Mar i cel Adaptació de l'obra homònima d'Àngel Guimerà. A càrrec dels alumnes de 4t d'ESO de l'institut Can Mas de Ripollet. Curs 2015 - 2016
PERSONATGES: BLANCA – Alba Maya (Mariam Vico) SAÏD – Raúl Ramos (Alba Hernández) CARLES – Joan González FERRAN – Pol López JOANOT – Laiba Ipbal OSMAN – Alba Hernández MALEK – Laura Sánchez Vila MARE DE SAÏD – Naomí Zaucedo CRISTIANA 1 (MARIA) – Mariam Vico IDRIS Grumet – Paula Fernández Sense text PIRATES – Melissa Guerrero i 4 alumnes del ball de piques CRISTIANA 2 – Marta Rueda SOLDATS CRISTIANS -- X
INTRODUCCIÓ
Al fons de l'escenari apareixen imatges projectades. VEU EN OFF: El rei d'Espanya Felip III, després d'haver intentat durant anys la conversió dels moriscos sense cap resultat, ordena que tots aquests siguin embarcats en les galeres preparades per portar-los al nord d'Àfrica. El rei garanteix el bon tracte als moriscos, però adverteix que qualsevol que es trobi pels camins del regne de València passats tres dies, serà detingut, i si intenta oposar-s’hi serà assassinat sense cap pietat.
Fosc. Surt el cor per cantar la F esta dels pirates.
ESCENA I Any 1629. Som a la coberta d'un vaixell pirata. Els pirates estan molt contents, parlen i riuen fort. Van plens de joies d'un cantó a l'altre del vaixell. Alguns obren un cofre, d'altres brinden amb les petaques de rom, hi ha moviment en general. Osman es troba sol i absent, mirant per la borda. Said, ferit i amb sang al braç, el crida i li llença un anell. SAÏD : Agafa'l! (Osman agafa l'anell i se'l mira, sorprès). OSMAN: I això? SAÏD: Mira al teu voltant! Estem de celebració... i tu... tu fas pena! Et donaran mil monedes d’or per aquest anell. Ja podràs casar-te amb la teva enamorada, en aquest vaixell no hi ha lloc per a pirates enamorats. OSMAN: Gràcies capità, no ho desaprofitaré. Fosc. S'encenen els llums i el cor és a punt per cantar la Cançó d'Osman.
ESCENA II Al seu camarot, Saïd està ferit i adolorit, assegut en un llit, amb la mà al braç. Entra Joanot. JOANOT : Saïd, com la portes, la ferida? SAÏD : No et preocupis, el botí que vam obtenir la compensa de sobres. JOANOT : Va Saïd, no et facis el valent... (Amb menyspreu) Si tenim una pila de cristianes al nostre servei... SAÏD : Porta’m les mans més delicades que trobis, amb això ja en tinc prou. Joanot surt i de seguida torna a entrar amb la Blanca.
JOANOT : Aquí la tens. (Surt d'escena) SAÏD : El teu nom? BLANCA : Blanca. SAÏD : (Emocionat, recordant)La mare també es deia Blanca... Blanca no s'acosta a Saïd, es queda d’esquenes a ell, amb una creu a les mans i resant en veu baixa. SAÏD : ( Autoritari, amb menyspreu) Vinga, espavila't cristiana, fes-me una cura en aquesta ferida... Blanca es gira i Saïd la mira en silenci. Fosc.
ESCENA III Ferran i Carles són al camarot dels presoners cristians. Entra Blanca i tots dos es preocupen per ella. CARLES : Blanca, filla meva, com estàs? FERRAN : Què t'han fet aquests gossos malparits? BLANCA : No ha estat res, només li curo la ferida al capità. FERRAN : Blanca, tot sortirà bé... Mentre jo visqui no deixaré que et passi absolutament res. No ho dubtis que et defensaré amb la meva vida, si cal. BLANCA : Au cosí, no exageris...
ESCENA IV Entra Saïd. SAÏD : (A Ferran) Tu ets el capità del vaixell que vam abordar? FERRAN : Ho era... SAÏD : I et dius?
