Roure 39

3r quadrimestre 2011

39

Els ponts de Girona ENTREVISTA

Maria Carme Ribas i Mora, filla dels fundadors de la Granja Mora RACONS

El Pou Rod贸

2

Editorial

Aconseguir entre tots una Girona líder en qualitat de vida

n el darrer número de la revista es va publicar una carta de la senyora Àngela Ferrer que m’ha donat peu a escriure aquestes ratlles d’agraïment i encoratjament per la feina que feu. Comparteixo amb l’amable lectora i amb tota la revista el mateix ideal d'una ciutat que enamori, una ciutat per viure-hi i per viure-la. Les ciutats són per-

E

què les fan les persones. Sense persones, sense el seu ric i divers paisatge humà, les ciutats serien meres juxtaposicions d'asfalt i rajols, probablement en perfecta harmonia però sense l'esperit necessari per sentir-t'hi plenament viu.

Admiro la feina que fa la revista, de la qual sóc lector des de fa anys, i us animo a continuar amb una activitat que ajuda a enamo-

Núm. 39 - 3r quadrimestre 2011 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), Maria Galán (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

rar-nos de la ciutat i a prendre consciència de la responsabilitat que tenim envers els qui ens han precedit i envers els qui han de venir.

Compto amb la vostra ajuda i comprensió per aconseguir entre tots una Girona líder en qualitat de vida.

Ben cordialment.

Carles Puigdemont ALCALDE DE GIRONA

SUMARI 2 EDITORIAL 4 OPINIÓ 6 CIUTAT 7 11 12 14 15 16 17 20 21 22 24 26 28

CONSELL G.G. ENTREVISTA QUALITAT DE VIDA CULTURA RACONS AHIR I AVUI

Com fer una ciutat més cómoda?

Vida Associativa El pont de l’Aigua Agustí Palau Baquero, el senyor de les pedres del Pont del Dimoni Inauguració de les instal·lacions museístiques de l’antic aeròdrom de la Sénia Pisos de lloguer per a gent gran L’alcalde rep el Consell Municipal de la Gent Gran Maria Carme Ribas i Mora Gastronomia Catalunya, serà o no serà solidària?

Els ponts de Girona Un descobriment prodigiós El Pou Rodó Pont del ferrocarril

Editorial ▼ CARTES

Agraïment Benvolgut Sr. Carles Puigdemont, alcalde de Girona, En primer lloc, tots els components de l'equip de redacció i col·laboradors de la revista El Roure volem agrair-li que hagi donat el vistiplau per tal que continuï imprimint-se i sigui d'alguna manera un punt de referència i comunicació entre els ciutadans i la gent gran, i fins i tot sé que ha donat alguna idea perquè la publicació sigui més interessant si fos possible. Ja vàrem estar molt contents perquè a més dels llocs habituals on se sol trobar (per exemple els casals) també era al Mercat del Lleó, un lloc molt ideal per difondre la revista ja que és visitat per tot tipus de persones i creiem que pel contingut que s'hi dóna pot interessar totes les edats i estatus socials. Per aquesta mateixa raó hem pensat que fóra bo fer-la arribar a àmbits tan diferents com consultoris de metges, clíniques, perruqueries..., segur que tindria bona acollida i es difondria més tota la informació, reportatges, entrevista, poesia, cuina ... que conformen el contingut d’El Roure.

Una actuació de l'Ajuntament que vostè dirigeix ens ha donat una alegria en comprovar que en la mesura del possible es procurarà reconstruir el Pont del Dimoni, tan reivindicat pels ciutadans de Girona. És bo que un alcalde escolti el poble. Curiosament aquesta última edició l'hem dedicada bàsicament als ponts de Girona, i en el meu reportatge de Llambregades, en un somni imaginari veia per Nadal il·luminat aquest pont, i que consti que vaig escriure'l abans que se sabés la notícia, i encara que aquest any ja es veu que no serà possible, potser ho serà el proper. Tant de bo sigui així!

Res més, desitgem que passi unes bones festes nadalenques i segueixi ajudant a fer que Girona sigui una ciutat acollidora, amable i atractiva tant per als que hi vivim com per als que ens vinguin a visitar.

Ben afectuosament i en nom de tots els components de la revista, el saludo ben cordialment. Àngela Ferrer i Mató

Voreres Benvolgut alcalde: Em permeto dirigir-li aquestes lletres per exposar-li la meva preocupació i la d’altres companys de la Revista El Roure de la gent gran, per les dificultats que trobem quan es fa alguna obra als carrers de la nos-

Foto: Juanjo Valeros

tra ciutat.

Concretant vull parlar-li de les obres realitzades al carrer Migdia, que començaven a la Plaça del Lleó.

Suposo que sap el calvari que ha representat per les postres esposes i per totes les persones, en particular per a la gent gran com nosaltres, arribar a la plaça del mercat, i no diguem haver de travessar el carrer Migdia, ja que tot plegat era com una “odissea” amb el perill de patir algun accident i trencar-nos la crisma.

Per això m’atreveixo a demanar-li que es miri en aquests casos que es realitzin les obres, però que es procuri abans de tot que quedi solucionat els pas per a vianants sense traves i si es possible començar per deixar fetes les voreres.

Agraint l’atenció que doni a la present, aprofito per desitjar-li tota classe d’èxits en el seu mandat, amb una salutació afectuosa.

Pere Plana i Pujol

3

4

Opinió LLAMBREGADES

Quin somni aquella nit! per Àngela Ferrer i Mató

S

óc de mena somniadora i molts cops els meus somnis tenen a veure amb la realitat pura i dura. Aquell dia havíem fet una reunió per tal de parlar sobre el tema bàsic de la nostra estimada revista El Roure i es va suggerir parlar dels ponts de Girona, una bona idea ja que la nostra ciutat si en alguna cosa és rica és precisament en ponts, donat que té prou rius per creuar-la i talment li són necessaris. Llavors aquest nostra inconscient que segurament resta en el cervell i que segons diuen mai es cansa i treballa de nit, aquell dia va fer hores extres. Vaig somniar que arribava Nadal i tots els nostres ponts lluïen uns llums d'allò més bonics, i s'emmirallaven en les aigües del riu coquetes i trapelles simulant formes fantasmals que eren l'admiració de propis i forans. De cop vaig veure, en somnis és clar, que el Pont del Dimoni, que fa tants anys que hem perdut i que sembla l'obra de la seu la seva reconstrucció, era el més ben guarnit, el que millor il·luminació donava i era visitat per petits i grans, donada la frustració que tenim els gironins d'haver perdut un pont tan emblemàtic i d’haver tantes vegades reivindicat el seu emplaçament. Després, suposo que per pur mimetisme, m'aparegueren uns ponts incorporis que semblaven mendicants, els somnis molts cops són així d'estranys, i un d'ells representava "el pont del diàleg", portava un rètol on reivindicava que tots

fóssim capaços d'unir-nos cercant la solució als múltiples problemes actuals, i, ai las!, el seu plateret era buit ja que sembla que ningú li feia cas i la gent preferia les baralles al diàleg conciliador, i encara vaig continuar somniant i suant alhora en l'anomenat "pont dels ases", que representa la dificultat que hom es pot trobar per solucionar problemes. I en tenim tants actualment!

Aquest també era ple de gent fent garbuix ja que no trobaven solució a gairebé cap de les dificultats per les quals travessem. Llavors em vaig despertar i vaig raure una bona estona intentant explicar-me el perquè de tot el que havia somniat i vaig concloure que els somnis són

els somnis, poden ser reals i irreals, fantàstics o premonitoris i segurament moltes coses més, però dins meu vaig pensar: “Mira! Fóra bonic que per Nadal tots els nostres ponts lluïssin com una estrella del cinema, que no hi faltés el Pont del Dimoni (No hi serà!) i que els metafòrics del diàleg i dels ases complissin la missió és a dir, que fóssim tots capaços de solucionar les diferències parlant i alhora poguéssim trobar una bona solució per tots els mals moments que puguem tenir. Oi que fóra bonic? Somniar despert no costa res i dintre meu una llum d'esperança fa que una veueta em digui: “Algun dels teus somnis es farà realitat aquest Nadal!”

Opinió

5

Compartir és renéixer amb il·lusió per Enric Homet i Romà es associacions de gent gran que no persegueixen altre fi que no sigui el benestar dels pobles, on juguen un paper primordial les persones d’edat avançada, tenen un sentit reivindicatiu entre les pròpies activitats que s’hi practiquen, motiu que seria llarg de comentar si passéssim aquelles mancances pel sedàs tècnic i natural de la psicologia aplicada, i que no es pot mesurar per l’interès més o menys actiu que puguin posar-hi les entitats que les patrocinen. Hi ha fonaments de tota mena per demostrar clarament les possibilitats d’aportar sentit cultural i lúdic a conceptes que la vida activa no ens havia pogut oferir ni remotament, ja que precisament l’entrega de les nostres generacions a la feina més o menys tècnica i de jornades que s’estiraven fins a cobrir-nos horaris imprevistos, feren que les nostres preocupacions no donessin corda a la inventiva o la diversió per arribar al protagonisme actiu.

Ara bé, això no vol pas dir que les pròpies neurones no estiguessin disposades a la facultat d’absorbir la quantitat de referències lúdiques que ens envoltaven en moments pròdigs i concrets. La dissort era que no teníem ni ocasió ni humor de transmetre-les als semblants, causa que ens feia com una mena de pous de coneixements sense deus on abocar-los, i això. Aquesta senzilla reserva de sapiència popular avui ens autoritza a fer-nos protagonistes de molts actes on es reflecteixen diversitat d’arguments per transmetre amb autoritat i bona entrega a les persones amb les quals compartim les hores d’oci.

