Roure 37

1r quadrimestre 2011

37

10 anys del segle XXI ENTREVISTA

Maria Moncanut Simon, la primera gironina en vestir uniforme RACONS

La MarfĂ

2

Editorial

Gent gran: un compromís actiu amb Girona graeixo, sincerament, als amics de la revista El Roure l’oportunitat que m’han donat d’escriure aquestes quatre ratlles, i al Consell Municipal de la Gent Gran, la bona feina que ha dut a terme durant aquests deu anys que fa que sóc alcaldessa. La gent gran ha tingut una importància fonamental en el meu mandat, tant per l’esforç que hi he volgut invertir per millorar, en allò que ha estat a les meves mans, la seva qualitat de vida com, sobretot, pel paper que aquest col·lectiu ha jugat de manera permanent a favor d’un compromís noble i actiu amb la ciutat. No deixeu de fer-ho mai perquè sense l’experiència i el coneixement que una vida llarga proporciona, no és possible construir futur. El passat només pot determinar-nos si l’ignorem o no el coneixem.

En aquests anys hem fet coses importants i avenços significatius, però a la vegada s’ha de reconèixer que no hem aconse-

A

guit totes les fites que ens havíem proposat. La vida política mereix reivindicar els èxits, però també és important assenyalar les limitacions. Haig de començar dient que m’hauria agradat tenir a punt els lavabos públics que havíem de fer al Barri Vell, situats al Centre Bonastruc ça Porta.

Això no ha estat possible perquè en voler començar les obres es van trobar restes arqueològiques que caldrà estudiar amb deteniment. Malgrat això, sí que hem pogut construir-ne uns de nous davant el Punt de Benvinguda, just a l’entrada del recinte històric. Hi ha altres projectes i propostes, en canvi, en què hem tingut ocasió de reeixir i presentar uns bons resultats, tal com anem veient en les reunions del Consell Municipal de la Gent Gran. És el cas de les polítiques per atendre les necessitats personals i de la llar destinades a persones a qui cal ajuda per fer feines bàsiques.

A més, l’Ajuntament ha posat a les seves mans, i les ha anat

ampliant any rere any, eines com la teleassistència que, davant una urgència mèdica o d’algun altre tipus, permet que molts usuaris puguin sol·licitar ajuda fàcilment.

El programa Viure i Conviure ha donat bons resultats: joves i avis es troben per compartir experiències i tothom n’ha quedat satisfet. Ha servit per enriquir dues generacions diferents, però no tan allunyades. El Consell Munici-

SUMARI Núm. 37 - 1r quadrimestre 2011 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), la Junta (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran

2 4 9 14 16 17 20

22 23

Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

24 26 28

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT

Vida associativa de la gent gran El que va d’un segle a l’altre CONSELL G.G. Ple del Consell Municipal de la Gent Gran ENTREVISTA Maria Moncanut Simon QUALITAT Les dones i els homes de llarga vida del DE VIDA segle XXI: de la vellesa assistida a la vellesa activa Gastronomia CULTURA L’església, un ramat que es queda sense pastors TIC RACONS La Marfà AHIR I AVUI Carrer Santa Clara

Editorial

pal de la Gent Gran ha posat en un primer pla una qüestió important que no és altra que la participació críticament activa de les persones grans amb la societat. La ciutat ha de ser un gran espai de trobada amable per al conjunt de la ciutadania i la gent gran ha de trobar-hi facilitats per tenir una qualitat de vida garantida. És per això que hem intensificat les nostres aportacions per planificar

activitats adequades als diferents centres cívics, centres socials i casals d’avis, i així fer més participativa l’activitat de la gent gran.

En relació amb la mobilitat, que té un paper tan rellevant en la vida de les persones, l’Ajuntament ha posat a disposició de tota la gent més gran de 70 anys el carnet de bus gratuït, i també per als més joves d’entre 6 i 12 anys, i ha invertit recursos per eliminar barreres arquitectòniques a les calçades, voreres i edificis públics.

Em plau anunciar, també, que durant el mes de febrer hem adjudicat les obres dels allotjaments assistits per a la gent gran del Barri Vell a l’edifici de l’antic Conservatori de Música, a les Voltes d’en Rosés.

He resseguit un breu balanç d’algunes accions fetes durant aquests anys i, a continuació, vull aprofitar aquestes últimes paraules per reivindicar que assumiu, de nou, alguns compromisos col·lectius, tal com heu fet mentre jo he estat alcaldessa. La ciutat i el

3

proper govern muni-cipal us necessiten per tal que participeu en la contínua construcció i transformació de Girona. El moment és greu i no ho tindrem fàcil, però la vostra mirada ha vist moltes coses i heu afrontat situacions més difícils. Les vostres capacitats, n’estic convençuda, ajudaran a superar tots els reptes d’ara i els que han de venir.

Continueu tenint deures importants: transmetre el vostre coneixement i estima de la ciutat a la gent jove, als vostres fills i néts, perquè vosaltres sou la gent que recordeu el que no teníem i el que ha costat tant d’aconse-guir.

Per tot això, us demano que continueu essent tan críticament actius i compromesos com fins ara, perquè us garanteixo que ha estat un honor i un ajut, una exigència i una seguretat el fet de poder comptar sempre amb vosaltres i la vostra opinió.

Anna Pagans Guartmoner ALCALDESSA DE GIRONA

▼ CARTES

Agraïment Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona Hem sabut per les seves declaracions que en les properes eleccions municipals vostè no es presentarà i per tant no serà ja l'alcaldessa de la nostra ciutat.

En aquestes circumstàncies tan especials i mitjançant la carta habitual que li adrecem a la revista El Roure, que vostè sempre ha ajudat a tirar endavant i ha procurat que no es perdés el contacte entre la gent gran i la ciutat, volem agrair-li sincerament el seu suport a la nostra tasca. Sabem les dificultats que comporta estar davant un ajuntament i com de difícil és fer content tothom però sabem que vostè ha procurat fer el que estava al seu abast per aconseguir que Girona fos reconeguda com una ciutat amb grans

possibilitats de brillar en el nostre país i fora tal com es mereix. No sempre es pot fer tot ni fer-ho perfecte, mes la voluntat és el que compta.

Per tant desitgem que la nova etapa que iniciï l'ompli de goig i li demanaríem que d'alguna manera segueixi influint perquè la nostra "petita però bella ciutat" vagi endavant i segueixi millorant, perquè el que és cert és que encara queda molta feina per fer. Sempre es pot millorar en tots sentits i és el que esperem els col·laboradors d’El Roure, que, a més, sempre estem disposats a fer el que sigui per aconseguir els objectius esmentats.

Ben sincerament i en nom de tots els que participem en la revista, moltes gràcies i que sigui feliç allà on vagi després de la seva renúncia a ser alcaldessa. Àngela Ferrer i Mató

4

Opinió

La primera dècada del segle XXI per Josep Majó Vila ògicament parlar d’un començament de segle com si iniciéssim un espai totalment nou seria una incongruència. Tot el que està passant té les arrels en el passat, i cal dir que la influència d’un segle com l’anterior és bàsica per entendre on som.

El segle XX va ser el més mortífer i espantós des que s’escriu la història: les guerres mundials, els genocidis, les descolonitzacions, l’espoli dels recursos naturals i la contaminació, inclosa la radiològica, fan imprescindible enfrontar-s’hi amb decisions i accions fermes i amb totes les tècniques que tinguem al nostre abast, i no veiem, de moment, massa voluntat de fer-ho.

Jo diria que aquesta dècada es troba amb la realitat de veure que té uns deutes per pagar d’un període, en què la majoria crèiem que els recursos eren il·limitats i els problemes que es podien produir no serien determinants. Estem intuint, ara, que cal replantejar molts conceptes sobre com hem de programar el futur per eliminar la disbauxa especulativa, la falta de respecte a la dignitat de les persones, els poders sense control i recuperar la solidaritat ben entesa. És possible que alguns penseu que això és una utopia i que mentre hi hagi qui pot seguir aprofitar-se dels altres, no serà possible. Pot ser sí, que a curt termini sigui així, però cal tenir en compte que la Terra s’ha fet petita per tots els que hi hem de viure, per tant, uns més aviat i altres més tard, ens trobarem amb el mateix problema i perdrem les opcions de servir-nos dels altres per gaudir dels seus privilegis. És imprescindible una pedagogia mundial per aconseguir

L

implicar seriosament a tots els països per donar un gir global a l’hora de planificar les accions necessàries en bé del futur de la humanitat.

Més properament, a casa nostra, la dècada no ens convida gaire a l’optimisme, a part dels problemes generals, ens trobem amb fortes dificultats per mantenir la nostra identitat com a poble, ja que el concepte de globalització es vol aplicar sense matisos; això, en coincidir amb una època de crisi, genera una angoixa col·lectiva per la falta de confiança en la casta dirigent i en les perspectives d’un futur proper molt difícil i conflictiu.

Podríem dir que sobren normatives i falta més realisme, implicació i imaginació, en els afers del dia a dia.

De tota manera cal esperar que, com ha passat altres vegades en el transcurs de la història, personatges més intel·ligents, la ciència o la tècnica ens ajudin a vèncer les dificultats i puguem construir un món millor. Cal reconèixer que avui en dia ja existeix la preocupació per fomentar la investigació i la innovació. Això indubtablement és el camí més assenyat si a més hi afegim l’educació i la formació. No ens podem permetre una joventut sense perspectives.

