Falla Arrancapins

Els seus fallers Com ja sabreu la nostra comissió realitza completament el cadafal faller des de 1986. En eixos 37 anys, per a un grapat de gent sense cap coneixement artístic, ni de fusteria ni d’enginyeria, ha estat un repte constant investigar en formes, textures, colors i tècniques per tal d’enllestir un cadafal que ens omple d’orgull i que denunciés tot allò que considerem manifestament millorable quan no absolutament rebutjable. No entenem una falla sense

Tampoc entenem que s’utilitzen per a la construcció del cadafal materials que sabem tòxics o molt contaminants. Les formes i els fons han d’estar ben acurats en la línia de la crítica i de la sostenibilitat.

Un altre aspecte que considerem importantíssim és la participació. Des del principi, però sobre tot els darrers anys, hem procurat enriquir el teixit social i de barri amb col·laboracions de persones o col·lectius que lluiten per una societat més justa, igualitària i sostenible. Hem tingut la sort de poder comptar amb la col·laboració del GAM-València, un grup de suport als malalts mentals, també d’un col·lectiu de lluita antifeixista com ara Falles Antifeixistes, del refugi Sant Joan de déu per a gent sense sostre o el Grup de consum El Cabasset d’Arrancapins entre d’altres. Tots i cadascun d’aquests grups han aportat el seu contingut en idees i també les han materialitzat martellada a martellada i pinzellada a pinzellada.

Som, sense dubte, més rics, més solidaris, més tolerants i més sostenibles amb aquesta manera d’entendre la nostra festa.

Salut.

El mur és un drap

Elías Taño

Dissenyador i muralista Ocupar amb el dibuix un espai públic és una de les primeres qüestions que abordem els qui pintem al carrer. Quin sentit té fer-ho? per què ho fem? I encara més important per a qui? Plantejar obres en espais aliens al mercat de l’art suposa un repte no sols per a l’artista, sinó per a la comunitat sencera.

És a dir, que allò que es plasma en l’espai públic no està lliure de l’escrutini i la validació de les persones a les quals interpel·la. Però és molt difícil saber a qui els parlem a través d’una pintura mural. Idealment, en un terreny purament polític, és al poble. A la massa heterogènia d’éssers humans que habiten els entorns urbans.

Però en la realitat hi ha una sèrie d’implicacions que van més enllà del subjecte observador. Són realitats que apunten al propi entorn, a la política institucional, a les bases pròpies del sistema capitalista, a la necessitat o no d’un art monumental, a la cerca del consens, etc etc.

Ara bé, és per això que hem de deixar d’apropiar-nos de l’espai públic?

Quan vaig ser convidat a participar en el festival Més Que Murs de Sagunt, em va il·lusionar molt la possibilitat d’ocupar amb un dibuix ben extens un dels espais més cèntrics de la ciutat. El fet de proposar-me les parets exteriors del mercat encara em va agradar més. El mercat i el seu entorn és un espai popular, on es dona la vida, on la gent gaudeix i s’enfronta, els xiquets juguen a la pilota i els adults passegen entre les casetes del mercat ambulant. La càlida llum mediterrània convida allí a escampar la imaginació sorgida de tots aquests estímuls. En la meua ment d’artista mediocre van apareixent subterfugis als quals sempre recórrec per a enfrontarme a la paret en blanc. En el cas del mercat de Sagunt era bastant fàcil per l’anteriorment descrit: el popular, la bullícia, la vida. A qui si no podria dirigir la vitalitat colorista dels meus pinzells? A aqueixes persones, a tot el bell de la vida que travessa el col·lectiu: en menjar, en riure, a la música i el teatre, a la pintura, a les sobretaules i a les xafarderies familiars que es compten agafats del braç. Els primers amors, els que se sostenen al pas del temps sobre un banc de formigó, asseguts a aqueixes hores en les quals el sol ja no crema. El poble. A aqueix subjecte històric tan abandonat per l’art contemporani, qui s’escuda en la individualitat i el geni il·lustrat per a allunyar, quan no menysprear, a aqueix subjecte: el poble. És més, els pobles. La vida humana que recorre aquest lloc de l’univers. Contrari com sóc a les teories del “càncer humà”, del “mereixem extingir-nos” i altres estupideses que els grans il·luminats del postmodernisme reaccionari abanderen, promulgue la mort intel·lectual del progre que culpa a l’espècie humana de tots els mals del capitalisme.

En aquesta lluita incessant per contrariar i desemmascarar als farsants que culpabilitzen a la humanitat del desastre ecològic, social, econòmic i humà del capitalisme.

