1r quadrimestre 2008
Tradició ancestral
ENTREVISTA ENTREVISTA
Lluís Bonaventura, propietari del bar L’Arc BARRIS BARRIS
Germans Sàbat
28
2
Editorial
La Setmana Santa a Girona Girona parlar de la Setmana Santa és parlar d’una de les tradicions més arrelades que es conserven juntament amb la celebració de la festa del Corpus Christi. Les arrels de l’actual processó del Sant Enterrament del Divendres Sant es remunten gairebé a l’edat mitjana quan es representaven a les esglésies els autos sacramentals durant els dies sants. A poc a poc aquests autos sacramentals, per diverses circumstàncies, varen deixar de representar-se dins de les esglésies i aquest és l’origen de les actuals processons. A Girona tradicionalment hi havia hagut dues processons, organitzades per les tres confraries que en aquell moment hi havia a la ciutat. La processó del Dijous Sant, organitzada per l’arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, i la del Divendres Sant, organitzada per l’arxiconfraria de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist i la Venerable Congregació dels Dolors. Acabada la Guerra Civil, el bisbe de Girona Dr. Cartañà va unificar les dues processons, l’actual del Sant Enterrament, que se celebra el Divendres Sant a les deu de la nit amb la participació de totes les confraries. L’any 1947 va néixer l’actual Junta de Confraries de Setmana Santa, que tinc l’honor de presidir, i és l’organisme que aglutina la representació de totes les confraries i s’encarrega de l’organització de la processó i de les altres activitats que es duen a terme durant la Setmana Santa. Actualment a la nostra ciutat hi ha dotze confraries que participen activament en els actes de Setmana Santa i en el Via Crucis previ que cada diumenge de Quaresma
A
Núm. 28 - 1r quadrimestre 2008 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St. Narcís), Marcos Cano (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vilaroja), Fidel Rincon (Unió de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Antonio Carvajal (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60) i Cristina Garzón (Assoc. G. G. Barri Vell).
El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Judit Rico / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96
es fa a les capelles del Calvari. La processó del Sant Enterrament és un dels tres actes públics, juntament amb la cavalcada de Reis i l’exposició de flors, que porten més gent als carrers de Girona, en una barreja de gironins i forasters que donen color als carrers del Barri Vell. La nostra processó és un espectacle que cal veure, encapçalada per un brillant i disciplinat maniple de manaies admirat arreu del nostre país, i seguit dels passos acompanyats de les seves respectives vestes que acompanyen el cos de Crist jacent en el seu trànsit cap a la resurrecció que és pilar bàsic de la nostra fe. La processó acaba en el meravellós marc de les escales de la Catedral, escenari d’una bellesa plàstica sublim. Els manaies al so de pifres i timbals formen al llarg de les escalinates, mentre les vestes participants s’acomoden als balcons que ofereixen les escales. A l’arribada del Sant Crist que presideix la processó, els manaies presenten les llances en senyal d’homenatge i respecte al Crist crucificat mentre puja la totalitat de l’escalinata. A dalt espera el senyor bisbe, que després de pronunciar quatre paraules i beneir els presents, acaba amb el càntic esperançat del creu en un Déu. Us convidem a tots a gaudir i a participar de la nostra Setmana Santa, tothom hi és benvingut.
Xavier Ribera Borrell PRESIDENT DE LA JUNTA DE CONFRARIES DE SETMANA SANTA DE GIRONA
SUMARI 2 3 8 13 14 16 17 18 21
EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT
Vida associativa de la gent gran Universitat per a tothom Records inesborrables de fa 20 anys Estimada Antònia CONSELL G.G. Ple del Consell Municipal de la Gent Gran ENTREVISTA Lluís Bonaventura, propietari del bar L’Arc QUALITAT La jubilació no és la mort social DE VIDA d’una persona Gastronomia 20 CULTURA Mercè Rodoreda La Gran Muralla celeste 22 BARRIS Germans Sàbat 24 AHIR I AVUI Germans Sàbat
Opinió
3
EVOLUCIÓ QUANTIA:
Any 2004= 492,02 / Any 2008= 658,75 Les pensions mínimes s’han incrementat respecte al 2004 el 33,89% per Narcís Amagat onsiderem molt positius els passos que l’actual govern està fent en matèria de pensions mínimes, sobretot si ho comparem amb les dues legislatures del Partit Popular. Hem de continuar reivindicant que el govern segueixi incrementant aquestes pensions per sobre de l’IPC. Cada any la inflació de la nostra comunitat és superior a la mitjana estatal i les pensions a Catalunya s’augmenten amb aquesta regularitat, per això denunciem aquesta deficiència i reclamem que s’actualitzi per compensar la desviació.
C
La vida per M. Àngels Gubau e petit la mare et renya, jugues i et baralles amb els amics, vas a l’escola i estudies, poc, però estudies. Després ve l’època de tres amb un quatre amb l’altre i l’amor a la butxaca, però, ah carai, trobes la persona de la teva vida i festeges, et cases, tens fills i comences a pagar hipoteques, mobles, cotxe, col·legi de la mainada, vestits, vacances, o sigui que treballes dia i nit. I passen els dies. Que ràpid passa el temps.
D
De cop ja la tenim aquí, la jubilació. Però per què m’haig de jubilar, jo, si encara giraria mig món? I el metge: “No fumi (millor, així estalviaré), mengi peix blau, poca carn (lògic, el peix blau és més barat), de vi, poc (bé, l’aigua és més econòmica), camini (sí, així no gastaré gasolina), no gaire dolços”. Punyeta, tot això t’ho diu perquè vol que estiguis bé i visquis més anys o perquè amb la jubilació que cobres puguis arribar a final de mes?
I ara ve el millor, el teu fill et diu: “Avi, vés a buscar els nens a l’escola, avi et deixaré els nens a dinar, avi porta els nens a jugar a futbol”, i et sents cridant a favor de l’equip amb què juga el teu nét i t’adones quan ets avi que també has estat pare. O sia que treballes a casa i a fora. Però aprens a envellir amb dignitat. Ben mirat, fet i fotut, la vida és com una rosa, hi ha moltes espines, però… és tan bonic viure.
4
Opinió
▼ EN EL RECORD
Ahir com avui: 1938-2007 per Isaac Montoya i Salamó
E
n Francesc Pararols em va encomanar quatre ratlles sobre l’esdeveniment que es produí al Molar, Tarragona, el passat dia 3 de novembre. L’acte consistia en una senzilla ofrena floral, en la qual participaven els aviadors veterans -inclòs el nostre benvolgut Francesc-, a un monòlit dedicat a dos aviadors republicans que moriren en combat aeri durant la depredadora batalla de l’Ebre, l’estiu de 1938. Tot sembla normal fins aquí, avui que tan corrent és homenatjar els lluitadors republicans de la nostra negra contesa. Tanmateix es tracta del primer i únic monòlit dedicat als aviadors republicans morts en combat que es pot trobar malauradament- no ja a Catalunya, sinó en tota la geografia espanyola. Per aquest motiu, donaré els detalls de la seva desafortunada història, puix que, si bé és veritat que veiem amb bons ulls aquests homenatges, també és veritat que en desconèixer el drama experimentat no prenem veritable consciència de la tragèdia ocorreguda per culpa de la hidra de la guerra, que hem de rebutjar per sistema. El dia 20 de setembre de 1938, en mig dels combats aeris més negres de la batalla de l’Ebre, es trobaven els dotze aparells de la 3a esquadreta de caces Mosca en un servei de patrulla a la zona d’Ascó-el Molar. Imperceptiblement se’ls acostà per darrere un sol aparell Messerchmitt 109 pilotat per l’aviador alemany Wilhelm Ensslen. L’alemany escollí la seva víctima i disparà les seves metralletes a boca de canó, sobre l’aparell de Josep Torras Pujol. L’aparell s’incendià immediatament
Acte al Molar. Foto: Isaac Montoya. com una torxa mentre baixava en barrina deixant una llarga columna de fum negre. Torras es va poder llançar amb paracaigudes, però malauradament se l’hi incendià i s’estavellà a la serra dels Tossals, on no el trobaren fins passats 9 dies. Fou enterrat al cementiri de la vila del Molar el 29 de setembre de 1938, tenia 19 anys, amb això està tot dit. El cas de Manuel Vega és tan prosaic i cru com el del seu company Torras. En fort combat aeri al cel del Priorat es trobaren les unitats de caça republicanes amb els Fiats italians i els Messerchmitt alemanys. La inexperiència de Manuel Vega, que no tenia més de 19 anys, fou la seva sentència de mort. Fou abatut per un experimentat pilot alemany, i
mentre baixava en paracaigudes fou cruelment metrallat pels Fiats italians. Vega caigué molt a prop de la carretera Molar- Lloar, on li prestaren els primers auxilis. Vega demanava inconnexament per la seva mare, deia que era voluntari, de Bilbao, i que tenia 19 anys, després tornava a delirar i a demanar per la seva mare... Som a 22 de setembre de 1938, l’endemà moriria, com a conseqüència de les greus ferides sofertes, a l’hospital de campanya situat al vell edifici administratiu de la mina de plom del Molar. Fou enterrat junt amb Torras a la fossa comuna. Fins a 66 anys més tard, és a dir, fins a l’any 2004, no es va saber res més d’aquests xicots que descansaven junt amb més de 600 soldats repu-
Opinió
5
Fer la viu-viu…? per Enric Homet i Romà
blicans en una fossa comuna, anònima, sense cap senyalització. Calia, doncs, donar digne record a totes aquelles víctimes de la guerra, així que vaig informar el batlle Joan Salvadó i el president d’ADAR, Francesc Vinyals. Així, amb la col·laboració de l’ajuntament del Molar i l’Associació d’Aviadors de la República, es construïren dos modestos monòlits, un d’ells dedicat a les víctimes de la guerra, l’altre als aviadors Torras i Vega. Des de llavors, cada any es fa una concentració de veterans d’aviació i simpatitzants, durant la qual es fan ofrenes florals i emotius parlaments que condemnen i intenten conjurar possibles guerres futures. En la present edició es trobaven entre la nombrosa concurrència els veterans Antoni Vilella, els pilots de caça Josep Grau, Francesc Pararols i López Granje, i en representació dels antics militars de la República, Carlos García. Després d’un acte tan emotiu, es dirigiren al Centre Obrer Recreatiu de la vila on se serví un petit refrigeri i van veure una commovedora presentació amb vídeo sobre els pilots Torras i Vega, a més d'una exposició fotogràfica dedicada als aviadors republicans titulada “Ahir com avui”. Acte seguit es dirigiren en autocar al restaurant l’Embarcador situat a la vora de la riba del riu Ebre, on feren un inoblidable dinar de germanor. Memòria, únicament amb la memòria impedirem la repetició dels errors passats, i per tant és aquest el llegat que hem de deixar per a les generacions futures.
