El Roure 47 by Juanjo Valeros

2n quadrimestre 2014

Ens podem motivar? ENTREVISTA

Maria Dolors Vilallonga Rosell, professora de castellĂ a Mont-real IMATGES PER AL RECORD

Festes de barri

Editorial

El paper de la motivació quan les persones envellim a motivació és un procés psicològic intern que té la funció d’empènyer una persona a executar una acció externa, visible i constatable. Per tant és tracta d’un element important per a les persones en qualsevol edat. La motivació va associada a la il·lusió, a les expectatives que ens genera la situació en concret i al sentit de la vida en general. Per tant, és un factor essencial a tenir en compte a mesura que les persones envellim, ja que exerceix una funció preventiva dels trastorns emocionals i d’una pèrdua precoç de l’autonomia personal i funcional. Per exemple, una persona gran amb una fragilitat física determinada pot arribar a tenir un excés d’incapacitat per un desús de les pròpies capacitats associat a una manca de motivació i, en comptes de ser usuària d’un bastó o d’uns caminadors, acabi anant amb una cadira de rodes abans d’hora.

La motivació aporta la força necessària per seguir adaptant-nos a les dificultats de la vida i adoptar hàbits saludables de salut per prevenir les malalties o alentir la seva evolució. I, és que darrera d’una persona que ja ha fet molts anys, hi ha una persona sàvia que, si ho ha aprofitat, ha après de la vida i encara té molt per ensenyar-nos. Potser aquella dona gran ja no pot preparar-nos el nostre menjar preferit o l’home gran no pot arreglar-nos l’automòbil, però ens poden seguir aconsellant davant els dubtes de la nostra vida. Que és important que tots els que han posat anys a la vida també puguin seguir posant vida als anys i continuïn sentint-se útils! I, quan a més la persona es veu afectada per un trastorn com una demència, si apareix la desmotivació, entrarà més ràpid en un estat de regressió. És quan la persona ja ha renunciat a elegir i s’acompanya d’una pèrdua de la

confiança amb un mateix. Perquè la persona malalta d’una demència, paral·lelament al deteriorament cognitiu, preserva la sensibilitat emocional. Aleshores és molt important el paper del context (familiar i institucional) en l’expressió de la malaltia. Dit d’una altra manera, el malalt és presoner del sentit que l’entorn més immediat inconscientment atribueix a la malaltia. Contenir aquesta regressió implica que la persona afectada d’una demència sigui percebuda en el seu entorn com a creïble en el que fa i considerada com una persona digna i capaç. Ja que, davant les pèrdues, el malalt es viu a sí mateix com un estrany en el seu propi entorn. I el que cal és donar temps a la persona malalta i a la família, que aquesta aprengui a gestionar els ritmes del seu familiar malalt.

Ester Viñals Guinart, Psicòloga col. 10449 Residència per a Gent Gran “Puig d’en Roca”

SUMARI Núm. 47 - 2n quadrimestre 2014 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer. CORRESPONSALS: Pere Plana (Esplai G.G. St. Narcís), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Enric Homet (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. "Onyar-Montilivi"), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), la Junta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Beatriz Sánchez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 EDITORIAL 4 OPINIÓ

9 CIUTAT 14 16 IMATGES 18 ENTREVISTA 22 24 25 26 28 30 32

Vida Associativa Una passejada pel barri de Montilivi Festes de barri Maria Dolors Vilallonga Rosell, professora de castellà a Mont-real CONSELL G.G. 7a Diada de la Gent Gran Plenari del Consell Municipal QUALITAT Gaudir del camí de viure DE VIDA Gastronomia CULTURA El Galà, abans i després Més enllà del tres RACONS La Farinera Teixidor: una fàbrica de notícies AHIR I AVUI El carrer Barcelona

Editorial

▼ CARTES

Benvolgut Benvolgut Batlle, Una vegada més em permeto molestar-lo amb els meus suggeriments. En primer lloc, i encara que suposo que hi ha d’haver raó per no posar-los, trobo molt estrany, al meu modest entendre, que no hi hagi cap pas de vianants des del final de la plaça Catalunya, baixada del Pont de Pedra i plaça del Vi, motiu pel qual tothom passa per allà a on li convé, però sempre, quasi, pel bell mig de la calçada. Això fa que em pregunti si en alguna ocasió hi ha qualsevol accident entre vehicles i vianants, de qui serà la culpa? Una altra qüestió és sobre la rotonda coneguda com la del Pont del Dimoni, a Sant Narcís. Per entrar al carrer Mare de Déu de la Salut, només poden accedir-hi els que vénen per la lateral del riu Güell, i per contra tots els altres vehicles, vinguin d’on vinguin, ho tenen prohibit. Jo em pregunto si no seria factible que quan els vehicles procedents de la lateral esmentada tenen el semàfor vermell, poguessin accedir al mencionat carrer, sense haver de fer més volta, tots els altres vehicles procedents de les altres direccions? I per últim una petita però important cosa. Al peu mateix del semàfor de la cruïlla dels carrers Barcelona i Sant Joan Baptista La Salle, hi ha una llosa malmesa i per tant queda una irregularitat a la vorera, que pot ocasionar caigudes, sobretot a les persones grans i de mobilitat reduïda. Finalment, un prec. Ni m’ha passat pel cap tenir la pretensió que es contestin els nostres suggeriments, i encara menys vostè, però seria molt d’agrair que a la Comissió de la revista El Roure, per mitjà d’algun dels seus subordinats se’ns digués quelcom. Amb el respecte de sempre, rebi una salutació molt afectuosa. Pere Plana i Pujol

La festa de les flors Benvolgut Sr. Alcalde, Tenim el goig, tots els redactors i col·laboradors de la revista El Roure, de saludar-lo novament i com sempre estem plens de desitjos que contribueixin a millorar la nostra estimada ciutat, que sabem és també un dels seus propòsits, és a dir, que dia a dia Girona sigui més i més acollidora, coneguda i estimada, no solament arreu de Catalunya sinó que desitjaríem que de mica en mica es pogués convertir en objecte turístic de primera magnitud. Durant aquesta primavera i com ja és habitual s'ha celebrat la gran festa de les flors. Un èxit gairebé assegurat ja que la fama de la bona preparació de la mostra ja

arriba arreu de Catalunya i fins i tot traspassa fronteres, ara que amb el tren d'alta velocitat és més fàcil venir a visitar la gran festa floral. Cada any tenim alguna novetat per oferir i evidentment això dóna al·licients als visitants. Per exemple s'ha pogut visitar la part baixa de la catedral, creiem que ha donat peu a fer que vingués més gent a la mostra. Ara bé, normalment tot té contrapartida i en aquest cas és la manca d'aparcaments i poca fluïdesa en el trànsit, sembla un mal endèmic, mes per aquesta mateixa raó s'hauria de cercar la manera de facilitar la vinguda a Girona sense tants embussos i maldecaps a l'hora d'aparcar. Tenim un any per endavant per intentar solucionar, o almenys apaivagar, el problema. Crec que cada vegada s'hi impliquen més comerços i carrers, i això és una bona notícia. Tenim pendent el tema de la Devesa, no solament perquè cal cuidar i molt els arbres sinó també pel problema d'aparcar-hi. Aquí hi ha una gran i important tasca per tal de dignificar un passeig únic a Catalunya, i que ara mateix no es pot dir que llueixi gens ni mica. A més, quan es fan representacions a l'Auditori, que cada vegada són més i això és bo, les dificultats per deixar el cotxe són moltes i importants, cal trobar també solució a això. I potser també la ubicació dels marxants, que ara mateix generen conflictes tot sovint. No els agrada el lloc i la realitat és que queden una mica allunyats del centre per poder-hi arribar els que ja no són tan joves. Potser es podria buscar un lloc més adient que fes feliços propis, forans i venedors. Se n'ha parlat molt, però el que és cert és que de solució, no se n'ha trobada cap, de moment. També ens agradaria saber què es pensa fer amb les vies, que ara ja no serveixen per a gaire res. Entre tots s'hauria de buscar una solució que fes lluir més Girona. Un passeig? Una zona comercial? Segurament les idees són moltes i cal buscar la millor i més assequible monetàriament, ja que les arques municipals amb la crisi no deuen estar gaire plenes... Podem estar orgullosos de la nostra ciutat: tenim el segon millor restaurant del món (aviat és dit!), Girona 10 és un èxit cada any, oferim bon teatre, concerts de tot tipus i contínuament se celebren actes que fan de Girona una petita però alhora gran ciutat. Sempre es pot fer més i això és el que demanem, que tinguem idees que dignifiquin Girona. Tenim molts temes pendents com la construcció del nou Trueta, i segurament la llista fóra llarga, però cal mirar endavant i de mica en mica solucionar problemes i procurar que any rere any la nostra ciutat sigui un gran pol turístic. Ben cordialment i en nom de tots els components de la revista el saluda Àngela Ferrer i Mató

Opinió

Manolo, en el record per Francesc Pararols

l 18 d’octubre de 2003, els mitjans ens van informar que Manuel Vázquez Montalbán –en Manolo– s’havia quedat definitivament als passadissos de l’aeroport de Bangkok, quan tornava de Sidney, Austràlia. En aquell indret tan llunyà, un infart va posar fi prematurament a la vida d’una de les persones més lúcides en el món del periodisme i la literatura de l’època del franquisme, la transició i la democràcia. Uns dies abans, quan l’Anna, la seva dona, conversava amb els amics d’en Manolo, els demanava que parlessin amb ell i provessin de treure-li del cap el viatge a Sidney. Ell, aquesta mena de consells, els considerava una broma. La nova fatal de la seva mort

va ser un cop molt dur per a tots. En Manolo era tremendament lleial als seus amics, un home molt sensible. I, en el tracte directe, era fantàstic. Recordo que durant el Cinquè Congrés del PSUC, del 2 al 6 de gener de 1981, en Manolo seia al meu costat. Les discussions abrandades de les tesis i el desenvolupament del congrés revelaven el constant enfrontament subjacent entre prosoviètics i eurocomunistes, emergit en els debats que ja s’havien viscut a les agrupacions locals i a les reunions sectorials. L’homogeneïtat de les intervencions feia sospitar que els posicionaments ja havien arribat al congrés organitzats prèviament. En Manolo em va mirar i, tot comen-

tant el clima de crispació que sacsejava el congrés, em va dir: “Noi, s’ha partit la síndria per la meitat”. Desgraciadament, tenia tota la raó. L’estratègia eurocomunista va ser aprovada, alhora que el terme era suprimit i els càrrecs principals eren assumits per leninistes i prosoviètics. Aquestes dues tendències i la dels eurocomunistes van fraccionar la cohesió del partit. Tot junt –i la intervenció del PCE– havia d’afectar considerablement el futur del PSUC. El dia de Reis, al palau Blaugrana, va tenir lloc la cloenda del congrés, davant més de 4.000 afiliats. Allà mateix, en Manolo em va dir: “Francesc, aquest Cinquè Congrés no l’ha guanyat ningú; l’hem perdut tots”. Sense comentaris.

