El Roure 42 by Juanjo Valeros

3r quadrimestre 2012

Les festes de Nadal, en crisi? ENTREVISTA

Ramon Bartrons Vancell Membre de la Quinta del Biber贸 IMATGES PEL RECORD

Festes de Girona

Editorial

Nadal de crisi, però també d’esperança assades les Fires de Sant Narcís, hom encara a la ciutat de Girona la recta final de l’any amb la mirada posada en les festes de Nadal. Els més menuts, amb l’esperança de gaudir de les vacances i les emocions del Cap d’Any i els Reis; els més grans, amb la preocupació de poder fer-ho tot per la il·lusió de la mainada, i la immensa majoria de la ciutadania, amb la ment dividida entre les preocupacions diàries i les ganes d’obrir un parèntesi enmig de tantes males notícies. El 2012 l’acabem amb el regust de no haver assolit totes les fites que hauríem desitjat en molts camps, especialment en la lluita contra l’atur. Però també és cert que finalitzem un any on hem obert i hem posat les bases per viure en una ciutat millor de la que vàrem rebre. Ho és perquè des de l’Ajuntament hem treballat a fons en temes tan compli-

Foto: Juanjo Valeros

cats com l’alimentació, per exemple, on hem aconseguit assegurar que ningú pugui passar angoixa alimentària a la ciutat. La realitat que ens envolta és complicada, ens posa reptes constantment i cal trencar els esquemes tradicionals amb la forma de fer les coses, la cerca de noves complicitats i el fet de teixir sinergies que ens facin progressar a tots. Així és com, per exemple, va néixer a l’octubre una aliança amb els principals agents socioeconòmics de la ciutat per lluitar contra la crisi.

Amb aquestes dues iniciatives us vull fer arribar un missatge clar d’esperança i de confiança en les nostres possibilitats. El Nadal no se’ns presenta com un escenari negre sense opcions, sinó tot el contrari: és l’oportunitat de demostrar que som capaços d’emprendre plegats, amb la màxima dosi d’energia i amplitud de mires, un camí ferm cap a un futur prometedor per a la ciutat i per a tots els que hi vivim.

Carles Puigdemont i Casamajó Alcalde de Girona

SUMARI Núm. 42 - 3r quadrimestre 2012 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 4 7 12 14 15 16 18 21 22 24 25 26 28 30 32

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida Associativa Arbres de Girona La trobada anual de l’ADAR CONSELL G.G. Nou equipament IMATGES Festes de Girona ENTREVISTA Ramon Bartrons Vancell QUALITAT Gastronomia DE VIDA La malaltia de l’Alzheimer CULTURA Un altre Nadal Pastorets Ciència Una partícula molt antiga RACONS El Call Jueu AHIR I AVUI Plaça de Sant Pere

Editorial ▼ CARTES

Ben cordialment Benvolgut Sr. Alcalde, Com sempre tots els components i col·laboradors de la revista El Roure esperem que la nostra ciutat sigui cada dia una mica més bonica i que tota la seva riquesa cultural, gastronòmica, monumental, que en té i molta, sigui reconeguda pels que ens visiten i valorada degudament. Per aconseguir-ho fa falta dia a dia vigilar tots els aspectes per assolir aquest prestigi que es mereix. Algú va dir no fa gaire que era una de les millors ciutats del món, digna de ser visitada i coneguda. Potser és una mica exagerat però sí que entre tots podem millorar-ne molts aspectes. Vostè, com a autoritat més important, pot fer molt per Girona i sabem que ho fa en la mesura del possible. Li ha tocat fer-ho precisament en uns moments molt difícils a causa d’aquesta crisi persistent i la veritat és que sense gaires diners costa fer coses importants. Però, miri, hi ha algunes coses que ens semblen positives i val la pena destacar-les i d'alguna manera donar-li ànims per anar procurant que la nostra ciutat sigui un referent en tots els aspectes. Demostra generositat quan destina el superàvit dels trens de la Diada al Banc dels Aliments, també quan mira que la gent necessitada no hagi de furgar els contenidors i pugui acudir on li procurin alimentació bàsica. Una bona promoció per a la ciutat fou rescatar el Ral·li Costa Brava, molta gent forana va visitar Girona i això és important. L'objectiu de reflexionar en un col·loqui al Col·legi d'Arquitectes sobre el futur de Girona en la seva transformació social i urbana és una bona notícia i esperem que no quedi només en un projecte. La campanya per tal que els amos de gossos no embrutin Girona també és positiva i rebaixar en la mesura del possible el que costa il·luminar la ciutat per les festes de Nadal, un punt al seu favor. Evidentment encara queden moltes mancances, és difícil solucionar alguns problemes sobretot quan no es disposa d’un bon pressupost. Sabem que es mou perquè les obres del Parc Central no quedin com si hi hagués passat un tsunami, seria trist per als veïns que ho han passat malament amb la durada dels sorolls i talls de trànsit i, és clar, per a la ciutat en general. Esperem que es pugui gestionar positivament aquest assumpte tan vital. Un dels problemes que té Girona és la manca d'aparcaments. Jo sé de gent que vindria més sovint però no troba on aparcar i perd temps, i és clar, li costa tornar. Segur que és difícil aquest assumpte, però important si desitgem que es visiti Girona i tin-

gui el ressò que es mereix. El problema s'ha agreujat ara amb el trasllat dels jutjats, sembla que per aquella zona ja és difícil trobar lloc on deixar el cotxe. Es poden recollir idees i segur que es pot trobar alguna solució. Tenim problemes més greus com la construcció del nou Trueta, l’arranjament de la nostra Devesa, no haver de pagar per irresponsabilitat d'anteriors governants sumes que ens arruïnen... però confiem que de mica en mica tot es pugui solucionar. Com sempre procurem tots junts que Girona millori i assoleixi un "estatus" de ciutat important, per això anticipem el nostre agraïment per tot el que faci per aconseguir-ho. Ben afectuosament, i en nom de tots els components de la revista, el saludo cordialment. Àngela Ferrer i Mató

Rodones Benvolgut senyor, Novament m'atreveixo a molestar-lo amb l'afany de contribuir una mica, si se’m permet dir-ho, a la seva alta funció de millorar en tot el que es pugui la nostra ciutat. Es tracta aquesta vegada del final de la ronda Sant Antoni Maria Claret en desembocar al carrer Ultònia i a la vegada plaça del Lleó. Doncs bé, en aquest punt és molt freqüent que coincideixin vehicles i a la vegada vianants. Tots, tant els uns com els altres, poden passar perquè no hi cap senyal que els limiti el pas. Per això m'atreveixo a proposar i demanar que almenys s'hi pintés un pas de vianants, abans que es produeixi algun lamentable accident, tot considerant la quantitat de persones, sobretot senyores, que van al mercat a fer les compres diàries. Una altra qüestió referent a aquest punt és que, si no ho recordo malament o no estic equivocat, no he vist mai enlloc que en una rotonda no s'hi pugui entrar per tots costats. En canvi en aquest encreuament és obligatori per als que procedeixen de Pare Claret, encara que vulguin anar a l’esquerra, dirigirse a la dreta agafant el carrer Ultònia. Per contra, si fos permès entrar a l’esmentada rotonda, s'evitaria fer una volta per anar a tots els indrets de l'esquerra (Rutlla, Carme, Gran Via, etc.), fet que amb tota seguretat seria molt agraït. Gràcies per l'atenció que pugui donar a la present carta, i aprofito l’ocasió per saludar-lo afectuosament. Pere Plana

Opinió

Record d’unes fires austeres per Enric Homet i Romà es Fires i Festes de Sant Narcís han estat sempre un referent per a les nostres comarques quan s’ha tractat d’emmarcar la vida de la ciutat en unes dates bàsiques. Del nostre record dels anys quaranta, encara les podem situar al llarg de l’avinguda de Jaume I, quan s’hi combinaven els sorolls amb la fortor de fums dolços i bramuls d’ases o aviram. I d’aquell temps encara podem treure’n les imatges dels xarlatans i barraquistes animant el públic amb un embut per altaveu. Hi hagué excepcions com fou un comunicador de masses amb el simple nom de Jimeno. Ja anava equipat amb micròfon i altaveus, motiu que en ressaltava l’interès. Era simpàtic i bon venedor. Si l’escoltaves no podies marxar sense comprar-li aquelles fulles d’afaitar per un preu atraient i encara t’hi afegia màquina, sabó, pinta... N’hi hagueren d’altres, però mai amb la seva gràcia i bons preus. D’aquestes persones entranyables i menys estridents, hem de fer un íntim record del Consagrat de la Serp. Ell no es limitava a les Fires sinó que el teníem tot l’any al Pes de la Palla oferint-nos, amb la gràcia d’un pagerol murri, uns petits pots de greix amb la seva imatge i nom impresos i assegurant que contenia greix de serp. Per demostrar-ho portava al voltant del coll una serp viva d’una mida respectable. I gairebé sempre li arribaven pagesos amb algun exemplar viu, que ell no dubtava a entortolligar-se-l’hi. Oferia, també, unes arrels per al control de la pressió sanguínia i en mostrava l’efecte posant un tub de vidre a la mà de la persona escollida i la reac-

ció sempre immediata li feia exclamar: “Una novena d’aquestes arrels o l’hospital. Trieu!”. Un dia que ens en rèiem massa, ens prengué la mà i després de la natural reacció cridà: “Foteu el camp, perquè la joventut esteu tots podrits!”. L’anunci de la seva mort ens va colpir com el sentiment d’un entranyable personatge del nostre temps. Entre Jaume I i l’avinguda Ramon Folch hi ressaltaven unes barraques enigmàtiques a les quals jo m’embadalia procurant descobrir el parany i sempre em sorprenien. “La mujer decapitada”, “El hombre eléctrico”, “El indio del Amazonas”, “El hombre fantasma”. En aquesta darrera atracció un dia feiner, després de pagar l’entrada, m’hi vaig trobar una bona estona ben sol fins que l’amo em sorprengué dient-me que podia tornarme els diners o si ho preferia em

faria l’espectacle per a mi sol. La darrera proposta m’interessà i ja em teniu a mi enmig d’una foscor extrema, envoltat de fantasmes i fresses, amb la veu del propietari que m’anava instruint perquè no acabés deixant-lo sol. En aquell moment em vaig sentir la persona més interessant del món, que en el meu estat tampoc era exagerat pensar-ho. Dels records de l’avinguda Jaume I guardo bona memòria del famós Caldo Magi, ja que de principi, si tenies la picardia d’enrolar-te o colar-te a la corrua de gent esperant-ne l’obsequi, era un altre al·licient per fer-li un xic de coixí al cos. Perquè, qui em portarà la contrària si dic que per aquells anys feia molta més fred que la que fa actualment? Les tómboles no proliferaven amb materials o joguines, perquè aviat haguessin acabat la cridòria entre rogalls i nines de cartró. Ara bé, les parades exalçant les habilitats feien denteta a tanta joventut desitjosos de comparar-nos entre nosaltres i treure’n algun profit com vins, embotits... En més d’una ocasió havíem fet tractes entre companys per dedicar-nos a aquestes atraccions d’habilitats i celebrar-ne una trobada festiva. Durant uns anys la plaça Sant Agustí fou la joia de la infància amb parades de joguines. Les atraccions per al jovent no proliferaren gaire cap al passeig de la Copa. Deixem a part els focs artificials amb el “Gloria a San Narciso”, convocant-nos que ens convocava a persistir. Eren temps senzills i plens de privacions, però també estimats íntimament, perquè foren ben nostres.