També val a dir que entre nosaltres hi ha individus que “se les saben

L

totes, però que la seva correspon a la demanda vulgar de qui no assumiria la seva categoria per manca de cultura”. A aquests subjectes se’ls ha d’agrair que callin i restin donant voltes a tanta pretensió, i deixin per a la història una pàgina vida esperant les seves veus poroses, sense ni un mot aprofitable.

I ja posats a exhibir possibles solucions al nostre petit renéixer, per què d’entre tantes persones que ocupen els centres de gent gran no es pot crear una secció distesa i sense obligacions de puntualitat ni de coneixements, dedicats una vegada a la setmana a intercanviarse els fets o raons de la seva existència, comentant històries, faules, contes, esports, acudits, cançons, poemes, música, etc.? De segur que aquestes persones existeixen. La principal raó i esca de la seva descoberta és trobar la font que hi dediqui temps i prestigi. Com sempre, és qüestió d’esperonar les consciències i que en sorgeixi el líder que les ha d’unir. La generositat ha de partir dels socis mateixos, disposats a obrir tertúlies profitoses i divertides. La vida dels centres d’acollida seria un bon lloc on es podria dignificar el

nostre darrer periple amb el record d’haver propiciat un nou camí bo i descobrint facècies i membrances de distints companys, les quals sense aquestes possibilitats haurien restat al racó més pobra de la història muda.

Els qui pels anys de rondar-hi en coneixíem moltes de les virtuts i defectes dels socis d’aquests locals d’oci i comoditats remarcables, sabem que la majoria d’aquells per als quals la jubilació ha comportat entrar en un estat negatiu de la vida, és ben segur que els serà tan gran enrenou que llençaran la tovallola i esperaran que algú els compri les ganes de moure’s pels altres, i allò més segur és que es perdin bous i esquelles i es quedin sense pastor.

El motiu que fa renéixer els impulsos de generositat sol ser una conseqüència derivada de la pròpia vida activa, quan la persona sentí el goig de l’entrega altruista, i això l’empeny a tornar a revifar unes accions desinteressades, amb un goig especial. Qui no ho coneix i s’hi entrega, descobreix un món nou i fascinant.

Això sí, no s’ha de ser ni gasiu ni interessat. La generositat és el motor que tot ho pressiona i dignifica.

Ciutat

6

Com fer una ciutat més cómoda?

Foto: Juanjo Valeros

s un tema que per a la gent gran té unes repercussions prou àmplies, això fa que avui en parlem a la revista i valorem el grau d’atenció que s’hi dedica des dels estaments oficials. És evident que el creixement de les ciutats fa imprescindible que es facin obres de millora i restauració, per la necessitat social mateixa que ho demana i ho necessita, però potser seria molt positiu que abans de tirar-les endavant, hi hagués una planificació prèvia, que posés de relleu, a més del temps estimat de durada de les obres, les alternatives per evitar les molèsties que poden produir. I també, en la realització dels treballs, per exemple, quina prioritat han de tenir les voreres per sobre de la resta, i així la zona dels

É

vianants es veuria molt menys afectada.

Els ajuntaments disposen d’un departament tècnic que podria molt bé fer un seguiment, no solament de les obres, sinó també dels efectes que poden tenir sobre un col·lectiu com són la gent gran i les persones de mobilitat reduïda per procurar minimitzar al màxim les dificultats i donar una informació exhaustiva als ciutadans.

Evidentment, el centre de Girona no té pas un bon desenvolupament urbanístic que faciliti una circulació fluida i fàcil, tot i les grans millores dels últims temps, tant per als vianants com per als vehicles, però com que no hi ha altre remei que adaptar-nos, tampoc seria complicat posar semàfors per als vianants

en zones molt cèntriques, que no provoquessin retencions als vehicles motoritzats, que causen contaminació tant de fums com de soroll, que incrementen encara més les molèsties als nostres carrers.

Volem posar de manifest també, que a la nostra ciutat hi ha fortes mancances de civisme col·lectiu, que fan referència al tracte al mobiliari urbà, al compliment de normes cíviques indispensables: els grafits fora de to, les deposicions de gossos, les bicicletes a les voreres (ni que tinguin carril bici a l’altre costat del carrer), les rajoles trencades o que es mouen, etc. Tot plegat fa que molta gent es queixi de dificultats, que creuen que no seria tan difícil solucionar.

Josep Majó Vila

Ciutat

7

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

sociació de jubilats i gent gran del Pont Major i del Centre Cívic us desitgem a tots unes felices festes i un feliç any nou.

Nadala: “Todos los que aquí venimos somos gente de la mar y al niño de Dios traemos de regalo un calamar”

Tarda de teatre

Sopar celebrat després de l’actuació de l’obra Un intrús a la família.

S’acosta el Nadal S’han acabat les Festes de Sant Narcís i ja tenim a les portes el Nadal. Festes entranyables que any rere any celebrem per aquestes dates.

Tot i la crisi que patim ens reunirem amb les nostres famílies per celebrar el Nadal. Els temps han canviat i cada any recordem els anys passats, amb

Nadals sense gaire abundància. A casa es feien els cocidos, els polvorons i els famosos i gustosos pestiños acompanyats d’un bon aiguardent.

Festes molt casolanes i familiars, ja que ens reuníem al voltant de la taula amb la família i cantàvem nadales al so de la pandereta i la simbomba. Quins temps...

Des d’aquestes línies i en nom de l’as-

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET Iniciem un nou curs, i la nostra associació inclou les propostes per a aquest trimestre (octubre, novembre i desembre), com són: gimnàstica de manteniment els dilluns i dimarts de 17 a 18 h, que és una activitat gratuïta; taller Cuidem-nos, treballem la memòria, els dilluns a les 16 h; taller de punt de creu, mitja i ganxet els dilluns, dimarts i dijous a les 18 h, i també s’inclouen jocs d’ahir i d’avui (bingo, dòmino, parxís...) els dilluns, dimarts i dijous. Totes aquestes activitats es duen a terme periòdicament.

Per altra banda, també oferim activitats puntuals com poden ser: excursions, castanyada, xocolatada, xerrades de salut, dinar de germanor... Ahhh!, i no ens volem oblidar d’esmentar els balls quinzenals els dissabtes a la tarda.

Finalment, cal dir que el proper 15 de desembre, tenim previst celebrar el III Dinar de Nadal, amb les associacions del Barri Vell, Sant Daniel i Pedret. Us animem a participar-hi a

El passat dijous va tenir lloc al Centre Cívic l’espectacle de teatre Un intrús a la família, a càrrec de la Companyia Cafè, Copa i Puro” de Sarrià de Dalt.

La vetllada va transcórrer molt animada i l’actuació va ser aplaudida per tots els assistents que varen emplenar la sala de gom a gom. Acabada l’actuació es va servir un berenar sopar amb un xic de vi i cava perquè tothom pogués brindar.

Des d’aquí volem agrair en nom de tots els socis de la nostra entitat i del Centre Cívic l’actuació desinteressada dels nostres companys de Sarrià, i ens acomiadem fins ben aviat.

La Junta

Assistents a un dels molts tallers que organitzem.

totes aquelles persones que vulgueu compartir una estona amb amics.

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA GENT GRAN “L’ESPLAI” Podríem assegurar que en un percentatge altíssim dels centres de gent gran, la “perla” de les activitats que s’hi practiquen amb fruïció són els viatges, i en una bona part hi solen proliferar les sortides mensuals d’un dia sencer per alguna comarca del nostre país o del sud francès.

Ara bé, sense cap mena de dubte no hi poden mancar a cada any un o dos itineraris de llarg recorregut com solen ser els d’una setmana per la nostra tan estimada i reconeguda Europa, en mèrits i monuments de prestigi i història, fets i accions que ens hi traslladen amb estima i enyor de poder-hi participar de ple dret.

El darrer setembre els socis del nostre Esplai enfilaren la seva ruta cap als confins concrets de Berlín i Praga, dues ciutats que han sabut captar el turisme de masses amb reconegut prestigi, raons que fan coincidir els components d’aquella expedició, com extraordinaris llocs on s’hi exposen restes d’un passat

Enric Homet

Excursió a la ciutat de Praga.

recent i colpidor, estimats i considerats com a camins de les cultures germàniques. Els museus hi proliferen amb prestigi. La ciutat de Praga els encantà per l’estima que s’hi ha esmerçat per part de la Unesco. Un seguit de monuments ressalten la popularitat d’aquesta ciutat. Mai no acabaríem de mencionar-ne la natu-

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Hem tornat una altra vegada a les activitats que s’ofereixen a tots els usuaris, sense incidències dignes de ressaltar. La gent procura mantenir la seva capacitat participativa tant com sigui possible i això fa que el nombre de participants sigui molt elevat, cosa que posa de relleu la conveniència de tenir centres adequats, que donin resposta a les necessitats d’un col·lectiu prou nombrós i digne d’atenció com són les persones de la tercera edat.

En l’aspecte lúdic, cal dir que el final de curs es va tancar fent una excursió a la Catalunya nord, concretament a la Cerdanya francesa, per visitar Fontromeu, el forn solar i Mont-Louis. Va ser molt gratificant, ja que a part del que vam poder veure, teníem unes monitores molt ben documentades que ens varen explicar amb tot detall el que estàvem contemplant.

Acabada la visita es va fer el dinar de

ral admiració dels amics que ens en fan els millors elogis. Són d’admirar, sobretot, les il·lusions posades en aquests viatges de gent gran, on es condensen llaços d’amistat i bon caliu entre les persones que s’hi reuneixen amb esperit positiu. La bona compenetració es reflecteix en la instantània d’Antoni Culubret.

Josep Majó

Excursió a la Cerdanya Francesa.

germanor, amb ball a continuació, en un destacat restaurant hotel de la Molina.

