Després del foc

Després del foc

n

Mercè Alegre

Noelia Pérez

El 31 d’Octubre del 2008 vaig anar a una festa i em vaig cremar.

Per fer bonic, havíem col·locat espelmes a terra. Jo portava unes faldilles de fibra sintètica, llargues i negres, i em vaig quedar al costat d’una de les espelmes, llarga i blanca. En qüestió de segons, l’espelma va encendre les meves faldilles. Va ser així d’estúpid i de ràpid. Però suposo que gairebé tots els accidents ho són.

Vaig passar-me un mes i una setmana a l’hospital i em van operar dues vegades. Tenia el 30% del cos cremat: les cames, les cuixes, els avantbraços i les mans. Algunes cremades eren superficials i d’altres molt més profundes.

Vaig tenir molta sort. No se’m van cremar ni la cara, ni els peus, ni la panxa. No vaig haver de viure més d’un any en un hospital, ni passar per més de quinze operacions quirúrgiques. No m’he quedat mai sola, ni tampoc m’han faltat les medecines o els metges. Puc nedar, córrer, saltar, asseure’m, caminar, rodolar. De vegades fins i tot m’oblido de que vaig tenir un accident i em penso que vaig néixer així, amb les cames rosades. El meu cos és feliç. Em sento normal. De fet, m’agraden les meves cicatrius.

Són boniques.

Són les paraules que les flames em van ficar dins del cos. Les que sentia, mentre era de nit i jo em cremava. Paraules enceses, qui sap si per veure-hi una mica més clar.

Paraules escrites damunt de la meva pell, com un tatuatge, perquè no oblidi mai el que em va ensenyar a queixalades de foc, el foc.

No em ve gens de gust parlar de mi.

Dins del món dels cremats, el meu cas no té res d’extraordinari. El més original, potser, és que em vaig cremar amb una espelma. Però això ho atribueixo al fet que sóc una metafísica i una romàntica. I també, val a dir, una gran despistada. En el fons, qui més qui menys, tothom té cicatrius: la diferència és que algunes es poden veure i d’altres no. El veritable repte és decidir què fem amb les nostres ferides, de quina manera les cicatritzem i com ens reinventem a nosaltres mateixos per renéixer de les nostres pròpies cendres.

Jo vaig trigar un any i mig en recuperar-me físicament de l’accident, i això que el meu cas no era greu i no vaig tenir cap mena de complicació. I és que les cremades acostumen a curar-se molt i molt lentament. D’altra banda, vaig tenir-ho força fàcil perquè com que el foc només va afectar la perifèria del meu cos, si no volia veure les meves cicatrius o no les volia ensenyar, me les tapava i punt. Tot i així, em va costar molt de temps digerir el que havia viscut. Tancar les meves ferides no només volia dir esperar que la pell cremada es regenerés. També significava moltes més coses, enfrontar-me amb les meves múltiples pors, vergonyes, odis i ràbies. Necessitava buidar-me de tot el que em feia mal per dins, fer-ne alguna cosa. Dibuixar, pintar, escriure, fotografiar-me.

Retornar al lloc on m’havia cremat. Ballar amb una espelma. Compartir les històries que vaig veure i sentir. Parlar des de la meva pell. Cantar.

Ha passat el temps. Quan em vaig cremar tenia 23 anys i volia fer la volta al món. Ara encara vull viatjar, però he entès que no sempre cal agafar un vaixell o un avió per ferho. Mentre pràcticament no em podia moure, vaig aprendre a viatjar dins meu. He caminat molt a poc a poc, molt sovint tota sola, però també m’ha acompanyat molta gent. Gent d’abans, gent nova. I la Noe. Una xamana del segle XXI, que amb el clicclic màgic de la seva càmera fotogràfica m’ha ajudat a transformar la tristesa i el dolor

de l’ocell devorat per les flames en plomes multicolors.

Agafeu-les.

Pinteu-vos amb elles.

Canteu-los cançons de bressol.

Enganxeu-les a un avió de paper.

Feu-ne llibertat.

Feu-ne el que us vingui més de gust.

No en feu res.

Però si us plau, un darrer consell: per més bonic que us sembli, no deixeu mai una espelma a terra. Aneu al bosc i busqueu cuques de llum. Són més ecològiques i a més, no cremen. Fan pessigolles a les mans.

Quatre notes preliminars que no puc deixar d’escriure: U. Quan em vaig cremar vaig decidir que faria tot el possible per no esdevenir una persona amargada i trista. Imaginar-me que podia abraçar-me a la meva pròpia queixa i quedar-me asseguda en un racó, corsecada de pena i de ràbia, em feia un pànic monstruós. Visceral. Possiblement perquè jo vaig ser una adolescent autodestructiva i sabia molt bé què volia dir quedar-me voluntàriament en un racó sense llum. I és que de sobte, tenia tantes ganes de viure!

Dos. És per això que vull deixar molt clar, subratllar i si cal repassar amb un retolador fosforescent, que si la meva existència a partir d’aquell 31 d’octubre va canviar de color i es va tenyir de vida no va ser gràcies a una espelma sinó únicament gràcies a mi. En aquella època jo em sentia molt perduda, tenia la sensació asfixiant de caminar a les palpentes, sense saber massa cap a on tirar. És molt fàcil dir això i tot seguit caure en la metàfora del foc salvador, enviat des del més enllà per il·luminar el meu camí (en aquest cas, en sentit literal). Però, no: el foc que em va cremar no tenia cap mena d’intenció d’ajudar-me a clarificar el meu caos existencial amb la seva llum. La que va decidir remuntar el pou i transformar aquella experiència extrema en una oportunitat de canvi no va ser la flama que em va incendiar, vaig ser jo.

Tres. He crescut i m’he criat en una societat que ignora i nega la mort, la pèrdua i el patiment. Una societat on estar malalt és un fracàs, ser vulnerable és d’idiotes i ferse vella és antinatural. A l’escola mai no em van ensenyar què s’ha de fer quan te’n passa una de grossa i has de parlar cara a cara amb el dolor. Crec que aquesta manera d’esquivar la realitat i de no preparar-se per poder afrontar el dolor ens estupiditza i ens resta autonomia i dignitat. El dolor forma part de la existència humana i si no saps com relacionar-t’hi, quan et toqui de la vora segurament et farà cent cops més de mal que si abans t’haguessin ensenyat a mirar-lo als ulls sense tenir-li por.

