El Roure 50

2n quadrimestre 2015

Celebrem 50 números d’El Roure

50

ENTREVISTA

Carles Puigdemont i Casamajó, alcalde de Girona IMATGES PER AL RECORD

Les 50 portades d’El Roure

2

Editorial

Cinquanta! l Roure ha arribat al número 50. La revista va començar l’any 1996 amb un primer exemplar de setze pàgines. Ha viscut un temps d’experiències enriquidores i ha crescut fins a convertir-se en un òrgan de comunicació actiu, modern i respectuós alhora amb la història, la individual i la col·lectiva. En aquell primer número, una salutació de l’alcalde Joaquim Nadal constatava el suport de la institució municipal a la revista, suport que després va renovar Anna Pagans, com ho ha fet l’actual alcalde, Carles Puigdemont. La revista la impulsava la Comissió 2 Gent Gran/Comunicació del Consell Municipal de la Gent Gran, llavors integrada per Lluís Gil, Carmel Rosa, Antònia Adroher, Francesc Pararols, Joan Las Heras i Marià Casadevall, tots ells famosos per haver demostrat a bastament, al llarg de la vida, el seu caràcter compromès de lluitadors esforçats. L’editorial declarava que la revista estava destinada a informar, obrir perspectives, recollir opinions i iniciatives. Ho demostrava, per exemple, la secció dedicada a les iniciatives d’El Roure: la primera era la creació d’allotjaments compartits per persones grans i estudiants.

Els hereus d’aquells pioners han conservat l’esperit inicial i l’han renovat fins a convertir la revista en un mitjà de comunicació viu per a les activitats de la gent gran als barris, associacions i centres i a la

E

nostra ciutat en general, amb continguts que revelen la multiplicitat d’interessos, d’iniciatives i de voluntat de fer coses que tenim els membres d’aquest sector essencial de la societat. Ho han fet amb habilitat, amb capacitat provada, amb valor i amb persistència obstinada.

I ara ens plantegem amb il·lusió celebrar el número 100.

J. Miró Ametller

SUMARI Núm. 50 - 2n quadrimestre 2015 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Marisol Lagares (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Maria Garrié (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Pere Heras (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. Montilivi), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), Consuelo Toledano (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Evelyn Méndez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 EDITORIAL 3 OPINIÓ 7 CIUTAT 14

16 18 21 22 23 24 25 26 28 30 32

Vida Associativa Dades històriques del Mutualisme Laboral, la Seguretat Social i els canvis d’ubicació IMATGES Les 50 portades d’El Roure ENTREVISTA Carles Puigdemont i Casamajó, alcalde de Girona CONSELL G.G. Plenari 2015 8a Diada de la Gent Gran de Girona QUALITAT Quan la soledat no és benvinguda DE VIDA Gastronomia CULTURA El Roure L’exposició de flors, per dintre Fa... (migracions humanes) RACONS El jardí de l’Àngel AHIR I AVUI Pont de la Font del Rei

Opinió

3

▼ CARTES Benvolgut Batlle, Una vegada més tinc l’oportunitat de dirigir-me a vostè, a través de la nostra estimada revista El Roure, per exposar un tema relatiu a la nostra volguda Girona, de la qual és el primer mandatari. Avui em limitaré a qüestions relatives al magnífic servei del bus urbà, que tan agraït és per tots els gironins i en particular pels que superem una determinada edat i podem gaudir-ne gratuïtament. En primer lloc voldria parlar sobre els nous vehicles que fa relativament poc temps que circulen, que tot i ser nous de trinca, tenen l’inconvenient que molts dels seients estan situats d’esquenes a la direcció que porta el cotxe, i per altra part, i tant o més important, és que els seients, la major part, obliguen a enfilar-te per poder seure, gran inconvenient per a la gent gran, i sobretot per als que tenim la mobilitat disminuïda.

Si em permeto fer aquests comentaris, és perquè es tingui en compte en adquirir nous vehicles.

Una altra qüestió és que les persones que amb mala mobilitat, i que a més van amb crossa o bastó, i que tenen la targeta feta per l’Ajuntament per poder baixar per davant, sobretot a la línia 11, sol passar que alguns conductors, pocs afortunadament, en demanar per sortir per la porta davantera, et demanen que ensenyis la targeta, fet que és molt dificultós per a l’usuari, que prou feina té per baixar.

Per això demanaria, si és possible, que a aquests pocs conductors que he esmentat, se’ls pogués recomanar que tinguessin una mica més de mirament en aquests casos, cosa que seria d’agrair.

I per últim, voldria reiterar el que he exposat en anteriors cartes. La necessitat de marquesines en alguns llocs: plaça de l’Assumpció de Sant Narcís, plaça del Marquès de Camps —línies 2 i 5—, plaça de Miquel Santaló, com a més importants i necessàries, a part de les esmentades en ocasions anteriors.

Amb l’afecte de sempre i esperant, li ho demano, que tingui present el que he exposat, el saludo molt cordialment.

Pere Plana i Pujol

Benvolgut Sr. Alcalde, Com sempre el saluden ben cordialment tots els redactors i col·laboradors de la Revista "El Roure" alhora que li desitgen un feliç mandat i li demanem com "fans" que som de Girona que procuri que la nostra petita i bonica ciutat sigui creixent en bellesa i netedat.

No fa molt va tenir lloc l'exposició floral de Girona que cada any té millor ressò i és visitada per milers de persones tal és la fama que s'ha extès arreu i dóna vida i economia a comerços , hotels , restaurants... i fa que per uns dies sigui centre d'atracció per gironins i forans. Creiem que Girona té tants atractius que mai ho mostra tot i encara que cada any s’afegeixen nous racons que fan delícia dels visitants creiem que no cal adormir-se en el que ja tenim sinó procurar que s'hi vagi posant algun incentiu diferent

que sigui com un imà per fer més complerta i ostentosa l'exposició. Se m'acut que si s’arrangés com cal la Devesa, que és fins ara la gran oblidada,es podria oferir com atractiu turístic de primera magnitud. També creiem que les lleres de l'Onyar per moltes flors que hi hagin posat i llums, no està gens cuidada, encara arrossega restes de quan va venir ple per les pluges i el riu mateix fa pena de mirar, les poques i pobres carpes que hi viuen talment sembla que s'ofeguessin, corre poca aigua i bruta. Es podria fer que fos bonic com el riu que passa per Perpinyà que dóna gust de mirar i tant els turista, cada cop més abundants, com els mateixos gironins ho agrairien de tot cor.

El festival anomenat Mapping, que se celebrarà a Girona a finals de juliol pot ser un nou al·licient per visitar Girona que a l'estiu és una ciutat una mica morta, llavors tot el que li porti ànims i fama serà benvingut. S'hauria d'aconseguir que tots els turistes que són a la Costa a l'estiu, tinguessin ganes de visitar la capital i perquè això sigui així cal organitzar actes atractius, festivals ...i fer una bona propaganda de tots els indrets turístics que ja tenim i que val la pena visitar.

Evidentment la neteja de tots els carrers i places ha de ser molt curosa, no cuidar només el centre que també, sinó tots i cadascun dels racons, carrers i places encara que siguin a zones menys transitades, els valors d'una ciutat creixen a mida que la neteja n'és una mostra general.

Un problema pendent era el Parc Central , sembla que està en vies de solució i és una bona notícia, mentre la col·locació i arranjament del Pont del Dimoni encara està en llista d'espera , com molts malalts, desitgem veure'l lluir de nou. Potser són paraules majors però la construcció del Nou Trueta també és molt necessària, l’actual és gairebé una ruïna. Si diuen que ja sortim de la crisi i esperem que sigui així alguns dels projectes que no es podien dur a terme per manca de diners potser i de mica en mica s'aniran assolin i podrem tenir aquesta ciutat meravellosa que brilli com el Sol i que és el que tots els components del Roure desitgem.

Rebi les afectuoses salutacions de tots nosaltres i evidentment la meva particular PD: Ara que ja sabem el resultat de les eleccions i que vostè repetirà com a alcalde de la nostra ciutat, tenim el goig de felicitar-lo ben cordialment alhora que desitgem que aquesta nova etapa li sigui plaent, i segur que la reprendrà amb il·lusions renovades. Girona és una bonica ciutat que mereix tota la dedicació que se li pugui donar i sabem, i desitgem, que com sempre vostè procurarà que cada cop sigui més bella encara i un bon focus d'atracció tant per als que hi vivim com per als forans.

Ben cordialment: Àngela i tots els components de la revista El Roure Àngela Ferrer i Mató

4

Opinió

Digueu-ne filosofia, o no! per Lluís Torner i Callicó

M

oltes vegades, a aquells que ens agrada escriure, ens ve la inspiració al moment més impensat. Pertanyem a una colla de jubilats, a tots els quals ens agrada caminar i alhora contemplar les belleses i a voltes les sorpreses que ens depara la natura. A casa nostra, Girona, no ens cal anar massa lluny, per trobar-hi llocs on aquella, la natura, ens ofereix una inusitada bellesa, amb espectaculars paratges i llocs idíl·lics que transmeten sentiments de recolliment i de pau. Entre molts altres, com a més propers, podríem esmentar Sant Daniel, les Pedreres, Montjuïc, Montilivi, Puig d’en Roca, etc. A la vegada, a aquells que tenim unes determinades creences, per humils que siguin, ens fan pensar que tot això que ens agrada tant de contemplar i d’admirar és fruit d’una mà divina, per més que alguns científics puguin opinar diferent. Tothom és ben lliure de creure allò que, bonament, li pugui semblar.

Sigui com sigui, fa uns dies, amb la nostra colla, batejada com a Plantem Plançons, tot i que, a la nostra edat,

de plançons (arbre petit) ja no en tenim gairebé res, ja que en tot cas ja som talment com arbres grans, que ja anem perdent les fulles, vàrem pujar fins a les Pedreres on, prop d’allà on s’aixeca el desaprofitat “pirulí”, de la Telefònica, s’hi troben unes construccions molt senzilles; algunes de les quals podríem qualificar, gairebé, com de barraques, que actualment, tot i que els serà molt difícil d’aconseguir, l’Ajuntament, segons un pla de millora de tot l’entorn, es proposa d’anar enderrocant.

Algunes de les construccions es troben en condicions molt precàries, envoltades de ferralla —en especial cotxes i maquinària en desús— i fins n’hi ha d’altres amb uns senzills tancats, on es poden veure alguns animals, pertanyents a la família equina, entre les quals vàrem veure’n una on hi havia una somera —femella del ruc— que donava de mamar un fillet, ja no ben petit, la qual amb les seves orelles ben dretes ens mirava expectant, com preguntant-nos: “Què mireu, no heu vist mai un animalet mamant?” La contemplació d’aquesta, diguem-

ne, curiosa imatge, i posteriorment mirant la fotografia que va fer un company, ens ha inspirat un poema o, si voleu, gairebé un senzill pensament filosòfic.

Mig poema, mig filosofia La passejada del carrer dimecres, entre les barraques de les Pedreres, entremig de cotxes vells i ferralla, vam veure uns rucs i una somera.

Darrere un rústec tancat de malla, la somera alletava un dels rucs, dreta, amb les orelles aixecades, ens mirava amb mansoia quietud.

Què deu estar pensant, ens preguntàvem, perquè els animals també saben pensar, malgrat que siguin família de rucs.

