1r quadrimestre 2010
Girona enamora
ENTREVISTA
Enric Mirambell i Belloc, cronista oficial de la ciutat RACONS
Plaรงa Jordi de Sant Jordi
34
2
Editorial
La Girona del demà la construïm avui a Girona del segle XXI forma part d’un món complex i convuls. No podem viures aïllats d’aquesta realitat global, però hem de ser capaços d’influir des de la nostra realitat local. Tenim per objectiu deixar a les generacions futures un món infinitament millor. Cal, doncs, aprofitar qualsevol ocasió per transformar les coses, per petita que sigui l'ocasió i per petit que sigui el canvi. S'han de posar en valor les fites assolides. Tots els esforços han estat necessaris; i fonamenten la necessitat de perspectives emancipadores noves: cal ser fidels al futur. La societat és més complexa, incerta i dinàmica que mai. Hi ha processos cap al progrés humà, i d'altres que porten l'empremta de grans injustícies. Cal reconèixer la magnitud dels canvis, no banalitzar-los. I evitar tendències claudicants o només de resistència. Necessitem rebel·lia creativa, transgressió reflexiva, inconformisme constructiu. La nova política arrela en valors
L
(autonomia, generositat), s'expressa en actituds (senzillesa, respecte), reconeix identitats (les diferències estimulen, els vincles recomforten) i defensa els interessos de persones i col·lectius vulnerables. Hi ha moltes maneres de lluitar per un món millor, cadascuna aporta coses necessàries. Cal reconèixer amb empatia les opcions dels altres, posar en valor mútuament formes d'acció, restar
Núm. 34 - 1r quadrimestre 2010 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St. Narcís), la Junta (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)
El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96
oberts als aprenentatges. S'han de teixir ponts de diàleg entre relats d'emancipació diversos. Calen moviments socials transgressors, un teixit associatiu dens i arrelat, xarxes comunitàries amb vocació de solidaritat, actors polítics i governs honestos. I per damunt de tot, cal una ciutadania crítica, activista i responsable, perquè com deia el Pocho Lepratti, una xarxa de formigues pot més que un elefant.
SUMARI 2 3 8 13 16 17 18 20 22
23 24 26 28
EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT
Vida Associativa La Girona que jo estimo Girona, ciutat amb encant CONSELL G.G. Dia Internacional de la Gent Gran ENTREVISTA Enric Mirambell i Belloc QUALITAT Gastronomia DE VIDA El factor “pobresa” en les catàstrofes naturals El Centre de Distribució d’Aliments CULTURA La fesonomia de la Terra BARRIS La Plaça Jordi de Sant Jordi AHIR I AVUI Les cases de l’Onyar
Opinió
3
Fotos: Juanjo Valeros
S'han de transgredir de forma creativa les seguretats ideològiques heretades. Cap d'elles no pot ja capturar la complexitat del món d'avui. Són moltes i molt canviants les dimensions de la injustícia (i les dimensions de l'esperança). Cal posar en contacte sensibilitats diverses per articular alternatives agosarades. Eines per superar el consum insostenible, la desigualtat de gènere i l'explotació laboral; l'especulació, la mercantilització de les necessitats i la xenofòbia. El futur, que només existeix en la mesura que es realitza en el present, s’ha de basar en el dret de tothom a l'existència digna, i a partir de la qual cadascú pugui teixir autonomia i vincles,
des de l'ètica de la igualtat i la generositat solidària. Aquest futur no serà mai el resultat de cap utopia finalista elaborada per cap cosmovisió política. Serà un procés constant, sense punt i final. Les transformacions han d'acollir dinàmiques socials que no s'expressen intencionalment en clau emancipadora, però que vehiculen valors de solidaritat. La nova política necessita idees i valors. Però també emocions. Cal defensar principis amb somriures. Les idees de fort contingut emocional s'han d'incorporar com a motor de canvis profunds: no és possible transformar sense suscitar un marc compartit d'esperança. I per damunt de tot, no hi ha cap valor
superior a la vida. Mentre un sol infant mori per desnutrició o malària (en moren 30.000 al dia), mentre un sol adolescent sigui forçat a fer la guerra, serà un imperatiu dedicar tots els esforços a impedir-ho, i a eradicar-ne les causes. A la nova política no li hauríem de demanar massa, és tan imperfecta com qualsevol altre aspecte de la vida. Només hauríem d'exigir-li (d'exigir-nos, per tant) un altre món necessari: sense pobresa, habitable ara i en el futur, i amb llibertats reals per a tothom.
Joan Olóriz Serra TINENT D’ALCALDE DE POLÍTIQUES SOCIALS I COOPERACIÓ
▼ CARTES Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona Benvolguda, Voldria manifestar-li la satisfacció que hem sentit la majoria de gironins quan per fi es va desmantellar "el Niu", que tan deslluïa el nostre passeig de la Rambla. Aquella escala al bell mig de la ciutat era ni més ni menys que una andròmina. Crec que ningú ha entès
massa per a què ha servit aquesta construcció, apart de portar unes despeses que els ciutadans, al menys la majoria, creiem que han estat inútils i no han dut cap benefici a Girona, ans al contrari. Com que rectificar diuen que és de savis, la felicitem per haver fer desaparèixer una construcció tan lletja com inútil. Atentament Àngela Ferrer i Mató
4
Opinió
Memòria històrica per Francesc Pararols urant l’última dècada del proppassat segle XX, de l’Associació d’Aviadors de la República (A.D.A.R.) se n’han fet socis fills o familiars d’ex pilots, amics d’ells, o simplement entusiastes amants de l’aviació, que no desitgen veure algun dia del proper futur desaparèixer l’associació, per faltar els seus antics ex pilots de la República. En quedem poquíssims. Són relativament joves i un grup d’ells s’ha posat amb força a treballar en la recerca de víctimes nostres de la Guerra Civil i el franquisme, moltes d’elles enterrades en fosses comunes anònimes i properes a caure en l’oblit. El grup format per Antoni Valldeperes Prades (vicepresident d’A.D.A.R.), David Iñiguez Gràcia i David Gesalí Barrera (historiadors)i Isaac Montoya Salamó (investigador d’arqueologia aeronàutica), té, a més de la seva forta voluntat i excel·lent preparació, el suport unànime de tots els socis d’A.D.A.R. en aquest difícil treball de la recuperació de la memòria històrica de les víctimes de l’Aviació Republicana durant la sublevació militar antirepublicana i la dictadura franquista. Es porten fets ja molts actes per dignificar i homenatjar als pilots i altres militars de l’aviació desapareguts en el curs de les cruentes batalles de l’Ebre. Jo he tingut la sort d’haver-hi sigut convidat i poder participar en algun d’ells a Gandesa, El Molar, Darmós, Corbera d’Ebra i La Sènia. Amb la seva recerca i preparació, i malgrat comptar amb la bona predisposició dels pobles on s’han fet, sempre hi ha hagut moments en què ha calgut dialogar
D
amb persones indiscutiblement de dretes que encara pensen si no seria millor perdonar i oblidar el passat, per tal de no obrir les velles ferides, suposadament, per ells, ja cicatritzades. Recordo que en un acte que es féu en Defensa de la Pau, organitzat per l’Ajuntament de Corbera d’Ebre i al qual fórem convidats ex pilots de l’A.D.A.R., ex combatents del Terç carlista de Nostra Senyora de Montserrat, ex soldats de la “Quinta del biberó”, dels dos bàndols, i altres. Acompanyats pel Sr. Aquilino Comesa Vicente, alcalde de Corbera d’Ebre, els convidats i molts veïns del poble vam fer un recorregut pels carrers de la vila, conservats en runes, com un viu record de les cruentes lluites que tingueren lloc en aquest poble, que va ser ocupat i abandonat diverses vegades pels dos bàndols de lluita. Posteriorment, durant la llarga sobretaula després del dinar de germanor amb què ens va obsequiar l’Ajuntament de la localitat, vam poder dialogar els uns amb els altres i constatar que els que són d’ultra dreta defensen, encara avui en dia, que l’alçament anomenat nacional fou necessari per aturar el comunisme i la Unió Soviètica, com si no sabessin que el Partit Comunista era en realitat molt minoritari quan va
tenir lloc el cop militar. Al final del conflicte, però, el PC sí que va ser més influent com a conseqüència de l’ajuda rebuda per la URSS i Mèxic, els únics països que van recolzar la República. Els més conservadors es fan forts en la versió que sosté que el cop militar i la dictadura foren una conseqüència del “fracàs o desastre de la República”, que requeria un cop militar que hi posés ordre. Deslliguen així el seu mal anomenat “cop nacional” del 18 de juliol de 1936, de la ja començada guerra a nivell mundial entre Democràcia i Feixisme. El seu “cop nacional” fou liderat al principi per tropes estrangeres (la legió, les tropes marroquines, l’aviació nazi i italiana) que buscaven –i van trobar– un camp de batalla adequat per a provar-hi el seu armament. Heinkel-111, Fiats, etc. Volen ignorar, entre d’altres fets, que la República va ser l’època més modernitzadora que va existir a la primera meitat del segle XX. L’adveniment de la República va significar un ressorgiment a la vida de tothom, en particular per als joves. De 1931 a 1934 jo vivia a Torroella de Montgrí, a casa d’uns amics dels meus pares. D’aquests anys en recordo que a mi el dia se’m feia curt; estudiava comerç a l’escola particular del Sr. Ribas, actuava al grup teatral d’aficionats al Centre Republicà, cantava a l’Orfeó Cants de Pàtria, jugava a futbol amb la “Penya els 13”, amb els quals teníem la seu al Bar Gumà de la Plaça de la Vila, i molts altres records que se m’acumulen. On és el desastre del que ens volien lliurar?
