El Roure 45 by Juanjo Valeros

3r quadrimestre 2013

1.000 anys del Monestir de Sant Daniel ENTREVISTA ENTREVISTA

Assumpció Piferrer Clapés, priora del monestir de Sant Daniel IMATGES IMATGES PER PER AL AL RECORD RECORD

Els Pastorets a Girona

Editorial

El proper any 2014 l proper any 2014 es presenta ple de reptes als quals, com a ciutat i com a país, haurem de procurar fer front pel bé de tota la ciutadania. D’una banda, Catalunya està a les portes d’un procés històric que ha de conduir a la celebració d’una consulta per decidir el futur del país; una fita que hem de contribuir a fer possible des de les principals ciutats del territori. D’altra banda, Girona té al davant un bon nombre de desafiaments als quals cal anar donant resposta i de projectes per començar de seguida que les circumstàncies ho permetin.

El conjunt de la ciutat millora dia a dia, però hem de persistir en el treball per solucionar dèficits històrics, dignificar els barris i crear espais per aconseguir un nivell de vida millor i més convivència social. Continuarem desenvolupant una política de proximitat, plantejant els projectes

cercant el consens de la ciutadania i incentivant-ne la plena participació a través de les taules i dels consells municipals, de les audiències públiques o de les intervencions als plens municipals, que poden fer les entitats que ho sol·licitin, una llarga reivindicació que hem fet possible a l’inici d’aquest mandat. Aquests factors ens han de permetre fer un salt qualitatiu en el nivell de salut democràtica de la ciutat. En el pressupost per al 2014, tot i la disminució de l’aportació econòmica per part de l’Estat, xifrada en 813.000 euros, aplicarem una congelació dels impostos i de les taxes i en facilitarem la liquidació, per tal de donar més marge a les famílies i a les empreses. Posarem un èmfasi especial en els sectors productius que faciliten la generació d’ocupació, com ara el turisme, i afavorirem la creació d’empreses, elements

clau que ens han d’ajudar a sortir al més ràpid possible d’aquesta crisi. Per últim, i sense cap mena de dubte, el primer de tots els nostres objectius serà lluitar per aconseguir el benestar dels gironins i gironines que més estan patint en aquests moments. Per això, ajudarem a aquelles persones i famílies que viuen una situació delicada i que necessiten i mereixen les nostres atencions i el nostre esforç per tal que puguin desenvolupar la seva vida amb dignitat i suficiència, raó per la qual destinarem més recursos a la Regidoria de Serveis Socials.

Carles Puigdemont i Casamajó, Alcalde de Girona

SUMARI Núm. 45 - 3r quadrimestre 2013 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

2 EDITORIAL 4 OPINIÓ 7 CIUTAT

Vida Associativa

13 CONSELL G.G. Consell Municipal de la Gent Gran

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estanyol (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Beatriz Sánchez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

Recordant en Narcís Amagat

14 IMATGES

Els Pastorets a Girona

16 ENTREVISTA

Assumpció Piferrer Clapés

20 QUALITAT 21 DE VIDA

Xarxa de Parcs Urbans de Salut a Girona Gastronomia

El Consell Municipal de la Gent Gran

22 CULTURA

Escola Carme Auguet.- Pont Major

La Torre d’Alfons XII

Astronomia primitiva

26 RACONS

El monestir de Sant Daniel

28 AHIR I AVUI

Plaça Calvet i Rubalcaba

Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

Editorial

▼ CARTES

Cordialment Benvolgut, Hem passat l’estiu, hem entrat a la tardor i confiem arribar a l’hivern amb salut, cosa que desitjo sincerament també per a vostè i per tots els nostres lectors. I amb això em sento temptat a tornar a molestar-lo amb uns altres suggeriments o peticions, per si les pot o vol considerar. La primera i molt simple, sense entrar en el fons de l’assumpte és, atenent als comentaris bastant generals i sobretot als d’una bona amiga sociòloga, lamentar la desaparició de la Biblioteca de la Casa de la Cultura. Amb això, si no estic errat, ha quedat el que podríem dir-ne el centre de la ciutat i Barri Vell sense aquest important servei. L’altra qüestió torna a referir-se al transport urbà, magnífic servei que no fa gaire vaig elogiar en una carta publicada al Diari de Girona. No obstant això, hi ha un detall com són els plafons automàtics que assenyalen i “a vegades pretenen assenyalar”els minuts que tardarà a venir el bus que esperem. A part que hi ha parades en que no existeix aquest mitjà d’informació, en les que sí hi és, bastant sovint no respon a la realitat, ja que les dades que hi figuren vàries vegades són desorientades per l’usuari, circumstància confirmada pels propis conductors. Per obviar-ho, crec al modest parer, que s’hi podrien posar uns simples rètols que diguessin cada quan passen – per exemple, cada quart d’hora, o cada quant correspongui – i a més, a cada parada indicar si hi ha de passar als quarts exactes, als quarts i cinc, als quarts i vuit, etc… Aprofito per saludar-lo cordialment, Pere Plana i Pujol

Ben afectuosament Benvolgut senyor alcalde, En primer lloc i des de la revista El Roure, el saludem ben cordialment i també, com sempre, ens unim als desitjos que compartim amb tota seguretat de fer de la nostra ciutat un lloc cada dia més bonic i procurant alhora que viure-hi i/o visitar-la sigui un veritable plaer. Dies ha, Girona era una ciutat petita, grisa i gairebé desconeguda, mentre ara s'ha convertit en centre turístic i s'estan descobrint les mil i una meravelles que posseeix. Però tots sabem que la perfecció no existeix

i que cal apropar-s'hi com més millor. Girona ha esdevingut un lloc atraient i és visitada per turistes d'arreu del món que lloen els tresors que tenim, i que potser hem anat descobrint els mateixos gironins astorats per no haver-los valorat abans. Però sempre existeixen mancances i el que es té s'ha de conservar i, a més a més, millorar-ho. En aquest sentit, tenim el parc Central que està desballestat i sembla difícil que torni a ésser el que era, i això després del sofriment de veïns i botiguers que han vist minvar notòriament els seus negocis. Sabem que el tema el preocupa i des d'aquesta carta li volem demanar que no escatimi recursos de cap tipus per tal d'aconseguir, almenys, que la zona quedi decent i bonica. Podríem parlar de la Devesa, tants anys de reivindicar que se’n millori l’ús i encara és una assignatura pendent per l'alcalde de torn, en aquest cas vostè, senyor Puigdemont. Estem deixant oblidat i desgavellat el que podria ésser el pulmó de Girona i un gran centre de passeig i activitats per a propis i forans. De vegades pensem que té el do de la ubiqüitat, ja que apareix un dia sí i altre també en inauguracions, reunions... i demostra així que s'interessa pels assumptes gironins siguin del caire que siguin. S'han aconseguit coses: funciona el tren turístic ( encara que després d'algun ensurt), el programa de Fires té més significat que els darrer anys i sabem que s'han preparat, dintre de l'austeritat, uns actes prou engrescadors, sembla que torna o tornarà a circular el bus del Barri Vell, que s'han perfeccionat els horaris de terrasses que molestaven els veïns, s'ha obert el centre cívic de les Voltes d'en Rosés i s'ha deixat un any per als que assisteixen al del Mercadal-Barri Vell, un encert que La Principal de la Bisbal sigui pregonera de Fires, que les llums de Nadal siguin boniques alhora que no massa cares... En fi, creiem que tots junts podem fer molta feina i aconseguir que Girona sigui cada dia millor, i no dubtem que vostè hi posarà tot l'esforç possible perquè sigui una realitat. Ben afectuosament, i junt amb tots els components d’El Roure, el saludo ben cordialment. Àngela Ferrer i Matò

Opinió

Una coral petita, però amb un cor gran per Lluís Torner i Callicó

a importància d’algunes coses, moltes vegades, no té res a veure amb la mesura, o amb la quantitat, perquè puguin ser importants o bé, dit d'una altra manera, la relació entre el continent i el contingut no és sempre directament proporcional. Partint d'aquesta mena de preàmbul, voldria parlar del sentiment que m’inspirà una coral, o millor, una petita coral. Es tracta de la que, actualment, es compon de dues guitarres i cinc veus femenines. Amb el nom de Guitarres de Pedret i les seves veus. Al típic i ben conegut barri de Pedret, on hi havia un antic edifici, que al segle XIII albergava l’Hospital de Sant Llàtzer, just al costat de la capella del Pilar, s’hi troba el centre cívic, instal·lat per l’Ajuntament de Girona, on un bon nombre de residents a aquest barri i d’altres indrets propers —entre els quals, Can Camaret i Pont Major— en gran majoria, senyores, s’hi apleguen, moltes tardes, per passar-hi unes estones de lleure, fent activitats diverses, dins d’un clima d’amistat i companyia. A la seva sala d’actes, situada a la planta superior, vaig tenir ocasió d’assistir, ja fa temps, a una revetlla de Cap d’Any; era molt al principi, hi havia una junta molt dinàmica, que actuava amb independència de l’Ajuntament, d’una forma totalment desinteressada. També s’hi varen organitzar unes vetllades de lectures de poemes, escrits per poetes locals, amb el títol de Desvetllant Poemes, en les quals, com a afeccionat a la poesia, vaig tenir el goig de participar. Fins i tot, la meva esposa, afeccionada a la pintura, va fer-hi una exposició de quadres. Tot això s’es-