Opinió

5

Pensaments sobre l’espècie per Enric Homet i Romà

empre que ens proposem escriure quelcom d’un caire més o menys crític, ens trobem amb la conclusió que en el fons no ens queda més remei que caure en els paranys que ens anem preparant mútuament els humans i per aquest motiu moltes vegades hem hagut de plànyer-nos com a membres components de l’espècie.

Però, per altra part no hi ha més opció que treure els drapets al sol de la nostra inconsciència d’éssers privilegiats per la natura divina, i en canvi veure’ns mancats d’allò que podríem catalogar com a facultats de la senzilla au o el fondís núvol…

Quin dels éssers humans, per molt àgil, valent o savi que hagi aconseguit creure’s, té capacitat per practicar un salt o una simple volada imitant el més esquifit i escardalenc passerell dels nostres cels propers?, o aparèixer i fondre’s en un instant

S

com l’obsequi inconcret del núvol vingut o format qui sap on i desfet davant l’estridència rutilant de l’emífer i sorollós llamp? El màxim que podrem aconseguir serà que amb la nostra mentalitat pràctica per a la supervivència i aprofitant la successió física dels nostres versemblants, fer-nos solidaris d’aquelles ments precursores i amb els seus coneixements de tècniques i estris ancestrals fabricar el nostre vulnerable aparell de nom rimbombant però sempre problemàtic a causa de la seva caducitat.

No siguem presumptuosos i mirant a consciència el nostre camí d'ànimes silents per la vergonya de les comparances frapants que ens descobreix la vida pas a pas, procurem treure les petites espores d'humilitat que encara resten dins nostre, per dir-nos, molt baixet, com si d'una confessió personal es tractés, no

fora que ens espiessin la pensa el rossinyol o el llampec, que no som capaços de pujar gaire més amunt que I'amic cuc o I'odiada serpent dels marges, I'escurçó temut o el famèlic ca, tots els animals que ens acompanyen en el camí de la vida amb menys drets que nosaltres perquè la mare Natura així ho disposà, però malauradament, massa sovint en neguem els nostres privilegis fent entendre, amb les pròpies actituds gens humanes i menys solidàries, que no ha estat pas per mèrits propis que fruïm d’aquesta gràcia singular, i qui sap si temps a venir aquella mare Natura no restarà decebuda pel nostre comportament amb tants defectes i lluites fratricides que arrosseguem, i tot canviant els daus dels nostres drets sobre els animals irracionals ens els posarà com a pastors del nostre ignominiós i massa deshumanitzat ramat.

6

Opinió LLAMBREGADES

El llibre de la nostra vida per Àngela Ferrer i Mató

L

'altre dia i tot llegint una autobiografia, de sobte vaig pensar: tots i cada un de nosaltres podríem escriure el llibre de la nostra vida!

Gairebé tots, per no dir tots, hem nascut al segle passat (si no, tindríem com a molt 11 anys!) i hem viscut tants canvis de tots tipus!

Segurament tots ho hem fet de manera prou diferent i significativa.

Mentre m'imaginava com escriure la manera com hem viscut totes les "modernitats" que actualment tenim a l'abast, em va sonar el mòbil. Vaja! (em vaig dir) ja tinc per on començar!

Quan era petita si teníem a casa necessitat de fer una trucada (havia d’ésser molt important, com ara trucar al metge, la policia...), havíem d'anar a casa d'un veí que tingués el que llavors era gairebé un luxe, o fins i tot a la botiga del carrer (ara totes amb data de caducitat), per tal de poder-nos comunicar. Poques vegades pensem en els avantatges que suposa portar el telèfon a la butxaca o al moneder.

Actualment pots gaudir d'una televisió des de la qual pots veure gairebé in situ i ràpidament el que passa pel món, i que és molt i variat.

Abans, només amb la ràdio, si en podies tenir, ja que en molts casos tots els veïns d'una escala ens aplegàvem per sentir notícies,concursos, entrevistes... El fet tenia algun avantatge com era una millor comunicació humana, ara de vegades no es coneix tothom que viu al teu propi edifici.

I si seguim tan sols mirant al nostre voltant i a la pròpia llar veiem: una cuina de vitroceràmica o d'inducció,

una calefacció que et dóna una agradable caloreta a l'hivern o un aire condicionat per no patir els rigors de l'estiu. Qui no recorda, els que som ja grandets és clar, els brasers i els mil i un artefactes per no passar fred, i encara en passàvem i força. I els ventalls de l'estiu que només aconseguien espantar les mosques?

I ara per visitar les ciutats de tot el món, encara que només sigui virtualment, tenim Internet, que també serveix per comunicar-nos ràpidament, per gaudir de bona música, vídeos, pel·lícules... És un món electrònic que de vegades em sembla de ciència-ficció. I després guaito l'aspirador, la nevera elèctrica (abans ja era un luxe tenir-la de gel), el túrmix. I a més, penso que tinc un cotxe per desplaçar-me si vull. Segurament que si de petita m'haguessin dit que tindria carnet de cotxe, no m'ho hauria cregut.

Ah!, fins i tot em puc orientar per arribar on sigui, si no conec gaire el lloc on em dirigeixo. Un aparell em fa de guia.

I els avenços en medicina? Tenim fàrmacs que solucionen molts problemes que abans no es podien resoldre i uns metges que saben molt més que els clàssics metges de capçalera, que eren, això sí, molt atents i fins i tot sacrificats, i assistien els malalts a casa seva, cosa ara gairebé impensable. Però hi havia pocs mitjans i els aparells per detectar malalties eren molt minsos.

I els vestits? El meu pare va tenir tota la vida el "traje" de casament per mudar-se i els dies de cada dia amb un no res es passava. Qui no té

ara un armari força o molt assortit?

Segurament que parlar de tot el que tenim actualment és gairebé una tasca infinita, i cadascú i en funció de l'edat ho ha viscut de manera molt diferent, i a més, hi ha qui no vol endinsar-se massa en aquest món tan canviant que estem vivint i qui s'hi ha posat de ple, d'aquí la nostra llibertat. Només faltaria que tots fóssim iguals! Cada un ha de viure segons els seus gustos i aficions, ja que aquest pot ésser el secret de la felicitat.

Per tot el que he exposat, pels canvis, pels gustos, per les ganes de viure el dia a dia de les novetats o deixar de trencar-se el cap per voler seguir totes les tècniques que van sorgint, cosa difícil perquè dia rere dia apareixen novetats, cadascun de nosaltres podria escriure el seu llibre particular i crec que seria divertit i/o interessant veure els diferents punts de vista i opinions sobre tot el que t'envolta ara i que té poc a veure amb el que teníem el segle passat.

Ara que serà la festa del llibre, podríem començar la nostra tasca i el proper any presentar-la com a novetat. Potser tindríem èxit i tot!

Els més joves potser ni es creurien com era el món fa tan sols cinquanta anys i fóra bo, crec jo, que ho sabessin.

Potser apreciarien més tots aquests artefactes que molts deuen considerar normals i com si sempre haguessin existit.

Opinió

7

Acabarem destruint la Terra? per Francesc Pararols arlem-ne... en disposem, la modifiquem i maltractem com si fos una finca creada per viure-hi només nosaltres. Estem en un greu error, només en som uns molt recents inquilins. La biosfera en el seu conjunt té drets que no poden dependre únicament de les nostres necessitats. Últimament, una mica tard, hem començat a adonar-nos de com és de perillós per a nosaltres prendre el planeta com un conjunt de recursos disponibles per a la nostra comoditat. Hem desforestat milions de quilòmetres quadrats, hem canviat la composició de l’atmosfera (el doble de metà i un 25% més de CO2 en l’aire), hem sintetitzat i produït a escala industrial mils de milers de composts químics, dels quals ningú sap quants són nocius.

Però tota la culpa no és solament de la nostra actual civilització moderna. Fa 10.000 anys que l’home s’alimenta de la caça i l’agricultura.

Aquestes dues necessitats han significat, per una part, l’extinció massiva d’animals. El mamut fa uns 11.000 anys que es va extingir, és precisament l’època en què es comencen a trobar els primers campaments d’humans. I per l’altra part, la necessitat d’aigua i sòl cultivable.

Aquestes necessitats a mesura que han anat creixent han comportat la desforestació de milions de quilòmetres quadrats de sòl vegetal (que tarda milers d’anys a formar-se) amb la seva consegüent desprotecció, l’aigua s’escorre cap al mar amb facilitat i augmenten les zones desèrtiques.

A la primera meitat del just passat segle XX, com embogits, vàrem emprendre la construcció de preses amb la finalitat de retenir aigua per

P

als regadius, per produir energia per a l’ús humà i així impedir la crescuda dels rius.

El poder d’absorció de la capa d’ozó de l’estratosfera, impedeix que els raigs ultraviolats d’elevada freqüència arribin al nostre sòl. L’ozó és un poderós bactericida que assegura la solubilitat de l’aire. Sense aquesta defensa seria impossible l’existència de tota classe de vida a la terra.

Actualment amb l’ajuda de centrals tèrmiques o nuclears, incineradores,

el petroli, etc. hem aconseguit fer-hi un forat, un forat de gairebé 30 milions de quilòmetres quadrats.