Opinió

LLAMBREGADES

De festes i truquets per Àngela Ferrer i Mató

n temps de vaques magres cal fer moure el cervellet per tal de no privar-se de res que ens agradi, això sí, gastant el menys possible. Fins i tot pot ésser divertit inventar-se maneres de viure feliç sense que la butxaca se'n ressenti. Ara que inexorablement s'apropen festes i que després d'unes en vindran d'altres, el temps no el podem aturar, es pot anar planejant com "torejar" la crisi. La meva àvia, experta en aquests afers, m'ensenyà algunes maneres d'aconseguir-ho i jo, que segurament m'hi assemblo, n'hi he afegit d'altres. Espero que alguna idea us serveixi. PER FIRES (han passat, però tornaran!) És tradició menjar panellets i castanyes. Els panellets es poden fer a casa, la recepta és fàcil i resulten a un preu molt assequible. Les castanyes torrades a casa són una delícia. Qui no té una paella vella? Doncs hi fem uns forats al cul i a coure les castanyes, bones segur, ja que estan calentones i toves perquè estan acabades de fer. Els nens de la família volen anar als cavallets? Que demanin una mica a cada familiar i s'acostumin a pujarhi pel que els doni "la renda" recollida. Si tenim convidats, no anem a comprar menjar cuit, car i no gaire sa, fem el rostit de tota la vida que és molt saborós, amb pollastre, que no és car, amb una amanida per davant i els nostres panellets i castanyes, tot solucionat! Cal mirar bé la programació ja que s'ofereixen concerts gratuïts, ballades de sardanes, exposicions prou boniques, i per

què no passejades per la nostra bella ciutat? Veieu que podem gaudir sense "arruïnar-nos" ? NADAL-Quines festes més boniques! A cap casa hi pot faltar un pessebre. A la mainada l’encanta anar a buscar molsa, branquillons, pedretes... I no cal comprar-la, que no té cap gràcia. Jo m'ho passava "bomba" anant al bosc i fent-me tot el que hi calia. Un mirall trencat per al riu, suro per a la cova... El Tió-és clar que sí! Però no cal que "cagui" joguines

dels infants. Se'ls pot dir: aquest any a la carta demana "sorpreses", veuràs que encara estaràs més impacient per veure què t'han preparat Ses Majestats! Ah! I no sabeu que divertit que és fer-se el fanalet a casa, els pares ajuden i aquesta companyia ja és un regal per als nostres nens/es. I el menjar, com per fires, tradició i estalvi segur, el rostidet, una bona escudella, aprofitem les restes per a canelons i/o croquetes... Imaginació! ALTRES TRUQUETS

electròniques, cares, s'espatllen i creen addicció, o trastos per l'estil. Abans, i estàvem ben contents, recollíem llamins i torrons per a les festes i alguna petita sorpresa segons el gust de l'infant, un llibre, uns llapis de colors, un estoig nou... I els Reis, igual. Es pot fer feliços els nens sense grans dispendis. No sempre el més car és el que més agrada. Es pot sorprendre la mainada amb regals originals, emprem "el coco" i segur que no ens surt cara l'alegria

Podem guardar el pa sec, i torrat i mòlt = pa torrat per arrebossar, etc. En comptes de plantar flors, plantem carbassons, herbes per cuinar, un fruiter... Si comprem un conill viu, podem fer una preciosa catifa amb la pell, també el podem criar en una gàbia a la terrassa talment un pollastre, si en surt de barat tot després. La colònia es pot fer amb alcohol i flors, romaní... que podem plantar. Si pengem raïm moscat ens pot durar una llarga temporada, les pomes del ciri posades en palla serven tot l'hivern i les figues es poden assecar i tenir postres per temps. També podem collir cireres d'arboç al bosc (una sortida divertida) i/o fer-ne confitura, que també se'n pot obtenir amb fruita de temporada (quan és barata) i en tens per a tot l'hivern. Ja veieu que la imaginació ens pot ajudar molt i aconseguir que la crisi no entri a casa nostra. Au! A fer servir "el magí" i bones festes!

Opinió

Amb motiu de l’Onze de Setembre per Lluís Herrera Díaz

Foto: Juanjo Valeros

mb motiu de l’Onze de Setembre, dia de la diada, es va celebrar una grandiosa manifestació, calculada en un milió o milió i mig de persones. El dia va transcórrer perfectament tot i la multitud, la qual demanava que Catalunya, mitjançant un referèndum, arribés a ser un dia un país independent. Passat un mes i amb motiu del dia del Pilar, festa de la hispanitat, va haver-hi també una altra concentració de milers de persones. Moltes

d’aquestes persones no estaven d’acord amb la manifestació de l’11 de setembre. Jo sóc a Catalunya des de fa cinquanta-dos anys i estic totalment integrat a aquesta tan estimada terra, que en el seu moment em va donar feina i una vida per tirar endavant la meva família: dona, fills, néts i besnéts. Avui em sento català i espanyol, perquè no puc oblidar els meus orígens, i això és cosa de ben nascut. D’aquests fets no puc oblidar les des-

afortunades paraules del ministre d’Educació, que no porten a res de bo, i que les guerres de banderes no solucionaran res, només porten a l’odi i això no és bo per a ningú. En aquest país tenim una Constitució que hem de respectar i si hi ha res que s’hagi de canviar que siguin els governants els que se n’encarreguin. Tenim un país submergit en una gran crisi i en aquests moments el primer de tot ha de ser tirar endavant. Amb esperança, una abraçada!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Lluís Herrera

Ja ha arribat la tardor Puntualment ha arribat la tardor i amb aquesta estació, la caiguda de les fulles, amb els seus colors ocres, i amb els consegüents canvis en el nostre metabolisme. Així que no ens hem d’oblidar les vacunes, que són les mesures preventives per combatre la grip. Ja tenim a les portes les Festes de Sant Narcís que, tot i la situació tan difícil que estem travessant, ens serviran per alegrar-nos un xic. Qui ens anava a dir, temps enrere, que passaríem per uns moments tan delicats econòmicament, sobretot la classe mitjana i obrera? Què han fet els governants de torn per arribar a aquesta situació? Doncs retallar i retallar. Després de tant treballar per a les millores socials que tant d’esforç ens va costar aconseguir. En fi, sempre serem els mateixos els perjudicats. Llegeixo a la premsa que les grans fortunes del país segueixen incrementant els seus beneficis, i nosaltres a patir. Quanta injustícia.

S’acosta el Nadal Com ja és tradició tenim a la porta el Nadal i quin Nadal!, perquè aquestes festes nadalenques que són motiu d’il·lusió i alegria, aquest any ens agafaran un xic malament a causa de la crisi. Entre l’atur i la falta de llocs de treball, les nostres butxaques rebentaran en gran mesura. Però el Nadal és el Nadal i s’ha de celebrar tot i aquesta difícil situació que travessem i que esperem que entre tots puguem superar. Ens reunirem amb la família al voltant de la taula i rememo-

rarem temps millors menjant una bona escudella per sopar, uns gustosos canelons acompanyats amb un bon vi i per acabar uns bons dolços nadalencs. Des d’aquestes línies us desitgem unes bones festes de Nadal i us rega-

lem aquesta nadala. Bones festes! “Esta noche es noche buena y mañana Navidad No nos sigáis recortando que nos vais a arruinar”

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL L’associació està ubicada al carrer Monges, 22 i fou fundada el 15 de setembre del 2006. Així que el proper mes de setembre celebrarem el cinquè aniversari de l’associació. Des de l’inici s’han organitzat diferents activitats, tallers de memòria, aula de manualitats, aula de català, conferències, jocs de taula, taller de costura, gimnàstica de manteniment... Cada any treballem per dur a terme un projecte nou, l’últim va ser l’aula de gimnàstica de manteniment, i per cert, amb molt d’èxit. Aquest any no podem deixar de treballar i per tant iniciem un nou projecte, la fusió de vidre. Aquest projecte, tal com hem dit, s’està engegant, i properament us podrem oferir aquesta nova activitat, la qual estarà oberta a la ciutat de Girona, i per tant, a totes aquelles persones o grups que hi estiguin interessats. Volem aprofitar aquest espai per agrair el suport que hem rebut de l’Ajuntament de Girona per dur a terme aquest nou projecte (amb la compra del forn

Una aula de manualitats, treballant la fusió del vidre.

de vidre) i també del professorat, que treballarà sense cap ànim de lucre . Trobar persones que estiguin disposades ensenyar, compartir, restar del seu propi temps... és un gran regal per a la nostra associació i per aquest motiu

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” S’ha començat el nou curs amb normalitat, i, a més de les activitats que ja habitualment estaven programades, el fet de ser un centre obert ens permet oferir-ne algunes altres, cosa que fa més rendibles les instal·lacions, de cares al servei que poden proporcionar els locals públics. Aquest any, doncs, s’inicien un seguit de classes per aprendre a tocar el piano i de perfeccionament, una hora a la setmana. Dues classes diferenciades de català (una d’específica per ajudar la gent que cerca una millor integració, i una altra de perfeccionament per a joves i adults). També, una altra classe d’anglès per a joves i adults en un horari còmode, per facilitar l’assistència. El taller d’història i d’audiovisuals comentats es complementarà amb la participació de Lluís Corredor, qui a

Ma. Àngels Bahí

volem donar les gràcies molt especialment a les senyores M. Àngels Bahí, Rosa Boada i Consuelo Toledano. “ Vell és el que viu de records, gran és el que viu de projectes” Ja hem començat a treballar! Josep Majó

Un concert a l’Esplai.

