El Roure 41

2n quadrimestre 2011

41

L’ensenyament a les escoles gironines ENTREVISTA

Una àvia centenària que feia els vestits de tota la família IMATGES PEL RECORD

Escoles de Girona

2

Editorial

Tenim un gran repte i mirem enrere veiem que Girona no és cap excepció pel que fa als profunds canvis pedagògics que han fet evolucionar l’ensenyament a les escoles des del passat segle XX. Les nostres escoles gironines no són una excepció en el camí de l’evolució cap a una educació universal i de qualitat.

Una de les grans passes que s’han fet en el darrer quart del segle ha estat aconseguir escolaritzar tota la població. L’escola ja no és una oportunitat per a uns escollits que tenen famílies acomodades o, simplement, convençudes del valor de l’educació, l’escola és a l’abast de tothom.

Entre d’altres millores, s’ha introduït la coeducació o s’ha definit l’escolarització obligatòria que ha arribat fins als 16 anys. Tot plegat amb l’esforç de moltes persones, des dels governants que han participat en l’aprovació de lleis que ho regulen fins al personal

S

docent o la implicació dels diferents nivells de govern, estatal, autonòmic o municipal.

Girona ha participat de tot aquest procés i ha vetllat per oferir una escola de qualitat, arrelada al territori, formant ciutadans i ciutadanes que, acabada l’etapa escolar, podran continuar el seu itinerari educatiu en el marc d’una ciutat que es defineix com a Ciutat Educadora i vol practicar-ho.

S’han construït escoles, s’han format professionals especialistes en els diferents nivells educatius que han fet un aprenentatge permanent de noves metodologies i maneres de fer, s’ha impulsat la participació de les famílies i l’entorn escolar per arribar a una gran comunitat educativa que incideix realment en els infants i joves de la nostra ciutat.

Girona ha alternat diferents èpoques de creixement o estabilitat de la població escolar a la ciutat i ha anat adaptant el mapa d’equi-

paments escolars segons les necessitats de cada moment, sempre amb la millor convivència entre els que ja estaven arrelats a la ciutat i els de nova construcció.

Així, mentre l’Institut Vicens Vives ha celebrat el seu 150è aniversari, les escoles Eiximenis i Joan Bruguera han celebrat el seu centenari i l’escola Montjuïc els seus 75 anys d’existència, hem anat construint noves escoles i instituts, en edificacions provisionals i definitives, de titularitat pública i privada, fins a arribar a tenir a la ciutat 31 centres de primària i 14 de secundària.

Ara tenim un gran repte: mantenir i fer créixer una herència de qualitat educativa per millorar l’educació dels nostres infants i joves.

Isabel Muradàs i Vàzquez, regidora delegada d’Educació i Esports Eduard Berloso i Ferrer, regidor delegat de Serveis Socials

SUMARI Núm. 41 - 2n quadrimestre 2012 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc.

G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 EDITORIAL 4 OPINIÓ 7 CIUTAT 12

Vida Associativa La població militar a la Girona dels anys quaranta 14 CONSELL G.G. Diada de la Gent Gran de Girona i Ple del 14 Consell Municipal de la Gent Gran 16 IMATGES Escoles de Girona 18 ENTREVISTA Teòdula Romero Gárate 21 QUALITAT Gastronomia 22 DE VIDA Maltractaments a la gent gran 24 CULTURA Les escoles i els mestres d’ahir i avui 24 100 anys del Grup Escolar de Girona 26 Els meus anys de docència 28 Fosc i glaçat 30 RACONS Leonor Joher, testimoni i esperit de lluita 32 AHIR I AVUI Col·legi Bruguera

Editorial

3

▼ CARTES

Agraïment Benvolgut alcalde, Amb referència a la meva anterior carta del núm. 40 d'aquesta revista, vull donar-li el més expressiu agraïment per haver tingut en compte la meva petició i haver fet arreglar la vorera davant la Clínica Girona i el Col·legi Verd.

Queda pendent, per a quan sigui possible, la qüestió de la marquesina i especialment la plataforma a la parada del bus a la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís. Cregui, i li ho dic per pròpia experiència, que tal com està situada la plataforma, queda sense efecte en el quasi 100% dels casos, i per tant, la finalitat per a la qual fou posada.

Una altra qüestió que em permeto demanar-li, és que es faci mirar el pas de vianants situat a la cruïlla de la Gran Via i Joan Maragall, davant l'estanc, que està fet amb llambordes, les quals amb el temps s'han mogut i en conseqüència en passar-hi el ferm no és regular i si no es vigila hi ha el perill d'entrebancar-se i caure. Un servidor per evitar-ho procura passar pel costat asfaltat.

Perdoni que l'hagi tornat a molestar. Ho faig perquè vull ser constructiu.

Pere Plana

Tot per Girona Benvolgut Sr. Alcalde, Sap que tots els components de l'equip de redacció i col·laboradors de la revista El Roure sempre desitgem el millor per a la nostra ciutat, petita i bonica, desig compartit per vostè, com ens ha manifestat en anteriors revistes en les quals ens ha comunicat la seva il·lusió perquè Girona sigui una ciutat acollidora i cada dia més neta, cuidada i on viure-hi sigui un plaer. Últimament han tingut lloc actes i promocions perquè tothom ens conegui millor i la veritat és que penso que han estat un encert que cal no solament mantenir sinó ampliar. En uns temps difícils com els que estem vivint, totes les iniciatives que poden atreure forasters i turistes són una bona notícia ja que naturalment porten riquesa mitjançant compres a les botigues, estades als hotels, consumicions als bars... Girona 10 va ser un gran impacte fins i tot imitat per altres poblacions. L'exposició de flors, crec que ha estat un èxit total, potser res es podria fer tan bé sense la seva ajuda i la dels seus col·laboradors, la plaça Catalunya feia un goig

que desitjaríem que fes tot l'any. És un lloc cèntric i tothom, quan fa tanta "patxoca" rep una bona impressió. Tot l'any hauria de fer-lo, talment altres indrets.

Segur que hi ha moltes més idees que es podran dur a terme i que contribuiran a millorar la nostra, ara mateix, migrada economia. Desitgem que se'n puguin realitzar moltes més i ben atraients.

També és molt positiu que a molts semàfors quan estan en verd se sent un so que fa que les persones cegues puguin travessar el carrer sense risc, per anar bé tots haurien de tenir aquesta ajuda per als invidents.

Tenim una excel·lent gastronomia, un barri vell fantàstic, una catedral única, una muralla digna de visitar, en fi, crec que val la pena aconseguir que Girona sigui capdavantera d'un turisme de qualitat. Per això reitero cercar bones idees per atreure'l.

Potser el que caldria arranjar seria la circulació de les bicicletes, ja que si no es poden multar i no hi ha normes concretes perquè no siguin un perill són un problema que caldrà resoldre. Evidentment, la neteja i un arranjament adequat de tota la ciutat són necessaris per aconseguir el que he esmentat abans. Confio, confiem, que des de l'Ajuntament es procurarà trobar una solució correcta. L’abaratiment de certs pisos per a gent amb problemes sembla també una bona iniciativa.

Tot el que es pugui fer perquè Girona sigui una ciutat on es pugui gaudir i viure bé serà benvingut i agraït.

Ben afectuosament i en nom de tots els components de la revista, el saluda ben cordialment Àngela Ferrer i Mató

4

Opinió

Idea per conservar l’antic Pont del Dimoni per Pere Batallé i Puig

E

l Pont del Dimoni té un valor històric, simbòlic i arquitectònic, però és útil?

En els nostres records tenim en la memòria aquell pont fet amb pedres, construït l’any 1357 i desmuntat el 1968, per construir en el seu lloc una rotonda, anomenada inicialment “Pont del Dimoni”. Quan es va desmuntar es van guardar les pedres i es van enumerar. Fa molts anys que es demana reconstruir-lo com a valor històric i simbòlic de la ciutat.

Es va redactar un projecte de reconstrucció, molt a prop de la plataforma, que necessita el recolzament monetari de la Generalitat i del Ministeri de Foment. Es tracta de fer dues rampes laterals per pujar i baixar del pont, dibuixant dos angles rectes contraposats. En la meva opinió no seria útil, ja que penso que no s’utilitzaria, es pot creuar en línia recta i a peu pla, creuant per la plataforma.

En tot el món es conserven records

de monuments i símbols històrics: a Ordino (Andorra), el “Pont del Dimoni”, amb informació escrita en el mateix pont del seu origen; a Dresden (Alemanya) hi ha les restes d’un palau bombardejat, com a símbol històric de la guerra; igualment a Berlín hi ha restes d’una església; a Corbera d’Ebre s’ha fet un recorregut històric per les ruïnes del poble antic, o a Saint-Gaudens (França) hi ha trossos de l’antic claustre al passeig, com a símbol històric de la ciutat.

A Girona mateix s’ha conservat la invalidada xemeneia dels Químics.

Així doncs, la meva idea econòmica podria ser: Reconstruir el pont al mateix lloc on va néixer, i col·locar-lo a la mateixa plaça amb les pedres originalso bé a la plaça del costat de la seva original, ja que és més gran.

També es podria posar en un entorn més natural rodejat d’arbres i al mateix riu, com ara al final del carrer Costa Brava, amb la informació del seu origen i història.

HOMENATGE A ENRIC HOMET I ROMÀ POETA, MÚSIC I ACTIVISTA CULTURAL

El barri de Sant Narcís en motiu de la seva festa major, va retre un homenatge a Enric Homet al centre cívic. Acompanyat de familiars, amics i autoritats va agrair el seu reconeixement, i se li va fer entrega d’un obsequi amb pedra de Girona i flors.

Nascut el 1925, va ser fundador del cor infantil de Sant Narcís. En l’acte es va destacar el caràcter polifacètic d’Homet, poeta i músic. Homet, antic linotipista i amic de l’artista Domènec Fita, exposarà aviat una escultura al Parc Art de Cassà.

Opinió

5

LLAMBREGADES

Aquells anys quaranta! per Àngela Ferrer i Mató

A

ctualment es parla molt de les escoles i del seu funcionament més aviat irregular. Sóc professora i tot el que es refereix a l'ensenyament m'interessa particularment, i és clar, em recorda els meus anys, per una banda, en què vaig ser alumna i, per l'altra, quan vaig ésser professora.

Les diferències són gegantines. Per començar, és més gratificant rememorar la infantesa, que sempre és un període que resta talment com un pòsit en la nostra memòria. Tantes vivències, tantes amistats entranyables, tantes hores viscudes dintre l'escola no s'obliden fàcilment. Jo vaig anar a un col·legi de monges, concretament al Cor de Maria i en guardo molt bons records, encara que també fets que no eren totalment del meu gust, és lògic ja que cada persona té unes qualitats innates i també mancances que s'han de vèncer amb més o menys dificultats però que en ferho donen satisfacció. Les madres, així les anomenaven, ens inculcaven els valors espirituals, com a base de la nostra formació. Cal pensar que estàvem en plena època franquista i l'ensenyament religiós era prioritari.

