El roure 46

1r quadrimestre 2014

46

Els Oficis antics de Girona ENTREVISTA

Manuel Martín, un policia municipal retirat que va fer d’escolta a l’alcalde IMATGES PER AL RECORD

Els darrers oficis

2

Editorial

La Setmana Santa a Girona 2014 er a mi és un honor que el Consell Municipal de la Gent Gran em demani fer un petit escrit a l’entorn de la Setmana Santa a la vostra revista, “El Roure”.

Aquest nom ens evoca el delicat roure martinec, de les nostres terres, que amb les seves amples fulles, cobreix i dona empara a tot al que hi ha sota seu.

De la mateixa manera vosaltres amb la vostre experiència, de llarg recorregut, doneu sopluig i sou memòria viva de les tradicions, des de la vessant més tradicional, a la vessant més actual; a fi de comptes vosaltres sou els que heu estat els protagonistes de la transformació.

Gent com la que hi al Consell és la que esperona als més joves a no convertint-se en persones conformistes i individus atònits, ans al contrari, sota la protecció de la vostra ombra, hem après a donar embranzida i cercar les

P

diferents cares d’un prisma, sense perdre el punt de referència de l’espiritualitat. És gràcies aquest ensenyament que en l’actualitat, la setmana santa, és capaç de treure un seguit d’imatges que van des de la més pura línea religiosa, recuperant el recolliment i l’essència més primera de la cultura cristiana al descobriment de manifestacions contemporànies, tant a nivell turístic com artístic, i racons de la geografia de la nostra ciutat.

Amb la Fira del Ram, l’Assaig dels Infants del Maniple dels Manaies del dissabte 12 i la posterior benedicció dels palmons i palmes del diumenge de Rams arrenquen uns dies d’activitats a la ciutat, moltes d’elles enfocades als més menuts.

Per altre banda el grup gironí Proscenium us convida a una lectura dramatitzada, a la Sala La Planeta, de l’obra del saltenc il·lustre Salvador Sunyer i Almeric

- Jesús, el Natzarè (retaule de la Passió) –.

Una de les propostes que us fem és realitzar el passeig pel Camí de les Creus o Camí del Calvari, durant el passeig podeu contemplar les bucòliques panoràmiques de la Vall de Sant Daniel.

No podem oblidar les sortides del maniple dels Manaies anant a portar el Penó el Dimecres Sant i posteriorment la seva recollida, així com a la Processó del Sant Enterrament del Divendres Sant, a on les dotze confraries de la ciutat s’apleguen per realitzar l’acte per excel·lència de la celebració de la Setmana Santa.

Hi esteu tots convidats!

Marta Madrenas i Mir 2a Tinenta d’Alcalde i regidora de Promoció i Ocupació de l’Ajuntament de Girona

SUMARI Núm. 46 - 1r quadrimestre 2014 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Beatriz Sánchez (Assoc.

G. G. Sta. Eugènia de Ter)

El Consell Municipal de la Gent Gran

2 4 8 13 15 16 18 19 20 22 24

Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

26 28 30 32

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT ENTREVISTA

Vida Associativa Manuel Martín Martín, un policia municipal retirat que va fer d’escolta a l’alcalde IMATGES Els darrers oficis CONSELL G.G. La Diada de la Gent Gran QUALITAT Gastronomia DE VIDA Les al·lèrgies a la primavera CULTURA Oficis que s’han deixat de practicar Recordant oficis i costums de quan era petita Esclops d’artesania Tres RACONS La casa Masó, patrimoni ciutadà AHIR I AVUI Els Químics

Editorial

3

▼ CARTES

Les bicicletes Benvolgut Batlle, Després de desitjar-li que les ja llunyanes festes nadalenques les pugues gaudir amb salut i ben acompanyat pels seus familiars, passo a exposar els meus simples suggeriments.

Una de les primeres coses que em permeto dir-li és que hi ha molta preocupació, sobre tot entre la gent gran, perquè a vegades vas transitant amb tota tranquil·litat per qualsevol vorera i, sense esperar-t’ho, tens un gran ensurt quan et passa pel costat una bicicleta. I no es tracta només de l’ensurt, que et pot fer despistar i caure, sinó també de l’implícit risc d’atropellament. Per obviar aquests possibles accidents, suggeriria que quan no hi ha carril “bici”, es prohibeixi circular per les voreres, o, si més no, que hi passin a peu, portant la bicicleta amb les mans. No és cert que per lògica, sentit comú i d’acord amb les normes legals i de circulació no es permet als vianants caminar per la calçada? Doncs si és així, també s’hauria d’obrar i regular aquesta qüestió pel que fa a les bicicletes.

I avui no faré cap més suggeriment reclamant alguna cosa, i per contra diré quelcom més agradable. A finals del passat 2013, vaig rebre una atenta notificació de la Presidència de l’Ajuntament, signada pel Regidor de Serveis Socials, Sr. Eduard Berloso, informant-me, com a usuari del magnífic servei de teleassistència, que s’havia firmat un nou contracte amb aquest Servei i que aquest millorava considerablement. Per aquest motiu em plau felicitar-los perquè, si fins ara era una important ajuda pels seus usuaris, a partir d’aquest nou contracte encara serà. Moltes gràcies en nom propi i dels nombrosos usuaris. També agrair que aquesta millora no suposi cap dispendi addicional pels seus usuaris.

I per avui res més, tot esperant i desitjant que aquest nou any 2014 li sigui profitós en tots sentits, aprofito l’avinentesa per saludar-lo molt cordialment, Pere Plana i Pujol

Benvolgut, Benvolgut Sr. Alcalde, En primer lloc, rebi una molt cordial salutació de part de tots els components de l'equip de redacció de la revista El Roure, així com de tots els col·laboradors de l'esmentada revista, que ben desinteressadament procuren informar dels fets actuals així com intentar que tot el que pot ser interessant per millorar la nostra ciutat es dugui a terme.

Sabem que vostè també procura que Girona sigui cada

dia més atraient i així la malmesa economia actual ens afecti una mica menys, empresa que ja és prou difícil amb les actuals circumstàncies.

Aquest any s'ha repetit l'experiència de “Girona 10” i sembla que ha funcionat prou bé i que tant hotelers com comerciants han valorat positivament aquesta nova edició. L'afluència de persones que vénen a visitar-nos és una bona propaganda turística per promocionar de manera positiva Girona. Aquesta nostra petita però bonica ciutat pot oferir moltes coses a persones foranes i esdeveniments d'aquest tipus són necessaris per aconseguir ser considerats com a bon destí turístic tot l'any.

Actualment tenim propostes que fan que vingui molta gent per conèixer-nos: la setmana de les flors, l'esmentada “Girona 10”, les Fires, cada any una mica més atractives, una Setmana Santa farcida d'actes adequats a l’època, una bonica festa de Sant Jordi i tots els actes setmanals que s'organitzen, una oferta teatral i musical de primera i interessants exposicions tot l'any. Segur que em deixo coses però tan sols la visita dels nostres monuments, call, muralla i un llarg etcètera ja fan de Girona un lloc prou atractiu per venir-hi a passar uns dies.

Quant a mancances, en tenim, és cert. La perfecció no existeix, però cal lluitar per anar eliminant tot el que encara és o pot ser objecte de millora. Un gran problema que tenim és la manca d’aparcaments. Jo sé de persones que vindrien més sovint però a l'hora de deixar el cotxe tenen tants problemes que s'ho pensen dues vegades. Llàstima! No sé si la implantació de zones verdes serà efectiva, el temps serà el que ho confirmarà. Ens ha decebut la tala de tants arbres del que fou el parc Central, no sé si era necessària tanta destrossa, sap greu perdre pulmons per a la ciutat. La lluita per tenir una devesa arranjada i bonica continua, tant de bo recuperem aquest lloc tan emblemàtic per a gaudi de gironins i visitants.

El que és cert és que es pot dir que vostè sol ser present a gairebé tots els actes importants que tenen lloc a Girona i aquest fet creiem que l'honra com a alcalde que estima la seva ciutat. No em vull acomiadar sense esmentar que funciona molt bé el menjador de Santa Eugènia, que ha solucionat problemes a molta gent necessitada, sobretot avis. També ha estat positiu fraccionar el cobrament d'impostos, la gent se sent alleujada podent fer els pagaments dividits en tres parts. En canvi, trobem negatiu la manca de biblioteca a la Casa de Cultura, es va tancar molt aviat, abans no funcioni la nova que, a més, està força allunyada del centre. Aquesta Girona centre és òrfena de biblioteca. Si es pogués donar un impuls per alleujar els tràmits, seria molt d'agrair.

El saludem ben afectuosament tots els components de la revista, sempre amb el desig que lluiti per una Girona millor dia rere dia. Àngela Ferrer i Mató

4

Opinió

A la vora de la llar de foc per Francesc Pararols e la mateixa manera que anys enrere, reunits al capvespre davant d’un acollidor foc de capçots i alguna rabassa d’olivera, parlàvem de l’existència d’una caixa, una “galena”, que mitjançant uns auriculars permetia l’audició – allí, a la vora del foc – d’un concert que es feia a Barcelona, o a París o…

Una capseta que donava notícies sensacionals, com la del temerari que havia assolit amb un automòbil els 80 km per hora. També es deia que els entesos opinaven que no es podia excloure que un dia tots poguéssim gaudir d’un d’aquells vehicles de

D

somni.

Avui desitgem fugir del trepidar demolidor dels avions, de l’eixordador brunzir dels automòbils, del fum de les fàbriques, de l’ensopiment televisiu per tornar a gaudir de la quietud d’aquells capvespres quan l’únic soroll adormidor, que potser acompanyava la lectura d’un llibre, era el xiular de la tramuntana o el repicar d’unes grosses gotes de pluja sobre la teulada.

Tot el que és antic o que lliguem al passat ens és estimat. Per aquesta raó estimem tant les restes monumentals de la nostra ciutat, la que vulgueu

anomenar, ja que són records encara més remots que les nostres vivències. ¿Qui no vol trobar altra vegada, en tombar una cantonada, la típica castanyera d’altres temps, anys enrere, que s’esforçava per servir-te bones castanyes i que sempre intentava amb el seu bon tracte d’assegurar-se que tornaries l’endemà, que et convertiries en un client futur? Avui també se’n troben, de venedores de castanyes. I què en són, de diferents!

Tenen pressa per endossar-te les castanyes, cobrar-te-les i… allà tu amb el que t’emportes! L’endemà ja no els interessa.

Volem cobrar la Llei de la Dependència El col·lectiu Pendents de la Llei de la Dependència volem visualitzar la situació actual de les persones i famílies afectades reclamar a l’administració perquè faci efectius els pagaments pendents. amílies que fa mesos que ens han d’ajudar a pagar tota una plaça de residència perquè la Generalitat de Catalunya no paga la seva part; fills que ens han de cuidar a casa perquè no rebem la prestació que ens pertoca; néts que han de fer front a tot el sou d’una persona de suport per nosaltres perquè no ens arriba l’ajut concedit; viudos i vídues que encara no hem cobrat els ajuts que els nostres cònjuges tenien reconeguts, etc. Les situacions concretes són molt diverses però els retards en els cobraments o la no percepció de la prestació de la Llei de la Dependència és un denominador comú.

Per visualitzar aquesta situació crítica per a moltes famílies, i per pressionar l’administració pública perquè

F

pagui, el 2013 es va crear el col·lectiu Pendents de la Llei de la Dependència.