devingué al decurs de finals dels vuitanta i la primera meitat dels anys noranta, del segle passat. Ja més cap aquí, com a pertanyent al quadre escènic de teatre d’afeccionats La Cuca de Llum, hi he participat representant alguna obra, i un any, pels voltants de Nadal, vaig fer-hi la recitació del Poema de Nadal, d’en Josep M. de Sagarra. Tot aquest llarg preàmbul ve donat per fer palesa la meva coneixença, i en algun cas amistat, amb alguns dels usuaris de l'esmentat centre cívic. Fa poc, un d’ells, en Josep Torrent, amb el seu tarannà bonhomiós, em manifestà, molt amablement, que li agradaria molt que jo, com a afeccionat a la poesia, n'hi pogués escriure una, que els servís com a peça d’entrada en les actuacions de la seva coral. Talment com m'ho demanava, no em considerava prou expert, però no podia negarl’hi, li hauria fet un lleig, per consegüent vaig dir-li que sí, que I'hi faria amb molt de gust, però que si no els agradava el que en sortia, no dubtessin a dir-m'ho, sense cap mena de compromís. Em va demanar si podia adaptar la lletra a la música de la cançó Clavelitos, la tonada de la qual li agradava molt. Així doncs, vaig escriure un poema, molt senzill, procurant que pogués adaptar-se a la música indicada per I'amic Josep, i em va dir que la passaria al seu company Joan, que era el que es cuidaria de musicar la cançó. Si ja, en un principi, vaig quedar sor-

près, quan en Josep va dir-me que "tocava" la guitarra, sabedor com era que tenia un greu problema de visió, encara vaig quedar-ne més quan, en presentar-me en Joan, vaig saber que patia la mateixa afecció que ell. Però...sí, amb gran voluntat, tan sols demanant-me que reimprimís el meu poema, amb la lletra més gran, el va anar llegint, i va dir: “Ja m'agrada!” Però hi posaré música de sardana, quedarà més bé. Tan sols va caldre fer uns petits retocs a la lletra, per tal d’adaptar-se més al nou ritme, i així fou com en va sortir l'actual sardana. Llavors calia adaptar-la al so de les dues guitarres, d’en Josep i d’en Joan, i assajar-la amb la seva coral. Les cinc components del grup vocal s’ho varen agafar amb molta il·lusió, era la seva sardana, la del centre cívic del seu estimat barri de Pedret, i a més, la de presentació de la seva coral. Actualment, no tan sols la interpreten en les seves actuacions, sinó que en Josep ha aconseguit que, un altre seu amic, en Josep Antoni López, compositor de bon nombre de sardanes, en fes una dedicada a la cançó, sortint-ne la titulada El Centre Cívic de Pedret. Així és com, amb la il·lusió i l’afany d’una gent, que integren una petita coral, va sortir-ne una obra prou important, una sardana; la dansa del nostre estimat i noble poble català. Per tant, felicitats per a tots els components de la coral i per molts anys!

Opinió

LLAMBREGADES

Qui l’ha vist i el veu! per Àngela Ferrer i Mató

l barri de les Pedreres sempre ha tingut carisma a Girona, una ciutat que ha canviat molt d'uns anys cap ací, quan se l'anomenava ciutat grisa, cosa que ara no li escau gens ni mica. Molts barris s'han transformat i han canviat el seu tarannà, mes jo diria que el meu barri, les Pedreres, ha estat dels que més ha sofert una gran transformació. Si algú recorda com era i el compara a com és ara segur que li costa imaginar que és el mateix que era fa uns cinquanta anys. Les persones alienes a aquest barri potser no s'adonen que el d'abans i el d'ara són com la nit i el dia. Quan jo era petita, la meva àvia vivia precisament en aquest carrer, en aquell moment fins i tot tenia un nom "castellanitzat", Subida Canteras. Llavors era gairebé un carrer dels afores de la ciutat, i si volies veure gent sense anar gaire lluny, havies d'anar al carrer del Carme en dies assolellats perquè sempre ha estat una zona arrecerada i els costums d'aquells moments portava moltes famílies a un divertiment insòlit ara mateix, com és passejar tranquil·lament, parant el sol. També podies veure, el diumenge, molts grups familiars que es dirigien a la Ferradura, un lloc molt bonic per passar la tarda o bé quan hi havia futbol. Els senyors hi anaven tot fumant un cigar i les senyores feien la seva tertúlia i la mainada corria pels carrer, això sí, vigilats per les mares o minyones, que eren molt freqüents en aquells moments. Per Quaresma es pujava per resar el viacrucis, i en aquella època eren petits esdeveniments que donaven vida al

carrer esmentat. Jo recordo que m'entusiasmava anar a ca la meva àvia. Allà podia jugar pel carrer, jocs molt infantils, com el xancle, que practicàvem a la vorera, i el que més ens feia feliços a nens i nenes que formàvem un petit grup era cercar talls de ceràmica que trobàvem a uns munts que deixaven els paletes, provinents de la construcció del que després han estat molts dels actuals xalets. Ja es començava a veure el carrer com un lloc atractiu per viure-hi. També ens feia il·lusió visitar els picapedrers i veure com treballaven la pedra, i com hi havia pedres enormes que per a nosaltres, que no teníem ni mòbils ni els artefactes actuals, eren vaixells. I organitzàvem les nostres petites excursions, i portàvem fins i tot una farmaciola amb regalíssia per donar a algú que es ferís. De vegades se simulava la caiguda per obtenir la que consideràvem una llaminadura. Cada vaixell pedra tenia un nom que inventàvem i en sortien de ben curiosos. Si trobàvem una planta que dèiem "pa i vi", ens

en menjàvem els pètals (i ningú s'intoxicà). Fèiem ditets amb les flors dels magraners i buscàvem morera per als cucs de seda que sempre teníem. Jugar a pilota era un altre passatemps: regular, sin mover..., cantàvem mentre jugàvem i anàvem al Jardí de la Infància a saltar a corda, i aprofitàvem la sorra de les obres per a un joc de clavar ganivets i també ens fèiem anells amb els pinyols dels préssecs, i érem feliços i felices. Per Sant Joan i Sant Pere era festa gran ja que fèiem una foguera al turó (després enderrocat) amb mobles vells i trastos que ens donaven veïns de tot Girona i tiràvem bengales, petards, correcames..., en fi, era un altre món. Passà el temps i mentre creixien les cases boniques a la part alta, es tirava a terra el turó i anaven a terra els habitacles de la part esquerra del carrer, es descobria la muralla i es feia tot un jardí on ara per Reis s’instal·la el "patge reial". D'aquella època resta el Jardí de la Infància i la font (molts cops hi havíem d'anar a buscar aigua que no arribava als pisos) Sí, és molt més bonic el meu carrer, jo encara hi visc i ho reconec, però el record d'aquella infantesa farcida de jocs creatius, tan diferents dels actuals, et fa de vegades una certa nostàlgia i et preguntes: érem més feliços? No ho sé. La contesta resta a l'aire. Si pugeu a l’ara anomenat carrer de les Pedreres, intenteu imaginar tot el que us he explicat i compareu no només com era i és ara el carrer, sinó intenteu veure amb la imaginació aquell grupet de nens i nenes tan feliços amb tan poc.

Opinió

Temps era temps… per Enric Homet i Romà

o hem d’exagerar massa… El temps ha passat per a tothom, i el nostre és el de quan encara portàvem calça curta i els jocs, que eren tan variats com el futbol, bales, bèlit, rutlla, baldufa, olles, amagaculs, “saco”, cavall fort, cromos, etc., anaven parions cíclicament amb el temps, una mena de calendari figurat que sorgia espontàniament i sense que algú ens ho imposés. Quan es flairava la Quaresma, a més d’alguns jocs esmentats, trèiem cartró, cordills, gomes, draps, pintures, fusta… i ja ens teníeu, un mes abans, preparant les carotes que només servirien, amb sort i èxit, per a un parell de dies del Carnestoltes, però l’interès residia en la rivalitat artesanal ben íntimament improvisada. Amb la fusta es preparaven tres peces que unides amb cordills produïen un so arrodonit de castanyoles que en dèiem “carraca” i ens servia per anar a “matar jueus” al sermó de la tarda del Divendres Sant. Qui no s’havia pogut fabricar l’estri portava un bon garrot, que després del Consumatum est i amb l’església a les fosques, l’emprenia a

