Roure 35

2n quadrimestre 2010

35

ENTREVISTA

Girona, les fonts i l’aigua

Carme Guanter i Suñer, una peixatera entranyable RACONS

Carrer Francesc Eiximenis

2

Editorial

L’aigua, un element de vida que hem de protegir ivim en la falsa creença que l’aigua és innata a la Terra. Res més lluny de la realitat, l’aigua és un element universal que viatja pel cosmos fragmentada en molècules, o al damunt d’asteroides glaçats. Gota a gota i impacte a impacte, en el cas dels asteroides, la Terra ha estat capaç de retenir-la gràcies a la seva gravetat, temperatura interior i distància del sol.

L’aigua, de la qual depèn tota la biodiversitat del planeta, és doncs un material vingut dels confins de l’univers. El professor Masaru Emoto, després de tota una vida estudiant les formes dels cristalls d’aigua glaçada, arriba a la conclusió que l’aigua conté informació que pren dels llocs on ha estat i on està.

Els cristalls d’una aigua pura són ben diferents dels d’una aigua contaminada. Fins i tot ha comprovat que l’aigua canvia de forma en funció de si a prop seu sona una música o bé un soroll estrident. El que m’interessa del treball d’Emoto és la reflexió de que l’aigua, i per tant la vida mateixa, no prové de la Terra, si no dels confins del Cosmos. Nosaltres mateixos, que som en essència aigua, som part d’una informació universal. Aquesta capacitat de l’aigua d’absorbir el que té al seu voltant ens ha de fer reflexionar sobre com tractem una cosa tan excepcional com la vida mateixa. El mal estat dels nostres rius, la contaminació de les fonts naturals i dels aqüífers, el vessament de petroli i material radioactiu als mars i oceans... Fins a quin punt l’aigua maltractada afecta a l’aigua que nosaltres som.

V

Núm. 35 - 2n quadrimestre 2010 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St. Narcís), la Junta (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

Enric Pardo TINENT D’ALCALDE DE MEDI AMBIENT AJUNTAMENT DE GIRONA

SUMARI 2 EDITORIAL 3 OPINIÓ 8 CIUTAT 13 14 16 18 21 22

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto: Juanjo Valeros

Fins a quin punt la informació de tots els desastres ambientals acumulada en l’aigua que ha vingut a la Terra no és una informació que ja duem a dins de l’aigua del nostre cos. Què podem fer ara? La ciència ens mostra un nou camí: sanar el medi ambient és sanar-nos a nosaltres mateixos. Tinguem-ho present en els nostres actes de cada dia.

24 26 28

Vida associativa de la gent gran La Font d’en Fita, lloc de trobada de guàrdies i delinqüents Girona, les fonts i l’aigua Girona vella: belleses i records ENTREVISTA Carme Guanter i Suñer, una peixatera entranyable CONSELL G.G. Diada de la Gent Gran QUALITAT Gastronomia DE VIDA L’aigua, un desafiament del segle XXI CULTURA Aigua!

BARRIS Carrer Francesc Eiximenis AHIR I AVUI Plaça de Josep Pla - Mercadal

Opinió

3

Reminiscències captives: Amistat per al record per Enric Homet i Romà

A

mb el temps, el meu escolorit sis-cents s’havia après de memòria el camí que mena cap a Montjuïc, una urbanització que s’ha anat consolidant al llarg dels anys i que jo havia vist néixer i créixer per raons poderoses i d’amistat.

D’aquelles barraques de poca consistència que ocuparen esforçades famílies vingudes de llocs ben distints de la “rancia España”, es passà a dibuixar una visió de futur que s’hauria de poblar de cases unifamiliars i vegetació rica en varietats i delectances.

Amb la intenció d’animar la solitud d’un lloc encara auster de vida, els promotors optaren per obrir una mena de petit zoològic en una esplanada a mig camí de la muntanya, dotant-lo d’unes gracioses mones i d’una parella de cérvols, femella i mascle, ell de mal tracte amb la parella i amb tothom que se li acostava, si no queies bé. Jo devia fer cara de bona fe i ens vam entendre. De tant en tant jo arrencava alguna de les herbes que proliferaven pels voltants del seu recinte, ben encerclat, i ell me les rebutjava o acceptava, i així vaig anar endevinant-li gustos, manyagues i temps estacional plaent amb què podia tractar-lo. Vam arribar a compenetrar-nos tant, que jo hi pujava gairebé cada dia, a mitja tarda, i ell ja m’hi esperava. Si algun dia havia

Una de les tantes trobades d’amistat entre l’autor i el cèrvid. deixat d’anar-hi, al següent semblava menysprear-me.

Les visites foren sovintejades durant tot l’any, fins al punt que vaig descobrir que aquests mamífers cèrvids remugants i mascles, els queien les banyes anualment, i a cada temporada li tornaven a néixer amb més vigor que en l’anterior i amb una punta més alta, denotant l’edat per les noves protuberàncies nascudes.

Feia goig de contemplar el vigor gairebé perceptible del nou naixement d’aquella cornamenta.

Jo vaig creure que aquell any no podia transcórrer sense sol·licitar-li molt amorosament que m’havia d’obsequiar amb una de les banyes ja molt pesants i llargues que descobrien els quatre anys de vida per les osques exhibides.

Fos com fos, durant una bona temporada el vaig mimar amb obsequis de pa sec i fruites silvestres d’unes

mates properes al tancat i que ell ja coneixia bé, fins acompanyar-m’hi amb senyals eloqüents i satisfactoris. Com més m’exigia, també em creia mereixedor de la més bonica de les dues banyes, la dreta, que ja de temps es deixava tocar i amanyagar com si ja fos mig meva.

Arribat el temps del despreniment natural de la cornamenta, m’hi acostava matí i tarda, fins el moment precís d’aquell prodigi. Se m’acosta gairebé a tocar i donant un cop sec al sòl, m’obsequià solemnement amb un moviment d’“aquí la tens”, com un trofeu de l’amistat, la banya tan desitjada i que d’immediat vaig collir i córrer cap a casa per netejar i presumir-la a les lleixes de l’escriptori.

La intenció de vitalitzar el lloc no reeixí, es suprimiren les mones i la parella de cérvols, restant un paratge desolador per al record.

En una festa major de la urbanització on hi assistia l’alcalde senyor Joaquim Nadal, s’acordà dedicar l’indret a Domènec Fita, primer estadant i prestigiós artista. Amb tot, fins fa poc no s’ha arreglat del tot, però l’espera ha donat excel·lents resultats. Ara és un espai adient per la delectança, presidit per una excel·lent obra de l’artista.

Felicitem a l’Ajuntament i als autors del projecte i l’execució, esperant bona conservació i que els assidus visitants en gaudeixin plenament.

FE D’ERRADES En l’anterior número d’EL ROURE, el núm. 34, a l’article Reminiscències Captives: Amistat per al Record, del senyor Enric Homet, varem passar per alt un paràgraf important del text. A dalt publiquem aquest article íntegre. En el mateix exemplar, per un problema de maquetació, també es va veure alterada l’estructura de l’haïkú. La versió correcta la trobaran en aquest mateix número, a la secció de Cultura.

Li demanem les nostres més sentides disculpes al senyor Homet per ambdues errades.

Opinió

4

Lluites desiguals o venjances? per Enric Homet es de sempre, el domini sobre la Terra sembla que sigui una prerrogativa de l’home, però de tant en tant la tècnica especulativa i explotadora rep cada sotragada que demostra d’alguna manera que el Globus, perjudicat, se’n ressent i es mostra venjatiu, tant, que moltes vegades en surt perjudicat el territori menys culpable. Però estem per assegurar que tots els humans hi hem posat la nostra cullerada, i ara no ens hem de desentendre del problema generat a infinitat d’explotacions. Per posar uns petits exemples: - Qui, de nosaltres, per poc que s’hagi mogut de casa o viatjat austerament, no ha fet ús dels mitjans de locomoció elementals?

- Com és possible que després d’un desgavell tan flagrant de l’home que es burla dels rius construint-hi el llit natural al seu pas, provocant inun-

D

dacions tan aparatoses i, mesells com som, tornem a construir-hi per repetir aquell joc tan macabre, on els pobres en són els més perjudicats?

- En què pensem els grans magnats quan fan una ràtzia de caça major fins a pentinar o cremar selves senceres pel seu divertiment, oblidant que d’aquelles malifetes la Terra se’n ressent? Doncs sapiguem que de la

nostra petita incursió al camp del petroli tot viatjant on consumint en diverses fonts de la comoditat, en neixen desastres tan grans com els que hem hagut de patir moltes vegades, i que actualment s’està escampant pels mars explotats, com una venjança per tant d’egoisme a fi de dominar mercats mundials.

També hem de creure que la pobresa margina pobles sencers on amb penes i treballs només els queda el viure dia rere dia i poc més..., mentre les aigües desfermades se’ls engoleixen irremissiblement. I per la inconsciència dels poderosos, estan desapareixent de la Terra infinitat d’animals i vegetacions d’espècies úniques.

No ens càpiga dubte que, més aviat o més tard, la venjança s’obrirà camí per tant crims on l’home hi posa les grapes. És ben bé que no se’ns pot deixar mai sols!

▼ CARTES

Diuen que per aconseguir grans metes cal primer i pas a pas complir-ne de més senzilles. Doncs bé, ara que degut a la crisi cal estrènyer-se el cinturó, però mai quedar-se parat, li suggeriria que es proposés dur a terme tres objectius, molt reivindicats pels ciutadans i que no representarien gran despesa, però sí l'agraïment de molta gent. Ja diu la dita que de mica en mica s'omple la pica i així després ja es pot pensar en grans projectes que requereixen més diners.

Aquests objectius que proposem mitjançant la carta que de manera quadrimestral li dirigim des de la Revista el Roure serien:

2- Netejar de brutícia, ocupes,edificacions il·legals... la zona del que ha de ser el Parc de les Pedreres. De moment i per no produir massa despeses seria bo fer una bona neteja i plantar-hi uns quants arbres, que fes goig, no com està ara que sembla un abocador. I al costat d'un Gran Hotel!