part de fer alguna conferència històrica sobre història, desenvoluparà una sèrie de lectures poètiques, prosa amb exposició d’imatges al·lusives als temes que tractarà. Crec que una vegada més es fa palès l’interès de la gent per millorar els seus coneixements, per participar activament en els grans reptes que ens demana la societat actual, per seguir

formant-ne part de de forma útil, amb les millors condicions, per continuar col·laborant al seu millorament, i també es fa palès el voluntarisme de molta gent per poder oferir determinades activitats. Només amb els coneixements i la millor informació serem capaços, tots plegats, de canviar els errors que ens han portat per mals camins.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS En aquests moments, quan acabat el període estival m'assec davant de l'ordinador per escriure aquest modest reportatge, resulta que ja estem a primers de setembre; el que vol dir que les meves paraules escrites hauran de referir-se a fets molt anteriors als moments en què sortirà a la llum aquest número de la revista.A part de les activitats normals i ja tradicionals del nostre esplai, i gairebé de la totalitat de les associacions com la nostra, tenim per comentar les excursions fetes i altres de programades, i com a fet puntual l'esclat de la Festa Major del nostre barri. Com a excursió important vull destacar la que van fer d'una setmana de duració a terres andaluses al mes d'abril, i que va coincidir amb la Feria del dit mes, mes que tanta anomenada té. Vaig comentar quelcom en el número anterior, però he volgut insistir-hi per l’èxit que va tenir a pesar del llarg quilometratge recorregut. I també vull comentar com a cosa molt significativa i emotiva per a nosaltres, que al final del primer esmorzar, coincidint amb la diada del nostre patró, sant Jordi, es va donar a totes les senyores

Pere Plana

Una sortida de la gent de l’Esplai.

la tradicional rosa. Detall que va ser molt agraït. I l'altra excursió programada per al setembre, aquest mes en què ho escric, és la de la Conca, també d'una setmana, i que ha tingut molt bona acollida. La comentarem en el proper número de la revista.A més a més de les nostres ja conegudes activitats, vull destacar que el pròxim mes d'octubre s'iniciaran les classes d’informàtica i d'iniciació a l’anglès. Més endavant

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Després de les caloroses vacances hem començat la nova temporada el propassat dia 2 de setembre amb nous ànims i il·lusions. Durant aquest primer mes i amb l'entrada de la tardor hem estat preparant les activitats que s'han dut a terme dins de la 15a Setmana Cultural “Veranillo del Membrillo" que s'ha celebrat des del dia 8 al dia 14 d'octubre. Entre altres activitats hem Una cantada del cor de l’associació. pogut gaudir de passejades vora el riu Ter, concerts, jocs, El dia 12 d'octubre, coincidint amb la balls de saló, actuacions amb play- festa de la Mare de Déu del Pilar, vam back, cantades d'havaneres, canta- poder degustar una magnífica fideuà. des del cor de l’associació. L'endemá vam retre homenatge a la

comentarem com es desenvolupen. També s’està ultimant l'adequació de les pistes per poder començar el joc de la petanca. I per acabar aquesta "crònica", puc dir amb tota fermesa que tots els actes de la nostra Festa Major van ser molt plaents per a tothom, tant els tan ben organitzats per l'Associació de Veïns com els que ho foren pel nostre Esplai. Fins a la propera, que tingueu salut i pau.

M. Oliva Moreno gent més gran, i per acabar les activitats, el dia 14, diumenge, vam poder admirar una desfilada de vestits de paper confeccionats per les senyores cosidores de l’associació, i tot seguit el fi de festa amb ball en directa directe. Durant aquesta setmana ens ha visitat l’alcalde, Carles Puigdemont, la regidora Pia Bosch i els regidors Alcalá i Berloso, als quals agraïm de tot cor la seva presència i suport a les activitats que duem a terme en el centre. L'Associació de Pensionistes i Jubilats de Taialà us desitgem unes Bones Fires de Sant Narcís!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Benvolguts lectors, Des de l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja volem donar-vos la benvinguda al nou curs 2012/2013. La nostra entitat aquest any ha ampliat el ventall d’activitats i ha engegat nous cursos i tallers i altres activitats lúdiques. La nostra programació de tallers és la següent: . Taller de vestits de paper . Taller de teatre musical . Grup de cant i playback . Gimnàstica per a la gent gran . Tallers de lectoescriptura . Tallers de memòria Aquest mes de setembre el vam iniciar amb una sortida a Blanes per acabar dinant i ballant a la Masia de Tordera. L’altra sortida ha estat a Vilanova i la Geltrú, i vam visitar les vinyes i caves petites de Can Marçal. El passat diu-

Una sortida de l'associació a l'estiu.

menge 21 d’octubre vam anar a Cambrils. La propera sortida la farem l’11 de novembre. Una de les altres activitats que programem periòdicament són els berenars ball, que solem fer l’últim divendres de mes.

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET L'Associació de Gent Gran de Pedret disposa d’una renovada i engrescada junta, que des d’ara i durant els propers quatre anys configurarà el nou equip de persones que, amb forces renovades, voldrà entomar un projecte social i veïnal del tot necessari per al barri de Pedret. L’Associació de Gent Gran de Pedret, fundada el setembre de 2007, compta amb 75 socis i dinamitza activament un programa extens d’activitats en el marc del Centre Cívic de Pedret. Del programa cultural i social podem destacar sobretot els balls cada quinze dies, el taller de manualitats, la gimnàstica, el taller de memòria, l’espai de jocs de taula i la celebració de festivitats i actes populars com la castanyada, el Nadal i el dijous llarder entre d’altres. Un dels reptes de la nova junta és donar continuïtat a totes les activitats iniciades per l’anterior junta i ampliar el programa amb activitats noves que siguin d’interès per al barri de Pedret. Volem aprofitar per agrair a la totalitat dels integrants de la junta anterior la

Pitu Caicedo

Participarem en les activitats comunitàries del Sector Est: Dia contra la Violència de Gènere, Nadal, Reis, Carnestoltes, Dia de la Dona Treballadora, etc. Acabarem el curs amb la 2a Setmana Cultural, una setmana plena d’activitats: xerrades, desfilades de models, dinars i berenars, ball, concerts, etc. La Junta

Una imatge de la nova junta de l'Esplai.

tasca realitzada, la dedicació i l’esforç de tots els seus membres i les aportacions fetes mentre ha durat la seva gestió. També volem aprofitar per donar a conèixer els membres integrants de la nova junta, formada per 14 persones, amb Teresa Garcia com a presidenta; Pere Planella és el vicepresident; Dolors Morell la secretària; com a tresoreres, Dolors Campeny i Isabel Palomeras, i nou vocals, Ramon Badia, Pepi Sánchez, Salvador Guil, Manolo Martin, Fina Vallès, Glòria Badosa, Teresa Descarrega, Neus Andreu i Enriqueta Soler.

Comencem una nova etapa, tenim persones que ja han viscut experiències associatives de forma activa i persones que s’estrenen en aquesta nova activitat i compromís. Una etapa que pretén renovar-se i innovar, fomentar el diàleg i la col·laboració, escoltant obertament les demandes i necessitats dels socis. I finalment, volem agrair als socis la confiança dipositada en nosaltres, iniciem aquesta nova etapa amb molta il·lusió i la ferma voluntat de treballar de manera activa i compromesa pel bé dels socis, el barri de Pedret i, és clar, de Girona.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL És ben bé que quan les accions entre la gent que ocupen els nostres espais d’oci són portades amb rigor i voluntat d’entesa, es fa com una amalgama de convivències que condueixen a poder organitzar sortides de llarga durada pels llunyans enclavaments amb caràcters i estils de viure a vegades ben distints dels nostres, però sempre admirats amb respecte i desig de conèixer les històries i llegendes dels llocs visitats. En aquest cas, durant uns dies del mes de setembre els nostres expedicionaris volaren cap als confins de Croàcia, país que des d’un temps cap aquí se’ns mostra com una gran joia del mar Adriàtic, entre les originals ciutats hi ha Dubrovnik a la regió de Dalmàcia, on se la coneix amb el nom de “la perla de l’Adriàtic”. És de mencionar l’especial gastronomia que s’ofereix als visitants, amb predomini de carns. Els viatges per la ruta interior foren d’una originalitat remarcable, sempre plens de curiositats, alguns dels quals la UNESCO ha reservat com a Patrimoni de la Humanitat, com per exemple la ciutat de Trogir, amb una història de més de 2.300 anys. L’illa de Korkula els rebé pletòrica dels millors verds dels fruiters de les illes i unes fortificacions, palaus i edificis religiosos de meravella. Es diu que el llegendari Marco Polo en fou fill i en deixa un

Una imatge del viatge a Croàcia.

bon record. El viatge resultà una gran troballa i el reconeixement d’uns pobles que restaven llunyans en la memòria. Això els esperonarà, encara

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Ja hem iniciat el curs a la Llar de Jubilats Sant Joan i com cada any seguim fidels als tallers d’oci i de manteniment de la salut que tan agraden als veïns, com el curs de sevillanes, el de punt de creu o la gimnàstica de manteniment, entre d’altres. Aquests cursos tenen com a objectiu comú millorar tant la capacitat de resistència a l’exercici i, per tant, l’esforç, com també les capacitats intel·lectuals, com la vivesa intel·lectual que fa que l’estat de distensió psíquica sigui

Enric Homet

superior a la mitjana verificada en gent gran. Aquests diferents aspectes que incideixen a la millora de la qualitat de vida a través d’una pràctica esportiva o d’activitats psíquiques continuades està comprovat que mouen i motiven les persones d’edat avançada en la seva vida social. A més a més, quinzenalment us esperem també per ballar una estona i gaudir plegats d’una bona vetllada. Us hi esperem!

més, a prodigar-s’hi en més ocasions. Un repàs a la fotografia de Toni Culubret ens mostra la joia i bonhomia dels acompanyants. Maria Marín

Ciutat

EL ARBRES DE LA CIUTAT DE GIRONA

Les zones verdes i l’arbrat dels carrers de la ciutat de Girona a la dècada dels cinquanta del segle XX n aquesta dècada comença a haver-hi un canvi urbanístic molt important a la ciutat de Girona, a conseqüència d'això trobem més arbres a la via pública que a la dècada dels anys vint. En els projectes urbanístics comencen a aparèixer jardins, places enjardinades i carrers amb arbres.

