Roure 40

1r quadrimestre 2012

Una Girona de llegenda ENTREVISTA

Antoni Ramos Moreno, jubilat de Telefònica RACONS

El Passeig Arqueològic

40

2

Editorial

Un valuós patrimoni ’economia de Girona ha girat principalment a l’entorn del tèxtil i de la construcció al llarg de bona part de la nostra història. Des de la fundació de la ciutat pels romans el segle anterior al naixement de Crist, els murs defensius i la majoria dels edificis han estat bastits amb la reconeguda “pedra de Girona”, procedent de les pedreres de Pedret i del sector de muntanya de la ciutat anomenat justament les Pedreres. Tant és així que es pot afirmar que Girona és una ciutat vestida amb pedra.

La pedra extreta de les pedreres ha servit des de temps medievals no només de matèria primera per als edificis de la ciutat, sinó també per a l’exportació de peces

L

diverses per a la construcció fabricades a la mateixa Girona.

En particular, a l’edat mitjana, una veritable “indústria” de la pedra va permetre que la ciutat es convertís en el principal centre de Catalunya en la producció de peces tallades amb pedra calcària destinades a la construcció: bases, fusts de columnes, capitells, arquets, permòdols i tota mena d’elements varen ser exportats durant més de tres-cents anys als territoris de la Corona d’Aragó i fins més enllà.

Justament amb la lleona, el cul de la qual besen els visitants de la ciutat amb la intenció d’aconseguir fortuna, o la coneguda bruixa de la Catedral, la protagonista d’una de les imatges més famoses de l’univers de llegendes

de Girona, tan ben estudiades en el llibre de Carles Vivó, són obrades amb la pedra calcària nummulítica de Girona. La facilitat de tallar aquesta pedra i alhora la seva durabilitat va fer que, afegit a l’habilitat dels picapedrers gironins organitzats a l’entorn de la confraria dels Quatre Sants Màrtirs, obtinguessin un prestigi reconegut arreu.

Les pàgines que segueixen d’El Roure pretenen acostar el lector al binomi pedres-llegendes, un valuós patrimoni de la ciutat cada cop més ben situat en el centre d’atenció dels gironins i dels qui ens visiten.

Pere Freixas i Camps DIRECTOR DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE GIRONA

FE D’ERRADES

En el número 39 de la revista es va publicar per error el nom de l’autor de l’esplai de Taialà, el nom correcte és M. Oliva Moreno Velasco.

En el text del Sr. Enric Homet “Compartir és renéixer amb il·lusió” cal dir que: En la 1era línea de la 2ona columna el text ha de dir: “totes, però que la seva dignitat no correspon a…”, i en la línea 7ena la paraula “vida” no és correcte, la correcte és “buida”.

SUMARI Núm. 40 - 1r quadrimestre 2012 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G. "OnyarMontilivi"), la Junta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 3 8 13 16

EDITORIAL OPINIÓ CIUTAT ENTREVISTA QUALITAT DE VIDA 18 CULTURA 20 22 24 CONSELL G.G.

25 RACONS 28 AHIR I AVUI

Vida Associativa Antoni Ramos Moreno, jubilat de Telefònica Gastronomia Mosquits Quatre pedres de llegenda Quatre llegendes ben conegudes L’univers en expansió Preparant la cinquena Diada de la Gent Gran El Passeig Arqueològic Plaça de l’Hospital

Opinió

3

▼ CARTES

Ben cordialment Benvolgut Sr. Carles Puigdemont, alcalde de Girona, En primer lloc, moltes gràcies pels amables mots que em va dedicar en el darrer número d’El Roure i per compartir amb mi i amb tots els membres de l'equip de l'esmentada revista el lloable desig de fer de Girona una ciutat bonica, acollidora i que enamori els foranis que vénen a visitar-la, i que tots plegats desitgem que sigui cada dia més perfecta i atractiva.

Precisament aquest desig mutu ens porta a exposar-li alguns aspectes que ens agradaria que milloressin i aconseguir així aquest anhel comú. Miri, un dels problemes que actualment té la nostra ciutat se centra a la plaça del Mercat del Lleó pel que fa a diversos aspectes. D’una banda, les troballes que es feren i han quedat allà esperant, suposo, una resolució, però ara mateix ofereixen un aspecte degradat i de desori que no s'avé gens ni mica amb els desitjos d'una ciutat endreçada. Ara que s'apropa la temporada turística ens complauria que es convertís aquest espai en un lloc per visitar i arranjat convenientment, o si el valor d'aquestes restes no és suficient, doncs estaria bé soterrar-les i no oferir així una imatge de desídia. Ja sabem que el consistori té el desig d'acabar com més aviat millor les obres del carrer Migdia, i aquí voldríem remarcar que la part que llinda amb el mercat és plena de sots i terra, i quan plou és un fangar i comporta un veritable perill de caigudes, sobretot per a la gent gran.

Per tant li demanem que aquesta part pugui ser arranjada al més aviat possible i evitar així alguna sorpresa desagradable.També ens complauria saber com està el tema de les vies. Ja sabem que amb la crisi tot és més difícil, però si hi ha algun projecte seria bo conèixer-lo i saber que el nostre ajuntament es preocupa dels problemes ciutadans.

Peticions a part, veiem que des que vostè és al capdavant del consistori algunes coses s'han arranjat i ha demostrat sensibilitat davant de problemes ciutadans que són al cap i a la fi els que palpem quotidianament.

Em refereixo a aconseguir que els supermercats col·loquin en prestatges habilitats per a aquest ús els aliments a punt de caducar, cosa que evita la denigrant imatge de persones burxant les deixalles. També sabem que ha procurat que l'Esplai del carrer Grober pugui seguir obert i que està cercant una manera d'ajudar la gent gran que tenen allà una segona llar, i que ha atès les demandes de molts ciutadans que l'han informat de necessitats d'arranjament de problemes derivats de neteja en diferents punts de la ciutat. Per tot el que hem exposat, moltes gràcies, i també mercès

anticipades perquè sabem que procurarà dins el que és possible atendre les nostres peticions.

Una salutació cordial de tots els components de la revista, i ben afectuosament Àngela Ferrer i Mató

Voreres Benvolgut alcalde, A l’anterior número d’aquesta revista em vaig permetre adreçar-li una carta per exposar el que suposaven per als vianants les obres als carrers, en particular les que es feien i s’estan fent al carrer Migdia de Girona. Encara que sigui pecar de presumptuós, hem vist que en el tram que a primers d’any van continuar a l’esmentat carrer, es treballa al mig de la calçada i es deixen expedites les voreres. Sigui o no per la meva carta, moltes mercès.

A la ja dita carta, es va quedar en el tinter un altre prec, i era que la vorera davant la Clínica Girona està força malmesa, però sobretot sota una de les finestres baixes del col·legi Verd. Aquesta última, diguem anomalia, ha sigut comunicada a diversos agents de la policia municipal sense cap efecte.

Al mateix lloc del carrer Joan Maragall, hi ha des de fa molt de temps la parada del bus de la Línia 11, i des que van començar les obres del carrer Migdia, també hi para el de la Línia 1, aquesta ben senyalitzada, però ha desaparegut la senyalització de l’11. Això confon els usuaris, fet que personalment he comprovat.

Una última cosa que em permeto exposar-li fa referència a la parada de bus de la plaça Assumpció de Sant Narcís. A part que no hi ha marquesina, la plataforma està, al meu modest entendre, massa acostada a la vorera, i fa que els busos tinguin certa dificultat d’aproximació, amb la qual cosa queda sense efecte la finalitat de la plataforma, puix que queda massa separada del bus, i per tant augmenta la penúria per baixar i pujar de les persones grans, i més a les de mobilitat reduïda.

Perdoni, Sr. Alcalde, la meva extensa exposició de “faltes”, però li demano que consideri que és una “exposició constructiva” per ajudar, si es creu oportú, a la funció municipal.

Gràcies per l’atenció que vulgui prestar a la present carta, i aprofito l’avinentesa per saludar-lo molt afectuosament.

Pere Plana

4

Opinió

Esquerres i projectes de futur per Francesc Pararols er de dretes és fàcil. Biològicament, naixem de dretes. És un dels molts defectes que tenim com a espècie humana.

Si mirem com creixen i es comporten els nostres fills o néts –i nosaltres no vàrem ser excepcionals–, quan són petits, observarem que són summament conservadors i escassament solidaris. Potser el comportament conservador respon a la necessitat que té l’infant d’un entorn estable i segur. I, en certa manera, fa la prova dels límits que es posaran als seus capricis. Alhora, la societat que l’envolta i el protegeix, la família, té en general una manera de fer menys egoista. El petit rei –o la princesa– de la casa necessita una societat altruista al seu voltant. Un grau d’altruisme pot tenir un valor evolutiu.

Segons un grup d’investigadors, el cervell, durant l’adolescència, es

S

reorganitza. Es formen noves connexions. L’adolescent és menys conservador, s’arrisca més a provar noves aventures.

L’esquerra és la negació cultural de la dreta espontània que tots portem a dins. La dreta respon a l’instint; l’esquerra, als valors adquirits.

Avui, la majoria de les esquerres, com podem veure-ho a Europa, el nord d’Àfrica i també a casa nostra, des del govern o l’oposició, aspiren a fer millor… el que fa la dreta. El moviment espontani dels indignats o els moviments que han acabat amb règims dictatorials reivindiquen “el dret a sentir-se en desacord”. No tenen un projecte polític, com el que tenien les esquerres del segle passat per construir l’actual societat del benestar.

Una esquerra sense projecte no té cap sentit. Si no hi ha projecte polític, les esquerres, per aquest motiu, estan abocades, en un perí-

ode de temps relativament curt, al fracàs.

Necessitem, més que mai, un projecte democràtic d’esquerres. Un projecte que inclogui la gestió de com passar de “la situació on som ara a l’estat on volem ser” segons el nostre projecte.

No és un somni, no. És la urgència més punyent que tenim avui dia les esquerres davant els problemes que es plantegen a la nostra societat i al nostre món: l’esgotament sense reposició de recursos fonamentals, el canvi climàtic, l’erosió de la biodiversitat portada més enllà de tot límit raonable, la necessitat de reformular les regles de l’activitat econòmica per lliurar-nos de la depredació especulativa que patim…

Els problemes són molts i coneguts.