Opinió

LLAMBREGADES

Dues d’imprescindibles: vocació i motivació per Àngela Ferrer i Mató

ltimament en què escasseja la feina, sobretot entre els joves, és el moment de pensar en la millor manera de sortir d'aquest pou que s'empassa moltes il·lusions i de no enfonsar-se en la desesperació. Jo sóc professora i tinc molta experiència en el camp de la joventut i també he acumulat molts recursos que poden ajudar els joves i fer que siguin feliços ells, i a més a més, útils dins la societat que els ha tocat viure. És molt bo veure que encaixen en el món laboral i que l'autoestima els puja ja que la persona que se sent realitzada dóna fins i tot més del que pensa. M'explico. Tot comença a la pròpia llar i per descomptat a l'escola. Tots naixem amb habilitats, poden ser diferents però us asseguro que no he trobat fins ara, i parlo de temps, ningú que no servís i molt per a determinat treball ja sigui intel·lectual o manual i encara amb múltiples varietats dintre dels grans àmbits de la intel·ligència mental o manual. És una tasca molt important que recau primer en els pares i després en l'escola, i evidentment és un treball comú i continu durant la infantesa, adolescència i joventut descobrir les habilitats de fills/alumnes i la seva veritable vocació. Res de somniar que el fill es dediqui al mateix que el pare (que potser sí) però ha de ser per convicció i facilitat en aquell treball, ofici i/o carrera a què dedicarà tants i tants anys de la seva vida. Us imagineu passar hores i hores fent una cosa per a la qual no ser-

veixes i/o que t'avorreix? Fracàs segur en tots sentits. Aquest noi o noia mai aconseguirà una plenitud personal. He dedicat sempre moltes hores a descobrir les veritables qualitats dels meus alumnes per tal que veiessin el camí que calia que seguissin. I he aconseguit veritables èxits i agraïments per l'ajuda que els he prestat. Us donaré un exemple clar, un entre molts perquè m'entengueu. Tenia un deixeble molt mogut i entremaliat que es va posar al cap que volia estudiar història. Els pares posaren el crit al cel: “No guanyaràs res, desgraciat!”, li deien, però ell hi insistia i jo vaig detectar la gran afició del noi i el vaig ajudar a convèncer els pares. A mitja carrera ja tenia feina en els museus (va fer Història de l'Art) i ara és catedràtic d'institut, ha fet llibres i té gran prestigi acadèmic. Actualment està a la Universitat de Girona. Els seus pares

al·lucinaven i van dir que mai més s'oposarien que cap més fill no fes allò per al que valia i que a ell li agradés (tenen dos fills més, també ben col·locats). És tasca molt important dels professors orientar i motivar els alumnes, a més de vigilar per als que tenen qualitats i poden triomfar i lògicament ser feliços. Si el "profe" se sent motivat els nois i noies també ho estaran i se'ls augurarà un bon futur. Jo he actuat així tota la vida, sóc entusiasta de mena, i mireu, ensenyant història a COU gairebé tothom volia fer història, moguts pel meu entusiasme. Aquí comença la tasca de selecció final que ja has anat madurant durant tota la vida escolar dels alumnes. Val la pena, al final tens satisfaccions i agraïments dels alumnes que has ajudat. Pares, avis, professors... tots a cercar vocacions i motivacions! Veureu quin bons fruits recollireu.

Opinió

De com passa el temps per Pere Plana i Pujol

ra a la dècada dels anys cinquanta, a prop dels seixanta, que junt amb un molt bon amic, amb la moto ISSO que feia poc havíem estrenat, vam sortir un diumenge al matí, amb les nostres respectives esposes, disposats a mirar si era possible trobar un terreny per la nostra Costa Brava, per disposar d’un lloc on anar a passar les vacances. No recordo el perquè, però el millor lloc a on ens vam dirigir va ser a la cala Montgó, de l’Escala, ja que teníem referències que hi havia bones ofertes. Localitzats els que tenien algun terreny, vam dialogar i vam fer l’estira i arronsa, i en principi ens semblava acceptable la seva oferta. Però en anar a dinar en una espècie de “xiringuito” o petit restaurant que hi havia a tocar la platja, hi vam trobar un senyor de Girona, molt conegut per tenir un càrrec important, i en explicar-li els motius de la nostra anada i els trac-

tes que havíem fet, ens va dir que no ens deixéssim enredar. El creguérem i deixàrem sense efecte les gestions fetes. Sigui dit de passada que després ens vam assabentar que ell havia comprat allò que ens va desaconsellar. Després d’aquest, diguem-ne, fracàs per falta d’experiència, ens vam informar que en un altre lloc de la Costa Brava i a on es podia anar en tren, fet important per als que no disposàvem de cotxe, era el bonic poble de Colera, a l’Alt Empordà, a on es podia trobar quelcom per comprar. Vam anar-hi un altre dia de festa, després d’haver parlat amb el propietari dels terrenys, i ens vam trobar, més que en el poble de Colera, a la platja pròxima anomenada cala Rovellada. Ens va ensenyar el terreny que ens oferia i el preu que demanava, i com que tant la situació com el cost ens van agradar, ja vam quedar per anar al notari, el Sr. Genover de Girona.

Una vegada feta l’escriptura de compra, ens preocupava la clàusula que ens obligava a construir en un termini curt, però en consultar-ho al notari, ens va tranquil·litzar dientnos que aquella clàusula era pura fórmula però que legalment no era obligatòria. Dit això només ens quedava començar a gaudir d’aquesta “propietat” acabada d’adquirir. El primer diumenge que amb la nostra moto ens vam a animar a gaudirne, ens emportàrem el menjar per dinar-hi, i els estris per poder-nos banyar. Aquest fou el primer bany a aquesta ja “nostra” platja, i dic nostra perquè eren molt pocs els que hi tenien casa. Vestits amb els nostres banyadors ens tiràrem a les cristal·lines aigües i en voler reposar sobre la primera roca que vaig trobar, em vaig quedar esglaiat de la quantitat de musclos grossos que hi havia, que inclús ens feien talls a les plantes dels peus. A més, amb les nostres modestes canyes de pescar,

Opinió

provàrem sort, i la sorpresa va ser nostra en veure sortir enganxats als hams peixos grossos i petits, però que ens causaren una gran satisfacció i vam dir-nos a nosaltres mateixos que aquell racó que triàrem era un paradís. Aquestes anades dominicals les vam repetir molt temps, fins que ja vam tenir una casa d’algun amic per poder pernoctar-hi, amb més o menys comoditat, ja que com que vam ser quasi colonitzadors o pioners, s’ha de pensar que no hi havia carretera per anar-hi, ni amb la moto; no hi havia ni electricitat ni aigua potable, excepte una font d’aigua ferruginosa, motiu pel qual suposem que va sortir el dir-ne cala Rovellada. Era una aigua potable i excel·lent per beure, i sobretot summament digestiva. Per fi a finals dels anys seixanta, i tirant pel dret, entre els estalvis aconseguits i fent crèdits, vam poder fer-nos la caseta dels nostres somnis,

"Quan hi vam arribar era un lloc paradisíac, d’una tranquil·litat i seguretat total, amb el temps tot ha anat canviant" a peu del, diguem-ne, penya segat i la carretera que ja s’hi havia fet cosa que permet des de la terrassa poder pescar amb canya llarga. En tenir ja la caseta, i també el típic Seat 600, vam poder gaudir-ne més sovint, i sobretot el mes de vacances. Recordo que quan arribava des de Girona, mentrestant la meva muller, ajudada per les filles, preparava el dinar, jo em tirava a l’aigua i en mitja hora curta, tornava amb alguna ostra, musclos, patata de mar,“pellerides”, i amb tot això podíem fer un envejable aperitiu. Si quan hi vam arribar era un lloc

paradisíac, d’una tranquil·litat i seguretat total, amb el temps tot ha anat canviant. La platja, que segueix sent plena de pedres, no té a la badia les algues tan saludables pel iode que porten, s’hi han fet més cases i hi ve molta més gent; les aigües continuen netes, però ja no són el que eren; tot allò que treia del mar per als aperitius s’ha acabat, inclús quasi els musclos; la pesca esportiva també s’ha acabat, ja que sembla que els peixos hagin emigrat; la zona rústica que hi havia ha desaparegut, ja que s’ha urbanitzat, hi ha carretera, llum, aigua potable, etc.,etc. La veritat és que ara és més còmoda l’estada i és més plaent, semblant a la ciutat, però no és el mateix paradís que havíem gaudit. Amb tot això, em remeto al títol que dono en aquest escrit d’opinió, ”Com passa el temps”, hem d’acceptar-ho, però ens queda la recança que allò que hi havia i vam poder gaudir ja no tornarà.

Opinió

Violència zero per Amat Calvet

ractem de parlar d'un tema punyent. Per desgràcia sovinteja molt. Massa! La violència de gènere amb conseqüència de mort. Dones assassinades per l’home amb qui conviuen (marit, pretendent o parella de fet). A l'Estat espanyol, l'estadística és esfereïdora. Durant els últims 10 anys, són 700 les dones violentades i assassinades. Una mitjana de 70 per any. A tall d'exemple, l'any 2012, a Catalunya en comptabilitzem una dotzena. Paradoxa! L’any 2014, el mes de gener són ja entre 10 i 12, les víctimes. La primera a Vilanova, l’última a Amposta. En el moment d’escriure aquestes ratlles (4/2) l’any 2014. Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques la violència masclista, a Espanya, es comptabilitza en 600.000 les dones que la pateixen. Variadíssimes, són les causes. Per desgràcia, menys d'una quarta part en fa denúncia a la policia i centres competents, per demanar-hi assistència i ajuda. Entre les causes voldria destacar la de la por de denunciar-ho. Moltes són reticents a ferho, la por les tenalla i avergonyeix. Se solen sentir culpables i... callen! La violència exercida contra la parella: ella i també ell (se’n donen nombrosos casos), va contra els drets humans proclamats a l'ONU (1948). El més fonamental: el de la vida, juntament amb el de la llibertat i la integritat física i moral, entre altres. Ens pertany a tots combatre aquest gravíssim problema. El poder masclista dels homes en quasi tot n'és la causa principal. S'ha de generar un

altre paradigma de relació humana. S'ha d'anar aconseguint la denominada “paritat” de sexe en drets i obligacions iguals per ambdós sexes. Aquest poder ancestral, del sexe masculí per damunt del femení, s'ha de fer fonedís i esdevenir igualitari. L'aplicació d'una llei integral contra la violència de gènere es fa necessària. Ha de recollir normes preventives, informació i atenció a les dones afectades. Explicitar els seus drets socials i laborals. Incloure totes les mesures de protecció específica. És llastimós que aquesta llei integral la tinguem en via morta en molts aspectes. Quan, per exemple, convençuts, diem que I'amor fonamenta i sosté Ia unitat i unió legal o de fet de la parella i posa en comú i estabilitza la seva convivència és una dada acceptable; però hem d'anar amb compte!, l'amor assenyat i real exclou determinada interpretació del mot possessió de la dona en sentit egoista i masclista. "Ja ets meva, ets la meva conquesta..." La dona no ha de ser mai propietat de I'home (marit, pretendent o parella de fet). Hem de reeducar-nos en

aquest concepte d'amor possessiu, que a vegades arriba a ínfules d'esclavatge. La dona sempre és i ha de ser companya lliure d'un projecte en comú, formar una família, presidida per la paritat de què parlàvem abans, amb obligacions domèstiques compartides i responsabilitats en la pujança i educació dels fills. El diàleg social, continuat, serà l'arma d'argumentació per actualitzar la vigència dels drets humans. Defensar i respectar la vida de tothom és un dret massa deteriorat. Es mata per no res. La vida humana està farcida de morts i guerres davant les quals poques coses hem pogut fer, però en el tema de la mort de les dones per violència que, avui, ens ocupa, sí que hi podem actuar i fer-hi molt. S'ha de dialogar i treballar des de les diferents associacions i administracions que en tenen cura específica. Per acabar, diria al lector que mai hem de ser passius davant el continuat degoteig de víctimes de dones violentades o mortes que engruixeixen les estadístiques expressades en els mitjans.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Preparant la festa major del nostre barri S’acosten els dies de la Festa Major. Alegre regal que suavitzarà aquests moments difícils que estem travessant amb les maleïdes retallades i decisions injustes. Seguim patint les males gestions dels governants de torn que continuen afavorint cada vegada més als rics i empobrint més als pobres. Quins governants!!! Però no aconseguiran retallar l’alegria d’aquests dies de Festa. Ens reunirem amb els familiars, amics i veïns i ens oblidarem per uns instants d’aquests moments tant negres que estem travessant.