Toquem de peus a terra, no ens enganyem, la Terra no es destruirà mai. Serem nosaltres, els éssers vius els que ens destruirem. Podem tallar tots els arbres del món, atapeir l’atmosfera de CO2, destruir tota la capa d’ozó, aconseguir l’extinció de tots els tipus de vida. Però la Terra, en mils o milions d’anys, tornarà altra cop a crear vida.

8

Opinió

Pensions 2011 Congelació de les pensions i pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes Tot i que aquest any les notícies sobre l’actualització de les pensions no son gens satisfactòries per a els pensionistes, no per això volem deixar de fer el que hem estat fent els darrers anys, en que sempre en el primer número hem deixat constància de com han quedat les pensions.

Enguany però hem de parlar de congelació, és a dir tot i que la vida s’ha encarit, els pensionistes rebran l’any 2011 el mateix que rebien el 2010, a excepció de les pensions mínimes, que es veuran augmentades en un mòdic 1,3%.

Aquesta és la informació i per tant ho és també la pèrdua del poder adquisitiu de les persones grans i dels pensionistes en general.

Esperem que les coses millorin i que d’aquí a un any estiguem en situació de donar millors notícies.

Narcís Amagat

PENSIONS-2011 RD 1794/2010 DE 30/12 (BOE DE 31)

TIPUS DE PENSIÓ JUBILACIÓ INCAPACITAT PERMANENT

VIDUÏTAT 52 %

ORFANESA

FAVOR FAMILIAR PF SOVI SOVI CONCURRENTS LÍMIT SOVI + VIDUÏTAT NO CONTRIBUTIVA TOPE MÀXIM MENSUAL

Amb 65 Menor de 65 Gran Inv. Absoluta Total 65 Total 60-64 Total 60 Enferm. cornu Amb 65 ó Discap. 65% Entre 60-64 Menor de 60 Menor de 60 + CF* Normal benef.

Menor 18 Minusv. + 65% Absoluta benef.

Normal benef.

1 Benef. + 65 1 Benef-65 Minusv. + 65% Minusv. +75%

Amb CC 742,00 695,40 1113,00 742,00

UNIPERS 601,40 562,50 902,10 601,40

Sense CC 570,40 531,50 855,60 570,40

695,40 374,00

562,50 374,00

531,50 352,72

601,40 562,50 455,30 695,40 183,70 361,40 639,00 183,70 443,90 418,10 347,60 521,40 384,50 380,60 1.202,80 347,60 2.497,91

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Homenatge a Josep Pujol Serrat

han fet pel barri del Pont Major i des de la nostra associació una forta abraçada, Josep!

Aprofitant les festes nadalenques, com cada any, varem celebrar un berenar per als nostres socis en aquestes entranyables dates. La tarda va transcórrer amb l’alegria pròpia d’aquests dies de Nadal, amb el berenar, el ball i les cançons més típiques nadalenques.

Ens vàrem disposar a fer també un homenatge a un dels nostres socis, molt estimat per tots els altres socis i veïns del nostre barri, Josep Pujol Serrat. En Josep és un home que ha dedicat tot el temps que ha pogut i més a l’Associació de Jubilats La Unió i al seu barri. Sempre ha ajudat totes les entitats de forma totalment Josep Pujol amb la seva dona, Lolita. desinteressada, sempre al servei del seu barri. Infatigable, honest i ció, i la Sra. Marta Combis, directora sobretot molt treballador, i que espe- del Centre Cívic Pont Major i Pedret. rem que per a molt temps pugui estar Al final de la festa i per concloure l’acte compartint el dia a dia amb nosaltres. l’Associació de Jubilats La Unió va fer A l’acte hi varen assistir la seva dona, entrega al Sr. Josep Pujol d’una placa Lolita, i també la seva filla i la seva d’agraïment per la seva gran tasca cap néta. Per part de l’Ajuntament van al barri i cap a l’associació. assistir-hi el Sr. Joan Olóriz, tinent d'al- Des d’aquestes línies volem felicitar calde de Polítiques Socials i Coopera- Josep Pujol i la seva família tot el que

Arriba la primavera Arriba la primavera i amb ella les festes als barris i pobles que aquests dies s’engalanen per celebrar les seves festes patronals.

Aquestes festes són motiu de trobades entre amics, veïns i familiars.

Amb la primavera els camps es tornen verds i les flors ens brinden els seus colors i perfums propis d’aquesta estació. Es fan balls per arreu i els carrers s’engalanen per alegria de grans i menuts.

S’aconsella que amb la primavera es prenguin mesures per tenir cura de la nostra salut, exercici diari i una alimentació adequada.

A les portes hi ha les eleccions per escollir als nostres representants. El nostre desig és que els nostres polítics, escollits pel poble, no s’enredin en retrets inútils i que dialoguin amb respecte per arribar a un consens positiu en favor de la ciutadania.

Feliç primavera.

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET La gent gran activa, aquesta paraula ens agrada, el que pretén la nostra associació és que hem d’afrontar el repte de donar un nou sentit a la nostra vida. Cal, doncs, marcar-nos allò que volem fer, tot cercant-hi l’equilibri necessari.

Tenir una vida activa i saber-la dur a terme no és tan difícil com sembla, cal saber administrar el temps, una estona a la família, a llegir el diari i estar informats, a continuar formant-nos, a passejar i fer activitat física, estar en contacte amb altra gent, a descansar... Algunes d’aquestes coses les trobem en la nostra associació. Cadascú ha de trobar el seu equilibri.

Una de les activitats que ens fa sentir actius, són les tardes dels dissabtes quan organitzem balls, aquesta activitat és quinzenal. Us animem que vingueu a compartir una tarda de dissabte amb nosaltres.

Salut!

La Junta

Una tarda de dissabte.

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS

Pere Plana

Recordant amb sentiment el nostre president Melcior En l’últim exemplar d’aquesta revista, corresponent al 3r quadrimestre del 2010, es publicava una àmplia ressenya sobre el nostre amic i company, i també corresponsal, Josep Casals i Dorca, que el mes de setembre de l’any passat ens va deixar.

Aquest sentit recordatori d’en Josep el va escriure el nostre president Melcior Coll i Bonasia. Qui li havia de dir en aquell moment al nostre amic Melcior que en el present número d’El Roure en sortiria una altra per recordar amb molta tristor i recança el seu sobtat traspàs.

Després d’una desgraciada caiguda el dia 20 de desembre a dins l’Ajuntament de Girona, i malgrat tots els esforços fets per les autoritats municipals i posteriorment pels facultatius de l’Hospital Josep Trueta, el dia 22 va produir-se l’inesperat i mai desitjat desenllaç.

Les pompes fúnebres tingueren lloc a l’església de Sant Cugat de Salt, amb una gran assistència de familiars, amics i coneguts. El temple era ple de gom a gom.

Voldria tenir una florida prosa i poètica a la vegada per poder plasmar amb aquestes paraules tot allò que en Melcior es mereixia que digués. Penso en els bons moments que compartíem a les nostres reunions de Junta i recordo amb nostàlgia aquelles anècdotes que ens explicava de quan era jovenet, quan jugava al carrer amb el seu amic Enric Castells, quan va fer el servei militar a Madrid, els inicis de la seva vida laboral a la Renfe, i tantes altres coses que tot plegat ens el fan enyorar encara més.

La seva vida professional la considerem tot un èxit. Això també quedava palès en el seu bon fer com a president del nostre Esplai, ja que les orientacions que ens donava i les decisions que adoptàvem sota la seva directriu eren pròpies del millor executiu.

Melcior Coll.

Tot el que podria dir d’en Melcior seria poc. Era jovial, optimista, altruista, intel·ligent, bon amic, bon espòs, pare, avi i besavi. Per tot això i pel record que ens ha deixat sempre el tindrem a la nostra memòria i l’enyorarem, com ja ho estem fent ara.

Pel seu etern descans, pel del nostre company Josep Casals i per l’esposa del nostre vocal Sr. Antonio de Inés, la Sra. Marina Sala i Reixach, i també per la necessària ajuda al membre de Junta Josep Plana Valls, que està afectat d’una cruel i llarga malaltia, es va celebrar una missa a la parròquia Sant Narcís el dia 26 de gener amb gran concurrència, tant de socis com d’altres persones i també, en representació dels Serveis Socials de l’Ajuntament, del regidor Sr. Joan Olòriz. En el mateix acte, el Sr. Olòriz va fer donació, en nom de l’Esplai, d’emotives plaques a la seva viuda, Carme, també a la de Josep Casals, Montserrat, i a l’esposa de Josep Plana, en record i agraïment

pel seu pas i tasca realitzada al nostre Esplai.

Finalitzada l’esmentada donació de plaques, el regidor Sr. Joan Olòriz va dirigir unes sentides paraules a la nombrosa concurrència, i tot recordant el llibre que havia llegit temps enrere d’un escriptor anglès, va ressaltar el que significa l’amistat i la unió solidària i un futur mes venturós. Va acabar donant les gràcies per haver-lo invitat i desitjant el millor per a la nostra entitat.

Com a punt final d’aquest recordatori del nostre president Melcior Coll i Bonasia sense oblidar tants i tants altres socis i amics que també ens han deixat per sempre, vull expressar en nom propi i de tot el contingent del nostre Esplai, el nostre més sentit condol per la irreparable pèrdua a tota la seva família i en particular a la seva estimada esposa Carme.

Amic Melcior, et trobem a faltar i et recordarem. Descansa en pau.

Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL L’Associació està ubicada al carrer Monges, 22 i fou fundada el 15 de setembre del 2006. Així que el proper mes de setembre celebrarem el V aniversari de l’Associació. Des de l’inici s’han organitzat diferents activitats, tallers de memòria, aula de manualitats, aula de català, conferències, jocs de taula, taller de costura, gimnàstica de manteniment...

Cada any treballem per dur a terme un projecte nou, l’últim va ser l’aula de gimnàstica de manteniment, i per cert, amb molt d’èxit. Aquest any no podem deixar de treballar i per tant estem iniciant un nou projecte, la fusió de vidre.

Aquest projecte, tal com hem dit, s’està elaborant, i properament us podrem oferir aquesta nova activitat, la qual estarà oberta a la ciutat de Girona,és a dir, a totes aquelles persones o grups que hi estiguin interessats.

Volem aprofitar aquest espai per agrair el suport que hem rebut de l’Ajuntament de Girona per dur a terme aquest

Un taller a l’esplai traballant la fusió del vidre.

nou projecte (amb la compra del forn de vidre) i també del professorat que treballarà sense cap ànim de lucre per tirar endavant aquesta tasca. Trobar persones que estiguin disposades a ensenyar, compartir, restar hores del seu propi temps... és un gran regal per

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Amb motiu de les festes nadalenques, el Centre de Jubilats Taialà va organitzar el sopar de cap d’any.

Aquest va tenir força èxit de participació: érem 150 socis! La vetllada va ser molt agradable i varem aprofitar per xerrar, riure i ballar una llarga estona. A més, com ja és costum al nostre centre, varem rebre la tan esperada visita de la nostra alcaldessa Anna Pagans, a la qual agraïm la seva presència hores abans de la mitjanit per desitjar-nos el millor de cares a l’any vinent.

A part de les celebracions típiques del Nadal, també tenim projectes de cares als pròxims mesos entre els quals es troben: visitar la Sagrada Família, participar en el carnaval del barri amb les disfresses que nosaltres mateixos hem dissenyat, o fins i tot ja estem començant a preparar els vestits de paper que més endavant ens posarem per desfilar.

La Junta

Totes les activitats són possibles gràcies a la col·laboració dels socis del centre i de la Junta, que sense ells i

El sopar de cap d’any.

a la nostra associació i per aquest motiu volem donar les gràcies molt especialment a les senyores. M. Àngels Bahí, Rosa Boada i Consuelo Toledano. “ Vell és el que viu de records. Gran és el que viu de projectes.”

M. Oliva Moreno Velasco sense la seva il·lusió i predisposició no es podria fer realitat. Moltes gràcies a tothom.

12

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA GENT GRAN “L’ESPLAI” Una de les activitats que tenen més èxit entre la gent gran solen ser les obres escèniques, en les quals poden exhibir les facultats artístiques que durant la vida activa tothom, d’una manera o d’una altra, hem contemplat amb fruïció i desig d’imitar o d’entrar-hi de ple amb unes dots que fins que no ens hi endinsem no poden percebre’n el seu goig.

I d’això a l’Esplai en podem parlar molt extensament, perquè és possible que el grup escènic conegut com “La cuca de llum” sigui un dels pioners en aquest camp de la jubilació activa, i ho fa amb una experiència ja contrastada i oferta a infinitat d’escenaris d’arreu del nostre país.

El seu prestigi rau, precisament, en el manteniment de la mateixa direcció des de la seva creació, en mans doctes, segures i d’una sensibilitat posada a prova per infinitat de circumstàncies que per llei natural es van succeint, que comporten manca o canvis de personal. “La cuca de llum”, que és la companyia amateur

Enric Homet

El grup escènic “La Cuca de Llum”.

que mostra la vida escènica de l’entitat de Gent Gran de l’Esplai, s’ha integrat de ple al cúmul d’activitats que es practiquen als nous locals i per donar-nos un primer tast de la seva vitalitat escènica, ja ens han ofert una senzilla i original peça teatral

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Aquest any, degut a la manca de temps i a l’augment del nombre d’activitats realitzades al centre, no hem pogut col·laborar en els dos últims números.

La cel·lebració del Carnaval ha estat tot un èxit gràcies a la gran participació dels socis i socies. Com a novetats en cursos i tallers hem inclòs a la nostra programació els Balls de Saló.

Per primera vegada ens animem a participar en el Dia del Llibre per Sant Jordi. Motivats per aquest esdeveniment hem creat un punt de lectura amb la finalitat de facilitar l’ accés al préstec de llibres. Per recolzar aquestes iniciatives hem incentivat els tallers de lectoescriptura per a gent gran.

De cares als mesos d’abril i maig estem preparant el Taller d’Art Floral i el Concurs de Flors i Coques.

Esperem que per a la propera edició puguem incloure alguna novetat.

Un curs de Balls de Saló.

amb la qualitat artística que des de fa temps ens han anat demostrant.

La instància Antoni Culubret en testimonia la seva actuació amb un detall de l’obra “La porteria”, que fou molt ben acollida pels socis que ompliren les sales polivalents. Enhorabona!

Marcos Cano

Ciutat

13

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI”

Un taller de Preservació de la Memòria.

Dintre de les activitats habituals que es desenvolupen al Centre, cal destacar el gran nombre de participants al Taller de Preservació de Memòria que dirigeix el Sr. Joan Plana, psicòleg i membre de la Junta de l’Associació de Gent Gran del nostre casal.

Es tracta d’un taller específic de pre-

venció de la memòria que ajuda amb pautes orientadores i exercicis a preservar-la.

Complementant aquest tema hi ha altres tallers, amb molt èxit de participació, com: Risoteràpia, Activació i Gestió Vital, Respiració i Relaxació, etc.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL

Josep Majó

A primers de març començarà un altre taller promogut per l’Àrea de Salut de l’Ajuntament: Memòria i Teatralització, del qual ja tenim cobert el nombre de places disponibles.

Amb totes aquestes activitats a les quals dóna prioritat l’Associació es vol atendre tot allò que pot suposar una millora per a la qualitat de vida.

Evidentment, continuem fent totes les altres activitats que tenim programades, que pel seguiment que tenen compleixen amb els interessos de molts dels socis i usuaris del Centre.

Una de les opcions més motivadores és també el teatre i està previst que les dues associacions (gent gran i veïns) estrenin l’obra de Molière Les Dones Sàvies, cosa que posa una vegada més de relleu el tarannà intergeneracional de la nostra institució.

Ens trobareu a facebook o per correu electrònic a: aggogi@gmail.com La Junta de l’Associació

Contents i feliços hem arribat al 2011, un any més que ha passat volant. Nosaltres continuem fent activitats diverses: cursos de català, ioga, taller de memòria i aula d’ordinadors.

Tenim gent jove molt maca que ens ajuda molt. També mantenim xerrades culturals, concerts, poesia, contes, conferències de totes classes en fi, una mica de tot, mentre esperem que algun dia ens facin anar a un altre lloc més gran. Si voleu venir, ja ho sabeu, segur que us agradarà i ho passareu molt bé. Per molts anys!

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Un cop acabades les festes nadalenques, a l‘Associació de Pensionistes i Jubilats de Sant Joan hem tornat a emprendre els nostres cursos, basats una vegada més en activitats que fomenten la salut, com per exemple el curs de gimnàstica de manteniment, i d’altres de caire més lúdic, com el curs de punt de creu. Cal remarcar, dins d’aquest ventall de cursos, el de sevillanes, que ha estat la nova incorporació d’aquest any i que ha tingut tan bona acollida entre la gent del barri.

Destacar també entre les prioritats i els gustos d’aquest grup de pensionistes els jocs de taula que amenitzen cada

Maria Marín Blàvia

tarda la Llar, on les senyores organitzen divertides partides de bingo i els homes acostumen a fer grans partides de cartes.

Els més atrevits tenen també cabuda en aquesta associació que quinzenalment, els diumenges, organitza un ball, especialment amè per carnaval.

Així que ja veieu, si voleu passar una bona estona gaudint de les diverses activitats i amb bona companyia, no dubteu a apropar-vos al carrer Taga.

Ens farà molta il·lusió rebre-us!

14

Ciutat REPORTATGE

El que va d’un segle a l’altre

En aquests nostres temps les coses van molt de pressa. Tot canvia. Tot es transforma, tot evoluciona ràpidament. Podem comprovar-ho en els més variats aspectes. I com no podia ser altrament, també ho fan les ciutats, i la nostra no ha de ser una excepció. Estem presenciant, en aquests anys inicials del segle XXI, les obres del que serà el tren d’alta velocitat al seu pas per la ciutat. El passat segle XX també va començar amb una obra de gran transcendència: l’enderroc de les muralles. Fins aquell moment l’aspecte de la ciutat era més semblant al que oferia en

l’Edat Mitjana que el que va presentar en el futur. Prescindir de les muralles va permetre iniciar l’obra de l’Eixample, que va significar el naixement de la Girona moderna.

L’expansió urbana ja no parà. Primer a passes curtes, cada vegada allargant més el pas. Sobretot en la segona meitat de la centúria, quan ja s’havien superat les calamitats de la Guerra Civil, que ho havia frenat tot. De moment les obres del tren estan afectant molt el teixit urbà.

