LA LLIBERTAT Què entenem per llibertat? La llibertat és allò que ens proporciona tranquil·litat, que ens acompanya a l’hora de decidir, de lluitar pel que volem. Aquella qui es mereix tothom sigui quin sigui el color, la parla o qualsevol altre diferència. No és cap mètode d’aïllament, simplement d’autosuficiència. Qui és lliure, gaudeix millor de les coses, és capaç de descobrir el que mai ningú que ha sigut depenent ha pogut, és capaç de trobar per ella mateixa allò que necessita, es pot resumir amb una sola paraula, felicitat. Amb això ningú vol dir que qui és feliç, és lliure. Moltes dones maltractades han rebutjat la idea de canviar la seva vida actual i ser lliures, perquè han trobat la felicitat en aquella situació, sembla difícil oi? La llibertat és favorable per gent amb seguretat, que sap el que vol. Encara que sembli mentida la majoria de nosaltres som massa insegurs, preferim dependre d’algú abans d’arriscar per el que nosaltres realment volem, ens fa por intentar aconseguir allò que sempre ha estat per nosaltres un repte i necessitem d’algú que ens digui si ho estem fent bé o malament. Demanem sempre la llibertat d’expressió, la d’escollir, la de decidir, però quan ens demanarem a nosaltres mateixos la nostre pròpia llibertat? És fàcil plantejar’s-ho, però difícil d’aplicar. El primer que s’ha de fer és treure’s totes les pors, pensar que aquells qui estan al nostre costat no sempre hi seran i potser podem arribar a trobar-nos sols, però quin és problema? Cap. Hem après a menjar, a caminar, a saltar, a parlar i fins hi tot a pensar sols. Qui no ha volgut ser de petit un ocell? Sentir com l’aire t’acaricia la cara, mentre voles per damunt de tothom, dels edificis més alts, sentir-te tan gran comparat amb el que hi ha allà baix, creure que ningú et pot aturar mentre estiguis allà dalt. Aquells qui son lliures, no esperen la resposta de ningú per poder actuar, caminen sols per un camí de dificultats, però salten i esquiven tot tipus de obstacles que puguin trobar, res és més fort que ells i ningú els pot aturar. Tard o d’hora, tots tenim alguna cosa en comú, necessitem estimar, i ningú es pot estimar tot sol. Hem d’aprendre a fer-ho amb moderació, respectant la llibertat tant d’un com de l’altre. Estimar no és empresonar a ningú, és tot el contrari. És compartir tot allò que hem trobat cadascú de nosaltres per el nostre compte, ensenyar a l’altre tot allò que has après mentre caminaves sol. Aquell qui empresona a l’altre, a la llarga pateix les conseqüències. Paula Cerdán 1r BAT.
LLIBERTAT A CANVI DE LLIBERTAT - Hola, bon dia, telèfon d’atenció a la dona, en què puc ajudar-la? - Bon dia, sóc la Neus. Trucava per demanar-li si em podria posar en contacte amb alguna dona maltractada. – Sorpresa a l’altra banda del telèfon. - Em sap greu Neus, no se’ns permet facilitar aquest tipus de dades per seguretat, no podrà ser. – respon l’assistenta. - Necessito, i repeteixo, necessito donar-li una nova vida a la dona que més s’ho mereixi, aquella que estigui disposada a allunyar-se i començar de nou, que sigui prou forta per, amb una empenta, desenganxar-se de la bèstia que conviu amb ella. El meu únic propòsit és aquest i cregui’m que ningú de vosaltres podrà ajudar l’escollida en la mesura que jo ho faré, només necessito un nom, una adreça o bé un telèfon.- La Neus creua els dits, desitja haver estat prou convincent-. - Nosaltres tractem de fer tot el possible per aquestes dones, però la legislació no... - Si de veritat vol fer tot el possible, entengui que les lleis només existeixen per impedir el mal, i no pas el bé, com vostè està fent. – L’interromp la Neus. - La que no ho entén tot és vostè, un incompliment com aquest podria deixar-me fora del meu lloc de feina, és informació confidencial. - Miri senyora, no hi ha temps per perdre, possiblement la vida d’una d’aquestes dones estigui en perill d’aquí uns dies, per no dir ara mateix. Si no vol càrrecs de consciència la convido a col·laborar amb mi sota estricte secret, li ho prometo. L’assistenta, que té en ment a la Laia des del principi, s’ha quedat sense arguments. Sap que ella s’ho mereix i si vol ajudar-la haurà jugar-se-la i confiar en aquesta desconeguda.- Carrer Esperança, número 16-. La Neus engega el cotxe, introdueix la direcció en el GPS i accelera. Necessita acabar amb tot això com abans millor, però encara no sap si funcionarà. En deu minuts troba el portal indicat. El carrer, que pertany a un antic barri industrial als afores de la ciutat, està desert. Tot i així, decideix aparcar el cotxe dos carrers més a baix per tranquil·litat. Sona el timbre. Els pèls de la Laia s’ericen. “No pot ser avui ha sortit de treballar abans, encara no he acabat de preparar el dinar, s’enfadarà, sort que els nens són a l’escola”, pensa per dins. Corre cap a la porta per obrir-la abans que s’impacienti. - Bon dia Laia, sóc la Neus, tinc una proposta per fer-li. - Bon dia. Disculpi’m, esperava una altra persona. Ho sento molt, però no la puc atendre, tinc molta feina, torni a la tarda i el meu marit l’escoltarà. –Què passaria si en Joan la descobrís parlant amb una desconeguda? Pensa la Laia. La ment se li ennuvola. - Sembla que estem de sort, precisament és amb vostè amb qui volia parlar. – La Neus s’afanya a continuar abans no li tanqui la porta als nassos. – Sé que és una bona persona que, per errors del destí, pateix cada dia calamitats inimaginables; ambdues sabem del que parlo. Jo només vull ajudar-la i vostè m’ajudarà a mi sense adonar-se’n, confiï en mi i aquesta nit mateix podrà dormir ben lluny del seu marit, deixar d’utilitzar maquillatge per tapar-se els blaus i protegir els seus fills d’un monstre. Tinc una casa a l’altra banda del país totalment equipada per viure-hi, sisplau, accepti-la, sigui forta, faci aquest pas endavant-. Els ulls d’horror de la Laia s’omplen de llàgrimes i dóna un cop de porta. La Neus fa passar per sota la seva targeta de contacte i a través de la porta diu: - Pensi-ho, sisplau, truqui’m i no temi, només vull ajudar-la, m’haurà de creure i confiar.
