Revista La nou by L'ARADA creativitat social

MEMÃ&#x2019;RIA POPULAR DE LES DONES A LA NOU I MALANYEU

Projecte col·lectiu d’acció i recuperació de la Memòria Popular a la Nou i Malanyeu. Impuls a la perspectiva de gènere: oficis, treballs i ocupacions de les dones al s.XX .

Foto portada: Dones davant d’un paller a finals del s.XIX. Del recull de Concepció Boixader

PERSONES ENTREVISTADES: Ramona Guitart (Cal Mestre, la Nou de Berguedà, 1941)

Conxita Casals (El Llomar, Malanyeu, 1921)

Ramona Pujols (Sant Llorenç de Morunys, 1941)

Roser Serra (Castelladral, 1937)

Montserrat Juncà (Vilada, 1938)

Lluïsa Comellas (Sant Jordi, 1928)

Montserrat Bancell (La Vitarella, la Baells, 1927)

Climent Escarré (La Caseta, Malanyeu, 1930)

PARTICIPANTS TALLERS:

Concepció Boixader

Jordina Coma

Mercè Fuentes

Immaculada Bou

Josep Comellas

Martina Marcet

Josefina Calderer

Carme Costa

Joan Marcet

Lurdes Calderer

Montserrat Gallart

Teresa Rabassó

Marta Casals

Núria Guitart

M.Àngels Villalonga

COORDINACIÓ:

Mercè Fuentes

Martina Marcet

Edició: L’Arada, creativitat social. Redacció: Oriol Valls i Dolors Pujols. Entrevistes i tallers: Dolors Pujols, Oriol Valls i Marina Vilaseca. Disseny: Muntsa Codina. Impressió: Gràfiques Oller.

Joan Marcet

Dipòsit legal: L 54-2017

Invisibles i no remunerades El document que teniu a les mans és fruit del treball «Memòria Popular de les Dones a la Nou i Malanyeu», un projecte col·lectiu de recuperació de la història social del municipi a partir dels anys 20 del s.XX amb perspectiva de gènere. En aquestes pàgines, doncs, trobareu un retrat de la quotidianitat de les dones, veritables pals de paller d’un sistema basat en la família com a principal unitat productiva. Els relats de les set dones entrevistades, juntament amb les reflexions i historietes recollides durant el taller de recuperació de la memòria popular, són les fonts d’aquest document.

alguns dels espais on habitualment es trobaven -com els safaretjos- esdevenien espais de sociabilitat on tramar aquestes amistats. I al costat de la invisibilitat en les feines de les dones, hi havia el silenci referent a aspectes relacionats amb el cos femení, principalment a l’entorn de la pubertat o la maternitat. En tenir la regla algunes pensaven que orinaven sang, els parlaven d’un «canvi» imminent sense explicar-los en què consistia i, a l’hora de donar la benvinguda a noves vides, se’ls deia que els nadons havien sortit de la menjadora de l’estable, de sota una col, o de París. Les complicitats generades entre dones eren les principals fonts d’informació referents a l’educació sexual i la salut reproductiva.

Més enllà dels estereotips que situen la dona rural reclosa a casa, les feines que ha desenvolupat -en alguns casos remunerades però en la majoria no retribuïdes i invisibilitzades- conformen un ampli ventall d’aspectes que van des de l’àmbit reproductiu fins al productiu. I no de manera puntual, sinó que han esdevingut veritables centres de referència per al seu entorn més immediat. La dona pagesa i popular, més enllà de tenir cura dels fills i de l’entorn familiar, s’ha enfrontat a un pilot de pots de conserva, ha collit bolets per a complementar l’economia familiar, ha recol·lectat plantes per prevenir i guarir ferides i malalties dels de casa, ha feinejat a l’hort, ha guardat i munyit vaques, ha treballat incansablement en botigues, restaurants o fàbriques, ha rentat la roba de tots els de casa a la bassa o al safareig, sense pràcticament sentir-se les mans pel fred, han cosit roba i apedaçat complements... La majoria d’aquestes romanen, encara avui, en l’oblit social. Però més enllà de feinejar constantment, les dones rurals han tingut petites estones d’esbarjo, durant les quals teixien complicitats, parlaven del seu cos, amb aspectes tant naturals com silenciats, i s’ho passaven tant bé com podien amb ben pocs recursos. També

Al llarg del projecte «Memòria Popular de les Dones a la Nou i Malanyeu», lluny de tabús i estigmes socials, les dones del taller participatiu han parlat obertament d’aquests aspectes relatius al seu cos. Així mateix, han enumerat cadascuna de les tasques que els pertocaven segons la divisió de tasques socialment establerta. Paral·lelament, s’han enregistrat i transcrit set entrevistes, s’han ubicat al mapa alguns indrets emblemàtics i s’ha recopilat fotografies antigues de la Nou i Malanyeu. Tot plegat, per retratar la quotidianitat de les dones d’aquests pobles. Lluny d’acabar aquí, aquest projecte té una clara voluntat de continuïtat: ara per ara, es complementa amb un recull de fotografies antigues obert a tothom. Qui vulgui participar-hi, pot adreçar-se a l’ajuntament. Se’n faran còpies per fer-ne un arxiu digital perquè perdurin per a les generacions que han de venir.

Era de Fontanelles a final del segle XIX Del recull de Concepció Boixader

LA VIDA A LA NOU A la Nou i a Malanyeu, com a la resta de Catalunya, les formes de vida tradicional han voltat sempre entorn de la masia, element que unia sota un mateix sostre la vida personal i econòmica: la família –pares, germans, avis i algun pastor o mosso, si s’esqueia- era l’eix sobre el qual girava tota la producció econòmica, de caràcter eminentment autosuficient –economia de gasto- i que se centrava en l’agricultura i la ramaderia, de manera bàsica. Aquesta base es complementava amb els treballs d’aprofitament forestal. Del bosc, se n’extreia la fusta que servia com a material de construcció, el combustible que alimentava les llars, en forma de llenya o de carbonet; també suposava una font d’alimentació secundària: segons la temporada, els bolets, les maduixes, mores i altres baies i la caça venien a complementar l’activitat de la casa de pagès, o, en tot cas, a reportar algun tipus d’ingrés, tan necessari per a les llars.

al, l’home menava la terra i totes aquelles activitats exteriors; la dona, per contra, realitzava les tasques reproductives, de cures i assistencials, i en alguns de casos també part de la feina de la terra, com veurem en aquesta publicació. Els infants, per norma general, realitzaven una labor molt assistencial a la casa: les tasques relativament més senzilles els eren encomanades, tot i que les nenes tenien ja, des de petites, una càrrega de treball més gran. A la Nou, aquest sistema va ser plenament vigent fins ben entrat el segle XX: l’obertura de les mines i les fàbriques tèxtils en tot l’Alt Berguedà, va ser, però, un factor que va accelerar la transició d’aquestes estructures tradicionals per les d’una societat industrialitzada. De mica en mica, les ciutats creixien i absorbien població dels nuclis rurals que, progressivament, perdien població. La mecanització dels treballs del camp va generar un excedent de mà d’obra en aquest sector, que sempre havia necessitat una quantitat enorme de treball, i va accelerar aquest procés ja irreversible. Les dones, en aquest període, van començar a

En aquest sistema inalterable, cadascú a la casa tenia un seguit de funcions i tasques assignades, basades sobretot en l’edat i el gènere. En gener4

sortir de casa i van anar a les fàbriques en busca de jornals, cosa que no les alliberava, en cap cas, de la resta de tasques tradicionals de la llar.

ha sofert la vida al medi rural, a la Nou i a Malanyeu, aquest darrer segle, amb ulls de dona: es tracta de posar en valor els coneixements i les feines que s’han perdut, que s’han ocultat, que s’han realitzat durant segles en silenci, indispensables per al sosteniment de la vida; els llocs de dona... en un exercici de memòria que ha de servir, a la gent d’ara i la que ha de venir, per no perdre el fil de la gent que ens ha precedit i que ha conformat els pobles, cases carrers, boscos, rius i paisatges que ens hem trobat, coneixem i estimem.