Opinió
5
Reminiscències captives: Amistat per al record per Enric Homet i Romà mb el temps, el meu escolorit sis-cents s’havia après de memòria el camí que mena cap a Montjuïc, una urbanització que s’ha anat consolidant al llarg dels anys i que jo havia vist néixer i créixer per raons poderoses i d’amistat. D’aquelles barraques de poca consistència que ocuparen esforçades famílies vingudes de llocs ben distints de la “rancia España”, es passà a dibuixar una visió de futur que s’hauria de poblar de cases unifamiliars i vegetació rica en varietats i delectances. Amb la intenció d’animar la solitud d’un lloc encara auster de vida, els promotors optaren per obrir una mena de petit zoològic en una esplanada a mig camí de la muntanya, dotant-lo d’unes gracioses mones i d’una parella de cérvols, femella i mascle, ell de mal tracte amb la parella i amb tothom que se li acostava, si no queies bé. Jo devia fer cara de bona fe i ens vam entendre. De tant en tant jo arrencava alguna de les herbes que proliferaven pels voltants del seu recinte, ben encerclat, i ell me les rebutjava o acceptava, i així vaig anar endevinant-li gustos, manyagues i temps estacional plaent amb què podia tractar-lo. Vam arribar a compenetrar-nos tant, que jo hi pujava gairebé cada dia, a mitja tarda, i ell ja m’hi esperava. Si algun dia havia deixat d’anar-hi, al següent semblava menysprear-me. Les visites foren sovintejades durant tot l’any, fins al punt que vaig descobrir que aquests mamífers cèrvids remugants i mascles, els queien les
A
Una de les tantes trobades d’amistat entre l’autor i el cèrvid. banyes anualment, i a cada temporada li tornaven a néixer amb més vigor que en l’anterior i amb una punta més alta, denotant l’edat per les noves protuberàncies nascudes. Feia goig de contemplar el vigor gairebé perceptible del nou naixement d’aquella cornamenta. Jo vaig creure que aquell any no podia transcórrer sense sol·licitar-li molt amorosament que m’havia d’obsequiar amb una de les banyes ja molt pesants i llargues que descobrien els quatre anys de vida per les osques exhibides. Fos com fos, durant una bona temporada el vaig mimar amb obsequis de pa sec i fruites silvestres d’unes mates properes al tancat i que ell ja coneixia bé, fins acompanyar-m’hi amb senyals eloqüents i satisfactoris. Com més m’exigia, també em
creia mereixedor de la més bonica de les dues banyes, la dreta, que ja de temps es deixava tocar i amanyagar com si ja fos mig meva. La intenció de vitalitzar el lloc no reeixí, es suprimiren les mones i la parella de cérvols, restant un paratge desolador per al record. En una festa major de la urbanització on hi assistia l’alcalde senyor Joaquim Nadal, s’acordà dedicar l’indret a Domènec Fita, primer estadant i prestigiós artista. Amb tot, fins fa poc no s’ha arreglat del tot, però l’espera ha donat excel·lents resultats. Ara és un espai adient per la delectança, presidit per una excel·lent obra de l’artista. Felicitem a l’Ajuntament i als autors del projecte i l’execució, esperant bona conservació i que els assidus visitants en gaudeixin plenament.
6
Opinió LLAMBREGADES
Girona, petita i bonica per Àngela Ferrer i Mató
É
s una de les maneres d'anomenar la nostra ciutat, encara que no sempre ha estat així. Jo recordo que quan era petita Girona era considerada una ciutat grisa i que fins i tot semblava un lloc al qual s'enviaven funcionaris com a càstig; era com una espècie d'exili, com anar a parar a un cul de sac. Gràcies a Déu, la nostra "Gerunda", com era anomenada pels romans, s'ha guanyat a pols una altra fama, i és reconeguda com un lloc on fins i tot és un privilegi poder-hi viure. Ara bé, potser caldria distingir entre els dos adjectius que he posat com a títol. GIRONA PETITA. És en realitat tan petita? S'han incorporat al nucli de l'antiga ciutat el que abans eren barriades, com Palau, el Pont Major... el que abans eren els punts que delimitaven Girona són ara molt més extensos, i no paren de créixer en tots els aspectes. Jo tenia una tieta que vivia prop de les Germanetes dels pobres i anar-hi semblava fer talment una excursió. Molts dies de festa anàvem amb aquests meus oncles a Montilivi, on hi tenien un mas amb uns petits conreus i algunes gallines, conills..., i dèiem que anàvem "al camp". Ara és pràcticament una part de la mateixa Girona. Els transports públics ajuden a arribar a zones més allunyades, però cada cop la sensació de proximitat vers llocs considerats abans com "extraradi" és cada vegada més minsa. I ara que arribarà el Tren d'Alta Velocitat, Girona serà molt més cosmopolita. Ara ja molta gent que treballa a Barcelona opta per fer-ho a Girona, perquè sí, davant
d’un lloc com Barcelona, encara tenim molts avantatges com a lloc acollidor i que té ben a prop zones per passejar i respirar un aire més pur. Pots anar a les Pedreres o Sant Daniel sense gaire esforç ni trigar tant de temps. Us imagineu el que triga un barceloní per aconseguir deixar enrere totes les autovies, carrers, places... per trobar un pulmó d'oxigen com podem fer nosaltres sense massa esforç? Podem doncs encara presumir de "ciutat petita". GIRONA BONICA. Ho és? Jo diria que sí. La nostra ciutat té un encant especial i que encara es podria explotar més del que es fa, turísticament parlant. El nostre nucli antic és una veritable meravella. La nostra Seu és única en molts aspectes, l'església de Sant Feliu és senzillament fabulosa, els carrers gremials, El Call, tot l'entorn que configura l'antiga Gerunda és únic i irrepetible. Recórrer tota la Muralla és una passada. Sembla talment que revius les antigues lluites contra "el francès" i la teva imaginació pot volar i volar... Tants poetes han cantat les belleses
de la nostra Girona! I ben merescudes que les té. Deixant una mica el centre, que és formidable, l'Eixample també té el seu encant, i no oblidem la Devesa, lloc privilegiat per trobar pau i tranquil·litat. També tenim un comerç ben viu i unes rodalies de somni. Podem assegurar, doncs, que Girona és "bella". Ara podríem posar allò de Girona "vella" i "bella", sense equivocar-nos gens ni mica. ALTRES ATRACTIUS. M'he limitat a parlar de Girona ciutat, però heu pensat que és una de les poques, si no gairebé l'única, que permet gaudir de ben a prop de mar i muntanya? La nostra Costa Brava posseeix un encant pràcticament únic a nivell mundial, a més, la província de Girona també té unes bones pistes d'esquí pels amants d'aquest esport, i un llarg etcètera de belleses, que es poden gaudir sense haver d'efectuar grans desplaçaments. CONCLUSIÓ: "Girona enamora", com diu ben explícitament la bella sardana que tots coneixem i gaudim quan la sentim.
Opinió
7
PENSIONS 2010 Aquesta taula indica les retribucions als pensionistes, segons el Reial Decret 2007/2009 del 23 de desembre. Podeu veure com es desglossen les diferents categories de pensions i també l’import atribuït a cada categoria i
subcategoria. D’aquesta manera, podem veure clarament i d’un cop d’ull la quantitat que és donada a les persones jubilades i valorar la nostra situació econòmica.
PENSIONS – 2010 REV. 1% RD 2007/2009 de 23/12 (B.O.E. del 29) TIPUS DE PENSIÓ JUBILACIÓ INCAPACITAT PERMANENT
VIDUÏTAT 52%
ORFENESA
FAVOR FAMILIAR
PF
AMB CC
UNIPERS
Sense CC
65 o més
725,20
587,80
557,50
Menor de 65
679,70
549,80
519,50
1.087,80
881,70
836,30
Absoluta –total 65
725,20
587,80
557,50
Total 60–64
679,70
549,80
519,50
Total > 60 Malaltia comú
365,40
365,40
348,34
Gran invalidesa
Amb 65 o discapacitat >= 65
587,80
Entre 60–64
549,80
Menor de 60
444,90
Menor de 60 + CF
679,70
Normal benef.
179,40
Menor 18 minusv. + 65
353,20
Absoluta benef.
624,30
Normal benef.