es que la vida ens ha donat ús de raó, també hem après a dir allò de “fer la viu-viu” en un to més joliu o cofoi que no pas pejoratiu. I, vés per on, tenim la impressió que aquella dita tan popular i desenfadada ens pot resultar tota una premonició negativa, perquè sembla que la infinitat de raons que donen els paràmetres vitals de l’economia fan un tuf com si volguessin fer-nos entendre que els seus guanys no són tan òptims com els que fins ara ingressaven i que això ho hem de pagar la gent de sempre, els qui no hi entenem res i que els magnats borsaris ens “carreguen el mort” quan les seves arques trontollen. I aquestes raons que ens havien semblat banals i de poca profunditat, pels rumors financers fa tota la impressió que ara la cosa va més de mal borràs. Si ens comencem a fixar en els mitjans de comunicació, notarem clarament uns moviments d’em-
D
preses i obrers que es manifesten tots pels mateixos motius: falta de feina i augment de l’atur. Les manifestacions multitudinàries creixen sense esperances de profit. I entre aquests signes negatius i l’immigració creixent, resulta que no hi ha llocs de treball òptims per a tothom. S’han acabat aquelles professions que dignificaven per a tota la vida l’obrer conscient i segur del seu futur. La màquina s’ha anat engolint l’individu expert, i així les grans fàbriques s’han robotitzat tant que amb uns moviments digitals mínims fan molta més feina que les persones i, en canvi, no reivindiquen res. Hem ensopegat una temporada amb un cúmul de factors de difícil solució, i d’aquella dita un xic sarcàstica de “fer la viu-viu” n’haurem de copsar la lliçó i esperar que el canvi climàtic, la globalització mundial i els elements que l’han d’ordenar facin el tomb i així, potser, tornarem a revifar-nos...
6
Opinió LLAMBREGADES
Ésser una persona normal per Àngela Ferrer i Mató
N
o ho sembla però la qüestió té un rerefons filosòfic. I el que afirmo té a veure amb la rapidesa amb què se succeeixen els canvis en l’actualitat. En un temps no gaire llunyà ésser una persona normal volia dir senzillament seguir les normes de convivència vigents, treballar amb eficiència en l’afer professional… en fi, no apartar-se dels esquemes que la societat assenyalava. Però us heu preguntat alguna vegada i en el món en què vivim, què significa ser normal? El concepte ha canviat radicalment. Per aconseguir el, diguem-ne, “títol” de normal cal tenir mòbil, ordinador, correu electrònic i una sèrie infinita d’estris amb els seus respectius “botonets” que et fan anar molt sovint de corcoll, perquè el més divertit és que cap funciona igual i a més es fan “vells” en un tres i no res. Si “confesses” que no tens mòbil o que no estàs connectat a Internet, per citar algunes de les “novetats”, que ja no ho són, ets un carca, vaja, no ets una persona normal i a més ets titllat de retrògrad. I si a una persona no li agrada fer anar tantes maquinetes? Ah! No s’hi val! Si vols que et respectin has de ser una mena de “crac” de la informàtica, de la telefonia i un llarg etcètera. Ara no serveix presumir de saber nedar, conduir, voler portar una vida tranquil·la sense estar pendent de l’ordinador, que de vegades es torna boig i per poc no t’hi torna a tu, o no voler ésser molestat per la musiqueta del mòbil, això és per a persones..., quin nom els donaríem? No m’agrada dir-los “anormals”, el mot em fereix, ja que si consultem el
diccionari la definició és molt diferent del que és un senyor o senyora que vol viure al seu aire i no trencar-se el cap amb les andròmines que apareixen un dia sí i un altre també. Quan manegues bé un tipus d’aparell ja n’apareix un altre i, au!, torna a començar. Voleu dir que no ens compliquem massa la vida? Estic per passar-me als que no es preocupen de voler estar tant al dia. He parlat de canvis i per canviar cal-
dria fins i tot fer diccionaris nous perquè ja em direu, per exemple, si el mot anormal té el significat adequat a l’actualitat. Jo diria que no. Sigui com sigui ja veieu que no és tan fàcil el sentit d’un mot ja que es pot interpretar segons el temps, la societat en la qual es viu… de tantes maneres com aparells electrònics hi ha al mercat. Ja ho he dit al començament de la dissertació, ens podria remetre a la filosofia.
Opinió
7
El Ter ja no desemboca al mar per Josep M. López Gifreu, Alcalde de Colomers
N
o es pot educar un riu, ni la biodiversitat ni altres riqueses que en depenen. I molt menys si el riu es troba mancat d'aigua: per la sequera pròpia dels climes mediterranis, és cert, però també per la seva agudització, a casa nostra, pels primers símptomes del canvi climàtic, pel transvasament de part de les seves aigües cap a la conurbació barcelonina i la Costa Brava i per l'abocament de claveguerams municipals i líquids de la indústria. Són massa factors en joc, i amb conseqüències en molts àmbits i sectors: boques domèstiques d'aquí i d'allà (milions de persones), sectors econòmics d'aquí (horticultura i fructicultura) i d'allà, i un riu, en aquest cas d'aquí. Però en deixem encara un: la manca de polítiques sobre l'aigua durant molts anys,
massa anys, de la democràcia catalana. I ara s'estaven, i s'estan, fent coses: dessaladores, reaprofitament d'antigues captacions, interconnexió de municipis, impuls d'una nova cultura de l'aigua basada en l'estalvi i l'eficiència, depuradores i plans de sanejament al llarg del curs del riu, modernització eficient de regadius, etc. Però, si no plou, i tot fa pensar que no, hem fet tard, perquè l'entrada en funcionament de totes aquestes infraestructures que havien de possibilitar el retorn de part dels cabals sostrets no és a curt termini, i el govern ha hagut d'aprovar mesures urgents de reducció de cabals, potser no tan visibles al Ter que va cap a la conurbació barcelonina o al Ter que va cap a la Costa Brava central, però cada cop més visibles (mortal-
dat dels primers peixos a Colomers, claveguera a cel obert al rec del Molí a Verges) i amb conseqüències econòmiques importants (agricultura del Baix Ter) en el Ter natural del Pasteral en avall. Tants anys perduts, i ara, amb tot plegat, que vol dir sense aigua suficient o sense aigua, el Ter s'ha d'autoregular i intentar de sobreviure i mantenir la vida natural, cada cop més escassa, que n'és deutora. Massa difícil. Tan de bo que plogui, o nevi a les seves capçaleres, però que les inclemències del temps no tornin a servir d'excusa per adormir els nostres polítics en les mesures encetades i per evitar de reclamar, des d'aquí, allò que és de justícia: posar fi, gradualment, progressivament, a un transvasament que és de l'any 1959, en ple franquisme.
8
Ciutat
VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR
Luis Herrera
Carnestoltes al Pont Major
van celebrar les eleccions per tal de designar la nova junta directiva després d’haver-se esgotat el mandat de l’anterior. Com cada any el passat dia Van ser escollits per la majoria 9 de febrer es va celebrar el de socis els representants carnestoltes al nostre barri. següents: El carnestoltes d’enguany − President: Luís Herrera va estar organitzat per la − Vice-president: Àngel Berna Coordinadora d’Entitats del − Secretari: Joaquim Salamaña barri del Pont Major. Cele− Tresorer: Eduard Casamajor bració ja consolidada amb − Vocal: Julian Martin un índex de participació que − Vocal: Xavier Sasanedas cada any va en augment, Una imatge del darrer carnestoltes al Pont Major. − Vocal: Josep Pujol per a alegria de petits i − Vocal: Remedios Castro grans. Van haver-hi disfresses de tot i grans, amb la seva bona música. tipus, algunes molt originals fetes a Esperant que tothom s’hagi divertit La nova junta va agrair la tasca realitmà. Al final es va procedir al lliurament molt amb el nostre carnestoltes ens zada per la junta anterior. Tot seguit va presentar la proposta de programació de premis als guanyadors de les dife- acomiadem amb un fins l’any vinent! per al present mandat, que consisteix rents categories del concurs. Va haveren nous canvis i millores de les activihi una xocolatada amb melindros per a Assemblea general tats actuals. Van ser aprovades per la tots, feta per les dones de La Cata i a de socis de la Unió majoria de socis. La nova junta les quals voldríem agrair la seva L’onze d’octubre de 2007 l’Associació comença el mandat amb molta il·lusió i col·laboració. Va tancar la festa el duet musical BORA de Jubilats la Unió del Pont Major va ganes de treballar pel benefici de la TUNA, que ens va alegrar a tots, petits convocar una assemblea general. Es gent gran.