La Nou va experimentar un creixement enorme durant aquesta primera meitat de segle i fins a 1960. En moltes cases, tant de propietaris com masoveries, va haver-hi una gran quantitat de rellogats. Es recorda especialment Cal Frare, que havia acollit fins a una setantena de persones, segons els testimonis. Aquest auge demogràfic es va estroncar amb el tancament de les mines, de manera que va començar un procés de despoblació i envelliment de la població que s’assembla al d’altres indrets rurals. Amb aquesta publicació volem donar compte, a través de la veu de diversos testimonis, recopilats tant individualment com en tallers, de l’evolució que

A la Font de Sant Isidre (1860) Del recull de Concepció Boixader

Vista general cases de la Nou Del recull de Núria Guitart

LES FEINES La casa Si tradicionalment el camp era l’àmbit de treball dels homes, les dones s’ocupaven de tot allò que tenia a veure amb les tasques de la casa. Cuinar i portar el menjar els homes al camp en època de sega, rentar la roba, fer la neteja... tot de tasques reproductives que asseguraven el funcionament normal del treball productiu extern. Segons l’edat i si hi havia més o menys dones dins d’una casa, aquesta feina invariable es repartia entre les que hi havia o, en el cas que les cases disposessin de mitjans, s’acompanyava amb el treball d’una minyona o d’una mainadera, que s’ocupava també de la cura dels infants més petits, i en general d’aquells qui no estaven en disposició de treballar.

parar i desparar la taula, així com fregar els plats. Ja de ben petites, dedicaven una part del temps a aprendre allò que seria part de les seves tasques essencials: brodar i cosir, per tal d’arreglar els desperfectes que la roba de la casa patia. Una altra tasca de les nenes era la d’escombrar i, si s’esqueia, fregar el terra de la casa. Aquesta feina es feia diàriament, amb una excepció: el Dijous i Divendres Sant no es passava a l’escombra; es deia que si es feia aquests dies, sortirien tota mena de cuques a la casa durant l’any. A part de les feines per al manteniment de la llar, a la dona se li reservava també part de la feina productiva: en el cas que la família disposés de bestiar, calia alimentar-lo i tenir-ne cura, feina que moltes vegades era assumida pels més petits de la casa, en aquest cas nens i nenes. Treure i guardar les vaques o les cabres abans d’anar al col·legi és una tasca que encara recorden moltes dones de

Normalment, de les feines que tenien a veure amb la logística -transport dels diversos àpats i begudes dels homes- se n’encarregaven, ja de ben petites, les nenes. Aquestes també col·laboraven amb les tasques més senzilles del manteniment de la llar: 6

La mare no treballava, estava a casa, no treballava: quatre gallines, quatre conills i feia de pagès i el pare treballava al bosc. Teníem un hortet... l’aigua l’anàvem a buscar al pou i llum res, amb espelmes i carburo.

la Nou i de Malanyeu, i també el sistema com se’ls avisava per tal que tornessin a casa a tancar el bestiar: amb un mocador blanc a la finestra, coneixien que era l’hora de tornar a casa i preparar-se per anar a estudi. A més a més dels remugants, també s’havien de cuidar d’alimentar conills i gallines.

Ramona Pujols

Finalment, i pel que fa a la casa, les dones es cuidaven en molts de casos dels horts, si no és que hi hagués gent gran que pogués fer aquella feina o, evidentment, algú llogat per fer-ho. Es plantaven sobretot blat de moro, trumfos, fesols i cigrons, i per a l’estiu, hortalisses com ara tomàquets, pebrots... El gra, un cop collit, s’havia d’espellofar i espampar. Era una tasca que es feia normalment als vespres, havent sopat. A final de la temporada de les hortalisses, també s’assumien les tasques d’elaboració de les conserves de verdures, així com les del porc, quan es feia la matança. Com a cultius de l’hort, es recorda haver cultivat també pèsols negres, guixes i nyàmeres, aquestes darreres sobretot durant la postguerra.

Bueno, nosaltres masovers... perquè el meu home treballava a Fígols, a la mina, i jo em vaig quedar aquí a casa, com d’altres dones. A fer les feines de casa, menar l’hort... tenia força conills, i gallines... Ara de gallines en tinc 6 o 7 i llavors en tenia més colla. Me’n cuidava jo, però resulta que l’hort ja no el tenim. I jo m’hi vaig anar estant, i ja feia una mica de tot. Ajudava a rentar a plats, anar a l’hort, que sempre es coïa coses pel bestiar... un parell de porquets. Collir.. si eren cols, hasta remolatxes... i naps. Guixes no ho tinc present jo. Patates i mongetes. Perquè les mongetes les feien als camps, com ara els camps són plens d’herba, doncs allavors sembraven, feien blat de moro i entremig hi feien mongetes, d’aquelles blanques. Els pèsols negres es feien molt cap aquí a les muntanyes... I havíem confitat.. 2 o 3 porcs solien matar, per tota temporada d’hivern. Ja n’hi havia per tot l’any.

La mare era mestressa: ja tenia prou feina amb tanta canalla i feia totes les feines de casa. I després, quan era una mica més gran, me’n vaig anar a treballar a la fàbrica. A cole hi havia anat però no gaire, perquè quan tenien necessitat anava a una casa de pagès. Em feien netejar els conillers, el galliner.,.. i així m’atipaven i em donaven deu pessetes. Allà a cal Mestre hi havia una mica de terra. Ho havíem passat malament.

Roser Serra

Jo aprendre de cosir… sabia fer les camises dels homes, les feia. Però m’ho havia ensenyat la meva mare, no havia pas anat enlloc. Fas patrons i et guies, i au… Les camises dels homes, del meu pare, el padrí, el germà.. els feia les camises a tots.

Ramona Guitart

Lluïsa Comellas

Amb 13 anys ja em feien portar la casa, gairebé… Ja hi havia la meva germana gran… la meva mare estava molt faltada de salut. I la meva germana havia de córrer… una hora havia d’anar a Manresa, una altra a Berga, una altra a Cercs.. pel que es presentés. Llavors, a una casa de la Nou que li diuen Vinyoles, i que està desapareguda, hi vivia una cosina del pare, que també estava malalta, i l’havia de pujar a ajudar, perquè tenia canalla petits. La meva germana gran, això. I llavors quedava jo, la més gran, a casa. I ja havia de portar tot el mando de la casa.

Les dones... Feien el dinar, netejaven la casa, brodaven, cosien... Lo que feien les senyores. Estàvem molt a casa. A la tarda, portàvem... Generalment, m’ho feien fer a mi. Portava la beguda, el berenar, als treballadors del camp. Jo portava el dinar i després la beguda. Recordo que deixava el dinar allà amb una ombra, que ells tenien, i tenien un gos que estava sempre al costat, i tenia molta gana, però mai tocava re del cistell. Teníem el foc a terra. I l’olla, i els clamalls... hi havia uns clamalls bastant adornats. Després els van treure. I hi havia una cuina econòmica sí. I aquella cuina, quina calor feia! Perquè esclar, s’escalfava tot. Així com ara les

Montserrat Bancell

cuines van molt bé, s’escalfa un tros, aquella era una escalfor horrorosa. Però anava bé. Ja era un adelanto, en aquella època.

remenar la sang, embotir i netejar els budells. Per a aquesta darrera tasca fins i tot es recorda l’existència de budelleres, dones que es dedicaven professionalment a això. Evidentment, durant la matança les dones havien de continuar proveint el menjar a totes les persones que s’haguessin congregat a l’esdeveniment i, un cop finalitzades totes les tasques, netejar tots els estris i draps utilitzats.