Són d'aquesta època: La plaça Independència (també anomenada dels cines o Sant Agustí) era una superfície de sorra i arbrat, amb tres parterres al mig. Els arbres eren aceràcies (Acer negundo i Acer platanoides), tots dos de fulla caduca, i en els parterres hi havia flors diverses que provenien de la sembra que feien els jardiners municipals al Jardí de la Devesa. La plaça Sant Pere es trobava en un nivell inferior a l'actual i tot sovint s'inundava per les crescudes del Galligants, on els artesans treballaven a l'ombra de les acàcies (Robinia pseudoacacia). A la plaça Ramon Folch, davant de Correus i de l'antic escorxador (actuals jutjats), hi havia el mateix tipus de plàtan (Platanus orientalis) que al Jardí de la Devesa. A la rambla de la Llibertat, hi havia acàcies (Robinia pseudoacacia) que es varen canviar per til·lers (Tilia platyphylla), a la dècada dels seixanta, algun dels quals encara perdura. A la plaça Marquès de Camps, encara hi trobem els til·lers (Tilia

Plàtans a la plaça Poeta Marquina.

cordata) d'aquesta època. La plaça Poeta Marquina, que era l'entrada a l'estació del tren per anar a França, manté els mateixos plàtans (Platanus orientalis) plantats en aquests anys. A la plaça de l’Hospital, hi havia acàcies (Robinia pseudoacacia) i sòfores (Sophora japonica). Avui hi ha una magnòlia (Magnolia grandiflora) donada per un particular de la zona de les pedreres i replantada per la brigada municipal, i til·lers (Tilia cordata). A la plaça del Mercat (pl. Calvet i Rubalcava), hi havia diversos plàtans (Platanus orientalis), dels quals només en conservem un, que està inclòs en el catàleg d'arbres protegits de la Generalitat de Catalunya, per iniciativa de l’Ajuntament de Girona. El jardí de d’Infància, damunt del refugi antiaeri de la República, sem-

pre ha estat una zona de jocs infantils amb diferents arbres per fer ombra, com les troanes (Ligustrum japonicum), els til·lers (Tilia cordata) i negundos (Acer negundo) que encara es mantenen. L’anomenat Grup Sant Narcís és el conjunt de cases unifamiliars construïdes a principi dels anys cinquanta, amb la finalitat de crear una ciutat jardí a través d'un projecte promogut pel Sindicat Vertical, i redactat per l'arquitecte Ignasi Bosch, amb el vistiplau de l'Ajuntament de Girona. En els parterres, carrers, places i jardins s'hi va plantar una varietat considerable d'espècies de fulla caduca com til·lers (Tilia cordata), moreres (Morus alba), les fulles de les quals les utilitzava la mainada per donar menjar als cucs de seda que criaven, mèlies, (Melia azederach), arbres de Júpiter (Lagestroe-

Ciutat

Fotos: Juanjo Valeros

A l’esquerra, magnòlia a la plaça d’En Pompeu Fabra. A la dreta, arbres a la Gran Via de Jaume I. mia indica), arbres de l’amor (Cercis Miquel Blay i Artillers podem con- plàtans (Platanus orientalis), i siliquastrum), pollancres (Populus templar els til·lers (Tilia cordata) paral·lels a aquests plàtans i a tocar alba i Populus nigra), arbres pirami- d'aquesta època. Al carrer Joan del riu Onyar hi havia un rest de lledals, negundos (Acer negundo), Maragall, també hi havia troanes doners (Celtis australis) i plàtans sòfores (Sophora japonica) i vernís (Ligustrum japonicum). Al llarg del (Platanus orientalis). del Japó (Ailanthus altissima), i de carrer del Carme, tan sols hi havia A la plaça del Vern, on hi ha la font coníferes de fulla persistent com el plàtans. Al carrer Sant Antoni M. dedicada a Jacint Verdaguer, encara pi pinyoner (Pinus pinea), cedres Claret, hi havia til·lers (Tilia cor- perduren les mèlies (Melia azede(Cedrus deodara) i xiprers (Cupres- data). A la vorera del carrer Santa rach), també hi havia un parterre de sus sempervirens). Als jardins de les Eugènia, entre la plaça Marquès de rosers, que es van haver de treure cases privades hi havia gran quanti- Camps i la Rodona, hi havia varietat perquè l'ombra d'aquests arbres no tat d'arbres fruiters com cirerers d'espècies entre les quals, plàtans els permetia florir i es van substituir (Prunus avium), pruners (Prunus (Platanus orientalis), negundos per arbustos d'ombres, llorer real domestica), presseguers (Prunus (Acer negundo) i vernís del Japó (Prunus laurocerasus). persica), caquis (Diospyros kaki), (Ailanthus altissima). ametllers (Prunus dulcis), pomeres Els actuals jardins del carrer del Fins aquí una aproximació dels (Malus sylvestris), perers (Pyrus Carme eren un descampat al costat arbres dels espais públics de la noscommunis), noguers (Juglans regia), del riu Onyar, amb dos jocs de gron- tra ciutat fins als anys cinquanta, avellaners (Corylus avellana) entre xadors donats per l'empresa Xocola- queda pendent per la meva part, en d'altres. tes Torras de Banyoles, sota una un proper article, arribar a fer-vos A la Gran Via de Jaume I, hi havia plantació d'arbres desordenats conèixer els arbres de Girona a partroanes (Ligustrum japonicum) entre castanyers d’Índia (Aesculus tir del anys seixanta fins als nostres arbre de fulla persistent que floreix hippocastanum) de fulla caduca i dies. al mes de juny i que fa fruits al juliol flors blanques; i si sortíem de Girona Desitjo que us hagi entretingut, fins i agost, que eren aprofitats pels per la carretera de Sant Feliu de la propera. ocells; i a l'encreuament dels carrers Guíxols trobàvem una alineació de Pere Pascua i Vila

Ciutat

La trobada anual de l’ADAR de 2012 ’any 1978, ADAR, l’Associació d’Aviadors de la República, va inaugurar a Gandesa un monument a la memòria dels aviadors republicans caiguts al front de l’Ebre. Avui, quan escric aquestes línies, dia 30 de juny de 2012, celebrem el nostre trentaquatrè homenatge aniversari, un homenatge que abraça aquells aviadors i totes les víctimes de la cruenta Guerra Civil Espanyola. Ha obert l’acte l’alcalde de Gandesa, Sr. Carlos Luz, tot ressaltant la importància d’aquest petit gran monument i la significació històrica que simbolitza per als habitants de la seva població, inclosos també tots els visitants de la ruta de la batalla de l’Ebre. Ha confirmat igualment com és d’important donar continuïtat a aquest acte d’homenatge, particularment perquè les futures generacions coneguin la nostra història més recent. Tot seguit, el president de l’agrupació catalana – nord-balear de l’ADAR, Antonio Vilella Vallés, ha dedicat unes paraules a tots els presents: associats, amics i amigues i autoritats. “Sr. Alcalde, ADAR agraeix les seves paraules. Gràcies per la seva assistència i la d’altres autoritats de Gandesa presents a l’acte; també a la de les pubilles. Agraïm el suport del CEBE (Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre), el de la Cooperativa Agrícola de Gandesa i la presència d’amics i amigues de la població. Aquest any comptem també amb l’assistència de l’alcaldessa de la Sènia, que és alhora presidenta del Patronat del seu Camp d’Aviació, la Sra. Maruxi Ballester. Com cada any, us demano dedicar un minut de silenci per a tots aquells que ja no estan entre nosaltres, però que continuen i continuaran en la

Les pubilles entregant el ram a la Sra. Pararols. Foto d'Alexandre Pararols, fill de l'autor.

El Sr. Francesc Pararols i la seva Sra. entregant el ram al monument. Foto d'Alexandre Pararols, fill de l'autor.

L'alcalde de Gandesa. Sr. Carlos Luz; l'alcaldesa de Sènia, Sra. Maruchi Ballester i el Sr. Oriol Artigas. Foto de la revista de l'ADAR. nostra memòria”. Seguidament, es va fer l’ofrena floral al monument. Precedit per les tres pubilles, l’alcalde va dipositar el seu ram de flors. Després, es van dirigir cap a nosaltres i van donar un ram de flors a la Mari, la meva esposa. Llavors, vam anar també nosaltres a dipositar-lo al peu del monument. En acabar-se la cerimònia, ens van convidar a tots a un generós vi d’honor a les instal·lacions de la Cooperativa Agrícola de Gandesa i vam gau-

dir de l’oportunitat de visitar la Catedral del Vino, obra de l’arquitecte César Martínez. El dinar de germanor el vam celebrar a l’Hotel Piqué. En finalitzar el dinar, Antoni Valldeperes, vicepresident de l’agrupació catalana – nord-balear de l’ADAR, va proposar un brindis amb cava per tornar a retrobar-nos l’any 2013. Tots vam respondre amb entusiasme. Francesc Pararols

Consell G.G.

L’Associació de Gent Gran de Santa Eugènia ha estrenat l’equipament de la plaça Leonor Joher i Besalú

finals d’octubre l’Associació de Gent Gran de Sta. Eugènia s’ha ubicat a les tres plantes del nou edifici de la plaça Leonor Joher i Besalú. Fins ara, aquest equipament només estava ocupat en les dues últimes plantes pel Servei d’Atenció a la Gent Gran i les Dependències, de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona. Ara, tot l’equipament es destina a serveis per a les persones grans. La nova Llar de Gent Gran, que rebrà tot el suport del centre cívic Can Ninetes, pensant en les necessitats d’aquest col·lectiu vol oferir diversos serveis: ● Casal d’activitats: Amb espais de lectura i relació, tallers, xerrades, etc. ● Catering al casal. S’oferiran uns àpats calents. La gent podrà dinar i emportar-se el sopar a casa. El preu que es preveu inicialment serà uns 5 euros pel servei complet, 3 euros el dinar i 2 euros el

TAULA RODONA AMB MOTIU DE L'ANY INTERNACIONAL DE L'ENVELLIMENT ACTIU I LA SOLIDARITAT INTERGENERACIONAL

Dia de la inauguració del nou equipament.

●

sopar. Servei de dutxes. Qui ho necessiti podrà concertar el servei amb suport d’una treballadora familiar.

El regidor de Serveis Socials, el sr. Eduard Berloso i Ferrer, es va reunir el dia 25 de setembre de 2012 amb el Consell Municipal de la Gent Gran i ens va informar sobre l’obertura i les

característiques d’aquest nou servei. També ens va comunicar que si aquest nou model de casal dóna els resultats esperats, es podrà estendre a les altres llars de gent gran de la ciutat i que estan ubicats en dependències municipals.

Consell Municipal de la Gent Gran

Dia: dimecres 12 de desembre des de les 11:30 h. fins les 13:30 h. Lloc: teatre del centre cívic Sant Narcís. Programa: Benvinguda per part de L’alcalde Presentació de la taula rodona per un membre del Consell Municipal de la Gent Gran, el qual exposarà la tasca que realitza el consell i presentarà els altres membres. Quan finalitzin la seva exposició, farà les conclusions. ● Ponència amb el tema de “L'Any Europeu de l'Envelliment Actiu i la solidaritat intergeneracional 2012”, un envelliment actiu per una societat solidària entre generacions, per part de Joaquim Millan, director d'Eurolocal i secretari general del Consell Català del Moviment Europeu.