També cal remarcar que durant les fires, a la plaça de darrere el centre, va tenir lloc la tradicional audició de sardanes que s’ha programat amb l’As-

sociació de Veïns de Montilivi. La cobla Ciutat de Girona és l’encarregada de l’audició, que té una qualitat extraordinària, i ens complau molt poder-los escoltar. Per acabar hi ha una castanyada que acaba de donar sentit a la tradició.

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

La Junta

El voluntariat té un lloc molt important en el programa d’activitats de la nostra associació. Entre les activitats predominen les del vessant formatiu a partir de la que fa el voluntari als destinataris de l’acció.

Les activitats centrals i més populars de la nostra associació són: la gimnàstica de manteniment i les arts aplicades.

La gimnàstica de manteniment es fa els dimarts i divendres de 16 a 17 h, a través del monitoratge voluntari per part d’un dels nostres col·laboradors.

ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS El temps, sobretot per a la gent que estem a la “segona joventut”, passa sense quasi adonar-nos-en. Sembla que era ahir que estàvem de vacances i ja estem a les festes nadalenques.

Després d’aquest preàmbul un xic “carrincló”, passo a comentar les activitats del nostre esplai i de la nostra vida social.

Com a rellevant, mencionaria la festa major del nostre barri el primer cap de setmana de juny. Tot va ser molt lluït, la diada de la gent gran va ser del tot animada i vàrem comptar amb una gran participació en tots els actes: missa pels difunts de l’Esplai i del barri, actes lúdics, en especial, l’exhibició de country i el ball de fi de festa.

Una altra activitat important són les excursions que hem organitzat: al maig vàrem anar al Maresme i vàrem visitar la masia on té lloc la trama de la popular sèrie televisiva La Riera. Al juny

Sessió de gimnàstica de la gent gran al Centre Cívic de Sant Narcís.

vàrem anar dues vegades a visitar la Sagrada Família, al setembre, també dues vegades, una excursió de sis dies al País Basc. Finalment, i a part de les sortides mensuals que comentarem en el proper número de la revista, ja tenim en marxa per al proper mes d’abril una altra excursió de set dies a Andalusia.

Les activitats que es duen a terme

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN La tardor ja ha arribat a la Llar de Jubilats de Sant Joan i també, el ventall de tallers que ofereix als veïns del barri.

Una vegada més l’assistència ha estat un èxit en cursos com sevillanes, punt de creu i gimnàstica per a la gent gran.

Tots ells sempre encarats cap a la salut de la gent sense oblidar l’oci que tant ens agrada.

Una de les activitats més concorregudes dels caps de setmana són els balls. Quinzenalment la llar ofereix una tarda de ball el dissabte i una el diumenge de balls en línia.

Pere Plana

Una de les festes que ara la llar ja prepara és el Nadal, i com cada any adornaran el centre amb motius propis d’aquestes festes. A més a més, faran un dinar i un ball nadalenc per acomiadar l’any i agafar el 2012 amb les mateixes ganes i il·lusions per oferir una bona oferta d’oci al veïnat.

Quedeu convidats i convidades, des d’aquestes línies, a assistir a qualsevol dels actes que organitzem a la nostra llar, i que ens faria molta il·lusió poderlos compartir i gaudir amb tots vosaltres. Us hi esperem!

habitualment al teatre del Centre Cívic es varen haver de retardar un mes per les obres que s’hi van fer.

Per últim, com a cosa que considero obligada de posar, és que un dels membres importants de la Junta Directiva ha estat sotmès a una delicada intervenció quirúrgica, de la qual s’està recuperant molt bé a D.g.

Maria Marín Blàvia

Nou escut de l’Associació.

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Aquest mes d’octubre en el nostre centre de jubilats de Taialà hem celebrat la Setmana Cultural, coneguda com el “Veranillo del membrillo”, que va començar el dia 10 i va finalitzar el 16, amb activitats tan diverses com teatre, havaneres, balls populars… Tot això ha estat possible gràcies a l’ajuda del personal del centre, que està molt satisfet de la seva tasca ja que s’ha dut a terme amb un enorme èxit, amb la participació de tots els socis i acompanyants.

També s’ha fet un homenatge a dues persones molt entranyables a les quals es va regalar una placa i una capsa de bombons: la senyora Julita Muñoz i el senyor Pedro Curiel, de 85 i 87 anys respectivament.

Per últim, volíem fer esment que

Entrega de trofeus a la setmana cultural “Veranillo del Membrillo”.

durant les Fires de Sant Narcís aprofitarem per fer un passeig per la ciutat, concretament pels ponts, molts d’ells símbol de Girona i també visitarem les atraccions i assistirem als concerts.

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Després de la composició del grup de cant de l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Vila-roja, i malgrat el curt període que feia que s’havia constituït, el mes de juny es varen fer 2 sortides: • El dia 4 es va anar al local dels jubilats de Can Gibert del Pla. •El dia 30, la sortida es va efectuar al centre de jubilats de Pedret. A les 14 h es va fer un dinar i quan va acabar, el grup de cant va oferir un repertori de les nostres cançons.

També el dia 8 de setembre es va celebrar la Diada de la Gent Gran en la qual

Maria Galán

el nostre casal va participar molt activament, com en la lectura d’algunes de les receptes de les remeieres de la Vall de Sant Daniel, del llibre de receptes curatives editat per elles mateixes.

Al setembre, el grup de cant va anar a la residència de la Creu de Palau. El repertori de cançons es va portar planta per planta, de manera que totes les persones van poder gaudir de la nostra música, i sobretot d’aquest tipus d’intervencions per a aquests centres i tipus de persones diferents, joves o grans.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL Comença una nova etapa. Arriba la tardor i ens tornem a reunir altra vegada per fer noves coses i passar una bona estona.

Recordem a tothom que els dies que tenim obert són els dilluns, dimecres, dijous i divendres. Hi ha classes de català, memòria, ioga i també informàtica, perquè cadascú faci el que més li agradi. Ja sabeu que els divendres està dedicat a conferències, concerts, recitals, comèdia, en fi, una mica de tot.

Si algú vol venir al nostre centre serà molt ben acollit i es divertirà. Esperem que tot sigui a gust de tothom.

Feliç any 2011 i que el 2012 encara sigui millor.

Esperem que tothom quedi molt content.

Des d’aquí només ens queda desitjar que els lector acabin de passar unes bones festes amb bona companyia.

Pitu Caicedo

Dinar a l’esplai de Pedret.

La Junta de l’Associació

Ciutat

11

El pont de l’Aigua ituat al nord del barri de Pont Major, al qual dóna nom doncs, antigament també era conegut com el pont Major ja que era el pont més gran que travessava el riu Ter en molts quilometres de la Girona antiga.

Se sap de la seva existència des de l’antiguitat, i en temps dels romans ja hi travessava la Via Augusta. La primera constància escrita que en tenim és del segle XIV, en què Pere Sa Coma, mestre d’obres, el 1368 ha d’endarrerir temporalment les obres del campanar de l’església de Sant Feliu, per tal de dedicar-se a la construcció –pot ser la reforma– d’un pont que, com esmenta Jaume Marquès i Casanovas en el seu llibre Girona Vella 2, tampoc queda clar del tot si es tracta d’aquest o bé d’un altre que hi havia a l’altura de Pedret i que fou enderrocat per un aiguat el 1421.

El pont de l’Aigua era fet de pedra, amb 10 arcs amples i 7 ulls entremig dels arcs amb 2 torres reforçades. Tot plegat va resistir totes les embranzides dels continus aiguats durant molts segles. Només calia refer les baranes i fins i tot en alguna ocasió desmuntar-les per facilitar el pas de l’aigua per damunt quan el riu anava molt gros. Hi ha constància d’haver hagut de prendre aquesta mesura en els aiguats del 23 de desembre de 1579, del 15 de novembre de 1599, el 3 i 4 de novembre de 1617, el 16 d’octubre de 1763 i el 13 de novembre 1777, els aiguat eren, doncs, el principal perill dels habitants de les dues bandes del Ter, sobretot dels del Pont Major ja que el nivell sobre el riu és més baix.

A banda i banda del pont varen anar sorgint dos nuclis de població:

S

Pont de l’Aigua al barri de Pont Major. a ponent Sarrià de Baix i a llevant Pont Major, dos carrers pròspers que nodrien els serveis necessaris per als viatgers que transitaven per la que fins al voltant de 1926 era la carretera de França, que fou substituïda per la carretera que empalmava amb el pont de la Barca i que va alliberar una mica el barri del Pont del trànsit en aquella època.

A l’intens pas de gent a peu, amb carro i més tard amb vehicles motoritzats, s’hi va afegir el pas del tren de Banyoles, que derivava del Tren Petit o Tramvia del Baix Empordà , que es bifurcava al mig del carrer Pont Major pocs metres abans d’arribar al pont.

El pont que durant tants anys ho havia resistit tot, va ser destruït amb la retirada cap a França de l’Exèrcit Republicà. Els primers dies de febrer de 1939 va ser volat amb càrregues tan potents que els rails i

Foto: Juanjo Valeros

algunes pedres varen arribar a caure sobre els teulats de cases situades a 150 metres de distància.

Durant l’any 1940, acabada la guerra, va ser reconstruït amb encofrats de formigó, amb major amplada i utilitzant les mateixes bases. L’obra dura 102 dies, segons la llegenda que hi varen deixar impresa “los soldados de Franco”. En realitat hi varen treballar soldats republicans presoners, alguns dels quals, alliberats després de l’obra, es varen integrar tant a Sarrià com al Pont Major, es varen casar amb noies d’aquestes poblacions i s’hi varen establir.

El mateix any, acabat de reconstruir, el pont de l’Aigua va superar la darrera prova de resistència: l’aiguat de l’any 40.

