.60’’ W Depòsit d’aigua. L’Almoraig

amb un alt que no arriba als quatre-cents metres. El nom de Feliu podria provindre, també, d’algún antiu propie-

336 m

tari de la partida. Aquesta elevació es troba justament al

Feliu

l’entrador cap a la depuradora municipal, més conegut com

6 km

Amb una altitud de 339 metres no presenta cap complicació

100 m

de trobar. Ara bé, és un camí privat.

costat de la carretera, en el quilòmetre 9 de la CV-800, en la recta de la Mina.

si es vol muntar, ja que hi ha camí de terra. És molt senzill

En aquest alt hi ha una pedrera, una explotació legal que està alterant el paisatge i que acabarà fent desaparèixer aquest petit tossalet amb les seues extraccions destinades a

la construcció, ara sembla que paralitzades o molt disminuïdes per la crisi.

1. Recordem que prop d’aquest mas s’uneixen el rius de la Serra i de la Torre.

1. Vegeu al DeCat “feliç” (volum III, p. 936, b53). 2. Vegeu Diccionari Català-Valencià-Mallorquí: feliç.

códic wikiloc

L’alt de Feliu

A LT DE L A COVE TA F UMA DA LLOMA D E GÜE ND O. S E R R A D E GÜE ND O

Fontcalent

Lloma de Güendo

38° 28’, 32.48’’ N

CURIOSITATS DEPURADORA

LA MINA

00° 32’ 31.92’’ W

Ací es troba la depuradora de Xixona que arreplega les aigües industrials i urbanes. L’aigua passa per la depuradora i la retorna amb uns valors de contaminació assumibles per al riu. No se’n fa cap utilització posterior després del reciclatge.

Aquesta partida de Feliu és més coneguda com la Mina pel fet que al barranc pròxim dels Murtals hi havia una mina. Molt poca informació hem trobat respecte d’això.

571 m

La Mina, toponímicament, es refereix a un algepsar que es troba al costat de l’actual planta de brossa Piedra Negra. Hi havia, fins i tot, una vagoneta que creuava el barranc a l’altura de Feliu.

9 km

Els regants aigües avall sí que les aprofiten per al reg. Es va fer una infraestructura per a possibles regants d’aigües de dalt de la depuradora, que va costar uns dos milions d’euros, però l’alt cost de l’aigua va fer que no li interessara a cap regant.

Alt de la Mosca

A més, trobem l’alt de l’Algepsar, pujolet amb una altura de 351 metres.

En el límit entre Xixona, Sant Vicent del Raspeig i Mutxamel trobem la serralada de Güendo, on hi ha la lloma de Güendo i l’alt de la Coveta Fumada. Tres topònims que es localitzen a Montnegre de Dalt i que es troben al mateix racó.

Montnegre de Dalt

300 m

Són poc diferenciadors. Per això caldrà tenir la referència en l’alt de la Mosca (antigament anomenat alt de l’Escobella). Si mirem aquesta muntanya des de Vistabella, haurem de fixar-nos en la formació que hi ha a l’esquerra, amb una forma puntiaguda.

RUTA El poc coneixement de certes muntanyes i la poca altitud ha fet que no tinguen una senda per arribar a l’alt; no obstant això, hi ha camins i sendes que passen pel costat. És el cas d’aquesta serralada, on passa el PR-CV 282 que ve de Sant Vicent.

Hi tindríem dues alternatives, una per Sant Vicent, tot i que nosaltres proposarem la que ens porta pel nostre terme. Caldria seguir el sender local SL-CV 151 que arri-

códic wikiloc

Des del coll del Moreno, la Mascuna i la lloma de Güendo

A LT DE L A MA RT INA . F O NT DE VIVE NS baria a Montnegre de Dalt, que comença al poliesportiu. Aniríem pel camí del Moratell fins a la font de Bernat, barranc de les Salines i ens trobarem l’indicador cap a Montnegre. Hauríem d’agarrar el camí que ens porta a l’alt de la Mosca, és el barranc de l’Infern, on hi ha una senda molt definida, fins a trobar-nos amb la PR-CV 282, que ve de Sant Vicent i ens duu a l’alt de la Mosca. Quan ens trobem amb la balisa, la muntanya que hi ha a la nostra esquerra és la lloma de Güendo. En aquesta ruta trobarem unes vistes que ens impressionaran per la seua bellesa i ens canviaran la concepció que tenim d’aquesta zona. La vermellor de la roca, el contrast d’aquests colors són llocs ben bonics. Travessen dos rius, el de les Salines i el de Montnegre, per tant, trobem horta i fruiters de regadiu. Hi ha el pantà de Tibi, el més antic d’Europa, i l’ermita de Montnegre, llocs que no han passat desapercebuts pels xixonencs.

38° 34’ 57.60’’ N

L’alt de la Martina, o també conegut com l’alt del Salviar, amb una altitud de 1.150 m fa de fita entre la partida de Roset i la de l’Alcaid.

00° 32’ 25.00’’ W

10 km

És una de les muntanyes més conegudes, pujades i interessants. Per accedir-hi, fins i tot, podem fer-ho amb cotxe per la pista de la font de Vivens, a uns nou quilòmetres des del port de la Carrasqueta, per la CV-800. A uns dos-cents metres, en direcció a Alcoi, trobarem indicada a l’esquerra aquesta pista entre uns xiprers.

663 m

RUTA

1156 m Roset /Alcaid

Descripció de l’itinerari PR-V112 Xixona-Vivens-Xixona El recorregut s’inicia a l’entrada de Xixona segons s’hi arriba per la carretera CV-800 (si venim d’Alacant), pels voltants del parc del barranc de la Font on existeix un plafó amb gràfics de l’itinerari. En aquest plafó s’hi detalla una informació global del recorregut amb plànols de corbes de nivell, centre urbà de la ciutat i d’altres aspectes d’interès. Cal dir que dins de la ciutat no existeix cap senyalització i, per eixe motiu, caldrà que els caminants paren atenció als carrers per on hauran d’anar: carrer de la Vila, Raval, Ibi o l’Orito, Sant Francesc i d’Ibi.

1h 45’

códic wikiloc 4667582

Allt de la Martina.

Font del Riuet

Una vegada creuada la població arribarem a l’eixida de Xixona seguint la carretera local Xixona-Tibi i a l’encreuament de la carretera que es dirigeix fins a la partida d’Alècua i Cotelles (cartell de Factoria Jijona SA). En aquest punt comencen a ser visibles les senyalitzacions típiques d’una sendera de petit recorregut que ens portarà per les partides de Cotelles, el Riuet, Nutxes, fins a la font i les Penyes de Roset. Fins ací es tarda aproximadament cinquanta minuts des de Xixona. Quan s’hi acaba la zona rural, el senderol s’endinsa, als voltants de la serra de la Carrasqueta, pel seu extrem oest i puja fins a la Llibreria, penyal fragmentat i estratificat de tal manera que té aparença d´una pila de llibres amuntegats. La sendera segueix una gola entre barrancs i ens porta fins al Salt del Moro. Des de la font de Roset fins ací tardem 25 minuts. Al Salt del Moro comença una costera no molt pronunciada però sí bastant llarga, coneguda com la costera d’Ibi, per la qual arribarem a un camí forestal que ens portarà còmodament fins a la font de Vivens (uns 3 km). Des de la font de Vivens, seguint les senyalitzacions, ens desplacem pel senderol que puja entre el bosc de pins blancs fins a l’Alt de la Martina o del Salviar. A l’Alt de la Martina trobarem el talaia de vigilància que controla quasi tot el terme de Xixona.

Talaia de vigilància de l’alt de la Martina

En aquest punt s’inicia un fort descens pel barranc de Castalla fins a arribar a l’esperó nord de les Penyes de Roset on conflueixen els Quatre Barrancs. Reprenem el camí des del llit sec del riu i anem altra vegada fins a la font de Roset. El retorn fins a Xixona es fa pel mateix camí que havíem seguit abans.

Descripció natural del recorregut del PR-V112 Xixona-Vivens-Xixona La present ruta transcorre en la seua totalitat pel nord del terme municipal de Xixona, seguint el riu Coscó des de la població fins als cims on naixen els barrancs que el generen. En el primer tram anem per aquest riu des de la població fins a la font de Roset. Pel trajecte podem observar unes zones que abans foren les més riques i productives del municipi. Són antics regadius que s’abastien de les nombroses fonts naturals que naixen a les llomes properes (Penya Roja i serra de la Carrasqueta). Entre les fonts que visitem (Alècua, Cotelles, Llentisclar, Nutxes, Roset...) destaca la de Nutxes per l’abundància i la frescor de les seues aigües. La resta ens serveix per abastir-nos d´aigua pel trajecte, encara que el seu cabal ha minvat els darrers anys per l’explotació dels aqüífers d’on es nodreixen.

Font del Llentisclar

La font del Llentisclar es troba tot just al costat de la font de Nutxes. Hom creu que és la mateixa font, però provenen d’alcavors distints. Se situa a una de les bandes del llavador o safareig de la font de Nutxes. La vegetació en aquest tram consisteix en camps de regadiu amb horts de verdures i fruiters situats en bancals a la vora del riu. La ribera està composta per una comunitat vegetal herbàcia lligada a l´activitat del pasturatge. La fauna que podem vore és l’habitual en aquest tipus d’ecosistema: xicotets ratolins, fardatxos, sargantanes, serps i, sobretot, un gran nombre d’aus que li donen un interés especial a la primavera. Així és fàcil observar teuladins, caderneres, verderols, mussols, merles, rossinyols, paputs, cueretes, abellerols i d’altres. El segon tram es situa entre la font de Roset i la font de Vivens. Transcorre quasi en la seua totalitat per zones forestals situades sobre calcàries. El tipus de vegetació és de brolles i matolls amb zones de pi blanc. En l’ascensió fins a l’Alt de la Martina o del Salviar, passarem del pis bioclimàtic termomediterrani amb condicions climàtiques més suaus, al pis mesomediterrani situat als alts i ombries amb condicions climàtiques més extremes. El tram del senderol que discorre entre les Penyes de Roset i la Penya Redona presenta un especial atractiu per la bellesa dels escarpats que les formen. L’alternança dels penyalars, la vegetació i els cingles rocosos el converteixen en un lloc ideal per a la cria i refugi de múltiples

Alt de la Martina des de la sendera que puja a la penya Redona

espècies animals. És freqüent observar les gralles de bec vermell entre aquests cingles o escoltar el cant del brúfol. Nombrosos pardals roquers i de matoll envolten habitualment el caminant, essent un autèntic plaer detenir-se en aquest bell paratge a escoltar-ne el cant. A partir del Salt del Moro pugem per la costera d’Ibi seguint un antic camí real amb abundància de pi blanc. La vegetació d’aquesta zona està caracteritzada per l’abundància de plantes arbustives com el ginebre, romer, coscolla, llentiscle, argelaga, farigola, estepa i d’altres. És també freqüent observar en aquestes zones tudons, perdius, conills, raboses i senglars. En èpoques humides podem trobar esclata-sangs. En franquejar la rambla s’inicia el descens fins a la font de Vivens, on es podrà esmorzar i gaudir d’un descans al cor d’un immens i frondós pinar, resultat d’una repoblació duta a terme durant la dècada dels anys cinquanta. A la tornada, el senderol travessa el pinar pel seu interior. És interessant observar la vegetació que s’ha regenerat sota la capa arbòria, on apareixen espècies típiques de carrascar com ara la carrasca (òbviament) i plantes com la mare-selva, heura, vidiella o enramadora i d’altres, símptomes de la regeneració de la vegetació potencial. En els darrers anys de dècada dels noranta han estat realitzades reforestacions amb alzines, amb la finalitat de regenerar totalment el bosc que correspon a la vegetació potencial d’aquesta ombria.

Pou de calç

En l’Alt de la Martina apleguem a la zona més elevada del senderol. La massa forestal es torna a aclarir i dominen de nou les espècies arbustives destacant les que resisteixen millor l’exposició als agents atmosfèrics adversos com el vent. L’eriçó o coixí de monja, la savina, el ginebre, la pebrella, la sàlvia són espècies molt abundants. Respecte a la fauna, és freqüent l’albirament de l’àguila reial així com també de grans herbívors, com l’arruí (ammotragus sp.), el gat salvatge i els cérvols.

LLOCS D’INTERÉS Aquesta muntanya es diferencia d’altres per diverses qüestions: per una banda, per l’existència del refugi, que serveix per a la vigilància; en segon lloc, podem agafar la pista per arribar al pou de Lloca Malalta, pou que trau 15 litres d’aigua no potable i actualment està sense activitat, i en tercer lloc, pels voltants de la Martina podem trobar plantes de timó reial1, molt difícil de diferenciar del timó mascle per als no avesats en la matèria, com també pebrella.

LLIBRERIA Dins i fora de Xixona és coneguda aquesta formació curiosa de superposició de pedres que semblen llibres de prestatgeria. Per això ha rebut el nom de la Llibreria. La podem trobar en la PR-CV-112 o l’antic camí d’Ibi, dalt

Vista general de la Llibreria. Al peu de la foto el PR que ens duu al Salt del Moro.

de la font de Roset, que és el començament de la serra de la Carrasqueta. N’han parlat alguns autors, com per exemple Antoni J. Cabanilles (1795, 191): «[...] y se llega á la Llibrería, esto es, á la grande abertura que interrumpe de algun modo la continuación del monte. Todo de calizo de piedras sólidas, medianamente útiles para cal: sus bancos, regularmente de tres pulgadas de grueso con poca interposición térrea, están horizontales con alguna inclinación en las faldas, profundamente hendidos, y como partidos en millares de fragmentos, ya en forma de ladrillos desportillados, ya en otras irregulares; pero con encaxes mutuos que los consolidan: los cortes perpendiculares aparentan un muro antiguo de ladrillos, y por esta razon los llamó el vulgo Llibrería, ó conjunto de legajos de libros sobrepuestos». Pascual Madoz (1846, 397) també en parla: «...sus bancos, regularment de 3 pulgadas de grueso con poca interposición térrea, están horizonatles con alguna inclinación en sus faldes, profundamente hendidos y compartidos en millares de fragmentos, ya en forma de ladrillos desportillados, ya en otros irregulares, però con encajes mútuos que los consolidan: los cortes perpendiculares aparentan un muro ant. De ladrillos...».

Basseta de la Font de Gordollobos

Lluerna amn tancat de filferro

SALT DEL MORO Si seguim aquesta senda ens durà al Salt del Moro, un salt natural d’aigua, que en èpoques plujoses, baixa abundant pel riu Coscó. En la pujada a la Penya de Migjorn, canvia de rumb en aquest punt, Salt del Moro, i baixa pel barranc dels Ports fins a la senda que puja a les Penyes de Roset. Foto facilitada per Joan de Déu Martines

FONT DE GORDOLLOBOS Per arribar a la font de Gordollobos haurem d’agarrar el llit del riu Coscó a l’altura del Salt del Moro; hi ha una espècie de senda, i haurem de caminar un quilòmetre i mig fins a arribar al camí que puja a la Penya Redona. Abans d’arribar-hi trobarem a mà esquerra una bassa, a un dels racons hi ha la font de Gordollobos. A un dels racons de la bassa està el naixement. Quasi sempre brolla aigua fresca que podem beure tranquil·lament. Gordollobo és una planta amb flor que podem trobar ací per tot arreu. Potser aquest siga l’origen del nom d’aquesta font. A prop hi ha un niu, protegit, de l’àguila reial que treu endavant la cria (2014).

1. Emprada per fer l ’herberet amb altres plantes medicinals. Protegida la recol·lecció.

Planta de Gordollobo Segons el llibre del Costumari Botànic de Joan Pellicer (fitxa 118): el nom científic és: Verbascum thapsus L. /Scrophulariaceae, amb diferents noms populars: Treponera (Xaló, Callosa d en Sarrià); traponera (Benirrama, Benimaurell); col de moro (Ebo); guardalobo o guardalobo (Castells de Serrella, Beniaia, Catamarruc, Benimassot), gordolobo (l’Orxa), bordellobo (Parcent); orella de burro (Catamarruc). Dades ecològiques: Eurosiberiana. Ermots, volts de corrals i barrancs, vores de camins de muntanya. Dades etnobotàniques: Fulls molt bones per als constipats (Beniaia). «Per als constipats no n’ hi ha altra cosa millor». Es bullen aigua una fulla d orella de burro, dues o tres figues seques i un trosset d espigó de dacsa. Cal beure-ho ben calentet. Millor amb mel. Dues o tres tasses al dia (Catamarruc). Xarop de guardalobo per a la tos ferina: tres fulles de guardalobo, tres ulls de romer, tres ull de pi, tres fulles de nesprer, tres ullets de timó. Es bull en un litre d aigua i un quilo de mel o de sucre; bullir a foc lent i llarg, que prenga el colo de totes les herbes. Se n ’ha de prendre una cullerada sopera en dejú, i una altra de nit (Castells de Serrella).

Aquesta planta ja la descriu Enric Serra en el llibre Els altres habitants de Xixona, a la pàgina 152. Hem d’anar alerta si anem a la font de Gordollobos per aquest camí perquè hi ha unes lluernes que han estat quasi totes senyalitzades amb una tanca de color verd i un cartell amb una calavera, tot i que hi hem detectat una altra, molt amagada, i tapada per unes branques de pi, situada prop del camí que puja a la Penya Redona.

Document Societat Minera

Aquests forats, que es denominen lluernes es feren a principi del segle XX amb la finalitat d’extraure’n carbó. No hi trobaren el material en qüestió sinó lignit, que és el carbó mineral, el més pobre de carboni i quasi sempre d’origen terciari. Amand Picó ens va passar un document que acredita l’existència el 1914 d’una societat minera, denominada Sociedad Minera San Sebastián, fundada per extraure el lignit. El document és una de les 335 accions que representaven el capital de la societat. Ara mateix han posat una tanca en aquests forats verticals i si ens hi acostem podrem comprovar la profunditat que tenen.

FONT DEL CALDERER Només trobar el camí que puja a la Penya Redona, a mà esquerra comença el barranc dels Ports i hi ha una cova: la coveta del Tio Nadal. En aquest punt es troba, en el mateix llit del riu, la font del Calderer. És una font que ix quan les pluges són molt intenses, en forma de remolí, però perquè brolle han d’eixir primerament les fonts de Cendra, que estan a l’altra banda de la muntanya. Ix als tres dies d’haver eixit les fonts de Cendra. Coveta del tio Nadal

CROQUIS DE L’ALT DE LA MARTINA (1.150 m)1 Ruta de gran interès paisatgístic i d’observació de la flora. El croquis està dibuixat sobre mapa d’escala 1:7500. És una ruta que s’inicia i s’acaba en la font de Roset. Té un desnivell total de 467 metres i un recorregut de 7.800 metres. La ruta té unes indicacions en set xifres que es detallen: 1. Senda de pujada des dels pous de Roset. Arriba fins a la Llibreria. Cal començar a poc a poc, es tracta d’un tram que inicialment resulta empinat. Justament en la roca que apareix assenyalada hi ha una vista panoràmica de les Penyes de Roset. 2. Pla. Senda que arriba fins al Salt del Moro paral·lela al llit del riu Coscó i passa front al barranc de la Lloca Malalta. 3. Muntada. Costera d’Ibi. Muntada una mica llarga fins al camí. Pugem per un barranc que va estretint-se (a l’inici –justament passant el salt– hi ha, a mà dreta, un pou. Compte!). 4. Camí d’aproximació a l’Alt de la Martina. Muntada. 5. Camí que davalla fins al barranc de Castalla. 6. Senda que transcorre en baixada al costat dret del barranc de Castalla. Cal tenir en compte que des de dalt, només deixar el camí i agafar la senda, veurem baix del tot la part de darrere de les Penyes de Roset, el qual ens aprofitarà de referència. Aquesta senda acaba en el que anomenem els Quatre Barrancs (barranc de la Cova dels Corrals, de Castalla, de la Lloca malalta i el del riu Coscó).

Dibuix a la tinta del Salt del Moro fet per Jaume Miquel Peidró publicat al calendari Xixona 2014 editat per l’Ajuntament de Xixona.

7. Llit del riu Coscó, que ens portarà de bell nou a la font de Roset, passant per la paret laminadora d’aigua.

a Vivens

CROQUIS DE L’ALT DE LA MARTINA (1.150 m)

A LT DE L E S F O IE T E S

a l’Alt de la Carrasqueta

894 m

ALT DE LA MARTINA 1.092 m

COSTERA D’IBI

camí

BARRANC DE LA LLOCA MALALTA

POU

Salt del Moro

marges

730 m

senda

SEGONA QUERENA

38º 31’ 1.52” N

Corral

Si ens situem a la font del Moratell, quan acaba el polígon industrial de Segorb trobarem el començament dels alts de les Foietes. Muntanya molt escarpada i de molt difícil accés i que desaconsellem muntar-la.

00º 30’ 48.79” W

623 m

6 LLIBRERIA

ELS QUATRE BARRANCS

Segorb (Moratell) 2 km

pared laminada d’aigua

BARRANC DE LA COVA DELS CORRALS

742 m

Aquesta muntanya és travessada per la carretera del Moratell i està delimitada entre el començament del barranc Blanc i acaba en el barranc dels Murtals. RUTA

200 m

Per fer una aproximació caldria eixir del poliesportiu de Xixona, pel sender local SL- V- 151 que arriba a Montnegre. No cal anar fins al final, però el principi d’aquest recorregut marcat amb els colors verd i blanc passa pel peu de la muntanya.

1h 45’

PENYES DE ROSET

Per tenir les referències oportunes passarem per la font del Moratell. Seguirem la carretera asfaltada i tindrem a la dreta la muntanya.

844 m

Darrere tindrem les muntanyes de les Foietes, que podrem arribar pel camí que ens endinsa a Vistabella, fins al mas del Preciós.

POU DE ROSET

Croquis de Jaume Miquel Peidró

625 m

FONT DE ROSET a Xixona

códic wikiloc

Alt de les Foietes

ALT DE SE G OR B

ALT DE SEGORB

MOLA DE BERNAT

PENYA FORADADA

Alt de Segorb, Mola de Bernat i la Penya Foradada

38º 29’ 51.23” N

Entre les partides de Bernat i Feliu trobem una muntanya que dóna nom a un polígon de Xixona, l’alt de Segorb.

00º 30’ 22.94” W

Entre els topònims que caldria destacar està la foia de la Viuda, paratge semidesèrtic que es troba entre el triangle de Bernat, l’Albalat i Feliu.

855 m Bernat

200 m

RUTA 2

Hi ha dues possibles rutes. La primera la que ix des del poliesportiu xixonenc i segueix el camí del Moratell fins que acaba el camí asfaltat. Seguirem el camí de terra i passarem per la font de Bernat.

La segona alternativa és anar fins a la recta de la Mina i trobarem el camí que puja a l’alt de Feliu. Continuarem el camí fins a arribar a la depuradora, baixarem al riu de la Torre i seguirem el camí. Aquest ens durà directament a l’alt de Segorb, després d’aquesta formació eixirem al Moratell. Aqueta ruta també ens endinsa en la foia de la Viuda.

Continuarem el camí i passarem per la indicació de la font de la Mascuna; la passarem. Ens haurem d’orientar amb la Mola de Bernat. Hi ha un camí de terra que volteja la muntanya, hem d’anar pel de l’esquerra, si agafem l’altre ens durà en sentit contrari. És aquest el que hem de seguir fins a arribar a la foia de la Viuda. Estarem en una via pecuària.