I en aqueixes em trobe quan comence a treballar sobre el mur. El popular, el bell de viure en societat. Les grans alberedes, possibles vies que s’obrin a la convivència, a la vida plena. La meua metodologia és molt senzilla, i com a bon artista també soc un bon lladre. Lladre refinat per descomptat. Així que vaig copiar el mètode del mural de la Brigada Ramona Parra, de les Joventuts Comunista de Xile. En la seua forma de conducta, l’intel·lectual orgànic feia partícip a la població en el procés de creació de l’obra mural. El ‘Mono González’ (que així és com es diu aquest artista) s’organitzava amb un grup de pobladors, proletaris i llauradors del Xile dels anys 50, i després d’ell dibuixar a carbonet tot l’esquelet del dibuix, cadascuna d’aquestes persones agarrava un pot i un pinzell i emplenaven les formes buides per a inundar la paret de vius colors. Fet amb urgència, amb nocturnitat i, durant la dictadura, amb greu perill per a les seues vides, aquests artistes del poble emplenaven amb sorprenent rapidesa tots els buits que la paret els oferia. La teoria gramsciana donava en aquesta pràctica amb la seua formalització pragmàtica, generant el que per a mi ha sigut una praxi marxista del fenomen artístic. Un espai en el qual l’obra ja no és només la peça que queda al carrer, sinó que l’obra d’art és aqueixa mateixa cooperació, aqueixa convivència entre veïnes, amics, militants, estudiants... i és aqueixa vitalitat conjunta la que dota de sentit i rigor al polític, perquè posa en el centre als éssers humans que habiten aqueixa realitat social.

Entre les condicions, austeres sent honestos a la veritat, que vaig posar a l’organització de l’esdeveniment, va ser la de comptar amb diferents col·lectius socials, d’estudiants, sindicats i associacions de Sagunt perquè participàrem tots junts d’aquest mètode que tan sàviament la Ramona Parra havia anat arrelant en els imaginaris polítics des de Llatinoamèrica fins ací. I així va esdevindre. Els grups es van formar, i va ser jurament dels qui ho integrem, que des d’aquell mateix moment no cessaríem, fins a la realització total de l’obra mural. Fins al triomf total de la classe treballadora.

Complim el nostre objectiu. Les nostres brotxades van ser més determinats, les nostres idees més enèrgiques que les dels nostres enemics. I va ser així com van discórrer les setmanes de treball al voltant d’aquella peça que per altres raons va passar a la història, no sols de la meua atzarosa carrera professional, sinó m’atrevisc a dir del que és i va significar per a la pròpia ciutat de Sagunt.

Abans d’exposar els diferents esdeveniments que van donar lloc després de la finalització de la peça, m’agradaria comptar algunes qüestions que poc o res es parlen del procés artístic mural. Llegint al mestre Siqueiros, en el seu llibre ‘Com es pinta un mural’ un troba algunes pistes interessants sobre aquest procés. Qüestions tècniques però també polítiques que em són de gran utilitat quan impartisc classes amb els meus alumnes. No obstant això, hi ha una experiència que és comuna, en les meues moltes converses amb camarades artistes del mural que no són menors, molt al contrari, i que tenen a veure amb allò que comentava al principi sobre el ser/estar en l’espai públic: la gent. El poble. La classe treballadora. El lumpen proletari i el desclassat. Les forces coercitives de l’estat. La burgesia. Si m’apuren, un extracte bastant eloqüent i real del motor de la història: la lluita de classes. Bé, és comú entre els meus col·legues d’ofici el gaudir com a xiquets quan els éssers humans passegen prop d’on caminem pintant i es desfan en elogis, en vives a l’art i a la creativitat, en afalacs a la condició de l’artista. Quines mans té! quina imaginació! I tot això està molt bé, sobretot si eres un artista amb necessitat d’alimentar el teu ego. Però això és la superfície, encara que siga el més habitual. Després hi ha un altre tipus d’interaccions pel camí. Són personatges de la comunitat que directament et fan saber que això és una merda, que pa’ què. Que quina necessitat de pintar-ho si abans ja estava bé. I per descomptat no faltaran les incisives acusacions del tipus: i això qui ho paga? I en això es gasten el nostre diners. I és que els polítics són tot una colla de pocavergonyes. I amb les voreres com estan i es gasten els diners en això. És que cal veure. En fi, res nou. Gens estrany d’altra banda, encara que majorment aquestes paraules isquen de boques proletàries, d’avis amb pensions de misèria i de joves sense futur possible. Encara que hi ha excepcions, és estrany que el tipus del Mercedes suv última generació et preste la més mínima atenció. Cosa a agrair, perquè al final parla millor de nosaltres, dels pobres, dels quals no tenim res, perquè encara sent pobres de dretes encara ens batega alguna cosa dins del cor i no estem morts per dins. Bruts capitalistes, així es podrisquen en els seus silencis. Però ja veurem a continuació que tals silencis no ho són tant quan la seua quota de credibilitat s’ensorra.

