Roure 32

2n quadrimestre 2009

Girona FC, un referent de la història de la ciutat

32

ENTREVISTA

Joan Arnau, exporter d’un grapat de clubs catalans RACONS DE GIRONA

La Pujada de la Mercè

2

Editorial

L’esport, font de salut! a igualtat de les persones, en un context de drets i llibertats, expressa la millor garantia democràtica i l’única opció real per assolir una ciutadania plena. Hem d’aprofundir en una ciutat que educa, que mostra i difon hàbits saludables, sostenibles i solidaris.

Incentivar la promoció i la pràctica de l’esport entre els ciutadans i ciutadanes de Girona és el principal objectiu de l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament de Girona.

La pràctica esportiva de qualitat és un dret de tots els ciutadans i les ciutadanes, i està estretament vinculada al conjunt de polítiques de benestar: la salut, la cultura, l’educació, els serveis socials, així com de polítiques d’integració i de cohesió social.

En els darrers anys, la pràctica esportiva s’ha convertit en un dels fets socials més importants i significatius de la ciutat actual.

L

Conceptes com el benestar, el manteniment físic i la salut, el foment de les relacions socials i l’oci han deixat enrere els tradicionals, com la competició, l’esforç, la superació personal o el sacrifici. Estem, doncs, davant d’una transformació del model en què l’esport deixa de tenir un caràcter de competició per ser font de salut, element d’integració i educació i per tant també de cohesió social. Aquest fet comporta que sorgeixin noves demandes, tant pel que fa al tipus d’esport a practicar com a la qualitat d’equipaments i espais que els han d’acollir. Des de l’Ajuntament de Girona hem fet un esforç molt important per equipar la nostra ciutat amb instal·lacions de qualitat i a tots els barris per fer-les més properes als ciutadans, tot i que en complica la gestió.

Aquest any hem tornat a gaudir

Núm. 32 - 2n quadrimestre 2009 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St. Narcís), la Junta (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria Oliveras). 2008. Ascens a 2a Divisió A. Coordinació: Plural Comunicació / Disseny: Juanjo Valeros Impressió: Gràfiques Alzamora SA / Dipòsit legal: GI-066-96

de futbol d’alt nivell a la ciutat, la temporada passada el Girona FC va assolir una fita històrica (feia 50 anys) quan va aconseguir l’ascens a Segona Divisió. Cal dir que aquesta entitat des de fa uns anys ha fet una aposta clara pel futbol de base, és a dir, per la pedrera, que desenvolupa la seva activitat a les instal·lacions de Torres de Palau (antic camp del Bons Aires).

El Girona Futbol Club va néixer el 25 de juliol de 1930 i venia a omplir el buit deixat per altres clubs nascuts a la ciutat als anys vint, com la Unió Esportiva Girona. La millor temporada de la història del club va ser la del 1935-36, quan va acabar campió del seu grup a Segona Divisió i va disputar la promoció d’ascens a Primera Divisió. El Girona FC ha militat 12 temporades a Segona A, 13 a Segona B i 42 a Tercera.

El futbol és sens dubte l’esport

SUMARI 2 3 8 13 14 16 17 20 21 22 24 26 28

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida associativa de la gent gran Padrí de la Costa Brava Les pensions (I) CONSELL G.G. Dia Internacional de la Gent Gran Joan Arnau, exporter d’un grapat ENTREVISTA de clubs catalans QUALITAT Gastronomia DE VIDA La solidaritat no fa vacances Balnoteràpia CULTURA Darwin i la teoria de l’evolució (II) RACONS La Pujada de la Mercè AHIR I AVUI La Mercè

Opinió

3

Sorolls per Josep Majó més practicat arreu, i la ciutat de Girona no és una excepció. A la ciutat hi ha diferents clubs que treballen de valent amb nens i nenes, el CF Parroquial Santa Eugènia i el Can Gibert, l’Atlètic Sant Ponç, l’UE Pontenc, l’escola de futbol Gironès-Sàbat, el Doble Set, a més dels equips de diferents col·legis de la ciutat: La Salle, Maristes, Montessori, Bell-lloc...

Voldria acabar agraint l’interès que mostra la ciutadania per l’esport, Girona pot tenir la seguretat que des de la Regidoria d’Esports continuarem treballant amb la mateixa il·lusió, dedicació i forces renovades, com hem fet els darrers anys per millorar i atendre la demanda esportiva de la ciutat des de totes les seves vessants; gent gran, esport de lleure i salut, competició, professional, escolar... i, per tant, intentar assolir l’excel·lència, tant per la quantitat com per la qualitat de les nostres instal·lacions i l’oferta d’activitat física i de pràctica esportiva a la ciutadania.

Josep Maria Jofre i Vilanova REGIDOR D’ESPORTS DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA

vui dia, la preocupació social per la qualitat de vida ha fet que cada vegada més, tothom doni importància a la contaminació. Així hem vist com el reciclatge, els fums, els productes de consum, etc. són molt vigilats i controlats. Ara, últimament, hem vist com també va agafant relleu la contaminació acústica, ja era hora! La vida actual ja genera prou estrès per afegir-hi les fresses.

El problema és que, a part de les domèstiques, tenim les ciutadanes i aquesta és una complicació que no és fàcil de solucionar i que per als governs municipals passa a segon pla, per poder donar preferència a altres activitats de servei, sense implicar-se gaire a fer-ho compatible.

Crec que la nostra ciutat, Girona té, en determinades zones, uns nivells de contaminació acústica molt considerables. Centre, carrers de sortida i perifèria tenen junts els sorolls derivats de les obres públiques i privades i els de la circulació, que realment no veiem que siguin gaire controlats.

Per posar un exemple, diré que al sector de la plaça del Mercat, la de Catalunya i el tram veí de la Gran Via, cada dia s’hi produeixen uns embussos considerables, que fan que els clàxons, la fressa dels

A

motors, les obres i els fums de tants vehicles parats sigui molt gran. Val a dir que, de tant entant, la policia municipal hi posa una mica d'ordre i controla els passos de vianants de la rotonda del carrer Ultònia. No seria més fàcil posar-hi semàfors per als vianants, en aquest lloc?

Igualment, en les obres de percussió per obrir rases als carrers, no hi ha res que pugui amortir el soroll que generen? És molt intens. No sé si amb pantalles portàtils o altres estris podria millorar aquesta qüestió, però el cert és que ara per ara no veiem gaire preocupació per solucionar-ho.

Si volem que de veritat es pugui agermanar el respecte a la natura i la humanització de les ciutats queda molt per fer.

▼ CARTES Apreciada Sra. Pagans, alcaldessa de Girona, M’adreço a vostè en nom d’alguns ciutadans que hem observat que aquesta primavera, amb l’arribada de les desitjades i beneficioses aigües, en alguns sectors de la nostra ciutat s’han produït algunes petites inundacions sobre les voreres, cosa que a causa de la nostra edat avançada ens ha estat impossible

fer els nostres passejos diaris. Li supliquem que tingui en compte la neteja dels embornals amb més freqüència, ja que es dóna la circumstància que alguns estan molt embossats i s’ha de prevenir davant de possibles pluges.

Atentament, Luis Herrera Associació de Jubilats La Unió del Pont Major

4

Opinió

Records i vivències de la guerra civil per Àngela Ferrer i Mató

L

a veritat és que les meves vivències i records corresponen a la postguerra però crec que poden ésser interessants i que segurament molts lectors i lectores s’hi poden sentir identificats. El meu primer record és talment un flaix. Estàvem refugiats, els meus pares i jo, en una masia de Quart que ens havia acollit generosament i recordo com en un somni que passaven camions plens de soldats i que un d’ells es va parar i un soldat (després vaig saber que era italià) em donà xocolata. Crec que ni n’havia tastat mai i que la vaig trobar boníssima. Potser la millor que he menjat.

Després, ja més clarament, tinc records de fets, situacions... gairebé sempre tristos, però que s’agrupen en el meu pensament. Per exemple, jo que sempre he estat de poca vida em veig no podent-me empassar de cap de les maneres el pa que hi

havia a casa i que era el que recollíem de racionament (penso que el feien de farina de blat de moro).

Tampoc podia suportar les “farinetes”(sopa amb farro), ni la xocolata amb gust de garrofa ni gairebé res del que podia arribar a les nostres olles i cassoles. També tinc clar que era una festa quan podíem menjar vena de coll com si fossin costelles, greix de porc per mantega (si un dia podíem comprar mantega n’adquiríem “una unça” i gràcies), per esmorzar posàvem el tel de la llet sobre el “boníssim” pa, si fèiem una truita era de farina i d’un sol ou per a tota la família, l’estofat era de “perdiu” amb patates (ara la venen per als gossos), les croquetes les fèiem de patata, de peix només podíem comprar (i no sempre) verats, sardines, lluces o bogues (ara ni en venen.)...Vam arribar a menjar peles de pèsols, faves i/o patates fre-

gides... I ara es parla de crisi!-Les postres (si n’hi havia) consistien en mitja taronja o mitja poma i moltes vegades macades. D’arròs a la cassola només en podíem menjar quan el meu pare anava a pescar algun pop (en sabia molt) i també agafava musclos de les roques. El caldo es feia amb un miserable os del moll, i la sopa s’espesseïa amb pa sec que havíem triturat i que també podia servir per arrebossar algun bistec de cavall que fent “cua” de bon matí havíem pogut arreplegar a baix preu.

Un altre record que tinc és d’una botiga petitona, “ca la Margarida del racó”, en deien, que feia la garagara als militars i després venia d’estraperlo productes prohibits a preu astronòmic pels moments que es vivien i ho feia a la descarada perquè els militars eren ben servits en una espècie de bar que s’havia mun-

Entrevistes, intervius, diàlegs i col·loquis

Agraïment a la mida d’un falciot per Enric Homet i Romà a tarda s’havia anat cobrint d’espessa nuvolada presagiant tempesta. Amb la pressió atmosfèrica, l’exèrcit de mosquits davallava arran de l’Onyar esquivant els falciots que els empaitaven sortejant ponts i gavians, mentre pels vidres de les cases que s’emmirallen al riu, els humans encuriosits presenciaven la foscor de la brufada combinada amb el vol, entre elegant i perillós, d’aquells ocells d’arquejades i negroses ales

L

que amb el seu so estrident anunciaven la pertinença dels encontorns com a camp exclusiu per a engolir els esquifits insectes.