Entre el coll de Bernat i l’alt de Segorb se situa, en un clima tan sec, la misteriosa font dels Llagostins, de la qual hem sentit que l’aigua era verinosa. Desconeixem el motiu, però els pastors la consideraven així.

5 km

RUTA

També entre aquestes dues formacions muntanyoses comencen els barrancs de Farroco i de Bernat.

Una vegada que hem envoltat la muntanya i ens trobem en l’altra vessant, la formació muntanyosa que ens trobem serà l’alt de Segorb.

2h 30’

Com que és una zona poc transitada i poc visitada, caldrà proveir-se d’algun mapa.

códic wikiloc

Fonts de Xixona. Casa enderrocada prop de la font dels Llagostins

Fonts de Xixona, font dels Llagostins

ALT ET DE LS A R GA M ELL S

38º 35’ 31.03” N

A LT S DE C UC

38° 32’, 9.75’’ N

Aquesta muntanya, molt poc coneguda, marca la fita entre els pobles de Castalla, Ibi i Xixona. Amb una altitud de 855, és la primera elevació del que es coneix per la serra del Quarter, al paratge de l’Alcaid.

00º 34’ 13.79” W

00° 29’ 41.95’’ W

RUTA1

Feliu

Per poder arribar a l’alt, hem de situar-nos en la font de Vivens, que caldrà arribar-hi per la CV-PR-112, i haurem d’orientar-nos direcció oest per pujar pel barranc de la Font de Vivens fins a aplegar a una pista, que haurem de continuar fins que arribem al punt més alt.

2 km 200 m

Per situar aquestes muntanyes, que voregem sempre que pugem o baixem a la capital alacantina, són les que estan justament enfront de la subestació transformadora elèctrica, o també a la banda on acaba la planta de reciclatge de Piedra Negra. No hi ha un camí específic per anar-hi, però sí que es passa prop en el Circuit de muntanyes i sendes 2.0, el de la serra de Sevila.

336 m

855 m L’Alcaid

Entre els termes de Xixona i Alacant trobem els alts del Cuc, petites muntanyes acabades en punta, àrides, grogues i plenes de matolls d’espart.

10 km 100 m

El camí més directe és el que hi ha enfront mateix de la subestació de llum, o també el de Piedra Negra, direcció sud.

És un alt ple de pins blancs, la qual cosa ens pot fer dubtar si estem a l’alt o no.

30’

códic wikiloc

Una altra manera més senzilla d’arribar-hi és anar des de Tibi per la CV-798 (carretera secundària que va de Tibi a Ibi), fins al quilòmetre 4. A mà dreta hi haurà un camí de terra que agafarem i ens durà al cim després d’1,2 km.

Alt dels Argamells

1. Mireu la ruta de la serra del Quarter, ja que després de la font de Vivens direcció nord, és la primera que pujarem.

códic wikiloc

Alts de Cuc

C ABEÇ DE CA N TA LLO P S passar el pont que porta el mateix nom i arribar a la bassa de Don Vicent. En el mateix sifó de la bassa hi ha un camí amb un cadenat que haurem de travessar fins a arribar a una torre de distribució elèctrica. Per orientar-nos, també hem de tenir present el corral d’ovelles i cabres que hi ha a un dels costats. Caldrà orientar-se i cercar la senda que va per la carena fins a arribar a l’alt. Es pot contemplar una vista diferent del poble, ja que destaquen tres elevacions molt fotografiades: el Castell, el cabeç del Corb i Vistabella. Bon punt també per veure les dues parts del poble: la vella i la nova.

blancs. Es va fer a pic i pala i van trobar ocre per acolorir els algeps que hi havia per tot el poble. Als peus de la muntanya i en la part del riu Coscó, encara queden restes de la sèquia que provenia de la font de Grau i portava l’aigua que omplia la bassa de Don Vicent. L’any 1920 s’hi va fer una reforestació de pi i, com que no hi havia aigua, es regava amb cànters.

Ruta nord Proposem dues alternatives més:

38° 32’, 49.33’’ N

Situat a l’eixida del poble per la part nord, és un cabeç amb una altitud de 577 metres. El podem situar fàcilment perquè, a un dels extrems, està situada la bassa de Don Vicent i acaba en l’ermita de Sant Antoni.

00° 30’ 11.67’’ W 537 m

Per una banda, hi passa la carretera CV-800 i, per l’altra, en la vessant que dóna al poble, la PR-CV-112, que comença al carrer Sant Francesc i baixa fins al riu Coscó, on trobem, a mà dreta, aquest cabeç.

Xixona 2.26 km

En aquest punt caldrà girar cap a la dreta on és el senderol que hi ha fins que arribem a l’alt.

Per pujar-hi, hi ha dues maneres, per la part sud o la nord. Cap de les dues està marcada. L’únic perill és el pas estret per dos tallats a banda i banda de la muntanya, en la part més elevada.

Vistes de Xixona.

Font de la Fustera. Foto Fonts de Xixona.

- La segona alternativa és aprofitar el passeig nou que hi ha al llit del riu Coscó, arribar a la fi del camí i repetir la part final de la primera alternativa.

RUTES

168 m

códic wikiloc 4662556

- La primera, si comencem des del barranc de la Font, haurem d’anar en direcció nord; podem seguir la senda PR-CV 270 que passa pel carrer Sant Francesc, cal passar per la fusteria de Benjamín i baixar després al riu Coscó i enfilar una costera pronunciada fins a l’antiga carretera nacional.

CURIOSITATS A l’altura de la fusteria de Benjamín, però en la part del riu, hi ha la font de la Fustera al llit del riu, és fàcil trobar-la perquè hi ha una basseta (la basseta de Tou).

Ruta sud

En aquesta muntanya podem trobar, fàcilment, molts fòssils de petxina en molt bon estat.

Aquesta ruta és fàcil, encara que no té una senda marcada, sinó més aïna un senderol que han fet els animals. Si posem per punt de partida el barranc de la Font, caldrà anar en direcció al carrer Alcoi, fins a

Segons els comentaris de Lluís Garrigós Oltra, en la vessant nord de la muntanya, trobarem una antiga prospecció minera, tot just passar una petita pineda de pins

Cabeç de Cantallops. Foto de Pau Garrigós.

C A B E Ç D E L’A L B A L AT

MONTNEGRE ALTS DEL CUC

MOLA DE BERNAT

ALT DE LA MOSCA

FONT CALENT ALT DE SEGORB

CABEÇ DE L’ALBALAT

PENYA FORADADA

ALGEPSAR FOIA LA VIUDA

38º 30’ 38.31” N

El cabeç de l’Albalat, que en àrab significa «camí de pedra», es troba a la partida de Segorb. És una elevació de no més de 400 metres i que se situa al llit del riu de la Torre.

00º 29’ 51.34” W 396 m

Des de la venta de Pere tenim una vista prou bona de tres formacions muntanyoses: cabeç de l’Albalat, la Penya Foradada i la Mola de Bernat.

Segorb

100 m

códic wikiloc 14152866

Cabeç de l’Albalat

Per arribar-hi hem d’agafar el camí del Moratell. El seguirem al llarg d’uns tres quilòmetres fins a arribar a l’altura de la Penya Alta. Hi ha el camí que baixa al riu pel barranc de Bernat que és el que haurem d’agarrar.

Aquesta ruta ix des del poliesportiu de Xixona, s’encamina per dues fonts, la primera la del Moratell. Seguim la carretera asfaltada, i agafarem el segon entrador que no està asfaltat i va direcció al riu. Hem de tenir una bona orientació i tenir presents muntanyes. El camí està justament enfront de la Moleta, on acaba les Foies. Veurem la muntanya de l’Albalat, ens encaminarem cap a ella i, una vegada quasi als peus, seguirem el camí i n’agarrarem un que puja fins a un collet. En el mateix altet, veurem enfront la Penya Foradada. Baixem fins als peus de la muntanya i cerquem una senda que la volteja. Ara tindrem un quilòmetre i mig de pujada, fins que trobem Bernat. Seguirem la pista fins a la font de Bernat i ens trobarem amb el camí que torna, desfent allò caminat. Una ruta alternativa.

No té itinerari específic i per això, si la volem pujar, haurem d’emprar altra vegada la nostra orientació.

És un lloc solitari, on les herbes predominen en una terra totalment erma. En un dels passejos vam tenir la sort de veure fugaçment un fardatxo, un rèptil de dimensions considerables que imposava.

2 h 30’

RUTA 2

A una banda de la muntanya hi ha un camí que va des del riu fins a la Penya Foradada.

És una muntanya que és difícil de diferenciar si anem pel camí de Bernat. Més fàcil de distingir des d’altres parts, com per exemple, des de la fàbrica d’El Lobo. Si mirem cap a l’alt de la Penya Alta ens trobarem aquesta elevació.

4 km

RUTA

La podeu descarregar en wikiloc: ostrolica ALBALAT-PENYA FORADÀ, BERNAT

C A BE Ç DE R O ME R O

C ABEÇ DE L’ES PA R D EN Y ER

38° 31’, 23.13’’ N

38° 30’, 53.02’’ N

El Cabeç de l’Espardenyer és un pujol que es troba quasi entre el límit de Xixona i Busot.

00° 27’ 8,93’’ W

00° 27’ 17,94’’ W

No arriba als 500 metres d’altitud i, per tant, no és una elevació que destaque ja que té davant el tallat dels Almadens.

458 m

412 m

Per situar-lo sí que hauríem de tenir en compte la partida. Pertany a l’Espartal, ens hem de dirigir cap a Busot i, concretament, podríem considerar que és l’inici del Racó del Rei, indret amagat, en la part sud dels Almadens.

Espartal 7 km 100 m

10 km

Els masos que envolten el cabeç de Romero són la casa de l’Estret (també punt d’inici de la serra de Sevila), mas de Monterri, mas de Romero, mas de Nel·lo, casa de la Foia de Martí, casa de les Foietes del Turc.

50 m

RUTA

Espartal

RUTA Si volem fer un passeig i saber on està, el camí que es recomana i que passa pel costat en el Circuit de muntanyes i sendes 2014 és el mateix que es recomana per anar a la serra de Sevila: Camí del Salt – Sendera del Racó del Rei, pel vessant sud dels Almadens – Racó del Rei – Assagador del Racó del Rei a Segorb, i la primera elevació que hi haja en direcció est, mirant al Cabeçó d’Or, serà aquest pujolet, on prevaleix l’espart.

1 h 15’

Aquest cabeç es troba a la partida de l’Espartal. De la mateixa manera que el cabeç de l’Espardenyer és una muntanya desconeguda perquè l’elevació no destaca, no hi ha camí per pujar-hi i està en una zona molt àrida, com podrem comprovar si passegem per la partida de l’Espartal.

Per arribar-hi, tenim dos alternatives. La primera, fer una aproximació amb el cotxe fins al quilòmetre 5 de la carretera que uneix Xixona amb Busot, on trobarem a mà dreta el mas de l’Estret.

1 h 15’

Hi haurà un camí rural a mà esquerra que seguirem durant uns 600 metres, sempre a la dreta, quan siguem al camí. Ens trobarem davant del cabeç de Romero.

Aquest cabeç està al costat del cabeç de Romero, per tant, caldria veure la ruta d’aquesta muntanya.

códic wikiloc

Cabeç de l’Espardenyer

L’altra alternativa és seguir la ruta de la serra de Sevila que ja hem indicat per al cabeç de l’Espardenyer.

códic wikiloc

Cabeç de Romero.

C ABE Ç DE L CO R B RUTA Si partim des del barranc de la Font, hem de començar per la PR-CV 212, muntem fins al camí que puja al Safareig i triarem el camí que més ens convinga. No hi ha una ruta marcada, ni senda, cal tenir l’orientació adequada i saber escollir la millor via. El cabeç del Corb és una muntanya mítica de Xixona; si la veiem des del poble té forma de triangle isòsceles. La gent més major del poble coneix aquest pic perquè hi niaven corbs, d’ací ve el seu nom popular. Els corbs eren molt abundants en aquella zona gràcies a l’afició d’un gran nombre de columbòfils que hi havia al poble.

TEXTOS

38° 31’, 58.67’’ N

Hi ha una història relacionada amb aquesta muntanya i la podem llegir al llibre de Fernando Galiana Carbonell, (2008, 79) Anecdotario jijonenco, sobre el tio Llucater,1 qui es va inspirar en el vol dels corbs per crear una màquina voladora que va provar llançant-se des del Portal de Tibi amb el resultat que cabia esperar (i encara gràcies) d’unes quantes fractures d’ossos...

El cabeç del Corb es troba al peus del pont d’Alacant. És una muntanya difícil de pujar ja que no hi ha un camí definit i és molt empinada. La seua altitud en el punt més elevat és de 612 metres, no té punt geodèsic. L’altra vessant del cabeç del Corb és totalment escarpada i hi abunden els pins (el Centre Excursionista de Xixona en va fer una reforestació per l’incendi que hi va haver el 1981) i en aqueixa banda que forma el barranc, on es troba la part que s’anomena l’Aigüeta i el Racó de les Talaes, trobem quatre fonts: la de Vistabella o font de la Verge, la de la Naveta (amb dos alcavors), la de l’Aigüeta i la del Barranc (que està als peus de la muntanya).

00° 30’ 45.38’’ W 612 m Xixona 500 m 200 m

45’

1. Llegiu «El tio Llucater» de Galiana Carbonell, Fernando, Anecdotario Jijonenco, Ajuntament de Xixona, 2008², pp. 79-81.

códic wikiloc

Cabeç del Corb des del carrer del Carreret.

C ABEÇ DE L CO R B Ó ALCOI, IBI, XIXONA: el Corbó. BENASSAL: Barranc de Corbó, Corbó de Baix, Corbó de Dalt». A la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, que és en general prou fiable malgrat que va estar editada el 1973, hi ha el castell de Corbó a Benassal (alt Maestrat) i diu que es coneix també per castell dels Corbons. El plural ens confirma que es corbó i no corbo, perquè en cas contrari dirien corbos i no corbons. A la rondalla d’Enric Valor El castell d’Entorn i no Entorn, arreplegada a Xixona, hi ha un paràgraf que diu textualment: «Per totes bandes, pel cel, per la devesa del carrascar d’Alcoi, del cantal de Corbó, del port de la Carrasqueta, de la serra dels Plans...»1.

38° 37’, 23.81’’ N

I en darrer lloc Pascual Madoz (1846, 397) diu: «... y Cabés de Corvó, quedando estre estos y Biscoy y la abertura oriental llamada Canal de Alcoy».

Una de les muntanyes menys conegudes i que està situada a la partida de la Canal, quasi en el límit entre Ibi i Xixona, és el cabeç del Corbó.

00° 29’ 2.03’’ W

La Canal

12 km (Xixona, La Carrasqueta) 200 m (Carrasqueta)

Cabeç del Corbó.

La font del Corbó2 pertany al terme d’Ibi. Per arribar-hi caldrà continuar per l’assagador un quilòmetre més i en el segon cabeç trobarem entre uns pins aquesta font que no té alcavor. Tot i que una altra manera d’anar-hi és situar-nos al mas del Corbó i caminar direcció est, almenys mig quilòmetre. La font la podem trobar amb les coordenades que es troben en la pàgina de Les Fonts de Xixona: 38°37’31.06″”N – 0°29’51.05”O

RUTA Si partim des de Xixona haurem d’agarrar la PR-CV 270, fins a arribar a l’alt del port de la Carrasqueta, i en lloc de continuar fins al Pou del Surdo, ens haurem de dirigir fins a la pista que ens duu a la font de Vivens.

Tanmateix, se’ns planteja el dubte amb la segona opció perquè al DCVB, Alcover ens diu que: «CORBO: m. Recipient de vímets o d’espart, a manera de cove bastant fondo, més ample de la boca que del cul, i que serveix per al transport de fruita, peix, etc. (val.); cast. cuévano, cestón. || Serra del Corbo: nom d’una serra situada a tramuntana de Xixona (Al.)».

Passarem pel mas de Brossa i a uns 250 metres trobarem la senda que puja fins al refugi dels Esbarzerets. Haurem de passar-lo direcció nord-est i continuar per l’assagador. Al següent cabeç que hi ha, a uns 700 metres, en el punt més alt, trobarem una senda a mà dreta, direcció Ibi, i haurem de caminar un no-res per arribar a l’eix geodèsic. Ací trobarem l’alt de la Carrasqueta.

Però el dubte el dissipa Amand Picó quan ens comenta que: «al Corpus Toponímic Valencià de l’AVL apareix únicament Corbó i el situa als següents llocs:

Haurem de seguir uns dos quilòmetres per aquest assagador i el tercer camí a mà dreta trobarem el Corbó. Més orientada és la ruta que segueix la carretera CV800 fins a l’entrada del mas de Cano, hi haurem de

IBI: cabeç de Corbó, casa de Corbó, font del Corbó, mas de Corbó.

códic wikiloc 13304029

FONT DEL CORBÓ

Per tant, dubte resolt, Corbó.

La primera qüestió que ens plantegem és si el nom d’aquesta muntanya és agut o pla, és a dir, si diem Corbó o Corbo. Aquest fet condiciona el nom de la muntanya, car els mapes i el coneixement popular fa que la coneguem com el Corbó.

1029 m

buscar un camí que hi ha a mà esquerra, en oposició a l’entrada d’aquest mas; camí que ens portarà al mas de Rovira, de propietat particular i que requereix d’un permís per entrar-hi.

1. Rondalles valencianes, 4, p. 78, editat per Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1985. 2.Font del Corbó per a Google Earth.

C ABE Ç DE LS N A N O S RUTA Per a pujar a la base cal prendre el camí que hi ha d’enfront de la indicació que assenyala la font de Roset en la PR-112, abans de la fàbrica d’El Abuelo, hi ha una senda que arriba fins a la base de la muntanya. Un pi gegant ens indicarà el camí correcte i haurem d’estar a l’altura de la fàbrica de Frytur per trobar un bon camí per pujar-hi al capdamunt. No hi ha cap dificultat, només en les primeres costeres. Una altra manera d’accedir-hi és per l’assagador del pla del castell que hi ha per la part sud; caldria anar fins al castell i trobar el cartell indicador de via pecuària. El camí ja és molt definit. A més, hi podrem trobar fòssils del tipus caragol de mar.

LLOCS INTERESSANTS

38° 32’, 46.75’’ N

00° 30’ 32.56’’ W 592 m

Font de Cotelles

Aquesta mítica muntanya es troba també en l’extraradi del poble, camí de Tibi i als peus de la font de Cotelles; l’envolten tres fàbriques: la de Frytur, Jijona SA i Kelmy.

Prop d’aquesta muntanya, podrem trobar tres fonts molt conegudes a uns 300 metres des de la base del camí, es troba la font de Cotelles, amb un alcavor amagat que es troba a uns 200 metres de la indicació de la font de Roset. Ens podem guiar per la bassa de Cotelles, en el costat oposat hi és l’alcavor.

La seua altitud és de 592 metres; no té eix geodèsic. Hi ha un assagador (via pecuària) que està senyalitzat i per la part del carrer d’Ibi hi ha la senda per a pujar-hi. La part que mira a la Penya de Migjorn està repoblada de pins gràcies a la reforestació que van fer (cadascun en els seus terrenys i ja fa molts anys) l’empresa Kelmy i Antonio Cremades, propietari el segon del mas de la Concepció.

Alècua 10’ 200 m

Font de Grau

Sobre el 1980 s’hi van habilitar vies d’escalada i ràpel pels membres del Centre Excursionista de Xixona per tal de fer pràctiques de muntanya i espeleologia.

30’

Curs escalada CEX juliol 2014

Aquesta font és una de les que es passa per la PR-CV112 Xixona – font de Vivens. 38°32’54.56″N – 0°30’32.53″O

La font de Grau es troba pràcticament al llit del riu Coscó. És una font fàcil d’anar, ja que si baixem per la fusteria de Benjamín fins al llit del riu per la PR-CV 270, i agarrem el riu en direcció oposada, a uns 400 metres trobarem l’antic llavador, de difícil accés perquè a causa de les riuades les escales s’han enderrocat. L’alcavor està al darrere, en un dels bancals. Intuïtivament el podem trobar. Aquesta font omplia l’aigua de

códic wikiloc 15656222

Vistes del cabeç dels Nanos des de Sant Antoni. Foto de Pau Garrigós

Alcavor font de Cotelles. Foto de les Fonts de Xixona

Nouer al camí d’Alècua

Llavador de la font de Grau, al fons el cabeç dels Nanos.

la bassa de Don Vicent, encara hi ha trossos de la sèquia que portava l’aigua a aquesta bassa. Font on quasi sempre brolla aigua. 38°32’57.08″N – 0°30’27.26″O

al sol perquè desaparegueren les taques. Aquest últim procés podia durar un parell d’hores, ja que a mesura que anava eixugant-se la roba calia humitejar-la. Finalment es rentava i s’eixugava al sol.

Font d’Alècua Aquesta, la font d’Alècua, és una de les fonts més conegudes del terme xixonenc. Si arribem a la fàbrica de Jijona SA i continuem carretera amunt, trobarem un dels nouers més bonics que hi ha en la contornada, i un poc més amunt, arribarem fins al llavador, recentment restaurat per l’Ajuntament de Xixona. Una altra manera d’arribar-hi és anar fins al quilòmetre 2 de la carretera de Tibi on trobarem la font dels Bassons, i haurem de cercar el cartell de la PR-CV 212, que es situa a escassos 300 metres per la carretera que va a la partida de Pineta, i visualitzarem l’antic magatzem de butà, continuarem el camí de l’esquerra i trobarem la font d’Alècua. També, no cal dir-ho, el mas que tenim enfront rep el nom d’Alècua i un poc més a dalt, la casa d’Alècua de Carlota. Actualment no ix aigua perquè han trencat el seu cabal interior cercant aigua en les finques dels voltants. Un lloc que el descrivia Antonio Coloma Picó en Jijona. Gentes y paisajes com: «“Alecua”, en fin, las inolvida-

Dona llavant en Alècua. José López Mira.

bles tardes de mona, con el cacherulo multicolor que se remontaba en el aire diáfano1». I que el pintor xixonenc José López Mira va plasmar en un quadre que també es reprodueix en el llibre de Coloma Picó (1974, 13). El llavador d’Alècua2 Els llavadors o safareigs eren llocs de socialització i de trobada, especialment de dones, a causa del temps que s’emprava en llavar la roba. A primera hora del matí arribaven les dones carregades amb els cabassos d’espart amb la roba bruta. La primera faena era remullar la roba, després s’ensabonava amb el sabó fet a casa i se solejava, és a dir, s’exposava

La sèquia conduïa l’aigua de l’aqüífer al safareig. L’aigua podia passar per un o dos depòsits de decantació a fi de netejar les impureses (pedres, branques...). La sèquia sempre estava en un nivell superior a les piles, així quan entrava l’aigua queia amb força en una primera pila que tenia dos ferros, la de tòrcer, i després s’hi estancava en diferent piles. La primera d’aquestes era on es llavava la roba blanca, en la següent la roba de color i, en l’última, la que se situava més a prop de l’eixida d’aigua, es llavava la roba de malalts o molt bruta. El llavador d’Alècua té un sostre que protegeix del sol i de la pluja, i un banc adossat a la paret per deixar els estris de neteja, els cabassos i on es descansava.