S’ha hagut de sacrificar el Parc Central, tallar carrers, canviar direccions de trànsit. Molts veïns de la zona

afectada han experimentat moltes molèsties, i alguns fins i tot importants pèrdues en els seus comerços.

Però tot això s’ha de considerar que és passatger, que les obres s’acabaran, que tindrem una nova estació del ferrocarril i una altra d’autobusos. Que els trens circularan sense interferir-se, ni tan sols visualment, en l’àmbit urbà. Els gironins tindrem la possibilitat de traslladar-nos a gran velocitat. La distància entre Girona i Barcelona, que és la més freqüentment transitada, tot i que serà la mateixa en quilòmetres, s’haurà reduït notablement en

Ciutat

15

Foto: Juanjo Valeros

temps. I els qui hagin de recórrer llargues distàncies ho podran fer amb molta comoditat i gran rapidesa . Quan començaren a circular els primers trens pel nostre país, a mitjan segle XIX, la seva velocitat es reduïa a quaranta quilòmetres per hora, i es considerava una velocitat exagerada, altament perillosa. Els que ja tenim molts anys podem recordar que els trens exprés més ràpids tardaven dues hores i mitja per anar de Girona a Barcelona, això si no portaven retard o alteracions d’horari que eren molt freqüents. A poc a poc s’ha anat guanyant temps

i la durada d’aquest viatge s’ha reduït a menys de la meitat, i encara es reduirà més. Els avenços no van mai sols, el progrés en un sector sempre va acompanyat per molts altres. Amb tota seguretat la circulació del tren d’alta velocitat anirà acompanyada d’innovacions i de millores en molts aspectes. Em sembla molt difícil preveure en què.

Potser els entesos ja ho tenen previst. Però sempre poden esdevenir fets sorprenents, coses que ningú hauria previst arriben inesperadament. Quan va començar el segle XX i Girona es va deslliurar de les mura-

lles i va endegar l’Eixample, es podia preveure en tota la seva amplitud el que havia d’esdevenir al llarg d’aquell segle? Tantes i tantes conquestes aconseguides per la humanitat en general, pel nostre país en particular i més concretament per la nostra ciutat. Progrés en l’expansió urbana, en les comunicacions, en l’edificació, en el confort de la llar, en l’educació a tots nivells, en la seguretat social, en la ciència i la tècnica, en la medicina i la cirurgia, en les condicions laborals, en l’ús d’una moneda única europea i amb una gran permeabilitat en les ja gairebé inexistents fronteres. Els ciutadans de fa cent anys s’assabentaven pel periòdic de les notícies molt després d’haver-se produït. Ara la televisió ens les ofereix al moment. I per Internet es pot llegir el diari de demà. Però també ens podríem preguntar si al mateix ritme de tots aquest avenços s’ha produït igualment una millora en els valors humans.

Ens trobem en l’inici de la segona dècada del segle XXI; en aquests onze anys ja s’han produït molts canvis. Què ens espera el que resta de segle? Pregunta difícil de respondre. Molts de nosaltres hem estat testimonis de moltes realitzacions esdevingudes en el passat segle XX; el final d’aquest nou segle ja no el veurem. Seran les noves generacions les que podran constatar què s’haurà aconseguit al llarg d’aquesta centúria que va començar quan la ciutat de Girona estava atrafegada amb les obres del tren d’alta velocitat.

Enric Mirambell i Belloc Cronista oficial de la ciutat de Girona

16

Consell G.G. 27 DE FEBRER DE 2008

Ple del Consell Municipal de la Gent Gran mb data 27 de febrer, a les 5 de la tarda, a la sala de la Junta de Govern de l’Ajuntament de Girona, es va celebrar el ple del Consell Municipal de la Gent Gran corresponent a l’any 2007. La sessió va ser presidida per l’alcaldessa de Girona, Sra. Anna Pagans, i va comptar amb la presència del tinent d’alcalde de Polítiques Socials i Cooperació, Sr. Joan Olòriz que és el secretari, així com d’altres regidors de l’Ajuntament i representants d’associacions i entitats gironines que en són membres.

La sessió es va iniciar amb la salutació de l’alcaldessa a tots els assistents. En la seva intervenció, la Sra. Pagans va destacar el fet que el Consell de la Gent Gran mantingui des de fa anys la seva activitat de manera continuada mitjançant les seves dues comissions: Gent gran i ciutat i el consell de redacció de la revista El Roure.

Acte seguit es va seguir l’ordre del dia amb la lectura i aprovació de l’acta de la sessió anterior i l’exposició per part dels membres de les dues comissions esmentades de quina havia estat la tasca feta l’últim any En representació de la comissió Gent gran i ciutat, va parlar el Sr. Narcís Amagat, que va manifestar que, malgrat que es considerava que la dinàmica de funcionament de la comissió era l’adequada, l’any 2007 no s’havia respectat el calendari de reunions perquè únicament se’n havien fet tres de les cinc que estaven previstes.

El Sr. Francesc Pararols va manifestar satisfacció per com estaven quedant els diferents números d‘El Roure des que s’havia reestructurat, destacant però les dificultats que hi havia per-

A

què sortís la revista i arriba als lectors en la data prevista.

A continuació va prendre la paraula la Sra. Dolors de Juan per exposar l’evolució del Servei d’Atenció a Domicili (SAD). Es va destacar que l’any 2007 s’havia arribat, amb un o més serveis, a un total de 986 usuaris, que representen el 7.88% de la població de més de 64 anys de la ciutat. Això va significar un creixement del 46,73% respecte de l’any anterior. El creixement més significatiu va ser el del servei de teleassistència, que ha crescut més del 60%.

El Sr. Joan Oloriz va intervenir acte seguit per parlar de la Llei de la Dependència, i va reconèixer les dificultats de calendari, de finançament, de manca de recursos, etc., que hi havia en el seu desplegament.

Alhora, va destacar l’avenç tan important que significava per al nostre país l’aprovació d’aquesta llei, que reconeix com a dret universal el que tenen les persones dependents a rebre atenció.

Es va informar que a Girona s’havia reforçat el Servei d’Atenció a la Gent Gran per poder fer els Plans Individuals d’Atenció (PIA) de les persones

dependents i que fins aquella data se’n havien fet 69. El tema de la dependència va provocar força preguntes i comentaris per part dels assistents al ple, que en general van manifestar la seva satisfacció pel fet que s’hagués exposat la situació amb claredat.

Finalment, la Sra. Sandra Pascual, infermera de l’Equip Municipal de Promoció de la Salut (EMPSA), va proposar que el dia 1 d’octubre de 2008 es commemorés a Girona el Dia Internacional de la Gent Gran, data instituïda per les Nacions Unides i que el Consell tingués una part activa en la seva organització, a fi que cada any aquesta fos una diada festiva per a la gent gran de la ciutat.

Es va obrir un torn de precs i preguntes en què es van mantenir reivindicacions d’anys anteriors: serveis públics - sobre això es va informar que els de Barri Vell ja estan pressupostats- i millora de la numeració de molts dels edificis de la ciutat.

La reunió plenària es va tancar, i es va convocar els seus membres a la reunió del proper any.

Consell Municipal de la Gent Gran

Entrevista

17

Maria Moncanut Simon Va ser organitzadora de la primera exposició de les flors i la primera dona de Girona amb uniforme com a recepcionista al Museu d’Art. Parlava sovint amb el maquis Quico Sabater i diu que era bon home.

Maria Moncanut Simon va néixer en un mas de Riudellots de la Creu, prop de la casa on es va refugiar el maquis Quico Sabater amb qui va parlar moltes vegades i que, segons ella, era un bon home. Un dia ella va tancar un guàrdia civil al corral de les ovelles i després un altre guàrdia civil li va ensenyar a tirar amb pistola. A Riudellots mateix es va fer amiga d’en Miquel Oliva Prat, que dirigia per allà unes excavacions arqueològiques i que se la va emportar a Girona a treballar amb ell a la Casa de Cultura.

Més tard la va fer ordenança de l’església de Sant Pere de Galligants i, finalment, recepcionista del Museu d’Art on va ser la primera dona de Girona que va vestir d’uniforme. Afirma que van ser ella i en Miquel Oliva els que van organitzar la primera exposició de flors del mes de maig.

Fotos: Jordi S. Carrera

- Maria: Soltera o casada?

- Soltera, per desgràcia! No he trobat ningú…

- Vaja… No em digui que no va tenir mai cap pretendent?

- Sí, un…

- Doncs, per què no s’hi va casar?

- Perquè era molt pobre i baixet.

- On vivia llavors?

- Jo vaig néixer al mas Giralt de Riudellots de la Creu, però a catorze

anys vaig venir a viure a Girona.

- Com va ser això?

- És que allà a Riudellots hi havia el senyor Miquel Oliva que dirigia unes excavacions arqueològiques i jo sempre era amb ell, ajudant-lo en tot el que ell em deia.

- El va acompanyar a algun lloc més?

- Sí, també anava amb ell a les excavacions que feia al poblat ibèric

d’Ullastret. Em deia que em casaria amb el guardià, però ell em va fer venir a Girona.

- A què fer?

- Em va nomenar auxiliar de la Casa de Cultura.

- Quina feina hi feia?

- De tot: la neteja, portar les cartes… Ui! Si li expliqués tota la meva història! Jo sóc amiga de l’Arcadi Calzada, d’en Nadal, del bisbe…

18

Entrevista

“...a Riudellots hi havia el senyor Miquel Oliva que dirigia unes excavacions arqueològiques i jo sempre era amb ell, ajudant-lo en tot el que ell em deia”

- Expliqui, expliqui.