●

● ●

Presentació de dos projectes de bones pràctiques: - Projecte de Lectura fàcil a càrrec del responsable de les biblioteques municipals - Projecte "Exit escolar", una experiència pilot presentada per un responsable d'Educació municipal Conclusions i tancament de la taula Cloenda per part del regidor de Serveis Socials

Imatges pel record

FESTES DE GIRONA Secci贸 dedicada a fotografies que pertanyen a la hist貌ria de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Fotomuntatge per una postal de Nadal. 1960-1970. (Autor: Josep Buil Mayral)

Cavalcada de Reis a Girona. 5/1/1957. (Autor: Pablo Taja Bou)

Imatges pel record

Autor desconegut. Parades de fanals sota les voltes de la Rambla. 1957. (Autor desconegut)

Els Reis d'Orient amb lâ&#x20AC;&#x2122;alcalde Joaquim Nadal. Girona. 19791983. (Autor desconegut)

Entrevista

Ramon Bartrons Vancell Va fer el servei amb la Quinta del Biberó, i només va disparar dos trets. Diu que la guerra es va perdre perquè els militars franquistes eren professionals i els de la República, aficionats. Al front amb un company gironí va comprar una vedella i se la van menjar. Acabat el conflicte va ser internat al camp d’Argelers i després enviat a un batalló per fer treballs a Còrdova. Fotos: Jordi S. Carrera

Ramon Bartrons Vancell va néixer al carrer del Pavo, de Girona, va estudiar al col·legi del Collell i als divuit anys va anar a fer el servei militar en l’anomenada Quinta del Biberó, en un batalló de muntanya situat al Pallars Sobirà. En tot el servei militar només va disparar dos trets i formava part d’un equip dedicat al subministrament de la tropa. Diu que evitaven trobarse amb els soldats franquistes, i van instal·lar una barrera d’esquelles per saber si intentaven atacar-los. Com que passaven gana va comprar una vedella, - Avi! Us agrada explicar batalletes? - Sí, no ho puc dissimular. Nosaltres no tenim gaire present, però tenim molt de passat. - Vàreu fer la guerra? - Sí, vaig anar al front amb l’anomenada Quinta del Biberó quan

juntament amb un company de Girona, i van demanar a l’amo que la convertís en botifarres. A la retirada va passar a França i el van portar en tren al camp de concentració instal·lat a Argelers. D’allà va tornar a entrar a Espanya per Irun, i fou enviat com a presoner a un batalló per fer treballs a Còrdova, com caçar llagostes i cuidar l’arxiu. Diu que l’exèrcit de la República va perdre la guerra perquè els militars franquistes eren professionals i els republicans, aficionats.

estava a punt de complir els divuit anys. - Per què es deia la Quinta del Biberó? - Perquè la que llavors era ministra de la República, la Federica Montseny, va dir que nosaltres encara devíem prendre el biberó perquè

érem tan joves. - I on el van destinar? - A un batalló d’infanteria, anomenat Batalló de Muntanya Pirinenc, situat a la comarca del Pallars Sobirà. Hi havia catalans i bascos i alguns eren esquiadors. - Què hi fèieu?

Entrevista

“Es deia la Quinta del Biberó perquè la ministra de la República va dir que nosaltres encara devíem prendre el biberó perquè erem molt joves per anar a la guerra”

- Fèiem guàrdies i transportàvem subministraments i equipaments. - Però éreu a primera línia de foc? - Sí. Estàvem situats en una muntanya i els nacionals a la del davant, separats per una vall ampla i fonda. - I disparàveu trets? - Jo tenia un fusell txec i només una vegada el tinent, que era suís i no hi entenia res, ens va fer disparar alguns trets. Jo només en vaig tirar dos i em vaig fer mal als morros. - Vaja! I no vàreu tocar cap enemic? - No, només era un exercici d’entrenament. Però llavors els altres ens van contestar amb foc de morter i, per desgràcia, van matar un company de Banyoles. - Però no vàreu intentar mai atacar l’enemic i fer-lo recular? - No. Tant ells com nosaltres miràvem de no trobar-nos. Si els vèiem venir buscàvem un altre camí per no trobar-nos. - Caram! Quina manera més estranya de fer la guerra. - Sí, vam posar uns filferros amb

esquelles en un lloc determinat en el barranc que baixava i, si sentíem fressa, anàvem a mirar què passava. - I si era algun animal el que feia sonar les esquelles, com ara una vaca? - Allà no hi havia vaques. - Vivíeu en un quarter? - No, teníem xaboles per a set o vuit soldats. - Dormíeu en llits o a terra? - A terra en sacs de dormir o mantes. - Passàveu fred? - Sortíem de pèl a pèl a fora a fer el riu. - Què dieu! I no quedàveu glaçats? - No, perquè a la muntanya hi feia un fred sec i no el senties. - I el ranxo com anava? - Justet. Amb un company de Girona, l’August Serra, el que després jugava a hoquei, vam comprar una vedella per mil pessetes i ens la vam anar menjant. - Com us la menjàveu? - Oh, és que el que ens la va vendre ens la va embotir tota i així vam

anar menjant-la, botifarra a botifarra. - I no en donàveu als altres companys? - Als companys de la xabola, alguna. Quan vam abandonar la posició la gent de per allà hi va trobar molt de tiberi. - Com s’entén això? - És que tot plegat era una conya allò. El transport no funcionava gaire bé. - Què fèieu els diumenges? - No sabíem quan era. Tots els dies eren iguals allà. - Per què es va perdre la guerra? - Perquè els militars franquistes eren professionals i els nostres eren afeccionats. - No hi havia disciplina al vostre batalló? - Sí que n’hi havia perquè estàvem a primera línia. Però l’enemic quedava lluny ja que ens separava un barranc molt gros. - Però, al final bé que us devien atacar per ocupar ells la vostra posició! - No, no. Quan els nostres comandaments van saber que el territori ja estava ocupat vam marxar cap a França. - Us va bombardejar alguna vegada l’aviació? - No, vam rebre alguns projectils de morter i prou. - No vàreu tenir cap mort ni ferit en la retirada? - No, va ser com una passejada per la neu i el gel. - No vàreu passar fred, caminant per la muntanya? - No, anàvem ben equipats, ben vestits i amb sabates. - I per on vàreu passar a França? - Pel coll de Lladore, per Sant Lluís i

Entrevista

“Diu que l’exèrcit de la República va perdre la guerra perquè els militars franquistes eren professionals i els republicans, aficionats” A RAIG!

Sant Gironds. - I què en vàreu fer, de l’armament? - El vam anar abandonant pel camí. - Com us van rebre els francesos? - Allà, bé. Ens van donar menjar i acolliment i després ens van fer pujar a un tren de passatgers que ens va portar fins al camp de concentració d’Argelers. - Ja les devíeu passar magres! - Allà, sí. Hi havia soldats guardians, negres i moros que només sabien repetir: “Allez, Allez!” - I el menjar? - Poc i dolent. - I com va acabar allò? - Un dia ens van preguntar si volíem anar a Barcelona o a Irun. Molts vam dir a Barcelona però, de fet, vam anar a Irun. - I allà, què van fer de vosaltres? - Ens van classificar i a alguns ens

van enviar com a presoners a Cerro Muriano, província de Còrdova. - Què hi fèieu? - Era un batalló que feia diferents treballs, com ara matar llagostes. - Matar llagostes, dieu? - Sí. És que n’hi havia una plaga. - I en veu matar moltes? - Jo vaig tenir sort que allà hi havia molts analfabets i a mi em van destinar a les oficines del batalló. Per cert, que jo em cuidava de l’arxiu i així vaig poder llegir els informes que arribaven de Girona, un dels quals deia que jo havia fet propaganda de l’Estat Català. - I era veritat? - Sí, coses de jove. - Tinc entès que alguns soldats de la república ara han cobrat algun dineret. - Sí. Em van demanar alguns papers, vaig anar a buscar-los al quarter

- Una flor - La rosa - Un color - El vermell - Una pel·lícula - L’espia de Castella - Un actor - Charlot - Un rei - El de copes - Un papa - Benet XIII, el Papa Luna. - Un futbolista - Damià Escuder - Divorci - Sí, però jo, no - Avortament - Amb mesura, sí - El fet més agradable de la seva vida - Quan vaig arribar a Girona després de la guerra - Què hi ha més enllà del cementiri? - La Creueta - M’ha dit alguna mentida? - A consciència, no que hi havia al carrer Emili Grahit i al final em van donar cent cinquanta mil pessetes. - Oh, caram! Déu n’hi do. Qui el firmava? - La Generalitat. - Us reuniu, els companys de la Quinta del Biberó? - Cada any es fa una reunió de tot Catalunya i, a part, ens reuníem els de Girona, però ara tenim en Pere Cornellà malalt, que n’era l’organitzador. - Us fa por que ara hi torni a haver alguna guerra per aquí? - No. Ara és molt difícil que els militars tornin a fer guerres per aquí. - Toquem fusta! Pere Madrenys

Qualitat de vida

GASTRONOMIA

Molt refrescant, nutritiu i fàcil de fer

Còctel de marisc INGREDIENTS: ● cabdells de Tudela • surimi en tires • pinya • potes de cranc (per decorar) • gambes pelades petites • ous de guatlla cuits (per decorar) • 1 ou • 250 ml d'oli d'oliva suau o gira sol • ketxup • suc de llimona • sal • una mica de conyac o whisky

PREPARACIÓ Rentar els cabdells de Tudela i tallar-los molt finets en juliana. Tallar la pinya, i les gambes pelades que ja són cuites, les quals també hem picat petites. Barrejar-lo tot en un bol, amb els cabdells també. Afegir el surimi a tires. Salarem una mica. Mentrestant preparar la salsa rosa, primer fent una maionesa, amb l'oli, l'ou, la llimona i la sal, i quant aquesta estigui, afegint una mica de ketxup i una cullerada de conyac o whisky. Afegir la salsa feta a la barreja d'amanida que hem preparat. Jo poso molt poqueta. Per emplatar, jo he fet servir un aro. Per damunt, per decorar, les potes de cranc i els ous de guatlla tallats.

Cassola de peix i marisc INGREDIENTS: • rodanxes de lluç (2 per cap) • gambes o llagostins (2 per cap) • (2 talls per cap)) • musclos (4 per cap) • petxines (un grapat per cap) • 1 ceba • 3 grans d'all • salsa de tomàquet casolana • fils de safrà • julivert • brou de peix • 1/2 copeta de brandy • 25 g d'ametlles picades

PREPARACIÓ Tallarem la ceba molt fineta per preparar el sofregit. En una paella amb oli afegirem la ceba i quan aquesta sigui transparent afegirem el tomàquet i desprès el brandy, deixant coure uns minuts. Ho tirarem en una paella molt més gran que utilitzarem per a fer el suc. Fregirem el lluç, tomb i tomb, perquè s'acabarà de fer a la cassola. També fregirem o daurarem el marisc, tomb i tomb perquè s'acabarà de fer a la cassola igual. Col·loquem els ingredients a la cassola on hi ha la salsa de tomàquet, ceba i brandy. Farem la picada. Per fer la picada, a un recipient, les ametlles, un gra d'all, el safrà, i si fa falta una mica de brou per picar-lo bé. Amb la batedora, per exemple, picarem, o si no amb el morter, com s'ha fet tota la vida. Ho reservarem. A un paella neta posarem oli. Daurarem l'all que ha quedat

amb una cullerada de farina i removent, removent, afegirem la barreja anterior. Esperarem que torni a arrencar el bull, afegirem de mica en mica el brou, fent així una salsa lleugera. Afegirem sal. Integrarem llavors aquesta salsa a la paella o cassola on està el peix. Remenant la cassola perquè entri tota la salsa a tots els ingredients. Coure uns 15 minuts. I ja està. Perquè no es trenquin els ingredients no girar-los, la salsa ha de cobrir-los perquè així s'acabin de fer. Salut!!!