Falten, però, el compositor i el director d’orquestra que hi posin les notes adequades i les interpretin.

El Pont del Dimoni a internet

A la portada del periòdic electrònic www.eldimoni.com es pot consultar l’avantprojecte de reconstrucció del Pont del Dimoni, realitzat per l’arquitecte Ramon Ripoll, així com tot el publicat sobre el nostre estimat pont i imatges antigues de la presència i del protagonisme a les nostres vides del Pont del Dimoni.

Opinió

5

Sant Jordi i la Moreneta: dues fites de lluita i dignitat per Enric Homet i Romà l transcórrer dels mesos obliga a repassar-ne el seu contingut referent a diades memorables o d’un significat que ens imposi deturar el pas mental i fer aquella mena de reflexió damunt de dates i dades a considerar en cada cas. Sempre hi podríem afegir, encara, els particulars records. Però hi ha mesos, com el nostre abril, on s’hi barregen diverses dates i motius remarcats, que forçosament se n’ha de fer la corresponent tria per no caure en la vulgaritat. I així, quan hi ha indicis d’obertura de les festes majors, també s’obren aires d’identificació solemne de les coses que més estimem, i entre elles sura amb vigoria la nostra Diada de Sant Jordi, del llibre i la rosa.

La llegenda del patró Sant Jordi ens mostra la imatge d’un cavaller que venç amb llança i malla d’acer un drac ferotge que domina la llibertat d’una princesa captiva. I no és vana la idea que la majoria de nacions i pobles que el tenen com a patró escolliren aquesta figura mítica del sant com a símbol del seu alliberament, però sempre -naturalmentamb esperances fetes de noblesa i sanes raons, dues condicions que és de suposar que en la majoria de casos foren l’essència de la concòrdia i la millor entesa, coincidències òbvies que el cavaller no pogué pactar amb la fera.

Ara bé, la nostra celebració del patronatge s’ha decantat cap a motius poc estridents però ben

E

efectius, i s’ha relacionat més en la defensa de la identitat, les valoracions que representa i la dignitat que ens obliga a aixecar la veu amb argumentacions clares i senzilles, i ho fem amb el suport incondicional de l’estimació i la cultura, sense tancar-nos a cap motivació que suposi i mantingui aquests trets fonamentals de consideració. La rosa i el llibre en són els millors emblemes de les vàlues que invariablement enalteixen els pobles que els cultiven. El poeta Salvador Espriu, amb la solemnitat que requereixen les seves paraules, s’adreça al mític sant amb aquesta invocació: “Senyor Sant Jordi, patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans i de tot altre

mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén”. És curiosa la coincidència que l’abril ens sembli com un mes de l’esperança, pel fet que si el dia 23 és la data del sant, el 27 s’hi celebra plenament la diada de la marededéu de Montserrat, que no ha de partir forçosament d’una veneració religiosa, sinó més aviat reservada per a fidels d’un poble que sap treballar i estimar.

Aquesta característica tan senzilla i pragmàtica és un patrimoni actiu rebut de generacions ancestrals que donaren cabuda al treball i la prosperitat a multitud de nouvinguts sabedors que la seriositat i el compliment de compromisos estables foren l’esca per identificar-s’hi plenament.

Palesant que el Virolai de la Moreneta conserva la placidesa a redós d’unes serralades admirables que captiven el visitant motivat per aquelles estrofes tan cadencioses entre contemplació i saviesa, s’hi copsa, també, la pau i el candor de veus infantils amb sons actuals i cultures remotes. És l’expressió d’un sentiment fet perenne poesia.

I així, procurant no perdre el tremp de les pròpies i justes reivindicacions, potser passarem anys i diades sense més goig que l’anhel de millorar aspectes del nostre conviure ajornant afanys i conteses, però sense renunciar a l’honor de conservar amb dignitat la celebració del mític cavaller i la verge bruna.

6

Opinió LLAMBREGADES

De pedres i jocs per Àngela Ferrer i Mató e vegades et ve de gust fer una llambregada a temps passats, que potser no són tan llunyans, però sí molt diferents quan a activitats de tots tipus. Tots sabem d'ocupacions que abans eren molt valorades i ara gairebé no tenen raó d'existir, podríem pensar en els comptables, esmolets i un llarg etcètera. Les noves tecnologies les han desbancat i ha passat tot en un temps tan relativament curt i el canvi ha estat tan notable que parlar de segons què sembla talment que faci segles que va tenir lloc.

Doncs bé, l'altre dia em va donar per pensar en els jocs de la meva infància i em vaig adonar que pràcticament cap serveix als infants actuals com a distracció a les seves hores d'oci. Per començar es jugava molt al carrer, cosa impensable actualment, amb els cotxes, motos, bicicletes descontrolades, etc. El més segur és que si juguessin com nosaltres més d'un aniria a parar a l'hospital. A què jugàvem? Per exemple a xancle. Precisament la vorera de prop de casa ens servia perfectament, només necessitàvem un guix per marcar el terra (ara ni ens ho deixarien fer!) i un trosset de pedra per anar saltant els números amb la pedreta a peu coix i sense trepitjar línies. Ens ho passàvem d'allò més bé. També amb una pilota petita i enfront d’una paret (quina faríem servir ara?) la tiràvem tot cantant una cançó. Començava: “regular, sin mover, de puntillas...” I havies de fer

D

el que deies (per exemple, “sin reír”, no podies riure i els contrincants feien ganyotes i procuraven que riguessis i perdessis). No cal estranyar-se per la lletra en castellà, llavors era així. També se saltava a corda i no es podia trepitjar o perdies, seguíem també el que deien moltes cançons i fèiem mil i una virgueries per tal de ser els millors, el jardí de la Infància, que encara existeix, era un lloc ideal per a la pràctica de la corda. Ara parlaré de pedres que també fèiem servir i ara no sé on les aniríem a buscar. El carrer de les Pedreres, abans anomenat Canteras, era ja una mica als afores de Girona, tenia un turó ple de pedres (hi vàrem trobar fins i tot quars cristal·litzat) i al que ara són voreres s'hi abocaven restes de construccions. Doncs era la nostra fireta. Talls de rajoles, de mosaics..., eren els nostres tresors i si pujàvem més amunt hi havia els picapedrers que deixaven restes útils per als nostres jocs plens de fantasia i imaginació. Recordo que teníem un lloc

on hi havia una gran pedra que era el nostre vaixell i navegàvem a llocs exòtics, travessàvem mars. Aquestes pedres no han deixat rastre, bé, deuen formar part de construccions, però no són ni commemoratives ni làpides, però foren molt importants per als nens i nenes de fa uns quants anys.

Ara veig jugar els infants amb els jocs electrònics, de vegades de manera obsessiva, i ni se'ls acudiria jugar amb talls de pedra ni navegar dalt d'una roca, i em pregunto: són més feliços? Jo crec que ho érem més nosaltres i que la fantasia i la imaginació ens ajudava molt en el dia a dia, que era més dur que ara, encara que no ho sembli sempre.

Teníem molts més jocs dels que he anomenat, la nostra creativitat era gairebé infinita, però he volgut fer recordança d'alguns i dignificar l'ús de les pedres més humils que d'alguna manera contribuïren al nostre oci, i ens van donar una felicitat que encara enyoro moltes vegades.

Opinió

7

Girona i el turisme sènior, una passejada tranquil·la

per Xavier Nicolazzi i Angelats, President de l’Associació d’Hostaleria de Girona i Radial n els darrers anys, la ciutat de Girona, ha esdevingut una destinació turística cada vegada més rellevant. Els turistes i visitants que recorren els nostres carrers i places resten meravellats de tot el patrimoni històric i cultural que els podem oferir, però especialment destaquen l'entorn tranquil i agradable que els rodeja, amb un trànsit molt limitat i lluny d'aglomeracions d'altres destinacions.

Aquesta tranquil·litat, la proximitat dels seus atractius i l'escala humana de Girona són alguns dels factors que més valoren el que anomenem turisme sènior, és a dir, aquells turistes i visitants que tenen entre de 55 i 75 anys, que són cada vegada més.

Aquest és un dels segments turístics que més visiten la ciutat, que millor la valoren i que alhora es converteixen en els millors ambaixadors i millors venedors. El nombre de visitants que tornen a la ciutat i el grau de satisfacció amb el que els oferim

E

és molt alt.

Tot i que el Barri Vell i el call jueu tenen fama d'espais complicats de recórrer i de visitar per l'estructura de la ciutat, tot en pujada, ja que com a ciutat bimil·lenària les primeres estructures, des del primer campament militar romà, es van construir en un turó per tal de poder divisar els possibles enemics en la llunyania.

Això, que pot ser un tòpic, no ha de ser ben bé així. Primer perquè Girona és una ciutat tranquil·la, per tant cal seguir els seus bioritmes per visitar-la, sense presses, admirant els detalls que et sorgeixen a cada cantonada, a cada façana, i tot i que hagis viscut tota la vida a la ciutat, sempre en descobreixes de nous.

Hi ha recorreguts més senzills que altres per accedir a les parts més altes del Barri Vell, per la pujada de Sant Feliu o del Rei Martí, o, una cosa que pocs gironins saben, amb l'ascensor que hi ha just al costat de la Diputació de Girona que ens

porta fins a la plaça Federico Fellini, i que pot arribar a estalviar-nos uns quants graons.

Potser el punt més complicat, però només per l’accés, són les fantàstiques muralles carolíngies d’origen romà. Un cop s'hi ha accedit, la passejada és amable, sense gaires desnivells. Qualsevol esforç és compensat amb les meravelloses vistes que hi ha de tota la ciutat, la vall de Sant Daniel i ens els dies assolellats, els Pirineus en tota la seva esplendor.

El mirador dels Maristes, els jardins dels Alemanys, els jardins del Doctor Figueras i el minimalista jardí de l'Àngel són espais on relaxar-se, fer una pausa, i gaudir d'una conversa o una estona de lectura.