3- Arranjar els jardins de la Devesa de moment tan sols intentar posar decent la part on la mainada anava a jugar a l'estiu i que ara està molt abandonada. N'hi hauria prou procurant que la part dels jocs infantils funcionés, que el brollador fos net i amb peixos, que les flors , plantes i arbres lluïssin son esplendor i que el sòl estigués tot ben cobert de sorra neta i granada.

1- Tornar a col·locar les pedres que configuren el Pont del Dimoni,sabem que el projecte està en marxa i només manca una mica de voluntat per part de l’Ajuntament que vostè dirigeix.

Agraïm per endavant l'interès que pugui posar en intentar acomplir aquests modestos objectius però que repeteixo els ciutadans agrairien de tot cor.

Ben afectuosament

Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona

Àngela Ferrer i Mató

Opinió

5

Passejant, camí de les fonts per Enric Mirambell i Belloc, Cronista Oficial de la Ciutat de Girona

P

reguntant un metge sobre si l’aigua de determinada font tenia propietats terapèutiques, respongué que no podia pas garantir-ho; però el que sí podia assegurar amb tota certesa és que la caminada entre casa i la font és molt saludable. Els gironins tenim moltes oportunitats de passejar fins alguna de les moltes fonts que hi ha o hi havia en els entorns de la ciutat.

Algunes s’han perdut, i l’aigua d’algunes altres ha estat declarada no potable. Però la passejada la podem continuar fent.

L’espai més generós en aquest aspecte és la Vall de Sant Daniel. Allí el passejant té la facilitat de poder escollir la longitud i la durada del seu itinerari. Si té poques possibilitats de caminar, o poc temps per esmerçarhi, pot arribar-se a la Font del Bisbe, o a la d’en Pericot. Si li abelleix caminar una mica més pot fer-ho fins la font d’en Fita. Aquesta, fa relativament pocs anys, es veia molt concorreguda de gent que no només s’hi paraven a beure, sinó que a més hi omplien garrafes. Hi havia qui s’hi desplaçava en cotxe, i aquest ja es perdia el passeig. Fent ja una petita excursió arribem a la Font del Ferro o a la dels Lleons. La del Ferro ha estat molt ben arreglada i ofereix un bon espai per passar-hi una tarda o fins i tot una diada festiva. Encara avui es veu molt concorreguda. La dels Lleons ha estat declarada com d’aigua no potable. I el camí per arribar-hi ha perdut una gran part del seu encant, per l’ agressió que comporta l’ existència de la nefasta carretera. Pel camí de Sant Miquel trobarem la Font del Mistaire, i pel camí dels Àngels la d’ en Lliure. Antigament aquesta darrera font era lloc de parada dels excursionistes que ana-

ven als Àngels. Molts hi esmorzaven, acompanyant l’entrepà de truita o de botifarra amb aquella aigua fresca i deliciosa. I agafaven forces per continuar la caminada fins al santuari.

Si en sortir de Girona anàvem pel carrer de la Rutlla o el del Carme podíem accedir al deliciós paratge de la Font del Rei. Anys enrere s’entenia que anar pels carrers del Carme o de la Rutlla ja era sortir de Girona. Molts consideraven que la ciutat era només la zona que havia estat dintre les muralles; l’Eixample ja no era Girona.

Els que vivien a l’Eixample, quan anaven a la Rambla o a la Plaça del Vi, deien “anem a Girona”. A la Font

Foto: Juanjo Valeros

del Rei s’hi podia arribar pel que és ara el carrer de la Creu, o per l’actual d’Emili Grahit, que tampoc encara no era carrer, sinó el pas de la via del tren de Sant Feliu, que discorria entre camps, hortes i erms. Allí s’hi trobava també la Font del Canó i la del Bou. Totes elles tenien un doll generós, molt especialment la del Rei, que tenia un raig de la gruixària del braç. La seva proximitat al centre urbà facilitava que sempre aquell paratge estigués molt concorregut.

Les tardes d’estiu era lloc d’esbarjo de la mainada, acompanyats de mare o mainadera. Aquestes darreres podien ser acompanyades o requeri-

des o escoltar complagudes alguna floreta de part d’ un soldat que matava allí les seves hores lliures.

Aquelles fonts s’estroncaren quan les indústries que s’instal·laren a Palau captaren les seves aigües. Anys més tard aquell gran espai es terraplenà per urbanitzar-lo i per construir-hi l’Escola del Magisteri.

Seguint per un camí, entre camps i la riera Gornal podíem arribar a la Font de l’Abella.

Passant el Ter pel pont de la Barca, si tiràvem cap a l’esquerra anàvem a la Fontajau, lloc de berenades i fontades de Festa Major. Font que es perdé amb l’aiguat d’octubre del 1940.

Seguint en direcció a Sarrià de Dalt trobàvem la font d’en Xucla i la d’en Nadal.

Sense moure’ns del clos urbà també tenim altres fonts. Ara totes elles inoperants; però que en altre temps prestaren un bon servei. La més moderna és la de la plaça del Vern, esquifit monument a Jacint Verdaguer. Més antiguitat tenen les de la Pujada de Sant Feliu, Ballesteries, Argenteria i el Pou d’en Roca, del carrer Nou del Teatre. Quan la gent no es fiava de la qualitat de l’aigua del servei públic, o els de les cases que no hi tenien accés, en aquestes fonts urbanes hi trobaven la solució.

Amb antiguitat de segles i caràcter monumental, tenim la font de la plaça dels Lledoners i la de la Mare de Déu de la Pera.

En els darrers temps s’ha dotat de senzilles fonts diversos espais urbans i molt especialment els parcs. Aquestes reben l’aigua de la xarxa del servei públic. Avui es consumeix majoritàriament l’aigua envasada que es compra als supermercats, i la sanitosa passejada a les fonts ha quedat posposada.

6

Opinió

La corrupció és un fenomen natural? Sí per Albert Juncà Padrosa a ser a la sobretaula en el sopar d’un grup d’amics. A to del que estàvem discutint, el meu amic Toni, apassionat com sempre, va afirmar amb rodunditat: “Jo m’abstindré de votar. O, en tot cas, votaré en blanc”. “I això?”, vaig inquirir, imaginant-me la ja habitual resposta. “Mira”, contestà tot convençut, “tenim uns polítics que són una munió de corruptes. Tant els de l’oposició com els que estan a les poltrones del poder. Només saben maçolar d’impostos al resignat poble. Per tant, ja s’ho faran”.

Tots els presents, solidaris, assentiren amb el cap, tot somrient, mirant-se els uns als altres, amb murmuris d’aprovació, compartint el parer d’en Toni unànimement.

Res de nou, vaig pensar, és el tòpic habitual, esgrimit pels abstencionistes. Que pot ser raonable, però gens oportú.

Tot seguit vaig ho vaig recapacitar, en percebre la proporció que prenia la desafortunada formació d’aquest virtual partit abstencionista, el qual, dia a dia, anava augmentant, espontània i lamentablement, el nombre dels seus potencials seguidors a tot el país. Per mostrar un altre punt de vista vaig posar-me dret, mansament, sense ànim de provocar. Tots varen restar callats. “És evident que vosaltres no voleu votar. Interpreto que és perquè detesteu els polítics desaprensius.

Feu molt bé. Enhorabona, per no dragar els polítics defraudadors.

Però, segons la meva modesta opinió, agafeu el camí equivocat. En no concórrer a les urnes genereu dèficit democràtic. I, compte!, que la democràcia –no hi ha res perfecte–, que es basa en el sufragi, és l’únic

V

sistema polític, i això està demostrat estadísticament, de tots els inventats fins avui, que fa disminuir el maleït corrompiment. No en va és l’únic que singularitza la transparència administrativa.

“La realitat sembla ben diferent”, intervingué la Nuri. “Com és, doncs, que després de tants anys de democràcia, en el nostre país, encara no hem estat capaços d’acabar amb aquests endemoniats polítics corruptes?”. “Bona pregunta, Nuri!”

Val la pena dedicar-hi un paràgraf a contestar-te-la.

“Mira, la corrupció”, vaig prosseguir, “és un fet tan natural com ho són les males herbes en els sembrats.

Tan natural com els bacteris, els virus o els fongs que infecten els éssers vius. Endemés, és tan antiga com la de les primeres criatures humanes, de les entranyes de les quals en brolla. De la seva antigor ja en quedà constància escrita, 7.000 anys abans de la nostra era, gràcies a un profètic predicador anomenat Miqueas, que va fixar-la en l’Antic Testament, sota el fatídic nom “Corrupció”.

Ja més ençà, el prepotent Imperi de Roma, victoriós de tantíssimes batalles, s’esfondrà, no pas vençut pels constants atacs dels poderosos exèrcits enemics, sinó per la perversió corruptora i el desenfrenament administratiu i funcionarial interns.

La corrupció és una tara repugnant, benvolguda Nuri, que si bé es manifesta en diferents gradacions, denota les febleses humanes. En trobareu a totes les professions. Des de les més honorables a les més plebees. En totes les races i en totes les classes socials. És obvi que els polítics no poden pas lliurar-se’n, d’aquesta maledicció de

la providència. La política, en teoria, ha de ser un servei públic dirigit al ciutadà però, a vegades, per tot l’esmentat fins ara, funciona al revés: esdevé un servei als interessos del propi polític. En paraules planes, en diem corrupció. Però ara sí que és rellevant subratllar el següent: No fa gaire, el prestigiós rotatiu La Vanguardia publicà una classificació de països segons el grau de corrupció a la qual estaven sotmesos: els que patien major corrupció eren els més tirànics. Els que la

Opinió

patien en menor grau, amb enorme diferència, eren aquells on la democràcia hi estava més consolidada. En ambdós casos tant se val si eren de dretes o d’esquerres. És ben lamentable per l’espècie humana. Però cap estat, en tot el globus, al llarg del segle, s’ha lliurat d’aquesta bèstia negra. Que en les autocràcies tendeix a l’alça, mentre que en les democràcies succeeix el contrari. Malgrat els pertinents esforços per eradicar-la, fins avui, ha resultat inextingible.

