Roure 36 by Juanjo Valeros

3r quadrimestre 2010

Viure el Nadal

ENTREVISTA

Miquel Molledo, militant de l’organització obrero catòlica i sindicalista RACONS DE GIRONA

La Carbonera

Editorial

El temps, el tresor més preuat també al Nadal omenço aquest article amb una confidència que m’ha fet molt feliç: acabo de ser àvia del meu primer nét. Molts de vosaltres segur que ho sou i no cal que us expliqui gaire res sense caure en la repetició, però també sé que trobaré entre vosaltres moltes complicitats. I per què us explico això, si el que vull és parlar-vos de les activitats d’aquestes dades tan assenyalades? Doncs perquè vull que per Nadal sigueu còmplices de la felicitat dels nostres sers estimats. Els que m’heu seguit amb els meus escrits ja sabreu que des de la Regidoria que presideixo, la de festes com m’agrada dir a mi, busquem la participació de tots els ciutadans en les activitats que organitzem, amb la finalitat de no oblidar les nostres tradicions i promoure-les entre els que no les coneixen. Els nostres petits formen part d’aquest grup de gent a qui hem d’endinsar dins les nostres festes i tradicions més populars per tal

que se les facin seves, en gaudeixin i al mateix temps s’esdevinguin transmissors d’aquestes tradicions dins la cadena generacional. Potser vosaltres teniu una mica més de temps per acompanyar els més menuts a les variades activitats que la ciutat ens oferirà: De tots és coneguda la Cavalcada de Reis, molt popular, que fa de dic de contenció de tant Pare Noel escampat pels aparadors de molts comerços, sobretot dels grans magatzems. Enguany organitzem un concurs de tions als aparadors de les botigues. Sembla que farem sort, ja que els nostres comerciants també volen ser valedors dels nostres costums. El Gran Tió, que per segon any consecutiu estarà a la zona del Mercadal, oferirà a la mainada veritables “cagades”, amb premis com entrades al Lleuresport del GEiEG de Sant Narcís, passis per a la pista de gel del Palau Firal, lots culturals com llibres, entrades als teatres, caramels i llaminadures, que tampoc poden faltar. Els més

Núm. 36 - 3r quadrimestre 2010 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Imma García (C. St. Jordi de Girona), Melcior Coll (Esplai G.G. St. Narcís), la Junta (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

SUMARI 2 3 9 16 17 20 21 20 22 24 26 28

grans us podreu distreure mirant i comprant a les parades d’artesania solidària que hi haurà al voltant, i quan s’acabi la funció els cavallets podran completar una tarda feliç. El dia 18 de desembre, com ja és tradicional, s’inaugurarà el Taller de Tions que prepara Òmnium Cultural, amb animació infantil i nadales. Un altre clàssic, Firanadal, un regal per a la vista, l’olfacte i el tacte, a la plaça de la Independència, us oferirà la possibilitat de completar els vostres pessebres o comprar regals per ajudar els Reis Mags a omplir la bossa. I si fa molt fred, ens podem tancar una estona a la biblioteca i gaudir de l’Hora del conte, o la lectura conjunta d’un bon llibre de contes. També podrem seure còmodament en una butaca de l’Auditori de Girona per escoltar un bon concert, o en una del Teatre Municipal per riure amb els Pastorets de Girona. També moltes altres entitats organitzen quines i festes de Cap d’any. No em

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT Vida associativa de la gent gran CONSELL G.G. Balanç del Projecte Educatiu de Ciutat ENTREVISTA Miquel Molledo, militant de l’organització obrero catòlica i sindicalista QUALITAT Gastronomia DE VIDA Resulta que Déu no està pas mort CULTURA Icones, retaules, pessebres L’estel de Nadal Poemes de Nadal RACONS La Carbonera AHIR I AVUI Carrer Nou

Opinió

Arriba el Nadal per Luís Herrera vull deixar res! Per això us demano que busqueu dins la guia d’activitats de Nadal, que l’Ajuntament edita cada any, allò que més us agradi. Poseu-vos-la dins la butxaca i mireu què podeu fer perquè cada dia sigui una mica especial. I arribat aquest punt, permeteu que em repeteixi un any més: En aquests temps de crisi valorem el temps com un tresor més preuat que els diners i oferim-lo als nostres amics, fills i néts per fer-los el millor dels regals possibles: estones de passeig, de lectura, de conversa, de somriures, de menjar castanyes, de comprar garlandes per arreglar la casa. Jo vull pensar que l’any vinent ja seré una d’aquestes àvies que ajudaré a encendre el fanalet al meu petitó, embolicats tots dos en una bona bufanda. Bones festes de Nadal!

Pilar Prats REGIDORA D’ACTIVITATS DE DINAMITZACIÓ DEL TERRITORI

esprés de les Fires de Sant Narcís ens disposem a esperar el Nadal, festes entranyables en les quals ens reunim amb familiars i amics. Aquestes festes ens porten a molts de nosaltres records de la infància, de tradicions que amb el temps han anat canviant. Avui, amb tota l’abundància d’aliments i de tot plegat, recordem com anys enrere a les cases es preparaven amb antelació al Nadal tots els dolços com els clàssics pestiños, un dolç de Nadal o Setmana Santa típic d’Andalusia, polvorons o rosques de Nadal. Entre d’altres menjars es feien els gustosos potajes a base de cigrons, xoriço, porc, espinacs... El dia següent es preparaven sopes d’all i ceba que

també eren molt típiques del Nadal. Ens reuníem tots els familiars i amics al voltant d’una taula i menjàvem i cantàvem nadales al ritme de les simbombes i panderetes, instruments que fèiem nosaltres mateixos. Amb aquest escrit voldria desitjar a tots els implicats en El Roure i als lectors, i als treballadors i treballadores del Centre Cívic del Pont Major un molt bon feliç Nadal amb aquesta nadala popular:

“Esta noche es noche buena, y mañana Navidad... saca la bota María, que nos vamos a emborrachar!” Feliç Nadal!

COMIAT El company i col·laborador de “EL ROURE”, Josep Casals i Dorca, ens va deixar a primers d’octubre amb el record d’haver estat un complidor fidel a la tasca de corresponsal. Tenia un esperit auster i era concís quan se li oferia la paraula, sempre encertada i erudita. En sentirem la seva absència. Consell de Redacció de El Roure

▼ CARTES Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona En primer lloc, volem agrair-li que alguns dels petits projectes que li demanàvem s’hagin tirat endavant i altres estiguin en projecte, és a dir: reconstruir el Pont del Dimoni, fer que la part alta de les Pedreres deixi d’ésser un abocador i habitatge d’ocupes i que la nostra Devesa sigui un lloc més arranjat per passejar-hi i gaudir-ne. És un primer pas d’esperança amb la finalitat de veure de mica en mica, com ja vàrem exposar, que es procurés que Girona fos una ciutat més bonica del que ja és. També la ubicació d’una font al jardí ha quedat molt bé, en realitat sempre n’hi havia hagut una i és bo reconstruir el que per raons diferents i/o pel pas del temps ha desaparegut, però són patrimoni que no cal

perdre. Ara que és ben a prop el Nadal suposem que es procurarà que la nostra ciutat brilli com es mereix; però bé, ja sabem que estem immersos en una crisi i que l’economia de l’Ajuntament també ho deu notar; així doncs, ens agradaria que l’ornamentació fos com més sòbria millor, que es procuri un bon embelliment però poc costós. Sabem que és difícil, però si s’hi posa bona voluntat i es fila prim segur que s’aconsegueix. La crisi ha d’afilar l’enginy per aconseguir uns bons objectius. Estem segurs que vostè estarà d’acord amb el suggeriment i que procurarà que tot surti molt i molt bé, tant en l’aspecte econòmic com en el de la bellesa que es pot oferir en dies tan importants. Ben afectuosament, Àngela Ferrer i Mató

Opinió

Els Meus Nadals, El Vostre Nadal , Aquest Nadal... per Ma. Carme Ribas i Mora entir la paraula Nadal sacseja els sentiments, uns cops per bé i altres per no tant, el Nadal és un dels esdeveniments familiars que primer coneixem a la nostra infantesa. Els primers Nadals de la nostra vida sempre els recordem macos encara que les circumstàncies de la època fossin dures, el menjador era a la rebotiga al mig de caixes ampolles entrebancs i un lavabo pel mig, tinc la primera felicitació que vaig fer, recordo el vers enfilada a la cadira, fèiem cagar el tió resant un parenostre m’entra mullàvem un pal al cubell de cinc en el desaigua de la nevera de gel, a taula la mare, el pare, en Raimon, jo, la iaia Catalina i la tia Teresa, de fet no podíem ser més no hi havia lloc. Durant anys els Nadals no van canviar, al anar creixent sentia la mare dir com li agradaria poder reunir els seus germans, el pessebre era sempre present, el tió no cagava res més que les neules, els torrons, botelletes de xocolata, acabant amb una mica de carbó i algun cèntim que volia dir no hi havia res més. Els reis no arribaven fins el 5 de Gener, mai abans, farcits de imaginació, sembla impossible que amb pocs recursos es poguessin fer tan feliços a la mainada. Van ser els Nadals més bonics de la meva vida, no perquè em deixessin el que volia, els pares et feien entendre que les coses no podien arribar a tothom i que si no arribava aquell any arribaria l’altre. L’Any 1961 va arribar la primera reforma de la botiga, la primera ornamentació de Nadal, el primer tocadiscos i alguna nadala. Jo era