“La meva àvia té demència i viu en una residència, sóc l’únic familiar que li queda. Té reconegut el màxim grau de dependència però fa mesos que no cobrem la prestació per part de la Generalitat de Catalunya”, explica Jordi Darder, nét de la Carmen Arbuseda i impulsor del col·lectiu.

Les accions que s’estan duent a terme són majoritàriament a través d’Internet. D’una banda, s’ha creat una pàgina a Facebook (https://www.facebook.com/pendentsdelalleideladependencia). De l’altra, s’ha activat una recollida de signatures a través del portal Change.org per demanar a la conse-

llera de Benestar i Família i als partits amb representació al parlament català que resolguin aquesta situació i compleixin amb els compromisos de la Llei de la Dependència. L’enllaç a la campanya és http://tinyurl.com/pendentslleidependencia .

El col·lectiu anima a totes les persones afectades a sumar-se al Facebook i a la recollida de firmes, també a compartir-ho amb els amics, escriure cartes als diaris, fer vídeos, etc. per pressionar als polítics perquè actuïn i compleixin els seus compromisos. Com a futurs passos, s’estudiarà la possibilitat de fer una queixa col·lectiva al Síndic de Greuges.

Anna Grabalosa Martín

Opinió

5

LLAMBREGADES

Un nou exili per Àngela Ferrer i Mató

E

scric aquest article amb pena al cor. L'emigració a altres països ha estat sempre un fet que s'ha anat repetint d'una o altra manera. Tots recordem l'arribada de persones de tot Espanya a Catalunya, després de la terrible Guerra Civil. I si anéssim més lluny en el temps recordaríem molts espanyols que deien que anaven a fer "les amèriques" i marxaven a viure un temps més o menys llarg a Amèrica, alguns amb sort feien fortuna i quan tornaven a la terra que els havia vist néixer i ho feien amb molta il·lusió, solien construirse boniques cases, eren els anomenats "indians", algunes cases queden encara com a record dels aventurers d'aquells moments. També i després de la guerra gent que ho havia perdut gairebé tot buscava guanyar-se millor la vida anant cap a Alemanya o altres països d'Europa que gaudien de millor "estatus" econòmic.

Molts intel·lectuals, sobretot catalans que es negaren a viure sota el règim franquista, varen marxar a França, Amèrica llatina...i des d'allà seguien escrivint en català i conservaven el record i l'enyorança fins al retorn, quan la situació política s'arranjà. I no només sortiren d'Espanya intel·lectuals, també científics i persones importants que no acceptaven viure sota un règim totalitari. D'aquesta sortida de gent ben formada i important se n'anomenà "fugida de cervells". Això sense tenir en compte els que s'hagueren d'exiliar per haver lluitat a favor de la República. Eren emigrants a la força.

Els temps canvia-

ren i a Espanya s'hi vivia bé, llavors una allau d'emigrants de zones pobres, sobretot procedents d'Àfrica, vingueren a Espanya cercant treball i fent feines que molts habitants d'aquí refusaven fer. Però vet aquí que ens arriba una crisi terrible que deixa sense feina famílies senceres, amb el consegüent drama que això representa. Sé d'un emigrant sud-americà que viu a Madrid i treballa dotze hores diàries a 3 euros l'hora, sense assegurança ni res que l'empari.

I la pitjor part se l'han endut els joves. Nois ben formats, tota una promesa per al nostre futur i que viuen, la majoria, en una frustració total. Conseqüència? Han de buscar fora de la seva terra el que aquí se'ls nega. Un treball digne i que reconegui la seva vàlua. Una altra "fugida de cervells". Alhora, com he dit abans amb un clar exemple, molts emigrants que aquí havien trobat una feina i una bona acollida es troben en situacions gairebé dramàtiques.

Us explicaré alguns casos reals de joves que han hagut de marxar i amb el que s'han trobat. Un noi amb títol d'empresarials i un màster està rentant plats a Anglaterra per 400 euros al mes. Un enginyer tècnic especialitzat a vigilar que les obres es facin correctament (penseu en les obres que actualment es fan!) treballa alternativament a Benín, Cotonou...i països pro-

pers. Suposo que ni n'heu sentit parlar, almenys la majoria. Són països africans propers al Níger. Una vergonya per al govern que no sap com resoldre el problema, un maldecap per a la família que pateix tenint el fill a llocs tan llunyans i poc coneguts i una pena per a una persona que plena d’il·lusions ha de desenvolupar-se tan lluny de tot i de tots. També vaig parlar amb un altre jove que ara marxarà als EUA a treballar d'acompanyant de mainada i així perfeccionar l'anglès, perquè aquest coneixement l'ajudi a trobar feina aquí, que és on hauria de trobar-ne i poder viure-hi i formar una família, cosa que tenen molt difícil amb les condicions actuals de treball a casa nostra.

Podria seguir perquè de casos n'hi ha a munts, però penso que com jo us entristiríeu i el que cal ara mateix és lluitar perquè aquesta terrible situació fineixi i els nostres joves puguin viure i treballar dignament a les nostres terres, ells són el futur i es parla d'una generació "perduda". És una veritable llàstima.

6

Opinió

“OH HAPPY DAY!” per Enric Homet i Romà

É

s ben sabut que a la nostra Catalunya les arts han estat una constant expressió de riquesa cultural molt considerada arreu del món i ben estesa en les seves diferents vessants, en què el cor i la ment s’uneixen per dir coses d’una potència i bellesa poètica que admiren moltes figures mundials que també hi tenen vincles semblants.

La llàstima és que més d’una vegada els nostres artistes han hagut d’“escampar la boira” cap a països on han estat més reconeguts i valo- El grup “Geriona”. Foto: Blog “Oh Happy Day” de Televisió de Catalunya. rats per públics i crítiques. I així, amb aquest caràcter obert de subtilesa més a afegir a la formació tal, melòdic, harmoniós i rítmic, en cara al món, els seus noms i les pro- de veus tan ben unides, setmana un aspecte tan emocionant que ha cedències les podem retenir a la rere setmana, que la progressió ha deixat embadalits els seguidors d’un memòria amb sana vanitat. estat sensacional i admirable. Cata- art sempre latent, però amb el to Les arts plàstiques ens ofereixen lunya ha donat una mostra més de que mereixen les coses de l’esperit. I noms tan reconeguts com Picasso, les virtuts artístiques i humanes de en aquest cas, també, ho hem ofert Miró, Dalí, etc. Grans escultors, cera- lluita constant en la superació. Per sense el nyigo-nyigo de què se’ns mistes, arquitectes, decoradors, aquest motiu, les manifestacions del titlla d’exhibidors de llengües i banvidriers… ompliren infinitat de pàgi- director de la coral infantil de la deres. nes i espais per manifestar al món la pel·lícula Los niños del coro, present Ni les arts ni els sentiments no riquesa espiritual que transpira la en una seva actuació, donà a enten- poden deixar enrere les virtuts d’unostra cultura. De les musicals, Pau dre que al seu país, França, seria nes passions que ressonen pels nosCasals en fou gran ambaixador amb molt difícil poder organitzar un tres pobles. Si això defallís, també hi flaquejaria la il·lusió de continuar els sons i el cor ardent. I cantants concurs d’aquella magnitud. com Fleta, P. Domingo, M. Caballé, I si algun mèrit més es volgués con- com a poble de caràcter disposat al siderar als esmentats grups corals és progrés i la dignitat dels seus ciutaCarreras, etc.

Però actualment, amb la ment que les seves actuacions i dedicació dans. posada a les tantes setmanes d’un són plenament altruistes, d’una Posem l’interès a conservar i millosensacional concurs de corals que generositat feta de renúncies, dispo- rar aquestes qualitats que donen to ens va oferir TV3 amb el nom que sició i confiança en el propi esforç, i capteniment al nostre tarannà, encapçala aquest article, fins a arri- bases sòlides per arribar a la qualitat sense renunciar al propi destí. bar a completar tota la fi de l’any musical que ens oferiren i que per la Ja hi afloraran altres ocasions de passat, podem afirmar que si bé pròpia satisfacció i la de les entitats manifestar-nos en noves versions de coneixíem de propi exercici el valor organitzadores, han de fer conèixer les qualitats sensibles dels nostres conciutadans, i sempre seran per del cant coral a les nostres comar- a tants públics que ja els esperen. ques, l’exhibició oferta pels nou Una vegada més Catalunya, en unes potenciar i especificar l’essència conjunts vocals d’arreu de Cata- activitats que ja de temps oferia, ha generosa d’un poble que avança lunya ha representat un regal i una sabut trobar el camí de l’ordre men- donant-se les mans.

Opinió

7

La cabassa de les monges de Sant Daniel per Joan Arnau, topògraf e l’anterior revista El Roure m’ha fet molta il·lusió poder llegir l’entrevista de Pere Madrenys a la priora del monestir de Sant Daniel, l’article històric de Narcís Sureda i veure les fotografies de Juanjo Valeros que mostren els llocs, no diré prohibits fins ara, però sí poc coneguts o gairebé desconeguts pel poble, en general. Jo en recordo un xic del claustre, en restauració en aquells moments, i l’església on anàvem a missa tot sovint amb la meva dona.

L’ambient que s’hi respirava em va transportar per uns instants a començaments de l’any 1967. Jo en aquells moments era el responsable per la meva condició de topògraf de les obres que, llavors tot just engegades, van donar pas després a la Urbanització del Parc de Montjuïc.

Un dels problemes que més preocupava a la propietat dels terrenys era l’accés i, per tant, es van estudiar diverses solucions. Una d’elles va ser el túnel que iniciant el seu recorregut on hi ha l’actual accés davant els habitatges anomenats —no voldria equivocar-me— Grupo Mazo Mendo, que amb el seu traçat circular anava a sortir a la cantonada de les muralles davant la porta del pati del Grup Escolar Eiximenis.

Una altra de les solucions a estudiar era la cobertura del riu Galligants fins a passar a un centenar de metres del monestir de Sant Pere i que, envaint els terrenys de la llera esquerra, mitjançant un traçat aeri que simulava un Scalextric anava a parar al mateix lloc de la solució del túnel en cercle. I encara hi havia una tercera variant que era cobrir el Galligants fins a quasi la plaça de les Sardanes i enfilar-se cap a la muntanya.

Totes les possibles solucions tenien el

D

seu encant i també, per què no dirho?, la seva dificultat.

Aquests estudis van fer que trepitgéssim els terrenys dels voltants de la muntanya una i altra vegada. En una de les múltiples caminades estudiant el terreny, vaig anar a parar i xerrar una estona amb un vilatà que cuidava un hort de can Parpal on la ja rocosa muntanya perdia la seva agressivitat i esdevenia un camp de rogenca terra de cultiu a la vall de Sant Daniel. En acabar la xerrada vàrem fer un toc al porró al menjador de la petita casa que habitava.

Vora la finestra hi dormia un infant de pocs mesos dintre d’un llitet. Jo

Vora la finestra hi dormia un infant dins un llitet. Jo vaig dir: "Es guapo aquest llitet tan enflocat, oi'" I em va contestar el pagès:"Es una cabassa vestida per les monges de Sant Daniel". vaig dir: “És guapo aquest llitet tan enflocat, oi?” I em va contestar el pagès: “És una cabassa vestida per les monges de Sant Daniel”.