179,40
1 Benef. Més de 65
433,90
1 Benef. Menys de 65
408,60
Minusv. Més de 65
339,70
Minusv. Menys de 65
509,60
SOVI
375,70
LÍMIT SOVI + VIDUÏTAT
1.175,60
NO CONTRIBUTIVA
339,70
MÀXIM MENSUAL
2.246,20
LÍMIT D’INGRESSOS (sense patrimoni)
8.076,80
6.623,90
SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL
633,30
IPREM
532,51
Límit viduïtat – 60 CF
5.699,70
Límit orfenesa + 18 (100% SMI *14)
8.866,20
Narcís Amagat
8
Ciutat
VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Encara que patrocinat per l’associació de veïns, el nostre Centre col·labora i pren part en el Curs de Teatre, que es començà aquest mes de Març i que prepara algunes obres, que es representaran en diversos indrets de la nostra ciutat i que van deixant palesos el sentiments intergeneracionals que animen el Casal. Per altra banda, voldria fer esment de tots els diferents voluntaris que, des de l’àmbit cultural (per exemple els acompanyats dels grups de noces d’or que ensenyen i donen a conèixer la nostra ciutat), els específics de campanyes (esclerosi múltiple, poma per la vida) i els fixes, que imparteixen classes i coneixements (francès, català, alfabetització, dibuix i pintura, cultura general, relax i respiració i tai-txi) que donen un caràcter especial al casal. Donen també l’esperit de solidaritat i estima a la nostra gent, que veu, en aquestes
dedicacions, que poden tenir una activitat com qualsevol ciutadà i no ésser discriminats per raó de la seva edat. Farem un petit parèntesi aquests dies de Setmana Santa, per carregar les
GENT GRAN “L’ESPLAI” És de creure que a hores d’ara la instantània del company Antoni Culubret ja haurà perdut vigència perquè s’ha fet realitat un desig que s’eixonava dia rere dia i mes rere mes. Amb tot, el goig ha estat més sincer perquè el canvi, per esperat, es féu més celebrat. Ara bé, com totes les obres on intervenim les persones s’eternitzen més del compte, i si per una part aquest local provisional va arribar a engavanyar als socis que el tastaren (que també hem de fer constar que aviat molts van abandonar esperant temps millors), és perquè no reunia les condicions requerides en llocs de massificació humana. Van restar a l’espera socis i sòcies amb domicili proper al local, units per l’afició als jocs de taula, altres atrets per la premsa i, naturalment, el grup de puntaires i les classes de català quan no havien de deixar lloc als
Josep Majó
piles, com se sol dir, i anirem fent via cap a l’estiu per completar la temporada de la manera més profitosa que es pugui. Endavant i ànim per continuar. Enric Homet
alumnes mimats de la informàtica. Les altres activitats, tan interessants com les anteriors, es van haver d’espavilar a sol·licitar lloc en altres locals o bé esperar-se la tan bescantada obertura. Tot s’ha aclarit, i aquell neguit s’ha fet
realitat en uns locals que compleixen els requisits esperats. Desitgem que aquest Esplai estrenat de “trinca” sigui ben celebrat per la ciutat i pels nous socis dels encontorns, atrets per les activitats que s’hi practiquen i per d’altres que amb el temps en sorgiran.
Ciutat
9
VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA
Juan Lara
A l’esquerra ball a la llar de jubilats i pensionistes de Vila-roja. A la dreta, celebrant el Carnestoltes.
La llar de Jubilats i pensionistes de Vila-roja ha començat el 2010 amb molta energia, sobretot pel que fa a la preparació del Carnestoltes i altres activitats que s’organitzen des de la llar i en les quals participen la gent gran del sector, els socis i les sòcies. Una de les primeres activitats que varem preparar va ser el taller de costura per fer-nos la disfressa de Carnestoltes. Com cada any, en la con-
fecció de la seva disfressa amb la costurera hi van participar unes 18 persones. Posteriorment van participar a la rua comunitària del dia 6 de febrer, que va fer una sortida des del centre cívic Onyar fins al pavelló esportiu de Vila-roja, on hi va haver xocolatada i ball per a tothom. El divendres 12 de febrer també hi va haver un berenar amb ball per celebrar el Carnestoltes a la llar de jubilats i
ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Durant aquest primer trimestre de l’any 2010 hem continuat les nostres activitats després de l‘aturada de les festes de Nadal. Continuem els nostres cursos de manualitats, de gimnàstica de manteniment per a gent gran, el taller de punt de creu i. ara que comença la primavera, iniciem el nou taller de memòria. Tots els que hi estigueu interessats us podeu dirigir al Centre Cívic Santa Eugènia (972.24.51.11) i us hi podreu inscriure, si no pot ser per a aquest proper taller, sí que ho podreu fer pels que farem segurament més endavant. La nostra activitat que té més èxit és, sense cap mena de dubte, el ball que organitzem cada dos diumenges a la sala d’actes de la Llar de Jubilats Sant Joan. Ja estem començant a
preparar el gran ball que celebrarem, com cada any, el proper 24 de juny coincidint amb la celebració de la festa de la nostra Associació. És un gran esdeveniment que atrau, fins i tot, a molta gent de diferents barris de la ciutat de Girona i també d’altres
pensionstes de Vila-roja. Des de la Junta directiva de la llar de jubilats i pensionistes de Vila-roja es valora molt positivament aquesta nova etapa de major participació, il·lusió i entusiasme per a fer-hi més activitats. Cal destacar, d’aquestes activitats, els balls que s’organitzaran mensualment els divendres per la tarda, les xerrades de l’espai salut i les sortides culturals i d’intercanvi amb gent gran d’altres sectors. Joan Farré
poblacions veïnes. Quedeu convidats i convidades, des d’aquestes línies, a assistir a qualsevol dels actes que organitzem a la nostra Llar i que ens faria molta il·lusió poder-los compartir i gaudir amb tots vosaltres. Us hi esperem!
10
Ciutat
VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Enguany la reforma de la sala de ball i teatre i la posada al dia de les instal·lacions ens han alternat moltes de les activitats de l’espai i, per poderles dur a terme, les hem hagut de realitzar al Centre Cívic Sant Joan, que, gràcies a la bona entesa que hi ha entre els dos centre, ens ha cedit els seus espais, fins a la total finalització de les obres de renovació de l’esplai, que se suposa que serà a principis de l’any 2010. Serveixi també aquesta informació per donar les gràcies una vegada més al centre de pensionistes Sant Joan, que tan gentilment ens ha suportat i ens estan suportant tots els dies de la setmana i cada 15 dies fins i tot els diumenges a la tarda. Les activitats que es van traslladar a Sant Joan i que es tornaran a fer al Centre Cívic de Sant Narcís són les següents: - Gimnàstica de manteniment: es feia els matins de dilluns, dimecres i divendres de 10 a 11h, com sigui que el
senyor Moisès Oliu vol deixar aquesta activitat de la que en va ser impulsor, nosaltres acceptem aquesta voluntat i li donem gràcies per tots els anys que ens ha dedicat fent de monitor amb mitja dotzena d’assistents, i que a hores d’ara són una munió. El substituirà la senyora Teresa Micaló, però enlloc de tres dies la setmana es farà només dos: dilluns i divendres de 10 a 11h. - Country i sardanes: es continuaran
ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN VALL DE SANT DANIEL L'Associació del Casal de la Gent Gran de la Vall de Sant Daniel és una Associació sense cap ànim de lucre, la finalitat de la qual és la de donar el màxim suport als associats, oferint tota classe d'activitats lúdiques, amb l’objectiu de sensibilitzar i fer reflexionar sobre els moments que viu la gent gran, i que aquests moments ens aportin a tots una il·lusió per passar-ho el més bé possible. En un moment o altre, tots tenim necessitat de crear un estri amb materials diversos que ens engresquin a realitzar quelcom que hagi sortit de les nostres mans, però tenim por de sentir-nos fracassats, i molts cops no ho fem; per això, els tallers de manualitats ens serveixen per vèncer aquesta por de fer el ridícul i deixar-nos anar, i
sobre tot desenvolupar la nostra imaginació, encara que moltes vegades pugui semblar un impuls infantil. Aquesta activitat és una eina important a cada Casal per estimular la creativi-
Josep Casals
fent dos dies a la setmana: els dimarts i els dijous de 17 a 19h, a càrrec de la senyora Teresa Micaló. - Tai-txi, a càrrec del senyor Rosend Masgrau, els dimarts i els dijous de 10 a 11h. - Esbart Dansaire: els assajos seran els dimarts i els dijous de 19 a 21h. També val a dir que els diumenges, de forma quinzenal, de 19 a 21h, es farà el ball, sempre amenitzat amb orquestra en viu, que es procura que sigui accessible, en la mesura del possible, en allò que afecta a la part econòmica i a més a més, que s’ajusti al gust del públic assistent, ja que ells són els entesos. Esperem que l’acabament de les obres s’ajusti a les previsions que es van fer en el seu dia i puguem tornar amb totes les activitats a casa nostra, donat que, a més de les assenyalades, n’hi ha d’altres que es fan i es faran com es puguin i amb bona voluntat. Així ho esperem. La Junta de l’Associació
tat, la mobilitat de les mans i fer treballar el cervell. Les activitats més desenvolupades del taller són el gimnàs de manteniment i les manualitats.
Ciutat
11
VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ
Pitu Caicedo
Aquest any ens hem disfrassat de xinesos i xineses.
