Roure 29 by Juanjo Valeros

2n quadrimestre 2008

Altres mercats de Girona

ENTREVISTA

Maria Assumpció Nicolazzi, propietària de l’Hotel Peninsular BARRIS

Can Gibert del Plà

Editorial

Fires i mercats a Girona irona acull al llarg de l'any una gran varietat de fires i mercats al carrer, activitats que esdevenen un atractiu més per a molts dels seus visitants, i que la converteixen en una ciutat activa i plena de vida. Els nostres carrers i places són escenari de mostres d'art, artesania, pintura, flors, alimentació, antiguitats... i evoquen una atmosfera plena d’encant en cada estació de l’any. Són el complement ideal per amenitzar un passeig tranquil pel centre de la ciutat, una activa jornada de compres o un recorregut turístic i monumental pel nucli antic. És difícil resistir-se a la barreja d’olors de les coques i xuixos acabats de fer que emanen de les parades d’alimentació artesanal i a la gran varietat de flors i plantes del mercat de la rambla de la Llibertat que canvien segons la temporada: ponsèties per Nadal, roses a l’abril, petúnies a l’estiu... De les 21 fires i mercats al carrer

Foto: Juanjo Valeros

que es fan a la ciutat, els més interessants en l’àmbit del col·leccionisme són el mercat de la Lleona, especialitzat en antiguitats, i la fira del col·leccionisme organitzada els diumenges de les Fires de Sant Narcís amb una variada oferta d'objectes d'interès: llibres, postals, cromos, rajoles, claus, ràdios, segells, monedes i mobles antics. La fira setmanal d’art, organitzada per l’associació d’artistes plàstics de la ciutat de Girona, ofereix mostres d’art, organitza concursos de pintura infantil, pintures al carrer com es feia

Núm. 29 - 2n quadrimestre 2008 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St. Narcís), Marcos Cano (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vilaroja), Fidel Rincon (Unió de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Antonio Carvajal (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60) i Cristina Garzón (Assoc. G. G. Barri Vell).

SUMARI 2 3 8 13 13 14 16 17 20

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

antigament i exposicions de quadres d’artistes locals per enriquir la cultura pictòrica de la ciutat. Si voleu provar un altre concepte de mercat heu de visitar el mercat d’intercanvi, un espai cívic on es poden intercanviar objectes que ja no ens són necessaris però que, abans de llençar-los, els oferim per si poden ser útils a algú altre. Del que es tracta és d’intercanviar béns, productes de consum o fins i tot serveis personals sense necessitat de diners per fer efectiu l’intercanvi. Un mercat per potenciar i afavorir el consum responsable. Per Tots Sants, amb la fira del mineral podreu gaudir de la diversitat de formes, textures i colors d’aquestes joies generades per l’acció de les forces de la natura. Una passió que comparteixen milers de col·leccionistes d’arreu i que podreu trobar al carrer dels Ciutadans. A la fira de brocanters i demostració artesanal, artesans i artesanes mostren l’art del seu ofici i els seus productes. Ceràmiques,

22 24 26 28

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida associativa de la gent gran Programa “Viure i conviure” Trobada Internacional d’Esbarts Dansaires Altres mercats de Girona CONSELL G.G. Dia Internacional de la Gent Gran ENTREVISTA Maria Assumpció Nicolazzi, propietària de l’Hotel Peninsular QUALITAT Gastronomia DE VIDA Reflexions per a un món més just i sostenible CULTURA Girona, ciutat d’inspiració literària L’electricitat, abans... BARRIS Can Gibert del Plà AHIR I AVUI Can Gibert del Plà

Opinió

Pedro Montalban, una vida compromesa amb la comunitat joies, manualitats, brodats i figures tallades en fusta són uns bons exemples del que hi podreu trobar. La fira del dibuix converteix el Barri Vell en una gran sala d’exposicions a l’aire lliure de pintures i quadres per a tots els gustos i totes les butxaques. Una jornada per promoure l’art dels millors artistes locals de la ciutat. Així mateix, alguns organismes duen a terme moltes fires especialitzades i activitats al llarg de tot l’any i el gremi d’antiquaris i brocanters de Girona té establiments i organitza activitats per tota la ciutat. Aquest estiu, cal destacar l’Exposició Mundial de Figures Històriques que va dur a terme a Fira de Girona del 3 al 6 de juliol i altres activitats relacionades amb els setges napoleònics com les visites teatralitzades Napoleó tenia més de 100 soldats i la jornada “Reviu la història”. Podeu consultar la programació a la pàgina web de l’Ajuntament: www.ajuntament.gi/turisme i www.girona18081809.com

Cristina Alsina TINENTA D’ALCALDE DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA. ÀREA DE DESENVOLUPAMENT LOCAL I PROMOCIÓ DE LA CIUTAT

per Joan Olòriz

i ha una mena de gent que viu sense voluntat de protagonisme, que defuig els honors i les pàgines dels diaris, que fa més que diu i que viu conseqüent amb els seus principis. Quan aquestes persones desapareixen el buit que deixen és molt gran. Pedro Montalban ha estat una d’aquestes persones íntegres, de pedra picada, va venir com tants d’altres a Catalunya fugint de la misèria causada pels que viuen bé provocant la injustícia. Es va comprometre a lluitar ací pels seus, els treballadors, i perquè aquest país, el nostre, recuperés les llibertats. Comunista convençut, ho era com a

resultat de l’experiència directa, sols compartint, els pobres podien aixecar el cap, també ho era per l’exemple de vida que donaven els comunistes a casa nostra lluitant contra una dictadura implacable. Sindicalista amb majúscules, lluitava pels altres perquè no entenia la millora d’un si no anava acompanyada del benestar dels que t’envoltaven. Que difícil, el sindicalisme quan no hi havia llibertats reconegudes! Com a pare, avi, amic, company ens va aportar la calidesa dels sentiments i la saviesa de l’experiència. Per sempre, Pedro!

▼ CARTES

On són els números? Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona Per què no hi ha una normativa que exigeixi, garanteixi i d’alguna manera obligui a col·locar els números que falten a les façanes dels immobles de tots els carrers de la ciutat?

La falta de numeració produeix inconvenients als ciutadans. Permeti’m que amb tot l’afecte li faci aquesta reivindicació natural i necessària, que no repercuteix en el pressupost ni l’altera. Atentament, Narcís Amagat

Opinió

Amistats singulars d’antany per Enric Homet i Romà

uan hom arriba a cobrir els vuitanta i el seny encara es manté estable, si furguem consciència endins del record solem trobar-hi veritables meravelles de l’amistat, ja que ens fan propícies moltes anècdotes que ja semblaven foses per la fúria del temps implacable, i quan descobrim un d’aquells joiells pretèrits, fins i tot ens retorna a uns temps enrere a pouarne noves perles humanes escampades per la vida que ja ni remotament crèiem poder-les reviure. I entre aquesta garba de vides paral·leles, en recordo una amb la qual d’immediat connectàrem quan els anys de joventut em permeteren fer de músic. Es deia Francesc Escolà, era sergent de l’exèrcit i els seus instruments musicals eren el saxofon i el clarinet, i tot i ser una persona culta i educada, solia ser poc estable de caràcter, i no era estrany veure’l saltar del sòl als escenaris de les sales de ball per comptes de fer-ho pels corresponents escalons, o bé estar-se mitja hora fent-te unes parrafades que només ell entenia. Però amb tot, jo les hi sabia anar baixant de to fins a dir-li que ja el comprenia. (Si he remarcat els salts als escenaris, és per dir que també era un bon atleta, sobretot en salt d’alçada, i per aquells anys fou campió de Catalunya pel GEiEG). Recordo que tenia una dèria gairebé malaltissa per fer unes exagerades inspiracions i expiracions pulmonars després de qualsevol insignificant exercici... Sempre em semblà que era de família prestigiosa, i per més concreció, lleidatà de les Borges Blanques, una persona de les tantes que han ocupat algun càrrec a l’exèrcit induïts

per consellers experts psicòlegs coneixedors d’aquells caràcters esquerps, molt llestos però inestables i conflictius. N’hi vaig conèixer més casos que m’ho confirmen. Ah, però amb “les espatlles ben guardades”! Per aquells anys quaranta, amb ell i altres companys fundàrem un conjunt musical que vàrem batejar amb el nom d’Orquestra Trèvol, poc pretensiosa i que no reeixí gaire temps, ja que a l’any ja hi mancàrem, jo per la “mili” i d’altres pels canvis que es feien en aquestes agrupacions, arribada la Quaresma. En tornar jo del quarter, ell ja havia desaparegut de Girona. Passats una vintena d’anys me’l trobo regint una parada del conillet porquí a les Fires de Girona. En preguntar-li pel canvi, em contestà molt lacònic que anava pel món fent un estudi psicològic. I devia ser cert perquè al cap d’uns anys sento i veig per televisió que el doctor

Francisco Escolá havia descobert un mètode referent a l’aparell respiratori humà i l’anava a promocionar a Anglaterra. Però l’estupefacció havia de continuar, ja que en un festival al Camp Nou –que sento no recordar-ne el motiu- hi actuava una banda de música militar al bell mig de la gespa del camp i l’anunciaren dirigida pel comandant Francisco Escolà, que després de dirigir la corresponent obertura des d’una tribuna d’uns quants escalons, per comptes de baixar-los, saltà directament al sòl, cosa que va produir l’esclat d’admiració del públic i dels que vèiem l’espectacle per la “tele”. I era ell, l’inefable Escolà! I si acabés assegurant que ja no fa tants anys que vaig tornar a veure’l i sentir-lo per televisió com a doctor Escolà? I puc assegurar aquella presència perquè des de les seves excentricitats a Girona, l’he conegut sempre més.