- Miri, després el senyor Oliva em va fer ordenança de Sant Pere de Galligants.

- Què hi feia?

- De tot, de dia i de nit.

- De nit també?

- Sí, perquè si es disparava l’alarma, la policia em venia a buscar les claus a casa. En tenia un manyoc!

- I què més hi feia?

- En Miquel i jo vam organitzar a Sant Pere la primera exposició de flors del mes de maig. Jo l’obria i la tancava.

- Va treballar en algun altre lloc?

- Sí, al Museu d’Art del palau episcopal quan el van inaugurar.

- De què feia?

- Estava a recepció. Atenia els visitants i venia llibres. Vaig ser la primera dona de Girona a vestir uniforme.

- Com era?

- Un vestit jaqueta amb corbata i sabates.

- Devia veure passar cada dia el

bisbe?

- Sí, el doctor Camprodon i mossèn Padrós. Si mossèn Padrós no hi era jo rebia les visites pel bisbe.

- Hi parlava, vostè, amb el bisbe?

- Cada dia. Venien molts capellans que hi van guanyar molt amb mi.

- Ah, sí? Per què?

- Perquè els obria la porta a totes hores.

- Li donaven propina?

- No, només caramels. Jo sóc amiga de molts capellans.

- Com ara quins?

- De mossèn Pere Casellas, que ja és mort, i que em deia “la cosineta”; de mossèn Alfons Riera, de mossèn Jordà…

- Li van fer un homenatge quan es va jubilar?

- Pel Museu d’Art, no. L’homenatge me’l van fer per ser voluntària de la Creu Roja. La senyora Bonet em va trobar un dia per la Rambla i em va demanar si me’n volia fer.

- En què va consistir l’homenatge?

- L’Albert de Quintana, el coneix,

oi?, em va dir que m’havia guanyat la medalla dels vint-i-cinc anys.

Però jo em pensava que seria d’or i no ho era. Era de plata.

- És d’alguna altra associació?

- Sí, també sóc donant de sang. Ja li he dit que la meva història era molt llarga.

- Què més m’explica, doncs?

- Que jo vaig parlar moltes vegades amb el Quico Sabater.

- Caram! Com va ser això?

- Quan encara vivia a Riudellots de la Creu, que és al costat de la Mota, la població on ell anava sovint.

- A què fer?

- Anava a un casa de pagès que es diu can Bota, i que és a prop de casa meva. S’aturava a parlar amb la gent de pagès i amb mi que solia ser al camp, pasturant vaques i ovelles.

- Quico Sabater era un maquis antifranquista, com era ell?

- Molt maco i crec que era una bona persona. Ell no matava la gent.

Sempre em deia que no ho digués a ningú, que l’havia vist.

Entrevista

19

A RAIG!

- Doncs, per què el van matar si era tan bon home?

- És que un dia va trobar-se amb el tinent de la Guàrdia Civil a la festa major de la Banyeta i li va disparar quan li va demanar la documentació.

- Oh, caram! Llavors el devien perseguir?

- Sí, és clar. I un dia la Guàrdia Civil va saber que era a can Bota, van anar allà i el van envoltar.

- I què va passar?

- Que en Quico es va defensar. Va pujar al pis de dalt de la casa, va sortir per un forat de la paret i es va escapar ferit. Va agafar el tren a Riudellots de la Selva i un del sometent al va rematar a Sant Celoni.

- Què més recorda d’aquests fets?

- Que allà a can Bota la Guàrdia Civil va agafar els seus companys, que es van entregar, i no sé per què els van matar sense interrogar-los.

Els van pujar a un camió i els van buidar a les portes del cementiri de Girona.

- Així vostè no devia ser pas gaire amiga de la Guàrdia Civil?

-Sí, que ho era. Venien per casa

meva i una vegada quan era petita en vaig tancar un dins el corral de les ovelles.

- Què hi feia allà dins el guàrdia?

- Li agradava mirar com les ovelles menjaven.

- La devien castigar fort a vostè?

- No, al revés. Després un d’ells em va ensenyar a tirar amb pistola.

- Maria Santíssima! Pleguem que per aquest camí al final ens posaran tots a la presó.

Pere Madrenys

- Una flor - La rosa.

- Un color - El vermell.

- Una pel·lícula - Marcelino, pan y vino.

- Un actor - Sara Montiel.

- Un rei?

- El Príncep d’Espanya que em va abraçar un dia que va venir a Girona.

- Un Papa?

- Joan XXIII. - Un futbolista?

- Guardiola.

- Divorci?

- No. - Avortament?

- Tampoc.

- El fet més agradable de la seva vida?

- Un viatge que vaig fer a Madrid amb el senyor Pell. Vam estar en un hotel de cinc estrelles.

- Què hi ha més enllà del cementiri - El cel.

- M’ha dit alguna mentida?

- No en sé dir, de mentides.

20

Qualitat de vida VELLESA

Les dones i els homes de llarga vida del segle XXI: de la vellesa assistida a la vellesa activa “ ...Perquè la vellesa no sigui una paròdia ridícula de la nostra existència anterior, no hi ha més que una solució, i és seguir perseguint les finalitats que donin un sentit a la nostra vida: dedicació a individus, col·lectivitats, causes, treball social o polític, intel·lectual, creador...”

Simone de Beavoir

S

óc d’aquells que creuen que la paraula “vell” és sinònim de saviesa i que cal tenir-hi respecte i consideració. En el món que ens ha tocat viure sembla que tot ha d’anar ràpid i que, com les modes, és més important el canvi que el propi valors de les coses. Per això, el rol, l’experiència i el capital social que pot aportar la persona gran a la societat actual ha de tenir tota la consideració que es mereix i en aquest camí cal que treballem plegats les associacions de gent gran i les administracions.

Hi ha cultures a la regió del Caucas que desconeixen en el seu idioma els termes vell i envellir i els anomenen “dones i homes de llarga vida”.

Són comunitats en què la cultura i

les tradicions s’han transmès per via oral i en aquestes persones es diposita el saber de la comunitat. És una expressió que m’agrada especialment i he fet meva encapçalant el titular d’aquest article.

Perquè al meu parer ara s’és vell quan la societat ho diu i l’edat cronològica no n’és únicament el factor clau. En la mesura que es va produint aquest canvi en la consideració social de la vellesa i que, per altra banda, va augmentant l’esperança de vida de les persones, els plantejaments sobre les necessitats de les persones grans es modifiquen tant des de dins com des de fora del col·lectiu.

Hi ha grans diferències entre els ancians de finals dels anys setanta,

“beneficiaris” de serveis assistencials dintre o fora del domicili, i els de la primera dècada del 2000, “usuaris” de serveis assistencials i d’altres. La diferència ve donada en general per les majors capacitats i preparació de les persones, la millora general de la qualitat de vida i el sentiment reivindicatiu de formar part d’una societat com a ciutadans de ple dret. La gent serà molts anys “gran” i per tant s’ha de preparar per ser-ho amb una vida satisfactòria i de qualitat. És el que anomenaríem la cultura en l’envelliment actiu.

I és des de les administracions que la intervenció professional ha d’encaminar-se cap a la promoció i participació social. Determinades accions poden fer coincidir les activitats d’assistència i de promoció social, però l’assistència no pot substituir la promoció.

En les actuacions professionals cada cop es parla més de la promoció de l’autonomia personal i d’allargar el màxim de temps les possibilitats que les persones es mantinguin al seu domicili i entorn social. L’envelliment i la limitació o pèrdua de determinades capacitats no ha d’impedir, a les persones en general i a les persones grans en particular, que siguin agents actius del devenir de la societat. Les administracions, els professionals, les persones interessades i els recursos assistencials, mecànics i tecnològics han de portar-nos cap a aquesta direcció.

El gènere i les diferències encara existents entre món urbà i rural són dues variables que condicionen l’envelliment actiu. Al món urbà les

Qualitat de vida

dones senten menys control social i inicien el camí cap a la igualtat abans que al món rural. El pes de les dones en la vida associativa darrerament n’és una realitat cada cop més estesa. A Girona, als centres cívics tenim una majoria d’usuàries i als casals de gent gran la seva presència és cada cop més significativa en les juntes directives.

Aquest fet el podríem denominar “apoderament”, és a dir, l’habilitat de les persones per poder aconseguir la comprensió i el control sobre les forces personals, socials, econòmiques i polítiques que influeixen les seves vides amb la finalitat de poder actuar en la millora de les seves condicions de vida. Aquest és el camí i l’objectiu a assolir.

Només des d’una actitud oberta és possible promoure la participació i només des d’una actitud oberta es pot aprendre a través de la participació. Perquè es doni la participació són imprescindibles quatre elements: VOLER (nivell de motivació), PODER (capacitat, habilitats i vies que ho possibilitin), SABER (coneixements, mètodes, tècniques) i RECONEIXEMENT (valor social positiu).

“... el rol, l’experiència i el capital social que pot aportar la persona gran a la societat actual ha de tenir tota la consideració que es mereix i en aquest camí cal que treballem plegats les associacions de gent gran i les administracions” Com a conseqüència de les reflexions que he compartit al llarg d’aquest article s’entendran millor les actuacions i propostes municipals que desenvolupem des de l’Ajuntament, que s’emmarquen en l’objectiu que anomenem: Girona ciutat inclusiva.