Jo m’havia posat a la feina a les tres en punt de la tarda, fent amistat

amb una linotípia de quan les granotes portaven sabre, però que amb paciència i bon tracte vaig poder-li treure un rendiment més que òptim per a la impremta Masó, on només hi anava cinc hores, puix que la

Opinió

5

tat l’espavilada botiguera.

També tinc present a la memòria la targeta de racionament i que gràcies a ella vaig avorrir els torrons (eren tan dolents!) que ens donaven per Nadal. Cada setmana es repartien queviures (sucre, cigrons, farina...), que semblava podien ajudar a viure les famílies, i tot era de qualitat ínfima i a més a més escàs. També el pa (aquell tan dolent) era racionat i la gent de vida passava molta fam. Si fins i tot el tabac per als senyors era racionat! (Crec que no eren conscients que el que repartien era mortal!) Tot era trist i miserable però no em sembla haver estat infeliç, si més no esperonàvem l’enginy. Per exemple, jo per enganxar cromos o programes de cine em feia una pasta de farina i aigua i l’àlbum era una llibreta vella. Tot s’aprofitava. Els meus oncles tenien relació amb la farinera Ensesa i ens proporcionaven els retalls que sobraven de confeccionar els sacs de la farina i amb ells ens fèiem calcetes, xambres... i jo els tenyia de colors i em confeccionava

vestits. Fins i tot un cop vaig unir cintes de colors que corrien per casa i me’n sortí una brusa que fou l’admiració de tothom (recordava l’actual Desigual). La meva àvia, que era molt llesta, quan podia comprar un conill (o el criava de petit dins una gàbia que tenia en una petita terrassa) i ja el podia matar “fent festassa”, de la pell en feia unes catifes fantàstiques. De vegades hi criava algun pollastre (sobretot quan s’apropava Nadal) i així aquell dia fruíem de la llavors prohibitiva carn del pollastre). També es fabricava la colònia amb alcohol i essències de flors (recordo la de violeta,

que era mmm...) i en els testos de la terrassa hi plantava vegetals útils (fins i tot els fregalls sortien d’uns carbassons especials...), tampoc es privava de licors digestius que fabricava amb herbes, i un llarg etcètera.

De totes maneres i a poc a poc tot millorà i ens donà tot plegat una gran lliçó: cal treballar, saber estalviar, usar l’enginy i mai estirar més el braç que la màniga. Crec sincerament que aquestes virtuts s’han perdut i que són la causa principal i vertadera de la situació a què actualment s’ha arribat. No m’imagino a ningú fent cua per comprar carbó i carbonet (per als brasers, que res escalfaven) ni menjant guixes per mongetes, ni vivint situacions semblants a les que he exposat en el meu escrit.

Per tant no cal amoïnar-se, però no estaria gens malament que els que hem viscut situacions extremes en féssim cinc cèntims als joves actuals i fomentar alhora una vida més austera i agrair que encara podem viure relativament bé.

feina fixa jo la tenia al diari Los Sitios de Gerona i de nits.

A les set de la tarda el cel havia donat el tomb, però lluitant dins l’aigua, un falciot anava esgotantse per assolir la impossibilitat de sortir-se’n, ja que havia caigut al parany dels dípters que pul·lulen arran d’aigua per no ésser víctimes dels àgils becs. Entre nosaltres formàrem un cos de salvament fent una mena de salabret amb draps i cordills. Al segon intent aixecàvem victoriosos l’animaló esmaperdut.

El deplorable estat de l’au aconsellava un repòs abans de la definitiva embranzida, i així preparàrem una capsa de cartró ondulat amb paper esmicolat i serradures, tapadora amb orificis i estratègicament pen-

jada per no fer-la víctima de les famoses rates que solen criar-se als tallers d’impremta amb el sòl de fusta pel perill de les caigudes de les lletres de plom, i així, amb aquesta previsió, restaríem ell i nosaltres tranquils tota la nit a l’esguard de l’endemà. Entre esgotat i sorprès restà l’ocell amb la nostra esperança d’èxit per al matí següent.

Abans de les tres de la tarda de l’endemà, els companys ja m’esperaven per contar-me l’emocionant moment matinal de l’embranzida cel amunt pel braç de l’Ignasi, que imitant les gestes dels déus de l’Olimp havia tret forces impensades per donar vida al ja amic falciot, bo i assegurant-me que l’animaló, en prova d’agraïment, s’havia passat

tot el matí volant ran de vidrieres del taller, acompanyat de la seva parella.

Encara no acabaven el relat, ja tornaven a aparèixer amb elegants arabescos i cal·ligràfics vols tan a prop nostre, que se m’ocorregué d’obrir la finestra per sentir el brunzir de les seves ales, i ja a la primera passada el cor se m’enlairà pel so d’aquells xiscles, que amb la meva predisposició a la fantasia va semblar-me que pronunciaven amb tota claredat el meu nom: Enric, Enric, Enric...

Exposar aquella il·lusió als companys hauria creat riotes, però vaig posar mans a la feina creient que pels cels de Girona ja hi tenia un amic.

6

Opinió LLAMBREGADES

El valor del silenci per Àngela Ferrer i Mató Que descansada vida La del que huye del mundanal ruido Y sigue la escondida Senda por donde han ido Los pocos sabios que en el mundo han sido Fray Luis de León (s. XVI )

I

mmersos com estem en un entorn farcit de sorolls, seria molt bo cercar i valorar el silenci. Constantment els tubs d’escapament de les motos, el grunyir dels motors dels cotxes, les sirenes de la policia i/o de les ambulàncies ofenen greument la nostra oïda i ho fan sense treva. Potser ens hem acostumat tant a aquesta mena de sons ofensius que molts hem deixat de valorar el silenci. I quan parlo de silenci no em refereixo a la manca absoluta de sons, sinó a un silenci agradable acompanyat, això sí, de petits plaers que afalaguen i amanyaguen les nostres orelles. Heu provat de fer una estada tranquil·la en un poblet dels molts que tenim a les nostres rodalies i asseure’s en un prat

i escoltar aquest silenci engrescador?

Llavors podeu gaudir d’uns petits plaers que la ciutat mai us donarà.

Podem, en aquests meravellosos moments, sentir l’harmoniós cant d’un rossinyol, el cli-clac d’un doll d’aigua que brolla d’una deu muntanyenca, el lladruc llunyà d’un gos i fins i tot podreu notar l’aleteig d’una papallona.

Quin goig es pot sentir allà només envoltats de natura i fruir de les petites meravelles que ella ens ofereix per a complaença dels nostres sentits!

Sobretot a l’estiu també ens podem

deixondir escoltant el so del mar quan besa l’arena de la platja o quan una mica més brau assota el roquissar. En ambdós casos el seu murmuri és talment com l’amorós so d’una cançó de bressol entonada per una mare quan fa dormir el seu nadó.

Cal valorar aquest “silenci” natural que segur que ens donarà molta més tranquil·litat que qualsevol producte farmacèutic que no deixarà mai d’ésser artificial i qui sap si nociu per a la nostra salut.

Fer la prova és fàcil i no costa ni cinc de xavalla.

Feliç silenci!

A un gran amic Després d’una penosa i llarga malaltia, Marcos Cano Martínez va morir fa uns dies. Marcos, un lluitador infatigable que va saber guanyar-se el respecte i l’estima de tots els seus veïns de Vila-roja. Va ser president de l’Associació de Jubilats d’aquell barri, al qual va servir d’una manera desinteressada i lleial. Gran lluitador fins als últims moments de la seva vida.

Organitzador de diverses activitats en benefici dels jubilats del seu estimat barri de Vila-roja, al qual es va entregar fins a l’últim moment.

Des del Pont Major, barri on va deixar molts amics, volem donar el dol tant a la seva dona i fills com als seus altres familiars. Marcos, mai t’oblidarem.

Luis Herrera Associació de Jubilats La Unió del Pont Major

Opinió

7

Governs de la República (1931-1936) per Francesc Pararols

E

l fracàs de la dictadura de Primo de Rivera, evidenciat particularment durant l’any 1930, va debilitar al màxim la posició del rei Alfons XIII, avi de l’avui rei Joan Carles I. El general Berenguer intenta salvar aquesta monarquia desidiosa, malgastadora, amant, això sí, de jugar al polo, celebrar festejos, etc. i retornar a la normalitat constitucional, però ja és massa tard, també fracassa.

Personalitats republicanes participants en el Pacte de Sant Sebastià i una part de l’exèrcit preparen una revolta per al dia 15 de desembre.

La mala organització i la precipitació d’alguns fa que es revoltin abans de la data convinguda la base de Cuatro Vientos a Madrid i la guarnició militar de Jaca. Resultat: els capitans Fermín Galán i García Hernández foren afusellats, i el Comitè Revolucionari —Alcalà, Zamora, Manuel Azaña, Marcelino Domingo, Largo Caballero, Indalecio Prieto i d’altres— foren empresonats.

El 12 d’abril de 1931, es convoquen eleccions municipals. Són un plebiscit, una consulta popular. Es convoca directament tots els ciutadans (com a l’antiga Roma) a decidir per votació: monarquia o república. Es produí una fulminant victòria dels partidaris de la república a la majoria de les grans ciutats i caps de província. El dia 14 d’abril, Alfons XIII, en veure que el general Sanjurjo reconeixia l’autoritat del Comitè Revolucionari, va sortir del país. Sense vessar una sola gota de sang es va portar a terme la transmissió de poders.

El primer govern de la República el presideix Aniceto Alcalá Zamora.

Està format per radicals com Lerroux, radicals socialistes com

Marcelino Domingo i Albornoz, socialistes de Prieto i Largo Caballero. Del radical Lerroux, se’n comenta que a vegades en començar un míting es treia un entrepà de la butxaca, dient que no havia tingut temps de dinar, després s’assabentaven que venia d’un banquet.

Aquest govern només va durar uns vuit mesos. Durant aquest temps s’ha discutit i preparat el contingut d’una nova constitució, que dissortadament no inclou les bases de la revolució burgesa com s’ha fet en molts estats: la revolució industrial, la reforma agrària, la liquidació de les restes del feudalisme, etc. Sí que s’hi inclou, però, l’ampliació dels drets individuals, la llibertat de cultes i creences, el respecte a la propietat privada, etc. En canvi, no es toca ni la problemàtica Basca i Catalana, ni es limita el poder de l’Església, ni el de l’exèrcit, ni del latifundisme.