Conxita Casals

El temps que tenies feines, a espellofar. El blat de moro... ho fèiem al vespre. I bueno, espampar... Espampar, vol dir.. Entre el blat de moro s’hi feien les mongetes, i quan les collien, que ja eren seques, en feien pilots, lligades. D’allò en deien monjoies. I llavors quan les portaven cap a casa, allà que eren ben seques, es posaven en un cobert, i s’havien d’espampar, treure la tavella de la rama. A la vora del foc ho féiem o abaix en un cobert. I llavors estavellar, treure el gra de la tavella.

Una de les festes que també es feia bastant era quan mataven els tocinos. Llavors era una festa gran. Venien tots els masovers, aquell dia, a casa, i entre tots mataven els tocinos, feien les botifarres... i acabada la festa, generalment, que a casa meva els agradava molt la música, posaven música. Hi havien sardanes, de tot... Més aviat sardanes. Música clàssica en teníem ben poc. Feien les botifarres... Aquell dia feien feina, però quedava molta cosa. Durava una setmana. I ho feia la meva germana gran i el mosso, aquest que es deia Ramon, també els ajudava a les botifarres. I hi havia una minyona que també ajudava. Una setmana fent botifarres.

Roser Serra

La matança del porc

Conxita Casals

Com en tots els àmbits de la vida, les tasques d’homes i dones estaven clarament especificats i delimitats fins i tot en la matança del porc, moment essencial de l’hivern, que assegurava el proveïment de carn durant pràcticament tot l’any. Si els homes s’encarregaven de la mort del porc, el descarnament, l’especejament i l’amassament de les carns, les dones tenien tasques específiques com la de

Festa de Sant Jaume. Trobada familiar a Cuirols. Del recull d’ Immaculada Bou

L’aigua i la bugada

No teníem aigua, al poble, l’havíem d’anar a buscar a baix en aquella font de Cal Patzí. L’anàvem a buscar amb càntirs, galledes, amb allò que portaves aquí al coll... i rentar també anàvem a rentar allà en aquell safareig, que ara s’ha fet lleig però hi havia un safareig maco! Era preciós. Moltes hores ens trobàvem moltes allà a rentar. I jo, com que era molt joveneta, doncs la gent del poble em van ajudar molt, em vaig sentir molt acollida i molt bé. Venien m’ajudaven, agafar la roba de la meva sogra... tothom ajudava.

Dins de les feines assignades a les dones, de les que més van canviar van ser totes aquelles tasques que tenien a veure amb l’aigua, sigui el proveïment d’aquest element indispensable, que demanava viatges constants a les fonts, en cas que les cases no tinguessin l’aigua canalitzada, sigui totes les tasques associades a la bugada. De la Nou, es recorden la font de l’Ase, la de cal Patzí, el rec de cal Ferrer i la font del Serrat. Aquesta darrera rajava “com un bec de porró” i la gent havia de fer cua per tenir torn per omplir les galledes. A Malanyeu, una de les fonts més utilitzades era la de la Casanova, també era molt coneguda la font de les Travesses.

Ramona Pujols

La roba, la rentàvem a baix, en un safareig que hi ha, molt gran. Sempre l’hi he vist jo... A l’hivern, hi havia temporades que hi havia hagut hores que era ben freda. Te n’havies d’emportar l’aigua calenta i sabó i una cosa i l’altra. Roser Serra

Amb sort, la casa on vivien disposava de safareig i s’evitaven el desplaçament -sobretot el de tornada, amb la roba molla- al safareig o al rec. A la Nou, hi havia un safareig públic a cal Carnisser, mentre que a Malanyeu la rentadora es situava en gorgs de la riera, on les dones havien de fregar agenollades; sobretot, se’n recorda un pujant cap a la casa de la Solaneta. També s’havia anat a la casa de la Batllia, on tenien una bassa.

Terrible, pobra mare, el que s’havia fotut de treballar... nosaltres córrer amb el bestiar d’aquí per allà.. Teníem cabres i després cavalls i vaques. I anar a rentar allà on hi ha el col·legi, a la Batllia. Doncs allà hi tenien una bassa i tenien una pica. Amb la cistella i cap allà. Potser hi anàvem amb mitja hora. I llavors estendre la roba a casa. I sort que aquella dona ens deixava escalfar l’aigua, que valia molt. I a l’hivern un fred...

Aquesta feina, evidentment dura per si mateixa, ho era més o menys segons l’estació de l’any. A l’hivern, època en què moltes vegades l’aigua es glaçava, era especialment crua. Les dones de la Nou recorden haver anat amb un martellet a esquerdar el glaç per tal de poder-hi fer bugada. Amb sort, si hi havia alguna casa a la vora, es podia fer escalfar aigua per tal que la tasca no fos tan pesada. Anar al safareig, com la llengua en dona testimoni, també era un moment social. Si s’esqueia, aquesta tasca també la feien les nenes de 9 i 10 anys.

Montserrat Juncà

Jo recordo llavors que hi havia molta aigua! Al Llomar hi havia uns recs d’aigua... pertot arreu baixava molta aigua! L’aigua, venia d’una font que estava molt a prop de la casa. I Antes... després van fer un safareig, però antes anaven a rentar al Viver. Agenollades, les dones, amb una espècie de caixa, i allà dale que dale. Jo no hi havia anat. Quan vaig ser més grandeta, ja van fer un safareig a casa. Jo no feia gaire res... com que era la més petita, hi havia d’altres més grans que feien la feina...

Amb la meva mare, al cel sigui, anàvem a Espades a ajudar a rentar la roba. I jo era una mica més gran i res: agenollades allà amb una bassa i a l’hivern tenia de trencar el glaç perquè estava glaçada i després ens donaven el menjar i una mica de vianda. En comptes de pagar ens donaven una mica de vianda.

Conxita Casals

Ramona Guitart 9

una estona cada un a trencar camí i anar baixant. Passàvem per aquests carrers de cases enllà i baixar pel Xoriguer i cap avall, pel dret, que hi havia un camí. I sempre a peu. A la fàbrica hi treballàvem 7 o 8 hores. Començàvem a les 5 fins a les dues. Allà estava a les contínues, de fil. Feien fil. Marxàvem totes juntes, no sé si érem setze o disset, molta colla. Tot dones, i baixaven dos homes que eren de l’altra banda. Fins als dos camins i després ells passaven per baix al Santuari, aquelles cases de cap enllà i nosaltres cap aquí. Potser estàvem tres quarts... De baixada... a les fosques! Mare de Déu... Tinc prou bon record d’aquella època.

La fàbrica La necessitat de jornals feia que, en molts de casos, les dones, a part de les feines que tradicionalment havien fet i feien, sortissin a guanyar sous fora de la llar. Llogades en d’altres cases, però sobretot en la incipient indústria tèxtil i minera de l’Alt Berguedà-a la tasca coneguda com la llimpia, tot i que no es recorda cap dona de la Nou que ho fes-. Les indústries eren situades al llarg de l’eix ferroviari del Llobregat, des d’on es podien carregar els productes fàcilment. En el cas de la Nou i de Malanyeu, la fàbrica tèxtil més propera era la de Sant Salvador de la Vedella. Des de la Nou, durant molts anys, un grup de 15 dones i 2 homes baixava cada dia pel dret, pel camí del Xoriguer, per arribar al torn de les 5 del matí a baix. Eren torns de 8 hores, rotatius, després dels quals calia tornar a pujar, cosa que normalment es feia per la volta, menys dreturera.

Ramona Guitart

Ja més endavant, cap als anys 70, una fàbrica de fer jerseis es va instal·lar a la Nou. Es va muntar un taller en un local on anteriorment s’hi havia fet teatre. Les dones hi feien jornades de 5-6 hores, i amb màquines tricotoses confeccionaven els vestits. Recorden que l’encarregat de transportar el material era Joan Casals, de Guardiola, l’Avi del Barça. Aquesta taller va durar fins que la producció es va concentrar en una fàbrica de Berga.