Ja hi tornem a ser amb el carnaval (i la feinada que porta...però que es fa de gust). Aquest any l’associació de Jubilats de Taialà ens hem disfressat de xinesos i xineses, i tot xino-xano ja ens anem acostant a la primavera, encara que aquest any l’hivern ens ha fet un
bon comiat amb la nevada del 8 de març; per cert que el nostre barri va ser dels que va patir la falta de llum unes quantes hores, cosa que ens fa veure que depenem molt avui en dia de l’electricitat. Ara ja hi ha moltes cases que no tenen ni una espelma a mà ni una ràdio amb piles, i ni tan
ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL
sols poden escalfar un got de llet, sense llum. En fi, aviat ens començarem a queixar de la calor... i tot això quedarà enrere. La nostra associació està a punt per fer l’assemblea general de socis i aquest any toca eleccions de junta, ja us explicarem com ha anat! La Junta de l’Associació
Com ja varem comentar en el número anterior de la revista, el fet de disposar de dos locals ens permet, sobretot els divendres, organitzar uns actes culturals i recreatius, a més de les activitats normals dels dilluns i dimecres. Aquest any hem gaudit amb el concert del Grup Esplai de flautes dolces, ben dirigit pel Sr. Homet i el Sr. Viader, que sempre són molt benvinguts. Igualment hem pogut escoltar unes conferències molt interessants: el Sr. Antoni Coll va parlar de “Records de Girona Vella”; el Un moment del concert del Grup Esplai de flautes dolces. Sr. Jordi Dalmau de la Revolució Industrial a Catalunya; el Sr. Joaquim També han agradat molt els recitals de Volem aprofitar aquest espai per donar Rosa va explicar molts detalls del Camí poesia, a càrrec dels Srs. Lluís Corre- les gràcies a totes aquelles persones de Santiago, sobretot els itineraris des dor, Salvador Fornés i Narcís Mansó, que col·laboren amb la nostra associade Girona; i la Sra. Dolors Condom va aquest últim amb boniques fotografies ció. de Mallorca i de flors. Fins aviat! recordar a M. Àngels Anglada.
12
Ciutat
VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR
Luis Herrera
A Josep Pujol Serrat Incansable col·laborador i lluitador del Pont Major Pel nostre Centre Cívic del Pont Major i carrers del mateix barri sempre veurem a Josep Pujol. Un home que sempre ha estat i està al servei desinteressat del nostre barri. Des de la nostra associació li volem agrair la seva col·laboració altruista que sempre ha aportat en bé de la comunitat. A part de les activitats setmanals que organitza amb “La Unió” també ha tingut cura del cementiri, el dia del càncer sempre està postulant banderoles i cintes en benefici de la Creu Roja, i col·labora també amb el Club de Futbol “El Pontenc” cobrant els carnets de soci d’aquesta entitat esportiva, etc. És una persona molt popular i apreciada per tots els veïns d’aquest barri. Al Centre Cívic sempre el veiem disposat a ajudar amb el que calgui, sobretot els dijous, ja que és el primer de venir a posar les cadires per les activitats dels soci, i també tots els dissabtes, que hi ha ball. Des de l’Associació de Jubilats La Unió del Pont Major rendim aquest petit homenatge a Josep Pujol per la seva contribució i dedicació en bé del barri i per la seva lluita diària i gran humanitat, que a més ha fet que es guanyés l’estimació de tots els veïns. Gràcies Josep.
A dalt, passarel·la de models celebrada el 25 de març. A l’esquerra el nostre entranyable company Josep Pujol.
Passarel·la de Models i Varietat Musical a càrrec de la Coral de Jubilats de Taialà El passat dijous dia 25 de març, i com a programació de les activitats que organitzem l’agrupació de Gent Gran “La Unió” des del Centre Cívic del Pont Major, es va celebrar un passi de models a càrrec dels jubilats de Taialà. Els vestits eren tots confeccionats
CLUB SANT JORDI DE GIRONA Amb l’arribada de la primavera i del bon temps, floreixen també les ganes de sortir i de fer coses. Per aquests propers mesos tenim preparades un munt d’activitats: des de tallers de sabó artesanal, de cuina solar, de manualitats, gimnàstica mental, cuina de temporada, ball, sortides al teatre, itineraris i sortides de senderisme, visites a exposicions, xerra-
amb paper, amb una varietat de colors i bon gust que va entusiasmar al públic que varem assistir a la desfilada. Tot seguit varen actuar varis components de la coral, que ens varen fer gaudir amb un repertori de cançons que va fer feliç al públic. Finalitzat l’acte es va servir un pica-pica. Des d’aquestes línies volem agrair als nostres companys jubilats de Taialà la seva col·laboració desinteressada i fins a una altra. Moltes gràcies. Imma García
des..., i la nostra festa, la celebració de la Diada de Sant Jordi. Aquest any, però, és una celebració encara més especial, ja que celebrem un aniversari: El Club compleix 30 anys de la seva obertura, i és per això que celebrarem la Diada de Sant Jordi durant tota la setmana... Des d’aquí us volem animar a tots a venir-hi, doncs es duran a terme un seguit
d’activitats i mostres que ben segur us agradaran. Dins la setmana festiva, dir-vos que el dimarts dia 20 d’abril el nostre grup de playback estrenarà el seu nou espectacle, una funció que fa dies que preparen i que estarà farcida de sorpreses i de bons moments, segur que ens deixa a tots bocabadats!!! I no cal dir que hi esteu tots convidats.
Ciutat
13
La Girona que jo estimo Segur que només de llegir el títol molts haureu pensat: “això es un llibre”, i no us heu equivocat. El que va ser el meu primer llibre és part de tota la Girona que estimo, per això parlar de Girona és pensar en el llibre, recordar tradicions, enyorar el que he conegut, tot plegat es troba dins de “La Girona que jo estimo”. Potser he triat aquest títol perquè justament aquest tres d’abril s’han complert vint anys del seu naixement. Quan fullegeu aquest Roure ja haurem donat la benvinguda a una nova primavera, on les flors estaran en el punt àlgid d’esclat de floriment. Tindrem un nou mes de maig, anomenat el mes de les flors, que ens trucarà a la porta farcit de records d’infantesa que ens fan somiar i tirar la pel·lícula enrere. Recordarem aquell mes de Maria, on al col·legi fèiem aquells altars amb ampolletes de vidre que folràvem amb el paper de plata de les teules de xocolata; les nenes que tenien la sort de viure a les Pedreres o bé que a casa seva tinguessin una mica de pati o hortet sempre tenien alguna flor per portar i algun lliri... He de reconèixer que m’hagués canviat per elles més d’una vegada, per què? Per què quan ets petit fa tanta il·lusió portar flors a les monges o la senyoreta?... jo també li’n demanava a la mare, però eren temps difícils i si en volia me les havia de comprar i era impensable. una vegada que em va comprar un ramet petit no sabia el que em passava de contenta, la plateta amb les estampes totes diferents, el blau del cel, la lluentor del sol, les comunions amb les nenes vestides de blanc, símbol de puresa i innocència... talment semblaven
“Parlar de Girona és recordar tradicions, enyorar el que he conegut”
angelets vivents; l‘olor de les flors, la nebulosa amb les seves diminutes flors blanques... tot plegat ara és un munt de sentiments i records que tenim a flor de pell quan arriben aquestes dates. Deien que varen prohibir els vestits llargs per la ostentació que representaven i perquè després aquell vestit no servia per res, però ara el que els hi compren per carnaval també és per un dia! Penso que les
mares d’abans cosien més i molts varen ser arreglats per poder portar després els diumenges. A mi me’l va fer la mare i, a més, el tinc intacte: potser el va guardar perquè jo no vaig tenir dies de festa, ja que ells sempre treballaven, diumenges inclosos. Aquell canvi a hores d’ara no el tinc assumit, davant els excessos que fan actualment: a mi el vestit no em va condicionar la comunió per res; passats més de 55 anys el que recordo: és l‘impacte que vaig tenir en entrar a l’església i veure els meus pares, que sempre treballaven, i estaven allà per mi, i la cançó que cantaven les monges. Només d’escriure-ho se m’esborrona la pell. Girona té una connotació especial amb les flors, i si a més un té la sort
14
Ciutat
que vaig tenir jo de néixer, créixer, passar tota una vida al Barri Vell, i ser testimoni directe de les tradicions més entranyables recordarem l’Exposició de Flors, mai més ben dit, amb Sant Pere de Galligants, Sant Domènec, la Catedral, els Banys Àrabs, Sant Nicolau... ara tenim un “Temps de Flors” per contemplar una Girona decorada racó a racó, on molts descobriran pedres o indrets insospitats i alguns enyorem aquella diversitat de rams de roses que moltes gironines cuidaven amorosament al llarg de l’any per portar-les a la Maria Cobarsi i decorar algun dels Claustres de la nostra ciutat . Els que tenim uns quants anys empalmàvem gairebé el mes de Maria amb la gran festa del Corpus. Allò era un esdeveniment farcit de tradició i ens convertia aquesta Girona que jo estimo o aquesta que a tots ens enamora en un espai on es barrejaven la pedra, les olors, les flors, els colors, la música... era un esclat de festa on la gent aprofitava per posar-se d’estiu a primera hora del matí, la confecció acurada de les catifes que es perfilava al damunt de les llambordes, els cistells de ginesta i la seva olor, els paperets que els
“Ara tenim un Temps de Flors per contemplar una Girona decorada racó a racó” nens venien amb unes capses de cartró penjades al coll amb un cordill, les serpentines que creuaven d’un costat a l’altre de carrer formant un bonic trenat per enaltir la processó i el pas de la Custòdia, tan esperat, amb aquella devoció que emocionava, amb les fileres de seminaristes, nens, joves, homes, i fins l’any 1954, que és l’any en què la vaig fer jo, i sortien les nenes que havíem fet la primera comunió; l’Àliga amb el colom a la boca, els gegants, els capgrossos, els soldats fent el cordó, l’entranyable Periquin, que ens deixà fa un temps, era el Porrer de la Catedral, amb els seus bucles blancs obrint la processó. Tot aquet cúmul de records em van, portar l’any 1994, a ensenyar als nens i nenes què es feia quan aquesta bonica festa sortia al carrer i es celebrava el mateix dijous. Tot i que no vaig tenir el goig de que sor-
tís la processó vaig recuperar la tradició de fer les catifes de flors, organitzant un concurs i ensenyant-los el que fèiem quan érem petits. Va ser emocionant, doncs era obert a tota la ciutat i hi participaven col·legis públics i privats des del més petit al més gran, associacions i molt més. El més gratificant és que, per un dia, uns als costat dels altres, tots érem iguals, l‘emoció que tenien el nens, l’èxit esclatant dels turistes, que es trobaven un Barri Vell ple de mainada i grans omplint les catifes pètal a pètal i flor a flor, la gran participació i poder involucrar-hi la nostra gent gran de la ciutat per dir que els petits encara necessitem dels nostres avis. Això era molt important per a mi, teníem gent de L’Esperança, algun casal i geriàtrics que desfullaven fulles amb il·lusió; la colla de bastó... any rere any va ser tot un esdeveniment que va finalitzar el 2000 per motius personals meus i ningú ho va seguir. Ara, passats deu anys, tinc la satisfacció que tot i que encara es celebra el diumenge, almenys aquets darrers anys la processó arriba fins a Sant Fèlix, fet impensable anys enrere, parlar de Girona m‘excita i em colpeja el cor, i no pararia de dir als quatre vents que Girona m’enamora i penso que el que arriba de fora, tot i que de moment sol tenir mala entrada, després el difícil es sortir-ne.