Opinió

Trini…Trini… per Francesc Pararols

l passat 14 de març, parlant per telèfon amb el meu amic Sebastià Piera, que resideix a Ajaccio, capital de l’illa de Còrsega, consternat em va comunicar la mort de la seva companya Trini. Trinitat Revoltó Cervelló, nascuda a l’Espluga de Francolí, ha mort als 93 anys. Quan tenia 3 anys la seva humil família es va traslladar a Barcelona. Trini comença a treballar als 9 anys d’aprenenta en un taller de costura. Als 16 anys, ja oficiala, ingressa a la CNT. Dos anys més tard ella i el company Ojalvo, vingut de Madrid, formen el sindicat de l’agulló de la UGT. L’any 1933 ingressa a les JC i al PC de Catalunya. Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, en què el president Lluís Companys, solidaritzant-se amb la vaga general decretada per la UGT, proclama l’Estat Català des del balcó de la Generalitat de Catalunya, lluita activament en els combats de les drassanes de Barcelona i un cop vençuda la resistència, s’allista a la columna del capità Bayo i participa en el desembarcament de Mallorca. De retorn és nomenada secretària femenina del Comitè Local de Barcelona del PSUC, del qual és la fundadora. A casa seva s’hi van fer les reunions preliminars amb Mije Uribes del PCE i els companys del PCC Valdés, Sesé i del Barrio per a la fundació del PSUC. Des d’aquest Comitè Local del PSUC treballa d’una

manera molt eficaç en l’enviament de robes i altres ajudes als defensors de la república al front d’Aragó, i també juga un paper primordial en l’organització dels menjadors per a famílies necessitades de la ciutat. Acabada la guerra d’Espanya, passa a França i és internada en un camp de concentració. D’allí com a refugiada va a la Unió Soviètica. S’incorpora a la producció. Al cap de poc temps és cridada per ingressar a l’escola de l’IC, allí coincideix amb Sebastià Piera, que esdevindria més tard el seu company. En començar la Segona Guerra Mundial viu refugiada als Urals fins al 1944, que és cridada a Moscou per incorporar-se a una escola de

preparació per al treball clandestí, de cara a Catalunya. Allí s’incorpora Sebastià Piera, després d’haver vingut de la guerrilla, i formen parella, que durarà fins a la seva mort. El 1945 des de Iugoslàvia, amb un grup de companys, passa pel nord d’Itàlia, sovint a peu, acompanyada pels guerrillers italians travessa els seps i arriba a un poblet de França, prop de Niça. Allí és recollida per Julià Grimau i s’incorpora a la direcció del PSUC com a responsable del treball femení. És escollida secretària general de la Unió de Dones de Catalunya. Quan a França són declarats il·legals el PCE i el PSUC ella és l'única dona d’un grup de prop de 200 espanyols que és deportat a l’illa de Còrsega. Allí, durant els 14 anys que va durar la deportació, junt amb el seu company, organitza el PCE, són pocs catalans per organitzar el PSUC. Quan es va fundar IC s’hi va adherir amb entusiasme. Probablement la companya d’IC més antiga de procedència comunista, única dona espanyola deportada a Còrsega; senzilla, abnegada, solidària i fidel fins a la mort a les seves idees. El poble cors, l’alcalde d’Ajaccio, consellers de l’assemblea corsa, diputats i senadors, representants de partits polítics i unes 2.500 persones, s’uniren al seu company, fills i néts en aquest últim homenatge a Trini. Adéu, fins sempre, Trini!

Opinió LLAMBREGADES

Escoltar els missatges del nostre propi cos per Àngela Ferrer i Mató

otser pocs heu pensat que el nostre cos té un llenguatge molt especial que fa servir per avisar-nos quan quelcom no funciona correctament o senzillament per advertir-nos de situacions diverses de risc i/o de perills més o menys imminents. Té molt a veure amb el que acabo d’exposar la relació que té l’ésser humà entre el seu cos i la seva psique. Això ho sabien molt bé els grecs i els romans quan deien mens sana in corpore sano, és a dir, per tenir una veritable qualitat de vida, i tots la desitgem, el nostre cos ha d’estar sa no només en les seves funcions físiques sinó també i amb total harmonia amb les mentals. Tinc exemples molt clarificadors sobre aquesta afirmació i el poder que exerceix el nostre estat anímic sobre les reaccions del nostre propi cos. La meva mare vivia amb nosal-

tres quan ja era força gran i estava molt satisfeta. Nosaltres que som viatgers de mena, solíem fer alguna sortida quan les vacances ens ho permetien, per Nadal, per Setmana Santa... i ella coneixia les dates, doncs bé, encara que aquells poquets dies els anava a passar a casa del meu germà que la cuidava com una floreta, sempre, però sempre, es posava malalta un o dos dies abans del dia que teníem assenyalat per marxar. I agafava febre de veritat o no podia caminar o tenia un vertigen terrible... no va fallar mai. El metge ja ho sabia i ens aconsellava sortir igual i miraculosament sempre es posava bona quan el seu cos li ”explicava” que no hi havia res a fer davant uns fets ja ”consumats”. Conec altres casos semblants d’aquestes malalties psicosomàtiques que poden trasbalsar la nostra salut i reafirmen la meva teoria.

A part d’aquesta relació cos-esperit, també rebem senyals d’avís que de vegades no sabem o no volem escoltar. Si tenim febre senzillament és que quelcom no rutlla com cal. Si ens fa mal el cap, alguna malaltia ens està rondant i hem de buscar ajuda abans no apareguin complicacions. Si el que ens causa dolor és un genoll o l’espatlla o... anem al metge i esbrinem què és el que ens vol advertir el rellotge somàtic. Crec que és molt important tenir en compte les de vegades petites molèsties per esbrinar-ne el veritable origen, no sol val prendre’s una aspirina que només amaga els símptomes del que ens està passant, el que sí que cal és escoltar atentament aquest llenguatge intern que ens coneix i ens regula per aconseguir una vida més sana i de més qualitat que a la fi és el que tots desitgem.

Opinió

▼ APUNTS DE PREMSA

Quin és el paper de la gent gran? 5/04/2008 – El PUNT. Punt de Vista. Tribuna.- Josep Aracil, president del Consell Sènior de Premià de Mar i d’Euro Sènior

En una societat globalitzada en què cada vegada es demostra més que totes les persones, en més o menys Grau, són necessàries, quin és el paper que li correspon jugar a la gent gran? Cada vegada hi ha més intel·lectuals que parlen del paper important que assumirà la gent gran en el segle XXI. Quan es fan aquests pronòstics es fa referència al futur, el qual només pot confirmar la història amb la descripció del que realment ha succeït. Però l’envelliment, avui dia, ja forma part del present, com un fenomen desconegut que requereix, per ser conegut, el mateix procés realitzat per saber el gust d’una poma: cal menjar-la. L’envelliment cal viure’l en pròpia persona. Una de les tasques del Moviment Sènior, consisteix a recollir aquestes vivències, amb el coneixement de les quals es pretén liderar les possibles solucions que cal afrontar per superar el repte d’una societat envellida. L’envelliment fa referència al retirament de les persones del treball remunerat per qüestions d’edat, que moltes vegades inclou persones amb poc més de 50 anys que queden excloses de la vida productiva i a les quals la societat converteix en grups aparentment parasitaris, que de forma general són simplement tolerats. Però en una societat globalitzada en què cada vegada es demostra més que totes les persones, en més o menys grau, són necessàries, quin és el paper que li correspon jugar a la gent gran. De forma generalitzada es considera que la capacitat intel·lectual és pròpia de la joventut, sense tenir en compte que l’edat es pot convertir

“L’envelliment, avui dia, ja forma part del present, com un fenomen desconegut que requereix per ser conegut el mateix procés realitzat per saber el gust d’una poma: cal menjar-la.”

en un valor afegit, en sumar l’experiència dels anys amb la capacitat intel·lectual de les persones, que no minva amb els anys, si no es pateix cap malaltia que l’afecti. Si s’hagués de determinar la mitjana d’edat de les grans creacions de la humanitat, es considera que podria estar cap als seixanta anys. En la situació actual de la ciència, molts joves poden arribar a ser tan intel·ligents com qualsevol dels genis de la història. Però també, molts sèniors poden ser tant i més intel·ligents que els joves perquè és possible tenir un esperit jove amb més de 90 anys d’edat. Si bé actualment no hi ha cap referent històric, per enfocar l’envelliment com un fenomen que afecta

un nombre important de persones, sí que existeixen referents minoritaris del paper de la gent gran, quan algun dels seus membres ha assolit un alt poder econòmic o social. De forma general, aquests membres privilegiats es caracteritzen per la seva generositat i altruisme, que els ha permès abastar la seva autorealització personal en un entorn comunitari d’ajuda als altres. Es poden veure exemples d’aquest comportament en al Grècia clàssica, d’ara fa 2.500 anys, en què una elit envellida, privilegiada per l’existència d’una societat esclavista, es va convertir en el bressol de democràcia i de la filosofia occidental que ha perdurat fins als nostres dies. Un exemple més recent el tenim en el mecenatge de persones adinerades, com els coneguts “indians”, que van fer fortuna a les Amèriques i una vegada arribades a una edat avançada van crear institucions benèfiques als llocs on havien nascut o s’havien criat de petits. La generositat, el donar més que rebre, és el paper que li correspon a la gent gran, tenint en compte que aquest donar sobrepassa els aspectes econòmics més restringits, per incloure també els del temps lliure, molt més a l’abast de tothom.

“De forma generalitzada es considera que la capacitat intel·lectual és pròpia de la joventut, sense tenir en compte que l’edat es pot convertir en un valor afegit.”

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

A l’esquerra, fotografia de grup de la visita al Centre Cívic del Ter. A la dreta, l’arrossada del fi de curs.

Visita al Centre Cívic del Ter Tal com havíem previst, el passat dia 3 d’abril vàrem fer una visita al nou centre cívic de la ciutat de Girona, el Centre Cívic del Ter. Vàrem ésser rebuts per l’equip del centre, el qual ens va oferir una visita al nou equipament, ens va ensenyar les instal·lacions del centre: les aules taller, l’aula d’informàtica i de cuina, la sala auditori i la resta de sales on es fan les activitats. Per finalitzar la visita ens varen convidar a un piscolabis. Els nostres socis

varen quedar meravellats d’aquest nou centre i complaguts d’haver-lo visitat. Agraïm al director i a tot l’equip del centre la seva rebuda i els desitgem el millor per a tots.