Això era pels voltants de la Candelera i la meva dona estava embarassada de vuit mesos del nostre primer fill. Vaig preguntar al pagès com havia aconseguit el llitet i em va indicar que l’havia comprat a un botiguer de Salt. Em va faltar temps perquè la dona i jo anéssim a fer la comanda, però hi havia un detall molt important per resoldre: esperàvem un nen o una nena, perquè amb la cabassa hi anaven unes cintes de colors diferents segons fos nen o

nena. Llavors no hi havia aparells per conèixer el sexe del futur nadó i vàrem optar per jugar-nos-la a ulls clucs ja que el venedor ens va dir que canviar les cintes d’adorn de color blau per altres de color rosa era qüestió de pocs diners i poca estona.

“Les volem de color blau!”, vam dir.

“Així ho faré saber a les monges de Sant Daniel”, va respondre el botiguer.

A primers de març va néixer el nostre primer fill. Va ser un nen a qui vam batejar amb el nom de Jordi.

Havíem endevinat el color de les cintes! Cinta que vam canviar de color blau pel rosa pel naixement de les dues filles següents, que foren nenes.

Passats ja un munt d’anys vaig rebre l’encàrrec de fer la maqueta d’una pedrera prop de Sarrià. A punt d’enllestir el treball i per als acabats finals tenia ja ben resolt el sistema d’enquibir-hi els edificis, vehicles i maquinària de l’explotació minera, fet tot a escala, però hi havia un problema amb els arbres. Ho havia provat tot i no era capaç de trobar els materials adients que simulessin els de la finca. Parlant-ne amb un arquitecte per a qui havia treballat temps enrere, em va dir que ja buscaria informació. No va tardar ni una setmana a telefonar-me. Em va dir que les monges de Sant Daniel també feien maquetes i elles em van advertir que necessitaven un material específic que, o bé el feia jo mateix o bé el comprava a una botiga de Barcelona que encara venia arbres fets amb molsa blanca i branquillons.

Aquests són, doncs, els records que se m’han fet presents en fullejar la revista El Roure. La meva cabassa vestida per les monges em fa creure que treballaven molt i ella en dóna testimoni.

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Un any més Hem començat l’any nou amb les nostres activitats tradicionals com els balls, cafès tertúlia, cinema. En aquests moments, com cada any, ens preparem per la festivitat del dijous gras i el carnestoltes. Ho celebrarem amb un berenar i una actuació musical a càrrec de Pere Bahí i Pep Rodríguez, un duet que ens delectarà amb les seves cançons de taverna, que tanta admiració desperten entre els nostres socis. Esperem que s’ho passin bé ja que els nostres socis s’ho mereixen.

Ha arribat la primavera Primavera, estació florida que ens alteres el nostre metabolisme, despertar

de la naturalesa que ens regales belles panoràmiques de camps en flors i el dolç cant dels ocells.

Seguint el nostre programa trimestral d’activitats, farem una excursió i per Sant Jordi, com ja és habitual, tindrem el recital de poesia en el qual intervindrà la nostra amiga Àngela Ferrer,

ASSOCIACIÓ GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER

seguidament els nostres socis podran intervenir en l’espai de micròfon obert.

Al final de l’acte, com cada any, farem entrega a les nostres sòcies d’una bella rosa i tot seguit prendrem un petit refrigeri.

Salutacions afectuoses als nostres socis i sòcies.

Beatriz Sánchez

Hivern 2014 A l’Associació de Gent Gran de Santa Eugènia hem començat l’any amb molta il·lusió. La mateixa il·lusió que teníem al principi, quan vàrem començar el nostre gran projecte, que no és cap altre que el d’ajudar en tot el que puguem la gent gran del nostre barri.

La nostra voluntat és ajudar totes aquelles persones a les quals els familiars no poden atendre tan bé com voldrien per causes laborals i oferir-los suport en el seu dia a dia. Aquest és el nostre objectiu, per això, en el nostre centre sovint organitzem berenars i els amenitzem amb ball i actuacions musicals. També hem format una coral, on és benvingut tothom que tingui ganes de cantar i passar-ho bé.

Per Nadal, vàrem sortejar una panera gràcies a les donacions que els comerços del barri ens havien fet, i també hi vàrem afegir alguns treballs

Una tarda a l'esplai. que nosaltres mateixos havíem confeccionat en el nostre taller de costura.

Tot seguit, la nostra coral va interpretar tot un repertori de nadales que varen entusiasmar els assistents. La vetllada es va acabar amb un bon berenar per a tothom, que va consistir en entrepans de pernil, mantecados, refrescs i, evidentment, cava per brindar.

Durant el mes de gener, per agrair als socis el seu esforç de col·laboració amb les activitats del centre, els vàrem oferir un pica-pica que va tenir molt bona acceptació; i al febrer, tenim previst anar d’excursió a l’Alt Penedès on gaudirem d’una bona calçotada.

Com podeu veure, no parem!

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

Ma. Àngels Bahí

Una mostra dels tallers de fusió de vidre.

Primer de tot, us volem donar la benvinguda a aquest any nou 2014, i us volem contagiar la nostra energia per afrontar-lo amb força per poder impulsar la participació dels nostres associats. Per tal d’aconseguir-ho, aquest any hem introduït noves activitats que fan que l’entusiasme dels nostres associats creixi dia a dia.

Comencem l’any impulsant una nova manera de treballar en l’organització de les nostres activitats, creant nous espais de treball i coordinació que facilitin la comunicació i la relació dins l'entitat.

Un dels nous projectes que hem incorporat ha estat el “Joc de llenguatge”.

Aquest projecte fomenta la participació amb jocs de comprensió, visualit-

zació... i ha estat molt ben rebut per part dels socis . Gaudim d’unes tardes entranyables els dimarts i dijous recordant jocs de la infantesa que ens estimulen i ens activen les emocions.

Això ha estat possible gràcies al suport que ens dóna la nostra dinamitzadora i des d’aquí li volem agrair l’esforç que fa per poder-ho dur a terme.

Esperem amb entusiasme setmana a setmana que arribin els dimarts i dijous per compartir aquest espai.

Per altra banda, com ja us hem explicat en altres números editats, continuem amb la gimnàstica de manteniment que es fa cada dimarts i divendres de 16 a 17 h, a càrrec del nostre monitor Fernando Rodríguez.

Els tallers d’arts aplicades, fusió de

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Per fi deixem enrere les nits inacabables i la fred de l’hivern. El canvi d’estació arriba també a Can Gibert, i tot comença a omplir-se d’olor de gessamí i tarongina. Recordant els versos de Machado, “La primavera besaba suavemente la arboleda, y el verde nuevo brotaba como una verde humareda. Las nubes iban pasando, sobre el campo juvenil... Yo vi en las hojas, temblando, las frescas lluvias de abril.” És temps de veure els arbres florir de nou i de gaudir dels dies més llargs.

Les alumnes de la Mari Burdalo, a les classes de sevillanes dels dimecres i divendres a la tarda, ja comencen a preparar els balls alegres i festius de la ‘Feria de Abril’. Els nous tallers de memòria del dimarts i dijous, fa reviure olors, sensacions, sabors, tactes,... Ja es veu l’arribada del Rocío, amb els assajos del grup dels de l’Antonio Soriano (Duendes del Camino)... i els matins comencen ben animats amb els tallers de gimnàstica i perruqueria.

Entretant, al Casal de Can Gibert, l’Associació de Jubilats i Pensionistes Sant

vidre, puntes de coixí... estan oberts a totes les persones de la ciutat.

Aquesta característica fa que tinguem diversitat d'alumnes de totes les edats i de diferents barris.

Totes aquelles persones que tinguin ganes de crear alguna cosa amb les seves pròpies mans, seran ben rebudes a la nostra associació. Aquests tallers són possibles i es mantenen gràcies a l'equip de voluntàries que el gestionen: M. Àngels Bahí, Rosa Boada i Consuelo Toledano.

Podem dir, amb orgull!, que la nostra associació és un espai de participació, de convivència i de realització personal.

MOLTES GRÀCIES a tots per fer-ho possible!!!

Maria Marín

Joan ha començat a organitzar un festival pel proper 5 d’abril. Es tracta d’un sentit homenatge al Mestre Paco de Lucía, que ens va deixar a finals de febrer d’enguany. On comptarem amb l’actuació de grups de ball flamenco, música i cant en directe, exposició biogràfica, i més sorpreses! El nostre tribut, en nom del barri de Can Gibert.

Com veieu, donem la benvinguda a la nova estació amb tots els ingredients del nostre particular caràcter; festiu, alegre i il·lusionant. Arriba la primavera!

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Si alguns dels que formem part d’aquest esplai hem pensat alguna vegada que no podríem arribar a l’any 2000, segle XXI, doncs vet aquí que ja som al 2014, i després de gaudir de les ja passades festes nadalenques, espero i desitjo que tots puguem enfocar i acabar aquest nou any amb pau i salut.

En el passat número d’aquesta revista ja vam comentar algunes de les excursions que havíem fet, però no comentàrem res en concret de la d’abans de Nadal. Doncs bé, aquesta sortida es va fer a una sala de festes d’Igualada i podem assegurar que tant el viatge com el suculent dinar i, és clar, la ballada final, van ser del tot esplèndids i del grat dels nombrosos participants.

Ara se’n prepara una de sis dies, segurament cap al centre d’Espanya, i la que ja està en solfa és la típica calçotada, que com és també tradicional serà cap a les terres tarragonines.

I una altra qüestió que volem comentar és una efemèride important per a nosaltres: el 25è aniversari de la fundació del nostre esplai. Quan l’esplai va fer els 5, 10, 15 i 20 anys, ja es va celebrar, però en aquesta ocasió

Plaça de l’ajuntament d’Igualada. podem dir que es tracta de les “noces de plata”, i per tant, la celebració ha de ser, si és possible, més esplèndida.

Tenim pensat un programa, que serà fet públic abans de la data, que serà a l’abril, o més endavant, segons tinguem les disponibilitats econòmiques que ens permetin dur-lo a terme.

Abans d’acabar aquesta senzilla crònica de la vida normal de l’esplai, no volem ni podem deixar de comentar una cosa trista, com es la desgraciada marxa d’aquest món, del nostre bon amic, excel·lent i entusiasta col·labora-

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Des de la nostra associació volem donar les gràcies al fins ara delegat de billar i ping-pong, Sr. Antonio Almario, pels tretze anys que ha dedicat a fomentar i a organitzar aquesta disciplina amb molts èxits i encerts. Li desitgem el millor i li demanen que segueixi compartint amb nosaltres el seu temps d’esbarjo i la seva agradable companyia i amistat.

Al mateix temps donem la benvinguda com a nou delegat de la mateixa disciplina al Sr. Raimon de Arimatea, i li desitgem un camí ben venturós i que arribi a complir amb èxit totes les seves expectatives.

I per últim, volem donar el condol a la família de l’insigne Sr. Ramon Brancons, desaparegut a finals de gener, soci del nostre casal.

Pere Plana

Una sessió de ping pong a l'esplai!

dor Enric Castells i Mañé, esdevinguda el passat dia 3 de gener. Segur que la major part dels nostres socis recordaran el seu bon tarannà i afabilitat, tan quan feia de secretari, com quan tenia cura de les excursions, o de les sessions de ball. A més de tot, era un molt bon amic dels seus amics i una gran persona. Descansa en pau Enric, et trobarem a faltar.

I per avui, res més. Únicament desitgem que la fred pròpia de l’estació hivernal no us perjudiqui i que la grip passi de llarg. Fins aviat.