Tal volta, en veure les nostres cares, mussitava: Renoi! Si jo pogués parlar, els diria: Ei! Què mireu? Sembleu rucs. És un defecte que tenim els humans, a vegades ens fotem d’un altre, i sovint, si ens miréssim al mirall, ens en riuríem veient-nos la cara.

Això hauria de fer-nos més humils, assumint les nostres imperfeccions, —tant les de fora com també les de dins— es perdria l’ús de criticar tothom.

Opinió

5

LLAMBREGADES

El turisme i Girona F

a uns quants anys que parlar de turisme a Girona era impensable. Suposo que la mentalitat era diferent i a ningú se li acudia que teníem tresors per mostrar al món, sobretot si els visitants eren gent culta.

Teníem el Barri Vell com si fos una part bruta i fins i tot lletja de la ciutat, com aquella habitació desendreçada d'una llar que procurem amagar quan tenim alguna visita. I en realitat posseïa racons, carrers, jardins, monuments... que actualment i gràcies a Déu comencen a ésser valorats pels ciutadans que vivíem una mica d'esquenes a la nostra Gerunda i per forans que admiren les belleses que tant temps van restar ocultes.

Quan va començar a venir molt turisme a la nostra costa, que tampoc valoràvem com cal, encara Girona no era oferta com a centre turístic. Han calgut molts anys i l'esforç de moltes persones que estimen Girona perquè comencés a ésser valorada com es mereixia. I jo crec que no hem tocat fons ni de bon tros, cal cercar encara racons, places i llocs que tenen un valor ja sigui estètic ja sigui arquitectònic o de la dimensió cultural que sigui, que encara poden donar un atractiu afegit per oferir als visitants que s'apropen ara ja atrets per tota la gamma de petits tresors que podem oferir.

S'ha vist molt la bellesa que encanta

per Àngela Ferrer i Mató tes encara desconeguts; la Devesa, la gran oblidada, que pot oferir unes passejades idíl·liques; la nostra plaça dels Raïms, diuen que la més petita del món; les nostres esglésies; jardins oblidats; el call, dels més ben conservats i que segur encara amaga secrets que esperen ésser descoberts; aquesta andròmina de la via que es podria convertir en un jardí vertical; les cases de l'Onyar, no deixar-les degradar, ans al contrari no deixar de fer-les més i més boniques; la muralla, quina passejada!; les lleres de l'Onyar, ara força abandonades, es podrien arranjar i oferir un riu net i les ribes (pensem que les dones de Girona hi anaven Foto: Juanjo Valeros a rentar la roba i s'hi feia i atrau gent forana, amb ganes de mercat d'animals...) enjardinades; tornar, sense tanta acumulació de jardins superbonics com el de l'Ànvisitants, durant la recent exposició gel i altres; la vall de Sant Daniel de flors, patis, call... Girona ha estat amb fonts i petits prats que convicom aquella pubilla de poble a qui darien a descansar... Ja sé que tot tots els nois admiren i procuren fes- val diners i que tot no es pot fer, tejar. Sí, hi ha hagut fins i tot massa però penso que de mica en mica gentada i no es podia admirar com Girona ha d'entrar a formar part de calia tanta bellesa exposada, però les ciutats més boniques d'Europa i hem de pensar que ha estat com un convertir-se com es mereix en una reclam perquè es conegui Girona, pubilla farcida de bellesa i d'històno només per la seva costa, que ria, atractiu turístic de primera quatambé, sinó per la formosor d'ella litat. mateixa.

Tots hi podem contribuir. Tenir les Hem de tenir en compte que sempre terrasses, balcons i eixides ben plepodem millorar. Tot admet una nes sempre de flors, cuidar les façamillora. Cal potenciar els barris gre- nes, la neteja de carrers i places; mials amb la seva història pròpia, la vaja, donar una imatge de ciutat catedral, única, i mostrar-ne aspec- cuidada, bonica i atractiva.

6

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Imatges de les Festes de Primavera.

Temps de Flors Com ja és tradicional durant el mes de maig, celebrem tots els anys el Temps de Flors. Durant aquests dies, Girona s’engalana amb el certamen i embelleix la ciutat, sobretot la part monumental i històrica.

S’engalanen carrers, patis, places, el call jueu… Girona es converteix en un bonic jardí adornada amb imaginació, bon gust i amb molt afecte, que s’usa per convertir-la en aquests dies florits del mes de maig en la nostra ciutat jardí, amb tot tipus de flors de mil

colors per a delit dels ciutadans i milers de turistes que emplenen la ciutat atrets per la bellesa que contemplen els seus ulls.

Des d’aquestes línies voldria felicitar tots els organitzadors per aquestes jornades tan primaverals i tan bones per a la ciutat; la visita de turistes és beneficiosa per als comerços, hotels bars i restaurants.

Les Festes de Primavera Estem en plena primavera i amb ella arriben les festes pròpies d'aquesta

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER D'aquesta primavera volem destacar algunes activitats: El dissabte 11 d'abril, vàrem anar d'excursió a l'Anoia, i va ser un èxit, érem 55 persones. Després de visitar la Tossa de Montbui, amb el seu conjunt preromànic, vàrem fer la calçotada a Sant Martí de Tous, amb ball inclòs, i ens ho vàrem passar molt bé.

El 29 d'abril, el grup de gimnàstica vàrem fer una visita a la residència Puig d'en Roca, on els vàrem fer una exhibició de gimnàstica amb pals, cintes, pilotes i cèrcols, al ritme de la música, que va agradar molt als avis de la residència.

I abans d'acabar volem recordar que

amb els diners recaptats amb la panera de Nadal, l’Associació va decidir comprar aliments bàsics, per valor de 200 , per donar al Banc dels Ali-

estació de l'any, després de la Setmana Santa i Sant Jordi. Aquest dia, els nostres socis i amics ho vàrem celebrar com cada any amb un festival de poesies a càrrec de les nostres apreciades col·laboradores Ángeles Ferrer i Imma Mayol, entre altres socis que, a micròfon obert i espontàniament, intervenim com millor sabem.

Finalitzat l'esdeveniment oferim a les nostres sòcies la rosa tradicional d'aquesta diada de Sant Jordi i en finalitzar, com sempre, els oferim un picapica. Bon profit!

Evelyn Méndez García

ments i, la mateixa organització, molt agraïts, van recollir-los al nostre casal. (vegeu fotografia) Que passeu un bon estiu!

Ciutat

7

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL Com passa el temps, ja tenim l’estiu aquí, i amb ell un nou número de la nostra revista, concretament el número 50, quina il·lusió que ens fa!

Torna a ser hora d’explicar les nostres activitats i els nostres projectes per després de vacances, ja que el setembre comença un nou curs.

Durant l’estiu, els nostres caminaires, el grup Els Trempats, canvien la pujada de cada dimarts als Àngels per la volta a l’estany de Banyoles.

El passat mes de maig, un grup de socis va fer un viatge a Extremadura, de 6 dies, del 3 al 8 de maig, van visitar Mèrida, el monestir de Yuste, la vall de Jerte, Càceres, Badajoz, Trujillo, Plasència i el monestir de Guadalupe, testimoni del qual és la fotografia que s’adjunta a aquest escrit. L’experiència va ser enriquidora, encara que el grup no era tan nombrós que calia esperar (poc més d’una trentena de socis), però suposem que la crisi encara pesa molt, com també es veuen influenciades les excursions d’un dia, generalment no teníem dificultat a omplir l’autocar i ara costa força aconseguir les places mínimes per portar a terme l’excursió.

Els cursets i tallers, però, no es veuen

Foto de grup a l’escalinata del monestir de Guadalupe.

gaire afectats per la crisi, ja que l’assistència és nombrosa, cosa que ens omple de satisfacció. De cara al setembre hem augmentat aquestes activitats, amb nombre i amb horaris, fet que esperem que complagui a tothom.

Ens agradaria que en l’activitat de petanca augmentés la participació, perquè les pistes que ens ha facilitat l’Ajuntament a la plaça de la Constitució estan infrautilitzades.

També posem en funcionament una biblioteca, abastida bàsicament de donacions de llibres per part simpatitzants de la nostra entitat.

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN El passat dia 11 de juny vàrem organitzar unes jornades de portes obertes a la Llar de Jubilats Sant Joan de Can Gibert, amb la voluntat de fer conèixer aquest espai al barri i recollir les propostes de noves activitats que començaran a partir d’octubre.

Al matí, ens varen visitar els més petits del barri; i durant la tarda, tothom va poder participar dels tastets de tallers i cursos que es fan a la llar.

A més, també vam aprofitar per inaugurar l’exposició de fotografies del casal de gent gran.

Us convidem a totes i tots a visitar l’exposició. També a donar un tomb pel nostre centre, als baixos del c/ Taga, 4, prendre alguna cosa al bar i

Pere Heras

ajudar-nos a millorar les activitats i els serveis omplint un petit qüestionari.

Volem que digueu la vostra. Volem que hi participeu. Us hi esperem!

Imatge del cartell que anuncia les jornades de potes obertes a la Llar de Jubilats Sant Joan de Can Gibert del Pla.

Iniciarem el setembre una activitat totalment nova per a nosaltres, la cuina, que portarem a terme al centre cívic de les Voltes d’en Rosés, esperem que tingui el mateix èxit que varen tenir el curs passat les activitats d’informàtica i ball en línia, que gràcies l’èxit que van tenir de cara al setembre en podrem ampliar els horaris.

No ens podem estendre més per qüestió d’espai, però crec que amb això fem palesa la vitalitat de la nostra associació i tot gràcies a la gran acollida que dispensen els nostres associats a les activitats que organitzem.

Gràcies a tots.

Maria Marín

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Em plau de poder fer, una vegada més i per a un nou quadrimestre, un comentari en relació amb el nostre estimat Esplai, per incorporar-lo, si escau, a la també estimada revista El Roure.

Aquests comentaris cada vegada els considero més “difícils”, ja que el nostre dia a dia no varia gaire d’un número a l’altre de l’esmentada revista, i per consegüent, poden resultar reiteratius per als lectors. Per això faré una anàlisi sintetitzada sobre les nostres activitats i una altra, de complementària, sobre la situació de la nostra associació.

A continuació enumeraré les nostres activitats, encara que ja siguin conegudes de sobres pels socis: gimnàstica, amb més de 100 participants; country o ball en línia, amb tants o més participants que en la gimnàstica; taitxí, amb una bona colla d’adeptes; classes d’anglès i d’informàtica a càrrec d’un excel·lent i preparat professor; manualitats, amb el màxim de

participants que permet la classe i el bon “manetes” del monitor; excursions mensuals d’un dia, sempre en dissabte, de gran acceptació, i una a l’any de sis o set dies, que sol tenir bona concurrència; balls en diumenges alterns amb música en viu, que tenen molta assistència... Tot això ho podem fer gràcies al nombre de socis, tot i que avui dia no arribem als 600, quan temps enrere passàvem dels 800. I també hem d’agrair alguna subvenció del nostre ajuntament. Demanem als nostres afiliats que mirin d’aconseguir portar nous socis, pel bé de tots.

El següent punt que vull comentar és la situació d’abans i d’ara de l’Esplai.

Durant 25 anys, des de l’any 1989 fins al 31 de desembre del 2014, hem treballat molt i sense problemes, però a partir del primer de gener d’aquest any 2015, han sorgit alguns temes de difícil solució. Primer, segons una normativa d’Hisenda, se’ns obligava a totes les associacions, per petites que fós-

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Hola, amics i amigues, estem a punt de finalitzar aquesta calorosa primavera, la qual ha estat molt ben aprofitada per tots els nostres socis i col·laboradors.