Fi de curs de les activitats El dijous 26 de juny vàrem celebrar al Pont Major la jornada de cloenda de les activitats del curs 2007-2008 de la nostra associació. Per celebrar-ho vàrem organitzar un dinar per als nostres socis. De primer plat, arròs a la cassola; de segon, carn a la brasa i,

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Desitgem que hàgiu passat un bon estiu i que hàgiu agafat energia per tornar a participar en les activitats que es fan des del nostre centre i tots els altres de Girona. Durant el aquest mes de juny vam celebrar la festa major del nostre barri i com a bons veïns vam participar en la festa fent allò que sabem fer. La nostra associació té un grup de gent molt arriada que fa un espectacle de play back i un grup de cant, molt ben treballat, i amb moltes hores d’assaig. També estava prevista una desfilada de vestits de paper que no es va poder realitzar per culpa de la tan esperada

per postres, gelat, tot regat amb vi de l’Empordà i cava, aigua i refrescos. Els socis varen gaudir d’un dinar familiar en un ambient distès i divertit. Tot seguit varen gaudir d’una tarda de ball i xerinola, amb el duet de Simó la Veu, gran amic de la nostra associació. Amb aquestes quatre ratlles volem desitjar als nostres socis que passin un bon estiu, que es cuidin, que beguin molta aigua, que prenguin poca sal i a viure, que siguin feliços. També volem agrair la col·laboració de tot el personal del Centre Cívic. Moltes gràcies i fins aviat.

Pitu Caicedo Inauguració de l’exposició de treballs manuals de la Llar.

pluja. Per això a la festa vam fer una petita demostració del nostre treball, igual que el grup de manualitats, que

va exposar els magnífics treballs manuals fets durant el curs en el nostre centre.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA CLUB 60 DE CAIXA TERRASSA DE GIRONA Al Club 60 de Caixa Terrassa ja tenim les activitats de la tardor programades i us en volem fer cinc cèntims !!! Continuarem amb els cursos d’informàtica, internet i Photoshop de diferents nivells a la nostra aula del Club. A part, per no quedar obsolets amb les noves tecnologies, hem organitzat un curs per aprendre a fer fotografies amb càmeres digitals i un curs de bones pràctiques alimentàries donada la importància de millorar la salut a través d’una bona alimentació. També farem un taller per conèixer el món dels bolets, ja que la tardor és l’època que se’n poden recollir més. Aprofitant que s’està acabant l’Any Rodoreda no ens volem quedar sense conèixer la vida i obra d’aquesta destacada escriptora de casa nostra. Finalment, per aprendre a cuidar el medi ambient, iniciarem un taller creatiu de reutilització del paper. Les demostracions gratuïtes que es portaran a terme al Club ens ensenyaran: com cuidar un bonsai i les seves característiques i l’art de tallar el pernil. A l’octubre tornarem a gaudir del cicle de sarsuela amb Luisa Fernanda, continuant amb La Dogaresa i d’altres, fins al mes d’abril.

Demostració de decoració amb fruites al Club 60.

En aquest trimestre tenim programades dues conferències: “La salut de l’esquena i exercicis per estar en forma” a càrrec de Rosa Cos, diplomada en Infermeria, Medicina del Treball i Fisioterapeuta, i “El benestar emocional a la vellesa junt amb els néts” a càrrec de Paulino Castells, doctor en Medicina i Cirurgia, psiquiatre expert en temes de família i professor de psicologia de la Universitat Abat Oliba de Barcelona. Com ja és habitual, les conferències es duran a terme a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona. Per sortir de la rutina, cada mes farem

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL El dia 25 d’abril l’Associació de la Gent Gran del Barri Vell va celebrar el tercer aniversari del local social. Al llarg d’aquests tres anys l’Associació ha anat creixent, per aquest motiu volem aprofitar per donar les gràcies a tots els socis, col·laboradors, Ajuntament de Girona… que fan possible que l’esforç que posem tots plegats sigui tan gratificant i ens doni força per continuar treballant per tal que el local social sigui com una segona casa per a tots nosaltres. L’ampliació del centre amb una nova aula ha permès incrementar el nombre d’actes i tallers sense interferir amb les trobades de lleure i relacions

Maria-Mercè Costa

Foto: Club 60

una excursió d’un dia, anirem a les mines d’Ogassa i Beget, a les caves Cordorniu i a fer una mariscada al Gran Bufet de Cambrils; farem una ruta de pessebres i anirem al mercat de Santa Llúcia de Barcelona; farem una festa de Nadal a Mont-roig del Camp i visitarem el Centre Joan Miró. Si amb un dia no en feu prou, també podreu viatjar a Madrid amb l’AVE, fer una ruta per la Catalunya desconeguda. Podeu anar a Galícia, Lisboa, Astúries, viure el Nadal a Alemanya i relaxar-vos en un balneari. Així doncs, no hi ha excuses per quedar-se a casa! La Junta de l’Associació Un moment de la celebració del tercer aniversari del local social.

socials que hi tenen lloc i que serveixen per unir la gent gran en bona amistat. Esperem que el centre vagi creixent en recursos, associats i activitats. Hem

tingut la gran sort que moltes persones hagin col·laborat amb xerrades de temes culturals que ens han enriquit molt a tothom. Els ho agraïm de tot cor. Una salutació ben afectuosa.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Els passats dies 29, 30 i 31 de maig i els dies 1, 2, 7 i 8 de juny el barri de Sant Narcís va celebrar la seva Festa Major, que sempre ha tingut molt bona col·laboració tant de l’Associació de Veïns com dels comerciants i industrials ubicats al nostre barri. La seva participació fa que cada any la nostra Festa Major sigui més lluïda. Els actes van començar el dijous dia 29 de maig a la tarda amb el grup de teatre de l’Associació de Veïns (Facomnou) que va presentar l’obra Benplantats i malparlats, que va tenir molt bona acollida per part dels assistents, tant que es va tornar a representar el 7 de juny al mateix teatre del Centre Cívic de Sant Narcís. El divendres 30 de maig, dues molt conegudes veïnes del barri van fer el pregó de la Festa Major. Rosa Vilà i Carme Pagès, components de la comissió de festes en temps difícils, a les quals es va fer un homenatge. Van fer un recorregut nostàlgic i divertit per la història de la festa i ens van descobrir moments impagables. Va seguir un animat ball de nit amenitzat pel grup musical Apache, conegut arreu per les seves versions, no van defraudar. El dissabte 31 de maig es van celebrar les tradicionals Matinades que desperten tota la barriada, amb el grup Fal·lera Gironina. Seguidament es va fer el XIX Concurs de Dibuix Infantil i Juvenil que va tenir 73 joves artistes, que van posar una nota de color malgrat l’amenaça de pluja. Simultàniament va transcórrer la fira d’entitats i la botiga al carrer, animades i concorregudes com mai. També es va inaugurar l’exposició de plantes i flors i la XIX Mostra d’Art, que impulsa l’Associació de Dones del Sant Narcís. Al migdia, concert de la coral infantil, el centre va quedar ple de veus blanques i les notes van alegrar familiars i visitants. Més tard, espectacle de màgia just abans del concert de la Cobla Internacional la Selvatana, que ja ens té acostumats a grans tardes de música. I per finalitzar, la sardana de germanor, que va donar

Josep Casals

Fotos: Miquel Pagès

la volta a la plaça amb escreix i que va arrencar dels participants una ovació de minuts. El diumenge 1 de juny, missa de Festa Major, Mn. Benet va glossar una prèdica de les que es recorden, mentre a l’altre costat de plaça, als jardins Bosch, se celebrava la gran final del Campionat de Bèlit. Arrossada popular, més de tres-centes taules per a l’arròs d’en Bakero. Després, festival infantil, amenaçat per la pluja, tots a dins el Centre Cívic a veure l’espectacle de País de Xauxa. Tota la plaça es va mudar amb la desfilada de moda infantil i juvenil, presentada pels comerços de Sant Narcís amb un xou, i la música en directe del grup Kirtana. El dilluns 2 de juny, Dia de la Gent Gran, es va fer una missa cantada a

l’església parroquial en sufragi dels socis difunts de l’esplai i en general per tots els difunts del barri. El concert de la Gent Gran Onyar va destacar en un matí grisós, amb cançons populars vistoses i aplaudides. Durant la tarda, el grup de danses tradicionals de l’esplai de la Gent Gran de Sant Narcís va oferir unes escollides danses del seu extens repertori; a continuació el grup de ball de country ens va fer una exhibició de les seves danses, i van ser les dues activitats seguides amb més expectació i moviment de peus. Ja per acabar, hi va haver el gran ball fi de festa amb el conjunt Vell Temps, i la pluja va fer acte de presència, però l’alegria i un bon ambient la van presidir. Els dies 7 i 8 de juny, al bar del Centre Cívic, es van fer entreteniments de fi de festa per rematar la jugada.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

Marcos Cano Els dos protagonistes de l’homenatge amb la seva família i el president de l’Associació. Fotos: Centre Cívic Onyar

Celebracions de primavera El dia 9 de maig, a la Llar de Jubilats de Vila-roja, vam celebrar un homenatge a la vellesa, en el transcurs del qual vam premiar la dona i l’home de més edat del centre. La festa va consistir en un gran dinar de germanor on els principals protagonistes van ser la senyora Carmen Jurado Rivera i el senyor Saturnino Redondo Arias, juntament amb alguns familiars que els acompanyaven. Durant l’àpat vam poder gaudir d’un menú casolà elaborat per membres de la junta de l’Associació i per la Teresa del Centre Cívic, que cada tarda ens acompanya a la Llar.