Llavador de la font l’Alècua

El 1602, però, la font presentava signe d’esgotament i els regants van contractar Pere Miquel, «ayguader de Mallorca», perquè n’augmentara el cabal. 38°32’44.19″N – 0°30’57.10″O Font de Tisora3 Altra font poc coneguda és la font de Tisora. Situada entre les fonts de Cotelles i de Grau. El nom Tisora era el malnom d’un dels antics propietaris; consta d’una bassa vella i un alcavor. Brolla sobre els fluxos de pluja. El fil d’aigua no s’utilitza i acaba d’eixir al bancal. Des de l’alcavor hi ha una sèquia a la bassa. També va haver-hi un sèquia que acabava a la bassa de la font de Cotelles. Ara la bassa està seca i inutilitzada. 38°32’58.33″N – 0°30’32.17″O

A Xixona, els llocs tradicionals per a llavar la roba eren els que estaven més pròxims al nucli urbà, al costat de fonts naturals, com ara la font d’Alècua, els Bassons, la font de Grau i el safareig de Segorb. Probablement foren els àrabs qui descobriren la font d’Alècua i posaren en cultiu la zona. Durant l’edat mitjana i moderna la partida d’Alècua era una zona de regadiu. La font abastia la vila de Xixona i també servia per a regar les hortes circumdants.

1. Coloma Picó, Antonio, Jijona. Gentes y paisajes. Publicaciones de la Obra Social y Cultural de la Caja de Ahorros Provincial de Alicante, Alicante. 1974, p. 156. 2. Text publicat per l ’Ajuntament de Xixona en el panell informatiu que es troba dins del llavador d ’Alècua. 3. Informació extreta de http://www.fontsdexixona.com/les-fonts-de-xixona/fitxes-dels-fonts/font-de-tisora/

C ABE ÇÓ D’O R pel vessant de la muntanya deixant a la seua dreta una paret amb algunes coves, per després passar entre un bosc de pins abans d’arribar al mas de Polset, en ruïnes. Des d’aquí, cap al sud, veiem la platja de Sant Joan, Alacant i en els dies clars el cap de Santa Pola. Des de Polset, en direcció nord-est, puja la sendera per l’ombria de la muntanya, passant al costat de les parets verticals de roca. Per un rocam accedim a un serral i des d’allí, per l’esquerra, prop d’una ruïna i una cova fins a aconseguir el vèrtex geodèsic, a 1208 metres d’altitud.

Cabeçó d’Or. Foto de apatita.com

38° 31’, 39.80’’ N

00° 23’ 42.47’’ W 1209 m Busot 11.22 km 828 m

cament) al valencià or, de manera que vindria a significar «el cabeçó de les aigües». Hi existeix una llegenda popular local, probablement d’origen tagarí, en què es ridiculitzava la intel·ligència dels conquistadors cristians per creure que hi havia or on només hi havia aigua.

ETIMOLOGIA

Des del pla de la Gralla seguim una pista deixant a la nostra dreta les parets del Cabeçó. Passem al costat del mas de Gorgues i pel racó de la Mina, i en uns 20-25 minuts arribem a una bifurcació.

RUTA La ruta comença en el pla de la Gralla, prop de les coves de Canelobre, on hi ha aparcament en una revolta de la carretera. S’accedeix per la CV-776 des de Busot. Seguirem el PR-CV 2 per pujar al Cabeçó d’Or.

Malgrat que literalment el seu nom pot fer-nos pensar en alguna antiga mina d’or, el vocable or no fa referència a aqueix metall groc tant desitjat, sinó a l’aigua. De fet, en l’època d’al-Àndalus els àrabs mantingueren el vocable iber ur, que significa «aigua» per a denominar aquesta serra, ja que al seu interior fluïa aigua des de la cova del Canelobre. Després de la conquesta i colonització cristiana, es transliterà fonèticament (i no semànti-

3 h 30’

códic wikiloc 8039759

Si bé no pertany al nostre terme, l’hem inclòs perquè fa de frontera entre Xixona i Busot, i sempre l’hem tingut a la vista. Serra que separa l’Alacantí (Canal de Xixona) de la Marina Baixa (Vall de Relleu), de direcció SN, al sud de la serra de la Grana; culmina al cim del Cabeçó (1209 m alt). Fou frontera meridional del Regne de València entre la reconquesta i el 1304. L’antic castell de Cabeçó estava emplaçat dins del terme de Relleu de la Marina. Dóna nom a un enclavament d’Alacant entre els d’Aigües de Busot i de Relleu que comprèn la capçalera del barranc d’Aigües Baixes.

Cabeçó d’Or. Foto de apatita.com

Seguirem per la dreta, pujant pel vessant de la muntanya, fins a arribar prop d’una casa en el Racó de Sebas. La casa està a l’esquerra de la pista i la sendera comença just en aquest punt, però, a la dreta. La sendera està senyalitzada com de petit recorregut (senyal blanc i groc) i serpenteja

Des del cim tenim una bonica vista de diverses muntanyes del nord d’Alacant i fins i tot de l’illa d’Eivissa més enllà del penyal d’Ifac els dies de ponent. Tornem per la senda a Polset, i continuem per la ruta que baixa cap al sud, per una sendera ben marcada que ens porta al pla de Cabeçó. Des d’allí fem una revolta per pujar a les coves del Canelobre i baixem per la pista fins a l’aparcament on deixem el cotxe.

CURIOSITATS Hi ha la rondalla-llegenda, arreplegada i escrita per Joaquim González i Caturla de Ric, el tio Roc,1 on segons conta hi ha diversos tresors dins de les coves de la muntanya, especialment dins de la cova del Canelobre. Refranys: Boira en Cabeçó, coca en el serró. Cabeçó coronat, dins de tres dies, sec o banyat.

1. González i Caturla, Joaquim, Rondalles de l ’Alacantí. Contes populars, editorial Aguaclara, Alacant, 1998, pp. 85-90

C ABEÇÓ DE CA LIN A

Cabeçó de Calina

Vistes des del cabeç de Calina

38° 31’, 28.45’’ N 00° 32’ 41.95’’ W 752 m Sílim

El cabeçó de Calina és una altra d’aquestes muntanyes de Xixona que tenim davant i que, per desconeixement, no sabem que passem pel seu costat quan anem a la població veïna de Tibi.

Respireu i continueu fins que s’acaba la pujada. Hi haurà un pi i un molló de pedres. A l’esquerra tindreu el camí per anar a la Mascuna. Agarreu el de la dreta que li pega la volta a Vistabella.

També caldrà dir que és una muntanya que el camí més natural de la qual per accedir-hi és la part més alta del coll.

Arribarem fins al mas de Tombalaire, és xicotet i hi ha un pou. Agarrem la carretera que duu a Tibi. Aneu pel costat esquerre i seguiu fins a arribar al senyal on divideix els termes. A l’esquerra tindreu un camí que puja. Agarreu-lo i pugeu, tot i que semble curt és duret. Quan estigueu dalt, fixeu-vos en les vistes. Un vertader goig per a la vista.

RUTA

6,5 km

Hem fet una ruta circular. Hem eixit des del barranc de la Font. Hem pujat les escales del safareig i hem seguit sempre per la pista fins als peus de Vistabella. Fixeu-vos que hi ha un barril de color taronja on comença la senda, per uns bancals, torna al camí i arriba fins a un mas de color blanc. A mà esquerra, mirant de cara el mas, tindrem el camí que puja fins al coll del Moreno.

300 m

Quan torneu feu-ho per l’altra banda i desfeu la carretera d’asfalt fins a arribar al mas de Tombalaire. Hem d’agarrar la canyada real, que ens durà a la font dels Bassons. Mireu la ruta, perquè hem estat fent una ziga-zaga pels carrers del poble. Plaça del Castell, carrer Santa Anna, carrer Font Nova (ompliu-vos les cantimplores), Portal de Tibi, font del carrer de les Parres.

Aneu mirant els mollons de pedra. És un camí prou xafigat. Pujarem al coll del Moreno. Pareu un moment, a meitat de pujada, i mireu la vista que hi ha.

En resum, una bona excursió que es pot fer amb xiquets.

códic wikiloc 14229053

Cabeçó de Calina

C AR RASQU E TA Hi ha moltes formacions boscoses, moltes de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) i és molt apta per al senderisme. Al nord-oest de l’alineació, entre aquesta serra i la del Menejador, s’obri pas la Canal d’Ibi que comunica la Foia d’Alcoi amb la de Castalla. També cal ressenyar que l’antiga carretera entre Alcoi i Xixona creua la serralada mitjançant aquest port de muntanya (a 1020 m d’altura sobre el nivell del mar i a no més de 15 km d’aquesta en línia recta).

38° 36’, 53.89’’ N 00° 30’ 17,41’’ W 1205 m La Canal. Bugaia de Dalt. 10 km 600 m

La Carrasqueta és la serra situada entre la comarca de l’Alcoià (al nord) i l’Alacantí (al sud). Amb una alineació clarament bètica (NE-SW), forma un complex sistema muntanyós amb la serra de la Penya Roja (per l’extrem sud) que limita i tanca la Foia de Castalla i, per l’altre extrem, tanca la Foia d’Alcoi. La Carrasqueta està envoltada per poblacions com Ibi, Benifallim, la Torre de les Maçanes o Xixona, i per serres com la del Menejador, Aitana, de la Grana o la mateixa Penya Roja, també anomenada Penya de Migjorn.

Joan Pellicer2 continua dient que «l’ombra de la carrasca és la preferida, tant com la de la garrofera o més, i la majoria de les anyenques carrasques que encara resten en peu a tocar de les eres, masos i corrals són les que es feien servir per a fer ombra. La llenya de la carrasca és tinguda per la millor per a fer foc, calfar i torrar, és la que més aguanta la brasa, seguida de la d’olivera, i de més bon tros, la de garrofera i d’ametler, i de molt lluny, la de pi, que és resina».

L’altura més alta de la serra de la Carrasqueta està situada a 1205 metres; per arribar-hi cal agafar la carretera CV-800 fins al port que la corona. A uns 200 m de l’alt, en direcció a Alcoi (km 119,9) arranca a l’esquerra el camí a la font de Vivens, passant pel mas de Brossa (situat a uns 1,3 km). A uns 500 m d’aquesta masia es pren a la dreta un camí, apte només per a vehicle TT, que condueix a un serral situat a 1 km, en el qual hi ha un refugi (refugi dels Esbarzerets). Aquí es deixa el vehicle i es puja pel tallafocs en direcció NE, a peu, fins a l’alt i després al N fins al vèrtex, en uns 20 minuts.

códic wikiloc 5186485

Sens dubte la Carrasqueta és la muntanya més coneguda per tothom. Frontera natural entre les comarques de l’Alcoià i l’Alacantí i camí antic cap a València.

El nom de la serra de la Carrasqueta el pren d’aquesta espècie arbòria que és la que més predomina en tot aquest terreny, i que és pròpia, segons comenta Joan Pellicer,1 de les contrades mediterrànies plujoses: «Mediterrània nord o subhumida. Fruit amargós. El fruit sovint dolç. És l’arbre principal, l’arbre rei de les nostres muntanyes, el que culmina el bosc nadiu diànic, orlat de lianes i arbustos espinosos i impenetrables i entapissat de matolls aromàtics amb la carrasca planant sobirana, maternal i segura sobre la densa foresta. Com els roures i les alzines, és un arbre protector del terrer on creix i estimulador de la vida al seu voltant».

La Carrasqueta

La Carrasca Mil·lenària

LA CARRASCA MIL·LENÀRIA El segon monument és la carrasca mil·lenària que se situa a la finca Nutxes de la Carrasca, amb un perímetre3 de base de 28 m, una altura de 25 m i el diàmetre màxim de la copa de 32 m.

POUS DE NEU El darrer monument és (són) els pous de neu. El més conegut, el pou del Surdo, que se situa en el que anomenem l’alt de la Carrasqueta. Per parlar-ne, ens hem servit de l’article de Josep Mª Segura i Martí, «Els pous i l’antic comerç de la neu a Xixona.»4

EL MUR DE LA CARRASQUETA A la serra de la Carrasqueta podem trobar tres monuments que caldria destacar, el primer de tots el marge o mur de pedra en sec. Cal dir que es tracta, sens dubte, d’un monument. Té una distància de 2.200 metres (segons ens apunta Jaume Miquel), és el marge més llarg del terme, i suposa, es mire com es mire, una veritable obra d’art: recte, atalussat i de fàbrica perfecta i el trobem després de passar la Penya Redona.

1. Pellicer i Ballester, Joan, Costumari botànic [2], Edicions Bullent, Picanya, 2ª edició, gener de 2001, pp. 143-150. 2.Ibidem, p. 146-147. 3. http://alicantevivotest.wordpress.com/category/naturaleza-y-montana/page/16/#top 4. Revista Eines. Revista interdisciplinar nº 7 i 8, Josep Mª Segura i Martí, «Els pous i l antic comerç de la neu a Xixona»Alcoi, 1985, pp. 37-56.

MAPA DE LA SITUACIÓ DELS POUS DE LA CARRASQUETA

Als darrers segles, quan no existien els frigorífics, l’home va aprofitar la neu de les muntanyes per a múltiples aplicacions, tant terapèutiques (rebaixar febres i inflamacions, tallar hemorràgies, ...), com en usos culinaris i gastronòmics. Aquest costum de neu, conegut d’antic als països mediterranis, es popularitza a Espanya des del segle xvi, i el costum de beure gelat, refrescar i mantenir aliments, junt amb les al·ludides propietats medicinals, exigiren una complexa organització: des de l’arreplegada i emmagatzematge de la neu, passant pel transport i distribució, crearen una xarxa comercial que al llarg de més de quatre segles abastí neu als pobles. Al País Valencià resten més de 160 edificacions que varen ser construïdes per a conservar la neu caiguda en l’hivern (Cruz, 1985). Aquestes singulars construccions són conegudes amb diversos noms, segons les zones... pou, pouet a les comarques del sud (Alacant). La denominació cava és pròpia de la zona de la serra de Mariola (Agres, Alfafara, Bocairent, Cocentaina, Alcoi, i més al sud a Xixona), i també és freqüent sentir dir caseta de neu (Almudaina i Parcent) i clot de neu (serres d’Aitana i Serrella). El tema de la neu cal incloure’l com una activitat preindustrial d’aprofitament econòmic del bosc i la muntanya, junt a la llenya, fusta, carbó, fibres vegetals, caça, mel, calç, algeps (Gregori, 1985), que ens ha deixat uns vells testimonis d’arquitectura rústica, unes eines, que són hui tema d’estudi per part d’etnògrafs, antropòlegs, etc. Són aquestes unes de les activitats de la societat tradicional d’abans, que amb la complexitat de les seues relacions comercials i d’intercanvi, ens obrin una nova i apassionant tasca d’investigació per a futurs treballs (Segura, 1985). A Xixona, al segle xix, es degué observar un notable tragí amb l’explotació de la neu: Manuel Rico i Garcia (18501913), l’erudit alacantí, descendia dels anomenats Rico de Xixona. Son pare, Joaquim Rico, era nevater de professió, i la seua casa havia abastit a la ciutat d’Alacant amb la neu dels pous que posseïen.

L’àrea geogràfica on s’hi troben els pous de la neu és una alineació muntanyenca, -de direcció SW a NE – que es localitza al nord de la ciutat de Xixona, a la partida de la Canal, i a les immediacions i estreps dels cims del Corbó (1204 m) i port de Carrasquesta (1020 m), Pou del Surdo (vèrtex geodèsic de 1132 m) i els Plans (1331 m). En aquesta zona, on el relleu determina una peculiar climatologia, són hui freqüents les precipitacions de neu a l’hivern (de dos a quatre nevades), i és per ell que hem de considerar una situació favorable i determinant el que s’establiren aquests pous, juntament amb la proximitat del camí d’Alacant (hui carretera CV-800), que suposà una excel·lent via de comercialització del producte cap al sud.

POU DE DILLUNS Es coneix igualment amb el nom de caseta de Miralles, denominació que correspon a unes runes que existeixen molt prop del pou. Se situa al sud del cim del Corbó i a l’oest del mas de Brossa (terme de Xixona), en una suau vessant orientada al sud-est i a 1080 m S’identifica un pou, de planta circular, de 6,60 m de profunditat màxima i de 9,00 m de diàmetre interior, excavat parcialment en roca exfoliable. El fons del pou presenta runa i existeix prou vegetació, si calculem hui la capacitat envers els 350 m³. L’obra interior i la que sobresurt pel nivell exterior és de maçoneria regular i bastida amb morter, amb un grossor de 0,70 m i altura màxima de 3 m (zona sud). Es distingeixen quatre portes o ingressos d’1,2 m d’amplària (dos d’ells perfectament reconeguts), dels quals cap conserva la llinda. No hi ha indicis que ens assenyalen el tipus de coberta, puix el mur més alt manté la seua verticalitat i no pareix veure’s l’inici de la volta.

d’altura no superior a 1,8 m. La porta NE té una llinda formada per dues travesseres de ferro (semblen de ferrocarril), i des d’aquestes surt una barra metàl·lica a l’objecte de penjar una corriola. Els ingressos NW, SE i SW presenten un arc rebaixat bastit amb rajol buit i sobre aquest l’obra de maçoneria disposada en sardinell. En aquests no s’aprecien petges d’haver hagut portes fixades als muntants, ni buits per a pestells o forrellats.

Pou de Miralles o de Dilluns

POU DEL MAS DE SANT IGNASI Es localitza al nord i a les immediacions del mas de Sant Ignasi (terme de Xixona), que s’hi troba junt a la carretera CV-800, al coll de la Carrasqueta i a una altitud de 995 m. El pou, de planta circular, de 7,5 m de profunditat i 12,6 m de diàmetre interior, està excavat en les dues terceres parts en roca exfoliable i presenta a l’interior un farcit de materials d’enderroc i altres fruit d’haver estat l’abocador de la masia. S’estima en 930 m³ la capacitat actual de la construcció. L’obra interior, fins al nivell base de les portes, presenta una maçoneria enlluïda i sota la porta recaient la sud-oest s’observen uns esglaons buidats a la penya i a l’obra, a mode de forats, a l’objecte de facilitar l’accés a l’interior. El mur del pou, amb un gruix de 0,8 m, és igualment de maçoneria regular travada amb morter, i finalitza molt anivellat amb 2,30 m d’altura, sense que es puga apreciar l’inici de la volta, per la qual cosa cal suposar que tindria coberta de teula sobre un sostre de rodes de fusta. Aquesta construcció s’hi troba envoltada pels terrenys de conreu del mas, i a la zona sud-oest apareix un marge d’anivellació.

Pou del Mas de Sant Ignasi. Foto de Jaume del Campello.1

Juntament al pou trobem un edifici d’una nau, amb restes de sostre a una vessant, i junt a aquest i sobre el mur oest apareix adossada una altra construcció similar d’inferior altura. Ambdues dependències ens fan suposar que es tracta d’un edifici annex al pou amb funcionalitat d’alberg i destinat a guardar les eines i utensilis per a la recol·lecció de la neu.

POU DE LA CARRASQUETA S’hi troba al mateix coll del port de la Carrasqueta (terme de Xixona), junt a la carretera CV-800 i a 1100 m. És una construcció de planta octogonal i a l’interior presenta forma circular, amb un diàmetre de 12 m La profunditat del pou, fins al nivell base de les portes, abasta els 12,70 m. Aquest pou fou excavat quasi totalment en roca exfoliable, observant-se alguns forats de barrinada. L’interior presenta un farcit de runa i vegetació, calculant-se la capacitat actual envers els 1430 m³. Hi té quatre ingressos o portes d’1,6 m d’ample i

1. http://www.panoramio.com

El mur que circumda el pou, de 0,7 m, de gruix, és de maçoneria regular i conserva tant a l’interior com a l’exterior un enlluït de morter, de vegades amb alguns esbornacs. L’altura d’aquest és l’original, que abasta els 2,4 m, ja que damunt d’ell apareixen moltes teules disposades i inclús algunes formant el ràfec. A uns set metres cap a l’est es localitza un pouet d’aigua d’uns 0,6 m de diàmetre i de profunditat similar al del pou de la neu. Aquest pouet s’hi troba cobert per unes grans fulles de pedra que cobreixen un estret corredor, i junt a aquest localitzem les restes d’una basseta a mode d’abeurador. L’existència d’aquest ens fa suposar una utilització de les aigües de desgel de l’interior del pou, ja que a l’abastar la mateixa profunditat arreplegaria l’aigua del suposat nivell freàtic del fons, o mitjançant un hipotètic corredor de comunicació hui ocult. L’entorn d’aquest pou presenta una lleugera elevació produïda per un farcit de pedres (producte de l’excavació), que configura un altiplà on s’hi troba el pou, on hi ha zones empedrades a mode de paviment front a les portes. Igualment s’observen uns grossos murs alineats en diverses direccions, segurament a l’objecte d’acumular i detindre la neu, donada la disposició del terreny en una zona plana de la carena de la serra. Prop del pou, a la part nord, trobem restes d’un edifici quadrangular que tindria coberta a dues vessants, segurament destinat a alberg dels encarregats del subministrament de la neu i com a magatzem d’eines, etc.

Pou del Surdo

POU DEL SURDO S’ubica al SW i immediat al cim del mateix nom (terme de Xixona), a la carena de l’alineació muntanyenca situada entre el port de la Carrasqueta i els Plans, a una altitud de 1085 m, i junt a la casa anomenada del Surdo. A Alcoi es coneix el lloc com la Cava, i va pertànyer des dels anys cinquanta, fins fa poc, a mossèn Enrique Vilaplana, que va rehabilitar la masia en residència d’estiu per als xiquets de l’Ave Maria. Es tracta d’un pou de planta circular, amb un diàmetre interior d’11,40 m, i profunditat, fins la base de les portes, d’11,20 m, calculant la seua capacitat en 1100 m³. Tot l’interior apareix revestit d’una capa de ciment, a causa de la posterior utilització del pou com aljub, del qual resta l’escala de ferro i el mecanisme d’una bomba d’aigua. Aquest enlluït oculta totalment la maçoneria interior i, suposem, part de l’excavació en la penya, donada la irregularitat de les parets. El mur que envolta el pou és de maçoneria, amb un grossor d’1,3m i altura de 2,70 m, amb un lleuger talús cap a l’interior. Presenta quatre ingressos o portes, dues d’ells (NW i SE) tapades per un muret de maçoneria, i de mesures variables.

La porta SW, la que conserva el mecanisme d’extracció de l’aigua i l’escala, hi té llinda i conserva les branques al sostre, i té les arestes i muntants de pedra carregada. Té una amplària d’1,8 m d’altura.

la major part d’ell excavat a la terra i en altres punts enllosat el sostre amb grans pedres planes, s’assembla a un Alcavor. A l’exterior no s’observa cap tipus de bassa o abeurador que arreplegaren les aigües de desgel.

Les altres portes o finestres estan bastides amb arc rebaixat de maçoneria amb una amplària d’1,65 a 1,55 m per 1,55 a 1,30 m d’altura, i amb el corresponent abotzinament que va estretint-les cap a l’interior.

A trenta metres a l’oest del pou s’hi troba una petita edificació que hui encara s’utilitza com a corral, i l’entorn immediat està parcialment abancalat (hui erm) i a les vessants dels cims trobem la pineda i l’alzinar.