A finals del mes d'abril hem gaudit d'un excel·lent viatge a Andalusia. Ha estat ple d'activitats i visites molt interessants, entre les quals podem destacar la diada de la Santa Creu, durant la qual hem visitat els patis de flors espectaculars a Còrdova, les coves de Nerja a Màlaga i els pobles blancs de Cadis. Ha estat un viatge molt profitós, hem recorregut aquestes poblacions, i al cap del dia hem arribat esgotats però molt contents de poder gaudir de tots aquests ambients.

El proppassat dia 27 de maig hem celebrat amb tots els centres de la ciutat de Girona la festa de la gent gran.

L'activitat va tenir lloc a l'Ajuntament i vam estar acompanyats dels diferents

Pere Plana

sim, a portar comptabilitat i estar sotmesos a l’impost de societats. Per sort, aquest punt es va solucionar perquè es va anul·lar aquesta normativa.

Malgrat això, seguim sotmesos als impostos d’IRPF (renda) i IVA (impost del valor afegit), cosa que ens obliga a fer les oportunes liquidacions d’aquests impostos cada trimestre. Això, a part de la feina i control afegit que comporta, repercuteix negativament en els monitors ja que veuen minvada la seva ja pobra gratificació.

Al nostre criteri i meu en particular, ens sembla una aberració que entitats com la nostra, sense ànim de lucre, on uns voluntaris fan una labor social envers la gent gran (que tant es posen en boca, quan interessa), ens tractin com si ens haguéssim convertit en una simple empresa. Crec que aquesta normativa s’hauria d’abolir en pro de tantes i tantes associacions com la nostra, que es veuen afectades.

Bon estiu a tots i fins a la propera.

M. Oliva Moreno

Una tarda a l’esplai.

representants locals. Vam demostrar una vegada més la gran vitalitat que tenim i l'alegria i orgull que ens acompanya en aquesta diada.

Del 2 al 7 de juny farem una sortida a Peníscola, a diferència del viatge Andalusia, aquest és un viatge de descans, en el qual les visites no estan programades i cadascun de nosaltres

pot organitzar el seu temps lliure com més li convingui per gaudir d'aquesta costa llevantina.

Així doncs, ens preparem per poder passar unes bones vacances d'estiu per tal de tornar amb l'energia renovada.

Una forta abraçada i molt bon estiu... fins a la tornada!

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN MONTILIVI

Dolors Estañol

Imatges de l'exposició de Mandales amb el Sr. Carles Puigdemont, alcalde de Girona.

Exposició de mandales Amb motiu de l’exposició de flors, aquest any la professora d’activació de la memòria, Núria Estarriola, i les seves alumnes i el seu alumne, han fet una exposició de mandales, al nostre Casal Cívic de Montilivi.

Mandala és una paraula d’origen sànscrit (llengua clàssica de l’Índia) que significa “cercle” o “roda”. És un dibuix, una pintura o un relleu amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica.

Els mandales van guanyant força dia a

dia, com a teràpia senzilla i eficient que s’utilitza alhora com a forma d’expressió artística.

Es creu que psicològicament els mandales representen la totalitat del nostre ésser i cada persona hi respon instintivament.

Un mandala pot variar de color i de disseny, però bàsicament està format per un centre i quatre punts cardinals. És una activitat per a qualsevol persona que necessiti calma i també per a qui vulgui passar una estona amb si mateix i divertir-se creant. Provoca en la persona una sensació de relaxació important, ajuda a concentrar-se, a

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL Durant el mes de maig, en el nostre centre hem presentat una exposició de manualitats. Aquests treballs els han dut a terme les alumnes que assisteixen durant tot l'any a les diferents classes donades. Entre aquestes activitats en podem destacar una en especial anomenada fusió de vidre, que consisteix a aprofitar el vidre reciclant-lo i transformant-lo en objectes de decoració. També algunes manualitats realitzades al curs són, per exemple, puntes de coixí, pintar figures de pols de marbre, estampació en ceràmica, decoracions amb estany i estampació en roba, entre d'altres.

Com a novetat, aquest curs 2014-15, l'Associació Batibull ha programat un

meditar, harmonitza el nostre món interior i exterior, desperta els sentits, deixa sortir la imaginació i fomenta i estimula la creativitat, reforça la memòria i fomenta la vena creativa que tots tenim dins nostre.

Els colors utilitats en els mandales tenen un significat especial i està relacionat amb l’estat d’ànim de qui els pinta o dibuixa.

Els beneficis de pintar mandales són els següents: estimula la meditació i la concentració, afavoreix la psicomotricitat, ajuda a expressar emocions i sentiments, activa la ment, desenvolupa la intuïció, fomenta l’autoestima.

Consuelo Toledano

projecte intergeneracional anomenat "Cuinem generacions" amb la participació de la Gent Gran de la Vall de Sant Daniel, estudiants de la Universitat de Girona de Pedagogia i Educació Social, el xef Pere Bahí i el marmitor Pep Rodríguez del restaurant La Xicra. Aquestes jornades culinàries es van fer al Centre Cívic del Barri Vell. Han tingut molt d'èxit perquè els alumnes van aprendre receptes nutritives, fàcils d'elaborar i econòmiques gràcies a les voluntàries de l'Associació de la Gent Gran, i aquestes a canvi van aprendre a fer un blog amb les receptes que havien donat als estudiants.

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Benvolguts lectors d’El Roure.

Com ja us vàrem anunciar a l’anterior número de la revista, durant aquest mes de maig i com els darrers anys, hem celebrat a la Llar de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja la setmana cultural Dies de Flors vinculada a la celebració de Temps de Flors de la ciutat.

Aquest any, a més de les activitats de cant, les desfilades de vestits de paper, les havaneres, el play-back i altres, hem afegit una novetat a la nostra celebració, una sessió de contacontes. En aquesta sessió vàrem presentar el conte de la Caputxeta vermella.

Aquesta activitat va tenir una gran acceptació per part del nostre públic, tant dels grans com dels petits. La intenció per al curs vinent és la de con-

Pitu Caicedo

Un espectacular castell de sorra a la platja de Peñíscola.

tinuar treballant en aquesta nova proposta.

Afegirem una de les últimes activitats que s’han organitzat des de la nostra entitat. Una de les sortides d’una setmana que es duen a terme durant el curs. Aquest any la destinació ha estat Peníscola. Un total de quaranta-set

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

socis varen gaudir de passejades, banyades, sortides amb el carrilet, visites a diferents indrets turístics i balls. Ha estat una setmana molt agradable. El divendres, cap a casa i tornem a la normalitat. Gràcies per la vostra companyia durant aquest curs i us esperem el curs vinent amb noves activitats.

La Junta

A l’esquerra, berenar organitzat per l’Associació. A la dreta, exposició de treballs del taller de punt de creu.

A Pedret no parem de créixer, no només en edat, sinó també en nombre de gent i en ganes de fer coses. Una prova d’aquest creixement és el berenar de cloenda que vàrem fer el passat dimarts dia 16 de juny per acomiadar la temporada d’activitats i començar les vacances d’estiu i al qual varen assistir més de 8o persones, una xifra que mai havíem assolit. Cal tenir en compte que el nostre és un barri petit on fer una activitat que atregui tanta gent es pot considerar tot un èxit. Un èxit del qual els membres de l’Associació de Gent Gran de Pedret estem molt orgullosos.

La gent que va venir al berenar va

poder gaudir d’un magnífic espectacle de ball a càrrec dels alumnes del curs de balls en línia que cada dilluns a la tarda es fa al centre cívic. Dirigits per la Dolors i en Santi, els alumnes del taller ens varen oferir tot un repertori de balls que anaven des del tango al country i que van ser molt aplaudits pels assistents. Un cop acabat l’espectacle, la gent es va asseure a degustar el berenar, que va consistir en pa amb tomata, embotit, postres i cava.

Però a Pedret no ens dediquem només a fer berenars. Durant l’any hem estat fent un munt d’activitats i tallers variats amb la intenció de dinamitzar i fer participar la gent gran del nostre

barri. Ara, per una qüestió d’espai no podem anomenar-los tots, però n’hi ha un que sí que us voldríem explicar: durant el mes de maig, coincidint amb la celebració a la ciutat del Temps de Flors d’enguany, a Pedret vàrem decorar la façana del centre cívic amb motius florals, i al mateix temps, a l’interior del centre s’hi van exposar els treballs dels alumnes del taller de punt de creu i del taller de manualitats. L’exposició va ser molt ben valorada per tothom que la va poder contemplar.

L’any que ve, si la tornem a fer, us convidem que la vingueu a veure. Val la pena!

Ja ho veieu, a Pedret seguim creixent.

Ciutat

11

PLAÇA DE CATALUNYA

L

a meva avançada edat i mobilitat disminuïda fan que en molts moments del dia em posi a pensar i rebuscar en la meva ja mala memòria coses que han succeït en el temps.

Una de les primeres vivències que recordo és de quan al voltant del pont de Pedra, i a la mateixa esplanada que quedava als marges del riu Onyar, s’hi feien els mercats del bestiar que els pagesos i negociants portaven per vendre. A la mateixa riba del riu, hi baixaven els carros i també hi havia una passarel·la per poder creuar l’aigua sense mullar-se.

Avui dia això ha canviat, com tots sabem, per moltes raons.

També recordo quan a tot el llarg de la Rambla, s’hi posaven les moltes parades per vendre els diferents productes d’ús diari per al menjar de les famílies. Hi venien els que diàriament ja tenien el seu lloc per muntar-hi la parada, i també pagesos per vendre els productes dels seus horts.

Les que tenien per vendre gallines, pollastres, conills, etc. tenien l’obligació de portar aquestes bèsties a un local que hi havia al carrer de la Neu, a on es feia la revisió sanitària, i per demostrar que s’havia passat, posaven una marca segellada a cada peça.

Avui dia tenim, afortunadament, una magnífica plaça de mercat que supleix amb tota seguretat el que hi havia.

Ara faré un recordatori del que era i és la plaça de Catalunya. A part del ja mencionat abans en relació amb els mercats de bestiar al voltant de la llera del riu, recordo un pont petit, per a vianants solament, que hi havia a l’altura, aproximadament, de la plaça del Bern. Aquest pont era

Evolucions

Plaça de Catalunya. Ajuntament de Girona. CRDI (Fototípia Thomas, ed.) molt pràctic per creuar d’una banda a l’altra del riu. Però malauradament en una de les inundacions que hi va haver (no sé si va ser el 12 d’octubre de 1962 o l’11 del mateix mes del 1970), se’l va emportar. També em vénen a la memòria les rengleres a banda i banda del riu d’uns murs gruixuts arran de l’aigua, que segons tinc entès, eren els fonaments per construir-hi la plaça del mercat, projecte que com sabem no es va portar a terme. El problema dels aiguats a Girona va durar molts anys i per desgràcia els desperfectes i mals que produïa eren de summa importància. Això va fer que al final una comissió de gironins, acompanyats per l’autoritat competent, anessin a Madrid a exposar el problema a uns quants ministres, i vull creure que això, cert o no, va fer efecte, puix que es van realitzar diverses obres adients i també es va cobrir tot el tros que avui anomenem, vulgarment, la plataforma de la plaça de Catalunya. Sigui com que sigui, fa temps que, afortunadament, no se’n sofreixen.