Quatre. Abans de l’accident, jo era una mena de capgròs sostingut per un cos gairebé invisible. Quan de sobte, la pell se’m va encendre vaig redescobrir que era un animal, un ésser viu de debò. En definitiva, que tenia cos. El dolor em va despertar de dalt a baix, i els meus sentits es van reactivar. Tot el que abans aprenia amb el cervell ara ho aprenia amb les cèl·lules de la meva carn. Vaig deixar de ser un cap pensant que flotava enmig de la pura teoria. Em sentia viva, present, arrelada, amb ganes de respirar per tots el porus del meu cos. Però, per arribar fins aquí, per voler viure i sentir-me viva, era necessari cremar-me la pell?

Fi. La meva resposta és que no. Un cos que sent la vida amb tota la seva intensitat no té perquè ser exclusivament un cos que pateix. Un saber no és més autèntic i veritable si ha estat adquirit a través del dolor físic extrem. Per ser més sàvia no cal recórrer a rituals d’escarificació i per passar de la infantesa a l’etapa adulta no cal que ens mutilem i renunciem a una part del nostre cos. Estar malalt o tenir un accident no són coses que s’hagin d’amagar com si fossin una vergonya, ni tampoc una fita que hem de buscar i admirar, en un intent de sacralitzar el dolor com a única via de coneixement profund. El que realment hem d’estimar és la saviesa i la força naturals del nostre cos, i la voluntat de viure i de riure que l’habita, malgrat tot, passi el què passi.

Cronologia Octubre Jo odiava terriblement les festes i les disfresses. Però vaig decidir que hi aniria. Al capdavall aquella no era una festa de disfresses qualsevol. Era la del pis on jo me n’anava a viure. Un pis que semblava un palau i en el qual havíem de viure cinc persones: un príncep i quatre princeses.

Vaig remenar el meu armari, vaig agafar les úniques faldilles que vaig trobar i les vaig ficar dins d’una bossa de plàstic. No tornaré massa tard, vaig dir als meus pares abans de sortir de casa, deixeu-me una mica de sopar. Era l’últim dia del mes d’octubre. El primer dia veritablement de tardor, amb fulles per terra i una mena de pluja que feia relliscar per les voreres els meus peus equipats amb botes de muntanya.

El pis estava pràcticament buit i molt brut. Per sort hi havia aigua corrent i electricitat.

Per contrarestar la foscor que habitava les parets quilomètriques vam anar a buscar espelmes i les vam distribuir per totes les habitacions. Una d’elles, la típica espelma llarga i blanca que es fa servir quan es fonen els ploms, va tombar-se i va caure a terra.

La vaig redreçar i la vaig tornar a encolar sobre les rajoles modernistes del menjador amb la seva pròpia cera.

Els convidats van començar a arribar. Em va agafar un dels meus atacs de vergonya habituals. Gairebé no coneixia ningú. No sabia de què parlar ni a on ficar-me. A més, em sentia força incòmoda amb la meva disfressa: portava una samarreta de mànigues tres quarts, texans i uns mitjons d’anar a muntanya. Per sobre dels pantalons m’havia posat unes faldilles llargues i negres i, a la cintura, unes altres faldilles, curtes i verdes.

Em vaig tapar el cap i les espatlles amb el meu mocador d’anar pel carrer: era una peça de caixmir molt bonica. Em vaig refugiar en els seus colors de capvespre tenyit

de vermell i vaig intentar convèncer-me que era una princesa afganesa.

L’única cosa que tenia clara és que tenia molta gana. En una de les cantonades del menjador hi havia una taula parada amb molt de menjar. La gent s’havia escampat per la sala, mentre esperava que comencés la festa. Vaig picar una patata fregida, vaig fer un gran esforç per vèncer la meva timidesa i vaig començar a parlar amb dues noies que anaven vestides de xineses. Això em va calmar una mica i em vaig animar.

Tot començava a anar bé.

De cop i volta, una olor molt intensa de cremat em va arribar al nas. El més curiós és que venia de darrera meu. Em vaig girar: un fil de fum sortia de la vora de les meves faldilles. De baix de tot. Vaig mirar fixament aquell fil de fum: en va néixer una flama petita i brillant. El meu cervell no entenia res. No pot ser. Què hi fa una flama a les meves faldilles? Semblava impossible, una broma. Una cosa sobrenatural. Surrealista.

Al cap d’uns segons que se’m van fer eterns, el meu cervell es va il·luminar: a sota de la meva faldilla hi havia una espelma. La mateixa que minuts abans jo havia tornat a enganxar. Vaig fer un pas cap enrere. L’espelma es va quedar on era però la flama em va seguir. Vaig girar-me per mirar les dues xineses: tenien els ulls increïblement oberts i espantats. Em vaig intentar treure les faldilles de sobre. Però estaven lligades molt fort.

Em vaig sentir atrapada dintre de la meva pròpia roba. Em vaig girar cap a la flama.

Havia començat a créixer. Vaig intentar apagar-la amb les meves mans. Però era molt difícil fer-ho perquè m’havia de girar molt per arribar-hi. Les mans em van començar a fer mal. Em vaig tornar a girar.

Al meu voltant hi havia un gran cercle de gent que em mirava. Semblaven estàtues petrificades per la por. Jo també estava petrificada. Em volia tirar a terra però no em podia moure. I de sobte, com un autòmat, em vaig posar a caminar. Sabia que era

justament el que no havia de fer. Però no podia deixar de caminar. Crec que esperava un miracle. Però el miracle no venia. Mai no m’havia sentit tan sola. Mai no havia estat tan a prop de mi mateixa. El temps va canviar d’aspecte. Tot es va allargar: les distàncies, els segons. El món que m’envoltava va desaparèixer. No veia res. Només hi havia el foc i jo. De sobte vaig entendre que si em sentia sola era perquè feia molt de temps que m’havia abandonat a mi mateixa.

Per què no m’estimava? Per què no confiava en mi? No podia esperar que ho fessin els altres en lloc meu. No podia continuar fent coses que jo no volia fer. No podia seguir negant totes les possibilitats que tenia dins meu. Podia fer qualsevol cosa que jo desitgés, per boja que semblés. No m’havia de justificar davant de ningú. De sobte vaig tornar a ser aquella nena petita que corria pels boscos i nedava despullada a la platja, la nena que volia ser un ocell, un cérvol, un peix, una pedra. Em vaig sentir lliure com mai. Lliure i sense por. La vida em semblava immensa, gairebé infinita.

Però el foc em va dir que m’havia d’afanyar. No sé quanta estona havia passat des que havia començat a caminar però quan vaig arribar a les portes del menjador, les flames em pujaven fins a les espatlles. Això m’ho van explicar després, jo no me’n recordo.

Em va començar a fer mal. Un mal profund, rabiós. Vaig sentir un crit agut de color groc, que semblava el d’una altra persona. Però era jo la que cridava. Vaig pensar que em moriria carbonitzada. Però ara ja no volia marxar sense haver viscut de debò, sense haver fet tot el que volia fer.

