El Roure 52 by Juanjo Valeros

1r quadrimestre 2016

ENTREVISTA

Maria Àngels Bahí, mestra d’escola IMATGES PER AL RECORD

La Girona que ningú ja recorda

Els mitjans de comunicació i la ciutat de Girona

Editorial

Benvinguda de l’alcaldessa de Girona conseqüència dels canvis, la qui signa aquest escrit és qui assumeix ara l’alcaldia de Girona i, de retruc, també la presidència del Consell Municipal de la Gent Gran. Són responsabilitats que accepto amb molt d’orgull, però també amb molt de respecte per tot el que representen. Aprofito, doncs, l’oportunitat que m’ofereix aquest editorial per presentar-me i saludar públicament tots els lectors d’El Roure. També vull agrair, especialment, el compromís de tots els qui dediquen hores del seu temps a la dinamització i organització d’activitats en associacions, entitats i equipaments relacionats amb la gent gran. Per part meva, i de la institució que represento, procurarem gestionar-ho tot de la millor manera i amb el màxim d’encert possible. Qualsevol proposta o suggeriment que em vulgueu fer arribar mitjançant el Consell serà molt ben rebut. Segur que la vostra experiència pot ser una molt bona consellera. És evident que tots, cadascú des del seu lloc, hem treballat i treballem amb el desig de garantir al màxim la qualitat de vida a la nostra ciutat i al nostre país, pensant especialment en els nostres fills i néts. De la mateixa manera sabem que molts d’ells també estan

compromesos en la necessitat de garantir que a la gent gran no li falti de res i que pugui gaudir d’una jubilació i vellesa digna i agradable, garantint coses tan bàsiques com les pensions o l’accés a la sanitat pública per a tothom. Una frase que hem sentit sovint aquests darrers anys, en boca de moltes persones grans que han participat en les mobilitzacions o en les consultes sobiranistes, amb molta emoció, ha estat aquella d’“em pensava que ja no ho veuria”, davant del desvetllament massiu de la consciència nacional i de les ganes compartides de fer realitat la proclama del President Macià, l’Avi, que aspirava a fer un país econòmicament pròsper, socialment just, políticament lliure i espiritualment gloriós. Doncs bé, ara estem vivint un nou episodi històric i hem de ser conscients que encara no ho hem vist tot. Només serà amb l’ajut, la unitat i la bona voluntat de tota la ciutadania que serem forts com un roure i podrem fer una ciutat i un país millors per a tothom.

Marta Madrenas, Alcaldessa de Girona

SUMARI Núm. 52 - 1r quadrimestre 2016 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Pere Madrenys, Joan Miró, Àngela Ferrer i Narcís Sureda CORRESPONSALS: Teresa Delgado (Esplai G.G. St. Narcís), Marisol Lagares (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Maria Garrié (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Pere Heras (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. Montilivi), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), Consuelo Toledano (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Evelyn Méndez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Ajuntament de Girona Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 4 8 13 14 15 16 18 21 22 24 26

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida Associativa La diada de Sant Jordi a Montilivi “El Vaticà no té res a veure amb l’Evangeli” CONSELL G.G. Preparant la nova Diada de la Gent Gran IMATGES La Girona que ningú ja recorda ENTREVISTA Maria Àngels Bahí, mestra d’escola QUALITAT Gastronomia DE VIDA Cuidadors familiars CULTURA La censura, una tortura “Diari de Girona”, 125 anys amb molt bona salut 27 Inicis dels mitjans de comunicació a Girona 28 Mitjans de comunicació: una visió personal 30 RACONS La comuna més antiga de Girona Edifici El Bolet 32 AHIR I AVUI

FE D’ERRADES: En el número 51 de El Roure, a la pàgina 4 d’Opinió, “Homenatge a Francesc Pararols”, en l’últim paràgraf es diu per error que la seva esposa és russa.

Editorial

Opinió

HOMENATGE A ENRIC HOMET, EL LINOTIPISTA CATALANISTA L’Enric Homet va ser una persona vinculada a la revista El Roure des dels seu inicis. Així ja trobem articles seus en exemplars de finals del segle passat. L’Homet s’havia guanyat bàsicament la vida fent de linotipista en diversos mitjans de comunicació gironins. Entre aquests mitjans figuren el diari Los Sitios, la revista Presència,el Butlletí Oficial del Bisbat de Girona, El Full Parroquial del mateix Bisbat de Girona i altres portaveus de diferents entitats ciutadanes. Aquestes últimes feines les va fer, en gran part, en la impremta Masó del carrer Ballesteries. I què feia en concret un linotipista? Doncs, el seu treball consistia en convertir un document escrit a mà o a màquina sobre un paper en un escrit preparat per ser reproduït cent o mil vegades per mitjà d’una impremta. El fet de treballar en el diari Los Sitios, que era propietat del govern de Madrid dins l’anomenada Cadena del Movimiento, va fer que quan aquell mitjà va passar a mans d’una empresa privada amb el personal que hi treballava, com va ser el cas de l’Enric Homet, va ser destinat en part a fer treballs en altres departaments estatals. Així l’Homet va passar a treballar al Govern Civil de la Província i una de les feines que li van encomanar va ser la d’expedir els carnets d’identitat. I aquí va ser on ell va mostrar el seu amor per Catalunya i la nostra llengua, en un lloc més aviat hostil, tal com ell mateix m’ho va explicar tot cofoi poc temps abans de morir. Com ho feia? Molt senzillament. Ell recomanava a

tothom que passava pel seu departament per fer-se o per posar al dia el document personal, que demanés que li posessin el nom en català. I així moltes persones ho van fer, i les persones que s’anomenaven “Pedro” varen passar a constar com a “Peres”, els “Josés” com a “Joseps”, els “Joaquins” com a “Joaquims”, etc. Això ho va aconseguir moltes vegades, contribuint eficaçment, dins les seves possibilitats, a mantenir en ús la nostra llengua en l’àmbit legal. A més, l’Enric Homet va ser dels primers números de la revista El Roure un col·laborador constant de la publicació, figurant en la llista de “Corresponsals”, juntament amb Ramon Bartrons, Josep Casals, Josep Recasens, Joan Miró, Francesc Gelada, Salomó Marqués, Salvador Sunyer, i altres escriptors gironins. Ell escrivia sobre qualsevol tema que li semblés interessant per als lectors, demostrant tenir una ampli repertori de coneixements i un estil literari que facilitava la lectura. Per desgràcia la mort d’un fill seu, víctima d’una malaltia incurable, li va produir un fort dolor que el va deixar en repòs per a la màquina d’escriure. Ara aquest repòs ja serà per sempre més i tots els seus familiars i amics li desitgem que sigui el repòs que correspon a totes les persones que han passat per aquest món fent tot el bé que ha estat a l’abast de les seves mans. Moltes gràcies Enric! Pere Madrenys

▼ CARTES

Benvolgut, Benvolguda Sra. Alcaldessa, En primer lloc és privatiu i de gran importància donar-li la benvinguda com a nova alcaldessa de la nostra petita i bonica Girona. Tots els components de la redacció i corresponsals de la revista El Roure li desitgem que l'encert de les seves tasques sigui un èxit total, cosa que no dubtem, i per tant rebi per endavant el nostre beneplàcit. Precisament la revista, per cert cada vegada més valorada per la ciutadania ja que dia rere dia tots plegats ens esforcem per millorar-ne la qualitat, és patrocinada per l'Ajuntament que vostè presideix i lògicament és el nostre desig que la continuï valorant positivament i doni el seu vistiplau per seguir tots plegats donant aquest petit regal literari a tota la ciutadania gironina. Suposem molt enfeinada en la seva tasca, els canvis sempre comporten un treball extra i a més a més, la majoria de ciutadans valoràvem positivament el senyor Puigdemont, ara president de la Generalitat, cosa que deixa el llistó

més alt. Ara, sabem que vostè té com a tasca exclusiva ésser alcaldessa, el que vol dir que podrà dedicar més temps a resoldre tots aquells problemes que es puguin presentar i no dubti que n'hi haurà. Precisament l’excel·lència d'una persona es valora per la capacitat de resoldre amb èxit i bona tàctica tots aquests esculls que el seu càrrec implica. Dit tot això i ja presentats, voldria ressaltar que moltes persones m'han comentat que els jardins de Girona ara mateix fan molt goig i estan ben cuidats, per tant esperem que l'Ajuntament segueixi aquesta pràctica curosa que embelleix la ciutat. Sorgiran altres temes polèmics: neteja, pressupostos... per això li desitgem de tot cor que amb un criteri assenyat i estimant Girona com suposem que fa, tot anirà sortint i resolent-se positivament. Així, amb el desig col·lectiu de fer de Girona una ciutat neta, acollidora, i un bé de Déu per viure-hi o visitar-la, tant se val, la saludo molt afectuosament en nom meu i de tots els components de la revista. Àngela Ferrer i Mató