cops contra els bancs de tal manera que quan s’obria la cortina de la rosassa que dominava el cor i es feia la llum, allò era un núvol de pols i al sacerdot se li feia difícil continuar el sermó per l’ofec que sentia des de la trona. L’estiu solia passar gairebé de puntetes perquè ens dispersava entre vacances, colònies i campaments juvenils, on hi érem molt sol·licitats degut a la banda de música del centre. Arribat l’Advent, la cosa canviava, i entre l’olor de gebres matineres i el tou de les molses, la intuïció ens recordava que aquell fred de peus i mans ja ens feia pressentir la picor dels maleïts penellons de dits esbotifarrats. Tot plegat, però, quedava esmorteït per la concentrada il·lusió que s’acostava i que ens transportava al juvenil goig del protagonisme, quan la majoria ens apuntàvem per fer els Pastorets, que volia dir assajar un mes abans tot creant anècdotes o inventantles, si calia. Aquella petita anomalia disciplinària trencava un xic la monotonia i ens feia tastar un polsim de futura llibertat. Els papers

dels Pastorets es repartien instintivament i amb total conformitat, semblantment als de la Passió d’El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzaki, o sigui que els més entremaliats feien de dimonis; els bonifacis, de pastors; els bons nois, d’àngels; de marededéu i sant Josep, com que anaven tapats, els de més bona fe, etc. Les nostres representacions tenien molt d’èxit a Girona i rodalies, i els preus per entrar-hi la gent forastera eren de per riure. La majoria de nosaltres ens sabíem tots els papers de memòria i no hi havia problemes si alguna “figura” emmalaltia. Per uns dies ens sentíem com una mena d’herois dels encontorns, perquè érem la més nombrosa joventut que hi transitàvem i que en rebíem les alabances d’aquella bona i senzilla gent que ens hi coneixien els moviments. Eren uns altres temps, i encara que plens de privacions, rudimentaris i fins i tot repressius, molt íntimament no els canviaríem per a res, perquè eren ben nostres i quins uns, nosaltres, per no haver après a capejar-los amb eficàcia!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

almenys ens alegren una mica la vida tot i la maleïda crisi. Us desitgem que passeu unes bones Fires i sobretot molta salut.

Maleïda crisi Malauradament no ens queda més remei que parlar de temes d’actualitat que afecten tota la societat i, és clar, també les persones grans que tant hem lluitat per tenir una vida millor. En aquests moments de crisi i retallades constants ens trobem que anem perdent tot el que amb esforç i constància havíem aconseguit. Demanem als

governants de torn que si s’ha de continuar retallant ho facin als que més tenen i no als que tant hem treballat i poc tenim per viure. En aquests moments ja no ens queda esperança que les coses ens vagin bé, ans al contrari, van a pitjor i creiem que les persones que tant hem lluitat per tenir una vida millor no ens ho mereixem. S’acosten les Fires de Girona, que

El Nadal Ja tenim a les portes les tradicionals festes de Nadal, festes que cada any celebrem en unió i harmonia dels nostres familiars. Tot i la mala situació econòmica en què ens trobem, sobretot per als menys afavorits, aquesta festivitat és un motiu de retrobament familiar i passar una bona estona al voltant de la taula, menjant uns bons embotits, un exquisit estofat, tot molt ben amanit amb un bon vi i uns deliciosos dolços de Nadal. Des de la nostra Associació de Jubilats La Unió del Pont Major volem desitjar a tots els lectors i socis unes bones festes i un millor any nou. Esta noche es Nochebuena y mañana Navidad estos malos gobernantes lo estan haciendo fatal

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

La Junta

Castanyada amb la gent gran de Pedret Un any més s’apropen les festes de Sant Narcís i arriben les castanyes. L’Associació de Gent Gran de Pedret ha volgut celebrar-ho amb els seus socis amb una castanyada. Tot i el clima, més estiuenc que de tardor, el passat dimarts 22 d’octubre hem tingut l’oportunitat de retrobarnos al Centre Cívic de Pedret i gaudir de les primeres castanyes d’aquest any, acompanyades d’un bon moscatell. Ha sigut un èxit pel que fa a l’assistència dels socis, que han pogut gaudir també d’una bona companyia i recordar les sardanes de la cobla La Princi-

Una imatge de la castanyada a l'esplai.

pal del Llobregat, entre les quals destaquem “Centre Cívic Pedret”. Gràcies a tots els participants per l’em-

penta que ens donen per continuar organitzant aquestes activitats per a la gent gran de Pedret.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Novament tinc la sort de poder fer la meva sincera però senzilla aportació en aquest nou número d’aquesta revista El Roure, corresponent al tercer quadrimestre del present any 2013. Les participacions escrites que fem els seus corresponsals solen ser bastant semblants en cada número, ja que normalment es parla de les activitats del nostre respectiu esplai o casal, com són, en el nostre cas, la gimnàstica de manteniment, el tai-txi, les manualitats, el ganxet i el punt, el country i les sardanes, els balls tradicionals per l’Esbart Dansaire, les classes d’anglès i d’informàtica, els balls de música en viu diumenges alterns, i altres com tan bé figuren en el fullet editat pel centre cívic del qual formem part. Doncs bé, aquesta vegada faré una excepció i parlaré, considerant que fa poc (quan escric això) que ha passat l’estiu, dels diferents membres que formem part de la junta directiva i de com hem passat les vacances. Vull ser galant i em referiré primer a les dues senyores: una va marxar de vacances acompanyada pel seu marit

per gaudir-ne junts, i l’altra, com que malauradament es vídua, va estar molt ben acompanyada pels seus fills i néts. Totes dues n’han tornat molt contentes. Quant als homes, un va anar a ciutats com Barcelona, on es respirava una tranquil·litat inusual i molt diferent de la resta de l’any; un altre va anar a visitar una seva filla i el nét a terres helvètiques, i va gaudir d’ells i dels meravellosos paisatges muntanyencs d’aquell país. Els altres vam poder fruir de les platges i de les aigües blaves i transparents del Mare Nostrum tant del Maresme com de la preciosa Costa Brava. Finalment, el nostre president es desplaçà junt amb la seva esposa a terres de Castella, d’on és oriünd. Per aquest motiu podem constatar que malgrat

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Som la nova junta de l’Associació de Gent Gran Onyar-Girona, ens presentem: l’Anna, la Conxita, en Joan, en Quim, en Joan, en Blas, en Jaume, en Toni i la Dolors. Seguim fent les activitats de la junta anterior: sortides teatrals, viatges, formació per a la promoció de la salut i prevenció de malalties, idiomes, cursos d’informàtica, grups de tertúlies, sessions per aprendre a llegir i escriure, cultura general bàsica, punt de creu, ganxet, mitja, petanca, billar, ping-pong, cursos de sensibilització musical per a joves... Cada quinze dies fem ball de 4 a 7 de la tarda (preu: 2 euros els socis i 3 el

Pere Plana

ser nadiu de terres castellanes, gràcies al seu esforç i voluntat, tots podem veure com parla bé el català, enhorabona! Tots, cadascun de la seva manera i lloc triat, van fruir d’unes bones vacances, tal com desitjo que hagi succeït als nostres socis i lectors en general. I per acabar, diré quelcom de les excursions, que com es pot haver observat, no he mencionat en parlar de les nostres activitats. El mes de setembre es va anar a Cantàbria durant una setmana. Va anar tot molt bé, i van quedar tots els assistents molt satisfets. A l’octubre en vam fer una altra a la Costa Brava, i vam visitar poblacions tan turístiques com són Sant Antoni de Calonge i la no menys interessant Pals i els seus voltants, amb ses precioses platges. Segurament se’n programarà alguna altra per al novembre i com no podia faltar, la d’abans de Nadal al desembre. I per acabar desitjo una bona tardor — amb excel·lent collita de bolets— i, és clar, un bon principi d’hivern, ambdós amb salut i pau, per arribar a retrobarnos el pròxim 2014.

Dolors Estanyol

La nova junta de l'Associació.

no socis). Esperant els vostres suggeriments i col·laboració perquè la nostra tasca

estigui a l’abast de tothom i satisfaci tothom, us enviem una cordial salutació.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL La tardor és sinònim de fulles seques caigudes dels arbres i... castanyes! Aquest és el fruit típic d’aquesta època i, tot i que es poden menjar durant tota la temporada, hi ha un dia especial que no poden faltar. Els orígens d’aquesta festivitat van íntimament lligats al dia de Tots Sants. Es veu que molts anys enrere la castanyada era una celebració dedicada als morts, un antic àpat funerari. Les castanyes es menjaven en un ambient estrictament familiar i es feia una cerimònia de culte, amb una actitud molt seriosa i respectuosa. Hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada del purgatori. Així que canviant una mica les dades i el caire de la festivitat, el passat dia 24 d’octubre vàrem fer una gran castanyada. Dins el casal vàrem poder gaudir d’un munt de castanyes, o sigui que segons la tradició es van alliberar un munt d’ànimes. A més, qui no recorda les castanyeres de quan érem petits? Els nostres fills tenen o tindran una imatge molt allunyada dels records dels seus pares: normalment eren senyores grans,

La tarda de castanyada a l'esplai.