Josep Maria Castañer i Darnés

Nota: Per a la confecció d’aquest article he consultat l’obra de Jaume Marquès i Casanovas, Girona Vella 2

12

Ciutat

Agustí Palau Baquero, el senyor de les pedres del Pont del Dimoni l Roure va publicar a la seva contraportada del núm. 23 [2n quadrimestre de 2006], a la magnífica secció “Ahir i avui”, on es copsa el pas del temps en dues imatges ciutadanes, la clàssica foto de Narcís Sans, presa el 13 de juliol de 1968, on es veu el desmuntatge de l'enyorat Pont del Dimoni. A la penúltima pàgina d’aquest mateix El Roure, Quim Torra finalitzava el seu article sobre Santa Eugènia de Ter amb aquest paràgraf: “(...) Per acabar aquestes entretingudes recerques, permeteume reivindicar la recol·locació, allà on sigui, del Pont del Dimoni, construcció que servia de comunicació entre el Pla de Santa Eugènia i Girona, pont medieval del 1357.” Àngela Ferrer i Mató, a la seva carta quadrimestral adreçada a l’alcaldia de la ciutat, en el núm. 35 d’El Roure [2n quadrimestre de 2010] enumerava una sèrie d’objectius que l’anterior alcaldessa hauria d’atendre: “Tornar a col·locar les pedres que configuren el Pont del Dimoni, sabem que el projecte està en marxa i només manca una mica de voluntat per part de l’Ajuntament que vostè dirigeix.” En El Roure núm. 36 [3r quadrimestre de 2010], la carta d’Àngela Ferrer s’adreçava a l’alcaldessa per congratular-se i congratular-nos: “En primer lloc, volem agrair-li que alguns dels petits projectes que li demanàvem s’hagin tirat endavant i altres estiguin en projecte, és a dir: reconstruir el Pont del Dimoni (...)”

L’anhel de tornar a veure els arcs del Pont del Dimoni creuar el riu Güell al seu pas per l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter no seria possible sense l’impuls de molts i molts

E

Desmuntatge del Pont del Dimoni, 13 de juliol de 1968. Foto: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans).

veïns de Girona i de Santa Eugènia, associacions veïnals, entitats culturals i esportives, col·lectius defensors del patrimoni i... El Roure.

Però mai no hauria estat possible sense la intervenció històrica d’Agustí Palau Baquero.

Quan l'enginyer gironí de camins, canals i ports Palau Baquero va redactar el “Proyecto de desviación y encauzamiento del río Güell a su paso por Gerona”, el juny de 1964, estava fent història. A la “Memoria”, en el seu “Anejo N. 1” titulat “Consideraciones diversas que definen el trazado, los puentes y las coberturas” finalitzava el quart apartat, “Puentes y cobertura”, amb aquest text: "Para el f.c. de Olot se prevé un tramo metálico nuevo ya que el antiguo queda desplazado respecto del cauce aparte de tener una luz insuficiente. Junto al mismo se proyecta un puente para la calle futura que seguirá la línea del f.c.. Este puente tiene además la misión de

sustituir al del Diablo, que será trasladado al río Galligans, en la parte antigua de la ciudad por su valor arqueológico."

Resulta sorprenent que en l'obscuritat de principis de la dècada dels seixanta a Espanya, en plena dictadura, en la grisor de la Girona del moment, un home valent (no se m'acut un altre adjectiu més ajustat) i sensible (no pot ser d'una altra manera) proposés traslladar un pont abans que destruir-lo, amb el cost econòmic que això podria representar. Palau Baquero, així, reverenciava la feina dels primers mestres d'obra i reconeixia el Pont del Diable “dissenyat” (una paraula massa moderna) del protoenginyer Guillem Granollers, de la vila de Montfullà, contractat pels Jurats de Girona a mitjan segle XIV per arranjar els camins de Santa Eugènia i d'altres vies veïnes del Pla de Girona.

El 2007, el Col·legi d'Enginyers de

Ciutat

13

conegut popularment com el pont de l'Àngel, "un puente de lineas armoniosas y que solucionará los problemas de cruce de peatones en esta barriada. La obra tiene, además de las características técnicas antes citadas y exigidas por la Confederación, una esbeltez y modernas líneas semejantes a las de los puentes sobre el Oñar, aunque sin las dificultades de accesos de éstos. Su situación exacta sería desde la esquina que forman las calles de Tarragona y Doctor Masmitjá (barrio de San Narciso) a la calle Güell"; el 1974, va dissenyar els espigons de la platja de Visita a les pedres del Dimoni, al dipòsit municipal de Mas Xirgu, 18 Sant Antoni de Calonge; és d’octubre de 2011. Foto: Ajuntament de Girona coredactor del projecte del Camins, Canals i Ports de Camí de Pardines a Vilaró Girona va premiar un grup (Ripollès, 1990), i en reprede deu enginyers per la sentació de la Diputació de seva "brillant trajectòria Girona, va ser membre professional", Agustí Palau (amb Ramon Fina) de la Baquero era un d'ells; i el comissió mixta encarre21 de maig de 2010, en el gada d'elaborar l'estudi decurs de la celebració de previ de l'eix Girona-Lleida Santo Domingo de la Calvia Vic-Manresa, el 1975. zada, al Palau de CongresEl 13 de juliol de 1968, el sos de Catalunya, va rebre fotògraf Narcís Sans recol'homenatge pels 50 anys llia en imatges en blanc i d'activitat professional de negre la concreció de les part dels seus companys indicacions de l'enginyer del Col·legi de Catalunya.

Palau Baquero. No sabem si Foto: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans). Únicament quatre apunts algun dia arribarem a d'aquesta carrera: actualment és un Jonquera ajustant-se al projecte de conèixer la identitat del treballador dels vicepresidents (2010) de la l'enginyer Palau Baquero; el març que, barret de palla al cap, al capdademarcació de Girona dels Seniors de 1973, cobertura d'una part del munt del Pont del Dimoni de Santa Españoles para la Cooperación Téc- Galligants, a Girona, i urbanització Eugènia de Ter (aleshores, població nica (Secot); el 1964-1968, per de la zona que va des de la plaça ja annexionada a la “Gran Gerona”, exemple, va preparar tota la memò- Sant Pere fins al carrer Sacsimort; el des del 26 de juny de 1963), “armat” ria que va permetre l'Ajuntament de maig de 1973, va ser l'encarregat de d'un pic i després de numerar una a Palafrugell emprendre les obres de redactar el projecte de finalització una les pedres de l'arc gòtic de sanejament urbà i la instal·lació "de los desagües de aguas pluviales 1357, va llegar-nos la responsabilid'una estació depuradora d'aigües y residuales del Llano de San Juan y tat de reconstruir-lo, però també residuals; l'octubre de 1972, la del Padró" de la vila de Palamós i, a estava fent història... i la història Dirección General de Obras Hidráu- Sant Feliu de Pallerols, va dirigir les continua amb nosaltres. licas concedia autorització a les obres de la portada d'aigües des de obres per aprofitar les aigües subàl- la font Grossa al dipòsit municipal; vies del riu Llobregat de Muga octubre de 1973, autor del nou pont (Campmany i Agullana) amb destí a per a vianants a Santa Eugènia, d'un Manel Mesquita l'absteniment de la població de la sol arc i 20 metres de llum, que serà Santa Eugènia de Ter

14

Ciutat INAUGURACIONS

Inauguració de les instal·lacions museístiques de l’antic aeròdrom de la Sénia E

l passat dissabte dia 20 d'agost, es van inaugurar les noves instal·lacions del Camp d'Aviació de la Sénia, inauguració que va presidir Joan Auladell, director general de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya. Així mateix hi assistiren Rosa Peig, directora dels Serveis Territorials de Governació i Relacions Institucionals a les Terres de l’Ebre; Albert Gómez, director dels Serveis Territorials de Salut a les Terres de l’Ebre; Francisco Jiménez, comandant militar de l’Aeroport de Barcelona; Serguei Smirnov, cònsol general adjunt del Consolat General de la Federació de Rússia a Barcelona; Juan Bautista Cardona, senador, i Aquilí Mata i Mier, cònsol honorari de l’ambaixada de la República de Kazakhstan a Espanya, l’alcaldessa, la resta del consistori i membres del patronat.

Com a convidat destacat hi va assistir Francesc Pararols, el qual va entrenar-se com a pilot de caça amb el Polikarpov I-16 a Kirovabad, l’antiga URSS. Com que el final de la Guerra Civil el sorprengué a la Unió Soviètica, s’exilià definitivament en aquest país on va començar a treballar a la fàbrica de tractors de Jàrkov (Ucraïna) fins que els nazis començaren la invasió el mes de juny de 1941. Llavors va haver de deixar-ho tot per allistar-se al RKKA (Exèrcit Roig) per lluitar contra els hitlerians en una unitat de guerrillers rere les línies alemanyes fent tota mena de sabotatges i accions de guerrilla amb altres companys exiliats com ell.

Entre les instal·lacions inaugurades

El Sr. Pararols amb el seu fill i amb l’autor de l’article. A la dreta, un emblema, encara visible, de l’antic aeròdrom.

a la Sénia hi ha la caserna en la qual encara es conserva a la façana l’emblema esculpit en granit de les Forces Aèries Republicanes. Encara que de manera menys evident també s’hi aprecien les siluetes de les oliveres pintades que en el seu moment varen servir de camuflatge improvisat. En aquella caseta que un dia va servir tant a les Forces Aèries Republicanes com més tard a la Legió Còndor alemanya, avui s’hi exposen tota mena de vestigis relacionats amb la història del camp d’aviació, entre els quals destaquen les restes del motor d’un caça Messerschmitt Bf-109 alemany, a més d’un apartat audiovisual on s’explica la història del camp i els fets que el varen fer destacar durant la Batalla de l’Ebre.