A la fàbrica ja hi vaig entrar amb 14 anys, hi treballàvem tots, allà a Viladomiu, les germans. Fèiem 8 hores i prou i ja teníem temps per fer les nostres coses, que poguéssim aprendre o això. I molt bé, una joventut molt maca, en tinc un bon record. A les fàbriques, això sí, hi havia molt soroll, a mi em marejava. Quan vaig començar a festejar vaig pensar: “gràcies a déu que te’n aniràs d’aquest país”. Ramona Pujols

I després anàvem a treballar a la fàbrica, hi vaig treballar durant cinc anys i dos mesos. M’hi vaig posar a 16 anys. A aprendre de cosir hi vaig anar casi res: no m’agradava! Llavors treballava a la fàbrica tèxtil de Sant Salvador. Molat gent de la Nou hi treballàvem. I pujàvem i baixàvem a peu. I a l’hivern, amb la neu que arribava a sota el genoll i mira, 10

Núria Guitart, Concepció de Fontanella, Maria Teresa de Cal Sastre, Pepeta, Victòria, Maria de Cal Patzí, Lola de Francès. Escola de baix (ajuntament vell) Del recull de Núria Guitart

ESCOLA I APRENENTATGE Abans, en general, l’escolarització dels infants era ben curta. Normalment s’anava a escola des dels 6 anys, des que el nen o la nena pogués arribar a peu a l’escola sense problemes, i fins als 12-14 anys, quan ja es podia començar a treballar la terra de casa, o aportar-hi un jornal. En el cas de les noies, aquest fet s’accentuava més ja que, d’una banda, la instrucció femenina no es considerava tan necessària com la dels homes i, de l’altra, el fet que moltes vegades la seva incorporació a les tasques de la llar fos possible i necessària més aviat. Tant a la Nou com a Malanyeu hi havia hagut grups escolars, que van durar fins ben enllà, donat l’auge demogràfic que el poble va viure durant l’època minera. Actualment, però, cap dels dos nuclis del municipi disposen d’escola. Tot i així, les famílies que podien enviar els seus fills i filles a estudiar fora -sigui per capacitat econòmica, sigui per la presència de familiars en altres nuclis urbans- ho havien fet, a Borredà, Berga o Gironel-

la, ja que a la Nou, moltes vegades, els mestres s’hi instal·laven passat l’inici del període escolar, a vegades amb mesos de retard. A Malanyeu es recorda que, en un primer moment, els capellans s’ocupaven de la instrucció elemental dels infants, i que, més endavant, l’amo del Llomar va cedir una païssa per tal que es pogués fer una escola més o menys en condicions, amb la presència de mestres. En els moments en què va haver-hi més ocupació a l’escola, es van fer grups separats de nens i nenes; més enrere, els més grans recorden haver anat plegats a estudi. Normalment, i pels motius que s’han exposat, les nenes acabaven l’escola abans de l’hora dels nois, ja que llavors podien dedicar-se a aprendre aquelles tasques que es consideraven pròpies de la feminitat: els labores. Algunes, fins i tot, s’havien desplaçat a Berga o a altres indrets per tal d’aprendre costura i brodat de manera intensiva, amb modistes.

A estudi, molt poc. Hi anàvem a Cercs. Hi anàvem jo i el meu germà.. anar seguint la vora de via cap amunt… una hora hi teníem. No hi havia pas ningú més allavòrens. Jo molt poc hi vaig poder anar,el meu germà una mica més de temps… a mi de seguida em van posar a fer la feina de casa.. ja va estar, l’estudi.

la el capellà. Perquè no hi havia ningú, no es podia fer escola sinó. Jo hi vaig anar poc, perquè nosaltres vam anar a col·legi a fora. A les monges, ens van portar. A Borredà. I a mi m’agradava més anar a escola a la Nou que a Borredà. Però com que les meves germanes també hi eren... En aquella època et deien, vés aquí, i hi anàvem. No protestàvem. Estàvem internes. Pujàvem per les festes, per Pasqua, per Nadal... a l’estiu. I veníem tots els germans i ens reuníem tots. I fèiem bastants disbarats.

Montserrat Bancell

A estudi, no gaire. Havia començat d’anar a estudi a Navàs, i llavors ja me’n vaig venir cap aquí a dalt. I aquí dalt, poc o molt ja hi vaig anar, amb el mossèn del Santuari. A casa seva. M’hi havien fet anar els amos, per saber el més necessari.

Conxita Casals

Roser Serra

El col·legi era allà al peu de l’església, que encara hi ha l’edifici. I hi ha un pis. Hi ha un estrado, i encara les taules del col·legit. Primerament ens ho feien els capellans... Després l’ajuntament va fer l’escola al costat del camp de futbol, en una païssa, que hi van haver de posar taulons perquè hasta grapals els hi sortien allà. Però com que fèiem foc... com que hi havia els mineros, que tots teníem els pares mineros, doncs mira, tots fèiem foc. El meu pare era miner... Jo vaig anar a classe amb una professora de Barcelona. No hi anàvem pas, separats, nois i noies. I després jo també vaig anar amb mossèn Serra, mossèn Costa, i després va venir aquesta mestra, que ens va ensenyar a brodar, la màquina... Es deia Lluïsa Castañares, em sembla. Montserrat Juncà

A casa, a l’estiu teníem aquest home que feia com de mestre, i feia repàs de les coses de durant l’any, perquè no ens endarreríssim tant. I era molt agradable i sabia bastant, i ens va fer un jardí, entre els nanos.. vam fer un gran jardí i ell el dirigia. I amb aquest home ho vam passar molt bé. Li deien el mestre Casas, no era mestre, però sabia bastant. I aquest ens feia escola. I després al poble tampoc hi havia escola ni res. Però el meu pare va cedir una païssa que hi havia al costat de l’església i llavors es va construir una espècie de sala, que va ser l’escola. Hi havia 10 tauletes amb les cadiretes i, en un racó, la tarima, i allà es posava el mestre. Però com que de mestre no n’hi havia, generalment feia esco-

Grup escolar. Del recull de Concepció Boixader

Bar de Cal Marginet. D’esquerra a dreta: Ramona, Adelina?, Ramoneta, Fina Cal Ferrer, Ramon, Lourdes. Del recull d’ Immaculada Bou.

ELS SERVEIS Les botigues Normalment, el proveïment de les cases es feia a partir de tot allò que la mateixa casa podia produir, es cultivava i s’engreixava pel gasto de la casa. No obstant això, certs productes s’havien d’obtenir necessàriament fora de l’àmbit casolà amb els pocs diners que es podien obtenir. Al municipi de la Nou hi havia hagut botiga en cadascun dels nuclis: a Malanyeu, se solia anar a la casa del Far, que també venia pa i carn; més endavant, la Monsterrat Juncà, de la Caseta, també va posar botiga a dalt el poble. De la mateixa manera, a cal Carnisser, a la Nou, també es venien tot tipus de productes, a més de carn -evidentment- i de pa. A la Nou, hi havia hagut també servei de ferrer, sabater i barberia. A més a més, també s’hi havia un molí fariner, on els pagesos duien el blat a moldre. Es recorda també que a cal Salvador hi havia hagut

hostal. A part, també hi havia diverses fondes que també venien alguns productes, sobretot quan la població municipal va augmentar. D’altra banda, moltes famílies mineres anaven a comprar a l’economat de Fígols, ja que tenien uns preus més assequibles per als treballadors, i també es feia el proveïment a baix a Sant Salvador de la Vedella.

