Enigmes, idees i veus

Ricard Balanzà

Artista faller «Açò que anomenem vida moderna, sobretot a les ciutats, ens ha fet oblidar aquella imatge dels pobles, amb els carrers totalment enfangats després d’uns dies de pluja, i els xiquets jugant entre el fang i amb el fang. No fa tants anys encara podíem contemplar estes escenes, que, sens dubte, s’han vingut repetint al llarg dels segles […], els quals demostren que la manipulació del fang no és nova, i per descomptat no crec que estiga aca- bada […] perquè la paleta del creador està composta per una infinitat de tècniques en les quals l’artista busseja i segons el moment tria aquelles que puguen resultar més adequades, més suggestives o més noves. En el meu treball es pot observar la fascinació per la manipulació de materials com el fang, el vidre, l’escaiola, el marbre, que vaig triant segons el meu albir. […] el fang ha sigut emprat durant segles per artistes i artesans. El seu procés d’assecament requereix un temps i un control. En este procés influïx també la seua

Carmen Calvo. El fang, 1999. Eixe enigma, màgic i real, del qual ens parla l’artista valenciana Carmen Calvo, que segueix un procés complex i intricat en la creació, i que mai es pot controlar totalment, subjau en tota obra d’art, siga de la disciplina que siga o bé estiga per determinar. L’enigma és fonamental, essencial. Aquest fascina a tothom; a qui crea, a qui viu, a qui destrueix. És la vibració de l’esperit que s’eleva i la seua tramesa en els de la resta, que persegueix allò que li és irresoluble, innascible, imperfecte. L’artista, a través de les seues obres va tractant de discernir-ho, de materialitzar-ho i definir-ho, i és alguna cosa que al llarg de la història s’ha anat repetint i anomenant sempre, però de diferent forma: bondat, bellesa i veritat. La beutat sempre s’està cercant, però mai es donarà, perquè en l’art no es pot trobar una resposta única i concreta, taxativa. L’art és esquiu, sempre defuig de la simplicitat i de qualsevol actitud autoritària i propagandística, utilitària, i ens fa més humans, tal volta perquè ens fa preguntar més sobre l’existència, interpel·lar, bategar.

A cada societat, dins del seu desenvolupament històric, cal qüestionar-li la concordança dels seus fets artístics, i sota quin sentit aquests ocorren i es fonamenten, amb tota l’evolució que s’esdevinga des de l’origen, per tal d’arribar a entendre-la, o si menys no, acostar-nos al seu tarannà, a la seua visió del món. Discernir –en–quina cultura es viu, de quin tipus és aquesta, on ens situem i des d’on volem ser i estar és del que es tracta al cap i a la fi. Pel que fa a la nostra societat contemporània occidental, és triaxial, s’estableix en la coordenada de tres eixos: consumisme, tecnificació i massificació. Llavors, tot allò que s’estableix al marge o diametralment s’opose no té cabuda, ja que són les ideologies dels grups hegemònics quines dominen els factors estructurals i funcionals. No cal aprofundir-ne massa per a saber quins són aquests a les falles, i de quina manera empobreixen, vulgaritzen i fossilitzen la festa, i ho continuen fent dissortadament, tal volta amb més insistència o menys justificació després de les crisis econòmiques i sanitàries que ens han capgirat darrerament. Aquests factors són tots aquells que, bàsicament, no són higiènics i breguen per no assolir una societat culta i humanista, amb consciència. Igual que Calvo, en les meues obres, efímeres o perennes, m’agrada treballar diferents materials –cartó, fusta, poliestiré, filferro, tela, guix, fang, ceràmica, pedra, tints, policromies d’or, argent i coure, deixalles, etc.–, cada matèria i tècnica té un registre i unes qüestions particulars que interessen segons l’obra i la peça, i és al mateix temps una transformació en la plàstica, que dins d’un llenguatge propi –una veu– es va definint en el camí. Enmig de la xerramenta ensordidora peculiar de les falles, poques veus desiguals s’escolten, però trobe que cal lluitar perquè així siga, i dir altres coses i fer-ho alhora amb novetat i suggeriment. Nous relats per abastir realment l’art i assenyalar que a les falles sí que es pot fer. Al llarg dels meus anys dins la disciplina fallera, i amb vora 30 obres ja plantades i cremades, he anat formulant –dient–una sèrie d’idees, les quals s’activen o es desactiven en la conquesta de la llibertat creativa, que s’apropen o s’allunyen segons l’estat racional i emocional en el qual em situe, però que només són una proposta personal.

Aquestes, que breument assenyale són: reflexionar sobre les bases del medi social de la comissió i l’emplaçament de la falla per a treballar sobre la dissolució de la falla en l’entorn, per a establir un vertader diàleg i joc de freqüències amb la gent i l’espai; qüestionar el perquè d’ambdues falles, infantil i gran, i colonitzar una unicitat íntegra, en considerar que el binomi actual no aporta qualitativament, i és alienant; evolucionar de la falla el seu element més representatiu, el ninot, per a cercar la no-figuració, ja que nous temps comporten noves figures; apuntar la possibilitat de l’abstracció com a varietat plàstica en les falles; i, mostrar els mínims elements de lectura, tant d’escriptura com conceptuals i plàstics, perquè cada persona, infant o adult, completen l’obra i facen una lectura lliure.

Idees que s’imbriquen i es determinen a la cremà i la plantà. Aquest últim és, tal volta, el moment més important, perquè suposa seduir, i perquè significa aparéixer i aportar la nostra veu al món, la de l’artista que ha rumiat durant un any sencer. Precisament, hi ha un collage de Calvo que porta per títol “La plantà”, el qual compositivament recorda una falla, perquè s’acumulen imatges i elements que podem relacionar amb les falles i les Belles Arts: una portada del Pensat i Fet, una paella, un rellotge, un fotograma de la pel·lícula El gos andalús, etc., i números, que ens condueixen per una seqüència, i unes misterioses taques de color, que semblen originades al pressionar un tub de pintura –com les obres que fa l’artista amb els seus xurrets de fang tan característics. Aquestes taques del collage podrien ser flames o espurnes de colors primaris: roig, blau i groc, però també fan pensar, pel seu caràcter abstracte, aeri i dinàmic, en matèries i idees vigoroses, revolucionaries. I representen allò primigeni, innascible, l’enigma que necessitem.