CLUB SANT JORDI DE GIRONA Amb l’esclat de la primavera, els colors, el sol, arriba també la nostra festivitat, la diada de Sant Jordi, així com també les trobades dels clubs Sant Jordi. Per a aquest proper mes de maig, ens espera la Trobada de Sardanes a Tarragona, en el seu passeig marítim; i també al llarg del proper mes de maig, i la Trobada de Corals dels Clubs Sant Jordi de la Grup de playback minuts abans de sortir a Fundació Viure i Conviure, que l’escenari. Foto: Imma García. enguany se celebrarà a l’Audilunya, a veure l’obra de teatre El cercle tori de Barcelona. de guix caucasià, de Bertold Brecht, i D’altra banda, aprofito per parlar-vos vam completar la diada amb una visita també d’algunes activitats ja passades al parc temàtic de Catalunya en Miniaperò no per això menys importants: el tura. El passat 27 de febrer el grup de passat dijous 27 de març vam anar a playback va fer la seva gran estrena i Barcelona, al Teatre Nacional de Cata- ens va oferir un grandíssim espectacle
Imma García
que no va deixar indiferent a ningú! També parlar-vos dels cursos que la Fundació Viure i Conviure en col•laboració amb la Fundació Universitat de Girona: Innovació i Formació ofereix a totes les persones majors de 50 anys; el curs tracta sobre les actualitzacions en les ideologies i religions. Una visió actualitzada de la realitat religiosa del món actual, la polèmica de la fe, la filosofia i les noves realitats ideològiques a càrrec del professor Joan Canimas Brugué. I per acabar, voldria parlar-vos de la celebració que estem preparant per la diada de Sant Jordi i convidar-vos a tots a celebrar-ho!"
Ciutat
9
VIDA ASSOCIATIVA CLUB 60 DE CAIXA TERRASSA DE GIRONA Des del Club 60 de Caixa Terrassa us volem informar de les activitats que tenim programades a partir de l’abril. Continuarem amb els cursos d’informàtica a l’aula del club. Es faran cursos d’internet de diferents nivells, de word i d’excel, i aprendrem a fer àlbums digitals. La resta de cursos que hem organitzat són els següents: aprendre a escriure poesia, remeis casolans, plantes medicinals, la jubilació com una gran oportunitat i decoració de teules eivissenques. També tenim un parell de demostracions molt interessants el maig i juny: decoracions amb fruites i preparació d’amanides originals. La sarsuela que es representarà el 16 d’abril serà La legió d’honor. De teatres i concerts en tenim un reguitzell per tots els gustos: Mamma mia, El enfermo imaginario, amb Paco Moran, un recital de la Montserrat Carulla, ex, amb Àngels Gonyalons i
Curs d’informàtica a l’aula del Club.
Abel Folk, espectres, amb Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, La passió d’Olesa i El llac dels cignes al Palau de la Música. La conferència que es durà a terme a la Casa de Cultura el 5 de maig serà sobre “els batecs de la vida” a càrrec de la Dra. Magda Heras, cap de la secció de cardiologia clínica a l’hospital Clínic de Barcelona. D’excursions d’un dia, com ja és habitual, en tenim programades una cada mes: Montserrat, el jardí botànic de
ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA
Blanes i el mercat de la flor ornamental de Catalunya de Vilassar de Mar, el castell de Recassens i el tapis, Carcassonne i un creuer pel Canal du Midi. Les persones a qui els agrada viatjar tindran per triar i remenar: Andalusia i patis de Còrdova, creuer Costa Concòrdia, gran tour de Polònia, cap de setmana a Calafell, paisatges del Ripollès i Vall de Núria, estada a l’Ametlla de Mar, Rússia i termalisme a Benicàssim. Espero que us animeu i gaudiu de tot el que us hem organitzat. Marcos Cano Participants del taller de disfresses. (Foto de Sílvia Bellido, professora del taller de disfresses).
Moltes bruixes i algun bruixot! El dissabte 16 de febrer es va celebrar la festa de Carnestoltes al Sector Est de Girona, amb la plena col·laboració del Centre Cívic Onyar i la Llar de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja, entre altres entitats dels barris de la zona. Unes setmanes abans, uns 15 membres de l’Associació es van preparar els vestits amb l’ajuda de la professora de costura, que va portar a terme el taller monogràfic de disfresses de Carnaval. Així que el grup més divertit de la Llar va decidir quina seria la disfressa, va triar les teles, les va tallar i cosir i va escollir els complements que portarien el dia de la festa. Volien anar de bruixes! Tot i que el grup estava majoritàriament format per dones, va haver-hi algun senyor que no es va poder resistir als ànims engrescats del grup i va apuntar-se per formar part de
Maria-Mercè Costa
la comparsa, així que ara eren moltes bruixes i algun bruixot. Els dies del taller de costura van ser molt divertits, entre riures, barrets i escombres, els membres de la comparsa de la gent gran s’emprovaven les disfresses i preparaven els últims detalls. Finalment, el dia de celebració van vestir-se i maquillar-se al Centre Cívic i més tard es van incorporar amb la resta de comparses a la rua, animada
amb música, que va fer la volta al pavelló per mostrar a la resta dels barris la implicació de moltes de les persones que hi viuen. Per acabar, van seguir la festa al Pavelló de Vila-roja amb música i ball, premis per a tots els participants i una gran xocolatada! Ah! Us anunciem que la Llar de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja va rebre el primer premi del concurs de comparses per segon any consecutiu, quina passada!
10
Ciutat
VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI”
Compartir Fent realitat l’objectiu que té establert el nostre centre, ara que ja fa dos anys que col·laborem i compartim les instal·lacions entre la gent gran, l’associació de veïns del barri i els nens i nenes, es va considerar oportú , aprofitant les festes de Nadal, programar una activitat conjunta entre tots, per millorar la coneixença i la relació entre els usuaris del Casal. L’acte va consistir en una escenificació del Pessebre, des del vessant de la solidaritat i la no-discriminació de races ni de costums. Els assajos varen durar des de l’octubre fins al desembre un dia a la setmana, de set a vuit del vespre. Cal destacar que, a part de la funció, els decorats, el vestuari i tots els altres detalls de l’escenificació, varen ser realitzats per tot el col·lectiu que hi par-
seu cor aquesta lliçó per sempre més. Cal dir que va resultar molt emocionant. Per completar la vetllada es va fer una desfilada de vestits de paper en què, una vegada més, es va poder comprovar el grau de professionalitat i de creativitat de les nostres modistes i també l’elegància de les Un moment de l’escenificació del Pessebre. nostres models. Per acabar tots junts cantaticipava. L’obra era mímica, amb un narrador ren una nadala. que explicava les escenes per facilitar- Després tots els actors i acompanyants varen ser obsequiats amb un ne la comprensió. L’esperit de pau i d’amor que simbolit- berenar de germanor que va servir de zaven aquelles escenes i la visió de comiat a la festa. l’infant de Betlem els portaven a sentir- Una vegada més s’ha demostrat que la se solidaris i estimar tothom sense cap interrelació entre les diferents edats és tipus de discriminació i guardar en el possible i desitjable.
ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS En aquest primer quadrimestre d’aquest any 2008 han continuat els cursets, que són prou coneguts pels nostres lectors: sardanes i danses, manualitats artístiques, gimnàstica de manteniment, tai-txi, i els clàssics de labors de la llar i artesania, punt, macramé, brodat, punt de creu, etc. Excursions El dia 26 de gener es va programar una sortida a Puigdàlber a l’Alt Penedès. Recepció al restaurant Casa Paco (Els Monjos). Esmorzar: un suculent pa de pagès amb embotits, pastes i begudes. Presentació de Prointur (patrocinador). Visita a la fàbrica d’especialitats de pastisseria Masdéu amb degustació de productes. Panoràmica des de Puigdàlber (Alt Penedès). Dinar tradicional, seguit d’el sorteig gratuït d’un formidable obsequi i gran ball. Tornada cap a casa. Cap de setmana de Carnestoltes, dies 2 i 3 de febrer a Marina d’Or, ciutat de vacances. Acomodació a l’hotel Gran
Josep Majó
Duque 3***. Pensió completa amb bufet lliure, festa i música amb espectacle nocturn. (Aquesta excursió, que prometia ser molt interessant, es va haver de suspendre per inclemències del temps, i va fer que molta gent no hi assistís.) Dia 1 de març, sortida a l’Alt Penedès amb parada per esmorzar i continuar camí cap al monestir de Santes Creus, on vam poder visitar una de les joies arquitectòniques de l’Alt Camp que, juntament amb Poblet i Vilanova de les Monges, forma el triangle del Císter. Acabada la visita ens vam traslladar a Alcocer on vam fer una excel·lent calçotada. Tot seguit, ball i tornada cap a casa. Una sortida que va complaure tothom. Fisioteràpia El dia 27 de febrer vam rebre la visita de FATEC (Federació d’ Associacions de la Tercera Edat de Catalunya). La fisioterapeuta (persona versada en la fisioteràpia: ús terapèutic dels agents
Josep Casals
físics naturals o artificials com ara aigua, aire, electricitat, radiacions, fred, calor), la Sra. Joaquina Fuentes Fumarola, va fer una xerrada a la gent gran que fa gimnàstica. L’assistència a aquesta xerrada va ser molt nombrosa i participativa. Va fer uns exercicis que consistien a tancar els ulls, ajuntar els peus i fer unes flexions, un cop finalitzat l’exercici ens va preguntar quines sensacions havíem experimentat… pèrdua d’equilibri, etc. Les respostes van ser molt diverses. A continuació vam fer unes taules de gimnàstica molt suaus, la participació va ser nombrosa i els assistents es van mostrar molt satisfets i van manifestar el seu agraïment a la Sra. Fuentes.
Ciutat
11
VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ L’Associació de Pensionistes i Jubilats de Taialà el dia 10 de febrer va celebrar al centre un ball de Carnestoltes, amenitzat pel Grup Aurora. La festa va ser tot un èxit, part del públic assistent hi va acudir disfressat. Va destacar l’actuació del grup de pallassos que va animar molt els nens i nenes del col·legi del nostre barri . El dia 17 de febrer es va fer una arrossada popular al centre amb molta concurrència i amb la participació del regidor de barri, Josep M. Jofre i la regidora responsable de la circulació a Girona, Isabel Salamaña.
El grup de pallassos.
ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL A l’Associació del Barri aquest quadrimestre ens va visitar la Sra Cristina Garzón, professora de Ioga diplomada per la IYTA i ens va impartir classes en amb les quals hi vam poder aprendre els beneficis del Ioga: “Una persona que va dreta és una persona jove” El ioga pot fer molt per les persones grans, abans no es tenia tanta informació i possibilitats com actualment. El ioga que imparteixo a l’Associació de Gent Gran del Barri Vell de Girona està basat en el Hatha ioga clàssic, inspirat en el ioga tibetà i adaptat a gent gran i a la nostra cultura. La paraula ioga significa unió de cos, ment i esperit. El més important és que el cos, la respiració, la ment i l’esperit treballin junts. La tècnica l’aplico amb la gent asseguda en cadires. Comencem treballant des de la presa de consciència del nostre cos i respiració, de l’escolta, del pes, de la sensació, com estem? com ens sentim?... L’actitud és molt important per tenir confiança en l’obertura i el pensament positiu. Les classes inclouen postures suaus que milloren la mobilitat de les articulacions i alleugen el dolor. Donem flexibilitat a la columna vertebral, consciència d’una bona postura, alineació i
Associació
Cristina Garzón
Participants en els tallers de ioga.
exercicis d’equilibri per evitar caigudes. La MENT com a creadora de tot el que ens passa, els pensaments positius, l’atenció, l’escolta, la percepció, el somriure interior, la concentració i la relaxació. Donem moltíssima importància a l’art de respirar (pranayama) perquè millora l’estat d’ànim i aporta oxigenació i energia a totes les cèl·lules del cos. Quan accedim a la 3a edat? Tots sabem que l’edat cronològica i l’edat biològica no sempre coincideixen, no és el mateix sentir-se jove o semblar jove. Aquest seria l’objectiu: SER JOVE. El ioga ens pot ajudar a ser joves. Si l’esquena està encorbada es respira
malament perquè el pulmons perden espai per dilatar-se i el cor també està comprimit. Per això a les classes de ioga sempre es fa referència tant a la verticalitat de la columna com a la distensió de les espatlles. “Quan connectem amb la quietud interna, amb el silenci interior, més enllà dels nostres tràfecs mentals i emocionals, descobrim aquest oceà de calma, de pau duradora, alegria i serenitat que és la nostra veritable realitat.” Vull ajudar les persones grans a trobarse bé, a ser independents, a tenir més qualitat de vida i a descobrir que la felicitat está en el nostre interior. Om Shanti Cristina Garzón Professora de ioga diplomada per la IYTA.
12
Ciutat
VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Durant aquest primer trimestre de l’any hem continuat les nostres activitats després de la aturada de les festes de Nadal. Continuem els nostres cursos de manualitats, de gimnàstica de manteniment per a gent gran, el taller de punt de creu i el taller de memòria. Aquest taller s’ha acabat recentment, però en tenim preparat un altre per al proper mes d’abril, i que durarà fins al mes de juny. Tots els que hi estigueu interessats us podeu dirigir al Centre Cívic Santa Eugènia (972 245111) i us hi podreu inscriure, si no pot ser per a aquest proper taller, sí que ho podreu fer per als que farem segurament més endavant. Continuen així mateix les xerrades mèdiques, dutes a terme per professionals del Centre d’Atenció Primària de Can Gibert del Pla, on metges, metgesses i infermeres ens vénen a donar consells sobre diferents temàtiques perquè la nostra salut se’n pugui veure beneficiada. En l’última xerrada, per exemple, vàrem tractar el tema de l’ali-
Un moment del ball a la sala d’actes de la Llar de Jubilats Sant Joan. Autor: Joan Farré
mentació mediterrània i les seves propietats beneficioses per a la salut, sobretot la de la gent gran. L’activitat que té més èxit és, sense cap mena de dubte, el ball que organitzem cada dos diumenges a la sala d’actes de la Llar de Jubilats Sant Joan. És un gran esdeveniment que atrau, fins i tot,
GENT GRAN “L’ESPLAI” L’Associació de Gent Gran de l’esplai de la plaça Poeta Marquina, entre altres activitats, formen una secció que en diuen Els Trempats, que amb un delit digne d’enveja pugen al santuari del Àngels els dimarts de cada setmana. Ho fan segons les possibilitats de cadascú –mig camí en vehicle i mig a peu o només enfilar els dos o tres darrers quilòmetres, etc.-amb la consigna principal de trobar-se a una hora determinada per esmorzar plegats i en harmonia. Com que sempre hi ha qui té la bombeta de les idees preparada, per a les darreres festes de Nadal se’ls ocorregué muntar un senzill però original pessebre, i en un d’aquells ja famosos dimarts emprengueren el camí amb més solemnitat de l’acostumada. Van arribar més animats i també més colla que mai, perquè hi havia l’ interès principal de deixar aquella petita obra nadalenca al costat del
Joan Farré
molta gent de diferents barris de la ciutat de Girona i també d’altres poblacions veïnes. Quedeu convidats i convidades, des d’aquestes línies, a assistir a qualsevol dels actes que organitzem a la nostra Llar, que ens faria molta il·lusió poder compartir amb tots vosaltres. Us hi esperem! Enric Homet
L’esmentada colla exhibint satisfets el petit pessebre. Foto: Narcís Ferrer.
santuari de la Verge. Allí s’hi trobaren socis que ho feien per primera vegada i fundadors de la colla, i entre tots celebraren una festeta que restarà en el record íntim d’unes diades ja prou engrescadores per a la bona voluntat. Després, les pujades als Àngels han continuat dimarts sí, dimarts també, sempre des de les vuit del matí fins a l’arribada a la ciutat a quarts de dotze.
Resulta un exercici saludable per al cos i per al bon conviure, teràpies que s’haurien de prodigar amb més assiduïtat en llocs on acudim massa sedentàriament gent d’edats semblants a les d’aquesta animada colla. Resultaria una iniciativa profitosa que s’hi unissin altres centres de gent gran i així donar exemple de la vitalitat que pot unir el nostre col·lectiu.
Ciutat
13
CURSOS
UNIVERSITAT PER A TOTHOM La gent gran Curs 2007-2008 La Fundació Viure i Conviure, conjuntament amb la Fundació Universitat de Girona, proposa per a aquest curs 2007-2008 cursos d’actualització en coneixements de diversos àmbits dirigida a majors de 50 anys. Amb aquesta proposta es vol arribar a oferir una formació continuada de qualitat en algunes de les poblacions de la província de Girona. Aquest curs serà seu d’aquestes propostes formatives la ciutat de Girona. En aquests cursos es tractaran temes tan diversos i d’actualitat com: Actualitzacions en les ideologies i religions. Visió actualitzada de la realitat religiosa del món actual, la polèmica de la fe, la filosofia i les noves realitats ideològiques.
Col·laboradors Rosa Roca Casademont. Llicenciada en Medicina i Cirurgia, especialista en Oncologia i màster en Cures Pal·liatives. Coordinadora de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital Santa Caterina, del Parc Hospitalari Martí i Julià (IAS) (sessió 8 de maig) Xavier Serra Narciso. Professor de Filosofia de l’IES Pere Alsius de Banyoles (sessió 15 de maig) Jaume Angelats Morató. Capellà, psicòleg i professor de l’Institut de Ciències Religioses de Girona (sessió 22 de maig) Objectius
Professor
El curs abordarà qüestions ètiques, socials i religioses d’actualitat que es manifesten a la vida de les persones i col·lectius de la societat contemporània. La primera part de les sessions consistirà en una explicació del professor, i la segona, en un diàleg a partir dels coneixements, experiències i dubtes dels participants. L’objectiu d’aquesta segona part és concretar els aspectes més interessants o problemàtics dels temes tractats i situar-los en l’experiència més propera. En alguna sessió, i per tal d’il·lustrar el tema o generar el diàleg, es projectarà una pel·lícula o escenes de pel·lícules que tractin el tema abordat.
Joan Canimas Brugué. Doctor en Filosofia, màster en Bioètica i Dret, coordinador tècnic de l’Observatori d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social i professor associat de la Universitat de Girona
PROGRAMA: 3 d’abril. Introducció als principals conceptes i preceptes que ens serviran per al diàleg: màgia, mite, religió, raó, ciència, ideologia, creença, veritat...