tapades amb un mocador al cap i amb faldilles llargues. Mentre torraven les castanyes, amb el fred que feia, aprofitaven per escalfar-se les mans. Doncs bé, aquesta realitat, en el casal va ser completament diferent, en principi no eren castanyeres, sinó “castanyers”. En Jaume, en Vicenç i en Fernando “res de dur faldilles llargues ni mocadors el cap”, més aviat pantalons llargs... Tampoc vàrem poder escalfar-nos les mans mentre les torraven, feia una calor de ple mes d’agost. I com marca la tradició, vàrem poder acabar la castanyada, gaudint d’uns

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Ja hem arribat altre cop a encetar un nou curs d’activitats molt variades i ofertes a tothom. Aquest trimestre que ha acabat la “Llar de Jubilats” ha realitzat visites a centres residencials amb el nostre grup de cant. Hem anat a la residència SANITAS, Puig d’en Roca, creu de Palau de Girona i a Sta. Anna de Bescanó. Per les festes de Nadal hi tornarem per cantar Nadales i havaneres. També hem fet sortides turístiques a Lloret, Tordera, Cambrils i fins i tot varem passar una nit a Betren, que és un poble del costat de Vielha. Varem aprofitar per acostar-nos fins a Sort i comprar loteria a la “Bruixa d’Or”. El 22 de novembre varem celebrar la castanyada amb ball per tothom. Us

Ma. Àngels Bahí

panellets exquisits. Des d’aquí volem aprofitar per donarlos les gràcies a tots i ajudar-nos a continuar amb la tradició “a la nostra manera”. Pitu Caicedo

Una imatge de la sortida a Betren.

recordem que el tercer divendres de cada mes oferim un berenar i ball per la gent gran. L’any l’acabem amb una excursió a Olot per les festes de Nadal i un concert de Gospel a la tercera setmana de Nadal al nostre centre cívic amb piscolabis per tothom.

Les persones que vulguin assabentarse de les activitats que es portaran a terme a la nostra llar que truquin al telèfon 972213603 o al correu electrònic gentgran.se@gmail.com o cconyar@gmail.cat. Sereu ben rebuts per tothom!!!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Aquest any, a principis de setembre, hem fet un fantàstic viatge al País Basc i així hem donat per acabades les vacances d’estiu. Amb les forces renovades i amb moltes ganes de treballar, hem organitzat la setmana cultural Veranillo del Membrillo en la seva 16a edició. Les activitats s’han dut a terme des del dia 7 fins al 13 d’octubre. Vam començar amb una passejada per les vores del Ter durant una hora i mitja amb esmorzar i tot, els altres dies vam tenir: teatre, cant de la coral de la llar, sevillanes, playback i diferents campionats de jocs de taula, fins a arribar al divendres a la tarda, durant la qual vam fer un homenatge a la senyora i el senyor de més edat de l’entitat, i tot seguit, un pica-pica i un ball. El dissabte, dia del Pilar, vam dinar tots plegats i vam menjar una magnífica fideuà, i per poder-la pair vam tenir ball en directe. Diumenge,

M. Oliva Moreno

Una imatge de la sortida de l'esplai.

com a cloenda de la setmana cultural, es va fer una desfilada de vestits de paper, confeccionats i lluïts per senyores del centre, i tot seguit ball en directe de fi de festa. Durant aquesta setmana hem rebut la visita de les autoritats municipals, que ens han acompanyat en diferents actes. Cada dilluns i dimecres la junta ens reunim per tal de proposar noves

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL

activitats i sor tides, amb moltes ganes de superar-nos i fer-ho el millor possible, gràcies a la bona harmonia i voluntat d’entesa que hi ha en el centre. Ah, el proper dia 9 de novembre a la tarda celebrem la tradicional castanyada! Benvinguts a tots! I bones Fires de Sant Narcís!

Enric Homet

confiança plena. Les Des que els dirigents de “la expectatives apareixen Caixa” van anunciar que com a dinàmiques i de finalitzava el seu mececonfort, però el dubte es natge dels locals i dels profa insistent degut a les pis serveis, hi ha hagut proexperiències anteriorblemes “per donar i per ment viscudes. La vendre”, i sempre referents il·lusió anirà prenent a quins serien els destins força a mida que passi el d’aquestes dues associatemps i s’afiancin les cions que no feia tan temps promeses, dues accions s’havien unit per continuar que es convertiran en donant acolliment i segurepositives quan arribat el tat als seus socis. Després nou any el balanç hi de temps de negociacions, acompanyi. Ja seria per el nostre Ajuntament s’ha celebrar-ho amb tota compromès a fer-se càrrec solemnitat si coincidís del problema, i ha promès plenament amb l’elecció per a l’esdevenidor uns Personalitats de l'ajuntament a la reunió a l'esplai. de la nova Junta de l’enlocals adients i de constància segura per acollir la gent que s’hi amb perfecte ordre i il·lusió. Per a la titat i aquell dret a decidir en tots els incorpora. Amb tot, el llarg temps d’in- seva continuació s’ha creat una junta problemes que conformen la voluntat certesa ha creat moltes contrarietats gestora que farà els possibles per del nostre poble. Siguem-ne consfins a provocar la dimissió de les donar-hi seguretat i relleu a fi de no cients i atorguem un vot de confiança corresponents juntes directives que deixar a l’empara la munió de persones a tota decisió presa en benefici de la fins aquell moment ho havien portat que se’n serveixen amb constància i nostra societat.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER

Beatriz Sánchez

Una imatge de l'homenatge al Sr. Carles Malbet.

Homenatge al senyor Carles Malbet A la darrera edició de la revista, des de l’Associació de Gent Gran de Santa Eugènia, vàrem fer un repàs dels primers mesos de funcionament de la nostra entitat. Us vàrem parlar dels inicis (sempre complicats) de l’associació, de com n’és de difícil i costós tirar endavant un projecte d’aquesta mena; però sobretot, us vàrem parlar de la il·lusió i l’empenta amb què vàrem afrontar la nova tasca. Ara, que ja fa més d’un any que ens vàrem instal·lar als nous locals i tenim l’associació arrencada amb un munt d’activitats en marxa, us volem dir que mantenim les mateixes ganes i la mateixa força que el primer dia, que ja

hem començat a preparar les activitats de tardor i les festes de Nadal, i que a poc a poc anem consolidant el nostre projecte, perquè, tal com diu el refrany: “Qui dies passa, anys empeny!” No voldríem, però, malgastar l’oportunitat que ens brinda El Roure anomenant les coses que hem fet durant aquest període de temps, ni tampoc fer balanç de la nostra trajectòria com a entitat, perquè creiem que seria poc interessant per al lector. Ens estimem més parlar-vos d’un dels actes més emotius que han tingut lloc a la seu de l’associació durant els darrers temps: l’homenatge al senyor Carles Malbet. És, el senyor Malbet (en Carles com l’anomena tothom), la persona d’edat

més avançada del casal. El mes d’agost passat en va fer ni més ni menys que noranta-cinc i el més important és que ha arribat a aquesta edat amb una envejable claredat de cap. En Carles és molt estimat al barri i no coneixem ningú que no en tingui una bona opinió. És una persona afable, amiga de tothom i que sempre troba la paraula correcta per encoratjar els altres. Per tot això es va decidir fer-li un petit reconeixement. Va ser un acte senzill però ple de tendresa i emotivitat, que va consistir en un berenar i una cantada de cançons per part de la nostra coral, amb el qual li vàrem voler agrair el seu suport i bona companyonia. Moltes gràcies, Carles, esperem que puguem celebrar moltes més coses junts!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA CASAL GENT GRAN SANT JOAN DE CAN GIBERT

Maria Marín

“El casal de gent gran és més que un lloc on entretenir-se o conversar fent un tallat. És un pilar del barri i de la seva gent gran.” La Maria va néixer a Manresa uns anys abans dels Jocs Olímpics de Londres. Com tantes d’altres noietes de la seva edat, va començar a treballar ben d’hora. Els anys de la postguerra i la dictadura van fer, de la majora dels de la seva generació, una gent amb moltes coses per batallar. Gent valenta i amb empenta, que pensaven amb un futur millor pels seus fills. Després de molts anys (els darrers viscuts a Barcelona), la vida de la Maria va donar un tomb inesperat: la seva mama –que és com ella encara la recorda-, s’havia posat malalta d’alzheimer. I així va ser com, l’any 2002, la Maria va arribar a Girona per a cuidar la seva mare. Al barri de Can Gibert de Pla. “El barri era diferent de com és ara, però els costums de la gent no han canviat. Per molt que passin els anys, els extremenys, andalusos, murcians,... que van fer créixer el barri hi han deixat tradició i una manera de fer –i de ser gironins- molt personal.” –explica la Maria. En José Castillo, veí del barri i usuari del Casal, n’és un exemple. Així recorda la seva terra: “[...]Granada tiene el pico del Mulhacén, de los más altos de España, con sus nieves perpetuas como no hay otro en el sur del país… y con sus sabrosos jamones de la Alta Alpujarra. Tampoco se puede comparar con nada el brillo de las canteras de mármol rojo; igual como se pone el sol desde lo alto del Albaicín, frente la Alhambra, en la plaza de San Nicolás [...]”. La Maria explica que “el Casal Sant Joan és, des dels anys ’80, com una altra plaça del barri. La gent va i ve; venen a compartir experiències, a passar-ho bé,... a fer barri.” I va ser pel ball, que des de fa tants anys s’organitza cada dos diumenges