Per si encara era poc, es va poder

contemplar la rèplica d’un caça republicà I-16, conegut aquí com “El Mosca”, construït per José Ramón Bellaubí, amb el qual s’hi s’exposa també un motor ASh 62 molt similar al que muntaven els I16 originals que varen volar pels cels de Catalunya durant tota la guerra. I que amb un motor molt més potent, el M-63 de 1100 CV i 520 km/h de velocitat va pilotar l’amic F.Pararols a la URSS. Val a dir que aquest aparell té la majoria de controls funcionals (com ara flaps, timó de direcció i profunditat, alerons…) que responen al moviment de les seves palanques corresponents, així com un acurat panell de control amb els seus instruments de vol.

Rubén Montoya Pérez

Ciutat

15

HABITATGE

Pisos de lloguer per a gent gran El projecte vol potenciar la vessant comunitària i les relacions interpersonals.

Disposen d’un sistema d’avís d’emergència i servei de consergeria de 24 hores.

Té espais i serveis comuns interns i externs com una perruqueria i una biblioteca.

E

l Patronat de la Santa Creu, fundat l’any 1957 pel bisbe Cartañà, treballa per a la construcció d’habitatge social a Girona i Blanes. En tots aquests anys ha arribat a impulsar la construcció d’uns 3.000 pisos. A partir de l’any 2012, Girona disposarà de 115 pisos de protecció oficial per a gent gran, que és el darrer i nou projecte del Patronat, que mai havia construït habitatges d’aquesta tipologia.

Els pisos constitueixen el Centre Joan Suñer i estan ubicats a l’accés nord de la ciutat. Seran un recurs important per a aquelles persones que compleixin determinades con-

dicions, les més bàsiques són: tenir més de 65 anys i ser plenament autònomes.

Els pisos, de lloguer i sense moblar, tindran una superfície de 45m2, distribuïts en menjador sala d’estar, cuina equipada, habitació doble i bany adaptat. Així mateix, els habitatges estan climatitzats i disposen d’un sistema d’avís d’emergència i servei de consergeria de 24 hores, que respon al perfil de les persones al qual s’adrecen. És important destacar que el projecte vol potenciar la vessant comunitària i les relacions interpersonals.

Té espais i serveis comuns interns i

externs com una perruqueria, una sala d’audiovisuals, aules de formació obertes a la ciutat i espais verds al voltant, perquè els veïns tinguin una bona qualitat de vida.

El preu del lloguer serà de 320 euros mensuals (subministraments i neteja no inclosos) i el contracte, de cinc anys renovable.

En aquests moments el Patronat ja ha rebut més d’una seixantena de presol·licituds d’habitatge i està previst que cap al mes de març de 2012 es facin les primeres entregues d’habitatges.

Patronat de la Santa Creu

16

Consell G.G.

L’alcalde rep el Consell Municipal de la Gent Gran

A

tenent amablement la petició que li havíem fet arribar, els membres del Consell Municipal de la Gent Gran, el dia 17 del proppassat octubre, l’alcalde, Sr. Carles Puigdemont, juntament amb el regidor de Serveis Socials, Sr. Eduard Berloso, va tenir l’amabilitat de rebre’ns al seu despatx i ens va donar una cordial benvinguda i va mostrar el seu desig d’escoltar el motiu de la nostra visita.

Per part del Consell, hi assistírem representants de les tres comissions que l’integren, que són bàsicament: El Roure, Gent Gran Ciutat i Diada de la Gent Gran.

L’interès del nostre Consell de sol·licitar la visita era doble: en primer terme, es tractava d’una mostra de cortesia, com era saludar el nostre batlle i felicitar-lo pel seu recent nomenament, tot i desitjant-li èxit i encert en el desenvolupament del seu càrrec, en favor de la nostra estimada ciutat i dels seus conciutadans.

En segon terme, tenint en compte que segons el Reglament del nostre

Consell, l’alcalde en té la presidència, com a màxim representant de la corporació municipal, ens interessava constatar si, dintre de les seves múltiples funcions -i sense oblidar la delicada situació del moment que ens toca viure-, tenia prevista la continuïtat de la seva representació, i per consegüent del nostre Consell i les seves respectives comissions.

Per part de la comissió d’El Roure, que du a terme, amb un bon encert i el màxim interès, la confecció i edició d’una reeixida revista informativa, en favor del col·lectiu de la gent gran de la ciutat, varen assistir-hi els senyors Francesc Pararols, que n’és el director, junt amb Enric Homet i Pere Madrenys, que formen part de l’equip de redacció.

I pel que fa a les altres dues comissions, Gent Gran Ciutat i Diada de la Gent Gran, varen assistir-hi els senyors Narcís Amagat, que n’és el president, junt amb Josep Majó, en representació de l’Associació Gent Gran Onyar, i Lluís Torner, com a membre designat per l’Alcaldia.

Cadascun dels assistents va tenir petites intervencions, però el més important de la visita fou la total predisposició per part de l’alcalde, no sols de seguir-hi col·laborant, sinó fins i tot de millorar tot el que es pugui, per tal que el nostre Consell Municipal de la Gent Gran, i dintre del qual la revista El Roure, puguin seguir fent la seva tasca consultiva i informativa, en favor de la millora de la nostra ciutat, del col·lectiu de la gent gran i d’aquells i aquelles que la vida no els ha sigut fàcil i estan necessitats d’ajut.

El regidor de Serveis Socials, que va assistir a la trobada, va anar prenent bona nota i, d’acord amb l’alcalde, va manifestar, també, el seu desig d’ajut i col·laboració.

Per tant vàrem sortir de l’Ajuntament amb la satisfacció de saber-nos útils i gaudir del seu suport . Per consegüent, vagi el nostre sincer agraïment envers ambdues autoritats municipals.

Lluís Torner i Callicó

Entrevista

17

Maria Carme Ribas i Mora Primera dona pendonista dels Manaies, presidenta de l’Associació dels Amics dels Gegants i filla dels fundadors de la Granja Mora, Joan i Pilar, que ha servit presidents de la Generalitat, ministres i canonges. És la primera gironina que va ser pendonista dels Manaies, que ha regentat la Granja Mora, fundada pels seus pares Joan i Pilar, durant 63 anys, juntament amb el seu germà Raimon, servint cafès i altres productes a personatges com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, el ministre Josep Borrell, l’alcalde Joaquim Nadal i també a canonges i capellans. Ella i en Raimon van convertir la Granja en un petit museu de reproduccions de manaies i d’altres personatges populars com els gegants i capgrossos. Precisament ella va ser fundadora de l’Associació dels Amics dels Gegants de Girona, i va organitzar una col·lecta popular per restaurar la parella d’antics gegants dels que lamenta la seva desaparició. Durant alguns anys va organitzar també la col·locació de catifes de flors en diferents carrers del barri vell, rememorant les que es feien tradicionalment el dia de Corpus. Ha escrit tres llibres i en té un per publicar.

- La Granja es diu Mora perquè tens algun parent musulmà?

- No, no. És que al pare li va fer gràcia posar-li el cognom de la mare.

Una vegada van arribar uns forasters a Girona i van preguntar on podrien esmorzar bé i els van recomanar la

Fotos: Jordi S. Carrera

Granja Mora. Van venir ben convençuts que trobarien mores.

- Quan es va obrir la Granja?

- Els nostres pares la van obrir el 9 d’octubre del 1939, amb moltes dificultats per trobar els productes ja que era acabada la guerra.

- I tu, quan vas començar a treballar?

- El meu germà, Raimon, és set anys més gran que jo i va treballar-hi abans. Jo, als set anys, la mare ja em va posar un davantal i portava croissants a les taules per la festa dels

18

Entrevista

estudiants. La mare m’enfilava damunt de caixes de fusta i m’ensenyava a rentar els plats. Ara, allò que es diu treballar, treballar, va ser a partir dels catorze anys.

- No et van fer estudiar més, els pares?

- Potser no era gaire bona estudiant i els pares necessitaven que els ajudés.

- Què és el que et costava més?

- Les matemàtiques… En canvi, tenia bona lletra i, amb sis anys, m’agradava cantar el Cara al sol…

- Quins personatges importants has servit durant tot aquest temps?

- Mira… Els presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall, el ministre Josep Borrell, el president del Parlament Joaquim Xicoy, l’alcalde Quim Nadal... El senyor Pujol ja venia amb la seva senyora quan vivia exiliat a Can Masó, al carrer del Portal Nou. - Qui més hi va venir?

- En Xavier Cugat, el cantant Raimon, en Jordi Tardà, els de La Cubana…

- Algun bisbe?

- Crec que el doctor Jubany en un bateig. Venien canonges com el doctor Taberner, mossèn Teixidor, mossèn Gabriel Roura, mossèn Genís Baltrons, mossèn Geli, que era l’organista de la catedral.

- I capellans rasos?

-Ui! Molts… Mossèn Bachs, mossèn Ramon Baranera, mossèn Emili Guerrero, mossèn Ignasi Forcano i també molts seminaristes. Quan arribaven de vacances, la Granja era una parada obligada. El pare servia la llet al Seminari i es va arribar a dir que era la “granja dels capellans”…

- I amb tanta feina, tenies temps d’anar a missa?

- Quan vaig fer la comunió la mare em va ensenyar a anar a missa i vaig començar per la de la una, però després ella em necessitava i vaig anarhi cada cop més aviat fins que em va dir que l’obligació és primer que la devoció i vaig deixar d’anar-hi…

- I què solia prendre la gent que venia?

- Sobretot prenien suïssos, croissants, bunyols, coca de llardons, xuixos, xocolata, recuits, crespells, torradetes de Santa Teresa, cacau i llet preparada…

- Llet preparada i cacau? Què és això?