També recordo alguns establiments emblemàtics que hi ha hagut al voltant, i alguns, pocs, que encara hi són. Per citar-ne només un, em referiré a una sabateria, que en els seus inicis, a finals del segle XIX, era una botiga a on es venien llençols, lones, cordes, espardenyes, sabates reforçades i altres productes que la clientela d’aquell temps necessitava. Després, en múltiples reformes, principalment a partir de l’any 1950, es va canviar completament els productes per vendre, però es va conservar el local i el nom comercial, que encara existeix.

Avui , com tothom pot veure, tenim una plaça bonica, amb parterres a on hi ha plantes i flors que alegren tot l’entorn, un sortidor d’aigua, un espai de jocs per als infants, amb els seus bancs tot al voltant per als pares i avis, i en definitiva, una plaça de diverses utilitats i, com no podia faltar-hi avui dia, força places d’aparcament per a cotxes i motos, i a més a més, una “estació” de la Girocleta.

Pere Plana i Pujol

12

Ciutat ESCOLA BRESSOL

L

Escola bressol municipal El Pont: l’escola dels més petits

’Escola Bressol El Pont forma part de la Xarxa d’Escoles Bressol municipals de la ciutat de Girona. Es va inaugurar el 22 de març de 2003 en un moment en què l’Ajuntament de Girona va apostar per ampliar l’oferta de places públiques del primer cicle d’educació infantil de la ciutat.

L’escola Carme Auguet va cedir una part de l’edifici per poder donar cabuda al nou servei. Aquesta proximitat entre els dos centres ha afavorit la comunicació i ha facilitat anar convergint en una línia pedagògica comuna, que s’ha materialitzat els darrers anys en una col·laboració més estreta.

Actualment acull 62 infants i les seves famílies, 7 educadores i el personal de menjador, neteja i consergeria. Com que la zona d’influència que comprèn és molt àmplia, atén molts ciutadans que no són pròpiament del barri del Pont, sinó que vénen d’altres zones de la ciutat, com ara Montjuïc, Pedret... i

fins i tot del centre de la ciutat.

Això afavoreix que coneguin el nostre barri i valorin el seu entorn privilegiat i els bons serveis de què disposem.

L’escola bressol fa dues funcions importantíssimes: atendre els infants quan les famílies treballen i col·laborar en la seva educació.

L’objectiu és que entre pares, mares, educadores, avis i àvies, tothom que forma part de la comunitat educativa, s’aglutinin esforços per fer créixer infants saludables.

Els nens i nenes hi podran començar a fer les primeres relacions fora de la família, que els ajudaran a aprendre a conviure amb els altres.

Endreçar les joguines, aprendre a rentar-se les mans, ajudar a parar la taula, repartir els pitets als companys... són activitats habituals que ajuden els infants a ser autònoms i són una gran font d’aprenentatge.

Però l’activitat per excel·lència a aquesta edat és el joc. Els infants mai no es cansen de jugar perquè fer-ho és gratificant i perquè fentho aprenen. L’entorn privilegiat de què disposem fa que sigui una font de plaer i aprenentatge jugar al pati, cuidar l’hort, anar a la biblioteca o passejar pel barri quan fa bon temps.

Des de fa més de 10 anys l’Escola Bressol El Pont és un espai on infants i adults aprenen i creixen junts.

Per gentilesa de Rosa Ribas Massegú Directora de l’Escola Bressol El Pont

HOMENATGE A LUIS HERRERA El dissabte 6 de març, organitzat per Iniciativa per Catalunya – Verds, va tenir lloc a l’auditori del Centre Cívic Pont Major un acte de reconeixement al nostre company i corresponsal Luis Herrera.

Amb la sala plena es va desenvolupar un molt emotiu acte amb la projecció d’un vídeo molt ben elaborat, on s’intercalen les vivències del dia a dia d’en Luis amb entrevistes amb testimonis, que varen posar

de relleu les seves variades facetes tant en l’àmbit sindicalista, com en el veïnal i associatiu.

En Luis va ser un lluitador en temps del franquisme, va patir les penalitats que comportava llavors combatre en la clandestinitat i la repressió, lluny encara que el camí fos aplanat perquè les persones sensibilitzades i inquietes poguessin afiliar-se lliurement i exercir la democràcia com ara ho tenim tan normalitzat. En

Luis ha estat sempre i està actualment implicat en tots els temes veïnals, i forma part de l’Associació de la Gent Gran La Unió, de la qual és el president i també forma part com a vocal de la Junta de l’Associació de Veïns de Pont Major, viu constantment amb un neguit: el servei a les persones, les que viuen amb dificultats, amb penalitats, en Luis està pendent de les necessitats i les anomalies de l’entorn, les incidències

Ciutat

A

13

Un cant per a la bella Andorra (I)

ndorra, plaent i bonica, s’estén entre la verdor de muntanyes que canvien de tonalitats com un mar immens, majestuós, on els gresols dels colors són il·luminats pels somnis canviants de la meteorologia.

Escultures de sants, i d’altres, es gronxen rodejades de carenes, cims d’insomni; vorejats de fonts cristal·lines, els dolls canten encisats eternes, refrescants melodies.

Les faldilles dels puigs d'ombres embruixades, vestides de sol sota uns cels pàl·lids adormits, forts, i als capvespres ensopits, et ceguen.

Els pobles s’esmunyen enfilats tocant la immensitat del firmament, penjats d’una estrella. N'hi ha de sembrats pels prats com submisos ramats dempeus, ben plantats, exhibint amb orgull la seva severa antiguitat, escampant amb artístiques pinzellades per aquí i per allà, masies, cases noves que, com un bon vi, conserven el buquet de l’estil andorrà.

I aqueixes feixes de tabac florit d’un rosa pàl·lid suau, femení, contrasta amb la terra que l’ha parit, de sorra abrupta, corrupta, desagraïda, de

pedres infecundes, fredes, l’han ferida.

L’aire sa del Principat t’acull, t’envolta, t’abriga, el sents a la teva pell, com dolça carícia.

Que n’ets de bonica, Andorra, que n’ets de preciosa: ets com una immensa rosa. Madures mirades i gestos dels teus admiradors fins a arribar a fer-los estimar més dignament tot el que pertany a la naturalesa; tot el que Déu ha sembrat al llarg del temps per a tu, princesa.

El modernisme, l’evolució voldria trepitjar la teva veritable història i no et deixes intimar. Ets lleial a les teves reminiscències antigues, sotmesa a les teves arrels.

Andorra té un amant que la instiga apassionadament, s’anomena “ahinc” per sempre ella mateixa.

El Principat no ha edificat la seva personalitat “defectuosament” i segueix lluitant amb coratge; per això, tants forans l’alaben.

Pilastra de marbre amb laberints de teulats de pissarra, emborratxada de verds escampes pels atalls, perfums de gencianes, buguenvíl·lees, cenyint els teus cabells amb corona de verda maragda.

del sector del Grup Pont Major on ell viu, l’escola Carme Auguet, la guarderia del Pont... i la gent ho té tan normalitzat, que primer van a ell a consultar, manifestar els seus punts de vista i a queixar-se quan cal.

Els seus dots multiculturals i el domini de diverses llengües, sobretot l’àrab, faciliten la seva capacitat integradora dels nouvinguts de darrera generació i això va donar peu, justament el dia d’aquest acte,

que un assistent d’origen africà es dirigís als assistents en català tot reconeixent les virtuts d’en Luis, i ell ràpidament va contestar-li en àrab.

En Luis és verdaderament un patriarca que combina intel·ligència, coneixements, intuïció i mà esquerra amb la seva llarga experiència, cosa que fa que el resultat de la seva gestió sigui insuperable.

En Luis és únic, és un orgull tenir-lo entre nosaltres, felicitats!

Et sents satisfeta i agraïda del destí que els teus t’atorguen. Tens tant de poder persuasiu que fas que l'amor d'admiració per tu s'encomani, ni als cors amb màgia humana.

Ets un respir de benaurança, sobri camí, moments vibrants que endormisquegen l’ànima.

Penombra de somnis! Llum creixent enjogassada.

Ets una pauta en la vida que fas vibrar el que t’admira.

Una fibra que t’allibera de les penúries de la terra.

Maria Dolors de Vilallonga

14

Ciutat ENTITATS

Dades històriques del Mutualisme Laboral, la Seguretat Social i els canvis d’ubicació E

n aquesta ocasió em dedicaré a rememorar les diferents entitats del mutualisme laboral i la ubicació forçada, pels diversos canvis, dels seus domicilis socials. Crec recordar que aquestes oficines tenien la fama de tractar el públic amb una atenció extremada.

A principis de l’any 1946, abril si no recordo malament, es va crear la Mutualitat Provincial de la Construcció, i per desenvolupar la seva funció es va llogar un pis al final del carrer Ciutadans, a l’edifici a on, en els baixos, hi havia la Fotografia Lux. Com a cosa diferent de com és en l’actualitat, les prestacions de jubilació, viduïtat, orfenesa, etc. no eren en forma de pensió, sinó que es donaven unes quantitats d’una vegada. Com a cosa curiosa, haig de mencionar una de les prestacions que tenia, que era la de “les inclemències del temps”, que subvencionava les pèrdues ocasionades per les pluges, nevades, etc., que impedien treballar normalment. Al cap de poc temps es va crear la Mutualitat Nacional de la Construcció, que per lògica va absorbir, diguem, el Provincial, i a partir de llavors les prestacions esmentades van passar a ser pensions.

A final d’aquell any, també es va crear una altra entitat de la mateixa finalitat social, com va ser la Mutualitat Nacional del Suro, amb la seva central a Girona, que aprofitant el mateix pis, hi establí les seves oficines. També s’hi instal·là la delegació de les mutualitats de Siderometal·lúrgica, de la Fusta i el de Química. Igualment s’hi van ubi-

car el de Comerç i per últim, la primera delegació provincial d’aquestes entitats de nova instauració.

Com a conseqüència d’aquestes integracions, el local s’havia fet petit i se’n va haver de buscar un altre. Aquest va ser a l’edifici de recent construcció, al carrer Santa

Clara, precisament a on hi havia hagut als baixos les peixateries de Girona. En aquest nou local que en principi semblava molt gran, al cap de poc temps va resultar també petit, en incorporar-s’hi altres entitats que s’anaven creant.

Arran d’aquesta previsible manca

Ciutat

A l’esquerra, antiga seu de la Mutualitat Provincial de la Construcció. A dalt, l’INSS i l’actual Tresoreria de la Seguretat Social. (Fotos: Juanjo Valeros) d’espai, es començà a cercar un pedra”, i per això una vegada més es altre local adient, i després d’algu- va haver de buscar un nou emplaçanes gestions se’n va contractar, de ment més ampli. Es trobà el que on lloguer, un de més ampli a la carre- encara actualment hi ha l’INSS, al tera de Barcelona, en front de l’edi- carrer Santa Eugènia, on a pesar fici de les germanes dels pobres. dels pisos i la superfície disponible, Semblava que solucionava per al cap de relativament poc temps, temps el problema, i a més a més, va sorgir el mateix problema de per tenir en el pis del costat la Dele- falta d’espai, a causa que es van gació de Treball, de la qual orgàni- anar creant noves mutualitats, cament depeníem, feia, tot plegat, incloses les tres d’autònoms (conque es considerés poder estar tran- sum, indústria i serveis). quils per temps.