De sobte, va venir el miracle en forma de noia. Se’m va tirar a sobre i vam caure a terra. Van apartar-la de mi perquè no es cremés amb el foc. Vaig sentir: “¡rueda, rueda!” Vaig rodolar. Les flames se’m clavaven al cos com punxes de vidre. El foc es va apagar. Vaig mirar-me les cames. Les faldilles s’havien volatilitzat, només em quedaven els texans. Els mitjons i la samarreta de cotó estaven intactes. I jo, enroscada

sobre mi mateixa com si acabés de néixer, respirava a batzegades.

Em van portar a la banyera. Van engegar l’aigua a tot drap. Em van tallar els pantalons. Me’ls van treure molt a poc a poc: per sort no se m’havia enganxat la roba a la pell. Els meus braços eren com si s’haguessin volgut desfer, com la cera de les espelmes: els penjaven tot de tires de pell morta i blanca. Tenia una butllofa gegantina a sota del cul. I una piscina d’aigua congelada em remullava els peus.

Quan va entrar l’infermer de l’ambulància jo estava tremolant de fred i em petaven les dents. Em van estirar al sofà. Em van mullar les ferides amb ampolles de sèrum fisiològic. Anaven molt lents perquè només en tenien de petites i cada vegada que n’obrien una maleïen el que s’havia oblidat de posar ampolles noves grosses a l’ambulància. Em van ajudar a respirar: “agafa aire, treu aire”. Em van embenar. Em van tapar amb una manta i vaig baixar les escales esglaó per esglaó. Gairebé no podia flexionar les cames.

No sé com vaig pujar a la llitera.

Vaig sortir de l’edifici mirant enlaire. Vaig veure el cel fosc i humit, les branques dels plataners. “Mira’m als ulls”, em va dir l’infermer. Vaig mirar-li els ulls i em vaig aguantar. El va trucar la seva xicota. Sí, vindré a sopar, li va dir. Jo vaig pensar en el menjar que m’esperava a casa els pares. Encara tenia gana. Em van donar casi de manera clandestina un bocinet d’empanada. Estava boníssim. Era com un trosset de cel clar enmig d’una tempesta.

Vaig veure sostres blancs de passadissos. Dues portes blanques que s’obrien. Urgències. Un auxiliar va voler saber de què m’havia disfressat. “De princesa”, vaig aconseguir articular. Mira que sempre ho diem, són molt perilloses les disfresses! Durant l’espai d’un segon em vaig morir de vergonya davant la possibilitat que s’imaginés que jo m’havia posat un vestit súper mega inflamable i horrorós de Ventafocs de la Walt

Disney. Però acte seguit vaig pensar: bah, que pensi el que vulgui. Crec que era el primer cop a la meva vida que m’era igual el que pensessin els altres de mi. De cop i volta em vaig sentir increïblement forta. Mai no m’havia sentit tant bé. Sóc una princesa, vaig descobrir. La meva princesa. I per ella faria el que calgués.

Vaig anar a parar sobre la taula d’operacions. Les infermeres em van mullar de dalt a baix amb sèrum fisiològic per poder-me treure les benes i les gases que s’havien enganxat. El líquid entrava dins meu a l’instant. Era com si el meu cos sencer begués.

Hauria volgut que em plogués a sobre durant hores i hores, perquè així el cos em cremava menys. Quan vaig veure la meva pell em vaig sorprendre molt: no sabia on començava la cremada i a on s’acabava. Tot era pellofa i carn viva. Era com si la meva pell s’hagués obert pertot arreu.

Em van envoltar uns quants metges. Era molt curiós perquè no em miraven a la cara.

Em miraven les cames, és clar. I no perquè fossin boniques, precisament. Això em va fer mal a l’orgull. Sempre m’havien dit que tenia les cames boniques. Un d’ells em va fer signar un document per si m’havien d’operar. No sé què deia aquell paperot però vaig aconseguir agafar el boli amb la meva mà espellofada i firmar. No entenia perquè em volia operar. Si total, tampoc estava tant malament, només m’havia cremat. En aquell precís moment me’n vaig adonar que no tenia ni punyetera idea de què volia dir cremar-se ni del que m’esperava.

Em van tallar les pells mortes amb unes tisores, ben arran. Em van posar una pomada molt freda que va ser com si toqués el paradís. Em van tallar les calces, em van posar la sonda pel pipí i una via al braç dret, em van tapar amb un llençol i em van dir que truqués els meus pares, per dir-los que ja podien venir a veure’m. Quina putada que els he fet, vaig pensar. “Estic bé”, vaig dir pel telèfon. La meva mare em va dir que quan els havia trucat la infermera en un primer moment s’havia pensat que somiava.

El pare s’havia passat l’estona caminant passadís amunt i avall, i ella havia planxat tota la roba de la rentadora. Quan van arribar, el pare estava gris i la mare feia cara de nus a l’estómac. I jo, vinga dir que estava bé.

Em van portar a l’única habitació lliure de la UCI que quedava: la número 13. Res més adient per acabar de celebrar com cal la terrorífica nit de Halloween, embolicada com una mòmia. Encara vaig tenir temps de somriure dins del meu cervell que ja s’apagava i em vaig adormir.

Novembre Vaig estar-me una setmana a la UCI, tres setmanes a la secció de petits cremats i, quan ja estava a punt de ser donada d’alta, es va col·lapsar la unitat i em van fer emigrar cap a la secció de Trauma. Finalment, em van enviar cap a casa. Tot plegat no va passar d’un mes i una setmana. Però a mi se’m va fer etern.

Hi havia gent que s’havia d’estar més d’un any dins de l’hospital. Com era possible aguantar tant de temps ficat allà dins? No podia evitar pensar en els nens bombolla, protegits i alhora atrapats dins del seu úter artificial. En els presos, aïllats del món exterior per murs, passadissos i reixes. Com s’ho fan per no tornar-se bojos? I els pacients d’un geriàtric o d’un psiquiàtric, com sobreviuen al que els envolta? S’ha de ser molt fort. I creure que la millor medecina, la que realment et pot salvar, ets tu mateix.

El pitjor era no poder-me moure. Les tres primeres setmanes me les vaig passar en posició horitzontal, quieta com una reina egípcia dins del seu sarcòfag. Què fas quan la vida et diu que t’has de quedar quiet per sempre més? Només et pots moure per dins, convertir-te en l’astronauta del teu propi univers. Què fas quan perds un òrgan del teu cos o quan t’espatlles, com els cotxes de joguina el dia després de reis, i ja no

pots caminar o moure’t com abans?

L’hospital semblava un altre món. Per començar no hi havia colors bonics. Per continuar, les paraules eren molt estranyes i volaven per sobre del meu cap com si fossin ovnis extraterrestres. Al principi no entenia de què em parlaven les bates blanques.