El 9 de setembre de 1931, s’aprova la nova Constitució. Dimiteix Alcalà Zamora i es nomena president Manuel Azaña. És el segon govern

de la República. Durant 1931-1932, s’implanta el divorci, es redueixen els oficials de l’exèrcit, es dissol la Companyia de Jesús, s’aprova la reforma agrària, s’aprova l’Estatut d’Autonomia català (setembre de 1932). A principis de 1932, essent ministre d’Instrucció Pública Marcelino Domingo, es varen construir 10.000 escoles, entre elles la del meu poble, Sant Jordi Desvalls, o el Col·legi Verd de Girona.

L’octubre de 1933, després de perdre les eleccions municipals, és nomenat president Matínez Barrio, que dissol les Corts i convoca eleccions. Durant 1934- 1935 se succeeixen uns quants governs formats per la CEDA (Agrupación Española de Derechas Autónomas) de Gil Robles, que sense miraments van retallant conquestes dels anteriors governs republicans.

Aquesta situació dura fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Gran triomf del Front Popular. Rescat de la Segona República, el poble al carrer. Era un nou 14 d’abril de 1931!

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Barri i seguretat. Policia Municipal Dins el nostre cafè tertúlia dels dijous vàrem tocar el tema de la seguretat.

La situació difícil que travessem és un camp abonat per a estafadors i aprofitats per enganyar i estafar les persones de bona fe, sobretot persones grans.

La conferència explicativa la van dur a terme dos agents de la Policia Municipal. Els agents varen explicar d’una manera clara com prevenir possibles intents de robatori en els domicilis i sobretot com anar en compte amb els enganys, ja que n’hi ha que en són uns experts. Els agents varen insistir sobretot que en qualsevol cas que es doni no hem d’oblidar de trucar a la policia d’immediat i donar els noms i l’adreça de les persones afectades per així ajudar-los i vetllar per la seva seguretat.

Acabada la conferència es va servir un refrigeri. Gràcies, senyors agents.

Classes de sevillanes Fa uns dies, i com a final de curs de les diferents activitats que es van organitzar al Centre Cívic del Pont Major, va actuar el grup de sevillanes dirigit per la

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Des de la nostra llar de jubilats, us convidem a la XII setmana cultural, anomenada “El Veranillo del Membrillo”, que es portarà a terme entre els dies 12 i 18 d’octubre.

Durant aquesta setmana es faran diferents actes, com excursions, campionats de botifarra, de billar, desfilades de vestits de paper (realitzats per les mateixes sòcies) actuacions de la coral i playback, etc. Tots ells organitzats pels socis i sòcies de la nostra associació.

També us hem de dir que aquests mesos de maig i juny, els grups de cant, playback, havaneres i pallassos

professora Ana Guisado Ruiz, coneguda per les seves actuacions en diferents llocs de la província i altres. El curs ha durat tres mesos i el progrés que han fet les alumnes ha estat molt positiu. La seva actuació va ser seguida amb molt d’interès pel nombrós públic que animava amb les seves palmas i aplaudiments l’actuació d’aquest grup de sevillanes.

Des d’aquestes línies felicitem tots els components d’aquest grup i especialment la seva professora, que tan bé les ha dirigit.

Pitu Caicedo han fet diverses sortides per centres de la nostra ciutat i també a la població de Bescanó.

Hem actuat a les festes del nostre barri (Germans Sàbat) i a les festes de Fontajau. Hem pogut muntat també una exposició d’interessants treballs manuals (fets pels mateixos avis) a la nostra llar, amb motiu també de les festes del barri.

Durant aquest any, l’associació ha dut a terme diverses excursions i tertúlies molt profitoses per als socis de la llar de jubilats.

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA CLUB 60 DE CAIXA TERRASSA DE GIRONA El passat dilluns 15 de juny vàrem organitzar una jornada oberta a tothom per celebrar la cloenda d’activitats realitzades des d’octubre de 2008 a juny de 2009. Primerament, vàrem gaudir d’una visita guiada a la Biblioteca Pública de Girona on vàrem conèixer el centre i tots els serveis gratuïts que ofereix, per tal d’aprofitar millor els seus recursos i serveis. La visita va ser a càrrec de la bibliotecària Glòria Bosch que ens va explicar detalladament tot el funcionament, història i organització del centre i ens va mostrar les sales i departaments que està dividida la biblioteca. També vàrem poder

visitar l’arxiu on es guarden més de 200.000 documents.

La visita va ser molt interessant per a tots els assistents. Ho recomanem a tothom ja que a vegades un no sap tot els serveis que ens pot oferir la Biblioteca Pública de Girona i la veritat és que la majoria vàrem quedar bocabadats de tot el que tenim a disposició.

Seguidament com que tots ja teníem l’estómac buit, vàrem anar a dinar. A la sobretaula, tots els assistents que havien fet algun curs, els hi vàrem lliurar els diplomes dels cursos corresponents.

Per acabar la vetllada i prevenir-nos del

ASSOCIACIÓ GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

Les petites i grans remeieres de la Vall de Sant Daniel Quan el mes d’octubre del 2008 vàrem començar a plantejar a l’Associació de Gent Gran de Sant Daniel la possibilitat de recollir els remeis casolans més coneguts i utilitzats en les seves famílies, vaig entendre que hi havia moltes ganes de tractar aquest tema i sobretot de recuperar una part de la seva història moltes vegades silenciada per “eficàcia” de la farmàcia moderna.

Aquests mesos, fins al 16 de maig del

2009, han estat de gran dinamisme i ha suposat un bonic esforç de la nostra gent gran per donar als joves i a les famílies de la Vall de Sant Daniel un bé

CLUB SANT JORDI DE GIRONA Al Club Caixa Catalunya encetem curs amb moltes novetats, nous cursos i activitats, és per això que us volem convidar a apropar-vos i descobrir aquella que us interessa a vosaltres!

D’altra banda, algunes pinzellades del que ha passat al Club en aquests últims mesos, d’ençà l’últim número d'el Roure. Parlar-vos de les corresponents Trobades, com cada any, de Sardanes, que aquest any ha tingut lloc a Figueres, i de Corals, que s'ha celebrat al Palau de la Música i on la nostra coral va brillar amb llum pròpia, juntament amb la resta de corals dels Clubs Caixa Catalunya.

Maria-Mercè Costa

sol, es va regalar a tothom un bonic para-sol !!!

A partir de finals d’agost ja tindrem preparades les activitats de setembre a desembre 2009. Els que no ho rebeu a casa i esteu interessats en rebre-ho només cal que ompliu una butlleta que us facilitarem, sinó ho podeu passar a recollir al Club 60 o a qualsevol oficina de Caixa Terrassa.

Xavier Uriarte

en forma de remeis que actualment la ciència de les plantes accepta com una tradició útil i de fàcil maneig.

Aquesta recollida de 44 remeis solament vol ser un exemple de la riquesa que amaga la natura de les Gavarres.

Trobaràs en aquests remeis consol i alleugeriment, però no la solució.

Aquest llibret ha estat possible gràcies a l’esforç d’aquest Ajuntament, de l’Associació de Gent Gran de la Vall de Sant Daniel i Conxi Badia.

Imma García

També explicar-vos que al juny es va celebrar el final de curs amb totes les parelles de persones grans i estudiants universitaris que participen en el programa "Viure i Conviure" aqui Girona, un projecte intergeneracional que vol donar una resposta solidària a dues necessitats: la companyia per a les persones grans i l’allotjament per als joves estudiants.

Es tracta d’una experiència molt enriquidora de la qual només se’n sent a parlar positivament per part de tots aquells que hi participen, i des d’aquí

us voldria animar a informar-vos sobre el programa!

No vull oblidar-me del XIIIè Concurs Fotogràfic dels Clubs Caixa Catalunya que s’ha celebrat aquest mes de juny, el qual enguany ha guanyat una sòcia d’aquí Girona!

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS

Josep Casals

Estat de les obres a 22 de maig de 2009.

Millores al Centre Cívic de Sant Narcís El passat mes de març de 2009, un grup de tècnics de l’Ajuntament de Girona van venir al centre cívic, i van explicar a la junta de l’esplai les obres que l’ajuntament tenia previst fer per posar al dia la sala de ball i el nostre teatre.

L’explicació la va fer l’arquitecte Carles

Lloret, que va remarcar la necessitat d’arreglar la climatització de tot l’edifici, explicant també que eren varies les empreses que s’havien ofert per fer aquestes obres, especificant que el lloc ideal per a la col·locació d’aquestes màquines és l’últim pis de sobre l’escenari, la qual cosa comporta l’am-

ASSOCIACIÓ GENT GRAN DE PEDRET L'Associació del Casal de la Gent Gran de Pedret és una associació sense cap ànim de lucre, la finalitat de la qual és donar el màxim suport als associats i oferir tota classe d'activitats lúdiques, per sensibilitzar i fer reflexionar sobre els moments que viu la gent gran i que aquests moments ens aportin a tots una il·lusió per passar-ho al millor possible.

En un moment o altre, tots tenim necessitat de crear un estri amb materials diversos, els quals ens engresquen a alguna cosa i que hagi sortit de les nostres pròpies mans, però tenim por de sentir-nos fracassats, i molts cops no ho fem; per això els tallers de manualitats ens serveixen per vèncer aquesta por de fer el ridícul i deixar-nos anar i sobretot desenvolupar la nostra imaginació, encara que moltes vega-

des pugui semblar un impuls infantil.

Aquesta activitat és una eina important a cada casal per estimular la creativitat, la mobilitat de les mans i fer treballar el

pliació de l’escenari i de la llotja del amfiteatre.

També es col·locaran grades retràctils als costats que més convinguin de la sala, el gruix del retràctil serà aproximadament de 1,20 metres. La sala afectada per les obres quedarà tancada de tota activitat pública o social des del dia 1 d’abril fins al 31 de desembre de 2009.

La Junta

nostre cervell.

Les activitats més desenvolupades del taller són elaboració de flors, punt de creu, mitja, pintura de mans...

Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

Visita guiada per Ramón Llorente al castell de Montjuïc i sortida a l’exposició de flors de Girona Des de la Junta de l’Associació de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja, s’organitzen diferents sortides i passejades per als socis de la llar.

Una de les sortides que es va organitzar i que va tenir molta acceptació per la gent de la llar, va ser una visita guiada amb Ramón Llorente pel castell de Montjuïc.

Unes 27 persones van participar en aquesta trobada, que van poder recórrer les ruïnes del castell de Montjuïc i el lloc on es van instal·lar moltes famílies quan van arribar a Girona, “les barraques de Montjuïc”.

El mateix Ramón Llorente, autor del lli-

bre Montjuïc, la història d’un poble, els va acompanyar per l’indret i junts van poder intercanviar records i detalls dels anys de convivència entre les famílies que vivien allà.

La sortida va ser molt entranyable per

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN

La Junta

a la gent que hi va participar ja que ells mateixos havien viscut en aquelles barraques. També els va animar a participar al dinar i les activitats de germanor que s’organitzen cada any al setembre.

El 12 de maig també uns 29 socis de la llar van organitzar una passejada per l’exposició de flors de Girona. Van agafar el tren Gerió fins a la Catedral i van passejar-se pels carrers més emblemàtics de la ciutat vella.

Trobem molt positives aquestes sortides per a la gent gran, que tot i els seus impediments físics, en alguns casos, i l’esforç que comporta moure’s i sortir del barri gaudeixen de les sortides en grup i fan una activitat física, cosa que millora la seva salut i a més els permet compartir una bona vetllada amb els companys de l’associació.

Joan Farré

Festa final de curs Durant aquest segon trimestre de l’any 2009 hem continuat les nostres activitats i cursos engegats a principis d’octubre i en fem un balanç molt positiu, ara que ja s’acosta el final de curs, tant dels resultats aconseguits com de l’assistència i la participació per part dels nostres socis i sòcies: hem aconseguit un gran èxit en els nostres cursos de manualitats, de gimnàstica de manteniment per a gent gran i en el taller de punt de creu. A més, a la Llar de Jubilats Sant Joan aquest curs hem acollit diferents activitats i tallers del proper i veí Centre Cívic Sant Narcís que, arran d’unes obres d’adequació i millora de les seves instal·lacions, no ha pogut acollir totes les activitats que normalment s’hi duen a terme. Des de la Llar de Jubilats Sant Joan estem molt contents d’haver pogut cedir les nostres aules i instal·lacions als amics de Sant Narcís i creiem que aquesta col·laboració ha sigut molt positiva per als dos centres. En el nostre centre també s’hi han fet una sèrie de millores, la més

important de les quals ha sigut la instal·lació de l’aire condicionat a la gran sala del ball.

Així doncs, que per celebrar el final de curs i l’arribada de les vacances, com cada any celebrem la festa de Sant Joan, el dia 24 de juny, amb la nostra activitat que té més èxit de participació que és, sense cap mena de dubte, el ball de Sant Joan. És un gran esdeveniment que atreu, fins i tot, molta gent

de diferents barris de la ciutat de Girona i també d’altres poblacions veïnes, i que comença després del dinar de germanor que fem al migdia. Finalment us volem dir que esteu tots convidats i convidades, des d’aquestes línies, a assistir a qualsevol dels actes que organitzem a la nostra Llar, ens faria molta il·lusió poder-los compartir i gaudir amb tots vosaltres. Us hi esperem!

12

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Estem acabant el curs, arriba l’estiu, i si mirem enrera, veiem que les activitats s’han desenvolupat bé i que tothom ja té ganes de fer vacances, la gent es va organitzant per passar la calor el millor possible.

Cal dir, que la gent gran, aquest any tan problemàtic, no ha viscut al marge de la preocupació social que ha comportat la crisis, això preocupa perquè l’entorn familiar pot ser afectat i també per que molts serveis és poden veure retallats.

Mai podem estar tranquils del tot, la vida és així.

Parlant de les últimes activitats no regulades, podem destacar les visites d’altres casals d’arreu de Catalunya, que han estat amb nosaltres la setmana de les flors i que varen ser atesos i acompanyats per persones del Centre a fer el recorregut per els llocs més emblemàtics. També la sortida a la Catalunya nord dels que realitzen el curs de Francés visitant Cotlliure (Castell) i també Banyuls (l’aquari).Va ser molt interessant.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL El passat 28 d’abril en el nostre petit Centre Social del Barri Vell, que no arriba ni de molt a centre cívic, vàrem celebrar amb molta alegria i una bona berenada el 4t aniversari de la inauguració el centre.

Ens hi varen acompanyar Anna Pagans, alcaldessa de Girona, i els regidors Isabel Salamaña i Joan Olóriz, que varen compartir una bona estona amb els socis presents

GENT GRAN “L’ESPLAI” Amb sorprenents perspectives que s’incomplien per diferents motius i quan ja crèiem que tot eren falòrnies de difícil decisió, vet aquí que un bon dia de primavera es va comunicar que havíem de començar a “aixecar veles” perquè la Fundació “la Caixa” per fi havia decidit de traslladar-nos provisionalment a uns locals que ja ens tenia preparats i que a pesar de sentir-nos-hi com uns intrusos de bona fe, ens hi hem anat encabint, amb les franques esperances que se’ns estan preparant uns locals d’esplai que no tindran comparació amb els anteriors, puix que tot i que ja ens l’havíem fet un xic nostre, no estava concebut per a les activitats de gent gran i menys encara per fer-hi classes de tota mena, sobretot problemàtic i mal condicionat per a

amb molta simpatia i bon humor.

En acomiadar-se, l’alcaldessa ens va fer molt contens quan va dir que a l’A-

Josep Majó

Ara per celebrar la cloenda de les activitats anirem a Banyoles, passarem un dia relaxat, amb un bon dinar, i a continuació ball.

La Junta de l’Associació

juntament són conscients que el local actual és insuficient i que hi ha el projecte de fer un centre cívic com cal a l’edifici que quedarà lliure quan l’arxiu es traslladi a una nova seu.

Mentrestant ocuparíem transitòriament, una vegada finalitzades les obres de condicionament, els baixos de l’antic conservatori de música.

Som conscients que estem en època de crisi, però els més de 90 socis de l’associació som optimistes de cara a un futur pròxim.

Enric Homet

les lliçons i exercicis d’informàtica. Ara bé, com una premonició concebuda des dels anteriors deixebles d’aquestes pràctiques tan posades al dia, hem de reconèixer que d’aquella mena de corredor humà que ocupaven, molt difícil de controlar, aquesta secció ha pas- La gent gran de l’Esplai aprèn informàtica. sat (com poden observar en la present dedica, la immensa majoria hi estem fotografia d’Antoni Culubret) al millor molt interessats a poder-los estrenar i lloc dels espais provisionals que s’han gaudir d’aquelles promeses que s’haanat triant per a aquest tipus d’activi- vien eternitzat i que per fi les veiem tats, moltes de les quals no hi han tin- créixer en cada ocasió que hi passem gut ni cabuda, sempre a l’espera per davant, com si ja fossin la nostra segura d’uns locals que per les refe- futura vida d’oci, cultura i humanisme. rències i l’interès que la Fundació hi Celebrem-ho!

Ciutat

13

REPORTATGE

Padrí de la Costa Brava erran Agulló i Vidal va ser un home polifacètic: advocat, poeta, periodista, comediògraf i empresari. Va néixer a Girona l’any 1863, a les voltes de la plaça del Vi, núm. 3. Recentment l’Ajuntament de la ciutat hi ha col·locat una placa commemorativa.

Va morir a Santa Coloma de Farners l’any 1933.

Va dirigir el diari La Veu de Catalunya i firmava amb el pseudònim de Pol la secció “El dia”. Es dedicà a la política dins la Lliga Regionalista.

El seu pseudònim va fer que se’l conegués com a “en Pol de la Veu”.

Va obtenir el títol de Mestre en Gai Saber quan tan sols tenia trenta anys. Va escriure diversos llibres: Llibre de versos, Llibre de la cuina catalana, Espurnes, Corrandes, Ponentines...

Era un home agut, inquiet, un gran conversador. La nit abans de morir va estar de tertúlia amb els seus íntims a Santa Coloma, on passava uns dies de repòs. Fill d’una gironina, es casà amb Joana Sibils de Sant Feliu de Guíxols, ciutat que admirava i que coneixia pam a pam.

L’any 1908, en una trobada d’escriptors de la família Ventosa a la platja de Fornells, a proposta de Ferran Agulló es va acordar donar el nom de Costa Brava al nostre litoral.

S’explica que més tard varen pujar a l’ermita de Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, i que Ferran Agulló, amb els ulls al cel, cara al mar, amb una mà estesa i l’altra sobre les roques va dir solemnement: “D’avui endavant et diràs Brava, perquè ho ets i vindran a tu els mortals, en cerca de repòs i serà una glòria més de Catalunya”.

Al peu de l’ermita hi ha un monòlit

F

a la seva memòria on es pot llegir aquest vers tan breu i tendre:

El pare n’és de l’Escala la mare de Tamariu I jo sóc filla de cala de llevant de Sant Feliu.

La riba catalana des de Blanes fins a la ratlla de França, no tenia cap nom propi. Alguns trobaren que el nom de brava era excessiu, tenint en compte la lluminositat i la dolçor de la Mediterrània. S’argumentava que es considera una costa brava veritable la del Cantàbric o la de la Bretanya. El tros més brau encara és el que va de Sant Feliu a Tossa, precisament el que tenia al davant Agulló quan va donar el qualificatiu

amb què ara es coneix la nostra costa arreu del món.

A mi, que em sento vinculada a Sant Feliu de Guíxols, em plau aquest tros de costa. Té una bellesa extraordinària, captivadora, en totes les estacions de l’any. Jo he pujat a l’ermita de Sant Elm amb sol radiant i amb sol molt feble, amb plovisqueig i amb ventada forta, pel sol fet de contemplar –com els ramats de turistes- recolzada a la barana, l’amplària del cel, la llunyana Tossa, el desplaçament dels núvols, les ones, els colors canviants del mar i tots els moviments dels que van i dels que vénen i dels que tenen la força de volar.