Per això es va comprar l’edifici del Però, tal com diu el proverbi, costat, es va demolir i se’n va cons“l’home és l’únic animal que enso- truir un altre per adossar-lo a l’exispega dues vegades amb a la mateixa tent. Van ser unes obres molt com-

15

plicades, puix que com sol passar a Girona, en fer els fonaments, va sortir molta aigua, cosa que va endarrerir l’obra, i encarir-la també.

Una vegada finalitzada la dita construcció, s’adaptaren tots els serveis administratius que estaven encongits a l’edifici antic i els van repartir entre els dos edificis, i la veritat és que va semblar que el problema d’espai quedava solucionat definitivament. Prova d’això és que en reestructurar-se la Seguretat Social i dissoldre’s les mutualitats, aquests es van integrar en l’INSS, i per tenir cura de la cosa econòmica, es va crear la Tresoreria de la Seguretat Social. També va néixer l’INSERSO, i les tres noves entitats van poder quedar integrades en el mateix edifici.

Quant a l’INSERSO hi va estar poc temps, ja que una part va delegar-se a la Generalitat i la resta va quedar en un altre departament de serveis socials que encara depèn de Madrid.

Per acabar aquest resum de les ubicacions d’aquestes oficines, haig d’aclarir que avui l’INSS segueix al mateix edifici, i quant a la Tresoreria, està situada en el nou que es va construir a l’avinguda Josep Tarradellas i Joan, 3, quasi al costat dels Maristes.

No vull acabar aquest comentari sobre aquestes entitats, que encara que naixeren en ple règim franquista, la veritat és que milloraren molt la Seguretat Social en general, i en particular tant la qüestió sanitària com el règim de pensions.

També hi havia unes prestacions que eren les extrareglamentàries, que sense exigir-se cap carència, es podien donar, i a causa d’això van ser moltes les ajudes a persones necessitades per malalties o altres motius greus.

Pere Plana i Pujol

16

Imatges per al record

LES 50 PORTADES DE EL ROURE Agraïments El Roure és dipositari d’una part de la història gironina des de l’any 1996. Diferents maneres de veure la realitat, passada i present, opinions i coneixement han quedat per sempre més impreses. Aquest llegat que celebrem amb el número 50 d’El Roure, no hagués estat possible sense les idees i treball de moltes persones a qui devem la Revista del Consell de la Gent Gran. Per tant, no podem més que agrair a tots els membres del Consell de Redacció i corresponsals la feina feta i compromís amb El Roure al llarg d’aquests 19 anys: Als membres del consell: A l’Antònia Adroher, en Narcís Amagat, la Marià Casadevall, l’Àngela Ferrer, en Lluís Gil, l’Enric Homet, l’Albert Juncà, en Joan Las Heras, en Pere Madrenys, en Joan Miró, l’August Moret, en Francesc Pararols, la Carmel Rosa, i en Pere Vilà.

Als coresponsals: A l’Antonio Almario, en Félix Álvarez, l’Esteve Barbarà, en Ramón Bartrons, l’Àngel Berna, en Pitu Caicedo, en Marcos Cano, l’Antonio Carvajal, en Josep Casals, en Melcior Coll, la Laura Contreras, la Maria Mercè Costa, en Pere Crous, l’Antoni de Inés, l’Imma d’Espona, la Dolors Estañol, en Joan Farré, la Maria Galán, l’Imma García, la Maria Garrié, la Cristina Garzón, en Luis Herrera, la Marisol Lagares, en Josep Majó, la Laura Martínez, l’Evelyn Méndez, la María Oliva Moreno, en Pere Plana, en Pere Planella, la Josep Recasens, en Fidel Rincón, la Beatriz Sánchez, en Narcís Sureda, la Consuelo Toledano, i la Maria Dolors Vilallonga.

També volem agrair les aportacions de tots els col·laboradors i col·laboradores que amb bona disposició han acceptat sempre la nostra invitació a l’escriptura. Afegir el nostre agraïment a l’Ajuntament de Girona per fer-nos costat.

Consell de Redacció Juliol de 2015

Imatges per al record

17

18

Entrevista

Carles Puigdemont i Casamajó

L’actual alcalde de Girona per CiU, va néixer a la vila d’Amer l’any 1962, va estudiar filologia catalana i va ser cap de redacció del diari El Punt. El 1999 va fundar l’Agència Catalana de Notícies, i el 2004 va crear el periòdic català en llengua anglesa Catalonia Today. Diu que va a comprar al mercat de la plaça coberta, que cuina i es fa el llit. Afirma que aguanta bé els problemes que se li presenten i que ha passat temporades d’estiu al monestir de Poblet, fent vida amb els monjos. També diu que es va escapar de fer el servei militar en ser declarat inútil a causa d’un lesió en un ull provocada per un accident. Explica que l’ajuntament ajuda a les persones que es troben en atur, orientant-les per trobar treball i donant diners a les empreses que les contracten.

Assegura que Catalunya aconseguirà la independència.

- Vejam, Com ens tractem? De tu, de vostè o de vos?

- Home! De tu que jo ja llegia els teus articles al Correo Catalán i després vàrem treballar junts al diari El Punt.

- Doncs, apa. Diguem què hi fa un home com tu, d’Amer, en un lloc com aquest?

- Jo també m’he fet alguna vegada aquesta pregunta perquè no pensava pas ser l’alcalde de Girona.

- Doncs, perquè et vas presentar a les eleccions de fa quatre anys i ara hi has tornat?

- Sí, és que Girona ha canviat molt els últims anys i ara és un exemple

Fotos: Ajuntament de Girona

d’una ciutat oberta i democràtica.

Molts dels que tenim de trenta a cinquanta-cinc anys hem vingut de fora i això ha tingut un efecte de crida en la primera i segona corona de la ciutat. A més, ha estat un element molt enriquidor per la mateixa ciutat.

- I a què atribueixes aquests canvis?

Entrevista

- Als ajuntaments democràtics que ha tingut la ciutat.

- De quin partit ets?

- De jovenet vaig fer-me de Convergència Democràtica de Catalunya.

- I des que ets alcalde has passat alguna nit sense dormir?

- Jo fa anys que em costa dormir per la meva mateixa naturalesa.

- Prens pastilles per la son?

- No, em descarrego podcasts de programes que em convenen i quan vaig al llit els escolto fins que em ve la son.

- Quina música t’agrada més?

- M’agrada de tot, clàssica, jazz, rock and roll, electrònica...

- Caram! Però no hi ha cap problema a la ciutat que et preocupi especialment?

- Home sí! La manca de feina per a molta gent que és un problema que se’m presenta cada dia.

- I tu què hi pots fer?

- La gent té molta confiança en que l’Ajuntament els ajudarà.

- I els ajudeu?

- Sí, els poden orientar, intervenir en la creació de llocs de treball.

- Ep! Com ho feu això?

- Doncs mira. Oferim diners a empreses perquè contractin gent de més de 45 anys que tenen dificultat d’inserció. Primerament els formem nosaltres de cares a treballar i llavors les empreses perden la por a contractarlos.

- Respons les crítiques dels periodistes?

- No, només corregeixo els errors que puguin sortir, però he respectat sempre la llibertat d’expressió.

- Home! Només faltaria, essent tu periodista. Tu vas fundar una agència de noticies?

- Sí, és l’Agència Catalana de Notí-

cies (ACN).

- Perquè la vas fundar?

- Perquè considerava que un país com Catalunya necessitava una agència de notícies pròpia, que vertebrés informativament el territori i no tingués un marc de referència exterior com tenen les agències de notícies, totes de Madrid, que existien fins aleshores.

- Tu viatges en autobús urbà?

- Molt poques vegades.

- Saps quan val un bitllet?

- Sí, un euro i quaranta cèntims.

Però si tens una targeta pot costarte només 0’68 euros.

- Com penses solucionar el problema de les bicicletes que van per les voravies?

- És un problema provocat per un col·lectiu de ciclistes minoritari que taca el bon fer de la majoria. És un problema similar als que tenim amb els amos de gossos que no recullen les caques. Són pocs, però són un problema pels ciutadans.

- Com penses resoldre aquests

19

problemes?

- Hem fet algunes campanyes, demanant civisme a tots i continuarem fent-ne.

- I els peatons que passen amb el semàfor en vermell?

- Posarem multes. Sembla estrany que hi hagi pares i avis que van amb nens i els fan atravessar el carrer en vermell.

- Sí, i això que segurament la majoria recomanen als petits que no passin en vermell.

- Segur que els ho diuen, però ells ho fan. Jo no passo mai en vermell, encara que em quedi sol.

- Jo, també. Vejam quin és el teu “hobby” preferit?

- M’agrada molt cuinar.

- Què dius? Quin plat fas?

- En faig bastants de molt bé.

- Què hi poses?

- Donem una ceba, un all i un bon oli i et faré el plat que vulguis.

- On compres els productes?

- Vaig a comprar de tot al mercat de la Plaça del LLeó.

20

Entrevista

A RAIG! - Una flor - La rosa - Un color - El blau - Una pel·lícula - La trilogia d’El Padrino - Un actor - No en recordo cap - Un rei - Jaume I - Un papa - Joan XXIII - Un futbolista - Àlex Granell - Divorci - Sí - Avortament - Regulat, sí - El fet més agradable de la seva vida - Cada instant amb les dues filles - Què hi ha més enllà del cementiri?

- Una espiritualitat que no s’acaba mai - Saps quan val mitja dotzena d’ous?

- Depèn d’allà on els compris i de la marca. Jo els pago a un euro o una mica més.

- Saps què em va dir que et faria la mare dels Roca?

- Sí, calamars a la romana, arròs a la cassola, vedella amb bolets i jo he recomanat aquests plats.

- I per postres què demanaries?

- Tot el que fos un producte de pastisseria.

- Ets llaminer?

- Molt! Jo vaig néixer en una família que ja l’avi era pastisser, el pare també i ara ho són els germans.

- T’agraden els xuixos?

- Home, i tant! Girona és una ciutat molt important dins el món de la

pastisseria i el menjar. El xuixo és un monument gastronòmic gironí.

- Vejam, I qui et fa el llit?

- Jo mateix. A casa érem vuit germans i ens van ensenyar a fer-nos cadascun el llit. Al Collell vaig acabar d’apendrem.

- Vas fer la mili?

- No. Vaig tenir un accident i em va quedar molt afectada la parpella d’un ull, i aleshores em causava molts problemes.

- I què va passar?

- Que el metge del quarter em va visitar i en van declarar inútil total.

- No vas jurar bandera?

- No. - Vas portar la dona a Montserrat quan et vas casar?

- Sí, però jo he passat més dies al

monestir de Poblet.

- Què hi feies?

- Tenia uns vincles estrets amb els monjos de Poblet. Feia vida amb la comunitat del matí al vespre.

- Com mataves les hores?

- Feia la mateixa vida que els monjos.

Menjava amb ells, anava al claustre amb la font a pensar, a meditar.

- També cantaves el seu gori-gori de salms.

- No, això no, però al vespre anava al cant de la Salve.

- Bé, i que et sembla de la independència de Catalunya?

- L’aconseguirem!

- Que Déu t’escolti, il·lustre col·lega!

Pere Madrenys

Consell G.G.

21

PLENARI 2015

A

Plenari del Consell Municipal de la Gent Gran 2015

quests últims mesos han sigut molt intensos quant a activitats i esdeveniments de molta importància per al CMGG (Consell Municipal de la Gent Gran).