Girona sota la neu A pocs moments de cloure aquest article em trobo amb un esdeveniment que des de petita m’embogeix quan passa, i és veure nevar. Potser és perquè formo part de les generacions que no hem tingut a l’abast poder gaudir d’aquest fenomen que ens ofereix la meteorologia. Les
Ciutat
previsions de diumenge al vespre per dilluns són de molta neu. És dilluns 8 de Març, i sembla que de matinada ha caigut aigua gelada a les teulades, s’hi pot veure un polsim blanc... no ho puc evitar, em poso nerviosa. El nen que porto dins es desperta i penso: “nevarà?”. És difícil, a Girona ho fa en comptades ocasions. Faig unes trucades que tinc pendents i en un tancar i obrir d’ulls veig que comença a nevar. La il·lusió m’envaeix; potser sóc una mica egoista, no surto de casa per res, sols per anar a l’hospital. La gent gran que ha de transitar tindrà problemes i els que han d’anar a treballar també. De sobte em vénen a la memòria imatges que ens passen per televisió dels llocs on neva i veig la il·lusió dels petits, inclús la cara d’alguns grans, i recordo la dita que diu “año de nieves año de bienes”... Sembla que quan neva les collites són millors, hi han millors fruits i, en general, és un bon any. Des de petita que ho he sentit a dir sempre. Estem a mig matí i la neu ara sí que comença a quallar. Em sembla impossible veure la Girona que jo estimo vestida per aquest mantell blanc que cau amb serenor i amb silenci, sense fer fressa, com aquell qui diu, quasi de puntetes, sols una mica de ventijol empeny la neu d’un costat al altre, veurem aquesta imatge de pessebre que ens deixa embadalits quan ha nevat en contemplar-la? Acabem de dinar. Hem vist les notícies, diuen que continuarà nevant intensament. La cosa empitjora: just en acabar la cuina ens treuen la llum i quedem sense
televisió ni res de res... he de deixar d’escriure, la neu segueix caient amb força i dignitat. Arribem a la primera nit, una nit diferent, quieta, silenciosa, amb el cel color de neu. Catalunya està sota els efectes d’aquesta gran nevada. Molts estem sense llum, les carreteres estan plenes de gent atrapada dins els cotxes, la ciutadania comença a mostrar la seva desesperació... han passat cinc dies i, pel que estan dient per la ràdio, encara queda algun sector de gent que no té llum. Pel que hem
15
viscut, el que hem sentit i hem vist tots aquets dies, no tinc cap dubte que aquest 8 de Març del 2010 passarà a la història per la magnitud d’aquesta nevada, per això he cregut oportú que quedés plasmat en aquest Roure aquesta petita crònica amb alguna imatge de la nostra ciutat que fins i tot coberta de blanc és una Girona que enamora . Mª Carme Ribas i Mora Presidenta dels Amics dels Gegants de Girona
16
Ciutat
Girona, ciutat amb encant Girona, la ciutat dels quatre rius, té un magnífic conjunt monumental, el Barri Vell. Una passejada pel Barri Vell us permetrà gaudir de més de dos mil anys d’història. Perquè Girona te això: una mida humana i que es pot conèixer sense presses, sense multituds. Aquí tot es troba a quatre passes. Us convidem a una llarga passejada pel Barri Vell. De dia i, si podeu, també de nit. A recórrer el laberint de carrerons del Call, l’antic barri jueu, i imaginar com era la vida de la comunitat jueva que hi va viure durant l’edat mitjana. A arribar fins a la Catedral pujant els noranta esglaons de la monumental escalinata barroca, a visitar l’església de Sant Feliu, els Banys Àrabs, el monestir de Sant Pere de Galligants, a gaudir dels petits detalls de les façanes i les voltes, dels jardins, i també de la vida quotidiana de la ciutat. A visitar els edificis que ara alberguen facultats i serveis de la Universitat de Girona, un exemple de la integració de les necessitats actuals dins d’edificis de gran valor històric. I cal pujar una mica més amunt. L’antiga muralla s’ha convertit en un magnífic passeig aeri que permet admirar l’excepcional paisatge que envolta la ciutat: dels boscos de les muntanyes de les Gavarres a l’espectacular barrera dels Pirineus. Però Girona és molt més que pedres mil·lenàries. És també vida i activitat. L’oferta comercial és àmplia: des de les tradicionals botigues fins a la modernitat dels millors dissenyadors nacionals i internacionals, perfectament integrats en l’entorn medieval. Girona és també una ciutat que viu
per la cultura: sis museus amb col·leccions diferenciades i que conserven peces úniques, gran varietat de sales d’exposicions, centres culturals i centres cívics, biblioteques, i molts festivals i esdeveniments de tot tipus al llarg de l’any. Per gaudir de més emocions us convidem a assaborir la variada oferta gastronòmica. Hi ha restaurants per a tots els gustos i exigències, amb els millors ingredients que arriben del mar i de la muntanya: les gambes de Palamós, la vedella de Girona, l’embotit de la Garrotxa, la poma de l’Empordà, les hortalisses de la plana, preparats amb la millor tradició de la cuina catalana, o amb les innovacions de la cuina d’autor. I recentment inaugurada, l’Aula Gastronòmica, un espai únic, dins del Mercat del Lleó, on fer tallers, activitats i conèixer de la mà de grans cuiners les principals tècniques, els ingredients autòctons i les grans receptes que han fet de la gastronomia gironina un referent mundial. A Girona sempre hi trobareu una bona raó per venir-hi: activitats
lúdiques, esportives, culturals, gastronòmiques... No us podeu perdre Girona, Temps de Flors, al mes de maig, una gran exposició floral que envaeix els carrers, els patis, les botigues, i que engalana tota la ciutat amb les olors i els colors de la primavera. Demostracions culturals de primer ordre, com el Festival de Músiques Religioses i del Món, o el Festival de Temporada Alta, o el Festival de Cinema, omplen d’artistes de renom internacional els programes d’aquests esdeveniments. Visites teatralitzades i festa dels Setges Napoleònics, festes del Tarlà i la primavera, Festes i fires de Sant Narcís... la ciutat aprofita totes les ocasions per viure la festa i oferir activitats per a tots els públics. I com que la ciutat sempre sorprèn i dóna per a molt més, també tindreu moltes altres raons per tornar-hi. Cristina Alsina i Conesa Tinent d’Alcalde de Desenvolupament Local i Promoció de la Ciutat Ajuntament de Girona
Consell G.G.