A qui s’adreça A persones majors de 50 anys. Les persones menors de 50 anys hi podran assistir com a oients. Programa ACTUALITZACIONS EN LES IDEOLOGIES I RELIGIONS. VISIÓ ACTUALITZADA DE LA REALITAT RELIGIOSA DEL MÓN ACTUAL, LA POLÈMICA DE LA FE, LA FILOSOFIA I LES NOVES REALITATS IDEOLÒGIQUES
10 d’abril. Modernitat i postmodernitat: la crisi de la veritat 17 d’abril. Com podem saber què està bé o malament al segle XXI? 24 d’abril. En què creiem els que no creiem en Déu? 8 de maig. El progrés de la ciència mèdica i el dret a una mort digna 15 de maig. Ars meditandi: estudi, pràctica i difusió de les arts contemplatives 22 de maig. Diàleg interreligiós: un diàleg indispensable, al servei d’un humanisme de pau 29 de maig. Què és i com ens afecta el postfordisme i la modernitat líquida 5 de juny. Els moviments socials contemporanis i les maneres de viure: una nova forma de fer política 12 de juny. Què podem saber? Què podem fer? Què podem esperar? Calendari: del 3 d’abril al 12 de juny de 2008 Horari: dijous de 17.30 a 19.30 h Lloc: Club de Jubilats Sant Jordi de Girona (c/ Santa Eugènia, 189,tel.: 972 23 54 02) Matrícula: Club de Jubilats Sant Jordi de Girona Horari de matrícula: de 10 a 13 h i de 15 a 20 h
14
Ciutat SETMANA SANTA
Records inesborrables de fa 20 anys Parlar de Setmana Santa per a una gironina com jo, vol dir moltes coses: infantesa, records, tradicions, història i GIRONA. Infantesa perquè vaig conèixer aquesta tradició quan encara no tenia sis anys i en aquella època no era gaire normal la participació dels infants (potser és per aquest fet que l’estimo tant). Records, perquè la Setmana Santa de la meva joventut no té res a veure amb la d’ara:, es vivia més amb tota la família , i se seguia la tradició de fer bunyols plegats; el dijous al migdia tancaven totes les botigues, paraven les sales de cinema, no hi havia ball, les ràdios posaven música sacra... Era una paralització general, aquell silenci enmig dels carrers i carrerons i les pedres del nostre estimat Barri Vell, amb aquell anar de gent amunt i avall visitant els monuments de les esglésies, i de tant en tant aquella olor de bunyols que sortia d’alguna finestra on, de ben segur, alguna àvia ensenyava aquesta dolça tradició. Durant molts anys la processó de Girona va ser coneguda perquè era molt llarga i pel silenci que traspuava. Evidentment els temps han canviat i, com moltes coses, ha sofert alts i baixos, però un dels puntals n’ha estat sempre el maniple de Manaies de la Confraria de Jesús Crucificat que l’encapça-la. Parlar de manaies per mi es parlar de records inesborrable: els manaies tenen una bonica història i tradició al seu darrere que seria difícil de transcriure en aquestes quatre rat-
lles, però amb unes breus pinzellades voldria deixar constància d’aquell grup de 26 gironins que l’any 1940 van voler revifar l’esmentada tradició i amb molts esforços varen sortir encapçalant la nostra processó. Passats més de seixanta-cinc anys, i gràcies a aquells gironins, avui a Girona gaudim d’un esplèndid maniple de manaies. La Confraria la componen la secció de vestes, dos passos i, evidentment, el maniple de manaies amb la banda on els pifres xiulen la bonica melodia de tots tan coneguda. Cada any la Confraria escull pendonista que és una persona de la ciutat que té l’honor de rebre el pendó a casa seva i després és l’encarregat de portar-lo durant la processó . L’any 1988, ara fa 20 anys, vaig ser escollida la primera dona pendonista de la història. No sé si podríeu entendre el que va significar per mi aquest fet: no m’ho podia ni creure, ja que sabia que sempre eren homes. El dimecres Sant és el dia que els manaies fan el lliurament del pendó. Encara sembla que sento els cavalls i els manaies arribant a la Cort Reial. A casa ens acompanyaven família, amics i l’alcalde de la ciutat, el Sr. Joaquim Nadal, amb la seva esposa. Sortir al balcó amb un carrer ple a vessar d’amics i clients, veure els manaies formats, són coses que no es poden oblidar. La junta dels manaies, presidida en aquell temps pel Sr. Narcís Perez i Moratones, sap de sobres, per diver-
1
3
6
sos escrits que els he dedicat, que gràcies a aquest fet vaig tornar a participar a la processó i vaig sentir el batec del cor de la meva estimada Girona, ja que a causa de la feina de casa feia anys que no hi podia participar. El Divendres Sant, quan arriben els manaies a buscar-te, es necessita ser valent per no defallir d’emoció. La Catedral i tot plegat és un sentiment indescriptible: han passat 20 anys i cada any, tot i el
Ciutat
15
2
4
7
meu retir, la sento amb la mateixa intensitat. També va ser l’any que es va sortir per darrera vegada de Casa Carles, fins aquell moment castrum dels manaies. L’any 1990 es va celebrar el 50è aniversari i la inauguració del nou castrum ubicat a l’Església de Sant Lluc, portada pel meu record de la infantesa vaig buscar 50 infants per representar els 50 anys de la Confraria i sembrar noves llavors, fet que he aconseguit
5
1- Manaies assajant al Seminari (arxiu Granja Mora). 2- Joaquim Nadal, el President de Manaies i la pendonista de 1988 (foto S. Martí). 3- Acomiadant els manaies des del balcó de l’Ajuntament (foto S. Martí). 4- Manaies a la Plaça de Catalunya (arxiu Granja Mora). 5- Banda dels manaies (arxiu Granja Mora). 6- Pendonista baixant les escales de la Catedral (foto S. Martí). 7- Manaies i pendonista a la Plaça del Vi (foto S. Martí).
amb escreix, perquè he gaudit del més entranyable que ens pot oferir un infant tot donant-li la mà: la innocència i el descobriment d’una tradició en una nit tan gironina. Ara les llavors ja han donat els seus fruits: molts ja surten de manaies i les nenes ja participen plenament a la processó. Quan estic fent aquest escrit encara no hem arribat a Setmana Santa, però us puc assegurar que serà una
Setmana Santa molt especial i molt diferent ja que em falten els pares i el que ha estat l’eix de la meva vida. Jo aprofito per agrair a la direcció de El Roure que em demanés d’escriure un trosset de la nostra història i unes espurnes de sentiments i records d’ara fa 20 anys. Ma. Carme Ribas i Mora Pendonista dels MANAIES de l’any 1988 i Presidenta dels Amics dels Gegants de Girona
16
Ciutat OPINIÓ
Estimada Antònia (Article publicat al Diari de Girona)
G
airebé cada vegada que vaig a Barcelona per l’autopista, i això és molt sovint, quan passo per sota del pont de l’AVE a prop de la Roca del Vallès, em recordo durant uns segons del dia que vaig acompanyar en Carmel Rosa a recollir la Creu de Sant Jordi. Havia de recollir la seva i la de la seva estimada Antònia. Anàvem amb en Germinal, el seu fill, i amb el seu nét. En Carmel estava molt content, molt. Tenia una genuïna alegria pel reconeixement que anava a rebre, que, tot i la seva sornegueria habitual, era evident. Pel camí va demostrar-nos, un cop més, que malgrat viure a Banyuls, malgrat l’edat i els darrers tropells, estava, com sempre, al dia de la situació política catalana i tenia opinió formada. Era com sempre un home amb una ment sorprenentment jove, sempre curiós, sempre informat com correspon a algú que va exercir durant tants anys el periodisme. La potent estructura metàl·lica del pont blau avançant damunt l’autopista va ésser el motiu per comprovar que estava perfectament al cas de l’evolució de les obres de l’AVE. L’homenatge, adreçat aquesta vegada a tots dos, li havia alegrat l’ànim d’una manera evident. En els darrers anys havia acompanyat, molt satisfet, l’Antònia per rebre el reconeixement merescut per la seva tasca (en especial quan va rebre el premi Mestres 68 a Girona), però aquest cop era per a tots dos alhora. L’estat de salut de l’Antònia no li va permetre ésser-hi. Un cop a Barcelona, al Liceu, l’emoció va estar a punt de desorientar-lo damunt l’escenari en recollir el premi de mans
del president Maragall. Allà hi havia el seu nét per ajudar-lo. Recordo molt vívidament tota aquella tarda i vespre, gairebé com si fos ara. Els seus comentaris, l’alegria dels acompanyants... Em sembla que tots teníem plena consciència que aquell era un d’aquests moments irrepetibles que la vida ens ofereix de tant en tant. Malgrat no ésser-hi físicament es podia sentir la presència de l’Antònia durant tota la vetllada. Paradoxes de la vida, en Carmel va morir poc després i l’Antònia, malalta d’ençà de tant temps, el va sobreviure. M’agrada evocar avui aquest darrer record que em porta a la ment detalls que em parlen de la mena de persones que van ésser en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher. Varen viure
en primera persona la República, durant la qual l’Antònia Adroher va esdevenir la primera regidora de l’Ajuntament de Girona, i la Guerra Civil. Van exiliar-se i a França varen viure la Segona Guerra Mundial i la postguerra: la repressió estalinista i tot el temps de la guerra freda. Lluitadors antifranquistes, foren militants del POUM i finalment del PSC. La seva història podeu llegir-la narrada en primera persona en el seu llibre de memòries La llavor dels somnis (absolutament recomanable), publicat per Curbet Editors. Vaig tractar de prop en Carmel i l’Antònia al Consell Municipal de la Gent Gran de Girona, i en especial, al consell de redacció de la revista El Roure que el recordat Marià Casadevall conduïa amb tota la cura que la tasca requeria. En Carmel i l’Antònia hi varen participar fins que els va ésser físicament impossible continuar. En les darreres reunions a les quals varen venir, en acabar, els acompanyàvem parsimoniosament fins a la sortida. L’Antònia tenia dificultats per moure’s, una fragilitat evident, però així i tot, si eren a Girona venien a la reunió. Compromesos del tot, com sempre. Supervivents de tantes coses, lluitadors de les millors causes, no van abandonar mai el somni d’un món millor per a tots. No es donaven mai fàcilment per vençuts. Eren història viva del nostre país i d’Europa durant el segle XX. Per tot això els portarem sempre en el nostre record. Pia Bosch i Codolà Diputada del PSC al Parlament de Catalunya
Consell G.G.