Montse Busquets del Col·lectiu de dones de La Cata del barri del Pont Major

Qualitat de vida

La malaltia d’Alzheimer i la qualitat de vida dels pacients. Algunes recomanacions per als curadors Les persones que pateixen una malaltia d’Alzheimer tenen dificultats per dur a terme les activitats diàries més simples. Així, els familiars i les persones que tenen cura dels malalts han d’afrontar una realitat nova i complexa per a la qual no estan preparats

s presentarem algunes recomanacions per facilitar-vos la feina i mantenir els hàbits sensorials dels malalts. Diversos estudis han demostrat que, en el seu propi ambient i en un entorn conegut, si les persones afectades d’Alzheimer reben estímuls físics i psicològics, gaudeixen d’una millor qualitat de vida. Per tant, l’objectiu d’aquestes recomanacions és contribuir a fer que les persones que pateixen la malaltia d’Alzheimer puguin viure al seu domicili i mantenir la pròpia autonomia, com més temps millor. Tot i que generalment el pacient inicia la malaltia amb una alteració de la memòria immediata (records de fets recents) i presenta oblits i dificultats per retenir la informació (on ha deixat la cartera, l’hora que havia d’anar a buscar els néts,…), els malalts d’Alzheimer també poden presentar dificultats per reconèixer la informació que els arriba a través dels sentits (vista, oïda…) i per identificar objectes comuns, sons, olors,… Així doncs, exercicis de denominació poden resultar molt senzills per als pacients en fases inicials. Però, per a pacients en fases moderades, els quals poden tenir problemes de discriminació visual i de reconeixement, aquests tipus de

tasques poden ser molt útils. En cas de dificultat, els podeu ajudar amb pistes formals (per exemple, «La primera lletra és una ’t’») o bé semàntiques (per exemple, «Serveix per a…»). Es tracta que demaneu al malalt que digui el nom dels diferents elements que li aneu mostrant o indicant. En aquest cas, no es tracta que el pacient elabori un discurs narratiu, sinó que s’ha de limitar a donar el nom dels elements que li indiqueu. Com ja deveu saber, la malaltia d’Alzheimer, de moment, és incurable i segueix un curs progressiu. La demència no té cura, però sí que es disposa d’alguns tractaments: actualment hi ha una sèrie de fàrmacs que, juntament amb l’estimulació cognitiva (activació i manteniment de les capacitats mentals: llenguatge, memòria, pensament, càlcul, lectura..., les quals es van perdent a causa de la malaltia), una dieta rica en nutrients (fonamental en la malaltia d’Alzheimer), activitat física (gimnàstica, passejos…) i un entorn agradable i segur, poden ajudar a fer que el deteriorament sigui més lent i amb això aconseguir una major qualitat de vida per al malalt i la seva família. En el camp de l’estimulació cognitiva, una de les teràpies que s’uti-

litza és la reminiscència. Aquesta activitat és d’utilitat especial per a pacients en fases inicials de la malaltia. Consisteix a pensar o parlar sobre la pròpia vida per a compartir records i reflexionar sobre el passat. Aquest tipus d’activitat ajuda a comprendre millor els malalts, contribueix a augmentar la comunicació intergeneracional i permet que els malalts recuperin en aquell moment la confiança i la seguretat. Mirar un àlbum de fotos de la família, recordar temps passats amb algunes ajudes -una cançó, una joguina, una fotografia, una pastilla de sabó…-, són alguns dels estímuls que poden ajudar a desencadenar un gran nombre de records amb els quals podrem treballar. Com ja us hem explicat, la malaltia d’Alzheimer comença sobretot amb una pèrdua de memòria, que, a més, és el signe que més fàcilment noten els malalts -encara que no tots-, els familiars i els amics, però no és l’únic. Els pacients tendeixen a oblidar encàrrecs i cites, s’obliden on col·loquen els objectes, què han dit fa una estona, què van fer ahir… També, tot i que de forma més subtil, perden la capacitat i disposició per fer les coses; canvien en les formes o els sistemes que tenen per

Qualitat de vida 2. Coneixement de la seva utilitat (“Per a què serveix?” “Per fer música”) 3. Coneixement de la seva manipulació (“Com es fa servir?” “Es col·loquen les mans sobre el teclat i es mouen els dits tot prement les tecles.”) 4. Execució real d’utilització de l’objecte (“Fes servir aquest objecte.”)

aconseguir una cosa en concret; perden el sentit de l’orientació amb relació al temps i al lloc; perden les capacitats per fer un bon ús del llenguatge; presenten dèficits en les capacitats del comportament per seguir les normes i els costums de cada dia; dificultats per entendre qüestions aritmètiques senzilles o per descriure objectes o imatges (problemes amb els colors, formes, estructures…); dèficits en la manipulació d’objectes i coses molt familiars, dèficits en les activitats gestuals, en la realització de gestos simples… Així, per mantenir la capacitat de reconèixer i identificar objectes, habilitat que va minvant amb el curs de la malaltia, una activitat com és la manipulació d’objectes a partir d’ordres verbals o a partir d’imatges ens pot ésser útil. Tot i així, de manera individual i fora de context pot resultar incòmoda. Per tant, la manipulació d’objectes s’ha d’integrar en les activitats de la vida diària. Cal tenir en compte que en pacients en fases moderades i avançades, el curador, ha d’indicar, un per un, els passos de la tasca a seguir. Cal tractar de manera sistemàtica els aspectes següents: 1. Coneixement de l’objecte (“Què és això?” “Un piano”)

Com ja hem dit, doncs, alguns dels problemes més corrents de les persones afectades en fases inicials són que: 1. S’obliden dels números de telèfon habituals, els noms de les persones i, fins i tot, tenen problemes per mantenir converses senzilles. 2. Eviten sortir al carrer, perden l’interès per relacionar-se amb les seves amistats habituals, mostren canvis d’humor i tendeixen a estar “sempre enfadats” com una manifestació de no adaptació davant d’una situació que reconeixen no controlar. 3. Presenten problemes amb el llenguatge i una tendència a fugir de frases llargues per no veure’s obligats a precisar la relació entre les frases (a meitat de frase, solen dir el típic “perdona, no sé què estava dient…”) Per tot això, tractar de comunicarse amb el malalt pot convertir-se en un repte. Comprendre i ser entès pot ésser molt difícil. Us aconsellem que: ● Escolliu paraules senzilles, frases curtes i utilitzeu un to de veu amable i tranquil. ● Eviteu parlar a la persona que pateix la malaltia com si fos un bebè o parlar d’ella com si no hi fos. Reduïu les distraccions o els ● sorolls, com la televisió o la ràdio. Això ajudarà la persona a concentrar-se en allò que li dieu.

Crideu la persona pel seu nom i assegureu-vos abans de parlar que us presta atenció. ● Deixeu que es prengui l’estona que necessita per respondre. Aneu en compte a no interrompre-la. Si la persona malalta s’està esforçant a trobar una paraula o a comunicar un pensament, tracteu amablement de proporcionar-li la paraula que busca. ● Tracteu de fer les preguntes i donar instruccions de forma positiva. ●

Recordeu, doncs, que les activitats diàries i quotidianes per al pacient canvien a mesura que la malaltia progressa. El malalt tendeix a limitar la capacitat de concentració i atenció i, per tant, tendeix a tenir més dificultats a l’hora de seguir certes indicacions. Tots aquests factors fan més difícil les activitats simples. Freqüentment, les persones que pateixen d’Alzheimer no inicien ni planegen activitats per si mateixos. I quan ho fan, possiblement, tenen problemes d’organització i realització de l’activitat. Amb freqüència, mostren també poc interès per fer les coses que abans havien tingut algun significat especial. És per això que realitzant una gran varietat d’activitats semblants a les habilitats del pacient, amb el temps, ens pot servir per ajudar-lo a gaudir de les seves pròpies capacitats i talent personal. Una rutina diària d’exercicis i activitats sobre atenció i concentració poden ajudar la persona amb Alzheimer a tenir una actitud més positiva envers ell mateix.

Dr. Secundí López-Pousa Sra. Sílvia Monserrat Vila uvamid@ias.scs.es Unitat de Valoració de la Memòria i les Demències Institut d’Assistència Sanitària – Salt

Cultura NADAL

Un altre Nadal E

stem a punt d’obrir les portes a “un altre Nadal”, un Nadal que ens podria semblar igual però que serà un Nadal diferent, diferent per molts motius, primerament perquè estem submergits en una gran crisi, molt d’atur, empreses que disminueixen hores, botigues que tanquen, la construcció està parada, amb el que hi va al darrere: arquitectes, contractistes, electricistes, fusters, pintors; tot el que implica una obra. La gent jove no troba feina, els grans, per l’edat, encara menys, a moltes llars s’està en situació límit, malgrat tot això hem passat les Fires de Girona; molta gent, mirant la gentada que hi havia a tot arreu deia: “Diuen que hi ha crisi?”. Ben cert, abans arribaves a Nadal a començaments de desembre, però ara estem a Fires i ja et bombardeja el Nadal per tots costats. El cert és que arriba “un altre Nadal”, i pel que he esmentat abans haurà de ser diferent, tot i que penso que el verdader esperit del Nadal no pot canviar, es faran pessebres, s’anirà a missa del gall, els petits faran cagar el tió, es reuniran famílies al voltant de la taula, es trobaran a faltar i recordarem persones estimades que ens han deixat, es menjarà escudella de Nadal i hi haurà torrons, es diran poemes enfilats al damunt la cadira, aniran a esperar els Reis la nit més màgica de l’any, i us puc assegurar que amb crisi i tot, aquesta nit no té per què deixar de ser màgica! Penjaran llums, això sí, més minses que abans, i el que no caldria és tanta disbauxa per ser feliç ni per dir adéu a un any, això es pot fer de moltes maneres. A casa no serà un altre Nadal, també serà un Nadal diferent, no aquell Nadal de fa 50 anys quan la mare per primera vegada va tenir una taula

Carrer Argenteria. gran i un menjador per aplegar tota la família. Fa quatre mesos hem estrenat nova llar, això vol dir entorn diferent, taula però sols dues persones, molts records guardats sense saber si els tornarem a veure, nous veïns, nous amics, una nova vida, és “un altre Nadal”. Des del Centre Joan Suñer, on tenim la nova llar, gaudim de nova família, encara que no és la de sang, és la família que hem conegut en aquesta nova etapa de la vida, que fa que et

Foto: Lourdes Mendoza

sentis acompanyat i estimat. Junt amb el meu germà Raimon, us desitgem un bon Nadal i feliç any 2013, ple de pau, amor i salut per a tothom, als lectors d’El Roure i al Consell de la Gent Gran que el fa possible. Bones festes!