Aquesta construcció conserva la volta en bon estat, bastida amb falsa cúpula per successiva aproximació de filades de pedra travada amb morter, a mode de mitja taronja, i coberta per teules, encara que hui sols en conserve unes poques i vegem l’empremta de la resta. Al vèrtex de la coberta hi ha un remat d’obra a mode cambrera. A la part SW de la teula, damunt la porta, trobem una garita bastida amb rajos buits (excessivament moderna) destinada als dipòsits de l’aigua. L’entorn del pou manté una altura més elevada, i s’ha anivellat part de la plataforma mitjançant marges o ribes de pedra en sec. Al SW, i a escassa distància s’hi troba la casa o masia, de grans proporcions, que s’ha restaurat i l’ha convertida en un hotel gastronòmic. Cal fer referència als murs de pedra amb funció d’alineació, de 0,95 m d’ample per 1,20 i 1,50m d’altura, que s’hi troben al N-NE i que surten prop del pou, direcció el repetidor, on es delimiten tres passadissos de 9,90 a 6,20 m d’amplària que crestegen la carena amb la finalitat de retenir la neu i formar geleres, l’àrea dels quals abasta un 7.500 m².

POU DEL RONTONAR El Rontonar (conegut també com Rontonal o Rentonar) és una partida i serra que se situa entre els municipis de Benifallim, al nord, i la Torre de les Maçanes al sud, i creua el terme d’ambdues poblacions a l’altura i a l’est del cim dels Plans. El pou de neu que es localitza al Rontonar ocupa un ampli coll que s’obri als estreps orientals dels Plans, sota el

ALTRES LLOCS D’INTERÉS

Pou del Rontonar. Foto d’Òscar Martí

cim, i al terme de la Torre de les Maçanes fitant amb el de Benifallim L’orientació del ventisquer és al llevant, i s’hi troba a 1160 m, molt apartat de qualsevol via còmoda de comunicació, que dista quatre quilòmetres de la Torre. El dipòsit de neu fou bastit aprofitant el desnivell que existeix a l’est i terraplenant les terres de l’excavació per a donar-li major altura, mitjançant un paredó circular que, a mode de talús, l’envolta per aquesta part. L’edifici consta del pou de 13,75 m de profunditat des del nivell de les boques o finestres superiors i de 9,80 m de diàmetre interior, estimant la seua capacitat en 1030 m³; a la part sud s’obri un túnel amb volta rebaixada de maçoneria, de 9,10 m de longitud, per un amb ple inicial de 2,35 m i 2,10 m d’altura, que va estretint-se a l’interior i finalitza a la vora del pou en forma d’ingrés d’1,35 m d’ample màxim per 1,55 m d’altura, que ens situa a 10 m per damunt del fons del pou. Un element poc freqüent en aquests tipus de dipòsits és el desguàs: en aquest pou el trobem a l’est, on el terreny presenta major desnivell. Des del punt més baix del pou surt un estret passadís (0,5 m d’ample per 0,7 m d’altura) que, amb un cert grau d’inclinació, desemboca a l’exterior després de recórrer 28 m en línia recta, on

Al cim de la Carrasqueta trobem el repetidor d’ACPV que permetia veure TV3 per les comarques de l’Alcoià, l’Alacantí i el Baix Vinalopó. Les seues emissions van ser tallades per decisió judicial el 10 d’octubre de 2010. Forns de calç1 Poc s’ha escrit sobre els forns de calç. Forats d’uns dos metres d’altura enmig de la muntanya. Si caminem per la vall de Bugaia, concretament pels masos de les Covetes, de la Vinya, d’Antoni, de Ferri, haurem topat amb aquests forats que segurament no hauran despertat la nostra curiositat. Aquests forns s’identifiquen per les restes d’unes estructures cilíndriques que tenen de dos a quatre metres de diàmetre i altura variable, depenent de l’estat de conservació que presenten. Els forats estan parcialment integrats en el subsòl, en un marge o vessant que presenta una obertura que constitueix la boca del forn. En algun cas, el revestiment interior i també la part que sobreïx per sobre de la superfície són de maçoneria, encara que en general presenten aquesta estructura cilíndrica excavada directament sobre la sedimentació de terres. Algun d’aquests forns es van construir abans que començara l’edificació d’una masia o de qualsevol obra important, perquè resultava avantatjosa la producció de calç a peu d’obra, i s’evita així l’haver de transportar-la des d’un altre lloc més allunyat.

Pou del calç del mas de les Covetes

El procés d’obtenció de la calç consistia a omplir un forn o calera amb pedra calcària, formant una estructura de pedres que deixava una càmera o cúpula en la seua base, per a formar el cul del forn o olla (caldera) on s’introduïa la llenya per a calcinar la pedra, a uns 1000 graus, fins a transformar-la en òxid càlcic. Aquest procés solia durar uns quatre dies, i els caleros s’alternaven per a vigilar i alimentar el foc de la caldera, fins que eixia un fum blanc característic que indicava el final de la cocció. Després es deixava refredar abans de llevar la pedra. Si aquesta es deixava a l’aire s’obtenia una pols o calç blanca. Si es posava en remull amb aigua, la pedra es desfeia i es convertia en una espècie de brou, que s’enterrava prop del lloc en el qual s’anava a utilitzar, principalment per a la construcció. La pedra viva també solia ficar-se en gerres o en una cambra fosca i servia per a blanquejar les parets de la casa, per a desinfectar l’aigua de l’aljub, etc. Hem sentit que en el procés de fer la cal, les dones que tenien la menstruació no es podien acostar mentre es feia el procés, es tenia la creença que les pedres es tornaven vermelles. Llegendes populars de concepcions misògines.

1. Martí Segura, Josep Maria, Las actividades tradicionales en el carrascal de la Font Roja, Ayuntamiento de Alcoy - Gerència de Medi Ambient, Alcoy 2005.

EIX GEODÈSIC

FONTS DE LA CARRASQUETA

FONTS RIU DEL SERRAT

L’eix geodèsic de la Carrasqueta pertany al terme d’Ibi, va ser construït el 4 de desembre de 1987.

La serra de la Carrasqueta és un dels llocs més extens, coneguts i bonics del terme. És la part més humida del poble, on hi ha més precipitacions, i aquest fet es confirma amb la gran quantitat de fonts que hi existeixen.

Font Cantets

N’hi ha que són conegudes i d’altres que no ho són tant. Unes són irregulars i d’altres necessiten unes condicions especials perquè apareguen: el 12 i 13 d’octubre del 2007 va ocórrer un fenomen meteorològic que feia més de 70 anys que no succeïa, va estar més de 34 hores sense parar de ploure i van eixir quasi totes les fonts.

Font de l’Almoraig

Vàrem aprofitar per visitar-les i fer un treball publicat per la Seu Universitària de Xixona en el seu web titulat Fonts de Xixona. Fonts que esclaten. I vam parar de fer-lo quan es va constituir l’associació (equip) Les Fonts de Xixona, que ha fet un treball exhaustiu de localització gràcies al qual podem conèixer la pràctica totalitat de les fonts del nostre terme. Així i tot, aprofitant el que vàrem fer, i si fem una ordenació de les fonts de la vall de la Carrasqueta que acaben el seu recorregut des dels seu naixement fins al riu de Serrat, camí natural, en trobem unes vint-i-quatre. Croquis de Jaume Miquel Peidró

Font de Bugaia Font de Ferri

Font de l’Avellanedo Font dels Escombrims Font de l’Estudiant Font de la Costa Font de la Goteta (mas de David) Font de la Llobera Font de la Teula (Montoro) Font de la Vinya Font de la Volta Font de les Coves Font de Maó Font del Galer Font del Maset Nou Font del Moreno Font del Romà (o del Tio Tararo) Font del Síndic Font dels Terrers Font del Mas de Viola Font del Mas del Racó (vell) Font(s) de Cendra

Eix geodèsic de la Carrasqueta. Al fons, el punt més alt de la serra del Quarter.

100

Detall eix geodèsic de la Carrasqueta

Font de la Costa

101

Alt de la Carrasqueta

CROQUIS DE L’ALT CARRASQUETA PEL CAMÍ VELL D’ALCOI (1.020 m)

RUTA L’alt de la carrasquesta pel camí vell d’Alcoi (1.020 m) Carretera antigua d’Alcoi N-340

Ruta de gran interès paisatgístic. La comencem des de la font de la Costa. Té una distància de 8.500 metres i un desnivell des de Xixona de 567 m. 1. Iniciem la marxa en la font de la Costa1, prop de la Venta Teresa. Té una costera que s’agafa en la següent revolta a l’entrador de Nutxes muntant a mà esquerra.

Marge de Protecció

2. Font de la Costa / Venta Teresa: la font de la Costa té la particularitat que ix als 21 dies de les pluges. Es tracta d’una font prou segura que té un llavador i una bassa safareig. La Venta Teresa (molt antiga i emblemàtica) ofereix la possibilitat de fer una parada en el camí i facilitar la logística gastronòmica de la ruta.

3. Mur de pedra seca. Cal dir que és, sens dubte, un monument. Té una distància de gairebé tres quilòmetres, i suposa, es mire com es mire, una veritable obra d’art: recte, atalussat i de fàbrica perfecta.

Bugaia, Mas del Racó, Mas Nou, Viola... camí de terra

4 Font de Maó

4. Font de Maó. Una de les fonts més altes del terme. Abans es deia que quan eixia ja hi havia aigua per a tot l’any.

Mas de Valero

marge de protecció

5. Inici de la muntada a l’esquerra del camí de Bugaia.

6. Restes d’un camió d’una granja. Mas de Ximo

7. Accés a la carretera. Vista panoràmica.

opció B de tornada

8. L’alt. Lloc de vista paisatgística i d’aturada de vehicles. gasolinera

Mas de Verdú a Xixona

Font de Cendra

RUTA 2

Venta Teresa

a la urb. Penya Redona.

al Sendiquer de dalt i a la Font de Nutxes. (Opció de tornada B)

102

2 Font de la Costa a la carretera

Aquesta ruta presenta uns perills molt concrets. Es tracta de cinc llumbreres (pous contruïts per buscar aigua) que a data de hui ja estan senyalitzades, excepte una. Aquestes llumbreres estan indicades al mapa en un doble triangle. Cal dir que si seguim la senda- que és el propi riu- sense eixir-nosen... no hi ha cap problema exceptuant el triangle encerclat -tercera llumbrera- que es troba al mateix costat de la senda. Segurament hi ha alguna altra, encara que no hi apareix en el croquis per desconeixement.

Font de Gordollobos (també coneguda com font del Tio Pepe Nadal). Es tracta d’una basseta que s’ompli d’un naixement. La fonteta regava una petita horta de la qual sobreviuen un parell de caquiers. Uns metres més avall, en el bancal hi ha una cova-habitació. 4. Costera amb ziga-zaga. Lloses soltes, cal muntar sense presses. 5. Potser una de les vistes més privilegiades del sud valencià. 6. Lloc més alt de la ruta (990 m) no és però el punt més alt de la Carrasqueta, aquest es troba en el que nosaltres anomenem l’alt que està a 1020 metres.

Font de Gordollobos – Carrasqueta (990 m)

7. Mur de protecció.

Ruta de gran valor paisatgístic. Comparteix el camí amb la de l’alt de la Martina fins al Salt del Moro. Comença des de la font de Roset i acaba en la font de Nutxes. Desnivell des de Xixona: 530 metres. Distància aproximada: al voltant dels 9 km des de Roset.

8. Urbanització de la Penya Redona.

1. 1 i 2 són els mateixos que en la ruta de l’alt de la Martina. Croquis de Jaume Miquel Peidró

3. ATENCIÓ:

9. Font de Nutxes.

1. Aquesta font la tenim datada en el llibre El català i l aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (12691295) de Joan J. Ponsoda Sanmartín. Aquesta font és de 21 dies, és a dir, que després de ploure, l’ aigua ix als 21 dies després de ploure.

103

C A ST E L L DE L A TO R RE GRO SSA , (E L ) CROQUIS FONT DE NUTXES, CARRASQUETA, FONT DE GORDOLLOBOS

FONT DE GUARDALLOBOS

CIM DE LA CARRASQUETA

a Alcoi a Bugaia gasolinera

Salt del Moro

ALT DE LA MARTINA

costera

a Xixona

COSTERA D’IBI

depòsit

FONT DE LA COSTA

5 CASILLA PEONS CAMINERS

LLOCA

BARRANC DE CASTALLA

LA LLIBRERIA

100 m

a la font de Nutxes

Font de Roset a Xixona

No pretenem descobrir res de nou, puix s’ha escrit molt al respecte sobretot per Galiana Carbonell (1996, 56), o en les darreres publicacions com la Història il·lustrada de Xixona el 2008, i les excavacions del pare Belda que permeten fixar la seua datació en època almohade, entre els segles xi i xii, i en les quals el rector de la Torre fa diversos descobriments arqueològics i descriu les principals parts en què es dividia el castell.

300 m Sendiquer de dalt

PENYES DE ROSET

00º 30’ 32.66” W

Xixona

MATXET

Font de Roset

Seria per la nostra banda un error imperdonable no parlar del Castell de Xixona, un altre dels nostres emblemes, per no dir el símbol de la nostra ciutat.

533 m

Penya Rodona

38º 32’ 17.73” N

Com comenta Natxo Lara Jornet:1 «El castell és construït sobre la roca mare, en un lloc de màxima visibilitat des d’on es controla l’actual port de la Carrasqueta, Tibi, la Torre de les Maçanes i les incursions i perills pirates que el mar solia portar des de la costa. En dies clars s’identifica fins i tot la costa de Guardamar del Segura».

15’ 9

Font de Nutxes

Sendiquer de baix

1. LARA JORNET, Natxo, G. PONZODA, Sílvia dins de Història il lustrada de Xixona. Terra de Guerres, notaris, artesans torroners, gelaters, miracles i privilegis reials, Ajuntament de Xixona, Xixona, 2008, p. 16

Croquis de Jaume Miquel Peidró

104

códic wikiloc

El cabeç del Corb, el Castell i darrere Vistabella.

105

E SCO BE L L A . A LT DE L A MO SC A

Foto de Marcos Soler

En la qüestió que ens pertoca, el castell de la Torre Grossa és un bon lloc per contemplar tota l’orografia xixonenca; actualment, a la plaça del Castell hi ha una fotografia apaïsada amb el nom de les muntanyes i l’altitud, i ens permet fer-nos una idea de la grandària que tenim. A més, només hi ha una única possible entrada que és per aquesta plaça, per l’escarpat. Té el seu perill i aquell qui tinga mal d’altura ho pot passar malament. Al llibre Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia de Tomás López de Vargas Machuca, (1731-1802), trobem una explicació filològica de la composició del nom del nostre poble: «A nueve leguas de San Felipe,1 quatro de Alicante y diez y ocho de Valencia, en medio del camino que dirigí de Valencia a Alicante, se halla la ciudad de Xixona, del Rey, con mil y doscientos vecinos. Esta Ciudad es, a mi entender, la Saxona de los romanos, nombre que le dieron éstos por estar fundada en un sitio grafoso y peñascoso, tomado de la palabra latina saxum Llamóse después Sexona y los moros que acostumbran mudar en x la z, la llamaron Xaxona y Xexona, del que se formó el nombre de Xixona, que al presente lleva. Sus calles son costaneres. Beven de fuentes y con las aguas sobrantes que recogen en las balsas, riegan una buena parte de su campo, que es muy fèrtil. Forman éste varias vegas entre montes de tan diferente temperamento, que unas son frías, otras templadas y otras cálidas»

106

I com passa de Xixona a Jijona? Potser una nimietat filològica per entesos, però en l’alfabet fonètic el so de la jota castellana (que no el tenim en valencià) es representa amb la grafia-símbol /X/. Per tant, hauria sigut el traspàs fonètic, una mala interpretació i s’hauria passat de Xixona (pensant que era fonètic) a Jijona. Amand Picó ja va escriure sobre aquest tema: «Se dijo entonces, entre otras cosas, que la traducción de Xixona a Jijona era el resultado de la transformación fonética operada con la X y la J, y se reforzaba esta argumentación con los ejemplos de México-Méjico, Xerez-Jerez y alguno más sin tener en cuenta que, aunque todos los idiomas han tenido –y tienen– un proceso de evolución por sí mismos o por influencia de otros, y que aún admitiendo que ese mismo fenómeno lingüístico pudiera darse simultáneamente en dos idiomas distintos, en valenciano o catalán no existe el sonido de la J castellana y que, por tanto, los ejemplos de Méjico o Jerez podrían servir para explicar la transformación fonética del español pero no la de nuestro idioma. Los mejicanos, por cierto, aunque han conservado la grafía antigua (México), pronuncian Méjico. Precísamente, en donde podría hablarse con propiedad de transformación fonética es en el paso de Sexona o Seixona a Xixona, que es un proceso parecido al que se da en nuestra habla cotidiana con la pérdida de la E en el grupo EI cuando pronunciamos ixe en lugar de eixe, ixir por eixir o dixar por deixar.»

38° 28’, 51.17’’ N

Hem cregut oportú incloure aquestes dues muntanyes primerament perquè hi ha una separació de 400 metres entre l’una i l’altra i, en segon lloc, perquè a vegades la toponímia en els plànols està alterada i apareixen noms al lloc que no és, i és el que passa en aquestes dues muntanyes; hi existeix una alternança de topònims segons els mapes consultats; és a dir, en el plànol topogràfic nacional hi ha l’alt de la Mosca, però en el mapa1 de principi del segle XX de Xixona hi ha l’Escobella.

00° 33’ 43.33’’ W 693 m Alt de la Mosca 649 m Escobella Montnegre de Dalt 11, 47 km

Muntanya de que ja parla el 1795 Antoni Josep Cabanilles:2 «Pasados los montes del pantano y baxando á sus raices meridioanles se observa una gran mudança en el clima y vegetacion. Por últimos de Abril el frío que aun reyna en la hoya, allí cesa como de repente: vense los almendros cargados de fruto, y las plantas floridas y con fruto. Así estaban el pipirigallo comun y cresta de gallo, las xaras cenicienta y escamosa, el alhelí triste, y el hermoso y suave tomillo cabezudo. No muda de estado

537 m

1. Mapa que va regalar l’Ajuntament de Xixona com a regal de Nadal l’any 2000.

1. San Felipe és la denominació que li va atorgar el rei Felip V a Xàtiva en la guerra de Successió el 1707. 2.“XIXONA-JIJONA: UNA POLÉMICA INACABADA” publicat a la revista de Festes d’Hivern de 1991.

2. Cabanilles, Antoni Josep, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura población y frutos del Reyno de Valencia, 1795. códic wikiloc 12863101

Alt de la Mosca. Escobella

107

E L GURUGÚ el suelo torciendo hácia el norte en busca de Xixona, distante de allí casi dos leguas mediando montañas y cerros, de yeso ó de marga colorada. Muchos quedan incultos sín aprovechar mas que las lomas y cañadas. Es corta la primera cañada que se presenta al salir del pantano no léjos de Escobella, ó bien Puntarronera, però bien plantada de almendros y olivos; síguese otra mayor llamada Sílim, donde hay una fuente que sirve para regar algunos campos; luego viene cerros sucesivamente más altos. Ya quedando al sur y sureste el mar Mediterráneo como á tres leguas de distancia, y al Norte y nordeste muchos montes, los mas del término de Xixona.» Aquesta muntanya és frontera natural entre les poblacions de Sant Vicent del Raspeig i Xixona, però hem sentit parlar del conflicte per les fites, el moviment de mollons i l’allargament del terme uns metres.

APROXIMACIÓ Aquesta muntanya que fa de fita entre els termes de Tibi, Sant Vicent del Raspeig i Xixona és poc coneguda.

715 m

Per fer una bona aproximació cal anar a Montnegre des de Mutxamel, és millor la carretera, però hem anat des de Xixona. Interessant la carretereta...

Bugaia de Baix

També, en acabar-se el curs del riu que haurem travessat, i abans d’arribar a uns bancals trobarem un camí PR, podem pujar a la muntanya per la seua cresta, que també és una pujada que impressiona.

Als peus del mas de la Volta de Pritz, en la partida de Bugaia de Baix, i sota els peus del riu Serrat, s’alça el cabeç del Gurugú, nom molt poc conegut, amb una altitud de 714 metres.

00° 28’ 57,94’’ W

PUJADA

Hem de deixar el cotxe en el pont de Montnegre de Dalt o el Molí de Tomàs. Seguirem la carretera uns 400 o 600 metres i veurem a mà dreta el llit del riu ple de baladres. Haurem d’encaminar-nos cap a dins, ja que allà està la senda que arriba fins al camí de la sendera PR-282, que ens durà, sense pèrdua a l’Escobella.

108

08° 34’, 29.8’’ N

Està envoltat per una carretera que comença en la partida de Sot i acaba en el mas de les Llenques. No hi ha un camí específic per muntar-hi, ni té eix geodèsic. A més, com que no té cap muntanya davant, els aires de la mar estan fent que els pins caiguen a terra.

12.74 km 461 m

Als peus del Gurugú, pràcticament en el llit del riu Serrat, es troba una de les fonts més boniques i amagades de Xixona: la de la Volta, amb un alcavor de 20 metres que acaba en dues bassetes on brolla l’aigua.

El nom de la muntanya Gurugú potser s’haja agafat per la semblança a una altra muntanya. «Nom castellà d’una muntanya (de fet un volcà extingit) el puig de la qual forma el punt més alt de la península del cap de les Tres Forques, a la costa nord de Marroc, al costat de Melilla. En realitat es tracta de dos puigs, el de Kol-la i el de Basbel. El conjunt muntanyós

códic wikiloc 3974071

El Gurugú

109

on es troba es la serralada de Nador. L’altura és de 890 metres i des del cim es domina una vista de Melilla, de Nador i de la Mar Chica. El Gurugú fou objecte de forts combats en la campanya de 1909 entre espanyols i cabilencs. Aquestos combats van ser molt impopulars i van ser una de les causes de la Setmana Tràgica; el 27 de juliol de 1909 van culminar amb el desastre del barranc del Llop. Fins al 2007 a aquesta muntanya s’hi amagaven subsaharians que esperaven per poder entrar a Melilla.»1 El topònim Gurugú és un nom molt escampat a tot el País Valencià i Espanya, com ho ha comprovat Jesús Bernat Agut2 en l’article publicat al seu bloc personal: «Si a les comarques de Castelló busquem el topònim Gurugú en trobarem mostres a Benassal, Cinctorres, Vistabella, Benicarló i també a Castelló. Més al sud Castalla, Finestrat, la Font d’en Carròs, Quatretonda, Vallada i Xixona, també ho recorden. Al nord, on diuen que la gent..., trobem el Gurugú (cim) a Sant Ferriol, Castellcir, Tarragona... A l’Aragó n’hem trobat una quinzena; i a Euskadi, Astúries i a Extremadura... Per tot l’estat hi ha nombrosos exemples. Es tracta d’un topònim amazig (berber) transportat d’aquell turó, tossal o puig, muntanya veïna de la ciutat de Melilla.»

Una vegada allà, podem, amb llanternes, endinsar-nos per l’alcavor i arribar fins al naixement. L’aigua brolla de la paret i cau a dos bassonets.

RUTA 2 Pujada per la cara est. La segona ruta sembla més senzilla. Si agarrem el camí que comença en Sot i que s’endinsa cap a Bugaia de Baix i si sabem arribar fins al mas de la Volta de Pritz (caldrà seguir la pista asfaltada) trobarem la costera, molt pronunciada, que puja i envolta la muntanya. Per la banda est quasi arribem al cim; per tant, la dificultat és mínima. També podem entrar pel mas de les Llenques. És la mateixa carretera que l’anterior però, s’entra pel quilòmetre 2 de la carretera de la Torre. Seguirem el camí asfaltat; ens endinsarem dins del que s’anomena el fondó de l’Almarx, entre el Gurugú i l’Almoraig fins a arribar a una costera molt pronunciada. Quasi a l’acabament d’aquesta costera hi haurà uns bancals amb oliveres a l’esquerra. Hi ha un cadenat i els bancals estan llaurats. Haurem de tenir una bona orientació per arribar a l’alt.