La presència política també va quedar reflectida en l’acte, ja que l’alcaldessa i alguns regidors van mostrar el seu suport a actes d’aquest tipus en què la gent gran esdevé el principal motor de l’activitat. Hi van assistir la majoria de socis i sòcies, i tots van demostrar l’afecte que sentien vers les persones homenatjades, fet que va fer emocionar en molts moments la Sra. Carmen i el Sr. Saturnino. Per acabar la festa, just després de l’entrega dels obsequis, vam haver-hi ball on la música va fer moure i riure a molts dels socis/es. Cada any notem que l’assistència és més alta, cosa que vol dir que aquest és un acte que agrada molt als nostres

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN

socis/es; així doncs esperem que arribi el proper any per fer una altra gran festa! El divendres 13 de juny vam celebrar el berenar i l’entrega de premis del XII Campionat de Dòmino que es porta a terme a la Llar. Val a dir que aquest any hi ha hagut més participació que els altres anys i, com a fet a destacar, cal dir que les dones han tingut un paper important en el campionat. El campionat té una setmana de durada, en què les diferents parelles van jugant i eliminant-se entre elles, i finalment queda la guanyadora. Esperem que el proper any també es puguin celebrar aquests actes i algun més! Joan Farré

nostra oferta en cursos i actiDurant aquest darrer trimestre vitats destinats a la gent gran, a l’Associació de Pensionisperò sobretot per motivar-vos tes i Jubilats Sant Joan vam a participar-hi. Tornarem a celebrar la nostra festa anual, donar prioritat a les activitats concretament el 24 de juny, que fomentin la salut, la predia de Sant Joan Baptista, venció i el manteniment del amb una gran celebració en la cos (com per exemple el taller nostra Llar de Jubilats que va de gimnàstica mental entretinconsistir en un multitudinari guda o el taller de gimnàstica dinar popular i el posterior ball de manteniment), però sense amenitzat amb l’actuació del grup musical de Paco Elcano. Foto: Joan Farré oblidar altres activitats de caire més lúdic com les manualitats També durant aquest últim tri- Socis en el nou bar de la Llar de jubilats. i les puntes de coixí. mestre, coincidint amb el bon temps, vam aprofitar per fer nombro- tida a la zona de golf de Roses o a la Us convidem, doncs, que us apropeu al carrer Taga i que participeu en ses sortides amb força èxit de partici- propera vila de Platja d'Aro. pació dels nostres socis, com en la Pel que fa al nou curs, aprofitem alguna de les nostres activitats, tallers, visita a la ciutat de Barcelona, la sor- aquestes línies per informar-vos de la xerrades i balls. Us hi esperem!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Aquest últim trimestre, a part de les activitats habituals, n’hem tingut moltes altres d’extres. La primera va ser la representació de l’obra Un fanàtic del Barça de Lluís Lladó i Casellas, que posa de manifest el grau de col·laboració entre la gent gran i la resta, ja que la porten a terme al cinquanta per cent i fa honor el concepte del centre sobre les relacions intergeneracionals. L’èxit va ser total i ja tenen previstes dues noves representacions abans no s’acabi l’any. La segona va ser la participació en l’homenatge a la vellesa que van a dur a terme l’Ajuntament de Mollet del Vallès i la Generalitat de Catalunya. Unes cinc-centes persones varen ser acollides i ateses al Casal, i acompanyades a fer un recorregut per l’exposició de flors. La tercera, també dintre de la setmana de les flors, fou la visita de quatre grups d’arreu de Catalunya, als quals els nostres voluntaris van acompanyar a fer el recorregut pels llocs més

Josep Majó

Representació de l’obra “Un fanàtic del Barça”.

emblemàtics de la mostra i amb els quals vam poder conviure al nostre Casal. Finalment, a l’estiu i com a cloenda de les activitats, es va fer una excursió a Marinelandia on vàrem passar unes

hores relaxades contemplant els diferents animals i gaudint d’una sensacional actuació de lleons marins i dofins. Esperem que això ens ajudi a tots a carregar les piles per al curs vinent.

GENT GRAN “L’ESPLAI” Una de les activitats que al llarg de l’any ocupa una munió de persones d’aquest centre de la plaça Poeta Marquina, és la pràctica de la gimnàstica, amb una assiduïtat envejable i amb resultats sorprenents quant a mantenir la lleugeresa i salut del cos i de l’esperit, donat que amb el temps se solen fer veritables amistats unides per aquesta teràpia tan reconfortant i senzilla, però que comporta una continuïtat estricta a fi de poder-ne treure resultats satisfactoris. Atès que aquesta secció de l’Esplai no té prevista la pràctica als locals propis, l’entitat ADOREA del carrer Migdia els acull molt amablement a les seves sales adequades per a aquest fi. Com en totes les activitats que es porten a terme en aquest Esplai, la majoria de participants de l’esmentada pràctica solen ser dones, les quals saben el benefici que això els com-

Enric Homet

Un moment de la classe de gimnàstica.

porta, i tantes van acumulant-se a la llista, que els responsables han hagut de suprimir l’entrada de nous socis, fins que les obres projectades del

Foto: Narcís Ferrer

mateix Esplai siguin una realitat. En la fotografia, un instant d’aquesta activitat tan sol·licitada.

Ciutat

PROGRAMA INTERGENERACIONAL

Programa “Viure i conviure” Com cada any a mitjan juny es va celebrar a Girona la cloenda del curs del programa intergeneracional “Viure i conviure”, d’habitatges compartits entre persones grans i estudiants, que promou Caixa de Catalunya, amb la col·laboració de la Universitat de Girona i dels ajuntaments de Girona i Salt. La festa es va fer el dia 11 de juny, al teatre del Centre Cívic de Sant Narcís. Hi va assistir una responsable de l’entitat promotora i el tinent d’alcalde de Polítiques Socials i Cooperació de l’Ajuntament de Girona, Joan Olòriz. En els seus par-

laments ambdós van destacar la importància del programa per afavorir les relacions intergeneracionals, i els bons resultats obtinguts durant els 10 anys de la seva implementació a la ciutat. En el curs 2007-08 hi Un moment de la celebració de la cloenda ha hagut un total de del curs. 28 parelles entre Girona i Salt i a la Enguany la celebració es va tancar festa hi van assistir la majoria d’a- amb un pica-pica i una cantada de questes parelles, que van ser felici- la coral del Club Sant Jordi de tades pels responsables de l’acte. Girona.

TROBADES

Trobada Internacional d’Esbarts Dansaires i Corals L’esbart dansaire de l’Esplai de la Gent Gran de Sant Narcís i la coral Cor Maragall, també de Sant Narcís, en representació de Girona, van participar en la Trobada Internacional d’Esbarts Dansaires i Corals. En aquesta trobada també hi van intervenir grups portuguesos, francesos, anglesos i alemanys. Els nostres grups van sortir de Girona el dia 3 de maig a les 7 del matí, i van arribar a Limoux a dos quarts de deu. Després de fer un bon esmorzar es van vestir, i ja estaven a punt per a la seva actuació. Plaça major de Limoux: primera actuació del nostre esbart dansaire amb “La Bolangera”. Seguidament, actuació de l’esbart dansaire portuguès, que va presentar danses típiques del seu país. En acabar, segona actuació del nostre esbart dansaire amb una dansa típica catalana, una

Foto: Miquel Pagès

sardana. Després la nostra coral Cor Maragall va interpretar una bonica cançó catalana. A continuació, el nostre esbart va interpretar el ball de cintes, ball de bastons i ball d’esclops, i amb aquesta dansa es va acabar la primera part de les actuacions. En començar la segona, els portuguesos amb els seus balls varen ocupar una part molt extensa, van seguir-los els francesos, els

anglesos i els alemanys amb les seves interpretacions breus però excel·lents. Per finalitzar, el Cor Maragall va interpretar la seva última cançó. Cal fer especial menció que totes les actuacions dels nostres grups van merèixer una molt bona acollida i aplaudiments de tota la concurrència. Josep Casals

Ciutat REPORTATGE

Altres mercats de Girona Normalment, quan es parla de mercats ens vénen al pensament el Mercat del Lleó, el mercat setmanal que s’instal·la a la Devesa o a les ribes del Ter i com a molt rememorem algun supermercat, aquests monstres del consumisme que, situats a l’extraradi de la ciutat, han contribuït a la malaguanyada desaparició de les petites però inefables botiguetes familiars que se situaven al cor de la ciutat. Molts cops, doncs, ens oblidem que existeixen a la nostra ciutat uns altres mercats, potser més modestos, però que hi són i atreuen un públic específic i contribueixen a donar a Girona un cert aire metropolità. A grans ciutats europees com Londres, París... aquest tipus de mercats se’ls sol anomenar de les “Puces”, no se sap ben bé el perquè, i encara que guanyen en grandària i oferta als de Girona no deixa el fet de la seva existència que donin a la nostra ciutat un carisma capaç d’atreure propis i forans quan hi són presents. Anem a pams. Tots els dissabtes, al Pont de Pedra, i també diàriament durant les festes de Sant Narcís, Nadal i Reis (exceptuant l’agost) podem trobar unes botiguetes que ofereixen productes artesans, cosa que les honora i les fa particularment interessants. Indagant entre els comerciants que integren aquest particular mercat, he pogut saber que la majoria fa com a mínim sis o set anys (algun fins i tot més temps) que ofereixen els seus productes amb la garantia de persones serioses. Sembla que el que fa més temps que hi va puntualment a la cita artesana és en Ramon Ribas, que afirma que des del 93 no deixa d’anar-hi cada

Fotos: Juanjo Valeros

setmana, sobrepassa, doncs, amb escreix el temps normal de parada dels altres comerciants. Diu ell que aquesta continuïtat en el temps demostra la qualitat dels seus productes ja que si no fos així ja hauria hagut de plegar. Ven tot tipus de joieria d’argent i xapada d’or, i bijuteria fina. També ofereix joieria de plata el senyor Roure, la Isabel Ollé ven productes artesans fets en fusta, altres botiguetes ofereixen mocadors, xals, gorres, corbates pintades a mà, joguines... i naturalment depèn de l’estació de l’any que un o altre pro-

ducte té més o menys sortida. Un altre mercat setmanal, no menys interessant, és el que s’instal·la també els dissabtes a la Rambla i en el qual es poden trobar tot tipus de plantes i flors. Aquí els clients principals solen ser femenins i segons la mestressa d’una d’aquestes paradetes, la d’en Josep Pla, l’època de més venda és la primavera, i els testos es venen més que els rams, segurament pel fet que la durada dels primers supera i molt la dels ramells. També hi són tot l’any exceptuant l’agost. Els diumenges a la plaça de Catalunya, i si plou o fa massa calor sota