Mª Carme Ribas i Mora (filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora)

Cultura

PASTORETS

Un espectacle total: Els pastorets de Girona Girona es l'únic lloc de Catalunya on es representen en dies laborables

ls pastorets de Girona varen començar a representar-se al Teatre Municipal ara fa trenta-un anys. Des de llavors, mai han faltat a la cita anual representants pel Grup Proscenium. Durant els anys que el Teatre Municipal va estar en obres, es varen representar a l’església de Sant Domènec. De fet són una continuïtat dels que s'havien fet durant els vint-i-cinc anys anteriors al teatre La Salle. Per allà els anys setanta, quan va entrar la febre del cotxe, el públic va desertar dels espectacles tradicionals, i va haver-hi un cert desànim entre els actors. Però l'any 1980 es va reprendre aquesta aventura anual, en l’escenari del nostre primer teatre. Els Pastorets constitueixen un dels eixos del costumari català. Buscant antecedents, es va trobar un inventari de mitjan segle XVIII, corresponent als elements de decoració existents en l’antic teatre del Pallol, antecedent de l’actual Municipal, on consta "una cuna para el Niño Jesús en los Pastorcillos", evidència clara que en aquell

temps ja es representaven. A finals del segle XIX, i començaments del XX, amb la renaixença catalana, molts autors es varen dedicar a escriure obres dels Pastorets. Serafí Pitarra va ser un dels més coneguts, però el text més acceptat i que encara avui és majoritari a Catalunya és el d’Els pastorets de Josep Maria Folch i Torres. L'afició es va escampar arreu del Principat, i avui es compten més de cent cinquanta poblacions on es presenten, amb continuïtat anual. S'ha constituït una coordinadora dels Pastorets que engloba les principals agrupacions dedicades a representar-los. No cal dir que aquesta proliferació de textos i vetllades va portar a fer que tothom s’atrevís a muntar uns Pastorets, i així es va entrar en una vulgarització dels espectacles, que a vegades es presentaven "amb una sabata i una espardenya", és a dir: de qualsevol manera. A Girona ens vàrem decantar per l'espectacle total, una explosió de llum, de color i de joventut. S'han anat aplegant mitjans materials de molta importància - decorats, vestuari, efec-

tes...- i s'ha incorporat música de qualitat, així com s'ha aconseguit un elenc d'actors estable, que cada any presenta novetats per a un públic majoritàriament de Girona i les comarques, que renoven el seu entusiasme. El sistema per aconseguir omplir el teatre durant set vetllades és que l'espectacle estigui dirigit cap als petits, però que "enganxi" la gent gran, per la seva agilitat, presentació, lluminositat i frescor. Aquesta és la fórmula emprada, que exigeix esforç i dedicació. Més de cent cinquanta persones ens obliguem cada any voluntàriament i sense remuneració a passar-nos els dies de Nadal entre les caixes del teatre, per actuar o ajudar en el muntatge, a part dels assajos i proves, que sempre volen molta dedicació. Enguany, pugem a l'escenari els dies 25, 26, 28, 29 i 30 de desembre, 1 i 4 de gener. Ens atrevim a actuar en dies laborables, vista l’acceptació de l'any passat. Us hi convidem amb entusiasme! Joan Ribas- Director d’Els pastorets de Girona

Cultura CIÈNCIA

Només veiem tres colors S

om un grup de viatgers que acabem d'arribar, sota un cel encapotat, a un rústic hotel d 'alta muntanya. En mig d'un suculent dinar esclata, entre trons i llampecs, l’esperada tamborinada. Havent dinat, ens apleguem tots, escarxofats en còmodes sofàs, en la penombra del confortable saló, amb música de fons i sumits en la nyonya. En el rerefons, el repicar de la mal vinguda pluja. Una estona després, a través de la diàfana paret, tota envidrada, s'albira les acaballes de l’arrauxada tempesta primaveral. I és que comença a bufar un ventijol agosarat, que esquinça la pomposa nuvolada. Tot d’una, entremig de les bromes fugisseres, treu el cap un sol brillant, joliu, que acreix la llum, com per art de màgia, fins a enlluernar-nos. El plovineig, persistent, amb el relluir del sol, torna els colors del paisatge més brillants encara. Tots el presents s’extasien contemplant, des del verd clar de les pastures, fins al verdejar obscur de la boscúria, dominada per la blancúria del nevat massís muntanyós, que presideix el fons boirós de la frondosa vall. Des d'on sembla fluir l'aigua blava i escumosa, que s'esmuny pel roquissar del costat de l' hotel. De sobte un, oooh!, majoritari, pertorba l'ensopiment dels presents. Damunt de les llunyanes carenes s'hi projecta, nítida, la màgica coloració de l'arc de Sant Martí. - Oooh! Quina meravella de paisatge! I quina simfonia de colors!

(exclama la Sara, exultant, en un rampell d’emocionada eufòria) La Sara és una noieta adolescent, emotiva, de la nostra colla. Es vanagloria d’estar a punt d’ingressar a la universitat. - Sara, reina, són els teus ulls, li explico, els que et fan veure aquesta "simfonia de colors" que tant t'encisen. El món que t'envolta està mancat de color. - Pere Albert, què estàs dient? Deus parlar de broma, no? - Parlo seriosament, Sara. (responc amb aplom) - Què vols dir, doncs, Albert, que les fulles no són verdes i la neu no és blanca? (replica la Sara, incrèdula) - Sí, en efecte, són els teus ulls que creen la verdor i la blancor. Sara queda desconcertada, perplexa. No sap si em vull fer el graciós o me’n fumo. Tots els components de la nostra colla, a la qual s’ha adjuntat algun altre hoste, riuen per sota el nas i es miren burletament. Pensant que estic tocat del bolet. I potser és veritat. Vés a saber. - Si és que ets veraç i no estàs de broma, intervé l’Iban, un membre canós del nostre grup, aclareix-nos aquest galimaties, si et plau. - Serà un plaer, dirigint-me a tots, si és que esteu disposats a aguantar un rotlle somnífer. - Albert, no cal, home, si és una qüestió de sentit comú, això. (interromp la Sara) - Durant milers i milers d'anys, li replico somrient, la Terra ha estat, plana i immòbil, centre de l’Univers,

amb tot un firmament estelat girant al seu voltant, el Sol i la Lluna inclosos. Això, Sara, gràcies al sentit comú. - Mentre plogui, Sara, no podem pas sortir de l’hotel, insisteix en Joan, deixem que l’Albert s’expliqui, no. - Bé, doncs, comença el rotlle. Que quedi clar que, entretant, està permesa la becaina. El Sol envia, al nostre planeta, una massa enorme de radiacions, se’n diuen electromagnètiques, que si bé són invisibles, popularment i erròniament, la gent en diem llum. Aquestes radiacions estan constituïdes per unes energètiques partícules, boletes, anomenades fotons. El fotó és tan minúscul que, en la punta d'una agulla, n'hi cabrien centenars de milions. Viatgen a la màxima velocitat que permeten les eternes lleis del cosmos infinit. Es desplacen en forma d’ones. Aquestes ones, que ens projecta el Sol, tenen una mida dissemblant. Que pot anar des d'una longitud, d’una cresta d’ona a una altra cresta, d'alguns kilòmetres, fins a ones la longitud de les quals és menor que el diàmetre d'un àtom.

Cultura

Hi ha una estretíssima franja d'ones, emperò, situades, pel que fa a la longitud, en l'espai intermedi de les ones abans esmentades. Aquestes ones, en relaxar-se en els objectes del nostre entorn, fan que la nostra prodigiosa retina creï els tres únics colors existents (vermell, groc, blau) en funció, insisteixo, de la longitud d’ona reflectida. Colors que poden "veure" els animals, salvant raríssimes excepcions, d'aquest món. L'home inclòs. - Albert, però si tots nosaltres veiem infinitud de colors! (replica la Sara amb el seu sentit comú habitual) Com s'entén que ens parles de només poder-ne percebre tres? Sara, reina, la retina interactua amb el cervell. L’òrgan més perfecte que ha creat l'evolució, o la creació, aclareixo calmós. El cervell barreja convenientment els tres colors primaris esmentats, fins al punt que pot arribar a elaborar gairebé deu milions de tonalitats cromàtiques diferents. Són els diferents tons que tu, Sara, contemples en la vida quotidiana. Tinguem en compte, però, continuo, que la tonalitat cromàtica, de cada cosa que veiem, depèn de la naturalesa física de la superfície de l’objecte

en qüestió. Per exemple, quan veiem una poma vermella, significa que l’estructura atòmica de la seva perifèria ha absorbit totes les ones que hi incideixen, menys una ona que en surt reflectida, que és la que, captada per la retina, li genera el vermell i ens fa visualitzar la poma d’aquest color. Podem afirmar, doncs, la paradoxa, que aquesta poma posseeix tots els colors menys el vermell. Que és l'únic color, l’única ona, que l’al·ludida poma rebutja. És obvi que els meus benvolguts amics m'han escoltat més per cortesia que no pas per interès. El tema, és lògic, no dóna per a més. Per altra banda, com que ha deixat de ploure, la gent malda per sortir a passejar. Per no avorrir-vos més, voldria emfatitzar la funció que hi juga aquest autèntic meravellós òrgan, reclòs dins la foscor de la nostra closca. Funció que s’anomena "ment". La retina és una avançada del cervell, dotada d'una extensa xarxa de neurones. I no tan sols crea el color, sinó que exerg eix, endemés, la importantíssima comesa de bescanviar els fotons (unitats d'energia) que percep, per electrons (unitats de electricitat).