La font de Cantets encara és més difícil de trobar-la. Situada entre els masos de les Coves i d’Antoni (mas del Campano). Ens podem orientar per una bassa quadrada de grans dimensions. Hi haurà una sèquia que la seguirem fins a arribar als alcavors (en plural, perquè n’hi ha dos). La font del Moreno és seca des de fa uns anys. També cal saber ben bé la zona per trobar-la. Situada damunt del mas de Figa i hi és en cabal del riu de la font de Maó. Alcavó de la font de la Volta

PORCS SENGLARS El cim del Gurugú és un lloc tranquil, molt poc transitat, per tant és un lloc ideal per al porc senglar. Les sendes que hi ha han estat fetes per aquest animal, a qui hem vist i ha fugit davant la nostra presència.

RUTA

FONTS PROPERES

Pujada per la cara oest. La ruta comença des de Xixona, fins a arribar al mas dels Terrers. Hi trobarem un camí que baixa al riu Serrat per on ens haurem d’enfilar. Trobarem la muntanya als peus del riu i no hi ha cap senyalització; sí que és veritat que hi ha sendes fetes per porcs senglars o raboses que vaig trobar dalt del cim. Hi ha 710 metres amb un desnivell acumulat d’uns 200 metres. La pujada és bastant dificultosa perquè està molt empinada.

Als peus de la muntanya del Gurugú trobem el riu Serrat. Aquest és alimentat per unes quantes fonts properes, com la font de la Volta, de l’Estudiant, del Moreno, de Ferri, de Cantets, del Templari i del Síndic, entre d’altres. La font de la Volta està al mateix llit del riu de Serrat. Per trobar-la, cosa que no és gens fàcil, ens haurem de situar a un xicotet pont, ple de sarsals. Està a l’inici de la costera, a l’inici del Gurugú. Caldrà trobar una mànega (ja que l’aigua és aprofitada) i seguir-la, fins que trobem l’alcavor.

Alcavó de la font del Moreno

1. Tret de Viquipèdia. 2. http://opinions.laveupv.com/imatgies/blog/4536/el-gurugu-toponimia-transportada

110

111

LLE NTISCLA R , ( EL)

Montagut

Llentisclar

Gurugú

Font del Galer

38º 35’ 1.44”N

Als peus de la font de Ferro s’alça la serralada coneguda com el Llentisclar, que es troba a continuació de la del Gurugú, a la partida de Bugaia de Baix. La seua altitud en el punt més alt és de 827 metres, ja que consta de cinc crestalls amb altituds de sud a nord de 794 m, 771 m, 795 m, 772 m, i 827 m, on fan un puja-baixa costant.

00º 28’ 24.28”W 827 m Bugaia de Baix

RUTA 2 Per anar-hi hem de situar-nos en la font de Ferro i trobar la senda, cosa que no resulta fàcil. No té punt geodèsic. En l’extrem nord de la muntanya i als seus peus trobem el mas de la Capua. La muntanya que hi tenim a la dreta és el Llentisclar.

Com que no hi ha una senda específica per arribar a l’alt, sí que podrem fer una aproximació i tindre present el camí que arriba fins al mas de la Capua per l’orientació del riu Serrat o anar fins al camí asfaltat que envolta la muntanya del Gurugú.

7 km 400 m

El seu nom potser li vinga perquè hi ha molts llentiscles, arbust de fulles compostes, força comú i el que que més hi destaca al sotabosc de les pinedes. Font del Galer

RUTA El camí, si eixim del poble, per a arribar als peus del Llentisclar és anar fins a l’entrador de la Torre de les Maçanes i dirigir-nos per la carretera de Bugaia de Baix, pel mas del Juncaret, passant pels Terrers fins el mas de la Volta; continuarem pel camí del Gurugú, asfaltat, uns dos-cents o tres-cents metres, on trobarem el camí a l’esquerra que ens duu fins al mas de la Capua.

códic wikiloc

A un dels peus d’aquesta serralada i en una senda que transcorre entre els masos de Capua i de la casa Blanca, s’ha de conèixer la zona per trobar-la, hi ha la font del Galer.

Montagut, el Llentisclar i el Gurugú.

Més fàcil és trobar-la després de passar l’entrador de la Casa Blanca. Trobarem bancals llaurats d’ametlers, i un camí que baixa cap al riu Serrat.

112

113

M ASCU NA, P UN TA L D E LA

Dibuix a la tinta del detall del barranc de les Salines fet per Jaume Miquel Peidró publicat al calendari de Xixona 2014 editat per l’Ajuntament de Xixona.

38º 30’ 7.35” N

Enclavada entre les partides de Sílim, Bernat i Montnegre de Baix trobem la Mascuna. Més que la muntanya, el que pretenem és donar a conèixer aquest paratge pràcticament desconegut per tothom. De difícil accés, només podem anar-hi caminant, tot i que hi ha quatre possibles entrades: per Montnegre de Dalt, per Bernat, per Vistabella i pel coll de les Ombries del Moreno.

00º 31’ 46.59” W 742 m Mascuna 13 km

RUTA La més interessant és la ruta que ens proposem donar a conèixer, la que s’entra pel coll que hi ha entre les Ombries del Moreno i la cara est de Vistabella, anant pel mas del Preciós. L’altra ruta, marcada en colors blanc i verd, comença al poliesportiu xixonenc i correspon a la SL-CV 1511. La marxa, d’unes tres hores, començaria a l’aparcament del Barranc de la Font, pujaríem el talús i en compte d’agarrar la PR- 212 direcció a la Penya de Migjorn, aniríem en direcció contrària uns dos quilòmetres. Trobarem un barril de color taronja on hi ha la sendera que ens porta directament al coll del Moreno. El camí està marcat amb fites de pedres.

El lloc més conegut per tothom és el barranc de les Salines, barranc paradigmàtic amb una gamma de colors vermellosos i uns rocams que fascinen, sobretot, per la soledat que es respira en aquesta zona.

400 m

Entre les muntanyes que s’enclaven i formen la petita vall de la Mascuna de nord a sud cal citar, les Ombries del Moreno, la Penya Alta i el Cabeçó Negre.

És una pujada intensa que acaba en l’inici de la vall de la Mascuna. Si continuem per la dreta estarem en la senda que ens duu a Vistabella, si elegim el camí cap avall arribarem a la Mascuna. Compte, perquè és una zona molt desconeguda, poc transitada i és recomanable anar per primera vegada amb algú que conega l’entorn.

En època de pluges generoses sempre trobarem aigua al riu, salada.

Presa de la Macuna

Hi ha camí, però té moltes bifurcacions. Per orientar-nos podrem tenir present el mas de la Mascuna. Una vegada baixem al riu el seguirem fins a trobar-nos una presa a uns tres o quatre quilòmetres. La salvarem per la seua dreta gràcies a uns graons de ferro que té a la paret. Continuarem el riu fins a la Mola de Bernat, on trobarem el camí que puja i ens duu cap al poble. Trobarem ja les marques de la SL-CV 151 que ens durà fins al poliesportiu de Xixona.

RUTA 2 La segona ruta és fer-la a la inversa. Aquesta ruta transcorre per la SL-CV 151 que s’inicia al poliesportiu de Xixona on trobem la primera balisa que ens duu direcció Moratell, fins a la font de Bernat, per una carretera asfaltada. Als 5 km trobarem la segona balisa i podrem agarrar el camí que indica font de la Mascuna per una senda prou

1. SL: Sender Local, marcat amb els colors verds i blancs.

códic wikiloc 7119835

Mas de la Mascuna.

114

115

MAT XE T

Mas de la Macuna

definida que arriba fins al mas homònim o continuar fins al barranc de les Salines i en compte de seguir fins a Montnegre, caldrà anar en contra del riu, fins una presa que haurem de salvar per la seua dreta, amb unes escales i un cadenat. Seguirem riu amunt fins una bifurcació, més o menys a sis o set minuts (o un quilòmetre) de la presa, on continuarem a l’esquerra fins a trobar la carretera de Montnegre. Nosaltres hem de seguir per la dreta; haurem de caminar per les formacions rocoses que ha format el riu, també caldrà salvar les canyes que hi ha al riu. El continuarem fins a arribar al mas de la Mascuna. Una vegada arribats a aquest punt caldrà pujar a la banda esquerra del riu, on trobarem una pista que puja progressivament fins a trobar un esquelet d’una torre de llum. Ací tindrem dues alternatives. La primera és continuar el camí fins a trobar la pista que ens durà a la carretera de Tibi. La més recomanable, però, és la que va fins a les Ombries del Moreno i enllaça amb el camí de Vistabella que ve de l’est. Podrem anar fins a Vistabella o tornar al poble pel coll de les Ombries del Moreno, que ens durà fins al nostre punt inicial.

116

FONT DE LA MASCUNA Diu Martí de Viciana a la seua crònica: «Tambien ay una Fuente de agua salada de que se haze buena sal».1 Es refereix a la font de la Mascuna que està un poc més a dalt del mas, en el llit del riu. És difícil trobar el seu brollador.

38° 34’, 21.76’’ N 00° 31’ 33.5’’ W 866 m

Com a curiositat, proveu l’aigua amb el dit (no cal beure) i us adonareu que és salada. Hi ha diversos brolladors, fàcils de distingir al llarg del recorregut perquè hi destaca la sal solidificada. Hem sentit que abans s’utilitzava aquesta aigua per adobar les olives.

7 km

ETIMOLOGIA

800 m

Daniel Climent ens va comentar que: «I la qüestió de la Mascuna tan sols és una intuïció, per això que és una font, i apareix -na; i en àrab anna, aina vol dir «font» i alhora «ull» (i en plural, aiun, fonts i ulls)». Podríem concloure que seria el mas de la font, i podria ser perquè hi ha la font.

Nutxes

Entre les fonts de Roset i Nutxes hi ha el paratge de Matxet. Molt conegut pels amants de la muntanya xixonenca per diverses qüestions: la primera perquè passa la PR-CV 112 direcció font de Vivens, l’altre seria perquè s’hi pot accedir amb qualsevol tipus de vehicle i, per últim, perquè tenim ací un altre dels topònims més coneguts en el terme xixonenc, la Llibreria. La peculiar formació entre el cabeç de Matxet i la Penya Redona fa que es forma un bonic racó, el Racó de Segura, com comprovem als mapes, poc explorat, misteriós fins i tot, amb diversos pedregams; lloc arrecerat perquè els diversos ramats de cabres tinguen el lloc per resguardar-se i on hi ha ruscs perquè les abelles facen la mel que extrauen de les nombroses mates de timó i romer que hi ha i floreixen en les primaveres plujoses.

El punt més alt d’aquest paratge és el cabeç de Matxet a 866 metres d’altitud.

1. Viciana, Martí de, 1563.

códic wikiloc 14173737

Matxet, Racó de Segura i Penya Redona

117

ME NJOVE L LO S. BE NJO ME L LO S

Detall de la Llibreria

Balisa de la Llibreria, font de Nutxes i font de Roset a Matxet.

RUTA

LA LLIBRERIA

Per arribar-hi caldrà eixir del barranc de la Font, creuar el poble pels carrers de la Vila, Raval, Ibi, direcció Cotelles i elegir anar per la font de Roset o per la font de Nutxes, fins a la propera balisa on trobarem les indicacions de la Llibreria, font de Nutxes i font de Roset, i passen les canonades de l’antic pou de Roset que duia aigua a la Penya Redona.

Com a lloc interessant d’aquest zona hauríem de parlar de la formació de roques superposades que semblen llibres, d’ací el nom. Lloc molt transitat si hem anat a la font de Vivens per la costera d’Ibi.

38º 33’ 58.7” N

Dins de la partida de l’Almoraig hi ha dos penyals amb el nom de Menjovellos. No destaquen per la seua altitud, perquè un té una altitud de 584 metres i l’altre de 582, sinó per la seua etimologia, ja que el nom dels dos turonets parions < benjomellos (amb metàtesi b-m > m-b-) < pennos gemellos significa «penyals bessons». I és que la seua similitud ha fet que s’anomenaren d’aquesta manera tan genuïna.

00º 28’ 20.77” W 584 m Almoraig 5 km

Per arribar-hi, hem d’agarrar la carretera que ens duu a la Torre de les Maçanes, fins el quilòmetre 5. Podem anar també pel camí de la Cadena, que està darrere del cementeri, eixirem fins a l’Almoraig, i en el primer pont que trobem del riu de la Torre hi haurà un camí a mà esquerra. Ací tenim les muntanyes de Menjovellos (o Benjomellos).

200 m

118

códic wikiloc

Menjovellos. Foto de Pau Garrigós

119

MO NTA GUT

M O LA DE BE R N AT

38º 29’ 50.48” N

38º 36’ 5.08” N

Als peus de la font de Bernat hi ha la mola del mateix nom. Muntanya molt fàcil de diferenciar i d’arribar per la carretera del Moratell. Quan arribem al camí de terra, després de deixar la zona asfaltada ens trobarem de cara amb la Mola de Bernat.

00º 30’ 51.69” W 534 m

00º 26’ 38.25” W

6 km

Bugaia de Dalt

Per la seua banda est, i amb molta paciència, podrem trobar la font dels Llagostins i l’alt de Segorb (409 metres), que té el mateix nom que una de les partides xixonenques i que és també l’inici de la foia de la Viuda.

600 m

1 h 30’

Hem de tenir en compte que als mapes apareixen dos moles amb el mateix nom. Nosaltres hem posat les dues perquè no hi haguera cap malentès.

Mola de Bernat

Un altre camí per pujar és des de la font de Ferro, passant per la de les Piles. I el camí més curt i senzill, és buscar la senda que hi ha al finalitzar la costera de la Barrinada, en la Torre de les Maçanes.

10 km

200 m

códic wikiloc

Es troba damunt del mas del Racó (Rancho Boyeros), i s’hi pot pujar tot i que la finca és privada. L’envolten les fonts del Romà i la del Mas Nou, que donen aigua en l’època més plujosa, cosa que ens pot resoldre el problema si se’ns acaba la que portàvem.

1080 m

La Mola de Bernat té una altitud de 534 metres, si volem pujar-hi caldrà tenir una bona orientació ja que no hi ha un camí específic. Fins i tot la podrem envoltar ja que hi ha camí prou transitable.

Bernat

Muntanya molt poc pujada pels xixonencs. La seua altitud és de 1080 metres. Té eix geodèsic.

120

códic wikiloc 4040140

Montagut

121

Aproximació al corral dels Matets Per visitar el corral dels Matets ens haurem de desviar una mica del nostre recorregut al Montagut, però això no ens ocasionarà un retard perquè no es troben molt lluny del nostre trajecte. Ens situarem en el serral que dóna accés a la senda cap al Montagut marcat en el croquis amb la lletra. Seguim la pista forestal direcció nord, on localitzem algunes marques de sendera homologada PRV 232. Sense abandonar la pista forestal ni les marques del PRV arribarem a una senyalització vertical homologada i a l’esquerra de la mateixa ja observarem les restes del corral dels Matets. Temps invertit des del serral 12 minuts. Badia d’Alacant des del Montagut. En primer pla el barranc de l’Osco

RUTA La ruta que proposem (d’uns deu quilòmetres i entre dos o tres hores) s’inicia en l’alt de la Carrasqueta, a 1020 metres, on hi ha senyalitzada la senda ecològica que arriba fins al Pou del Surdo. Ens dirigirem cap a l’antena del repetidor i seguirem la PR-232, que s’encamina cap a la Torre de les Maçanes, i a uns tres quilòmetres trobarem una altra indicació, abans de passar pel corral dels Matets, que servia antigament per resguardar el ramat en circumstàncies climàtiques adverses. A uns 600 metres de la balisa que indica la bifurcació entre la serra dels Plans i Montagut, direcció Montagut trobarem la font del Romà. Anem per una via pecuària i haurem d’encaminar-nos cap a la dreta. Recorrerem mig quilòmetre i hem d’anar amb compte per no perdre l’orientació. Al proper cartell de via pecuària hi haurà la indicació groga i blanca de la senda PR que puja directament, en un vaivé, cap al Montagut. Per a baixar, ho podem fer per dos rutes, a banda de la que hem pujat. Anar cap a la Torre, o la que proposem, que és tornar a l’origen, pel mas del Racó. Aquesta

senda s’inicia al peu de la muntanya, en la darrera indicació de la via pecuària. Una vegada passat el mas del Racó i estar en la pista de Bugaia de Dalt, caldrà elegir si tornem a Xixona pel camí que hi ha després de passar el mas de Capeta, o dirigir-nos cap al punt d’origen, per la font de la Llobera, on no hi ha una ruta determinada, sinó, més aïna, el punt del Pou del Surdo. El nom de la muntanya és descriptiu, el Montagut és un tossal que marca la fita entre Xixona i la Torre de les Maçanes, i és l’últim punt del terme on el sol li pega. Fixeu-vos una vesprada d’estiu. Jaume Miquel fa referència a aquesta muntanya en el seu llibre Na Pietat.1

CORRAL DELS MATETS Es tracta d’un tipus de construcció bastant primitiva amb l’objectiu d’albergar el bestiar, generalment cabres i ovelles, que pasturaven pels camps que no eren utilitzats per a l’agricultura. Les coves del corral dels Matets tenen la particularitat d’estar excavades en un tipus de material tou, la qual

Montagut desde la Carrasqueta. Foto de Guillermo Torres2

cosa va facilitar la construcció de tres túnels - coves i posterior comunicació d’aquests. Els túnels o coves es troben apuntalades o reforçades per lloses de pedra que asseguren la sostrada de les mateixes per evitar l’enderrocament d’aquesta construcció artificial. Aquests habitacles serien compartits per animals i persones, ja que en una d’aquestes coves encara s’observen restes d’habitació amb xemeneia, cosa que ens confirma que aquest espai estaria reservat per als pastors. El bestiar, a part de subministrar carn, llana i llet, també proporcionava fem, utilitzat pels agricultors per adobar la terra. S’arriba, fins i tot, a tenir intercanvis entre llauradors i pastors, i els primers cedien els corrals per a recer dels animals. En el corral dels Matets trobem, a banda de la construcció de coves artificials, una construcció exterior, feta amb pedra dels voltants i morter de calç. Se suposa que la part exterior estaria totalment o parcialment coberta. En l’actualitat els corrals es troben en estat de ruïna, per bé que les coves artificials estan ben conservades i fins i tot en el seu interior podem observar restes dels antics habitants.

Ens situarem al coll que dóna accés al camí cap al Montagut marcat al croquis amb la lletra. Seguim la pista forestal direcció nord, on localitzem algunes marques de sender homologat PRV 232. Sense abandonar la pista forestal ni les marques del PRV arribarem a una senyalització vertical homologada i a l’esquerra observarem les restes del Corral de Matets. Temps invertit des del coll 12 minuts.

POBLACIÓ Als peus d’aquesta muntanya i voltants es troben uns quants masos molt coneguts per tothom perquè hi passen assagadors, tot i que són de propietat privada: mas del Racó, Bugaia, Maset Nou, Capeta, Viola, la Casa Blanca, Montoro i Toledo. D’aquests masos en voldríem destacar tres: el Mas del Racó, el de Bugaia i el de la Casa Blanca perquè tenen tres fabuloses carrasques que Toni Garrigós Picó i Marisa Francés han catalogat.

1. Miquel i Peidró, Jaume, Na Pietat, editorial Tàndem, València, 1997, p. 50. 2. http://guillermotorres.blogspot.comes/2013/06/montagut.html

122

123

MO NT NE GRE

La Carrasca de Bugaia té una alçària d’11 m, amb un perímetre de 3,2 m i un perímetre de copa de 51 m. Foto de Marisa Francés i Totxi, Toni Garrigós Picó.

38º 28’ 43.51” N

En el límit entre Xixona i Alacant trobem aquesta muntanya que té el mateix nom que el riu i la partida de Montnegre.

00º 30’ 38.23” W

És el primer accident geogràfic considerable que tenim a la nostra demarcació municipal si venim d’Alacant. Per delimitar-la caldria que ens situàrem a l’estació elèctrica que hi ha només començar el terme.

516 m La Carrasca del mas del Racó té una alçària de 13 m, amb un perímetre de 3,04 m i un perímetre de copa de 56 m. Foto de Marisa Francés i Totxi, Toni Garrigós Picó.

Eix geodèsic Montagut

EIX GEODÈSIC MONTAGUT Construït el 5 de desembre de 1987.

Montnegre

A la part est de la muntanya es produeix la unió dels rius Montnegre i del riu de la Torre.

10 km 200 m

RUTA No hi ha una ruta determinada per pujar al cim del Montnegre. Ho podem fer de manera orientativa.

Podem fer una aproximació en cotxe fins a la subsestació elèctrica de Xixona o, fins i tot, anar als Algepsars, que és la planta de reciclatge Piedra Negra. Buscarem el millor camí, ho tornem a repetir, de manera orientativa. Potser la part de l’oest presenta menys dificultat a l’hora de pujar-hi.

I la carrasca de la Casa Blanca, amb un alçària de 10 m, amb un perímetre de tronc de 2,1 m i un perímetre de copa de 37 m. Foto de Marisa Francés i Totxi, Toni Garrigós Picó.

124

códic wikiloc

Montnegre

125

PE NYA A LTA

OM BRIES DEL M O R EN O

38º 31’ 15.77” N

38º 30’ 17.29” N

Aquesta muntanya està molt prop de Xixona. Per situar-nos hem de tenir la referència de Vistabella, que és prou coneguda. Si hem accedit en aquesta última per la seua vessant est, haurem passat per un coll. Alguns l’anomenen el coll del Moreno i és la que ens queda al sud.

00º 31’ 24.18” W 739 m

00º 31’ 20.08” W 626 m

És una de les nostres muntanyes que resulta bastant difícil coronar perquè no té un camí definit. Tot depén de la pròpia orientació de l’excursionista.

Segorb 3 km

Segorb

La Penya Alta és un penyal escarpat de 626 metres d’altitud i aquells qui han pujat a aquesta elevació comenten la seua dificultat per arribar-hi, perquè la darrera part de la pujada s’han de salvar unes roques bastants abruptes.

300 m

Si hi volem fer una bona aproximació caldrà eixir des del poliesportiu xixonenc i anar direcció a La Fama fins al camí que puja pel cabeç del Corb. El seguirem fins a trobar un bidó color taronja que ens marca una senda marcada amb pedres. Eixe camí ens conduirà sense pèrdua al coll del Moreno.

RUTA

12 km

RUTA

300 m

Entre la partida de Sílim i Bernat, en la part sud del terme de Xixona, la Penya Alta separa aquestes dues extensions i resguarda un dels llocs més desèrtics i desconeguts del terme, el barranc de la Mascuna. Accessible només per tres camins, un és per la Penya Alta.

L’única pujada a la Penya Alta és la que ix des de Xixona i agafa el camí asfaltat del Moratell, deixem la font del Moratell, el barranc Blanc,1 que comença al mas de Saragossa i seguim en direcció del riu Coscó.