17
Ple del Consell Municipal de la Gent Gran 27 de febrer de 2008
A
mb data 27 de febrer, a les 5 de la tarda, a la sala de la Junta de Govern de l’Ajuntament de Girona, es va celebrar el ple del Consell Municipal de la Gent Gran corresponent a l’any 2007. La sessió va ser presidida per l’alcaldessa de Girona, Sra. Anna Pagans, i va comptar amb la presència del tinent d’alcalde de Polítiques Socials i Cooperació, Sr. Joan Olòriz, que n’és el secretari, així com altres regidors de l’Ajuntament i representants d’associacions i entitats gironines que en són membres. La sessió es va iniciar amb la salutació de l’alcaldessa a tots els assistents. En la seva intervenció la Sra. Pagans va destacar el fet que el Consell de la Gent Gran mantingui des de fa anys la seva activitat de manera continuada mitjançant les dues comissions: Gent Gran i Ciutat i el consell de redacció de la revista El Roure. Després es va seguir l’ordre del dia amb la lectura i aprovació de l’acta de la sessió anterior i l'exposició per part dels membres de les dues comissions esmentades de la tasca feta l’últim any. En representació de la comissió Gent Gran i Ciutat, va parlar el Sr. Narcís Amagat, que va manifestar que, malgrat que es considerava que la dinàmica de funcionament de la comissió era l’adequada, l’any 2007 no s’havia respectat el calendari de reunions perquè únicament se n’havien fet 3, de les 5 que estaven previstes. El Sr. Francesc Pararols va manifestar satisfacció per com estaven quedant els diferents números d’El Roure des que s’havia fet la reestructuració, va destacar, però, les dificultats que hi
havia perquè sortís la revista i arribés als lectors en la data prevista. A continuació va prendre la paraula la Sra. Dolors de Juan per exposar l’evolució del Servei d’Atenció a Domicili (SAD). Es va destacar que l’any 2007 s’ha arribat, amb un o més serveis, a un total de 986 usuaris, que representen el 7,88% de la població de més de 64 anys de la ciutat. Això significa un creixement del 46,73% respecte de l’any anterior. El creixement més significatiu ha estat el del servei de teleassistència, que ha crescut més del 60%. El Sr. Joan Olòriz va intervenir acte seguit per parlar de la Llei de la dependència, i va reconèixer les dificultats de calendari, de finançament, de manca de recursos, etc., que hi havia en el seu desplegament. Alhora va destacar l’avenç tan important que significava per al nostre país l’aprovació d’aquesta llei, que reconeix com a dret universal que les persones dependents rebin atenció. Es va informar que a Girona s’havia reforçat el Servei d’Atenció a la Gent Gran per poder fer els plans individuals d’atenció (PIA) de les persones dependents i que fins aquell moment
se n’havien fet 69. El tema de la dependència va provocar força preguntes i comentaris per part dels assistents al ple, que en general van manifestar la seva satisfacció pel fet que s’hagués exposat la situació amb claredat. La darrera intervenció va ser de la Sra. Sandra Pascual, infermera de l’Equip Municipal de Promoció de la Salut (EMPSA), per proposar que el dia 1 d’octubre de 2008 es commemorés a Girona el Dia Internacional de la Gent Gran, data instituïda per Nacions Unides, i que el Consell tingués una part activa en la seva organització, a fi que cada any, aquesta fos una diada festiva per a la gent gran de la ciutat. Finalment, es va obrir un torn de precs i preguntes en el qual es van mantenir reivindicacions d’anys anteriors: serveis públics, en aquest sentit es va informar que els del Barri Vell ja estan pressupostats, i millora de la numeració de molts dels edificis de la ciutat. La reunió del ple es va tancar i es va convocar els seus membres per a la reunió del proper any. Consell Municipal de la Gent Gran
18
Entrevista
Lluís Bonaventura Propietari del bar L’Arc, focus de llibertat durant el franquisme, definit per la policia com “un atajo de rojillos i separatistas”. Ell deia que tenia una catedral al pati. Fa cinquanta anys Lluís Bonaventura i Canada feia de guia de turistes a la Catedral i va tenir la idea d’obrir un bar al peu de l’escalinata del temple. Va parlar-ne amb el bisbe Cartañà i aquest li va donar la seva benedicció. Lluís Bonaventura va començar a dir que tenia una catedral al pati i el bar es va convertir aviat en un lloc de reunió de gironins que cada nit hi feien tertúlia, parlant lliurement de tot, escoltant emissores clandestines i música prohibida pel règim. Per això la policia el definia com un “atajo de rojillos y separatistas”. Alguns dels assistents han estat després polítics, artistes i periodistes de renom. -Diu que tens una catedral al pati del teu bar? -Ho deia... -Què t’empatollaves, doncs? - Sí, és que un advocat cèlebre de Barcelona, que assistia a alguns judicis a Girona, venia al bar a fer el toc. Un dia em va dir que hi havia un principi de dret que s’anomenava longi temporis praescriptio en llatí. Traduït, significava que si una persona ocupava un terreny pacíficament durant trenta anys, passat aquest temps era seu... -Ja. I tu vas ocupar el pati del davant del teu bar, al peu de les escales de la catedral?
Fotos: Jordi S. Carrera
-Sí, hi posava cada dia taules i cadires i escombrava les burilles que tiraven a terra. -I et vas creure que el temple seria teu? - Home, si el dret ho deia... - Ara no ho diu? - Bé, és que els canonges en saben molt... Tenen dos mil anys d’història al seu darrere i han anul·lat el meu dret. - Com s’ho han fet? -Molt senzill: fent pagar per entrar a la Catedral. Això vol dir que és seva i si jo també he de pagar per visitar-la vol dir que ja no és meva. Ara és d’ells. - Caram, caram, sí que són eixerits els senyors canonges... I quan vas fundar L’Arc? - Mira, ara s’han complert ja cinquanta anys. Va ser el 1957. - I com se’t va acudir obrir un bar allà dalt de la Catedral en un
temps en què la vida dels gironins es desenvolupava principalment pels voltants de la Rambla i Ciutadans? - És que jo havia treballat a la llibreria Soler del carrer Ciutadans i tenia esperit de botiguer. - I en aquella època et van deixar posar-hi un nom català, com el de L’Arc? - Sí, perquè quan treballava a la llibreria hi venia el governador civil Mazo Mendo que em demanava que el posés al corrent de les novetats americanes i a l’hora de donar un nom al bar em van acceptar que li posés L’Arc com si fos el rètol d’una marca comercial. Era una marca registrada legalment. - I per què hi vas posar el nom de L’Arc? - Perquè en fer-hi obres vam trobar una arcada de pedra molt bonica. És que en aquest lloc hi havia dues
Entrevista
19
“L’Arc era més aviat un racó del paradís perquè s’hi podia parlar de tot, escoltàvem emissores clandestines i música prohibida” cases molt antigues amb elements romànics i un era aquesta arcada que vaig conservar. Al davant hi havia la placeta d’un antic mercadet, amb portals per resguardar-se de la pluja. - I tu et vas creure que amb aquella arcada ja et vindria la clientela? - És que jo havia fet de guia de la Catedral i havia explicat moltes vegades a la gent la història del temple i del Tapís de la Creació que s’hi guarda. El professor Sobrequés m’explicava el sentit dels capitells del claustre i jo l’explicava als visitants. - Vaja... que t’estimaves el Barri Vell. - Sí, i vaig pensar que el bar podria fer un servei als turistes perquè anant pel món m’havia adonat del valor dels recintes monumentals de les ciutats.. - I el clero no t’hi va posar cap trava? - No, a l’inrevés. Jo era amic del doctor Jaume Marquès que era fill de Madremanya, com la meva mare. I un dia li vaig dir: “Vull veure el bisbe”. I mossèn Marquès em va facilitar la visita. - Què li vas dir al bisbe Cartañà? - Doncs que plegava de guia de la Catedral i volia posar un bar al capdavall de les escales, però que si hi havia algun inconvenient ho deixaria córrer. - I què et va respondre? - Que no solament no hi tenia cap inconvenient, sinó que, a més, em va donar la seva benedicció pastoral. - Doncs per l’èxit que has tingut diria que la benedicció va ser eficaç. - Més tard vaig entendre una cosa, i és que la meva mare, la Sión de can
Canada de Madremanya, devia ser amiga del doctor Marquès perquè havien anat al mateix col·legi. - I la policia no et va posar mai cap multa? - No, però un dia vaig veure que un policia assenyalava el local amb el dit i vaig pensar “què estarà dient ara aquest?”. Perquè jo sabia que consideraven L’Arc com un antre de subversius i separatistes... El definien com “un atajo de rojillos y separatistas”. - I ho era? - Home, a L’Arc era més aviat un racó del paradís perquè s’hi podia parlar de tot, escoltàvem emissores clandestines i música prohibida. - Quina mena de personatges hi venien? - Mira, en Lluís Maria de Puig, en Quim Nadal, en Jaume Sobrequés, la Glòria Steegman, en Jordi Soler, en Jordi Tortós, en Pius Pujades, l’Enric Ensesa, en Jaume Faixó, en Pep Fernández, en Manolo Requena, el padre Damián i altres... - Qui era el padre Damián? - Era el fill d’un tinent coronel que es deia Arana i que també venia per aquí.
- I les nenes de les Escolàpies i les del Cor de Maria també hi entraven? - Bé, les de les Escolàpies, sí. Venien a comprar alguna beguda però es quedaven a la porta. En canvi, les del Cor de Maria, no van venir mai. Un dia vaig sentir que la superiora feia crits a les seves alumnes des del balcó perquè miraven cap aquí. - Vaja! Devien ser monges més aviat antiquades. - En Pius Pujades en un llibre parla de la Santa... - Qui era aquesta dama? - Era una pobra dona que podríem anomenar la Ramoneta i que treballava per a les monges del Cor de Maria. Es cuidava de les gallines que tenien prop del local ocupat pels manaies i les coneixia totes pel seu nom. També acompanyava algunes nenes de casa bona des de casa seva al col·legi i al revés, cosa que li pagaven els pares. Un dia mossèn Manuel Fuentes ens va explicar que la Ramoneta havia demanat a la superiora que la inclogués en la Seguretat Social per poder cobrar una jubilació quan fos vella i la monja li va recordar de males
20
Entrevista
A RAIG!
maneres que havia viscut sempre amb elles i que demanar-li això era com trair-les... Total, que la pobra dona se’n va anar a viure tota sola en un forat de Torre Gironella, si bé encara anava a tirar pa sec a les gallines. Per això en Pius li deia la Santa. - En Pep Fernández em deia que hi trobava cada nit un policia a qui dèieu el Sereno... - Sí, és veritat. Era un home que coneixia tot Girona. I ens explicava moltes coses. - Tu deus haver vist passar moltes processons per davant del bar? - I tant! De Corpus, de Setmana Santa... - Venien a fer el toc els manaies? - Alguns, sí. El més divertit era en Pere Gibert. En Tarrús em va dir que li guardés la llança quan va plegar de ser manaia. Encara la tinc al bar. - Els capellans i canonges també venien abans d’anar a cantar? - No, d’aquests no n’he vist mai cap a dins. Jo era amic del doctor Llambert que era el que em va contrac-
tar com a guia de la Catedral. - Et pagaven bé? - El primer any vaig guanyar unes 800 pessetes, però més tard, un any vaig arribar a les vint-i-dues mil. - Caram! En aquella època això era un capitalet. - Sí, però es va acabar perquè es van reunir els canonges en saber-ho i van dir que aquesta quantitat era la que cobraven quatre canonges junts i em van acomiadar. - També devíeu veure les processons que s’organitzaven quan venia el general Franco? - També, és clar... La nit anterior tota la policia que es cuidava de l’ordre venia per aquí i bevia les ampolles de whisky de Johnnie Walker, que anomenaven del “caballo blanco”. - Aquell dia els tertulians devien fer bondat. - Home, és clar. Jo vaig sentir algunes persones que quan el general anava baixant a peu les escales cridaven “Viva Franco, Caudillo por la gracia de Dios”...