Resàvem cada dia el rosari, fèiem la visita al Santíssim, celebràvem els primers divendres i dissabtes de mes rebent la comunió, prèvia confessió dels nostres pecats. Pobres de nosaltres! Quins pecats fèiem a una edat tan tendra? Alguna mentida, algun mal pensament... però a nosaltres ens semblava que aquestes faltes ens durien almenys al purgatori. Ens sabíem, almenys jo, tot el catecisme

de memòria, vaig arribar a ésser campiona de catecisme de Girona!

Però jo no recordo que em preocupés la situació, ho trobava natural, i per exemple, endur-me l'esmorzar per menjar al pati els primers divendres i/o dissabtes eren una petita festa. Fer la primera comunió era un esdeveniment tan important que ens delíem perquè arribés el dia. Jo recordo que em varen deixar el vel, els guants i altres parts del meu abillament. Érem pobres, i ara ens queixem!, però recitar uns poemes, tot tan solemne, jo ho recordo fins i tot amb alegria.

Una altra gran diferència amb l'època actual és que només passàvem a l'institut les que teníem molt bones notes, vàrem anar-hi només sis alumnes, cosa que ara semblaria una barbaritat. Les altres feien comerç i n'hi havia que no passaven de la 1a classe, i sortien amb mínims coneixements, res de tutories ni intentar que aprenguessin, llavors es feien modistes, perruqueres... un ofici, molts dels quals han desaparegut. Tampoc es quedava ningú a dinar, tret de les internes, que sempre es queixaven que les monges els donaven moniatos per patates entre altres coses. També recordo el fred.

Només hi havia un braser sota les faldilles de la madre i, és clar, nosaltres tremolàvem. Però no ens queixàvem i ho trobàvem normal. A l'institut vaig continuar passant fred. La docència era normal, unes madres millor que altres però no ens parlaven de política ni ens turmentaven amb els punts de la falange, que més tard i a l'institut sí que me'ls inculcaven.

Teníem una gran companyonia, les noies. Encara ara celebrem una trobada anyal, les que vàrem assistir al Cor de Maria, i la veritat és que almenys la majoria en té un bon record. Suposo que ara es criticaria aquest sistema, però en aquells moments era correcte. El que jo no suportava era fer "labor" que tocava cada dia a la tarda, era, sóc, maldestra en aquests afers i mentre resàvem vinga a cosir o a fer nyaps, que era el que jo feia.

Suposo que cada col·legi tenia la seva manera pròpia d'aplicar l'ensenyament del moment, però repeteixo que jo en tinc bons records.

Res de càstigs exagerats, com a molt, de cara a la paret i si l'havies fet molt grossa, de genolls, però no recordo que a mi em toqués aquest últim càstig. Fèiem files i si ni sabies el que et preguntaven et passaven, cosa gens agradable però que ens estimulava. Els valors ètics que ens inculcaren les madres crec que ens han ajudat quan hem tingut un problema. Potser vaig ésser privilegiada pel col·legi que em va tocar, però encara que molt diferent d'ara jo en guardo un bon record.

6

Opinió

Projecte, cançons, aus, idees... per Enric Homet i Romà

A

mb la il·lusió posada en un projecte d'encàrrec per a una delicada obra artística i mentre vaig donant-hi voltes, em vénen a la memòria una quantitat de tonades i peces musicals dedicades als amics ocells, tema principal del qual hem de tractar des de tres persones i angles distints com poden ser l'artístic, l'artesanal i el poètic, per tant, també, amb òptiques més o menys afins però sempre amb les aus com a tema de fons. Un estudi que, ben garbellat, la pròpia participació serà compromesa i vital per arrodonir-lo.

Ja posats en situació, la ment corre fins a arribar a fer una cabriola musical per acostar-nos ben plenament al pretèrit on emergeix preferentment una cançoneta que ja havíem cantat a la coral infantil de Sant Narcís, els anys vuitanta, amb un record tan entranyable que la considero senyera de les inspiracions dominants en mi. La tonada porta un deix malenconiós i la lletra diu així: Vola, alosa, vola amunt, la terra és massa trista.

Vola amunt, cercant la Ilum i fes la teva crida.

Quan comença el dia clar tu fuges Iluny, enlaire, com si el sol t'hagués cridat per fer-te més cantaire.

La subtil peça musical té tres estrofes, i de la darrera n'apunto els dos primers versos que s'expressen així: Per a mi, com per a tu, la llibertat és feta...

Encara que en aquelles dates semblava que per al nostre país ressor-

gia un corrent d'emancipació i poder, no ho vaig tenir mai prou clar i aquest motiu m’inclinà a incloure la cançoneta en el repertori sense pensar, naturalment, que després de tres dècades encara restaríem a les beceroles d'aquell desig tan noble com natural. I ara m'ho retrec creient que si algun d'aquells tan fidels alumnes pensa en mi, tot fent una rialleta, creurà, amb raó, que el director era de molt bona fe o que "tenia pa a I'ull". Tot sigui per raonar que en un temps llunyà fórem gent confiada i de bona jeia. Hi cantàrem d'altres cançons d'ocells també molt estimades, però aquesta ens va que ni pintada!

La il·lusió, que se’m presenta amb una força gairebé desconeguda, és confiar que aquella idea d'unir tres mentalitats per a un sol objectiu deixarà petja segura d’un temps íntim que ja crèiem oblidat per qui podia confiar en nosaltres. I això, tot i semblar sols un detall, reconforta i fa pensar que encara podem escampar notícies de les pròpies i íntimes fal·leres literàries. La idea que se m’ha ocorregut és la de dedicar a l’espai que hi tinc reservat una selecció de poemes en forma de haikus, que en tractar-se de plasmar la graciosa i fràgil ocellada dels nostres paratges, m’hi presento ja com de la gran família d'aus que ens acompanyen les airoses festes o les candoroses soledats. Tot és

cantar, i més si ho fem pensant en les cançons de la nostra joventut i en les amoroses moixaines que ens oferia la vida. Serà com un repte del lliure inconscient enfront de la matèria captiva Iluitant per no caure a les grapes de la sotmesa globalització.

Ara bé, si per alguna de les tantes dissorts aquell estudi no arribés a bon port, la meva dedicació poètica a les aus hauria estat una joia tan íntima com vulgueu, però tan estimada com mai no m’hauria pensat d’aconseguir sense una idea inicial que me’n fes fiança. No cridem el mal temps, que massa n’hi ha per aquests mons de Déu.

Ciutat

7

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Temps de Flors Com cada any al mes de maig, i aprofitant la celebració de Temps de Flors a Girona, hem volgut decorat també el nostre barri del Pont Major. La confecció dels ornaments va anar a càrrec de l’Associació de Jubilats La Unió del Pont Major i altres voluntaris que col·laboren al Centre Cívic del Pont Major.

Al barri del Pont Major tenim algunes cases antigues amb uns balcons tan macos que val la pena decorar-los, per donar-los encara més vida i vistositat.

Tot això sense oblidar-nos de la resta d’habitatges, que varen quedar molt florits.

Vàrem treballar amb materials de plàstic de molts colors i formes, i vàrem confeccionar unes precioses flors que vàrem repartir entre tots els veïns que ho sol·licitaven al Centre Cívic del Pont Major.

Els ornaments que decoraven els balcons i finestres del nostre barri varen agradar tant a tothom, que esperem que el proper any la participació sigui encara més nombrosa.

Fins la propera primavera.

Visita del regidor de Serveis Socials, Sr. Eduard Berloso Durant el mes de juny hem pogut gaudir de la visita del senyor Berloso, regidor de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, i, juntament amb la directora del Centre Cívic, li vàrem presentar la nostra Associació de Jubilats La Unió del Pont Major.

Vàrem informar el Sr. Berloso de les tasques que duem a terme, i de les activitats que hem dut a terme durant els nou anys que fa que funciona el Centre Cívic del Pont Major. També li vàrem parlar dels actes i celebracions

Dues imatges del barri del Pont Major engalanat amb flors.

que la nostra associació ha dedicat als seus socis durant aquest any: balls, xerrades de salut, diada de Sant Jordi, espectacles de dansa, etc. De totes aquestes activitats ens sentim molt orgullosos i agraïts per l’entusiasme

amb el qual han estat rebudes per part de tots els nostres socis.

Des d’aquestes línies voldríem agrair al Sr. Berloso la seva visita i el seu interés, i enviar una salutació a tots els socis de La Unió.

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS El temps passa sense adonar-nos-en, sobretot per a les persones que d’edat avançada, però a pesar d’això, i pel que fa referència al col·lectiu del nostre Esplai, l'edat la deixem a part, ja que per a la il·lusió i les ganes per fer coses no existeix la defallença.

I ara parlarem del nostre casal. En primer lloc, direm que com és preceptiu, a prin- Grup de dones a l’esplai de Sant Narcís. cipis d'abril, celebrarem la nostra Assemblea General Ordinària, noves vocals la seva incorporació. que va transcórrer sense incidents, al Quant a excursions hem de dir que al contrari, ja que es va aprovar per una- gener vàrem anar a visitar el Jardí nimitat l'entrada com a vocals de la Botànic Mar i Murtra de Blanes, al Junta Directiva de la Sra. Teresa Del- març anàrem a fer la calçotada a les gado Padrosa i la Sra. Alicia Vilà de terres tarragonines, i a l’abril vàrem fer Miquel, així com el resum d'activitats i la més llarga, de set dies, a Andalusia. comptes del passat exercici. Per últim Totes van ser del grat dels participants. se sortejaren els lots de Nadal que no I ja se n'estan preparant més d'un dia i havien sigut retirats. En aixecar la ses- una altra de set dies per al setembre, a sió, el president, Sr. Ramón Robles, Conca. agraeix amb sentides paraules a les També volem esmentar que la com-

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Ja som pràcticament a l’estiu i el nostre centre ha completat les activitats del curs sense cap incidència remarcable. Ara serà el moment del lleure i de fer un altre programa d’activitats que tinguin a veure amb la natura, sortides i disposar de més temps per a trobades familiars. Això ens permetrà carregar les piles per tornar a la tardor amb forces renovades, per continuar implicant-nos amb més ganes en totes aquelles tasques que més siguin del nostre gust i ens mantinguin actius.

Amb motiu de la Diada de la Gent Gran la nostra responsable del centre, M. Antònia Valle, hi va participar fent una exposició d’un tema tan actual com són les actuacions intergeneracionals, que s’han desenvolupat en les diferents activitats i programes al llarg dels últims anys, que coincideixen perfectament amb els objectius de les associacions que hi participen.

Pere Plana

panyia d'aficionats i quasi professionals La Cuca de Llum ens van delectar amb la posada en escena de l'obra La porteria, que va complaure el nombrós públic assistent.