Amb aquestes paraules la Neus torna al cotxe a poc a poc. Els ulls de la Laia són exactament igual que els ulls d’aquella dona. Feia una setmana que al sortir de la feina, la Neus havia vist com un home pegava la seva dona en una cantonada fosca. Va sentir com els crits de la dona eren ofegats pel seu plor. La por la va fer reaccionar de la pitjor manera i va passar de llarg. Els ulls d’auxili i terror de la dona romanien encara, com si d’una fotografia es tractés, al fons de la seva ànima. El càrrec de consciència no la deixava dormir, menjar o treballar bé. S’havia convertit en una esclava. L’única solució que havia estat capaç de trobar era oferir a una dona que estigués en les mateixes condicions que aquella la seva segona residència perquè pogués començar de nou. És de nit. La família de la Laia està sopant, tot és silenci i a l’atmosfera s’hi respira temor. La pobra dona només fa que resar perquè res no molesti el seu marit i tenir un vespre de pau. De cop i volta, en Joan s’aixeca de la cadira cridant, s’ha cremat amb la primera cullerada de sopa calenta. Fa els nens fora del menjador i dirigeix tota la seva ira infundada cap a la Laia. La por la fa quedar-se muda i és incapaç de demanar disculpes a en Joan per calmar-lo. Ell perd els nervis i llença a terra tot el que hi ha sobre la taula. Camina cap a la Laia, encara immobilitzada i s’hi encara. Les llàgrimes brollen dels seus ulls, però el seu cos sembla fet de pedra. Li posa les mans a sobre, ella s’estremeix, comença a sacsejar-la sense deixar de cridar i en no obtenir resposta, cau la primera agressió. “No puc més! Els meus fills no s’ho mereixen! Qualsevol dia em matarà i em penediré de no haver fet el pas abans. La Neus, sí, ella, ella m’ajudarà, hi confiaré, és la meva última carta i m’ho penso jugar absolutament tot. De totes maneres, aquí ja estic condemnada. Demà els nens no aniran a l’escola, ho prepararem tot i quan en Joan torni de treballar no ens trobarà a casa, serem lluny i lliures. Decidit, després que ell marxi a treballar la trucaré. Déu meu, dóna’m força i protegeix-nos”. - Neus? - Sí, digui’m? - Sóc la Laia, he decidit triar l’únic camí que ens durà a la felicitat a mi, als meus nens i tan de bo que a vostè també. – La Neus respira alleujada. - Moltíssimes gràcies Laia, no te’n penediràs, t’estaré agraïda eternament! Com vols ferho perquè et lliuri les claus? - Necessito que sigui avui mateix, d’aquí poca estona, abans que el meu marit arribi a casa, ja ho tinc tot preparat. Sisplau ajuda’m, ets la meva última oportunitat. - D’acord, en quinze minuts ens veurem al pàrquing de darrere del supermercat. - Hola, bon dia, ets la Laia, veritat? – Assenteix. – Moltes gràcies pel teu esforç. En aquest sobre hi tens les claus i les coordenades de GPS de la casa, també hi ha una carta on t’explico els motius de la meva acció. Espero que sàpigues perdonar-me i trobis la felicitat allà on t’envio. A la casa hi trobaràs tots els papers, estan al teu nom. A canvi, només vull que mai diguis com l’has aconseguida. - Tant misteri confon la Laia, però no té temps per perdre, no vol ni pensar què passaria si la trobés en Joan. - Gràcies per la teva immensa generositat, desitjo haver-te ajudat com esperaves. Haig de marxar.
Anna Roure Gardó 2nB BAT