Nosaltres compràvem els xais i els teníem i els anàvem matant quan feia falta. I vedelles, i tot el que es presentava. Porc no en veníem, tocino a dalt a la Nou. La gent ja se’l matava. Nevera no en teníem, a la carnisseria. Com que veníem un xai cada dia, el matàvem al dia. Potser últimament sí, en van comprar una, de petita. Allà baix no. El pa també el fèiem nosaltres. Teníem forn de pa. Érem

Guardiola... I alguna vegada a Manresa. Per anar a buscar coses de conserves, generalment el meu pare anava a Manresa, a Can Jorba, i allà comprava a l’engròs.. la pasta, tot el que es necessitava. Esclar, allà no podies anar a comprar cada dia. I feia una compra forta, i ja durava temps...

carnisseria i forn. La farina, ens la pujava un camió, no sé d’on però i tant si fèiem pa. I tant si en veníem, de la gent que hi havia. Els farts de treballar que m’havia fotut jo. Lluïsa Comellas

Conxita Casals

Anàvem a comprar al Far. Era el puesto que feien d’hostal. Tenien una mica de carn, de fruita... i no hi havia carretera. Anaven a vegades amb la mula a buscar-ho però algunes vegades anaven a peu, carregats, a buscar-ho... No sé per què ho feien. Tenien generalment, a cada casa, un burro. I anaven a comprar i el burro s’estava a casa, i venien molt carregats. I jo pensava: “Què raro, que no agafessin el burro”, i podien pujar a cavall i no haver-se de cansar. Era molt primitiu tot.

El pa, a Sant Salvador. I aquí a la nou en feien, hi havia el forner. Però com que durant la setmana jo m’estava a baix, ja ho compràvem allà a St. Salvador. Llavors només hi havia un caminet. Teníem una mula i ja m’hi feien prou baixar a vegades. Compràvem unes quantes coses, amb la mula, i au. I si volies anar a cavall una mica... A Berga gaire sovint no hi anàvem. A Sant Salvador cada setmana. A Fígols no sé si hi havia anat mai, però no hi pujava gaire mai allà a dalt.

Conxita Casals

Roser Serra

El pa, nosaltres, de Sant Jordi o a Berga. I al temps d’abans, a Fígols, el trèiem. La Maria aquesta tenia un ruc, i jo sabia el dia que hi anava.. Mentre vaig ser a casa meva, ho feia. Li deia: “Deixeu-m’hi anar, que ja ho portaré” I la mare deia: “És que avui convé oli, portar 4l d’oli..” i jo: “Ja els puiaré” I oli, i pa, i això... ho portàvem de l’economat de Fígols. De dalt de Fígols. Allà només em sembla que hi podien anar els miners i prou. I aquell ruc, anava amb les sàrries, i doncs ens carregava.. i ens ho fotia al ruc i au. D’aquí a Fígols, hi havia una estona... Una hora d’anar i una de tornar. I nosaltres, després d’anys, vam posar una mica de botiga, i aquí a la botiga.... Això amb els meus pares. Aquí no hi havia cap botiga abans. El què, que a casa encara no fèiem de bar i restaurant. I vam posar aquella mica de botiga...

A Berga a comprar, a mercat, vet aquí. I pujar carregats de la manera que podíem… Clar, tampoc no podies carregar pas gaire. Els vestits i això, a Berga. Montserrat Bancell

L’electricitat Històricament, la il·luminació de les cases es feia a partir de la combustió de teies, que es disposaven en teieres i feien una flama tènue que permetia, fins i tot, de cosir. D’altres mètodes eren l’ús d’espelmes i de gresols d’oli, amb un petit ble que feia la flama. Ja al segle XX, la introducció del llum de carbur va suposar un petit avenç fins que no van arribar els grups elèctrics, que les cases més benestants es podien instal·lar si disposaven d’un punt d’aigua amb què fer-lo funcionar.

Montserrat Juncà

A comprar, a part de Berga, si de cas hi anàvem a Sant Salvador. Perquè també hi havia botigues a Sant Salvador. A Berga hi anàvem a comprar sovint? Segons els quartos, no era com ara. Recordo les cartilles de racionament, que donaven la ració a dalt a l’economat. Un cop cada mes em sembla que donaven.

Ja a la segona meitat del segle XX el sistema de cablejat va començar a instal·lar-se i, finalment, l’electricitat va arribar massivament a totes les cases de la Nou i Malanyeu.

Ramona Guitart

La roba, anàvem a Berga, generalment. A Berga, a 14

Mira, doncs amb llums de carburo i espelmes. Teies no, aquí a la Nou. A la Vitarella n’havíem cremat més o menys… a la teiera, i hi havia un paternal de foc… I cosíem allà, per força. Montserrat Bancell

Per la llum ho fèiem amb llum de carburo, o sinó un setrill d’oli o sinó una espelma... Al setrill hi posàvem oli i com una veta i allò anava fent llum. Ramona Guitart

La llum, la vam posar individual, perquè no hi havia llum. I no van estar gaire encertats, perquè van posar la llum un any que hi havia molta aigua, i aquell que va posar-la es deia Miquel. Aquest va dir: “Val més que posin un motor bastant gran, perquè si un dia volen posar una serradora, els servirà”. I van posar un motor bastant gran, però aquell any va haver-hi molta aigua, després no n’hi va haver tanta, i llavors el motor no anava gaire bé. O sigui, que no van estar gaire encerats amb la llum. No obstant, això, anàvem tirant. Això devia ser cap el 1928-30, més o menys. El carburo... jo me’n recordo, era molt pesat. Hi havia uns llums, posaves el carburo dintre i hi posaves aigua. Li donaves una mica d’aigua i feia un llum que ho enlluernava tot! I al cap d’un moment, la llum ja havia marxat. Els miners, tots tenien llum de carburo. Nosaltres ja teníem electricitat, allavors, però ja et dic, no va anar gaire bé. Quan va entrar l’electricitat de veritat, van estar molt contents. Conxita Casals

Això de la llum, aquí... ja fa anys també. Jo treballava a Carbons de Berga, a Fígols, i amb el Marginet, que era el jefe de repartir la llum i això, em va dir: “Home, si no tens llum és perquè no vols! Sol·licita-la!” I ho podem prou fer-ho. I la vaig sol·licitar, llavors només que des de l’estret, aquí a baix, fins aquí, em vaig haver de fer jo els forats. I al Llomar li vaig demanar permís per pujar amb els pals... i em va dir que sí. I quan vaig tenir els forats fets, fins a casa, a ell li va venir l’acudit de posar-la també, cap al poble. I va resultar que vaig fer feina en va. Perquè llavors van haver de canviar els forats, perquè era d’alta tensió, però aquests els van fer ells. Climent Escarré 15

Família vora les Agudes. Del recull d’IImmaculada Bou.

LA SALUT El metge i els remeis La cobertura mèdica als pobles era, a principis del segle XX, pràcticament nul·la en comparació a la que hi ha en l’actualitat. Normalment, els pocs metges que hi havia residien en nuclis més grans i els habitants dels nuclis rurals havien de desplaçar-s’hi per fer visita o, si el cas era greu, anar-lo a buscar perquè visités a casa. Normalment això era més freqüent, ja que no s’avisava el metge si no era absolutament necessari. En el cas de la Nou i de Malanyeu, el metge era, com tants altres serveis, a baix a Sant Salvador de la Vedella, i la gent té el record d’anar-lo a buscar amb la mula. Tot i així, també era freqüent fer recurs a curanderos, o simplement es feia repòs a casa i es prenien aigües de les diverses herbes remeieres que es trobaven al bosc i que les dones anaven a recollir, de la mateixa manera que preparaven pegats.

nucli de la Nou, i el metge pujava de Vilada o de Cercs a fer-hi visita a dies, com encara fa en l’actualitat els dimecres.

