Canva és una caca

Miquel Platero

Digueu-li a sa mare que és pianista en un bordell, no li digueu mai que és dissenyador Ho he dit moltes vegades abans, però no em cansaré de repetir-ho. La veritat s’ha de contar.

Tothom és dissenyador gràfic. En el moment de l’enllumenament et tallen el cordó umbilical i et senyen com a dissenyador. Automàtic. Fa poc vaig ser pare i done fe del que parle, ho vaig veure en directe. Verídic.

Dona el mateix si has anat a la universitat, tens un màster, no sé quants cursos de tota mena i quasi vint anys d’experiència. Tot el punyeter món sap sempre més que tu. Poc temps arrere un client em va exigir posar la tipografia a 12 punts perquè quan feia un Word el posava sempre a 12. Literal. Aclarisc als pocs dos o tres que no controlen aquests temes que 10 sol ser ja grandet si parlem de paper, encara que depén de la tipografia, clar.

Per descomptat va voler també justificar el text, a més d’un cabàs de manies sense sentit a quina més sorprenent que va imposar òbviament amb el seu criteri sobre el meu. Li la vaig posar a 11 i li vaig dir que era 12, però que quede entre nosaltres. El resultat va ser un autèntic xurro, evidentment, però estava satisfet i la mar de content. He vist (i fet) castanyes que no creuríeu. Dissenys que farien vomitar a una cabra i el client feliç. Però què és més important, un bon disseny o la felicitat de qui el paga? Òbric debat.

Altre client em va sorprendre dient que per darrere del text posara imatges en marca d’aigua. Com tots sabem això pot trencar l’ordinador o fer que explote de manera espontània perquè afecta directament el rendiment de la CPU i als processos de la memòria RAM. O almenys aquesta és l’excusa que li vaig posar mig en broma per a intentar evitar-ho. Almenys aquesta vegada va colar.

Top va ser una regidora que la conclusió que va traure després d’una reunió de treball era que no havíem anat ben vestits. El que vam parlar i el nostre treball donava igual.

Encara que els càrrecs electes són d’una pasta especial. Capaços de menysprear una bona feina o d’abandonar un projecte molt interessant i deixar-lo morir només per ser encàrrec del partit polític de davant. O de duplicar un treball perquè quede fet (amb publicació en premsa per descomptat) pel mantell del seu mandat.

Això de posar el logotip més gran m’hauria fet milionari si haguera cobrat un euro cada vegada que l’he escoltat. I si entrem en qüestions un poc tècniques, fan venir ganes de tirar-se al piso i plorar. Quantes vegades cal explicar que un color en pantalla no té res a veure amb el resultat en paper?

Els clients són el millor. Sempre et respecten i et valoren. Et donen caramelets i besets a les nits. Mai et donen la puntada al cul encara que faça anys que t’ho estàs currant un ou, en vacances, caps de setmana i salvant-los el cul més d’una vegada. Al més babau que vinga tres euros més barat, els balle un poc i els diga sempre el que volen sentir li van donar el teu treball. O al fill del primer perruquer del nebot de la núvia cambrera del cunyat de torn. No importa que siguen uns cagabandurries de merda amb software pirata que no fan la o amb un canut i que no saben el que és la grid ni distingir entre paper offset i couché. Alguna excepció hi ha, gràcies al cel, que va a mort amb tu encara que la cagues de vegades o li digues que vas fer un llibre gegant de 50x70 centímetres (tancat!). O a ficar-li el seu producte en una bossa de congelats (picada d’ullet).

A aquestos fan venir ganes d’abraçar-los i abrigallar-los quan es posen al llit.

Aquestes històries sé que no sols em passen a mi sinó també a moltes companyes i companys. És el disseny gràfic una professió respectada? La meua pròpia mare, encara hui, li diu a la gent que soc publicista, no dissenyador. Cosa que no acabe d’entendre perquè no tinc cap relació amb això ni amb una certa substància (recomane llegir el llibre 13,99 de Frédéric Beigbeder per a fer-se una idea de com les gasten en aquesta professió). Quasi fa vergonya dir que et dediques al disseny, perquè és una cosa que es veu que tothom pot fer. No té mèrit ni absolutament cap glamur. Per més que poses totes les marques de tall, registre, cassació, gamma de color, rosetes i altres accessoris absurds no et converteix en algú cookie. Per cert, deixeu de posar-les per per l’amor Déu, que no serveixen per a res. Els dissenyadors no tenen Tinder perquè quedes com el cul si poses en la bio en què treballes i així no s’aconsegueixen els match (es diu així?). Ja pots ser Claudia Schiffer o Brad Pitt. Com poses que el teu és el InDesign o Illustrator no et menges res de res.

Això contrasta molt amb l’altra visió general (i equivocada) que es té del disseny. Genis en fotos en blanc i negre o sépia, mirada perduda en l’horitzó passejant per la platja i amb els peus descalços. Possiblement amb coll alt i pèl esvalotat alhora que controlat estratègicament. Modernor màxima. Una llibreteta per a fer gargots és imprescindible. Donen punts si fumes en pipa i uses mocador o bufanda, encara que siga agost i estigues a quaranta graus. Cal mantenir una pose. Això i fer servir moltes paraules estranyes en anglés. Totes les que pugues colar són poques, fica més que quedes com un rei. I vinga a donar conferències. Quan treballa aquesta gent?