IDRIS: És diu Ferran Marquet. ¿I saps de qui es família? Del virrei de Valencia. FERRAN: No parlis sense saber. IDRIS: (A Ferran) Se més del que et penses. (A Saïd) Tinc racons on amagar-me, ho vaig escoltar tot. SAÏD : Així que tens a veure amb el virrei de Valencia, el mateix que va expulsar als moriscos de la península i va matar a la meva família? (Ferran no contesta) SAÏD:Parla! Es això veritat? FERRAN : A aquestes alçades hauries de tenir clar que no parlaré. SAÏD:I si et fuetejo? FERRAN : Moriré sense respondre't. (A Carles)Oncle, pensaven que jo seria un traïdor. CARLES : Ells no saben què és l'honor. SAÏD : (Encès d'ira) S empre amb la paraula honor als llavis i enarborant la bandera d'un Déu que només sap trepitjar. Tu ets un dels que, en nom de la religió, ens va robar tot el que teníem... (Recordant) Jo era només un nen... Era feliç, fins que un dia ens van portar a casa el pare mort, ple de sang. Un focus potent il.lumina només un racó de l'escenari, la resta queda fosc. Entren dos soldats armats amb llances, arrossegant pels peus un cos mort. Tot seguit entren junts el nen Saïd i la seva mare. SAÏD (Júnior): Per què han matat el pare? MARE : Ens odien, Saïd. Ens odien tan sols per creure en el Profeta! Els soldats s'emporten arrossegant el cos del pare mort. MARE : No, per pietat, no! (Abraçant Saïd)Pobre fill meu... SAÏD (Júnior): Mare, què hem fet de dolent? MARE : Ens odien, ens volen fer fora només perquè parlem la nostra llengua i portem les nostres robes. Entren els dos soldats. La mare escup a un d'ells, que l'amenaça amb la llança i se l'emporta, a empentes. L'altre soldat també s'endú el nen Saïd per la força. El focus s'apaga i els llums tornen a il.luminar tot l'escenari. Blanca es posa a plorar.
CARLES : (A Blanca)Plores? SAÏD : (Molt sorprès) Plora? FERRAN : Blanca... CARLES : Plores... per aquesta gent? SAÏD:Plora... i és cristiana? Fosc.
ESCENA V Entra Blanca. Carles li dóna una bufetada. CARLES : Has plorat per aquest miserable? BLANCA : Pare, jo.. CARLES : Aparta't! Em fa vergonya mirar-te. No ets filla meva! BLANCA : Pare, si us plau, deixa’m explicar-te.. CARLES : Valdria més que no haguessis nascut, que la foguera t'hagués rebut en sortir del ventre de la teva mare! Carles surt. Blanca queda sola i canta Per què he plorat?
ESCENA VI Blanca entra al camarot de Saïd, que és al llit, dormint.
BLANCA : (A part) El pare tenia raó, però ara mateix el compensaré. Què dèieu, pare, que l'infern s'obre per cada morisc que mor i que el cel s'obre per qui morint, el mata? (Aixeca el punyal davant de Saïd, que dorm)Coratge, sols un pas més... Saïd es desperta de sobte i, d'una revolada, li pren el punyal a Blanca. SAÏD : (Cridant) Tant m'odies que vols la meva sang? Respon! Pobra, com t'enganyes! Et pensaves que enfonsant un punyal al pit em podies prendre alguna cosa més que la vida? Potser l'amor? Potser la glòria? T'equivocaves! Sóc un sepulcre que sura sobre les ones. No retrocedeixis. Creus que m'he enfadat? Amb tu... que encara tens la galta humida per les llàgrimes? Aixeca el punyal, noia. (S’assenyala el pit i l'hi ofereix) A quí. Fereix, clava sense por. Blanca es desmaia i Saïd la recull abans que caigui al terra. Fosc. Idris sol a escena. IDRIS: On vaig deixar les pomes que em va deixar el capità (buscant entre els barrils) Ah, ja sé. Vaig amagar-les a la bodega on són les cristianes. (surt d’escena i torna a entrar) Merda! S’ha despertat! (entra cristiana1) CRISTIANA 1: Noiet, sisplau, no em facis mal (espantada) IDRIS: No et vull fer mal. Et donaré una poma si em dones un petó. CRISTIANA 1: Però si encara no sé ni el teu nom. IDRIS: Idris, el grumet. I el teu? (li llença la poma) CRISTIANA 1: Jo em dic Maria, gràcies. (sorpresa, la mossega) Entra en Malek MALEK: Que fa aquesta aquí fora? (li aixeca la mà per pegar-li) IDRIS: Saïd! Saïd entra a escena. SAÏD: Qui t’ha donat permís per tocar-lo! MALEK: Les cristianes no poden sortir de la bodega! Se l’ha de castigar com deu mana! Entren els demés pirates SAÏD: Aquí mano jo. Tu no ets ningú per prendre decisions. MALEK: Jo no seré ningú, Però tu? Qui ets tú quan ja ningú és de la teva banda.