Luis Herrera

Visca la Festa del Pont Major, molta salut i a divertir-se! Una abraçada de llum de part de La Unió de Jubilats del Pont Major

Primavera ventosa i plujosa Benvinguda primavera amb els teus canvis de temps, natural en la teva estació. No ens podem queixar, tenim any de vents i pluges abundants que beneficien els camps i també el nostre metabolisme, disminuint l’efecte molest del pol·len. Serà positiu que aquestes pluges emplenin els nostres pantans i que

aquest estiu no patim de sequera. Els camps s’ompliran de verd i les flors de mil colors alegraran els nostres ulls. Benvinguda primavera! Una afectuosa salutació

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN

Maria Marín

Imatges dels cursos de sevillanes de l’esplai.

Aquest any el Casal de Sant Joan ha realitzat diferents activitats i cursos. Pel què fa als cursos, s’han realitzat dos grups de Sevillanes a càrrec de la Maria Burdalo amb una molt bona participació i resultats. Aquests es varen poder gaudir el passat 13 de juny, a la Festa de Cloenda del curs 2013/14 al Centre Cívic de Sta.Eugènia. També s’ha comptat amb l’espai del

Gimnàs de manteniment, dos cops a la setmana al llarg de tot el curs. Els Rocieros s’han trobat al Casal per a cantar plegats tots els dimarts i dijous, i s’han realitzat tardes de ball quinzenals, els diumenges. El Servei de perruqueria i podologia ha funcionat tots els dimecres. Per a celebrar el final de curs, els socis han celebrat plegats el Sant Joan amb

un menjar comunitari amenitzat amb música i ball. Durant l’estiu no es realitzarà cap activitat, només funcionaran el Bar i la Perruqueria fins el 3 d’agost, quinzenalment. A partir de l’octubre començaran totes les activitats del nou curs 2014/15. Salutacions!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Curs d'iniciaciò a la informàtica: Aprendre el funcionament bàsic de l'ordinador des de zero. Per a persones que no han tocat mai un ordinador o pocs cops. Primer trimestre: 10 classes. Aprendre com funciona l'ordinador i els seus perifèrics, domini del ratolí i el teclat, creació de carpetes personals, primeres nocions sobre Microsoft: Word, Excel, Acces, PowerPoint... Segon trimestre: 10 classes. Primers treballs amb el Word, canviar el format del text, combinació d'imatges i textos. Tercer trimestre: 10 classes. Coneixements dels diferents navegadors. Curs intermedi: Aconseguir un domini de l'ordinador a nivell d’usuari.

Primer trimestre: 10 classes. Aprendre el funcionament del Power Point. Segon trimestre: 10 classes. Domini del funcionament del Word i Werpoint. Tercer trimestre: 10 classes. Domini del funcionament del correu electrònic.

ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Des de la meva anterior intervenció en el número 45 d’aquesta revista, hem passat l’hivern, la primavera i quan sortirà aquest exemplar, estarem en ple estiu, gaudint, aprofitant la temperatura pròpia de l’estació, de les nostres platges de la meravellosa Costa Brava, o almenys de les piscines, i en últim terme, de prendre la fresca a la nostra poc aprofitada Devesa. El passat 2 de juny i amb ocasió de la festa major del nostre barri, hem celebrat el 25 aniversari de la fundació del nostre Esplai, amb actes variats, com són la missa pels nostres difunts i els del barri, l’homenatge als socis de 90 anys o més al teatre del centre cívic, presidit per l’autoritat municipal el senyor Eduard Berloso i Ferrer, regidor delegat de Serveis Socials, Cooperació i Participació; un pica–pica per a tothom; el dinar de germanor per als homenatjats i acompanyants; a la tarda, exhibició de balls regionals, gimnàstica i country, i finalitzant l’esperada sessió de ball amb música en viu. Aprofitant que hem parlat del nostre 25è aniversari, considero oportú fer un repàs de tots els presidents que han portat la batuta del nostre estimat

Esplai, començant pel seu iniciador, el Sr. Ramon Castells, que essent president de l’Associació de Veïns va proposar i es va aprovar crear la Vocalia de la Gent Gran, que va ser molt ben acceptada, prova d’això és que encara dura, si bé com a esplai i no com a vocalia. Davant de l’èxit, el Sr. Castells va cedir la presidència de la citada vocalia al Sr. Pere Gafarot, i aquest la va acceptar de bon grat i amb il·lusió, i també per ajudar el Sr. Castells en la seva tasca com a president de l’Associació de Veïns. Novament, l’any 1995 hi va haver un canvi a la presidència, i se’n va fer càrrec el Sr. Josep Casals, el qual després d’augmentar i millorar la junta directiva, aquesta va iniciar els tràmits per constituir-se en el que és avui, Esplai de la Gent Gran de Sant Narcís. A més a més d’aquest canvi, que no va suposar separar-se de l’Associació de Veïns, ans al contrari, ja que va continuar la mútua col·laboració, va aconseguir la creació de noves activitats, i va obtenir, especialment un reglament aprovat per l’autoritat que definia els nostres drets i deures davant els socis i simpatitzants.

Dolors Estañol

Curs avançat d'informàtica: Per a persones que utilitzen sovint l'ordinador i volen conèixer totes les possibilitats que els pot oferir. Promoure l’interès per les noves tecnologies i el món d'Internet. Pere Plana

Passats uns anys amb la responsabilitat pròpia del càrrec, després dels tràmits legals, el Sr. Casals va presentar la dimissió, que li acceptàrem com cop oïdes les seves al·legacions, i així va accedir a la presidència el Sr. Melcior Coll, que amb el seu dinamisme va imprimir renovada activitat. Tots els mencionats desgraciadament ens deixaren fa temps, i l’últim esmentat, en Melcior, després d’una desgraciada caiguda accidental, en menys temps del que era d’esperar, ens va deixar per sempre. A tots ells el nostre afectuós record i que descansin en pau. I per últim, hem d’agrair i felicitar-nos que tinguem actualment, i desitgem que per molts anys, el Sr. Ramon Robles com a president, el qual amb el seu do de gent, la seva simpatia, les seves infatigables ganes de treballar, i ajudat per tots els membres de la directiva, ha aconseguit un gran impuls en totes les activitats antigues i noves que es porten a terme en el nostre estimat Esplai. Bon estiu a tots i fins a la propera, i espero que sabreu perdonar que avui hagi variat el contingut de la crònica.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL Arriba la revetlla de Sant Joan, la nit més curta de tot l’any i amb ella donem la benvinguda a l’estiu, nosaltres per celebrar-ho farem un berenar per tots els nostres socis amb la coca tradicional i tindrem el privilegi de poder gaudir de música en directe a càrrec del duet d’en Pere i en Pep. També serà la cloenda d’aquest curs 2013-14, però no ens posarem tristos, encara hi serem el mes de juliol i podrem recuperar forces per tornar al setembre. Ha estat un curs molt intens, ple de diverses i divertides activitats, tallers, celebracions i xerrades. Començant pels tallers d’arts aplicades, puntes de coixí, reciclatge, fusió de vidre i estampació de porcellana realitzats gràcies a Mª Àngels Bahí, Rosa Boada i Consuelo Toledano, sempre tant disposades a ensenyar i compartir els seus coneixements amb les seves alumnes que venen de tota la ciutat de Girona. Aquest any fins i tot hem fet per primer cop una petita exposició al Centre Cívic del Barri Vell, per poder compartir les nostres obres d’art amb tots vosaltres. Continuem mantenint-nos en forma

Una xerrada al casal.

fent la gimnàstica de manteniment apte per totes les edats gràcies al nostre professor Fernando Rodríguez, sempre tant pacient i puntual els dimarts i divendres a les tardes. Aquest trimestre hem tingut xerrades sobre la memòria i incontinència urinària, temes molt interessants per a tots nosaltres. També hem fet reproduccions audiovisuals, bingo, tardes d’acudits, escoltar cançons que ens fan venir bons records, celebracions de festivitats tradicionals. Hem exercitat les habilitats d’atenció, llenguatge i pensament amb les activitats de buscar el significat de dites i refranys, fitxes de passatemps com sopa de lletres, 7 diferències, buscar i comptar

ASSOCIACIÓ GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER Hola a tothom! Un altre cop tornem a escriure les nostres vivències. En el centre no va tot com ens agradaria però poc a poc ho aconseguirem perquè en tenim moltes ganes. Volem donar un 10 a la Diada de la Gent Gran d’aquest any. Tot va sortir molt bé gràcies a tots als col·laboradors. Aquests mesos l’associació ha fet uns viatges que han estat molt Una bonics. Hem anat a l’Alt Penedès, a Rupit i a TV3. Ens ho varem passar molt bé, menjant un bon esmorzar i un bon dinar i per acabar ball, tal com ha de ser! D’altra banda els dijous es fa costura i bingo al centre i funcionen molt bé.

C. Toledano

divertida tarda de dones a l'esplai.

Alhora estem molt contents amb el Servei de menjador, la gent gran que havia de cuinar ara no ho ha de fer i a més a més tenen un dinar molt complert. Volem destacar que cada vegada que

paraules, símbols... a més a més per guardar i conservar els treballs hem fet un taller de scrapbooking. Tot això sense oblidar els jocs de dòmino i cartes, com la Gilda i no val a badar que no poden faltar al nostre local obert totes les tardes puntualment per la nostre vicepresidenta Rosa Guillem. Com podreu veure tenim ben merescudes unes petites vacances. Un agraïment a tots els nostres socis sempre tant disposats i animats a participar de noves i entretingudes activitats que estaran esperant que arribi el setembre per poder tornar. BON ESTIU I BONES VACANCES A TOTS!!!!!!! Beatriz Sánchez

ens truca alguna entitat per fer actuacions de ball en línea, no cal que ens preocupem ja que les nostres companyes a part de fer-ho molt bé hi posen molta il·lusió perquè els espectadors passin una bona estona. Per acabar, malauradament, no ens queda més remei que parlar de la maleida màquina de cafè. Tot i que estem en temps de crisis i les pensions són petites, ha pujat la llum, l’aigua, el gas, el telèfon... i el cafè de la màquina!!! Algunes persones portaven galetes o xurros i berenaven fent el cafè. Doncs ara s’ha encarit! Potser sigui perquè no ens pugi la tensió i així no gastar diners a la farmàcia...