Escut de la ‘Llar de Jubilats i Pensionistes Sant Joan de Can Gibert’, que des dels anys ’90 presideix la sala de descans i el bar del casal.

al Casal, que la Maria va començar a freqüentar-lo. “Venir al Casal va ser un camí d’entrada al barri” –afegeix. Van passar quatre anys, una angina de pit i el comiat de la seva mare,... quan finalment, la Maria es fa càrrec del petit bar del Casal Sant Joan; a col·laborar amb l’organització d’activitats, a implicar-se activament amb l’Associació de pensionistes i jubilats. Així, al 2008 entra a la Junta del Casal i –dos anys més tard- n’esdevé la presidenta. “No són només les activitats, la perruqueria, els balls, les cartes, els diaris,.. que fan el nostre Casal; és la gent gran del barri de Can Gibert. Ells són el

Casal Sant Joan”. Aquest article va dedicat a totes i tots els qui participen i col·laboren amb l’associació de gent gran i que formen part del Casal. Al “Sant Joan” de Can Gibert hi ha dotzenes d’històries com la de la Maria... de fet, n’hi ha més de dues-centes. Històries que s’escriuen des del carrer Taga de Girona, amb rerefons de superació, altruisme, convivència, i –també- de nous projectes. Perquè –com molt bé diu la Maria-, “per molt grans que siguem, no ens ha d’espantar el canvi. Quan el temps corre, si tenim l’esperit jove, podem córrer amb ell”.

Consell G.G.

Consell Municipal de la Gent Gran E

l passat dimecres dia 16 d’octubre el regidor de Serveis Socials i Cooperació va convocar els membres del Consell Municipal de la Gent Gran amb l’objectiu de proposar una revisió del Reglament d’aquest Consell en motiu dels ja 23 anys de la seva constitució. El regidor va exposar que la realitat del moment requeria de tota una sèrie de canvis i de reformes en la seva estructura i normativa interna. D’aquesta reunió, es va crear un grup voluntari encarregat de revisar el Reglament inicial

per tal d’actualitzar-lo a les noves demandes i necessitats del moment. Es va acordar que el Reglament estaria modificat i presentat al proper Plenari. Entre d’altres aspectes tractats, va fer referència a l’èxit de la jornada

de l’any passat, realitzada el 12 de desembre de 2012 al centre Cívic Sant Narcís. Per tant, es va proposar mantenir una activitat fixa per aquestes dates, que es va traslladar pel dia 1 d’octubre de cada any, coincidint amb el Dia Internacional de la Gent Gran. D’aquesta manera es va acordar mantenir una activitat per cada quadrimestre (Plenari, Diada de la Gent Gran i una jornada pel Dia Internacional de la Gent Gran). Consell Municipal de la Gent Gran

Recordant en Narcís Amagat Acabat d’encetar el més d’octubre, ja ben entrada la tardor, quan a la nostra ciutat ja es comencen a notar els preparatius de les Fires de Sant Narcís, els i les que formem part del Consell Municipal de la Gent Gran, de Girona, vàrem quedar tristament sorpresos, alhora que commoguts, per la pèrdua d’un nostre preuat company que, casualment, duia el mateix nom que el patró de la ciutat, ens referim a en Narcís Amagat. Aquest, des de feia temps, era un dels puntals del nostre Consell, dins del qual pertanyia a les tres comissions, Girona Ciutat —de la qual exercia de president–, de la revista El Roure –formava part de l’equip de redacció– i de la Diada de la Gent Gran. Era un home integrat i entregat, en tot allò que feia referència a la millora de la nostra ciutat, i com a activista social, en defensa dels drets laborals i d’atenció a les persones desfavorides, en especial la gent gran, i les més desfavorides. En Narcís, en alguna de les nostres periòdiques reunions, quan tenia ocasió de parlar amb un regidor o amb el mateix alcalde, no es tallava un pèl, en denunciar allò que, a la seva manera de veure, podia o devia ser objecte d’una millora. Per exemple, si encara estigués entre nosaltres, estaria molt enfadat en veure les retallades que afecten la Llei de la dependència, o el nou decret d’actualització de les pensions. Trobarem a faltar la seva presència, la seva

vehemència i el seu saber fer. Als que no els coneixien bé, els podia semblar un home un xic seriós, però els que compartíem amb ell la seva tasca, sabíem que darrera la seva seriositat hi havia un home treballador i honest. Que en pau reposi! Aquest és el desig que, en aquests moments de la seva pèrdua, tots els i les que integrem el Consell Municipal de la Gent Gran manifestem. Lluís Torner i Callicó

Imatges per al record

ELS PASTORETS A GIRONA Secció dedicada a fotografies que pertanyen a la història de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Col·legi Bruguera. Els Pastorets. Girona. 12/1982 Ajuntament de Girona. CRDI (Joan Comalat Vila)

Representació dels Pastorets al Teatre Municipal. 12/1984 Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu)

Imatges per al record

Pastorets de la Creu Roja, Girona. 15/12/1985 Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut)

Festes de Nadal. Pastorets. Girona. 1985 Ajuntament de Girona. CRDI (Dani Duch DausĂ )

Entrevista

Assumpció Piferrer Clapés Priora del monestir mil·lenari de Sant Daniel. Li agrada pintar, ha fet exposicions i és partidària del dret a decidir

Fotos: Jordi S. Carrera

Assumpció Piferrer Clapés va néixer a Barcelona i va treballar en una immobiliària i sortia amb colles d’amics, fins que es va fer monja benedictina per donar un nou sentit a la seva vida. Es va adonar de les injustícies que hi havia en la societat que afectaven especialment els més pobres i va ingressar al convent de Sant Daniel de Girona, del qual va ser nomenada priora administrativa fa set anys. Amant de l’art i la bellesa, va seguir alguns cursets

per aprendre a pintar i ha fet diverses exposicions de quadres amb notable èxit. Enguany ha afavorit les iniciatives que s’han posat en marxa per celebrar els mil anys del convent, entre les quals hi ha la restauració del claustre romànic i l’obertura d’una hostatgeria. També diu que malgrat que ara hi ha poques monges i són grans, veu el futur amb esperança. És partidària del dret a decidir la independència de Catalunya.

Entrevista

“Em vaig fer monja perquè em vaig posar a treballar d’administrativa en una immobiliària i em vaig adonar que existien moltes injustícies.”

Foto del Full Parroquial. El bisbe de Girona amb algunes monges de Sant Daniel en una festa recent. - Quants anys tenia quan es va fer monja? - Tenia vint anys. - I no havia tingut cap pretendent? - Si, érem una colla de germans i vaig conèixer molta gent. A l’estiu anàvem a fer vacances a l’Ordal, a Tona, a Seva, a les Illes. Tenia una colla d’amics i hi havia un ambient molt bonic. - I no en tenia un de més amic que els altres? - Sí, en tenia algun que algun cop em vingué a veure. De fet, llavors la meva idea era casar-me, tenir fills i pensar com arreglaria el meu pis. - I doncs, per què no s’hi va casar? - És que em vaig posar a treballar d’administrativa en una immobiliària i em vaig adonar que existien moltes injustícies. A més, vaig conèixer un grup de persones relacionades amb els escolapis que anaven a les barraques de Montjuïc i allà vaig descobrir un altre món, víctima de la pobresa. - Però els podia ajudar sense

“Volia ajudar i em vaig plantejar el fet que jo anava a moltes festes i que, amb tot, no era feliç.” necessitat de fer-se monja de clausura. - Sí, però em vaig plantejar el fet que jo anava a moltes festes i que, amb tot, no era feliç. És que m’agradava molt la filosofia i pensar bé les coses. - I què pensava? - Vaig començar a pensar que potser amb aquell noi no seríem feliços. És que ell no pensava pas com jo en algunes coses. - Era gent de missa, la seva família? - Sí, sobretot la mare, que era molt catalana i molt de Montserrat. A més, un meu germà es va fer monjo de Montserrat i un dia vaig trobar un llibre que era La regla que havia escrit sant Benet i em va agradar

molt el que deia sobre com havien de ser i què havien de fer els monjos: pregar i treballar. - Diuen que els monjos benedictins van influir molt en el caràcter dels catalans, gent de seny i treballadora. - Sí, i a més sant Benet deia: “Escolta, fill!”. I em vaig adonar que jo no escoltava. - No escoltava a qui? - És que no volia ser monja, però sentia que Déu em perseguia i llavors vaig conèixer un religiós claretià i em va ajudar a discernir. Ell coneixia una senyora de Girona que m’acompanyaria a Sant Daniel. - I ho va fer? - Sí, d’amagat de casa, i em va agradar el tarannà de la mare Caterina, l’abadessa. - I la Vall de Sant Daniel li va agradar? - Sí, per a mi és la vall més bella de Catalunya, però les parets del monestir llavors estaven un xic abandonades. Hi feia molt de fred i se'm van fer perellons als dits.