Ciutat les voltes de la plaça del Gra, podem trobar un altre interessant mercat, aquest dedicat sobretot al col·leccionisme, encara que també s’hi poden trobar objectes molt diversos. La majoria, però, ofereixen canvi i/o venda d’objectes col·leccionables de moltes i diverses menes. Asseguren que ja fa més de deu anys que acudeixen a la cita setmanal. Un dels comerciants, el senyor Muñoz, m’explica que un client habitual d’aquest mercat, que és el que més s’assembla als de les metròpolis que he esmentat abans, és el senyor Joaquim Nadal, el que fou alcalde de la nostra ciutat durant molts anys. Es poden trobar llibres de tota mena, postals, fotos, discos, vídeos, DVD,... sobretot de temps passats, cromos, xapes de cava, segells, embolcalls de cigars, capsetes, còmics, minerals, diaris d’altres èpoques, vaja, un veritable ventall d’objectes, alguns prou curiosos. Aquest mercat és el preferit pels col·leccionistes i de vegades, segons m’ha explicat el senyor Muñoz, li han demanat objectes ben particulars. Per exemple li preguntaren si podia facilitar cadenes de WC, i orinals. Sembla que d’aquests n’hi ha de molt curiosos i valuosos. A Breda en fabricaven de ceràmica, també a Quart, i eren, són, si se’n troben, els famosos de Talavera de la Reina de color blau. Alguns eren d’un valor considerable i són molt buscats pels col·leccionistes, sobretot els que pertanyien a arquebisbes, que es veu que se'ls feien fer totalment especials i únics. De tota manera la major demanda correspon a la dels TBO dels anys 4050 i són els que es cotitzen més alt. Ara, però, m’expliquen que venen menys, sembla que la crisi econòmica que s’ha iniciat afecta també els hobbies. Un cas particular que crec que val la pena esmentar és la d’un venedor que puntualment i durant tot l’any,

dissabtes i diumenges se situa al final de la Rambla i sota les voltes. Hi acut des de la mort d’en Franco, ell diu que el seu negoci nasqué amb la democràcia. Abans oferia la seva mercaderia davant les antigues botigues que duien per nom Malaret (sabates), Falcó (camises) però ara el trobem on he dit abans. Ofereix principalment llibres, pins, clauers, i últimament una mica de tot ja que la crisi també l’afecta i ha hagut d’ampliar l’oferta. Aquest senyor és d’origen murcià però està enamorat de Girona. Fou un dels habitants de Montjuïc encara que afirma que ell s'hi construí una veritable casa. Tant estima la nostra ciutat i el català en particular que vol ampliar el seu negoci posant una botiga a Calatrava i hi vol introduir llibres cata-

lans, diu que la cultura és universal i a més farà donació de llibres catalans a la biblioteca de Calatrava on naixé la seva esposa. Ja ha preparat un diccionari d’en Pompeu Fabra perquè comencin a conèixer-nos. Fins i tot té concertada una entrevista amb el president Montilla per parlar de l’assumpte. Un bon exemple d’integració que tant de bo fos més general entre els immigrants. Amb aquest petit negoci ha tirat endavant set fills que no és poca cosa, i són catalans de cor. Durant els mesos de maig i juny també trobem a Girona uns petits mercats que es van ampliant any rere any. Són les botiguetes al carrer. Ara ja són un clàssic. S'hi pot trobar una mica de tot i a bon preu. Indagant, afirmen els comerciants que el que té més sortida és la bijuteria, per la moda, la roba, els petits electrodomèstics, els nòrdics, que es troben molt rebaixats, i també les coses de casa i novetats com les cafeteres d’última generació. Girona, doncs, està ben assortida de mercats ben variats i els gironins ens en podem sentir ben orgullosos. Així tots els caps de setmana i tot fent una passejada podem gaudir contemplant tan variades ofertes i vés a saber si hi podem trobar aquell llibre, aquella foto... que no sabíem ni on ni com podíem aconseguir-la. Àngela Ferrer i Mató

Consell G.G. 1 D’OCTUBRE

Dia Internacional de la Gent Gran

abeu... el dia 1 d’octubre és el Dia Internacional de la Gent Gran... Ja fa unes setmanes que en el Consell de la Gent Gran parlem d’aquest dia i pensem que les persones grans, o sigui nosaltres, tenim un gran pes en la societat i que per moltes raons podem dir que som un gran col·lectiu. Som grans, molt grans, ja que som molts, tenim molta vida a l’esquena, cosa que ens dóna saviesa i experiència i, a més, ens impliquem en les coses, en definitiva, que no parem. Fa uns anys, les Nacions Unides, mitjançant el secretari general d’aquell temps, va decretar que el dia 1 d’octubre fos el Dia Internacional de la Gent Gran i va dir d’aquest dia que "ha de servir per ajudar a construir ponts entre generacions que aprofitin les capacitats de les persones grans, sigui a la comunitat o a la família, al patronatge agrícola o urbà, en educació, en tecnologia de

les arts, en la reducció de la pobresa o en la construcció de la pau. El repte que tenim davant nostre és treure de la foscor els valuosos atributs de les persones grans i utilitzar-los conjuntament amb altres instruments de desenvolupament". El que volem nosaltres, els membres del Consell Municipal de la Gent Gran, és que el proper dia 1 d'octubre Girona propiciï un moment de privilegi per a la gent gran, un moment de reconeixement, de diversió, d’esplai, de comunicació, que es presentin les activitats i recursos... en definitiva, el que volem és commemorar aquest Dia Internacional de la Gent Gran amb activitats pensades per nosaltres i, potser, fins i tot, fer que ens envaeixi a tots la percepció que la vellesa ha deixat de ser una amenaça per a les persones grans i que el temps constitueix una gran oportunitat per recordar, per veure, per sentir, en definitiva, per viure.

La iniciativa del Consell Municipal de la Gent Gran i de l’Ajuntament de Girona, amb la col·laboració de les institucions que en formen part, vol portar a terme aquesta idea i commemorar el Dia Internacional de la Gent Gran, i respondre així a la idea principal d'aquesta iniciativa de promoure una societat per a totes les edats.

PER A UN ENVELLIMENT ACTIU I SATISFACTORI: VIURE LA VELLESA AMB PLENITUD! Aprofitem aquestes últimes línies per convidar-vos a participar en la Diada Internacional de la Gent Gran el proper dia 1 d’octubre. Consell Municipal de la Gent Gran

Entrevista

Maria Assumpció Nicolazzi i Rovira Propietària de l’Hotel Peninsular, edifici que té més de cent anys, que ha acollit viatjants, artistes, capellans, polítics, alguns militars revoltats el 18 de juliol del 1936 i també aviadors republicans. Maria Assumpció Nicolazzi i Rovira va néixer a l’Hotel Peninsular de Girona, fundat pel seu besavi d’origen piamontès a finals del segle XIX. Al llarg d’aquest centenar d’anys s’hi han allotjat especialment viatjants de tota classe, capellans que després de dinar jugaven al “tresillo”, artistes i toreros, polítics de diferents partits i també estadants fixos. Entre aquests hi havia un grup d’oficials que es van revoltar contra la República el juliol del 1936. Un cop dominada la revolta es van instal·lar al Peninsular aviadors russos i un grup de reentrenament d’espanyols que tenien la base a Celrà. L’Assumpció diu que aquests militars eren molt educats i que mai va tenir-hi cap problema. Fotos: Jordi S. Carrera

- Vejam, Assumpció: on vas néixer, tu? - Jo vaig néixer a Girona, a l’habitació número 8 de l’Hotel Peninsular. És que el meu besavi, en Pietro Nicolazzi Primatesta, era piamontès, de Pella, al nord de la península italiana, i va venir a Girona com a exiliat polític, després d’haver estat un temps a França on s’havia casat. L’any 1853 ja consta en el padró municipal. - Exiliat polític? Era d’algun partit il·legal?

- Ell anava a favor d’en Garibaldi i va haver de marxar del seu país. - I va fundar el Peninsular aquí? - No; primerament va comprar una casa que en els baixos era un cafè i va instal·lar-hi una fonda que es deia Sant Antoni. Però el seu fill, en Joan Nicolazzi, va traspassar un temps després el negoci al seu propi fill que era el meu pare, en Ramon Nicolazzi. - Vaja! I el teu avi què va fer abans del traspàs? - Quan es va casar va posar el men-

jador a la planta baixa. A més va mantenir un menjador a part al primer pis, anomenat “el menjador dels capellans”… Això passava a finals del segle XIX. - Un menjador per als capellans? Que era molt de missa, l’avi? - No sé si era de missa o no, però el cas és que llavors venien molts capellans a Girona a cobrar a fi de mes i alguns venien a dinar a casa. Després feien el “tresillo”... A més, també venien els capellans del Collell quan portaven els seus alum-