Després, m’hi vaig acostumar i em divertia col·leccionant paraules rares. Les grapes, per exemple, eren literalment grapes miniatura que servien per enganxar l’empelt a la ferida oberta. El bistec era la sang congelada que t’injectaven si tenies hemorràgies.

Semblava un paquet de carn envasada al buit. I la pinça que m’enganxaven al dit gros del peu per mesurar les pulsacions del meu cor es deia pulsi, pobreta.

Estar connectada a cables, vies, tubs i bosses em feia sentir una mica com un ciborg de laboratori. Totes les màquines que m’envoltaven eren extensions del meu propi cos. Per beure, com que gairebé no em podia incorporar, utilitzava una palleta. Les palletes eren boniques perquè tenien ratlles de colors i si tancava els ulls mentre bevia, em transportaven molt lluny, a bord d’un vaixell o enmig d’una platja deserta, i l’aigua del vas es transformava en llimonada o orxata o en batut de suc de fruita. Beure amb palleta era semi màgic.

A l’hospital vaig deixar de pensar. Cervell zero coma cinc. El mínim. Només sentia, dormia, menjava, bevia i demanava l’orinal quan el necessitava. Cada dia era una calcomania de l’anterior. M’avorria. Contemplava la finestra des del meu llit, però no es veia res. La punta verda d’uns arbres i els cascos grocs dels obrers quan anaven cap a les obres. I prou. M’hauria agradat poder veure la cara dels obrers i saludar-los.

M’hauria agradat que em somriguessin. Si les puntes dels arbres se sacsejaven, tocades per la pluja o el vent, això ja era tot un esdeveniment.

De nit, allò semblava la rambla: les infermeres entraven i sortien de l’habitació cada

dos per tres. Dormir era una utopia. Algunes noies es posaven a xerrar en veu alta davant mateix de la porta. Sincerament: era per matar-les! Hi havia infermeres de tot tipus. Algunes ens manipulaven com si fóssim purs objectes. Però també hi havia veritables àngels. Jo me’n vaig trobar un que tenia els ulls blaus i estic convençuda de que la seva sola presència em regenerava a l’instant deu milions de cèl·lules.

La majoria de les infermeres eren dones. En canvi, els metges eren gairebé tots homes.

D’alguna manera, crec que es considerava la feina de les infermeres com a secundària.

No ho dic per menystenir el que fan els metges, al contrari: la seva feina és molt noble i molt dura. Però crec que encara ara no es valora prou la tasca de les infermeres. Es passen el dia netejant sang, tocant merda, aixecant pesos morts i sobretot, convivint amb el dolor del pacient de manera directa i constant. Ser una bona infermera, és a dir, experta, humana, alegre, dolça, plena d’energia, atenta i no morir en l’intent, no em sembla gens fàcil.

allò fos una incubadora d’ous. Sense les meves benes i amb la pell cremada, desprotegida com un pollastre desplomat, jo em moria de fred i les ungles se’m tornaven blaves.

L’aire em feia mal a la carn. Realment, sense pell, què faríem? No podríem tocar ni sentir res, tot se’ns enganxaria, ens feriria i ens contaminaria.

Potser, la pell és l’única frontera que realment ha d’existir. Des del meu llit, a centenars de quilòmetres de l’estret de Gibraltar, m’imaginava com s’alçaven les onades fosques i salades, ferotges com el foc ardent. Que jo m’hagués cremat, què hi vols fer? La vida és així. Va ser un accident. Però que nens de dotze anys es continuïn morint ofegats per culpa d’una ratlla en un mapa, no, ho sento. Això no és un accident, això és un crim. Aleshores m’agafava encara més fred i demanava a les infermeres: “si us plau, engegueu el llum de les gallines!”.

La cura era el moment estrella del dia. A mi, per sort, només me’n feien una a les deu del matí. Durava una hora, més o menys. Venien en parelles: una infermera i una auxiliar. Acostumava a tenir la mateixa parella durant tota una setmana. L’auxiliar em donava l’esmorzar, ho desinfectava tot, em tallava les ungles, em rentava els cabells i també les parts del cos que no m’havia cremat. La infermera destapava les ferides amb l’ajuda de l’auxiliar, les rentava i les tornava a tapar. Després em demanava en una escala del 0 al 10 quant dolor havia sentit. Jo no sabia mai què respondre. Recordo que sovint deia 4, gairebé per dir alguna cosa. Es pot mesurar el dolor?

Quan una cura era una mica bèstia (per exemple, la primera després d’una operació) m’injectaven morfina. De totes maneres, s’havia de lluitar una mica per obtenir una dosi. Una infermera em va dir: “mira, a mi els metges no m’escoltaran, diran que sóc una tova. Però si tu els plores, te’n donaran”. En efecte, el metge al principi em va dir que no me’n donaria: segons ell, la cura no em faria mal. Què coi sabia ell de si feia mal o no? “Per favor”, vaig insistir. “Està bé”, va accedir un altre dels metges, “tindràs un petit suplement”. No sé què volia dir exactament amb allò d’un petit suplement, però la morfina em va provocar tanta felicitat que fins i tot vaig tenir por de tornarme’n addicta. Era com si de cop i volta s’obrís una flor blanca dins del meu cervell, plop! i jo em posés a flotar dins d’un núvol de pólvores de talc. Molt curiós.

El que ja no sabia mesurar res de res era el meu cos. Hi ha qui diu que els cremats tenim el termòstat espatllat. Normalment tenia calor però quan em feien la cura, si no anaven ràpid, em congelava. Al sostre de la llitera de la UCI hi havia un dispositiu de llums vermells que en realitat eren bombetes-estufa perquè generaven escalfor, com si

Al principi el dolor era llunyà. Com el soroll d’un lleó amagat dins de la sabana.

Gairebé no se sentia. Era un ronc subterrani, que circulava per sota de la meva pell adormida pels calmants i amb les terminacions nervioses destruïdes. Era un dolor que se’m confonia amb els malsons, la calor i la set. Després, el lleó es va apropar. Cada

vegada era més a la vora. La pell es va començar a despertar, va descobrir que s’havia cremat i es va posar a cridar. No cridava sempre amb la mateixa intensitat, però quan eren les deu del matí, sí.

De vegades només me n’adonava de que estava plorant perquè les llàgrimes se’m ficaven a la boca i feien gust de mar. Una força desconeguda i bestial em pesava sobre el meu cos, ho ocupava tot i no em deixava espai per mi. Mai no havia sentit una cosa tan forta com aquella. I és clar, em feia molta por. Després, no sé com, vaig acceptar el dolor. Deixava que vingués i marxés. I en menys de cinc minuts, l’oblidava. Fins al dia següent. El dolor em va ensenyar tot el que el niu de cotó fluix on havia viscut encapsulada durant anys m’havia negat.