[“No s’hi pot fer alguna cosa, en la nostra terra, per almenys disminuir aquesta maligna lacra?” reclamà la Montse. “Mira, Montse”, irromp en Toni tot adelerat. “Tots els bons polítics saben que la quasi impunitat que impera en el present aquí incita als corruptes a exercir. I també saben que els càstigs inclements, durs de veritat, alliçonen, o sigui, dissuadeixen. Tant pel que fa als reincidents d’avui, com en els possibles novicis de demà. Per tant, aquell a qui se l’enxampi en frau,

7

polític, funcionari, etc., codi penal com a delinqüent comú. És a dir, justícia inclement. Presó i, si procedís, presidi. Estic plenament convençut que l’aplicació d’unes lleis severes i un procés jurídic rigorós disminuiria el corrompiment fins a límits irreductibles”, acabà en Toni.

Per acabar la sobretaula d’avui, benvolguts companys, voldria que, segons el meu criteri, els abstencionistes són persones de bona fe, íntegres, complidores, que, justificadament, se senten molt indignades pel fet, certament denigrant, que existeixi un innegable flux de diners públics –els nostres impostos– que aturi les cobdicioses butxaques d’alguns polítics corruptes.

Teniu sobrada raó d’estar indignats.

Ara bé, desertant de les urnes aconseguireu que el vostre ajuntament, diputació, autonomia, etc., gaudeixi d’algun efecte anticorrupció? O, tal vegada, abstenir-vos de votar és només per satisfer el primitiu instint a la pataleta. La vostra motivació, no exercint d’electors, és evident que està causada pels polítics fraudulents. Consell: deixeu-vos motivar pels polítics honestos. Que n’hi ha molts més!

Voldria deixar molt clar, i amb això acabo, per a què ningú es confongui, que, entre la gent consagrada a la política, es dóna un volum de corrupteles molt menor, encara que no ho sembli, de les que es concorren en el si de la societat civil. És a dir, que la corrupció, en els afers del món privat –fora de la política– aplega un major volum de martingales, tant percentuals com en magnitud.

Dit sigui per situar les coses en el seu inequívoc punt. Voteu democràcia!

8

Opinió LLAMBREGADES

Girona i l’aigua per Àngela Ferrer i Mató irona és una ciutat en la que l'aigua és i ha estat sempre protagonista. La ciutat compta amb quatre rius, encara que considerem com a més importants el Ter i l'Onyar. Aquest últim recorre tota la ciutat i les seves carpes són fins i tot famoses.

Qui no les ha vistes arreplegant els trossos de pa que alguns vianants els tiren? També les veiem molts cops mig ofegades pel poc caudal del nostre riu que, en èpoques de sequera, sembla talment un rierol, però els més grans recordem també els ensurts que ens va donar quan en èpoques de pluja i abans de canalitzar-lo sortia de mare i produïa veritables catàstrofes. El Ter passa més separat de la ciutat però és un riu molt important perquè, durant el seu recorregut, rega moltes hortes i camps, font de riquesa, encara que últimament Barcelona l'està "munyint" i l'ha deixat convertit en un riuet.

Abans, quan la gent era més pobra, anaven a banyar-se al Ter i a parar el sol a les seves ribes, talment com si fos una platja, i també a una part més amunt del cementiri, anomenat "Les tres Roquetes" i pertanyent a l'Onyar. Aquests llocs servien per a refrescar-se de la calor estiuenca.

Cal pensar en quan ens queixem ara que tenim tantes comoditats i en com ens conformàvem amb poca cosa i érem prou feliços. De tota manera, tal i com estan ara els nostres dos rius esmentats, ni amb tota la voluntat del món ens hi podríem banyar.

Ara semblaria una cosa inimaginable pensar que el riu Onyar servia d'escombriaire, ja que cada nit els

G

Foto: Juanjo Valeros

veïns que tenien les eixides de cara al riu hi tiraven les escombraries. Se sentia: xap-xap i el pobre riu recollia tot el que la gent donava per inservible.

També era curiós veure gent pescarhi després de comprovar la seva "netedat". No he esbrinat mai si es menjaven els peixos que arreplegaven ni si, en cas de fer-ho, els produïa algun tipus de malestar. A les ribes, a més a més, moltes rates i ben grosses hi feien vida. Tot això ens pot fer pensar com hem millorat en quant a higiene. Pensem que molts habitatges no tenien aigua corrent, aquest esdeveniment tan important tingué lloc el 1869, però no totes les cases gaudien d'aquest avantatge: moltes llars s'abastien de pous i altres tenien aigua censada, que volia dir que només els hi arri-

bava una certa quantitat i si en gastaven massa, doncs a buscar a les fonts el que no sortia a l'aixeta. Pocs habitatges tenien dutxa i alguns edificis tenien a l'escala un WC comunitari.

L'aigua és un element prioritari per a una vida sana i còmoda i cal valorar poder obrir l'aixeta i gaudir d'un bon doll d'un dels elements més necessaris per viure bé. Tants països encara no disposen d'aquest element tan bàsic! El nostre cos conté molta aigua i tots sabem que és molt recomanable beure força per tenir una bona salut.

Si l'aigua corrent trigà a arribar a tot arreu, pensem també en la importància de les fonts a Girona.

En tenim i moltes, encara que algunes ja no funcionen. Quan a Montjuïc hi vivien tants immigrants procedents de tot Espanya era freqüent veure cua a la font –que ara no raja però encara és visible– per carregar garrafes que havien de pujar a peu i a coll fins dalt de la muntanya. Seria bonic fer un estudi detallat de totes les nostres fonts. Ah! i no podem oblidar els ponts, ja que si tenim rius necessitem pots per traslladar-nos d'un costat a l'altre de la ciutat.

Fonts i rius poden donar per a fer una altra llambregada a la nostra Girona.

No voldria acabar sense recordar que a la torre d’Alfons XII hi hagué el principal dipòsit d'aigua de Girona, i fóra bo que els que encara recordem aquestes vivències les transmetéssim a les noves generacions. Sempre és bo conèixer les arrels del lloc on viuen i alhora incitar-los a apreciar aquest líquid tan i tan necessari per a viure.

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Espectacle de Dansa del ventre Dins de les activitats que organitzem els dijous de Cafè Tertúlia, el passat 20 de maig es va celebrar un espectacle de Dansa del Ventre a càrrec de l’Associació de Dones de la Dansa del Ventre HARA, amb la professora Mònica i les seves alumnes.

Amb les seves danses orientals i els seus vestits de bonics i lluminosos colors varen agradar molt a tots els socis i als espectadors d’aquest espectacle. La gent no va parar d’aplaudir a les alumnes per la seva actuació. L’espectacle va ser tot un èxit.

Des d’aquestes línies volem felicitar a la professora i a les alumnes per la seva dedicació i qualitat i constància d’aquest bell art.

En acabar es va servir un aperitiu per a tothom, on ens varem divertir i on varem aprofitar per a donar les gràcies per haver passat una inoblidable tarda.

Cloenda La Unió Com cada final de temporada, el passat 17 de juny, varem celebrar la cloenda de les activitats.

Aquest acte el celebrem amb una esplèndida arrossada que ja és una tradició de la nostra associació. Varen venir a compartir aquest acte el Tinent d’Alcalde Sr. Olóriz Serra i la Sra. M. Lluïsa Faxedas, com a regidora del nostre barri, Pont Major.

A les dues en punt, tal i com estava programat, es van començar a servir les taules, doncs els socis estaven ja impacients per a gaudir de l’esplèndida arrossada.

El segon plat va consistir en una graellada i per postres un boníssim gelat, tot això regat amb un bon vi, i per fina-

ASSOCIACIÓ GENT GRAN DE PEDRET Diuen que l’experiència és un grau i la Gent Gran és un bon exemple d’això.

D’una banda, perquè aplega un elevat nombre de persones que, per edat i coneixements, representen un bon nivell d’expertesa. De l’altra, perquè fa anys que contribueixen enèrgicament a fer que la participació activa sigui un fet.

Aquest exercici ha estat possible gràcies a la llarga trajectòria participativa que té aquest col·lectiu i que ha demostrat dia a dia amb la seva presència activa als casals.

Per tot això i per poder combatre la soledat i l’aïllament, continuem posant

èmfasi en la millora de les condicions de vida de la gent gran. Actualment estem preparant un programa ple d’activitats diverses: tallers de memòria,

Luis Herrera

litzar l’àpat varem brindar per tota la temporada amb un bon cava.

Acte seguit va començar el ball a càrrec de Simó La Veu, tan esperat pels socis, els quals varen gaudir d’allò més amb les boniques cançons i de diferents estils que aquest duet els va oferir.

Varem passar un dia fantàstic i des d’aquí ens agradaria donar les gràcies a totes les persones d’aquest centre cívic i als col·laboradors de l’associació per la seva desinteressada ajuda, que agraïm de tot cor, i dir-los que fins la propera temporada!!! Bon estiu!!!!

La Junta

taller de costura, taller de manualitats, xerrades culturals, de salut, ball i un llarg etc.

Us hi esperem!

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ GENT GRAN VALL DE SANT DANIEL Tot just acabem el curs i ja estem pensant en les activitats que volem dur a terme al proper curs. En aquest número volem fer-vos arribar la satisfacció que hem sentit aquest any amb el seguit d’activitats realitzades i que han estat diverses: taller de memòria, aula de català, taller de manualitats, alguna que altra conferència....