17
9 DE JUNY
Diada Internacional de la Gent Gran l proper mes de juny de 2010 tornarem a celebrar el Dia de la Gent Gran, que aquest any serà el dimecres dia 9, al Teatre Municipal de Girona. Estem molt satisfets de poder-vos convidar a la tercera edició d’aquesta festa, que aquest any s’organitza amb la col·laboració de les diferents Associacions de Gent Gran de Girona i, sobretot del canvi d’emplaçament, que creiem que farà que molta gent s’animi a participar-hi. Com cada any, s’han programat un munt d’activitats que esperem que us agradin i que encara no podem reproduir ja que estem acabant d’ultimar els detalls per tal que tot surti molt bé i tothom gaudeixi d’aquest dia. Els tiquets per a l’assistència a l’acte es repartiran a partir de la segona quinzena de maig. Consell Municipal de la Gent Gran
E
Consell Plenari de la Gent Gran Aquest passat dia 24 de març es va celebrar el Plenari del Consell Municipal de la Gent Gran de la ciutat de Girona, que va comptar amb la presència de l’alcaldessa, Anna Pagans, i del tinent d’alcalde i regidor de l’Àrea de Polítiques Socials i Cooperació, Joan Olóriz. Després de donar per aprovada l’acta de la sessió anterior, es van resumir les tasques que s’estan duent a terme des de les diferents comissions del Consell. Es va fer un èmfasi especial en l’evolució que ha anat seguint “El Roure” tant aa nivell de qualitat com pel fet que finalment arriba a tothom a l’hora que toca, que era una reivindicació que ja venia de feia temps. Un altre punt fou l’explicació de la segona edició del Dia de la Gent
Gran celebrat aquest passat octubre, promogut pel Consell Municipal de la Gent Gran, i que fou un èxit. Tant l’alcaldessa com el tinent d’alcalde van reconèixer especialment la bona tasca que s’està portant a terme des de les diferents comissions del consell i van encoratjar als seus membres a seguir endavant amb les seves tasques de la manera que ho estan fent. En el torn de precs i preguntes, no podia ésser d’altra manera, va sorgir la numeració dels carrers, així com
una reivindicació d’organització de la ciutat, per causes meteorològiques (provinent de les residències d’avis de les ciutats) a conseqüència de la gran nevada que va caure. Finalment només donar-vos les gràcies per la vostra col·laboració i us encoratgem a seguir treballant o a incorporar-vos a les diverses comissions per tal de poder seguir portant a terme tot el que es promou des del Consell Municipal de la Gent Gran. Consell Municipal de la Gent Gran
18
Entrevista
Enric Mirambell i Belloc És el cronista oficial de la ciutat, ha estat director de la Casa de Cultura, va autoritzar la sortida de El Punt i diu que també està enamorat de Girona L’Enric Mirambell i Belloc va néixer a Girona i després d’estudiar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona va ser nomenat ajudant interí amb caràcter gratuït de l‘institut de la nostra ciutat, sense contracte ni seguretat social. L’any 1954 va estar tres mesos a Madrid fent oposicions, aconseguint una plaça al “Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos”. L’any 1958 va ser nomenat per oposició professor de la Normal i el 1963 va presentar la seva tesi doctoral sobre la història de la impremta a Girona. El 1966 va ser escollit director de la Casa de Cultura, càrrec que tenia annex el de director de la biblioteca de la que s’havia encarregat quan aquesta encara era a l’institut de la Força. Quan era Delegat de Cultura del Govern de Madrid va autoritzar la sortida de El Punt l’any 1979. Finalment, l’Ajuntament el va designar cronista oficial de la ciutat, títol que li fa viure la jubilació d’una manera molt activa. Fotos: Jordi S. Carrera
-Vostè que és el cronista oficial de la ciutat, Girona també l’enamora? - Home, sí! - Per què? - Perquè té molts valors positius i té molts aspectes agradables i interessants, com per exemple, el Barri Vell, les restes de l’estada dels jueus, la Devesa, Sant Daniel, etc. - Quan va ser el nomenament? - L’any 1987, quan em vaig jubilar. - I quines obligacions comporta
aquest títol? - Doncs que a vegades em demanen col·laboracions i em costa de fer-les, però em recorden el títol i ho faig. De fet, això m’ha fet viure la jubilació d’una manera molt activa. - Que li demanen moltes col·laboracions? - Sí, moltes! - Així li agrada tenir aquest títol? - Molt! Extraordinàriament. - Vejam… Vostè creu que Girona
era grisa i negra, com diu un llibre? - Sí i no… També tenia molts aspectes positius, a més de grisa i negra. Jo no vaig pas viure oprimit. - I quan el van nomenar director de la biblioteca, quants llibres hi va trobar? - Al principi hi havia els fons de la desamortització i poca cosa més. Amb tot, hi havia un centenar de manuscrits i uns cent cinquanta
Entrevista
19
“Si tornés a començar la vida, probablement tornaria a fer el mateix”
incunables. Llavors la biblioteca estava a l’institut del carrer de la Força, no tenia telèfon i la corrent elèctrica elèctric era de noranta volts, cosa que amb prou feines et permetia llegir. - Però vostè deu haver llegit molts llibres a la seva vida? - Ui! És impossible de saber-ho… - Quins eren els seus temes preferits? - Els referents a Girona. - I quants llibres ha escrit, vostè? - No ho sé… El primer va ser “La història de la impremta”, Quatre volums editats per l’Ajuntament que recullen els meus articles als diaris. A més, vaig fer una petita història de la biblioteca, una biografia del professor Fèlix Casellas, un opuscle sobre la comarca.. - També tenien diaris a la biblioteca? - Sí, teníem una bona col·lecció de diaris i revistes… - Algun diari molt antic? - Sí, teníem La Gazette de Girona de l’any 1787… - Caram! Devia ser un dels més antics d’Espanya… - Sí, aquest es va publicar aquí. - Era l’antecessor del Diari de
“Quan es treballa molt es pot cometre algun error. Els que no fan res no s’equivoquen mai.” Girona actual? - No, aquest ha succeït a un altre diari del mateix nom de l’any 1889, encara que d’una ideologia bastant diferent. - I les revistes d’on eren? - De diferents llocs… Les que s’editaven a Girona les teníem perquè eren les que corresponien al dipòsit legal que havien de fer els editors. Les revistes de fora les havíem de comprar. - Va tenir algun altre càrrec important? - Bé, vaig ser durant dos anys Delegat de Cultura del Govern de Madrid i, per això, l’any 1979 vaig
autoritzar la sortida del diari El Punt. - Ha escrit molts articles als diaris? - He passat dels mil… Des del setembre del 1986, cada setmana escric un article pel Diari de Girona. - Segur que va tractar l’arxiver del bisbat, el doctor Josep Maria Marquès. Què en pensa? - Sí. Era un gran treballador i un gran historiador. - I el canonge Jaume Marquès? - Era molt amic meu. - Però creu que era un bon investigador? - Havia treballat molt, també, i va renovar l’arxiu de la catedral i l’obrí als investigadors. - Publicava articles sobre els jueus a Girona que a vegades eren titllats de poc exactes. - Pot ser… Quan es treballa molt es pot cometre algun error. Els que no fan res no s’equivoquen mai. - En Josep Pla estava preocupat
20
Entrevista
“Estic content de tres coses a la vida: deixar el futbol, no haver fumat i no haver militat en cap partit” A RAIG!
pel futur del català. Com ho veu vostè? - Jo no sóc filòleg, però penso que la immigració ho pot condicionar molt. - Què volia ser de petit? - Ui! No hi he pensat mai… - Doncs, què li agradava? - La història de Girona i tot el que es relacionava amb ella. - Si tornés a començar la vida, tornaria a fer el mateix? - Fa de mal dir, però em penso que sí. - Què recorda més de la seva joventut? - Dels bombardeigs durant la guerra civil i també dels passejos… - Algú de la seva família va tenir problemes? - El meu pare va anar a la presó per catòlic. - Havia practicat algun esport de jove?
- Sí, vaig ser Soci Infantil del Girona però amb la guerra ho vaig abandonar. - Es recorda de l’equip que tenia el Girona abans de la guerra? - Sí: en Gauchia era el porter i després hi havia en Farró, en Torreflot, en Trias, en Balmanya, en Flavià, en Ferrer, l’Escuder, en Clara, en Burillo... - Només jugaven a futbol? - No! Un era fuster, l’altre paleta, l’altre mecànic, l’altre botiguer o feia un altre ofici. - Li va saber greu deixar el futbol? - Bé, jo estic content de tres coses en la meva vida. Una, d’haver pogut deixar l’afició pel futbol; segona, la de no haver fumat mai… - Mai, mai no havia fumat? Ni una cigarreta? - Home, potser una desena i encara espaiades. - I la tercera cosa de la que està
- Una flor? - La violeta - Un color? - El verd. - Una pel·lícula? - “El gran silencio” - Un actor? - Joan Capri - Un Papa? - El Papa - Un rei? - Jaume I - Un futbolista? - Els del Girona dels anys 30 - Divorci? - En el meu cas, no - Avortament? - No. - El fet més agradable de la seva vida? - Els naixements dels fills. - Què hi ha més enllà del cementiri? - A la meva edat puc dir que aviat ho podré dir. - Enric, m’ha dit alguna mentida? - No.
content? - De no ser militant de cap partit polític. - Però, per exemple estaria a favor de la independència? - De moment la veig difícil. - A vostè li agradaria ser alcalde de Girona? - Als 87 anys, no… - I abans? - Això “no toca”! - Doncs, li havia proposat ser-ho alguna vegada algun partit? - Això és secret de confessió! - Doncs, deixem-ho córrer i moltes gràcies! Pere Madrenys
Qualitat de vida
21
GASTRONOMIA
Arròs integral amb verdures Ingredients per a 4 persones PREPARACIÓ
INGREDIENTS: • 325 gr. d’arròs integral • Llorer • All • Sal • Oli • 3 pastanagues • 250 gr. de mongeta verda • 250 gr. de pèsols desgranats • Tomates franceses (cherry)
1.- Netejar l’arròs eliminant les restes de les peles. Posar l’arròs en una olla amb un litre d’aigua freda, sal, una fulla de llorer i all. Afegir un raig d’oli, tapar i posar al foc. Quan arrenqui a bullir, tapar l’olla i deixar 5 minuts a foc viu. Baixar el foc al mínim i deixar durant uns 40 minuts. Retirar del foc i deixar reposar 10 minuts amb la tapa posada. 2.- Netejar les mongetes verdes. Pelar i trossejar les pastanagues, reservar-ne una per a decorar. Coure les verdures en una olla amb aigua i sal. Escórrer.