Sens dubte parlar de les meravelles de la nostra ciutat i com gaudir-la ens podria donar per a moltes més línies. Els convidem a passejar-hi i gaudir-la en aquest entorn que tot sovint els gironins no valorem prou com es mereix.

8

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Hem estrenat any i les activitats continuen al seu ritme, podríem dir que deixant de banda l’entorn ambiental que està marcant aquesta crisi, que no crec que ningú intueixi cap a on ens portarà.

Malgrat això, la gent procura mantenir l’esperit ferm i cerca activitats relaxants com poden ser el ioga, que ajuda a mantenir la salut física i mental en forma, també un taller d’història, per veure moltes de les meravelles del món, a més de conèixer-ne el passat, i altres com les tertúlies, que permeten una relació col·lectiva i personal molt propera i en les qual es poden compartir opinions, debats, problemes socials, etc., i que són molt gratificants per als qui les comparteixen. És evident que tancar-se a casa i viure angoixat no resol cap problema i sí que és una gran ajuda participar en totes les activitats comunitàries, en les quals podem rebre solidaritat, però també oferir-la.

Josep Majó

Una tarda al casal.

Ja anem de cares a Setmana Santa, al bon temps i als dies més llargs, que també ens poden permetre gaudir d’excursions. El nostre centre en pre-

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL La nostra associació va néixer l’any 2005, vàrem començar amb molta empenta per part de tots els socis inicials, de mica en mica hem anat creixent, aquest any volíem celebrar el nostre 7è aniversari, però el que farem serà acomiadar-nos.

Volem aprofitar aquest espai per poder acomiadar-nos, segurament quan surti publicat aquest número, ja no serem l’Associació Un dels últims actes al Barri Vell. de Gent Gran del Barri Vell, ens fa una A tots els canvis ens costen i més mica de tristor deixar el nostre centre quan ja tenim una edat, però també del carrer Albareda, nosaltres ens hi hem de ser capaços d’acostumar-nostrobàvem molt bé, però l’Ajuntament hi. Aquest canvi no té per què ser del ha decidit canviar-nos de lloc i prope- tot dolent, farem pinya amb un nou rament estarem ubicats al carrer Gro- grup d’amics que actualment ja estan ubicats al carrer Grober, d’aquí que ber.

para una a París en AVE i també sortides per anar al teatre i altres llocs interessants, en les quals esperem una gran participació.

Imma d’Espona

constituirem una nova associació i el nom sembla ser que serà Associació Gent Gran del Barri Vell i Mercadal, o sigui, que en temps de crisi què pot ser millor que unir forces!, tot i la nostàlgia que ens envolta el fet de deixar el nostre centre, volem mirar endavant i començar aquesta nova aventura amb empenta i ànims.

Suposem que tot anirà bé, ens agradaria que tots els nostres socis ens acompanyessin en aquest viatge, i que us animeu a donar-nos suport i fer que tot plegat no sigui tan complicat. Per aquest motiu us volem demanar, un cop més, el vostre suport tal com ho heu fet fins ara.

Una forta abraçada, ens trobarem allà!

Ciutat

9

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Luis Herrera

Carnavalet del Pont Major El passat dissabte 25 de febrer es va celebrar el Carnavalet del Pont Major al pavelló municipal del barri. Va ser organitzat per les diferents entitats del barri i pel Centre Cívic del Pont Major.

Va haver-hi una gran participació, de grans i petits, que van gaudir dels colors i les disfresses, que en varen ser moltes, tant d’individuals com de comparses, i hi va haver participants de totes les edats.

Al final, moltes d’aquestes disfresses varen ser premiades en el concurs de disfresses, i tothom va cantar i ballar, i vam acabar la festa menjant xocolata amb melindros, activitat que va anar a càrrec del col·lectiu de dones La Cata.

Des d’aquestes línies voldria felicitar l’organització d’aquest carnavalet pel seu esforç i animar-los a repetir-ho l’any que ve.

Dijous Gras amb La Unió Com ja és tradició l’Associació de Jubilats La Unió del Pont Major hem celebrat la diada del dijous gras al Centre Cívic del Pont Major. Ens vàrem proposar treballar per preparar un berenar sopar per a tots els socis, que va consistir en una suculenta botifarra i un pinxo amb pa amb tomata, tot servit

amb un bon vi.

La tarda va transcórrer molt animada i els socis varen poder gaudir de debò de la camaraderia que els va acompanyar tot aquest dijous gras.

Acte seguit va haver-hi un recital de cançons de taverna a càrrec del duo Els que Canten, que ens van delir amb les seves cançons variades: havaneres, xotis “chotis”,... Ens varen fer passar una meravellosa tarda i els assistents els varen aplaudir de tot cor.

Des d’aquestes línies m’agradaria felicitar a tots els companys de l’Associació de Jubilats La Unió per preparar aquesta tarda tan especial i agrair també la constant col·laboració i ajuda

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET La gent gran activa, aquesta paraula ens agrada. El que pretén la nostra associació és afrontar el repte de donar un nou sentit a la nostra vida.

Cal, doncs, marcar-nos allò que volem fer, tot cercant-hi l’equilibri necessari.

Tenir una vida activa i saber-la dur a terme no és tan difícil com sembla, cal saber administrar el temps, una estona a la família, a llegir el diari i estar informats, a continuar formant-nos, a passejar i fer activitat física, estar en contacte amb altra gent, a descansar...

Algunes d’aquestes coses les trobem en la nostra associació. Cadascú ha de

A dalt diversos actes celebrats en motiu del Dijous Gras.

A baix, una imatge del Carnavalet.

de les treballadores del centre cívic sempre que les necessitem.

Moltes gràcies a tots!

La Junta

trobar el seu equilibri.

Les activitats que estem oferint actualment són lúdiques, culturals, esportives, formatives..., com per exemple: taller de memòria, taller de punt de creu, gimnàstica de manteniment, xerrades de salut, sortides culturals, balls, jocs de taula dòmino, bingo... Intentem que siguin diverses, per tal de poder donar Un ball de dissabte. resposta a les necessitats dels nostres que organitzem balls, aquesta activitat és quinzenal. Us animem que vingueu associats.

Una de les activitats que ens fa sentir a compartir una tarda de dissabte amb actius són les tardes dels dissabtes, nosaltres.

10

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Un número més de la nostra revista El Roure i un any més a la nostra vida.

Hem d’estar-ne satisfets, d’haver arribat al 2012, quan bona part dels nostres socis i dels nostres lectors tenien el temor de no veure ni tan sols el 2000 per causa de la nostra avançada edat.

I passant a parlar del nostre esplai, haig de dir que una de les coses que cal remarcar de les nostres activitats de finals del mes de desembre va ser el sorteig, davant un bon nombre de socis, dels 100 lots de productes nadalencs. És un acte tradicional de cada any i que resulta molt gratificant tant per als directius com per als nostres associats, sobretot per als afortunats.

Com és de suposar s’han seguit fent les altres activitats habituals, com són els balls quinzenals, amb gran participació de ballarines, els treballs manuals, els balls de country, la gimnàstica, etc., i en particular les excursions mensuals i les de la primavera i la tardor, més llargues .

Assemblea Extraordinària al teatre del Centre Cívic de Sant Narcís.

Aprofitant el dia del sorteig nadalenc, es va celebrar Assemblea Extraordinària en la qual el president, Sr. Ramón Robles, va exposar les dificultats econòmiques que passa la nostra entitat a causa de la retallada de subvencions, arran d’això va demanar als assistents si autoritzaven la Junta

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Després de celebrar les festes nadalenques “en família” compartint el ja clàssic pica-pica amb els socis, la llar de jubilats de Sant Joan enfoca el 2012 amb una programació similar a l’any anterior, però amb les energies renovades.

Aquest 2012 l’Associació de Pensionistes i Jubilats de Sant Joan seguirà oferint els diversos cursos dedicats a la salut i al manteniment, igual que les activitats d’oci, entre les quals encapçalen la llista els balls quinzenals que s’oferiran al mateix centre, com també un servei de bar diari, i sense oblidar els jocs de taula, com les cartes i el bingo, que tant agraden als veïns.

A més a més, la llar de jubilats organitza excursions guiades per Catalunya mensualment i per la resta de l’Estat espanyol trimestralment, i ofereix així la possibilitat als veïns de sortir de la rutina, conèixer noves ciutats i gaudir

Pere Plana

Directiva per, arribat el cas, poder augmentar la quota anual de soci.

Després d’un petit descans per canviar impressions, l’Assemblea va donar la seva conformitat a l’augment de la quota.

I per a avui res més, que amb salut acabem el 2012.

Maria Marín Blàvia

Jocs de taula una tarda a l’esplai.

de noves experiències.

Així doncs, quedeu convidats i convidades, des d’aquestes línies, a assistir

a qualsevol dels actes que s’organitzen des de la llar.

Us hi esperem!

Ciutat

11

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

Des de la nostra associació intentem donar el màxim suport als associats, oferint tota classe d’activitats lúdiques, amb la finalitat de sensibilitzar i fer reflexionar sobre els moments que viu la gent gran i que aquests moments ens aportin a tots una il·lusió per passar-ho al més bé possible.

Tal com hem anat dient al llarg d’aquests cinc anys, la diversitat d’activitats que s’han realitzat ha estat extensa, com per exemple: gimnàstica de manteniment els dimarts i divendres per a gent gran, arts aplicades

(puntes del coixí, pintura, vidre, quadres...) els dilluns i dimarts, diversitat d’activitats els divendres a la tarda (tarda d’acudits, concerts, teatre, conferències...). A part de totes aquestes activitats, que sempre han estat centrades als nostres associats, aquest any hem començat un curs de fusió i reciclatge de vidre, obert a tota la ciutat de Girona i a totes les edats.

Estem molt contents per l’acceptació que ha tingut el nou curs, que es fa els dijous a la tarda, aquesta activitat és una eina important per estimular la

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ Hem entrat ja en el nou any, i la nostra primera felicitació és per a la revista El Roure, en la seva quarantena edició. La tasca de divulgació de les activitats dels diferents casals d'avis de la ciutat de Girona permet que ens coneguem tots una mica més i puguem compartir les nostres experiències.