Opinió

LLAMBREGADES

Qui ho havia de dir! per Àngela Ferrer i Mató ot mirant uns missatges al mòbil que m'arriben de tot arreu i ràpid vaig posar-me a pensar: “Mare de Déu”, em vaig dir mentalment, i vaig rememorar quan a la meva infància tenir telèfon, i d'aquells prehistòrics comparats amb els actuals, era un veritable privilegi. Grossos con “armatostes” i negres com si estiguessin de dol, només en tenien els bancs, comerços i algunes persones d'alt nivell adquisitiu. Recordo anar a demanar que em deixessin trucar a casa d' un veí que tenia una botiga i sempre que fos una veritable necessitat. Ara tan sofisticats, petits, bonics i capaços d'oferir mil i un serveis. Ja que havia començat la remembrança em vaig mirar el meu televisor i de seguida em va venir a la memòria la imatge dels primers televisors, grossos i boteruts, només en blanc i negre i amb un únic canal que era lògicament en castellà. I que feliços érem veient pel·lícules de l'any de la tartana, mal doblades i gairebé sempre, com he dit, més velles que Matusalem. Les sèries se seguien amb una afició malaltissa i si es televisava un partit de futbol important la gent anava a casa el veí que tenia el privilegi de posseir aquell "moderníssim" artefacte que de manera directa t'oferia les imatges. Abans encara era pitjor, la ràdio oferia la retransmissió dels fets esportius amb uns crits tan forts que no sé com els locutors no es quedaven tots sense veu per dir ni piu. Ja s'havia avançat, però és clar, si ho comparem amb els nous apa-

rells en color, bons doblatges i una quantitat gairebé infinita de canals la diferència és abismal. Recordo quan el festival d'Eurovisió es televisava i tenia una importància que ha perdut –en part cal pensar en la competència de programes que s'ofereixen en aquesta quantitat gairebé incomptable de canals– i veig el menjador de casa ple de veïns que entusiasmats venien a veure el concurs. També quan jugava el Barça i es parlava de les jugades, es discutia amigablement i, mira, tenia també el seu atractiu. Ara és tot tan sofisticat que s'han perdut moltes relacions. Quan vas a algun cafè a fer una beguda o a un restaurant a dinar o sopar, tant se val, només veus com la gent en comptes de xerrar, que seria el més normal, mou els telefonets o tauletes i llavors ja no sé si hem avançat o perdut, sobretot en relacions humanes. I com més joves més aïllament social, ja no solen xerrar com fèiem nosaltres, només solen estar pendents de l'artefacte i missatges de torn. Suposo que tot té la seva part positiva i negativa. És

curiós també, si assisteixes a una representació teatral o a un concert, veure com s'encenen llumetes de colors des de diferents localitats: ja deu ser una addicció adquirida a aquests aparellets. I això no es para, ans al contrari, ha començat l'era tècnica i no té aturador. Mitjançant l'ordinador, telèfon o tauleta pots llegir els diaris, que cada cop es compren menys, es pot escoltar música, veure pel·lícules ... vaja, de tot. El llibre electrònic també ha desplaçat el llibre tradicional. Moltes llibreries i quioscs han hagut de tancar per manca de clients... A mi particularment que em donin llibres i diaris de paper, però cada cop som menys els que tenim aquestes preferències. La revolució industrial es veu substituïda per la revolució tècnica i és una realitat, potser preocupant, perquè es perdran molts llocs de treball. Ja va passar amb la primera revolució, els obrers destruïen màquines, fou el moviment anomenat luddisme, perquè els "robaven" el lloc que els permetia viure. En fi, ja ho veiem, i encara no hem vist res: cada cop tot és més sofisticat i per estar al dia cal aprendre contínuament , si no quedes del tot despenjat. Tot va tan ràpid i la tècnica avança tan de pressa que fins i tot de vegades penses: “Ai, que no seré a temps de veure totes les noves tècniques que van apareixent!”. Però pot ser un mitjà per mantenir actiu el nostre cervell. Ja sabeu que no hi ha res dolent que no ens pugui derivar a algun bé. Així sigui!

Opinió

La democràcia a l’escola per Carme Subirana i Pla es escoles catalanes són un dels eixos fonamentals de la nostra societat, i en aquests centres es comencen a educar tots els nens i nenes que el dia de demà formaran la societat. Van començar a caminar fa uns quants anys, però encara els queda molt recorregut per fer. Han introduït nous sistemes pedagògics, han inclòs les noves tecnologies i també continuen utilitzant els llibres com una eina més de l’aprenentatge. Molts dels alumnes hi resten la major part de la jornada, assisteixen a les diferents aules, aprenen, van a sortides, mengen productes ecològics i naturals, i també participen en diferents activitats lúdiques i pedagògiques que s’hi organitzen. Són petits mons que tots els professionals que hi intervenen han de gestionar amb cura i molta dedicació. I, com hauria de ser aquesta organització? Doncs segons la meva opinió, hauria de ser tan democràtica com fos possible. La democràcia és el tipus d'organització que impera en les nostres societats occidentals. Com a sistema no argumentarem que és perfecte però sí que podem assegurar que és el menys imperfecte. Fins fa uns quants anys les escoles eren dirigides per equips directius escollits democràticament per uns claustres que funcionaven prenent les decisions de manera consensuada i d'acord amb els interessos de la majoria, i els consells escolars, en els quals hi ha representats els professionals de l’educació, els pares, l’administració, l’ajuntament i el personal del pas, tenien poder decisori. Amb la LOMCE, el que s'està creant a les escoles és una estructura piramidal

on les decisions últimes i importants les prenen les direccions. Volem això? Volem unes escoles que funcionin com empreses quan la seva funció hauria de ser educar per fer uns bons ciutadans i ciutadanes educats en l’esforç, el respecte, i també fer-los protagonistes dels seus propis aprenentatges? Volem uns centres educatius on no es consensuïn les decisions entre tots? Volem nens i nenes responsables que siguin capaços d'aprendre i configurin els seus coneixements en un marc on també ells siguin partícips d'algunes de les decisions que es prenen? Ens agradarien escoles on la democràcia fos un eix important en l’organització, i l’administració només s’immiscís en aquells assumptes organitzatius que li pertocarien, deixant les tasques més pedagògiques i organitzatives als mateixos centres i professionals que hi treballen? Crec que per construir unes societats pròsperes, sanes i ben estructurades cal que l'educació sigui quelcom important i ben organitzat amb uns

professionals ben preparats que actuïn amb una autonomia considerable. L'educació ha de ser el pilar de la nostra societat i com a tal no ha de regir-se per lleis que canviïn segons el color polític del govern de torn; les lleis d'educació han de ser consensuades i els professionals de l'educació han de poder tenir un paper important en la seva elaboració. Les escoles han de gaudir d'uns professionals que estan en el centre per un concurs de trasllats transparent i no perquè són amics o coneguts dels membres de les direccions; la gestió dels grups humans que hi ha en els centres ha de ser igualitària i justa quant a la seva composició i la tasca que desenvolupen en el centre segons la seva formació. I sempre ha de ser en benefici dels alumnes i no de si mateixos. La bona convivència entre tots els col·lectius que intervenen a l’escola és fonamental i ha d’acompanyar la bona organització, i des de l’administració s’ha de vetllar perquè tot això sigui possible.

Opinió

Tractament informatiu als mitjans de comunicació per Pere Heras Montal er analitzar el tractament mediàtic de les notícies em de partir dels diferents fets amb àmplia noticiables vinculats a les informacions. Primer hauríem de veure el grau de cobertura que han donat els mitjans i la metodologia segons el punt geogràfic i la vinculació del mitjà. També, la importància, perspectiva i simpatia i suport donat a la notícia. Per analitzar la repercussió mediàtica d’un esdeveniment, hem de seleccionar diferents notícies que es considerin representatives d’aquest esdeveniment. Primer les que han tingut una cobertura mediàtica i un suport i interès socials considerables. Després les que han tingut una important repercussió als mitjans de comunicació per prendre-les en consideració en l’estudi. Podem observar que el mateix esdeveniment dóna lloc a diferents interpretacions per part dels mitjans informatius en funció de la línia editorial. També hem de tenir en compte la transcendència social que ha tingut una notícia en els diferents àmbits de la societat, segons les seves preferències, àmbits territorials, personals, de conjunt, i així ens adonarem que la mateixa notícia, sigui política, esportiva, de successos, festiva, etcètera, dóna lloc a diferents tendències interpretatives de la ciutadania segons el mitjà informatiu en què ens informem i el grau de credibilitat que ens mereix. Tots tenim una tendència i generalment acostumem a informar-nos en el mitjà més afí a les nostres prefe-

rències, o és al revés, que l’esmentat mitjà ens ha anat modelant a la seva mida perquè ens ha sabut explicar les qüestions d’una forma més d’acord amb els nostres gustos, de simpatia per l’informador o informadora de torn, manera d’expressar-se, ideologia i totes aquestes coses que tant ens entusiasmen. Així ens adonem del gran potencial dels mitjans que mouen grans masses de gent en una o altra direcció segons el que es tracti. Posem per exemple el futbol, algú pot creure que sense els comunicadors hi hauria l’afició i la passió que mou, que moltes vegades porta als enfrontaments entre aficions i s’arriba fins i tot a greus insults i a vegades a les mans? Sense les fortes pressions que exerceixen els mitjans, si fessin una informació més imparcial, no seria

aquest esport menys conegut i més tranquil? Però no, aquesta salsa imposada a les informacions ven i la gent la valora segons els seus interessos. Per això citat, crec que el tractament informatiu per part dels diferents mitjans de comunicació és tan important que en gran mesura orienta i exerceix una brutal influència en totes les qüestions de la societat: política, esport, corrupció, finances, violència de gènere, oci, etcètera, que m’atreviria a dir que el món és dirigit per la informació. Una notícia no informada, per important que sigui no transcendeix si no es considera noticiable, en canvi a una petita cosa tractada amb bombo i platerets se li dóna una importància vital. Així hem d’entendre la qüestió.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Dijous Gras Com ja és tradicional, dins de la programació anual de La Unió, aquest febrer hem celebrat la festivitat del Dijous Gras amb l’habitual berenar en honor als nostres socis i convidats. No hi va faltar la botifarra acompanyada amb pintxos i un bon vi, i per postres la típica coca de llardons amb brindis de cava. La diada va continuar amb un ball amenitzat per la bona música d’en Chus de Santa Coloma, que va divertir a tots els assistents. Vam aprofitar l’ocasió per donar personalment la benvinguda al Sr. Albert Ballesta a l’alcaldia de Girona, i des de la junta de jubilats La Unió de Pont Major li desitgem els millors èxits en bé de la nostra ciutat i els seus ciutadans. Així mateix també agraïm a la regidora del nostre barri, Isabel Muradàs, la seva agradable presència.