Entrevista

“Abans de la guerra havien vingut en Macià, en Companys, la Pasionaria, el Campesino i també en Josep Irla...” nes a examinar-se. Quan l’avi estava malalt el venien a veure i ell els donava un caliquenyo a cada un. - I quina altra classe de gent venia? - Sobretot venien viatjants, els que ara en diem comercials de les empreses. Aquests venien el dilluns i marxaven els dissabtes. El meu pare havia deixat diners a alguns per poder tornar a casa seva ja que es gastaven el que portaven en el joc al cafè Vila. A l’hotel també hi havia gent fixa. - I durant la guerra del 1936, què va passar? - Doncs que alguns dels militars de Girona que es van revoltar contra la República estaven allotjats ja abans com a fixos a l’Hotel. - Recordes alguns noms? - Sí; el tinent Folchi, el tinent coronel Alcubilla, el comandant Martínez Sastre, l’Alonso Quesada, l’Orensaus.... - I què més recordes d’aquells dies? - Que el dia 19 de juliol, que era diumenge, anava a missa al Mercadal amb la mare i vam trobar un dels militars revoltats que ens va dir: “Doña Consuelo, tranquila que todo está controlado...” Però en rendir-se els revoltats de Barcelona ells també es van rendir i alguns van ser detinguts i els van fer consell de guerra. - I van venir els del Comitè a l’Hotel? - Sí, és clar, van venir a fer un registre de totes les habitacions dels militars allotjats. - I llavors s’hi van instal·lar militars del bàndol republicà? - Sí, al cap de pocs mesos van convertir l’Hotel en quarter d’aviació i s’hi van instal·lar els aviadors que

tenien el camp a Celrà i que a vegades eren russos i altres vegades espanyols del grup de reentrenament. Els russos eren manats per comissàries i els espanyols per militars republicans. - Quin tipus d’avió pilotaven? - Pilotaven uns avions anomenats Katiuskas. Eren gent molt simpàtica... Al pare li van encarregar la intendència i anava a buscar queviures i això ens va permetre ajudar una mica molta gent que no tenia res per menjar. - Com es portaven els soldats amb tu? - Molt bé amb tothom! Jo tenia quinze anys, i tant els que volaven com els més joves que s’entrenaven eren molt seriosos i formals. Mai em van dir una paraula de més ni de menys. - Però tenia alguna relació directa amb ells? - Cap! Els russos ja tenien les comissàries de guerra. Només una sola vegada em van fer pujar al cotxe amb elles per anar a buscar jerseis d’angora i em van donar bombons. Jo no els volia perquè tenien mala

anomenada. - Per què jerseis d’angora? - Sí, els agradaven molt. Compraven la llana i se’ls feien fer. - Van morir alguns aviadors dels que teníeu a l’Hotel? - Sí; alguna vegada sortia una escuadrilla i només en tornaven la meitat... Llavors l’oficial que els manava ens deia que ja podíem desallotjar l’habitació que ocupaven. Feia molta pena! Un d’ells va caure a l’estany de Banyoles en voler saludar unes amigues en vol rasant. - I a l’entrada dels “nacionals” a Girona, què us va passar? - El pare ens va enviar a Ullà uns dies abans per por dels bombardeigs. Hi érem amb la família Fonolleras, però allà també bombardejaven i ens va caure una bomba molt a prop. Un dels morters va caure a prop del meu germà. - I a l’Hotel, què li va passar? - Que van nomenar el pare soldat d’aviació i els últims dies hi van portar metralladores i armes. Recordo que jo havia de saltar per no trepitjar-les. A la retirada el volien incendiar, però als soterranis hi havia el

Entrevista

A RAIG!

servei de transmissions de l’exèrcit i els soldats no ho van permetre. - Bé, ja tenim els franquistes ocupant la ciutat i què fan amb el Peninsular? - Doncs, donen ordres immediates de tornar a obrir l’Hotel i s’hi instal·la el nou governador civil, Correa Veglison; el delegat de Falange Lluís de Prat, en Ramon Soler, personal d’Hisenda i altres funcionaris. La família Portabella hi tenia cinc habitacions fixes. - Pagaven l’estada? - Sí. I com que llavors no hi havia televisió després de sopar feien tertúlia, portada per la mare. Eren gent de categoria i les seves intervencions eren interessants encara que jo m’hi avorria una mica. Passats els anys comprenc que va ser una cosa que em va impactar. - I quina altra classe de gent venia a l’Hotel? - De tota mena, però la majoria eren viatjants... - Artistes, toreros, polítics també? - Sí, sí, de tot. L’Ava Gardner, Mario Cabré, Bernadó, Manolete, Fernando Fernán Gómez i companyies enteres

de teatre, el baró Thyssen... - I quins polítics venien? - Abans de la guerra havien vingut en Macià, en Companys, la Pasionaria, el Campesino i també Josep Irla que després va ser president de la Generalitat a l’exili... I després de la guerra va venir els prínceps Juan Carlos i Sofia, en Pujol, en Colom, en Suárez... - Vostè va ser regidora de CIU, eh? - Sí; va ser d’una manera molt curiosa. Jo estava mirant la processó del Divendres Sant i hi havia també en Ricard Masó i la seva esposa. Parlant de les properes eleccions a l’ajuntament i de les poques dones que s’hi presentaven ell em va dir que jo en podria ser una. I l’endemà em truca en Josep Arnau, agraïnt-me que m’haguessin posat a la llista, però jo no havia pas donat abans el meu consentiment... - Escolta, parlant de l’ajuntament. Què hi faria vostè, a la Devesa? - Jo no en puc dir gaire res... Per mi és una equivocació no fer-hi una via de circulació de cotxes, bicicletes i gent que faci fotting. Ja hi havia estat abans vora el Ter, i també em

- Una flor - M’agraden totes. - Un color - Totes les tonalitats del blau. - Una pel·lícula - Fa anys que no vaig al cine... ”Lo que el viento se llevo”. - Un actor - Ava Gardner que va estar a l’Hotel, James Mason... - Un Papa? - Joan XXIII. - Un futbolista? - Migne, que va fer el gol del Girona. - Divorci? - No. - Avortament? - En principi, no, però jo no sóc qui per jutjar a ningú. - El fet més agradable de la teva vida? - La vida mateixa. - Què hi ha més enllà del cementiri - La meva esperança. - Assumpció: m’ha dit alguna mentida? - No acostumo a dir-ne. - Ben fet! sembla un error no deixar-hi aparcar. També s’haurien de potenciar els jardins posant-hi algun reclam per atreure el públic. Recordo, per exemple, que abans de la guerra hi havia un burriquet que es podia muntar i fer alguna volta al camp de les botxes... - És el paradís perdut que ha escrit l’Aragó? - Tal com està ara crec que és molt difícil que la gent vagi a la Devesa, tal com feia anys enrere. - Jo també ho crec per diferents raons. Pere Madrenys

Qualitat de vida GASTRONOMIA

Esqueixada Ingredients per a 4 persones PREPARACIÓ

INGREDIENTS: 300 g bacallà gruixut, de la part del morro ● 4 cebetes tendres ● 2 tomàquets madurs i grans ● ½ dl d’oli ● ½ dl de vinagre ● 150 g d’olives negres i verdes ● 2 pebrots verds ● 2 ous durs ● Sal ● Pebre ●

1. S’ha de dessalar el bacallà deixarlo en remull 3 o 4 hores, després d’haver-lo tallat a tires. S’ha de canviar l’aigua un parell de vegades, després cal premsar el bacallar i assecar-lo amb un drap. 2. Escaldeu els tomàquets i peleu-los, traieu-ne la grana. 3. En una plata de servir, poseu-hi el bacallà ben escorregut i, a continuació, comproveu el punt de sal

(ha de tenir un punt salat). 4. Afegiu-hi les cebetes tallades al llarg, els tomàquets en forma de mitja lluna, els pebrots a rodanxes i poseu-hi les olives per sobre. 5. Prepareu una vinagreta barrejant l’oli, el vinagre, la sal i el pebre amb un batedor de mà. Amaniu amb aquesta salsa el plat. 6. Adorneu-ho amb els ous durs. 7. Serviu-ho fresc.

Copa de fruita amb gel Ingredients per a 6 persones PREPARACIÓ INGREDIENTS: ● 500 g de fruita variada ● 2 plàtans ● ½ dl de suc de llimona ● 5 dl de suc de taronja ● ½ de got de polpa de préssec ● soda freda ● sal ● gel

1. Renteu, pelu i talleu tota la fruita a daus. 2. Peleu els plàtans i passeu-los per la batedora amb el suc de llimona i un pols de sal. 3. Afegiu-hi la polpa dels préssecs i bateu-ho tot. 4. Afegiu-hi el suc de taronja, la fruita i la soda. 5. Remeneu-ho i poseu-ho dins un vol amb gel al moment de servir.

Luís Herrera Díaz

Qualitat de vida

EL COMERÇ JUST

Reflexions per a un món més just i sostenible Cada vegada que adquirim un producte, hauríem de seguir una màxima ben senzilla: fer compres que no perjudiquin ningú i, sobretot, pensar si és una necessitat o un desig. Descartada la segona opció, seria bo tenir en compte totes les repercussions econòmiques, socials i ambientals que es deriven de la nostra compra. El consum responsable és precisament això: reflexionar sobre els nostres hàbits de consum i les implicacions que aquests tenen a l’hora de perpetuar les desigualtats Nord-Sud.

olta gent gran ja té ben arrelat un principi ecològic, al qual ara se l’ha anomenat tècnicament “principi ecològic de les tres erres”. O el que ve a ser el mateix: reduir, reutilitzar i reciclar. La gent gran, més avesada a les estretors de la guerra i la postguerra, saben que és bo posar una galleda per recollir l’aigua de la pluja, guardar els pots de vidre, per guardar-hi les sobres del sofregit, o portar el cistell en comptes d’acumular bosses de plàstic, cada cop que es va a comprar. L’estalvi ha marcat les seves vides i ho tenen molt present. No obstant això, aquests bons costums, també entre la gent més gran, es van perdent. Entre els bons costums, hauríem d’afegir-hi la lectura eficient de la publicitat, per no consumir de manera passiva tot el que ens venen. La publicitat i el màrqueting ens venen llibertat i aventura en les quatre rodes d’un tot terreny, sensualitat sense límits en un flascó de perfum, felicitat familiar en una pizza precuinada, joventut en un potet de crema hidratant...Tot ha de ser més del que en realitat és, per poder sobresortir en un mercat, el nostre, completament saturat

“Sempre que es pugui, és millor comprar productes que no duguin cap mena d’embolcall i si no tenim més remei, llençar el material inútil als contenidors especials.” d’oferta. A l’hora de comprar, el preu és un dels majors condicionants. En canvi, sovint es deixen de banda altres factors com el lloc de fabricació i les condicions socials i salarials. Si el consumidor sabés que per les vambes Nike que comprarà al seu nét i per les quals pagarà més de 100 euros, la dona del sud-est asiàtic que les fabrica en cobrarà poc més d’1, i en el cas que les hagi fet un nen o nena (de l’edat del nét en qüestió), en cobrarà la meitat, potser s’ho pensaria dues vegades abans de comprar-les. I és que hi ha determinada informació que no apareix a les etiquetes i que cal tenir en compte: jornades interminables de 48 hores seguides, explotació infantil, absència de qualsevol dret laboral...