La principal activitat que Carnaval 2012. hem dut a terme al mes de gener ha estat la confecció de les los a la cercavila que s'organitza. nostres disfresses. Cada any triem Aquest any la desfilada ha tingut lloc una temàtica diferent, i tots els vestits el dia 11 de febrer, vam sortir des de i complements els fem nosaltres la plaça de Sant Ponç a 2/4 de 4 de la mateixos, tant per a nosaltres com tarda i vam arribar fins a Taialà on es per als senyors que ens acompan- va fer una gran xocolatada, que va yen. Ens fa molta il·lusió poder lluir- ser molt agraïda per tothom, ja que

La Junta

creativitat, la mobilitat de les mans i fer treballar el cervell. Què es pot fer en el taller de fusió i reciclatge de vidre? Primer de tot, tal com diu el títol del taller, reciclem totes aquelles ampolles que no fem servir a casa i que finalment han d’anar al contenidor d’escombraries. Amb aquestes ampolles podem crear plates decoratives de tots colors i formes que donen molt de joc a casa nostra. A més de les ampolles, podem crear el nostre marc de fotos, plates de tota mena i colors, joies... Us adjuntem una petita mostra del que es pot fer (vegeu foto adjunta).

Us animem a totes aquelles persones, independentment de l’edat que tingueu, del lloc d’on vingueu, a viure aquesta experiència que és del tot enriquidora i que ens permet aproparnos a nous conceptes que considerem la base de l’educació del futur, de la gent gran, jove, infants...

Podeu trobar més informació al web de l’Ajuntament de Girona o venir a fer-nos una visita tot passejant per la vall de Sant Daniel. (Casal de gent gran, carrer Monges, 22).

M. Oliva Moreno Velasco aquella tarda feia molta fred.

Abans, el dia 4 de febrer vam visitar la Sagrada Família, a Barcelona. A tots ens va impressionar molt l'arquitectura de la basílica.

El proper dia 25 es repetirà la sortida, ja que I'excursió ha estat molt sol·licitada.

També ha estat molt interessant la visita als monòlits de la ciutat, cosa que fa que cada dia coneguem millor la nostra estimada ciutat de Girona.

I per últim, volem desitjar tot el millor a la revista El Roure ja que ens dóna l'oportunitat de sentir-nos més units en una causa comuna, les activitats dels casals de jubilats. Enhorabona!

12

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA GENT GRAN “L’ESPLAI”

Enric Homet

Per a nosaltres, la gent gran, en la nostra vida hi compta la il·lusió com una base de la qual coneixem les formes però a vegades ens costa de trobar-hi el fons. I tan senzill que apareix aquest motiu quan ens entreguem de ple a reflexionar-hi! I encara es fa més fàcil executant aquella quimera i fent-ne realitat estable des del mateix moment que se’ns presenta l’ocasió. Aquesta és la gran decisió que han adoptat una selecció de professors, músics components d’orquestres capdavanteres del nostre panorama musical, quan la vida activa els ha convidat al pas Actuació del Grup Calidae. merescut de la jubilació. El artístics amb una generositat potser propòsit tan encertat s’ha convertit desconeguda en temps d’afanys i treen un camp nou de les coses que ball. El conjunt ha anat creixent gràs’estimen sense més remuneració cies al seu èxit i bona sintonia entre que l’admiració del públic dels cen- els integrants i els ambients on es tres de gent gran i també, per damunt llueixen, amb la sorpresa que aquells de tot, el sentiment d’altruisme que públics ja són veterans per arribar a impregnen les seves actuacions com distingir-los tots i cada un d’ells i les a grup musical que escampa sons anteriors orquestres de les quals

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA

havien format part. És ben segur que la creació d’aquest Grup Calidae ha estat un nou camí engrescador i amb sentit de continuïtat, ja que havent donat a remarcar el valor de la noblesa i del voluntariat, hi haurà qui vetllarà perquè no es perdi una font tan culta i generosa. Enhorabona i endavant, amics!

Pitu Caicedo

Oferiment de la Llar de Jubilats de Vila-Roja La nova direcció de la Llar de Jubilats de Vila-Roja s’ofereix a totes les llars i casals per fer intercanvi d’activitats dins dels espais de cada centre.

Des del passat mes de novembre, quan ens vam fer càrrec de la gestió i de la direcció de la Llar de Jubilats, hem fet diverses actuacions, entre les quals destaquem les cantades d’havaneres, les nadales, el grup de cant i els pallassos per a la mainada.

Un cop al mes, com ja s’havia fet abans, fem un berenar amb ball per als nostres socis i sòcies. També hem organitzat sortides d’un dia a Malgrat, Blanes i Cambrils.

El dia 7 de març uns quants socis i sòcies de l’associació, juntament amb

persones del barri del sector est de la ciutat, vam estrenar una obra de teatre social anomenada Deshauciados amb un gran èxit de públic.

Obra de Teatre a l’Esplai.

Entrevista

13

Antoni Ramos Moreno Jubilat de la Telefónica que ara ajuda, com a voluntari d’aquesta Fundació ,a nens pobres i discapacitats del Perú, El Salvador i Guatemala. Abans havia fet catecisme als immigrants, practicant religions orientals i actualment es declara ateu Antoni Ramos, fill d’un brigada que formava part de la banda militar, va fer estudis empresarials a La Salle. Després repartia fruita amb un camió, del negoci a l’engrós de la seva família, fins que va entrar a la Telefónica on es va jubilar. De jove era d’Acció Catòlica, feia catecisme als nens dels immigrats que vivien a les“barracas del río”. Més tard va fer cursets de Cristianitat, i va arribar a vendre’s el cotxe per imitar la pobresa de Crist. Amb tot, aviat es va interessar a practicar algunes religions orientals com el budisme, l’hinduisme, el confucianisme i el Taoisme. Un cop jubilat es va fer voluntari d’algunes ONG, i va anar diverses vegades al Perú, al Salvador i Guatemala a ensenyar informàtica a nens d’escoles pobres. Ara es declara ateu i feliç.

Fotos: Jordi S. Carrera

- Quants anys tens?

- Pel juliol en faré setanta.

- I què has fet de bo a la teva vida?

- Mira… Vaig anar al col·legi de La Salle, vaig ser d’Acció Catòlica, vaig fer catecisme als nens que vivien a la barriada de Sant Pons en les anomenades “barracas del río”.

- I què els ensenyaves?

- El que m’havien ensenyat a mi a La

Salle. L’evangeli de Jesucrist.

- Quin evangeli? El del pobre de Betlem o el del que viu en un palau al Vaticà?

- Home, jo ensenyava l’evangeli del Jesús que era pobre.

- I a més de predicar-lo, l’imitaves?

- Bé, és que a més feia reunions amb equips de matrimonis anomenats de la Mare de Déu que seguien

l’esperit del Pradó, dels capellans obrers que hi havia a França aquell temps. També formava part de l’equip d’acolliment de parelles de la parròquia.

- Bé, bé… Però jo et preguntava si tu imitaves Crist pobre?

- D’alguna manera, sí. Vaig vendre’m el cotxe, un SEAT 1430.

- Caram! Era un cotxe dels grossos.

I anaves a peu?

14

Entrevista

“Sóc ateu i sóc més feliç que quan era creient. Sóc seguidor de Steven Williams Hawking, un científic que diu que no cal creure en Déu per entendre la creació.”

- Sí, però si el necessitava me’l deixava un cunyat.

- I quant temps va durar aquesta situació?

- Més d’un any, fins que la família em va fer reflexionar i amb raó.

- Ja eres casat?

- Sí, i ja tenia dos fills.

- I què vas fer?

- Vaig comprar un altre cotxe.

- També vas fer cursets de cristiandat, “De Colores”?

- Sí.

- I què et van semblar?

- Un rentat de cervell.

- Has tingut relació amb altres religions a més de la catòlica?

- Sí; treballant a la Telefónica vaig conèixer un noi que pertanyia a un grup que estudiava teosofia.

- Teo... què?

- Teosofia, és a dir, la saviesa de Déu.

- Caram, quines coses! I què va passar?

- Que vam decidir entrar a la Creu Roja com a voluntaris i, mentrestant, m’anava allunyant del catolicisme i m’interessava pel budisme, l’hinduisme, el confucianisme i el taoisme.

- Vaja! I què havíeu de fer?

- Llegir els llibres sagrats d’aquestes religions. Vaig comprar el primer llibre en una fira: el Tao-te-king de Lao Tse. - Et reunies amb creients d’aquestes religions?

- Sí, ens reuníem amb un grupet de cercadors de la veritat a la rectoria de Sant Daniel. Venia un músic que vivia a Barcelona i que era monjo hinduista. Es deia Bakti-Das. (en sànscrit).

- Et reunies amb algú més?

- Sí, també amb un mestre budista que vivia a Vallcanera. El vaig portar

a fer una xerrada a la parròquia de Santa Eugènia.

- Et vas trobar amb alguna dona?

- Sí; amb una monja filipense, Berta Meneses, de la comunitat de Barcelona, que és mestra zen per Catalunya i Balears.

- I què fèieu?

- Meditació en silenci … Asseguts a terra amb les cames creuades, observant la pròpia respiració i de cara a la paret.

- I per a què serveix, això?

- Per relativitzar els fets de cada dia, calmar la ment. Segons deia Ara Holen, professor de neurociència a la Universitat de Trondheim, a La Vanguardia del 8 d’abril del 2010, serveix per reduir l’ansietat, controlar el pensament inquiet, tenir menys agressivitat, fer el cervell més receptiu, la intuïció més aguda, la sensibilitat més afinada.

- Has anat fora de Girona per saber més?

- Sí; vaig estar dos mesos en un

centre de Brihuega, Guadalajara.

- Què hi feies, allà?

- Quatre hores de meditació alternatives. A més, feia quatre hores de treball (samu).

- Quin treball?

- Cuidar el jardí, les plantes de l’hivernacle, recollir herbes curatives i també pintava finestres, preparar olis contra el dolor.

- Estaves sol?