- Una flor - La rosa. - Un color - Blau turquesa. - Una pel·lícula - El lladre de bicicletes. - Un actor - Gary Cooper. - Un Papa? - Joan XXIII. - Un rei? - Jaume I. - Un futbolista? - Ronaldinho. - Divorci? - Sí. - Avortament? - És un tema molt difícil perquè depèn de les circumstàncies. - El fet més agradable de la teva vida? - El dia que em van dir que no havia d’anar a fer la mili. - Què hi ha més enllà del cementiri - Un restaurant que en dèiem El Merendero” o El capritxo... - Lluís: m’has dit alguna mentida? - No, no perquè no es va enlloc. - Tens tota la raó! - Vaja la gràcia! Tenies policies vigilant des de dins del bar? - No, però una vegada en Pep Fernández, amb qui estava contemplant la desfilada d’en Franco per davant del bar, em va dir: “Mira, ara amb una pistola el podríem matar”. I jo li vaig contestar: “Mira la teulada del Cor de Maria!” Hi havia una vintena de guàrdies civils amb metralletes a les mans apuntant cap a nosaltres. - No es devien fiar de l’”atajo de rojillos”! Pere Madrenys
Qualitat de vida
21
ESPAI DE SALUT
La jubilació no és la mort social d’una persona per Miquel Parareda Bosch quest escrit està dirigit a les persones que estan jubilades, sèniors, i que al llarg de la seva vida laboral han desenvolupat una activitat que els ha aportat molts coneixements en un determinat ram o especialitat. Cada persona, quan es jubila, pot reaccionar de diferent manera. Al principi, temps sabàtic, és molt agraït. L’estrès de la feina, després de tota una vida, va disminuint a poc a poc. Però al que ha estat emprenedor, executiu d’alguna empresa o professional liberal, més tard o més d’hora, li entra el cuc per fer coses. L’avorriment no és bo. En quedar desconnectat de la seva feina pot anar perdent la relació amb moltes persones; la vida social d’abans disminueix. Mentre que ell es troba amb força i ganes de ser útil.
A
Però com? Ell creu que tot el que ha après a la seva vida laboral i vital es perdrà: quina llàstima no poder ser útil i transmetre la seva saviesa als joves als quals faria falta i favor. Si reculem en el temps, a Grècia existia el consell de la senectud, d’aquí ve la paraula senyor. Els romans, que varen ser savis i varen aprendre molt de la cultura i filosofia grega (les famílies romanes amb poder econòmic tenien professors grecs i parlaven grec com a idioma culte), també donaren un paper preponderant i excepcional al consell de la gent gran. En els nostres dies hi ha hagut un desinterès per les persones dipositàries de les qualitats i els coneixements adquirits al llarg de la vida: prudència, anàlisi, coneixement de la
història recent, dels errors vistos i viscuts. L’experiència de tota la vida pròpia i dels seus progenitors. És clar, ara es dóna molta importància al físic (política, revistes i en general mitjans de comunicació). Després de la moda dels yuppies, que varen arribar a arruïnar bancs i empreses, ara les grans companyies han après que els joves i els sèniors han de conviure, els joves tenen idees, sang calenta, ambició, presumpció, volen figurar, triomfar a la vida, i tot això és molt bo, però es necessita passar pel sedàs, fer una anàlisi de les conseqüències de la viabilitat real de cada projecte i aquesta és la feina que toca fer a les persones més madures, més experimentades, amb més bagatge intel·lectual i cognitiu… Vostè no s’infravalori, no és necessari tenir una carrera universitària per ésser útil. La carrera de la vida pro-
fessional pot ser més efectiva i àmplia. Si vostè, en jubilar-se, per la falta de proximitat s’ha distanciat d’alguns amics, en trobarà de nous a SECOT, s’enriquirà intel·lectualment, serà útil i tindrà la nostra filosofia, treballar sense ànim de lucre a favor dels altres i del país. Si vol contactar amb nosaltres pot fer-ho al telèfon 972 418 526 de 10 a 13 hores o a l’adreça: grodel@secot.org. SECOT està promoguda pel Consejo Superior de Càmaras de Comercio, Indústria y Navegación de España i el Círculo de Empresarios, a més d’un gran nombre de socis protectors. SECOT és una organització internacional nascuda als EUA. SECOT: Sèniors per la Cooperació Tècnica. Voluntariat d’assessorament empresarial.
22
Qualitat de vida GASTRONOMIA
Canelons d’espinacs Ingredients per a 4 persones INGREDIENTS: 20 canelons 1 kg d'espinacs ● 2 ous durs ● 70 grams de tonyina ● 1 ceba ● 1/4 de litre de llet ● 1/4 de litre de brou ● 40 grams de mantega ● 35 grams de farina ● formatge ratllat ● 100 grams de xampinyons ● 75 grams de pinyons ● ●
PREPARACIÓ Coeu els canelons de la manera següent: tireu una tasseta d'oli en aigua bullent abundant. Assaoneuho bé, poseu-hi els canelons d'un a un, deixeu-los bullir lentament uns quinze minuts aproximadament. Remeneu-los sovint (per tal que no s'enganxin). Un cop cuits, traieu-los i poseu-los en aigua freda. Aleshores col·loqueu-los damunt del taulell o taula (mai damunt d'un drap) per farcir-los.
tres minuts. Traieu-los del foc i afegiu-hi els ous durs picats, la tonyina esmicolada, els espinacs preparats i trinxats i els pinyons tallats fins. Torneu-ho a posar al foc i sofregiu-ho durant uns minuts. Traieu-ho del foc i ja està el farciment llesta per omplir els canelons. Una vegada enrotllats els canelons, col·loqueu-los en una plata per anar al forn untada amb margarina, cobriu-los amb salsa beixamel i tireu-hi el formatge ratllat pel damunt. Poseu-ho a gratinar al forn, com més a poc a poc millor.
Elaboració del farciment: Netegeu els espinacs i deixeu solament les fulles. Bulliu-los, refresqueu-los, escorreu-los i espremeu-los amb les mans. Sofregiu la ceba ben trinxada en un cassó amb un xic d'oli i, quan quedi ros, poseu-hi els xampinyons tallats prims. Sofregiu-los
Bacallà gratinat Ingredients per a 4 persones INGREDIENTS: 8 trossos de bacallà ● 1 quilo de tomàquets madurs ● 4 cebes grans ● pa ratllat ● mantega ●
PREPARACIÓ Prepareu una salsa de tomàquet i a part fregiu la ceba tallada a trossos prims. Enfarineu el bacallà i fregiulo. Quan tot està fregit, agafeu una plata per al forn, poseu-hi en el fons tota la ceba ben repartida, el bacallà al damunt i la salsa de tomàquet damunt del bacallà. Espolseu amb pa ratllat tota la salsa de tomàquet i tireu-hi pel damunt uns bocins de mantega. Poseu-ho al forn durant quinze minuts a 200 graus. I ja estarà llest per servir.
Taller d’Ocupació de Girona
Cultura
Mercè Des d’aquestes pàgines d’El Roure vull afegir-me a l’Any Rodoreda, traçant uns apunts biogràfics de la cèlebre escriptora, de la qual enguany se celebra el centenari del naixement. Particularment prefereixo celebrar “anys” de personatges importants quan són coincidents amb la data de naixença que no de defunció. Mercè Rodoreda va venir al món el dia 17-10-1908. Era filla única d’Andreu Rodoreda i Montserrat Gurguí. Va néixer a la torreta anomenada Casal Gurguí del barri de Sant Gervasi, de Barcelona. Del seu pare, la Mercè va deixar escrit: “El meu pare era un lletraferit, que llegia en veu alta quan jo era petita. Els seus autors preferits eren Carner, Ruyra, Víctor català…” Una frase per emmarcar la seva infantesa: “No sabré explicar-ho mai; mai no m’he sentit tant a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares”. Va començar a escriure quan era una adolescent. A diverses entrevistes que se li varen fer va dir que ”escriure li era una fugida, una evasió”. El 10-10-1928 es va casar amb el seu oncle Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella. Es varen separar el 1937. Abans, però, va néixer el seu únic fill, Jordi, el 23-7-1929. En una entrevista televisiva de la sèrie A fondo, de Joaquim Soler Serrano, de TVE, va confirmar: “Jo no sabia res, però tenia unes ganes fabuloses d’escriure. I recordo que, no sé on vaig llegir o sentir, que per ser un bon escriptor, abans s’havia de ser un bon periodista. I em vaig llançar al periodisme”. Va col·laborar a Clarisme, a La Publicitat i d’altres. I va arribar la Guerra Civil, 1936-39. El mes de gener de 1939 per imperatius d’ordre polític va deixar fill i
23
Rodoreda
pares i va fugir cap a Girona. Aquí va trobar-se amb intel·lectuals que fugien d’Espanya, entre altres Pau Vila. Varen passar uns dies a Agullana, a l’Alt Empordà, al seu Mas Perxés, habilitat com a refugi. El destí següent va ser Perpinyà, Tolosa i París. Una frase seva d’aquella època és la següent: “Després de la guerra vaig tardar molt de temps a tornar a escriure. Tenia massa feina per sobreviure. I escriure català a l’estranger és el mateix que voler que floreixin flors al pol nord”. Va tornar a Barcelona l’any 1948. La ciutat la va impressionar per la seva grisor de postguerra. I se’n va anar cap a Ginebra l’any 1954. Són els anys de la vida en parella amb Armand Obiols. Aquest treballava a la UNESCO com a traductor. Ja tornada de nou a Espanya, descobreix a les nostres comarques gironines Romanyà de la Selva, des d’on escriuria molt, en primer lloc Mirall trencat. Una anècdota que vull remarcar de la novel·la és que va ser presentada, potser equivocadament, al premi literari Inmortal Gerona, que es donava a Girona anyalment, organitzat per l’Ajuntament de la ciutat, i a la convocatòria per a novel·les en català. La nostra homenatjada va encarregar que s’enviés el treball “a aquell premi que es dóna a Girona…” No va guanyar. Potser si hagués concursat a l’altre premi, el Prudenci
Bertrana, l’hauria guanyat. Una altra frase seva que descriu magníficament l’estada a Romanyà: “Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola”. Una carta escrita per Mercè Rodoreda des de Romanyà de la Selva i que va remetre l’any 1937: “L’estada a Romanyà m’ha fet molt de bé. He vist les postes de sol i els naixements de lluna més bonics del món. Les alzines ja estan brotades i verdes, esperant tornar a fer de menjadora de les erugues amb sabatetes”. Per manca d’espai no puc fer un llistat de la seva extensa bibliografia, només faré esment d’una obra seva, obra mestra de la literatura catalana, la novel·la La plaça del Diamant, inspirada per la plaça del mateix nom del barri de Gràcia de Barcelona. No em sé estar de reproduir un fragment d’aquesta novel·la: “Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots els colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas pel mig, on totes s’ajuntaven. L’entarimat dels músics estava voltat d’esparreguera fent barana i l’esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet…” A finals de març de 1983 va ser ingressada a la Clínica Muñoz de la nostra ciutat, a on va morir el 1304-1983. Quim Torra
24
Cultura
La Gran Muralla celeste Tothom coneix la Gran Muralla xinesa, la gran fortificació construïda, entre els segles III abans de Crist i el XVII de la nostra era, al nord de la Xina per aturar les incursions dels nòmades del nord, almenys que no entressin a la Xina amb la cavalleria. La muralla xinesa, com sovint s’esdevé tard o d’hora amb les fortificacions, no va aturar les invasions, tot i que va dificultar el pas dels invasors. S’havia dit que era l’única estructura humana unitària visible quan es contempla la Terra des d’una estació espacial; però sembla que això no és veritat.