Quan la meva pell cridava sempre em venien al cap un munt de pensaments intensos, atropellats i inconnexes: et pots morir de dolor? Com aguanten el dolor les dones que pareixen? En què pensen els monjos budistes que se suïciden amb foc? Per què hem de morir dins d’un hospital si els hospitals són tan lletjos? Per què aquí no parlem de la mort? Per què tothom vol pastilles i més pastilles? Per què ens fa tanta por el dolor?

Quan les infermeres marxaven, em quedava sola dins del meu llit, rebentada com si hagués acabat de fer la marató. Cansada però contenta d’haver superat, un cop més, la prova de les deu del matí.

A banda de la morfina, la meva droga més habitual (i assequible) era la música: Vivaldi, Mercedes Sosa, Violeta Parra, Totó la Momposina... La meva cançó preferida em bressolava com un bebè dins del seu cabàs: “Vamos decime, contame Todo lo que a vos te está pasando ahora Porqué sino cuando está sola tu alma llora

Hay que sacarlo todo afuera, como la primavera Nadie quiere que adentro algo se muera Hablar mirando hacía los ojos Sacar todo lo que se pueda afuera Para que dentro nazcan cosas nuevas” Com que no podia llegir cap llibre (llegir vol dir fer servir el cervell durant més de trenta segons seguits...), em vaig aprendre de memòria un poema de Iannis Ritsos.

Aquest comunista grec que havia anat a parar al calabós durant la dictadura dels coronels, em va descobrir que la poesia pot ser tan útil com un tornavís: “Entremig dels cards silvestres Una floreta daurada Ha dit “present”.

I tu què has fet?

Has dit també “present”.

I feia sol.”

Quan em van desembolicar la mà dreta vaig demanar paper i llapis. Vaig fer un ocell vermell en flames que obria el bec per demanar ajuda a crits. Tot ell era un crit. L’ocell era jo, és clar. A partir d’aleshores, i malgrat el gran esforç físic que em suposava fer-ho, dibuixar va esdevenir tan necessari com beure un got d’aigua. Quan ho feia, em buidava una mica de tot allò que portava dins: ràbia, por, ira, desconcert, dolor, tristesa. Una massa amorfa i obscura que es bellugava dins meu sense saber què fer ni per on sortir.

Després de la primera operació, vaig escriure això: “Avui ha estat un dia de veritat perquè m’he vist les cames. De dalt a baix. Sola. Al lavabo de l’habitació. Era molt

lleig. Però no he plorat. Almenys de moment no. Era una sensació rara. Tampoc era desagradable. La lletjor si te la mires de la vora no és tan lletja. I els guapos, quan te’ls mires de més a prop no ho són tant, de guapos”. De cop i volta les serps em van fer molta enveja. Seria tan pràctic treure’s la pell cremada i hop! tenir-ne una altra de preparada a sota, completament nova de trinca... Sota les benes però, m’esperava una sorpresa: m’havia aparegut una piga nova just al costat del genoll esquerre!

Una de les frases que més vaig sentir mentre estava ingressada a la unitat de cremats va ser “és normal”. Era normal que em fes mal la cura. Era normal que tingués molta set. Era normal que em sortís una butllofa. També era completament normal que de cop i volta vingués un grupet de metges i davant meu diguessin: “aquest és un cas que bla bla bla. Mireu, mireu. Nena, aixeca les cames”. I jo les aixecava perquè les fotografiessin i pensava en les ballarines de can-can del Moulin Rouge. Em sentia com un mandril del zoo, ensenyant el seu cul vermell al món sencer.

Per sort, quan recitava una poesia recordava que a sota de les meves benes, a més a més de carn i ossos, hi havia una altra cosa que no era ben bé una cosa, potser una ànima, no ho sé. Em vaig acostumar a parlar sola, quan ningú no em sentia. Parlava amb el meu cos, per calmar-lo. Cantava fluixet les cançons que més m’agradaven.

Cantar era la meva nova manera de ballar per dins i volar. Cantava per no estar sola i sobretot, per no oblidar que era una persona.

La meva activitat principal era menjar. Com que no em movia gens, no tenia gana i aleshores anava mooooolt lenta. Si venia una visita m’enxampava amb la forquilla a la mà, no fallava. Em sentia com una oca, amb un embut a la boca. Em van posar una sonda, un tub de plàstic que m’entrava pel nas i em baixava per la gola fins a l’estómac i m’omplia de papilles sintètiques, tant de dia com de nit. Quan s’embussava, la netejaven amb Coca Cola. També m’havia de beure uns concentrats calorífics tres cops

al dia. Eren uns beuratges densos i plastificats, que no s’acabaven mai i em feien venir nàusees, ecs!

Un cop em vaig negar a sopar. Simplement no m’entrava. La infermera del torn de nit va aparcar el seu somriure, es va transformar en una medusa i em va clavar un sermó espectacular. Em vaig posar a plorar com una magdalena. I ella, vinga: que si els altres nois de la planta menjaven molt, que tots volien viure, que jo per què no volia viure? Un moment, però aquesta què diu? Clar que volia viure! “Doncs menja”, va tronar la medusa. “És que em fa mal l’estómac.” “Quina tonteria, tu no tens cap problema a l’estómac.” “És que tinc nervis. A mi els nervis em treuen la gana”. Res a fer: “menja!”. Impossible negociar amb una medusa.

Vaig haver d’empassar-me el tros de peix mentre una altra infermera adoptava el paper de guàrdia civil bo i m’explicava no sé què d’uns maquillatges de color verd que servien per dissimular les cicatrius de les cremades. Si no hagués estat tant cansada li hauria dit que no plorava pel color de les meves cames sinó perquè feia dies que no em movia del llit, que no caminava, no corria, no ballava, no saltava, no tocava el vent, no veia el mar, no veia el sol, ni parlava amb la gent del carrer. També m’hauria agradat dir-li que no es preocupés per mi, que ja me’n sortiria i que per ser feliç, esperava no haver de recórrer al maquillatge.

Finalment em van portar a la sala de rehabilitació. Amb cadira de rodes i derrapant per les cantonades, el cor em botava d’alegria. Va ser com si el ratolí de camp anés de visita a la ciutat. Per fi podia veure el lloc on era des de feia setmanes. Conèixer la gent de les altres habitacions. Tot em semblava interessant. La fisioterapeuta de Tortosa em va dir: “ballem lo xotis?”. Vam ballar juntes alguna cosa que s’assemblava a un vals desmanegat, l’excusa perfecta per fer-me aixecar els genolls i doblegar les cames. Em pensava que la pell se m’estriparia com un paper de xurreria.