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Ja tornem a ser-hi, sembla que no passa al temps, quan ens hem de seure a fer un petit escrit pel Roure, però vist en perspectiva podem notar un munt de coses que han passat al nostre casal. Aquest mes de maig hem celebrat la Setmana Cultural “Dies de Flors” que com cada any organitza la nostra entitat. Enguany del 26 al 31 de maig, en motiu d’aquesta Una activitat de la setmana cultural. celebració s’han dut a terme: cantades d’havaneres, balls, Franqueira. Els nostres socis/es han berenars, actes honorífics, concurs de participat activament a totes les activipetanca, concurs de jocs de taula i tats. moltes altres activitats. Com a novetat Aquest any des del Consell Municipal aquest any hem inclòs l’Exposició de de la Gent Gran de Girona se’ns va cases en miniatura de l’artista Ricardo demanar que féssim la presentació de

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

Pitu Caicedo

l’acte de la “Diada de la Gent Gran” que es va dur a terme el passat dia 4 de juny. Per concloure l’acte i abans dels parlaments dels Srs. Lluís Torner i Eduard Berloso, la Coral Llevant de la nostra associació va interpretar l’havanera “La Bella Lola” i la sardana “Girona m’enamora”. Desprès de dies tant plens d’activitats, ens convenia uns descans a tots plegats i hem programat pels nostres socis/es, una sortida d’una setmana a Salou. Hem pogut gaudir durant 7 dies del sol i la tranquil·litat que ens hem ben merescut tots plegats. Bon estiu a tots i fins a la tornada. La Junta

dijous a la tarda. Us animem a participar durant el proper curs 2014 – 2015

En record del nostre company A la dreta, una tarda de punt de creu. A l'esquerra una imatge de Ramón Badia.

Temps de Flors a Pedret Com altres anys, hem volgut deixar al Centre Cívic de Pedret una petita mostra de les manualitats que fem, aprofitant la celebració a Girona de Temps de Flors. Durant el mes d’abril i fins a primer de maig hem fet tallers per pintar, retallar, encolar, i finalment decorar les vidrieres i les finestres del centre cívic amb flors de colors, fetes amb paper de goma i posades a sobre d’uns mocadors de plàstic de color taronja. Agraïm a tots els socis i sòcies que han participat, donant un punt de caliu

a les nostres activitats i al nostre centre de reunió a Pedret.

Exposició: “Temps de Punt de Creu” Del 5 al 25 de maig hem pogut gaudir de l’exposició “Temps de Punt de Creu” al Centre Cívic de Pedret. Es presentaven treballs fets durant al Taller de punt de creu: quadres, tovalloles, davantals, fundes per tisores, draps, petites labors, caixes, coixins i moltes altres petites obres d’art. L’Associació de Gent Gran de Pedret organitza aquest taller els dilluns, dimarts i

Amb aquestes línies volem dedicar un petit homenatge al nostre amic i company Ramón Badia que ja no és entre nosaltres. Durant anys ha format part de la nostra gran família de la Gent Gran de Pedret, participant a les activitats, balls i altes festivitats. Enviem també una abraçada a la seva filla, que tant va fer per aquesta Associació.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL Apuntant cap al juliol, els nostres esplais bullen per poder copsar tota la vitalitat d’una quitxalla obligada pels estudis o el lleure proposat per les famílies, a sentir-los poc propers. Això fa que les llibertats que toleren els avis siguin gairebé sempre més que una disciplina tova, una franquícia difícil de subjectar quan passades les vacances tornen als seus pares. Però també hi aprenen el respecte i la consideració que mereixen les persones grans amb mobilitat més reduïda i amb menys capacitat i força de la que poden comprovar en les pròpies famílies. És clar que amb un parell de mesos, suposant que n’han estat els responsables dels infants, els avis també en tenen ben bé prou. Però per atzars de la vida i com a premi a la seva generositat, també sol arribar el temps de dir-hi la seva quant a llibertats pròpies, i uns dies d’esbarjo i de donar corda als petits capricis

Enric Homet

Una excursió de l'esplai.

(suposant que la salut i els cabals els donin força), els van bé per apuntar-se als viatges que s’organitzen als mateixos esplais a llocs desconeguts i originals. Potser podríem assegurar que aquestes excursions solen celebrar-se “mes amunt, mes avall”, quan el moviment turístic sembla eixonar-se, raó que fa pensar que estan donant vida i treball a uns establiments i pobles que

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ

poden anar fent la viu-viu gràcies a les visites guiades dels nostres i vostres avis. Són, encara que no en fan bandera, uns bons reguladors de l’economia casolana que encara perdura en moltes latituds. Al nostre Esplai ja tenen organitzada la seva sortida a Noruega per la segona quinzena del mes de setembre. La desitgem ben profitosa!

M. Oliva Moreno

cartell anunciador es va fer Les primeres calors han arribat amb una fotografia de tots els prematurament i això ens diu col·laboradors des de el clausque la primavera aviat donarà tre de Sant Daniel, commemopas a l'estiu. rant així el mil·lenari de la seva És durant els mesos de juliol i fundació. agost un temps de descans La nostra participació en que ens prenem com a desaquest esdeveniment va ser cans de tot un curs ple d'activimitjançant la desfilada de vestats. tits de paper confeccionats per Aquestes activitats es poden les nostres cosidores. Uns dur a terme gràcies a la dies abans vam anar a assajar col·laboració de tots els memper tal que que tot sortís bé, i a bres del Casal, ja sigui des de fe que va ser així. la Junta com amb tots als Una imatge de la desfilada de vestits de paper. Des del dia 13 al 15 de juny, és socis, ja que sense la seva la festa de Taialà, i com cada participació el centre no tindria sortida més llunyana de les nostres raó de ser. Per tant, entre tots, amb el terres. Hem anat a terres castellanes, any participem en les activitats, amb granet de sorra de cadascú fem possi- en concret a la província de Sala- actuacions de diferents socis del cenble que el Casal de Jubilats de Taialà manca. Hem visitat la capital de la pro- tres, ja sigui amb pallassos o fent play rutlli a ple rendiment durant aquests víncia i hem pogut donar fe de la bona back, tot això amb la nostra bona voluntat i amb els nostres desitjos de mesos. gastronomia de les seves contrades. Durant els segon trimestre hem fet Com a cloenda de tot el curs, i orga- passar una divertida festa major! sortides culturals a les comarques nitzat per l'Ajuntament de Girona con- Així doncs, es despedim fins el proper gironines i barcelonines. juntament amb el Consell Municipal de mes de setembre que tornarem amb Però ha estat durant els mes de maig, la Gent Gran, el dia 4 de juny es va il·lusions renovades. des del dia 4 al dia 9, que hem fet la celebrar la diada de la Gent Gran. el Molt bon estiu a tothom!!!!!

Ciutat

Una passejada pel barri de Montilivi ra un dia calorós d’estiu, la gent era dins la piscina de casa gaudint de l’aigua, refrescant-se i cercant la manera més ràpida de fugir d’aquelles altes temperatures que estaven a punt de desestabilitzar la convivència de la major part de la població. En Joan passejava pel carrer de la universitat, i mirava com aquella estructura de ciment i rajols s’havia anat deteriorant amb els anys però encara conservava aquell aspecte gallard i important que havia tingut quan ell hi estudiava. Feia gairebé trenta anys que ell havia acabat la carrera de dret i ara es dedicava a defensar aquelles causes que cap més lletrat gosava afegir a la seva cartera; gent sense recursos que eren acusats d’haver manllevat pertinences d’altri amb cap més objectiu que aconseguir quelcom indispensable per viure, altres que no gaudien de cap sostre on poder guarir-se i ocupaven espais públics amb altres usos, lladres d’aparells tecnològics i robots, conductors infractors. Distret amb els seus pensaments en Joan no se’n va adonar i ja havia travessat l’avinguda Montilivi, per on circulaven tota mena de vehicles; cotxes elèctrics, alguna bicicleta, autobusos que podien circular per la superfície, però que en cas de necessitat podien enlairar-se, motocicletes automàtiques, robots que ja eren tan intel·ligents com les persones i que s’encarregaven de mantenir els diferents espais nets...Tot d’una, va poder observar un grup de persones que es desplaçaven a peu pel carril bici, que normalment era freqüentat per gent amb diferents classes de patinets, nois i noies corrent, altres amb tricicles petits i alguns amb

minivehicles unipersonals amb motor elèctric, i les va saludar d’una manera automàtica i per educació. Tot era tan diferent de com ell ho recordava; feia anys quan passejava per allà s’aturava davant de casa de la Carme i mantenia una petita conversa tot interessant-se per la vida i les activitats dels fills, ara ja no ho podia fer; les persones que hi vivien no es relacionaven gaire entre elles, s’havien perdut la confiança, o es coneixien ben poc, no tenien prou temps per aquest tipus d’amistats. Ara es tancaven a dins a casa i parlaven amb gent de l’altra punta del món amb qui havien establert una relació però que potser no havien coincidit mai en un mateix espai, era un contacte a distància mitjançant els aparells electrònics que tenien instal·lats a casa. Potser eren coneixedors del que pensaven aquests i potser desconeixien allò que interessava al seu veí més proper; “tot havia canviat tant” va tornar a lamentar-se en Joan amb certa tristesa. Va travessar un carrer i es va trobar

amb l’altra avinguda important del barri, l’avinguda Pericot. En aquesta artèria, antigament hi havien coexistit diferents comerços; alguns d’alimentació, altres de pa, claus, informàtica... ara hi havia espais buits, tancats amb pany i clau i amb les finestres tapades amb unes plaques de material infranquejable i perenne, molt reforçat. En Joan enyorava aquelles botigues on ell alguna vegada havia entrat: el quiosc que en altre temps omplia les seves prestatgeries amb objectes de regal curiosos que ell en alguna ocasió havia comprat, l’estanc on havia vist entrar aquelles poques persones que encara consumien tabac, la caixa on a final de mes es feien cues per treure els diners del sou, la perruqueria en la qual en alguna ocasió havia passat la tarda, i la farmàcia on més d’una vegada li havien resolt algun problema de salut tot oferint-li diferents medicaments i explicant-li les característiques i les seves propietats... Tot d’una va sentir un soroll molt fort com si algú fes explotar petards,