Pels metges? Aquí a la Nou sempre n’ha puiat un, de metge. Abans era el de Vilada. O havies d’anar a Berga. No s’hi anava pas tant, déu me’n guard. Més que tot, potser es feia aigua de til·la. I timó, aquí mateix n’hi ha també. I el centaure, per fer agafar gana. D’amargant que era... és una planta que es fa més que tot cap al bosc i fa una flor vermellosa.. Te de roca. El centaure, era de molt mal prendre. Era una herba molt amarganta. Ni amb sucre. Com l’oli de bacallà. Roser Serra

Més modernament, es va instal·lar un consultori al

Tot sovint canviaven, els metges… 2 o 3 n’hi havia hagut, de metges. Lluïsa Comellas

Aquí venia el doctor Oliva. Que venia de Fígols. Montserrat Juncà

El cos de la dona. La maternitat La qüestió de la pubertat femenina i, especialment, la menstruació, era una qüestió que, tot i afectar totes les dones, es mantenia molt a l’ombra. Es tractava d’un afer molt íntim del qual s’evitava de parlar i que, en alguns casos, s’intentava d’amagar. Per exemple, quan es rentaven els panyos al safareig i venien nens i nenes, les dones intentaven amagar-los, o els estenien en llocs amagats perquè no es veiessin. Quan es veien draps estesos a les argelagues, les dones que ja n’estaven assabentades sabien de què es tractava. Al voltant de la menstruació, s’originaven diverses prohibicions que s’observaven estrictament, com ara la impossibilitat de rentar-se el cap (o completament), tocar flors, i diverses prohibicions en l’àmbit alimentari, com la de tocar carn morta, si no es posaven guants -les dones que menstruaven eren excloses de la matança del porc- o la de fer allioli i maonesa, que es tallava. Pel que fa a les nenes, no se’ls explicava gaire o gens què es trobarien amb la pubertat. Algunes noies s’havien trobat “pixant sang” sense, evidentment, saber de què es tractava. En alguns casos, se les preparava pel “canvi” i se les alimentava amb pa amb rovell d’ou, conyac i sucre, per tal de donarlos proteïnes. A part d’això, es donaven consells

vagues com ara la prohibició d’acostar-se als nois, amb el perill de “quedar grossa”. I és que l’educació sexual també venia de mà de les amigues i les germanes grans, casades, que informaven les més fadrines sobre què fer quan els arribés el moment de prendre marit. Per als parts, en un primer moment, sempre hi havia algú als pobles que tenia els coneixements de llevadora i que n’exercia, tot i que no de manera formal. Més endavant va ser una feina que es va anar professionalitzant i que, a la Nou i a Malanyeu, va dur a terme la Felisa, de la Nou mateix. Més endavant, en marxar ella del poble, en va venir temporalment una de Vilada fins que no es van generalitzar els parts a l’hospital. Tot i així, la proximitat de Berga feia que moltes dones anessin a parir a l’hospital ja de bona hora. De cara als més petits, les explicacions que es donaven als més menuts sobre l’origen dels nens eren diverses: la cigonya de París o, més rústegament, sota una col, darrera d’unes boixeres o a la menjadora dels animals... D’altra banda, els vestits amples i negres que duien les dones feien que no es remarqués especialment la panxa de les gestants. Això, i segons diuen les entrevistades, el fet que tampoc no hi hagués tanta curiositat al respecte per part de la mainada.

Això dels metges moltes vegades, s’arreglaven entre famílies. Per exemple, n’hi havia una de la Casa Nova que feia de llevadora... La Felisa era una que tenia més o menys la meva edat que era del Ferrer. Aquesta era de la Nou. Jo parlo de més enrere, eh.. Aquesta, després, si hi havia algun naixement ja hi anava. Més endarrere, quan jo era petita, no hi havia llevadores, no hi havia res. I a cada poble hi havia algú que semblava que estava documentada, i quan havia de néixer una criatura, l’anaven a buscar i feia de llevadora. Els nens, venien de París. A sota una col... I jo li deia a la meva mare: “Per què no ve un altre nen?” I la meva mare feia una cara molt sèria... devia pensar: “Ja n’estic cansada, de tantes criatures”. Ha nascut un nen de no sé on... i on l’han trobat? A sota unes rames, no sé què, no sé quantos. Conxita Casals

La canalla, la vaig tenir a Berga. La meva germana sí que els va tenir aquí. A la Nou. Amb la Felisa. La meva germana… els dos van néixer aquí. Resulta que jo vaig anar al metge i va veure el Gassó que jo era una mica estreta… Montserrat Juncà

Per tenir els fills: primer hi va haver una llevadora, la Felisa, que era d’aquí a la Nou. Però després jo ja en vaig tenir una de Vilada que va pujar. Perquè la Felisa ja va plegar, va marxar i després ja va tocar venir-ne una de Vilada. I per la nena ja la vaig tenir a Berga. Però de fet jo m’estimo més anar a l’hospital que no pas estar a casa. Ramona Guitart

Jo... n’hi havia que sí, que feien venir la llevadora. Però quan em va tocar a mi ja me’n vaig anar a Berga. A l’hospital. Els d’aquí a la Canal, els van tenir a casa. Aquests sí. La llevadora era una tia del meu home. La Felisa. I ella vivia a Sant Salvador, que l’havien d’anar a baixar a buscar. Quan es va casar, se’n va anar a viure a baix. Però jo els meus fills els vaig tenir a Berga.

Dones de la Nou.

Roser Serra

Del recull d’Immaculada Bou.

Dones guarnint amb flors.

LA RELIGIÓ, LES FESTES I EL LLEURE La religió Fins fa relativament poc temps, el catolicisme era omnipresent en la majoria d’aspectes de la vida quotidiana de les persones, especialment a pagès. La gent, molt creient, observava els preceptes estrictament i seguia el calendari religiós al peu de la lletra. La missa de diumenge era un punt de trobada entre la gent del poble, que hi acudia en massa. A part, les festes, com veurem més endavant, s’establien en relació als sants patrons, sigui d’un ofici, sigui de les esglésies que omplen el nostre territori. Al municipi de la Nou podem trobar-hi tres esglésies principals que havien tingut capellans, la de Sant Sadurní, a Malanyeu; a la Nou, la de Sant Martí, així com el santuari de Lurdes de la Nou, que tenia custodi. Les tres tenien un funcionament actiu durant el segle XX. A la Nou, la parròquia de Sant Martí feia la missa de dissabte, així com la missa de matí

del diumenge, a les 8; la Missa Major de diumenge es feia al Santuari. Moltes dones havien d’anar a la missa de matí ja que diumenge tampoc era un dia de repòs de les tasques de la llar i, acabat l’ofici, es posaven a preparar el dinar. Durant aquesta època, les dones i els homes desenvolupaven la tasca de priors i priores. En el cas d’elles, i durant un any, a dues dones se’ls assignava la tasca d’anar a preparar rams durant la setmana i, finalitzada la missa, situades a les portes, vendre’ls per tal d’obtenir algun fons per a l’església. Durant l’estiu es feia amb flors; amb marduix, romaní i altres plantes oloroses, a l’hivern. Les priores desenvolupaven una altra tasca en el si de la parròquia, la de netejar i tenir condicionada l’església durant el període assignat. Normalment es tractava d’una noia i d’una dona casada; a la Nou, en ha19

ver-hi dues esglésies, la parella del Santuari era de priores solteres i la de la parròquia, de casades.

Sí, que s’hi anava, a missa. La gent creia més. Anàvem a tot arreu, perquè en deien a dalt i a baix. A dalt la solien dir molt el dissabte a la tarda i el diumenge a les 8 del matí. Però jo hi solia anar molt el dissabte a la tarda, i ja deien que valia. Priores? Mare de déu. N’havia fet de soltera i casada. Cada diumenge o dissabte, quan fos... portaves aquell cistellonet amb unes quantes flors, i au. Ho havia estat molts anys, a dalt. D’un any ja m’hi quedava per l’altre. S’havien d’anar a buscar flors per tots els puestos... Marduix, un ramet de viola, menta... el que es trobava. I també hi havia priors. I el dia que era Sant Martí, doncs sortien. I sortien amb unes atxes enceses, i se n’anaven cap als seus bancs, a seure.. no me’n recordo exactament del què. I si feien una professó, sortien amb la bandera... Però ara s’ha acabat això de les professons. Mare de Déu si en fèiem! Per Corpus feien professó. Dijous... De dalt de l’església de dalt, cap allà an aquell cantó d’allà, que hi ha aquell carrer... doncs feien el tas aquí defora...i passaves i el mossèn, ja no sé què fèiem. I cantàvem alguna cosa, i anàvem visitant l’un i l’altre.

de l’any, els hi donaves quan te’n treien i ja estava. A l’hivern, els rams els fèiem amb timó, romaní. Si et feien priora de missa matí, amb pocs ja en tens prou… Lluïsa Comellas

Les festes La gran majoria de les festes que es feien, antigament, tenien a veure amb els patrons dels pobles o dels oficis més estesos. Si als pobles de mar Sant Pere o la Mare de Déu del Carme tenien una importància vital per als pescadors i mariners, en zones d’interior, Sant Isidre i Sant Antoni eren festes importants. A tota la zona de l’Alt Berguedà la festivitat de Santa Bàrbara, patrona dels miners, també hi era àmpliament celebrada. Per Sant Martí es feia Festa Major a la Nou; a

Roser Serra

Jo havia estat priora. I mira, anar a buscar rams, i donar-los. I els cèntims que et tiraven allà, al cap

Abans a les caramelles només hi participaven els homes. Del recull de Núria Guitart.