L’aigua L’aigua, aquest bé tan preuat, mal utilitzat i poc valorat. S’acosta la desitjada primavera amb les seves pluges, que tanta falta ens fan. No es respecten els boscos ni es netegen els rius, s’abandona el que la mare naturalesa ens brinda amb tanta generositat: la verdositat dels camps tenyits de flors multicolors i habitats per gran varietat d’animals, font A dalt a l’esquerra, el dinar tradicional en honor de vida i alegria. Cal tenir a la festivitat del Dijous Gras. A la dreta, una barbacoa popular. cura dels nostres boscos, i així també evitacançó d’infantesa: rem molts incendis indesitjats. Potser podrem fer caure la tan neces- “Que llueva, que llueva y los animalitos en sus cuevas” sària aigua del cel si cantem tots la

ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Volem comunicar que des del mes de setembre, el nostre esplai va tenir problemes per poder fer el ball dels diumenges, i es va haver de suspendre una activitat que agradava molt a tothom. Ara estem molt contents d’anunciar

Lluís Herrera

que des del gener d’aquest any tenim una nova programació i es fa un ball cada 15 dies; hi ha molt bona música i, a més, com a sorpresa se sorteja un dinar per a dues persones en un restaurant molt reconegut de la ciutat de Girona. Els dies de ball són dels més

Teresa Delgado

concorreguts al nostre esplai. Tornem a demanar disculpes a aquells que es van sentir ofesos l’any passat per la suspensió del ball i al mateix temps volem donar les gràcies als socis i als amics de l’esplai per tornar a confiar en nosaltres.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL

Pere Heras

Aquest mes de gener passat, la nostra associada Concepció Badillo Venega va complir 100 anys, i la nostra associació li va oferir una placa i una petita festa amb pastís inclòs, i va comptar amb la presència de Televisió de Girona i altres mitjans de comunicació locals. No fa falta dir la felicitat de l’homenatjada, la seva filla, que l’acompanyava, i els amics i la resta d’assistents a la festa, molt emotiva i entranyable, que esperem poder repetir a tots els nostres associats que arribin a aquesta edat. També, el dilluns 15 de febrer, s’organitzà una animada sessió de ball per Celebració dels 100 anys de la Concepció Badillo Venega. celebrar Sant Valentí, amb Assemblea General Ordinària anual. Portugal de sis dies, molt atractiu i a coca i cava per als assistents. Pel que fa a excursions, el dijous 18 Per l’abril preveiem una excursió a un preu competitiu. de febrer un grup d’unes seixanta per- Núria, amb esmorzar a la Gleva i dinar Cursets, caminades i jocs de taula sones varen anar a Montserrat, on a Ventolà. També per l’abril tindrem completen la nostra programació assistiren al cant del Virolai de l’Esco- ball per Sant Jordi amb obsequi d’una d’activitats. Iniciem enguany les claslania del monestir, i van dinar a Sant- rosa a les nostres associades assis- ses de ioga i dibuix i pintura, que espetents. rem que tinguin tan bona acollida com pedor. El mes de març tingué lloc la nostra El mes de maig organitzem un viatge a els tallers que estem fent fins avui.

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Al Local Social de Can Gibert hem engegat l’any amb molta il·lusió i grans festes. Com cada febrer el nostre local s’ha emplenat de veïnes i veïns amb ganes de gresca i de compartir una tarda de Carnestoltes plegats. A més a més, per arrodonir la festa, l’associació va muntar un ball per a tothom i va obsequiar amb un regal tots els assistents disfressats. Per altra banda, el nostre centre segueix amb el seu plat fort: la programació de tallers i activitats, en què barregem clàssics d’èxit com la classe de gimnàstica de l’esquena o el taller de memòria, amb novetats com la guitarra flamenca, tot aprofitant la renovació del mobiliari de la nostra sala d’actes: un espai acollidor on esperem trobarnos ja sigui fent algun dels nostres tallers, com quinzenal-

Maria Marín

ment venint a ballar els diumenges “rocieros”. Així que, ja no teniu excuses… no us quedeu a casa i veniu a gaudir al nostre local.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Hem afegit un altre número a l’any; ja hem arribat al 2016 i l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja us vol desitjar molta sort per aquest any. A Girona Est la nostra entitat continua de festa. Aquest mes de febrer hem celebrat el Carnestoltes, i la disfressa que vàrem triar per lluir en aquesta celebració ha estat de “Rateta que escombrava l’escaleta”. Actualment els components de la junta estem preparant la “Setmana Cultural Dies de flors”. Enguany se celebrarà del 23 al 29 de maig, i pròximament tancarem el programa d’activitats que podreu consultar a la web de la Xarxa de Centres Cívics http://www2.girona.cat/ca/ccivics. Alhora la nostra entitat participarà el pròxim dia 1 de juny en els actes que es duran a terme amb motiu de la celebració de la Diada de la Gent Gran de la ciutat de Girona. De les activitats pròpies de l’associació també volem fer ressò de la sortida que s'està preparant a Calafell. Tindrà una durada de sis dies i la previsió és que sigui del 10 al 15 de juny de 2016.

Una imatge del Carnestoltes d'aquest any.

També anem programant sortides d’un dia, que podreu trobar anunciades pròximament als taulells d’anuncis de la Llar de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja. Si voleu més informació, d’alguna de

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER Per tercer any consecutiu, hem recollit diners amb la rifa de dues paneres de Nadal, i enguany, s’ha fet una donació de 300 euros a l’Associació de Càncer de Girona, que la seva presidenta recull amb molt d’agraïment. Seguim amb els cursos i tallers iniciats a l’octubre, amb gran participació i entusiasme per part de tots, i ara estem preparant una petita obra de teatre en el taller de riure teràpia. Aquest febrer hem celebrat el Carnestoltes amb disfresses, música en viu, coca i beguda per a tots, ens han acompanyat estudiants d’ESO de l’Escola Maristes i, tant grans com joves, hem ballat i ens hem divertit molt. Ens agrada compartir activitats amb els joves i és enriquidor per a tots.

Marisol Lagares

El Carnestoltes al nostre esplai.

les sortides podeu trucar al telèfon 972213603 o bé al 687225673. L’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja us desitja que passeu un molt bon curs i que gaudiu de totes les activitats que us oferim. Evelyn Méndez García

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ El local de l’Associació de Pensionistes i Jubilats de Taialà es prepara per a l’entrada de la pròxima primavera, després d’un hivern força agradable, tant que molts fruiters han florit abans d’hora, i donen una imatge atípica per l’època de l’any. Per Nadal les activitats es van centrar en la celebració de les festes nadalenques, i les famílies de cadascun de nosaltres van centrar les nostres activitats. Durant el gener, i després de donar la benvinguda a l’any nou, vam estar enllestint i concretant les activitats d’aquest trimestre. La principal feina que hem tingut ha estat la confecció dels vestits de carnaval que lluirem aquest any. Els dies 4, 5 i 6 de febrer vam anar a Pineda de Mar, ens vam allotjar en un

M. Oliva Moreno

Una imatge del concurs de disfresses.

hotel, a on van fer un concurs de disfresses, hi van participar 38 grups, i entre tots, ens van escollir a nosaltres com a millor!, o sigui, el 1r premi. La disfressa amb la qual vam desfilar va ser la de pallassos. El dia 20 de febrer es va fer una rua al barri de Taialà, és llavors que vam estrenar la disfressa d’aquest any, de bruixes! A la desfilada hi van partici-

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

par grups i comparses d’altres barris gironins, fins i tot de Sant Gregori. Va ser una tarda molt animada, amb música alegre amb la qual no vam parar de ballar. En acabar la desfilada, hi va haver una xocolatada, amb la qual vam recuperar les forces. Moltes gràcies a tots per fer-nos passar unes estones molt agradables! Fins aviat! Consuelo Toledano

Dues imatges del berenar de Nadal a l'esplai.

Com aquell que diu, fa dos dies vàrem celebrar les festes de Nadal i sense adonar-nos-en ja s’apropa la primavera. Els dies s’allarguen, comença el bon temps i podem començar a anar a la platja, sortir a passejar... Podríem dir que a tothom li agrada la primavera, ens alegra i ens dóna energia per fer allò que aquests mesos freds hem deixat més oblidat. Nosaltres, la gent gran, necessitem d’aquest sol que començar a sortir i

ens dóna escalfor. Comencem a tenir més ganes de dur a terme totes les activitats que ens hem plantejat per a aquest curs. Taller d’arts aplicades, puntes de coixí, fosa de vidre, taller de memòria, xerrades... i sobretot per als més grans el taller de gimnàstica de manteniment. Amb tots aquests tallers ens sentim actius i plens d’energia, i ara que s’apropa el bon temps encara molt més. Tot i així, hem passat un hivern en què

no ha faltat cap activitat i hem participat i gaudit tots els socis de cada una d’elles. Fent una mica de memòria volem recordar el berenar de Nadal, va ser una tarda màgica per a tots nosaltres, amb poesia i cançons i, és clar, un bon berenar! Volem aprofitar aquest espai per donar les gràcies molt especialment a la Coral del Galligans, els quals varen aconseguir amb les seves cançons donar-nos l’escalfor que es necessita en dies de fred.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

Una imatge de la tarda de Carnestoltes.