M. Concepció Costa i Torró

14

Ciutat PENSIONS

Les pensions (I)

es pensions i tot el que les envolta és una de les coses que més inquieta, interessa i motiva totes aquelles persones que, o bé estan jubilades, o bé ho estaran properament. Per aquesta raó s’ha previst, en aquest i el proper número de la revista, exposar-vos informació d’interès sobre el tema.

L

SOBRE LES PENSIONS Un dels avenços importants i bàsics de l’anomenat estat del benestar ha estat el sistema públic de pensions: garantir una renda a totes aquelles persones que han treballat durant la seva vida i que, per tant, han contribuït a finançar les cobertures de la Seguretat Social, és un dret i un deure a preservar i, en la mesura del possible, a millorar. També, és clar,

cal tenir en compte les situacions de necessitat de tots aquells que, per un motiu o un altre, no han pogut cotitzar prou i que, quan arriben a l’edat establerta per a la jubilació –normalment els 65 anys- es troben sense cap ingrés periòdic i suficient que cobreixi les seves despeses bàsiques. Per això existeixen les pensions de vellesa o jubilació, i també aquelles que es poden obtenir per invalidesa o viduïtat, ja sense una edat legal mínima.

Per al primer cas, el d’aquells que han pogut cotitzar de manera suficient, hi ha les pensions anomenades contributives (perquè han “contribuït” prèviament al sistema), i que són competència de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), entitat del Ministeri de Treball i Immigració. En el segon cas, hi trobem les pensions “no contributives”

que, aquí a Catalunya, gestiona la Generalitat mitjançant el Departament d’Acció Social i Ciutadania.

Parlarem aquí bàsicament de les pensions contributives i destacarem allò que pot interessar més als qui les perceben o que hi puguin tenir dret en un futur proper.

PENSIONS I RENDA La majoria de pensions contributives, excepte les causades per incapacitat permanent (invalidesa) amb grau d’absoluta o gran invalidesa, estan sotmeses a l’impost sobre la renda de les persones físiques (el conegut com a IRPF). Sol ser un impost “progressiu”, és a dir: que com més alt és el sou o pensió que es cobra, més es paga. En general, sense voler ni poder ser massa exactes, quan la pensió no arriba als 600

Ciutat o 700 euros –sempre depenent de la situació personal i familiar de cadascú, com diu la normativa- no s’aplica retenció a compte de l’impost. En el cas de quantitats superiors, en general, la llei obliga l’empresa o entitat pagadora a retenir mensualment una quantitat de diners a compte de l’IRPF. L’any següent cal fer un certificat a cada persona on consti el total percebut, desglossant la quantitat en brut (abans dels descomptes) i la retinguda a compte. Així, cadascú pot fer els seus càlculs per saber si està obligat a declarar la renda o no, segons els criteris d’Hisenda. Cal dir que en els darrers anys, gràcies als avenços tecnològics i a la inversió feta, tant la Seguretat Social com l’Agència Tributària, s’ha millorat notablement tot el procés de declaració de la renda, que és més fàcil i deixa fora de l’obligació de presentar documents o declaració cada vegada més persones. Malgrat tot, és aconsellable sempre informar-se bé i provar de fer els comptes a casa (o que ens els faci algú que en sàpiga prou...), o fer el que es diu “l’esborrany”, estiguem obligats a declarar o no, per veure si podem recuperar alguna quantitat de tot allò que se’ns hagi pogut retenir.

Cal recordar que si no hem pagat res a compte de l’impost, no podrem mai cobrar quan declarem.

A més a més, aprofitant les noves tecnologies, encara malauradament poc accessibles per a molta població i especialment per a la gent gran, aquests tràmits es poden fer per Internet o fins i tot per telèfon mòbil o fix amb un senzill missatge.

És molt important, doncs: Assegurar-se que l’INSS té les vostres dades correctes (sobretot si conviviu amb familiars a càrrec, si teniu alguna discapacitat reconeguda per la Generalitat, etc.) i

també si l’adreça és l’actual en tot moment per poder rebre correctament les cartes sobre la pensió. Progressivament s’està implantant un servei que serà útil en el futur mitjançant el qual, si proporcioneu el número de telèfon mòbil o l’adreça electrònica (aquells que tingueu accés a Internet), l’INSS us enviarà informació per aquests canals de manera còmoda, ràpida i gratuïta sobre la vostra pensió i d’altres temes d’interès.

Recordar que cal distingir sempre allò que és la pensió bruta de la quantitat que es pot descomptar per ingressar a Hisenda. Això explica que, a vegades, la pensió “baixi” en lloc de pujar el mes de gener o quan comencem a cobrar una segona pensió (per exemple, jubilació més viduïtat...). I l’explicació és ben senzilla: tot i que la quantitat bruta haurà pujat, com que també crei-

15

xerà la retenció de l’IRPF, el líquid o quantitat neta que finalment arriba a les mans pot baixar. Si es vol, doncs, recuperar o compensar aquests diners descomptats caldrà presentar declaració de la renda a l’Agència Tributària.

Finalment, destacar una novetat fiscal d’enguany: aquelles persones que paguen una hipoteca pel seu habitatge habitual i que no arriben als 33.000 € l’any de pensió o sou, poden demanar que se’ls rebaixi un 2% la retenció a compte de l’IRPF. Cal tenir clar que no és que es paguin menys d’impostos al final, sinó que es redueixen els avançaments a compte, però això ja es compensarà quan es presenti la declaració l’any següent.

Pep Hortoneda Centre d’Atenció i d’Informació de l’INSS de Girona

16

Consell G.G.

Dia Internacional de la Gent Gran E

l mes d’octubre de 2009 tornarem a celebrar el Dia Internacional de la Gent Gran, que aquest any serà el divendres dia 2, al Centre Cultural de la Mercè. Els tiquets per a l’assistència a l’acte es repartiran a partir de la segona quinzena de setembre.

Com l’any passat, s’han programat un munt d’activitats que esperem que us agradin.

Voldríem animar-vos especialment que participeu en el concurs fotogràfic que aquest any té per tema: les relacions intergeneracionals, avis i néts. Engresqueu-vos i presenteu les vostres fotografies abans del 15 de setembre. La fotografia guanyadora serà el cartell de l’any proper!

En els diferents centres cívics i seus de les associacions de Girona hi trobareu les bases del concurs.

Us hi esperem!

Consell Municipal de la Gent Gran

Consells de seguretat per a la gent gran a comissió Gent Gran i Ciutat en la seva darrera trobada del mes de maig va comptar amb la presència del tinent d’alcalde de Politiques Socials i Cooperació, Joan Olòriz, que en aquesta ocasió va presentar la tinent d ‘alcalde de Seguretat, Mª Angels Freixenet, i la sotsinspectora de la policia municipal, Irene Alcalde.

En aquesta sessió es va donar a conèixer el programa “ Consells de seguretat per a la gent gran” que ha

L

dut a terme la policia, conjuntament amb Creu Roja, mitjançant xerrades en els diferents Centres Cívics de la ciutat.

El programa consisteix en donar consells pràctics a la gent gran per tal de prevenir i evitar delictes al carrer, al transport públic i a casa. La xerrada va resultar molt interessant.

El tinent d’alcalde el Sr. Olòriz , d’acord amb el compromís pres la primera reunió de l’any, va fer el seguiment de quins eren els efectes de la

crisi a Girona i la seva repercussió en els Serveis Socials municipals.

De la seva exposició destaquem l’augment de un 40% de les primeres visites a serveis socials, l’augment del 60% de demandes de caràcter econòmic, i l’aparició de nous perfils com a demandants de serveis socials.

També cal destacar l’augment d’usuaris de “la Sopa” tant pel que fa a l’allotjament com al menjador.

Consell Municipal de la Gent Gran

Entrevista

17

Joan Arnau i Serra Un exporter del Girona FC, Barça Amateur, Figueres, Olot i de les Planes, que ha treballat de topògraf en la urbanització de Montjuïc i en la construcció de la carretera al pantà de Sau i escriu en vers i prosa.

Joan Arnau i Serra va néixer a les Planes d’Hostoles, va estudiar per topògraf i va treballar després en diferents obres públiques i privades. Dues d’elles van ser la urbanització de la muntanya de Montjuïc i la construcció de la carretera fins al pantà de Sau. A més va fitxar pel Club de Futbol Girona, amb el qual va jugar en el primer equip les temporades 1962-63 i 1963-64, i en l’amateur del Barça, i va aconseguir que el Reial Madrid s’interessés per ell quan només tenia 18 anys. D’altra banda, també s’ha dedicat a la literatura, camp en què ha obtingut diferents premis de prosa i poesia, i a la música, ha editat alguns CD amb cançons del folklore planenc que està recuperant i també amb cançons d’inspiració pròpia.

-T’han fet molts gols a la teva vida?

- Més dels que hauria volgut i menys dels que els altres han intentat.

- Recordes alguna lliga excepcionalment bona per a tu?

- Sí, l’any que vaig jugar a tercera divisió amb el Figueres en què vaig ser el porter menys golejat, el Zamora d’aquella temporada.

- I recordes alguna pífia solemne?

- Sí, també… Mira; una vegada en Granados va dir a un entrenador: Et

Fotos: Jordi S. Carrera

presento un porter que no para ni el sol.

- Caram! Sí que et veia malament!

- Era broma, però recordo que una vegada en el camp de Vista Alegre, jugant contra el Vilafranca, una pilota em va passar entre les cames.

- Quines temporades vas jugar amb el Girona?

- Les temporades 1963-64 i 196465…

- Quin equip feia llavors el Girona?

- Hi jugaven els Granados, Danés,

Curta, Sala, Gonzàlez, Segura, Torrent, Riera, Agustí, Finin, Franch, Raset…

- I vas parar algun penal?

- Bé, en aquella època per parar un penal t’havien d’”afaitar”.

- D’afaitar?

- Sí, la pilota anava tan forta que només la paraves si anava de dret a tu. Amb el juvenil de les Planes vaig parar dos penals en un mateix partit i amb el Girona en vaig parar un al camp del Mataró.

18

Entrevista

“Em deien que era un “resultón”… És que llavors els jugadors de futbol xulejàvem una mica, saps?”

“A tercera divisió amb el Figueres vaig ser el porter menys golejat, el Zamora d’aquella temporada”

Primer partit d’en Joan amb el Girona FC. - Vas tenir alguna lesió important?