Malanyeu, tot i que el patró és Sant Sadurní, la celebració del qual és el novembre, la festa es feia a l’estiu. Normalment, el patró de totes aquestes festivitats consistien en un ofici cantat, normalment, que se seguia d’una processó i d’un ball a la tarda. La gent de la Nou també recorda haver anat a festes majors dels pobles del rodal, normalment a Sant Salvador, Fígols i en alguns casos fins a Vallcebre. A part d’aquestes festes, moltes vegades es feien aplecs en ermites properes fora dels nuclis, normalment per prometences fetes als sants o marededéus del lloc. A la Nou i a Malanyeu eren destacats els aplecs de la Clusa, al juny, i el de Falgars, el diumenge després de l’Ascensió, una antic vot de poble que s’anava a renovar. A Falgars també s’hi anava al setembre, per la festivitat de les Marededéus trobades. En aquests aplecs, el poble hi anava en processó, amb els animals, i normalment, després de la missa, es feia un dinar i, en alguns casos, una ballada. A Falgars es recorda que es feia una dansa pròpia, el diumenge després de l’Ascensió. Al poble de la Nou es feia encara una processó la festivitat de Sant Isidre, el 15 de maig, dia en què es pujava al serrat de cal Batlló; i l’últim diumenge de juliol es feia un aplec de malalts al santuari de Lurdes, dia molt concorregut ja que venien autobusos de fora plens de fidels. Una de les altres festivitats més típiques era la tradició de les Caramelles, que a la Nou i a Malanyeu eren primer només compostes d’homes, i més endavant d’homes i dones barrejats, i anaven fent cantades per les diverses cases de cada poble, que els oferien ous o diners. A part d’això, a les cases pairals, si hi havia capella, de vegades s’hi feia una festa el dia que s’esqueia. És el cas de Malanyeu i el Llomar, que tenia una capella dedicada a la Mare de Déu del Carme. Les noies, per anar a aquestes festes i ballades, havien d’anar normalment acompanyades d’algun familiar, normalment algun germà, si no és que hi anaven també els pares. De la mateixa manera, per al festeig amb els nois feia falta algú que fes d’espelma i que tingués en tot moment la possible parella (o la parella) controlada.

Festes Majors. Sant Martí, i a l’estiu, sempre han fet una primera festa d’agost. I caramelles també encara en fan. Abans també, sempre tot barrejat: canalla, homes i dones... Abans es feia molt anar a missa i fer el vermut després. Ramona Pujols

Hi havia la Festa Major. Era una festa gran.. i les senyores. Les noies totes estrenaven un vestit.. en aquella època, el dia de la Festa Major era un dia gran. I tothom estrenava un vestit. I els homes anaven molt ben vestits. Feien una missa cantada. Cantàvem un ofici que el sabíem de memòria, perquè feia anys que sempre es cantava el mateix. I feien una processó que feia molta gràcia, també. Perquè passaven per darrere el cementiri, que ara hi ha carretera, però abans hi havia molta aigua. No sé d’on venia aquella aigua, i hi havia molts xarcos i pedres, i anava molt malament passar per allà. No sé com no havíem caigut passant per dintre. El diumenge, a la FM, a la tarda feien partit de futbol. Generalment jugaven la nou i Malanyeu. En general perdia Malanyeu perquè a la Nou eren més colla. Les noies, no. Sentades i mirant-ho... molt recatades totes. Conxita Casals

Per Festa Major, fèiem un bon dinar. Un pollastre, un conill… alguna vegada havíem comprat vedella i tot. Solien venir els cunyats, les germanes d’ell… Montserrat Bancell

El meu pare no ens deixava sortir. Anàvem a la Festa Major a la Nou, per Sant Martí, anàvem amb ell, la meva germana i el meu cunyat. Montserrat Juncà

A Falgars s’hi va el diumenge després de l’Ascensió. De primer, hi anàvem a peu, amb la mula, per portar el dinar... I llavors allà dalt hi havia uns puestos que hi havia uns focs per fer carn a la llosa, i preparaves l’amanida i la carn.. primer feies al foc, braser i aquell roc s’havia de quedar ben roenta perquè coïa la carn. Els quins anàvem a Falgars a peu sí que ens hi quedàvem. 3 hores d’anar i 3 de tornar. Allà anaven a missa i rosari a la tarda, i això encara es 21

conserva. Però ara hi van en cotxe. I només hi van a la tarda... Hi anys que són 3 o 4. no és pas com allavòrens. Allà per aquells planells, i au.

el dia de la Mare de Déu del Carme feien una festa. Venia el capellà i deien missa, i venien la gent del poble, també. Era mono, tot plegat.

Roser Serra

Conxita Casals

A Falgars, cada any hi anàvem. Per prometença. A peu, allà sí que s’hi va a peu. Dinàvem a Falgars, ens el portàvem. Hi havia prou un bar si volies de dinar, però tothom s’emportava una miqueta de menjar i menjàvem per allà a fora. Una mica de festeta. Ball, allà no. Tocaven la dansa, però ball agafat no. Fa una rodona i toquen la dansa. Però ball agarrat no. A mi m’agradava aquest ball. I un noi que en sapigués...

Caramelles! Amb mossèn Anton, cada any, que les feia ell mateix. Xicots, i mosses i tot. Ja hi anava que era alta així, i pots comptar què cantava. Aquest mossèn Anton ensenyava molt bé de lletra i al mateix temps, era un músic a base de bé. Per música, no hi ha ningú que li faci re. Hi entenia un rato. Si li semblava de composar una peça, ho feia. Montserrat Juncà

Lluïsa Comellas

Anàvem a la Clusa, a l’aplec. Sempre era el mateix: feien una missa, i la gent venia dels pobles i es trobaven. Era una trobada. Tothom se saludava, tothom era content i mira... era maco. Era un dia de festa. Es coneixien els nois i noies, i mira... de vegades sortien casaments i tot. I a casa teníem una església que hi havia la Mare de Déu del Carme, i

Cantada de Caramelles. Del recull de Núria Guitart

El lleure Normalment, fora de les grans festes majors, no hi havia gaire ofertes de lleure als pobles petits. La gent, per la natura de la feina -ramaderia, etc.- havia de treballar igualment el cap de setmana, i només el diumenge era el dia que s’aprofitava per fer activitats de lleure. A la tarda, moltes vegades, s’aprofitava per passar el rosari. Fora de la religió, en aquella època, principalment es feia ball a Sant Salvador i, a la Nou, s’havien fet sessions de cinema i ball a cal Camprubí. Pel que fa a les distraccions dels infants, l’escassetat de joguines de compra feia que, en molts de casos, es fessin jocs com ara la xarranca, el gat i la rata... que no demanen material; la imaginació infantil ajudava també a trobar solucions a aquesta manca de joguets: amb llaunes de sardina s’havien confeccionat sabates de taló o trens, amb macarulles de roure... També es donava el cas d’enfilar-se als arbres o de jugar, senzillament, a apedregar-se o barallar-se.