Bombers petits visitant l’Hospital Josep Trueta. mes gran i aquell ambient compartit amb els clients m’agradava. El gran canvi va ser el 1962 amb la inauguració dels Salons per les festes de Nadal, va ser l’any de la gran nevada. La mare va anar a Can Reixach, va comprar unes estovalles a metres que portava dibuixos nadalencs i ella mateixa les va fer, doncs li havia agradava cosir; per primer cop va poder reunir la família, es van ajuntar les petites taules i el somni es va fer realitat, la iaia veia tots els fills i nets junts, l’escudella i carn d’olla tan ben presentada; tan sols va haver un inconvenient, acabat de dinar es va tenir que demanar a la família que s’havia acabat la sobretaula per donar pas als clients abans, ni el dia de Nadal es tancava. Amb els anys de Nadals ni ha hagut de molt bonics i també de tristos. Els Nadals treballant es varen acabar. M’agradava desitjar les bones festes als clients posant el naixe-

ment, les panses, figues, nous, olives, mel i mató, posava musica al carrer, les avies paraven a contemplar-lo i anaven cantant la cançó del Noi de la Mare. Tenia un nen a l’aparador que cagava el tió i més endavant esperava el reis amb el seu fanalet. Varen arribar els Nadals sense la iaia ni la tia i als Nadals que desprès de dinar tots quatre anàvem a passar la tarda amb la tia Pilar, les monges i els nens que quedaven a la Llar Infantil. Més endavant arribaren els Nadals sense pares, ja res era igual, havíem quedat jo i en Raimon. Desprès de recuperar els gegants antics de Girona i els capgrossos van haver uns Nadals que tot i que no era el mateix dia, però sí dins dels dies de festa, anàvem amb la colla gegantera a portar una espurna d’alegria a les persones que estaven ingressades al Hospital Josep Trueta, no us podeu imaginar com es de gratificant passar una tarda compartint tantes emocions

Opinió

“M’agradava desitjar les bones festes als clients posant el naixement, les panses, figues, nous, olives, mel i mató, posava música al carrer,...” amb malalts i familiars, era una emoció continua, va ser una de les experiències mes entranyables que he viscut amb els gegants. També al Puig d’en Roca, veure els avis envoltats de la mainada era colpidor, suposo que algun d’ells veia en la mainada el net que potser feia dies no veia o el net que havia estat petit i ara era gran. La visita a Llar Infantil, lloc que aprecio, monges i nens s’ho passaven d’allò més bé, inclosa la tia Pilar al cel cia. Són els últims Nadals de quan encara estava en actiu, tots aquets Nadals encara que molt resumits podrien ser una part de “Els Meus Nadals”. El vostre Nadal, encara que suposo que tampoc n’hi hauria cap d’igual, exceptuant els de família nombrosa, que pels pares es una joia veure’ls reunits, cal mirar la foto de família i veure com el pare té agafada la ma del seu fill, un gest d’afecte i lligam, aquest podria ser el vostre Nadal. I aquest Nadal? Com serà aquest Nadal? Han passat molts anys de la primera felicitació, dels Nadals que hi érem tots i que estàvem bé, d’aquella taula petita que es va anar fent gran, ara faltaria la majoria de la gent ,d’aquelles misses del Gall amb família; aquest Nadal serà un Nadal de nostàlgia que no s’obrirà la llum del menjador ni sortirà de l’armari la vaixella, les copes, els coberts, ni les estovalles de Nadal, ni

Dibuix del pintor Buyreu. aquells petits detalls que feien més bonica la taula, serà un Nadal compartit amb germanor mai més ben dit. En Raimon i jo no ens hi faltarà el naixement i un record molt especial per els que ja no estan amb nosaltres. Enyoraré les felicitacions d’en Ferrandiz, a moltes llars el tió es convertirà en reis abans d’hora, els carrers aniran plens de gent però seran pocs els que es diran ” Bon Nadal”, serà un Nadal amb llums i ornamentació. Per fora i per dins? No vull pensar com serà aquest Nadal per moltes persones, perquè

el que ens manca tots ho sabem, ara entenc perquè moltes persones quan són grans voldrien que el Nadal ja hagués passat. M'agradaria que aquest Nadal per mi fos com aquell de la primera felicitació que malgrat no tenir res va ser un dels més bonics de la meva vida, com que se que això no pot ser em conformaré amb la felicitat d'una família que després de molts anys es retrobaran. Bon Nadal i que el 2011 ens arribi ple de Pau i Prosperitat però sobretot amb molta salut per a tots. Bon NADAL 2010.

Opinió

Quin descans...! per Enric Homet n bon dia de fa pocs anys, em va caure en gràcia un article d’El Punt de l’agut i incisiu periodista Jordi Soler referent a les persones que, com qui no vol la cosa, t’encarreguen uns “senzills” versos per sortir del compromís de felicitar el Nadal als seus familiars i amistats més properes. I aquella sol·licitud, per descomptat ja assegurada, se’t correspon amb una rialla i un copet a l’espatlla que et ve a dir que ja has cobrat només de considerar-te entre els escollits. Als esmentats individus, el periodista els titllava, molt encertadament, “els tuques”. Aquestes festes solen ser les més apropiades per a aitals “encàrrecs”, però no són les úniques, ja que al llarg de l’any se n’hi troben per a qualsevol esdeveniment que es cregui mereixedor “d’uns versos”, i “per ajudar-te” ells ja te’n dicten el tema. I així, quan s’acosten les festes nadalenques hi ha dies que valdria més no haver sortit de casa, perquè et trobes amb els famosos “tuques” quan menys t’ho esperes, insistint i amb presses. La introducció que et fan és sempre la mateixa. Com el qui treu importància, diuen: “tu que fas versos, me n’hauries de fer un per…”. I es queden tan “panxos” perquè ja t’han encarregat els neulers. I per la manera de dir-t’ho sembla que et demanen una fotesa, però ells, els “tuques”, són a les antípodes de reconèixer l’esforç que representa l’encàrrec… I no els parlis pas del cost, perquè tu rai! Al dia següent, a casa, poden tenir un tub que els degota i han de recórrer al lampista, i allí ja no treuen el “tuque”, sinó que amb un parell d’hores de feina i amb el desplaçament inclòs, pagaran religiosament

tot el que se’ls demani i a més donant les gràcies (i potser amb “propina” i tot) perquè aquell professional els ha solucionat un problema molt important. I si per casualitat al “creador” del poema se li ocorre fer pagar el temps que s’ha passat per deixar-lo delicadament decent, els semblarà un pecat, i potser renyireu i tot. Ah, i a l’hora de presumir-ne, ho farà amb el seu nom… Doncs sàpigues, amic “tuque”, que el poeta s’ha esforçat molt més amb

les neurones del cervell que no pas ho ha fet el lampista amb les seves eines, i probablement s’hi ha passat més temps i ha treballat en una tessitura intel·lectual que mai tu no arribaràs a comprendre, perquè moltes persones, per cert ben erudites en lletres, s’hi pensen molt abans no gosen encertar el tema. Per això, per aquesta manca de sensibilitat dels “tuques”, quan han passat les festes nadalenques sense el molest borinot, pensem: Quin descans…!

Opinió

LLAMBREGADES

Evolució de les celebracions nadalenques per Àngela Ferrer i Mató í, s'apropa Nadal i ja ens ho recorden constantment els mitjans de comunicació. És una espècie de bombardeig per oferir-nos: perfums, dolços, cava... i els pobres vailets queden ben atabalats amb el nombre de joguines que els mostren i els inciten a demanar ja sigui per Reis, pel Tió, pel Pare Noel, que també ens hem passat a la moda americana, o fins i tot per a totes les festes, i la veritat és que acaben sense saber què volen ni per què ho demanen. Llavors pot ésser bo recordar l’època de la infantesa de fa uns anys i fer una comparació. Comencem pel Tió, festa molt tradicional catalana. En la meva època el Tió solia ser un tronc que guardàvem any rere any, i això sí, l'alimentàvem als voltants de la festa. Però, què ens "cagava"? Els torrons que menjaríem aquelles diades,"duros"de xocolata, cigarretes i petites ampolles de cava també de xocolata, algun dolç de massapà... i tan contents. M'imagino la cara d'un infant actual que rebés aquests regals. Ara esperen jocs electrònics i tota una sèrie d'estris que o no fan servir o acaben per obsessionar-los i jugar sols en un racó. Malament! Com ens divertíem abans amb joguines senzilles però compartides amb amics! La Missa del Gall se celebrava amb il·lusió i el pessebre que fèiem era sempre senzill però ple d'encant. Moltes vegades ens fèiem les figures i no es venia molsa, calia anar al bosc i recollir-la, així com talls de branques i pedretes... I cantàvem les cançons de tota la vida tota la família aplegada vora el foc, que molts

cops era un simple braser. El dia de Nadal no podia faltar l'escudella i el pollastre rostit i les postres eren els torrons que el Tió ens havia "cagat". No fèiem arbre, que no és ni era costum català, però penso que aquella vida més senzilla també ens feia feliços. Posàvem llufes a tort i a dret el dia dels Innocents, i ho fèiem tan barroerament que més aviat semblava una gresca col·lectiva, uns posant i els altres fent veure que no se n'adonaven. L'últim dia de l'any anàvem a veure l'home dels nassos, que deien que en tenia tants com dies té l'any, és clar aquell dia en tenia un com tothom. Ningú pensava a fer grans "comilones"per Cap d'Any ni anar a esquiar o viatjar... Les reunions familiars solien ser molt agradables: les converses, els jocs com la quina... I lla-

vors venia el dia dels Reis. La mainada solia fer-se els fanals, i la veritat és que es demanaven coses útils i encara que solia caure alguna joguina no era gairebé mai massa costosa: pepes per a les nenes, cavalls de cartró per als nens... Us imagineu la cara d'un infant actual amb un regal d'aquest tipus? La pregunta del milió és: érem més feliços abans amb tota la senzillesa que ens acompanyava o ara amb la sofisticació electrònica i el poc valor que se sol donar als llaços familiars? Tot canvia i molt de pressa i cal adaptar-nos al temps que ens ha tocat viure, però de vegades la nostàlgia et corprèn i et dius: ara tinc els fills a la neu, si no surto per Cap d'Any semblaré un "bitxo rar"... i penses i penses i recordes, i també és un consol haver viscut altres temps i haver-te sabut adaptar a l'actualitat per esbojarrada que sigui.