Dolors Estañol

Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL Les aficions del nostre país que solen omplir el lleure i les estones d’esbargiment gairebé sempre es decanten cap a aixecar l’esperit o als esports, i quan ens referim a l’esperit, hi volem remarcar una cosa tan natural i senzilla per a nosaltres com és el cant coral, activitat de llunyanes tradicions i ben lligades amb la cultura que ens distingeix. Si fem memòria de quan mostràvem les nostres inquietuds juvenils i escollíem l’oci per omplir el nostre temps, ens meravellaria comptar que un gran percentatge de nosaltres, en un moment o altre de la vida, hem participat, i ens hi hem ben complagut, en una coral de les moltes que neixen, prosperen i van canviant de personal segons les circumstàncies. Però d’allà on se’n forma algun brot, s’ha de procurar d’escollir la base primordial i que cal tenir en compte: una bona direcció i monitors per fer-li costat ens les adversitats que es puguin presentar, que solen sorgir-

La coral del centre cívic. ne. D’exemples, n’hi ha molts i de reeixits, però amb un de sol que en mencionéssim ja n’hauríem fet prou per treure’ns el barret: el nostre Orfeó Català, el testimoni de la dignitat espiritual i el compromís amb el poble que sempre i en tot moment s’hi ha identificat. Hem de constatar que els reper-

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ La tardor ha passat i ha donat pas a l’hivern i amb aquest a les activitats característiques de la temporada més freda de l’any.

Durant el mes de novembre i desembre la nostra ocupació va estar encaminada a l’organització dels balls del cap de setmana, que inclouen un berenar, que preparem els membres de la junta i que se serveix durant l’estona de descans. Aquesta activitat ens permet, a més de passar una tarda molt diver tida, Una imatge de la festa de cap d'any. poder-nos trobar amb els nostres amics i veïns i comEn anar-se acostant les dates del partir les nostres experiències, sense Nadal la feina se’ns anava acumulant, oblidar l’exercici que fem en moure- ja que nosaltres mateixos hem prepa’ns al ritme de la música, ja sigui amb rat el local amb la decoració pròpia música en viu o bé mitjançant aparell d’aquests dies. També hem fet els musical; el cas és que sempre espe- detalls nadalencs que han donat un rem amb una gran il·lusió les tardes aire festiu a les taules del sopar de la dels diumenges. festa de Cap d’Any. Val a dir que ha

Enric Homet

toris d’aquestes agrupacions tenen una qualitat poètica i social que es fan estimar. En tenim una mostra en la coral del nostre centre cívic. I per donar més força a les raons exposades, és ben segur que els centres de gent gran de la majoria de comarques ja tenen la seva coral.

M. Oliva Moreno estat tot un èxit.

Amb l’entrada de l’any nou la feina administrativa s’ha centrat en la renovació dels carnets dels nostres socis, treball que també fem manualment, i que ens ha ocupat molt de temps.

Cal remarcar que tenim programada una excursió per al proper dia 8 de febrer, anem cap al Tarragonès. Amb aquestes sor tides podem conèixer les diferents comarques, que sense tenir-les gaire lluny, moltes vegades no hem tingut l’oportunitat de visitar. Esperem passar un bon dia i gaudir de l’excursió.

No oblidem que el proper 22 de febrer fem la desfilada del Carnaval del nostre barri, amb les disfresses que nosaltres mateixos ens hem fet, i que de ben segur que serà tot un èxit.

Us hi esperem!!!

12

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

Una imatge del dinar de Nadal a l'esplai.

Comença un nou any i ens tornem a retrobar al Centre Cívic de Pedret amb totes les activitats, jocs i balls que acostumem a dur a terme des de l’Associació de Gent Gran de Pedret.

L’any passat el vàrem acomiadar celebrant un dinar de Nadal amb els nostres socis, al qual va assistir també la regidora de barri, la Sra. Roser Urra.

Vàrem gaudir d’un bon àpat amb escudella, carn d’olla, canelons,

La Junta

Exposició del taller de punt de creu.

torrons i cava.

En acabar vàrem poder escoltar la fantàstica actuació de Les Veus i Guitarres de Pedret, amb un ampli repertori de nadales que van dedicar a tot el públic assistent.

En aquelles dates, al centre cívic es podia visitar l’exposició del taller de punt de creu que organitza l’Associació de Gent Gran i que es duu a terme els dilluns, dimarts i dijous. S’hi

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

exposaven labors amb motius nadalencs.

Durant el mes de gener i febrer els socis han tingut l’oportunitat de renovar els seus carnets de socis per a l’any 2014.

Així doncs, encetem l’any amb molta motivació i amb la intenció de dur a terme moltes activitats per als socis perquè puguin gaudir de la seva associació.

Pitu Caicedo

Imatge de grup durant el Carnaval celebrat aquest any.

Durant aquests últims temps hem organitzat, com tots els casals, diferents tipus de sortides, festes i balls. Però, a més a més, estem preparant els vestits, les disfresses i les diferents actuacions per a la setmana Dies de les Flors que

es durà a terme el dia 19 i 25 de maig d’enguany.

També us fem saber que si alguna persona major de 50 anys està interessada a cantar havaneres, ens us ho faci saber a través del telèfon 972 213 603,

i l’acollirem amb els braços oberts.

Segur que us ho passareu molt bé.

I com us dèiem en El Roure passat, vàrem sortir a fer unes cantades de nadales, i el resultat fou que ens vàrem divertir molt amb la gent dels centres.

Entrevista

13

Manuel Martín Martín Un policia municipal que va venir d’Andalusia a Girona i va fer d’escolta de l’alcalde Nadal. Té por de necessitar passaport per anar al seu poble si vota independència.

Fotos: Jordi S. Carrera

Manuel Martín Martín va néixer al poble sevillà d’El Saucejo i als vint anys va venir a Girona on va treballar, primer, en una fàbrica i, després, va ingressar al cos de la Policia Municipal, i feia seguir les dues feines. Diu que ho va fer per alimentar els cinc fills i que combinava els horaris dels dos llocs de treball de dia i de nit. Com a policia recorda que va prestar el servei d`escolta de l’alcalde Joaquim Nadal a les nits i que aquest canviava de cotxe per despistar-los per- On va néixer, vostè?

- Al poble d’El Saucejo, província de Sevilla.

- Era molt gran aquest poble?

- No, era més aviat petit.

- I tenia feina allà abans de venir a Girona?

què no li agradava que l’acompanyessin. També recorda que en una ocasió va evitar que un home d’Anglès se suïcidés, si bé l’endemà es va tirar al tren.

Solia ordenar el trànsit en alguna cruïlla de la ciutat i els dies de Nadal rebia els obsequis dels ciutadans.

Diu que no pensa votar a favor de la independència de Catalunya perquè no li agradaria haver de fer-se un passaport per visitar el seu poble els estius, tal com sol fer cada any.

- Sí, de jornaler del camp.

- Quant guanyava al dia?

- Unes deu pessetes i el menjar.

- Quants anys tenia quan va venir aquí?

- Vint-i tres.

- I va trobar feina?

- Sí, en una fàbrica de plàstics.

- I cobrava més que al seu poble?

- No, una mica menys.

- Vaja! I llavors es va fer policia?

- Sí, per poder alimentar els meus fills.

- Quants n’ha tingut?

14

Entrevista

“El Sr.Nadal no volia que l’acompanyéssim hi ho havíem de fer mig d’amagat perquè ell a vegades canviava de cotxe per despistar-nos.”

- Cinc; quatre nois i una noia.

- I podia compaginar les dues feines, fàbrica i policia?

- Bé, sí. M’ho combinava d’una manera que feia horaris diferents com a policia, de dia o de nit, i m’adaptava als horaris de la fàbrica.

- Quantes hores feia en total?

- Catorze hores diàries. Vuit a la policia i sis a la fàbrica.

- Déu n’hi do! I va haver de fer oposicions per obtenir la plaça de policia?

- Sí, és clar! Un examen i, a més, havia d’assistir a conferències i cursets per sortir al carrer.

- Va tenir molts contrincants?

- Érem disset opositors i entre ells n’hi havia set que ja eren policies interins i un que era sereno.

- Recorda qui era el director de l’escola de policia?

- Sí, el senyor Lluís Sitjas.

- Què els feia?

- Alguna conferència.

- Els feien classes de català?

- Llavors, no, però els meus fills el parlen molt bé i resulta que el que abans es deia Francisco ara es diu Francesc i en Benito es diu Benet.

- Vostè en va aprendre?

- Jo l’entenc, però no el parlo. És que sóc una mica “cabezota”. La meva esposa sí que el parla.

- També és andalusa?

- Sí, del mateix poble.

- Recorda qui era l’alcalde quan va entrar a la policia?

- Sí. El senyor Josep Bonet, que em va donar la plaça.

- Com era?

- Molt bona persona. Va morir en un accident de cotxe al Congost.

- Qui va venir després?

- El senyor Ignasi Ribot.

- Com era?

- Anava molt ràpid.

- I després va venir Quim Nadal.

- Sí, i ens van encarregar que li prestéssim el servei d’escolta personal i a les nits anàvem amb el cotxe a la plaça del peu de la catedral.

- Què hi feien, allà?

- És que el senyor Nadal no volia que l’acompanyéssim hi ho havíem de fer mig d’amagat perquè ell a vegades canviava de cotxe per despistar-nos.

- Vostè portava pistola?

- Sí, però no me la solia pas posar per sortir al carrer. A les nits, sí.

- També portava porra?

- Sí; és clar.

- I la va fer servir alguna vegada?

- Sí, alguna vegada.

- Va detenir algun lladregot?

- Sí, alguns. Una vegada en vaig atrapar un a Palol de Revardit en una fàbrica de pinso.

- Jo recordo que el diari va dir que un policia havia detingut un lla-

dregot, tirant-li un cop de roc en el llit de l’Onyar.

- Sí, és veritat.

- Havia intervingut en problemes de família?

- Sí, però quan hi arribaves ja solien haver fet les paus.

- I amb problemes amb immigrants?

- També, però llavors n’hi havia pocs i portaven pocs problemes. Controlàvem als que anaven a La Sopa més sovint del que estava establert.

- Què vol dir?

- És que els transeünts només hi podien anar vuit dies seguits i alguns repetien massa sovint. Se n’anaven uns dies a Barcelona i després tornaven a Girona.

- Anaven documentats?

- Molts deien que havien perdut els documents.

- I no li demanaven diners?

- Sí, també. Una vegada vaig dir a

Entrevista

15

A RAIG!

un que me’n demanava que jo no tenia “suelto” i em va contestar: “Si vol li torno canvi del seu bitllet”.

- Recorda un servei especialment agradable?

- Bé, jo sempre ajudava a tothom en tot el que podia. Als pobres, mirava de portar-los a alguna residència.

- I el servei més desagradable?

- Una vegada un taxista que venia de Barcelona per l’autopista a la sortida cap a Girona li van tirar a sobre una dona des d’un pont. Hi vam anar i la vam portar amb una ambulància a l`hospital i va resultar que ja feia dies que havia mort.

- Caram, quin cas! Recorda algun altre fet penós?

- Sí, un dia estava de servei a la porta de l’Ajuntament i em ve un home d’Anglès, dient-me que es volia suïcidar perquè l’havien fet fora de casa seva. Jo el vaig convidar a un cafè al bar Plaça i vaig

intentar dissuadir-lo. L’endemà vaig saber que s’havia tirat al tren.

- Vaja! Parlant de bars, no anaven mai a fer el toc al bar d’en Lluís Ventura al peu de la catedral?

- No, però ja li he explicat que anàvem allà per fer escolta a Quim Nadal algunes nits.

- I també posava multes per infraccions dels conductors?

- Sí, ja fèiem controls, però no tants com ara.