Per molta sort que hagués tingut, pensava en els mesos que m’esperaven i ho veia tot molt fosc. Tot eren dubtes, incerteses. Quan tornaré a estar bé? Com em quedaran les cicatrius? Qui em voldrà? Qui em farà petons a les cames sense sentir fàstic? De nit, m’aixecava per anar al lavabo i m’interrogava al mirall. Em sorprenia veure’m els ulls tan grossos i brillants: “aquesta sóc jo!”, em repetia, incrèdula. I estava contenta d’haver-me conegut.

Desembre El divendres 5 de desembre del 2008 vaig sortir de l’hospital. La meva mare em va ajudar a vestir-me de persona normal. Bé, això de normal és molt relatiu: no portava calces ni sostens! (durant molt de temps vaig anar així perquè la roba interior m’encetava la pell). El que més em va agradar va ser veure l’horitzó: de lluny es veia el mar. Tenia la sensació que feia anys i panys que no el veia. Era molt bonic. Tot pla i blau. El món es va tornar a obrir i era enorme. No em cabia dins dels braços.

Des de la finestreta del cotxe, aprofitant un semàfor en vermell, vaig observar un cartell del carrer. Era l’anunci d’una pel·lícula. Austràlia, es deia. Amb la Nicole Kidman.

Em va fer l’efecte de topar-me amb un marcià. Quina dona tan rara, vaig pensar, sembla de plàstic. El meu cap estava desorientat. M’havia acostumat a veure un altre tipus de coses: sang, crostes, pus, butllofes, gases, agulles. I aquella nina derivada de la Barbie em feia venir calfreds d’inquietud.

Dins de l’hospital les coses eren simples i alhora profundes. Ara, mirava al meu voltant i tot em semblava superficial i inútilment complex. Vaig pensar: el món està malalt.

Al costat d’aquell anunci prefabricat i sintètic, la fauna i flora de la unitat de cremats em semblava mil cops més bonica i real. Em vaig sentir de sobte molt afortunada

d’haver vist el que havia vist. De saber què s’amaga darrera de les benes. La meva pell sagnant i mig desfeta era la prova empírica de que jo no era de plàstic. De que tots els éssers humans som matèria combustible, deformable. Matèria en moviment. I no un producte d’aparador lluent i impol·lut, etern, com ens volen fer creure que hem de ser tots plegats.

Els meus pares es van repartir les funcions: la mare era la infermera i el pare el xofer.

A mi encara em quedaven algunes feridetes lleus per cicatritzar. Les infermeres en deien xispes. Vaig trigar uns tres mesos en tancar totes aquelles espurnes. El primer mes vaig anar a fer-me les cures a diversos ambulatoris. Allò més aviat semblava un deambulatori, ara cap aquí, ara cap allà, i vigila que no et caiguin les benes quan surtis fent equilibris del taxi o del cotxe del pare.

Sempre recordaré la primera cura fora de la Vall d’Hebron. Era cap de setmana i hi havia molta cua. La clínica només disposava de tres infermers per atendre tota la gent que anava arribant a Urgències. Després d’insistir força, em van agafar. Automàticament, em vaig començar a treure tota la roba que portava a sobre davant mateix de l’infermer. A l’hospital m’havia acostumat a anar casi sempre mig despullada. Però el pobre infermer es veu que no s’ho esperava, va desviar la mirada i em va allargar de seguida una bata perquè em tapés. Per un instant em vaig preguntar si havia fet alguna cosa malament però vaig optar per no sentir vergonya i em vaig estirar a la llitera.

L’infermer va resultar ser molt simpàtic. Era paraguaià i feia moltes bromes. Em va demanar si li havia volgut fer vudú a algú. Home, vaig contestar, més aviat algú me n’ha volgut fer a mi. Em va curar les ferides amb molta delicadesa i respecte, com si jo fos un bebè. No em podia creure que no em fes mal. Fins i tot era agradable. Em va preguntar: “que estàs nerviosa?” Doncs sí que n’estava. Feia tant de temps que ningú no em tocava d’aquella manera. Havia oblidat que la meva pell també podia somriure.

Però no li vaig dir, és clar. Va concloure: “un surt de casa al matí i no sap si hi tornarà al vespre.” Jo vaig sortir d’allà dins una mica enamorada.

L’últim mes de cures el vaig fer al lavabo de casa, amb la meva mare. Allò va ser una mena de màster accelerat en infermeria pràctica. Al final ens sabíem tots els passos de memòria i al mil·límetre (crec que ho hauríem pogut fer amb els ulls tancats i tot): 1. em treia les benes elàstiques exteriors, les benes de cotó interiors i les gases grosses, i em ficava a la banyera.

2. m’intentava treure les gases que s’havien enganxat a la ferida, amb l’aigua a pressió o amb els dits. La pomada de Betadine era molt enganxosa així que ens varem passar al Purilon (quins noms!), que era una mena de gelatina transparent que s’havia de tapar amb una reixa greixosa per evitar que la gasa s’enganxés a la ferida. De totes maneres, m’havia de rascar el Purilon amb molta cura per no fer-me mal. Tot això, amb un mirall a la mà a mode de retrovisor perquè és clar, jo no podia veure’m les cames pel darrera.

3. m’ensabonava amb una esponja de la farmàcia i em rentava tan suaument com podia (o sigui deixant que la llei de la gravetat fes lliscar tota soleta aigua i sabó cames avall).

4. m’eixugava les cames amb l’assecador o quan perdia la paciència amb una tovallola neta, que potser tenia més bacteris però acabava més ràpid.

5. m’untava diversos cops la pell amb una crema hidratant, una d’especial per les zones obertes i una de normal per les zones que ja s’havien tancat.

6. quan la pell ja s’havia assecat una mica, la mare i jo anàvem tapant d’una en una totes les ferides: gelatina, reixa, gasa petita, gasa gran, bena de cotó, bena elàstica i el toc final de l’esparadrap que consistia en saber calcular com de fort havies d’estrènyer l’embalatge perquè no et caigués tot a terra i tampoc no et fes mal a la pell.

En total, si érem ràpides, durava una hora. El més exasperant van ser les butllofes.

Just quan gairebé no em quedava cap ferideta oberta van fer la seva aparició estel·lar.

Diuen que les butllofes són les primeres en arribar i les últimes en marxar.

Cada matí em despertava veient flames a través de la meva pell. El cos em pesava com si me l’haguessin omplert de pedres. Tot era molt estrany. Em sentia com l’escarabat de Kafka, paralitzat sobre la seva esquena. No sabia com sortir del llit sense doblegar els genolls. I a més, i si se’m desfeien les benes i m’embrutava amb els llençols saturats de bacteris assassins? En fi. Quan al cap de moltes temptatives frustrades d’escarabat maldestre em posava dempeus, s’havia escolat mitja hora ben bona. De fet, però, no tenia cap mena de pressa. Em podia estar perfectament tres hores rodones contemplant una paret blanca sense fer res de res.