Opinió

El cavaller sant Jordi, el drac i en Joan al Pont Major per Francesc Pararols isset de juny de 2010. L’escola bressol del Pont Major celebra una festa molt especial. És la cloenda de les activitats de l’any. La festa és especial perquè és el dia dels avis, i nosaltres hi anem perquè el nostre besnét, en Joan, ens hi ha convidat. Sí, és cert que és l’escola qui formalment ens ha convidat, però a mi m’agrada creure que ha estat en Joan. Fa tres anys que en Joan va a l’escola bressol. Aquest és el seu darrer any de bressolaire. El curs vinent canviarà d’escola i començarà una nova etapa del seu camí per la vida. Avui, a la bressola, ens reunirem néts i avis, sense pares. Dues generacions amb un salt enmig. Els besavis també compten! Puntuals com cal, àvies i avis (i alguns altres familiars) entrem a la sala de jocs de la mainada. Un conjunt de cadiretes formen una mitja rotllana. Ens esperen. Els grans, conscients que som motiu d’espera, contents, ens hi asseiem. Llavors, entren els nens. Pugen en una tarima i tots junts en silenci es col·loquen ordenadament. Un cop organitzats d’acord amb les normes de l’espectacle, una de les educadores, que exerceix de directora de la coral, els fa cantar en grup. Una rere l’altra, s’alcen pels aires dues cançons dedicades als avis. Quan sona l’última nota, els avis fem esclatar un aplaudiment unànime. Nens i nenes riuen. Són rialles, són de satisfacció que encara ens entusiasmen més. Apareixen cinc infants. Surten de

darrere una cortina, van disfressats. Un fa de rei, una nena és la reina, també hi ha una princesa, un drac meravellós que ens deixa bocabadats, i sant Jordi, naturalment, que encarna el valor i l’esperança en la justícia. Ara comença la representació de Sant Jordi i el drac. Una educadora guia els petits actors i els corregeix, si cal. El públic, els nens, no para d’intervenir en el curs de l’obra. Com hi participen tots! La mainada avisa els actors del perill del drac. On és, què fa, on s’oculta. El drac, mentrestant, no s’està de cridar que té fam, que vol menjar… El paper d’aquest públic, xisclaire i entregat vívidament a la representació, és essencial. Sense els nens i les nenes que presencien l’acció, qui sap què els passaria a la parella de reis i a la seva filla! I potser el cavaller no completaria la seva missió! Al capdavall, el cavaller sant Jordi

mata el drac. El grup de nens es descompon. Corren i riuen enjogassats. Tots van a remenar una panera, una panera molt gran. Agafen, cadascun, un regal i el porten als seus avis. Són petits paquets de caramels. Avis, néts i besnéts sortim al pati. Els educadors i els treballadors de l’escola ens conviden a menjar talls de coca ensucrada i a beure refrescs de pinya, de préssec, taronjada o aigua. A poc a poc, s’apaivaga la gresca i, pausadament, els assistents se’n van. Nosaltres, els besavis d’en Joan, a dos quarts de sis. Hem passat una bona tarda, tots junts, avis i néts, petits i grans. L’experiència de la vida i la vida en experiència. Tots hem gaudit de la festa. Serà cert que quan ens anem fent grans ens tornem altra vegada nens?

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Cafè tertúlia La Unió amb Pia Bosch Dins la nostra programació de cafès tertúlia, el passat dijous dia 21 d’octubre la diputada al Parlament de Catalunya Pia Bosch va fer una xerrada. La xerrada es va basar en el contingut del llibre El futur comença ara, escrit per Joaquim Nadal i Pia Bosch, persones molt vinculades a la vida municipal de Girona. Pia Bosch va parlar, és clar, de la crisi i va enumerar diferents punts del llibre en els quals fa referència a les esperances per sortir d’aquesta situació tan negativa per al nostre país. En aquests moments difícils ens hem de preparar i sobretot preparar la joventut, ja que aquesta situació no durarà eternament. En aquest país hem viscut èpoques molt dramàtiques, sobretot pel que fa a la classe treballadora. Hem d’ensenyar

aquests joves a superar la competitivitat i preparar-los per sortir d’aquesta crisi. Tinguem esperança. La xerrada va ser seguida amb molt d’interès per part dels socis que van

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Aquest any s’ha renovat la nostra junta, ha plegat el Sr. Antonio Carvajal, per motius personals, i ara tenim la primera dona presidenta en la història d’aquesta associació de jubilats, la Sra. Maria Galán, acompanyada d’un equip amb moltes ganes de fer coses. Ànims, Maria! En aquesta primera etapa volem promoure un nou estatut i un nou reglament que reguli de la millor forma possible aquesta associació. També volem introduir la informàtica com una eina que ens ajudi a millorar la nostra part administrativa i el funcionament de l’associació. Però a part d’això, continuem amb les mateixes activitats que fins ara i amb ganes d’ampliar-les. Els balls del diumenge, el taller de memòria, viatges, la gimnàstica, el taller de costura i, és clar, la setmana cultural del “Veranillo

del membrillo”, que s’escau la segona setmana del mes d’octubre i cada any distreu el personal amb campionats de jocs de taula, desfilada de vestits de paper, petanca, billar, la caminada, diferents espectacles ( teatre, sevillanes ...), una fantàstica fideuà i balls amb música en directe. Els que no hi heu participat mai, esteu

assistir-hi. Des de la nostra associació agraïm a Pia Bosch el seu interès per aquesta xerrada, de la qual tots hem gaudit. Gràcies, Pia.

Pitu Caicedo

convidats a venir l’any vinent, no us ho podeu perdre. Cal dir que hem obert el nostre espai al conjunt de veïns, perquè en les hores que no fem activitats se’n facin d’obertes a la població de la zona, per contribuir a millorar les relacions amb altres entitats i entre els veïns del barri. En aquests moments tenim balls de saló i sevillanes.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DE PEDRET Iniciem un nou curs, amb empenta i ple d’il·lusions, és el nostre tercer any, o sigui, som una associació jove. El treball que duem a terme és consolidar i desenvolupar l’associacionisme de gent gran, oferint suport a les activitats que els nostres associats volen fer. Les activitats que estem oferint actualment i les previstes per al curs que iniciem són les següents: gimnàstica de manteniment, taller de manualitats, xerrades diverses, sortides culturals, balls i jocs de taula. Cal dir que totes aquestes activitats són possibles gràcies al suport que ens ofereix l’Ajuntament de Girona, sense aquest suport seria pràcticament impossible continuar oferint activitats diverses a la gent gran de Pedret i rodalies, per aquest

motiu volem aprofitar aquestes línies per donar-los el nostre agraïment. El nostre casal està obert a totes aquelles persones que estiguin interessades a formar part de l’associació o simple-

GENT GRAN “L’ESPLAI” El passat mes de setembre aquest Esplai va fer una sortida memorable que ja tenien programada des de temps, ja que la sol·licitud no es podia demorar per més temps, i evidentment es va demostrar per part dels expedicionaris. Foren una trentena de persones desitjoses de conèixer la Turquia monumental i de profunda cultura conservadora de les seves arrels. Les visites foren sempre acompanyades d’un guia molt experimentat i agradable, i aquest motiu fou l’esca de captar amb més intensitat totes les seves descripcions. Les visites foren quantioses, des d’Istanbul, amb els seus palaus i mesquites, Sant Salvador a Khora, les cisternes, el mercat de les espècies, el gran basar i un fascinant creuer pel Bòsfor. Efes-Pamukkale fou també un objectiu ben aprofitat, van visitar l’antiga Efes, la ciutat de l’Àsia Menor més

La Junta

ment que ens vulguin conèixer. Ens hi podeu trobar els dilluns, dimarts, dijous i els dissabtes quinzenalment, l’horari és de 16 a 20 h. Fins aviat!

Enric Homet

ben conservada, una meravella natural de cascada blanca i les famoses piscines d’aigües calcàries. De Capadòcia els captivà la vall de Göreme, plena de monestirs i capelles excavades en les roques. També les valls, amb un espectacular paisatge de les xemeneies de les fades, etc.

A banda del bon tracte i l’exquisida dedicació de les persones que els atengueren, els expedicionaris exposen que fou un viatge agradable i fascinant, molt valorat per tots ells, i que restarà sempre en el seu record. La instantània d’Antoni Culubret mostra l’animat i joiós grup davant d’un dels innombrables monuments.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI”

Ja hem tornat a la feina després del parèntesi estiuenc, i tothom s’ha anat ubicant en aquelles activitats que més li plauen. Fa goig veure com la gent gran cerca no caure en la rutina i exercita el cos per no perdre la seva potencialitat i gaudir d’una qualitat de vida que era impensable fa pocs anys. Cal dir que, actualment, la programació d’activitats que ofereixen els centres és molt completa, variada i adequada a les necessitats d’avui dia, i

això es nota amb la gran quantitat de participants. Però això no vol dir que els usuaris dels casals no siguin també molt necessaris, imprescindibles, diria jo, per al bon funcionament de tota la xarxa que possibilita el funcionament dels centres. Arran d’aquest funcionament voluntari i solidari, el nostre centre ha passat a convertir-se en casal cívic, que farà oficial com les diferents associacions que fem ús de l’edifici compartim l’es-

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Durant aquest primer trimestre del curs 2010-2011 hem reprès les activitats després de l’aturada de l’estiu. En aquest nou curs que ara comencem, continuem els nostres cursos de manualitats, de gimnàstica de manteniment per a gent gran, el taller de punt de creu i el Taller de Memòria – Espai de Salut. A més, aquest curs hem tornat a incorporar les classes de sevillanes, que han tingut un gran èxit de popularitat i d’assistència. Els que estigueu interessats en el Taller de Memòria – Espai de Salut o en qualsevol altre dels nostres cursos, us podeu dirigir al Centre Cívic Santa Eugènia (972 24 51 11) per a les inscripcions o fer-ho mitjançant el web de la Xarxa de Centres

Cívics de Girona www.girona.cat/ccivics. Si us voleu apropar personalment a fer les inscripcions o a informar-vos sobre els nostres cursos, activitats i tallers, som al carrer Santa Eugènia número 146. També continuem fent el ball cada dos diumenges a la sala d’actes de la Llar de Jubilats Sant Joan. És un gran esdeveniment que atreu, fins i tot, molta gent de diferents barris de la ciutat de Girona i també d’altres poblacions veïnes. Quedeu convidats i convidades, des d’aquestes línies, a assistir a qualsevol dels actes que organitzem a la nostra Llar i ens faria molta il·lusió poder-los compartir i gaudir-los amb tots vosaltres