Carnestoltes a Pedret “Per Carnaval tot s’hi val” diu el refrany popular, i malgrat que aplicar la dita al peu de la lletra potser seria un pèl massa agosarat, a l’Associació de Gent Gran de Pedret hem volgut, un cop més, ser fidels a la tradició i celebrar el Carnestoltes gaudint de la disbauxa i la diversió. Perquè al cap i a la fi, què és el Carnestoltes sinó temps de diversió i disbauxa?

Ja arribarà el recolliment de la quaresma, ara el que toca és trencar la rutina, oblidar per uns instants els problemes de cada dia i passar-ho bé, sobretot passar-ho bé. A Pedret ho tenim clar, i per això vàrem celebrar el dijous gras tal com mana la tradició, menjant la típica i nostrada coca de llardons i bevent moscatell. A la trobada hi varen assistir unes 40 persones que varen gaudir de la festa en un ambient de germanor i harmonia.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN MONTILIVI El desembre passat, coincidint amb les vacances nadalenques, es va organitzar una exposició de treballs manuals i artístics de les activitats de punt de creu, mitja i ganxet. Totes les alumnes, amb les seves professores al capdavant, Pola Soler amb punt de creu i Bea González amb mitja i ganxet, hi varen participar amb tota classe de treballs, quadres, tovalloles, cortines, jerseis, mitjons camins de taula... Aquestes activitats requereixen molta paciència, hores i imaginació. L’exposició va ser tot un èxit de públic, i va haver-hi moltes persones que van venir a admirar les obres d’art exposades. Les encoratgen a seguir amb aquesta tasca tan creativa i els donem les gràcies per compartir-ho amb tothom.

La Junta

Però el plat fort del carnaval a Pedret va ser, un any més, el ball de Carnestoltes que es va celebrar el dissabte 6 de febrer i que va ser animat pel músic “Chus” de Santa Coloma que es va encarregar de fer gaudir de valent a tots els assistents amb les seves cançons. Cal dir que aquest any l’assistència va ser espectacular ja que varem superar les vuitanta persones i la majoria es va disfressar per participar en el concurs que es va organitzar per a l’ocasió. A la mitja part del ball es varen atorgar els premis, que van consistir en un pernil per als guanyadors i en lots de begudes i menjar per al segon i tercer classificat. No cal dir que, degut a l’elevat nombre de participants i a la qualitat de les disfresses que exhibien, el concurs va ser força renyit i la decisió del jurat certament difícil. Després però, el ball va continuar durant tota la tarda, i amb ell la festa i la diversió. L’any que ve hi tornarem, i si ens hi voleu acompanyar, estarem encantats de compartir amb tots vosaltres aquests bons moments.

Dolors Estañol

Una imatge de l'activitat del punt de creu i mitja.

Ciutat

La diada de Sant Jordi a Montilivi: una ocasió per participar en el barri profitem l’ocasió que ens dóna la revista El Roure per explicar-vos que les entitats del nostre barri, AMPA, l’Associació de Gent Gran i l’Associació de Veïns, hem creat en consell d’entitats amb la finalitat d’organitzar plegats activitats de lleure en espais oberts de trobada d’infants, adolescents, joves, gent gran... La diada de Sant Jordi de l’any passat va ser espectacular. Les parades de les AMPA i les activitats organitzades varen fer bullir la plaça Figueres d’activitat i gresca. Tot un èxit fruit del treball conjunt de les entitats implicades. Enguany, la diada la celebrarem dissabte 23 d’abril amb la il·lusió de viure un matí ple de colors, roses i llibres. A les 10, amb les paradetes muntades, esperarem que la plaça del barri s’ompli de gom a gom de gent amb ganes de comprar llibres i roses. Darrere dels taulells trobareu pares i alumnes que us atendran amb el somriure posat i us oferiran llibres interessants i roses irresistibles. L’Associació de Veïns i l’Associació de Gent Gran, també posaran la seva paradeta. Allà trobareu informació sobre les activitats que desenvolupem i podreu comprar punts de llibre, molt macos, amb el motiu de Sant Jordi. També ens cuidarem que no falti la música per donar un toc, si voleu, deixeu-me dir, més festiu, encara. Un plat fort serà, com ja va ser l’any passat, el talleret de manualitats que ens oferiran els pares i mares de l’Institut Ermessenda de Girona —nom acabat d’estrenar, de qui va ser comtessa de Barcelona, esposa del comte Ramon Borrell, una dona

molt influent a la Catalunya medieval, les restes de la qual es troben a la capella de Santa Helena de la catedral de Girona— on els nens, els pares, els avis, podran gaudir d’una estona, d’allò més distreta i relaxada, retallant, dibuixant, enganxant cartolines i materials fins a acabar el projecte. Activitat que seguirà un púbic divers amb la mirada captivadora dels més petits i la patxoca dels més grans. Passarem un matí envoltats de música i colors, en un espai gratificant, respirant aire fresc i festiu. Pares i mares de l’Escola Bressol L’Olivera ens tenen una sorpresa preparada, no donarem més pistes, però ben segur que serà un moment

màgic, per a petits i grans, quan vegem moure’s per la plaça els personatges inter, per la plaça, com es mouen els protagonistes de la llegenda de sant Jordi. Al migdia farem un espectacle infantil en què de nou, els acudits, la música, els colors i les rialles en seran protagonistes. Una altra oportunitat, un moment encisador en veure la gent rient i jugant junts. Compartint la diada al nostre barri, a prop da casa. Durant el matí, a totes les parades, podreu comprar, també, números de la rifa que farem d’una cistella de material escolar i vals per bescanviar en una cooperativa de Girona. Com podeu veure l’organització vol mantenir l’emoció fins a l’últim minut de la diada en què rifarem la flamant cistella. Les últimes lletres no poden ser més que per convidar-vos a tots i totes a celebrar Sant Jordi al barri de Montilivi, ben segur que la plaça bullirà de gent i activitat i serà un dia entranyable per recordar. Ramon Ternero, President de l’Associació de Veïns de Montilivi

Ciutat

“El Vaticà no té res a veure amb l’Evangeli” ere Madrenys, coordinador del consell de redacció d’El Roure, no necessita presentació, almenys en l’àmbit periodístic. I malgrat la seva reticència inicial a fer-lo protagonista d’un article, no podíem deixar passar l’ocasió de publicar una conversa amb ell en un número dedicat als mitjans de comunicació, encara que fos per passar de puntetes per una època i per una vida. Puntual. Obro la porta i entra en Pere, content, amb una carpeta sota el braç. Entrem a la sala de reunions. Seiem i rient em diu: “Què em preguntaràs?”, “Només vull conversar Pere.” —li dic. Tenim poc espai. Tot seguit treu de la carpeta algunes fotos. I ja em vaig adonar que l’havíem pifiat. Teníem El Roure tancat i poc espai per escriure. Parlem de les bondats i de les maldats del periodisme. “D’arrencada — diu—, per donar una notícia has d’estar informat i aquesta és una de les grans bondats de la professió per a qui la practica i de la vida en general, no? I què té de dolent? Sempre hem estat mal vistos. Els lectors maten al missatger. Quantes vegades no hem sentit dir: Això és culpa de la premsa. I ara! La nostra funció no és donar bones notícies. Algú va voler fer un Good News i va haver de plegar, és clar. La notícia és el fet estrany, el sorprenent, allò que no t’esperes”. Fill de Sils, en Pere va néixer el 6 de maig del 1932. Ja de ben petit va destacar per les seves qualitats per a l’escriptura. “Jo era de redaccions, no de matemàtiques”. Es va doctorar en Dret Canònic i al mateix

Pere Madrenys, a dreta, durant el concili Vaticà II sota el mandant de Papa Pau VI. temps es va llicenciar en Periodisme direcció de set publicacions vincuper la Universitat de Navarra. “Era lades a l’església (Vida Catòlica, Olot de l’Opus Dei, i si tenies qualitats, Visió, Recull de Blanes, Horizontes, l’Obra et pagava la carrera”. etc.). També va exercir la direcció de Dels moments claus de la seva vida Presència durant un temps. periodística, destaca la cobertura Dels moments dolços de la seva vida per a Europa Press del concili Vaticà personal, recorda amb afecte el dia II. “Em va permetre viure molt de que va cantar missa i molt especialprop l’intent de l’església per posar- ment el dia del seu casament amb la se al dia. Jo era capellà (ho va ser Montserrat, als 43 anys. Va deixar des del 1956 fins el 1974). I sempre de ser capellà perquè mai va entenho vaig ser sent periodista alhora. dre la raó del celibat. “El celibat és Vaig gaudir de l’època d’en Manel absurd i difícil de complir sent Bonmantí*, impulsor del setmanari periodista”. Presència. Fèiem equip amb en Nar- “He tingut una vida plena. He viscut cís-Jordi Aragó, Joan Ribas, Fran- molt i estic molt content del que he cesc Ferrer, Jordi Dalmau i Miquel viscut” —diu. Però en Pere encara Fanyanàs. No se’ns estava permès faria una carta als Reis. Com a bon parlar de política. I els problemes cristià, desitjaria un canvi radical de van ser meus amb el Bisbe Jubany, la política del Vaticà que “no té res curiosament propietari de la revista. a veure amb l’evangeli” i com a Eren temps de canvis. I érem crítics. periodista reclama, contundent, una No oblidem al gran Modest Prats”. actitud crítica amb el poder de La Llei Fraga del 66 obligava que les qualsevol tipus. revistes fossin dirigides per un director titulat. Aquesta norma va conduir a Madrenys a assumir la Ma. José Velasco

* Manuel Bonmatí i Romaguera (1903-1981) va ser un periodista, polític i banquer català. Impulsor, entre d’altres del set-

manari Presència (1965)

Consell G.G.