Volem destacar aquesta temporada la importància de la pràctica de l’exercici físic en la gent gran. Aquest va ser un repte que ens varem proposar de dur a terme i l’hem assolit amb un resultat excel·lent. Això ha estat possible gràcies a la col·laboració del CAP DE SANTA CLARA, i volem aprofitar aquest espai per donar-los les gràcies, que ens varen permetre de participar durant aproximadament dos mesos a unes sessions de gimnàs de manteniment, en què la finalitat era ensenyar a dues persones del casal, per a què després aquests poguessin donar les classes dins el casal.

Aquests dos voluntaris han estat en

Fernando Rodriguez i en Joan Ayats.

Volem aprofitar per donar-los les gràcies pel seu saber fer i estar. Tot això cal destacar que ho realitzen dos cops per setmana (els dimarts i els dijous) i sense ànim de lucre.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL Voldria destacar en aquest número que us arriba, just en una època en què hem deixat enrere el fred i algun que altre refredat, quan ja diem en català “A l’estiu tota cuca viu” i segurament deu ésser cert –les dites antigues solen ser molt reals–, que l’associació del Barri Vell potser és una mica petita però gran en ganes de fer coses i en entusiasme. Tots els/les socis/sòcies participen amb ganes a tots o gairebé tots els actes que s’organitzen. Dirigits amb gran a cert per la seva coordinadora i mà dreta la Imma d’Espona es gaudeix de molta varietat per tal de difondre la nostra cultura i també la d’altres països si cal, que el saber no ocupa lloc. No hi falten mai la poesia, la música, les

conferències... tot el que pot enriquir la persona.

Així, la programació és molt vairada i, a més de la pràctica del ioga, que va molt bé per no rovellar-se, de les classes de català o d’informàtica (cal estar al dia), podem trobar a la programació des del coneixement dels països àrabs, l’actuació de flautes dolces, la

La Junta

Ens sentim orgullosos de totes les persones que assisteixen al nostre casal, podem dir que són persones amb qualitat, és un casal on la figura del voluntariat és l’eix del casal, totes elles aporten vida i qualitat humana, treballen per oferir el que saben o el que tenen amb els altres, totes i cada una d’elles són importants, des dels professors de gimnàs, tal i com hem esmentat, com les professores de manualitats, les remeieres, les jugadores del “no val a badar”, jugadors del dòmino i un llarg etc.

Moltes gràcies a tots i fins aviat!

Àngela Ferrer i Mató

narració de contes, poesia acompanyada de música, guions radiofònics... un veritable ventall d’activitats ben engrescadores.

Des d’aquest espai voldríem animar a totes les persones que viuen prop del nostre barri a venir a participar. Ara ja acabem el curs però el temps passa ràpid i podeu venir a gaudir de la nostra companyia i activitats quan de nou ja l’estiu es donarà per finalitzat.

No oblideu que a la nostra associació fruireu i aprendreu, a més de gaudir d’una companyia fantàstica.

No queda més que donar les gràcies a tots els/les que han contribuït a que el nostre casal tiri endavant i sigui cada dia una mica millor.

Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

Marcos Cano

Campionat de dòmino i participació a la Diada Internacional de la Gent Gran a Girona L’associació de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja ha celebrat un any més el seu famós campionat de dòmino, on hi van participar 20 socis d’aquesta llar, en total 10 parelles. Les partides van començar el dia 4 de juny i van acabar el dia 9 de juny.

Després d’un campionat molt competitiu hi van haver 3 premis (1er premi, 2n premi i 3er premi). L’entrega d’aquests es va fer el dia 11 de juny al Centre Cívic Onyar, on es va aprofitar per fer una arrossada i un ball amb tota la gent gran. Els trofeus van ser entregats pels regidors: Sr. Ignasi Thió (regidor de barri) i el Sr. Joan Olóriz (regidor de polítiques socials).

A més, més de 70 socis d’aquesta llar van assistir a la celebració de la Diada Internacional de la Gent Gran, que es va celebrar el 9 de juny al Teatre Municipal de Girona. Des de la llar volem comentar que ens sembla molt interessant aquesta celebració, i volem donar les gràcies a tota la gent que fa possible una trobada d’aquestes característiques a Girona en la qual es parla de

A dalt, partida del campionat de dòmino.

A l’esquerra, entrada al teatre municipal per assistir a la celebració de la Diada Internacional de la Gent Gran.

temes d’interès per a la gent gran i on hi ha també diferents activitats físiques, com es ara la passejada per les llegendes de Girona o el taller de cuina, que es va organitzar dins el Teatre Municipal. També volem destacar l’as-

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Durant aquest darrer trimestre, a l’Associació de Pensionistes i Jubilats “Sant Joan" hem celebrat la nostra festa anual, concretament el 24 de juny, dia de Sant Joan Baptista, amb una gran celebració en la nostra Llar de Jubilats que va consistir en un multitudinari dinar popular i el posterior ball amb gran presència de socis i sòcies.

També durant aquest últim trimestre, coincidint amb el bon temps, hem aprofitat per realitzar nombroses sortides, amb força èxit de participació. Pel que fa al nou curs que iniciarem al setembre, aprofitem aquestes línies per informar-vos de la nostra oferta en

cursos i activitats destinats a la gent gran, però sobretot per a motivar-vos a participar-hi, just ara que estem començant a fer-ne les inscripcions.

Tornarem a donar prioritat a les activitats que fomentin la salut, la prevenció i el manteniment del cos (com per exemple el taller de gimnàstica mental entretinguda o el taller de gimnàstica de manteniment), però sense oblidar altres activitats de caire més lúdic com les manualitats i les puntes de coixí.

pecte més lúdic de la programació, com ara la cantada de coral o la mostra de danses.

Així doncs, FELICITATS als organitzadors i esperem que puguem tenir aquesta celebració PER MOLTS ANYS!!

Joan Farré

Us convidem, doncs, a que us apropeu al carrer Taga i que participeu en alguna de les nostres activitats, tallers, xerrades i balls. Us hi esperem!

12

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI”

Hem arribat a final de curs i això ha fet possible que, com a cloenda, es fessin unes quantes sortides per celebrar-ho: una més específica a França, al Canal del Midí, on una setantena de persones, moltes d’elles les que segueixen el curs de francès, poguessin gaudir, a més del paisatge, de practicar amb la llengua que han après.

Va ser una excursió molt interessant, tant per l’experiència de navegar pel Canal, com per viure en directe els

canvis de nivell del recorregut mitjançant les rescloses, i la sensació que produïa l’aigua quan les omplia. Després, la visita al poble de Minerve ens va permetre veure uns dels reductes càtars més interessants.

L’última activitat en va portar fins a la vila de Cardona, a conèixer el castell i la seva història, l’església romànica de Sant Vicenç i el parador nacional. Des de l’alçada de aquest indret, varem gaudir d’unes magnífiques vistes de la

GENT GRAN “L’ESPLAI” No és un Esplai on s’aboquen a les excursions amb el fi de comunicar als socis que les idees generals són ben interpretades i les compleixen al peu de la lletra. Ans al contrari, quan sembla que s’intueixen ganes d’escampar la boira, els amics de la Junta ja fan mans i mànigues per a complaure una clientela que sembla més amiga de les sorpreses que no pas de la monotonia. Així, en aquesta ocasió feren viatge cap al Midi francès, amb una agradable companyonia i unes visites que, tot i passant certs moments remullant-se mentre solcaven els canals i encluses d’uns llocs romàntics, també aprofitaren el viatge vers el fortificat enclavament de “Minerve”, d’històries profundes i colpidores (on després d’haver-se congratulat amb un suculent dinar,

Josep Majó

població i també de les mines de sal, que han estat tan importants per al desenvolupament industrial de la comarca. A la visita a la vila varem poder conèixer un taller de sal i comprar objectes que fabriquen amb ella.

Alguns són valorats per les seves virtuts curatives i relaxants.

Això no podia acabar sense un bon àpat, tal i com va tenir lloc en un restaurant proper a Solsona i un bon ball.

Fins l’any que ve si Déu vol!

Enric Homet

que entre les nostres persones grans és un moment que també compta, com ho palesa la instantània d’Antoni Culubret), feren una extensa visita per la fortalesa atribuïda als càtars, grans defensors de les veritables obres essencials del cristianisme on, per cert, allí hi foren derrotats.

Aquesta fou una de les primeres excursions cap a les agermanades

terres del Rosselló, després d’un lapse de temps per ocupar les noves instal·lacions de l’Esplai, que semblava eternitzar-se. Els socis així ho celebraren, i amb un entusiasme que anima als organitzadors d’aquests viatges d’una jornada a repetir-se en el temps, sembla molt propera l’altra sortida per després de les vacances d’estiu. De segur que serà tot un èxit.

Ciutat

13

La Font d’en Fita, lloc de trobada de guàrdies i delinqüents per Pere Madrenys

V

a durar un temps que sovint anava amb la meva dona a buscar aigua a la Font d’en Fita, a la Vall de Sant Daniel. Era una aigua bona, de gust agradable, lleugerament mineral.

Però un desgraciat succés ens va aconsellar que no hi anéssim més. I és que varem comprovar que aquella font era un punt de trobada de persones tant honorables com poden ser els guàrdies civils i també punt de trobada de grups de delinqüents i indesitjables.

Els fets van passar ja fa una quinzena d’anys per aquest ordre. Primer un dia, després d’omplir les garrafes habituals, em vaig adonar que hi havia una cartereta sobre el pedrís que envolta la font. Lògicament la varem obrir tot seguit i varem comprovar que pertanyia a un membre de la Benemèrita pel carnet d’identitat que contenia. L’endemà mateix la vaig portar al quarter i la vaig entregar al personal de servei a recepció. Em van dir que coneixien aquell company i em van donar les gràcies. Al cap de pocs dies rebia la visita personal de l’interessat que venia expressament a casa a agrairme també el favor.

Les anades a la font no van acabar aquí. Van acabar uns mesos després quan una tarda varem arribar allà i, donant un cop d’ull a l’entorn, vaig arrufar el nas. A la casa de pagès que hi ha més amunt hi vaig veure un grupet de nois que envoltaven un cotxe que treia fum pel motor i estaven posant-hi aigua. No em van fer cap gràcia.