1 h 30’

El camí emblecat (enquitranat) s’acaba i haurem de continuar fins a la casa dels Saboners. A l’altura de la 1. El Barranc Blanc configura la depressió de la Font del Moratell, comença en aquesta font i acaba a la partida de l’Albalat. La seua roca blanca fa que siga un lloc molt abrupte, quasi intransitable i desconegut per tothom. códic wikiloc

Ombries del Moreno per la banda oest

126

códic wikiloc

Penya Alta

127

PE NYA F O RA DA DA font de Bernat i la Mola de Bernat trobarem un camí a mà dreta, que ens durà als peus de la muntanya. Als Almassils ens eixirà al pas una Granja, ja deshabitada i en desús, juntament amb un mas també deshabitat. Hi ha una bassa redona amb aigua. Aquesta és una de les primeres opcions si volem pujar per darrere. El principi del barranc de Bernat és el començament de la seua ascensió. Ens hi endinsarem i trobarem una presa o assut natural, segons les interpretacions. Continuarem el camí, i al tercer sortidor d’aigua, al passar un pont de ciment, haurem de buscar una petita senda, difícil de trobar, que ens portarà als peus del penyal. No importa si no es troba a la primera, ja que haurem de marcar-nos els referents pertinents, com ho és el penyal, que tindrem davant nostre. Abans de fer la darrera ascensió, cal parar-se per mirar la immensitat de las Mascuna, solitària, erma, i al fons l’Escobella, amb el seu inconfusible pic que fa de fita entre tres termes: Sant Vicent del Raspeig, Tibi i Xixona. Per arribar al capdamunt hem de ser experts, el vertigen ens pot envair i caldrà retirar-se. Podem salvar el desnivell de vora un 60% i trobar la zona més còmoda. Des d’allà dalt podrem delectar-nos tranquil·lament del triomf que significa pujar aquesta muntanya, no gens fàcil, i gaudir de les seues vistes: la confluència entre el riu de Montnegre, que transcorre pel barranc de les Salines, amb el Coscó, la Penya de Migjorn, des de la seua vessant sud-est, el Maigmó i la badia d’Alacant. També podem cercar la senda que hi ha davant de la Penya Alta, que ens duu al mas de la Mascuna. La pujada no té una senda específica, tot depén del sentit de l’orientació del senderista, o per dir-ho millor, pel que fa a aquest penyal, de l’escalador.

Part nord de la Penya Alta

38° 32’, 5.4’’ N 00° 32’ 29,22’’ W

La Penya Forada es troba entra la partida de Bernat i el cabeç de l’Albalat o entre els barrancs de Bernat i Murtal. Es distingeix més fàcilment si anem pel camí de Bernat.

1226 m

RUTA Agafem el sender SL-V 151 des del poliesportiu, seguim pel camí del Moratell al llarg de 3 km fins a l’altura de la penya Alta. Hi ha el camí que baixa al riu pel barranc de Bernat, després de passar el mas Pueblo Nuevo, que és el que haurem d’agarrar per arribar-hi.

Pineta 12.42 km 848 m

També podem seguir fins la font de Bernat, abans d’arribar-hi trobarem la primera balissa indicativa del SL-151 i girem a l’esquerra pel barranc de Bernat. Aquest camí està entre les muntanyes de la penya Foradada i la mola de Bernat. Cal ser intuïtius.

3 h 30’

Hem de seguir sempre una senda a mà esquerra, i/o orientar-nos tenint present la muntanya de l’esquerra mirant cap al mar. Si volem pujar fins a l’alt, no hi ha un camí específic, haurem d’emprar altra vegada la nostra orientació.

128

códic wikiloc 12269154

Forat de la Penya Foradada vist pel barranc dels Murtals

129

PE NYA DE M IGJO R N ,

PENYA ROJA O FORAT DE LA PENYA

38° 32’, 5.4’’ N

Dibuix a la tinta de la Penya de Migjorn fet per Jaume Miquel Peidró, publicat al calendari anual de Xixona 2014 editat per l’Ajuntament de Xixona.

És per excel·lència un dels símbols de Xixona. Amb dues denominacions, Penya Roja o Penya de Migjorn és coneguda aquesta muntanya que feia d’orientació als pescadors que arribaven per la costa del Campello i el seu cim era dels primers que sobreeixia per l’horitzó.

00° 32’ 29,22’’ W 1226 m

848 m

El primer nom, Roja, potser es dega al color rogenc que rep dels rajos del sol en les seues tres caixes que formen el cim. El segon, Migjorn, al·ludeix a l’indret on el moviment del sol marca l’hora de les 12 i era el referent de la gent per saber l’hora (migjorn indica també el punt cardinal, més que l’hora, però amb rares excepcions).

3 h 30’

La seua altitud, 1226 metres, fa que siga la segona més elevada del terme xixonenc, llevat de la serra dels Plans, de 1330 m, que no pertany al terme. Té eix geodèsic.

Pineta 12.42 km

vista impressionant del terme, il·luminat amb la llum que reflecteix la lluna. Darrere està la part de la cova dels Corrals, amagatall natural que s’utilitzava per resguardar el ramat. En el camí de pujada hi trobarem bancals guanyats a la muntanya de molt probable origen morisc o espècies vegetals com la cornicabra (Pistacia terebinthus), única en tota la vall. Al llibre de Joan Pellicer i Bataller (2000)1 el seu autor escriu sobre la cornicabra: «És un arbust de brancam, ramatge i fullatge lax, glabre i d’olor resinosa; creix en llocs freds i fa les fulles caduques i més amples i grans, imparipinnades, amb un folíol terminal. Les flors són brunenques, en panícules amples axil·lars, i la fruita o drupa és inicialment vermellosa i després, però no sempre, bruna, coloració que marca la fecunditat de la semença. Habita als boscos i als matollars mixtos, en carrascars i coscollars

Té la ruta marcada (PR-CV- 212) amb un recorregut de 12,5 quilòmetres i comença en el barranc de la Font. No podem obviar el nom Forat de la Penya, ja que en un dels tallats hi ha aquesta cavitat on es pot entrar. En dies de lluna plena es pot contemplar des d’allí una

códic wikiloc 4139413

Forat de la Penya. Foto d’Alfredo García Mira

130

sobre terrers rocosos i ambients més o menys ombrius. El nom popular cornicabra està motivat per les lluents i, més o menys, verdes o roges gal·les que es formen a les puntes dels branquillons. És una planta astringent, per la riquesa de matèries tàniques acumulades a les fulles, la corfa i les gal·les. Al territori, les úniques utilitzacions de la mata vera han sigut agrícoles, com a fusta, rogenca i compacta, emprada en ebenisteria i en la construcció d’eines, com a llenya per a fer carbó i com a fullatge útil per a farratge». Entre la fauna, hi destaca el moltó de Còrsega (ovis ami els arruís. No són originàries d’aquestes contrades però, s’hi van quedar i adaptar després que fugiren d’una finca de cacera. mon)

1. Pellicer i Bataller, Joan, Costumari Botànic [3], Edicions del Bullent, Picanya (València), 2004, p. 154.

131

regne de València, lla on los sarraïns estaven, e preseren-ne molts e els veneren.»1 Aquesta muntanya també ha estat inspiradora de rondalles com la que arreplega Enric Valor en el seu llibre Rondalles Valencianes,2 «Les velletes de la Penya Roja», on compta com dues velles molt lletges que vivien en la mateixa carena van enganyar un príncep i van aconseguir que una d’elles es casara amb ell. No podem deixar de recordar el tan conegut refrany: Boira en la Penya, aigua en l’esquena. Croquis de la Penya de Migjorn – Cova dels Corrals Ruta emblemàtica del nostre terme. Es pot fer l’eixida des del poble i es munta fins a la caseta de Serra. Des d’allí, s’inicia la muntada pròpiament dita i seguim el croquis.

Cova dels Corrals

REFERÈNCIES TEXTUALS Com a referent històric caldria recordar la Crònica de Bernat Desclot, que ens explica que, després de la conquesta de València i Mallorca, els almogàvers -sense faena- es van dedicar a perseguir musulmans per terres valencianes i murcianes, i que cap el 1275 se’n van reunir 8.000 procedents de Catalunya, València i Aragó a la Penya de Xixona, llestos per a lluitar en una campanya contra els musulmans que s’esperava començara a Castella. «E foren bé vuit míl·lia hòmens a peu, e meseren-se en la Pena de Xixona, qui és entre Alacant e Xàtiva, e corregren en l’horta d’Alacant, d’Alcadre, e preseren tots los sarraïns qui hi estaven paliers per los hòmens d’Alacant e veneren-los tots. E puis corregren per lo

Es tracta d’un croquis a escala 1:5000 (cada cm de mapa correspon a 50 m en la realitat). El camí total d’aquest croquis és de 6.100 m. Cal afegir el camí anterior des del poble i el de tornada. El desnivell total és del 848 m. La ruta té marcades unes xifres (de l’1 al 10) que corresponen als distints trams de la pujada. També apareixen les altures de referència. L’inici, des de la caseta del Butaner. Un tram empinat, amb ziga-zaga curts. Cal fer-lo amb tranquil·litat. Anem per una senda ben definida. A la dreta anirem veient marges que formen petits bancals laminadors d’aigua. Obres del passat, bancals moriscos? A mitjan tram podem aturar-nos per veure la paret del forat. Realment impressionant. Zona amb savines abundants, ombria. També hi ha un pinar. En arribar al pinar, es pot girar cap a la dreta per anar al Forat de la Penya. Cal saber que no hi ha una senda

1. F. Soldevila (ed.), «Crònica de Bernat Desclot», Les Quatre Grans Cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, 8ª Edició, 1973, Editorial Barcino, cap. LXVII. 2. Valor Vives, Enric, Rondalles Valencianes, Edicions Bullent (8ª edició en Edicions del Bullent), Picanya, 2000, pp. 41-65.

132

Croquis de Jaume Miquel Peidró

massa definida, per la qual cosa, ens anirem apropant a la paret fins que arribem al forat – uns 500 metres-.

Segona Carena. Paratge municipal Els Plantadets. Carrascar Negre

La senda s’empina, encara que sense arribar a fer-se difícil (podrem observar a mà dreta un llentiscle cornicabra) per arribar al molló. Caldria fer ací una aturada.

Una vegada que hem fet el cim de la Penya de Migjorn i tornem per la cova dels Corrals podem ampliar la nostra ruta per la Segona Carena. Hi ha un indicador de PR que ens indica font de Vivens. No té pèrdua i sempre el camí està indicat amb les marques blanques i grogues.

Aquest tram és una mica delicat –sols una mica-. Cal seguir les marques de senda PR que ens indiquen i arribarem de seguida al pic. El pic. Vèrtex geodèsic. Un lloc des d’on s’abasta una vista dilatadíssima si el dia acompanya. Podeu provar a comptar els pobles que reconeixeu. Es pot signar en una llibreta que de segur no s’ha emportat ningú. Gaudiu: us ho heu guanyat.

A una mitja hora llarga ens trobarem una pista i uns cartells indicadors que ens situen al paratge natural municipal dels Plantadets. També ens podrem orientar per una bassa per a incendis que hi ha al mateix paratge. En aquest punt podem elegir continuar fins al barranc de Castalla o baixar pel del Carrascar Negre.

És una baixada de prop de mil metres, amb un pendent constant i amb unes vistes de la Carrasqueta que us resultaran noves. La cova dels Corrals. Racó arrecerat del vent que es feia servir pels ramats. Podeu veure-les en una mena de circ que us queda a la dreta segons arribeu. També caldria destacar que a uns tres-cents metres des de l’aljub hi ha el refugi que utilitzaven els pastors, també, per a resguardar-se del fred i de la neu. Una coveta prou amagada, amb dues habitacions i una llar de foc. Tram pla, o de molt poc desnivell, molt agradable de recórrer. Baixeu paral·lels al barranc de la Cova dels Corrals. Davallada cap al mas de Juanito el Panaero que ens portarà a la caseta del Butaner. Tanquem la ruta i s’inicia el camí de tornada.

RUTA 2 Aquesta ruta ha estat publicada en la Guía de senderisme de la provincia de Alicante 2 publicat pel diari Información. Si partim de la PR-CV 112 des del barranc de la Font hem d’anar per darrere del castell de Xixona fins a la font de Cotelles i pel llit del riu fins la font de Roset.

134

Els Plantadets, paratge natural municipal1 Guia de senderisme

Passarem la font de Roset, i a uns tres-cents metres ens trobarem l’aqüífer de Roset; a mà dreta tindrem les Penyes de Roset, monumental muntanya, i arribarem, sense deixar el llit del riu, fins als Quatre Barrancs. Tot aquest recorregut està marcat per les guies grogues i blanques de la senda PR. També ens podrem orientar amb una mànega d’aigua que ve del pou del Madronyal. En aquest punt, els Quatre Barrancs, caldrà girar a l’esquerra; no hem de continuar pel barranc de Castalla, sinó per darrere de les Penyes de Roset. El camí no té les marques de PR, sinó fites. La nova senda ens duu pel barranc de la Cova dels Corrals, amb un silenci que impressiona. Anirem pel bell mig del barranc fins que ens trobem un senyal que ens durà novament a la PR-212 per arribar al cim de la Penya Migjorn.

Declarat per Acord del Consell de la Generalitat de data 17 de febrer del 2006. El paratge Natural Municipal Els Plantadets, amb una superfície de 254.03 ha, es localitza en el terme municipal de Xixona, província d’Alacant. Des del punt de vista geomorfològic, la zona pertany a la unitat del Prebètic meridional, caracteritzada per l’alternança de serres i valls sobre materials carbonatats. Els materials predominants corresponen al terciari, destacant la presència de margues miocenes blanques i blaves en fàcies amb intercalacions de materials detrítics, fonamentalment arenoses, que ocupen la major part del sector central; mentre que en el sector oriental de l’espai, també presents a la vall de Bugaia, coincidint amb la zona de major alçària, afloren materials calcaris. La vegetació existent en l’àmbit del paratge és molt homogènia en tota la seua extensió, predominant les pinedes denses de pi blanc, que, encara que procedeix de repoblació, es troba molt naturalitzat. Es troben també bosquetes dispersos de carrasca i algun peu dispers de roure valencià. L’estrat arbustiu de la pineda el formen espècies pròpi-

es de la garriga termòfila mediterrània, com el coscoll, el ginebre de galipot, la savina mora, el llentiscle, margalló o el ginestell. L’estrat subarbustiu el formen espècies de lleguminoses, cistàcies i labiades aromàtiques corresponents a l’etapa de regressió de la sèrie de l’alzina, com l’argelaga, la petorrera, el timó, la sàlvia, la cua de gat, l’estepa blanca, el romer mascle i l’estepa negra. Poden trobar-se també espècies com l’esparreguera, la porrassa o la porrina i la cesquera. En les zones més ombrívoles poden trobar-se lianes com la sarsa o heura, la rogeta, la mare-selva, els esbarzers i la vidiella o enramadora, junt a l’hedra. Pel que fa a la fauna, es constata la presència de mamífers com el rabosot, el teixó, la geneta, el porc senglar, el conill i, encara que menys freqüent, la fagina, la geneta i la llebre. D’un temps ençà s’ha aclimatat en la zona l’arruí, procedent del nord d’Àfrica que va ser introduït en la península amb fins cinegètics, és a dir, per a la cacera. Quant a l’herpetofauna (rèptils i amfibis), cal citar la presència de gripaus, la sargantana cua-llarga, la sargantana cendrosa, i el fardatxo ocel·lat. Entre els ofidis, cal constatar la presència de la colobra bastarda, la colobra de ferradura i el sacre.2 L’ornitofauna és la pròpia de les masses de pineda, amb espècies com el tudó, la tórtora comuna, el xiulet reial, el papamosques gris, el mite, la mallerenga xicoteta (dita també primavera) o mallerenga, el capellanet, el formiguer, el raspenell, el rossinyol comú o el teuladí moliner. L’esparver, el gamarús, el xot i el brúfol són espècies que poden també trobar-se en la zona i que en alguns casos poden establir nidificació en la mateixa.

1. Text agafat de: http://www.xixona.es/ca/espacios-naturales/els-plantadets/ 2. Sobre l herpetofauna (rèptils i amfibis) podeu llegir més en Serra, Enric, Els altres habitants de Xixona, 2010, Ajuntament de Xixona, pp. 99-105.

135

PE NY E S DE R O SE T

BARRANC NEGRE

Barranc Negre

En les zones més obertes de la pineda pot trobar-se espècies com el soliguer vulgar, la cogullada comuna, el capsot botxí, el capsot comú, el bitxac comú o cagaestaques, cotxa cua-roja o safraner i l’abellerol. Paisatgísticament, la zona alberga un gran interés en l’àmbit local, ja que constitueix una extensa taca verda en un entorn àrid, com és el paisatge en la part baixa del terme de Xixona, en les zones de la conca baixa del riu Montnegre a la costa. A això, cal afegir que les panoràmiques des de la part alta del paratge són de gran interés, comprenent gran part de les formacions muntanyoses del nord d’Alacant, com Aitana, Puig Campana, Serrella, Menejador, etc. Quant al patrimoni etnològic, cal destacar l’existència de dos coves i un aljub vinculats històricament a l’activitat ramadera.

Eix geodèsic de la Penya Migjorn

del nostre terme. Hi abunda la carrasca, on el sol entra només a migdia.

38º 33’ 48.95” N

No hi ha un camí específic. Si el volem recórrer, caldrà que anem per entremig del barranc fins a arribar al barranc de la Cova dels Corrals. Podrem seguir el camí marcat amb pedres d’aquest últim barranc, per darrere de les Penyes de Roset, fins a arribar als Quatre Barrancs o al barranc de Castalla.

00º 31’ 55.49” W

EIX GEODÈSIC DE LA PENYA DE MIGJORN Va ser construït el 12 de desembre de 1987.

Muntanya molt coneguda per la gent perquè es pot arribar-hi al peu, perquè hi ha un aqüífer, perquè s’ha creat música al voltant de la muntanya... Segurament la seua formació és producte d’una falla i presenta una cara tallada i una altra erosionada. En el punt més elevat de la muntanya és de 860 metres i no té punt geodèsic.

859 m Roset

RUTA

7 km

Hi ha tres possibilitats per pujar-hi, tot i que no hi ha una ruta marcada per arribar a l’alt.

400 m

La ruta més fàcil seria per la Primera Carena. Fins a arribar a aquest punt caldrà agarrar la PR – CV. 212. Eixint del barranc de la Font fent tot el trajecte que ja hem descrit en diverses ocasions (castell de Xixona – els Bassons – font del Colut – mas del Butaner – pujada a la Penya de Migjorn per la cova dels Corrals). Una altra ruta, tot i que perillosa, és la que hi ha a la sima o avenc de Valls.

1h 30’

EL CARRASCAR NEGRE

Nosaltres hem marcat la senda que duu a la cova Verda.

El començament del barranc del Carrascar Negre es pot situar a la bassa contra incendis. Solitari, escabrós, poc conegut. Aquest barranc és una de les meravelles

136

códic wikiloc 14196925

Detall de pedra solta des de les Penyes de Roset. Al fons Cabeçó d’Or

Hi podem trobar tres llocs interessants: la font de Roset, on s’inicia la canyada reial de Sant Vicent a la Carrasqueta, el pou de Roset (inactiu actualment) i els Quatre Barrancs, on comença la costera de Castalla.

137

LLOCS INTERESSANTS. AVENCS DE ROSET Hem trobat diversos documents sobre els avencs que hi ha a Roset. Concretament voldríem destacar dos treballs publicats en pdf a la xarxa en diverses webs. El primer és de Rafael Pla Salvador i Francisco Pavía Alemany, del Centre Excursionista d’Alcoi,1 i el segon és una informació recopilada per Miguel Ángel Monsalve, Antonio J. Castelló, Antonio Alcocer, David Almenar i Alberto Sendra.2 La zona de les Penyes de Roset és una gran falla que ha produït alguns avencs que han estat explorats. Els espeleòlegs del CE d’Alcoi iniciaren les exploracions l’any 1956, reconegueren la zona, i Rafael Pla va ser el primer que les va documentar. El 1964 els espeleòlegs alcoians R. Tancada, I. García, A. Seguí, A. Hernández, G. Chazarra i M. Abad organitzen una gran expedició realitzant diversos descensos de diferents cavitats i arribaren a l’avenc de les Penyes de Roset, a 60 m mitjançant la tècnica d’equips de suport i amb escala. Entre aquest any i 1969 s’efectuen diverses incursions en els diferents avencs, però la perillositat dels seus enderrocaments sobtats fa que no prospere massa. Participen en aquests treballs R. Pla, M. Abad, R. Tancada, R. Jordà i J. Navarro, entre d’altres. El maig de 1969 s’aconsegueix arribar al punt més baix de la sima de Valls. De la topografia se n’encarreguen R. Pla i R. Mollà i situen la cota de descens en –135 m i un recorregut de 368 m. La iniciativa havia sorgit del nostre paisà Josep Candela Barrachina i de l’alcoià Josep Coderch, comercial a una fàbrica de torró, els quals van proposar a l’Ajuntament l’organització o patrocini d’una nova expedició a l’avenc a la recerca de possibles corrents d’aigua. I encara que se sabia que eixa possibilitat era molt remota, la Secció d’Espeleologia del CE d’Alcoi va acceptar el repte i es va realitzar una gran expedició amb més de deu espeleòlegs d’Alcoi i Xixona, entre els quals hi havia Barrachina. La seua participació i la bona repercussió mediàtica que va tindre la iniciativa, a causa sobretot al descobriment de

138

dos coleòpters, d’un gènere nou i, per tant, únics al món segons el Dr. Escolà, director aleshores del Museu Zoològic de Barcelona, va donar com a resultat que l’avenc arribara a conèixer-se, fora de l’àmbit local, més com avenc de Barratxina que amb el nom tradicional de sima de Valls. Ampliant la circumscripció de Roset hem inclòs una cova que denominem de les Arenes situada a pocs metres d’una presa de contenció de devessalls localitzada en el barranc del Coscó. La cova podria ser mig artificial si, com suposem, la sorra utilitzada per a la construcció de la presa es va extraure d’aquesta cavitat. Sima de Valls o avenc de Barratxina L’avenc s’obri gairebé en el cim del vessant est de les Penyes del Roset, uns imponents tallats calcaris. Des de la boca naix un pendent pronunciat de pedra solta. La cavitat forma part del conjunt de coves denominat avencs de Roset. La vegetació del paratge està formada per matolls d’ombria, alternant amb cultius abandonats de secà. Cap al sud, s’estén la serra de Migjorn, dominada per matolls camèfits i pasturatges vivaços, mentre que cap al nord-oest trobem les serres de la Carrasqueta i Madronyal, amb vegetació majoritàriament arbòria. El barranc que discorre sota les penyes, s’obre en la vall de Xixona, predominantment agrícola.

TERRENY GEOLÒGIC Descripció succinta i estereometria: Esquerda tectònica amb les formes típiques d’aquest tipus de cavitats, on predominen els processos clàstics de tipus mecànic que proporcionen a tot el desenvolupament un aspecte caòtic i perillós. La boca, desemboca en un ampli badall de direcció NW-SE, on se superposen els recintes enclavats entre enormes blocs, i separats per successius avencs des de la primera sala d’entrada, fins a la gran sala, a 75 m de profunditat. Des d’aquí, després d’un descens de 7 m arribem al Gran Corredor, amb 140 m de recorregut, 3 m d’ample i altures entre 25 i 35 m.