Josep Majó

pai i col·laborem, i el grau de participació conjunta i l’aprofitament òptim d’un espai públic per a activitats socials. Es farà l’acte d’inauguració oficial el dia 2 de novembre de 2010 a les set de la tarda i tindrem una actuació musical del grup Alehop que farà un recorregut pels diferents estils musicals que han tingut lloc durant el segle XX, en definitiva, per la majoria dels anys de la nostra joventut. Joan Farré

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS

Un Nadal per recordar Josep Casals i Dorca Quan un s’allibera de la seva tasca o funció voluntàriament, perquè té en perspectiva un altre destí que millorarà la seva posició, no mirem ara de quin ordre, sempre és un apaivagament per a la persona que l’ha de rellevar, encara que sigui d’una manera provisional. Però quan aquesta substitució és forçada a causa de la pèrdua d’un amic, com és el cas, la pèrdua del corresponsal d’El Roure, Josep Casals i Dorca, que aquest mes de setembre ens ha deixat , després d’una relativament ràpida i cruel malaltia, aleshores la situació t’obliga, però amb recança, no es pretén suplir la seva forma de fer i saber, perquè el seu estil era propi d’en Josep, molt acurat i detallista, donat que qualsevol fet, circumstància, nimietat, etc. que copsés, passava immediatament a la seva agenda, que sempre portava a sobre, on escrivia amb aquella ploma estilogràfica (que

no recordo que hagués canviat mai) que tenia un traçat gruixut de fàcil lectura. Era un home participatiu, no tan sols en El Roure el trobarem a faltar. La seva important col·laboració era en tot allò que desenvolupava en la seva vida. Pel que fa al centre cívic era tan actiu amb l’Esplai de la Gent Gran de Sant Narcís de Girona com amb l’Associació de Veïns. Ara quasi estem a les portes de Nadal. Durant tot l’any en el centre cívic hi ha una gran activitat, però quan s’acosten les festes nadalenques, allò és un garbuix de faïments. En bona part hi trobarem a faltar el saber fer d’en Josep. Però en el que afecta especialment a nosaltres, els seus companys de l’Esplai de la Gent Gran, ho serà d’una forma remarcada. Ens feia saber que arribaven aquestes festivitats quan ens portava un gran dibuix, al·lusió a les festes nadalenques, fet per la seva filla, que exhibia amb orgull de pare i que tots admiràvem, una obra d’art que penjava en el gran retaule que l’Esplai té dins el centre. Una de les activitats d’aquests dies, és

CLUB SANT JORDI DE GIRONA L’estiu ja s’ha enretirat definitivament i ja som a la tardor. Baixen les temperatures, les fulles cauen, arriben les pluges i els bolets! S’acosten, doncs, els últims mesos de l’any, moment per fer balanç del que hem fet al llarg de l’any. A l’esplai Sant Jordi és també temps de festes, ja que a finals d’any és quan celebrem la nostra festa dels 80, 90 i noces d’or; tot homenatjant els socis que durant aquest any han celebrat un aniversari rodó: 80, 90 o 100 anys. I també als que han celebrat els 50 anys de casats. Enguany aquesta festivitat tindrà lloc el dia 21 de desembre, amb

Melcior Coll

el sorteig d’un centenar de lots de Nadal entre tots els associats a l’Esplai. El sorteig es fa al teatre del centre, que sempre per aquests esdeveniment s’omple de bat a bat. Dins d’una bossa vermella s’hi posen tots els números que corresponen als dels carnets dels socis. Primerament es demana a tots els assistents que comprovin que el seu número hi és present. En aquest acte també recordarem en Josep Casals, donat que aquests números estan fets per ell, sobre cartró gruixut i resistent, ja que fa anys que ens serveixen. Un cop ben remenats per una persona del públic, una mà innocent extreu un número que seguidament es canta per l’altaveu, i es va confeccionant el quadre d’afortunats. En aquesta selecció de la mà innocent també hi participava, i és per això que sense voler-ho són molts els moments que el tindrem present. Siguin aquestes ratlles per agrair-li la seva important col·laboració al nostre Esplai i a la revista El Roure, i a la vegada també per expressar el sincer condol de tota la Junta a la seva esposa, Montserrat, i fills. Amic Josep, et trobarem a faltar. Imma García

actuacions del nostre grup de playback i de la nostra coral. També a finals d’any gaudirem de la festa dels avis i els néts, amb un taller de construcció d’instruments i de joguines amb material reciclat.

I per a aquestes dates festives tenim previstes també moltes altres activitats, com per exemple un taller de tornejament de fusta, on podrem fer plats, bolígrafs, i un altre de vidre on decorarem i courem algunes peces. Des d’aquí volem convidar-vos a tots a apropar-vos i participar en aquestes activitats, i també en la resta de cursos i tallers que es fan al llarg de l’any com són la gimnàstica, el ioga, la informàtica, el playback, la coral, el country, la salsa, el tai-txi, el dibuix i la pintura, la gimnàstica mental, etc. Anima’t i vine a conèixer-nos! Bones festes!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL

La Junta de l’Associació

El gaudir de la retrobada Ha passat un nou estiu i arriba l’hora de reprendre les activitats que ens ofereix el Centre i també de retrobar de nou els/les companys/es i fruir de la seva companyia. Ens ha d’omplir de goig tornar-nos a trobar i poder explicar totes les vivències que l’estiu ens ha brindat. Potser algunes seran millors que d’altres, però compartir ja siguin alegries o penes sempre és una manera o bé d’alleugerar el que no ha estat tan bo com pensàvem o bé de compartir les alegries, i així es multiplica la il·lusió que ens poden haver produït. Ara comença també la tardor, una època molt formosa, farcida de colors que ens convida a gaudir de la natura. Les fulles formen catifes multicolors i el vent les mou com si ballessin una sardana. Els tons ocres, marrons, grocs dels arbres i del paisatge ens conviden a somniar com sempre han fet els poetes, pintors i artistes en general, que veuen aquesta estació com una font d’inspiració. Talment nosaltres podem preparar el nostre

esperit per viure aquesta època amb ànims i molta, molta il·lusió. Tenir ganes i ànsies per fer coses ens dóna coratge per minimitzar les petites contrarietats del dia a dia i, al mateix temps, fa que ens conservem més joves. Tothom té l’edat que el cor li diu i per aquesta raó podem ser sempre

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL Diuen que l’experiència és un grau i la gent gran és un bon exemple d’això. D’una banda, perquè aplega un elevat nombre de persones que per edat i coneixements representen un bon nivell d’expertesa. De l’altra, perquè fa anys que contribueixen enèrgicament a fer que la participació activa sigui un fet. Aquest exercici ha estat possible gràcies a la llarga trajectòria participativa que té aquest col·lectiu i que ha demostrat dia a dia amb la seva presència activa als casals. Per tot això i per poder combatre la soledat i l’aïllament, continuem posant èmfasi en la millora de les condicions

de vida de la gent gran. Actualment estem preparant un programa ple d’activitats diverses: tallers de memòria, taller d’arts aplicades, aula d’informàtica, gimnàstica de manteniment,

joves d’esperit, i com que aquest es reflecteix en el cos, al nostre Centre Cívic només hi assistim persones amb el cor jove i ple de coratge, que ens anima a participar en tantes activitats com sigui possible. Bon començament i millor seguiment d’aquesta nova etapa. La Junta de l’Associació

xerrades culturals, de salut, concerts i un llarg etc. El passat 23 d’octubre vàrem fer la castanyada, que va tenir una bona acollida. La gent va rebre amb molta satisfacció la proposta dels joves de la Vall de Sant Daniel ( JSD) i l’associació de veïns, els quals varen ser els encarregats d’organitzar-la, i des del casal de gent gran es va dur a terme la preparació de la cuita de les castanyes, cosa que ens fa pensar que hem de continuar treballant conjuntament amb aquestes entitats. Moltes gràcies, per comptar amb nosaltres!

Consell G.G.

Balanç del Projecte Educatiu de Ciutat

a gairebé un any que des de la Regidoria d’Educació s’ha iniciat el procés del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC), obert a tota la ciutadania de Girona. L’objectiu d’aquesta iniciativa és fer extensiva la importància de l’acció educativa més enllà de l’àmbit escolar, i per tant, s’ha volgut recollir les diferents aportacions dels ciutadans i ciutadanes de Girona. Una de les accions que s’han dut a terme són els grups de treball, i en aquest procés, el Consell Municipal de la Gent Gran també hi va ser convocat. El grup de treball de gent gran es va reunir el 15 de maig de 2010 al centre cívic de Palau i com a participants van assistir-hi representants del Consell Municipal de la Gent

Gran i els referents de l’oficina tècnica del PEC. S’ha elaborat un diagnòstic del que es va treballar a la reunió, un cop recollits els temes tractats i les respectives fortaleses i debilitats. Dels diferents temes, queda palès que el nostre sector està satisfet dels recursos informatius i de difusió, així com també dels espais participatius ja existents, que es van valorar positivament. També es varen recollir un seguit de propostes elaborades i acordades col·lectivament pel grup de treball, fruit de les inquietuds detectades en el nostre col·lectiu. Es varen donar idees per millorar l’intercanvi intergeneracional, els aspectes relacionats amb la cura del cos i de la ment, l’aprenentatge de

nous criteris per a la vida després dels 65 anys, la promoció dels clubs de lectura “entre iguals”, etc. Tota aquesta interessant diagnosi la podem consultar al web de l’Ajuntament que adjuntem a continuació. www.girona-edu.cat/cat/grups_treball.php Des del Consell Municipal de la Gent Gran valorem molt positivament haver tingut l’oportunitat de participar en aquest grup de treball dins del marc del Projecte Educatiu de Ciutat, ja que considerem que aquest és un bon punt de partida per seguir millorant la nostra qualitat de vida i les nostres il·lusions.