S’ha celebrat el Ple del CMGG el dia 28 del mes d’abril, la Diada de la Gent Gran el dia 27 de maig i l’aparició del número 50 de la nostra revista El Roure, que és el que tenen a les seves mans.

Però ara toca parlar del Ple, si bé tant la diada, que es va celebrar al Teatre Municipal, de Girona amb un gran èxit d’assistència i organització, com el número 50 de la nostra revista també mereixen un llarg comentari.

El Ple va tenir lloc a la Sala Miquel Diumé de l’Ajuntament de Girona, presidit per l’alcalde de Girona, el senyor Carles Puigdemont i Casamajó, president del Consell Municipal de la Gent Gran, que va donar la benvinguda als assistents i després d’una breu elocució passà la paraula al regidor de Serveis Socials, el senyor Eduard Berloso, que va fer una valoració de l’any 2014 i perspectives per al 2015.

Tot seguit es va donar la paraula a la vicepresidenta del Consell, la senyora Maria Àngels Bahí, que va fer un resum de l’any 2014 i va parlar de les reunions que es van fer per tal d’aprovar l’actualització presentada al Ple del 2014 del Reglament del Consell Municipal de la Gent Gran.

També va explicar la composició de les comissions d’El Roure, Diada de la Gent Gran i Gent Gran i Ciutat, així

com la Comissió Permanent, que tal com especifica el Reglament és la que ha de vetllar pel bon funcionament del CMGG i que està composta per set persones: la vicepresidenta, que exerceix la representació d’aquesta comissió, una en representació d’El Roure, una representant de la Comissió de la Diada de la Gent Gran, tres de la Comissió de Gent Gran i Ciutat i una representant municipal. També va comentar les funcions de cada una de les comissions esmentades. Es va mostrar molt il·lusionada amb les perspectives del 2015.

A continuació hi va haver una presentació del treball realitzat per les comissions del Consell durant el 2014 amb dissertacions del senyor Pere Madrenys, de la Comissió d’El Roure; Pere Heras, de la Comissió Gent Gran i Ciutat, i la senyora

Teresa Delgado, de la Comissió Diada de la Gent Gran.

També varen intervenir representants del Servei d’Atenció a la Gent Gran i la Dependència i de l’Equip Municipal de Promoció de la Salut, que varen presentar la Memòria dels projectes, serveis i activitats adreçades a la gent gran durant el 2014.

Un ple molt interesant per tots el temes tractats i perquè significa la consolidació del nou Reglament presentat al Ple de l’any passat.

Un fet destacadíssim és la il·lusió mostrada pels components de totes les comissions per treballar per fer cada cop més intenses i més efectives les missions del Consell, que ha de vetllar pel cada cop més extens col·lectiu de gent gran de la nostra ciutat.

Pere Heras Montal

22

Consell G.G.

8a Diada de la Gent Gran de Girona

E

l passat dia 27 de maig de 2015, al Teatre Municipal de Girona, va tenir lloc la celebració dels actes de 8ª Diada de la gent Gran de Girona, organitzada pel Consell Municipal de la Gent Gran, amb la col·laboració d’EMPSA i Servei de la Gent gran, del propi Ajuntament.

Tots els actes, Programats per a la Diada, foren seguits, atentament, pel nombrós públic assistent, integrat per gent pertanyent a diferents esplais, centres cívics i associacions diverses, dedicades al lleure i formació de la gent gran; i fins i tot, de residents de diversos centres assistencials, dedicats a l’atenció de persones amb problemes de salut i mobilitat.

Cal remarcar, el paper important el col·lectiu de membres de la Federació Catalana de Voluntariat Social, que amb la seva altruista participació, feren honor, al reconeixement que, al decurs de la Diada, en paral·lel a l’Homenatge a la Gent Gran, s’ha retut a tots aquells i aquelles que col·laboren – ben sovint anònimament - en temes de voluntariat, en qualsevol de les seves variants.

Agraïment especial mereix, també, el Sr- Carles Puigdemont – en aquells moments alcalde en funcions, que acompanyat de les senyores Àngels Bahí – vicepresidenta del Consell Municipal de la Gent Gran – i Àngela Ferrer, membre del CMGG, amb els seus respectius parlaments, procediren a l’obertura de la Diada.

I per descomptat, clar! no podem oblidar-nos d’esmentar els i les que, a través de les seves respectives

associacions, tingueren una interessant i entusiàstica participació, de les quals passem a fer una succinta ressenya: - Per començar, sota el títol de: “Projecte Inter-generacional – Cuinem Generacions” l’Associació Batibull, amb la col·laboració de l’AGG de Sant Daniel i d’un estudiant de la UdG, no tan sols ens obriren la gana, sinó també l’afecció a cuinar, mostrant-nos plats saborosos i alhora de fàcil preparació.

- Seguidament l’AGG Gent Gran de Santa Eugènia, sota la direcció artística de la Sra. Betty Sànchez, ens oferiren una acurada i lluïda representació de sevillanes. A títol d’anècdota, hi havia una balladora que estava en estat; portava, al seu si, un futur ballador o balladora.

- Llavors tingué lloc el reconeixement al Voluntariat, amb la presentació d’un dels molts programes, l’anomenat Rossinyol, a càrrec de: l’Aleix Piferrer i l’Elisabet Torres.

Resultà interessant - I per tal de d’obrir un espai al descans, i alegrar un xic els estómacs, hi hagué un petit, alhora que agraït,

desdejuni, al qual hi col·laborà l’empresa Bellsolà.

- La segona part començà amb uns diferents estils de balls en línia, a càrrec de l’AGG l’Esplai, de Sant Narcís, sota la direcció de la Sra. Teresa Micaló. Les cames dels espectadors se’ns n’hi anaven soles.

- I finalment, la comèdia. La gent de “La Cuca de Llum” vàrem interpretat un fragment del “Sainet Sanitari” escrit per un servidor, que provocà les riallades generals de l’auditori.

- I ja com a tancament, la cloenda, a càrrec del regidor delegat de Serveis Socials, Sr. Eduard Berloso, i del que això escriu. Ambdós, férem un petit balanç dels actes, tot agraint la tasca dels organitzadors i col·laboradors, així com la presència dels homenatjats.

Resumint, pensem que podem qualificar la present Diada de la Gent Gran, com a un bonic esdeveniment lúdic i cultural, en honor dels i les integrants del Col·lectiu de la Gent Gran de la Nostra Ciutat. PER MOLTS ANYS! Lluís Torner i Callicó

Qualitat de vida

23

SEMPRE ACOMPANYATS

S

Quan la soledat no és benvinguda

i ens fem la pregunta “què significa soledat no volguda?” tindrem múltiples respostes i de ben segur que moltes d’aquestes coincidiran, per exemple: és qui està sol, és qui viu sol però d’una manera imposada i no buscada, és la persona que està trista i no surt de casa, i un llarg etcètera.

El cert és que la solitud és un sentiment que s’associa majoritàriament als aspectes més negatius: la depressió, l’aïllament, el patiment, la tristesa, l’ansietat, la malnutrició, etc., però la soledat no volguda no és fruit d’una situació sinó que hi intervenen diverses causes que, mantingudes en el temps, repercuteixen en la seguretat i benestar de la persona. És per això, que en aquest article us en presentem les principals causes:

1. La persona Alguns trets de la personalitat, el comportament i/o la salut com, per exemple, ser tímid, tenir una actitud negativa o passiva davant les situacions viscudes, tenir un caràcter agressiu, rebel, hostil o dependre d’altres persones poden repercutir directament a patir soledat no volguda.

En canvi, les persones que saben demanar ajuda, que tenen un actitud més positiva amb elles mateixes tenen més estratègies per resoldre situacions difícils.

2. Les relacions que es creen amb altres persones És important tenir algú de confiança amb qui compartir les vivències. És a dir, és més important la

qualitat de les relacions, que no pas la quantitat de relacions. Per exemple, les persones que viuen soles no tenen per què sentir-se soles, i en canvi, tenir molts coneguts, però cap de confiança, pot abocar al sentiment de soledat.

3. L’espai on viu la persona El fet que la casa, el barri, les places, els carrers, els espais en general on viu la persona estiguin ben comunicats, adaptats, amb recursos i serveis facilita que pugui tenir un major contacte amb la seva comunitat.

Actualment, l’envelliment encara té associada una imatge negativa malgrat la contribució de les persones grans en la nostra societat i que, cada cop més, tenen un paper destacat en el marc del suport a la família.

Tanmateix, a cada cultura la soledat és viscuda amb més o menys intensitat. En els països mediterranis on la família és molt important per garantir el benestar, la viuen amb major intensitat que en els països nòrdics.

També és important el lligam o sentiment de pertinença que té la persona amb el lloc on viu. Aquest fet fa que la persona des de l’afinitat comuna comparteixi festivitats, actes de la comunitat, etc., cosa que facilita les relacions en el seu entorn.

Des del programa “Sempre acompanyats” es pretén abordar les situacions de soledat no volguda en les persones grans, mitjançant la participació de la comunitat cercant la implicació de tothom. Des de l’administració, casals, associacions i entitats fins als veïns, els establiments i la població en general per poder reforçar les relacions de les persones.

Programa “Sempre acompanyats”

4. La cultura El conjunt de creences i valors de la societat, relacionat amb el col·lectiu de les persones grans és el que condiciona les polítiques socials i els recursos que s’hi destinen. Per aquest motiu, el fet cultural és important per entendre determinades situacions.

Amb col·laboració dels ens del Grup Acció Social: Serveis Socials, SAGGID, Centre Cívic BV/M, Empsa, CAP Santa Clara, Hospital Trueta Atenció a l’usuari, Aspcat, SEM, Mossos d’Esquadra, Policia Municipal - Proximitat i Atenció a la Víctima, Associació Gent Gran BV/M, Parròquia Mercadal, Càrites.

24

Qualitat de vida GASTRONOMIA

Sardines en escabetx INGREDIENTS: 400gr. sardina fresca farina ● 1 cap d'alls ● 2 gots d'oli d'oliva ● 1 got de vinagre de vi ● una branca de farigola ● una branca de romaní ● 3 fulles de llorer ● 2 cullerades de pebre vermell dolç ● 1 bitxo coent (si es vol) ● aigua (si cal) ● sal ● ●

No té massa secrets aquest plat, però si que és cert que costa molt de trobar en bars i restaurants. És un plat d'aquells que nomès el fem a casa.

Naturalment no té res a veure amb les sardines en escabetx que podem comprar en conserva...que sembla de tot menys el que diu que és.

Aprofiteu les sardines, ara que és temporada, que sempre va bé una mica de peix blau.

PREPARACIÓ Rentem les sardines una primera vegada.Primer de tot li traiem totes les escames sota l'aigua. Veureu que en tenen moltes.A continuació, li arrenqueu el cap.Amb el mateix moviment, gairebé us emportareu bon part dels budells. Ja nomès és qüestió de rentar bé de sang la sardina. Les saleu i les enfarineu.Prepareu una paella amb abundant oli. Si és de girasol casi que millor.Quan estigui ben calent, les fregim.Per totes dues bandes.Un cop fregides, les reservem en un paper absorbent.

A continuació, les col.locarem en una cassola de fang...ben distribuides.Així.