Preparant la nova Diada de la Gent Gran de Girona es i els que formem part del Consell Municipal de la Gent Gran —Comissió de la Diada— amb l’ajut o millor dit, l’impuls, dels professionals del Servei d’Atenció a la Gent Gran i de l’equip de l’EMPSA de l’Ajuntament, un cop passades les festes nadalenques, ja començàrem a posar fil a l’agulla per confegir el programa d’actes de la propera Diada de la Gent Gran de la nostra ciutat. Tenint clar que un dels principals punts de l’ideari del nostre consell, i molt especialment de la nostra comissió, és el de posar vida als anys, i per tal de donar-ne exemple, procurem posar tot el nostre interès a fer la nostra tasca de la millor manera possible. Sense més preàmbul, anem per feina i passem a detallar el contingut del programa: - 9.30 h Benvinguda per part del nostre alcalde, Sr. Albert Ballesta; la vicepresidenta de la Comissió de la Gent Gran, Sra. M. Àngels Bahí, i de la Sra. Àngela Ferrer, membre de l’esmentada Comissió. - 10.00 h Reconeixement: catedral de Girona. (*)

(*) El reconeixement de la catedral de Girona servirà per fer extensiu el nostre homenatge a la gent gran, envers aquest monumental edifici, símbol majestuós i entranyable de la nostra ciutat.

- 10.30 h Demostració de gimnàstica rítmica. C. C. Santa Eugènia. - 10.50 h Descans. Petit desdejuni. - 11.30 h Desfilada de vestits de paper, a càrrec del C. C. Vila-roja. - 11.50 h Monòleg, a càrrec del Sr. Mateu Frigolé. - 12.15 h Cant coral, amb la interpretació de la tradicional sardana Girona m’enamora. Director: David

Suñer. - 12.40 h Cloenda a càrrec del vicealcalde, Sr. Berloso, i del membre de la Comissió Sr. Lluís Torner. És un goig per a tots nosaltres fer partícip, a través de la present revista El Roure, a tothom que hi pugui estar interessat, del que estem preparant per a aquesta diada tan singular, que tindrà lloc, si no hi ha cap

motiu que ens obligui a canviar-ho, el proper dia 1 de juny, al Teatre Municipal de Girona. Per descomptat que si calgués fer alguna modificació, els serà degudament comunicada. Tots hi serem convenientment convidats. Lluís Torner i Callicó, en nom del Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Girona.

Imatges per al record

La Girona que ningĂş ja recorda Imatges de Girona cedides per la Sr. Carme Casas.

Una imatge de lâ&#x20AC;&#x2122;antic mercat de la Rambla.

El Pont de Pedra sobre el riu Onyar.

Imatges per al record

Tram de muralla del riu a l’altura del Portal del Carme. Al fons a l'esquerra, el portal de l'Àngel i la palanca d'en Vila. Ajuntament de Girona. CRDI (Amís Unal Alá)

El llit del riu Onyar a l'altura del pont del Pes de la Palla, amb el pont de l'alferes Huarte al fons. A l'esquerra, la rambla Jacint Verdaguer i l'inici del carrer del Carme. A la dreta, la rambla Pi i Margall i el convent de Sant Francesc, conegut popularment com Els Mínims. Ajuntament de Girona. CRDI (Maria Pla Dalmau, ed.)

Entrevista

Maria Àngels Bahí Fàbregas

És una mestra que diu que, avui dia, la societat ha canviat i, per tant, les escoles i les famílies també. M. Àngels recorda com les tropes de Franco bombardejaven Girona des de les Pedreres durant la Guerra Civil i diu que un soldat italià li va dir “bella bambina”.

Fotos: Jordi S. Carrera

- Vejam, vostè és casada o soltera? - Ara sóc vídua, per què m’ho pregunta? - Perquè algunes mestres tenen problemes per casar-se… - Ah, sí? Per què? - Perquè si fan de mestres en un poble els joves no s’atreveixen a demanar-los tenir relacions. - Bé, però jo només he fet de pro-

fessora a la ciutat, a les carmelites, al Masmitjà, a l’Escola de Comerç de la Diputació. - I què hi ensenyava? - Francès durant 30 anys. - Res més? - Bé, quan es va implantar l’anglès a les escoles vaig haver de deixar de donar classes de francès i llavors vaig ser tutora de sisè de bàsica i

donava ciències socials, naturals i llengua catalana. - I no va estar mai en una vila petita? - No. - Ha gaudit fent de mestra? - Sí, molt. He sigut força exigent amb els alumnes però els he estimat molt. - Feien bondat, els alumnes?

Entrevista

“La societat ha canviat molt i, és clar, els nens també, ara els plantejaments són diferents”.

- Sí. - Ara hi ha molts professors que es queixen que la mainada és de mal dominar… - Bé, és que la societat ha canviat molt i, és clar, els nens també; ara els plantejaments són diferents. - Han canviat per bé o per mal? - És molt elàstic això. És el progrés de tota la societat. Jo sempre dic que, si ens haguéssim aturat, encara escriuríem amb ploma d’oca. - Però hi ha molta gent que diu que abans vivíem millor. - A mi no m’agrada mirar endarrere i si hi ha hagut progressos en tots els camps i en totes les tecnologies això és bo. - I quan va deixar d’exercir?

- Als 65 anys, quan em vaig jubilar. - I després…? - Sempre havia tingut la idea que, quan em jubilés, em volia dedicar a fer algun voluntariat. Em va sorgir l’ocasió de la mà de la Conxi Badia que ens va proposar a en Joan Ayats i a mi d’obrir a Sant Daniel una associació de gent gran. - I ho va acceptar? - La idea ens va semblar molt bona i es va portar a terme. I sóc la presidenta del centre des de llavors. Actualment també formo part del Consell Municipal de la Gent Gran. - I què hi fa, al centre? - Per no perdre el costum, hi fem classes. - De què?

- Tenim un forn de fosa de vidre, pintem, fem puntes al coixí, ceràmica… i tota una sèrie d’arts aplicades. També es fa informàtica i taller de memòria. - Mirant endarrere, què recorda de la nostra Guerra Civil? - Jo només en tinc com flaixos perquè vaig néixer el 1935 i era molt petita. - Quins flaixos recorda? - Em recordo de quan sonava la sirena pels bombardeigs i com sortíem del pis i ens posàvem tots als racons de l’escala. Deien que si l’immoble s’esfondrava els racons quedaven en peu. - Què més recorda? - Que quan els avions havien mar-

Entrevista

A RAIG! - Una flor - La rosa - Un color - El blau - Un actor - Brad Pitt - Un rei - Jaume I - Un futbolista - Messi - Un papa - Francesc - Divorci - Sí - Avortament - En casos especials - Què hi ha més enllà del cementiri? - No conec ningú que se n’hagi sortit

xat, sortia un home dalt del campanar de la catedral i això volia dir que havia passat el perill. - Va passar gana? - No, però un ou era una festa. També menjàvem peix. - De l’Onyar? - No! Era sardina, verat. - Carn? - Poqueta, menjàvem pollastre només per les festes grosses. - Escudella? - Sí, cada dia. La tenia ben avorrida. - Qui portava els diners a casa?

- El meu pare que era funcionari de la Diputació. - No el van perseguir els del comitè? - El van amenaçar de fer el que en deien “el passeig”, però ell els va plantar sempre cara. - I no ho van provar? - No. - Un altre flaix? - Recordo les canonades que tiraven els “nacionals” sobre la ciutat des de la torre Gironella. - Va anar a rebre’ls quan van

entrar a al ciutat? - Sí, i un soldat italià em va dir “bella bambina”. - Encara ho ets, M. Àngels. - Ha, ha, ha! - I com veus el nostre país? - En una situació crítica i difícil per a tothom. - I la gent gran? - No està prou ben atesa en segons quins aspectes. Per exemple, no és lògic que una ciutat com Girona només tingui dues residències públiques per acollir els avis. N’hi ha d’altres de concertades, però el nombre de places és insuficient per atendre tota la gent gran que ho necessita. S’ha de procurar resoldre aquest problema. - Santa paraula, M. Àngels!

Pere Madrenys

Qualitat de vida

GASTRONOMIA

(Per a 6 persones)

Risotto ó arròs de verdures INGREDIENTS: 400 gr. d’arròs rodó 1’5 l. de caldo de verdures ● 1 ceba gran ● 2 dents d’all ● 2 pastanagues ● 1 porro ● 1 branca api ● ½ carbassó ● pèsols, carbassa ● 100 cl. vi blanc ● Sal i oli ● 80 g. formatge parmesà ratllat, 1 cullerada mantega- pel risotto ● ●

PREPARACIÓ Posar el caldo al foc i escalfar-lo, mantenir-lo calent. Tallar totes les verdures petites, com més petitones més gust donen. Posar a la paella oli, tirar-hi la ceba i l’all; quan hagin passat 5 minuts, hi afegirem la pastanaga, el carbassó, el porro, l’api i les demés verdures que vulgueu posar-hi. Saltejar-ho, que vol dir anar remenant fins que agafin un punt de cocció. Ara hi tirarem l’arròs, remenant perquè quedi ben impregnat amb les verdures; aquest punt és important perquè deixa anar el midó i és una manera de donar consistència al plat. Ruixeu-ho amb una miqueta de vi i remeneu fins que s’evapori l’alcohol. ***Quan arribeu aquest punt podeu deixar l’arròs preparat per fer més tard o acabar el plat. Comencem posant un parell de cullerots de caldo JA CALENT, i remenem el risotto.