Per això hem desenvolupat: ✔ Uns Serveis Socials d’Atenció Primària i SAGGID com a instruments de prevenció i atenció a la gent gran dependent i no dependent. Sempre es té com a fil conductor la promoció de l’autonomia personal.

21

✔ L’Equip Municipal de Promoció de la Salut, que promou activitats per un envelliment actiu i saludable. ✔ Els centres cívics, que fan una tasca de suport i dinamització de les associacions. ✔ Una programació d’activitats exclusives per a gent gran i intergeneracionals: culturals, esportives, lleure... ✔ La dinamització del Consell Municipal de la Gent Gran, amb caràcter participatiu, consultiu, de promoció i de supervisió. ✔ La participació de la gent gran en els projectes transversals de l’Ajuntament com la taula de mobilitat, el Consell de Cohesió i Serveis Socials, el Pla Educatiu de ciutat, el projecte de biblioteques “Lectura Fàcil”... ✔ El treball amb altres institucions: UdG, “Socialització i envelliment actiu”.

Joan Olòriz Serra

Tinent d’alcalde i regidor de l’àrea de Polítiques Socials i Cooperació

22

Qualitat de vida GASTRONOMIA

MENÚ DE PRIMAVERA

Crema de verdures INGREDIENTS: ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ●

4 patates 5 pastanagues 2 porros 1 bròquil 1 api 1 ceba grossa Llavors de coliandre Crema de llet Julivert Llorer Sal i pebre

Ingredients per a 10 persones

PREPARACIÓ Peleu les patates i talleu-les a trossos grossos. Raspeu la pell de les pastanagues i talleu-les a rodanxes. Trossegeu el bròquil i l'api (només les tiges, sense les fulles).

Talleu els porros i la ceba a trossos.

Poseu un bon tros de mantega en una olla; quan s'hagi desfet, aboqueu-hi els trossos de ceba i enrossiu-los una mica. Després, afegiu-hi la resta d'hortalisses. Remeneuho i, passats un parell de minuts, condimenteu-ho amb unes quantes llavors de coriandre, , una fulla de llorer, julivert trinxat i salpebreu-ho generosament.

Torneu a remenar-ho perquè els condiments es barregin bé amb les verdures i deixeu que cogui durant un parell de minuts.

Afegiu aigua a l'olla fins que les verdures

Peix al forn

Ingredients per a 4 persones

INGREDIENTS:

PREPARACIÓ

Peix gros, sencer per anar al forn ● 2 llimones ● 1 raig de vi blanc sec ● Pebre negre ● Pebre vermell dolç ● Sal i oli ● Pa ratllat ● Ametlles torrades ● Tomàquet madur ● Alls i julivert ● Patates (opcional)

El peix deixant-lo sencer i el salpebrarem.

A continuació li fem uns talls al llom, sense acabar de travessar-lo, on hi posem unes rodanxes de llimona.

Amb una safata de anar al forn posar una base de patates tallades rodones i passades per la paella, tallar una ceba per sobre de les patates i al damunt al peix. Tirar pe sobre un raig de oli i al suc de una llimona, ho introduïm al forn a temperatura mitjana.

Mentre el peix es va coent fem una picada en el morter d’alls , julivert, ametlles torrades i un pols de pa ratllat.

Afegir el tomàquet sense llavors — millor si està escalivat — el vi, el pebre negra i el

●

quedin ben cobertes i deixeu que coguin, amb l'olla tapada.

Quan les verdures siguin cuites, passeu tot per la batedora per tal d'aconseguir un crema ben fina. Si convé, rectifiqueu-la de sal i pebre.

A l'hora de servir-la afegiu-hi un rajolí de crema de llet per sobre i guarniu-la amb unes quantes fulles de julivert.

vermell, i ho remenem to molt bé. Ara tira la picada per sobra del peix abaixant el foc i, durant una minuts, anem regant el peix amb el suc de la picada.

Si el deixem aproximadament una mitja hora no quedarà ni ressec ni massa cuit, tot depèn de quina sigui la mida del peix.

Luís Herrera Díaz

Cultura

23

FELIGRESOS

L’església, un ramat que es queda sense pastors Capellans del Fòrum Joan Alsina diuen que és inútil demanar vocacions a Déu. Proposen que sigui el poble qui elegeixi els presidents de les comunitats, casats o solters, homes o dones a setantena de capellans gironins que integren el Fòrum Joan Alsina han publicat un document en el que opinen sobre l'actual escassetat de sacerdots i seminaristes que hi ha al nostre bisbat. La mitjana d'edat dels capellans és de 70 anys i el nombre de seminaristes és només de 7, el

L

que fa preveure una manca alarmant de clergat actiu d’aquí a poc temps.

Segons ells, el bisbe està equivocat quan pensa solucionar-ho mitjantçant les pregàries i fent agrupacions de parròquies, afirmant que aquestes mesures han fracassat rotundament.

La conclusió dels capellans del Fòrum

és que "Déu no escolta aquests precs perquè no són del seu grat".

Per ells, la solució es que els membres de cada comunitat cristiana elegeixin lliurament els seus pastors, que poden ser homes o dones, casats o solters,"sense que hi hagi senyors ni súbdits, segons el consell de Jesús”.

(Text íntegre)

ESCASSETAT DE CAPELLANS L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom.

Potser caldria remarcar que, des d’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una situació de migradesa per sota de límits raonables.

Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer el diagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses.

Podríem presentar tres actituds fonamentals: 1.- Els que atribueixen la crisi a causes alienes: el materialisme, l’hedonisme, el relativisme... Proposen un reforçament de l’ortodòxia i un replegament a les trinxeres doctrinals dels concilis de Trento i Vaticà I. Per a ells l’acció més eficaç és intensificar les pregàries i rogatives perquè Déu ens atorgui aquest do tan preuat de les vocacions.

2.- Els que intenten posar-hi pedaços agrupant parròquies en els nuclis més grans o multiplicant els serveis sagramentals d’un capellà anant de poble en poble.

Aquest sistema agrada molt a la jerarquia perquè no canvia res de l’estructura actual. En alguns llocs com al nostre bisbat, s’apunta cap a una participació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, preparant-lo per animar cerimònies litúrgiques i Celebracions de la Paraula.

3.- Els que pretenen substituir l’estructura piramidal actual per una església/comunitat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Voldrien retornar als trets més genuïns dels ministeris i carismes que ani-

maven les primeres comunitats cristianes.

Cada comunitat tindria la persona escollida d’entre ells per presidir-los.

Després de tant de temps d’exercitar les dues primeres actituds sense aconseguir cap dels objectius previstos, estem convençuts que han fracassat rotundament i han fet evident el seu anacronisme, que han caducat irreversiblement . Es podria concloure que Déu no escolta aquest precs, perquè no són del seu grat.

Davant dels reptes que tenim sembla que l’Esperit no ha bufat per allà cap on ens entossudim anar. Ens convé, per tant, escoltar millor l’Esperit, discernir amb més cura els signes dels temps i aprofundir els punts de referència que ens ha suggerit de forma especial a través de la veu autoritzada del concili Vaticà II. El sentit de la fe de tota l’Església també empeny en aquesta direcció.

Tots aquests aires ens porten a recuperar l’experiència d’aquelles primeres petites comunitats que tenien molt clara la fita cap on avançar, malgrat els esculls i les limitacions amb què s’entrebancaven: maldaven per tenir un sol cor i una sola ànima, perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5 32-24) i perquè les vídues i els orfes tinguessin una llar. La seva manera d’acomplir el manament bàsic de Jesús era servir i compartir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capacitats, el poder i els ministeris. En el Regne de Déu que anaven construint, encara molt tendre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, primers ni últims, generals ni tropa.

Havien entès que ningú no s’ha de fer dir mestre, perquè de mestre només n’hi ha un i tots els altres som germans (Mateu 23, 8).

No tenim pas constància que hi hagués oficis excloents ni funcions reservades a persones marcades en cerimònies rituals.

Sant Pau insisteix molt en la diversitat de dons que l’Esperit distribueix a discreció per a l’edificació de l’únic Cos de Jesucrist. És la comunitat que reconeix aquests dons i els organitza per al seu creixement i maduració. Els serveis i ministeris no es legitimen per la crida i consagració dels jerarques, sinó per l’encàrrec de la comunitat, que sovint és ratificat pel bisbe o per l’apòstol.

La persona escollida presideix les celebracions eucarístiques en què s’exerceixen els diversos carismes (predicar, denunciar, discernir, compartir, interpretar...), tot garantint la pluralitat i la participació de tots en igualtat d’oportunitats. I, és clar, no hi havia discriminació ni incompatibilitat per raó de sexe o d’estat civil a l’hora d’exercir aquest ministeris.

Ara, que som a prop del Dia del Seminari, oferim aquestes reflexions a qui es senti interessat en el tema. Pot participar en el debat de moltes maneres: en la reflexió personal, en conversa amb els amics o enviant les aportacions al blog del Fòrum.

Les idees que avui s’ofereixen s’avenen plenament a les que han publicat fa poques setmanes un grup de teòlegs i teòlogues alemanys i que han rebut nombroses adhesions. També estan en la línia del pensament del teòleg Castillo i d’un document que fa temps van publicar un grup de dominics holandesos.