Fragilitat La cavitat és de difícil accés, així com d’elevada dificultat tècnica el seu recorregut, amb la qual cosa l’afluència de curiosos o aficionats poc preparats és escassa. La complexitat i dificultat de la cova, podria atreure l’interès de grups espeleològics, encara que l’impacte de les seues visites ha de ser de poca importància, atès que aparentment la cavitat compta amb alts sostres. El paisatge circumdant no està amenaçat per grans transformacions, almenys aparentment, i existeixen encara importants extensions de territori amb ús forestal al voltant de la cavitat. El proper pantà de Tibi, que en el seu origen és una construcció romana, ha de tenir una elevada importància com àrea d’alimentació de Myotis capaccinii.3

TEXTOS Hi ha alguna que altra cita interessant sobre la partida de Roset, segons Francisco Figueras Pacheco:4 «En la partida de Roset hi ha alguns avencs a manera d’esquerdes o clevills de la serra. Si llances pedres es percep durant alguns segons, el soroll que produeixen quan roden per l’abisme. L’anomenat avenc de Valls s’obri cap a la meitat de la serra, i en l’interior presenta, d’una part, un dels abismes al·ludits, i d’una altra, una gran galeria de pendent ràpid, que s’estreta a mesura que ascendeix i ix a una dels cims de la muntanya».

1. Pla Salvador, R. i F. Pavía Alemany del Centre Excursionista d’Alcoi. Catálogo de Cavidades de la Provincia de Alicante www.cuevasalicante.com, PENYES DE ROSET- Dossier Central Núm. 579 (Conjunto Tectónico Espeleológico del Complejo Orográfico de les Penyes de Roset).

Dibuix a la tinta d’un penyal de les Penyes de Roset fet per Jaume Miquel Peidró publicat en el calendari anual de Xixona 2014 editat per l’Ajuntament de Xixona.

2. www.cma.gva.es. Document 133. Simes de Roset. 3. El ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii) és un mamífer de l’ordre Quiròptera de la família dels Vespertilionidae del gènere Myotis que té més tendència a presentar el patagi pelut: tant per la part dorsal com per la ventral és cobert d’un pelatge fosc i suau que s’estén des de les potes fins aproximadament a la meitat de la membrana. 4. Figueras Pacheco, Francisco, Geografía General del Reino de Valencia, Provincia de Alicante, Establiment Editorial De Alberto Martín, Barcelona, 1918/22.

139

Sobre aquest avenc, Antonio Monerris Hernández escriu al llibre Antiguas costumbres jijonencas: «En la parte norte de la Peña de Jijona o del Mediodía, y en el mismo sistema montañoso, hállase el gran boquete abierto por un movimiento sísmico, que separa por la parte de los precipicios de la Librería, la sierra antedicha de la Carrasqueta. El extremo septentrional de nuestra peña, con sus bíblicas rocas e impresionantes riscos de Roset, termina en una gran caverna donde se halla la no menos impresionante Sima de Valls, por cuya cavidad, hace muchos años, un hombre de aquí llamado Valls se precipitó casualmente en el vacío. Esta gran sima, es llamada al igual que el apellido del hombre que se cayó en ella»1. No hem d’oblidar la marxa mora que va escriure José Maria Samper López Les Penyes de Roset que està inclosa en el primer treball discogràfic de l’Agrupació Artisticomusical de Xixona, Festa en Xixona (1.981).

En 2 de diciembre de 1620 se sintió otro sismo de tipo destructor en toda la zona valenciana, el cual ocasionó graves daños en Alcoy y pueblos inmediatos1».

També aquesta muntanya ha inspirat literatura: concretament el xixonenc Jaume Miquel i Peidró escriu l’any 1.997 La Cova del Roder2 on centra part de les aventures d’Enric, Carles i Roseta en les Penyes de Roset i la Llibreria per trobar el tresor que també vol el tio Llucater.

Altres terratrèmols registrats en el nostre poble segons la publicació 203 de la revista Sismicidad del área Ibero-Magrebí publicat per l’Institut Geogràfic Nacional de 1983 ens diu que es van produir:

TERRATRÈMOLS

L’1 de novembre de 1755, a les 10.16 h l’epicentre va estar al cap de Sant Vicent amb una magnitud de 8,5 graus, i a Xixona va arribar amb una força de II-III.

Hem volgut incloure aquest apartat en la descripció d’aquesta muntanya per qüestions òbvies. És una muntanya amb nombroses falles, els avencs dels quals s’han format per moviments tectònics i hem pensat que seria interessant aportar-ne alguna informació. Cercant al web hem trobat les dades dels terratrèmols que han afectat a Xixona. Dades extretes de l’Institut Geogràfic Nacional. El terratrèmol més antic que hem trobat, segons el llibre El sismo de Confrides de Rey Pastor, el data el 22 de juliol de 1544: «En 22 de julio de 1544 fué sentido un sismo de grado VIII en Alcoy, Jijona, Guadalest y Confrides; produjo daños en el Castillo de Guadalest.

140

Sima de Valls, foto d’Alfredo Garcia Mira

Simes de Roset

Carrasca mil·lenària de Serenyà. Foto de Toni Garrigós Picó

Aqüífers

Carrasca de Serenyà

Ja n’hem parlat anteriorment, però en aquesta zona existeixen tres aqüífers respectivament propers. Els aqüífers de Lloca Malalta, Serenyà i Roset. Els tres sense extraccions d’aigua.

Hem ubicat la carrasca de Serenyà perquè relativament està a prop. Si anem cap a l’aqüífer de Serenyà, que es pot anar amb cotxe, cent metres abans d’arribar-hi, trobarem un altre monument natural, la carrasca de Serenyà. Té un perímetre de tronc de 4 m dividit en dos branques. Alçada de 10 m i té un perímetre de copa de 49 m, segons les dades arreplegades per Toni Garrigós i Marisa Francés.4

El 21 de març de 1829, a les 18.39 h es va localitzar l’epicentre a Torrevella, i va afectar a Xixona amb una magnitud de força V-VI. El 20 d’octubre de 1927, a les 11.00 h a la longitud 00° 30’ W i 38° 32’N, amb una força de III. El 26 d’abril de 1941, a les 04.58 h a la longitud 00-28,0 W i 38-31.0 N amb força amb una magnitud de 3,7°. Tres terratrèmols seguits el 1967, el primer a les 02.35 h, el segon un minut després i el tercer a les 16.43 h. Aquest últim amb una força de 3,4°. El 16 de juny de 1973, a les 08.56 h amb una força de 4°. El 9 de gener de 1974, a les 12.51 h amb una força de 3,3°.

1. Monerris Hernández, Antonio, Antiguas costumbres jijonencas, Asociación de San Bartolomé y San Sebastián de Jijona, Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1985. 2. Miquel i Peidró, Jaume, La Cova del Roder, editorial Edebé, Mislata (València), 1997. 3. Rey Pastor, Alfono, El sismo de Confrides (Alicante) del 9 de febrero de 1949, Instituto Geográfico y Catastral, 1949, p. 16. 4. Dades publicades en l agenda anual 2015 que edita AVIVA-Xixona (Agència de Promoció del Valencià de l Ajuntament de Xixona).

141

SAN TA BÀRBA R A Aquesta muntanya és un bon exemple del que significa aquest esport i molt bona per iniciar els xiquets. A l’alt podrem albirar els quatre punts cardinals de Xixona, les elevacions més reeixides, i la badia d’Alacant. Un bon dia de ponent, fins i tot, podrem contemplar les muntanyes d’Oriola.

PRIMERS POBLADORS A la introducció ja hem fet un tast sobre el tema. I és que qui ha pujat a Santa Bàrbara i ha cercat trossos de ceràmica, concretament, en els bancals que davallen cap al riu, segurament n’haurà trobat.

38º 31’ 48.54” N

La segona perquè és una muntanya molt familiar per a tots els xixonencs per la proximitat del poble.

Tot i això al llibre Història il·lustrada de Xixona, al primer punt tracta el punt dels primers pobladors: «Localitzat a la muntanya amb idèntic nom. El mateix que l’ermita que es troba al seu cim La ceràmica trobada en els camps contigus el daten a l’entorn del segle iv aC. Disposava de grans muralles defensives i l’escarpat del cim el feia inexpugnable als possibles invasors. Els ibers sabien perfectament on edificaven els seus poblats. Prova d’això és que segles després, aquest lloc clau defensiu el recuperarien els xixonencs medievals per erigir l’ermita de Santa Bàrbara. La resta arqueològica més destacada i admirada és una moneda de bronze amb un cap masculí a una cara i un genet amb llança en l’altra.»1

RUTA

PORRAT DE SANTA BÀRBARA

Per accedir al cim cal situar-se a l’ermita de Sant Sebastià, enfront de l’estació de servei. També un altre punt per començar és el mas de la Senieta, a la bassa de la qual arriben les aigües fresques de la font del Barranc.

Molt poca informació hem trobat d’un dels tres porrats que es feien a Xixona i que va desaparèixer a finals de la dècada dels seixanta.

En l’entrada sud de Xixona es troba una de les muntanyes més conegudes del poble, Santa Bàrbara. La seua inclusió en aquesta guia té dos motius principals. El primer perquè en el punt més alt es troba l’ermita de Santa Bàrbara, amb una creu, on tots els divendres sants a les set del matí, si el temps ho permet, es fa el recorregut del Via Crucis.

00º 29’ 59.4” W 485 m Xixona 500 m 70 m

20’

Deia sobre aquest porrat Ángel Mollà Vilaplana en un article de l’any 1970 a la revista de festes:2 «El cuatre de decembre, el porrat de Santa Bàrbera, mos duia el alicient de la murta... ¿A hon està la murta, qué s’ha fet de la murta, en el seu gust entre agret i dolç, tan especial?... ¿Q’han segut d’aquell porrat tan ampinat, i a lo millor per això diferent i mes asperat que ningún atre?...

Ens dirigirem fins a la rotonda i creuarem el pont. Només acabar el pont podrem veure la senda que ens duu a dalt del cim. Hi ha una bifurcació, esquerra o dreta. Si volem anar a l’alt haurem d’agarrar el de la dreta; en canvi, si volem dirigir-nos a l’embut del riu, caldrà agarrar el de l’esquerra.

códic wikiloc 14150214

Santa Bàrbara

142

Vullguera anganyarme, però tinc el pressentiment de que els atres porrats que queden, Sant Antoni i el de Sant Sebastià – que es celebra pa la Candelaria--, tenen pocs anys per davant i q’em perdonen tots els Gatos, Gayes, Joan Ramos y tots aquells firants, als que tant apresie jo». Una altra persona que escrigué fou Antonio Coloma Picó (1.974, 155): «Santa Bàrbara, el porrate de las grandes cestas de murta, junto a la pequeña ermita, asomada al abismo». També hi va escriure Antonio Monerris Hernández (1985): «Con todo su aire romántico y sentimental, presentava la festividad de Santa Bárbara, en el alto cerro de su nombre, atalaya con cara a la Ciudad de Alicante y a un inmenso panorama del litoral mediterráneo incluido el gran valle jijonenco y la Ciudad casi a vista de pájaro. En la fiesta, se contava el “porrat”, último del año y más reducido debido al escabroso monte, difícil acceso y contado recinto para el mismo al igual que la pequeñez de la ermita. La subida, engorrosa y pesada, la visita a la imagen de la santa, la contemplación del pintoresco paisaje desde lo alto, y la adquisición de la popular “murta” para comerla a la par que se regresaba al caer la tarde, era el entrañable y costumbrista ritual de esta pequeña fiesta. Acerca de esta montaña, no muy lejana del croquis urbano, existían y perduran muchos recuerdos.»

1. Lara Jornet, Natxo, Història il•lustrada de Xixona. Terra de Guerres, notaris, artesans torroners, gelaters, miracles i privilegis reials, Ajuntament de Xixona, Xixona, 2008, p. 11. 2. Mollà Vilaplana, Ángel, Costums d aváns Revista de festes de Moros i Cristians de Xixona, Asociación de San Bartolomé y San Sebastián, Xixona, 1970.

143

SE R RA DE L A GRA NA / DE GA L IA NA

S ÈBOL, E L

38° 32’, 34.4’’ N 00° 31’ 18.35’’ W 667 m Cotelles 1.5 km 200 m

El Sébol és una muntanya, pràcticament desconeguda per tothom, que es troba a la partida de Cotelles. No té un camí específic però, per orientar-nos, el que fem és seguir la PR-CV 212 que és la que ens porta a la Penya de Migjorn.

38º 33’ 52.46” N 00º 25’ 22.02” W

Al límit entre Xixona, la Torre de les Maçanes, Relleu i Busot s’alça la serra de la Grana amb una altitud de 1.095 metres tal i com marca el seu eix geodèsic.

La distància des del barranc de la Font és d’un quilòmetre i mig, i una vegada que passem l’antic magatzem de butà i la casa de Gacimal trobem a mà esquerra, direcció nord, aquesta muntanya.

1111 m

En la vessant sud la seua orografia és més accidentada, no així en la nord que té uns pendents suaus.

Si volem pujar-hi, hem de crestejar fins a trobar el punt més alt.

15 km 993 m

Un aspecte curiós del trajecte és que del poble al Sébol hi ha tres fonts molt conegudes per tothom: de Cotelles, d’Alècua i del Colut. De les dues primers ja hem parlat en l’apartat del cabeç dels Nanos.

45’

És un dels límits naturals que té el nostre terme en una de les partides també menys conegudes, Abió, de la qual, n’hem parlat poc. A més, entre els paratges que hi destaquen estan la font de la Marsola i la de les Piles, el Cantal del Tormo...

Abió

La ruta que hem confeccionat l’hem agafada de la que proposa el circuit de muntanyes i sendes 2.0m

FONT DEL COLUT La font del Colut es troba en el camí que ens porta a la Penya de Migjorn. Només deixar la font d’Alècua i quan ens encaminem per la primera costera pronunciada i asfaltada que hi ha al passar el camí que ens duu a Pineta està la font del Colut. Està en una propietat privada i, per tant, no es pot visitar si no demanem el permís pertinent. códic wikiloc 14145644

El Sèbol

144

códic wikiloc 8065873

Serra de Galiana i, darrere, la serra de la Grana

145

SE RR A DE L S PL A NS

Carrasca d’Abió. Foto de Toni Garrigós Picó

Dibuix a la tinta del detall del Cantal del Tormo fet per Jaume Miquel i Peidró publicat al calendari Xixona 2014 editat per l’Ajuntament de Xixona.

RUTA

CURIOSITATS

38º 38’ 8.5” N

A fi de fer una bona aproximació i començar des de la font de la Marsola, haurem d’agarrar la carretera que ens porta a la Torre de les Maçanes, fins el quilòmetre 5, on tindrem l’entrador a Abió. A uns 300 metres trobarem a mà dreta l’assagador de la font de la Marsola i ens haurem d’encaminar direcció est fins al mas de Pere, que estarà a un quilòmetre de distància. A mig quilòmetre trobarem el mas de Rico.

Prop està la font de la Marsola, rehabilitada per l’Ajuntament de Xixona.

00º 25’ 41.97” W

També trobem una carrasca mil·lenària catalogada per Toni Garrigós Picó i Marisa Francés.1

1.330 m

Trobarem, on haurem de continuar a mà dreta, la sendera de la casa de l’Alquedra, i entrarem de ple al Cantal del Tormo, que continuarem al llarg de tres quilòmetres fins a pujar a Cabeçó i haurem de continuar per l’assagador de la font de les Piles. El proper punt que haurem d’aconseguir és la font de les Gralles, sempre direcció est. Albirarem ja el punt més alt, la serra de la Grana, a 1111 metres.

Tot i que no pertany al nostre terme, sinó al d’Alcoi, no podríem deixar d’escriure sobre aquesta muntanya, la més alta de totes amb 1330 metres, des d’on es pot albirar en un dia clar els quatre punts cardinals i contemplar les muntanyes del Montcabrer, la serra del Quarter, passant per Aitana, el Puig Campana, el Cabeçó d’Or, la Penya de Migjorn i el Maigmó.

Alcoi 32 km

RUTA

900 m

Tenim el sender de xicotet recorregut marcat denominat PR- CV 232, però per arribar-hi caldrà eixir del poble per la senda PR-CV 270 que ens durà al llarg dels primers deu quilòmetres fins al Pou del Surdo.

Aquesta ruta ja l’hem marcada. És la que arranca des del barranc de la Font, passa pels carrers de la Vila, de l’Orito, Sant Francesc, baixa al llit del riu Coscó i agarrem el camí de Sot, que ens porta fins a la font de la Costa, la venta Teresa i el camí vell d’Alcoi. Una vegada a l’alt de la Carrasqueta ens encaminem fins al Pou del Surdo, passarem pel repetidor de la TV3,

1. Dades publicades en l ’agenda anual 2015 que edita AVIVA Xixona (Agència de promoció del Valencià de l Ajutnament de Xixona).

146

códic wikiloc 3934021

Camí vell d’Alcoi 1

147

SE R RA DE L Q UA RT E R . C A BE Ç DE DO MINGO

Serra dels Plans. Foto d’Alfredo Garcia Mira

fins que arribem a una balisa, que marca el camí cap al Montagut a la dreta, o a l’esquerra que és el que ens acosta fins a l’alt de la serra dels Plans. És un camí molt intuïtiu i no presenta cap complicació, només la distància si pretenem fer una bona excursió. Paga la pena fer els quilòmetres perquè és una muntanya amb uns paratges vertaderament bonics. Des de la Sarga hi ha una altra pujada per l’antic camí a la Torre, que puja fins a la Pedrera i s’empren unes dues hores i mitja.

38° 36’, 22.67’’ N

La serra del Quarter és la gran oblidada de les nostres muntanyes. Situada en la part nord-oest del terme xixonenc, amb frontera natural amb la població d’Ibi, abasta les partides de l’Alcaid i la Canal. El seu punt més alt el tenim a 1243 i representa la màxima altitud que trobarem a les nostres muntanyes.

00° 30’ 55,95’’ W 1243 m La Canal / Alcaid

Hem preguntat els noms dels punts més alts d’aquesta serralada i hem trobat: Biscoi, Teixereta, Quarter, cabeç del Corbó i Tallada, des de la font de Vivens fins al refugi dels Esbarzerets. Tot i que als mapes no hem trobat aquesta denominació de la serra sí que és cert que a Ibi anomenen aquest arc muntanyós amb aquests noms.

27 km 1377 m

El nom més conegut és el cabeç de Domingo i trobem els masos (de sud a nord) de la Monya, del Ninyo, de Miralles, de Brossa i de Sant Ignasi. A més, la pista que va a la font de Vivens ens pot guiar en el nostre recorregut perquè el camí travessa tota la serra del Quarter.

148

códic wikiloc 7007451

Serra del Quarter en la part més elevada

149

Dibuix a la tinta del detall de la partida de la Canal fet per Jaume Miquel Peidró publicat al calendari de Xixona 2014 editat per l’Ajuntament de Xixona.

que no sempre té aigua. Una altra possibilitat és baixar pel barranc que ix de l’àrea recreativa uns dos-cents metres fins a trobar un altre barranc a mà dreta, pel qual arribarem també a la font. Una vegada que arribem a la font de Vivens anirem direcció Ibi, fins a trobar la senda que circula per la part nord de la serra del Quarter i que seguirem uns quatre quilòmetres fins a arribar el refugi dels Esbarzerets.

Refugi dels Esbarzerets

RUTA. CAMÍ VELL D’ALCOI Si partim des del barranc de la Font agarrem la PR-270 direcció al Pou del Surdo. Ja l’hem descrit anteriorment: carrers de la Vila, l’Orito, Sant Francesc fins a arribar al llit del riu Coscó; a la dreta tindrem Cantallops. Pugem la costera coneguda com la capamunt de Sant Antoni (molt pronunciada) i arribarem a l’ermita, passem la rotonda direcció a la Torre de les Maçanes i ens endinsarem pel camí de Sot (hi ha les marques de PR) fins a trobar la propera indicació en un pi vell, on trobarem una altra vegada la carretera CV-800. La creuem i tindrem la senda que ens duu a la font de la Costa. Una vegada que arribem a la Venta Teresa, continuem camí amunt fins a arribar al camí vell d’Alcoi. El seguirem fins a arribar a l’alt de la Carrasqueta. Allà haurem d’encaminar-nos fins a la pista que ens duu a la font de Vivens i que té una indicació que ens ho assenyala. Passarem al costat del mas de Brossa, i a uns dos-cents metres trobarem un camí a mà dreta on l’agafarem fins a trobar la indicació del refugi dels Esbarzerets. En aquest punt trobarem una pista que baixa cap a Ibi.

150

Tres-cents metres abans hi haurà una indicació direcció est, és a dir, cap a la Torre de les Maçanes. La seguirem, passarem pel mas de Brossa fins a trobar la senda PR270 que ens retornarà al nostre punt d’inici.

Camí vell d’Alcoi 2

Nosaltres el que haurem de fer és trobar una sendeta a mà esquerra que ens durà al punt més alt de la serra del Quarter.

RUTA 2. PER LA FONT DE VIVENS1 Comencem el PR-CV 112 a Xixona, a l’entrada del poble si venim des de Tibi. Una segona opció si volem començar a caminar des de la font de Roset és arribar a aquesta per una pista asfaltada en no gaire bones condicions que ix de la carretera CV-800 a l’altura del quilòmetre 20, passant Xixona en direcció a Alcoi. Aquesta opció escurça la ruta hora i mitja, eliminant el trajecte entre Xixona i la font de Roset. Xixona - Font de Roset (50 minuts) A l’eixida de Xixona (direcció Tibi) veurem una revolta d’on ix una pista asfaltada (a la dreta) i que té un parell de rètols que ens guien a la font de Cotelles i la font d’Alècua. Seguint la pista asfaltada uns tres-cents metres ens trobarem amb un encreuament amb un rètol

que assenyala la font de Roset. Al principi descendim cap al barranc i el creuem fins al marge dret, per seguir-lo per una pista d’asfalt i després per una altra de terra on veurem un encreuament on es divideixen els camins cap a la font de Roset i cap a la font de Nutxes. Després, la pista continua fins a arribar a la font de Roset. Un cartell de la Generalitat Valenciana ens indica que estem a la zona de les Penyes del Migdia.

És una ruta llarga que preferiblement s’haurà de fer acompanyat.

RUTA SERRA QUARTER A la font de Vivens, on hi ha el naixement, trobarem a prop una pista direcció a Ibi que ens durà, direcció nord, a l’alt del Quarter (1.036 m). Podrem crestejar per tota la serra fins a arribar al refugi dels Esbarzerets.

Font de Roset - Font de Vivens (2 hores i 20 minuts) Uns metres més endavant comença la sendera, amb un cartell que ens indica el Salt del Moro. En el següent encreuament, seguim per l’esquerra, cap al barranc de Castalla. Pugem pel barranc fins a una pista i seguim el cartell cap a la font de Vivens (dreta). Cent metres més avant prenem una sendera a mà esquerra ben assenyalada. Aquesta altra sendera creua una pista, travessa un tallafocs i arriba a l’àrea recreativa. Per arribar des d’aquí a la font de Vivens hem de seguir la pista de terra fins a trobar un cartell indicador. Descendirem per uns graons de fusta i arribarem a la font,

REFUGI ESBARZERETS (1.164 m) Abans d’arribar al cim més alt de la serra del Quarter trobarem el refugi dels Esbarzerets, a 1.164 m d’altitud, marcat en la PR- 128. Pertany al terme d’Ibi i per passar la nit haurem de fer la sol·licitud a este Ajuntament. Es tracta d’un casa amb dues plantes, amb llar i sense llum. Els servicis estan fora, al carrer, en una caseta.

1. Ruta de la pàgina web www.apatita.com; http://www.apatita.com/rutas. php?id=font_vivens_xixona_prcv112

151

S ERRA DE SE V ILA

38° 29’ 55.15’’ N

A la partida de l’Espartal i només entrar al terme de Xixona trobem el primer accident geogràfic, si venim des d’Alacant, que fa de límit amb Mutxamel i Busot. Deixant a la dreta la subestació transformadora d’Iberdrola es troba la serra de Sevila, molt poc coneguda, amb una altitud de 441 d’altitud. El camí per pujar-hi s’agafa en la casa de l’Estret, que trobem en la carretera de Xixona a Busot, en el quilòmetre 7.