3.- Barrejar l’arròs amb les verdures i amanir amb oli d’oliva. 4.- En una safata posar l’arròs amb les verdures. Adornar amb la pastanaga, tallada en diferents formes, i amb les tomates franceses. 5.- Es pot servir fred o calent.
Puré de poma a la taronja Ingredients per a 6 persones PREPARACIÓ INGREDIENTS: • 8 pomes (en total 1,2 kg), preferiblement “reinetas” • 120 gr. de panses • 1 taronja gran • Edulcorant artificial (facultatiu)
1.- Pelar i partir en quarts les pomes per treure’n el cor. Tallar els quarts en dos o tres trossos més. 2.- Treure un bon tros de pell a la taronja, sense tocar la part blanca; després esprémer-la i reservar el suc. 3.- Posar en un cassó les pomes, les panses, la pell de la taronja i un parell de cullerades d’aigua freda. 4.- Coure a foc molt lent, fins que les pomes estiguin molt toves (30 minuts) 5.- Treure la pell de la taronja i incorporar-hi el suc; coure a foc una mica més viu uns 10 minuts, fins que absorbeixi el suc.
6.- Si es vol, al treure del foc s’hi afegeix l’edulcorant. 7.- Es serveix en forma de puré, com postres de fruita.
Luís Herrera Díaz
22
Qualitat de vida SOLIDARITAT
El factor “pobresa” en les catàstrofes naturals El passat mes de gener un terratrèmol sacsejava Haití i deixava un panorama desolador: més de 250.000 víctimes mortals, segons el balanç oficial, i milers de damnificats que s’havien quedat sense res. Amb poques setmanes de diferència, un sisme de major intensitat —8,8 a l’escala de Richter— sacsejava Xile i feia mig miler més de víctimes identificades. Tot i que les comparacions poden ser odioses, els dos terratrèmols han posat en evidència el paper que hi juga la pobresa en l’abast i la magnitud de les catàstrofes naturals. aití és el país més pobre d’Amèrica. El 80% de la seva població és pobra i el 54% viu en la pobresa extrema. Segons dades de l’ONU del 2009, Haití ocupa el lloc 149 —d’un total de 182 països—, pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Aquest índex mesura diferents paràmetres com l’esperança de vida, la taxa d’escolarització o el producte internacional brut. Per contra, l’economia xilena gaudeix de bona salut i ha situat el país en una posició avantatjada a l’Amèrica Llatina. A la taula de països segons l’IDH, Xile ocupa el lloc 44. Però hi ha d’altres diferències. Mentre que Xile aplica, des de fa anys, normes de construcció antisísmiques a totes les noves edificacions, Haití no les podria dur a terme perquè les noves construccions, molt més cares, serien inaccessibles per a la majoria de la població. Arran del terratrèmol d’Haití, a la Coordinadora d’ONG Solidàries hem rebut moltes demandes d’informació: quines són les ONG que hi treballen, on enviar material, què fa falta, etc. La recomanació que fan les ONG més acostumades a treballar en aquests escenaris és la de donar diners i no materials, ja que els enviaments de materials són molt cars i no disposen de garanties per a la seva distribució. A més, l’adquisició de béns de primera necessitat en el país afectat o en els països
H
Foto: Intermón Oxfam
veïns contribueix, de passada, a enfortir les economies locals. Una altra recomanació possible seria la de pressionar per aconseguir la condonació del deute extern d’Haití. Paral·lelament a l’arribada mediàtica de l’ajuda internacional, moltes ONGs catalanes —inclosa la Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines— van signar un manifest on criticaven l’enviament de milers de militars des dels EUA, la UE i l’ONU, perquè actuaven de manera descoordinada i suposaven una nova ingerència política. A més, les ONG avisaven de la importància de no generar més deute convertint el material humanitari i de reconstrucció en moneda de canvi, com ja s’ha fet en d’altres catàstrofes naturals. A mode d’exemple, el govern espanyol va utilitzar els crèdits FAD -—fons reem-
borsables i lligats a la compra de béns i serveis espanyols—, en emergències similars, com les de l’huracà Mitch a l’Amèrica Central o el tsunami al sud-est asiàtic. I és que la perla del Carib arrossega un voluminós deute extern de 891 milions de dòlars, principalment amb institucions com el Fons Monetari Internacional, el Banc Interamericà de Desenvolupament o el Banc Mundial, però també amb països com Taiwan. Veneçuela, França i Itàlia, en canvi, ja s’han compromès a condonar el deute haitià. Aquesta cancel·lació suposaria un primer pas per al reconeixement i la restitució dels deutes històrics (colonització i esclavatge), ecològics (desforestació i canvi climàtic) i socials que els països del Nord tenim amb Haití. Intermón Oxfam
Qualitat de vida
23
SOLIDARITAT
El Centre de Distribució d’Aliments, un recurs per a les famílies en temps de crisi omés cal agafar un diari qualsevol o mirar un dels telediaris de les diferents cadenes de televisió per trobar-te cada dia notícies sobre la crisi econòmica, una crisi que està deixant gent sense treball i que dificulta que els que han perdut el seu lloc de feina en trobin un altre. Darrere dels números vermells i de les dades econòmiques, sovint difícils d’entendre, hi ha persones que s’ho estan passant malament per arribar a final de mes i, fins i tot, per cobrir les necessitats més bàsiques. I això passa també a Girona, on malgrat tenir fama de ciutat benestant, amb una renda per càpita de les més altes de l’Estat, tenim veïns i veïnes que passen greus dificultats econòmiques. Per tal d’ajudar a aquestes persones, l’Ajuntament de Girona, Càritas, Creu Roja i el Banc d’Aliments de Girona s’han posat d’acord per oferir un servei que té com a objectiu facilitar alimentació bàsica a aquelles persones i famílies que ho necessiten. És així com ha nascut el Centre d’Aliments de Girona (CDA), situat als baixos de la Ronda Pedret número 2. El CDA està destinat a persones grans que cobren pensions mínimes. També està pensat per famílies que estan a l’atur i, en general, per a tots aquells que no poden cobrir adequadament les seves necessitats d’alimentació. Per poder accedir al CDA, cal anar prèviament als Serveis Socials de Girona, als serveis de Càritas o als de Creu Roja, on valoraran la situació econòmica i comprovaran que
N
aquesta estigui dins del barem econòmic fixat. Si és així, i es considera que el CDA és el servei més adequat per cada cas, donen una cita per anar a buscar els aliments. De manera general, es poden anar a buscar aliments cada quinze dies i durant tres mesos. El barem econòmic serveix també per fixar la quota de contribució al servei. Aquesta quota té un caràcter simbòlic i va des de la gratuïtat, pels qui tenen menys ingressos econòmics, fins a una aportació de 9€ per aquelles famílies que malgrat tenir dificultats econòmiques, compten amb ingressos. D’aquesta manera, atès que la quota reverteix en poder ajudar a més famílies, les persones que assisteixen al CDA, a banda de poder cobrir millor la seva alimentació, són solidàries amb altres. El servei va inaugurar el passat mes
de novembre i obre tres dies a la setmana. Fins el moment, s’han atès les persones amb més dificultats econòmiques, és a dir, les que no poden aportar cap quota econòmica. A partir del mes d’abril, s’ampliaran els dies d’atenció i es començarà a implantar el sistema de quotes de contribució econòmica. El CDA s’ha implantat en un moment de crisi econòmica per ajudar a les famílies més necessitades i no té voluntat de romandre en el temps si no és necessari. Si pogués tancar aviat seria, sens dubte, una bona notícia, perquè voldria dir que hem sortit de la crisi i que a Girona ja no hi ha gent que té dificultats per comprar aliments. Òscar Martínez Grados Treballador Social Ajuntament de Girona
24
Cultura
La fesomia de la Terra La fesomia de la Terra, la distribució dels oceans i continents, ha variat amb el temps. El procés té milions d’anys d’edat i és una característica del planeta que fa que el considerem un planeta viu. En efecte, els moviments de les masses continentals i les transformacions dels fons oceànics contribueixen a la renovació dels materials, les roques i els minerals, de la superfície terrestre: és la tectònica de plaques. Avui, si mirem un mapamundi, veurem essencialment quatre masses continentals i, aparentment, dues masses oceàniques. Tenim el Vell Continent, format per Àsia, Àfrica i Europa (que quasi sembla una península adherida a Àsia), les dues Amèriques, Oceania i l’Antàrtida. Hi ha també illes, és cert, unes a prop dels continents i d’altres més solitàries. Les masses marines principals són les de l’Atlàntic i el Pacífic, tot i que es distingeixen altres oceans –l’Índic, l’Àrtic, l’Antàrtic– i mars (de Xina, del Carib, la Mediterrània…). En realitat, la comunicació entre els sistemes marins ens permetria parlar d’un sol oceà gegant si no fos per l’existència d’alguns mars interiors. En l’oceà gegant tenim corrents d’aigua que connecten les diferents regions, veritables rius en el mar amb variacions de temperatura i salinitat, que són essencials en la climatologia terrestre.