Una Gran Muralla d’estrelles Els darrers quinze anys s’han descobert en el cel diverses estructures que també han estat batejades amb el nom de Gran Muralla. Aquestes muralles són estructures naturals formades per acumulació de galàxies que, vistes de la Terra estant, formen una mena de paret d’estrelles. Per fer-nos una idea, la nostra galàxia, la Via Làctia, té uns cent mil anys llum de diàmetre. Un senyal lluminós, a 300000 km per segon, tarda cent mil anys en travessar la Via Làctia. L’anomenada Gran Muralla supera, en llargada, els cinc-cents milions d’anys llum, fa tres-cents milions d’any llum d’alçada i es creu que té un gruix de quinze milions d’anys llum. Les seves dimensions no són del tot conegudes perquè la mateixa Via Làctia s’interposa en la visió de l’estructura i en minva la claredat. La Gran Muralla es localitza a una distància de dos-cents milions d’anys llum de la Terra. Recordem que la galàxia més pròxima a nosaltres, la
gran galàxia d’Andròmeda, està a una mica més de dos milions d’anys llum de nosaltres. Quan les galàxies de la Gran Muralla van emetre la llum que ara veiem, els dinosaures encara no dominaven la Terra i feia uns quinze milions d’anys que havien aparegut els vegetals terrestres. En una estructura com la Gran Muralla, no és que les galàxies es col·loquin una al costat de l’altra, a tocar. Poden estar tan separades com la nostra ho està de la d’Andròmeda, però aquestes separacions, vistes de tan lluny, són negligibles. Les galàxies poden estar en plans diferents. Nosaltres les veiem com una paret.
Com s’ha format? Una estructura com la gran Muralla s’ha format per acumulació de les galàxies que s’atrauen per efecte de la força gravitatòria. Així es formen galàxies de galàxies. La nostra no ha escapat al fenomen de l’agrupament i també forma part d’una família de galàxies. La massa visible de les galàxies, tanmateix, es considera que és insuficient per explicar la formació d’aquests agrupaments. En l’actualitat, es creu que la formació d’estructures com la Gran Muralla s’ha d’explicar per l’existència d’una matèria no lluminosa, molt densa i amb efectes gravitatoris potents deguts a la seva gran massa. Per no ser lluminosa, no és visible; només es detecten els seus efectes gravitatoris. No es coneix encara quina és la
naturalesa d’aquesta matèria, tot i que s’han proposat diverses teories. De moment, porta el nom de matèria fosca. La seva presència no és un detall menor en el conjunt de l’univers. Es creu que més del 80% de tota la matèria que existeix (o el 22% de tota la massa i energia de l’univers) és matèria fosca. Es pot dir que han estat filaments de matèria fosca els que han aplegat les galàxies, com si fossin una xarxa, i les han agrupat en determinades regions transformant-les en vertaders murs llargs i relativament prims d’estrelles; en realitat, de galàxies.
Altres muralles Existeix una altra estructura semblant a la Gran Muralla que encara és més gran:. A mil milions d’anys llum de la Terra s’ha descobert una paret de galàxies enorme. És unes tres vegades més gran que la Gran Muralla. El seu nom: la Gran Muralla Sloan. A diferència de la Gran Muralla, l’estructura Sloan no està formada per elements, les galàxies, lligades per la gravitació, sinó que la paret és un efecte òptic, com sovint passa amb les estrelles de les constel·lacions, que semblen estar a prop i en realitat poden estar molt lluny. La proximitat aparent resulta de la perspectiva. Joan Miró Ametller
Cultura
Els acudits de César Reglero
25
Tardor a Girona Sobre el pont, la lluna mira la nit i somriu, sovint resta aturada damunt del riu. Plouen les hores sobre les cases. Encara hi són, callats, els ocells a les terrasses. Hi són de pas, i als vidres, reflectint-se en la tardor.
SÈRIE OLÍMPICA: LLANÇAMENT DE BASTÓ
De tant en tant el pas del tren és com el pas dels anys, -sense tornadatravessa el riu, tremola el pont de ferro (s’enlaira, rovellada, una música lenta, una cançó francesa) fugint cap als vells somnis.
SÈRIE OLÍMPICA: GIMNÀSTICA RÍTMICA AMB APARELLS
Un incendi rogenc de fulles em crema la memòria.
Postal veneciana L’or de la tarda al fons del riu. Un vent tranquil dibuixa cercles dins l’aigua llisa. Una llum diàfana travessa les bombolles d’aire dels vidres i entra a les cases com un retall de tarda. En aquell moment, a les galeries del riu s’hi adormen bocins de miralls d’una postal veneciana, imaginada en els nostres somnis.
L’HAIKÚ D’EL ROURE
El nostre Poble sol garbellar molt fi quan jutja mèrits. E.H.
Poesies d’Isabel Oliva Prat
26
Barris GERMANS
Vista actual de la Plaça Grup Germans Sàbat (Foto Juanjo Valeros).
Germans Sàbat ermans Sàbat es pot considerar un barri modern en comparació amb els barris de la Girona medieval, ja que enguany celebra el cinquantè aniversari de la seva fundació. Gràcies a la memòria dels veïns, revivim els inicis del barri: L’any 1958 van arribar les primeres famílies al nucli de 227 cases que s’havien adjudicat per sorteig amb la finalitat de donar acollida a moltes famílies provinents d’altres punts de l’Espanya de la postguerra, algunes instal·lades abans a Montjuïc o a les Pedreres. Així, es va convertir en un barri obrer, de gent tre-
G
balladora, que s’ha hagut de guanyar de mica en mica, amb molt d’esforç i suor, el seu futur. Els primers mesos el veïnat no disposava ni tan sols d’aigua corrent, els carrers encara no eren asfaltats, i la llum arribà un parell de mesos més tard. En els inicis, el barri quedava molt disgregat de la resta de la ciutat ja que estava envoltat de camps i no hi havia més construccions a part de l’hospici, el convent i una casa aïllada. Per anar a Girona hi havia només l’antic camí de carros de Taialà. Els veïns anaven amb bici a treballar, ja que el servei d’autobús no arribà
fins anys després, i la Maria encara recorda com havien de desplaçar-se fins al riu per rentar la roba. Amb el temps, però, els barris s’han anat apropant, i les distàncies s’han escurçat. La sensació inicial que ens comenten els veïns de viure “aïllats” es va fer realitat quan l’any 1963 els recs es van desbordar. Durant 24 hores no es va poder sortir del barri. Després d’aquesta inundació es construí el pont que hi ha en l’actualitat. Tot i que els serveis eren escassos, aviat va arribar un metge que visitava en una casa particular, i es van ubicar unes parades a la plaça. L’any
Barris
27
SÀBAT
De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Antiga imatge general del barri. Acte de lliurament dels títols de propietat de les primeres cases de Germans Sàbat. Plaça de les botxes. Actual Centre Cívic del barri (foto Juanjo Valeros). Imatge d’un carrer del Germans Sàbat en l’actualitat (Foto Juanjo Valeros).
1960 es creà una mútua d’ajuda als veïns, i s’inauguraren les escoles que havien entrat en funcionament un any abans. El 1961 també s’inaugurà la guarderia en els antics locals de l’escola. En el mateix espai es deia la missa els diumenges i dies festius, fins que el 1967 es començà a construir l’església. Malgrat tot, els serveis sanitaris continuaven essent molt deficients. El telèfon arribà per primera vegada
l’any 1965 al bar que hi havia a la plaça. Al cap de 7 anys, es construí el bloc de pisos de la plaça i als baixos s’hi instal·laren les botigues. Després vingué l’enllumenat i l’asfaltat dels carrers que, curiosament, mai han tingut nom fora de la simple enumeració de les cases. Més endavant, l’any 1982, s’aconseguí la xarxa d’aigua potable, nova il·luminació, nou clavegueram, nou
asfaltat i noves voravies. Gràcies a la gran tradició associativa del veïnat, la vida social, cultural i esportiva del barri ha estat sempre molt viva, i després d’aquests cinquanta anys, podem dir que les antigues mancances de la zona ja són història.
Associació de Pensionistes i Jubilats de Taialà
28
Ahir i avui
Ahir
Barri de Germans Sàbat
Avui
Carrer del Grup Germans Sàbat, any 1963. (Foto facilitada per Pere Montalbán)
El mateix carrer a l’actualitat. (Foto Juanjo Valeros)