00° 27’ 53,70’’ W 441 m Espartal 4 km 172 m

Hi ha una senda que passa per la part sud de la serra. Podem envoltar-la, però el nostre objectiu és pujar-hi. Si ens hi aturem i observem la muntanya, l’única possibilitat que tenim és crestejar-la en un puja-baixa costant, fins a arribar a dalt.

1 h 30’

No subestimem cap muntanya, ja que des de baix sembla un no-res, però, en pujar-la, com en aquest cas, ens hi trobarem amb un fort desnivell en poc espai.

El Barranc Blanc

Aquesta muntanya va estar inclosa en el Circuit de muntanyes i sendes 2.0 organitzat pel Centre Excursionista de Xixona i l’Ajuntament de Xixona amb el següent recorregut:

Erma amb matolls d’espart. Alguna rabosa viu a les ombries. Amb nombrosos caus de conills i un munt de caragols blancs (o moros). Mentre pugeu trobareu quars i ferro en abundància.

códic wikiloc 8193377

Serra de Sevila des de Vistabella

152

Eixida des de Xixona – la Sinieta - camí del Salt – sendera del Racó del Rei, pel vessant sud dels Almadens – Racó del Rei – assagador del Racó del Rei a Segorb - l’Espartal -l’Estret – vessant sud serra de Sevila – la Mina - barranc dels Murtals – Segorb – senda de Montnegre de baix a la carretera de Tibi - Moratell - Xixona. Amb una distància amb altures: 20,810 km - ascens acumulat: 514 m - temps: 05 h 11 min.

153

VIS TABELLA, CA B EÇ D E Continuarem fins a arribar al coll de les Ombries del Moreno, i ens trobarem amb dos sendes, una que es dirigeix cap a la Mascuna, a l’esquerra, i l’altra, diguem-ne la natural, que serà la que haurem de seguir. A uns trescents metres haurem de tindre l’orientació oportuna per trobar la senda que puja fins a l’alt del cabeç.

RUTA 3. SUD-OEST. La tercera ruta és més una aventura que un itinerari, ja que no està marcada. Ha de ser molt intuïtiva i hem de ser un poc experts per la seua dificultat. Si partim del mateix punt que en la ruta nord, caldrà anar a la font de l’Aigüeta, situada a uns dos-cents metres des de la cascada del barranc de la Font. Aresta Vistabella

38° 31’, 43.50’’ N

Continuarem el camí de la dreta del mas de la Naveta fins a arribar a una casa petita, de color blanc, amb el nom en groc i quasi desdibuixat Tombalaire. Seguirem el camí transitable amb cotxe fins que trobem una senda marcada per pedres que continuarem fins que arribem a la partida de la Mascuna.

La darrera muntanya és Vistabella, situada en la partida de Segorb, en un indret que té una vista agradable i bonica, d’ací el topònim. Amb una altitud de 837 metres i a tres quilòmetres des del poble, hi ha tres possibles pujades: cara nord, cara est i cara sud-oest.

00° 31’ 13,40’’ W 837 m Segorb

Si eixim des del barranc de la Font, agarrem la PR-212, que passa per darrere del castell. Ací hi ha el mas de l’Aigüeta, que té font pròpia, privada i amb un tancat. Continuem fins a arribar als Bassons i en el punt mateix d’on ix l’aigua, pugem les escales i trobarem a l’esquerra, sota la carretera de Tibi, un tub de desaigüe de gran dimensions que travessarem per dins i ens situarà en el camí del mas de la Naveta.

420 m

RUTA 2. EST. La segona ruta, la de la cara est, té el punt de partida en el barranc de la Font, des d’on haurem d’agafar el camí del Safareig, és a dir, en compte de la senda PR-212, dirigir-nos al contrari. Caminarem uns dos quilòmetres fins a arribar a un bidó de color taronja, prop del mas la Senieta, i en aquest punt trobarem la senda, marcada en tot moment amb pedres i sense deixar de mirar el cabeç de Vistabella.

Aquest mas, deshabitat, ha patit el vandalisme de la gent. Té dues fonts amb dos alcavors, que podrem localitzar si ens situem mirant a la porta principal del mas, on hi ha el nom amb lletres grans, i ens decantem pel camí de l’esquerra.1

códic wikiloc 3974258

Bidó que indica la senda que puja a Vistabella

Arribarem fins a l’inici del riu que, segons l’associació Les Fonts de Xixona, és el que s’anomena la font de Vistabella o cova de la Verge,2 i caldrà cercar el millor camí per arribar al cim. Una de les opcions, però difícil pel perill que comporta, és anar crestejant fins a arribar al cim.

Des d’aquest punt haurem de fer servir el nostre sentit de l’orientació per trobar una altra senda, no marcada, que ens portarà al cim. Aquesta senda ens porta al cabeç per la cara est, molt més fàcil i accessible que no la cara nord, per on segurament pensàvem que anàvem a pujar en un principi.

RUTA. NORD.

10 km

En lloc de dirigir-nos cap al castell per la part de darrere, hem de seguir el llit del riu, a l’esquena del cabeç del Corb i dins del barranc del Racó de les Talaes.

154

1. Alcavor núm 1: 38°32’17.83″N – 0°31’3.45″O /Alcavor núm 2: 38°32’18.11″N – 0°30’58.63″O 2. 38°31’47.20″N – 0°31’13.43″O.

155

RACÓ DE LES TALAES

CROQUIS DEL CAMÍ PER ANAR AL PIC DE VISTABELLA

El Racó de les Talaes és el barranc que comença en el barranc de la Font, darrere del Betlemet i del castell, i acaba a l’alt de Vistabella. Frondós de pins blancs, romer, argelaga, espart... i sense un camí específic per transitar i caminar còmodament. Escarpat, a la seua banda esquerra, hi ha el tall del cabeç del Corb, amb la font de l’Aigüeta,3 i en el punt on comença el barranc del Racó de les Talaes trobem la font del cabeç de Vistabella (o també coneguda com cova de la Verge).2

Pic de Vistabella

Font de l’Aigüeta1

Vistabella amb el Racó de les Talaes 1. http://www.fontsdexixona.com/les-fonts-de-xixona/fitxes-dels-fonts/ font-del-cabec-de-vistabella-2 2. http://www.fontsdexixona.com/les-fonts-de-xixona/fitxes-delsfonts/font-de-l%C2%B4aigueta

156

Croquis de Jaume Miquel Peidró trobat a: Xixona, el nostre poble, Editorial Aguaclara, Alacant, agost 1991, p. 20.

157

CON C LU S I Ó

A NNE X. TOPONÍMIA DE XIXONA ARREPLEGADA EN EL CORPUS TOPONÍMC VALENCIÀ

Sis anys de faena donem per a molt, fins i tot, per a canviar l’orientació del treball. Si bé la idea primerenca era descriure el camí per conèixer les muntanyes de Xixona, a mesura que passava el temps descobríem nous temes que ens semblaven interessants i els hi anàvem introduint.

OROGRAFIA

Collado del Quarter

Serra de Sevila

Barranc del Trisinal

Alt de Daroca

Costera d’Ibi

Serra del Cabeçó d’Or

Barranc dels Coloms

Alt de Feliu

Crestall dels Almadens

Serra del Carrascal

Barranc dels Enamorats

Alt de la Coveta Fumada

El Corbó

Serra del Montagut

Barranc dels Murtals

Alt de la Grana

El Cremat

Serra del Quarter

Barranc dels Planets

Alt de la Martina

El Gurugú

Serra dels Almadens

Barranc dels Ports

Alt de la Mosca

El Llentisclar

Serra dels Madronyals

Barranc Fondo

Alt de les Foietes

Els Almadens

Alt de la Solana

Els Canyarets

HIDROGRAFIA

Bassa de Nutxes

Alt del Colomar

Foia de la Viuda

Barranc Blanc

Bassa Redona d’Alècua

Alt del Rei

Foia de Martí

Barranc de Bernat

Bassa Redona de la Volta

Alt dels Canyarets

Foia Llarga

Barranc de Bugaia

Bassa Redona de Nutxes

Alts del Cuc

Foietes del Turc

Barranc de Castalla

El Safareig

Cabeç de Cantallobos

L’Escobella

Barranc de Flaixa

El Salt

Cabeç de Carabina

La Moleta

Barranc de l’Estret

Els Bassons

Cabeç de Domingo

La Penya del Migdia

Barranc de l’Osco

Font d’Alècua

Cabeç de l’Espardenyer

La Replana

Barranc de la Calina

Font de Bernat

Cabeç de la Serra de Don

La Talaieta

Barranc de la Cova dels

Font de Bugaia

Benito

Les candeles

Corrals

Font de Cotelles

Cabeç de Montnegre

Lloma de Güendo

Barranc de la Font

Font de Ferro

Cabeç de Romero

Llomes de Sílim

Barranc de la Lloca Malalta

Font de Grau

Cabeç de Santa Bàrbara

Mola de Bernat

Barranc de la Mola

Font de la Noguera

Cabeç de Vistabella

Penya Alta

Barranc de la Rabosa

Font de les Gralles

Cabeç del Corb

Penya de l’Home

Barranc de les Gralles

Font de les Piles

Cabeç del Quarter

Penya de Migjorn

Barranc de les Salines

Font de Nutxes

Cabeç dels Nanos

Penya de Pina

Barranc de Mascuna

Font de Roset

Cabeç Roig

Penya Foradada

Barranc de Mejovellos

Font de Savall

Cabeçó de la Calina

Penyes de Roset

Barranc de Menjovellos

Font Vivens

Cabeçó del Matxet

Penyeta de l’Àguila

Barranc de Serra

Font de Vivens

Cabeçó Negre

Pla de Petxina

Barranc de Volarina

Font del Moratell

Cabeço Redó

Port de la Carrasqueta

Barranc del Calderó

Font dels Llagostins

Cim de la Penya Roja

Serra de la Grana

Barranc del Camí

Fonteta de la Marsola

Collado de Bernat

Serra de la Llibreria

Barranc del Carrascal Negre

Pou de la Neu

Collado de l’Alcaid

Serra de la Mitja Carena

Barranc del Moratell

Pou del Surdo

Collado de la Llentilla

Serra de la Moleta

Barranc del Purgatori

Rambla de Busot

Collado del clot

Serra de la Penya Roja

Barranc de Sílim

Riu de la Serra

Ja no només hem posat nom a les muntanyes i hem descrit el camí per pujar-les, sinó que hem incorporat textos que es relacionaven amb els temes tractats, en aquestes elevacions. Hem parlat de les partides, hem parlat de llocs interessants que envolten les muntanyes, masos, rius, fonts, llegendes... I bé, ens quedem amb el regust d’haver fet un bon treball; potser no ho hem inclòs tot. Per sort no ho sabem tot i sempre tindrà el lector l’opció de dir «ací falta açò». Si hem aconseguit que el lector tinga eixe pensament, haurem fet una bona tasca. De segur que hi haurà incorreccions, coses malament descrites i dades inexactes, però, cal pensar que no teníem cap precedent en un treball d’aquesta magnitud, no és cap excusa, i ho hem intentat solucionar amb correctors de tota mena: lingüístics, amants de la muntanya, professors lletrats i, per sobre de tot, gustosos del nostre poble. En definitiva, creiem haver aconseguit arribar a la fi del nostre camí, que no era un altre que donar a conèixer les muntanyes de Xixona, del nostre ben preat terme. Josep Miquel Arques Galiana SETEMBRE 2016

158

Barranc Salat

159

160

Riu de la Torre

Casa de Menjovellos

El Riurau

Mas de Fajardo

Venta de Sant Rafael

La Revolta de la Paella

la Carrasqueta

Riu de Montnegre

Casa de Miralles

El Síndic

Mas de Figa

Venta Guardeta

La Serena

Entrador d’Abió

Riu de Coscó

Casa de Monterrei

El Sindiquer de Baix

Mas de l’Albarder

Venta Teresa

La Serratella

Entrador de Nutxes

Riuet de la Sarga

Casa de Montoro

El Sindiquer de Dalt

Mas de l’Alcaide

Vinya del Grau

La Sinieta

Pont de la Volta al Pas

Toll de Romero

Casa de Moran

Els Capellans

Mas de la Pineta

Les Guardes

Casa de Nadal

Els Pouets de Baix

Mas de la Serra dels Capellans

PARTIDES I PARATGES

Les Ombries de Montnegre

ALTRES LLOCS D’INTERÉS

POBLAMENT

Casa de Pantaló

Els Pouets de Dalt

Mas de la Tosca

Abió

Les Salines

Carrasca de Nutxes

Barri de Segorb

Casa de Picola

Els Terrers

Mas de Mequinensa

Alècua

Mascuna

El Castell

Bugaieta

Casa de Planelles

Feliu de Colomer

Mas de Pere

Bugaia de Baix

Montnegre de Baix

El Molí Nou

Casa Blanca

Casa de Romero

Finca dels Bessons

Mas de Rovira

Bugaia de Dalt

Montnegre de Dalt

El Molló

Casa d’Ibanyes

Casa de Sílim

L’Algarroba

Mas de Sant Ignasi

Cotelles

Morros de Cantó

Ermita de Motnegre

Casa de Cabeçó de Justinos

Casa de Savall de Dalt

L’Almarx de Colomer

Mas de Serra

El Barranc

Nutxes

Ermita de Sant Antoni

Casa de Candela

Casa de Segorb

L’Almarx de Móra

Mas de Sevila

El Cabeçó

Ombries del Moreno

Ermita de Sant Sebastià

Casa de Capeta

Casa de Solana

L’Altet

Mas de Tomaquera

El Cantal del Tormo

Pinar del Sílim

Ermita de Santa Bàrbera

Casa de Casimir

Casa de Toledo

L’Espartal de les Picones

Mas del Collado de Baix

El Clot de Balmes

Racó de Matet

Ermita del Cup

Casa de Corbins

Casa de Tormo

L’Espartal dels Pilars

Mas del Fondo

El Corbó

Racó de Segura

Molí de Tomàs

Casa de Ferri

Casa del Xinerol

L’Osco

Mas del Pi

El Fondo

Revolta de les Camales

Torre Grossa

Casa de Galiana

Casa del Marqués

L’Osquet

mas del Racó

El Pantà

Sílim de Baix

Casa de Gil

Casa del Mulero

La Capua

Mas del Retor de Baix

El Pla

Sílim de Dalt

Casa de l’Albarral

Casa del Preciós

La Comedianta

Mas del Retor de Dalt

El Sébol

Segorb

Casa de l’Alcaid

Casa del Recó del Rei

La Garbosa

Mas del Riu de la Torre

El Sílim

Sot

Casa de l’Almoraig

Casa del Templari

La Lloma

Mas del Sebot

El Sindiquer

Sot de la Casa Gran

Casa de l’Ermita del Metge

Casa del Tio Donat

La Mina

Mas Nou

El Teuler

Valero

Carretero

Casa dels Ameradors

La Mitja Llegua

Mas Nou del Racó

Els Alberzerets

Casa de l’Espartal de Don

Casa dels Eiximenos

La Naveta

Maset d’Antoni

Els Algepsars

VIES DE COMUNICACIÓ

Juan

Casa dels Ports

La Reixa

Maset d’Ortís

Els Almassils

Antic Camí Real d’Alcoi

Casa de l’Estret

Casa dels Saboners

La Sobneria

Maset de Brossa

Els Ameradors

Assagador de la Font de les

Casa de la Font de Bugaia

Casa Nova

La Sarga

Maset de Jaume

Els Madronyals

Piles

Casa de la Monya

Cases d’Alècua

La Sarga de Baix

Maset de les Ferreres

Els Ovaires

Assagador del Racó del Rei a

Casa de la Palmera

Cases de les Coanes

La Torre Blai

Maset de Rico

Els Quatre Barrancs

Segorb

Casa de la Pastora

Cases del Tio Tararo

La Volta

Maset de Sala

Feliu

Camí de la Torre

Casa de la Pernera

Caseta d’Ors

La Volta dels Prits

Maset del Pla-i-xacó

L’Aigüeta

Camí de Vivens

Casa de la Porta

Caseta de Cabeçó

Les Avemaries

Mollana

L’Albalat

Camí del Barranc de l’Infern

Casa de la Rambla

Caseta de Molina

Les Coves

Montnegre

L’Albarral

Camí del Molí

Casa de la Tia Rogèlia

Catina

Les Covetes

Nutxes de Baix

L’Almarx

Camí del Salt

Casa de la Villenera

Coveta de l’Albarral

Les Fontanelles

Nutxes de Dalt

L’Almoraig

Camí Vell d’Alcoi

Casa de la Voralina

El Corralet

Les Llenques

Nutxes de la Carrasca

L’Espartal

Camí Vell del Collado de

Casa de la Xata

El Moratell

Les Soleres

Quarteset

La Costa

Relleu

Casa de les Foietes del Turc

El Pla de Cano

Les Voltes

Refugi de l’Albarzeret

La Foia de Cremades

Camí Vell del Racó de Bugaia

Casa de les Talades

El Pla de Martí

Mas de Cano

Sotet

La Lloca Malalta

Canyada real d’Alcoi

Casa de Mascuna

El Pla de Xacó

Mads de Don Francisco

Urbanització Font de Romero

La Penya Redona

Canyada real de Sant Vicent a

161

BIBLIOG R A FIA

Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, Dirección General dels Instituo Geográfico Nacional, 1989.

SO BRE L’AUTO R

Mapa Topográfico Nacional de España. Ibi 846-II. Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, Dirección General dels Instituo Geográfico Nacional, 1997. Cartografías Web: Iberprix. Terrasit.

terio de Obras Públicas y Urbanismo, Dirección General dels Instituo

Cabanilles, Antoni Josep, Observaciones sobre la historia natural, geogra-

Geográfico Nacional, 1989.

fía, agricultura población y frutos del Reyno de Valencia, 1795.

Mapa Topográfico Nacional de España. Tibi 846-IV. Ministerio de Obras

Coloma Picó, Antonio, Jijona. Gentes y paisajes. Publicaciones de la

Públicas y Urbanismo, Dirección General dels Instituo Geográfico

Obra Social y Cultural de la Caja de Ahorros Provincial de Alicante,

Nacional, 1997.

Alicante, 1974.

Miquel i Peidró, Jaume, La Cova del Roder, editorial Edebé, Mislata (Va-

Coromines, Joan, Onomasticon Cataloniae, Barcelona, Curial Edicions

lència), 1997.

Catalanes, 1989.

Miquel i Peidró, Jaume, Na Pietat, editorial Tàndem, València, 1997

Corpus Toponímic Valencià, AVL, Col·lecció Onomàstica, Volum II, 2009.

Miquel i Peidró, Jaume, Xixona, el nostre poble, Editorial Aguaclara, Ala-

Figueras Pacheco, Francisco, Geografía General del Reino de Valencia,

cant, agost 1991.

Provincia de Alicante, Establiment Editorial De Alberto Martín, Barce-

Monerris Hernández, Antonio, Antiguas costumbres jijonencas, Asociación

lona, 1918/22.

de San Bartolomé y San Sebastián de Jijona, Caja de Ahorros Provincial

Lara Jornet, Natxo, G. Ponzoda, Sílvia dins de Història il•lustrada de

de Alicante, 1985.

Xixona. Terra de guerres, notaris, artesans torroners, gelaters, miracles i

Pellicer i Ballester, Joan, Costumari botànic [2], Edicions del Bullent,

privilegis reials, Ajuntament de Xixona, Xixona, 2008.

Picanya, 2ª edició, gener de 2001

López de Vargas Machuca, Tomás, Relaciones geográficas, topográficas

Revista Eines. Revista interdisciplinar nº 7 i 8, Josep Mª Segura i Martí,

e históricas del Reino de Valencia, 1731-1802. Generalitat Valenciana,

«Els pous i l’antic comerç de la neu a Xixona»Alcoi, 1985, pp. 37-56.

1998. Galiana Carbonell, Fernando, Anecdotario Jijonenco, Ajuntament de Xixona, 2ª edició, 2008. Galiana Carbonell, Fernando, Historia de Jijona, Alacant, CAM i l’Institut de cultura «Juan Gil-Albert», Alacant, 1996. Galiana Carbonell, Fernando, «Fundación de la Unió-Germanadat-Societat y Fraternitat para el riego de los ríos Torre-Bugaia y Serrat en la acequia del Espartal» publicat a Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de 1978. González i Caturla, Joaquim, Rondalles de l’Alacantí. Contes populars, editorial Aguaclara, Alacant, 1998. Gran enciclopledia de la Comunidad Valenciana, director Manuel Mas, València, 1974. Mapa Topográfico Nacional de España. Agost 871-II (56-67). Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, Dirección General dels Instituo Geográfico Nacional, 1989. Mapa Topográfico Nacional de España. El Campello 872-I (57-67).

162

Mapa Topográfico Nacional de España. Jijona 847-III (57-66). Minis-

Cartografia, CMAAUH, Cartografia Temàtica de la C.V.

Revista Sismicidad del área Ibero-Magrebí publicat per l’Institut Geogràfic Nacional de 1983 REY PASTOR, Alfono, El sismo de Confrides (Alicante) del 9 de febrero de 1949, Instituto Geográfico y Catastral, 1949 Serra i Colomina, Enric, Els altres habitants de Xixona, Ajuntament de Xixona, 2010. SIGPAC (Sistema de Información Geográfica de Identificación de Parcelas Agrarias) Soldevila, F. (ed.), «Crònica de Bernat Desclot», Les Quatre Grans Cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, 8ª Edició, 1973, Editorial Barcino, cap. LXVII. Valor Vives, Enric, Rondalles Valencianes, Edicions del Bullent (8ª edició), Picanya, 2000. Valor Vives, Enric, Rondalles valencianes, 4, «El castell d’Entorn i no Entorn», p. 78, editat per la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1985. VIQUIPÈDIA

Josep Miquel Arques Galiana (1976), xixonenc de naixement, és professor d’Educació Secundària a l’IES Platja Sant Joan (Alacant), on imparteix l’assignatura Llengua i Literatura: Valencià. Des de setembre de 2016 és professor associat de la Universitat d’Alacant, en el Departament de Filologia Catalana, on va estudiar i va traure la llicenciatura de Filologia Catalana.

Ha col·laborat en diverses publicacions de diverses temàtiques, tant docents com socials, i és un assidu col· laborador d’El Programa; llibrets com El Guió de l’Entrà, juntament amb Jaume Monerris, Guia bàsica del tirador novell en l’ús de les armes d’avantcàrrega, amb dibuixos de Toni Verdú. Col·labora en la reedició del llibre l’Escola de Festes de Jaume Miquel.

Ha impartit cursos per a l’EPA a Xixona, com també cursos de Capacitació Lingüística dirigits a la formació del professorat.

L’esport no podia faltar, fruit del gust per la muntanya és resultat d’aquest llibre. Les muntanyes de Xixona acaba amb l’anonimat dels accidents geogràfics i obri els camins per poder arribar-hi. Només cal gaudir, deixar-se portar i descobrir els premis que amaguen les nostres muntanyes.

Compagina l’activitat docent, amb una gran activitat social, on destaca la seua filà dels Marrocs i l’Agrupació Artisticomusical «El Trabajo» de Xixona. Del 2000 al 2013 va ser cronista de Festes, escrivint les cròniques.

163

164