També hem de dir que s'ha reprès l'activitat de punt, ganxet i macramé, que havia quedat suspesa per la impossibilitat de continuar de la monitora, Sra. Pepita Masset, a qui agraïm una vegada més la seva desinteressada col·laboració. Al mateix temps desitgem a la nova monitora, Sra. Àngela Gallart, i a la seva adjunta, Sra. Rosa Vila, la tasca que desenvolupen, a la qual s’han ofert voluntàriament, i els ho agraïm per endavant.

S'està estudiant posar en marxa el joc de la petanca, així com, per al proper curs, classes d’anglès i d’informàtica. Esperem arribar-hi tots plegats.

Josep Majó

Imatge d’un dels grups de francès en una visita al país veí.

També vull remarcar la sortida que com cada any sol fer un dels grups de francès al país veí, per posar a prova els seus coneixements de la llengua que han treballat durant el curs, passar un jorn agermanats i gaudint de les visites que s’hi han programat.

Fa molt de goig veure el grau de compromís de la gent gran per participar

de manera activa en els compromisos i reptes que els fan sentir capaços d’encaixar en aquesta societat, tan competitiva i on tot es vol mesurar amb la rendibilitat, però en la qual moltes vegades s’obliden dels drets humans. Tant de bo que aquest futur que ens espera no malmeti la il·lusió de tanta gent.

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

Ma. Àngels Bahí

2012 és l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu i de la Solidaritat Intergeneracional. Per aquest motiu des de la nostra associació hem dut a terme dos tallers intergeneracionals: Fusió i reciclatge de vidre, amb la col·laboració del l’escola Font de l’Abella, i Taller de remeieres, amb alumnes de quart d’ESO de l’escola Maristes Girona.

El que podem dir és que ha estat una experiència enriquidora per a tots nosaltres i animen totes aquelles persones que tinguin ganes de compartir el nostre espai i fer algun taller dels que oferim, us esperem el proper mes de setembre.

Des de l’associació donem les gràcies a les professores i tutors de l’escola Font de l’Abella i l’escola Maristes de Girona.

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ

El final de la primavera ens porta uns dies més calorosos i llargs i és que ens anuncia que ben aviat tindrem aquí l’estiu, durant el qual gaudirem de les vacances de la temporada.

Hem treballat en el nostre taller d'activitats i, entre d'altres coses, hem fet classes d’escriptura, i hem repassat la gramàtica que de vegades ens queda una mica pendent. Això ha

estat possible gràcies a la nostra professora Mònica, a la qual hem d’agrair tot l'esforç i paciència que ha tingut amb nosaltres, perquè no hem d'oblidar que totes les persones que formem aquest grup ja tenim una edat, però entre la Mònica i la nostra voluntat crec que estem fent una bona feina i ens ha quedat clar que per aprendre mai és tard i això vol dir

M. Oliva Moreno

haver-nos de superar dia a dia per fer-ho millor, era una assignatura que teníem pendent.

A mitjan mes de juny celebrem les festes de Taialà, en les quals el nostre Centre de Jubilats col·labora amb activitats com la coral, la desfilada de vestits de paper, pallassos, havaneres, playback. Esperem celebrar-ho amb molta alegria.

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

Pitu Caicedo

Dues imatges de la desfilada de models de vestits de paper.

Ja arribem a final de curs. Durant aquest temps la nostra entitat ha participat en diverses de les activitats que s’han celebrat al sector: al Carnestoltes, al Sector Est amb la Lectura, al Concurs de Flors i Coques, etc.

Una de les novetats d’aquest curs ha estat la setmana cultural Dies de Flors que ha organitzat la nostra entitat, aquest mes de maig. El seguit d’activitats que vàrem dur a terme han estat un èxit. Actuacions de cant i playback, cantada d’havaneres, ball, desfilada de models de vestits de paper i moltes altres. Estem molt contents de com va anar tot. Vull fer arribar a tots els assistents en nom de tota la junta, el nostre

A l’esquerra, una actuació de cant.

agraïment per la seva participació en tots els actes.

Us esperem el proper curs amb moltes

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET La gent gran activa, aquesta paraula ens agrada, el que pretén la nostra associació és que hem d’afrontar el repte de donar un nou sentit a la nostra vida. Cal, doncs, marcar-nos allò que volem fer, tot cercant-hi l’equilibri necessari.

Tenir una vida activa i saber-la dur a terme no és tan difícil com sembla, cal saber administrar el temps, una estona a la família, a llegir el diari i estar informats, a continuar formant-nos, a passejar i fer activitat física, a estar en contacte amb altra gent, a descansar...

Algunes d’aquestes coses les trobem en la nostra associació. Cadascú ha de trobar el seu equilibri.

Una de les activitats que ens fa sentir

actius, són les tardes dels dissabtes quan fem balls, aquesta activitat és quinzenal. Us animem que vingueu a

novetats i el proper curs tindrem moltes més activitats.

Bon estiu.

La Junta

compartir una tarda de dissabte amb nosaltres.

Salut!

Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL D'ençà que les caixes d'estalvis han començat a desprendre's de les seves seccions de caire social i benèfic, cada associació que hi era gestionada ha hagut de forçar el magí per mantenir amb més o menys comoditats aquella munió de socis que fins ara s'hi sentien com a casa, amb la confiança posada plenament en les pròpies juntes directives que encara hi tenen el seu pes específic. Referent al nostre Esplai, com que se n’ha fet càrrec l’Ajuntament amb tots els inconvenients i despeses que això representa, el problema rau a haver de repartir locals i materials de manera equitativa entre les persones que adquiriran drets i obligacions en el centre que fins ara havia estat regit amb uns criteris molt definits i dedicats plenament a persones grans d'edats aproximades, amb l'única finalitat de passar unes estones practicant activitats culturals, lúdiques o d'oci. És de creure que aquelles dedicacions podran tenir el seu espai i temps per seguir practicant-s'hi, amb el benentès, naturalment, que s'hauran de dosificar llocs i temps per a la bona harmonia. Així ho entén la gent que n'ha estat fruint plenament. Segur que els nostres gestors faran mans i mànigues perquè la idea inicial que manté l’Ajuntament en tots els locals tutelats, de reconvertir-los en centres cívics, també comportarà més vitalitat i varietat als moviments dinàmics que solen

A l’esquerra, una imatge de la nova seu. A sota, la presentació de la nova associació per les Festes de la Primavera.

introduir-s'hi. Per suposat que progressivament s'hi aniran acomodant les diferents novetats a practicar-hi, i estem fermament segurs que serà un veritable centre cultural al bell mig de la ciutat. La presentació de la nova asso-

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Ja arribem a l’estiu i l’Associació de Pensionistes i Jubilats de Sant Joan va finalitzant els cursos i tallers que durant tot l’any ha ofert. Activitats que han fomentat la salut, la prevenció i el manteniment del cos, però sense oblidar altres activitats de caire més lúdic com les manualitats, les puntes de coixí o les sevillanes.

A més a més, la llar com cada any ja està preparant el dinar que fan el dia de la revetlla de Sant Joan, on socis i veïns habituals del centre comparteixen taula

Enric Homet

i gresca amb un ball posterior.

També per primera vegada aquest any, a l’estiu l’associació no tancarà les portes perquè els veïns i socis puguin seguir gaudint de la seva companyia i del servei de bar on podran compartir els seus jocs de taula preferits, com les cartes i el bingo.

Ja ho veieu, aquest estiu no us podeu quedar casa! Si voleu passar una bona estona en companyia dels veïns, no dubteu a apropar-vos al carrer Taga.

Ens farà molta il·lusió rebre-us!

ciació es va celebrar per les Festes de la Primavera en un acte o intervingueren el Sr. Eduard Berloso, Regidor de Serveis Socials, i el president Sr. Joan Dabany, en un acte lúdic on hi va cantar la coral de Girona.

Maria Marín

12

Ciutat HISTÒRIA

La població militar a la Girona dels anys quaranta a ciutat de Girona va ser fundada pels romans com una plaça forta, situada en un camí de valor estratègic. Des d’ aquell moment i fins al tombant del segle XX el nucli urbà estigué envoltat de muralles. Però encara després de quedar lliure d’aquell massís cercle de pedra, la seva proximitat a la frontera propicià que s’assentés en la ciutat una nombrosa guarnició militar. Més nombrosa encara en el temps de la postguerra, de la Segona Guerra Mundial i de l’amenaça dels maquis que tenien les seves bases en el sud de França i actuaven pel nostre entorn comarcal. Tres circumstàncies que omplen tota la dècada dels anys quaranta del segle XX. En aquell temps, Girona era la seu de la Divisió 41, al front de la qual hi havia un general de divisió que tenia jurisdicció sobre tota la demarcació provincial. Les tropes estaven agrupades en un regiment d’Infanteria integrat per tres batallons cadascun amb tres companyies de fusellers i una de metralladores; més una companyia de canons d’acompanyament i morters i la plana major regimental. Un regiment d’artilleria lleugera, que substituí el d’artilleria pesada dels anys anteriors a la guerra. Un destacament d’enginyers, un altre d’intendència i un d’automobilisme. Un batalló de treballadors, que cooperaren en la construcció del pont de l’Alferes Huarte i de la plaça del Mercat i en la reparació dels estralls que la guerra havia ocasionat en el camp de futbol de Vista Alegre.

La Comandància de la Guàrdia Civil,

L

“El contingent castrense, les seves famílies i els guàrdies civils, sumaven una xifra molt elevada, que equivalia al deu per cent del cens de la ciutat de Girona, en aquella època era de 30.000 habitants.” cos militaritzat, comptava amb un considerable efectiu humà.

Aquest contingent castrense devia sumar uns tres mil homes. I s’hi hauria d’afegir les famílies dels oficials i suboficials, com també les dels guàrdies civils. En total una xifra molt elevada, que equivalia a un deu per cent del cens de la ciutat, el qual no arribava als 30.000 habitants. La presència de l’element militar es feia notar molt en l’ambient ciutadà. En els passeigs, en els espectacles, en les celebracions. En el pas de la tropa pels carrers en dirigir-se als exercicis d’instrucció o a les maniobres. Les festes patronals dels diversos cossos militars eren celebrades amb actes públics en el

Desfilada del dia de la Victòria per homenatjar l'exèrcit a la Gran Via Jaume I. Ajuntament de Girona.

CRDI (Autor desconegut) (1945) recinte urbà.

Les noves casernes es començaren a construir en els primers anys quaranta, i la seva ocupació es va fer gradualment a partir de mitjan dècada. Mentrestant eren nombrosos els edificis destinats al ram de guerra. El Govern Militar ocupava una part de l’antic convent Sant Domènec, convent que havia estat afectat per la Desamortització del 1835. Una petita part del mateix edifici acollia el reduït destacament d’enginyers. La resta d’aquell grandiós casal l’ocupava el regiment d’infanteria. Regiment que també disposava de l’edifici de l’antiga universitat. I uns anys també del de la Sagrada Família. Edifici cedit temporalment pel bisbat, per tal de recuperar el de Sant Martí, que havia ocupat el regiment i que fou destinat a construir-hi el seminari menor. En tots aquests edificis no hi havia espai suficient per encabir els cavalls i muls del regiment; bestiar que estava estabulat en unes qua-

Ciutat

dres situades a Palau-sacosta.