- Era un invent de la mare. A la llet s’hi posava una mica de llimona, canyella, sucre. El de cacau es feia amb cacau pur.

- I quin era el secret de l’èxit de la

Granja Mora?

- Jo crec que era la bona qualitat dels productes. Això, la mare, des de sempre ho tenia molt present. I, sobretot, les ganes de fer les coses ben fetes.

- Vau patir algunes inundacions?

- I tant! L’any 1940 l’aigua va arribar al metre cinquanta-set centímetres d’alçada i, després, n’hi va haver quatre més. Totes les teníem ben marcades a la paret i la gent venia a veureho.

- Com és que la Granja s’hagi tancat del tot?

- Va ser per motius de salut i per no tenir descendència. Va ser una decisió difícil i trista de prendre.

- Vau fer algun intent per mantenir-la oberta?

- Sí; nosaltres i els clients vam recollir signatures per portar a l’alcaldessa, demanant que la Granja es convertís en un lloc d’informació cultural de la ciutat. Tot hauria quedat exposat: gegants, tradicions, quadres, reproduccions de manaies… Crec que va ser una llàstima que fos desestimat…

- Tens moltes reproduccions?

-Moltes! Gegants d’Arenys de Mar, Olot, Bescanó, Salt, Barcelona, Mataró, Calella, La Cellera i altres. Per

Entrevista

19

“L’alegria més gran que he tingut va ser el dia que vaig ser pendonista dels manaies. Vaig compartir l’alegria amb els pares, el germà Raimon i tots els gironins. Vaig ser la primera dona de Girona que ha tingut aquest honor.” això ens va saber greu que el somni de convertir la granja en museu no es fes realitat.

- I com veus ara el Barri Vell?

- Malament! S’han tancat moltes botigues com can Falcó, ca l’Oriol, can Carbó, can Reixach, ca l’Ametller, can Franquet, el Barato, can Pere Petit, can Puig, can Massot, can Faure, el Tarla i altres i algunes més.

- Quina ha estat l’alegria més gran que has tingut?

- El dia que vaig ser pendonista dels manaies. Vaig compartir l’alegria amb els pares, el germà Raimon i tots els gironins. Vaig ser la primera dona de Girona que ha tingut aquest honor.

- Has tingut alguna altra alegria?

- Sí; la constitució, l’any 1992, de l’Associació dels Amics dels Gegants de Girona. Jo en sóc la presidenta…

- Què pretenia aquesta associació?

- Recuperar els capgrossos i gegants antics de la ciutat, que sembla que daten de l’any 1895 i que l’Ajuntament tenia desmuntats a causa del seu mal estat de conservació i el pes excessiu, que els feia de mal portar.

- I què vau fer?

- Vam fer pins que reproduïen una parella de gegants i vam obrir una subscripció per restaurar-los. Valia la pena perquè la gegantessa tenia el cap fet de fusta. El 7 de novembre de 1993, entre una gran multitud de gent, els vam batejar. Al rei li vam posar Fèlix per l’església, ara basílica, on es venera el sant que té aquest nom. I a la reina li vam posar, Ângels pel santuari d’aquest nom. Els originals estaven exposats al museu d’història, però van ser trets d’allà i ara no sé on són, malgrat que he fet escrits, demanant allà on paren, però ningú m’ho vol dir. En canvi, estem contents perquè vàrem fer quatre gegants nous. En Cugat, la Mussa, en

Narcís i la Maria.

- Durant alguns anys també vas organitzar un concurs de catifes pels carrers, no?

- Sí; això ho vaig fer perquè volia ensenyar als nens com es feien les catifes quan la processó de Corpus baixava pel Barri Vell. En vam fer a la pujada de Sant Feliu, Ballesteries, Cort Reial, plaça de l’Oli, Ciutadans, plaça del Vi i altres llocs.

- Vosté escriu sovint als diaris. Ha fet algún llibre?

- Si, en tinc tres de publicats amb els títols “La Girona que jo estimo”, “Les fulles de Girona” i “El meu pare patia la malaltia de l’Alzheimer”.

- Té algun altre projecte al cap?

- No, però sé que en naixerà un dintre poc des de les entranyes més emblemàtiques de Girona i hi col·laborarem. També m’agradaria que algú m’ajudés a editar el quart llibre que estic acabant sobre la ciutat i els gironins i el que he copsat des de darrera del taulell...

- Ai, Maria Carme, que estem en temps de “retallades”!

Pere Madrenys

A RAIG! - Una flor - La ginesta.

- Una pel·lícula - No he anat gaire al cine, però em va entendrir Marcelino pan y vino.

- Un actor - Rock Hudson.

- Un rei?

- El rei negre.

- Un Papa?

- Joan Pau II. - Un futbolista?

- En Viñas, del Girona.

- Divorci?

- No. - Avortament?

- No. Jo penso que donar vida a un ser és el millor regal que li pot passar a una dona, ser mare.

- El fet més agradable de la seva vida?

- El dia que vaig ser pendonista.

- Què hi ha més enllà del cementiri - Penso que hi ha molta pau.

- M’ha dit alguna mentida?

- No, però m’he callat moltes veritats.

20

Qualitat de vida GASTRONOMIA

MENÚ DE NADAL

Amanida d'escamarlans INGREDIENTS: 250 g d'escamarlans 250 g de pastanagues ● 250 g de pèsols ● 250 g de mongetes tendres ● 1 manat de cebes tendres blanques ● 1 enciam ● 2 llimones ● 2 ous ● 1 got d'oli ● 2 cullerades soperes de mostassa ● sal ● pebre ● 1 o 2 tomàquets ● ●

PREPARACIÓ Els escamarlans es posen a coure en aigua salada durant uns 10 minuts. Després es pelen, i es deixen amb closca els dos més bonics, per guarnir la plata. Es couen totes les verdures, les mongetes i les pastanagues tallades a trossets, i les cebes i els pèsols es deixen refredar. Es neteja l'enciam. Es fa una maionesa amb els dos rovells d'ou, l'oli, la mostassa i el suc de llimona, la sal i el pebre. Es barreja la maionesa amb la macedònia de verdures i els escamarlans pelats.

En una plata una mica fonda es posa l'enciam amanit amb una mica de suc de llimona; s'hi posen rodanxes de tomàquet i de llimona partides per la meitat. Es guarneix amb els dos escamarlans sencers que hem guardat.

Canelons de bacallà i ametlles INGREDIENTS: ● 18 plaques de canelons Farcit: ● 75 g d'ametlles crues i picades ● 25 g d'ametlles torrades i ratllades ● 1 ceba1 tomata ● 600 g de bacallà gruixut ● 30 g de gruyère ratllat ● 1 fulla de llorer i pebre ● Mus d'escalivada: ✍ 2 pebrots vermells grans - 2 albergínies grans - 200 ml de crema de llet - Sucre i sal

PREPARACIÓ Poseu 1 litre d'aigua al foc i escaldeu amb una fulla de llorer el bacallà, 1 ceba i una tomata.

Deixeu-ho refredar i poseu-ho a escórrer .Tot seguit traieu les espines del bacallà i piqueu-ho tot bé. Afegiu-hi les ametlles, el formatge i el pebre. Farciu els canelons i cobriu-los amb mus d'escalivada segons detall:Escaliveu els pebrots i les albergínies al grill del forn. Peleu-los i elimineu les llavors. Un cop nets, tritureu-los en un recipient amb la crema de llet. Comproveu-ne la sal i afegiu-hi u polsim de sucre.

I per postres els típics dolços nadalencs

Luís Herrera Díaz

Qualitat de vida

21

SOLIDARITAT

Catalunya, serà o no serà solidària?

Crisi és un mot d’origen grec que significa canvi. Però per als països empobrits, la crisi global significa veure’s enfonsats, encara més, en la pobresa i la desesperança. A la depressió generalitzada, cal sumar-hi les

retallades que es dediquen a les partides de cooperació. En el cas català, les retallades del pressupost de cooperació poden afectar més d’un milió i mig de persones dels països del Sud.

P

erò hi ha d’altres conseqüències. La retallada redueix de manera dràstica els diners que moltes ONGD han invertit a crear consciència de les desigualtats Nord-Sud, a reflexionar entorn d’alternatives com el decreixement (a Girona aspectes treballats per l’Agenda Llatinoamericana, Justícia i Pau i la Xarxa pel Decreixement), en a sensibilitzar sobre com el nostre consum aquí pot tenir conseqüències als països del Sud. (És el cas de les ONGD gironines que impulsaven, des de feia quatre anys, una campanya de consum responsable)...Tota aquesta feina de crear una ciutadania crítica es basa en la premissa que és millor prevenir que curar. I amb les causes de la pobresa i les desigualtats, passa el mateix: no conscienciar la ciutadania, pot tenir un cost molt més elevat tant humà, com econòmic i material.

Catalunya és un país històricament compromès i solidari amb els països més pobres. I aquest compromís amb tots els pobles i amb la construcció d’un “ordre mundial pacífic i just” s’explicita de manera clara al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia.

Però les retallades a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) iniciat pel govern espanyol de Zapatero ha aplanat el camí a la tisorada executada per l’actual govern català. Si la veda l’obria el govern espanyol amb una reducció de l’AOD de més de 1.000 milions d'euros, a casa nostra,

el govern ha reduït en un 50% el pressupost de Cooperació al Desenvolupament, respecte de l’any passat. En concret el pressupost de cooperació d’enguany representa un 0,18% d’aquests ingressos, molt lluny del 0,7% que estableix la mateixa llei de cooperació catalana.