L'ordre és important. Penseu que l'escabetx s'haurà d'estendre bé.Ara aprofita-

rem l'oli de fregir les sardines, però el passarem per un colador.Omplirem un got d'oli......i el posarem a la paella.....un segon got d'oli...i daurem una mica 4 o 5 alls sencers...Ara, li afegirem la farigola i el romaní.Ben repartit.Omplim un got de vinagre.I, molt poc a poc, l'afegirem a l'oli. Molt de compte !!!!...que fa una reacció una mica bèstia...i se us pot encendre la paella. Tingueu apunt una tapa per si de cas. I repeteixo, poc a poc.Un cop barrejat l'oli amb el vinagre...deixarem que cogui uns 4 minuts.Remenem una mica......i ja ho tindrem apunt per tirar-ho per sobre de les sardines.S'ha d'escampar bé.Que no quedi cap sardina sense escabetx. Ara podem afegir un bitxo coent.Amb aquest únic bitxo, agafarà un puntet picant molt agradable. Ja nomès ho hem de deixar refredar unes quatre hores i ja es podria menjar. Però de totes formes jo us aconsello menjar-ho a l'endemà o dos dies desprès. Guardar en nevera.

Estàn molt bones!

Aquest plat també el podem preparar amb verats, tonyina, etc.

Molt bon Estiu!!!!

Montse Busquets

Cultura

25

El Roure

E

Una imatge panoràmica d’una reunió de la comissió de El Roure. (Foto: Juanjo Valeros). l fet d’atendre la petició que se’m fa per escriure sobre la gènesi de la revista El Roure com un dels integrants inicials, em permet recordar un temps molt interessant per a mi. Conviure amb unes persones plenes de saviesa i d’experiència em va suposar un gran aprenentatge. Malauradament tots són morts, excepte en Francesc Pararols, que deu tenir molts anys.

Em resulta emotiu recordar i escriure els seus noms per la gran estima i reconeixement que els vaig professar.

En Carmel Rosa, com a redactor en cap, era un generador d’idees. Brillant i profund. Totes les seves aportacions des de la més profunda reflexió tenien un pes específic.

L’Antònia Adroher, l’esposa d’en Carmel, era callada però les seves aportacions eren clarividents i precises. En ella tot era dolçor. “Has de venir un dia a veure’ns a Banyuls”, em deia. Quan vaig a la biblioteca a la qual tan encertadament van posar el seu nom, presumeixo d’haver-la tingut de companya.

En Francesc Pararols era tot humanitat. Els seus apassionats suggeri-

ments evidenciaven el gran coneixement que tenia de la municipalitat. El seu entusiasme quedava reflectit. Donava el to d’humor amb els seus acudits.

En Marià Casadevall no es limitava a fer el seu paper de secretari. La seva profunda concepció social ajudava que totes les iniciatives tinguessin el toc de solidaritat. Coordinava el grup de forma senzilla però amb brillant eficàcia. Érem els “joves” del grup.

Jo vaig assistir-hi molt temps, com a representant d’una institució, lnstitut Nacional de la Seguretat Social, a la qual importaven els problemes socials de la gent gran. Les meves aportacions van ser merament de caràcter tècnic, donava informacions que considerava que podien ser útils.

Ens reuníem amb la periodicitat que ens marcava en Marià. Les sessions tenien vivesa, riquesa i mostraven inquietud per apropar-nos a la gent.

El Roure era una de les tres comissions constituïdes en el Consell de la Gent Gran, denominada Gent Gran Comunicació, el president de la qual era en Luis Gil que, com a regidor de l’Ajuntament i com a “lletraferit”

que encara és, suggeria, motivava i participava en la tasca editorial. Les altres, on col·laborava molta altra gent, s’anomenaven Gent Gran Ciutat i Gent Gran Problemes Intergeneracionals.

La finalitat de la publicació del Consell Municipal de la Gent Gran era clara i nítida. Ja se’n cuidava en Carmel, que fos així. “Informar, obrir noves perspectives, acollir opinions i iniciatives” com es recollia en l’editorial del núm. 1, amb la salutació de l’alcalde Joaquim Nadal, en què expressava en aquest mateix número que “el nou mitjà de comunicació havia de servir per comunicar-nos. Per escriure, els que vulguin escriure. Per llegir, els que vulguin llegir”. El contingut era de caràcter ampli i divers: informacions tècniques, iniciatives, recomanacions i especialment es pretenia recollir la vida associativa dels diferents fòrums de la gent gran.

Em resulta satisfactori que perduri aquesta publicació. La trobo a les biblioteques. Té la riquesa i l’amenitat necessària per atendre els que som gent gran.

Joan Las Heras

26

Cultura

GIRONA, TEMPS DE FLORS

L’exposició de flors, per dintre

A

finals dels cinquanta vaig aterrar a Girona amb l’objectiu de donar a conèixer, fomentar el consum i organitzar la distribució d’un refresc nord-americà, mundialment conegut: CocaCola. De dos a tres anys de feina, s’havien estimat. Havia fet Barcelona i Tarragona. A mesura que prospectava, retratava Girona i els gironins. Una cultura de nivell alt; treball digne gairebé per a tothom i una riquesa repartida que donava la impressió d’un sol nivell social i econòmic. A les comarques catalanes, en canvi, hi havia diferències notables.

Sota el patrocini del Movimiento i de la mà de la Sección Femenina de FET y de las JONS, a Girona de l’any 1954 al 1957, a la Casa de Cultura i en els propis balcons, tingueren lloc concursos florals. Maria Cobarsí, delegada de la Sección Femenina, una soltera rica de Vilobí d’Onyar,

El nou capità general de la IV Regió, Joaquin Nogueras Márquez, visita Girona. Visita a una exposició de flors al l'església de Sant Pere de Galligants.

Encapçalen la comitiva, d'esquerra a dreta, la delegada de la Sección Femenina del Movimiento, Maria Cobarsí Corretger, el capità general i el governador civil de Girona, Victorino Anguera Sansó.

12/05/1971.

Ajuntament de Girona.

CRDI (Narcís Sans). enamorada i viuda perenne de José Antonio, amb coneixements florals tradicionals, la seva actitud autoritària i d’extrema disciplina aconseguia tot el que es proposava. A la vista que era capaç d’emplenar-lo, el 1958 li oferiren el monestir romànic de Sant Pere de Galligants.

Des del 1958 al 1975, sense alts i baixos, l’exposició ben realitzada per algunes floristes, planteristes professionals, i les mateixes senyores expositores, que aprengueren l’art de l’exhibició i que presentaven treballs dignes dels millors professionals. Com que a mi el Movimiento em causava esgarrifances a la pell, el cap de publicitat Antoni de Inès feia els contactes. Aquests consistien en l’edició generosa de programes de mà i d’aparador, que el meu personal col·locava per totes les comarques gironines, el Vallès Oriental, el Maresme i, algun cop, havíem fet una tirada en francès,

que el concessionari fronterer havia distribuït. Algú dirà què hi feia jo, a Girona. El negoci dels refrescs cresqué tant que decidiren fer tres regions amb tres direccions: Barcelona metropolitana, Tarragona i Lleida i Girona i Barcelona. Per aclamació familiar, ací ens quedàrem.

El 1975 morí el cabdill Franco i Falange es desmuntà en poques setmanes. Jo havia preparat una dotzena de col·laboradors de l’exposició per crear una entitat apolítica, privada, cultural i continuadora de l’exposició. Hi havia una por excessiva, i molts no s’atrevien a donar la cara. Així, el 1976 quedàrem mitja dotzena. Per fer quelcom, repoblarem el desarborat Galligants.

El 1977 va ser l’any de la transició.

No érem, en començar l’exposició, pas més de 25 persones. L’alcalde ens deixà un petit equip d’obres i amb 1.500 euros, molt de verd i poca flor, hom pogué demostrar

Cultura

27

ENDEVINALLA que l’esperit gironí romania prou viu. Legalitzàrem i registràrem l’associació amb el conegut Amics de les Flors. Tots els seguidors formaven part de l’assemblea. Per aclamació vaig ser nomenat president. Del 1978 al 1981, cresqueren els socis, els donatius i, fins i tot, el 80 i 81, establírem una entrada. Contra tots els pronòstics —no pas el meu— no hi hagué cap problema. El pressupost passà de 1.500 euros el 1977 a 19.000 el 1981. Tot ens era petit!

Durant el 1981 em comunicaren que Sant Pere de Galligants es convertiria en museu permanent i que havien pensat de rentar la cara del ruïnós Sant Domènec, que ens podria servir. He de dir que s’aconseguí per al 1982, entre promeses i fets, 43.500 euros. Gastàrem en el sanejament de l’edifici, les obres a la teulada i el paviment, i les connexions d’aigua i electricitat, la meitat.

Feia anys que tenia un projecte d’espectacle d’aigua, llum i so, però en el qual les flors hi jugaven un paper molt important. El personal de tallers de la fàbrica de Sarrià de Ter, menat per Ricard Baró i dirigit per Miquel Tous, construïren els complicats i difícils sortidors canviantsopp.

El període 1982-1990 ha estat el millor de tots els temps. La invasió de les meravelloses orquídies de l’illa de Madeira; el llac central on miraculosament flotaren sobre l’aigua tres automòbils joia d’en Claret; l’exposició de les obres capdavanteres (traslladables) de Marcel Martí i més miracles que no tinc espai per comentar. He de dir que relatar la història de l’exposició de flors a Girona en un foli és el mateix que veure el Gran Canyó del Colorado amb un canó de canya! Perdó!

David Marca

EL MATEMÀTIC IGNORANT En les aules de la facultat de Ciències Exactes, un pot trobar-se a un estrany personatge. És extremadament amable, i un dia em va confessar que tan sols sabia multiplicar i dividir per 2.

A més em va dir que podia multiplicar ràpidament número de dues xifres.

Li vaig proposar que multipliqués 75 x 38.

Va agafar un full de paper i va escriure a l’esquerra 75 i a la dreta 38, després va començar els seus càlculs.

- La meitat de 75 és 37, oi?

- Jo vaig dir: no, és 37,5.

- D’acord, però no sé treballar amb decimals així que no els poso.

Va escriure 37 i, repetint el mateix procés, va dividir per dos i va obtenir, encara que jo protestava, el número 18, i més tard el 9, 4, 2 i finalment 1.

Després va multiplicar 38 per dos. El resultat, 76, el va escriure en la fila inferior. Va tornar a multiplicar per dos i va obtenir 152, 304, 608, 1216 i 2432.

Al final tenia escrit 2 columnes: 75 38 37 76 18 152 9 304 4 608 2 1216 1 2432 Em va dir que el números pars de la columna de l’esquerra no servien de res, i els va borrar juntament amb els números de la seva dreta.

I va quedar de la següent manera: 75 38 37 76 9 304 1 2432 Sumant els números de la columna de la dreta va obtenir: (38+76+304+2432=2850) Que es el resultat correcte.

Vaig quedar bocabadat!

Es pot provar el seu mètode amb qualsevol parell de números de dos xifres: és infalible.

28

Cultura

Fa... (migracions humanes)

SORTIR D’ÀFRICA Fa uns dos milions d’anys, un grup d’homínids, antecessors de la nostra espècie, va sortir d’Àfrica, tot aprofitant un període interglacial, probablement per primer cop. Els darrers dos milions d’anys s’han succeït a Àfrica cicles alternats de desertització i reverdiment, cada cent mil anys. Fa dos milions d’anys l’estret de Bab al-Mandab estava sec i Àfrica estava unida a Aràbia. El pas era factible. Ara l’estret, entre Àfrica, a la zona d’Eritrea i Somàlia, i la península d’Aràbia, té uns 25 km d’amplada i 137 m de profunditat.