El regiment d’artilleria estava instal·lat en l’antic convent de Sant Francesc i en el frustrat mercat de bestiar, convertit en caserna del General Mendoza, edificis que en un principi tenien entremig el modern mercat d’abastaments, i anteriorment el baluard de Sant Francesc de Paula. També, els artillers disposaren un temps del local de l’antic Centre Republicà, del carrer del Carme.

El Batalló de Treballadors ocupava el temple de Sant Lluc, que després de la guerra no havia estat reconciliat per retornar-lo al culte. El destacament d’intendència havia tingut el forn per elaborar el pa de munició, al carrer Ginesta. Disposaven d’un aquarterament al barri del Pont Major, i les oficines estaven instal·lades en un edifici de la carretera de Santa Eugènia, immediatament abans d’arribar a la Rodona.

El Garatge Callicó de la Gran Via, emplaçament de l’actual Subdelegació del Govern central, estigué uns anys ocupat pel servei militar d’Automobilisme. En el pis principal de la casa núm. 15 del carrer de la Força, hi funcionava la zona de reclutament. I en l’edifici de la Delegació d’Hisenda, en l’antic convent de Sant Josep, hi tenia unes oficines la caixa de reclutes.

La Guàrdia Civil fins al 1936 estigué instal·lada en l’antic monestir de Sant Pere de Galligants; després de la guerra, en un gran edifici del carrer Anselm Clavé, fins que estigué disponible la nova caserna del que és ara carrer Emili Grahit.

El desamortitzat convent de la Mercè era la seu de l’hospital militar.

La Devesa, especialment el Camp de Mart, però també algun dels passeigs, era utilitzada per fer-hi els exercicis d’instrucció. El pati d’ar-

“Se sentien els tocs de corneta que marcaven el ritme de la vida castrense i especialment la retreta en les hores silencioses de la nit.” mes del castell de Montjuïc servia de camp de tir. També es practicava el tir amb morters, des de les proximitats de l’edifici de l’Ajuntament de Sant Daniel, sobre els blancs situats en la falda de la muntanya de Montjuïc.

El general i els oficials d’Estat Major residien en el pavelló del mateix Govern Militar. I els coronels dels regiments també tenien la seva residència en la respectiva caserna. En l’edifici de Sant Domènec i posteriorment en les casernes de nova construcció hi havia una residència per a oficials solters. Els militars amb graduació que estaven amb la respectiva família vivien en pisos en veïnatge amb la població civil. Més endavant es construïren la residència per a famílies d’oficials, dels carrers Coll Turbau i Ferran Agulló.

La de suboficials del carrer de la Creu, i molt més tard la del carrer Migdia.

Com dèiem abans, la presència de l’estament militar era molt notòria

13

Desfilada davant la tribuna instal·lada davant el Govern Civil i presidida pel governador militar Manuel Coco Rodríguez, el governador civil, José Fernández Hernando, l'alcalde Albert de Quintana i el president de la Diputació Miguel Cuestas Latorre.

Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut) (1945) en l’àmbit urbà. Se sentien els tocs de corneta que marcaven el ritme de la vida castrense i especialment la retreta en les hores silencioses de la nit. La música que acompanyava les formacions que desfilaven pels carrers. Les detonacions provinents dels camps de tir. Grups de soldats en les hores de passeig omplien determinats espais ciutadans. Els oficials passejaven per la Rambla abillats amb el corresponent uniforme.

Amb el pas del temps la població militar anà disminuint, fins a desaparèixer gairebé totalment de la ciutat. De les casernes només en queda un pavelló dedicat a la Delegació del Ministeri de Defensa, amb un reduïdíssim contingent de personal.

Enric Mirambell i Belloc Cronista Oficial de la Ciutat de Girona

14

Consell G.G. 6 DE JUNY DE 2012

Cinquena Diada de la Gent Gran de Girona E

l passat primer dimecres de juny, als locals del nostre magnífic Teatre Municipal, va tenir lloc la celebració de la Diada de la Gent Gran de Girona, en commemoració, anticipada, del dia internacional dedicat a aquest noble col·lectiu. Com cada any, i aquest ja és el cinquè, l’organització va anar a càrrec dels membres del Consell Municipal de la Gent Gran, reunits en comissió, conjuntament amb membres de la FATEC, i amb la inestimable col·laboració de professionals de diferents departaments municipals: Serveis Socials, Serveis d’Atenció a la Gent Gran i EMPSA. Així mateix, enguany, per a un millor desenvolupament dels actes, es comptà amb la col·laboració de membres de la Federació Catalana del Voluntariat Social, que varen ser de gran ajut.

Pel que fa a la celebració, pròpia-

“La diada de la Gent Gran d’enguany al Teatre Municipal de Girona, va ser l’escenari perfecte per homenatjar a revista El Roure, obra d’una de les comissions que componen el Consell Municipal de la Gent Gran.” ment dita, es desenrotllà d’acord amb el programa establert per la diada, seguint l’ordre següent: La presentació. Anà a càrrec del regidor de Serveis Socials, Sr. Eduard Berloso, amb uns mots d’encoratjament, i de dos membres del consell organitzador, el Sr. Ramon Baltrons, amb un parlament clar i concís sobre el motiu de la celebració, i la Sra. Àngela Ferrer, poeta, a través d’un

acurat poema.

Seguidament, una representant de la Fundació Agrupació Mútua va fer una interessant presentació d’un llibre amb el títol de Relacions socials i envelliment saludable, que fou molt ben acollida pels assistents a l’acte.

Vingué després un dels punts forts, ja que compartia protagonisme amb l’homenatge rebut a la gent gran, fou el reconeixement a la revista El Roure, que és l’obra d’una de les comissions que componen el Consell Municipal de la Gent Gran. El motiu que impel·lí l’esmentat reconeixement fou l’edició de la que fa el nombre quaranta. En nom dels col·laboradors que, en el decurs d’un bon grapat d’anys, amb la seva tasca voluntària, han permès assolir aquesta fita, varen parlar dos destacats, alhora que antics, membres de l’equip de redacció, els Srs. Francesc Pararols i Pere Madrenys, els quals

Ple del Consell Municipal de la Gent Gran E

l passat dimarts dia 17 d’abril va tenir lloc la primera sessió plenària del Consell Municipal de la Gent Gran de Girona amb el nou equip de govern.

Va presidir l’acte l’alcalde de Girona i president del Consell Municipal, el senyor Carles Puigdemont, que va ser especialment sensible en el fet d’encoratjar i reconèixer la bona feina que realitza la gent gran de Girona per la seva ciutat i va destacar el paper que hi té el seu Consell Municipal. Va fer menció a la revista El Roure, que definí com una revista molt digna, molt interessant i ens va

fer saber que n’és un lector habitual. Va concloure la seva intervenció dient que la gent gran i el seu Consell Municipal són un model a seguir, sobretot davant la situació difícil que viu la societat i va agrair la seva feina per avançat.

Com ja és habitual, varen prendre la paraula els representants de les diferents comissions. El senyor Narcís Amagat, de la comissió Gent Gran i Ciutat; els senyors Pere Madrenys i Francesc Paralols, de la comissió de la redacció de la revista El Roure, i el senyor Ramon Bartrons, de la comissió organitzadora

de la Diada de la Gent Gran, que varen fer un resum de les actuacions fetes durant l’any 2011 i dels projectes futurs.

Seguidament, la senyora Dolors de Juan, coordinadora del Servei d’Atenció a la Gent Gran i les Dependències, va ocupar-se de fer un resum de la gestió dels serveis domiciliaris i del desenvolupament de la Llei de la dependència al llarg del darrer any, i aportà dades de la memòria de l’any 2011.

Per tancar el torn d’intervencions, el senyor Eduard Berloso va manifestar que comptava amb l’experiència

Consell G.G.

Francesc Pararols i Pere Madrenys explicant la història i el contingut de a revista. feren un xic d’història de la creació i tasca feta per la Sra. Dolors de Juan, seguiment de l’esmentada revista, una de les impulsores d’aquesta que amb les successives millores, i el diada i alhora gran col·laboradora, i seu marcat interès, ha aconseguit que acabava d’encetar la seva meresuna ben important difusió. cuda prejubilació.

Com a colofó de la primera part de la Ara sí, arribat el descans, hi hagué un celebració, en representació del Cen- petit refrigeri, al saló d’actes del Teatre Cívic de Montilivi i de la Residèn- tre Municipal, ofert a tots els assiscia Sanitas, es feu la presentació de tents a la diada. la tasca que, cadascuna, du a terme La segona part començà amb un en pro de les relacions intergenera- divertit monòleg, a càrrec d’un cionals. voluntari, el Sr. Jordi Vidal, seguit Abans d’arribar a l’estona de descans, d’un lluït concert del Grup de Flautes com a sorpresa, fora de programa, es Dolces de l’Espai Caixa, sota la direcféu un senzill reconeixement a la ció del Sr. Enric Homet, membre

també de l’equip de redacció de la revista El Roure. Un i altres meresqueren uns forts aplaudiments.

I ja per acabar, es tancà l’acte amb unes paraules del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona, Sr. Jordi Fàbregas, en representació de l’alcalde -que no hi pogué assistir- i un poema de Lluís Torner, membre del Consell Municipal de la Gent Gran, que acabà donant les gràcies a tots els col·laboradors i als assistents.

Aquest és, doncs, un petit resum del que va donar de si la matinal celebració de la Diada de la Gent Gran de Girona, que va comptar amb l’assistència d’un nodrit auditori.

Tot i així, a la tarda, a la plaça de la Constitució, tingué lloc una sessió de tai-txi, a la qual estava tothom convidat, grans i joves.

I ja sols queda emplaçar-nos per a la celebració de l’any vinent, la 6a.

PER MOLTS ANYS! Lluís Torner i Callicó, en representació del Consell Municipal de la Gent Gran

dels membres del Consell perquè actuessin com a consell assessor i consultiu amb polítiques municipals adreçades a gent gran. Va informar, també, de la creació d’una nova associació de gent gran del Barri Vell–Mercadal, acollida al futur centre cívic del Barri Vell–Mercadal, situat al carrer de les Voltes d’en Rosés i al seu espai adjunt, Espai Cívic Mercadal “Les Magnòlies”, ubicat al carrer Cristófor Grober.

El ple va finalitzar amb el torn de precs i preguntes a dos quarts de set de la tarda.

Consell Municipal de la Gent Gran de Girona

15

Reunió del plenari del Consell Municipal de la Gent Gran.