Ciutat

això el va fer tornar a la realitat. Ara es trobava aturat davant d’un edifici de pisos que antigament havia integrat un centre de gent gran; hi havia una màquina excavadora que anava arrencant les parets com si les engolís i col·locava la runa en un camió gegantí que a la vegada la triturava i la convertia en terra reutilitzable que al mateix temps s’amuntegava en un dipòsit immens. Va pensar que tots aquells edificis que havien format part del seu dia a dia anaven desapareixent o canviant d’aspecte i amb això ell observava com es perdia quelcom que ara només existiria en la memòria d’aquelles persones que com ell, eren molt observadors i guardaven aquelles imatges en la seva ment. En aquell punt va decidir que tornaria a travessar el torrent i es dirigiria cap a Girona per Girona, un altre sector de Montilivi, per tal de veure les activitats que feien uns quants joves a les instal·lacions de l’escola Pericot, que ja havia complert 44 anys i que encara es conservava tal com ell la recordava. A l’interior del

pavelló, que s’havia edificat més tard, hi estaven jugant un partit de futbol. Els jugadors practicaven aquest esport per plaer; a aquestes alçades no hi havia esportistes que per jugar a futbol cobressin grans quantitats de diners, i la major part dels afeccionats veien els partits que es jugaven al seu barri, poble o ciutat d’una manera gratuïta ja que els diners com a eina d’intercanvi havien desaparegut i la gent comprava allò que necessitava amb targetes en les quals s’acumulaven, fruit del treball, o es descomptaven, quan s’adquiria algun producte o es feia ús d’algun servei, punts. La cultura i els esports eren totalment gratuïts; els llibres en paper escassejaven i el cinema com un espai on s’agrupa la gent per veure una pel·lícula havia desaparegut; la gent llegia o escoltava els llibres amb uns aparells especialitzats que també permetien veure pel·lícules i escoltar música, a més d’altres usos. Prop de l’escola encara quedaven les parets del que havia estat el Centre d’Atenció Primària, CAP de Montilivi,

que es va anar deteriorant mentre la major part de la població s’anava habituant a realitzar les consultes als metges, especialistes i infermeres des de casa amb l’ús de les noves tecnologies i la visita via telemàtica. De cop va recordar que la seva dona li havia dit que havia d’arribar aviat a casa perquè venia el repartidor de menjar i tindrien feina a recol·locarlo en els diferents espais, i ella no el podria atendre perquè havia d’explicar com s’havien de resoldre alguns problemes informàtics als alumnes que estaven connectats en aquells moments i que requerien la seva atenció. En Joan va començar a caminar i va arribar a casa seva, ubicada a la part alta de la muntanya. Casa seva l’havia heretat dels pares, que se l’havien comprat quan encara no estava acabada de construir. Així la van poder fer d’acord amb les seves necessitats i en van pagar un bon preu ja que l’havien adquirit en temps de crisi. Quines coses té aquest món contínuament en evolució, va rumiar; tot igual però tan diferent, les coses són tan relatives, el temps, les formes de viure la vida, les tasques a fer, la relació amb les persones... Fent un pas enrere va imaginar com hauria pogut ser el seu entorn amb una gestió diferent dels recursos; en la seva imaginació hi va dibuixar un barri amb totes les cases ben arreglades, pintades amb colors vius i alegres, els nens i nenes jugant al carrer i a la pista o a la taula de ping-pong, els adults asseguts en cadires o en bancs, compartint la conversa, els arbres fent ombra, les taules amb begudes refrescants i tothom gaudint dels altres sense pressa ni preocupacions, compartint uns moments preciosos. Una imatge onírica que es contraposava amb la realitat. Carme Subirana Pla

Imatges per al record

FESTES DE BARRI Secció dedicada a fotografies que pertanyen a la història de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Festa major del barri de Mercadal (1957). Foto cedida per Joan Roura.

Festa Major barri de Pedret orquestra Gran Gala (1948). Foto cedida per la família Baró. Convidem a tots els lectors de la revista que tinguin fotografies antigues de la ciutat de Girona, festes majors o actes importants, i vulguin que es publiquin en la secció “Imatges per al Record” les facin arribar als esplais.

Imatges per al record

Mainada en una cessió de titelles a la festa major del barri del Mercadal (1954).

Festa Major barri de Sant Narcís orquestra Marimba (1995). Foto cedida per la família Baró.

Festa major del barri de Pedret (1969).

Festa major del barri de Pedret (1969). Foto cedida per Joan Roura.

Entrevista

Maria Dolors Vilallonga Rosell Va ser professora de castellà a la universitat francesa de Mont-real al Canadà, on la confonien amb una model i diu que va veure la llum quan la donaven per morta. Maria Dolors Vilallonga Rosell és una gironina que va estudiar el batxillerat a Girona i més tard va ser nomenada professora de llengua castellana de la universitat francesa de Mont-real on es va traslladar amb el seu marit, que dirigia una empresa d’importació i exportació de mercaderies. Allà es va trobar amb l’artista de cine Édith Piaf que es va enamorar de la professora que hi havia i se la va emportar amb ella. La Maria Dolors la va substituir. En un viatge posterior a Washington, la policia la va confondre amb una model sudamericana que no tenia permís per actuar. També li van proposar intervenir en algun programa de ràdio i escrivia poemes, i fa poc va guanyar un premi en un concurs a Banyoles. Ha publicat tres llibres. Per últim explica que fa uns anys va patir una greu malaltia que la va portar a les portes de la mort i que els que la vetllaven van creure que ja era difunta, però ella sentia el que deien mentre veia una gran llum i gaudia d’una pau immensa. Diu que ara els pares donen massa llibertat als fills i que hi ha mares que deixen els fills sols a casa, cosa que abans no es feia.

Fotos: Jordi S. Carrera

Entrevista

“Fa uns anys va patir una greu malaltia que la va portar a les portes de la mort, van creure que ja era difunta però ella sentia el que deien mentre veia una gran llum i disfrutava d’una pau inmensa!” - “Do you speak english?” Vostè parla l’anglès? - Oh, yes, yes. - Doncs jo no. On el va aprendre, vostè? - Sí, és que vaig anar a viure a la ciutat canadenca de Mont-real, seguint el meu marit, que treballava en una empresa d’importació i exportació de productes. - Quins productes importaven d’Espanya? - És que allà fabricaven pizzes amb productes procedents d’Espanya que després enviaven aquí, quan aquí encara no es coneixia aquest menjar. - I què més importaven d’Espanya? - Sal. - Sal? Per què fer? - Per fondre la neu. És que a Montreal hi nevava molt fort i durant molts mesos de l’any. - I s’hi trobava bé en aquell país tan fred? - Molt bé! Vivia amb el meu marit en un pis molt confortable. - Quin capellà els havia casat? - El meu cosí, mossèn Andreu Bachs. També tinc un cunyat molt estimat, en Jordi Bachs, professor d’universitat. - Ah! El mossèn Andreu era de l’Opus Dei, no? - Sí. - I no li va anar al darrere perquè vostè també se’n fes? - No, mai! - És estrany. I vostè va fer alguna feina a Mont-real? - I tant! Em van nomenar professora de llengua castellana a la universitat. El director era amic del meu home i li va dir que busqués una professora de castellà perquè no en trobava cap i el meu marit li va dir

que potser jo serviria. - Caram! És estrany que no en trobessin cap d’allà mateix? - Doncs, sembla que no. - I ho feia bé, vostè, com a professora de castellà? - Em van dir que molt bé, encara que també deien que se’m notava un accent diferent. - Això és normal no essent del mateix país. I de què feia les classes? - Les feia de gramàtica i de conversació.

- De conversació? Així ja feia immersió lingüística com a Catalunya. - Sí, era un sistema molt eficaç. - Feien bondat, els alumnes? - Oh, eren classes obertes a tothom. - Quants alumnes tenia? - Almenys una cinquantena. Tenia alumnes de vuitanta anys, capellans, monges - I n’aprenien, aquests tan grandassassos? - Sí, però es posaven als últims bancs perquè tenien una mena de

Entrevista

vergonya, però jo els feia posar als bancs del davant i tots van aprovar els exàmens. - Per què els feia posar al davant? - Perquè si et poses al davant prestes més atenció i entens millor el que diu el professor. A final de curs tots van aprovar. - Hi havia altres professors que fossin espanyols? - Sí, però només tenien quatre alumnes a les seves classes. - I vostè els feia llegir llibres en castellà? - Si, és clar I per Nadal els feia cantar cançons d’Espanya. - Amb català també? - No, amb castellà només. - Va tenir algun problema amb

algun professor? - No, tots érem amics! - La pagaven bé? - Fantàstic! - Quan duraven les classes? - Tres hores Em quedava sense veu. - Tres hores seguides? No pot ser! - Bé, pel mig fèiem un quart de descans. - Ah, ah! I nevava molt fort a Mont-real? - Ui, sí! Era una neu gelada que ens feia anar pel carrer com de quatre grapes, com si patinéssim. Arribàvem als 30 i 40 graus sota zero. - Va! Expliqui’m més coses! - Doncs, resulta que hi havia un professor que estava en una emissora de ràdio i em va proposar que

hi treballés, però li vaig dir que no. Ell feia versos i jo també. - En què consistia el seu programa radiofònic? I els recitàveu a l’emissora? - No, els llegíem quan érem sols a l’ascensor. - I encara fa poesies? - Sí. I he guanyat un premi en un concurs organitzat a Banyoles. - Vostè devia ser molt guapa de jove. - Jo allà era la típica dona espanyola i la policia em van confondre a l’estació d’autobusos de Nova York amb una model sud-americana que no tenia permís per actuar com a tal. - Caram! I què va passar? - Res. A més, jo anava amb una colla de negres - Què se li havia perdut amb els negres? - Oh, és que ells vivien en un pis i m’invitaven a fer-hi alguna tertúlia amb altres amigues. - I va tenir algun problema polític amb els canadencs independentistes? - No. Llavors hi havia pau i tranquil·litat. - I quan va tornar a Girona? - Als anys setanta. Vaig haver de tornar perquè m’operessin de l’oïda. -Ara pla! Què hi tenia? - El fred me l’havia danyat, foradat el timpà. Hi havia unes temperatures baixíssimes a l’hivern, a Montreal. Has de pensar que se’m glaçaven les llàgrimes només de travessar el carrer. A vegades caminàvem amb neu sobre els genolls i per això ens cansàvem molt. - Havia practicat algun esport de jove? - Doncs, sí. Jugava a ping-pong amb altres dones, durant la travessa

Entrevista

“El jovent no té educació i la culpa és dels pares que no els eduquen bé!” A RAIG! Dos llibres escrits per la Ma Dolors de Vilallonga.

Les portades dels llibres són de l'Olga Vilallonga.

amb vaixells, i gairebé sempre guanyava. - Bé, bé. I com va tornar, amb vaixell o avió? - Nosaltres vam estrenar el camp d’aviació de Vilobí d’Onyar i en arribar-hi vam veure molta gent a l’aeroport i ens pensàvem que havien vingut per nosaltres - Com van trobar la ciutat després de tants anys d’estar fora? - Llavors, a finals dels anys setanta ens va semblar que era una ciutat encarcarada, que no havia evolucionat gaire. Però ara és una ciutat molt bonica i el seu entorn muntanyós és preciós. - I com s’entreté ara, que està jubilada? -Sí, miri. Gairebé cada dia vaig a

una residència de dia per a la gent gran del carrer Álvarez de Castro i allà fem gimnàstica, dibuix, sortides per visitar museus i altres activitats molt interessants. - El personal les atén bé? - Molt bé! - I què corregiria com a mestra del comportament dels pares d’ara? - El jovent que no té educació, i la culpa és dels pares que no els eduquen bé. Els ho permeten tot! - Massa llibertat? - Trobo que sí. Ara hi ha mares que en diuen “modernes” - Què fan aquestes mares? - Se’n van de casa sense els fills, deixant-los sols. La gent va molt accelerada i hi ha poca comunicació - Escolti. I què en pensa, de la

- Una flor - La rosa blanca - Un color - El blau - Una pel·lícula - Titànic - Un actor - Kirk Douglas - Un rei - El nostre - Un papa - Joan XXIII - Un futbolista - En Kubala. - Divorci - Si convé, sí - Avortament - Segons les circumstàncies - El fet més agradable de la seva vida? - Escriure és una delícia per a mi. Ja he fet tres llibres - Què hi ha més enllà del cementiri? - Ja he dit que per a mi una pau immensa - M’ha dit alguna mentida? - No mort? - Jo vaig estar molt malalta i el metge, el doctor Xavier Muñoz, que era un gran metge, deia que ja estava morta - I no ho estava? - No, però jo ja veia un túnel ple de llum. - Bufa! I va tornar a la vida? - Sí. Algú em va dir: “Maria Dolors, on és el teu marit que l’hem d’avisar!” I jo vaig respondre: “No m’importa!” És que sentia una pau immensa. - M’alegrarà comprovar que això és veritat! Pere Madrenys