Consell Municipal de la Gent Gran

Entrevista

Miquel Molledo Militant de l’organització obrera catòlica (HOAC) i sindicalista. Miquel Molledo té una llarga història al darrera, no diu mentides però tampoc ho explica tot. A Molledo l’església li fa molta pena. És un ferroviari nascut a Deva (Guipúscoa) que l’any 1944 va venir a treballar a Girona i es va fer militant de l’organització obrera catòlica (HOAC) i aquesta militància li va comportar que hagués d’anar a declarar diferents vegades a la comissaria de la policia de Franco, ja que el tenien per comunista i enemic del règim. Un policia infiltrat assistia a les seves reunions. Curiosament el llavors bisbe de Girona, Josep Cartañà, el defensava i cada vegada que havia anat a declarar a comissaria el cridava i li preguntava insistentment si l’havien torturat. Quan es va fundar el sindicat Comissions Obreres alguns dels seus companys de l'HOAC se’n van fer i ell també era amic de sindicalistes. Actualment està desencisat de l’Església, que diu que li fa pena, i critica els viatges del Papa, que viatja pel món com un cap d’estat i gastant tants diners. - Miquel, quantes plantofades et va donar la policia de Franco? - Plantofades a mi, mai cap. Però em va cridar força vegades a declarar a comissaria. - On era llavors la comissaria de Girona? - A la pujada de Sant Martí, davant l’església del Carme. - I per què et feien anar a declarar? - Perquè sabien que jo rebia propaganda comunista de França i que era de l’HOAC. - Qui t’enviava la propaganda comunista?

- El meu pare que, acabada la guerra civil, s’hagué d’exiliar perquè era republicà. - I com ho sabia la policia, que rebies propaganda comunista? - Molt fàcilment. Obrien tota la meva correspondència. - I això de l’HOAC, què era? - Era un moviment obrer de l’Església dels anys cinquanta que acollia els cristians que volíem evangelitzar el món dels treballadors. Per això se’n deia HOAC, perquè venia del castellà Hermandad Obrera de Acción Católica. - I qui t'hi va portar?

Fotos: Jordi S. Carrera

- Un ferroviari vingut d’Albacete que es deia Juan López i que va venir a fer el servei militar a Girona i pertanyia a aquest moviment - I per això també et perseguia la policia franquista? - Sí, perquè nosaltres no estàvem d’acord amb la política social del govern. Una vegada vàrem anar a una reunió a Madrid amb mossèn Iglesias i l’Espadalé, que era director de Càritas, i allà ens van entregar unes còpies del Plan de Estabilización, abans que es publiqués en el Boletín Oficial del Estat. I en tornar a Girona nosaltres les vàrem repar-

Entrevista

“Nosaltres no parlavem mai de’n Franco de manera que el policia que venia com a infiltrat a les nostres reunions s’estranyava que no ho féssim.” tir el dia 1 de maig. - I això era mal vist pel règim? - Sí, perquè en repartir-ho pel nostre compte ho consideraven propaganda subversiva. L’endemà passat van venir a casa uns policies i es van emportar totes les còpies que em quedaven. - I què més et va fer la policia? - A més, em van fer anar a declarar a comissaria i allà em van preguntar per què hi arribava més tard del que m’havien dit. Jo els vaig respondre que abans havia anat a veure el bisbe i com que allà hi havia trobat el governador civil parlant amb el prelat hi havia estat més del compte. Llavors no em van demanar res més i em van deixar tornar a casa. - Et vas trobar alguna vegada amb el policia Joan Creix, que tenia fama de torturador? - Sí, a la comissaria de la Via Layetana de Barcelona, anava sempre amb la pistola a la cintura. - I què hi vas anar a fer, a la comissaria de Barcelona? - És que havien agafat el nostre company de l’HOAC de Girona (Cipriano Mera), i la dona del seu germà, en Paco Mera, em va demanar que anés a parlar amb en Creix perquè tenia por que l’estomaquessin. - De què l’acusaven? - D’haver tingut en Cipriano, que era comandant de l’exèrcit comunista, a casa seva. - En Paco també era comunista? - No, encara que més tard es va afiliar a Comissions Obreres. Es deia que els comunistes volien imitar l’Església, que tenia un representant a cada poble, el capellà, i ells hi volien posar un comissari. - Quines relacions teníeu els de

l’HOAC amb Comissions Obreres? - Bones, perquè com que llavors no hi havia sindicats lliures on apuntar-se alguns dels nostres s’apuntaven a Comissions. - Però, vosaltres no criticàveu en Franco en les vostres reunions? - No, nosaltres no parlàvem mai d’en Franco de manera que el policia que venia com a infiltrat a les nostres reunions s’estranyava que no ho féssim. Això m’ho va dir alguna vegada. - Com ho sabíeu que hi havia un policia infiltrat? - Perquè el coneixíem i ell mateix ens ho va confessar. - De què parlàveu, doncs, en les reunions? - De la situació del món i de l’evangeli de Jesús. Seguíem el mètode “Veure, jutjar, actuar.” - Però no reclamàveu coses, com ara un salari suficient per mantenir una família? - Sí, això, sí. Un dia vaig dir que els ministres també l’haurien de cobrar, aquest salari mínim, mentre tinguessin aquest càrrec i també vaig acabar a comissaria. - Qui presidia les vostres reunions? - Solia haver-hi un mossèn.

- Com es deia? - Em van tenir uns quants: mossèn Iglesias, mossèn Bachs, mossèn Caldas, mossèn Tibau, el doctor Damià Estela, rector del Seminari, a qui visitava tots els diumenges al matí. - Caram, caram… molts d’aquests mossens eren de l’Opus Dei. - Crec que sí. També ens feia xerrades el doctor Josep Maria Cases, que era capellà de la presó de Salt i després va ser bisbe de Segorb-Castelló de la Plana. - I organitzàveu manifestacions pel carrer? - No, però per la festa de l’1 de maig solíem organitzar trobades de militants i simpatitzants. Una vegada vàrem fer un acte cultural en un local del carrer de la Força i el governador civil va organitzar una ballada de sardanes al mateix temps a la plaça de la catedral per contrarestar el nostre acte. - I els bisbes us donaven suport? - El de Girona, el doctor Josep Cartañà, sí. Quan l’anava a veure després d’haver estat cridat a la comissaria em posava el dit al pit i em deia: “No m’enganyis, eh! T’han torturat?” - Ho van fer alguna vegada?

Entrevista

A RAIG!

- No, ja t’he dit que no. - Doncs, un teu company de l’HOAC m’ha dit que a ell l’havien pegat fort. - Potser sí, però a mi, no. - Éreu molts els de l’HOAC a Girona? - Una dotzena. - Digue’m alguns noms. - Els germans Mera, en Pallàs, en Barberà, l’Herrera, en Brugada... - També hi havia dones, a l’HOAC? - No gaires perquè llavors no hi havia tantes dones obreres com ara. La majoria es quedaven a casa a fer el dinar i cuidar els petits i vells. - Digue’m el nom d’alguna dona de l’HOAC? - La Leonor, esposa d’en Pere Blesa; la Rosa, que és la meva dona; la Rosa Rigau, la Martínez, la Joaquina Tomàs. - On us reuníeu? - A la casa anomenada de Les Missioneres, a la carretera de Santa Eugènia. - Les dones també hi assistien? - Sí, però els bisbes no ho volien. - Vaja! I fins quan va durar l’HOAC? - Fins després del Concili Vaticà II, a finals dels seixanta.

- Què va passar? - Que els bisbes que manaven a la Conferència Episcopal Espanyola, en Casimiro Morcillo i en José Guerra, van decidir eliminar els moviments especialitzats de l’Acció Catòlica i conservar només la branca general. - Tinc entès que també hi va haver problema amb els castellans? - Sí, és que els militants de Madrid no entenien la nostra manera de ser i deien que els catalans érem una HOAC diferent. - Sempre igual, en tot! I com veus ara l’Església? - Em fa molta pena! - Per què? - Perquè el Papa està fent marxa enrere respecte el Concili Vaticà II. Veig moltes contradiccions amb Jesús i l’Evangeli i com, per exemple, que el Papa vagi pel món com un cap d’estat, protegit per la policia, gastant-se milions per organitzar els seus viatges. - I què més veus? - Tampoc m’agrada que l’Església parli del matrimoni com ho fa. - Com ho fa? - Ens ofereix com a models Maria i Josep que són dos esposos amb els quals ningú no es pot comparar tal

- Una flor? - El clavell. - Un color? - Cap, perquè sóc daltònic. - Una pel·lícula? - He anat molt poc al cinema. - Un actor? - En Cantinflas. - Un rei? - No puc entendre que algú vulgui ser rei. - Un Papa? - Joan XXIII. - Un futbolista? - En Zarra. - Divorci? - Tal com ens ha fet Déu, sí. - Avortament? - En certs casos de risc per la vida de la mare, sí. - El moment més agradable de la teva vida? - Que ja sóc besavi! - Què hi ha més enllà del cementiri? - No ho sé ni em preocupa. - M’has dit alguna mentida? - Mentida, no… Però sí que m’he callat alguna cosa.

com ens els presenten. I l’Església tampoc accepta les separacions que responen a la mateixa naturalesa amb què Déu ens va fer i tampoc permet que les dones s’equiparin en tot amb els homes, no poden ser capellans. - Saps que Ratzinger ha recuperat el símbol del poder absolut que és la tiara? - No, no ho sabia pas. - Doncs, t’ho dic jo que l’any 1945 era a Roma i vaig veure com Pau VI se la treia del cap ell mateix, renunciant-hi per sempre. Pere Madrenys

Qualitat de vida GASTRONOMIA

RECEPTA NADALENCA

Vichyssoise, crema de porros Ingredients per a 4 persones INGREDIENTS: 4 porros 1 ceba mitjana ● 1 patata grosseta ● ¾ de litre, aproximadament, de caldo de gallina o pollastre ● mantega, sal, pebre negre acabat de moldre ● un pessic de nou moscada ● 2 tassetes de cafè de crema de llet fresca ● 1 cebollí per a la guarnició. ● ●

PREPARACIÓ 1. Fondrem la mantega en un cassó per afegir-hi els porros que haurem netejat meticulosament per la terra que puguin portar a la part del mig (per elaborar aquest plat desestimarem la part superior), la ceba i la patata, tot tallat a trossos. 2. Al cap d'uns minuts, que serà quan ja estigui una mica cuit, hi afegirem el brou que com que minvarà en bullir, haurà de portar molt poca sal. 3. Ho deixarem coure durant uns 30 minuts, rectificant la sal i afegint les espècies 4. Abans de passar-ho per la batedora. Esperarem que es refredi i ho deixarem reposar a la nevera durant una estona.