Allà baix, sí, a vegades anàvem a ballar. A vegades ballaven a Cercs, allà a Pedret, a la Baells. Anava amb la meva germana i els germans… sols no hi havíem anat mia, enlloc. Ni a totes dues tampoc. Sempre anàvem amb el meu germà petit, a vegades el gran i tot, però moltes vegades es quedava a casa fent companyia a la mare, que estava sola. De la Baells, quan em vaig marxar se’n van anar. Montserrat Bancell

Jo a ballar hi havia anat sempre perquè vaig tenir la sort que no va haver-hi cap mort a la família. Perquè llavors, quan es moria algú, dos anys sense anar a ballar. I hi vaig poder anar sempre. Al cine no, no m’hi guarden cap cèntim, però a ballar… El cine s’havia de pagar… A baix a Sant Salvador. A la Nou n’havien fet, però poca cosa… Amb el Joan, feien el ball, allà al Camprubí… perquè entre local gran i tot, allà ballaven. A baix a Sant Salvador, quan veia que els balladors s’acabaven, jo me n’anava a dalt als palcos, perquè llavors només quedava la Guàrdia Civil, i jo amb la Guàrdia Civil no hi volia ballar. A mi no m’agraden. Encara que n’hi hagués algun que m’hagués agradat. Lluïsa Comellas

Dinar al bosc. Del recull de Núria Guitart

Veníem a rosari i sortint de rosari, anàvem el jovent que érem, qui sap la colla, a dalt al camp de futbol, a jugar al gat i la rata i tot això, sense fer cap mal, eh. El diumenge, hi anàvem.

nostres jocs. Recordo que collíem les macarulles aquelles que fan els roures, les collíem, i allò eren vaques. I les portàvem a pasturar i ens entreteníem amb allò. Les teníem al serrat dels carlins...i mira, anar jugant amb les macarulles. I n’hi havíem passat d’hores, allà. I trens amb llaunes de sardines. Les enganxàvem amb un cordill i vinga.

Montserrat Juncà

Quan érem petits, no teníem gaires joguets.. Perquè érem 3. Si alguna hora la mare ens havia comprat alguna cosa era una nina d’aquelles de cartró. I amb una nina havíem de jugar les 3. I un dia, ens l’havíem deixada al terrat, plovia... i ja saps què passa. Ja tenies la nina enlaire. Tampoc hi havia peles per poder-ne comprar.

Montserrat Bancell

Roser Serra

Amb re, jugàvem. A vegades a barallar-nos entre nosaltres. Teníem estones de tota manera. Ens enfilàvem als arbres moltes vegades, que no sé com no ens havíem mort tots. Una vegada el meu germà va caure i es va obrir la cuixa. Tot enfilant-se. Es va fer un bon set aquí a la cuixa. Fèiem l’animal… coses de canalla. Llavores, nosaltres ens fèiem els

Futbol Del recull de Núria Guitart

Nens al camí del roc del Maiol. Del recull de Núria Guitart

ELS TRANSPORTS I LES COMUNICACIONS A la Nou i a Malanyeu, a principis del segle XX, les comunicacions eren difícils i els mitjans de transport, molt limitats. Es pujava de la vall del Llobregat per algun camí de carro i, normalment, també per corriols, com ara el camí del Xoriguer, molt utilitzat per les dones que anaven a treballar a la fàbrica. Un altre camí unia la Nou i amb Vilada, població amb la qual tenia més relació abans de l’auge del carbó i el tèxtil berguedans. De fet, alguns serveis com el metge i la llevadora van venir d’allà en el moment en què es va obrir la primera carretera que va arribar a la Nou, que venia precisament de Vilada. Més endavant, i amb la construcció del pantà de la Baells, que ho va trasbalsar tot, es va construir l’actual accés principal, la carretera que puja des de l’Eix del Llobregat des de Sant Salvador. Malanyeu, per contra, va estar, per la seva situació, relativament més aïllat durant més de temps. Les seves relacions eren més amb Fígols i Guardiola que no pas amb Vilada, que ja quedava molt lluny.

La carretera, que es va obrir a pic i pala, recorden els veïns de Malanyeu, va arribar a mitjans de la dècada dels 50, i no va ser fins bastant més endavant que es va asfaltar. Els veïns i veïnes de la Nou anaven a buscar el cotxe de línia, en cas que l’agafessin, a la Baells, a la línia que, sortint de Sant Quirze, passava per Vilada i anava cap a Berga, la Sanquircense; una altra línia que la gent agafava era la de la famosa ATSA, que seguia l’Eix del Llobregat. El carrilet, que arribava fins a Barcelona, s’agafava a la zona de Fígols i era força utilitzada quan la gent es desplaçava a la ciutat, sobretot a Manresa. El primer cotxe que es recorda a la Nou és el del Canaler, que es va comprar una de les conegudes banyeres i que oferia el servei de taxi als seus veïns. Més endavant el vehicle privat es va anar estenent i, posteriorment, generalitzant. Ben poques dones de la Nou van treure’s el carnet, a Barcelona, i no 25

Pujàvem a peu o bé em venia a buscar el Joan. El primer cotxe que corria per aquí va ser d’un home que ara ja és mort: el Joan de la Canal, i després va ser el nostre, el segon. Era un 4L. Llavors venia la carretera per aquella banda d’allà. Van arreglar la carretera per allà, cap al cantó de Vilada.

s’entenia com una necessitat de la dona, sinó com un ajut, un complement, a les feines masculines. L’única testimoni que hem trobat que va tenir cotxe per plaer i que va ser reprovada per conduir és el de Conxita Casals, i era a Barcelona.

Ramona Pujols

Les cartilles, nosaltres anàvem allà a l’economat de Fígols. Llavors pujàvem amb el tren. Encara era a la Vitarella aleshores. Anàvem de la Baells fins a Fígols, saltàvem i pujàvem dalt, i tornàvem a pujar al tren, arribàvem cap allà a quarts de dues, em penso. I així ho anàvem manegant. I allavores de baix cap dalt, puja com puguis. Hi havia prou bona carretera.. Revolts, i rocs i arrels.

Per aquí abans pujàvem nosaltres, però per camí eh… ni carros ni res. Un camí ral. Els carros no passaven per enlloc. Ni carreteres ni res. Devia ser per les cases i prou, el carro. I tot sovint s’hi fotien uns forats i tot… Montserrat Juncà Ens vam casar el 1958. Ja hi havia cotxes. El meu cunyat tenia un Jeep. Eren els primers cotxes que hi havia. Després, ell anant a treballar al Collet i a Fígols, ja el portava d’allà.

Montserrat Bancell

Va ser un bon canvi, la carretera de Sant Salvador. I de cotxes, n’hi havia un que no sé com li deien… el Canaler, que va ser el primer que va córrer per aquí. I llavors havia de fer de taxi. Prou l’havíem fet servir nosaltres.

Montserrat Juncà

Jo anava molt a sant salvador. A Berga, de tant en tant, però no hi havia baixat gaire. Potser la gent gran, més. De baix al molí de la Sala cap a Berga hi havia el cotxe de línia, la Sanquircense. De Sant Salvador a Berga hi havia l’ATSA. Ha anat canviant de nom, però vaja.. El tren, havíem anat a l’estació de Fígols i quan volia anar a casa meva, a Navàs, a agafar el tren. I tornar a pujar. I anar a la mina a peu, a vegades amb dos pams de neu. O si plovia a bots i barrals, tornar a peu...

Montserrat Bancell

Quan van fer la carretera? Deu fer molts anys! Va canviar molt. El meu home ni jo no hem tingut mai cotxe, vam tenir la filla i un xicot, i ell ens portava quan va ser bo per tenir carnet. Abans es passava per Vilada, i el primer cotxe que hi va haver aquí a la Nou va ser el Canaler. Que feia com de taxista. Nosaltres anàvem amb el cotxe de línia, des de Sant Salvador. A Berga hi anàvem a comprar.

Roser Serra

Ramona Guitart

Excursió de nens i dones Del recull de Núria Guitart

Remei Venturós i Subirà Del recull d’Immaculada Bou 27

Ajuntament de la Nou de BerguedĂ