Les meves sospites es van confirmar uns minuts més tard. Varem començar a baixar a peu tots quatre i en

arribar a la font portant una garrafa d’aigua buida, un d’ells ens diu: “No tengan miedo... No vamos a hacerles nada”. Mau!, vaig pensar. Per què ens ha de dir això aquest ximplet? És que a vegades “hacen algo”? Jo sé que trec ràpidament la nostra garrafa de la font i els dic que ja poden omplir la seva. Ho fan i quan ja anaven per marxar un d’ells n’agafa també una de plena de les nostres. La meva muller que sol parlar sense malícia, li diu “Ep! Que aquesta garrafa és nostra!”. Jo intervinc ràpidament, dient: “Deixa que se l’emportin que la deuen necessitar”. Van callar i agafant les dues garrafes van marxar.

Nosaltres dos ens varem quedar uns moments sense saber què fer: si marxar també tot seguit o acabar

d’omplir l’altra garrafa que ens quedava. Amb aquestes va arribar un home amb diferents atuells. Li varem comentar el que ens acabava de passar i ell va començar a explicar-nos fets recents d’atracaments i fins i tot agressions en aquell lloc.

“Fa poc –ens va dir–, a un home li van robar la cartera i, a més, el varen pegar i llençar al fons de la riera...”. I va afegir: “Són mainades d’aquests barris propers”. Li vaig donar les gràcies per la informació, varem carregar les garrafes al cotxe i ja no hi varem tornar mai més. Tinc entès que mesos més tard la font es va assecar. Potser es va posar trista i no va voler ser mai més còmplice d’actes d’incivisme com els que havia hagut de contemplar. Gràcies, Font d’en Fita!

14

Ciutat REPORTATGE

Girona, les fonts i l’aigua Quan us arribi aquest Roure encara tindrem els dies llargs, tot i que la dita diu “Per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc”, espero que el tingueu abans. A més, fins a l’octubre no ens canvien l’horari, i molts encara estareu de vacances, gaudint d’un estiu que a hores d’ara, per la data en què estic escrivint, no puc preveure com serà, si plujós, calorós o xafogós, però sigui quin sigui el temps que ens haurà acompanyat per tant llargs i clars que són els dies m’haurà donat per pensar més d’una tarda què fèiem quan érem petits i Carrer Cort-Reial, l'aigua estava baixant (1962). arribava el bon temps.

Girona és una ciutat on ho Ara moltes fonts no són d’aigua tenim tot: estem envoltats potable; alguna, a més, es troba tande muntanyes, tenim el mar cada o en molt mal estat de consera tocar, és la ciutat dels vació. El Col·legi La Salle organitza quatre rius, i en els nostres passejades per donar-les a conèixer, carrers i a la frondosa Vall apart que en tenim moltes, però de Sant Daniel hi tenim un aquestes són les mes conegudes, grup de fonts que varen ser també el que van significar per la l’oci dels nostres pares i de gent d’aquella època, que no té res a la nostra infantesa, on al veure amb ara. Actualment hi ha voltant de les mateixes s’hi gent que va a caminar i fer esport, Font del Bisbe. aplegaven boniques tertúperò el sentit que tenia abans és lies d’amics o famílies que passaven gaudeix de bons serveis: barbacoes, impensable que el tingui. La mare, unes hores d’esbarjo junts, camina- bancs, taules, papereres... que per- en Raimon, junt amb la veïna de can ven, prenien el sol, parlaven, berena- meten que s’hi pugui anar a fer una Sureda, una noia que hi treballava, ven... Aquests fets tenien un sol bona costellada o arrossada. Jo tenia el senyor Malaret, uns soldats que objectiu: anar a buscar aigua “a la el record que en una de les fonts, eren clients de casa i al llarg del seu font”. No importava quina, la del quan anava a agafar aigua, em sen- servei militar es sentien com de la Bisbe, que es troba dins les mateixes tia enclotada. Ara m’he adonat, per família, a les tardes es guarnien amb entranyes de la nostra Vall, la dels les fotografies, que era la del Bisbe, espardenyes de veta –era camí de Lleons, la de les Curculles, la d’en en la qual es baixaven uns esgraons carro– i un bastó. Anaven tot xino Fita, la d’en Pericot... Precisament, i com que una era petita i calia fer xano, reposant asseguts als marges, un dels nou capgrossos de la com- cua per omplir el vas, que era d’alu- buscant violetes o menjant mores parsa dibuixada pel senyor Joaquim mini esclafat com una petaca, es fins arribar a la font, menjar un tros Pla és una dona i li posà el nom de podia portar a la butxaca i no ocu- de pa amb una presa de xocolata, la Pericota. Justament per aquesta pava lloc. Després varen sortir els de veure un vas d’aigua fresca i emplefont, al principi de les seves sortides, la capseta rodona de plàstic que nar la garrafa, quins temps tan aquest capgròs portava un càntir a obries i s’estirava com una acordió. màgics... ningú estava pendent de la mà. També hi ha la font del Ferro, A la mainada, aquests recipients ens rellotges, ni televisions, ni partits... la que és la que en aquets moments feien molta gràcia. il·lusió era arribar amb aquella aigua

Ciutat

15

Font del Ferro.

L'avi Malaret, l'Enriqueta Sureda, la mare, en Raimon i altres. tan bona.

L’Aigua és font de Vida, mai més ben dit. Si ho pensem bé, els nou mesos que passem en el claustre matern ja estem immersos més o menys en aigua –el líquid amniòtic–, naixem i el primer que fan és rentar-nos; si ens bategen és amb el signe de l’aigua, en aquest cas beneïda. Quanta gent hem vist mirant al cel esperant aquest bé tan preuat per la terra i així successivament. L’aigua estarà sempre present en el nostre dia a dia i al llarg de la nostra vida, ara tothom va pel carrer amb l’ampolleta a la mà. I jo em pregunto si les fonts que tenim als carrers del Barri Vell volen dir alguna cosa. La gent tampoc tenia per costum entrar als bars, aquestes fonts, entre d’altres la de la pujada de Sant Fèlix, la de la Carbonera, la de les Ballesteries, la dels Peixos al carrer de l’Argenteria

–que va ser restaurada pel joier Pere Quera substituint els peixos de terra cuita per uns de bronze l’any 1990–, la de Mossèn Cinto Verdaguer a la Plaça de Catalunya, la del Marquès de Camps, la de la Tortuga a la Plaça de Sant Agustí i moltes més. Alguna havia estat d’aigua de pou, ara són potables. A la de les Ballesteries hi havia vist gent que anava a buscar aigua amb galledes perquè no tenien aigua potable, o bé quan per restriccions la tallaven; segur que totes elles varen ajudar a treure la set a un munt de gironins que, acalorats per la xafogor de l’estiu es trobaven aigua fresca a peu de carrer; precisament algunes d’aquestes estaria bé que es pensés en restaurar-les; quedaria bé i donaria una altra imatge.

No puc acabar aquest article sense deixar de recordar que aquesta

Font dels Peixos. aigua, que és font de vida, que la gaudim a la mar, que és vital per la terra i a cada dia de la nostra vida, per als gironins moltes vegades ha estat tema de preocupació, principalment quan alguns d’aquests quatre rius que ens acaronen o tots quatre junts s’han enfadat, han sortit de mare i les seves aigües turbulentes i fangoses han envaït els nostres carrers, les nostres places, els nostres comerços i les nostres cases.

Jo, que l’he tingut dins de casa, malmetent el que tant estimava, no he pogut deixar de recordar-ho.

Desitjaria que els que encara podeu ensenyeu als vostres fills i néts l’encanteri que tenen les nostres fonts i la seva història. Segur que quan siguin grans ho recordaran i també ho podran explicar. Aquesta és la “ joia de fer-te gran i envellir”: poder recordar, transmetre i explicar. Us desitjo que acabeu de passar un molt bon estiu.

Mª Carme Ribas i Mora (Filla d’en Joan i la Pilar, fundadors de la desapareguda Granja Mora).

16

Ciutat GIRONA

Girona vella: belleses i records La nostra ciutat, admirada i estimada dels qui en som nadius i cada cop més dels forasters que la visiten al llarg de l’any, està dotada de caràcter i envoltada de gràcies, tal com va escriure el poeta Josep Carner. No ens costa gaire copsar-ne l’essència i de seguida ens dominen els records de la bellesa que la ciutat exhibeix en el decurs de les diverses estacions de l’any, fins al punt que quedem impregnat de l’atmosfera que la fa tan singular i fascinadora.

Són moltes generacions de gironins i nombroses les vides que han transcorregut en aquest espai urbà que anomenem Girona Vella. Conservem molts testimonis fotogràfics que retraten la fesomia de la ciutat en el transcurs de més d’un segle. Passen els anys, però la ciutat roman intacta, amb vocació de perennitat per a gaudi i consol de tots aquests que l’admiren.

Precisament, els escriptors són els qui millor han sabut reflectir per escrit els records, les vivències i l’estimació per la vella Girona. Aquest efecte l’han plasmat en obres de bella prosa que recreen el nostre esperit i ens desvetllen els sentiments més pregons envers aquesta ciutat. El talent literari dels escriptors ha fet possible que allò que més admirem ho puguem reviure quan llegim les seves obres.