16

Imatges pel record

ESCOLES DE GIRONA Secció dedicada a fotografies que pertanyen a la història de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Retrat de grup de nens de l’Escolania de Mercadal: Coromines, Lluís Massafont, Ricard Fina, Joaquim Pélach, Francesc Pélach, Josep Benejam, Fabián Alarcón, Pere Fina, Narcís Dalmàs, Ferran Rahola, Anton Trémols, Joan Frigola, Josep Gutiérrez, mossèn Ferran Forns, Jaume Gispert, Frigola, Jacint Gelada, Vicenç Cuadrat, Ramon Rahola, Josep Fina, Jesús Rahola, Àngel Jiménez, Salvador Culubret, Darius Rahola, Pélach, Miquel Badosa, Bartomeu, Bartomeu, Bassols i Bassols. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut) (1955)

Grup de nenes del Cor de Maria. (Foto cedida per Àngela Ferrer) (Maig de 1943)

Imatges pel record

17

Retrat de grup de les alumnes de cinquè, sisè i setè de l'Institut de Segon Ensenyament a les escales de la Catedral de Girona. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut) (1948)

Retrat de grup dels alumnes de cinquè, sisè i setè de l'Institut de Segon Ensenyament a les escales de la Catedral de Girona. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut) (1948)

18

Entrevista

Teòdula Romero Gárate Una àvia centenària que confeccionava els vestits de la família sense haver après costura. Es fixava en els models dels aparadors i feia els patrons, desfent peces de roba vella. Va fer de mestra sense tenir el títol i el pa és el seu aliment principal.

Teòdula Romero Gàrate va néixer a la població de Villálvaro, província de Sòria, i va venir a viure a Girona després de la Guerra Civil amb el seu marit, treballador de la Renfe. Sense haver anat mai a aprendre costura ella mateixa es va posar a fer els vestits de la seva família, es fixava en els models que veia a les botigues i tallava els patrons a base de desfer vestits vells i copiar-los en paper. També va fer de mestra en un - Qui li va posar aquest nom de Teòdula?

- En aquell temps se solia posar el nom del sant del dia del naixement i el meu pare va escollir aquest.

- Però és un nom molt llarg.

- Bé, a mi sempre m’han dit només Teo.

poble que va quedar sense durant la guerra. Diu que ha arribat als cent anys menjant sobretot pa, que és l’aliment que més li agrada. La seva família es va reunir al seu voltant el 3 de maig passat, i van celebrar una missa i un dinar. Per la seva part l’Ajuntament li va retre un homenatge i el senyor Eduard Berloso, regidor de Serveis Socials, va entregar-li una carta personal de felicitació de l’alcalde.

- I li agrada aquest nom?

- Sí.

- Quin dia va néixer?

- El dia 3 de maig de 1912.

- Com va celebrar l’aniversari?

- Ui! Vam fer una festa grossa. Van venir molts parents i també molts amics. Un meu nebot que és frare va

dir la missa i un nét va tocar l’orgue.

- On va ser això?

- A la nostra parròquia de Palau. El rector, mossèn Frederic, ens va donar totes les facilitats.

- Què més van fer?

- A l’ofertori quatre besnéts van oferir cadascun un ramet de flors al

Entrevista

19

“Vaig avançar les vacances i me’n vaig anar a Sòria, esperant que el meu marit es reunís amb mi al cap de pocs dies, en aquest espai de temps va esclatar la Guerra Civil.”

Imatges retrospectives de la Teòdula amb el seu marit.

celebrant. Al final vam cantar tots la Salve Regina.

- I què més?

- Després, amb tota la família vam fer un bon dinar.

- Vostè va brindar amb cava, també?

- Jo en vaig beure una mica i prou.

- El diari deia que l’Ajuntament li havia fet un homenatge?

- Sí, va venir el senyor Berloso, que va ser molt simpàtic amb mi.

- Li va posar alguna medalla?

- No, però em va portar una carta personal de l’alcalde.

- Li va agradar el que li deia?

- Sí, molt!

- I com s’ho ha fet per arribar als cent anys?

- Treballant molt, sempre per tota la família, pel marit, per les tres filles i pels néts…

- Va estudiar, de jove?

- Jo vaig anar a escola amb el meu pare, que era molt bon mestre, però es va morir quan jo només tenia

nou anys… Escrivia poemes i cartes al rei.

- I li contestava, el rei?

- Sí.

- I vostè va continuar anant a l’escola quan va morir el seu pare?

- Sí, i fins i tot després vaig fer de mestra durant la guerra perquè el meu germà estava de mestre en un poble i en marxar no hi havia ningú que el pogués substituir.

- I de què va treballar, després, vostè?

- Jo feia els vestits de tots els de casa.

- Caram! Que havia après de costurera?

- No. Jo vaig començar a fixar-me en els models que hi havia als aparadors i després jo desfeia peces de roba vella i copiava els patrons amb paper.

- I quins vestits feia?

- De tota classe: faldilles i uniformes per a les meves filles que anaven a les carmelites, pantalons per

al meu marit, jerseis, bufandes, mitjons.

- I americanes, també en feia?

- D’estiu, sí. El meu marit era molt bona persona i em regalava moltes coses.

- Caram! Així els vestia a tots de cap a peus tot l’any!

- Sí, sí.

- Estalviava molts diners!

- Sí, llavors havíem d’estalviar molt per poder viure.

- No va estar mai malalta?

- Vaig estar molt malalta. He patit del cor i ara porto un marcapassos.

- Alguna altra malaltia greu?

- Sí. Vaig passar els tifus quan tenia quatre anys, que llavors era una malaltia molt greu. I en l’última que vaig patir em vaig pensar que no me’n sortiria.

- Què era?

- Una bronquitis aguda.

- I no ha caigut mai ni s’ha trencat cap os?

- Caure, sí, i no m’he trencat mai

20

Entrevista

A RAIG! - Una flor - La rosa.

- Un color - El vermell.

- Una pel·lícula - Ben Hur. - Un actor - Paco Martínez Soria.

- Un rei - Alfons XIII. - Un papa - Joan Pau II. - Un futbolista - Kubala.

- Divorci - No. - Avortament - No. - El fet més agradable de la seva vida - El dia del naixement de les meves tres filles.

- Què hi ha més enllà del cementiri?

- El cel o l’infern.

- M’ha dit alguna mentida?

- Jo no en dic, de mentides.

res, però tinc els ossos molt fràgils.

- Què menja?

- De tot, però sobretot que no hi falti el pa. Poso pa en tot el que menjo. Però ara em costa fer passar els aliments coll avall.

- I com va venir a parar a Girona des de Sòria?

- És que una germana meva vivia a Barcelona i jo vaig anar a veure-la i allà vaig conèixer el meu futur marit. Ens vam casar el gener del 1935 i el juliol del 1936 jo vaig avançar les vacances i me’n vaig anar a Sòria, esperant que el meu marit es reuniria amb mi al cap de

pocs dies, però en aquest espai de temps va esclatar la Guerra Civil i ell va marxar al front a serveis farmacèutics i es va quedar a Catalunya.

Feia de xofer i no va disparar mai cap tret.

- Així van quedar en dos bàndols diferents. Es podien comunicar?

- En tota la guerra només vaig rebre tres cartes seves per mitjà de la Creu Roja Internacional.

- I què va passar més?

- Que acabada la Guerra Civil vam venir a Girona perquè un meu cunyat treballava a la Renfe i va dir que aquí faltaven operaris. I ell també hi

va entrar.

- Recorda de què jugava de petita?

- A la comba.

- Li agradava cantar?

- Sí, de petita cantava a l’església.

- Ara li agradaria tornar a ser jove?

- No! - Per què?

- Perquè he passat moltes coses en la meva vida que no m’agradaria tornar a passar.

- Com veu la joventut d’avui?

- Bastant malament, encara que també hi ha joves molt bons i servicials.

- Gràcies, senyora Teo, i per molts anys!

Qualitat de vida

21

GASTRONOMIA

MENÚ D’ESTIU (Per a 4 persones)

Crema de pastanaga amb gingebre INGREDIENTS: ● 600 g de pastanaga • 250 g de ceba • 50 g de gingebre en bulb • 200 cl de crema de llet • 200 cl de suc de taronja • Un polsim de canyella • oli i sal • ametlla laminada • brou vegetal Per fer el brou: • 2 pastanagues, 2 naps, una tija d’api, un porro, un l. d’aigua i sal Per la picada: • 6 ametlles (un grapat), julivert i un all

PREPARACIÓ Per fer el brou, poseu totes les verdures, pelades i tallades, a bullir, en l’aigua freda i amb la sal, durant una hora.

A continuació, piqueu la ceba ben petita i sofregiu-la en una cassola, amb una mica d’oli, fins que quedi transparent.

Mentrestant, renteu i talleu a daus petits les pastanagues, reserveu-ne una de sencera per al servei del plat, peleu el gingebre amb un pelador, piqueu-lo amb el ganivet, i reserveu-ne també un tros per al servei del plat.

Per fer la picada, poseu al morter el gingebre, l’all, un grapat d’ametlles i el julivert i tritureu-ho amb la mà de morter.

Després, afegiu-la al sofregit, juntament amb la pastanaga tallada, deixeu-ho coure a foc lent durant 30 minuts, poseu-hi el brou, deixeu-ho coure durant 20 minuts més i passeu-ho per la batedora fins a obtenir un puré cremós sense grumolls.

Tot seguit, poseu puré en una olla, a foc lent, afegiu-hi el suc de taronja, la crema de llet i la canyella, remeneu-ho bé, deixeu-ho coure uns 5 minuts i rectifiqueuho de sal. Si la crema és massa espessa, podeu afegir una mica més de brou.

Finalment, ratlleu la pastanaga i el gingebre que havíeu reservat.

I ja per acabar, serviu la crema freda o calenta, segons us agradi, amb la pastanaga i el gingebre rallats i les lamines d’ametlla crua pel damunt.

Sardina farcida amb tomàquet i olivada INGREDIENTS: 12 unitats de sardina fresca en lloms ● 4 tomàquets vermells ● pa ratllat ● sal en escates ● sal i oli Per a l’olivada: ● 100 g d’oliva negra ● 1 anxova ● 1 c/c de tàperes ● 3 c/s d’oli d’oliva ● herbes aromàtiques (farigola, romaní i julivert) en branca ●

PREPARACIÓ Per fer l’olivada, poseu en un bol els 100 g d’oliva negra, sense pinyol, l’anxova, les tàperes, l’oli d’oliva i les herbes i tritureu-ho tot amb la batedora fins que quedi una textura molt fina.

A continuació, poseu els tomàquets al forn amb una mica d’oli i sal, fins que estiguin cuits, durant 20 minuts a 180º.

Per fer el farciment, peleu els tomàquets, poseu-los en un bol, piqueu-los, afegiu-hi el pa ratllat i les fulles aromàtiques esmicolades manualment i rectifiqueuho de sal i oli.

Tot seguit, marqueu els lloms de les sardines, pels dos cantons, en una paella amb una mica d’oli.