Consell G.G. 4 DE JUNY DE 2014

7a Diada de la Gent Gran E

l passat dia 4 de juny, de l’actual 2014, un any que si ja va néixer ple de contingut, pel que fa a Catalunya, amb tot allò que fa referència al previst exercici del dret a decidir, a més a més, s’ha vist marcat per una altra qüestió, també ben transcendental, esdevinguda, precisament, el dia abans de la celebració que ens ocupa, el sorprenent anunci de Joan Carles I. Tot i així, ni un fet ni l’altre han fet variar el que ja estava programat i que, per al col·lectiu dels i les que formem la gent gran, també té la seva importància, com és la Diada que el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Girona ens organitza a manera d’homenatge en agraïment per tot allò que hem fet en el decurs de les nostres respectives vides en favor de la millora de la ciutat i del país. A més a més, com ja es fa d’uns anys cap aquí, s’aprofita per fer-lo extensiu a una associació, grup o activitat que tingui quelcom a veure amb la tradició o història de la nostra estimada Girona; enguany ha recaigut en el monestir de Sant Daniel, tenint en compte que s’està

celebrant el mil·lenari de la seva fundació. En aquesta ocasió, s’ha batut el rècord d’assistència, amb més de quatre-centes persones procedents, bàsicament, de casals, centres cívics, llars de jubilats i centres socials. L’acte festiu, presentat per dos membres del Consell, la Maribel i en Pitu, va començar per la benvinguda de l’alcalde de Girona, Sr. Carles Puigdemont, acompanyat de les senyores Tere Delgado i Àngela Ferrer, en representació del Consell Municipal i de la revista El Roure, respectivament. En llurs parlaments, i fins i tot amb una poesia, es féu una lloa de la gent gran i de l’esperit dinàmic i obert que mostren avui dia, a través de les diferents activitats, amb la seva participació en voluntariats i serveis de tota mena, fent-se un lloc a la societat actual. Seguidament el Sr. Jordi Baquero, en representació de l’Associació Gironina Amics del Mar, mitjançant un magnífic vídeo, ens anà explicant la història de les seves trobades de vela llatina. Ens féu notar, no sols la joiosa trajectòria i la seva gran afec-

ció per aquest tipus de navegació, sinó també, alhora, la bellesa dels paratges marins de la Mediterrània, aquesta mar que tant té a veure en la nostra història. A continuació vingué l’homenatge a la mil·lenària història del monestir de Sant Daniel, a través de la presentació d’un audiovisual per part de la germana Maria Àngels Gener, monja del monestir, que fou seguida d’un sentit parlament a càrrec de Narcís Sureda, que va fer una esplèndida lloa del que abans es coneixia com a la vall Fosca, avui vall de Sant Daniel, on es troba l’esmentat edifici, i que és un dels entorns emblemàtics com a lloc d’esbarjo i pulmó natural de la nostra ciutat. Tot seguit, per tal de fer una estona de descans i facilitar de poder establir un espai de diàleg i de confraternització entre els homenatjats, tingué lloc un petit, alhora que generós, refrigeri. En acabat, es reprengueren les lúdiques activitats, amb una gràcil exhibició de coreogym, a càrrec d’un grup de deu senyores de l’Associació de la Gent Gran de Santa Eugènia

Plenari del Consell Municipal de la Gent Gran E

l passat dia 2 d’abril, a les 5 de la tarda, es va celebrar la sessió plenària del Consell Municipal de la Gent Gran de Girona a la Sala Miquel Diumé de l’Ajuntament, amb la presència de l’alcalde, del regidor de Serveis Socials, Cooperació i Participació, membres del Consell Municipal de la Gent Gran, entitats i institucions

que en formen part i els regidors dels grups municipals. L’acte va començar amb la salutació del senyor alcalde i un homenatge a les persones que han treballat durant molts anys per fer del Consell municipal de la Gent Gran el que és avui: la senyora Assumpció Nicolazzi, que deixarà de prendre-hi part activa, i els senyors Ramon Bar-

trons i Narcís Amagat, que recentment van expirar. Van assistir a l’acte les seves esposes, les senyores Glòria Usan i Montserrat Caminal, respectivament. Seguidament es va aprovar l’acte de la sessió anterior i el senyor Eduard Berloso, regidor delegat de Serveis Socials, Cooperació i Participació, va fer una valoració de les actuacions

Consell G.G.

que, sota la direcció de Virgínia Martínez, ens causaren una sana enveja a tots els assistents per la seva acurada actuació i la gràcia dels seus àgils moviments. Entre els diversos balls que interpretaren, el corresponent a la música de Resistiré ens semblà un títol ben adequat, ja que les executants del ball, amb la passió que hi posaven i els moviments que feien, deixaren clar que, malgrat el pas del temps, es mantenien plenes de vida, d’il·lusió i de resistència. Per acabar de mostrar aquesta joiosa vitalitat, la propera activitat fou una lluïda desfilada de vestits de paper. Si no fos perquè ho deia el programa,

gairebé ningú hauria dit que no eren de roba, per la perfecció amb la qual estaven confeccionats per les mans de les mateixes senyores que els lluïen, i que, talment com models professionals, s’esmerçaren a simular una passarel·la. Mentre cadascuna anava passant, executant els gràcils moviments per al lluïment del vestit i la model, la directora de l’artística mostra, Pilar Martín, anava explicant la composició de cadascun. I arribà, com no podia faltar, la part musical, la música sempre és molt benvinguda, per acabar de donar alegria a qualsevol celebració. Fou amb la lluïda actuació de la Meterband, de l’Espai Caixa Poeta Marquina, que sota la direcció del mestre Josep M. Sorribes, amb els intèrprets de flautes, guitarra i violí ens oferí un reguitzell de peces: sardanes, havaneres, sarsuela i alguna cançó melòdica. Algunes de les més conegudes,

com Cançó d’amor i de guerra, Rosó, La gavina, etc., comptaren amb la veu de dos bons intèrprets, l’Agustí i en Josep. Uns i altres foren mereixedors de grans aplaudiments. Llavors, i ja fora de programa, la parella de simpàtics presentadors, amb la seva gràcia peculiar, ens oferiren una sorpresa. Una petita coral de l’Associació de Veïns de Vila-roja, en la qual ells també participen, ens interpretaren dues boniques cançons: la coneguda havanera la Bella Lola i la preuada sardana Girona m’enamora, que meresqueren l’aplaudiment dels assistents. I ja, com a cloenda o tancament de la festa, vingueren els parlaments de Lluís Torner, en representació del Consell Municipal de la Gent Gran, i del regidor delegat de Serveis Socials, Eduard Berloso, que van fer un breu resum de cadascun dels actes i van donar les gràcies als homenatjats per la seva assistència i als organitzadors i col·laboradors per la seva generosa dedicació. Resumint, tot plegat va propiciar que resultés una reeixida celebració, que va satisfer, com es mereixien, totes les persones que vàrem rebre, agraïts, aquest joiós homenatge.

de l’any 2013: el creixement dels serveis d’atenció domiciliaris, l’inici del Servei de Menjador per a la Gent Gran a Sta. Eugènia, la inauguració del Centre Cívic Barri Vell-Mercadal i també va presentar la proposta del nou Reglament del Consell Municipal de la Gent Gran, que seguirà el seu curs per a l’aprovació del Ple Municipal. Van donar la paraula a la senyora M. Àngels Bahí, membre de la Comissió Gent Gran i Ciutat, el senyor Pere Madrenys, de la Comissió El Roure, i el senyor Lluís Torner, membre de la

Comissió de la Diada de la Gent Gran, que van exposar el treball realitzat des dels seus grups . Posteriorment, la senyora Dolors Collell va comentar la tasca realitzada des del Consell Municipal de la Gent Gran; la senyora Lourdes Delgado va exposar les dades de la memòria del Servei d’Atenció a la Gent Gran i la Dependència, i la senyora Sandra Pasqual va informar sobre el treball realitzat per l’Equip Municipal de Promoció de la Salut amb les associacions de gent gran de la ciutat.

Va ser un acte amb força participació, es van fer diverses propostes i va finalitzar a les 18.45 h. amb l’agraïment del senyor alcalde i del senyor regidor delegat de Serveis Socials, Cooperació i Participació per l’assistència dels presents i pel treball realitzat pel Consell municipal de la Gent Gran durant l’any anterior.

Lluís Torner i Callicó

Consell Municipal de la Gent Gran de Girona

Qualitat de vida

Gaudir del camí de viure LA MOTIVACIÓ ÉS FER ALLÒ QUE ENS AGRADA

e ben petits tenim la curiositat i l’empenta per aprendre coses noves, i a mesura que anem creixen ens dissenyem el propi pla de vida i confeccionem l’arquitectura de les nostres fites i desitjos. Un dels principals motors per assolir qualsevol objectiu o il·lusió, és i serà la motivació. Sovint associem aquest concepte als infants i joves. Per estudiar, per tirar endavant i afrontar les situacions que aniran apareixen de canvi i de procés vital, com per exemple deixar de fumar, etc. La motivació es podria dir que és “tot el conjunt de factors innats i apresos que inicien, dirigeixen i/o aturen la conducta”. Cal mencionar el factor emocional, que juga un paper molt important en qualsevol aspecte de la conducta humana. Existeix una relació directa entre les emocions i les conductes , a vegades coherent, a voltes contradictòria. L’emoció ens motiva, i la motivació ens afecta. A mesura que van passant els anys anem acumulant experiències de tota mena, algunes de més positives i d’altres que no tant, i algunes que passen més desapercebudes. Malgrat tot, les experiències ens ensenyen a créixer i a gaudir d’un benestar emocional, social i relacional. En definitiva, una millor qualitat de vida. És important observar la diferència entre la motivació extrínseca i la intrínseca. La primera ens ve donada de fora, com els incentius (el sou, les notes, la moto, el reconeixement dels altres). Ens interessa molt més la motivació intrínseca, aquella que prové de la nostra pròpia satisfacció personal pel sol fet de realitzar una tasca, o de desenvolupar una capacitat,

sense esperar reconeixement de fora. Aquesta és la motivació que ens ajudarà a millorar la nostra autoestima, la satisfacció i la salut emocional. La recerca del benestar emocional i la satisfacció vital no es redueix només a l’etapa de la joventut. Quan som grans i ens adonem que les nostres habilitats i capacitats van minvant degut al pas del temps és quan prenem consciència del propi procés d’envelliment. I és en aquest punt vital que la Motivació resulta essencial per tal de gaudir de la vida amb la conservació les capacitats d’aprenentatge, de la memòria, l’atenció, d’acceptar la frustració, en definitiva, a viure millor i mantenir un entorn agradable amb els que ens estimen i a qui estimem. Els efectes positius de la motivació es tradueixen en la protecció genèrica sobre una gran part de trastorns psicopatològics i amb una capacitat d’afrontar els conflictes de manera constructiva. Millora l’adaptació cognitivo-afectiva de les malalties cròniques disminuint la victimització bloquejant, fent que hi hagi una

millora en la qualitat de vida. Disminueixen els sentiments de culpabilitat irracionals, alenteixen la progressió de malalties neurodegeneratives, i fins i tot segons alguns estudis (Langer et al. 2010), la nostra agudesa sensorial. La capacitat de regulació emocional, en termes generals, sol millorar amb l’edat, a diferència de molts altres aspectes que van a la inversa. L’experiència ens dóna la capacitat de ser més pràctics, recordar el més positiu, fent front de manera més efectiva a situacions negatives o doloroses. Una de les claus per mantenir tant la il·lusió així com la motivació és no oblidar fer allò que ens agrada sempre que sigui possible i defugir d’allò que ens imposa la “norma social per se” si no ens ve de gust. En definitiva, es tracta de conservar aquella part d’infant que sempre ens acompanya i que cal mimar al llarg de tota la nostra vida. Carina Maymí i Amores, psicòloga EMPSA (Equip Municipal de Promoció de la Salut) Ajuntament de Girona.