Entrevista

- Amb tot, s’hi va quedar? - Sí. - I què li va semblar la comunitat que llavors hi havia? - Molt bé! Eren prop d’una trentena de monges, amb gent jove. - I ara, quantes són? - En aquest moment som nou. - Quants anys té la més gran? - Noranta-nou anys. - I la més jove? - De joves, joves, no n’hi ha cap. Totes som grans, però tenim molta il·lusió de tirar endavant la casa. - Caram! Amb què compten? - És que jo sóc i som molt guerreres i lluitadores i, a més, tenim un equip

de laics que ens ajuda molt. -Qui són? - Mira, els Manaies de Sant Daniel, la comissió per a la celebració del mil·lenari, que ens ha ajudat moltíssim, i altres persones joves. - I qui va fundar el monestir de Sant Daniel? - Va ser la comtessa Ermessenda, esposa del comte Ramon Borrell de Barcelona. - I per què va construir un monestir a Girona, precisament? - És que era germana del bisbe de Girona, que es deia Pere. - I qui ha pagat ara les obres de restauració del claustre, que ha

quedat tan bonic? - Ho ha pagat el Programa Romànic Obert de l'Obra Social de la Caixa. - I com veu el futur del convent? - Amb molta esperança. Déu no ens ha deixat mai i jo no sóc pessimista. L’important és viure el dia a dia. - No ha tingut mai cap dubte sobre la seva vocació? - Home, en algun moment també em vaig plantejar si havia encertat el camí, però ho vaig superar sense problemes. - Com ho va superar? - Doncs, en bona part posant en pràctica la meva la meva confiança en Déu i la meva afició per la pin-

Entrevista

“En algun moment també em vaig plantejar si havia encertat el camí, però ho vaig superar sense problemes.” A RAIG!

tura i l'art. Vaig anar a fer uns cursets amb en Domènec Fita i després em vaig posar a fer alguns quadres. - Va fer alguna exposició? - Sí, alguna a Barcelona i una a Blanes que va tenir molt d’èxit. - I sap ballar sardanes? - Sí, i abans d’entrar al convent n’havia ballat amb els amics. - I dins del convent han ballat alguna vegada la Sardana de les monges? - Sí, tenim un disc i un dia el vam posar. - I les monges de què viuen? - Del nostre treball i les pensions. - Treballen, les monges? - Sí, sempre hem treballat. Hem fet i encara fem confecció. - Confecció de què? - Sobretot d’ornaments per als capellans per dir missa i per fer altres cerimònies. La seva germana Nativitat n’ha fet molts i encara en

fa. A més, últimament hem portat una residència per a noies estudiants que ara hem convertit en una hostatgeria. - Una hostatgeria? Hi pot venir tothom? - En principi, sí; persones soles, o matrimonis, o grups. - En feu propaganda? - La donem a conèixer a través d’Internet, sobretot. - Ve molta gent? - A veure el claustre i el monestir, sí. - Crec que temps enrere el monestir tenia moltes propietats. - Sí, en teníem algunes, però ara no en tenim cap. - I qui tenen d’abadessa? - Ara no tenim abadessa perquè l’última va deixar el càrrec i llavors van elegir-me a mi com a mare priora adiministradora amb tots els efectes. De fet és assumir com l'abadessa, tota la responsabilitat mate-

- Una flor - Les flors del camp. - Un color - Tots m’atrauen. - Una pel·lícula - El niño con el pijama de rayas - Un actor - Charles Chaplin. - Un rei - Cap. - Un papa - Joan XXIII. - Un futbolista - Kubala. - Divorci - No d’entrada, però quan es perd l’amor... - Avortament - No. - El fet més agradable de la seva vida - Descobrir la vida monàstica. - Què hi ha més enllà del cementiri? - Aquest Déu que ens trobarem com a pare de tots. - M’ha dit alguna mentida? - No. rial i espiritual del monestir i de les monges." - Per què no per a abadessa? - Perquè ara la comunitat està formada per poques monges i ens va semblar que no era oportú fer la gran festa que se solia fer quan es nomenava una nova abadessa. - Les monges de Sant Daniel van a votar? - És clar que sí! - Vostè està d’acord amb el dret a decidir per la independència de Catalunya? - Jo, sí. - Doncs, jo també, au! Pere Madrenys

Qualitat de vida

XARXA DE PARCS URBANS DE SALUT A GIRONA

’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que el sobrepès i l’obesitat lligats al sedentarisme i la inactivitat física són un dels 10 factors que contribueixen a l’aparició de malalties cròniques, disminueixen l’esperança de vida i, sobretot, la seva qualitat. És per aquest motiu que es recomana realitzar de 30 a 60 minuts d’activitat física moderada cada dia.. A Girona, la Xarxa de Parcs Urbans de Salut, conformada per 6 parcs, pot ser una bona eina per tal d’evitar el sedentarisme, ja que es pot fer exercici físic moderat en aquests equipaments emplaçats a l’aire lliure, a l’espai públic, oberts les 24 hores i els 365 dies de l’any. A més, per promoure l’ús d’aquests equipaments, es programen sessions d’exercici en grup dirigides per professionals especialitzats, que ensenyen a fer correctament els exercicis, en donen a conèixer les possibilitats d’ús i transmeten hàbits de vida saludables. El conjunt d’aparells que conformen el circuit dels Parcs Urbans de Salut han estat pensats i dissenyats per garantir la seguretat, l’accessibilitat i la idoneïtat dels exercicis, i possibiliten un treball homogeni de tot el cos, tenint com a objectiu, la prevenció, millora i/o manteniment dels

moviments necessaris per a les activitats de la vida diària, cosa que comporta una millor qualitat de vida de les persones, i per tant, més salut. Els Parcs estan especialment dirigits a adults i gent gran i no estan recomanats a infants i gent jove de

menys de 16 anys. Cada un d’ells té un plafó general amb informació per utilitzar-lo correctament. Per a més informació consulti amb l’Equip Municipal de Promoció de la Salut (EMPSA), 972 201 900, empsa@ajgirona.org.

RECOMANACIONS Posa’t roba i calçat còmode

Comença amb una volta al parc, per millorar incrementa el nombre de voltes.

Evita temperatures extremes (calor i fred), posa’t gorra i crema protectora.

Abans de començar segueix les pautes d’escalfament (consulta el plafó informatiu).

Has de poder parlar mentre fas exercici, si no, baixa el ritme.

Has de fer els estiraments en finalitzar l’exercici (consulta el plafó informatiu).

Porta aigua i beu durant l’activitat física, sobretot quan fa calor. Evita fer exercici físic immediatament després de menjar, sobretot si has menjat molt.

No facis competicions ni et comparis amb els altres, tothom té el seu ritme. Si notes malestar o dolor para de fer exercici.

Les imatges i part de la informació estan cedides per Dipsalut.

Qualitat de vida

GASTRONOMIA

Sopa de xocolata amb pastís de taronja INGREDIENTS: Per a la sopa: ● 1l d'aigua ● 300 g de sucre ● 100 g de cacau en pols Per al pastís: ● 2 ous ● 200 g de sucre ● 1 clara d'ou ● 75 g de mantega pomada ● 2 pastanagues ratllades ● ratlladura de 2 taronges ● 2 cullerades de llevat ● 150 g de farina ● aigua ● 1 gelat de coco (opcional)

PREPARACIÓ Per començar, en un bol munteu la clara d'ou amb el sucre fins que quedi a punt de neu. Per fer el pastís, poseu els ous i el sucre en un cassó al bany maria, i bateu-ho amb un batedor fins que quedi una massa ben fina. Tot seguit, retireu-ho del foc, afegiu-hi la ratlladura de taronja, la pastanaga, la clara muntada, la mantega i remeneu-ho bé amb una cullera de fusta. Després,poseu-hi la farina i el llevat i remeneu-ho tot una altra vegada. Finalment, ompliu els motllos, que haureu untat amb mantega i enfarinats, i deixeu-ho coure al forn durant 25 minuts a 160 graus. Per fer la sopa de xocolata, en un cassó amb aigua calenta, poseu-hi el sucre, la

xocolata i el cacau en pols i remeneu-ho bé fins a tenir una crema ben fina. I ja per acabar, emplateu la sopa de xocolata, poseu-hi el pastís a sobre i guarniu-lo amb una bola de gelat de coco. Tot acompanyat de torrons, neules i cava!!! Bon profit i Bon Nadal!!!

Pastís ràpid de fruites PREPARACIÓ Poseu el suc de poma i els flocs d’agar-agar en un cassó. Talleu la beina de vainilla per la meitat, longitudinalment, i rasqueu-ne l’interior amb la punta d’un ganivet. Afegiu-ho al cassó, amb la beina inclosa, i cobriu-ho amb la poma tallada i uns quants granets de sal. Bulliu-ho a foc suau i tapat durant 12 minuts. Afegiu-hi l’endolcidor al gust, la ratlladura de llimona i la crema d’ametlles. Retireu la beina de vainilla i remeneu-ho bé. Cobriu el motlle de pastís amb un fons de galetes senceres. Aboqueu-hi el farciment i deixeu-ho refredar del tot. Traieu el pastís del motllo, cobriu-ne la part superior amb la fruita i el lateral, amb coco ratllat. Per la presentació feu servir coco ratllat per cobrir el lateral del pastís i fruita de temporada, local i ecològica, per decorar-lo.