- No, hi havia la Teacher zen, la secretària, el jardiner i la cuinera.

- Ben acompanyat. Hi enraonaves sovint?

- Dinava amb la professora, però enraonava més ella que jo.

- I com va acabar aquesta experiència?

- Bé. A part dels fruits de la meditació vaig comprar un cotxe per tornar a Girona. Allà eren més barats que aquí.

- I després?

- Amb un amic vaig fer un viatge de turista al Perú i allà vaig conèixer

Entrevista

15

A RAIG!

una associació que es deia UCA, Unión de Ciegos de Arequipa, que necessitaven ajuda, i els vaig prometre que hi tornaria com a voluntari.

- I va ser veritat?

- Sí; primerament vaig anar a Barcelona a l’ONCE a fer un curset sobre tractament de discapacitats i vaig aprendre l’idioma braille, dels cecs.

- El sabies llegir i escriure?

- Escriure’l, bastant. Llegir-lo, no tant. Vaig fer classes als pares dels nens cecs.

- I vas tornar al Perú?

- Sí, a Arequipa mateix, dos mesos i mig. Portava material per a cecs amb diners que recollia l’ara de la professora de braille de la l’ONCE, la Paquita.

- I què hi feies?

- Els llegia llibres, els acompanyava a comprar, al metge, al banc. Vaig aconseguir de la Telefónica del Perú ordinadors i connexió per Internet

per a la seu local.

- Res més?

- Home. Et sembla poc? A més, els divendres els passàvem àudios i pel·lícules adaptades per a cecs. I els dissabtes els portava amb un autobús allà on em demanaven.

- Qui ho pagava tot això?

- En aquest viatge tot sortia de la meva butxaca.

- Vas fer molts amics?

- Ui! M’estimaven com boigs. Més tard hi vaig tornar dues vegades més i em venien a esperar a l’aeroport tocant guitarres i oferint-me flors.

- Hi vas anar moltes vegades?

- Tres, i en el segon viatge els vaig portar 6.000 euros per realitzar un projecte aprovat i finançat per la fundació Telefónica per a escoles de nens que estudien i treballen.

- I el tercer viatge?

- Vaig anar-hi amb un altre projecte i per controlar l’execució.

- Vas anar a algun altre país?

- Una flor?

- L’hortènsia - Una pel·lícula?

- Allò que el vent s’endugué - Un actor?

- Gary Cooper.

- Un rei?

- Cap. - Un Papa?

- Joan XXIII. - Un futbolista?

- Messi.

- Divorci?

- Sí.

- Avortament?

- Sí.

- El fet més agradable de la teva vida?

- El naixement dels meus fills.

- Què hi ha més enllà del cementiri?

- Res. Venim de la pols i en pols ens convertirem.

- M’has dit alguna mentida?

- No.

- Sí, al Salvador i a Guatemala a fer classes d’informàtica amb un grup de la fundació Telefónica.

- Em deixes parat! Diuen que les sud-americanes són molt carinyoses…

- Sí, però no em vaig comprometre amb cap.

- Després de tantes voltes i revoltes, ara en què creus tu?

- Sóc ateu i sóc més feliç que quan era creient. Sóc seguidor de Steven Williams Hawking, un científic que diu que no cal creure en Déu per entendre la creació.

- Maria Santíssima! Qui t’ha vist i qui et veu.

Pere Madrenys

16

Qualitat de vida GASTRONOMIA

MENÚ DE PRIMAVERA

Amanida de gules INGREDIENTS: ● Amanida de fulles variades ● Patates ● Gules ● Alvocats ● Olives ● Alls ● Oli i Sal

PREPARACIÓ Per començar, bullir les patates amb pell, tallar a rodanxes i reservar.

En una paella, posar oli i els alls talladets... deixar fer fins que siguin daurats i afegir-hi les gules... donar unes voltes i reservar.

Tallar els alvocats a làmines fines.

Posar al plat les patates tallades. A sobre, els alvocats... a sobre, l'amanida... posar sal i oli... i a sobre de tot posar-hi les gules.

Afegir unes olives i si es vol també alguna salsa... però amb les gules a l'allet ja és molt bo, sense res mes. És molt senzill... però molt bo.

Lluç amb all i julivert i un toc de vi blanc INGREDIENTS:

PREPARACIÓ

2 filets de lluç ● 2 grans d’all ● 2 branquetes de julivert ● 1 got de vi de vi blanc ● llimona (un rajolí) ● sal ● pebre ● oli d’oli

Temps: 15 minuts (5min de preparació+10min de cocció) Dificultat: baixa Ingredients per a 2 persones.

Utensilis: 1 cassola o paella, 1 forquilla, 1 ganivet, 1 got de vi, 1 espàtula ampla, 1 drap de cuina Resum: Salpebrem el peix i l’amanim amb unes gotetes de llimona i oli d’oliva. El coem en una paella a foc fluix. Quan estigui un xic cuit hi afegim la picada d’all i julivert i el vi. Deixem que faci xup-xup uns minuts.

●

3-Posem una espiral d’oli d’oliva en una paella a foc ben fluix i quan estigui calent hi posem el peix. De tant en tant, cada 2 minuts aprox., l’anem girant amb una espàtula ampla.

4-Quan veiem que comença a estar cuit, hi posem 1/2 gotet de vi. Remenem i hi acabem de posar l’altre mig i la picada d’all i julivert. 1 minut i tanquem el foc, que sinó l’all es cremarà!

PREPARACIÓ 1-Tallem en un plat els dos grans d’all i les fulles de julivert ben fi i ho retirem.

2- Salpebrem els filets de lluç i hi posem unes gotetes de llimona i oli d’oliva. Amb les mans, untem bé tota la superfície perquè tots els ingredients quedin ben repartits.

Luís Herrera Díaz

Qualitat de vida

17

PLAGUES

Mosquits l nostre entorn viuen i s’hi reprodueixen un nombre important d’espècies de mosquits que ens poden picar, especialment en les èpoques més caloroses.

En determinades circumstàncies poden arribar a generar una plaga, és a dir,que el nombre d’individus adults arriba a ser tan elevat que produeix un increment important de les molèsties i es fa necessari adoptar mesures específiques de control.

El control de mosquits es basa primordialment en el control de les seves larves en el focus i punts de cria. Els mètodes més utilitzats son l’aplicació de productes larvicides biològics,juntament amb una sèrie de mesures preventives i de mètodes físics.

El mosquit comú o Culex pipiens continua sent el mosquit que pica més freqüentment, no obstant això hi ha altres gèneres de mosquits que també s’han de tenir en compte, són els del gènere Aedes, al qual pertany el mosquit tigre (Aedes albopictus).

La prevenció és el millor mètode per al control d’aquest mosquit. És important evitar la posta d’ous i el creixement de les larves aquàtiques i eliminar tots els punts d’aigua on pot créixer, ja que aprofiten les acumulacions d’aigua per reproduir-se. En poc temps en aquesta aigua apareixeran les larves de mosquit, que anirant creixent fins que en surtin els adults, que finalment ens podrien picar, ja que necessiten la sang per poder dur a terme el seu cicle reproductiu. Les femelles produeixen molèsties a causa del nombre tan elevat de picades que fan.

A diferència del mosquit comú, el

E

mosquit tigre és actiu sobretot de dia, a l’exterior de les cases. S’amaga en zones ombrívoles i el seu radi d’acció és relativament curt (uns 400 metres del lloc de cria com a màxim).

Si se’n detecta la presència vol dir que el focus d’origen ha de ser proper. El mosquit tigre adult fa entre 2 i 10 mm. Se’l reconeix per les ratlles blanques al cap i al cos.

Després de les pluges s’han d’adoptar les mesures de prevenció bàsiques per evitar que aquests mosquits es reprodueixin dins l’àmbit de les nostres cases (patis, jardins, horts…), i fer-ho al més aviat possible.

Les recomanacions són les següents: Eliminar els objectes/recipients de l’exterior que puguin acumular aigua, o buidar-los (galledes, joguines, regadores, plats d’animals domèstics, plats sota els testos...). ● Tapar amb tela mosquitera espessa els safareigs i les basses petites, o buidar-los. ● Posar sota cobert carretons o remolcs, o bé posar-los cap per avall o tapar-los amb una lona. ● Eliminar l’aigua dels recipients on trobem larves del mosquit. ● Eviteu els forats i les depressions de terra on es pugui acumular aigua i tapeu els forats dels troncs d’arbres omplint-los de sorra. ●

Hi ha altres indrets que cal tenir en compte com són els cementiris, ja que poden tenir alt risc de presència de mosquit tigre i tan sols seguint uns petits consells podrem controlar-ne la proliferació: ● No poseu les flors naturals en gerros només amb aigua, afegiu-hi

altres elements com gel o esponges, o ompliu el recipient amb sorra fins a sobrepassar la superfície d’aigua, això aportarà la humitat necessària per mantenir la flor viva. ● Si són flors artificials, feu un forat al recipient. ● Si feu servir testos, no hi poseu plats a sota.

El comportament individual i la col·laboració de tothom és important per tal d’evitar la proliferació del mosquit tigre, ja que serem els primers beneficiats.

En general podrem evitar les picades de tots els mosquits: ● Instal·lant teles mosquiteres que n’impedeixin el pas als edificis per finestres, portes i altres obertures. ● Portant roba de màniga llarga i pantalons llargs, de color clar.

En el cas de decidir posar-vos un repel·lent: Fer-lo servir només a l’exterior i durant el temps necessari, i seguiu les indicacions d’ús. ● No l’apliqueu a menors de dos anys i eviteu usar-ne per a nens més grans. No l’apliqueu mai a les mans dels infants. Tampoc s’aconsella aplicar-lo a la roba. ● S’ha de netejar bé la pell amb aigua i sabó quan no sigui necessari el repel·lent. ●

I si ens han picat, rentarem i desinfectarem la zona. En el cas que persisteixin les molèsties, consulteu el vostre metge.

Margarita de Arquer Carreras Ajuntament de Girona

18

Cultura

LLEGENDES DE GIRONA

Quatre pedres de llegenda s impossible ser original a l'hora de parlar de les llegendes de Girona: són molts els autors que les han aplegat i explicat en els darrers anys. N'han publicat llibres Carles Vivó (1989), Ramon Alberch (2001), Gerard Roca i Nuri Ros (2007) i Ramon Girona (2011).