5. Abans de servir hi afegirem la crema de llet, remenant fins que quedi una crema homogènia. Hem de procurar que no arribi a bullir. Cada comensal se servirà la quantitat que desitgi del cebollí que presentarem a taula tallat molt menut.

Pollastre rostit a la cassola, amb raïms Ingredients per a 6 persones INGREDIENTS: 1 Pollastre sencer tallat a quarts 1 ceba tallada a juliana ● 1 Tomàquet mitjà a quarts ● 4 Alls sencer sense pelar ● 1 Fulla de llorer ● 1 Copa de conyac ● 2 Vasos de "caldo" o bé d'aigua ● oli, sal i pebre ● raïms ● ●

PREPARACIÓ 1. Posarem el pollastre salat i empebrat a daurar a la cassola amb bon raig d'oli ja calent. 2. Quan estigui daurant hi afegirem tots els ingredients i el conyac. Esperem una estoneta i per últim hi posem els dos vasos de caldo o d'aigua. Abaixem el foc i tapem la cassola. 3. Deixem coure a foc lent, si es un pollastre normal 1/2 hora, si es de pagès caldrà 1 hora, sempre vigilant que no es quedi sec. Quan

sigui cuit retirarem el pollastre, a la mateixa cassola afegirem els raïms pelats i els deixarem coure dos minuts, tirarem la salsa sobre el pollastre, posant els raïms al seu voltant.

Tot acompanyat d’unes bones postres, de torrons, neules i cava! Bon profit i Bon Nadal!!! Luís Herrera Díaz

Qualitat de vida

RELIGIONS

Resulta que Déu no està pas mort A

quest 2010, algunes de les tradicions més assenyalades dels calendaris cristià, musulmà i jueu s’han celebrat amb molta proximitat en el temps. Mentre que la celebració del Nadal ve determinada pel calendari solar, la Festa del Xai (Eid al Adha) ho fa pel lunar i la Festa de les Llums (Hanukà) es regeix pel calendari jueu, d’anys lunisolars (una barreja dels dos anteriors). Per aquest motiu, novembre i desembre han concentrat les tres celebracions. Però no han estat les úniques. Algunes comunitats indígenes andines celebren a finals de desembre el Qhapaj Raymi o festa del solstici d’estiu, i el mateix mes, algunes escoles budistes commemoren el dia del Bodhi, o de la il·luminació de Buda. Diferents pobles, diferents creences i manifestacions. Sota el lema “Quin Déu? Quina religió?”, l’Agenda Llatinoamericana Mundial ha volgut reflexionar entorn de la religió, en l’edició del seu vintè aniversari. Per a José María Vigil, un dels impulsors de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, tocava parlar de religió donat que vivim en una societat mundialitzada, en la qual tant podem quedar afectats pel fonamentalisme religiós d’algunes comunitats humanes, com per terroristes suïcides en nom de la religió, o per la manca de compromís d’altres grups inspirats per religions que els allunyen d’aquest món i els seus problemes. Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia, reflexiona en la introducció de l’edició del 2011: «El fenomen de la mundialització també sacseja específicament el

tema, perquè les poblacions migrants, entrant “sense papers” al primer món, no hi entren sense el seu Déu; traginen amb ells els Déus de les seves vides, de les vides dels avantpassats. Avui, cultures i religions, conegudes abans amb prou feines per algunes lectures o imatges de la televisió, són vivència i conflicte a les famílies, als carrers, a les escoles, a la feina, a la política de tots els països. Nietzsche, finalment en la pau merescuda per la seva recerca desesperada, ja ha rectificat el seu axioma categòric; resulta que Déu no està pas mort. El problema rau a saber de quin Déu parlem.» Per a Casaldàliga, després de guerres i inquisicions cal «preguntarnos si una religió veritable pot existir atacant, tancant-se, forçant un assentiment de fe (que és gratuïtat,

afer del cor, recerca de tota una vida i tota una història). Totes les religions poden ser veritables i albergar simultàniament molta falsedat.» Casaldàliga considera que «totes les religions serien la recerca de Déu, l’acollida de Déu, l’espera de Déu. D’un déu que sempre ens està cercant a nosaltres, acollint-nos i revelant-se, cada dia, en qualsevol angle de la geografia humana. Cap religió no té l’exclusiva d’aquest Déu de tots els noms, que perdona i salva perquè és l’Amor.» La campanya de sensibilització de l’Agenda Llatinoamericana del 2011 vol estimular totes les riqueses humanes que aporten les religions, vinguin d’on vinguin. Coordinadora d’ONG Solidàries

Cultura NADAL

Icones, retaules, pessebres L’origen de la celebració del Nadal s’extreu dels escrits de l’evangelista sant Lluc, que relata el naixement de Jesucrist a Betlem. No obstant això, en la narració de l’apòstol no coneixem en quin temps exacte va tenir lloc l’esdeveniment. Va ser al segle IV que l’occident cristià situà el Nadal a la fi de desembre. Abans els cristians primitius tan sols commemoraven la vida de Jesús a partir del seu baptisme al riu Jordà o per les noces de Canà. Posteriorment l’Església, sota la influència romana, va decidir de celebrar el naixement biològic de Jesús. Associaren l’aparició de la llum temporal a l’espiritual i escolliren els dies més curts de l’any coincidint amb les festes paganes que tenien lloc els mateixos dies; eren les festes dedicades al déu Saturn, durant la setmana del solstici, l’esdeveniment social principal, que arribava al seu màxim apogeu el 25 de desembre. Sembla que fou l’emperador Constantí el Gran, convertit al cristianisme, qui va voler animar un festival religiós comú entre els cristians i els pagans. El mot Nadal prové del llatí Natalis dies, el dia del naixement de la llum. El papa Juli II ho va ratificar l’any 350. Les primeres representacions artístiques que ens mostren les imatges del que explica sant Lluc apareixen a partir del segle IV, quasi sempre en petites miniatures sobre pergamí en els còdexs antics o pintures murals als absis de les esglésies i també en icones, en aquestes no hi figura la Sagrada Família tal com després la veurem, només la Mare i l’Infant. En unes èpoques en què molt poca gent sabia llegir, era molt important il·lustrar els ensenyaments amb les

Mare de Déu de la llet del Retaule de Canapost. imatges, així que la pintura va cobrir els murs de les primitives esglésies i els relleus dels suports de l’arquitectura sacra. A partir de l’art romànic, la Bíblia es presenta amb tots els colors que poden mostrar amb més autenticitat les escenes als cristians devots. En tenim encara molts exemples: al Museu Diocesà inclòs al Museu d’Art, podem veure l’absis de

Pedrinyà on trobem un Naixement representat amb tots els detalls, presidit per l’Anunciació i la Visitació, és del segle XII, allà segurament s’extasiarien els fidels del poblet contemplant la Mare de Déu ajaguda en un llit primitiu, acabada d’infantar el Nen, que apareix en el que podria ser una menjadora. Els segles han deixat la seva petjada, i tot plegat

Cultura

ho veiem un xic malmès, però no hi falta cap detall. Igualment els gironins contemplarien el Nadal en la representació del Naixement de pedra del claustre, la Mare, el Nen, el bou i la mula... Al mateix Museu podem estudiar els grans canvis que el temps ha anat portant a l’art sacre, ara els retaules gòtics presenten les mateixes escenes amb més cura, buscant la bellesa i els detalls petits. Sempre el mateix relat adequant-se a les noves mentalitats dels fidels, a maneres de viure fins i tot a les vestidures de l’època. A partir del segle XVI, les pintures i escultures són molt nombroses, esglésies i catedrals posseeixen grans retaules amb la vida de la Mare de Déu, on no hi manca el naixement, els pastors, els àngels, els Reis... El Nadal és la festa cristiana Carro més popularitzada, tot i que moltes tradicions han anat variant i el pas del temps, la vida atrafegada d’ara, la necessitat de descans, de viatjar, de sortir dels habitatges massa petits, i sobretot la laïcitat progressiva, ha fet que alguns dels costums anessin agafant caires més diversificats. Els pessebres, una tradició molt establerta des de segles, consistent en la representació del naixement de Jesús fent maquetes imaginades de Betlem i les seves contrades, on les figures principals són l’estable o pessebre. El nom ve del costum d’esmentar on se suposà que nasqué el Nen, la Sagrada Família: Josep i Maria, els àngels, animals

del Sol del Tapís de la Creació. i pastors, també els tres Reis Mags, i un estel amb una gran cua sobre el portal, que s’anomena també la cova. Segons es pensa, sant Francesc d’Assís fou l’ inventor i primer constructor de pessebres. A Catalunya des de sempre ha estat molt arrelat el pessebrisme, se’n construeixen de molts estils, alguns són autèntiques obres d’art. D’altres, populars, que poden portar molsa, suro i figuretes d’argila, sorra i pedretes; n’hi ha amb aigua corrent formant petits rius i llacs. Abans a les cases se’n feien de ben tradicionals, generalment allà on vivien els avis, que hi havia més lloc. Qui no

recorda haver fet caminar els pastors i els Reis cap al portal? Em ve a la memòria aquell pescador que teníem a casa de petits, que es va negar a la nit, tot pescant en un rierol d’aigua natural voltat de molsa. I el disgust que vàrem tenir en veure que fins el peix també s’havia convertit en un pilonet de fang! Ara les cases són petites i difícilment s’hi pot muntar un gran pessebre, sort que hi molta afició a fer-ne d’artístics als temples i sales d’exposicions, aquests salvaran l’esperit i el record de la tradició. Maria Rosa Ferrer i Dalgà

Cultura

L’estel de Nadal El misteriós estel de Nadal és encara un misteri. Dels evangelis sinòptics, l’únic que en parla és el de Mateu (2,1-2). L’evangelista diu: “Després d’haver nascut Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, uns mags vinguts d’orient arribaren a Jerusalem, i preguntaren: “On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l’orient la seva estrella, i hem vingut a ferli homenatge.” (edició de Montserrat). Els evangelis de Marc i de Joan no tracten del naixement de Jesús. Altrament, sí que apareix l’estel en els evangelis apòcrifs (edició de la Biblioteca de Autores Cristianos), com el Protoevangeli de Jaume (21,1-3), l’Evangeli del pseudo-Mateu (13,7), el Liber de infantia Salvatoris (90 i 91), l’Evangeli àrab de la infantesa (7,1) o l’Evangeli armeni de la infantesa (5,10). És en aquest darrer on es diu que els mags eren perses, cita els seus noms tradicionals i descriu el viatge dels mags fins a Jerusalem, un viatge que va durar nou mesos. Moltes tradicions populars sobre Jesús infant i la família de Maria tenen el seu origen en els apòcrifs. L’església cristiana ortodoxa oriental considera l’estel com un esdeveniment sobrenatural, una il·luminació dels mags per la gràcia divina, no com un fenomen astronòmic. La majoria d’esglésies orientals celebren el Nadal el 6 de gener. A Betlem, celebren la festa del naixement de Jesús dues vegades, una el 25 de desembre i l’altra el 6 de gener.