Antics continents No ha estat sempre així. Fa 300 milions d’anys tots els continents actuals estaven junts. Formaven una única superfície emergida, un supercontinent que ha rebut el nom de Pangea (“tota la terra”) i l’envoltava un oceà únic, que ocupava tot un hemisferi, anomenat Panthalassa
(“tots els mars”). Llavors encara no existien homínids; era el temps dels insectes, abans dels dinosaures. L’actual Àfrica s’encaixava entre les Amèriques i l’Antàrtida, Euràsia tocava Amèrica del Nord i l’Índia i Oceania, amb Àfrica, encerclaven l’Antàrtica. Les formes dels continents, la coincidència de la composició mineral i el registre fòssil proven aquests veïnatges de terres avui allunyades. Fa uns 200 milions d’anys, Pangea va començar a desintegrar-se. Van aparèixer esquerdes en els supercontinents, les masses terrestres es van separar i es van desplaçar. Així es va formar l’oceà Atlàntic, en obrir-se una fenedura per la que eixia material intern renovat. L’Índia es va moure ràpidament cap a Àsia i va començar a xocar fa 65 milions
d’anys. Aquesta col·lisió, que encara continua, va alçar les muntanyes de l’Himàlaia. El moviment encara dura avui: Amèrica i Europa s’allunyen uns centímetres cada any. En realitat, els moviments d’aproximació i separació de les terres emergides són permanents i van començar amb la solidificació de l’escorça terrestre. Gondwana, que reunia la majoria de les terres que avui es troben a l’hemisferi sud, formant part de continents diferents, era part de Pangea i estava situada prop del pol Sud. Abans de formar part de Pangea, la part més antiga d’Europa, Grenlàndia i una gran part d’Amèrica del Nord van formar, fa uns 400 milions d’anys, un continent que ha rebut el nom d’Euroamèrica.
Cultura Continents encara més antics Els supercontinents anteriors són probables o hipotètics. Es creu que fa uns 600 milions d’anys les terres emergides s’havien reunit al voltant del pol sud. El clima terrestre devia ser extraordinàriament fred i potser la Terra estava completament coberta de glaç. Aquest supercontinent probable rep el nom de Pannòtia. Abans, fa uns mil milions d’anys, es creu que potser quasi totes les terres emergides van formar el supercontinent denominat de diverses maneres: Rodínia n’és una. Continents que avui es troben a l’hemisferi nord es trobaven a l’hemisferi sud i a la inversa.
Molt abans I molt abans, fa uns mil cinc cents milions d’anys, s’especula que va existir el supercontinent anomenat Colúmbia, que feia uns 13.000 km de nord a sud i gairebé 4.000 km d’amplada. La costa est de l’Índia estava enganxada a l’oest d’Amèrica del Nord i el sud d’Austràlia a l’oest de Canadà. La major part d’Amèrica del Sud estava girada de manera que l’oest del Brasil s’alineava amb l’est d’Amèrica del Nord, formant un marge continental que s’estenia fins a la vora sud d’Escandinàvia. I encara abans es parla d’un continent format per la unió d’Amèrica del Nord i el nord d’Europa, un continent anomenat Atlàntica, format fa dos mil milions d’anys per terres que avui pertanyen a Àfrica i a Amèrica del Sud en posicions capiculades comparades amb l’actual; i
un continent (Àrtica) format pels escuts canadenc i siberià, fa més de dos mil cinc cents milions d’anys. I abans? Tot simplificant la història hipotètica, abans només emergien d’un oceà que ocupava pràcticament el món sencer: les formacions rocoses més antigues, que avui es troben a Austràlia occidental, l’escut canadenc, l’escut bàltic, el Kalahari… fa uns dos mil set-cents milions d’anys s’havien unit en un continent únic. Prèviament, trossos d’Àfrica, l’Índia i Austràlia formaren, fa uns tres mil milions d’anys, el que es considera el primer continent de debò, anomenat Ur, més petit que l’actual Austràlia. Un altre candidat a ser el primer potser es va formar fa uns tres mil sis-cents milions d’anys; el constituïen fragments d’Austràlia i d’Àfrica del Sud i també ha rebut un nom: Vaalbarà. La Terra era un planeta marí amb molt poques terres emergides. Es creu que la primera formació rocallosa en emergir de manera estable, fa quasi tres mil milions d’anys, quan encara la Terra patia una intensa pluja de meteorits, va ser la formació de Yilgarn, un crató de l’Austràlia occidental. Un crató és una massa de la litosfera continental que ha esdevingut tan rígida en un passat remot que no ha patit fragmentacions ni deformacions en no ser afectada pels moviments orogènics posteriors. I, atenció!, sovint els cratons són jaciments de diamants.
Joan Miró Ametller
L’HAIKÚ D’EL ROURE
La demagògia omple els escons dels pobles sense criteri.
25
Sense mida Es mesura el fred, la calor qualsevol estrella brillant la immensitat del mar tot es mesura en la vida; tot, menys l’amor... l’amor no té mida! Es mesura el que s’oblida les misèries d’una guerra el primer abraç furtiu el petó d’un llarg adéu més qui pot amidar l’infinit? l’amor es mesura sense mida! Francesc Pararols (1979)
De fora l’illa De fora l’illa un pescador amarat de vent i d’aigua, fent proa cap a l’horitzó es dóna a la mar blava. A l’acostar-se la nit torna a casa amb ànsia, sense alè i malferit serquè no ha emplenat les xarxes. A la vora d’un escull no gaire lluny de la platja, un vell en un bot petit a cada moment llevava. No ha pas d’anar tan lluny, no, prova per aquí ran d’aigua, que el peix es veu molt millor si no hi ha tanta fondària
E.H.
M. Dolors Niell
26
Racons PLAÇA JORDI
Plaça Jordi de Sant Jordi
Fotos: Juanjo Valeros
Diverses imatges de la Plaça Jordi de Sant Jordi. INTRODUCCIÓ ELS JOGLARS ordi de Sant Jordi, que dóna nom a la plaça esmentada, procedia d'una nissaga de joglars, que eren uns personatges que a l'Edat Mitjana recitaven i sovint acompanyaven amb música (d'instruments musicals) la transmissió de peces literàries. Gràcies a ells, les obres literàries, anònimes i també d'autor conegut, arri-
J
baven a un públic que, normalment, per no saber llegir prou bé, o gens, o també perquè el preu dels manuscrits era molt elevat i fora del seu abast monetari, no les haurien conegut mai. Hi havia joglars de gesta, que havien de posseir molt bona memòria, ja que els poemes eren molt llargs, i joglars lírics. Aquests tenien l'obligació de ser
molt rigorosos amb els escrits que recitaven, ja que procedien d'autors molt cultes. Els joglars de gesta, si perdien el fil de la història, podien improvisar, però els lírics ho tenien totalment prohibit. De Girona fou famós, com a joglar, Cerverí de Girona. Àngela Ferrer i Mató
Racons
27
DE SANT JORDI
EL NOSTRE RACÓ D'AVUI: LA PLAÇA JORDI DE SANT JORDI l barri del Mercadal de Girona s’hi troba una plaça dedicada al refinat poeta Jordi de Sant Jordi, procedent d'una saga d'artistes musulmans, es creu que joglars, i vinculats a la cort del rei Alfons el Magnànim. Aquest poeta destacà pel seu gran domini de la música. El poeta espanyol Iñigo López de Mendoza, més conegut pel sobrenom de "Marquès de Santillana" i que escriví les famoses "serranillas", a més de ser el primer poeta espanyol que composà sonets (difosos a tot Europa des del segle XII ), va fer amistat a Nàpols amb Jordi de Sant Jordi, al que considerà molt bon músic i poeta. Les famoses estrofes del Marquès de Santillana es difongueren per tot França, on se'ls va donar el nom de pastorel·les, potser perquè sempre s’hi descriu la trobada entre un cavaller i una pastora, amors que de vegades triomfen i d'altres fracassen. Jordi de Sant Jordi acompanyà el rei en una campanya guerrera, concretament a Còrsega i Sardenya, el 1420. Gràcies a la seva valentia va
A
ésser nomenat cavaller en ple camp de batalla, com a mostra d'estimació. El seu origen musulmà no li va provocar cap problema, encara que sí a la seva germana. El rei va pressionar per a què entrés com a monja al convent de Saidia, reservat a les filles de la noblesa valenciana. Les monges s'hi negaren i no la van acceptar per dues raons: primer perquè sabien que procedia de moros captius; segon perquè deien que la noia "era difamada en son cos", difamació deguda a que Isabel de Sant Jordi havia estat ballarina de danses considerades contràries a la virginitat, primera condició per entrar al convent. Tots aquests
detalls consten en el llibre d'Agustí Rubio Vela, titulat Epistolari de la València Medieval. És curiós comprovar —jo ho he fet— que molta gent no coneix la ubicació de la Plaça que avui intentem redescobrir, i encara menys se sap qui era Jordi de Sant Jordi ni quins mèrits havia fet per a què Girona li dediqués una plaça. És una plaça de vianants, gairebé sempre silenciosa, encara que hi estan ubicats els Cinemes Plaça, però no deixa de tenir un encant especial en el qual respira pau i tranquil·litat. S'hi pot accedir pel carrer de les Hortes o bé pel carrer Eiximenis. Ma. Concepció Costa i Torró
Ahir i avui
Les cases de l’Onyar
Ahir
28
Avui
Les cases de l'Onyar, l'església de Sant Feliu i la Catedral vistes des de l'altra banda de l'Onyar (1920/30). Ajuntament de Girona. CRDI (C. Mauri)
Imatge actual de l’església de Sant Feliu i la Catedral de Girona. (Juanjo Valeros).