- Una vegada em vaig tirar als peus d’un davanter del Badalona i vaig perdre els sentits…

- I et van fer gol?

- No, perquè el davanter en veure’m inconscient va tirar la pilota fora.

- T’insultaven?

- Sí, una vegada al camp del Cambrils jugàvem un partit en què ens hi anava pujar de categoria. Faltava un quart i ens xiulen un penal i jo el paro. Tenia al darrere la porta una dona de l’altre equip que no va parar de dir-me mal parit. Xiulen un altre penal i el torno a parar i la dona em va donar un cop amb la bossa que vaig veure les estrelles.

- Vaja! Que t’agradava fer plongeons, és a dir, estirades per lluir-te?

- Home… Jo crec que el futbol és espectacle i, per tant, una bona estiradeta va bé.

- Devies tenir xicotes a dojo..

- A cada camp… És que llavors jo pesava setanta quilos i feia metre vuitanta d’alçada i em deien que era “un resultón”.

- Un “resultón”? Què volia dir?

- És que llavors els jugadors de fut-

bol “xulejàvem” una mica, saps…

- No et va voler fitxar cap equip de primera divisió?

- Sí. Vaig jugar un temps amb l’equip amateur del Barça i un dia en Samitier em va proposar anar a fer unes proves amb el Madrid, però al final se´n va desdir per no quedar malament amb el Barça.

- I en quin equip vas començar a

jugar a futbol?

- Al col·legi La Salle, de Figueres; després amb el juvenil de les Planes, amb l’Olot, el Girona, la Unió Esportiva Figueres…

- I com vas acabar?

- Després de jugar amb el Figueres em vaig retirar perquè m’havia casat i ja tenia muntat el despatx de topògraf i tècnic en disseny gràfic.

Però un vespre van trucar, miro per la finestra i veig en Maurici Duran, que era president del Banyoles. Vaig trigar una estona a obrir i ells vinga trucar.

- I com va acabar?

- Que finalment vaig obrir i em van dir que em volien fitxar, però jo els vaig demanar 75.000 pessetes i un cotxe a peu de porta, pensant-me

En Joan Arnau fent una espectacular aturada de pilota en un dels molts partits que ha disputat com a porter.

Entrevista

19

A RAIG!

que no acceptarien…

- I van acceptar?

- Sí, però al quart o cinquè partit vaig sortir del camp amb les cuixes ensangonades perquè llavors els terrenys de joc eren plens de rocs i els vaig tornar les 75.000 pessetes i vaig plegar. En Maurici va comentar diverses vegades la seva sorpresa per haver-los tornat els diners…

- I com et vas guanyar llavors la vida?

- Jo havia estudiat batxillerat superior i havia fet tres anys de peritatge industrial i estudis de topògraf. Així, quan jugava amb el Girona vaig començar a treballar amb l’arquitecte Josep Claret i després a URVISA en la urbanització que feia a la muntanya de Montjuïc Ferran Vilallonga.

- Què més vas fer?

- Vaig treballar també com a topògraf amb la companyia Hidroelèctrica de Catalunya, marcant el traçat de la carretera que va al pantà de Sau. Per cert, que em vaig equivocar i vaig passar la nit del lloro…

- En què et vas equivocar?

- Vaig dissenyar la carretera al revés i el meu cap no em va deixar anar a dormir fins que vaig rectificar els plànols. Em va dir: “Segur que ara no t’equivocaràs mai més”!

- I què més has fet en la teva vida?

- Oh, un cop jubilat vaig fer allò que hauria volgut fer tota la vida: escriure sobre el meu poble, les Planes, concretament sobre el riu Brugent i els seus entorns. Escric en vers i en prosa.

- Has publicat algun fullet o llibre?

- Sí, un sobre les Planes i el riu Brugent i un altre sobre el riu Brugent i el seu entorn. Quant a música, amb Jaume Arnella vam descobrir un document antic que havien escrit dos músics barcelonins i que recollien les cançons d’algunes persones de les Planes de l’any 1922. Entre elles hi havia el meu besavi, Dalmau Roda; el pare de Narcís Amagat, en Salvi; i el seu oncle, Genís Tarrès…

- Quina mena de cançons eren?

- Cançons populars que van estar amagades a Suïssa del 1936 al 1991, que nosaltres vam reproduir i que ara cantem cada estiu des de l’any 2006. Hem editat alguns CD. - Qui les canta?

- Sobretot gent de les Planes i també Jaume Arnella, Àngel Girona, Ester Reverter, Les Veus del Ter, El Retorn Planenc, el grup Musiquem de les Planes. I cada any, a més, estrenem una cançó escrita per mi.

- I on feu la festa?

- La fem a la nit, primerament als

- Una flor - La rosa.

- Un color - Un verd groguenc.

- Una pel·lícula - Algunos hombres buenos.

- Un actor - Mel Gibson.

- Un Papa?

- Pius XII. - Un rei?

- El rei d’oros, acompanyat de la manilla, de l’as i del cavall per jugar a la botifarra.

- Un futbolista?

- Loaiza, que va jugar poc temps amb el Barça.

- Divorci?

- No. - Avortament?

- Tampoc.

- El fet més agradable de la seva vida?

- El naixement dels nens.

- Què hi ha més enllà del cementiri?

- No ho sé. A vegades vull pensar-hi, però deixo de fer-ho perquè em perdo.

- Joan: m’ha dit alguna mentida?

- Conscientment, no. Però si tornem a començar...

jardins d’un hotel i després a la plaça.

- Has guanyat algun premi?

- Sí, aquest any mateix n’he guanyat dos al Casal de la Gent Gran d’Olot: un amb una poesia que em va inspirar el túnel de Bracons i un altre de prosa, titulat Diari d’un gos arreplegat.

- Felicitats, bon porter i mestre en gai saber!

Pere Madrenys

20

Qualitat de vida GASTRONOMIA

Entrant: Arròs integral amb verdures INGREDIENTS PER A 4 PERSONES: 325g d’arròs integral ● Llorer ● All ● Sal ● Oli ● 3 pastanagues ● 250 g de mongeta tendra ● 250 g de pèsols desgranats ● Tomates franceses (cherry) ●

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES: ● 4 cuixes de pollastre d’uns 250g cadascuna ● 500 g de tomata ● 3 alls ● 3 dl d’oli ● 3 cullerades de pa ratllat ● ½ cullereta de sucre ● 1 branqueta de julivert ● Sal

INGREDIENTS PER A 6 PERSONES: 8 pomes (en total 1,2 kg), preferiblement reinetes ● 120 g de panses ● 1 taronja gran ● Edulcorant artificial (facultatiu) ●

PREPARACIÓ 1. Netegeu l’arròs i elimineu-ne les restes de les peles. Poseu l’arròs en una olla amb un litre d’aigua freda, sal, una fulla de llorer i all. Afegiu-hi un raig d’oli, tapeu-la i poseu-la al foc. Quan trenqui el bull, tapeu l’olla i deixeu-ho 5 minuts a foc viu. Abaixeu el foc al mínim i deixeu-ho coure durant uns 40 minuts. Retireu l’olla del foc i deixeu-ho reposar 10 minuts amb la tapa posada.

2. Netegeu les mongetes tendres. Peleu i trossegeu les pastanagues, reserveu-ne una per decorar. Coeu les verdures en una olla amb aigua i sal. Escorreu-les.

3. Barregeu l’arròs amb les verdures i amaniu-ho amb oli d’oliva.

4. En una safata poseu-hi l’arròs amb les verdures. Adorneu-ho amb la pastanaga, tallada amb formes i amb les tomates franceses.

5. Es pot servir fred o calent.

Segon plat: Cuixes de pollastre amb tomata PREPARACIÓ 1. Assaoneu amb sal les cuixes de pollastre.

2. Netegeu i talleu les tomates per la meitat.

3. Peleu i piqueu els alls i el julivert.

4. Barregeu l’all, el julivert, el sucre, el pa ratllat i un pols de sal; remeu-ho i reserveu-ho.

5. Enceneu el forn i poseu-lo a temperatura alta (240 ºC).

6. Unteu amb oli una safata per al forn i col·loqueu-hi les tomates i fiqueu-ho al forn. Gratineu-ho 5 minuts a temperatura alta.

7. Mentrestant, escalfeu la resta de l’oli en una planxa a foc fort i col·loqueuhi les cuixes de pollastre; daureu-les bé, fins que estiguin tendres per dins.

8. Poseu en cada plat una cuixa de pollastre amb mitja tomata i servei-ho.

Postres: Puré de poma amb taronja PREPARACIÓ 1. Peleu i partiu en quarts les pomes per treure’n el cor. Talleu els quarts en dos o tres trossos més.

2. Talleu un bon tros de pela de la taronja, sense tocar la part blanca; després espremeu-la i reserveu-ne el suc.

3. Poseu en un cassó les pomes, les panses, la pela de la taronja i un parell de cullerades d’aigua freda.

4. Coeu-ho a foc molt lent, fins que les pomes estiguin molt toves (30 minuts).

5. Traieu la pela de la taronja i incorporeu-hi el suc; coeu-ho a foc una mica més viu uns 10 minuts, fins que absorbeixi el suc.

6. Si es vol, en treure-ho del foc s’hi afegeix l’edulcorant.

7.- Se serveix en forma de puré, com a postres de fruita.

Luís Herrera Díaz

Qualitat de vida

21

TURISME RESPONSABLE

La solidaritat no fa vacances Sempre s’ha considerat el turisme com un motor econòmic molt potent. Però sovint es passa de puntetes sobre alguns dels efectes més habituals que provoca el turisme convencional: pèssimes condicions laborals per als treballadors del sector, destrossa d’ecosistemes, extorsió dels recursos agrícoles i pesquers de la zona... Davant aquest panorama, ha nascut un moviment social que vol denunciar aquests excessos: és el turisme responsable. uan algú es decanta per fer turisme responsable, opta per no acceptar les ofertes i els paquets que ofereixen els operadors turístics, amb allotjament en complexos hotelers situats a primera línia de mar, construïts sense el més mínim respecte per l’equilibri mediambiental. Però no és només això. D’entrada, turisme responsable no significa només fer un viatge alternatiu, més respectuós amb el medi ambient i les particularitats culturals del destí. Va més enllà. El turisme responsable és un moviment social que agrupa diferents entitats solidàries preocupades per aconseguir accions turístiques que incloguin models de desenvolupament sostenibles i específics per a cada zona, respectuosos amb les condicions socials, culturals, econòmiques i mediambientals de cada destinació. A més, el turisme responsable neix per denunciar els impactes negatius que genera el turisme convencional, i per reclamar la responsabilitat i la implicació dels mateixos turistes, dels touroperadors, de les administracions i de tots els agents implicats.