En resum. O eres un artista o eres un pringat. I no ens enganyarem, servidor pinta més al segon o a una cosa pitjor. I malgrat això continuem guanyant-nos la vida honradament. Però a un dissenyador no se li vol, se li necessita. I un dia, estàs tan tranquil prenent-te una cervesa, arriba Canvas o succedanis similars i a tots aquestos dissenyadors en potència que portem dins els dona per autoexorcitzar-se i ixen a la llum emparats per un software de pacotilla que promet molt i no val per a res. És com aquests predicadors de la tele, però que en mans equivocades es converteix en una bomba de rellotgeria. Canva i altres són un arma de destrucció massiva amb una ona expansiva de caspa radioactiva que arremet contra tots els principis que un té. I la culpa no és seua, sinó de les persones que creuen que poden dissenyar a partir d’ell. L’home és un llop per a l’home. Però els dissenyadors no som ni molt menys herois, artistes ni germanetes de la caritat. Gent normal tirant a regular. Alguns amb greus problemes mentals i molt friquisme insà. A cabassos d’això últim. Ni entre nosaltres ens respectem. De vegades es tiren un poc a faltar unes poques manyagues fraternals. Un associacionisme real i efectiu que siga afectuós amb tots. No es val muntar una associació de dissenyadors (o empresaris de la comarca) a molts euros la quota o directament ignorar l’alié al star system per a llevar-te la morralla que destorba o la capitalitat del disseny per uns pocs col·legues perquè hi ha cert onanisme endogàmic en això que està bastant lleig. Un altre dia si això ja parlem de diners i dels tres xalets, el vaixell i l’helicòpter que m’he comprat des que treballe en disseny. De com es perd el respecte pel teu treball a l’hora de pagar-lo amb frases del tipus “això et costa cinc minuts”, “m’ho fa el meu nebot igual”, “és molt car” o “ho necessite per a ahir”. I si toquem el fallerio i la seua política del “vull baratet”, però de màxima qualitat (quan no gratis) arranca a córrer. I sé que per raons òbvies no soc objectiu, però el disseny mai és un luxe ni té per què ser car. Està per a sumar. Parlem del que transmetrà la teua marca o el teu producte. I en el cas d’un llibre de la imatge que dona abans de posar-te a llegir. El que fa de primeres que siga interessant o avorrit. No pot ser més important. No ho menysprees el teu disseny amb un Canva chustero d’anar per casa perquè es mereix una cosa millor. Quan de mal ha fet a la societat el triumvirat Canvas, Comic Sans i fons arc de Sant Martí. Més que la droga, la guerra i el reguetón.

I encara així, i malgrat tota aquesta flegma, ahí estàs tot el sant dia davant de l’ordinador. Perquè aquest ofici es pateix i s’estima a parts iguals. Amb la mà dreta en el ratolí (o el llapis òptic si vas de listillo com jo) i amb l’esquerra per a les dreceres de teclat. I quan no estàs en l’ordinador estàs veient l’Instagram o el Pinterest de dissenyadors top, llegint sobre ortotipografia, a Enric Jardí (ídol i imprescindible) o fixant-te en el disseny de qualsevol merda. Un dissenyador mai deixa de pensar en disseny. Sempre alerta, perquè el disseny està a tot arreu. Recorde que fa anys va faltar el meu pare, i a la meitat de tota la moguda es presenta el senyor de la funerària amb un catàleg de taüts horrible i jo només podia pensar, segurament ajudat pel bloqueig mental del moment, en aquella enquadernació en cuquet i en el rematadament horrible que era el disseny. Impossible fer una cosa més lletja. Perquè en el fons la teua professió t’agrada i l’estimes. I perquè segurament en una altra cosa no tingues traça. Eres així d’inútil.

Fa massa temps que estàs en aquest embroll, però encara ho passes en gran. Quan pots fas un poc el que et dona la gana i això sempre és un punt a favor.

L’estabilitat és per a covards. Mamà, no tothom vol ser funcionari. Visquem in love amb el disseny i respectem la professió o acabareu a la meua llista.

Introducció

04 06

Edita

A.C. Falla Edcuardo Merello

Justificació de la tirada 450 llibrets per animar la festa

Depòsit legal V-217-2016

Coordinació

Maria Andrés, Francesc Arnau, Laura Campoy i Ignacio Pérez

#FULTSAG: Futur, Cultura, Sagunt - Producció artística

Clara Salinas, Diana Paz, Laia Arnau, Víctor García, Eric Campoy, Laia Martín, Ian Pérez, David Gimeno, Sergi Nagant, Aitana Llueca, Héctor Mateo i Laia Collado

Disseny i maquetació Yogur de Fresa

Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023.

Difusió il·limitada i en valencià https://issuu.com/lamerello

#FULTSAG – FUtur, cULTura, SAGunt

Víctor García i Eric Campoy

Identitat visual

Estudiant de Belles Arts i Estudiant de Disseny Gràfic

Laia Arnau

Proposta projecte cartells Falles de Sagunt Il·lustradora

Laia Martín

Disciplina, amor i esforç Ballarina

Clara Salinas

La llegenda

Artista multidisciplinar

David Gimeno

Passió i tradició

Fotògraf

Diana Paz

Patrimoni - Església de Begonya

Il·lustradora Ian Pérez

Un problema evitable