Em van cridar l’atenció dues vegades per estar pintant. La primera persona va ser un tipus qualsevol, un ésser humà amb aspecte de politoxicòman dels quals abunden en els centres de qualsevol ciutat. Normalment gent sense recursos, i en estat d’abandó total per part de les institucions i del sistema. Gens dolent, gens perillós ni sobre el que tindre cap mena de prejudici. El cas és que aquest ésser humà em “va convidar” insistentment a pintar la bandera d’Espanya. Primer li vaig dir que no pinte banderes en la meua obra (mentida! Sí que ho faig si són de la Unió Soviètica o de Palestina), després li vaig dir que no volia pintar la bandera espanyola. La seua fúria va augmentar proporcionalment a la seua percepció que estava dialogant amb un rojeras de molta cura (sempre pinte amb la meua dessuadora de Carlos Marx, la qual cosa ja no fa difícil la identificació ideològica). Davant el seu nerviosisme i insistència li vaig haver de dir que no anava a pintar el seu capritx nacional perquè evidentment jo deteste a aquest estat monàrquic i postfeixista, i algunes opinions més que vaig abocar sobre la rojigualda i la unitat d’Espanya molt en la línia del meu admirat Pepe Rubianes. Entre improperis i insults es va anar allunyant per on havia vingut. Fins ací l’anècdota és d’allò més usual, sempre és procedent la dialèctica en l’exercici de pintar un mur. He de dir que gaudisc amb això, i a més en no poques ocasions propícia vertaderes batalles verbals entre fatxes, progres i pollosos esquerrans com jo. El divertit va arribar després. A les hores es va aparéixer per allí una parella (no em pregunten si eren Guàrdies Civils, Locals o Nacionals —crec que eren aquests últims). Bona vesprada, cavaller. Bona vesprada. Té els permisos per a pintar ací? Perquè mire vosté, no sé, porte una setmana venint ací, porte mig mercat pintat, i per descomptat no ha sigut un capritx meu. En tot cas, cride vosté als seus col·legues de la Policia

Local que són els que cada matí em donen les maleïdes claus del mercat, on guarde les escales i la resta de materials què creu?. Evidentment, no vaig actuar amb aquesta fatxenderia que gaudisc tant escrivint. Però crec que vaig ser cortès. Sempre en la meua manera de fer-me el ximple davant de les autoritats, perquè el seu malparat ego d’autoritat es veja reconegut i lloat per aqueixos moments i a mi em deixen en pau al més prompte possible. De quin país ve vosté?

És la següent pregunta que subratlla la seua natural propensió al racisme com a institució ideal. No, mire, per desgràcia jo vinc del mateix país que el de vosté, perquè les meues illes són una colònia europea des de fa més de 600 anys. Una altra vegada coses que pense i no dic. Bé, diu el que va de poli bueno, ens han dit que a vosté no li agrada aquest país. No m’agrada la seua bandera, li corregisc. Perquè és la seua bandera. I?

I és la la bandera que apareix en el seu document nacional d’identitat, diu mentre joguineja entre les seues mans infames amb el meu DNI. Bé, però a mi no m’agrada és això un delicte? No, no, no, per favor. Ací estem en un país democràtic, això no és Veneçuela. Perquè si està tot bé jo seguisc a pintar el meu. I abans que em done compte, comença el monòleg del poli malo, amb veu temperada i gest rígid: sap quina bandera tinc jo penjada al meu balcó? És la bandera de tots nosaltres, la que ens representa, la que ens fa sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos. És la bandera meua i la seua. Per què no estima vosté a la seua bandera? Què li ha fet de malament a vosté aquesta bandera? (Uffff, per on començar...) Vosté es creu millor que els altres perquè no li agrada aquesta bandera, creu que aquesta bandera li oprimeix? Perquè segons jo veig ací vosté està pintant lliurement, en un mercat municipal i pot dir el que vol. I tota aqueixa llibertat sap gràcies a què la té? En efecte: a aquesta bandera. (Silenci incòmode). Jo estime a aquesta bandera. I vosté hauria de fer el mateix. Vosté ha de saber de la importància que té ser fidel als principis d’aquesta bandera. Els mateixos que fan que vosté puga estar ací hui. Pintant. Sense que jo m’ho porte detingut —després d’aquesta última frase em sosté durament la mirada. Alça la seua mà dreta i m’ensenya tot tipus de polseres de plàstic ronyoses i altres de teixits hippies amb la insígnia pàtria. Vosté ha d’estimar a la bandera si vol viure en aquest país. I ací acaba el seu discurs. Bona vesprada, bona vesprada. I cadascun a la seua.