Davant la veu predominant que parla del turisme com una “indiscutible” font de riquesa, trobem entitats socials i estudis universitaris que assenyalen alguns grans perjudicis a les zones on apareix el

Q

“Una bona manera d’acostar-se a la realitat dels països empobrits és participant en alguna brigada solidària”. turisme. D’entrada, canvia el paisatge original completament (que és el principal reclam per atreure visitants d’altres països): cal molt d’espai per aixecar i encabir tot tipus de serveis i allotjaments per a turistes i treballadors, infraestructures viàries, espais d’oci, etc. I com més d’èxit tingui el destí turístic, més s’acabarà transformant el paisatge original.

Un altre aspecte que canvia, tot i no ser tan visible, és l’abandonament dels usos tradicionals dels recursos naturals. Un exemple d’aquest gir en els usos tradicionals podria ser l’aigua que s’usa en l’agricultura, que passa a regar els nous camps de golf. A banda, hi ha un fort increment de les necessitats energètiques i del volum de deixalles i residus generats. Per si tot això no fos prou, el creixement econòmic que suposa l’arribada del turisme a una regió empobrida, rares vegades va acompanyat d’una redistribució de beneficis que recaigui en la població, ja que sovint són empreses estrangeres les que tallen el bacallà.

En el marc del turisme responsable,

l’ONG Setem organitza les Rutes Solidàries. En aquests viatges, es conviu amb famílies d’un país empobrit, es visiten algunes organitzacions locals que treballen pel desenvolupament o la justícia social, a més de visitar, també, els espais naturals i d’interès turístic més destacats del país. L’objectiu d’aquestes rutes és superar la incomprensió cultural i les desigualtats socials, i obrir camins de solidaritat equitatius amb les poblacions autòctones, que generalment queden excloses del benefici que pot reportar l’activitat turística.

A les comarques gironines també hi ha l’entitat Codenaf-Catalunya, que organitza viatges socioculturals al Marroc. Sota la màxima "Per estimar una cultura, cal conèixer-la abans”, Codenaf-Catalunya organitza aquests viatges amb l’objectiu d’aconseguir una aproximació cultural als nous ciutadans de Catalunya d’origen marroquí i aprofundir en les inquietuds de diversos col·lectius de la societat marroquina. Marràqueix o Fes han estat les dues destinacions escollides fins ara.

I al marge dels circuits turístics, tot i que ja no entra dins del moviment de turisme responsable, una bona manera d’acostar-se a la realitat dels països empobrits és participant en alguna brigada solidària que posi en marxa alguna de les entitats solidàries de la nostra demarcació.

Especialment indicat per a tota aquella gent que pensa que la solidaritat no ha de fer vacances. Tota aquesta informació es pot consultar a la Coordinadora d’ONG Solidàries o al seu web: www.solidaries.org Coordinadora d’ONG Solidàries

22

Qualitat de vida SALUT

Balnoteràpia

S

abeu...

Acabo de tornar d’un balneari, hi vaig anar amb la meva dona i la veritat, no m’ho pensava pas, ho vaig gaudir molt, us ho recomano.

Vaig fer el que ara en diuen turisme saludable, els entesos diuen que he fet un tractament de balneoteràpia, però de fet, sense complicar-nos tant amb vocabularis d’aquests tan tècnics, he anat a un lloc on hi ha la possibilitat de fer servir l’aigua, en totes les seves formes, en benefici del cos i la ment per conservar la salut.

No us penseu pas que això és una cosa nova d’ara, de fet l’ús de l’aigua com a remei ja fa més de 2.500 anys que es coneix. Els romans, molt estudiosos ells, van descobrir que quan es feien servir aigües termals (begudes, en forma de vapor, ban-

yant-se, a pressió...) no hi havia efectes secundaris i que depenent de la composició de cada deu en variaven els efectes. També a finals del s. XVIII, que va ser un segle en què la ciència, la tècnica i el desenvolupament de la comunicació social van avançar molt, ja es donava aquest fet, i al s. XIX, fa ja 2 segles, imagineu-vos, va ser el moment de l’apogeu d’aquest tipus de tractaments, es van modernitzar els complexos termals, es feien molts tractaments nous i la gent s’hi estava temporades més o menys llargues, així doncs, els balnearis es van convertir en centres socials i culturals, en punts de turisme. Ja veieu que en 2 segles tampoc hem canviat tant.

La meva dona em diu que us faci un incís molt important sobre els diferents tipus d’aigües que hi ha i els

beneficis que porten. Ha après molt i la veritat és que ja està preparant una altra visita al proper centre termal, que en diu ella, cada vegada s’acosta més als romans amb tanta investigació... bé, aquí us ho deixo: - Aigua sòdica: és estimulant - Aigua sulfurada: acció beneficiosa sobre la pell, l’aparell respiratori i el locomotor - Aigua ferruginosa: rica en ferro, afavoreix la regeneració de la sang i actua positivament en les malalties de la pell a més de col·laborar en règims d’aprimament - Aigua sulfatada: efectes laxants i diürètics - Aigua bicarbonatada: recomanable per als problemes de l’aparell digestiu - Aigua carbònica: estimula la gana i afavoreix el bon funcionament de l’aparell circulatori

Qualitat de vida

El que jo he experimentat aquests dies que he estat al balneari amb la meva dona és un efecte tranquil·litzador, un alleujament en els dolors articulars, relaxament dels músculs i, en general, m’he relaxat tot jo. Allí em deien que també anava molt bé per oxigenar els teixits i que esdevindria més bell, però què voleu que us digui, a la meva edat... De fet, la millor descripció que us puc donar dels beneficis que jo he obtingut és aquesta: “La simple immersió en aigües termals facilita la mobilitat articular i la funció muscular, contraresta la sobrecàrrega muscular i s’aconsegueix més llibertat i amplitud de moviments; també tenen un efecte vasodilatador que millora la circulació sanguínia. La profunda relaxació que proporciona l’aigua calenta és indispensable per millorar la qualitat de vida de persones afectades per moltes dolences, ja que actua com un poderós analgèsic que alleugereix dolors musculars i articulars, els músculs es relaxen i la circulació s’activa amb efectes de llarga duració. Aquesta relaxació es tradueix en una millora del sistema nerviós, que fa que el pacient descansi millor i pugui veure la vida amb un més optimisme, i es restableix així, en certa manera, la seva salut”.

En un primer moment, no hi creia gaire, no us penseu pas, però el fet d’entrar en un lloc especialment pensat per tal que et puguis tranquil·litzar i puguis gaudir, un lloc on de veritat puguis desconnectar, on la pressa no existeix i on trobes molt bons professionals que s’ocupen del teu benestar produeix sensacions molt beneficioses. De fet vaig quedar molt satisfet quan només d’entrar i abans de donar inici a cap tipus de tractament em van fer un reconeixement mèdic i el metge em

va prescriure el que millor em podia anar en el moment d’entrar i em va fer un seguiment amb un informe final, cosa que vaig trobar molt important.

Allí hi havia molta i molta gent i de moltes edats que es van a fer diversos tipus de tractament, però tant i tant parlar d’això, què es fa exactament? Doncs es poden fer tractaments com ara massatges amb les mans, amb aigua, embolcalls amb fangs, algues, hidromassatges, saunes molles i seques, banys termals,

23

diverses modalitats de dutxes... i a més, sempre hi ha professionals que estan rumiant per fer alguna cosa nova, tot i que no deixa de ser curiós que tal com us he dit abans és un dels recursos medicinals més antics que hi ha.

El que és molt important, també, és que a més de fer tractaments aquests centres estan ubicats en llocs molt bonics i més aviat idíl·lics que propicien visites, passejades a peu o amb bicicleta enmig de la natura, i l’alimentació saludable que proposen també ajuda a recuperar el cos i en conseqüència la ment.

I ja per acabar, només voldria fervos un parell de recomanacions: - No us oblideu de visitar el metge abans d’anar a fer tractaments. De fet estaria bé que el vostre metge us recomanés quin tipus de tractament és el més adequat per a vosaltres per llavors compartir-ho amb el professional del centre.

- No us oblideu les xancletes i el banyador ja que anireu molta estona amb aquest tipus de vestimenta.

I A GAUDIR DE TOT PLEGAT! EMPSA

24

Cultura

Darwin i la teoria de l’evolució (II) La missió principal del Beagle consistia a cartografiar les costes d’Amèrica del Sud. No es van limitar a l’estudi de la costa des del mar. Van desembarcar i van visitar l’interior i Darwin va passar un temps a terra a causa d’una malaltia. Així, el jove naturalista va tenir l’oportunitat d’estudiar atentament formacions geològiques de grans dimensions i, a més, d’adonar-se del temps i de la composició. Fa més de quatre mil milions d’anys que existeix la Terra i uns tres mil cinc-cents milions d’anys que hi van aparèixer els primers indicis d’éssers vivents.

Selecció natural La teoria de Darwin té tres línies conductores, com ja es va dir en l’article publicat en el número anterior. En primer lloc, tenim la selecció natural. No es tracta de la supervivència dels individus, sinó de la capacitat que tenen per deixar descendència. Com més fills tingui un organisme i com més fills tinguin els seus descendents, més probabilitats hi ha que les seves característiques hereditàries subsisteixin passades moltes generacions.

No necessàriament subsistirà la descendència del més fort, del més hàbil, del més intel·ligent…, sinó que és més probable que sigui la descendència més prolífera la que tingui continuïtat.