Qualitat de vida

GASTRONOMIA

SALSA VINAGRETA de verdures Per patates, musclos, cigrons, pop, porros, amanides... INGREDIENTS: 1 ceba mitjana ● 2 alls ● 2 branques julivert ● 1 tomata gran BEN MADURA ● 1 got petit de vinagre ● 3 gots d’oli, pot esser tot oliva o barrejat d’oliva i gira-sol ● 1 pols de sal, 1 pols de pebre ●

PREPARACIÓ Tallarem els alls, el julivert, la ceba tot ben petit, i ratllarem la tomata. En un recipient apart posarem l’oli, el vinagre, un bon pols de sal i pebre i o batrem tot plegat amb el batedor, i després o barrejarem tot plegat amb la verdura que tenim trinxada, o posaren en un pot de vidre i guardar a la nevera. Millor preparar-lo el dia abans, així la salsa té mes gust i bona presentació. També aguanta forces dia a la nevera. • Tingueu en compte que és molt important, LA TOMATA RATLLADA, no tallada. • És un plat molt senzill de fer, però és boníssim. Aquesta salsa té un munt d’utilitats, PER SERVIR COM A SALSA FREDA, per acompanyar patates, musclos, amanida, pop, cigrons, mongetes, porros, i qualsevol verdura freda. Patates a la vinagreta: Posem al foc una olla amb les patates sense pelar i netes omplim d’aigua i tirem força sal, les deixem bullir a foc mitjà, les punxarem per saber quan son cuites, les traiem i escorrim i posem aigua freda. Un cop fredes pelar-les i tallar-les amb rodelles al plat i tirar-hi per sobre la salsa. Musclos: un cop fets al vapor treure una clova i posar al plat i tirar-hi la salsa pel damunt. Amanida, cigrons, mongetes : Un cop freds en lloc de tirar-hi oli sol, posar-hi salsa vinagreta per sobre. Porros:Posem una olla al foc amb aigua i sal. Agafem els

porros i els traiem les primeres pells. Tallem la part més verda del porro i l'apartem, es pot aprofitar per el caldo,per sopa verdures,per truites etc.. Els fem un tall de dalt a baix, sense acabar de tallar-los, només per fer que les pells que aprofitarem s'obrin per poder passar un bon raig d'aigua pel mig per si tenen terra. Quan l'aigua bulli els hi posem dins i deixarem coure uns quinze minuts. I ja es poden escórrer prement ben fort perquè deixin anar tota l’aigua. Un cop freds els podem tallar o no i posarlos a la plata de servir i ja hi posarem la salsa vinagreta per sobre. Per gentilesa de la cuinera Montse Busquets

Cultura CONTES

EL GALÀ, ABANS I DESPRÉS

’Íngrid, ciutadana canadenca, vorejava els quaranta anys. Era esvelta, uns malucs i uns pits proporcionats. Cabellera rossa, ulls clars. Elegant en el vestir. Jovenívola. Agraciada. Al cap d’uns anys d’haver enviudat, va anar aflorant-li el sentiment, cada vegada més vívid, originat per un record, tan romàntic com antic. Record que provenia d’una vivència, d’uns vint anys enrere, quan, acabada de llicenciar en filologia hispànica, els seus pares varen premiar-la amb un creuer, que recalava en diferents ports espanyols. El vaixell, en el seu costejar, restà dos dies amarrat al port de Palamós. Aquest breu sojorn fou suficient, per a l’Íngrid, no solament per poder contemplar, al capvespre, la bellesa de quan el sol ponent daurava les façanes de les antigues cases del port, sinó també per fer manetes, i potser algun petonet furtiu amb en Jordi, fill d’un comerciant de robes, a la botiga del qual és on el va conèixer. En Jordi era un tipus atlètic,

jovial, ben plantat, de parlar rialler, de mirada penetrant; un manyoc de cabells castanys se li ondulaven sobre el front. Era una mica de més edat que ella. Després de la vesprada, i de sopar tots dos, en un restaurant prop del mar, aureolats de romanticisme, varen gaudir d’una nit d’estiu, amb la suau remor de fons del mar en calma, sota un cel estelat, en l’esplèndid marc de la badia de Palamós. La parella, en la seva vehemència, va anar més enllà de fer manetes. Varen arribar fins a les íntimes carícies que es prodiguen els enamorats. Per a la jove Ingrid varen ser els primers petons d’amor de la seva vida. L’atractiva personalitat d’en Jordi va despertar a l’Íngrid sincers, i alhora fantasiosos, sentiments d’enamorament. Tan interioritzat va quedar-li, en el seu fur intern, aquell episodi amorós, que, malgrat el temps transcorregut, l’Íngrid va mantenir, sempre més, la secreta esperança que, un dia, durant unes vacances d’estiu, torna-

ria a fer un creuer (al·legant motius turístics als seus afins) similar al que ja havia fet per celebrar la llicenciatura, amb l’íntim anhel de veure si encara podria retrobar en Jordi, l’heroi de la seva quasi adolescència, després de tants anys sense saber-ne mai més res. Tan sols, i només, per dir-li: hola, Jordi! I així fou com, un bon dia, l’Íngrid, acompanyada per la Jane, la seva filla de dotze anys, va arribar a Roma, en un vol des del Canadà, per embarcar-se, tot seguit, en el creuer que prèviament havien concertat. El vaixell, en el seu periple, al llarg de la costa mediterrània, a la fi, va atansar-se al tan enyorat port de Palamós. L’Íngrid esperava impacient aquest moment. Mentre Jane jugava, a la piscina, amb els molts nens i nenes del passatge, aliena a l’emoció que suportava la seva mare, l’Íngrid, neguitosa, les dues mans crispades a la barana de la coberta d’estribord, la cabellera voleiant-li a l’impuls de la brisa, i la cara desmillorada per una nit sense a

Cultura

penes haver dormit, ella contemplava, com despertant d’un somni, tants anys acaronat, l’indeleble panorama d’aquella remota nit palamosina, que, si bé realment pertanyia a un passat molt llunyà, li semblava, virtualment, com si l’hagués viscuda ahir mateix. Li va dir a la seva filla que, tan prompte com el vaixell atraqués, ella se n’aniria “de botigues.” Va procurar vestir-se de manera que no se la reconegués: grans ulleres fosques, barret de palla d’ales voladisses, cabells recollits, sabates planes, vestit discret. Baixà a l’andana i s’encaminà de dret, amb l’ai al cor!, cap on hi havia hagut el comerç que fou l’inici del seu romàntic passat. Amb la temença que, aquell establiment, ja no hi seria. Però, sí, encara hi era, i, fins i tot, conservava la mateixa denominació comercial. Si bé havia estat reformat i ampliat. En entrar, allà on antany hi havia conegut en Jordi, se li acceleraren els batecs del cor. Una multitud, sobretot de turistes, envoltats de grans quantitats de robes, de tota mena, deambulava per les diferents estances de l’establiment. Ella va escodrinyar atentament tot l’entorn. De passada va adquirir dues samarretes, una per a ella i una per a la Jane. A continuació es va dirigir a la caixera. La qual era una dona que, pel seu tarannà, l’Íngrid va suposar que es tractava de la mestressa, és a dir, va inferir que seria la muller d’en Jordi. Era morena. Un vestit correcte, una cabellera negra, ben cuidada; els extrems ondulats li queien sobre els muscles. S’expressava amb una amabilitat captivadora. Mentre ella es disposava a pagar i les dues dones sostenien una conversació distesa, intranscendent, l’Íngrid s’adonà que sortia de la rebotiga un home, que es movia amb aire cansós, tot mirant

uns papers i dirigint-se cap a la caixa on ella es trobava. De moment no el va pas reconèixer. Mes, tot d’una, l’Íngrid, si hagués gosat, hauria xisclat: “Si és en Jordi!!! És ell!!!”. Es digué, astorada, a si mateixa. L’Íngrit quedà parada. “Sí, sí. És en Jordi, el mateix! És ell! Sí!” Li fou difícil de reconèixer-lo. Era gairebé incognoscible. Però, era, ell. Se situà gairebé a tocar seu. Ella no sabia pas què fer. Estava com hipnotitzada, paralitzada. Es va revenir, aparentant que mirava uns vestits. I se’l mirà de reüll. El notà bastant canós i mig calb, gras, amb sotabarba, carregat d’espatlles, panxa prominent, nas vermellós de bevedor. Vestia força deixat.

“Se situà gairebé a tocar seu. Ella no sabia pas què fer. Estava com hipnotitzada, paralitzada... El notà bastant canós.” L’entrecella arrugat, els llavis premuts amb comissures descendents i ulls rogencs amb bosses, li feien tenir cara de mal geni. En Jordi es dirigí a la seva dona en to aspre, rude. Li adreçà instruccions autoritàriament, usant el dit índex com a batuta, sense ni tan sols mirar-se-la, en evident menyspreu. L’Íngrid se sentí afligida. No se’n sabia avenir, del gran canvi d’en Jordi; no semblava el mateix. Per la poca estona que ella havia tractat l’esposa d’en Jordi li havia despertat una gran simpatia. La va plànyer. Se l’imaginà una màrtir. Es retirà rígida, pesarosa, cap cot, sense saber què fer, ni què pensar. Regressà al vaixell mig atordida, es dirigí a la coberta de popa, en cerca

de solitud. Es deixà caure, laxa, damunt d’una hamaca. On romangué meditabunda pensant en la deplorable trobada amb en Jordi. Sense entendre la seva dissortada transformació. Res a veure amb el primer encontre amb ell, vint anys enrere, que encara, avui, no podia pas evitar recordar, amb indefugible delectança. Tanmateix, però, en el fons de la consciència, se sentí alliberada d’un record que ara veié clarament menyspreable. Entretant, ensopida. Sentia l’aletejar de les gavines al voltant seu. Visualitzava llampecs, entre núvols de tempesta, en el distant horitzó del mar. Li sonaven esmorteïdes les notes d’una sardana. Des de la cuina li arribava la fragància d’un sopar suculent. Tot de cop, esverada, arriba la Jane. —Mummy, t’estava buscant. Plores, mummy? —És el ventijol salabrós, d’aquí fora. Què hi ha de nou, Jane? —Aquell matrimoni del costat de la nostra cabina han reservat una taula per aquesta nit, que és la festa del capità; hi haurà sopar especial, ball i espectacle. Ens conviden a compartir la taula amb ells. Els acompanyarà el germà de la senyora que és de la teva edat i que ja coneixes. Hi anirem, mummy? —Ja els pots dir que sí. Dóna’ls les gràcies i que encantades de la vida! Mentre l’Íngrid s’empolainava, fruïa pensant en la companyia, en el sopar de gala, el ball i la gresca. Volia passar-s’ho bé, alliberar-se de les penes i oblidar els mals records per sempre més. El vaixell en la seva singladura deixà enrere Palamós. Albert Juncà