Esperem que es begui i en posem un parell més; SOBRETOT no deixar de remenar, no deixar que bulli molt ràpid, o que quedi massa eixut. Posar-hi la sal i tingueu en compte que el caldo ja en porta. Quan tingui el punt (ni cru ni passat) apagueu el foc. Sol tardar uns 15 minuts. Si es vol, es pot deixar reposar un parell de minuts tapat. I A TAULA QUE ESTÀ BONÍSSIM !!!! El toc final: quan es treu del foc, posarhi una cullarada de mantega i formatge parmesà ratllat. Remenar amb molt d'afecte. Deixar tapat durant 2 minuts.

Torrades de Santa Teresa (torrijas) INGREDIENTS: 1 barra de pa que tingui molla, del dia abans ● 1 litre de llet ● 1 canó de canyella ● pell de llimona (hem de traure la part blanca) ● 2 ous ● sucre ● canyella en pols ● oli (millor amb oli de gira-sol que no es recrema i no queda tan oliós) ●

PREPARACIÓ En un cassó posem la llet, el canó de canyella i la pell de la llimona; fem bullir, aboquem en un bol i reservem. A d’estar freda quan hi suquem el pa, sinó es trencarà. Tallem el pa a rodanxes, d'un dit de gruix més o menys. En un plat batem els ous. En un altre plat o bol posem sucre i canyella en pols, barregem bé. Posem la paella al foc amb oli abundant. Anem posant les llesques de pa, les que poden fregir d'un cop, a la llet, que quedin ben impregnades; a continuació les passem per l'ou, escorrem una mica si hi ha massa ou, i el posem a la paella. Fre-

gim fins que estiguin daurades. Les anem posant en un plat amb paper absorbent, per treure l'excés d'oli. Anem arrebossant i fregint totes les llesques. Si cal, canviem l'oli, doncs es va enfosquin i pot donar mal gust. Finalment passem les torrades fregides per la barreja de sucre i canyella.

Classes de Cuina al Centre Cívic Pont Major - Professora: Montse Busquets

Qualitat de vida SALUT

Cuidadors familiars

Foto: Juanjo Valeros

uidador familiar és aquella persona que s’encarrega d’ajudar en les activitats bàsiques de la vida quotidiana persones que per elles soles no ho poden fer (persones grans, malaltes o discapacitades). Normalment aquesta tasca la desenvolupa un familiar proper, i la immensa majoria de les vegades ho fan les dones. Mentrestant, també tenen cura de la seva llar i de les seves famílies. Moltes vegades la cuidadora ha hagut que renunciar a la seva vida laboral i social, per no poder compaginar-ho tot alhora. Però, com incideix en la vida dels homes, quan aquests s’han de fer

càrrec d’una persona que no es val per si mateixa, i és un familiar proper? A continuació veurem alguns casos reals de persones del nostre entorn. Quan a la dona d’en Joan li faltaven uns 5 mesos per jubilar-se, li van diagnosticar la malaltia d’Alzheimer. Ara, després de 5 anys, ella ja no el coneix, no sap qui és. Cada dia al matí, en Joan la porta des de Sarrià de Ter al centre de dia de Montilivi, i a la tarda la va buscar. S’ha hagut de fer càrrec de totes les tasques de la llar i tenir cura de la seva esposa. Totes les expectatives d’esbarjo posades en la jubilació s’han esfumat, com ara viatges amb l’Imserso, sortir a ballar, passejades, temps lliure...

En Joan ja no disposa de la seva vida, malgrat això, dins seu ha assolit un tarannà que sempre l’aboca a cuidar i resoldre les necessitats que se li presenten a la seva esposa. La seva vida ara només està centrada en aquesta tasca. Des de fa poc temps pot comptar amb l’ajuda de la seva filla. En Nicolás ha estat cuidant a casa la seva dona durant 12 anys. Ell ja estava jubilat quan la seva dona va començar a fer coses rares, canvis d’humor, agressivitat, oblidar-se i no recordar de fer les feines quotidianes... Al principi no sabia què passava, estava desorientat pels canvis d’actitud i el metge no donava cap solució. Varen passar uns quants anys fins que el

Qualitat de vida

Foto: Juanjo Valeros

diagnòstic va ser el de malaltia d’Alzheimer. Ara l’esposa d’en Nicolás està en una residència, després d’algunes caigudes i operacions, i molts ensurts, i de passar una temporada molt difícil en què contínuament havien d’anar a centres de salut. En Nicolás ara té 82 anys i està delicat de salut, i, encara que té el suport de la seva filla, no pot fer-se càrrec de les necessitats de la seva esposa. La seva vida en l’actualitat és anar cada dia al Puig d’en Roca i fer companyia a la seva esposa. En Moisés va haver de deixar la seva feina per fer-se càrrec de la seva mare. L’habitatge de la mare no reunia les condicions adequades per a una cadira de rodes i ella es va traslladar a viure amb el seu fill. En Moisés compta amb

“Normalment aquesta tasca la desenvolupa un familiar proper, i la immensa majoria de les vegades ho fan les dones. Mentrestant, també tenen cura de la seva llar i de les seves famílies.” suport familiar, però ell és el que té cura de la mare. Aquesta tasca li ocupa la major part del dia i la seva vida gira al voltant de la mare. Quan l’esposa d’en José es va jubilar, va començar amb demència senil, canvis d’humor, agressivitat envers ell. En l’actualitat ja no pot assumir cap

tasca, la seva conversa es limita a monosíl·labs i moltes vegades no són encertats, un somriure i poca cosa més. En José ha assumit tenir cura de la seva esposa i totes les tasques quotidianes, i té l’ajuda de les seves filles, quan elles poden. Com hem pogut veure en aquests casos presentats, tots els homes han assumit les necessitats que les malalties comporten, la responsabilitat de tenir cura de les seves esposes o mares, la preocupació que el dia a dia no sigui més feixuc per a elles, i la resignació i la renúncia a la seva pròpia vida personal i social, a l’oci, els viatges...

Dolors Estañol, Gent Gran Montilivi

Cultura CENSURA

La censura, una tortura per Pere Madrenys ls anys setanta del segle passat La Trinca va inventar-se una cançó que començava així: “Ai la censura, ai la censura… Valga’ns Déu quina tortura!”. La lletra tenia tota la raó. El govern de Franco havia instaurat a tot l’estat l’anomenada censura prèvia a través d’una llei de premsa que obligava a tots els periodistes i impressors a presentar al delegat provincial del Ministerio de Información y Turismo els textos que volguessin publicar. La mateixa llei preveia en el seu article tercer que els escrits i revistes editats per associacions de l’Església quedaven exempts d’aquesta obligació ja que se suposava que estaven controlades pel bisbe de la diòcesi. Tal eren, per exemple, els butlletins oficials dels bisbats i també els fulls parroquials com el del bisbat de Girona, full del qual jo vaig ser director des de l’any 1965 al 1973. Efectivament, jo hi publicava escrits fets per mi i també documents fets pel papa o bisbes, especialment els que reclamaven llibertat de premsa, sindical, d’associació, etc., llibertats que el govern de Franco no admetia. Jo no havia de presentar, en principi, els originals i, de fet, m’ho deixaven passar tot fins que vaig fer un escrit al Full Parroquial en què deia que el servei militar era una pèrdua de temps per als joves i fins a vegades una pèrdua de la fe i de l’honor… El ministre de l’exèrcit va cridar el bisbe Jubany i es va queixar d’aquell escrit. El doctor Taberner, vicari general del bisbat, em va explicar que el meu escrit va anar a parar a

“Jo hi publicava escrits fets per mi i també documents fets pel papa o bisbes, especialment els que reclamaven llibertat de premsa, sindical, d’associació, etc., llibertats que el govern de Franco no admetia.” les mans del mateix general Franco, que es va lamentar que els capellans el critiquessin quan ell havia ajudat tant l’Església. El resultat va ser que el bisbe em va manar que de llavors en endavant ensenyés els meus escrits al doctor Taberner, vicari general de la diòcesi. Era censura? Doncs sí, evidentment que era censura eclesiàstica que, de fet, ja existia des de feia segles amb el que en deien el nihil obstat, res ho impe-

deix, que se solia posar al començament dels llibres després que el capellà que feia de censor en nom del bisbe els hagués repassat. Però, a més del Full Parroquial, a Girona hi havia altres publicacions com la revista Presència, dirigida per Narcís-Jordi Aragó que va passar un autèntic calvari amb la censura i va rebre diferents multes. A vegades fins i tot li censuraven escrits de dos capellans, mossèn Modest Prats i mossèn Joaquim Pla, ja que curiosament, segons el censor, eren contraris a les ensenyances de l’Església. És a dir: el censor era més papista que el papa. A més també hi havia diverses revistes publicades per grups depenent de les parròquies

Cultura

Primera emissió de Ràdio Girona. 1a foto de Ràdio Girona Francina (Paquita) Boris (1933). Arxiu Ràdio Girona. o associacions catòliques com Olot Misión, Vida Parroquial de Figueres, el butlletí del col·legi del Collell i altres associacions religioses que, malgrat això també havien de fer igualment el seu dipòsit previ. El delegat del ministeri que llavors es deia González Sobral era l’encarregat d’aplicar la censura a la totalitat del text o bé exigir la supressió de qualsevol frase o paraula que li semblés inadequada. A més, el ministeri podia aplicar també sancions econòmiques de manera que la revista Presència va acumular-ne per un total de 172.000 pessetes, fet que va provocar que l’amo de la publicació, Manuel Bonmatí, optés per vendre-la. El

comprador va ser curiosament el bisbat de Girona, presidit per Narcís Jubany i jo vaig ser l’encarregat de portar l’esmentada quantitat a Banca Catalana. També vaig ser jo el director del nou equip de redacció que va ser el mateix que en aquell moment ja editava la revista Vida Catòlica de la Junta Diocesana dels Homes d’Acció Catòlica, el director de la qual era igualment jo i que vaig tenir llavors el mateix càrrec a Presència. Es van acabar les multes, sí, però vaig tenir un nou problema a sobre ja que el bisbe em renyava quan hi sortia algun article que criticava l’Església i em recordava que ell l’havia salvat de la seva desaparició. Jo em defensava recordant-li que precisament el llavors recent Concili Vaticà II deia que calia donar més llibertat de paraula als

laics i calia abandonar d’una vegada el clericalisme imperant des de temps antics dins l’Església. I així vam anar editant la revista sense teòricament cap censura prèvia, però sota la vigilància del bisbe. A l´equip de redacció hi havia en Narcís-Jordi Aragó, en Francesc Ferrer, en Jordi Dalmau i en Joan Ribas, tots els quals havíem format l’equip de Vida Católica que va desaparèixer al cap de poc temps. Pel que fa a Presència va acabar en mans del diari El Punt a principis del 1970 i que encara la fa sortir cada diumenge, integrada en l’esmentat periòdic. La censura prèvia s’havia acabat, però quedava vigent el codi penal per als casos d’injúries personals o altres delictes similars, que és el vigent en la majoria de règims democràtics.