Fòrum Joan Alsina www.forumjoanalsina.org info@forumjoanalsina.org Girona, febrer 2011

24

Cultura

Pròleg Un dia sortim d’excursió per la muntanya. Entrem en una zona boscosa, no gaire densa. Seguim un camí que sabem que ens portarà en aquella ermita que hi ha dalt de la muntanya. Fa anys que no hi anem.

El temps ha malmès el camí. Les pluges l’han enrunat. En passar per una zona especialment maltractada per les pluges, ensopeguem. No arribem a caure, però ens torcem un peu. Ens serà difícil fer lesionats el camí de tornada, perquè ja hem vist que no està en bones condicions.

Quan hem sortit de casa hem dit simplement que anàvem a fer un volt. No hem anat pel camí de sempre, sinó que ens hem desviat per pujar a l’ermita. Necessitem ajuda. A casa, ningú no sap on som.

Tenim el mòbil. Funciona. La bateria està carregada. Tenim sort: hi ha cobertura. Una trucada a un familiar, o al servei d’emergències si cal, i tot solucionat. Vint anys enrere, la nostra imprudència ens hauria pogut costar cara.

Si el nostre aparell és un model avançat, i els arbres no ho impedeixen, podem activar una funció específica. L’aparell localitzarà la nostra situació. Potser no serà

exacta; però l’error no passarà de 15 metres. I si a casa nostra el familiar té el mateix model que nosaltres i hem activat tots dos l’aplicació, veurà la nostra posició. Podrà també buscar amb l’aparell el camí més adequat per arribar fins a nosaltres.

De fet, amb el nostre aparell d’última generació (per ara), abans d’entrar en el corriol podem consultar quina és la via convenient per pujar a l’ermita i, si n’hi ha més d’un, el que considerem més fàcil (que no serà el més curt). En un futur no gaire llunyà, una aplicació ens informarà sobre el camí: l’estat del corriol, el desnivell que haurem de salvar, la velocitat que portem i el temps que ens caldrà per arribar a l’ermita…

Quin panorama!

Les tecnologies de nova generació ens envolten. Els automòbils porten navegadors que ens diuen, amb la veu i l’idioma que triem, quin és el recorregut fins a la destinació elegida. Ens informen del temps que farà, de l’estat de les carreteres, de les obres en curs, de les retencions en temps real (si no ho fan, ho faran aviat). Noves aplicacions ja poden

dir on podem aparcar i quantes places lliures hi ha en aquest moment.

Ens diran on són les parades d’autobús, quins itineraris fan, on trobarem la botiga que busquem, quines ofertes estan vigents…

Podem, des del nostre ordinador o des del telèfon mòbil, trametre missatges amb el tipus de lletra que desitgem, cal·ligràfica si és la que preferim, a familiars, amics i coneguts. Podem adjuntar-hi fotografies, els nostres poemes, una novel·la. Podem llegir, comprar o “baixar” legalment i de franc (si els drets són públics) música, pel·lícules i llibres. Podem entrar en una xarxa social, bescanviar idees, imatges, pensaments, filmacions, etc., amb amics, coneguts i desconeguts, segons la privacitat que desitgem, de tot el món de manera pràcticament instantània. Podem obrir “blocs” on escriure les nostres experiències quotidianes i les nostres elucubracions i veure els comentaris que ens fan els que ens visiten d’arreu del món. Podem exercir la llibertat tècnica plenament o limitarla en funció del grau d’intimitat que ens abelleixi. Podem veure pel·lícules mentre viatgem amb el tren.

Podem entretenir la mainada al seient del darrere de l’auto amb jocs i DVD… Podem escoltar tota la música de la nostra vida gravada en un dispositiu que portem a la butxaca de la camisa. Podem, o no, “xerrar” amb tota mena de gent sense limitació del nombre d’interlocutors connectats. Hem recuperat l’escriptura!

El món ha canviat més en el curs de la nostra vida que no va canviar en segles. Si voleu, podem incloure-hi l’època dels nostres avis i pares. Els meus avis tenien telèfon en un temps que no tothom en tenia perquè regentaven una botiga. Tot i així, al començament, calia fer les trucades per centraleta i, durant

Cultura molt de temps, les trucades interurbanes requerien la intervenció d’una telefonista. Quan la família va tancar la botiga, a casa ens vam quedar sense telèfon durant gairebé una dècada. Per poc que analitzem el nostre entorn actual i el comparem amb els nostres records, descobrirem les transformacions que hem viscut.

Carrer de l’Escola Pia Pujar les escales de l’Escola Pia –misteri de silenci dins la muralla antiga– graons gastats pel pes de tants oblits.

Escales desiguals estretes i fosques, traçades en corba ran de la torre rodona de base romana, alts finestrals amb dovelles tapiades fa temps.

Passar sota l’arc d’aquell gran carreu de pedra groguenca, amb flors blanques penjades de les esquerdes, tocar les parets humides de molsa i sentir estremir-se les mans.

Imaginar-se una ombra seguint-nos els passos, no gosar girar-se.

Epíleg Només he fet una pinzellada del món tecnològic. Amb tota seguretat, me n’he deixat al “tinter” moltes que potser formen part de les preferides pel lector. L’objectiu de l’article no és fer un catàleg de dispositius i d’aplicacions. Si voleu un exemple pràctic que la premsa escrita i la digital ha tractat a bastament, només cal que recordeu els esdeveniments del nord d’Àfrica i de l’Orient Pròxim dels mesos passats. Els motius de les revoltes eren ben reals.

En la metodologia utilitzada per donar forma a les protestes hi trobem un pes important dels sistemes virtuals i de la circulació de la informació, que el poder establert ja no pot controlar tan estrictament. Tanmateix, la gent que va sortir al carrer i que va ocupar les places era ben real.

Una cosa no ha variat. L’ús que fem de les tecnologies de la informació i la comunicació que tenim al nostre abast, el bon ús i el mal ús, el servei que ens ajuda i el servei pervers que ens perjudica… depenen de nosaltres.

Joan Miró Ametller

25

Isabel Oliva, de “L’instant de l’Àngel”

Travessia de l’Auriga Et vas tornar gemec dins el moll de les pedres, les lloses desiguals lluents d’aigua de pluja fa temps emmirallaven imatges esventrades de façanes de cases d’un carrer massa estret, se li allarguen els braços als balcons sense sol amb la bugada estesa, finestres cantoneres

com ferides de vidre, ocells perduts de tarda sobre terrasses grises s’aquieten al capvespre fatigats de diumenges amb carrers sense nens... et vas tornar gemec esquarterant les hores que passen i s’aturen un temps incomprensible.

Isabel Oliva, de “Col·lecionista de tardes”

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Volem ser lliures?

Per assolir-ho amb èxit ens manca audàcia.

E.H.

26

Racons

Foto: Juanjo Valeros

Actual imatge de La Marfà.

La Marfà, de fàbrica a espai per a la ciutadania l que havia estat una important fàbrica tèxtil des del 1819 esdevindrà un nou centre neuràlgic de la vida social i cultural del barri i, per tant, de la ciutat. La nau principal del conjunt està situada molt a prop de l’actual Centre Cívic Santa Eugènia (Can Ninetes), per sobre de la sèquia Monar.

Es tracta d’una edificació de gran valor arquitectònic, amb façanes d’obertures característiques, un frontó que conté un petit campanar d’espadanya a la façana principal i una estructura interior de pilars i bigues mestres, de geometria singular, que està protegida pel catàleg del patrimoni historicoartístic i es

E

conservarà.

La rehabilitació de l’antic edifici principal de la fàbrica configurarà un nou espai capaç d’aglutinar, potenciar i promoure activitats cíviques, associatives i culturals. Amb tot el seu potencial La Marfà té la possibilitat de convertir-se en un dels equipaments més importants del barri i esdevenir un referent per a la ciutadania i el teixit associatiu.

El futur complex tindrà una superfície d’uns 3.500 m2, que sumats als 900 m2 de Can Ninetes configuraran un conjunt de serveis i oferta d’activitats de primer ordre per a veïns de Santa Eugènia i de la resta de la ciutat. Els espais principals de La Marfà es destinaran a allotjar la

nova biblioteca, una sala d’actes polivalent, bucs d’assaig i aules i tallers que complementaran l’oferta del Centre Cívic Santa Eugènia.

Sens cap mena de dubte la propera obertura de La Marfà representarà una injecció d’energia i possibilitats per al barri de Santa Eugènia i la ciutat en general. Un espai d’aquestes característiques combinat amb l’activitat del teixit associatiu del barri millorarà de manera evident la qualitat de vida al barri i la cohesió social entre els que hi viuen.

Pau Martinell.

Centre cívic de Can Ninetes

Racons

27

Fotos: Juanjo Valeros

A dalt, dues imatges de les obres a La Marfà.

Foto: Jordi S. Carrera

Foto: Jordi S. Carrera

Diverses imatges de l’antiga fàbrica.

Ajuntament de Girona. CRDI Foto: Jordi S. Carrera

Foto: A. Cutiller

Foto: Jordi S. Carrera

Ahir i avui

Carrer Santa Clara

Ahir

28

Avui

Enderroc de cases al carrer Santa Clara, prop del pont de Pedra. Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riur贸).

Imatge actual del carrer Santa Clara des de la Rambla de la Llibertat. (Juanjo Valeros).