Aquí parlem només de quatre pedres populars, vinculades a altres tantes llegendes que formen part del patrimoni intangible de la ciutat.

É

La columna de la lleona, a la plaça de Sant Feliu.

La lleona de l'hostal A la plaça de Sant Feliu s'hi aixeca una columna d'estil romànic de quatre metres d'altura, amb un animal que s'enfila per la superfície i, en ser dalt, gira els ulls cap a l'ho-

ritzó. Originàriament es trobava a la casa número 19 de la pujada de Sant Feliu, on de fet comença el carrer Calderers, i devia tenir com a funció la de sostenir una biga que amb el temps va desaparèixer deixant la columna exempta, coronada per un capitell.

Allà, segons la llegenda, hi havia un hostal anomenat de la lleona, i qualsevol que hi entrés, posant-se de puntetes, podia tocar amb la boca la part inferior de l’animal.

Llavors la gent de l'hostal, situat just a l'entrada de la ciutat per la carretera que venia de França, deia als forasters, mig en broma, que per tenir carta de ciutadania a Girona havien de besar la bestiola. D'aquest costum en va néixer la dita: "No pot ser veí de Girona qui no faci un petó al cul de la lleona". El bes exigia un lleu esforç físic i una exhibició pública que suposaven alhora una integració i un compromís.

Durant molts anys es va perdre el rastre de la columna, guardada al Museu d'Art. Però, tornada la democràcia, l'Ajuntament en va encarregar una rèplica per instal·lar-la altra vegada al carrer.

Així la lleona, que en realitat és un lleó jove, va recobrar el seu sentit i ha esdevingut un dels símbols característics de la ciutat. A poc a poc, el significat de la figura es va anar enriquint. Carles Vivó va accentuar el seu caràcter llegendari dient que el petó era una garantia: qui el fes, o mai no se n’aniria de Girona o, si en marxava, hi tornaria indefectiblement. Aquesta és la versió que fan córrer els guies turístics, i per això són molts els visitants que s'afanyen a complir disciplinadament l'esforçat ritual.

El relleu del carrer del Llop, avui al Museu d'Art (Foto: Carles Mitjà).

La bèstia del carrer del Llop A la llinda de pedra de la casa número 9 del carrer del rei Martí, conegut popularment com el carrer del Llop, s'hi va esculpir un relleu, avui guardat al Museu d’Art, amb una bèstia voraç ajaguda sobre un infant indefens.

En els límits estrets d'aquell carrer ombriu, amb molts metres d’altes parets sense obertures, hi va créixer la llegenda d'un llop que hauria aparegut per sorpresa i hauria devorat una nena. Una versió més morbosa deia que l’hauria violat.

Una altra versió, en canvi, sosté que la víctima va ser I'escolà que obria una processó que baixava de la Catedral a Sant Pere de Galligants.

L’escultura, molt agressiva, s'hauria col·locat allà per assenyalar el lloc del fet, però tampoc no és descartable que fos la presència de la figura la que fes sorgir la llegenda.

En tot cas, el fet real no és del tot inversemblant, hi hagué un temps en què els llops carnívors rondaven prop dels llocs habitats, i fàcilment podien arribar a un indret situat en el límit del nucli urbà. Però el misteri no s’acaba aquí, perquè una mirada atenta a la pedra esculpida permet descobrir que l'animal, tot i

Cultura

haver donat nom al carrer, no és en realitat un llop, sinó un lleó, fera omnipresent en l’heràldica medieval. Potser, doncs, no hi va haver mai cap llop al carrer del Llop, però el relat de la nena i el llop, immortalitzat en la literatura universal per Perrault i pels germans Grimm, s'escau perfectament a un lloc que, segons Josep Pla, sorprèn per la seva "força obscura" i la seva "densitat aclaparadora".

La bruixa de l’absis de la Catedral.

La bruixa de la Catedral Les façanes i l'absis de la seu de Girona són plens de gàrgoles, canals de pedra que donen sortida a les aigües pluvials. Però només una entre totes té forma humana: una forma que Pla trobava "monstruosa i grotesca". Al costat de la torre de Carlemany, sortint rectament de la paret, una imatge gòtica, segurament del regle XIV, representa una dona vestida de llarg, amb el cap cobert i un pergamí a les mans i la boca perpètuament oberta per vomitar l'aigua de la pluja.

Diuen que hi hagué, a Girona, una dona dedicada a la bruixeria que, per mostrar el seu odi a la religió, va proferir renecs i va llançar pedres mentre passava la processó de Corpus. Segons una altra versió, va apedregar un pobre capellà que anava a portar el combregar a un moribund, i ho va fer per impedir que el malalt rebés els últims sagraments. Sigui

com sigui, la seva profanació va ser castigada: va quedar instantàniament petrificada i col·locada en una posició impossible a la part més alta del temple. Una frase popular posa paraules a la maledicció divina: "Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra et quedaràs".

Una rèplica d'aquesta gàrgola, esculpida en bronze per Pia Crozet, es dreça, vertical, al bell mig del jardí de la Francesa, mirador privilegiat de l'estàtua autèntica. La bruixa, convertida així en monument urbà, reviu també en una balada de Núria Esponellà i en un conte de M. Assumpció Soler. Va ser justament al voltant d’aquesta dona, i en una nit de pluja, que Prudenci Bertrana va imaginar l'escena culminant de la novel·la Josafat. El campaner embogit, per ocultar el seu crim, precipità en el buit el cos inert de la Fineta. Il’autor diu que "l'aigua que plorava la gàrgola caigué com un baptisme purificador sobre la seva nuesa".

El falcó a l'interior de la Seu (Foto: Jordi Soler).

El falcó del Cap d’Estopes Sobre la porta de les sales capitulars de la Catedral, en un nervi de l’arcuació gòtica, hi ha esculpit en

19

pedra un falcó amb les ales esteses.

Aquesta figura inesperada ret culte alhora a la història i a la llegenda, barrejades indestriablement.

Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, va ser pare de dos fills bessons, batejats com a Ramon Berenguer i Berenguer Ramon. El primer era conegut com el Cap d'Estopes per la seva abundosa cabellera rossa. Mort el pare, els dos germans van compartir incòmodament la governaci6 del país fins que, el dia 5 de desembre de 1082, Ramon Berenguer II, que havia sortit de cacera, va ser trobat mort en un bosc prop d’Hostalric. Berenguer Ramon, des de llavors comte únic, sempre va ser sospitós d'haver-lo assassinat. Sotmès a un judici de Déu al cap de dotze anys, va ser declarat culpable i enviatcom a penitent a Terra Santa, on va morir.

A partir d'aquest fet real es va descabdellar la llegenda. Diuen que el cos del Cap d'Estopes va ser trobat per un pagès en sentir els crits de lament del falcó que l’acompanyava en la cacera. El cadàver va ser conduït solemnement a la Catedral gironina, on reposa en un majestuós sepulcre sobre la porta de la capella conventual. Durant tot el llarg trajecte, el falcó va volar sobre la comitiva i, en arribar a les portes de la seu, va caure fulminat als peus del seu senyor. És en memòria d'aquesta fidelitat extrema que es va col·locar la figura de pedra. Així ho conta en prosa Tau Piferrer i, en vers, un romanç de Melcior Font i un poema de mossèn Pere Ribot. I també diuen que, durant l'ofici funeral, els clergues no podien cantar l'ofici de difunts, sinó que repetien, sense poder-ho evitar, la terrible pregunta bíblica: "Caïm, on és Abel, el teu germà?"

Narcís-Jordi Aragó

20

Cultura

LLEGENDES DE GIRONA

Quatre llegendes ben conegudes EL VAMPIR DE LA RAMBLA Si passeges per sota les voltes de la Rambla, arribaràs a un indret on podràs veure, en un racó de la volta, molt amagada, aquesta imatge de la fotografia. Què representa? Doncs ni més ni menys que “el vampir de la Rambla”.

Els que ja fa dies llargs que esteu en aquest món sabeu que fa anys el jovent passejàvem per la Rambla, Rambla amunt, Rambla avall, amb l’esperança secreta de trobar-hi xicota o xicot, ara en diríem “lligar”.

Doncs bé, sembla que aquest senyor de les ales de vampir i les llargues barbes era ni més ni menys que el responsable que els gironins i gironines s’enamoressin.

Perquè la llegenda diu que si un noi o una noia aconseguia portar fins a aquest lloc la persona que li agradava i aquesta li concedia qualsevol cosa, un caramel, un petonet, un número de telèfon, la cosa estava feta: ja eren xicot i xicota.

El que llegeixi això ja sap, doncs, el que ha de fer si vol trobar parella.

Cap a la Rambla falta gent, i portar el candidat o candidata a visitar el “vampir de la Rambla”.

EN PERE MANAIA Tocant a Girona tenim una vall verda i formosa anomenada vall de Sant Daniel. Temps era temps, aquesta vall es deia vall de la Foscor i hi vivia un personatge que era ni més ni menys que el botxí de la ciutat de Girona. Aquest home era casat i tenia dos fills, en Pere i la Tuies.

En Pere, així que va ser una mica

grandet, ajudava el seu pare. L’eina que feia servir el botxí, la destral, en aquella època s’anomenava “manaia”. Quan hi havia una execució, poc temps abans, el seu pare li deia: “Pere, prepara la manaia, les cordes i el sarró”. Aquesta frase, escoltada per la gent de la vall una i altra vegada serví per posar-li al noi el sobrenom de Pere Manaia.

Un cop mort el seu pare, en Pere es va sentir culpable de tantes morts que havia ajudat a fer i un bon dia, decidint fer penitència, va creure

que la seva redempció passava per anar a la processó de Divendres Sant. Per aquest motiu, amb un grup d’amics i amb l’aprovació del clero van crear un grup d’armats que, amb els anys, van rebre el nom de “manaies”.