Finalment, farciu les sardines amb el tomàquet picat i les herbes aromàtiques, de manera que poseu el farciment damunt d’un llom i ho tapeu amb l’altre.

I ja per acabar, pinteu el fons del plat amb l’olivada, poseu tres filets de sardina per plat, amb la pell de cara amunt, i acabeu-ho amb unes gotes d’oli i sal en escates.

Luis Herrera Díaz

22

Qualitat de vida

Maltractaments a la gent gran Els abusos a la gent gran malbaraten la vida. És important posar anys a la vida, però encara ho és més posar vida als anys. es persones prenem consciència que en aquesta vida hi estem de pas, i que tard o d'hora algun dia s’acabarà.

Per tant, una de les il·lusions que tenim és la de viure com més anys millor. Tots saben que l'etapa més dura de la vida és la vellesa. Malgrat això, tots, o gairebé tots, mengem per arribar-hi. També tenim clar que per no arribar a vells només hi ha una solució: morir-se. Davant d'aquesta perspectiva, gens atractiva, ens arrisquem a afrontar de la millor manera possible els anys d'envellir, que són, i ho sabem, molt feixucs.

Amb el que no comptem és que quan més cura necessitem, en determinades circumstàncies som objecte de maltractaments per part de persones que tenim en el nostre entorn més proper, siguin de la família o d'institucions que ens acullen.

Afortunadament, una gran majoria de persones no arribaran mai a patir aquests maltractaments i seran ben cuidades, tant si conviuen amb familiars o estan en institucions públiques o privades. Però sí que és veritat que hi ha una realitat amagada i que un tant per cent, difícil de quantificar perquè els maltractats es neguen a formular denúncies pel temor de sortir-ne més perjudicats, sofreixen tota mena de maltractaments.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar: què es un maltractament a una persona gran?

Doncs, ho podríem resumir dient que és qualsevol acció que genera un mal, sigui o no intencionat. Hi ha diverses classes de maltractaments:

L

“Cal que estiguem atents a les persones grans del nostre entorn per detectar possibles casos de maltractaments, que poques vegades són denunciats.” físics, psicològics, sexuals, econòmics, de negligència, d'abandonament.

I com es poden evitar els maltractaments a la gent gran?

La principal condició és saber en què consisteixen i de quines modalitats són. l molt important és tenir coneixement dels drets personals de la gent gran, i també de les mesures legals de protecció previstes.

Cal que estiguem atents a les persones grans del nostre entorn per detectar possibles casos de maltrac-

taments, que, com hem dit, poques vegades són denunciats. Els indicadors sospitosos són: ferides, contusions, fractures, cremades, blaus a la pell, angoixa, ansietat, tristesa, confusió, insomni, canvi d’hàbits, mal humor, mala imatge corporal, brutícia en el domicili, soledat.

Les persones grans, igual que la resta de persones, tenen uns drets que bàsicament figuren en la Constitució Espanyola i que consisteixen a no ser discriminats de cap manera, ni per orientació ideològica, ni religiosa, ni sexual, ni de raça. Tenen dret a la intimitat i a la pròpia imatge, dret a la informació i a la llibertat d'expressió.

També, drets d'assistència social, com ser atès en cas de ser persona dependent, dret a un entorn accessible, a l’atenció sociosanitària, a la salut, a la cultura i a l'oci i dret a participar en la vida comunitària i

Qualitat de vida

“És important que tots contribuïm a procurar que no es vulnerin els drets de les persones grans.” social.

Cal saber que existeixen uns mecanismes de protecció que s'han de fer servir mentre estem en bones condicions físiques i psíquiques, com per exemple, el testament vital o document de voluntats anticipades, per mitjà del qual es donen instruccions de la forma que es vol ser tractat en cas de deteriorament greu i irreversible d’una malaltia terminal.

També existeix el poder preventiu que consisteix a designar una persona que podrà fer, en nom nostre, tota mena de gestions i assistir a actes, en cas que les nostres capacitats s'hagin reduït. Això evita un

procés d'incapacitació que és molt més llarg.

En cas que la pensió no sigui suficient per arribar a cobrir les necessitats i se sigui propietari d'un immoble (casa o pis) es pot negociar amb una entitat financera, caixa, banc o companyia d'assegurances, l’anomenada hipoteca inversa i mitjançant la taxació del nostre bé ens lliuraran una quantitat mensual. En realitat es tracta d'un préstec amb garantía immobiliària. També existeix el tradicional contracte vitalici que consisteix en la venda de la propietat amb garantia de poder viurehi fins a la mort. És important que tots contribuïm a procurar que no es vulnerin els drets de les persones grans i que identifiquem situacions de maltractament, observant les persones que ens envolten, i si detectem signes com els que hem descrit els denunciem, i

23

expliquem als serveis socials, a la fiscalia, a la policia o a qualsevol organisme competent les nostres sospites que s’estan produint abusos. Cal demanar on recórrer i on podem trobar ajuda. Si així ho fem, podem atenuar la situació i aconseguir ajuda externa que resolgui uns fets tan dolorosos.

La demarcació de Girona va ser pionera a Catalunya a formalitzar un protocol de maltractaments a la gent gran, i des de finals de l'any 2007, tenim aquest procediment legal que estableix, un cop detectat l'abús, l'inici d'un treball en xarxa perquè la policia, els serveis socials, els serveis sanitaris i els jutjats puguin treballar de manera coordinada i evitar la continuació dels maltractaments.

Com hem dit, fer-se gran és feixuc.

Però si hi afegim haver de patir alguna mena de maltractament pot arribar a ser insuportable. Si tots ens hi impliquem, podem eradicar aquesta plaga. Tant de bo puguem aconseguir-ho!

Autors: Adam Oliver, del Grup de treball del Protocol d’Actuació contra el maltractament a les persones Grans.

Martí Carreras Ginjaume, vicepresident del Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Empordà i membre del Consell de la Gent Gran de Catalunya Aquest escrit ja s’ha publicat al Setmanari EMPORDÀ el dimarts dia 15 de maig de 2012, que té una difusió comarcal. La seva intenció és donar a conèixer el Protocol i fer-ne la màxima divulgació.

24

Cultura EDUCACIÓ

Les escoles i els mestres d’ahir i d’avui o és fàcil explicar en poques ratlles com eren les escoles i els mestres d’abans i els d’ara.

Procuraré destacar les diferències que, a parer meu, hi ha i, també, els punts en comú, que també hi són. Sóc conscient que en un col·lectiu tan ampli com és el del magisteri i una realitat tan extensa com és la de l’escola diré algunes coses que per al lector poden ser òbvies.

Quan parlo d’escoles i mestres d’avui em refereixo a l’època democràtica, a partir del 1978. Pel que fa a les escoles i els mestres d’ahir, entenc els anys de la dictadura, a partir del 1939. De totes maneres si reculéssim més, em sembla que les escoles i els mestres de la República, especialment del 1931 al 1936, anys de pau, tindrien alguns punts en comú amb els anys de la democràcia.

Pel que fa als aspectes diferenciadors entre l’ahir i l’avui aquests afecten no

N

només l’escola sinó tota la vida social.

Es tracta de canvis en profunditat. Un d’aquests és la transformació que s’està produint en l’àmbit familiar.

Cada vegada són menys els infants que només tenen un pare i una mare i, amb sort, algun germà. La diversitat dels models familiars és una novetat indiscutible a casa nostra. No oblidem que tot i que l’educació s’inicia a la família aquesta nova realitat també incideix a l’escola.

Un altre tret diferenciador és el de la pluralitat cultural que hi ha en els nostres pobles i, per tant, a les nostres escoles. La pluralitat i la riquesa de cultures i de llengües és gran i ben present entre nosaltres. I quan dic això no penso només en els immigrants procedents d’Àfrica o Llatinoamèrica; també n’hi ha procedents de l’Europa benestant. Aquesta nova realitat ja no l’atura ningú. I condiciona la vida escolar i hauria de condicionar, també,

100 ANYS DEL GRUP ESCOLAR DE GIRONA (CEIP JOAN BRUGUERA 1911 – 2011)

la formació dels mestres.

Un tercer aspecte és el paper que juguen els mitjans de comunicació en la vida quotidiana dels infants i joves (i també dels adults) amb la consolidació de nous ídols (en Guardiola, el Barça, la Fórmula 1, etc.). També els nous camins de relació i comunicació que s’estan obrint a través dels blocs, Twitter, etc. Hem passat de la cultura escrita a la cultura audiovisual.

Hi ha altres diferències de no tanta profunditat que incideixen directament en les escoles, són de tipus material. Per exemple, millors edificis escolars, menys alumnes per aula, més mitjans tecnològics, aules de suport, etc. I ara, amb la crisi, comencen les retallades!

Pel que fa als mestres, els d’ara tenen plans d’estudis de nivell universitari i una àmplia oferta de formació permanent. Els continguts de moltes matèries són més oberts que els dels anys

Moltes de les persones que avui llegiran aquest escrit ben segur que han estat alumnes o mestres d’aquest grup escolar, i ja no cal dir els seus fills o néts. Grup Escolar ubicat a la Gran Via de Jaume I de Girona. Durant tot aquest curs 2011–2012 s’ha celebrat el centenari de la seva construcció i posterior inauguració, mitjançant diferents actes: taules rodones, visites guiades, exposicions, trobada d’exalumnes i professors, dinar de germanor i com a cloenda la representació i cantata a l’Auditori de Girona sobre el pas del temps en el Grup Escolar.

A la primera dècada del segle XX Girona s’aproxima als 17.000 habitants i necessita una escola nova.

Girona té, en aquesta època, més de 20 escoles unitàries (4 de públiques i

Cultura

de la dictadura i n’hi ha alguns de nous. També les metodologies d’aprenentatge són més variades i actives, tot i que queda molt camí per córrer si volem tenir una formació que respongui a les necessitats actuals i futures.

L’ús que es faci de la formació inicial i permanent ja és cosa de cada un. N’hi ha que volen ser mestres per assegurar-se una feina (i també un sou); altres, cada vegada més, volen ser mestres perquè els agrada la feina i veuen la dimensió social del seu treball.

Tractant-se d’un col·lectiu tan nombrós i plural sempre és arriscat fer segons quines afirmacions, però sí que hi veig alguns punts en comú amb els mestres d’ahir i els d’avui. Hi ha diferències però també hi ha punts comuns.

El més important és el de la dedicació a la feina que bona part del magisteri fa amb entusiasme i que està estretament lligada al fet d’estimar els infants i a la preparació per al treball.

Hi havia, i hi ha, molts mestres, homes

i dones, que treballen a l’escola amb convenciment, persuadits del que fan, malgrat les dificultats que troben, ara i abans. En aquest cas hem de parlar “de mestres” en el ple sentit de la paraula i no pas de funcionaris que es limiten a complir estrictament les normes. Al llarg dels meus anys de docència a la universitat he trobat una bona colla d’estudiants de magisteri que m’han dit que volien ser mestres, gràcies al testimoni i bon record que els havien deixat els seus mestres quan estudiaven l’ensenyament obligatori; que volien “ser com ells d’animosos i engrescadors”.