Planetes, cometes o estrelles que exploten Quan s’ha buscat una correspondència astronòmica de l’estel, s’ha especulat amb una coincidència visual de dos planetes almenys, l’ocultació de Júpiter per la Lluna, l’aparició temporal d’una nova, d’una supernova o d’un cometa. La primera explicació astronòmica de l’estrella la va proposar Kepler, a principis del segle XVII. Segons aquest astrònom hi va haver una sèrie de coincidències visuals o conjuncions dels planetes Júpiter i Saturn cap a l’any 7 aC. Actualment es considera que la distància entre les imatges dels dos planetes era massa gran, l’equivalent d’un parell de vegades el diàmetre de la Lluna en el moment de màxima proximitat (el maig del 7 aC), per impressionar els astròlegs babilonis. Els dos planetes s’havien acostat l’un a l’altre des de feia un temps fins a coincidir a la constel·lació de Pisces de matinada. Més tard, es van separar i, aparentment, a causa del moviment de la Terra, van tornar a aproximar-se pel setembre. Tot seguit, es van separar i van tornar a aproximar-se un tercer cop al desembre. El fenomen es coneix com a triple conjunció, tot i que en realitat no van arribar a coincidir visualment. Tanmateix, lLa major part del procés, però, no podia ser fàcil d’observar a Sol ixent. El mes d’abril de l’any 6 aC hi va haver una doble ocultació de Júpiter per la Lluna a la constel·lació

d’Àries. Els moviments de l’estrella, que d’acord amb l’evangeli desapareix i torna a aparèixer i sembla quedar-se quieta en el cel, poden correspondre al moviment en l’esfera celeste d’un planeta exterior. Júpiter retrocediria entre l’agost i el desembre de l’any 6, romandria aparentment quiet, quan Jesús potser ja tenia vuit mesos. Recordem que Herodes, segons Mateu (2,16), va ordenar la mort dels infants de dos anys en avall. Després, Júpiter avançaria. Tanmateix, la visió de Júpiter en aquells moments era molt difícil perquè es trobava a prop del Sol. El mes d’abril de l’any 6 AC Júpiter es trobava a l’est d’Àries, amb Saturn el Sol i la Lluna. Mart i Mercuri estaven un xic més enrere que el Sol. L’astrologia relaciona amb les constel·lacions els pobles i àdhuc l’aparició i evolució de les religions, pel canvi progressiu de la posició del Sol en el zodíac a l’inici de la primavera, a causa de la precessió dels equinoccis. Enguany, per exemple, la primavera va començar amb el Sol a Pisces i amb el temps començarà a Aquari. Júpiter també va coincidir amb Regulus, una estrella brillant, i amb Venus diverses vegades entre els

Cultura

Júpiter per la Lluna, a prop del Sol anunciaven alguna cosa; finalment la nova es va convertir en l’avís definitiu per als mags.

El problema teològic i el lliure albir

anys 3 i 2 aC; però Herodes ja era mort (es considera en general que va morir el 4 aC). Urà també va intervenir en aproximacions els anys 9 aC i 6 aC; tanmateix no se sabia llavors que aquell punt brillant del cel, si és que es veia, era un planeta que es movia. Una altra possibilitat és que l’estel fos una nova, és a dir, una estrella petita que esclata o una estrella que periòdicament incrementa de manera extraordinària la seva brillantor. Els astrònoms de l’orient llunyà, la Xina i Corea, consignen una nova o cometa l’any 5 aC, observada durant 70 dies; però no s’han trobat rastres del fenomen en l’actualitat. Potser era un cometa; el Halley va ser visible l’any 12 aC i no s’ajusta a les altres dates. A més, un cometa hauria cridat l’atenció de tota la població en un temps sense contaminació lumínica. Antigament, les imatges que il·lustren el naixement de Jesús mostren una estrella que il·lumina la cova de Betlem. Potser va ser Giotto, quan va pintar la capella Arena a Pàdua (1305-6), el primer que va representar l’estrella amb cua, ja que va poder veure el cometa Halley al seu pas l’any 1301. També s’ha especulat amb una

super–supernova a la galàxia d’Andròmeda. El rastre d’aquest fet és molt difícil de detectar. Tampoc hauria passat desapercebuda per a la resta del món una estrella nova de lluminositat tan excepcional. Cal recordar que la majoria de fenòmens celestes observables a simple vista es repeteixen en períodes de temps més o menys llargs. Les conjuncions de Júpiter i Saturn passen cada 20 anys; les triples entre Júpiter i Saturn varien, però n’hi ha hagut, entre altres, els anys 967 dC, 1007, 1306 i 1683; les darreres van ser el 1940 i el 1981 i n’hi haurà una altre el 2238. D’ocultacions de Júpiter per la Lluna n’hi ha hagut l’any 2009 i n’hi haurà unes quantes el 2012. Sempre podrem trobar, en la història dels pobles de tot el món, fets importants esdevinguts els anys citats; però no seran sempre el naixement d’un fundador d’una nova religió. És cert que els mags de l’evangeli no disposaven de registres tan extensos com els nostres i que per a ells el fenomen fou sorprenent. S’ha dit també que l’excepcionalitat corresponia al conjunt dels fenòmens: la triple aproximació de planetes el 7 aC., a Pisces, més el càlcul, no observació, de l’ocultació de

L’explosió d’una estrella propera a la Terra pot afectar greument la vida en el nostre planeta. Una supernova pròxima pot implicar una extinció en massa. Una nova pot ser menys amenaçadora. L’estrella que tenim més a prop està, a l’hemisferi sud, a 4 anys llum. La galàxia d’Andròmeda, a uns 2 milions d’anys llum. Vol dir que, per ser vistes des de la Terra en una època determinada, havien d’esclatar a temps, posem uns 5 anys abans, una nova pròxima o dos milions d’anys si era la supernova d’Andròmeda. És a dir, la nova havia d’iniciar l’expansió abans que l’àngel anunciés a Maria la concepció de Jesús o la supernova havia d’esclatar quan encara no existia l’espècie humana, o abans de la creació del món segons la cronologia bíblica. Si el fenomen era periòdic, com l’aproximació dels planetes, significa que havia d’estar predeterminat en el moment que es va formar el sistema solar i que s’havia d’ajustar a la multiplicitat d’interaccions gravitatòries entre els planetes durant milers de milions d’anys. És molt difícil compaginar aquestes idees amb el lliure albir. Els personatges de la nostra història no eren lliures d’escollir. No oblidem que el judaisme i el cristianisme oficials condemnen l’astrologia. El relat del viatge dels mags ha representat un conflicte per a la teologia, conflicte que els teòlegs s’han esforçat per resoldre de la manera més adequada sense posar en dubte el relat. A més, les traduccions poden diferir Joan Miró Ametller

Cultura

Poemes de Nadal Els núvols de Nadal Els núvols de Nadal no sé què tenen que són manyacs: no posen gens de malícia al cel: pel blau puríssim dolçament s'estenen, a la llum de la posta suaus s'encenen i de nit deixen veure algun estel. És una de les coses més alegres veure entre núvols els estels brillar. Tenebres de Nadal, no sou tenebres; més hi veig en vosaltres que no en el dia clar. Ai, nit que vas passant silenciosa; ai, núvols blancs que pels estels passeu; ai, llum que no ets enlloc misteriosa; ai, portal de Betlem, que ets tot arreu! Quan me vulgueu donar més alegria parleu-me dels Nadals ennuvolats, i com veureu com infant que somnia, que riu a lo que veu amb els ulls aclucats. Joan Maragall

Torna Nadal L'arbre desvella sons i el vent escriu ratlles de llum damunt la pell de l'aigua. Tot és misteri i claredat extrema. Torna Nadal i torna la pregunta. ¿Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?

Et portarem vegetals esperances I el que jo tinc en el graner tardà: Llibres marcits, amb versos de vacances On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

I els corns reials qui sap qui els sentirà, Vindré mudat, al costat de la dona, Amb els vestits de quan ens vam casar.

Els vaig escriure en el parlar dels pares, Que és el més dolç per qui el sap confegir, Però hi fa nit en platges i sahares, I el teu Nom és de sol i de jardí.

L'arbre de Nadal

Guardo per Tu gallines ponedores A camp obert, darrere el mur herbós, Tocant al rec on maduren les móres Per als infants que Et saben dir de Vós. En embolcalls que em fan la passa curta, Porto una leica i pàl·lids pensaments, Cançons d’hivern en fontanes de murta D’un monestir i un castell transparents. Mantells eslaus i Florències alades, Poliol de la Nou, brucs de Lladurs, Illes ardents i gorgs negres amb fades, Llavor de goig i guies del Pertús. I els segells nous de la Teva naixença En atlas filatèlics estel·lars, Vàlids per tots, per l’amo i pel remença, Pels llibertins, els pròdigs i els avars.