En aquest sentit, proposem de fixarnos en les impressions que la ciutat va produir en tres grans escriptors: Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra i Josep Pla, els quals han conegut i estimat de manera eminent les belleses de l’antiga Girona. En primer lloc, Prudenci Bertrana, en la seva obra El Vagabund, ens ofereix acurades descripcions de la Girona

Fotos: Juanjo Valeros

antiga. El protagonista de la novel·la, Innocenci Aspriu, nom rere el qual s’amaga la identitat de l’autor, es complau a fer llargues passejades pels vells carrers i les velles places tot admirant els notables edificis de la ciutat. Com diu el mateix narrador de la novel·la: En curtejar els dies, les excursions d’Innocenci es prolongaven fins que la fosca de la nit envaïa els carrers. I no es cansava de recórrer els més vells i solitaris, per tal de sentir-se penetrat de llur silenci i de llur misteri tan suggeridors. Aquesta atmosfera tan suggeridora que també sabrà descriure Joaquim Ruyra en la seva dramàtica narració La fi del món a Girona, en la qual el protagonista, angoixat pel final definitiu i els senyals que el precediran, té un conflicte interior,

ja que no pot concebre que tanta bellesa hagi de desaparèixer i es dedica a contemplar amb embadaliment la ciutat abans que les tenebres l’engoleixin. Amb aquest ànim, el narrador reporta: [...] Molts de dies en comptes d’anar a l’estudi, m’aturava enmig del Pont de Pedra sobre l’Onyar i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d’inconsciència, hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me, consolant-me.

Des d’allí un hom veu les cases de Girona estendre’s a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. [...] Per damunt del

Ciutat

barri carnestoltenc, la Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes més artístiques i severes. Sí, per damunt d’aquella cimbellada grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, la grandiosa catedral es mostra de cos sencer amb la seva silueta de tarasca decapitada, i una mica més lluny, el campanar de Sant Feliu, s’aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somniador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.

Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor.

N’havia un confort semblant al que proporcionava a l’hivern l’esclaf d’una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas renunciar fàcilment a llur influència [...]

Per la seva banda, Josep Pla, en la seva etapa d’estudiant com a intern del col·legi dels germans Maristes al carrer de la Claveria, ens ha deixat un magnífic record de la seva estada a la ciutat descrita magistralment amb tot luxe de detalls a Girona, un llibre de records. De les diverses impressions que li causà la vella Girona, destaquem la que li produí la catedral. Ell mateix reporta: La

impressió de domini que em causà la catedral el primer dia que la vaig veure, impressió que després no ha fet més que acusar-se’m en l’esperit, és un entrellat molt complex. Hi intervenen les seves proporcions, enormes, la seva alçada alterosa, desafiadora, procaçment vertical i massissa, però hi intervé potser també, multiplicant aquests fets, una situació geogràfica que implica, deliberadament, una voluntat de domini i de potència. Està situada en el punt més alt de la ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat. El pastor agafa unes proporcions gegantines davant de la irrisorietat del ramat que porta.

Aquesta ruptura de proporcions constitueix el centre mateix de l’efecte que em feia la catedral.

El conjunt de la ciutat vella produïa en el Pla adolescent la impressió d’estar empresonat en un laberint de pedra on es concentra una munió

17

d’edificis: la catedral, l’excol·legiata de Sant Feliu, l’església del convent de Sant Domènec, els diversos convents, espai que conté tota la potència i la grandiositat de l’ànima gironina, aquella que han copsat els artistes, els literats, els viatgers forasters, i tots els que en som fills.

La bellesa i els encants de Girona continuen seduint-nos amb una força tan intensa que penetra ben endins dels nostres records.

Acabem amb l’experiència del protagonista de El vagabund, el qual després de passar doloroses vicissituds, ha d’abandonar forçosament i ben a contracor la ciutat. El narrador reporta els sentiments d’aquell personatge amb aquests termes: Ah, com havia sofert dins la vetusta Girona, inseparable de la paüra medieval, d’un fatalisme sorrut, infrangible! Per fi, havia aconseguit deslliurar-se de l’ombra malèfica d’aquell grandiós amàs de parets, saturades de llegenda i misticisme, on la vida dels homes semblava que no tingués altra finalitat que anarse extingint, orant i meditant.

Amb tot, deixaria els vells carrers, les velles places, els palaus i les cases silencioses, les esglésies i els convents guardadors de relíquies i les runes amarades d’heroisme, amb molta recança.

Per un rar fenomen, a mesura que sentia el tòxic de llur pàtina enervar-li l’ànima, més llur bellesa i respectabilitat se li feien entenedores i més els estimava.

La ciutat pètria, laberíntica, medieval, solemne, és el patrimoni més preuat dels gironins de tots els temps. Gaudim-ne, contemplant-la i passejant-hi embadalits com caminants delerosos de bellesa i confort dels nostres esperits.

Antoni Coll Casals

18

Entrevista

Carme Guanter i Suñer Una peixatera que va estrenar la Plaça del Mercat l’any 1944 i diu que ja hi havia qui robava moneders i gambes de la parada La Carme Guanter i Suñer volia fer una carrera universitària quan el seu pare li va comprar una parada a la Plaça Mercat que es va construir a Girona després de la guerra.

Ella volia ser locutora de ràdio o artista però es va posar a vendre peix i xerrava tant que va agafar una afecció de gola. Diu que ja en aquell temps abundaven els carteristes que robaven els moneders de les dones i també li robaven gambes a ella. Excel·lent venedora, va anar augmentant els llocs de venda a la ciutat de Girona i també a Banyoles i diferents pobles de la ribera del Ter. L‘Ajuntament de la ciutat li va concedir una menció honorífica.

Fotos: Jordi S. Carrera

- Vostè ja era peixatera de naixement?

- No! Jo estudiava cinquè de batxillerat i volia fer una carrera universitària…

- Què volia ser?

- Locutora de ràdio o artista… De totes maneres la meva desgràcia va ser que un dia vaig sentir la meva veu i em va donar la sensació que sentia un càntir esquerdat que deixava anar la veu per tots els forats.

- I com va ser que fes de peixatera?

- És que després de la guerra, l’any 1944, es va construir la Plaça del Mercat i el pare em va dir que si jo volia em compraria una parada. Jo

li vaig respondre que sí però que volia continuar estudiant. I ell va dir que bé, però que ho fes per lliure.

- Vostè també xerrava per les butxaques?

- Es veu que sí perquè vaig arribar a parlar tant i tant que vaig agafar una afecció de gola.

- I amb tant xerrar es va fer amiga d’algun bordegàs?

- No, això aquell temps no passava.

Però sí que algun em volia…

- Quins professors tenia quan estudiava batxillerat?

- En Florit, en Sobrequés, mossèn Fuentes, en Gassiot, el senyor Ruiz, la senyoreta Fustagueres, mossèn Tomàs Noguer i altres. De tots ells

guardo molt bon record… Després em venien a comprar peix a la plaça.

- Els professors o les seves dones?

- La senyoreta Fustagueres, l’esposa del senyor Florit..

- Quina mena de peix els venia?

- Els més grossos que tenia: lluç, orades, meros, tonyina…

- A bon preu?

- Bé; un dia que el lluç anava a 13’80 pessetes el kilogram vaig cobrar set pessetes a una senyora per un que passava de mig kilo i un membre de l’anomenada Fiscalía de Tasas em va posar una multa que deia “por supuesta mala fe”.

- Qui li va ensenyar a fer de peixatera?

Entrevista

19

“Ja llavors hi havia pispes al mercat: cada dia quan plegàvem trobàvem carteres buides sota la parada”

- No me’n va ensenyar ningú…Vaig començar a vendre tota sola amb les balances Mobba o Berkel.

- I ja hi havia pispes pel mercat?

Mare de Déu Santíssima! Cada dia quan plegàvem trobàvem carteres buides sota la parada…

- I de la parada no li robaven alguna peça?

- També, també… I havia una senyora cleptòmana que sempre mirava d’agafar-me algun peix, com gambes…

- Com ho feia?

- S’aprofitava que jo les posava al davant de la parada i es pensava que jo no ho veia des del darrera.

- Quant valia un kilogram de gambes?

- Les gambes solien anar a quaranta pessetes, els llagostins a seixanta…

- D’on treia el peix?

- Teníem una camioneta i cada dia anàvem a comprar-lo a Roses.

- I com el conservàveu en un temps que no hi havia camions fri-

gorífics?

- Bé, ja hi havia una fàbrica de gel al carrer Ciutadans o cambres de gel a la mateixa plaça.

- I si en sobrava després del mercat, què en fèieu?

- El posàvem a la cambra per a l’endemà. Un dia o dos es conservava bé… A vegades el regalàvem o el llençàvem.

- A qui el regalàveu?

- A gent pobra que venia a la parada.

- I als capellans i monges, també?

- Sí, en donàvem a les Germanes de la Caritat. A vegades els hi venien més baix de preu.

- Venien homes a comprar, llavors?

- No gaires.

- Recorda algun personatge il·lustre?

- Sí, el que solia venir era l’alcalde Joaquim Nadal, la senyora Sobrequés…

- Va vendre peix en altres llocs, fora de la Plaça Mercat?

- I tant! L’any 1968 ja teníem dues botigues més: una al carrer de la Barca i una altra a la carretera de Sant Gregori. Al mateix temps posàvem quatre parades més dins la mateixa plaça que les portaven la mare, el meu marit Emili, la cunyada Ivonne i un germà meu.

- Caram! I fora de Girona també hi veníeu peix?

- També, era on fèiem més diners.

- A quins pobles?

- Tot va començar quan un dia el pare que havia anat a Lloret va tornar amb quinze caixes de sardina de quaranta quilos i va dir: “Aquest peix no el podem pas vendre només a Girona. Hem d’anar a algun altre lloc” I va decidir anar al mercat de Banyoles.

- Vareu tenir èxit?

20

Entrevista

A RAIG!

“Volia ser locutora de ràdio, però un dia vaig sentir la meva veu i em va donar la sensació que sentia un càntir esquerdat que deixava anar la veu per tots els forats” - Moltíssim! Això sí; les peixateres del poble ens volien fer fora i van anar a trobar l’alcalde, però aquest els va dir que no podia pas impedir que féssim parada….

- I vareu fer la primera pesseta?

- Acabat el mercat varem anar vora l’estany a comptar els diners i havíem fet 4.500 pessetes, que en aquell temps eren molts diners.

Varem comprar xuxos i els varem menjar vora l’Estany.

- A quant el kilo de sardina?