Durant les glaciacions, el pas va ser més estret i es podia travessar pels esculls. Quan la temperatura va assolir el mínim, fa uns 60 mil anys, el nivell del mar era uns 80 m inferior a l’actual. Passar l’estret a gual ha estat possible també fa 440 mil, 140 mil i 18 mil anys.

Per sortir d’Àfrica han existit dos passadissos que s’obrien i tancaven alternadament: quan un era accessible, l’altre no era practicable. El del nord permetia passar pel Sàhara cap a l’Orient Mitjà i Europa, quan

es fonien els glaços polars i el Sàhara esdevenia verd. El del sud, pel mar Roig, permetia accedir a Aràbia. Quan el Sàhara era una pradera, era factible la sortida pel nord. És possible que els humans sortissin d’Àfrica per la ruta meridional almenys tres vegades els darrers dos milions d’anys. Els homínids que van fer el primer pas es van expandir per l’Índia i l’est d’Àsia i, per la ruta nord, cap al Pròxim Orient.

L’anterior període interglacial és de fa uns 125 mil anys; en aquest període hi va haver una altra sortida d’Àfrica. Una terrible sequera provocada per una gran glaciació, entre fa 140 mil i 190 mil anys, va encongir la sabana. Va ser en aquesta època que s’esdevingué l’aparició de l’Homo sapiens. La sequera potser va empènyer els humans a emigrar. La població va quedar reduïda a uns 10.000 individus. Els sapiens van passar a l’Orient Mitjà durant un període interglacial fa uns 120 mil anys; però els hereus dels humans que s’havien desplaçat moriren durant la glaciació següent, que va desertitzar el Pròxim Orient

fa uns 90 mil anys. Aquesta sortida humana d’Àfrica per la porta septentrional va fracassar.

Els humans moderns van tornar a sortir d’Àfrica fa uns 70 mil o 80 mil anys i es van disseminar pel món.

Van travessar Àsia pel sud cap a l’est. Europa no va atreure humans moderns fins fa uns 50 mil anys.

SEMBRAR LA TERRA L’ADN mitocondrial (el gen Eva) és una herència de transmissió únicament materna. De generació en generació, només experimenta una mutació cada mil generacions. El seu estudi ha permès reconstruir les migracions humanes. Els canvis més antics se situen a Àfrica, fa entre 150 mil i 190 mil anys. A Àsia, els més antics són de fa entre 60 mil i 80 mil anys. El cromosoma Y també ha permès la construcció d’un arbre generacional. De fet, l’espècie humana té una baixa varietat genètica.

La família humana procedeix d’una sola línia genètica africana, de fa uns 200 mil anys, que va originar mitja dotzena de línies maternals

Cultura

29

POESIA

LA REVISTA “EL ROURE”

L'ONYAR Claror de mar sobre el riu que s'estira, corrent avall se'n van els pensaments i els interrogants sense resposta.

Talla la solitud un ànec blanc indiferent i altiu.

No hi ha vent que el faci moure perquè està ben arrelat la gent el rep de bon grat l’arribada del nou Roure

principals, també d’origen africà.

L’Eva mitocondrial podia ser un grup de 2.000 a 10.000 humans de fa uns 190 mil o 170 mil anys. Molt més tard, una descendent, l’Eva extraafricana, va ser l’origen de la població humana de la resta del món. No tots els especialistes estan d’acord sobre aquest panorama, però la hipòtesi africana ha superat totes les objeccions.

Poden canviar molts detalls encara, en la panoràmica descrita; contínuament nous descobriments introdueixen modificacions i canvien les interpretacions. Tanmateix, aquelles primeres migracions que van sembrar d’humanitat la Terra m’inspiren una reflexió d’actualitat. L’espècie humana, empesa per la necessitat, ha migrat diverses vegades, en grups més o menys nombrosos, al llarg de la seva història. Les cultures humanes, a parer meu, potser ho recorden amb la crida que fan a l’hospitalitat, fins i tot recollida en normes que han adquirit caràcter religiós.

Per l’èxit que aguanta ho celebra amb molta eufòria les campanes toquen a glòria en arribar als cinquanta La gent està embadalida pel contingut tan variable i la manera tan agradable d’explicar els avernays de la vida

Imma d’Espona

LA DEVESA A L’HIVERN A la Ma. Dolors Niell Has vist la Devesa que desdibuixada, que deserta amb els gèlids esquelets dels plàtans?

Llegint-lo la gent s’emociona doncs en ses pàgines canten els ocells és la revista dels vells de la ciutat de Girona

Res no hi respira, Els bracos tan nus.

La soca tan seca.

Res no hi respira, només la boira, espessa i cansada.

Els clubs de gent gran sempre alegres i animats hi publiquen les seves activitats que la revista va informant

Feixuga és la tarda, grisa i llànguida.

I sento el meu cos com de cendra cremada.

Aquesta bona connexió entre casals i revista ens té sempre a la vista una simbòlica germanor

I, si hi anéssim a passejar i a recitar poemes?

Ves continuant aquest destí com un atleta triomfant mirant sempre endavant que nosaltres seguirem el teu camí Joan Camós

Joan Miró Ametller

M'emmirallo en el riu, l'amic de tantes hores, de tantes hores silencioses i sé que m'escolta

Les teves paraules fent versos a mida, veurien la llum, veurien la vida, la vida latent.

La vida adormida.

Maite Mont

30

Racons

El jardí de l’Àngel E

n el barri de Sant Pere, just a la falda de la muntanya de Montjuïc hi ha dos carrers que formen un redós tranquil. La seva traça medieval i la morfologia de les cases conserven un caire rural accentuat per l’absència de vehicles. Si hom hi fos conduït amb els ulls embenats li seria difícil endevinar que es troba a Girona. Allò podria ser qualsevol racó d’un poblet de pagès. Són els carrers de l’Àngel i de la Rosa. Fa no massa anys aquell caire rural encara era més accentuat.

Al fons del carrer de l’Àngel hi havia un espai, al peu de la gran muralla que puja cap a Santa Llúcia, que servia de corral, hort i galliner de les darreres cases que hi afrontaven.

L’espai és just al darrere de l’antic cos de guàrdia del portal de França que allí existí.

L’èxit assolit per Girona, Temps de Flors féu que l’Ajuntament decidís adquirir aquell espai i enjardinar-lo.

L’activista cultural Josep Tarrés s’encarregà d’ordenar els espais i construir unes tanques formades per llindes prefabricades de nínxols en les quals col·locà —en l’espai destinat a la numeració— unes plaques metàl·liques amb noms d’àngels, extrets de la Bíblia, escrits en alfabet hebreu i col·locats a l’inrevés perquè l’operari no dominava aquell idioma.

En l’entrada s’hi col·locà una reixa amb porta, de factura molt notable, que es guardava als magatzems municipals, recuperada d’una entitat bancària que hi hagué, fa temps, al carrer dels Ciutadans.

Convenientment adaptada, encaixà perfectament.

Durant aquestes operacions, en

L’Àngel que presideix l’entrada al jardí. (Foto: Juanjo Valeros).

Tarrés —segurament en visitar el cementeri per recollir les llindes i reciclar-les— descobrí en un racó de la sagristia de la capella, enmig de runes, la figura d’un àngel. M’ho explicà a mi, que en la meva condició de tècnic municipal intervenia en tot allò, i em demanà que intentés recuperar la figura, si era possible, per col·locar-la sobre de la

porta del jardí.

Vaig anar al cementiri, vaig veure la figura —que era metàl·lica, estava sencera i era d’un format força gran— era un àngel en actitud orant amb les mans juntes i les ales verticals.

Es va restaurar i va resultar que era de bronze. Convenientment ancorada sobre una peanya metàl·lica es

Racons

31

A l’esquerra, entrada al jardí de l’Àngel. A dalt, una imatge de l’interior del jardí. (Fotos: Juanjo Valeros). col·locà sobre la porta i encara hi és.

Però jo no em cansava de mirar-la perquè tenia la sensació que era un objecte familiar.

Fent un esforç vaig recordar-ho tot de cop. Vaig haver de retrocedir fins a finals dels anys quaranta del segle passat.

Heus aquí que en aquells anys finí el meu avi matern i cada any, per Tots Sants, acompanyava l’àvia Carmeta a resar un parenostre al nínxol de l’avi i, en acabar, passàvem per un espai obert amb la terra tova i moltes herbes, alguna fossa tot esperant engolir un taüt, algunes creus corcades i rovellades, en sa majoria tortes i, enmig de tota aquella misèria, un àngel de bronze, brillant, sobre una base motllurada de marbre blanc i, en aquelles dates, un ram de flors fresques. Davant d’aquell àngel també hi resàvem un parenostre.

No recordo si va ser el primer cop o en una visita posterior que, en preguntar a l’àvia el perquè d’aquella oració, ella m’ho explicà.

L’àvia tenia una petita botiga de

queviures al carrer Minali —ultramarinos en deien— i tots els botiguers del barri eren coneguts o amics. Cal dir que en aquella zona, aleshores, hi havia botigues d’articles de primera necessitat porta sí porta no.

Molt a prop, en el carrer dels Mercaders hi havia una carnisseria regentada per una vídua que tenia un fill. Tenien una posició arreglada i el noi estudià magisteri.

Heus aquí que en esclatar la guerra del 36, el noi, que devia tenir 21 o 22 anys i feia de mestre, fou fitxat pel sindicat i catalogat com a intel·lectual i apte per ocupar algun lloc directiu, i així fou.

En acabar la guerra, el noi es va quedar a casa sense rastres de mala consciència —gran error. Fou detingut i després d’un simulacre de judici fou afusellat en el cementiri i sebollit en una fossa comuna sobre la qual la desconsolada mare —que era catòlica practicant— féu col·locar aquell àngel. No hi havia valgut per a res el suport de veïns i amics i les peticions del bisbe. Morta

la mare, morts els seus veïns i coneguts, la història caigué en l’oblit — n’hi havia hagut tantes, de desgràcies— i l’àngel també s’oblidà en un racó com un objecte anònim. L’espai de les fosses es rehabilità i enjardinà i en sengles parets foren col·locades làpides amb els noms i en record dels allí sepultats.

Però l’àngel i la seva història no morí pas. En Tarrés el descobrí i jo el vaig ressuscitar. En actitud orant, els ulls closos i les mans juntes, contribueix a donar ambient a aquell jardí a redós de la muralla. És un lloc adient per passar-hi una estona llegint o meditant.

Té el misteri del carrer de l’Àngel.

No sabem per què es va batejar així aquell tranquil carrer. Aneu a saber si fou una premonició d’algun veí o algun edil tot imaginant que algun dia presidiria el carrer un àngel amb història.

Si hi aneu, contempleu-lo una estona i no restareu indiferents si heu llegit aquestes ratlles.

Narcís Sureda Daunis

32

Ahir i avui

Ahir

Pont de la Font del Rei

Avui

Obres de construcciĂł del pont de la Font del Rei sobre el riu Onyar a Girona. El pont comunica el carrer del Carme amb el carrer Emili Grahit. 18/10/1971. Ajuntament de Girona. CRDI (NarcĂ­s Sans).

Al fons el pont de la Font del Rei i en primer terme la passera del mateix nom. Foto: Juanjo Valeros.