- Coneixia el senyor Esquioga, que havia fet de campaner de la catedral?

- Sí, eren dos germans que feien de policia municipal.

- Aquells anys la gent solia fer-los regals per Nadal, oi?

- Sí, jo solia estar a la cruïlla de la plaça Marquès de Camps amb la Gran Via i el carrer Nou i la gent que passava, en aquella època, ens deixava torrons, cava.

- Una flor - L’amapola - Un color - El blau - Una pel·lícula - El solitario - Un actor - John Wayne - Un rei - Joan Carles - Un papa - Pius XII - Un futbolista - Kubala - Divorci - Si - Avortament - Sí, en segons quines circumstàncies.

- El fet més agradable de la seva vida - El naixement dels meus fills.

- Què hi ha més enllà del cementiri?

- La Creueta - M’ha dit alguna mentida?

- No. També hi havia un policia a la cruïlla del Pont de Pedra, carrer Santa Clara i carrer Nou. - Quants anys va fer de policia?

- Des del 1968 al 1997.

- I no li van una donar medalla quan va plegar?

- No. Em van donar una placa.

- Vejam! Per acabar. Què sol triar, vostè? Esquerra, dreta o centre?

- Jo a vegades voto socialista i a vegades Convergència.

- Votarà independència?

- Tinc por que m’hagi de fer un passaport per anar de vacances al meu poble d’Andalusia.

- No, home! No necessitem pas passaport per anar a Andorra!

Pere Madrenys

16

Imatges per al record

ELS DARRERS OFICIS

LLAUNER I BRONZER - El Sr. Esteve treballant al seu taller del carrer Ballesteries, 17.

RELLOTGER - La Sra. Rosa Comas, de La Rellotgeria, botiga fundada el 1861.

Fotos: Juanjo Valeros

Imatges per al record

BOTER - L’Emili Fuyà, boter de Pedret.

FORJADOR - En Sergi treballant com a artista forjador a Forja Cadenas, fundada el 1850, al carrer Nou.

17

18

Consell G.G.

La Diada de la Gent Gran n any més, els membres del Consell Municipal de la gent gran de Girona, estem preparant la propera diada, que aquest any tindrà lloc el dimecres dia 4 de juny al Teatre Municipal de Girona.

En motiu de la celebració del mil·lenari del Monestir de St. Daniel, volem també fer-nos partícips d’aquesta commemoració i tindrem l’oportunitat de conèixer una mica més la seva història, els seus racons i l’entorn que l’envolta.

També coneixerem l’Associació Gironina d’amics del mar, amb seu a Girona i que promou i vol difondre coneixements relacionats amb el mar. Ens oferiran una projecció foto-

U

gràfica que de ben segur ens transportarà al cor de la costa brava.

Per acabar, les associacions de gent gran, ens obsequiaran amb una exhibició de gimnàstica, una original desfilada de vestits de paper i una activitat musical.

Com cada any, esperem comptar amb la vostra assistència i que gaudim plegats d’aquesta festa, merescut reconeixement a la gent gran de la nostra ciutat.

Consell Municipal de la Gent Gran

En record d’en Ramon Bartrons i Vancell El dissabte 25 de gener, assabentats per la premsa del traspàs d’en Ramon Bartrons i Vancell, vàrem assistir al seu funeral, a la seva parròquia de Santa Eugènia.

Era membre del Consell Municipal de l’Ajuntament de Girona, en haver-hi hagut, pel mig, les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, feia temps que no ens reuníem, motiu pel qual ignoràvem que estigués malalt, per això la seva pèrdua ens deixà tristament sorpresos, com s’esdevé sempre que es perd una persona amb la qual hem compartit l’amistat o alguna activitat, com és aquest cas. L’amic Bartrons, en el Consell Municipal, formava part de dues comissions, la de Gent Gran Ciutat i la d’El Roure. En Ramon era un home bonhomiós, i tot i la seva avançada edat, tenia un tarannà actiu, era una persona que feia honor a aquella dita de: posar vida als anys. Alguns de nosaltres, no feia gaire temps que el coneixíem, però pel que sabem d’ell, sempre ha sigut molt actiu, tant al decurs de la seva vida laboral, com participant en temes relatius a la cultura catalana, dins la qual havia destacat en l’entorn de la sardana, com a ballador i com a delegat de colla; també li agradava l’excursionisme, i escriure, d’aquí

ve la seva vinculació amb la revista El Roure.

Recordem quan, farà tres anys, a la Diada de la Gent Gran de Girona, en la qual es féu un senzill homenatge als supervivents de la lleva del biberó, ens va parlar de les seves pròpies vivències, de la seva jove participació en aquella contesa, de tan tristos records.

Per consegüent, voldríem que aquesta senzilla crònica servís com a record, dels components del Consell Municipal, envers el company que ens acaba de deixar.

Que en pau reposi.

Lluís Torner

Qualitat de vida

19

GASTRONOMIA

MENÚ DE QUARESMA

Bacallà amb ou, carxofes i pèsols INGREDIENTS: ● 2 talls de bacallà remullat per persona ( morro o llom). El podem comprar ja dessalat o fer-ho a casa, però sabent provar el punt( ni massa salat ni massa dolç) ● 4 ous ● 4 carxofes ● 500 gr. de pèsols frescos, o congelats ● 1 ceba ● 2 tomàquets ● 2 grans d’all ● Oli d’oliva, sal i una mica d’ aigua, farina i julivert

És un plat típic de la Quaresma, amb l’ingredient per excel·lència d’aquest divendres el bacallà acompanyat de les verdures de temporada: els pèsols i unes carxofes molt tendres i uns ous, de tota manera cada casa el prepara a la seva manera però normalment els ingredients comuns són el bacallà i els ous durs.

PREPARACIÓ 1r.- Posar els ous a bullir amb aigua, sal i un raig de vinagre uns 12 minuts, deixar refredar, pelar i tallar per la meitat.

2n.- Desgranar el mig quilo de pèsols, 3r.- Netejar les carxofes i tallar-les a quarts. Si fóssim més grosses i menys tendres les podríem bullir una mica prèviament uns 5 minuts, les escorrem i les reservem.

4tr.- Enfarinar el bacallà i el posem en una cassola amb l’oli i el fregim lleugerament i el retirem.

5è.- En el mateix oli fem un sofregit amb la ceba picada, l’all trinxat i el tomàquet triturat i una mica de julivert trinxadet i deixem que mica en mica es faci el sofregit a foc baix.

6è.- Afegim les carxofes tallades a quarts i una mica d’aigua ( ½ got d’aigua) al cap d’uns moments hi posem els pèsols, a continuació hi posem el bacallà i els ous durs i deixem que faci xup-xup instants perquè agafi tots els gustos.

Bunyols de vent INGREDIENTS: ● 250 cc. d’aigua ● 4 ous mitjans. ● 90 g. de mantega ● 140 g. farina. ● 1 pessic de sal. ● 1 cull. sopera de sucre. ● Per fregir-los: Oli de girasol

Estem a la Quaresma i el costum diu que els dimecres i els divendres es mengen bunyols. Jo penso que per a menjar bunyols no hi ha dies, i més si estan fets a casa, així que us deixo la recepta de Bunyols de vent. Bon profit !!

PREPARACIÓ En un cassó es posa l’aigua, la mantega, el sucre i el pessic de sal. Quan arrenqui el bull, es treu del foc i si afegeix de cop la farina. Remenar fins que lligui i anar afegint els ous, un a un. No ficar un ou fins que l’altre no estigui ben integrat a la massa.

Deixar reposar la massa una estona.

Posar una paella al foc amb força oli.

Quan es calent, amb l’ajut de dues culle-

res, fer boles i ficar-les a la paella .

Si els deixem fregir bé, ells sols es donen la volta, es molt curiós.

Quan els traiem de la paella els deixem escorre sobre un paper absorbent i després els arrebossem amb sucre.

Aquets bunyols s’han de menjar el mateix dia, encara que no se si l’endemà estan bons perquè mai han quedat per comprovar-ho Espero que us agradi i…. Caprofiti!!!

Montse Busquets Puigdevall

20

Qualitat de vida

Les al·lèrgies a la primavera Dra. Maria Teresa Cerdà Al·lergòloga de l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta es de petita ha tingut per a mi un encant especial la cançó “20 de Març” d'en Joan Manuel Serrat. Recordem-ne unes estrofes:

D

M'hauria agradat estar despert aquell matí que amb un vestit verd entre uns bladars ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.

Tenia plenes d'ocells les mans i cel amunt els anava escampant.

El voltaven les abelles.

Duia un barret de roselles i a la bandolera em duia la primavera el vint de Març...

Ens imaginem un paisatge evocador, un dia clar amb una lleugera brisa, un camp ple de flors, ocells cantant i insectes voleiant... per a la majoria és un temps d’alegria, els dies son més llargs, la llum del sol és més intensa, venen ganes de sortir, però hi ha persones per a les quals arriba un temps maleït...

A Catalunya, un milió i mig de persones pateixen alguna patologia al·lèrgica, provocada pels pol·lens en un 40% dels casos. Els pol·lens estan considerats com la primera causa de rinoconjuntivitis i la segona causa d’asma.

Els grans de pol·len són les cèl·lules sexuals masculines de les plantes amb flor. Es formen a l’interior dels estams i, un cop madurs, són alliberats. El desplaçament del pol·len des de l’òrgan on s’ha format fins la part femenina de la flor es coneix

Gramínies salvatges

amb el nom de pol·linització. En el nostre medi la forma més freqüent de pol·linització es produeix amb el vent com a mitjà de disseminació dels grans de pol·len, i també a través d’insectes (abelles, papallones, escarabats, etc.). És amb aquesta disseminació aèria que els pol·lens poden penetrar en les vies respiratòries i produir els símptomes d’al·lèrgia, des de pruïja als ulls, nas o coll, llagrimeig, esternuts i ragera de nas, fins a tapament de nas o de pit.

La causa més freqüent d’al·lèrgia respiratòria a la primavera és el pol·len de les gramínies, que tan poden ser les herbes amb espiga que creixen de forma espontània per tot arreu, com també les gramínies cultivades com l'ordi, el blat o la civada i també la gespa que tenim als jardins.

Què podem fer?

1 Mesures preventives: • Com a mesura general, s'haurà

d'evitar l'estada prolongada i l'activitat física innecessària en parcs, jardins i zones d'arbrat, intentant romandre el major temps possible en interiors nets, sobretot quan hi hagi molt de vent.

• Mantenir habitualment tancades les finestres del dormitori, excepte en el moment de ventilar, que és recomanable fer-ho al capvespre.

• Si es viatja en automòbil mantenir les finestretes tancades per evitar l'impacte de l'aire sobre la cara.

Els filtres que incorpora el sistema d'aire condicionat poden ajudar a impedir que el pol·len penetri a l'habitacle.

2 Tractament simptomàtic: hi ha gotes pels ulls, pastilles antial·lèrgiques, esprais nasals i inhaladors, no curen els símptomes però els milloren.

3 Tractament específic: la immunoteràpia, que és l’administració per via subcutània o sublingual, de dosis repetides d’una substància al·lergògena correctament estandarditzada, en quantitats

Qualitat de vida

Abella de mel (Apis mellifera)

creixents, això produeix canvis a nivell del sistema immunològic. La indicació de la conveniència d’un tractament amb vacunes ha de ser realitzada per un metge al·lergòleg, després d’un estudi d’al·lèrgia complert, ja que la immunoteràpia és un tractament individualitzat.