Una de les constatacions d’ahir i d’avui és que els plans d’estudis per preparar els futurs mestres sempre estan endarrerits, sempre van darrere de la realitat quan, per anar bé, s’haurien d’avançar als canvis que es preveuen.

Només un exemple: en moltes facultats de formació de mestres encara no hi ha matèries obligatòries com “educació intercultural” quan ja fa temps que la societat ha esdevingut més plu-

16 de privades).

L’Ajuntament negocia amb el Ministeri de la Guerra la cessió dels terrenys de la seva propietat, on hi havia la caserna militar de Figuerola.

Aquestes negociacions arribaran a bon terme i s’hi construirà el primer grup escolar gironí i espanyol.

El 4 de novembre de 1908 es col·loca la primera pedra, l’1 de setembre de 1911 es comencen les classes i el 7 del mateix mes s’inaugura oficialment el Grup Escolar, que fou la primera escola graduada de l’Estat i es reflecteix en el diari El Autonomista amb aquestes paraules:”Gerona tiene ahora lo que no posee ninguna otra capital de España ni la propia del Estado. Si ha de servir de noble estímulo, digámoslo alto para que se nos

oiga: la humilde Gerona, la vieja Gerona, la tildada de levítica Gerona se levanta muchos codos por encima de otras ciudades en lo que se refiere a amor a la enseñanza pública, pues en ninguna otra población importante de España goza de escuela pública de tanto prestigio como en Gerona y conste también para elogio del pueblo de Gerona, que manda en su inmensa mayoria sus hijos a las escuelas nacionales”.

Cal remarcar que en aquesta escola hi ha estudiat la gran majoria de gironins i que tota la vida ha tingut un gran prestigi dins el món gironí de l’ensenyament. Els gironins que s’hi han format ha estat gràcies a les magistrals lliçons dels prestigiosos mestres que hi han passat: Silvestre

25

ral que mai. També és veritat que aquesta formació intercultural no n’hi ha prou que sigui una assignatura, hauria d’impregnar tot l’àmbit formatiu i, això, desgraciadament no és així.

Un altre canvi que s’ha produït en els plans d’estudis, i en aquest cas, això s’ha produït durant els anys de la democràcia, és la pèrdua de pes d’aquelles matèries que formaven part del bloc de continguts que, per dir-ho d’alguna manera, ajudaven a pensar, a formar els futurs mestres: pedagogia, filosofia, història de l’educació, etc.

Aquestes assignatures han estat substituïdes per matèries molt més instrumentals i tècniques. Em sembla que és una reculada ben significativa. Si no s’ajuda els futurs mestres a preguntarse quina societat volem i, per tant, quina educació hem d’impartir, l’escola es convertirà en una institució de reproducció del model social quan, per anar bé, l’escola –i els mestres- hauria de ser una instància crítica i transformadora de la societat.

Salomó Marquès

Santaló, Antònia Llop, Josep Dalmau Carles, Jaume Ministral, Miquel Vidal, Sixte Vilà, Josep Bordas, Moisès Tibau, Miquel Sels, Joan Pi, Josep M. Ministral, Salvador Dabau, Francesc Dabau, Ramon Bover. . . i tants i tants altres fins a arribar als nostres dies.

Tots, els d’ahir i els d’avui, grans professionals de l’ensenyament per continuar el prestigi que durant un segle ha tingut el Grup Escolar de Girona, avui amb el nom de Joan Bruguera.

No podria acabar aquest escrit sense manifestar que em sento molt joiós d’haver estat durant 29 anys mestre d’aquest emblemàtic i prestigiós Grup Escolar, tot un símbol de la ciutat de Girona.

Felicitats pels 100 anys!

Jaume Alsina Aulet

26

Cultura EDUCACIÓ

Els meus anys de docència

A l’esquerra, alumnes de l’IES Carles Rahola (Girona 3) en una activitat per la diada de Sant Jordi de 1986 (Foto cedida per l’Anna Pagans). A la dreta, alumnes de 3r de BUP fent pràctiques de video a l’Institut Santiago Sobrequés (1984) (Foto: Juanjo Valeros) n primer lloc vull agrair al Consell Municipal de la Gent Gran de la ciutat de Girona que m’hagi convidat a participar en aquest número de la revista El Roure que tracta de l’ensenyament a les escoles d’abans.

L’any 1976 quan vaig acabar la carrera de Geografia i Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, tenia molt clar que em volia dedicar a la docència, a donar classes en un institut d’ensenyament secundari.

Després d’unes quantes entrevistes a diferents instituts de la nostra ciutat, de la nostra demarcació i fins i tot de Barcelona, durant el mes de setembre vaig tenir l’oferta de l’Institut Jaume Vicens i Vives per poder fer classes de llengua francesa, que vaig poder complementar amb una assignatura d’història a primer de BUP. Així doncs, començo com a professora interina al que havia sigut el meu institut, per continuar dos anys més en aquesta condició d’interinitat a l’Institut Salvador Espriu de Salt on també compaginava l’assignatura de francès amb algunes assignatures de geografia i història i, fonamental-

E

“Crèiem en una escola que recuperés mètodes i continguts que en el nostre país ja havien existit durant tota la Segona República en alguns centres educatius.” ment en horari nocturn. Quan l’any 1979 vaig fer les oposicions, ja vaig deixar d’impartir la llengua francesa i em vaig centrar en les assignatures del Seminari de Geografia i Història (geografia, història i història de l’art).

Vaig estar dos cursos a l’Institut Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols i seguidament ja vaig tenir la plaça definitiva a l’Institut Santiago Sobrequés de Girona on vaig treballar fins a l’any 1990, amb un parèntesi d’un curs, quan un grup del Sobrequés ens vàrem oferir voluntàriament per iniciar l’activitat docent al llavors anomenat Girona III, que poc temps després va rebre el nom de Carles Rahola. La meva activitat docent a l’ensenyament secundari s’acaba, doncs, l’any 1990 quan vaig a treba-

llar a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (en aquells moments dependent de la UAB) per planificar i organitzar el CAP (curs d’adaptació pedagògica) i la formació permanent del professorat de secundària. Aquesta activitat la vaig mantenir fins a l’any 1994, moment en què vaig dedicar el meu treball exclusivament al govern de la ciutat, al qual des de 1991 tenia la responsabilitat de la Regidoria d’Educació.

Tots aquests anys, per a la gent jove que ens vàrem incorporar als instituts, van ser anys de gran activitat per implicar-nos en els canvis que tots volíem en l’educació i en la societat en general. El general Franco havia mort el novembre de 1975 i crèiem en un futur democràtic ple de valors que havíem reivindicat durant molts anys: la llibertat, la solidaritat, i d’una manera molt especial el reconeixement de la nostra llengua per tenir una escola catalana, lliure i democràtica. Tot això ens va empènyer a treballar de valent per impartir una docència de qualitat en continguts i també en

Cultura

valors. Recordo l’interès per apuntarme a jornades, seminaris i especialment a les escoles d’estiu, on els docents participàvem col·lectivament per conèixer nous models pedagògics, per fer debats sobre educació i cadascun de nosaltres ens interessàvem per la didàctica de la nostra matèria. Estàvem contents de contribuir a una societat que volíem millor. I ho volíem fer des de les aules, des dels passadissos, els patis, la sala de professors... Eren les èpoques que ens vàrem inventar les “setmanes culturals” als centres, per debatre temes d’interès per als nois i noies, vam potenciar les “revistes” com a mitjà d’expressió per a alumnes i professors, i fins i tot recordo al Sobrequés com des del Seminari de Dibuix s’introdueix el “vídeo” per gravar entrevistes, fer noticiaris... i compartir-los comunitàriament. Els alumnes i els professors ens teníem afecte, ens respectàvem, i això, a parer meu, era bo. Aquesta estimació mútua es traduïa en una major implicació en el funcionament del centre i en una major autonomia amb la participació dels pares i mares. L’educació era present arreu, amb l’exigència i el respecte que es mereix un concepte que molt sovint havia estat devaluat per males pràctiques, sovint amagades sota un autoritarisme sense fonament.

Teníem clar que no es podia confondre la serietat amb l’autoritarisme, la participació dels alumnes i les alumnes a la vida del centre amb la disbauxa, i sobretot crèiem en una escola que recuperés mètodes i continguts que en el nostre país ja havien existit durant la Segona República en centres educatius com l’Escola Blanquerna o l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella dirigit pel Doctor Estalella, amb grans mestres i pedagogs com Angeleta Ferrer, que vàrem tenir l’honor que participés en

“Ens vàrem inventar les “setmanes culturals” als centres, per debatre temes d’interès per als nois i noies, vam potenciar les “revistes” com a mitjà d’expressió” una conferència durant una de les setmanes culturals al Sobrequés; a la seva edat recordo perfectament que traspuava entusiasme per transmetre coneixement i ens engrescava tant professors/es com alumnes a treballar a favor de l’educació com a eina indispensable per col·laborar en la construcció d’un país que necessitava impuls per obrir-se al món.

En tots aquests anys de docència, vaig aprendre que és necessari motivar i mobilitzar els alumnes mitjançant l’ensenyament, l’aprenentatge, perquè adquireixin la capacitat de comprendre, fet essencial per al que en podríem dir “estar educat”.

Era clar, per a molts de nosaltres, que l’educació és la millor inversió d’un país, és un bé públic, és de la societat, sense la qual estem abocats a la ignorància, i aquesta ens porta al fracàs com a col·lectiu, com a país i, deixeu-m’ho dir, la ignorància és molt cara, és més cara que l’educació! És per tot això que quan l’any 1991 vaig entrar a l’Ajuntament de la meva ciutat i vaig exercir com a regidora d’Educació, i més endavant, l’any 2002, en vaig ser l’alcaldessa fins al primer de juliol de 2011, vaig defensar l’educació com a eix vertebrador d’unes accions polítiques per garantir l’equitat, la igualtat d’oportunitats i la

27

bona distribució dels recursos: una educació sense exclusió. D’aquesta manera es poden formar ciutadans i ciutadanes lliures, amb sentit de responsabilitat, que pensin en allò comú, en la justícia social i que amb esforç lluitin per un món d’èxit, que vagi més enllà de l’èxit momentani, més enllà de viure per a un mateix.

Només així tindrem una ciutat que serà “una escola plena de coneixement, de competències i de valors”.

Tindrem una CIUTAT EDUCADORA. Anna Pagans i Gruartmoner Professora de secundària 1976-1990 Formació del professorat de secundària ICE. 1990-1994 Regidora d’Educació des de 1991 i alcaldessa de Girona 2002-2011.