Què podem fer si volem consumir més responsablement? D’entrada, i encara que sembli obvi, no adquirir productes de manera compulsiva. Sempre que es pugui, és millor comprar productes que no duguin cap mena d'embolcall i si no tenim més remei, llençar el material inútil als contenidors especials. Així es contribueix a minimitzar l'explotació de matèries primeres que sovint afecta directament els països empobrits del Sud. Hem, també, d’acostumarnos a llegir les etiquetes dues vegades. Segons el tipus de teixit, per exemple, sabem que hi ha més o menys impacte mediambiental: cotó versus fibres sintètiques, que generen un major impacte en el medi ambient. Segons el país on es fabrica, podem saber (o intuir) si es garanteixen els drets laborals dels treballadors i les treballadores. Pensar sobre quin tipus de comerç volem afavorir: el de les transnacionals i les grans empreses que només busquen el guany a base de deslocalitzar els centres de producció per obtenir mà d'obra barata i submisa, sense dret ni a obrir la boca? O el comerç local, que afavoreix l'artesà, el pagès de casa nostra i del qual tenim una informació molt més transparent, o si més no, més propera? Tenim al nostre abast un munt d’opcions per consumir responsablement i contribuir, així, a fer del món un espai més just i sostenible. Sònia Cervià i Vidal

Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines i l’Alt Maresme

Cultura

Girona, ciutat d’inspiració literària Fotos: Juanjo Valeros

Molts escriptors i poetes, d’una manera especial els dels inicis fecunds del segle passat, han descobert en la ciutat de Girona una mina d’inspiració per a les seves narracions i composicions poètiques. La ciutat ha generat sempre poder d’admiració i de fascinació que han donat com a resultat belles pàgines descriptives dels nostres millors narradors i poetes. Aquesta deu inesgotable, que és la ciutat de Girona, encara continua generant belles descripcions literàries que continuen fascinant els lectors. Narcís-Jordi Aragó, l’estudiós més destacat en aquest tema, en la seva acurada i documentada Guia literària de Girona1, aplega d’una manera exhaustiva una selecció de fragments d’obres literàries de figures eminents de les nostres lletres, tant gironins com forans, per als quals, parafrasejant el poeta Narcís Comadira, Girona ha esdevingut la matèria i la memòria del seu univers literari. La ciutat és descrita, no solament com a escenari de fets esdevinguts en el passat, sinó també com a evocació de vivències que queden impreses en la memòria. Aquest doble vessant d’entorn físic i de memòria d’allò viscut conjuminats bellament amb el poder de fascinació, queden reflectides en belles descripcions i poemes que mai caducaran. Per a Joaquim Ruyra, Girona fou el lloc on es produïren les revelacions crucials de la seva vida, entre altres, la descoberta de l’amor, la vocació literària i l’estimació per la llengua

catalana. Per a Prudenci Bertrana, per la seva banda, l’escriptor més identificat amb la ciutat, sense la qual no es podria entendre la seva obra, Girona apareix com a teló de fons de les seves produccions, en algunes de les quals pren un protagonisme rellevant, per davant de la resta de personatges. L’estimació per la ciutat es trasllueix per tots costats i, amb tota propietat, podem reconèixer en Bertran, el màxim representant de la narrativa modernista local i l’autor més eminent de les lletres gironines. Llegint la seva obra, els lectors més grans i els de les generacions més joves, arribem a conèixer l’ànima de la ciutat. Les belles descripcions que en fa en la seva vasta producció

escrita, ens proporcionen tant als gironins com als forans, els elements que ens posen en contacte amb aquesta ciutat impregnada de caràcter, d’història, de bellesa, però també de misèria, i, sobretot, amb el seu inherent poder de seducció. Els literats, com a persones privilegiades per captar i descriure allò sublim que hi ha en les coses, han arribat a descobrir el fort caràcter d’una ciutat antiga dins la qual batega una força viva. Per dir-ho en paraules de Víctor Català: (Girona) És un passat present, un quelcom mort que viu.../Sarcòfag cisellat que a dins sent batre un cor2. Deixant-nos conduir, doncs, per tot aquest grup de gent que s’ha sentit atret i s’ha deixat seduir per la força que Girona serva dins seu, podem emprendre un recorregut per tots els indrets, racons i edificis d’aquesta vella i augusta ciutat. A tall d’exemple, podem resseguir un dels molts itineraris que aquests literats descriuen en les seves obres. L’itinerari que s’inicia al riu, el punt més baix de la ciutat i culmina en el vèrtex més elevat, símbol de la fortalesa inexpugnable de la ciutat. Abaixament i enlairament, dues

Cultura

metàfores de l’esdevenir històric de la ciutat. Partim del riu Onyar i travessem el nucli de la ciutat vella, el call jueu, arribem a la seu de Santa Maria, sortim pel portal de Sant Cristòfol i finim el recorregut a la torre Gironella, vèrtex i punt més elevat de la ciutat romana. Un cop travessat el pont de Sant Agustí, i deixem enrere les façanes de l’Onyar, ens endinsem en la ciutat medieval, passant dels Quatre Cantons, fins a enfilar el carrer de la Força, artèria del call jueu. D’aquest carrer Josep Pla escriu: [...] De la Força, la vida, però, sembla haver-ne fugit i volat; ha quedat un carrer somnambúlic i fúnebre, un somni medieval cristal·litzat en pedra refredada, una fantàstica baluerna, decrèpita, somniosa i fantasmal. La Força és la mòmia d’una època passada3 . Malgrat l’aparença de ciutat pètria i grisa, Tomàs Garcés, un poeta de terres de ponent, sap descobrir la vida que hi ha amagada en la ciutat: Aquestes pedres de Girona, tan nobles: la Seu, dreta com un xiprer i platejada com una olivera; les portalades de les esglésies velles; els porxos aixafats i els patis senyorials, tenen una ànima ardent. Sembla que les pedres han esdevingut

grises, de la flama roent que les consumeix. Són grises, amb aquella lividesa dels sants i dels il·luminats. Cerquem l’ànima que fa bategar les pedres de Girona! Deu ésser una ànima immortal i apassionada. No us enganyi la grisor de les velles esglésies ni la lividesa de les torres enrunades. Tot crema per dins. I damunt aquesta gran flama amagada de Girona, l’àngel escapçat del cim de la Catedral sembla una torxa atiada pel vent4. Un cop dalt del carrer de la Força s’arriba a la plaça de la Catedral on impressiona el conjunt de l’escalinata i la façana de la seu. Josep Pla ho descriu en aquestes paraules: Quan s’acaba la foscor del carrer de la Força es produeix un efecte teatral: apareix la plaça, la graonada, la façana deSanta Maria, alta, clara, radiant5. Davant de la façana el poeta Jeroni Zanné destaca el domini de la seu sobre l’entorn en aquests versos: La santa seu brilleja com un sol/ amb sa mística rosa esbadellada; vers ella gira els ulls cercant consol/ la gran Girona, de lluitar cansada6. Enfilem la llarga escalinata de noranta graons i abans d’entrar dins el temple de Santa Maria podem gaudir d’una panoràmica que Carles Rahola descriu: La graonada s’estén a vostres peus, interminable. Allà al

Narcís-Jordi Aragó, Guia literària de Girona, Edicions el Mèdol, Tarragona, 1995, obra de la qual s’han extret els textos que citem. 2 Víctor Català (Caterina Albert), Girona antiga, a l’Autonomista. Suplement Literari, Girona, 1931. 3 Josep Pla, Girona, un llibre de records 4 Tomàs Garcés, Paisatges i lectures 1

fons del carrer, els comptats caminants són diminuts. Inefable, el cel violeta: divines, les suaus coloracions morades del Montseny. El sol s’és post com en un sacrifici i la seva sang magnànima enrogeix la línia ondulosa de les serres pirinenques. Allà, més lluny, el Canigó, tan blanc i rutilant sempre, és en el crepuscle, carmí en el cimal i rosa en la falda7. Tot seguit entrem dins el temple de Santa Maria i quedem impressionats de la grandesa de la nau, la penombra, el silenci i la pau com va saber recollir en uns versos Josep Tharrats: Dins la nau de la fàbrica sagrada/ el silenci és august. Han emmudit/ els versicles del bíblic rei David/ i, a l’ara, la Bondat hi és consagrada8. Un cop fora de la seu i travessant el portal de Sant Cristòfol arribem al final de l’itinerari: la torre Gironella, símbol de la força inexpugnable de la ciutat i símbol de la fortalesa i poder de regeneració de la ciutat malgrat totes les maltempsades de la història. Són ben il·lustradors els versos de Lluís G. Pla: La bèl·lica puixança resta a les acaballes/ i una glòria més alta s’abaixa a la ciutat:/ la que vesteix de molses i oblit a les muralles/ i afina el sentit dúctil de la immortalitat9. Amb aquesta mostra de citacions literàries hem volgut oferir una guia de visita per la ciutat de la mà d’escriptors que, captivats de la bellesa de Girona, ho han sabut convertir en obra escrita, sumant així la bellesa literària de les seves produccions a la que posseeix per essència la ciutat, admirada de nadius i de forans. La ciutat de matèria esdevinguda memòria per totes les generacions. Antoni Coll Casals (juny 2008)

Josep Pla, Girona, un llibre de records Jeroni Zanné, La Seu, dins La Girona dels poetes 7 Carles Rahola, La Catedral de Girona. Transcrit a Terra de gestes i de beutat 8 Josep Tharrats, La Catedral, a Laus Catalonia 9 Lluís G. Pla, La ciutat murallada, dins La Girona dels poetes 5 6