Això significa que, a la ment, no li arriba pas cap coneixement directe del exterior, sinó que, tan sols, es nodreix de impulsos elèctrics. Per tant, la ment ha de identificar i gestionar els tres únics colors, abans al·ludits, valent-se, només, de la tènue corrent elèctrica que li arriba al llarg del nervi òptic. Així doncs, se les ha de compondre per projectar en el sí de la nostra consciència, l’enteniment, la coloració, si bé virtual, de tots els cossos que visualitzem. D'un món, per altre banda, incolor. Per tant,doncs, en definitiva,insisteixo, qui colora, és la nostra ment, amb el suport d'un òrgan increïble: el cervell. - Anem-nos-en tots a passejar, companys! Mercès per la vostra atenció. Tots sortim delerosos a gaudir de l’esplèndida vesprada. El sol comença a declinar. De la vetusta roureda, voladisses d'ocells, xiuxiuejant, giragonsen empaitant insectes invisibles, a l’impuls frenètic del cel primaveral. Preludi de futurs vols nupcials.

Albert Juncá Padrosa

Cultura CIÈNCIA

Una partícula molt antiga e de parlar del bosó de Higgs, la partícula que ha ocupat la portada dels diaris ara fa uns mesos quan el CERN va comunicar que hi havia serioses possibilitats d’haver estat detectada en el curs dels seus experiments de col·lisions d’alta energia. Demano perdó d’entrada. Per parlar d’aquesta partícula i fer-me entendre d’acord amb la meva valoració que facilita la comprensió, les meves limitacions, els prejudicis professionals i les dimensions de l’article, potser hauré de caure més d’un cop en l’heretgia i la simplificació excessiva. Tanmateix, ho intentaré.

Importància de la partícula de Higgs Per què tot aquest enrenou al voltant d’una partícula tan difícil de detectar i, ara per ara, ingovernable? Un dels temes que encara no tenen explicació dins el model més acceptat de la física de partícules és explicar la massa de les partícules. Per què cada tipus de partícula té una massa diferent? Per què el fotó, la partícula de llum, no té massa en repòs i l’electró sí? Per què la massa del protó és unes 2000 vegades més grans que la de l’electró? L’electró i el protó tenen càrregues elèctriques de signe oposat; convencionalment anomenem negativa la de l’electró i positiva la del protó. Càrregues del mateix signe es repel·leixen i les de signe contrari s’atrauen. Aquestes accions entre càrregues i la mateixa existència de les càrregues es poden tractar, teoritzar i explicar tot postulant un camp, el camp electromagnètic, i les interaccions a dis-

tància pel bescanvi de les partícules característiques del camp, els fotons (les partícules de llum) en el cas del camp electromagnètic. Què és un camp? Un camp és l’efecte sobre l’entorn d’una partícula resultant de l’existència de la partícula. Per exemple, la Terra crea en el seu entorn un camp gravitatori que s’afebleix amb la distància i que percebem perquè ens costa més esforç saltar que caminar. Nosaltres també creem un camp gravitatori i els efectes de la gravetat resulten de la interacció dels dos tipus d’objecte (nosaltres i el planeta) submergits en el camp comú. La Terra ens atrau; però també nosaltres atraiem la Terra. Entenem prou bé el camp gravitatori com per moure’ns sobre la Terra, bastir gratacels i construir coets interplanetaris. Entenem prou bé el camp electromagnètic com per fabricar i fer funcionar generadors i motors elèctrics, televisors, mòbils, sistemes casolans i públics d’enllumenat. Podem dir que les partícules carregades positivament o negativament generen un camp electromagnètic. També podem dir que l’existència del camp dota certs tipus de partícula de càrrega elèctrica, les unes amb un signe i les altres amb l’oposat. El camp va unit a una partícula pròpia, partícula i camp són indestriables. Atès que el fotó és la partícula que transporta el camp electromagnètic, en certa manera es pot dir que quan un fotó troba un electró li assigna la càrrega que anomenem negativa. Si el fotó procedeix d’un protó, li ha assignat una càrrega igual i positiva i llavors les dues partícules s’atrauen.

Llavors, els electrons i els protons a les fosques no tenen càrrega? La il·luminació visible natural procedeix del Sol (i de les estrelles). És la llum visible, que és una part de la radiació generada pel Sol. No és, però, l’única radiació que rebem. De tot l’univers cau contínuament sobre nosaltres una radiació no perceptible per l’ull humà. I els objectes irradien en funció de la seva temperatura també per sota del límit de captació dels nostres sentits, encara que certs aparells que fabriquem sí que la poden detectar. Diguem que vivim sempre submergits en un mar de radiacions electromagnètiques naturals, un mar de fotons, un camp electromagnètic. La càrrega d’electrons i de protons no desapareix en la foscor perquè no hi ha una foscor absoluta tret que l’univers es trobés a la temperatura del zero absolut. En aquest cas, no ens n’adonaríem perquè no existiríem.

La intervenció del camp de Higgs en la història de l’univers En els primers instants de l’univers, segons la teoria més acceptada, tot el que existia era energia. Contínua-

Cultura

Les Fires de Sant Narcís

ment es creaven partícules, que desapareixien instantàniament convertides en energia. A la temperatura extraordinàriament elevada que tenia l’univers primigeni, les partícules es convertien les unes en les altres i en energia. Les partícules eren indistingibles. No podíem dir “això és un quark” perquè tot seguit “allò” era un fotó o un electró. Com va ser possible que, quan la temperatura va minvar, unes partícules es convertissin en quarks (que formen els protons i els neutrons), unes altres en electrons i altres continuessin existint com a fotons? Podem dir, com a aproximació a la teoria de Peter Higgs i altres, que si avui considerem que el camp electromagnètic omple l’univers i el fa visible, el camp de Higgs omplia l’univers en el moment que les partícules van ser prou fredes com per

estabilitzar-se amb una massa que era el resultat de la interacció amb el camp de Higgs. Les partícules que no podien interaccionar amb el camp de Higgs no tenen massa en repòs (com els fotons, el gluons i els encara no detectats gravitons). Avui, la matèria que no interacciona amb la radiació electromagnètica és invisible: la matèria fosca. I així com el camp electromagnètic té unes partícules característiques, la partícula pròpia del camp de Higgs és el bosó de Higgs, la que creuen haver detectat al CERN. Una partícula que requereix les altes temperatures de l’univers inicial per aparèixer. És possible una física sense el bosó de Higgs? És possible, però no seria el model comunament acceptat.

Joan Miró Ametller

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Feliç el Poble que sap manifestar-se sense complexos. E.H.

Les Fires s'acosten. Les Fires se'n van. Riuen les campanes de la Catedral. Fins i tot gavines en el riu Onyar, xisclen esverades per la festa gran. Girona de sempre però em to daurat que el sol de novembre pinta pels teulats, s'apresta joiosa a donar les mans, al qui ve de fora als seus visitants. Sardanes , titelles, concerts i gegants. Hi ha il.lusions penjades pels ulls dels infants. Teatre i esports i cançons corals. Comerç i cultura també pels més grans. I quan l'últim dia la traca final dibuixa en els aires un quadre irreal, els ulls i les boques resten sedejants, les persones tenen carones d'infant. Un moment d'angoixa i un esclat brillant, cau com una pluja d'argent i de sang. Després el silenci, la boira , l'encant d'aquell sortilegi, s'ha anat esborrant, i de cop i volta la gent s'ha fet gran. Una melangia passa pel voltant. Les Fires s'acosten, les Fires se'n van IMMA D’ ESPONA

Racons

El Call de Girona, un bell racó d’història de la nostra ciutat l mig del Barri Vell de Girona, a l’est del carrer de la Força, un seguit de carrerons estrets i costeruts s’enfilen cap als carrers de la Claveria i d’Oliva i Prat. Alguns, com el d’Hernàndez, fa un munt d’anys que son closos al pas del públic. Però la majoria, com els de Cúndaro o Sant Llorenç, menen als espais més evocadors de la ciutat medieval, com el pati de l’estrella del Centre Bonastruc ça Porta, seu del Patronat Call de Girona i del Museu d’Història dels Jueus. Són indrets que, sobretot al capvespre o de matinada, semblen sorgits del no res, com per art de màgia. Llocs amb una aura de misteri, que dibuixen una ciutat plena de l’encant propi dels temps medievals. En aquesta trama d’antics carrers, d’escales i de placetes mig amagades, hi reposen velles històries que ens traslladen a l’època en què Girona era una ciutat de coexistència de dues cultures: la jueva i la cristiana. A la ciutat antiga, a l’entorn de l’anomenat en època medieval carrer major del call (tram nord de la Força Vella), s’hi disposava el barri jueu o Call, un barri en el que visqué la comunitat jueva des de finals del s. XII i fins a les darreries del s. XV. Un document de 1160 en parla per primera vegada, en situar en el denominat “callis judaicus” certes “cases i horts” de propietat jueva, tot i que segons alguns documents, a la Girona de les darreries del s. IX ja hi havia vint-i-cinc famílies jueves. Amb els anys, el call es va anar engrandint i enriquint, i als s. XIII i XIV era un barri pròsper on hi vivien i hi tenien negocis prop d’un cente-

Fotos: Juanjo Valeros

nar i mig de famílies de tradició jueva. En aquells temps esplèndids, a la banda oest de la Força (entorn l’actual casa número 21) s’hi aixecava una gran sinagoga que tenia patis, porxos, pous, i altres estances d’ús comunitari, com ara el bany ritual o micvé, i l’escola anomenada talmutorà. Els problemes derivats de les crisis socials i econòmiques de

finals del s. XIV, juntament amb els atacs i la marginació per part de la societat cristiana, varen provocar la decadència de la comunitat jueva, que a finals del s. XV comptava amb només unes vint famílies i es veié obligada a recloure’s en un espai molt reduït, a la part est del call. Allà s’hi va emplaçar la nova sinagoga, més petita i modesta, després

Racons

Diverses imatges d’El Call de Girona.. D’esquerra a dreta: pati del Centre Bonastruc ça Porta, carrer de la Força i carrer de Sant Llorenç. de que fos clausurada per ordre del Papa Luna la gran sinagoga de l’oest. La nova va ser activa des del 1435 fins el 1492, i va ser clausurada definitivament l’estiu d’aquell any, quan l’aljama la va haver de malvendre a causa de l’Expulsió. Una part del Centre Bonastruc ça Porta , probablement la que actualment ocupen els dos patis, va acollir

la última sinagoga de Girona, que comptava amb diferents estances. Avui en aquest indret s’hi ubica el Museu d’Història dels Jueus, que recull la història jueva de la ciutat i que conserva i difon el llegat d’una cultura que va arribar a ser tant brillant que va aconseguir que, a l’edat mitjana, Girona fos coneguda arreu com la “Ciutat mare d’Israel”.

Sílvia Planas, Directora del Museu d’Història dels Jueus-Institut d’Estudis Nahmànides Patronat Call de Girona

Ahir i avui

Plaรงa de Sant Pere

Ahir

Avui

Fotografia de la plaรงa de Sant Pere, any 1931. (Cedida per Pere Plana)

Actual plaรงa de Sant Pere. (Foto: Juanjo Valeros)