La immunoteràpia és específica: es dirigeix únicament al tractament de l’al·lèrgia causada per la substància a la que es vacuna. Però té efectes beneficiosos per l’al·lèrgia en general ja que pot evitar l’aparició d’altres al·lèrgies.

Però hi ha més al·lèrgies...

Els himenòpters (abelles i vespes) són insectes caracteritzats per tenir dos parells d'ales membranoses i el ovopositor modificat en forma d'un fibló que els serveix per injectar verí

Vespa de niu de paper (Polistes dominulus)

amb finalitats defensives.

La majoria de les espècies d'himenòpters són inofensives per als éssers humans. En general només piquen quan es veuen amenaçades. Una dada d'especial rellevància en la identificació de la picada és que les vespes poden extreure el fibló i tornar a usar-lo. A la picada d'abella, però, el fibló es queda ancorat en la pell i en intentar treure l'insecte pateix estrips que li causen la mort.

Les reaccions que produeixen es classifiquen en locals i sistèmiques

21

• Utilitzar calçats tancats i robes no excessivament àmplies.

• Utilitzar vestimenta de colors discrets, preferiblement blanc, beix, marró o verd.

• Evitar l'ús de colònies, locions o sabons perfumats.

• Evitar menjar o cuinar en exteriors.

• Evitar aproximar-se a abocadors o altres llocs que puguin tenir restes de menjar.

• Quan es viatgi en automòbil mantenir tancades les finestretes.

• Evitar moviments bruscos i violents quan hi hagi insectes d'aquests a prop.

Te tractament l'al·lèrgia al verí d'abella i vespa?

1 Les reaccions locals més habituals consisteixen en dolor immediat i tumefacció d'uns pocs centímetres, seguit de picor que pot durar diversos dies. Les anomenades "reaccions locals gegants" tenen una extensió major de 10 cm i duren més de 24 hores .

Vespa d’olla 2 Les reaccions sistèmiques (Vespula germanica) o generalitzades es caracteritzen per la presència de símptomes a distància del lloc de la La Immunoteràpia: consisteix en picada (erupció cutània, inflama- l'administració progressiva de dosis ció de la cara, dificultat respiratò- de l’al·lergen (verí de l’insecte) que ria, alteració del nivell de cons- provoca l’al·lèrgia, amb la finalitat ciència, etc.). d’estimular al sistema immunològic per fer-lo resistent i evitar la reacCom evitar picades ció. La immunoteràpia és un tractad'abelles i vespes? ment efectiu però cada pacient ha de ser avaluat individualment per El risc de patir picades d'himenòp- l’al·lergòleg per tal de decidir quin ters és més gran durant els mesos de és el tipus i la potència més adient primavera i estiu. La majoria d'a- de l'extracte que s’ha d’utilitzar per quests insectes són atrets per colors al tractament. L’al·lergòleg també cridaners i olors fortes. indicarà quin tractament d’urgència En realitzar activitats a l'aire lliure s'ha d’utilitzar en cas de patir una és recomanable: picada.

22

Cultura VELLS OFICIS

Oficis que s’han deixat de practicar A

mb el pas del temps les coses van canviant. Canvien els costums, les formes de vida, l’alimentació, el viatjar. I també els sistemes de treball. Oficis que havíem vist practicar ara han caigut en desús. N’esmentarem uns quants, que els que tenim una edat una mica respectable havíem conegut amb tota la seva vigència.

Els corders eren els que trenaven cordes. Per a la feina d’aquests artesans es necessitava un espai una mica generós. No els era possible treballar en l’interior de l’establiment. No existia cap local comercial o artesanal amb prou capacitat per exercir l’ofici. Calia buscar un espai a l’aire lliure. Els havíem vist treballar en la que és ara la Gran Via, en l’espai que deixà lliure la muralla i el seu corresponent fossat. En el tram que quedava darrere l’edifici de l’hospici, entre el carrer Nou i la plaça de l’Hospital. Aquell tram de carrer no estava encara urbanitzat, i no portava el nom de Gran Via de Jaume I, sinó el d’avinguda del 20 de juny. Quan l’avinguda s’urbanitzà, els corders passaren al carrer Berenguer Carnicer, contigu al parc

Boter de Pedret. Emili Fuyà. 1997. Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria Bartomeu) de bombers, on ara hi ha la plaça operaris que treballaven al carrer Vicens Vives, darrere l’edifici dels tenien un públic curiós i addicte.

Jutjats. I en els darrers temps de la Ara per proveir-se de calçat només pràctica d’aquest ofici el lloc adient cal anar a qualsevol de les nombrofou la Devesa. Per fer aquella feina ses sabateries que es troben a la havien de ser dos operaris, un que ciutat, escollir el model que satisaccionava la roda i l’ altre que faci, provar que vagin a mida i que tibava les filatures i anava trenant, no facin mal, i es pot sortir de l’esper configurar la corda. Sempre hi tabliment ja calçant les sabates acahavia algun desvagat que s’entrete- bades d’adquirir. Antigament era nia contemplant com treballaven molt més complicat. Les sabates es aquells operaris. Quan la gent no feien a mida. Calia triar el model, anava estressada com ara, tots els que el sabater prengués la mida; al cap d’uns dies, anar a fer la prova i si calia, tornar-hi tantes vegades com fos necessari. I finalment recollir el calçat en el qual els peus encaixaven perfectament. La feina del sabater era delicada i compromesa, especialment si els peus del client presentaven alguna dificultat.

Un dels darrers sabaters artesans estava instal·lat a la plaça de les Castanyes, en el lloc on ara hi ha una farmàcia. Aquell artesà es convertí en comerciant i traslladà el seu Ferrers reparant una roda de carro. 1910-1930. Ajuntament de Girona. establiment al carrer Nou per venCRDI (Autor desconegut) dre sabates confeccionades. Pels

Cultura

anys cinquanta del segle passat encara treballava un sabater artesà, amb establiment obert a la plaça del Gra, ara avinguda de Sant Francesc.

També dedicats al calçat existien els anomenats pegots o ataconadors. Aquests no fabricaven sabates ni en venien, només n’arreglaven. Eren temps en què la majoria dels ciutadans vivíem molt austerament i controlàvem mil·limètricament les despeses. Tot s’aprofitava i les peces de vestir i el calçat es feien durar fins que ja no en quedava ni un tros. Les sabates es consideraven molt cares i havia de fer-les durar, i així a mesura que s’anaven desgastant també s’anaven recomponent, feina que realitzava l’ataconador o pegot.

Principalment s’hi posaven Cisteller al Mercat d’Artesania. 1985. talons nous i mitges soles o Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria també s’hi feien cosits. L’ataco- Julià). nador, assegut hores i hores en una cadira baixa amb el seient de però treballen d’una manera ben balca, davant el vetllador anava diferent i disposen de maquinària fent pacientment la seva feina. El modernaTambé, referent al calçat, darrer que treballà amb aquell sis- podem recordar els esclopers, és a tema estava instal·lat al carrer Ultò- dir, els que fabricaven esclops. nia. Ara també existeixen alguns Encara que era un calçat que en la establiments que arreglen sabates; ciutat s’usava poc, però el comprava la gent del camp quan els dissabtes venien a mercat, i també hortolans del proper entorn de la ciutat.

També havíem vist calçar esclops els que tenien cura de jardins públics.

Jo només recordo un artesà d’aquesta especialitat. Tenia el seu establiment a la plaça del Gra, a la darrera casa abans d’arribar a on és ara la plaça de Catalunya. Aquell edifici no tenia volta, com té el que l’ha substituït. La planta baixa es trobava per sota del nivell del carrer. Per accedir-hi hi havia uns set o vuit escalons. S’hi trobaven

23

dos establiments, el de l’escloper i el d’un ataconador. Quan el fabricant d’esclops es jubilà i tancà l’establiment s’hi traslladà el veí pegot, per disposar d’un local més espaiós que el que ocupava fins aquell moment.

Un espardenyer instal·lat a la Rambla es dedicava a fer els acabats dels esclops que comprava a un fabricant de Besalú.

També ara seria difícil trobar a Girona cap sastre i potser tampoc hi trobaríem modistes. Oficis que temps enrere tenien un bon nombre de professionals. El prêt-à-porter és cosa moderna. Abans el més freqüent era anar al sastre o a la modista. També ja fa temps han desaparegut les camiseres. Les camises d’home confeccionades a fàbrica han desplaçat totalment les confeccionades a mida.

Sense moure’ns del vestuari podem recordar les collidores de punts de mitja. En el seu temps tenien una bona clientela. Especialment els dissabtes i vigílies de festa treballaven fins a darrera hora del vespre, per atendre els nombrosos encàrrecs.

Tampoc tenim ara sargidores, aquelles veritables artistes que feien miracles per recompondre una peça en la qual s’havia produït un set. O per reparar l’estropell produït per la guspira d’una cigarreta caiguda sobre els pantalons del fumador.

També tenien molta requesta les planxadores, com també les brodadores.

Tots aquests oficis ja són història passada.

Enric Mirambell i Belloc Cronista Oficial de la Ciutat de Girona

24

Cultura VELLS OFICIS

Recordant oficis i costums de quan era petita omenço a escriure aquest article a finals de febrer. Fa dies que el diari ens recorda els 75 anys de l’acabament de la guerra, això fa que el meu pensament vagi 75 anys enrere i se situï quan els nostres pares varen decidir obrir el negoci, mai més ben dit acabada la guerra era el febrer, i varen obrir l’octubre, segons el que ells em varen explicar. Jo que d’aquí a dos dies faig anys, només que 67, he conegut oficis i costums que s’han perdut, i en homenatge a aquests 75 anys des dels records de la granja faré una voleiada pel que vaig conèixer, el que va significar tot plegat per a molta gent com els meus pares, que es varen trobar amb un país destrossat pels estralls de les bombes i l’única cosa que no els mancava eren les ganes de treballar, la resta tot eren obstacles.

Per vendre llet a granel havien d’anar amb mesures i embuts i obrir a les 7 del matí perquè la gent la pogués anar a buscar, ja que no hi havia neveres i no la podien tenir d’un dia per l’altre. Desprès va venir l’embotellada per la Central Lletera, amb ampolles de vidre que primer venien tapades amb un cartró i després amb tapes d’alumini, per vendre-la exigien tenir nevera i per l’alt cost que suposava es varen veure obligats a vendre quintos de gel i així amb el que venien refredaven la llet de franc, ja que no s’hi guanyava quasi res.

El pare amb paciència aixafava els taps, que tenien un aliatge que els pagaven, quan en tenia una coixinera plena em feia anar a vendre’ls a ca l’Escatllar, un parracaire ubicat a la plaça de Sant Pere on ara hi ha el fotògraf Oliveras, penso que en

C

temps de guerra havia estat l’hospital dels capellans, sempre hi havia cua, dones, homes amb ampolles de cava, diaris i tota mena de coses; també hi anaven parracaires que passaven per les cases a recollir i després ho anaven a vendre ells.

Com a nena que era m’esgarrifava veure els fardells estibats de pells de conill seques.

Igual passava amb els esmolets. La mare em feia estar a l’aguait i quan sentia el xiulet típic de l’esmolet em donava embolicats amb diari tisores de cuina, de cosir, ganivets, tallants.

La gent ja l’esperaven i el mateix matí ja t’ho tornava tot esmolat.

Recordo que el del nostre barri era un home força seriós, jo almenys li trobava, poder era perquè anava brut per la seva feina. Portava un davantal fosc, de fet treballava amb ferro i rovellat, sempre pedalant, sembla que vegi les guspires de les moles que s’escampaven un bon tros.