INGREDIENTS: ● 1 vas (250 ml) de suc de poma natural, sense sucre afegit ni fructosa ● 3 cullerades (15 ml) de flocs d’agar-agar ● ½ beina oberta de vainilla ● 5 o 6 pomes dolces, petites, pelades i trossejades ● Uns quants granets de sal marina ● 3 cullerades d’endolcidor natural (melassa d’arròs, agave…) ● 2 cullerades de crema d’ametlles blanques o ametlla en pols ● ½ culleradeta de ratlladura de llimona ecològica ● Galetes integrals sense sucre Luis Herrera Díaz

Cultura EDUCACIÓ

Escola Carme Auguet.- Pont Major

’escola pública Carme Auguet, va ser inaugurada el setembre de 1977 com a necessitat per un barri en construcció i ampliació d’una població que provenia dels “albergues de Domeny” o de Sant Daniel. Aquest col·legi del nostre barri, té 37 anys d’antiguitat, des d’aquell temps hi ha passat i estudiat la majoria dels nostres fills i néts. Algun d’aquests nens i nenes, venien de l’escola situada on ara hi ha el centre obert i el CAP del barri, a la plaça de l’Om. Amb el seu director i professor, el senyor Jaume, que va passar després a ser director de l’escola Carme Auguet. Els últims professors Bea Caamaño i Pere Micaló han estat més de 30 anys treballant per l’escola sigui a la direcció o en diversos projectes i sempre implicats pel bé de l’escola fins a la seva jubilació.

També recordem a la senyora Cándida Molina pel seu caràcter i bon fer; al senyor Ricard Ros i a la senyora Anna Guardiola, actualment exercint a l’escola d’adults. Per aquesta escola han passat moltes generacions, pares i fills, els quals tots guarden bons records. En els darrers deu anys la població de l’escola ha canviat, actualment hi ha una majoria de marroquins, gambians, romanesos entre altres. Crec doncs, que és un gran repte educatiu integrar a les diverses cultures que formen el barri. Es a partir de la reflexió de l’actual equip directiu que l’escola, va iniciar, el curs passat, un nou repte educatiu, metodològic i organitzatiu, un disseny que està portant a terme aquest curs i que es basa en treballar l’experimentació, investigació i tecnologia. El claustre de l’escola ha estat format i assessorat per la Universitat de

Girona i amb el suport del Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament. L’alumnat investiga, juga, experimenta i aprèn, mentre el professorat l’orienta i li crea reptes per a millorar en l’aprenentatge. El més rellevant és un treball que es realitza en robòtica en grups d’internivells. (bee-bots pels grups de petits i l’Scratch pels més grans). Des d’aquí voldria agrair la tasca educativa que exerceix el professorat del centre. Doncs no ha de ser fàcil la feina d’una escola amb diversitat de cultures, i és molt l’esforç que fa per donar i aconseguir un bon nivell cultural i educatiu. I agrair també al voluntariat que ve per ajudar en el treball de reforç a la població escolar i a la integració de les famílies. Luís Herrera Associació de jubilats La Unió del Pont Major

Cultura

La Torre d’Alfons XII es de les darreries del torre depenia del Ram de Guesegle XVI fins als primers rra, fins que, l’any 1934, va ser anys del segle XVIII s’acedida a l’Ajuntament de Girona. naren construint obres de defensa Per tal de procurar el subminisa la muntanya de les Pedreres, trament d’aigua potable a les muntanya que encara no era construccions que s’anaven coneguda amb aquest nom. Nom aixecant en a la muntanya de les que se li adjudicà més modernaPedreres es construí un dipòsit ment. Aleshores era simplement en la mateixa torre, dipòsit que la muntanya. I aquelles fortificaes mantingué actiu fins a l’any cions eren anomenades els forts 1953, quan es disposà d’altres de la muntanya. Tanmateix, sistemes de conducció de l’aigua. cadascuna d’aquelles fortaleses Per aquells anys de la dècada tenia un nom propi. Seguint l’ordels cinquanta en aquella zona dre de nord a sud eren: el reducte s’anaren establint famílies d’edel Capítol, el fort de Conestable, migrants que venien en cerca de el fort de Reina Anna i el fort dels feina, que sí que trobaven; però Caputxins. Baixant del fort de que tenien dificultat per adquirir Conestable en direcció a la ciutat o llogar un habitacle digne, i en es trobava el reducte de la Ciutat. aquells descampats hi anaren Des del moment de la seva consconstruint barraques. En la zona Imatge cedida pel Sr. Pere Plana. trucció totes aquelles fortificade la torre d’Alfons XII, l’any cions exerciren un gran paper en La torre d’Alfons XII l’any 1941. 1957 s’hi comptabilitzaven quatotes les ocasions en què la ciutat es també el reducte de la Ciutat. Totes tre-centes quaranta-nou barraques, veié amenaçada per tropes invasores aquelles obres de defensa quedaren barraques que podien albergar entre que hi posaren setge. Especialment totalment inutilitzades i es mantin- dos i tres mil persones. en el segle XVII, no tant en el XVIII, gueren en estat totalment ruïnós. Pels anys seixanta a la torre s’hi insen què es visqué una llarga etapa en A les darreries del segle XIX, en el tal·là un repetidor de televisió que pau, i d’una manera molt especial lloc que havia ocupat el reducte de donava servei als receptors de gran durant els setges de 1808 i 1809, en la Ciutat s’hi construí una nova part de la ciutat, repetidor que anys la Guerra del Francès. Aquelles forti- torre. Obra totalment nova, prescin- més tard va ser substituït pel de ficacions impedien que els atacants dint de les restes de l’antic reducte, Rocacorba. s’acostessin a la muralla que encer- obra que s’enllestí a les darreries de També s’urbanitzà el seu entorn i clava el clos urbà per la part de lle- l’any 1874. El 28 de desembre d’a- s’enjardinà, i s’hi col·locaren uns vant. I eren també punts d’observa- quell mateix any es proclamà com a bancs. Però aquell petit parc que ció per descobrir els moviments de rei d’Espanya Alfons XII, fill d’Isabel feia molt de goig no va ser conserles tropes invasores. II, reina destronada el setembre del vat com s’hauria d’haver fet i acabà El reducte de la Ciutat va ser cons- 1868. I a la nova torre se li donà el malmenant-se, fins a pràcticament truït l’any 1575 i de totes aquelles nom del jove monarca. Aquesta és la desaparèixer. fortificacions era la que es trobava torre d’Alfons XII. Una construcció La torre continua en el seu emplaçamés propera al clos urbà. Després de de caràcter bèl·lic que no ha servit ment dominant sobre el nucli urbà. la capitulació de Girona, el 10 de mai com a obra de defensa. Més És un punt de referència que desdesembre del 1809, i de prop de cinc aviat ha tingut un paper decoratiu i taca en la silueta de la ciutat. anys d’ocupació de la ciutat per les ha estat i és un punt de referència tropes franceses, aquestes, abans de visible des dels entorns de la ciutat i la seva retirada, volaren el castell de també des d’alguns punts del centre Enric Mirambell i Belloc Montjuïc, la torre Gironella i tots els urbà. Cronista oficial de la ciutat de forts de la muntanya, i per tant, Des de la seva construcció aquesta Girona

Cultura

Astronomia primitiva stic convençut que molt aviat els humans primitius van observar el cel i van adonar-se de l’existència de les estrelles. Els nostres antecessors immediats i potser els homínids que els van precedir. En les clares nits d’un món de natura pristina no només observaren els punts lluminosos que guarnien el cel, sinó que també s’adonaren de simetries en les posicions i de regularitats que es repetien nit rere nit. Ja tenien, com a referents, la Lluna –que seguia un determinat camí per la volta celeste, un recorregut que variava segons un cicle mensual previsible–, i el Sol, que sortia i s’amagava aproximadament sempre pels mateixos llocs, oposats, a l’horitzó. Fàcilment em puc imaginar la tribu reunida al voltant del foc tot escoltant les narracions fantàstiques que explicava un observador amb imaginació sobre les figures aparents que formaven les estrelles en el cel, figures que a més servien per reconèixer i recordar les posicions relatives de les estrelles. El moviment diürn del Sol és molt evident, però el moviment global, el cicle solar, és anual i requereix una observació molt més atenta i persistent, planificada al llarg d’uns quants anys.