Cultura

L’electricitat, abans… Amb aquest article vull demanar que m’ajudeu. És un article destinat a buscar col·laboracions futures i provocar que us inspiri la necessitat de comunicar anècdotes viscudes. Si el llegiu, i si la idea us agrada, us demano que, manuscrites o mecanografiades, mitjançant el correu ordinari o mitjançant el correu electrònic, amb els arxius adjunts que creieu necessaris, m’envieu els vostres records… sobre l’electricitat. Per començar, us proposo dos temes. La bombeta S’ha presentat al congrés de diputats una proposta per prohibir la bombeta incandescent i substituirla definitivament per les làmpades de baix consum. La bombeta de sempre, la de fil metàl·lic, a partir de l’any 2010, progressivament, desapareixerà. La bombeta clàssica és un mecanisme elèctric d’obtenció de llum poc eficaç. La major part de

l’electricitat que consumeix, en un 80%, es transforma en calor. És realitat, podem dir que és més útil com a calefactor que com a font de radiació visible. Anys enrere, jo mateix havia utilitzat les làmpades de sobretaula que il·luminaven els llibres que llegia, els dies que feia molt de fred, per escalfar-me les mans. La bombeta és un invent de la factoria Edison, a finals del XIX. També la perseguien altres inventors, que van obtenir èxits diversos; però Edison, que gaudia pràcticament d’un monopoli en el subministrament elèctric, va imposar el seu model. Sembla que en el cas de la bombeta podem dir que hi va participar personalment: va perfeccionar l’invent. El gran problema era el filament. Fils de diversos materials es posaven incandescents, per efecte de la resistència, amb el pas de l’electricitat; però el filament, a més de proporcionar llum havia de ser resistent, no trencar-se amb facilitat i superar els moments crítics de l’encesa i l’apagada, que és quan més pateixen. El filament que va superar les proves d’Edison, el de la primera bombeta pràctica, era de fil de bambú carbonitzat. Antigament, els contractes de subministrament elèctric es feien per bombetes. Sobretot als pobles es contractava un nombre limitat de bombetes i després s’obrien finestres en les parets interiors per il·luminar altres cambres amb la bombeta instal·lada a l’habitació preferent. Les bombetes que recordo de petit duraven molt. La del menjador de casa dels meus avis va ser sempre la mateixa, durant molts anys, i recordo que el dia que “va petar” va ser la notícia familiar de l’any.

Aquelles bombetes petaven. Per funcionar, s’havia de fer el buit dins la bombeta. Per aquesta raó, tenien una “cua” a la punta, el punt on es tancava el vidre després de fer-hi el buit. El tipus de filament permetia també allargar temporalment la vida de la bombeta. Si el filament es trencava, “l’expert” de la casa, agitava la bombeta connectada al sistema elèctric fins que els extrems de filament trencat contactaven. Llavors, la bombeta s’encenia, la calor fonia els punts d’unió, els soldava i la bombeta continuava funcionant un temps incert. Alterna o contínua? Un altre tema és el del voltatge i el tipus de corrent que teníem a les cases. A casa meva hi havia corrent continu i no altern. El voltatge, si no m’equivoco, era de 150 volts. El mercat d’aparells elèctrics per a corrent continu era limitat. Els motors havien de ser especials. A casa, per exemple, no teníem nevera quan ja era un aparell que es trobava en moltes cases i havíem d’anar a comprar glaç per mantenir els queviures en fresc. Un any, els reis em van portar un projector de cinema molt senzill. Cada escena eren quatre fotogrames que es repetien i donaven sensació de moviment mentre feies anar la maneta (no era un Nic). Per veure les quatre pel·lícules que tenia, havia d’anar a casa dels amics, perquè amb l’electricitat de casa meva no funcionava. Calia el voltatge de 125. A més, el corrent continu no enrampava. Cremava! Si tocaves un fil elèctric la pell es tornava negre! Joan Miró Ametller

Cultura

Record senzill, però emotiu El primer dilluns del mes de juny, al Centre Social del carrer Albareda, sota els auspicis del seu president, l’Esteve Barbarà, comptant amb la curosa organització del matrimoni Sabrià –Mestres, i amb l’assistència d’un bon nombre d’usuàries del centre, va tenir lloc la celebració d’un homenatge en memòria de la cantautora, recentment desapareguda, Maria Laffitte; una dona molt senzilla, alhora que excel·lent cantant, d’una bonica veu melòdica, que no essent de Girona, va passar-hi els darrers anys de la seva vida, i no sols es convertí en gironina d’adopció, sinó que també es va enamorar de la bellesa del seu Barri Vell, on ben sovint hi deixava sentir la seva dolça veu. Bé! Va ser un acte molt reeixit que, malgrat la seva senzillesa,

resultà d’allò més emotiu, alhora que entranyable, en el decurs del qual es varen poder escoltar unes quantes cançons, extretes d’un CD que ella havia gravat fa temps, i que ens recordaren la claredat de la seva melodiosa veu, les quals s’intercalaren amb sengles poemes escrits i interpretats per les poetes Isabel Oliva i Imma d’Espona, així com d’en Lluís Torner, ja que es dóna la circumstància que en un dels recitals dels dos darrers, es van interpretar dos poemes que foren escrits expressament en record de Maria Laffitte, per la qual cosa ens va semblar oportú de reproduir-los, i són els que es transcriuen tot seguit. Lluís Torner

Homenatge a Maria Laffitte

Maria Laffitte (In Memoriam) Has marxat silenciosa amb un adéu discret, Com si tu no volguessis molestar ni dir res.

Filla de la comarca d’Osona, però amb arrels paternes d’Occità, la Dolors va aterrar a Girona on, un mal dia de febrer, expirà. Amb dolça veu i dicció molt clara, va exercir de cantant vocacional, amb un fort sentiment de trobadora, envers aquells cants de gust tradicional. Tot i haver obtingut alguns premis, i d’haver actuat a l’estranger, ella, de tot això, en va prescindir, ser famosa no era el seu deler. Cantar era la seva gran il·lusió, els seus cants li transmetien vida, era bona qualsevol ocasió, per fer que la seva veu fos oïda. La recordarem amb els seus cabells blancs, vestida a tall de trobadora, amb els seus instruments tradicionals, i la seva veu ressonant, melosa! Des d’ara, tot passejant pel Barri Vell,

o pels entorns de la nostra Catedral, llocs on ella cantava freqüentment, ens semblarà sentir-hi els seus cants. Per consegüent, que en pau reposi! la Maria Laffitte, com es feia dir, des d’allà on és, sigui on sigui, rebi aquest homenatge gironí. Filla de la comarca d’Osona, però amb arrels paternes d’Occità, la Maria Dolors vingué a Girona, i del seu Barri Vell s’enamorà. Lluís Torner i Callicó

Sentim la teva veu alegre i carinyosa, les grans ganes de viure, l’interès per les coses... Enmig de la negror de la nit infinita, he vist a dalt del cel una estrella que brilla... i he sentit una pau i m’he quedat tranquil·la com si fos un adéu, com si fos un somriure... Imma d’Espona

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Els nostres símbols no són bijuteria per pits fatxendes. E.H.

Barris CAN GIBERT

Fotos: Juanjo Valeros

El riu Güell al seu pas pel barri. A sota, una imatge dels patis interiors de Can Gibert.

Can Gibert del Plà E

l Pla de Santa Eugènia fou el graner de la ciutat fins que Girona va decidir cruspir-se'l tot d'una mossegada. La civilització del formigó va travessar de puntetes el Pont del Dimoni per construir un barri tot sencer a l'altre costat del Güell, just allà on la urbanització de Sant Narcís havia deixat de créixer amb un desordre calculat. La ciutat va canviant de pell amb el temps. Barris que en una altra època foren residencials, luxosos i de bon to, ara sembla que vagin caient per un pendent de degradació. En canvi n'hi ha que han desenvolupat un procés a l'inversa, tal és el cas del Pou Rodó -per exemple-, on hi hagué el barri més ronyós de la ciutat i ara s'hi alcen pisos de luxe. En

general, però, la història dels barris de Girona -i probablement també d'altres indrets de Catalunya- vindria a donar la raó a aquella famosa frase de Montaigne on afirmava que «la vie c'est ondoyante», o sigui: que puja i baixa. Can Gibert del Pla fou un barri creat a finals dels anys seixanta del segle passat. Un patronat benèfic vinculat al Bisbat va aixecar quinze blocs d'habitatges, que

donaven acollida a les parelles que es casaven en aquella època. Molts d'aquells primers habitants del barri amb el temps el van anar abandonant per allotjaments més cèntrics, més espaiosos i buscant sempre anar pujant de nivell. La cota -d'alçada- més alta on van poder arribar va ser fins a Montjuïc, que pocs anys abans havia ressorgit de la marginació més absoluta per passar a l'alt estànding sense solució de continuïtat. Can Gibert del Pla va anar quedant en mans de noves generacions d'habitants cada vegada amb menys recursos. Però ara tot torna a mudar de pell amb l'arribada de les noves onades d'immigrats, el barri va canviant substancialment d'ànima i, naturalment, el seu teixit social es

Barris DEL PLÀ

A dalt, Can Pau Birol (1971. Ajuntament de Girona. CRDI Narcís Sans), i a la seva dreta una imatge actual d’aquest emblemàtic edifici del Bell-lloc del Plà. A l’esquerra i a sota, imatges del camp de futbol de Can Gibert, del CEIP Dalmau Carles i de l’IES de Santa Eugènia. va degradant. Esperem que les autoritats competents tinguin els deures a punt i que no l'abandonin. Girona no s'ha d'acabar convertint en una ciutat de guetos. En aquest cas d'experiència històrica no ens en falta. Quim Curbet, escriptor i editor (text extret de la pàgina web www.eldimoni.com)

Ahir i avui

Ahir

Barri de Can Gibert del Plà

Avui

Carrer Bastiments de Can Gibert del Plà. 1983. Ajuntament de Girona. CRDI (Jordi S. Carrera).

La mateixa zona del barri a l’actualitat. (Juanjo Valeros).