- A quatre pessetes, i el pare va dir: “Anirem a vendre a altres pobles també”. I varem agafar la ruta del costat del Ter; Anglès, la Cellera, Amer, Les Planes… Ho fèiem els diumenges i ens aixecàvem a les cinc del matí, i al principi les peixateres de cada lloc també ens volien fer fora…

- Recorda alguna altra anècdota?

- Sí, el meu home posava la parada davant l’església i un dia un cranc, caminant, caminant, s’hi va ficar dins…

- Què en pensa del peix que es ven avui? De l’Atlàntic, de l’Àfrica…

- Quan veig alguns productes em vénen ganes de plorar. Moltes vega-

- Una flor?

- La margarita.

- Un color?

- El pastel rosa-blau.

- Una pel·lícula?

- Casablanca.

- Un actor?

- Tyrone Power.

- Un rei?

- Jaume I. - Un Papa.

- Joan XXIII. - Un futbolista?

- Kubala.

- Divorci?

- Sí.

- Avortament?

- Sí, però dins d’un ordre.

- El fet més agradable de la seva vida?

- El naixement dels meus fills.

- Què hi ha més enllà del cementiri?

- No ho sé, però crec que hi ha d’haver una certa pau.

- M’ha dit alguna mentida?

- No! des els deixen descongelar i després el tornen a congelar…

- Li han fet algun homenatge?

- Sí; l’Ajuntament de Girona va concedir una menció honorífica a l’empresa.

- Com veu el jovent d’avui?

- Tinc deu néts i són una passada de macos. Hi ha de tot entre els joves però, en general, són sincers, generosos…

- I el país, com el veu?

- Malament!

- Per què?

- Perquè no veig gent prou preparada per portar-lo endavant.

- Jo tampoc gaire, senyora peixatera.

Pere Madrenys

Consell G.G.

21

9 DE JUNY

Diada de la Gent Gran

A dalt, els Srs. Joan Olóriz i Narcís Amagat presentant l’acte de la Diada de la Gent Gran de Girona. A l’esquerra, un moment de la ballada de danses catalanes.

quest any la Diada de la gent Gran de Girona ha canviat de data i d’escenari.

Des del primer any ens havíem proposat celebrar l’acte al Teatre Municipal, i per poder fer-ho ha estat necessari un canvi de dates i fer-ho a la primavera. L’espai tots sabem que és magnífic i va ajudar a donar brillantor a la festa, tot i que el dia no ens va acabar d’acompanyar.

Els actes previstos per aquest dia van començar a les 9.30 del matí, hora en què el Sr. Narcis Amagat, per part del Consell Municipal de la Gent Gran, i el Sr. Joan Olóriz, tinent d’alcalde de Polítiques Socials i Cooperació de l’Ajuntament, varen fer la inaugura-

A

ció i es van allargar fins a dos quarts de 3 de la tarda, moment en què el Sr. Torner, en nom del Consell, va presentar a l’Alcaldessa, que va fer la cloenda.

El programa va estar com sempre molt atapeït: primer la presentació del Programa “Viure i Conviure”, que és una interessant experiència d’habitatge compartit i de relacions intergeneracionals entre estudiants i persones grans de la ciutat. A continuació, com cada any, els assistents es van repartir en grups per fer les diverses activitats que es proposaven, dins i fora del teatre.

L’esmorzar va ser a les 12h i acte seguit va tenir lloc la interessant

conferència del Sr. Enric Mirambell, “La Girona del segle XX”, que ens va fer recordar com era la Girona del segle passat. Finalment, la jornada va acabar amb l’actuació de l’Esbart de Sant Narcís i la cantada de la Coral del Pla. Els assistents, que pràcticament omplien la platea del Municipal, es van mostrar satisfets al final de la jornada i van valorar positivament els canvis que s’havien produït.

Esperem per al proper any poder tornar a comptar amb tots els que enguany hi han participat i amb tots els que encara s’hi vulguin afegir.

Consell Municipal de la Gent Gran

22

Qualitat de vida GASTRONOMIA

Menú d’estiu Gaspatxo

INGREDIENTS: ● ● ● ● ● ● ● ● ●

3 tomàquets madurs grans 1 cogombre 1 pebrot vermell ½ all 1 ceba petita Oli 150 g de molla de pa 1 litre d’aigua freda Sal, al gust

Ingredients per a 4 persones PREPARACIÓ Posar tots els ingredients en un recipient gran i batre fins que quedi tot ben triturat, si cal passar-lo pel colador xinès. Prendre molt fred i es pot acompanyar amb les mateixes verdures tallades a trossets petits i trossets petits de pa torrat o fregit.

Amanida de cigrons Ingredients per a 4 persones INGREDIENTS: ● ● ● ● ● ● ● ●

250 g de cigrons 150 g de bacallà fumat 1 pebrot vermell escalivat 1 ou dur Olives negres sense os 1 enciam 1 ceba Oli i vinagre de Mòdena

PREPARACIÓ

i la ceba picada molt menuda.

Esbandir els cigrons i deixar escórrer.

Picar l’ou dur, reservant unes llesques d’ou per a la presentació. Tallar el pebrot i reservar unes tires per la presentació. Tallar el bacallà i les olives negres a trossets. Preparar una vinagreta amb l’oli el vinagre de Mòdena

Barrejar tots els ingredients trossejats i amanir amb la vinagreta. Muntar el plat amb una base d’enciam i encerclar-ho amb un rajolí de la vinagreta.

Adornar amb les tires de pebrot, ou i olives negres.

Postres De postres es pot servir fruita variada del temps, com ara meló, síndria, cireres, préssecs, maduixes, etc... Es pot servir per separat al natural o bé es pot preparar tallada a petits trossets i amb suc de taronja i fer una macedònia. La fruita té moltes possibilitats de presentació, només cal ser original.

Luís Herrera Díaz

Qualitat de vida

23

L’aigua, un desafiament del segle XXI Cada dia, milions de dones i nenes africanes dediquen una quarta part de la seva jornada a buscar aigua per garantir el consum i la higiene a les seves llars. Una persona necessita diàriament entre 20 i 50 litres d’aigua potable per cobrir aquestes necessitats més bàsiques, segons estimen les Nacions Unides, però l’aigua potable no és a l’abast de tothom. Al món, uns 1.200 milions de persones encara no hi poden accedir. La xifra es duplica si parlem de l’accés a un sistema de sanejament bàsic. Les conseqüències són devastadores per a la salut.

El consum d’aigua no potable, la falta d’un sistema de sanejament i les males pràctiques d’higiene es cobren cada any la vida de més de tres milions de persones, la meitat infants, a causa de les diarrees. Cada dia moren més de quatre mil nens menors de cinc anys arreu del món, per causes que serien evitables. D’altra banda, la malària mata cada any un milió de persones, la majoria a l’Àfrica subsahariana.

Les conseqüències, però, encara van més enllà. La recerca diària d’aigua influeix directament sobre l’escolarització infantil. En moltes societats amb infraestructures insuficients són les nenes les que han de passar hores caminant per recollir i transportar l’aigua fins a la llar. A més, la manca de latrines adequades i tancades a les escoles fa que moltes adolescents deixin d’anar a classe.

Reduir a la meitat la xifra de perso-

nes que no tenen accés a l’aigua potable i als serveis bàsics de sanejament és un dels Objectius del Mil·lenni.

Actualment, el consum diari d’aigua en els països industrialitzats és d’uns 300 litres, mentre que a les zones en desenvolupament és d’uns 25. La demanda mundial creix tres vegades més ràpid que la població i mentre per a molts es tracta d’un dret humà bàsic que s’ha de garantir i protegir, per a d’altres ha de ser tractada com una mercaderia més.

La privatització dels serveis d’aigua i sanejament, com a conseqüència de la pressió del Banc Mundial, agreuja la vulnerabilitat dels més dèbils. Cal recordar que els préstecs que fa el Banc Mundial es concedeixen només als Estats que es comprometen a delegar la gestió dels seus ser-

veis d’aigua a les companyies privades. En aquest context, el preu de l’aigua no ve determinat pel que costa la seva extracció i distribució, sinó pel que el mercat estigui disposat i sigui capaç de pagar. L’aigua convertida en negoci té conseqüències com la inestabilitat de les tarifes i la desigualtat en l’accés, segons les categories socials.

La ramaderia i l’agricultura industrials són, amb molta diferència, les activitats que requereixen més aigua, un 70% del consum mundial. L’agricultura no només requereix grans quantitats d’aigua destinades a regadiu sinó que l’ús de pesticides, fertilitzants i residus inunden els rius, llacs i aigües litorals de substàncies tòxiques. Tant al Sud com al Nord, aquest recurs es veu dràsticament reduït per la sobreexplotació de les reserves i per la seva contaminació.

El control de l’aigua dels rius és també un motiu de conflicte entre pobles. Les 200 conques fluvials més grans del planeta són compartides per diversos països. El control exclusiu del riu Jordà per part d’Israel, per exemple, afegeix una altra dimensió al conflicte entre àrabs i israelians. D’altra banda, Egipte s’oposa a la construcció de preses al Nil a Etiòpia i Sudan. Garantir l’accés a aquest recurs escàs serà un dels grans desafiaments d’aquest segle.

Coordinadora d’ONG Solidàries

24

Cultura

Aigua!

L’aigua és un líquid misteriós. No ho és pas perquè s’oculti ni per escàs sobre la Terra, sinó per les seves propietats físiques i químiques. En general, les substàncies, si no es descomponen amb la calor, poden existir en tres estats físics: gas, líquid i sòlid. L’aigua és líquida dins un interval de temperatures molt gran, misteriosament gran, atès que la seva molècula és molt lleugera. A pressions normals, les de la superfície terrestre, l’aigua solidifica a 0ºC i es transforma en vapor a 100ºC. Aquest interval de 100 graus Celsius d’existència de l’estat líquid és un fenomen extraordinari. Altres substàncies lleugeres es converteixen en vapor a temperatures que no difereixen pas tant de la que correspon a la solidificació. Així, és possible, per als éssers vivent, beure aigua, o viure submergits en aigua, tant a tocar de la congelació com, per exemple, a 40 graus, o dutxar-se amb aigua líquida a temperatures més altes que la corporal dels humans (36’5ºC).