Observació sistemàtica També puc proposar una hipòtesi raonable sobre observacions sistemàtiques al Creixent fèrtil, des de la Mediterrània a la Mesopotàmia, durant el neolític, relacionades amb la difusió de l’agricultura. L’organització humana es va fer més complexa i no es podia dependre simplement de les sensacions climàtiques per saber quan es podia sembrar i quan calia fer la collita, per no començar massa tard o massa

d’hora la primera i no perdre la segona. Les estrelles i l’observació dels punts de sortida del Sol al llarg de l’any permeten establir amb prou precisió els dies dels equinoccis i dels solsticis i preveure així l’època millor per sembrar i per fer la collita. Encertar-ho significava poder fer front, si tot anava bé, a l’alimentació de la població durant tot un any. Així s’expliquen estructures com Stonehenge, que potser era un lloc sagrat d’enterrament. La combinació de cercles megalítics i pedres verticals que serveixen de punts de mira permetia, al parer d’alguns historiadors de l’astronomia, determinar els punts extrems i els mitjans de sortida i posta de Sol i establir amb antelació solsticis i equinoccis. L’augment de població humana i la construcció de ciutats, la civilització, exigien mesures polítiques que no podien dependre de l’ambigüitat del temps climàtic. No n’hi ha prou amb dir que avui fa més fred, o més calor, que ahir. Les decisions polítiques reclamen seguretat. I de la política alimentària es pot passar a la política general de govern d’un país. El monarca volia preveure els esdeveniments, més enllà del temps de sembra. A la Mesopotàmia es va desenvolupar un cos de funcionaris al servei del rei que es dedicava a observar el cel i els fenòmens celestes en general a fi de preveure els esdeveniments, ja que es creia que el cel, o les divinitats protectores del monarca, l’advertiria de la sort i la dissort futures que s’acostaven. Eren els astròlegs. Assegurar l’èxit polític i militar era essencial i es buscava en el cel els senyals favorables per actuar. Les prediccions astrològiques anaven destinades al país i, personalment, al rei, que es

confonia amb el país, i la família reial. El poble no tenia altre futur que el del monarca; els individus no eren dignes de l’atenció dels astres i no ho van ser fins que els astròlegs comencen a oferir els seus serveis a tothom per guanyar-se la vida fora de l’administració pública. La humanitat revela comportaments que varien poc amb el temps: també es van donar casos de corrupció entre els astròlegs, que feien interpretacions favorables als interessos dels “grups de pressió” –o dels hereus de la corona– per influir en les decisions polítiques del rei en un sentit determinat.

Egipcis i grecs Els egipcis necessitaven preveure l’inici de l’època de la inundació de les terres pel Nil i el rellotge anual que representen el comportament de les estrelles podia ser un indicador fiable. Els coneixements astronòmics dels egipcis estaven limitats pels seus coneixements matemàtics i per la qualitat dels seus instruments. Certament, aplicaven la geometria a l’agrimensura –políticament important–, a mesures astronòmiques i a

Cultura

la construcció de grans monuments. Podien mesurar la longitud de les ombres de pals o pedres verticals il·luminats pel Sol per determinar l’hora i l’època de l’any; disposaven de clepsidres i de quadrants solars poc exactes però molt útils; determinaven posicions mitjançant un bastó portàtil, el merjet… Malgrat la simplicitat d’aquests recursos van aconseguir orientar les piràmides amb una precisió admirable.

Els egipcis anomenaven Sotis o Sozis l’estrella que nosaltres designem per Sírius. Ordenaven les estrelles en constel·lacions, com la Pota de Bou (la nostra Óssa Major), el Cocodril o Hipopòtam (els estels al voltant d’Arcturus) i reconeixien Cassiopeia, el Drac, les Plèiades, l’Escorpí, Àries, Orió… Potser les tres estrelles del cinturó d’Orió tenen representació terrestre en la disposició de les tres grans piràmides de Gizeh. Els planetes eren “les estrelles que no descansen mai” i les estrelles circumpolars eren “les que no pereixen”. Tanmateix, sembla que desconeixien el Zodíac; però amb els anomenats grups degans dividien l’any en 36 dècades (més cinc dies addicionals). Malgrat el valor de les aportacions egípcies, la prioritat atorgada a la màgia, el conservadorisme científic, el pragmatisme i, en paral·lel, la renúncia a l’abstracció ens fan situar els orígens d’una concepció més científica i abstracta de l’astronomia en la ciència grega i en els egipcis de l’època ptolemaica influïts per la ciència grega. Però això és tema d’un altre article Joan Miró Ametller

SANT MARTÍ - 11 DE NOVEMBRE Recordo que el meu pare (al seu temps) sempre li preguntava a l’avi Ramón… Quant matarem el porc, pare? Ell li contestava amb una dita popular d’aquell temps: Per Sant Marti: Es mata el porc. La pinya cau del pi. D’estapa la bota del bon vi!

Cançó d’hivern

Mil gotes fredes llepen la terra nua. Només silencis. Les volves blanques envolten el paisatge. L'hivern arriba. Fresseig de notes; entremig de la boira la veu del saxo. El vent és gèlid. Al voltant de l'arbreda tot són tenebres. Les aus voleien bategant sobre els arbres. So de tempesta. Ara que és vespre, en la tarda encalmada el fred camina. Arpes de pluja escampen melodies. Cant de desembre. En la nit blava titil.len les estrelles. Plora la lluna.

FRANCESC PARAROLS

IMMA D’ ESPONA

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Quan et jubiles comences a ser estímul per omplir urnes.

E.H.

Racons

Fotos: Juanjo Valeros

Claustre del monestir de Sant Daniel.

El monestir de Sant Daniel iu la tradició que sant Daniel era un monjo d’origen armeni que predicava a Arles i que fou decapitat el 888 pels sarraïns quan dominaven la zona. Un cop mort, manaren que el cos fos llençat a un riu, però els seus deixebles l’amagaren i se l’endugueren cap al sud fins a arribar prop de Girona, a un lloc prou solitari anomenat la vall Tenebrosa i allí l’enterraren en una cova, prop d’una font (que seria la font d’en Pericot). Com que aviat es produïren miracles, en aquell lloc s’hi construí una petita església que constituí la parròquia de Sant Daniel. Pels voltants de l’any 1000, la cate-

dral preromànica de Girona es trobava en molt mal estat, de manera que fins li mancava un tros de sostre. Calia construir-ne una de nova i el bisbe d’aleshores, Pere Roger, per fer diners, vengué a la seva germana Ermessenda de Carcassona i al seu cunyat, el comte de Barcelona i Girona, Ramon Borrell, l’església i l’alou de Sant Daniel, que era propietat de la catedral. En pagaren 100 unces d’or. El 25 de febrer del 1018 morí Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, seguint la voluntat de Borrell, feren donació a l’església de Sant Daniel de diverses propietats disper-

ses en les nostres comarques perquè tot plegat fes possible fundar un monestir amb prou mitjans per sobreviure. Al cap de tres anys, la comtessa ja havia reedificat l’església i uns edificis annexos, tot capaç d’encabir una comunitat de monges. El primer document que es coneix a on s’esmenta el convent és del 1028. A partir del s. XIII el patrimoni anà creixent amb donacions, herències, compres i també amb els dots de les monges, que havien de ser totes d’origen noble i en entrar de novícies era com si aportessin el dot de núvia. Aquell patrimoni, ben administrat,

Racons

serví per al sosteniment del monestir benedictí durant segles i pels volts del 1300 havia augmentat considerablement les seves possessions . Els comtes reis anaren atorgant privilegis al monestir com el dret asil i altres. També obtingué privilegis papals com el que privava de fer mal al monestir, els seus béns i els seus vassalls. Al s. XI només hi havia quatre monges però després arribaren a ser cap a trenta. Les dirigia i manava una abadessa. La vida al monestir sofrí alts i baixos durant segles. Els esdeveniments polítics, les guerres, les epidèmies i els períodes de pau provocaren èpo-

ques florents i èpoques deprimides, la darrera de les quals fou durant la guerra del 1936-39. També els esdeveniments religiosos com el Concili de Trento incidiren en la seva vida en dictar unes severíssimes normes de clausura. Amb el temps s’anaven perdent també els béns materials i ara, les monges, presidides per una priora, viuen del seu treball i tenen una residència per a noies. El culte a sant Daniel prengué popularitat a partir del 1343 quan foren trobades les seves restes en una cripta de l’església i el 1345 s’encarregà al mestre Aloi el magnífic sepulcre d’alabastre que avui

contemplem. A partir de 1939 el monestir es va anar modernitzant físicament i funcionalment però els trets principals de la vida de les monges benedictines són els mateixos de sempre. Els edificis sofriren obres, modificacions, enderrocs i ampliacions però l’església és la mateixa i presenta el mateix aspecte que tenia el 1021, i podem contemplar el claustre baix, romànic, del 1086 i el claustre superior, gòtic, del s. XV. Autèntiques relíquies de la Girona de fa 1.000 anys.

Narcís Sureda Daunis

Ahir i avui

Ahir

Plaça Calvet i Rubalcaba

Avui

Militars desfilant a l’exterior de les casernes General Mendoza l’any 1917. Ajuntament de GIrona. CRDI (Josep Esquirol).

El monument del Lleó a la plaça Calvet i Rubalcaba de Girona. (Juanjo Valeros).