Miquel Martí i Pol

També vindrem, Infant, a l'hora vella

Porto els papers d’una casa forana Escumejant vora la mar i el port; -Omple-la tu amb Ta divina ufana, Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.

També vindrem, Infant, a l’hora vella Com a pagès, per ser més sols amb Tu; Deixarem rella i la mula de sella, I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

I quan tot just si la tenora sona, Pastors i estels perduts serrat enllà, La Verge I Tu tots sols, a l’Hora Sola,

J.V. Foix

La Cova, pedra viva; desert, el camí ral. Sota una llum freda, creix l’arbre de Nadal. El freguen ales d’àngel, hi canten els ocells. Oh tenderol i prada! oh verda branca al vent! Les branques d’aquest arbre la freda Cova han clos. No deixen que se’n vagi l’alè calent del bou. Pengem-hi els nostres somnis, que així els veurà l’Infant. Taronges d’or es tornen a l’arbre de Nadal. Tomàs Garcés

Cançó de bressol Bruixeta la non-non, amb la caputxeta blanca. Hi ha una finestra als núvols que si s'obre no es tanca si no ve la soneta amb ventallet molt fi. Pestanyeta de seda, lluneta de coixí. Ma. Mercè Marçal

Cultura

i vull que s’abeuri l’ànima amb los records d’aquí dins. Jo el rostre damunt la taula posaré ben abscondit entre els braços que no troben ningú que estrènyer ací. Amb mos gemecs d’enyorança la taula faré estremir; millor que dringuin les copes com si m’estés entre els vius.

Nit de Nadal Jo vull la taula parada com el temps que era nin a prop de la llar fumosa baix el sostre revellit. Sols vós i jo, la serventa, tornem al casal antic:

Silencis serens Emmudint llums i remors, els plors prims esbotzen l’alba.

tots els altres se n’anaren i mai més han de venir. Guarniu la taula ben llarga, que hi càpiguen grans i xics, que han nascut el Fill de l’Home, i és nit de goig esta nit. Traieu la vaixella fina, les estovalles de bri, ompliu els pitxers de roses com en temps que era feliç. Poseu un cap de taula, la cadira del padrí, en l'altre cap la del pare i la de la mare al mig. A vora d’ella la trona de mon germanet petit; jo m’asseuré a l’altra banda, com en temps que van fugir.

El camí es fa costerut per arribar-se a l’estable i copsar-ne tot l’escalf humil d’un bou i d’un ase.

Enceneu la llar dels avis, mig cremat hi ha un tronc de pi; l’últim dia que es va encendre quan la mare va morir.

Silencis esbatanats donen colors a la calma ben migrada de cabals i ben rica d’esperances…

I aneu-se’n lluny, la serventa, que m’ofeguen els sospirs,

Enric Homet i Romà

I per sobre de ma testa la remor haig de sentir de la gàbia trista i sola que mou el vent esta nit. I ne la paret els filferros veuran mos ulls enrogits com els barrots d’unes reixes que passen sens mai finir. En tant sentiré per fora com tresca la gent feliç, sonant ferrets i guitarres, que el goig per tots sobreïx.

L’esposa de Sant Josep gronxa un infant a la falda, i amb herbes seques del bosc que uns pastors espigolaren li fa un jaç que hi canten àngels, perquè cada brot és ple d’escampalls d’amor i gràcia.

El peu descalç de la nit trepitja estels i rosades… enmig, un sanglot petit esberla la matinada.

La ventada en les escletxes farà l’udol del mastí amb qui a l’escó m’adormia abraçats com dos amics.

I als vidres de la finestra escoltaré un dolç brogit, igual que si fos la mare trucant amb el cap dels dits. I, ai, que la mare no ha d’ésser sinó el palmó que hi deixí; tan airós quan jo el portava i ara trencat i ennegrit! Àngel Guimerà

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Senyors polítics: el Poble no admet sigles; vol feina neta! E.H.

Racons LA

Foto: Plural Comunicació

Imatge de l’interior de la Carbonera.

La Carbonera, un símbol es que les ciutats són la joia de la corona de les civilitzacions, els edificis que resulten ser representatius es converteixen en una guardiola del temps on una diversitat de noms, episodis i una successió de segles va deixant-hi un pòsit històric fet d’òbols irrepetibles i generosos. La ciutat de Girona té en el Barri Vell tot un lligall de cròniques d’aquestes, ben densa, a cada portal entreobert. Avui, per exemple, podem fullejar els capítols del Museu d’Història de la Ciutat que, en la seva part inferior, té un espai concret que s’anomena entranyablement la Carbonera. Es tracta de l’edifici de l’Institut Vell del carrer de la Força, construcció documentada del segle XV

que va tenir en el transcurs del temps diversos propietaris, successivament, com les famílies dels Castelló, la dels Caselles, el marquès de Cartellà i d’altres. Era en els seus principis un considerable casal de caire senyorial que a la part de ponent tenia un jardí sobre el carrer de les Ballesteries i l’Onyar, amb vistes a tot el pla de Girona, escassament edificat aleshores. El jardí tenia dues cisternes i a la part més baixa, una sortida al peu de la pujada de Sant Feliu. L’any 1733 els caputxins compren aquell edifici i el converteixen en el seu convent, que ocupen fins a 1835, any en què és clausurat per la Desamortització de Mendizábal. A partir de 1845 l’edifici és destinat a Instituto Provincial

Gerundense. Aquesta institució, amb tots els seus canvis oficials de denominació al llarg del temps, estrena edifici propi, l’any 1966, al barri de les Pedreres. És l’actual Institut Jaume Vicens i Vives. Als primers anys de la democràcia actual l’Ajuntament de Girona va saber convertir aquell Institut Vell en Museu d’Història de la Ciutat. De dalt a baix, tot el que donava el sentit de la plomada, vull dir des de la torre del Servei Meteorològic fins a baix a la pujada de Sant Feliu. Més endins de l’agrisada porta de la Carbonera era com aquella guardiola de records per a tots els gironins que allà, rebobinant als anys quaranta, hi havíem fet llargues cues, tot esperant un xic de carbó d’alzina de racionament. La Carbonera s’ha convertit en un singular àmbit per celebrar-hi exposicions i instal·lacions artístiques diverses. El carisma d’aquells murs, sòlids entre els més sòlids de Girona,

Racons

CARBONERA ja és una primera motivació per al visitant. Vàrem veure-hi tot un símbol aquell any que la celebració de Temps de Flors ens va obsequiar amb una visita a la grandiosa cisterna, quan una genial projecció fotogràfica semblava fer reduir aquella humitat secular del lloc, era com el retrobament de la ciutat actual amb els seus orígens més pregons. Heus aquí com un espai mig perdut en els seus orígens, tot un gruix de construcció , esdevé un símbol gironí d’acolliment i de constant renovació de l’esperit cívic. En aquests darrers anys la Carbonera ha estat donant acolliment a l’exposició de pessebres que organitza l’Associació de Pessebristes de Girona, amb motiu de les festes de Nadal. És una mostra que exhibeix obres aportades pels pessebristes associats i també procedents de gran nombre de comarques catalanes. La mateixa tradició de cultura popular ens pot portar també a una reflexió: la recuperació de la Carbonera en el seu dia, per a usos culturals, va tenir la categoria d’un verdader naixement, un donar a llum esperançat; l’austeritat històrica, natural, del recinte faria pensar en aquella senzillesa de Greccio, el lloc on Sant Francesc d’Assís va idear el primer pessebre de la història; la Carbonera rep l’escalf de totes les activitats que s’hi celebren durant l’any, a semblança del bou i la mula dels conjunts pessebrístics. I pel Temps de Flors la Carbonera rep la visita del seguici dels vegetals rics en colors, com uns altres reis mags que vénen de tots els camins amb les seves ofrenes al regne de la negritud que havia sigut el lloc. Que per molts anys, estimada Carbonera, puguis continuar recordant-nos amb el teu nom el gran servei que ens feien el carbó d’alzina cremada al seu punt, i el seu

germà gran, el carbó de coc, uns noms negres, tan negres com aquella paraulota esclavitzadora del racionament. Tot això haurem d’explicar-ho bé als nostres descen-

dents, ara que ells s’escalfen diferent i tenen tota una altra manera de fer la seva joiosa celebració de la vida. Jordi Dalmau

Els pessebres de la Carbonera

a onze anys que l’Associació de Pessebristes de Girona va iniciar la realització de la seva exposició anual de pessebres i diorames a les sales de la Carbonera. Amb la col·laboració oberta i constant de l’Ajuntament de Girona, la mostra pessebrística ha entrat plenament en les commemoracions nadalenques. Es tracta d’una exposició que suposa, cada any, el muntatge d’una estructura complicada per acollir les diverses obres que vénen d’arreu i amb exigències de fragilitat. Quan visitem l’exposició de la Carbonera cal apreciar-hi l’esforç associatiu que es posa en marxa amb molta anticipació. Entre 30 i 40 diorames es poden veure cada any, de procedències diverses. A més dels pessebristes de Girona, han aportat les seves obres els de Salt, Banyoles, Olot, Palafrugell, Mont-ras, Sant Feliu de Guíxols,

Lloret de Mar, Vall-llobrega, Gualta, Sant Hilari Sacalm, les Preses i fins i tot un pessebre de Solius, obra de l’inoblidable germà Gilbert Galceràn. D’altres comarques, s’han vist pessebres de Mataró, Sant Joan Despí, Vilanova i la Geltrú. Algun any també s’ha pogut gaudir de la realització de pessebres monumentals populars, muntatges que s’han instal·lat a la mateixa sala de la Carbonera o a l’espai exterior, just al costat, al peu del Museu d’Història de la Ciutat. Cal agrair als pessebristes la seva estimació ben demostrada envers el costum nadalenc per excel·lència. Que l’esmentada Associació de Pessebristes de Girona, fundada l’any 1947, conservi per molts anys l’escalf de l’entranyable tradició. Jordi Dalmau

Ahir i avui

Carrer Nou

Ahir

Avui

Vista del carrer Nou a l'encreuament amb el carrer Santa Clara. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).

Vista actual del carrer Nou des del Pont de Pedra. (Juanjo Valeros).