Continuava amb el cable mental desendollat. Però almenys ara ja podia llegir llibres.

Vaig retrobar-me amb Cortázar. Vaig viatjar a Grècia i a Mèxic. Quan ja no sabia què fer em tancava dins del lavabo i em feia fotos mentre sonava la radio llatinoamericana.

El “hit” del moment es deia Llamada de emergencia, i a mi m’agradava molt, sobretot quan deia: “Control: necesitamos asistentes en el área. Lo estamos perdiendo, lo estamos perdiendo... Control: ¡se nos va, se nos va!” I aleshores sonava l’electrocardiograma a punt de fer figa: tut, tut, tut... Pot semblar estrany o fins i tot macabre, però jo acabava de sortir de l’hospital i qualsevol paraula mèdica em resultava propera i familiar, i em feia sentir menys sola en el meu petit món de gases i benes.

Aquell hivern va ser molt fred però jo anava pels passadissos de casa sense roba, amb l’embenat a sobre, una tovallola i poca cosa més. Em moria de calor. Era com si l’incendi continués per sota de la pell. Bevia aigua sense parar, em ventava, res a fer. El meu cos es pensava que estava al Carib. De nit, quan ningú no em veia, sortia despullada al balcó perquè em toqués l’aire gelat a la pell i somiava que era un pingüí i em banyava entre icebergs gegantins. Però com que no em podia pagar un viatge al país de les aurores boreals, simplement anava a la cuina i obria la porta de la nevera. Allà

em quedava, quieta i satisfeta, fins que la màquina es posava a pitar sense parar.

La pell es va despertar del tot. Abans només la notava de tant en tant, quan em feien la cura o quan un llamp de dolor em submergia momentàniament dins d’una tempesta elèctrica tan inesperada com efímera. Ara la sentia sense interrupció, com un zum-zum agut i constant de mosca vironera. El pitjor eren els atacs de picor. Moltes nits me les passava sense poder dormir, rascant-me. En teoria m’estava estrictament prohibit rascar-me, però gairebé sempre em saltava la regla a la torera. Tenia unes ganes de poder descansar ni que fos una mil·lèsima de segon d’aquell festival de puces invisibles!

Caminar. Asseure’m. Pujar les escales. Baixar-les. Estirar-me. Tot demanava paciència i esforç. Tenia la sensació de que el meu cos era el d’una altra persona i que en comptes de cames hi tenia dos pals de fusta. Quan seia a una cadira només hi podia posar la punta del cul, deixant les cames estirades davant meu com si fos una senyoreta de casa bona, abandonada a una “chaise longue” d’un balneari de Baviera. I al cotxe hi entrava sempre tota dreta, bo i agafant-me de la nansa del sostre.

companys de pis, jo gairebé no vaig haver de fer res. Em van oferir un llit i un matalàs, i allà vaig instal·lar els meus estris: la catifa turca, els llibres, la música, les medecines, la roba i uns quants mobles. Les quatre parets ben aviat van perdre el perfum condensat de Titanlux i jo vaig començar una nova vida a palau.

Quan vaig entrar al pis per primera vegada després de l’accident, hi havia una branqueta d’encens que es consumia lentament sobre una taula de fusta. L’olor del fum em va anar directe al cervell. Totes les meves neurones es van posar a cridar: “alertaaaaa!”

Em vaig girar com si darrera meu hi hagués una bomba a punt d’explotar: no hi havia res... Em vaig sentir ridícula. Com podia ser que una simple branqueta d’encens em posés el cor a mil, em fes venir suor freda i em provoqués unes ganes boges de fugir?

Això em va recordar una anècdota de l’hospital: es veu que una vegada havien ingressat la dona d’un patriarca gitano. Les infermeres van deixar-la neta i polida com un bebè, però quan el seu marit va anar a visitar-la, va exclamar-se: “desgraciades, què li heu fet? Heu robat l’olor de la meva dona!” No sé què és exactament el que veia aquest home quan olorava la seva dona, però a mi l’encens em va fer reviure tot el meu accident de la A a la Z en un no res. Així: ziuuuuuum!

A finals del mes de febrer se’m van tancar les últimes espurnes i van desaparèixer les últimes butllofes. El dia següent vaig agafar el metro per anar a treballar. Feia temps que no veia tanta gent junta. També vaig tornar a la universitat. La veritat és que només hi transportava el meu cos. El meu cap encara estava absent, perdut en un mar de boira espès on navegaven paraules llunyanes, inaccessibles per al meu enteniment.

Però ara que ja no depenia de ningú per vestir-me, desplaçar-me i cuidar-me podia marxar de casa dels pares i anar-me’n a viure al pis on m’havia cremat.

Diuen que la part més antiga del nostre cervell és la reptiliana, que data més o menys de l’època dels dinosaures. S’activa a partir d’estímuls externs que desencadenen en el nostre organisme accions instintives i mecàniques i que, per tant, costen molt de controlar. Aquest sistema, anomenat límbic, és el que gestiona els nervis i les emocions, i és particularment sensible als estímuls olfactius. Per això, depenent de les nostres experiències anteriors, una olor ens pot provocar alegria, tristesa, por, dolor, etc.

Març Per fi la meva habitació estava pintada de blanc. De fet, me la van pintar els meus

En resum: que era lògic que el diplodocus que m’habitava se m’hagués espantat en detectar senyals de fum sospitoses. Durant molt de temps, la simple olor d’unes tor-

rades o d’un arròs socarrimat em feia un doble nus mariner a l’estómac. Quan la caldera grunyia, em pensava que em petaria als nassos i la veritat és que mai no vaig aconseguir encendre la calefacció del menjador sense resar en veu baixa perquè la bombona de butà no m’explotés. Sovint em despertava a les quatre o a les cinc de la matinada pensant què faria si es calava foc al pis. Una nit, fins i tot, vaig somiar que m’enamorava d’un noi que es deia Foc. Amb el temps vaig acabar acceptant que tenia molts més números de morir cruelment atropellada per una massa de guiris dels que busquen desesperadament el Museu Picasso. En el fons les meves manies eren força còmiques. Per exemple, com que em van dir que el sucre mata les cèl·lules de la pell, fugia del sucre com si fos el mateix diable.

“Tasta aquest pastís.” “No, que té sucre.” “Vols un bombó?” “No, que té sucre.” “Té, beu aquest te.” “Nooo! Que té sucreee!” Així que només prenia pastissets àrabs, amb l’esperança de que només portessin mel.