Tot va seguir segons els esdeveniments, com abans he comptat amb els diferents col·lectius, amb els afalacs i els insults quotidians. Però quan tot va acabar, paradoxalment tot va començar. Sembla ser que aqueixa bandera que jo havia d’estimar no m’estimava a mi prou. Ni molt menys a les meues idees (que repetisc, no són meues, són robades). I aqueixa bandera sembla que no estimava una llengua ancestral i bella com és el basc. Però tampoc estimava la presumpció d’innocència de deu joves navarresos que han passat anys en la presó perquè, aquesta vegada sí, algú que estimava molt, però molt a la bandera, va decidir que les quatre hòsties que li van donar i les quatre espentes que va rebre va ser un atac terrorista de la plana major abertzale de l’ETA. Això és l’amor a la bandera. L’amor que immediatament va demanar dimissions en el ple municipal contra el meu camarada Guillermo i altres polítics d’esquerres del Camp de Morvedre. Aqueix amor que no sols va entorpir un cantonet de l’obra mural en la qual s’atemptava contra el sentit patri de la bandera, i que resava simplement Altsasukoak Aske! (Llibertat per als de Altsasu!), sinó que la fúria venjadora d’aqueixa bandera, d’aqueix tros de tela, es va acarnissar amb tot un mural preciós. I no dic preciós amb vanitat artística, sinó preciós perquè com vaig dir al principi, la pròpia obra d’art va ser la creació en col·lectiu de la peça mural. Aqueix atac dels qui estimen a la bandera no va ser contra mi, ni contra els xics de la Sakana. Van ser esprais i poals de pintura, i brotxades indolents contra tota la comunitat que ho va pintar. Perquè imagine que per als amants de draps bruts, amb olor de dictadura, per a ells també són els seus enemics (els enemics del drap) aquells que s’ajunten, que col·laboren, que creen junts i que fan que aquest món valga una miqueta la pena. Som els enemics acèrrims d’aqueix drap vell, aquells que encara creiem en la possibilitat, encara que siga ínfima, de deixar un món millor del que ens trobem. I pel seu lloc, nosaltres tenim el nostre dret a odiar a aqueix drap. I tenim dret a dir que no volem un altre drap (excepte si és el de les Repúbliques Socialistes Soviètiques), o podem dir que volem tintar-lo de morat perquè els que ens van imposar aqueix tros de merda de drap encara tenen a milers de persones sota terra, en la major fossa d’Europa. Aqueixos genocides del drapet, escolteu-me. Tenim alguna cosa que dir-los: continuarem pintant, i continuarem fent-ho en els centres de treball, en els centres d’estudis (gràcies IES Clot del Moro), en les places, en els barris... continuarem pintant junts, perquè així és com el seu drap ser farà cada vegada més i més xicotet. I com deia el savi citat anteriorment, quan siga prou xicotet se’l poden vostés ficar pel cul.

Edita

A.C. Falla Edcuardo Merello

Justificació de la tirada 450 llibrets per animar la festa

Depòsit legal

V-217-2016

Coordinació

Maria Andrés, Francesc Arnau, Laura Campoy i Ignacio Pérez

#FULTSAG: Futur, Cultura, Sagunt - Anàlisi

Pere Ortín, Elena Uriel, Sento Llobell, Elías Taño, Nuria Bueno, Inmaculada Martín, Nora i Torvald Helmer, Miquel Platero, Ricard Balanzà, Falla Arrancapins, Francisco Carsí i Grup fotogràfic ARSE

Disseny i maquetació

Yogur de Fresa

Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023

Difusió il·limitada i en valencià https://issuu.com/lamerello

40 42 48 60 66 70

Elena Uriel i Sento Llobell

Pintar i dibuixar còmic al Camp de Morvedre Pintora i vinyetista

Inmaculada Martín

Sagunt ha de fer un pas mes Ceramista; Educadora. Professora a l’Escola Superior d’Art i Disseny de Castelló.

Representant ADN Ceràmic en Port de Sagunt

Begoña Cosín Moya

Grup Fotogràfic ARSE: Història en Imatges Secretaria Grup Fotogràfic ARSE

Núria Bueno

Dansa a Sagunt

Ballarina

Francisco Carsí

Falles, Arquitectura i Urbanisme

Dissenyador i arquitecte

Miquel Platero

Canva és una caca

Digueu-li a sa mare que és pianista en un bordell, no li digueu mai que és dissenyador