Segons la llegenda, passats els anys, la manaia que portava en Pere desfilant va ser dipositada en una cova, avui desapareguda, de la vall de la Foscor, propera a la font dels Lleons, com a testimoni ignominiós de totes les vides que va segar.

Cultura

21

de la ciutat, fins que, un bon dia, va tenir una visió que preveia el martiri i mort de sant Narcís i de sant Feliu.

Quan els seus pressentiments es van fer realitat, la majordoma es va tornar humil i es va dedicar a tenir cura dels malalts i desvalguts. Poc abans de morir, va fer encendre un foc davant de la catedral i va inventar la sopa de menta. Quan va morir, els gironins que van carregar el seu cos van quedar admirats que tot i la seva grandària pesava menys que un pardalet.

L’ESPASA DE CARLEMANY

LA MAJORDOMA A l’entrada del passeig arqueològic hi ha aquesta escultura que representa la majordoma de sant Narcís.

No sabem si va existir en realitat o si només és fruit de la imaginació popular, però la llegenda ens diu que era una tia àvia de santa Afra que va acompanyar sant Narcís quan va venir a viure a Girona.

Era una dona de més de cent anys, immensament grassa (fixeu-vos en quina panxota li ha posat l’escultor) i anava vestida sempre de colors

llampants i amb esquellerincs, per fer notar el seu pas a la gent. També tenia anomenada per ser bona cuinera i per conèixer les arts esotèriques. Aquests coneixements li van servir, una vegada que es va enfadar molt, per fer que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses.

Seguint amb la llegenda, diu que un dia, a causa d’una irreverència cap a sant Narcís, aquest li va retirar els poders, i va convertir-la en la riota

Aquesta que veieu a la fotografia és la torre de Carlemany, que no és altra cosa que el campanar de l’església romànica que hi havia abans de construir-se l’actual catedral i que va quedar adossada a la nova construcció. S’anomena així perquè la tradició diu que allà va pujar-hi Carlemany un dia que va venir a visitar Girona.

Doncs bé, la llegenda explica que quan Carlemany era a dalt contemplant la vista de la Girona nevada, ja que aquell dia havia caigut una gran nevada, a l’emperador li va caure l’espasa daltabaix. Tot i que els seus soldats van baixar a buscar-la, l’espasa s’havia enfonsat a la neu i no van trobar-la.

Amb posterioritat, quan la neu ja va ser fosa, van tornar a buscar-la i tot va ser debades, ja que no es va trobar mai més. A partir d’aquí, la rica imaginació popular diu que l’espasa es va enfonsar a la terra i que seguirà enfonsant-se fins que arribi al centre del planeta i el parteixi en dos. En aquell moment serà la fi del món.

Esperem que això encara trigui.

Lluís Corredor

22

Cultura

L’univers en expansió En el darrer número d’El Roure vaig exposar el descobriment de l’expansió accelerada de l’univers. Les observacions cosmològiques han portat a la conclusió que l’univers va entrar, fa milers de milions d’anys, en una fase d’expansió accelerada. Ara, creix més ràpidament que fa cinc mil milions d’anys. Què fa prodigiosa l’expansió accelerada de l’univers?

La foscor Quan crèiem que ja ho havíem vist quasi tot, les mesures dels moviments de les galàxies i l’expansió de l’univers ens han portat a descriure un nou panorama. Només un 4 % de l’univers és visible, o es pot detectar mitjançant radiacions, directament o indirecta; i encara la major part d’aquest 4 % és gas intergalàctic. Un 23 % de tot és matèria de naturalesa desconeguda (per ara), la matèria fosca, que no interacciona amb la radiació electromagnètica. Per aquesta raó és invisible per a tota la gamma de la llum, la que podem veure els humans o la que podem detectar amb els nostres aparells. Invisible… però amb efectes gravitatoris, que revelen la seva existència. El 73 % restant, només el 73 %!, és energia fosca, de naturalesa desconeguda.

L’energia fosca és la que empeny l’expansió de l’univers.

Matèria i energia fosques, sí; però no són les tenebres.

Espai, temps i galàxies Hem d’entendre que l’univers no és simplement el lloc on es troben estrelles, galàxies, partícules de pols, núvols de gas i cossos astronòmics en general. No és només el conjunt d’aquests cossos. Més enllà, hem de dir que no és tampoc el temps en què passen els fenòmens. En reali-

tat, és el conjunt de tot: cossos, l’espai i el temps. Les existències i les naturaleses d’objectes, d’espai i de temps estan relacionades. Cal considerar, almenys en el nostre univers, que espai i temps es combinen en una sola cosa: l’espaitemps. Diguem per aproximació que aquest espaitemps és el teixit de l’univers. Un teixit que els cossos deformen en proporció a la seva massa. Això equival a dir que el cos és una distorsió, el cargolament, d’espaitemps.

Metafòricament, direm que l’espaitemps és la textura de l’univers.

Aquesta textura es pot estirar o arronsar, és a dir, es pot expansionar o contraure. La contracció es pot atribuir a la massa de tota la matèria que existeix a l’univers, inclosa la fosca, que tendeix a unir tot el que existeix. La massa conjunta de tota la matèria tensa la textura de l’espaitemps i tendeix a provocar la contracció de l’univers.

L’energia de l’expansió L’energia fosca, altrament, és com una molla comprimida en el teixit de l’espaitemps. Quan una molla es destesa, els extrems es separen. L’energia fosca provoca la separació de punts de l’espai en el temps, l’ex-

pansió de l’univers, que detectem per l’allunyament relatiu de les galàxies, un allunyament que té una velocitat que creix amb la distància: les galàxies més distants, respecte a la nostra, s’allunyen més de pressa que les pròximes. Es pot pensar que l’expansió és una conseqüència del model explosiu de l’origen de l’univers; llavors, l’expansió, amb el temps, s’hauria d’alentir, perdria intensitat més o menys ràpidament.

Tanmateix, l’expansió accelerada indica un fenomen de signe contrari: després d’un temps d’expansió minvant, l’expansió en temps més recents s’accelera. La molla s’estira més ràpid a mesura que es destesa.

D’on surt l’energia necessària per a l’expansió accelerada? És l’energia fosca. En la comparació que fem, l’energia fosca és l’energia emmagatzemada en la tensió del teixit de l’espaitemps. És una energia que impregna tot l’univers. Vivim submergits en un oceà còsmic d’energia.

El gran problema és que diferents estudis donen valors monstruosament diferents de la densitat d’aquesta energia, justificada, recordem-ho, pel descobriment prodigiós de l’expansió accelerada de l’univers.

Cultura

23

Escales de la Pera

Una comparació de mesures No la podem mesurar, per sortir dels dubtes? Comparem-ho amb un altre oceà: l’atmosfera. És cert que de l’atmosfera tenim experiències directes: en respirem un dels components (l’oxigen), experimentem la temperatura de l’aire, els canvis de pressió, la força del vent, que podem transformar en treball mecànic, etc. Fixem-nos en una de les propietats: la pressió, que és el pes per unitat de superfície de la columna d’aire que tenim al damunt. La pressió la podem mesurar. Percebem els canvis de pressió quan pugem a muntanyes prou altes, sentim, i a vegades patim, els efectes dels vents. Sí; però el que experimentem i, al capdavall, mesurem, són diferències de pressió, gradients. Comparem dos valors de la pressió en dos punts diferents.

Podem fins i tot donar un valor absolut de la pressió amb el barò-

metre per comparació d’alçades d’una columna de mercuri (o per deformacions calibrades de peces metàl·liques) amb un zero de pressió, la pressió del buit, on no hi ha aire.

De passada, assenyalem que la respiració també implica un gradient entre les concentracions d’oxigen interna, a la sang, i externa, a l’atmosfera.

L’energia fosca no presenta gradients. La densitat d’energia sembla ser molt baixa i la seva distribució és molt homogènia. És equivalent a l’energia del buit. No podem fer comparacions experimentals instantànies, amb el buit com a valor zero (tot i que s’ha proposat un mètode amb superconductors). El seu valor s’ha de deduir de fenòmens, com l’expansió de l’univers, de la geometria de l’espaitemps, de mesures complexes que poden incloure altres efectes, de models matemàtics, de comparacions entre observacions de fenòmens separats per intervals de milions d’anys. No hi ha vents impulsats per l’energia fosca.

I pel fet que és de baixa densitat i no presenta gradients, malgrat ser l’energia capaç de provocar l’expansió de tot l’univers, no la podem aprofitar… per ara.

Quin serà el destí de l’univers en expansió accelerada? Em reservo el tema per a un altre article.

Joan Miró Ametller

He pujat, a poc a poc les escales.

En cada graó he trobat un tros de la meva infància.

A la pica de la font l’aigua dormia.

Marededéu de la Pera a l’angle escairat de la cisterna del Palau com un vaixell ancorat en una mar de pedra.

Estàtica cariàtide d’un temple d’eternitat.

Epicentre d’una estrella de cinc puntes en l’encreuament de cinc carrers ancestrals.

L’olivera dels Laporta s’abalança de la paret d’un jardí penjat dels núvols, i despentina les descabellades fulles platejades i davant seu, la glicina es desflora en una pluja de pètals rosats i liles.

En el cantell dels graons jo segueixo reinventant els meus passos de la infància.

He pujat, a poc a poc les escales, i he sentit la trencadissa del primer cantiret d’aigua.

Isabel Oliva i Prat Del llibre “L’INSTANT DE L’ÀNGEL”

L’HAIKÚ D’EL ROURE

Les vaques flaques lluiten amb més coratge per l’herba fresca.

E.H.

24

Consell G.G.

Preparant la cinquena Diada de la Gent Gran E

l passat dimecres 8 de febrer, aquelles i aquells que, dintre del Consell Municipal de la Gent Gran, formem la Comissió de la Diada, destinada al nostre col·lectiu, vàrem fer la primera reunió amb l’objectiu de començar a confeccionar el programa d’actes per a la celebració d’enguany. En primer terme s’establí, com a data per a l’esdeveniment, de comú acord amb l’Ajuntament, pel que fa a poder disposar del Teatre Municipal, el dia 6 de juny. Seguidament, tenint en compte que en la passada edició de la festa va ser de gran interès i va resultar molt ben acollit el reconeixement que es va retre als sobrevivents de la Lleva del Biberó, va semblar que seria bo ferlo extensiu als diferents col·lectius de la nostra ciutat que hagin destacat per algun aspecte concret. Enguany, tenint en compte que la revista El Roure, editada per una de les altres tres comissions que integren el Consell Municipal de la Gent Gran, publicarà el número 40 de la revista, que cada vegada va a més tant pel que fa a la qualitat de continguts com en nombre d’exemplars, vàrem pensar que podia ser l’escollida per fer-ne l’oportú reconeixement, com un dels actes principals de la diada.