Cultura PREMSA

'Diari de Girona', 125 anys amb molt bona salut Catalunya hi ha pocs diaris que puguin posar a les seves capçaleres la data de fundació en el segle XIX i que segueixin fidels als seus lectors. Enguany el Diari de Girona celebra (suposem que ho farà) el 125è aniversari, ja que començà a publicar-se l’any 1889. Certament la publicació ha viscut tota mena de vicissituds, canvis, patiments i també satisfaccions, ja que no en va es tracta d’un organisme viu, en obligada transformació, precisament perquè segueix bategant, és a dir, informant de l’anar i venir de l’actualitat gironina, nacional i internacional d’aquest temps prou convuls com tots sabem. Es podria pensar que després del trauma de la Guerra Civil el Diari de Girona (confiscat i esborrat el juliol de 1936) jo no hi era i que fins i tot no tornaria. Però malgrat dir-se primer El Pirineo i després Los Sitios, el nucli de la redacció el formaven els periodistes del vell diari gironí i podem afegir que es mantenia el mateix esperit, malgrat les circumstàncies, les censures i, per què no dir-ho, les pors amb què s’havia de conviure o de sobreviure. Noms com Josep Maria Clarà, Francesc Moré, Mn. Carles de Bolós, Josep Maria Ginés, Manel Bonmatí..., tots ells procedien del Diari de Girona i formarien la redacció inicial a partir de 1939. I, d’ells, els més joves, apreníem l’ofici, perquè és sabut que a les escoles de periodisme, com avui dia a les facultats universitàries, la teoria és molta i del tot allunyada del petit miracle que permet cada matí l’aparició del diari.

Foto: Juanjo Valeros

Actual redacció del Diari de Girona. Quan l’any 1984 el ja veterà Los Sitios passà a mans privades, retornà als orígens. Serà novament el Diari de Girona. Però, possiblement, mai havia deixar de ser-ho, almenys en esperit i fins més enllà. Qualsevol estudi dels esdeveniments històrics relacionats amb Girona i les seves comarques, corresponent a aquests cent vint-i-cinc anys, de 1889 a 2016, haurà de tenir presents, molt presents, els continguts, les notícies, les cròniques, els reportatges apareguts en els milers de pàgines del Diari de Girona. Els que professionalment ens hem format en la seva redacció, especialment en un temps que, com reconeix Lluís Foix, pel que fa a La Vanguardia (fundada només vuits anys abans que el Diari de Girona), “...es parlava

molt, es fumava i es bevia. S’enraonava i es criticava tothom” 1, personalment afegiria, que es feia periodisme, molt bon periodisme, si tenim en compte els mitjans disponibles, no oblidarem mai que aquella casa va ser la nostra veritable escola i facultat de periodisme. D’altra manera, el diari no s’hauria mantingut amb bona salut 125 anys. En arribar a un cert punt de la vida, mirant enrere, penso que la fita professional que més em satisfà és la que figura després de la meva signatura d’aquestes ratlles. J. Víctor Gay Exdirector del Diari de Girona 1

Lluís Foix, Aquella porta giratòria – Premi Josep Pla, 2016 – Editorial Destino.

Cultura

RÀDIO

Els inicis dels mitjans de comunicació a Girona ls 19 anys entro a Ràdio Girona, llavors Ràdio España de Gerona E.A.J.38. El 1952 em vaig trobar amb les veus entranyables de la meva admirada i estimada Francina Boris, Salvador Suris i Carmen Delgado. Era també els temps del Resurrexit, conduït per Narcís-Jordi Aragó i Josep M. Capella. Des de la dècada dels quaranta, cada setmana es radiava una obra de teatre, entre molts altres recordo els germans i directors Florit i Avilés Muñoz, F. Juliol, Josep M. Ministral, Anna Codolà… El títol del programa ara Teatro del aire, les cròniques d’art del Sr. Cabot Llompart, de braus, a càrrec del meu inoblidable Pepe Vilà, els esports de Miquel Gil i després de l’incansable Ernest Mascort. A la primavera del 1956 es produí la primera retransmissió en directe d’un aplec de sardanes. Fou el de Caldes de Malavella, i els germans Pol van solucionar la connexió amb Ràdio Girona, desconnectant el telèfon d’un important balneari local. Era també el millor temps del “disco solicitado” per Sant Josep, recordo que per 3 minuts de música ens passàvem una hora felicitant Don José, Pepe i Pepita (en el día de su santo, para que lo celebre con los seres que más quieren...). En temps de primeres comunions no podia mancar mai Su primera comunión de Juanito Valderrama (en el día más feliz de su vida para que lo recuerde, de sus padres, hermanos y familia). Els primers anys dels cinquanta em vaig trobar encara amb una ràdio

Foto: Juanjo Valeros

Professionals a l’estudi de Ràdio Girona. prehistòrica, al carrer de la Força, 8 de Girona, on solament es radiaven aquells discos de 78 rpm, anomenats de pedra o baquelita. No tenien cinta magnetofònica i cada dia a les 14.30 h i a les 22.00 h hi havia una connexió amb Radio Nacional de España per al Diario hablado. Programes per al públic com Buscando la fama, amb l’impagable suport musical de Josep M. Sabench, es van convertir en els més populars i esperats pels gironins. Aquest programa, les finals al Centre Cultural i la finalíssima al Teatre Municipal, va descobrir veus tan famoses i populars com les Ballesteros, Blas i Fernando Mendoza, entre d’altres. Recordo que una vegada, en directe, un participant desafinava tant que vaig sortir al pòdium, el vaig tallar en sec, tot dient-li que s’acostés al telèfon perquè un representant musical estava interessat en ell. Per sort la noia que tenia cura del telè-

fon li va dir que malauradament s’havia tallat la trucada sense deixar cap encàrrec. En directe, un company, en lloc de dir “ante los micrófonos de Radio España de Gerona, va dir “ante los microbios de …”. Al llarg de la dècada dels cinquanta, no existia la televisió, vaig rebre centenars de cartes de fans de les comarques gironines, que encara guardo com un tresor, dos arxivadors d’aquestes missives. Una de les cartes em deia: “Jaime, he soñado contigo y por la mañana he tenido un hijo tuyo”. Qui havia de dir que un noi de 22 anys li faria la competència al mateix Esperit Sant. Ja ho deia aquell cartell que es podia llegir a les portes de l’emissora: “Las posibilidades de la radiofusión son infinitas”. Visca la ràdio! Jaume Teixidor

Cultura

Mitjans de comunicació: una visió personal óc un lector de diaris de paper, un lector compulsiu, que llegeix més d’un diari al dia. I sóc un dels que llegeixen el diari pel carrer, tot caminant. Aplico, és clar, unes normes bàsiques apreses amb l’experiència: no llegir mentre travesses el carrer (fins i tot amb el semàfor verd a favor); de tant en tant, mirar endavant, o per damunt el full, per descobrir els obstacles que et reserva el camí; ajustar-se a itineraris coneguts i extremar les precaucions si vas per un camí desconegut; fer ullades als laterals, àdhuc llambregar enrere, per no ensopegar amb altres vianants o amb els ciclistes (que potser van correctament per la seva via reservada, però que són més silenciosos que motos i automòbils) i no llegir articles que requereixin massa concentració, sinó, en general, dedicar-se als temes més superficials que permetin diversificar l’atenció. Diuen que en el procés de constitució de societats humanes complexes, més grans que el clan familiar o la tribu nuclear, la transmissió de notícies, els comentaris sobre els coneguts absents o presents, el xafardeig, al capdavall, van ser essencials. Quan tothom es coneixia era una manera de reforçar els lligams de grup. I l’hàbit encara es practica, avui a una escala desmesurada. Remarquem que controlar la informació dóna avantatges i orientar-ne la difusió, controlar-ne els canals, permet influir sobre la manera de pensar i de fer dels altres.

La ràdio i la televisió No cantaré les glòries dels mitjans de comunicació tradicionals, mit-

jans tradicionals que no fa tant eren innovadors. Uns segles després de l’aparició del model actual de premsa diària escrita, com a transmissora quotidiana de notícies i opinions, la ràdio va transformar la societat durant el segle XX. La ràdio de la nostra infantesa, un receptor a cada casa, era una novetat. Sovint hem pogut constatar que, en temps de tempesta, quan tot fallava, la ràdio resistia. Recordeu per exemple les nevades que fa tres dècades van provocar talls de subministrament elèctric; només et quedava el transistor per mantenir-te connectat a la civilització i no sentir-te sol i abandonat. No podem menystenir tampoc el paper que va jugar la ràdio (i no només la ràdio) durant l’intent de cop d’estat del febrer del 81. La nostra generació ha viscut l’arribada progressiva de la televisió a totes les cases. Les notícies arribaven acompanyades d’imatges! Tot i així, pel que fa a la comunicació, el missatge oral és encara l’essencial.