28

Cultura

Fosc i glaçat a persistència de l’expansió accelerada influirà en el destí final de l’univers. En els instants inicials, segons la teoria avui acceptada, l’univers estava a una temperatura d’uns quants quintilions de graus. Al llarg de quasi catorze mil milions d’anys, l’univers s’ha expandit i ha augmentat de volum, de manera que la densitat d’energia ha disminuït. Actualment, la temperatura mitjana és d’uns 270 graus centígrads sota zero. Evidentment, existeixen regions on, localment, la temperatura és més alta, com passa a la Terra gràcies al Sol. La negror nocturna del cel revela que entre les estrelles, entre les galàxies, l’univers és fred. L’energia inicial no ha variat; però ara està repartida en un volum molt més gran.

L’energia no augmenta ni disminueix; tanmateix canvia de qualitat.

Podem escalfar una habitació (augmentar-ne la temperatura) amb el foc d’una xemeneia (que ens pot cremar), però no podrem escalfar la sopa amb la calor de l’habitació per damunt de la temperatura ambient.

Per tenir calenta la sopa l’haurem de posar al foc. Cada cop que transformem l’energia que emmagatzema un combustible en calor, perdem capacitat per fer noves transformacions.

L

El nostre Sol i les estrelles El Sol ens donarà energia encara durant uns cinc mil milions d’anys.

Després, patirà una transformació catastròfica que destruirà la Terra i deixarà la nostra estrella convertida en un cos que s’anirà apagant molt lentament. Mentrestant, la galàxia d’Andròmeda es mesclarà amb la Via Làctia i, probablement, dispersarà les seves estrelles. Els nuclis de

les dues galàxies, sengles forats negres, s’uniran per formar un forat negre gegantí. Les estrelles de totes les galàxies, completat el seu cicle vital, s’aniran apagant o desapareixeran explosivament. Els forats negres galàctics s’aniran menjant les restes de les estrelles. Potser en naixeran de noves; però tard o d’hora desapareixeran.

L’univers serà tan fred que, per contrast, els forats negres començaran a brillar. La temperatura d’aquesta brillantor serà pròxima a la del zero absolut (273,15 graus centígrads sota zero). Podem dir que aquesta brillantor, de molt baixa qualitat, serà pràcticament invisible. Els forats negres retornaran, en forma

d’energia de baixa qualitat, “freda”, la matèria i l’energia que s’hagin empassat fins que s’evaporin del tot.

Tot això requerirà molt de temps.

Una quantitat extraordinària de temps. Per comparació, podem dir que quan el Sol esclati, l’univers serà encara un nadó en els primers instants de la seva vida i encara li quedarà una vida enormement llarga per viure. No està clar el futur de la matèria que no s’hagin empassat els forats negres. Si la vida de l’univers és tan llarga, potser passarà prou temps perquè es manifesti la inestabilitat de la matèria (avui simplement és una hipòtesi). La matèria es desintegrarà espontània-

Cultura

29

La meva Girona ment i es convertirà en radiació que s’anirà refredant amb l’expansió.

L’expansió permetrà que passi prou temps perquè l’univers, encara que contingui la mateixa energia, es refredi gairebé fins al zero absolut.

La calor que permet mantenir una sola habitació a una temperatura agradable a l’hivern, no escalfa els carrers de la ciutat si obrim la finestra o el balcó i molt menys la superfície de la Terra (l’escalfament global es deu a canvis de composició de l’atmosfera).

L’expansió i la desaparició de les estrelles visibles Si l’expansió s’accelera, abans que s’apaguin totes les estrelles ens podem trobar a les fosques per una altra raó. L’expansió de l’espaitemps no està sotmesa a la limitació de la velocitat de la llum. L’espaitemps no consisteix en partícules de llum (fotons) que transmetin informació.

Pot arribar a passar que l’expansió superi la velocitat de la llum i que les galàxies s’allunyin relativament les unes de les altres a una velocitat que no permeti a la llum de les galàxies arribar de l’una a l’altra. Les galàxies desapareixeran perquè la llum que emetran no podrà recórrer la distància de separació més de pressa que la velocitat a la qual s’incrementarà aquesta separació. Un fenomen de creixement exponencial de l’espaitemps, una inflació de l’univers, es pensa que ja va passar en els primers instants de l’existència

de l’univers.

Ara es considera que la velocitat d’expansió de l’univers és d’uns 70 km per segon i per megaparsec (uns 31 trilions de kilòmetres). Dues galàxies separades un megaparsec s’allunyen (la distància de separació augmenta) a una velocitat de 70 km per segon. Fins a la velocitat de la llum falta molt.

La meva ciutat: Girona entre boires i records...

Cada graó té una història per contar-la a poc a poc.

Emigrar serà la solució?

La fi del Sol serà la fi definitiva del planeta Terra. Segurament, molt abans, ja serà inhabitable. L’espècie humana potser durarà molt menys.

Un segle o un altre, la nostra espècie o la seva hereva haurà d’abandonar el planeta. S’acabarà el sistema solar i, si subsisteix una espècie adaptada a viatjar per l’espai, haurà d’anar a buscar altres estrelles. Serà una emigració que viatjarà durant generacions, tot buscant una nova residència.

Al capdavall, quan la qualitat de l’energia hagi disminuït prou, l’univers que avui coneixem serà una immensitat fosca, glaçada i… buida.

Es diu que l’univers visible és una bombolla en un espaitemps més gran. Certes teories indiquen que apareixen i desapareixen universos contínuament. Potser una espècie ben adaptada, que consideri l’univers com el seu bressol original, serà capaç de començar una nova història en un altre univers nou de trinca.

El vent xiula a cau d’orella les cançons de temps passats, i una oreneta perduda va rodant pel campanar.

Pedres grises, impassibles, muralles, fidels guardiants, i les grans escalinates enfilant la Catedral.

El riu Onyar que passeja silenciós corrent avall, amb les carpes joganeres que no es cansen de saltar...

Ponts de ferro, pedra, fusta.

Potents braços d’amistat.

La sardana inacabable que agermana la ciutat.

Girona, digna i senyora, tan misteriosa i distant, que quan entres no t’agrada i quan surts no vols marxar...

IMMA D’ ESPONA Girona 2011

Joan Miró Ametller

L’HAIKÚ D’EL ROURE

L’udol dels cínics arriba fins a riure’s de tot un Poble.

E.H.

30

Racons

Foto: Juanjo Valeros

Plaça de Leonor Joher.

Leonor Joher, testimoni i esperit de lluita E

l passat 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, es va inaugurar una nova plaça al barri de Santa Eugènia de Ter. Es tracta de la plaça de Leonor Joher Besalú, veïna eugenial, militant obrera i veïnal, com indica la placa.

El nom donat a la plaça va ser a proposta de la Mancomunitat de Santa Eugènia-Can Gibert, que agrupa la pràctica totalitat de les entitats del barri. Però qui fou, doncs, la Leo?

Una filla de la postguerra La Leo Joher (Orriols, 1936 – Santa Eugènia de Ter, 1998) fou una filla

de la postguerra, una dona normal i corrent. Va anar poc a escola, de ben jove va marxar a servir a Girona i d’allà a Perpinyà, on va viure tres anys. A mitjan dels anys cinquanta es va instal·lar al poble de Santa Eugènia, que va ser annexionat a Girona el 1963. Va treballar en el servei domèstic al llarg de la seva vida i, ja casada amb en Pere Blesa, va combinar la feina amb les tasques de la llar i l’educació dels seus tres fills (dos nois i una noia).

També, durant un temps, va ser dependenta d’una sabateria i una llibreria. Aleshores, per què els veïns i veïnes de Santa Eugènia la van

proposar per donar nom a la plaça?

Perquè va ser una dona valenta i conseqüent.

Una dona compromesa La Leo, de jove, es va formar en el grup de la JOC (Joventut Obrera Catòlica) i més endavant va formar part del grup de la GOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica). En aquests moviments cristians va descobrir el valor del compromís i la sensibilitat per les problemàtiques socials. La seva empenta i energia van fer la resta. A partir de la segona meitat dels anys

Racons

31

Foto: Juanjo Valeros

Imatge de la plaça i a la dreta la Leo Joher Besalú. setanta, el barri de Santa Eugènia es va organitzar per fer front a l’agressivitat urbanística i a la pèrdua de referents d’identitat del barri. Per altra part calia buscar factors d’integració per a totes les persones noves que arribaven al barri d’altres contrades. La Leo va tenir un paper destacat en aquestes lluites i en la constitució, el 1979, de l’Associació de Veïns de Santa Eugènia de Ter. Va formar part de la seva Junta i de la vocalia d’Urbanisme i de la vocalia de Cultura, des d’on va recuperar les festes tradicionals de Santa Eugènia i, en homenatge al Pont del Dimoni desaparegut, va editar la revista Pont del Dimoni, en la qual també va col·laborar. Era una dona fidel a la seva gent, la gent del barri, i amiga de parlar sense embuts.

Encara se la recorda encapçalant els debats amb les autoritats municipals, especialment amb l’alcalde Nadal, arran de la lluita que duien a terme, conjuntament amb els barris veïns, contra el projecte d’autovia –la frontissa del Güell-

que dividia la zona.

Va col·laborar amb la catequesi parroquial, i amb moltes altres activitats especialment vinculades a enfortir i potenciar el paper de les dones en els afers comunitaris. Va morir el 1998, després d’una llarga malaltia que va viure i afrontar d’una forma admirable.

Un testimoni d’esperit de lluita que perdura El seu testimoni i record encara viu de dona senzilla, amb fortes conviccions socials i amb veu clara i enèrgica, és el que va fer que l’Associació de Veïns i la Mancomunitat de Santa Eugènia-Can Gibert la proposés per donar nom a la plaça on hi havia situada l’antiga església de Santa Eugènia de Ter i on hi ha actualment l’edifici que hauria de ser destinat a centre de dia per a la gent gran. El seu esperit de lluita per a la millora i la dignitat de les condicions del vida del barri és el que ha fet que la Leo Joher hagi estat nomenada, simbòlicament,

presidenta de la Comissió de Gent Gran per recollir i reivindicar les propostes de la gent gran de Santa Eugènia, entre les quals es troben la reclamació de la continuïtat del Club Sant Jordi i l’obertura del centre de dia amb serveis per a la gent gran, que recentment van ser motiu de la primera moció presentada al Ple de l’Ajuntament de Girona per part d’una entitat i que va ser acceptada.

Al finalitzar l’acte d’inauguració de la plaça Leonor Joher, tothom comentava que a la Leo no li hauria agradat que li fessin un homenatge.

Però sí que estaria satisfeta que el seu record mantingui l’esperit de lluita per fer un barri, i una ciutat, més cohesionada i justa.

Albert Quintana i Oliver, membre de la Mancomunitat de Santa Eugènia-Can Gibert i de la comunitat parroquial de Santa Eugènia Foto de la Leo Joher i documentació extretes de la revista eldimoni.com

Ahir i avui

Col·legi Bruguera

Ahir

32

Avui

Pati de l’escola Joan Bruguera (1909-1930). Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).

Imatge actual del col·legi Joan Bruguera. (Juanjo Valeros).