L’aigua i els planetes Si continuem amb les propietats dels estats físics, una altra característica important és que, almenys en les condicions ambientals de la superfície del planeta Terra, l’aigua existeix simultàniament en els tres estats, encara que no en equilibri.

Les condicions de Venus, per exemple, només permeten l’existència d’aigua en forma de vapor, perquè la temperatura és massa alta. A Mart, altrament, la temperatura i la pressió superficials són massa baixes i l’aigua només hi haurà pogut subsistir en estat sòlid… si està enterrada. La coexistència, a la Terra, dels tres estats és essencial en

els fenòmens climatològics. Si no fos així, simplement no plouria.

Dissolvent i refrigerant Les propietats de l’aigua com a dissolvent són ben conegudes. No és un dissolvent universal, però sí que en aigua es dissolen, almenys parcialment, moltes substàncies inorgàniques (com la sal de cuina) i orgàniques (com l’alcohol del vi).

D’aquí el paper importantíssim de l’aigua en el “transport” dels aliments i en el metabolisme. No oblidem que som, aproximadament, un 60 % d’aigua.

Menys conegut, o potser he de dir menys comentat, és el paper energètic de l’aigua. L’aigua s’escalfa per absorció de calor; però vet aquí que costa molta energia incrementar en un grau la temperatura d’un litre d’aigua. És a dir, per incrementar la temperatura de l’aigua, el cos que estigui en contacte amb ella ha de desprendre’s d’una gran quantitat d’energia i, per consegüent, aquest cos es refreda molt, la seva temperatura minva uns quants graus. Lla-

vors, l’aigua és extraordinàriament útil com a bescanviador de calor. La indústria se’n serveix com a refrigerant, sí; i els humans ens refrigerem suant.

I l’energia que l’aigua absorbeix, la pot retornar, també en grans quantitats, amb un volum d’aigua relativament petit. No fa gaires anys utilitzàvem aquesta propietat amb les bosses d’aigua calenta que ens endúiem al llit. Aquest retorn de l’energia s’esdevé en quantitats monstruoses en la circulació atmosfèrica de l’aigua. L’energia calorífica que transporta una pluja, encara que sigui lleugera, és molt gran. L’energia d’una tempesta, la de l’aigua, no la dels fenòmens elèctrics, és gegantina.

La molècula d’aigua La molècula d’aigua és molt senzilla.

Està formada per dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. L’aigua és el resultant de la combustió de l’hidrogen. L’hidrogen és l’element més lleuger i l’oxigen també és un dels més lleugers. L’explicació de les mis-

Cultura terioses propietats de l’aigua es troba en la seva estructura molecular. El conjunt H–O–H no és lineal, sinó que és angular. La molècula d’aigua té la forma d’un angle amb uns 104º d’obertura. Ateses les característiques elèctriques dels seus àtoms i la forma de la molècula, la molècula d’aigua és polar i interacciona amb altres molècules polars quan actua com a dissolvent.

A més, la distribució dels electrons

en el conjunt de la molècula incrementa les propietats polars i permet que els àtoms d’hidrogen formin enllaços, més febles que els normals però prou forts, amb àtoms d’oxigen d’altres molècules d’aigua independents. És a dir, dues molècules d’aigua queden unides per ponts d’hidrogen i apareix una estructura físicament estable formada per enllaços que són uns més difícils de trencar que els altres, tot i ser, els més

25

febles, bastant resistents. Aquesta estructura abraça una gran quantitat de molècules en estat líquid i fins i tot en el vapor. La formació d’aquests enllaços entre molècules, que l’hidrogen pot formar amb altres àtoms a més de l’oxigen, explica el gran interval de temperatura d’existència de l’aigua líquida i les propietats energètiques de l’aigua.

Joan Miró Ametller

PREC Finalista del X Certamen de Poesia Breu L’Esplai d’Olot (2010) No tinc ocells als meus llavis i s’escolen les pregàries, Doneu-me la veu d’un àngel que té la nota més alta...

Les ombres d’una nit fosca m’envolten amb grosses ales, Deixeu-me un polsim de lluna per copsar Vostra mirada.

Els núvols s’atansen grisos carregats d’hores amargues, De pensaments de captard, cediu-me la tramuntana.

La mar s’encrespa furiosa sacsejant la meva barca, Em manquen pinzells de sol per pintar les aigües clares.

Els meus ulls s’han tornat negres de tant mirar la fondària.

On estan les assutzenes i les estrelles daurades?

El somrís és melangia i la música enyorança L’olor de clavells s’esmuny, la gavina està callada.

Acosteu-me Vostres mans, vostres mans dolces i llargues I la nit serà d’estiu i la cançó d’esperança.

Imma d’Espona

L’HAIKÚ D’EL ROURE

La demagògia omple els escons dels pobles sense criteri.

E.H.

L’Estatut, digne, filtrat per ments caduques, ha tornat híbrid.

E.H.

26

Racons CARRER FRANCESC

Fotos: Juanjo Valeros / Arxiu Municipal de Girona

Actual aspecte del carrer Francesc Eiximenis.

El Carrer Francesc Eiximenis ada dia, a les nou del matí, enmig del rum rum de les màquines de la fàbrica Gròber, que feia torns dia i nit, sonava la campaneta del Col·legi de “Doña Carmen”, les alumnes es posaven en fila per entrar a classe.

El col·legi era privat, d’una sola planta, i gairebé era l’únic edifici important del carrer en aquell primera meitat del segle XX. El carrer estava ocupat per hortes i casetes baixes, excepte una finca amb jardí, al xamfrà nord, que en deien “La torreta“ i era dels senyors Busquets; i la carboneria Franc, que ocupava la meitat del carrer amb carros de cavalls i sarrions de carbó.

Aquest sector del Mercadal havia estat, segons els cronistes de la ciu-

C

tat, una zona de molins d’aigua i masies de regadiu, i encara es podia veure fa pocs anys un caneló entremig de dos edificis que, procedent de la Sèquia Monar, anava a desaiguar a l’Onyar.

De l’època industrial recordem les ara ja desaparegudes fàbriques de paper Sala i Salietti i la Gròber. A la planta baixa d’aquesta hi havia la Impremta Rahola, on s’editava el diari L’Autonomista, que durant uns anys es va dir El Combat, i després Los Sitios de Gerona.

La transformació va començar quan es va eixamplar la part sud que s’obria a la Gran Via Jaume I. En aquest lloc hi havia un fanal de quatre braços amb una base de pedra monumental esculpida en

quatre cantells en forma de seient, que va desaparèixer. El carrer era ample però, continuaven les voreres estretes i el terra sense asfaltar.

Pocs anys després es va construir una casa que era llavors de les més grans que hi havia a Girona, la casa del Marqués de Camps, “l’Ave Maria”, nom que encara es pot veure per sobre el voladís del terrat.

Hi havia tres escales dobles, de cinc pisos amb porteries va ser de les primeres que tenia ascensor.

Allà es varen instal·lar els transports Angelats que donaven una vida sorollosa quan arribaven els camions de Barcelona i descarregaven al mig de la calçada, i es va obrir el primer “Colmado” d’aquesta zona del Mercadal. L’amo torrava el cafè

Racons

27

EIXIMENIS

A dalt a l’esquerra, part de la Plaça de la Constitució, terrenys on on hi havia l’antiga fàbrica Gròber. A la dreta, dues imatges de l’Escola Eiximenis: la primera més antiga (Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans)) i la segona en l’actualitat. al davant de l’establiment i omplia el carrer d’una aroma exquisida.

Pels anys 1950 es van aixecar més plantes a l’Escola que ja havia passat a ser de l’Estat, va ser l’Escola Eiximenis igual que el carrer en memòria de l’il·lustre frare gironí Francesc Eiximenis.

Desapareguda la carboneria i una gran horta que s’estenia fins al carrer Hortes es va construir un edifici amb molts habitatges i comerços; el més rellevant és el de pianos i altres instruments musicals i de so que ocupa gairebé tota la planta.

Actualment el carrer és molt transitat sobre tot a l’entrada i sortida de l’escola. Les places de la Constitució, de santa Susanna i Josep Pla amb l’escultura de Pia Crozet representant els 45 volums de la Col·lecció Pla, junt amb la simbòlica olivera i el parc infantil i la proximitat del Museu del Cinema li han donat una vida lúdica i comercial molt intensa. Amb el paviment de llambordes, plaques i fanals de ferro el carrer té un aire de modernitat. A la vorera els magnoliers donen un ambient vegetal d’ombra i de fragància a l’estiu .

A l’esquerra, una imatge del carrer Eiximenis datada entre 1920 i 1940.

(Ajuntament de Girona. CRDI (Fotografia Unal)).

Encara que el carrer no té sortida directa al carrer Nou, al seu moment es van obrir passadissos; un dels quals comunica amb al carrer Cristòfol Gròber, i un altre dóna accés a la Plaça Jordi de Sant Jordi.

El carrer porta el nom del frare franciscà nascut a Girona pels voltants de 1330 al sí d’una família de l’alta burgesia mercantil. Francesc Eiximenis va ingressar al convent

dels franciscans de la ciutat, va estudiar a les Universitats de varies capitals europees arribant a ser un dels pensadors i teòlegs catalans medievals més important, autor de diversos llibres de tema religiós i profà Va residir a Barcelona i València. Poc abans de morir fou consagrat bisbe d’Elna. Va morir a Perpinyà el l409.

Isabel Oliva Prat

Ahir i avui

Plaça de Josep Pla - Mercadal

Ahir

28

Avui

Enderrocament de la fàbrica Gròber a la zona del Mercadal (1978). Ajuntament de Girona. CRDI (Sebastia Martí)

Imatge actual de la Plaça de Josep Pla i la zona del Mercadal. (Juanjo Valeros).