Recordo els enllustradors que hi havia a sota les voltes de la Rambla i a les de la plaça del Vi, aferrats a les arcades de pedra t’enfilaves en aquell seient que semblava de pell, i a la part de sota hi havia unes cortinetes d’on treien uns cartrons que

posaven per no tacar els mitjons de betum, i feien tot un ritual de líquids i cremes fins a deixar les sabates veritablement noves. Després durant uns anys hi va haver enllustradors que anaven als cafès principals, al Savoy, al Cafè Nacional on ara es l’Arcada...

La tecnologia ho canvia tot. Quan varen començar a fer xocolata desfeta, per cada tassa la mare havia d’anar fins a la cuina i pujar cinc esgraons per anar a trobar un fogonet de gas i escalfar-la. Ara, passats 75 anys, s’agafa la tassa, s’obre un microones i en un moment està calenta. Igual que la nata, abans muntar la nata era agafar un cossi baix de zenc, omplir-lo amb gel picat, ja que un dels secrets d’una nata ben muntada és que estigui molt freda, posar-hi una gaseta de coure que tenia el mànec de fusta, que feia un perolaire que hi havia a la pujada de Sant Fèlix que es deia Miquel Rueda, i anar-hi donant voltes amb un batedor fins que la nata agafés força. En èpoques de la festa dels estudiants havíem arribat a fer torns de tants litres que havíem de muntar, ja que la mà no ho suportava. La primera màquina que vàrem haver de muntar va ser als

Cultura

anys vuitanta, una Mussana, era obrir l’aixeta i sortir feta al moment, tot un esdeveniment.

Primer feien el cafè de barretina i quan varen comprar la primera màquina, una Faema de braç, la varen pagar posant una pesseta en un pot cada vegada que feien un cafè. Varen anunciar als vidres “Café Exprés”, pintat amb un pinzell i blanc d’Espanya. Com que no hi havia els mostradors frigorífics amb vitrines d’exposició que hi ha ara, durant anys la mare va fer el suís, la nata i la xocolata amb guix i ho pintava de color marró. Les novetats com per exemple quan varen sortir els frankfurts o els entrepans calents, ho escrivíem als vidres amb el pinzell, no hi havia aquesta meravella de retolacions d’ara.

Els primer iogurts que varen sortir eren de la casa Marquet, venien de Barcelona però amb la impuntualitat dels trens d’aquells anys quan arribaven feien aigua i estaven estriats, i la mare ho va posar en coneixement de la casa dient que deixarien de gastar-ne perquè la gent no els volia ja que semblaven tocats. Els iogurts s’havien convertit quasi en una menja obligada de petits i grans per a dolences d’estómac, i els receptaven els metges.

Davant la problemàtica, el senyor Marquet, veient com de decidida era la mare —dic això perquè als nou anys ja va deixar el col·legi per poder treballar i a penes sabia llegir ni escriure—, li va proposar de baixar amb un químic, proporcionar-li els estris i que ella fes el iogurt amb les terrines de Marquet, i així va ser, va arribar a fer una excel·lència de iogurts, i quan la Danone va arribar a Girona la gent no els volia i el representant de la casa Danone li va pagar unes pessetes que li feien molta falta perquè deixés de fer

iogurts, i com s’ha vist sempre, el peix gros es va menjar el petit (així surt explicat al meu primer llibre). I no penseu que fos fàcil fer iogurts sense les instal·lacions d’ara, tot era manual, quan estaven a punt tot depenia de la temperatura. Recordo que la mare aixecava la manta i els draps blancs i deia “estan a punt per tapar”. Això a vegades passava a les cinc o sis del matí, i sabeu què deia jo als meus pares: “Si tothom dorm perquè nosaltres hem de treballar?”

Aquesta feina la feien amb cadena, el pare és el que posava la cel·lofana ben tibant i molla perquè quan fos seca quedés lluent i estirada, semblava feta a màquina, després la goma i a la nevera a refredar, els feien a cents.

Abans tot eren aprenents, de fuster,

“Per vendre llet a granel havien d’anar amb mesures i embuts i obrir a les 7 del matí perquè la gent la pogués anar a buscar, ja que no hi havia neveres i no la podien tenir d’un dia per l’altre.” de lampista, de pintor, de perruquera. Els estius quan les mainades no tenien col·legi, els pares sempre miraven si trobaven algun industrial que volgués tenir el nen precisament per a això, per aprendre un ofici, fer d’aprenent, començar des de baix, i el que és ben cert és que persones que havien començat d’aprenents mai més ben dit, que ara no n’hi ha, havien acabat essent o grans constructors o lampistes o fusters, sé de directors de banca que havien començat de grum. A casa, la mare em feia enganxar una cartolina als vidres que deia “Falta aprendiza” i per això normalment quan venien a llogar-se preguntaven què haurien de fer, la mare els ho deia, rentar els plats, fer vidres, escom-

25

brar, treure la pols, netejar taules. És clar, tothom volia servir però abans s’havien aprendre altres coses vinculades amb cada ofici, com tractar un client, com servir-lo i molt més.

Podria omplir fulls i fulls de records i vivències, el que no entenc és d’on treien la valentia i les forces, els meus pares i molta altra gent. Era tot tan diferent, posar un negoci en aquelles circumstàncies a posar-lo ara, i amb aquella il·lusió que recordo els meus pares, sense tindre cap tipus de comoditats, al contrari, restriccions de llum, sense calefacció, sense aire condicionat. Abans si un feia canelons per festes, havia de portar-los al flequer, ningú tenia forn. Recordo que la mare feia els pastissos dels aniversaris i després em feia portar-ne un tall a la flequera. Els diumenges hi havia cua, a les fleques, uns rostit, altres macarrons, altres pomes. Ara tothom té forns fantàstics i van al restaurant.

He dedicat aquest article, que és tot un conjunt de records viscuts i explicats, a tota la gent que com els meus pares varen viure la guerra, i el nostre pare, a més, va fer la batalla de l’Ebre, i acabada la guerra varen tenir la valentia d’obrir un negoci sense cap tipus d’ajuda, al contrari, amb entrebancs com m’explicava la mare, tot era derruït res s’aguantava dret, a més les cases comercials no els servien gènere per vendre. Gràcies per la vostra valentia, als que vàreu viure aquells moments.

Als seguidors d’El Roure, com que és el primer article que faig enguany, vull desitjar-vos que el 2014 ens porti molta salut, si tenim salut la resta vindrà sol.

M. Carme Ribas i Mora (filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora)

26

Cultura VELLS OFICIS

Esclops d’artesania A

ls anys quaranta i cinquanta del segle passat, encara es veien esclops pels camins rurals i pels camps. Jo encara recordo a Vilobí, en èpoques d'escola primària (anys 38, 39 i 40), que molts nois de les masies baixaven a la vila amb esclops. A vegades amb una mica de palla a dintre per esmorteir el fred i amb un segon calçat per entrar a l'escola. Era l'època que a Vilobí hi treballaven tres esclopers, el Tet, en Nisso i l'Andreu. En sortir de classe, la nostra primera distracció era anar a veure com treballaven als seus obradors.

La seva feina, però, anava disminuint i ja quasi només s'usaven els esclops per fangar l'hort. I abans de l'any cinquanta, ja anaren deixant de fer esclops en Nisso i el Tet. L'any 1954, l'Andreu Casadevall encara en feia alguns, a vegades per a altres esclopers de la comarca.

Bé, era el temps en què jo havia recollit en fotografia les imatges del món rural del meu poble i pensant en els oficis que estaven en camí de desaparèixer, esclopers, carreters, cistellers i altres, vaig decidir recollir-los en cinema. Avui, aquests oficis estan servats en DVD a l'Arxiu d'Imatges de l'Ajuntament de Girona, al Museu d'Història.

Veritablement, el cinema era l'eina indicada per recollir tot el procés, amb les gesticulacions i moviments de l'escloper, repetits milers de vegades al llarg dels anys.

Aquí, procurarem simplificar la feina amb una sèrie de fotografies successives : En primer lloc s'escullen els pins segons la mida dels esclops que volem fer. Si són petits, normalment se serren les peces a la llargada necessària. Si és un pi per fer esclops

L'esclop era un calçat corrent al món rural els dies de pluja o per fangar. També era un calçat popular a pobles de Galícia o d'Astúries, encara que amb lleugeres variants de forma o classe de la fusta emprada. A Vilobí, el pi és l'arbre que sempre han utilitzat el Tet, en Nisso i l'Andreu.

Aquests esclops, amb la llum exagerant els seus volums, i que ningú recorda qui els va portar, serveixin d'homenatge als tres esclopers de Vilobí.

més grans, es marca la mida amb una destral, fent uns talls en forma de V, que comença a senyalar el lloc per on buidarem la peça per fer l'esclop.

Un cop senyalades i serrades les peces, ve el moment d'escalabornarles una per una, i després, aparellarles per seleccionar les que seran esclops de la dreta o l'esquerra.

Seguidament, en un banc que normalment és una soca de pi gros, es van polint els escalaborns, i se selecciona definitivament el que serà esclop dret o esquerre. Aquí és on intervé el coltell, un ganivet d'uns seixanta centímetres de llargada, fixat al banc per un extrem i que es domina amb el mànec de l'altre cap.

Un cop polits els esclops per fora, arriba l'hora de buidar-los per poder ficar-hi els peus. Això ja es fa en un banc de treball més gran i amb més

varietat d'eines: barrines grans, gúbies de diverses formes, la rasa, etc. I un cop tenim l'esclop acabat, s'acostuma a fer-hi uns dibuixos a sobre que solen ser exclusius de l'escloper.

Ja només faltarà envernissar les peces per donar-los protecció contra la humitat. Ah!, i també s'hi posa una gansola, que és una peça de pell amb teixits tous que protegeix la part superior del peu en ficar-lo dintre l'esclop.

Com podeu veure, la descripció en paraules de tot un procés artesà, amb tots el gestos i accions de l'escloper, és molt difícil per captar-ho plenament. Les fotografies ja ajuden una mica, però crec que vaig encertar-ho en servir-me del cinema per recollirho l'any 1954.

Joaquim Puigvert i Pastells

Cultura

27

VELLS OFICIS

L’estucador, un antic ofici ben actual ’ofici d’estucador és molt antic. L’estucador és el professional que fa estucats.

Anem a les definicions: l’estucat és un acabat del parament d’una paret (prèviament arrebossada i ben seca) amb algunes capes successives d’estuc esteses amb el remolinador i la darrera, més fina que les altres, aplicada amb la paleta de polir o de lliscar pressionant fort.

Hi ha diverses classes d’estucat. L’estucat en fred es brunyeix amb la mateixa paleta de polir; l’estucat calent, quan la pasta de la darrera capa està ja una mica eixuta, es brunyeix o enllustra passant-hi repetides vegades la planxa d’estucar ben calenta.

S’anomena estuc la pasta que s’utilitza per estucar. En parets interiors sol ser preparada amb guix d’escultor, oli de lli i cola, que s’aplica espessa per decorar parets, fer motllures i altres treballs i que una vegada endurit es pot treballar i pintar. S’aplica en obres interiors o arrecerades a la intempèrie. Per a exteriors es fa amb pols de rajols de terra cuita.

D’aquesta mena d’estucats, se’n poden veure mostres en moltes escales de l’Eixample de Barcelona i segurament en algunes de Girona, ja que eren molt corrents a finals del s.