Ara, els titulars a peu de pantalla (o el teletext, si funciona) i els canals informatius de 24 hores permeten complementar les informacions actualitzades independentment de la programació. Al darrere d’aquestes innovacions, les antigues i les més modernes, sempre hi ha hagut inventors, tecnologia i recerca (la impremta, les radiotransmissions, els transistors, nous dispositius electrònics, la miniaturització de circuits…).

Internet i els mòbils I, naturalment, la xarxa! La xarxa, Internet, les ulleres de realitat virtual, el mòbil, els navegadors (GPS), els rellotges “intel·ligents”, les noves tecnologies en general, ens permeten gairebé presenciar la notícia en temps real, a l’instant, veure gravacions de testimonis presencials independents i difondre les nostres opinions a voluntat. Podem buscar la font d’informació que ens interessi més, la que millor s’avé amb la nostra manera de pensar; podem

Cultura completar la informació i ampliar-la quasi indefinidament amb tota mena de recursos i aplicacions. Gairebé podem crear la notícia, la manera de veure-la, interpretar-la, comentar-la i difondre-la. La notícia, però, pot ser falsa i la gravació, manipulada. L’increment del potencial de difusió ha comportat la intervenció dels tribunals. Si abans una notícia inconvenient es combatia amb la circulació oral d’una contranotícia, si quan es criticava algú tothom intuïa que tard o d’hora, segons amb qui es parlava, la per-

sona criticada se n’assabentaria, ara els comentaris a la xarxa poden tenir una vida que escapa al nostre control. En realitat podem dir que encara és prudent aplicar les normes intuïtives de sempre. Certament la velocitat de la comunicació s’ha multiplicat. En paral·lel, ens hem creat, amb les connexions globals, obligacions que ens reclamen més temps. Tanmateix, la funció social de la comunicació no ha canviat i l’aspecte de xafardeig que té la difusió d’una notícia es conserva, un aspecte que, en positiu,

contribueix a reforçar els lligams socials, com evidencia l’èxit de les anomenades xarxes socials. I la gent també llegeix el mòbil pel carrer. Llegeix, parla i escriu missatges. Però qui tria les notícies que es publiquen i difonen? Qui fa la tria de les que els sistemes informàtics t’ofereixen, sense buscar-les, perquè han detectat les teves preferències i la temàtica de les teves consultes per Internet? Qui atura una notícia malintencionada? Joan Miró Ametller

POESIA

Al Parc Tot passejant un dia, al parc vaig arribar. El sol apretava i una ombra vaig buscar.

Un solitari blanc, al peu de l’arbre es trobava. Al veure’l, m’hi vaig assentar, per poder, el paisatge, contemplar.

Al jardí que em trobava, ple d’espígols plantats estava. d’allà venia el perfum, que tan m’agradava.

Vaig fer una mirada per tot el meu voltant, i a prop meu es trobava un arbre molt gran.

De sobte el seu fullatge va començar a ballar. A causa d’una suau brisa, que començava a bufar.

M’hi trobava tan bé, que per partir no sabia que fer, més el sol s’estava ponent i a refrescar començava.

L’arbre era un desmai, i les branques penjants del qual, cap a terra arriben a tocar fent ombra a tot el seu voltant.

Quina sensació tan bona era la que en aquell moment sentia, deguda al fersc aire que respirava impregnat del perfum de les flors que hi havia.

Tan embaladit estava, que el guarda amb el seu xiulet, dels meus pensaments em va fer tornar i així va ser com del parc em vaig retirar. Cecilia Seres

ENDEVINALLA Pere i Joan eren dos amics que feia temps que no es veien. Pere va preguntar a Joan quantes ovelles tenia. Joan sempre explicava les coses de forma una mica enigmàtica. No ho sé amb exactitud, li va contestar, si faig grups de dos, de tres, de quatre, de cinc o de sis, me’n sobra sempre una, però, si les ajunto en grups de set no me’n sobra cap. Però va endevinar el grup d'ovelles que tenia Joan. Quina deducció va fer? Solució: El resultat s'obté amb el producte de: 2x3x4x5x6 = 720, afegint al resultat una unitat. Per tant, Joan té 721 ovelles (nombre que és divisible entre 7)

Racons

La comuna més antiga de Girona ot cercant l’etimologia del mot comuna ens trobem que deriva del llatí communis, adjectiu que significa que alguna cosa pertany o està compartida per dues o més persones alhora. Per extensió, que pertany a la majoria de ciutadans i per això el mot, de vegades, pot ser sinònim d’ajuntament o municipi. També significa un determinat sistema d’organització social de la població agrícola. És un mot excessivament polivalent. Tant podem sentir a parlar de la Comuna de París (administració municipal de París en l’època revolucionària) com d’una comuna hippy, que fou un sistema de vida comunal en els anys seixanta del segle XX, o com el lloc excusat a on hom pot anar a satisfer les necessitats fisiològiques. A priori, sembla que aquesta darrera accepció resta molt lluny d’un ajuntament o d’una comunitat agrícola. Però no és així. Fixem-nos que hem parlat de comuna com d’allò que pertany o és compartit per dues o més persones. Doncs bé, en els segles XVII, XVIII i XIX i segurament també en temps molt més reculats, els edificis d’habitatges plurifamiliars no disposaven de gaires instal·lacions, que solien consistir només en subministrament d’aigua i serveis sanitaris. L’aigua se solia resoldre a base d’un pou en la planta baixa que, bé fos amb politja i galleda o més tard amb bomba hidràulica, era utilitzat per tota la comunitat d’estadants. Els serveis sanitaris seguien un sistema semblant. En la planta baixa hi havia una cabina més o menys gran en la qual una bancada o seient de fusta, a on s’havia practicat un o

Foto: Juanjo Valeros

més forats convenientment connectats a un pou negre, permetien als estadants, d’un en un o en companyia, alleugerir-se de les necessitats fisiològiques. Com que era d’ús comú per a tots, s’acabà anomenant, també, comuna. En els més notables jaciments arqueològics d’època romana s’observen restes, en alguna ocasió perfectament conservades o refetes, de lavabos públics que consistien en un banc tot al voltant d’una habitació que presentava uns forats

aproximadament cada 4 o 5 pams, convenientment connectats a pous negres o clavegueres, podia haver-hi una quinzena de forats. El banc se situava sobre un graó alçat que disposava d’una canaleta per on circulava aigua corrent. En aquella aigua els usuaris hi remullaven una esponja aferrada a l’extrem d’un pal, que servia per completar el servei higiènic. Tant el recinte com les esponges —n’hi havia una col·lecció penjada a la paret de l’esquena de l’usuari— eren d’ús comunitari, és a

Racons

Fotos: Juanjo Valeros

Diverses imatges de l’antiga comuna situada a la Torre dels Predicadors.

dir, una veritable comunitat d’usuaris que mentre s’alleugerien podien fer tertúlia. La majoria de gent que hem superat la setantena vàrem néixer en un habitatge que disposava d’una comuna —això sí, una en cada habitatge— que normalment se situava en el balcó/galeria que servia per estendre roba. Eren unes comunes més modernes, de sifó, connectades a canonades de ceràmica, però encara era un seient de fusta amb forat i tapadora de pom i sense dipòsit ni descàrrega. S’hi havia de llançar una galleda d’aigua tot sovint. No es trigà gaire en substituir tot això per una moderna tassa higiè-

nica. Tot i així encara es pronunciava frases com aquesta: “On és en Pere, no és pas a la comuna?”. Les darreres comunes de Girona foren les de les cases de l’Onyar, que donaven al conjunt un tipisme decadent i que desaparegueren quan es rehabilitaren les façanes. També al barri de la Barca, carrers de Sacsimort, Pou Rodó o Portal de la Barca, jo havia vist, en habitatges molt degradats i algun d’ells habitat encara, alguna comuna. Però ara ja no en resta cap, o així es creu, perquè en un recinte del museu d’art visitable, s’observa el que havia estat presó dels capellans a on, a més d’una gran llar de foc, hi

ha una curiosa comuna. Però no és pas cert del tot. Si hom vol passar l’estona fent l’agradable passeig pel camí de ronda de la muralla en el tram que va des de la torre del Llamp també dita del Telègraf —amb accés des del jardí dels Alemanys— fins a la gran torre rodona dita dels Predicadors —al darrere de l’antic convent de Sant Domènec— al costat sud de la mateixa torre, en una raconada que allí es forma, hi ha un seient de pedra —quina fredor— amb un forat al mig. Des del forat fins al terra exterior la caiguda és lliure. Era, és, una comuna que cobria les necessitats de la gent, que devia ser molta, que defensaven aquella llarga tramada de muralla, altrament l’estret passadís hauria resultat intransitable. El tram de muralla de què parlem fou construït a partir del 1362 per voluntat del rei Pere III el Cerimoniós i les darreres reformes o transformacions s’hi feren durant el segle XVII. Per tant ens trobem davant d’una relíquia, la comuna més antiga de Girona, almenys en un lloc públic. Narcís Sureda i Daunis

Ahir i avui

Ahir

Edifici El Bolet

Avui

Vista del gratacels Els Bolets a Girona des del carrer del Carme en construcció. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

El riu Onyar amb l’edifici El Bolet al fons, des del carrer del Carme. Foto: Juanjo Valeros.