Aquesta dràstica reducció del pressupost dedicat a la cooperació internacional, les emergències humanitàries i la sensibilització de la ciutadania envers les desigualtats Nord-Sud afecta ja milers de persones, amb noms i cognoms, residents als països del Sud, ben allunyats dels parquets borsaris on s’ha cimentat la crisi global. Una de les crítiques més fortes del sector de la cooperació és que, deixant de banda l’incompliment dels acords internacionals i de la mateixa llei de cooperació, o del poc respecte cap als drets humans que això suposa, la

crisi l’acaben pagant, aquí o fora, persones que no tenen cap responsabilitat en la crisi financera mundial. Per contra, els responsables d’aquesta hecatombe continuen fent negoci, com si res. I a sobre, es dinamita un treball de formiguetes fet durant molts d’anys i acaba per malmetre el teixit associatiu.

Des del sector de la cooperació es demana que es deixi de considerar l’AOD com una almoina vinculada a l’estat de l’arques i es valori com el que és: una qüestió de justícia social. Perquè darrere l’AOD, pot haver-hi una escola, un centre de salut, un pou d’aigua que abasteixi tota una comunitat, pot haver-hi medicaments, aliments... En definitiva, un món millor, que lluiti i respecti tots els drets humans per a tots i a tot arreu.

Coordinadora d’ONG Solidàries

22

Cultura

Els ponts de Girona T

radicionalment Girona ha estat coneguda per la ciutat de l’Onyar. Però en aquests darrers temps les noves barriades que s’han configurat a l’esquerra del Ter han propiciat que aquest riu, que en principi era marginal a la ciutat, hagi esdevingut un riu urbà. Per possibilitar la comunicació entre les zones urbanes situades a una i altra banda del riu es fa necessària la presència de ponts. En el nostre cas els més nombrosos són els que trobem sobre el curs de l’Onyar, que alhora són els que tenen més llarga història. Avui voldria parlar d’aquells ponts que hi varen ser i que ara no hi són. Els que han estat substituïts pels actuals, dit d’una altra manera, els que precediren aquells pels quals ara podem circular.

El més important dels ponts sobre l’Onyar és el que coneixem com el pont de Pedra, el nom oficial del qual, que ningú usa, és el de pont

d’Isabel II. El precedí un pont gòtic, també de pedra, que s’anomenava pont de Sant Francesc. Havia estat construït en el segle XIV, i rebia el nom del convent de franciscans que s’aixecava en les proximitats, per on s’obrí el carrer Nou, l’any 1843. Per tal de facilitar la circulació de carruatges per la carretera general que creuava el centre urbà, es va sacrificar aquell pont històric, que se substituí per l’actual, que va ser inaugurat el 29 de juny de l’any 1856.

Seguint el curs del riu trobem el pont de les Peixateries que l’any 1873 es va situar en el lloc en què anteriorment es trobaven les anomenades palanques vermelles, pel color en què estava pintada aquella passera de fusta. Ben a prop hi ha el pont de Sant Agustí, que també és la modernització d’un d’anterior que en el segle XVII fou construït gràcies a les gestions i la col·laboració dels frares agustins, que tenien

el convent en la que és ara plaça de la Independència. El pont d’en Gómez no té cap precedent. Se li donà aquest nom en agraïment al Sr. Miquel Gómez, que va cedir gratuïtament un espai de casa seva per donar sortida del pont a la pujada de Sant Feliu.

A l’actual pont del tren el precediren dues altres construccions. La primera, datada els anys setanta del segle XIX, quan es traçà la línia fèrria que uniria Girona amb la frontera francesa. Aquell primer pont, que era de ferro, va ser substituït a la meitat del segle XX, i pocs anys després també aquell segon pont deixà pas a l’actual.

Per aquells mateixos rodals un pont de fusta, pintat de blau, d’ús exclusiu de vianants, permetia anar de la Devesa al Portal de la Barca.

Si des del pont de Pedra seguim aigües amunt de l’Onyar haurem de recordar el pont de ciment, o de can Ventura, que va ser víctima de l’ai-

Cultura

23

3

1

5

guat de l’any 1962. Ocupava, més o menys, el vial meridional de l’actual plaça de Catalunya. El pont de l’Alferes Huarte és el successor d’un altre del mateix nom, apte per a la circulació de vehicles, construït els primers anys quaranta del segle passat, en substitució d’un pont de fusta que s’emportà la inundació del 17 d’octubre del 1940. La gent l’anomenava el pont dels Artillers, per la proximitat de la caserna d’artilleria. El pont de Lorenzana també té un antecedent amb un de semblant, però que permetia el pas de trànsit rodat, amb certs condicionaments, per la seva estretor.

On hi ha ara el pont de la Font del Rei s’hi trobava antigament un pont de fusta que, víctima d’un aiguat, va ser substituït per una palanca, lligada amb una cadena per poder-la recuperar després de les sovintejades crescudes del riu.

Abans de la construcció de la plataforma sobre el Galligants, el carrer i

2

6

7 Fotos: Juanjo Valeros

la plaça de Sant Pere es comunicaven per un pont que va desaparèixer per inútil quan es cobrí aquell tram del riu amb l’esmentada plataforma.

Quan el Güell, abans de la seva desviació, els anys seixanta del segle passat, corria marginal a la Devesa, el creuaven uns ponts que en aquella ocasió varen desaparèixer per la seva inutilitat. Un d’ells era l’anomenat de Can Vidal, que unia la ronda Ferran Puig amb la Devesa.

Destruït per la tràgica inundació de l’octubre del 194O, va ser substituït per un de nou que va estar en servei fins que es va desviar el riu Güell i aquella zona va ser sotmesa a una nova urbanització. A l’altre extrem

4

De fons, el Pont de Pedra.

1- Pont de les Peixeteries Velles.

2- Pont d’en Gómez. 3- Pont de Pedret. 4- Pont de Sant Feliu.

5- Pont de la Font del Rei. 6- Passera de l’Alferes Huarte.

7- Passera del Bisbe Lorenzana. del passeig de la Devesa, el pont anomenat del Rellotge unia l’avinguda de Ramon Folc amb el parc urbà. Era un pont molt concorregut, tant pels vianants que anaven o tornaven de la Devesa, com pel trànsit rodat que entrava i sortia de la ciutat. Entre aquests dos ponts n’hi havia un altre, només per a vianants, que unia la Devesa amb el carrer Cerverí.

El pont de la Barca, sobre el riu Ter té com a antecedent la barca que fins a l’any 1906, en què es construí el pont, serví per creuar el riu. En el lloc on ara hi ha el pont de Fontajau és probable que molt temps enllà hi hagués també una barca per creuar el riu, ja que, per aquella zona, a la carretera de Sant Gregori hi havíem aconseguit un restaurant anomenat La Barca Vella.

Enric Mirambell i Belloc Cronista Oficial de la Ciutat de Girona

24

Cultura

Un descobriment prodigiós Els darrers premis Nobel A l’hora d’escriure aquestes ratlles em passen pel cap uns quants temes que crec que poden ser interessants per explicar. Un ha estat notícia a tots els diaris: l’experiment dels neutrins, que porta a la conclusió que superen la velocitat de la llum; es diu que, si això es confirma, trontollarà un dels postulats de la relativitat d’Einstein. Per parlar amb fonament d’aquest tema, caldrà esperar que científics de tot el món analitzin l’experiment i els resultats que ha donat, reflexionin un temps, discuteixin i elaborin propostes. De manera que la prudència, entesa com el bon govern d’un mateix, aconsella esperar.

Un altre tema és els premis Nobel de ciències de l’any 2011. El de fisiologia o medicina ha anat a mans d’uns estudiosos de l’activació del sistema immunològic innat, B. D. Beutler, J. A. Hoffmann i R. M. Steinman. Del sistema immunològic humà, els anys i l’experiència ens han proporcionat una idea general de què és bàsicament, no tant de com funciona. Probablement, tractar aquesta qüestió m’obligaria a escriure un article llarg i dens i a documentar-me a fons.

Deixaré per a una altra oportunitat explicar què són els quasicristalls, que justifiquen el Nobel de química per a D. Shechtman. Finalment, optaré per la tercera opció, que és el Nobel de física, atorgat a uns estudiosos de la cosmologia, S. Perlmutter, B. Schmidt i A. Riess, per les seves observacions, que han portat a la conclusió que l’univers s’està expandint de manera accelerada.

Afrontaré el repte d’explicar parcialment, en el curt espai d’aquesta secció de la revista, per què han estat sorprenents els estudis sobre l’expansió de l’univers dels tres premiats.

Els inicis No plantejarem dubtes abstrusos, com ara què hi ha més enllà de l’univers ni què era el temps abans de començar el temps. Més que difícils de contestar, són temes difícils de transmetre. Acceptem que la cosmologia actual està d’acord amb la idea que l’univers que coneixem, en els seus instants inicials, va experimentar un procés d’expansió explosiva a una temperatura extraordinàriament alta. L’univers creixia i augmentava de volum, alhora que la seva temperatura mitjana disminuïa. Tota l’energia que conté l’univers avui, també la matèria –i les altres formes de matèria i d’energia que es considera que existeixen, però que encara no tenen una descripció completa ni concreta–, ja existien i estaven acumulades en el petit volum de l’univers inicial.

Quan el volum de l’univers augmenta, l’energia es conserva però

està més repartida, de manera que la temperatura mitjana disminueix.

La temperatura en uns tres minuts va baixar prou perquè els nuclis dels àtoms lleugers ja fossin estables i es poguessin formar àtoms.

Per ara, el fenomen pot ser comparat amb una explosió convencional (que em sigui perdonada, aquesta comparació!), en què la temperatura disminueix a mesura que l’explosió s’expandeix. La diferència és que en l’univers primerenc explotava l’espai i el temps i l’ona expansiva estava dins l’explosió. Ara tenim la sensació que en la convencional l’ona expansiva precedeix la bola de foc, però en realitat també forma part de l’explosió.