XIX i primers del s. XX per fer els arrambadors de paret, de vegades imitant el marbre i d’altres amb gravats amb granet de buixarda i dibuixos modernistes.

Però l’estucat més conegut és el fet amb estuc de marbre, compost per una pasta de calç bullida i pols de marbre blanc, amb cola o un xic de ciment blanc al qual es pot barrejar pigments de colors i es pot acabar

L

Pintures murals a una vila de Pompeia. planxat, un acabat que li confereix Quan la darrera capa encara és una superfície brillant impermeable fresca es repassa i rasca amb la a l’aigua. punta d’un punxó anomenat “grafí”, Aquesta tècnica d’estucar es perd en seguint dibuixos traçats prèviament la foscor del temps. de manera que un cop rebaixada o Qui visiti les impactants ruïnes de extreta la capa superficial en les Pompeia, a la falda del Vesuvi i prop zones que convé, apareix la de sota de Nàpols, podrà contemplar magní- de diferent color que dóna contrast fics exemples d’estucat en columnes al conjunt. (que aparenten ser de marbre) o A Girona podem contemplar diversos paret calenta, és a dir, quan la pasta exemples d’esgrafiat, a la torre de la era encara humida s’hi pintaven Casa de la Punxa, en una façana just natures mortes, paisatges, figures i davant de l’Ajuntament, al patí de les dibuixos arquitectònics (pintures al Magnòlies de la seu de la Generalitat fresc) que encara perduren. a Girona, a l’edifici de La Caixa del Pompeia va quedar soterrada per les Pont de Pedra, que conté, esgrafiats, cendres del Vesuvi l’any 79 després uns versos de Virgili, i en molts altres de Crist i moltes de les zones estuca- llocs de la ciutat. des semblen, encara, acabades de fer. En parlar de les descripcions, dels Hi ha una modalitat d’estucat que ha materials i de les tècniques, hem pararribat fins als nostres temps i s’ha lat, sens dubte, de l’ofici d’estucador, fet més coneguda i evident perquè que és un ofici complex, que vol decora façanes que tenim ben vistes. manetes i rebutja aficionats. Encara És estucat esgrafiat. n’hi ha, d’estucadors. Jo en conec un Aquest estucat consisteix a disposar que no arriba a la cinquantena i és diverses capes d’estuc de marbre, un autèntic artesà. una sobre l’altra, i de diferents Però l’ofici és tan antic com el de colors. El més corrent és que es faci fabricar rajols.

Narcís Sureda Daunis amb dues capes.

28

Cultura

Tres ixequem tres dits d’una mà i mostrem un símbol. La interpretació dependrà del context. Uns hi veuran una representació de la trinitat divina. Llavors, els dits elegits variaran segons la branca del cristianisme, ortodox o catòlic, que es practiqui. Uns altres pensaran que es tracta d’una invocació o d’una advertència.

Tanmateix, la lectura més immediata és “tres”. Tres què? Això requereix informació addicional: tres objectes, tres persones, tres plats… Independentment de la naturalesa concreta de les entitats descrites, el missatge, “tres”, és evident i pot ser entès per persones de cultures molt diferents i molt distants. Darrere aquesta lectura de quantitat hi ha un esforç d’abstracció i un aprenentatge de molt alt nivell. Pensem “tres”, tres unitats o tres coses iguals o molt semblants –tres cavalls, per exemple– encara que els tres dits (i els cavalls) siguin en realitat diferents. No ens cal dir un cavall negre, un altre cavall bru i encara un altre cavall castany.

Entenem que el nombre ens estalvia la llista de pelatges i tipologies, almenys en principi. Entenem el nombre per ell sol, en abstracte, sense referències concretes.

Els noms dels primers nombres són indicatius d’antiguitat. En la família lingüística anomenada indoeuropea, per anomenar el tres tenim tri (en sànscrit), ter (en hitita), tritos (en gal), treĩs (en grec), tres (en llatí)… Citem, entre les llengües europees actuals, three, trois, drei, tres… Observem la coincidència sonora representada per les consonants t i r. En alemany trobem una d i una r, és cert; però la t i la d no difereixen gaire i en antic prussià era tirts i en gòtic se suposa que era

A

threis. Aquest fet indica que el terme s’utilitzava abans que les successives migracions separessin els avantpassats de les poblacions.

Altrament, en les llengües de la branca semítica, amb una evolució pròpia, tenim shalósh (tres en hebreu) i thelathh (en àrab).

M’interessa, però, insistir en l’abstracció. Per comprendre l’esforç cultural que representa assenyalem que la introducció dels nombres, almenys per poder comptar, en la cultura humana va precedir l’escriptura. Hi ha indicis de marques de comptatge que tenen més de 30.000 anys d’antiguitat. D’entrada, les xifres es reservaven a afers d’importància: la composició d’un ramat, un inventari comercial, les dimensions d’un camp… La càpsula que contenia trenta-dues pedretes representava el nombre de vaques que es posseïen i el símbol pintat a l’exterior indicava el nombre i, sobretot, el tipus de bestiar. No se separava el valor quantitatiu de la naturalesa de la cosa mesurada. La determinació de l’extensió d’un conreu i, consegüentment, les dimensions d’un camp eren problemes numèrics reals. L’aplicació a problemes agrícoles probablement va comportar l’aparició d’una geometria pràctica, potser arrelada en l’habilitat per reconèixer formes pròpia de la ment dels humans. Així, la relació entre les longituds dels costats d’un triangle rectangle no es deslligava del problema pràctic que calia resoldre i no calia transformar-la en teorema. Els grecs van fer aquest pas. Van transformar les matemàtiques en un sistema abstracte dotat d’un llenguatge simbòlic. Els nombres es van separar de l’objecte representat i van adquirir existència mental.

Llavors, ens podem plantejar quin és el nombre més gran que existeix. Si la pregunta la plantegem en concret, tractarem del nombre d’humans sobre el planeta, el nombre de cossos celestes o, en darrera instància, del nombre de partícules de l’univers. Poden ser nombres molt grans, però tenen un valor màxim.

Si preguntem en abstracte, és fàcil veure que per gran que sigui qualsevol nombre que ens imaginem sempre n’hi haurà un de més gran: n’hi ha prou amb afegir-hi una unitat. I el procés de fer més gran el nombre és interminable. El nombre de nombres és infinit. Així, l’abstracció de les idees crea les matemàtiques.

I què és l’infinit? Hi ha diferents infinits? Llavors, pot ser infinit el nombre d’infinits? Aquestes preguntes només tenen sentit i troben resposta en l’abstracció, requereixen més espai i temps d’una història que hem començat aixecant tres dits per comunicar-nos.

Joan Miró Ametller

Cultura

29

Aniversari Any rera any l'aniversari.

Mesurem bé les paraules, el gest i els petits silencis.

Sense recança els records s'amunteguen davant nostre.

L'adolescència navega pels camins del pensament.

Històries d'uns dies blancs, d'unes rialles perdudes.

Despertar, viure de nou deixant petites arrugues, esquinçades esperances, somnis desfets, tant se val.

El pas del temps que no esborri la claror d'un raig de sol.

IMMA D’ ESPONA

ENDEVINALLA

Com es pot repartir 17 camells a 3 fills Un pare fa testament, deixant 17 camells als seus 3 fills amb les següents condicions: A: El més gran rebia la meitat dels camels.

B: El segon en rebriauna tercera part.

C: El tercer en rebria una novena part.

Els hereus van fer comptes i es van adonar que era imposible que el més gran revés la meitat de 17 camells.

Com fer-ho?

Van demanar ajut a un savi qui els va regalar un camell de manera que en sumaven 18. I els varen repartir de la següent manera: El més gran va agafar 9 camells, la meitat.

Solució: El segon va agafar 6 camells, la percera part.

I el tercer en va agafar 2, la novena part.

P 11 17 19 23

DIVISORS DE P+1 6,3,2 9,6,2 10,5,4 12,8,3

PARTS 1/2, 1/4, 1/6 1/2, 1/3, 1/9 1/2, 1/4, 1/5 1/2, 1/3, 1/8

Com s’explica això?

De fet, doncs, es van repartir 17 camells però en va sobrar un que el van retornar al savi.

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Sant Jordi ens porti signes que facin creure que el temps s’acosta...

E.H.

30

Racons

Imatge del menjador de la casa Masó.

Fotos: Casa Masó

La casa Masó, patrimoni ciutadà R

afel Masó Valentí, nascut a Girona l’any 1880, va rehabilitar i reformar la seva casa natal del carrer de les Ballesteries a partir de 1911. El seu pare, Rafael Masó Pagès, d’una nissaga de naviliers de Sitges, s’hi havia establert en casar-se amb Paula Valentí Fuster, que n’era la propietària. Aquesta seria la llar on naixerien els onze germans Masó Valentí.

La reforma va començar quan feia cinc anys que Masó havia acabat la carrera d’arquitecte. Es tractava de transformar tres, i després quatre habitatges continguts i convertirlos en un espai confortable on pares

i fills poguessin viure amb digna comoditat.

La voluntat de Masó era la de lligar harmònicament la tradició amb la modernitat. El fruit d’aquest designi és la Casa Masó tal com ara es pot veure al cap de més de cent anys.

El portal d’entrada, adovellat de mig punt com el de les grans masies, dóna pas a una escala carregada de símbols on es fa palès l’ajut que Masó va rebre dels millors artesans del moment. Els interiors són resolts segons els models anglesos de l’època. En el primer pis s’hi acumulen els nobles dissenyats per al despatx del seu germà Santiago, d’una estè-

tica sòbria i solemne alhora, i els creats per al dormitori del seu germà Joan, d’una austeritat gairebé monàstica. A la sala noble hi pengen algunes obres de la frondosa picanoteca familiar, i la cuina ofereix l’aspecte típic d’un espai regit per la minyona i la cambrera.

La peça bàsica del primer pis és el menjador. El bufet i el trinxant, sòlids i elegants, mostren la clara voluntat masoniana de fer dels mobles quotidians “els silenciosos companys de la nostra vida”. A la lleixa que corona l’arrambador de palla s’hi exhibeixen gerros, plates, pots de farmàcia i altres objectes

Racons

31

A l’esquerra, façana que dóna al riu de la casa Masó.

A sota, l’entrada i la galeria.

artístics. Del llum, un gran dau de ferro forjat, en pengen les cortines de seda brodades per les germanes.

Els vitralls que donen a la galeria omplen el recinte d’una llum matisada i policroma.

Al segon pis s’hi puja per una escala amb baranes de fusta vermella i arrambador de ceràmica daurada, sota la claror d’un cel obert blanc i blau. S’hi poden veure tres dormito-

ris i una cambra de bany concebuda per Masó com una gran capsa propícia a rebre la llum a través de vitralls emplomats grocs i blancs.

Les galeries de cada pis són uns miradors privilegiats de l’espectacle del riu i conformen l’espectacular estructura arquitectònica situada al bell mig de la façana fluvial de l’Onyar.

Rafael Masó, arquitecte i poeta,

escrivia versos mentre feia les obres a casa seva: “Veniu, amics, que és un goig/endinsar-se en ses entranyes”.

Aquesta invitació ha esdevingut ara una oferta permanent de la ciutat de Girona a tots els interessats a conèixer els tresors del seu patrimoni cultural.

Narcís-Jordi Aragó Masó

Ahir i avui

Els Químics

Ahir

32

Avui

Indústrias Químicas y Tartáricas, S.A., els Químics. Anys 90. Autor desconegut.

Actual fotografia de la zona dels Químics. Foto: Juanjo Valeros.