Tanmateix, no n’hi ha prou amb l’èxit reproductiu. Els organismes no viuen sols ni en un ambient invariable o innocu. Tenen progenitors, germans, parents, formen grups, s’alimenten d’altres organismes

–animals o vegetals–, són fons d’alimentació per a altres éssers, pugnen per aparellar-se i reproduir-se, són víctimes d’accidents i de catàstrofes, tenen conflictes… La subsistència d’un animal pot dependre de si sap identificar i rebutjar la planta tòxica, si té a l’abast prou aliments, si sap col·laborar per caçar o per recol·lectar… No hi ha una característica única que asseguri la subsistència. Certes circumstàncies requereixen força; unes altres, resistència; altres, agilitat, habilitat, intel·ligència… l’entorn canvia a causa d’una multitud de variables. Pot fer progressivament més calor o més fred, els continents es mouen, a poc a poc s’alcen muntanyes que després es van erosionant, el glaç pot recobrir grans extensions de terra o desaparèixer lentament… La zona

habitada per un grup d’animals pot quedar separada d’un territori més gran i convertir-se en una illa, de manera que els depredadors de sempre, casualment, quedin a l’altre costat i desapareguin de la rodalia immediata; així desapareix un element que limitava la supervivència dels individus d’un grup, que potser no necessitaran ser més àgils per fugir.

Aleshores, seran els organismes que estiguin millor adaptats a les condicions variables a l’atzar dels entorns locals els que subsistiran. No és la lluita per la vida ni la supervivència del més fort o del més gros.

Potser, segons quin sigui el canvi de condicions, ser petit serà avantatjós. O potser no. Un avantatge pot anar acompanyat d’inconvenients: el caminar dret dels humans i els problemes de l’espinada, dels genolls i dels peus…

En tot cas, és més probable, però no segur al cent per cent, que un organisme que hagi tingut molts descendents hagi transmès característiques hereditàries que, per atzar, permetin adaptar-se a les condicions ambientals canviants que no pas els organismes que tinguin una descendència escassa. El tauró –n’existeixen més de cinc-centes espècies diferents– forma part de l’elit dels depredadors marins; les seves característiques pràcticament no han variat els darrers cent milions d’anys. És un peix que viu molts anys, es reprodueix poc i no tenia enemics fins que un caçador –l’es-

Cultura

25

Boixets (A la memòria del meu pare) pècie humana– ha començat a perseguir-lo assíduament. Avui, es considera que una tercera part de les espècies de tauró està en perill d’extinció.

Variació De bon començament, podem dir que tots som diferents. Tot i que compartim els trets fonamentals de l’espècie humana, cada individu té característiques diferents. Per exemple, no tothom té els ulls negres. Anàlogament, els individus d’una espècie no són exactament iguals. Encara que no ho percebem, un mosquit és diferent de qualsevol altre mosquit. Aquestes diferències es transmeten als descendents; però en la transmissió de generació en generació, s’esdevenen canvis, canvis molt petits, de manera que essencialment els fills són semblants als pares. Semblants però no iguals.

Els canvis són petits i, tanmateix n’hi ha tants que la varietat, dins una mateixa espècie, és molt gran. Hi ha més de sis mil milions d’humans sobre la Terra i, no obstant això, diem que no n’hi ha dos d’iguals (excepte els misteriosos dobles de la literatura fantàstica). Encara que s’assemblin molt, com els bessons, si els examinem detalladament, si analitzem les característiques microscòpiques, alguna diferència trobarem. A més, els canvis s’esdevenen en totes direccions, no de manera determinada. Podem tenir un fill d’un color de pell més clar que el nostre i un nét de pell lleument menys clara i així successivament. Si dos tipus se separen i no s’aparellen entre ells, acabaran per constituir dos grups diferents; però el canvi continuarà, si la característica hereditària no ha desaparegut del tot: no tots els membres de pell anomenada blanca tenen la mateixa coloració, en realitat, rosada de pell. I no sabem si això serà una característica favorable o no fins que l’ambient canviï de manera que, per exemple, els de pell més fosca estiguin en condicions més favorables de reproduir-se que els altres.

Joan Miró Ametller

A l’impuls lleuger de l’aire voleien les puntes de coixí de la cortina de lli crema, quan el cel és d’almívar i els ulls miren la pols d’or filtrada per l’escletxa prima -molècules que dansen a la mitja clarordels finestrons ajustats.

Una mà canvia un pitxer de lloc amb un gest imprecís i cauen quatre pètals de ginesta.

Dins el silenci que dorm, repica encara, com un pizzicato, el sorollet dels boixets de la mare.

De Contrallum amb orquídia 2005 Isabel Oliva

Clavicèmbal Per què paraules? Aquest blau intens del mar és prou.

Joan Vinyolí

Et recordo com un silenci dens entre paraules, com un somni lleu, com el so nítid d’un clavicèmbal o un poema breu que llegies vora el mar, un migdia clar de primers d’estiu, i una gavina era un punt que s’allunyava cel enllà, mentre s’atansava una onada de tristesa. Potser no tornaràs, serà vaixell a la deriva sense brúixola, ni timó, ni àncora, ni quadern de Bitàcola.

Ja no recordo el rumb del teu viatge, ni el poema que llegies vora el mar un migdia clar, a trenc de platja, ni la teva mà dient-me adéu com una vela blanca.

De Inèdit 2007 Isabel Oliva

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Acceptar almoines?

Sempre serem com súbdits d’afartapobres!

E.H.

26

Racons RACONS

La Pujada de la Mercè Foto: Juanjo Valeros

A

la nostra ciutat hi ha espais que ofereixen una gran espectacularitat, com pot ser l’escalinata de la Catedral, i altres d’un innegable valor arqueològic, com les restes de la muralla romana, però també existeixen racons que sense tenir un valor arqueològic tenen un no sé què que fa que tinguin per a algú de nosaltres un cert encant i un atractiu particular. Per a mi un d’aquests àmbits urbans que sempre ha mogut la meva sensibilitat ha estat la pujada de la Mercè. Admeto que es tracta d’un criteri molt particular, i que cadascú tindrà les seves preferències, però per a mi aquell racó de la nostra Girona em captiva i m’atreu. Potser en sigui la causa el fet que allí hi havia el col·legi on vaig aprendre les primeres lletres, i també perquè en la meva primera joventut vaig posar l’atenció en un balcó en el qual apareixia la figura d’una joveneta que després va omplir tota la meva vida.

Com molts altres paratges de la nostra ciutat, aquell barri ha canviat i s’ha transformat; però el seu aspecte general no s’aparta gaire de com l’havíem conegut en altre temps. Quan jo vaig començar a freqüentar aquella zona urbana s’hi trobava el col·legi dels Germans Maristes, en el qual vaig rebre, durant deu anys, la meva formació intel·lectual, humana i espiritual.

L’antic convent de mercedaris que havia estat afectat per la desamortització de Mendizàbal acollia l’hospital militar. Al costat del desafectat convent, l’església dels Dolors. El monestir de les Beates tenia la porta del temple oberta al carrer sense sortida que portava i porta encara el

nom d’aquella comunitat contemplativa. Unes poques cases de veïns habitades per famílies que hi havien arrelat, com també per alguns clergues i canonges de la seu. Alegraven l’ambient els jardins d’alguns notables casals, jardins que per sobre de les parets que els protegien mostraven la seva vegetació.

La major part de les hores del dia

aquell entorn era plàcid i silenciós.

Aquella quietud només es trencava circumstancialment a les hores d’entrada i sortida del nois del col·legi. Amb el pas de formacions militars que pujaven o baixaven, camí de la caserna de Sant Domènec. Amb el pas dels carros regimentals arrossegats per uns muls mandrosos que només amb crits i

Racons

27

DE GIRONA Foto: Juanjo Valeros

fuetades podien superar aquella àrdua pujada. L’Hospital era més aviat silenciós. El que més feia notar la seva presència era el toc de la campana que anunciava l’entrada dels facultatius. Si moria algun dels militars hospitalitzats, la comitiva fúnebre era harmonitzada per la música del regiment que tocava sempre la mateixa marxa, que els veïns ja se sabien de memòria. Els devots que concorrien al temple dels Dolors anaven i venien sense fer gaire soroll. Es tractava, doncs, d’un racó urbà, senzill, modest, més aviat silenciós, no gaire concorregut, però que tenia el seu encant.

Com tantes zones del teixit urbà de la nostra Girona, aquell espai, amb el pas del temps, ha canviat en molts aspectes; però conserva encara aquell caràcter recollit i tranquil, tot i estar situat a ben poca distància de la plaça del Vi i del que fins fa poc era el centre neuràlgic de Girona.

L’antic col·legi marista ja fa una colla d’anys que ha deixat la seva dedicació Ajuntament de Girona. CRDI (Fotografia Unal). 1929. Retrat de grup dels alumdocent. L’edifici conserva nes dels Maristes prop de l’edifici que aquests tenien a la pujada de la Mercè, 8. el seu primitiu aspecte extern; però l’interior ha canviat d’abandó i d’haver estat objecte traslladat el seu domicili. El seu lloc totalment. Les aules s’han convertit d’unes importants obres de restau- l’han ocupat uns altres. Es conseren despatxos i la totalitat de l’edifici ració, s’ha convertit en el Centre ven encara alguns dels antics jarés ara la seu de Càritas. Ja no entren Cultural de la Mercè. dins; però no tots. I de les velles i surten nois, sinó persones preocu- També les monges beates deixaren parets de tanca sobresurt la nota pades per les necessitats del l’antic monestir i tot el solar que amable d’una vegetació que dóna proïsme, uns que van a fer un tre- quedà lliure serví per construir-hi vida i color a aquell indret ciutadà. ball en benefici de la societat, uns moderns habitatges i per obrir el La limitació de la circulació motoaltres que van a aportar els seus que abans era un carrer sense sor- ritzada ha contribuït que s’hagi donatius. I també aquelles persones tida. L’església dels Dolors es manté conservat el caràcter recollit i acoque troben allí una paraula confor- amb un culte una mica menys llidor d’aquell racó urbà. table i quelcom material que pugui intens que abans, i a més serveix per mitigar les seves carències. guardar els misteris de la processó El que fou hospital militar ja fa molt del Divendres Sant.

Enric Mirambell i Belloc de temps que deixà aquell antic La major part dels antics veïns d’aCronista oficial de la convent, el qual, després d’uns anys quella barriada han mort o han ciutat de Girona

28

Ahir i avui

Ahir

La Mercè

Avui

Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut). 22/03/1972. Antic Hospital Militar, al convent de la Mercè.

El Centre Cultural La Mercè, en l’actualitat. (Juanjo Valeros).