SAÏD : (Tirant-se-li a sobre)Et mataré! Saïd i Malek es barallen cos a cos. IDRIS : Terra, terra a la vista! Surten tots el pirates a la coberta del vaixell i miren cap a terra. Canten l'Himne dels pirates. Fosc. ESCENA VII Coberta del vaixell. Entra Saïd i es fa un silenci entre els pirates, que parlaven en grupets. SAÏD : Malek, des d’ara ja no ets el meu segon. Joanot, tu seràs l'encarregat de mantenir l’ordre quan jo no hi sigui. No em fallis. Saïd dóna les claus a Joanot i els dos fan una mena de tracte amb les mans. Saïd i els altres pirates marxen i Joanot queda sol a escena. JOANOT : Segon de bord! M'he sentit com si una espasa em travessés, quina vergonya! Què diran els presoners quan ho sàpiguen? Diran que així em paguen per trair els meus germans. (Pausa) E sposa meva, el teu record m'enfonsa a l'abisme! Jo vaig prendre't la vida perquè vas lliurar-te a un altre home i vaig fugir a Alger per no patir el càstig de la meva acció. Però no he pogut deixar enrere la meva consciència, que em persegueix allí on vaig... Ah, si pogués redimir-me als ulls dels cristians! Joanot surt. Entra el cor i canta la C ançó de Joanot. Fosc. ESCENA VIII Al camarot dels cristians, Carles parla amb Joanot. CARLES : Si ens alliberes, et podria donar tot l'or que volguessis... JOANOT : No Carles, jo no vull or, però em podries fer un altre favor... Si tan sols signessis el meu indult, això em faria lliure i podria tornar a terra cristiana, demostraria a tothom que no sóc perillós. CARLES : D’acord, signaré, però amb una condició: vull les vostres armes. Les teves i les dels teus companys. Fosc. ESCENA IX
A la coberta es produeix un motí: els cristians, ben armats, entren a escena i l’Idris els veu. IDRIS :S aïd desperta, hi ha unha traïció! Els cristians comencen a disparar contra tots els pirates, finalment maten a l’Idris.El Saïd l’agafa. IDRIS: Els cristians han tornat a guanyar, mira al teu voltant, són tots morts i jo... jo tinc molt de fred, que em passa capità? Abraça’m sisplau, no veus que em congelo? (L’abraça) Gracies, gracies per tot (mor i el Saïd l’agafa i el llença per la borda) Quan estan a punt de matar Saïd, Blanca s’interposa davant seu, amb el punyal assenyalant-se el pit. BLANCA : Toqueu-lo i em mato! Fosc.
ESCENA X A la coberta Blanca i Saïd. Entra Ferran. FERRAN : Blanca, escolta'm bé! Jo us vull salvar... SAÏD : Salva-la a ella. A mi tant me fa morir. Per què la vida? BLANCA : Ferran, estàs segur...? FERRAN: No diguis res, Blanca, escolta'm primer. (Emportant-se-la a un costat perquè no els escolti Saïd.) Tu estimes aquest home. Doncs bé, jo em sacrifico gustós per tu. Per damunt del meu amor d'infantesa hi ha la teva felicitat. I res més. Que vull salvar-lo, cosina! BLANCA : (Commoguda)Com puc agrair-te tot el que fas per mi.. FERRAN : Però el teu pare continua volent la seva vida! BLANCA : No! Això no pot ser... FERRAN : No et preocupis. Tot està a punt. (Crida a Säid, que s’acosta a Ferran i Blanca) Saïd, per sort encara tinc gent que m'obeeix. Hem baixat una barca des de la popa. És de nit i els núvols cobreixen el cel. Jo vigilaré que l'oncle no torni, i tu baixes per la finestra, saltes a l'aigua i en un moment puges a la barca. Arribaràs a Alger abans que es faci de dia. (A Blanca.) Ell t'estima i et trobarà.
BLANCA : Però... FERRAN:Arribaran de seguida! De pressa, Saïd. I prega perquè no surti la lluna. Sort! BLANCA : (A Säid)Estàs salvat! SAÏD : Blanca, deixa’m morir aquí. Deixa que et besi i ja ho tindré tot. BLANCA ; No, Saïd, no! Vull que visquis i vull esperar-te, em sents? Viuré cada hora, cada minut esperant-te. SAÏD : Et buscaré, Blanca. Et buscaré on siguis i et trobaré. Llença el punyal, m’espanta saber que encara el tens. BLANCA : (Llença el punyal al mar)Ja està. Fuig, corre! SAÏD : Deixar-te ara és com si m’arrenquessin la vida! BLANCA : Tornaràs? SAÏD : T’ho juro! Si morís, vindria el meu cadàver. BLANCA : Crida’m des de la terra, des del mar, des del paradís o des de l’abisme! Jo et respondré i et seguiré, perquè sóc teva. Entra Carles, apuntant amb una arma de foc. CARLES : Mor, traïdor! Dispara a Saïd i Blanca s’interposa. El tret fereix Blanca. Saïd l'agafa en braços abans que caigui al terra. SAÏD : L’heu ferida a ella! CARLES : (Horroritzat)Filla! SAÏD : (A Blanca)Al mar! BLANCA : Al cel! Es llancen al mar, abraçats. Fosc. Surt el cor i c anta el final.