L’expansió A començaments del segle XX es pensava majoritàriament que l’univers era “petit” i estàtic. Es creia que l’univers tenia les dimensions de la

Cultura

nostra galàxia, la Via Làctia, i que no variava de volum. Durant la dècada de 1920, Hubble va descobrir que les anomenades nebuloses, visibles com núvols de gas lluminós, que formaven part de la Via Làctia eren en realitat altres galàxies (com ja havia intuït Kant), algunes més grans que la nostra. Va descobrir també que en general les galàxies s’allunyaven de la nostra i que com més lluny estaven més ràpidament s’allunyaven. De cop i volta, l’univers va convertir-se en enorme i dinàmic. En realitat, he de dir que les galàxies s’allunyen les unes de les altres perquè no existeix un centre únic de l’univers que s’estigui quiet mentre tota la resta es mou.

Si encara la comparem amb una explosió convencional, sabem que aquestes explosions van perdent força a mesura que el front explosiu s’allunya del punt original (el centre de l’explosió). Si estem prou lluny, no la notarem. L’univers, però, va explotar a tot arreu i els efectes seran els mateixos amb el pas del temps sigui on sigui que s’observin.

Així que vivim encara dins l’explosió, que s’ha refredat tant com perquè la temperatura mitjana de l’univers (no una temperatura local, com la nostra, a prop del Sol) sigui d’uns 270 ºC sota zero. El model convencional portava a pensar que l’explosió havia anat perdent força amb el pas del temps i que acabaria per esmortir-se progressivament sense acabar de parar mai del tot. Fins i

tot podia ser que quan perdés tota la força, l’univers comencés a contraure’s per acabar en un minúscul gra… que tornaria a explotar i tot començaria una altra vegada. Una última possibilitat era que l’explosió s’accelerés per causes desconegudes i l’univers s’expandís cada vegada més ràpidament.

De pressa, de pressa…

El descobriment dels tres premis Nobel, que investigaven temes diferents però complementaris, és que l’univers, que s’havia anat frenant, va començar fa uns 4 mil milions d’anys, a accelerar la seva expansió.

El descobriment va sorgir dels estudis de supernoves tipus Ia. De dues estrelles pròximes entre elles, la més densa es menja l’altra fins que pateix una explosió catastròfica; aquesta explosió és una supernova tipus Ia. Les Ia tenen sempre la mateixa lluminositat i serveixen per mesurar distàncies cosmològiques.

Atès que com més lluny mirem més enrere en el temps veiem, van concloure que les supernoves més recents indicaven més acceleració que les més antigues.

I aquest descobriment prodigiós com s’explica? Què significa? Això és una altra història que provaré d’explicar en un nou article. Avançaré tanmateix que l’univers és més gran que l’univers que veiem.

Joan Miró Ametller

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Davant la crisi no hi valen subterfugis E.H. ni martingales.

25

Nadalenca Les campanes canten La Nit de Nadal.

Les campanes dringuen demanant la Pau. I l’àngel de bronze de la Catedral, repeteix missatges que el vent va escampant: Alegries dolces, donar-se les mans, mirar a les persones amb els ulls molt clars, regalar somriures i saber escoltar.

La Nit de Déu-Home, no és només xampany, ni torrons, ni neules, va molt més enllà: És l’estrella blanca que en el cor roman.

Asseure’s a taula amb el teu germà.

Sentir el Sol que escalfa i saber estimar Imma d’Espona

Pessebre Faré el meu pessebre a la vora del foc, ben senzill com sempre suro molsa un xic d’arboç.....

L’estrella tota de plata la penjaré a dalt de tot, enllumenarà l’estable on Jesús dorm un bell son.

Amb els càntics de Maria i de Josep són espòs i el bleeix del bou i la mula que entelen el finestró.

Carme Jordi

26

Racons

Actual imatge del carrer del Pou Rodó. (Foto: Juanjo Valeros)

El Pou Rodó a història de les ciutats, talment com la de les persones, d’ençà que el món és món, està subjecta a continus canvis, amb la diferència, bàsicament, que mentre en les primeres els canvis són materials, en la seva composició, en les altres són eminentment personals, pel que fa al seu aspecte físic, activitats i tarannà. Respecte a les ciutats, i dintre d’elles als barris que la configuren -que és l’aspecte que pretenem tractar- en el decurs del temps i de les diferents civilitzacions o èpoques que s’han anat succeint, hom pot observar que ha estat i segueix essent un seguit de construir i destruir; allò que uns han aixecat, els que vénen al darrere ho han enderrocat, i és aquí on rau la tasca dels historiadors, i dintre d’aquests dels arqueòlegs, com és la

L

d’anar estudiant, a través de les diferents troballes, compostes per restes materials i humanes i, més tard, també escrites, els diferents estils de vida de les poblacions i els habitants que s’hi han anat succeint.

Després d’aquest senzill preàmbul, tractarem d’explicar, d’una forma succinta, les diferents transformacions que ha sofert una de les zones urbanes més carismàtiques de la nostra estimada ciutat, situada a redós d’un dels seus edificis més antics i emblemàtics, l’església de Sant Feliu la Major que, per cert, el passat dia 9 d’octubre, d’aquest any 2011, ha rebut la categoria de basílica. Bé! Ens referim als carrers i la plaça del Pou Rodó, situats –formant una petita barriada- el cor del que, fins fa uns anys, era ben cone-

gut com el barri xinès, o més col·loquialment “barri xino”.

Es troba enclavat entre la plaça de Sant Feliu, la pujada del Rei Martí i els carrers Bellaire i la Barca, i en surten o hi conflueixen els carrers de les Mosques, de Sant Narcís i Portal de la Barca.

Possiblement el nom d’aquest lloc podria procedir d’uns pous de glaç que, presumptament, podien haverhi hagut a l’edat mitjana, l’existència dels quals no s’ha pogut comprovar, ja que l’únic pou que s’ha trobat en aquest lloc és al pati que hi ha damunt d’un local; però que, a més de no ser ben rodó, per la seva situació i característiques, no té res a veure amb un pou de glaç.

Aquest barri, proveït d’habitatges molt senzills, més aviat tirant a pobres, era habitat per gent menes-

Racons

tral i humil, i més cap aquí, per famílies procedents de la immigració, i era, a més a més, un lloc procliu a l’existència de locals de mala nota, consistents en bars i pisos on s’hi exercia la professió més antiga, la prostitució, dels quals sembla que se’n podien comptar fins a una dotzena.

Com que a la ciutat hi havia aquarteraments militars, i per consegüent un bon col·lectiu de soldats, un bon nombre esdevenien clients assidus dels esmentats locals. Per tot això, per als habitants del barri, i per a la majoria de gironins, era un lloc gairebé prohibit, i molt especialment a la nit; passar per aquell indret feia mitja por.

Més cap aquí, primer amb l’entrada de la droga i després amb la desaparició dels aquarteraments, i per tant dels soldats, el barri va perdre la seva clientela més nombrosa, i a poc a poc s’anà apagant la seva quotidianitat vital.

Fou cap a finals del segle XX, entre 1982 i 1983, que amb l’elaboració del Pla Especial de reforma del Barri Vell, és començà a parlar de la del Pou Rodó, i es començà de posar fil a l’agulla, tot primer, amb l’enderrocament de les cases situades a la banda esquerra de les escales de Sant Feliu. No obstant això, no fou fins a l’any 1986 i sobretot el 1987, que es redactà el projecte d’urbanització de la plaça i el seu entorn, i es va iniciar l’adquisició d’alguns immobles, amb vista al seu posterior enderroc. Tot i així, segons documentació consultada, sembla que fins a l’any 1991 tot anà molt lent, ja que molts propietaris eren remisos a vendre, motiu pel qual l’Ajuntament, presidit encara pel Sr. Joaquim Nadal, hagué d’optar per l’expropiació, per la qual cosa es creà una regidoria específica per al Barri Vell, amb el repte de transformar

27

Dues imatges antigues del barri xinès de Girona. Fotos: Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut)

Actual carrer de La Barca.

(Foto: Juanjo Valeros) tot el sector. Per tant no fou fins a l’any 1993 que, segons sembla, començaren, a poc a poc, els primers enderrocs i rehabilitacions, que culminaren el 1998 amb la compra, per part de l’Ajuntament, de la darrera finca.

Fou per les Fires de l’any 2000 –per tant ara s’acompleixen onze anysque la nostra estimada ciutat de Girona estrenà un renovellat barri del Pou Rodó, un cop tancats, ja, tots els establiments dedicats a la prostitució.

El canvi no tan sols fou material, amb l’esponjament del sector, l’aixecament de nous edificis i la rehabilitació d’altres, sinó que afectà, també, els seus antics habitants,

atès que la majoria de la gent humil que hi vivia, en no poder aspirar als preus dels lloguers o compra dels nous habitatges, varen veure’s obligats a canviar de zona; talment com ja havia succeït, abans, amb les senyores de “vida distreta”.

Per acabar de definir aquest canvi, un xic traumàtic per bon nombre dels antics veïns, acabem aquest senzill recull amb el títol que, segons sembla, una estudiant universitària, en el seu treball de fi de carrera, va donar-li, i que hom veu com una frase definitòria: “El pas del Pou Rodó, de barri antic a barri xic” Lluís Torner i Callicó

Ahir i avui

Pont del ferrocarril

Ahir

28

Avui

Pont del ferrocarril i passera del Portal de la Barca. Ajuntament de Girona. CRDI (ValentĂ­ Fargnoli)

Actual pont del ferrocarril vist des del Passeig de JosĂŠ Canalejas de Girona. (Juanjo Valeros)