La proposta fou aprovada, unànimement, per tots els i les assistents a la reunió, que van mostrar la general satisfacció, envers tots aquells i aquelles que intervenen en el contingut i l’edició d’aital publicació, que ha esdevingut un motiu de sa orgull per al nostre Consell Municipal de la Gent Gran, donada l’actual bona acceptació que té El Roure, que fa honor al seu nom, per la seva solidesa i el seu arrelament. Per tant,

esperant que sigui ben rebuda la nostra proposta, els felicitem, ben sincerament, per la seva excel·lent labor.

Lluís Torner i Callicó, en nom de la Comissió de la Diada de la Gent Gran

Una imatge de la Diada de la Gent Gran de juny de 2011.

Racons

25

El Passeig Arqueològic

Carrer de Sant Cristòfol. Foto: Juanjo Valeros. principis del segle XX hi havia a Girona petits grups culturals que vibraven amb les pedres de la ciutat, miraven als moviments intel·lectuals que es definien a Barcelona i iniciaven el seu propi combat per la transformació de la ciutat. Els estudiants gironins descobrien, a Barcelona, un món totalment nou i si bé molts ja no tornaven els que ho feien, en un intent de seguir lligats a la terra que els havia vist néixer, connectaven amb els moviments culturals locals, amb les revistes que es creaven, amb l’activitat lligada als Jocs Florals.

Seguien de prop les passes del modernisme i després del noucentisme, i estaven atents als moviments del catalanisme polític que es proposava un programa de regeneració i de construcció nacional.

A

Alguns decidirien portar aquestes idees al terreny de la gestió municipal i fou amb aquest esperit que en les eleccions parcials municipals de 1915, 1917, 1920 i 1922 es va anar decantant el consistori gironí cap a la presència de regidors republicans i regionalistes, que arribaven amb un esperit renovador. Concretament en les de 8 de febrer de 1920 coincidí l’aliança de les forces de la Lliga Regionalista i dels republicans federals, i Rafael Masó i Valentí i Joaquim de Camps i Arboix foren elegits per la mateixa candidatura pel districte tercer. Rafael Masó fou regidor de 1920 fins a 1923, quan la Dictadura va suspendre els ajuntaments, i va recuperar el lloc de regidor al febrer de 1930 fins a les eleccions del 12 d’abril de 1931. Fou en aquesta etapa municipal que Masó

va desenvolupar una gran tasca en el terreny de l’urbanisme i de la rehabilitació del Barri Vell, va promoure una revisió de les ordenances d’alineacions i rasants, i va assolir la seva aprovació al febrer de 1922. Es trencava amb un criteri homogeneïtzador i desvirtuador i s’adoptava el criteri modern de respecte de la trama urbana i de conservació dels valors històrics i arqueològics que acompanyaven aquesta trama. Amb aquest criteri promogué el 1930 (28 de novembre) la proposta d’estudi d’un passeig arqueològic, que fes el recorregut del perímetre de la muralla carolíngia de la ciutat, des de la plaça de les Sarracines fins el portal de Sant Cristòfol i la Torre Gironella. L’acompanyaven i l’empenyeren en aquesta idea, entre d’altres, Carles Rahola i Josep de C.

26

Racons

Serra i Ràfols. Aquest darrer, que va treballar a Girona fent l’estudi de les muralles romanes de la ciutat, l’any 1930 formulà una proposta concreta en l’article “A Girona”, a la revista La Nau de 2 de desembre de 1930, en el qual proposava “la neteja del camí que ressegueix les muralles que duen a la Torre Gironella, com a futur passeig Arqueològic”. En realitat, Serra Ràfols escriu a Rahola una carta el 4 de desembre de 1930, on li diu: “Li envio l’article promès a La Nau sobre Girona. Ara, vostè amb molta més perfecció, pot insistir des de La Publicitat i, si aconseguim alguna cosa, haurem contribuït a fer una obra interessant i que, dintre de la seva enorme senzillesa, serà una cosa bellíssima”.

No és gens estrany, doncs, que la idea que ja havia promogut el 1930 i que bullia al cap de Masó, des de feia temps, esdevingués més que una idea quan després de les eleccions de gener de 1934 obtingueren la majoria a l’Ajuntament els regionalistes amics seus. Serra i Ràfols contesta una carta de Masó i li diu que “el que em dieu del Passeig Arqueològic, ja sabeu, ho trobo admirable, i per la nostra part estem a la disposició de l’Ajuntament en tot el que puguem: informes, propaganda, etc” (6 d’abril de 1934).

Masó insisteix i Serra i Ràfols li diu el 22 de juny de 1934: “He llegit el vostre document sobre el Passeig Arqueològic de Girona, que trobo molt bé en totes les seves parts, i que us retorno interclús” (document de 1931). L’Ajuntament li encarregà un avantprojecte, que proposà el 1935 i que va donar peu a unes primeres obres elementals suspeses arran de l’esclat de la Guerra Civil.

Però el reconeixement a la paternitat de Rafel Masó devia ser tan evident que, quan els serveis tècnics municipals prepararen, el novembre

de 1954, un nou “Anteproyecto de Paseo Arqueológico” es remeteren als antecedents de l’any 1935: “Dicha aspiración... dio lugar en el pasado, a la formación de un croquis o anteproyecto concebido por el ilustre Arquitecto gerundense D. Rafael Masó Valentí, llegándose después y a base de dicho anteproyecto a iniciar unas obras de explanación en el sector anexo a las murallas, junto a la puerta y baluarte de San Cristóbal y a los Claustros de la Catedral, obras que se realizaron bajo los auspicios del Excmo. Ayuntamiento de Gerona a últimos de 1935 paralizándose algún tiempo después”. El nou avantprojecte, de novembre de

1954, fou sotmès l’any 1955 al tràmit de consulta institucional i s’hi constatava que “en el anteproyecto se ha recogido, en líneas generales, por estimarse muy acertado, el trazado diseñado por el Arquitecto D. Rafael Masó para la primera etapa del mismo...”. Aquest avantprojecte, que anava acompanyat de dibuixos i gràfics, respectava el traçat de Masó però acabaria introduint criteris de major intervenció arquitectònica i de transformació paisatgística i monumental amb un gust i orientació molt poc de Masó.

La part realitzada del passeig Arqueològic fins els primers anys seixanta va estar tocada per criteris forans, com totes les intervencions

Racons

Fotos: Juanjo Valeros

que impulsava la Dirección General de Bellas Artes que, com en el cas de la famosa llotja de Sant Domènec, pervertien els espais i les formes i volums del Barri Vell de la ciutat amb la introducció de formes impròpies. Lluny d’un recorregut, d’un itinerari, d’un passeig esmaltat d’art i d’arqueologia es va promoure una actuació massa potent, en què les intervencions noves eclipsaven i diluïen els valors que es pretenia de ressaltar.

Per això, a partir de les eleccions municipals de 1979, es va retornar als principis i propostes de paternitat “masoniana” i als criteris de simplicitat elemental que els havia caracteritzat; austeritat de la inter-

venció, predomini del tractament vegetal i paisatgístic per reforçar el valor dels monuments i del perímetres murat de la ciutat. Fou amb aquesta idea que es va assolir, l’any 1981, el desmuntatge de la llotja de Sant Domènec i la reconstrucció de l’espai en la seva nuesa total per permetre visualitzar admirativament, des del caire de la porta Rufina, l’encadenat de volums gòtics que el gran convent proposava. I també fou la idea que va moure el Pla especial del Barri Vell aprovat i vigent des de 1983. Sota la pauta d’aquest Pla es va continuar el passeig Arqueològic amb intervencions successives a les muralles, entre 1983 i 2003, amb projectes

27

sobre la mateixa ronda de la muralla i el convent de la Mercè que la tenia incrustada, amb els projectes dels arquitectes Joan Tarrús, Jordi Bosch i Santi Vives, i també el passeig de fora Muralla, definit pels arquitectes Jeroni Moner i Josep Zazurca, que s’executà entre els anys 1990 i 1995. Desistint, això sí, de la previsió, que rondava des de 1955, d’una via per a vehicles que havia de connectar els espais exteriors de Sant Pere de Galligants, en els jardins del Doctor Figueras, seguint tot el perímetres de la muralla fins a la plaça del general Marvà, en l’arrencada del carrer del Carme. El criteri municipal fou de no permetre aquesta continuïtat viària que podia tenir alguna utilitat però que comportava excessius riscos d’atracció de fluxos de trànsit que no eren desitjables.

Avui, des del cos de guàrdia del portal de França fins al jardí de la Infància, el somni il·lustrat dels joves revoltats dels anys vint i els projectes, assenyats i ambiciosos alhora, de persones com Rafael Masó i Carles Rahola són finalment una feliç i completa realitat que, gràcies a la vegetació esponerosa i a l’adequada intervenció a partir dels primers vuitanta, va arraconar el barroquisme de les primeres intervencions dels anys cinquanta i seixanta. Aquest recorregut és ara, encara, com una gran novetat, el nervi d’una visió esglaonada de la ciutat antiga des de la muralla fins a l’areny de l’Onyar, que és la primera visió panoràmica i la millor introducció a la geografia i a la sociologia i història del recinte de la fundació romana de Gerunda i els seus desenvolupaments medievals.

Joaquim Nadal i Farreras, catedràtic d’Història Contemporània

Ahir i avui

Plaça de l’Hospital

Ahir

28

Avui

Plaça de l’Hospital de 1935. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).

Imatge actual de la Plaça de l’Hospital a Girona. (Juanjo Valeros).