Cultura

Més enllà del tres n el darrer número d’El Roure descobríem la complexitat que hi ha rere un enunciat aparentment tan senzill com “tres”. El tres, però, no està sol: els nombres un i dos el precedeixen i el segueixen el quatre, el cinc. En tots els casos l’esforç d’abstracció és semblant. Quatre és, segons els especialistes en percepció, el nombre màxim d’objectes que formin un grup que el cervell és capaç de reconèixer en un sol cop d’ull. Si una filera d’arbres consta de grups de quatre (o menys) arbres separats dels grups veïns, els identifiquem. Si un grup està format per cinc troncs, els hem de comptar. Naturalment, si ens ensenyen una mà oberta pensem en cinc i si són les dues mans, en el deu. En realitat, identifiquem l’objecte “mà” i sabem que una mà té cinc dits. Tanmateix, poden intentar enganyar-nos si ens mostren dues mans tot amagant, per exemple, el polze rere l’índex i ensenyant-nos els dors de la mà tramposa. Llavors, el cervell identificarà el grup de quatre dits, però potser no li farem cas. El grau d’abstracció que hem assolit amb els nombres naturals i les seves aplicacions és d’un grau molt elevat. Ara l’elevarem un esglaó més. Suposem que tenim un pal clavat verticalment a terra. Assignem a la longitud del pal el valor unitat i marquem en el pal un senyal en el punt mitjà. Després marquem el punt mitjà del segment superior del pal i, tot seguit, la meitat d’aquesta longitud i fem una nova divisió pel mig del segment més curt. Podem repetir l’operació tantes vegades com ens permeti, en la pràctica real, la mida del pal. Hem inventat les fraccions: un mig, una quarta part, un octau. Segura-

ment, la humanitat les va inventar així, per successives divisions d’un grup d’objectes o d’una longitud. Certs fraccionaments poden resultar més difícils que altres o ser simplement aproximats, com la tercera part. Seria més fàcil si la longitud del pal fos de 12 metres. Aquesta és la justificació de la pervivència del concepte “dotzena”: dotze es pot dividir per 2, per 3, per 4 i per 6. Deu només es pot dividir per 2 i per 5. Un nou pas de l’abstracció ens pot portar a escriure la meitat en la forma 0,5. Així introduïm els decimals. Els decimals ens permetran escriure xifres com 0,397, que no podríem representar fàcilment pel sistema de la divisió del pal. El fraccionament de la moneda no va més enllà del cèntim (0,01), és veritat; però l’arrodoniment de decimals ha contribuït a fer fortunes i encara recordem les conseqüències econòmiques que van tenir els arrodoniments en l’època de l’adaptació a l’euro. Pugem un graó més. Imaginem un nombre molt i molt gran. Deu existir un nombre encara més gran? La resposta és fàcil: afegim una unitat al nombre imaginat i, és clar, el nou nombre és superior al que hem imaginat abans. Aquest procés no té

final. Per tant sempre hi haurà un nombre més gran. Aleshores diem que el nombre de nombres naturals –u, dos, tres, quatre.– és infinit. Quan fem aquesta declaració assolim un grau extraordinari d’abstracció, que la humanitat no va fer fins fa uns dos mil cinc-cents anys, quasi uns vuit mil anys després d’inventar l’agricultura i de trobar-se amb la necessitat de mesurar i dividir els camps. Sense l’abstracció no podem parlar d’infinit perquè mai podrem comptar, en el món real, “tots” els nombres. Molt bé. Acceptem que existeixen infinits nombres. La meitat dels nombres naturals són parells. Ens preguntem tot seguit quants nombres parells hi ha. N’hi ha menys que de naturals? Al capdavall, “només” un de cada dos nombres naturals és parell. Provem de comptar-los. A cada nombre natural (1, 2, 3, 4.) li assignem el seu valor doblat (2, 4, 6, 8.). Per tant, els podem comptar així (el dos és el primer nombre parell, el quatre és el segon, el sis és el tercer.). Quan acabarem? Mai. A qualsevol nombre natural, sigui parell o senar, li correspon el seu valor duplicat. Hi ha tants nombres parells com nombres naturals: infinits.

Cultura

ENDEVINALLA

GATS I RATOLINS Un gat i mig es menja un ratolí i mig en un minut i mig. Quants gats es necessiten per menjar 60 ratolins en mitja hora?

HAIKÚS VORA EL JARDÍ

A L'EX SANT DANIEL L'any mil nou-cents seixanta-tres és un any de trista memòria ja que passava a la història per no oblidar-lo mai més. Recordar com si fos ahir que ens va caure el cel perquè el poble de Sant Daniel va deixar d'existir. Sembla que ens haguessin robat aquell sentiment tan noble que estimàvem el nostre poble i ara només som un veïnat.

La pluja fina davalla de puntetes. L'estiu rondina.

No va pas esser per voluntat ni que s'hagués pensat mai que pogués anar tot al carai per un cop de ploma mal donat.

Gats juganers amb les fulles inquietes. somnis de juny. Creixen les dàlies. S'escola l'aigua lenta dels brolladors

Solució:

Passejant per els camins des de la Val! a la muntanya fa una impressió tan estranya que t’entra molt endins.

Cauen les gotes. El cel pinta i despinta el blau i el gris.

El Galligants sempre tan fidel, ara enfadat com una mona per haver passat a Girona, amb el que estimava Sant Daniel.

El ventijol s'enreda entre les branques. Olor de menta.

El pobre no se'n sap avenir, per que no ho veu gens ciar, l'Onyar ara és un seu germà i abans només era un seu veí.

Dalt del teulat, dues gavines blanques miren el temps. IMMA D’ ESPONA

És trist, no podem fer-hi rés el mal ja ve de Iluny d'aquell 30 de juny del mil nou-cents seixanta-tres

La capacitat de l'estòmac dels gats, a part. Posa atenció, perquè en aquest problema hi ha dos elements: gats i ... temps. Si un gat i mig es menja un ratolí i mig en un minut i mig, un gat es menja un ratolí en un minut i mig; per tant, es necessiten 3 gats per menjar 60 ratolins en 30 minuts. L’HAIKÚ D’EL ROURE

La vida brolla a l‘ombra de tres segles que ens hi negaren E.H.

Menys mal, que el Monestir té tan fonda l' arre! que el nom de Sant Daniel, sempre podrá persistir. JOAN CAMÓS

Racons

Foto: Juanjo Valeros

Façana principal de l’edifici de La Farinera.

La Farinera Teixidor: una fàbrica de notícies E

l 18 de març de l’any 2000, dissabte, van entrar a la Farinera Teixidor els periodistes que havien de confeccionarhi el primer diari, el del 19 de març. Enrere quedaven més de tres anys de feina per condicionar l’antiga Farinera, una fàbrica de farina per a la qual Alfons Teixidor havia demanat permís de construcció als terrenys de la carretera Santa Eugènia el 26 de setembre de 1910, amb Rafael Masó com a arquitecte. Aquell primer diari de la que durant quinze anys ha estat una fàbrica de notícies, va suposar un repte important. El de traslladar la seu central d’El Punt del carrer Figuerola al carrer Santa Eugènia, sense interrompre l’edició dels diaris. Es va

aconseguir fer-ho en poques hores. La casa fàbrica coneguda com la Farinera Teixidor va quedar enllestida els primers dies de 1912, moment en què Alfons Teixidor va començar a invertir en maquinària, fins que la nova farinera va iniciar la feina l’abril d’aquell any. La Farinera li va costar a Teixidor un total de 143.020,20 pessetes, a més de 107.625,39 pessetes en maquinària. La decisió de confiar les obres a Rafael Masó va ser perquè l’industrial el considerava el menys eixelebrat de tots els arquitectes que li van presentar projectes, entre els quals Jujol, i perquè ja el coneixia de quan li havia encarregat transformar la seva casa nadiua a les escoles de Sarrià.

Rafael Masó va concebre la Farinera com una gran escenografia i la façana com una peça visual. Seguint la pràctica del modernisme, Masó va assegurar-se una gran brillantor estètica i formal, però va fer moltes innovacions sobre la marxa, que van cremar la paciència d’un propietari ordenat i meticulós. La Farinera Teixidor, però, va ser un negoci important i l’industrial en devia quedar satisfet perquè li va encarregar posteriorment l’ampliació dels magatzems i, el 1923, unes grans naus amb façana a la carretera Santa Eugènia. I també li va fer aixecar la casa de pisos de lloguer i magatzem que ha passat a la posteritat com la Casa de la Punxa, i la urbanització Teixidor, conjunt de quatre cases i

Racons

Foto: Manel Lladó - El Punt Avui

Redacció d’El Punt Avui, a l’interior de l’edifici de La Farinera. un xalet ben característics que va passar a la història el 1974, víctimes de l’especulació i la mala fe. El negoci, pròsper, va patir les col·lectivitzacions de la Guerra Civil espanyola i va tornar als seus propietaris en molt mal estat ja que havia estat bombardejada. Va prosperar gràcies a l’estraperlo, però va ser precisament la modernització el que li va portar problemes ja que s’hi van instal·lar sis sitges, una de les quals, el 30 de setembre de 1969, es va esquerdar i va provocar la mort de l’encarregat del magatzem. Va ser l’inici del declivi i tot i la transformació de la companyia en societat anònima, la Farinera va acabar tancant. El 1990 l’industrial Joan Bosch i Roura va comprar una

de les naus i la capa pairal dels Teixidor i va iniciar el procés de restauració, que va recaure en un projecte de l’arquitecte Arcadi Pla. Les obres es van iniciar l’estiu de 1996 per convertir l’antiga fàbrica de farina en fàbrica de notícies, cosa que va succeir el 18 de març de l’any 2000. El trasllat de la seu central d’El Punt, ara El Punt Avui, a la Farinera Teixidor, va suposar la recuperació d’un edifici històric per a la ciutat de Girona i una millora de les condicions de treball i de la infraestructura de l’editora. Durant aquests gairebé quinze anys de funcionament, la seu central d’un diari nascut a Girona però amb pretensions nacionals, ha estat a la Farinera Teixidor, l’edifici més emblemàtic de

l’etapa modernista de l’arquitecte Masó. El juny del 2014, el consell d’administració de l’editora, presidit per l’empresari Joaquim Vidal, va anunciar a la junta general d’accionistes que la seu central d’El Punt Avui es traslladarà a una nova seu, molt a prop de l’actual, a la cantonada de la plaça Prudenci Bertrana amb el carrer Güell, un edifici de 1.800 metres quadrats amb 56 places d’aparcament. La fàbrica de notícies, que disposarà de plató de televisió, es traslladarà amb el convenciment que ha ajudat a salvar un edifici històric per a la ciutat de Girona. Jordi Grau Director de l’edició de comarques gironines d’El Punt Avui

Ahir i avui

El carrer Barcelona

Ahir

Avui

Vista de la carretera Barcelona amb la plaĂ§a MarquĂ¨s de Camps al fons. Autor desconegut. 1902-1904. Ajuntament de Girona. CRDI (E.S.G. ed.).

Una imatge actual del carrer Barcelona. (Foto: Juanjo Valeros).