Les meves noves ocupacions eren molt senzilles: feina, universitat, nyam-nyam, zzzzzzz... No sortia mai de festa. Sempre estava cansada. Durant mesos, qualsevol cosa, per insignificant que fos, m’esgotava: caminar pel passadís, cuinar, penjar la roba, parar la taula, anar a comprar. Més d’un cop m’havia d’estirar al llit una estona per tornar a omplir el meu dipòsit d’energia i, si no feia la migdiada, no arribava sencera al vespre. Al carrer era sensacional: tothom m’avançava. Fins i tot la veïna de sota que anava amb bastó tota encorbada, pujava les escales més de pressa que jo.

Definitivament, semblava un cargol. I vaig descobrir que m’agradava ser-ho.

M’agradava anar lenta. Per què està bé ser el més ràpid, córrer sempre per arribar el primer de la llista? Entre passa i passa observava la gent i veia moltes cares de pomes agres, boques inexpressives, ulls que no hi veien. Robots unifuncionals: treballa, compra, gasta. Va ser aleshores quan vaig entendre que no volia passar-me tota la vida

en una ciutat plena de fum, cotxes, velocitat, agressivitat, hipocresies, inutilitats i ridiculeses. Però de moment tot això quedava aparcat dins del garatge d’idees del meu cap. Les cicatrius em reclamaven a tota hora com un nadó acabat de néixer i no tenia temps per somiar.

Dos cops al dia em ficava a la meva habitació, tancava portes i porticons, posava una tovallola enorme damunt de la catifa turca i acomplia un ritual per mirar de fer reviure les plomes vermelles del meu cos socarrimat. Durant mitja hora em feia massatges a la pell amb oli de rosa mosqueta i d’ametlla dolça. Molt a poc a poc intentava doblegar les cames, flexionar-les i estirar-les fins que la pell s’estovava i em podia asseure damunt de la tovallola. Em mirava les cicatrius en un mirall i intentava pensar: bé, no n’hi ha per tant. Sovint, mentre feia de contorsionista de circ, de les habitacions veïnes n’arribaven unes notes alegres i enceses que m’acompanyaven: “Al cuarto de Tula, le cogió candela.

Se quedó dormida y no apagó la vela.”

Quan emergia de la meva habitació anava directa a la dutxa. Amb una pastilla de sabó intentava eliminar la pel·lícula greixosa d’oli que em recobria. L’aigua relliscava per sobre de les meves cicatrius com una pluja llunyana, que no acabava d’entrar mai dins del meu cos. Les finestretes de la meva pell, allà on el foc s’hi havia passejat, estaven tapiades, i em feia l’efecte de que tota jo estava embolicada per un plàstic.

M’eixugava. Gel d’aloe. Deixava que s’assequés. Mitges compressores. Roba. Obria porta i porticons. El cronòmetre imaginari m’indicava que havia passat una hora i mitja des que havia començat.

Amb tants litres d’oli que marxaven pel desguàs (pobre mar!) era inevitable que la canonada s’embussés i la banyera es convertís en una piscina. Durant un any la vaig

netejar cada dia dues vegades (365 dies multiplicats per 2 són 730 vegades: no està gens malament, oi?). N’estava tant tipa que sovint m’oblidava de posar-me els guants i abandonava la ceràmica tal i com estava, bruta i relliscosa d’oli. I aleshores el següent que entrava a la dutxa...

Aquella pasterada no la treia ni el Fairy Plus Ultra ni el Don Limpio ni res de res.

Mentre fregava, remugava de valent: “veus, si no t’haguessis cremat, ara no t’estaries aquí com una estúpida, intentant treure tota aquesta porqueria!” I aleshores maleïa la banyera, i també maleïa l’espelma, la festa, la meva mala pata i posats a fer, per què no? maleïa el món sencer. Oh, i també maleïa l’oli que em perfumava l’habitació d’una inoblidable pudor de ranci. Tota la meva roba feia aquesta olor: les mitges, els llençols, el barnús, la roba interior, les samarretes...

Però en general, tot anava bé. Després d’estar tant de temps ficada entre quatre parets, el simple fet d’anar tota sola pel carrer em posava la serotonina de la felicitat a cent.

Em passejava pel parc i amb els dits resseguia les escorces despullades dels arbres. Bonys, talls, forats. Si aclucava els ulls em semblava que estava tocant les meves pròpies cicatrius. De sobte, totes les coses tenien pell. Vestits ferits. Històries per explicar. Murmuris gairebé inaudibles enmig del magma urbà.

Una tarda qualsevol em vaig ensopegar amb un gat. Era un gat força curiós: sabia parlar no sé quantes llengües, treballava de nit en un hotel, no li feia por ballar sota la pluja mentre sonava música dels Balcans i les seves orelles feien olor de gessamí. Com que el gat era molt més alt que jo, em va ajudar a penjar el mapa del món a la paret de la meva habitació. En aquell moment el meu cos es va transformar en un globus molt lleuger i em vaig posar a volar per sobre de la ciutat. El gat campava sol per les teulades i de tant en tant em feia: “meu meuuu, que bonica que ets”. Fins que un dia ja no el vaig veure més.

Aquell estiu em vaig convertir en un vampir. Una vampiressa, per ser més exactes.

Tenia la impressió que si el sol em tocava, em fulminaria a l’acte. Caminava trepitjant illes de foscor, d’ombra en ombra, perquè la llum no m’arribés a la pell. Vaig agafar uns mitjons negres, els vaig foradar per passar-hi els dits de les mans i ja va estar. En ple mes d’Agost anava pertot arreu amb uns guants fins al colze i les mitges compressores per sota dels pantalons. Tampoc era tan terrible. Simplement em vaig acostumar a suar.

Quan veia els anuncis del carrer m’agafaven unes ganes boges de crear una agència de models amb dones reals. I quan buscava amb urgència un vestit que no tingués ni viscosa, ni poliamida, ni qualsevol altra monstruositat, tenia moltes ganes de muntar una casa de roba que només utilitzés fibres naturals. Llegia els components químics de les etiquetes i comprovava que, en efecte, les grans indústries tèxtils volen convertirnos a tots plegats en bidons ambulants de petroli. Les empreses multinacionals fan de les nostres vides un producte més, altament explotable i inflamable, però com que la moda comercial actual és una religió amb milers d’adeptes incondicionals (previ rentat de cervell), vaig pensar que sens dubte la meva modesta empresa de cotó, seda i llana faria bancarrota en un tres i no res.

No sempre tenia les idees tan clares. De vegades, quan comprava roba, les meves conviccions de guerrillera anti-Barbie es desfeien com un glaçó. Envejava els maniquins que portaven minifaldilla. Ironies de la vida: jo que mai n’havia volgut portar, ara me’n moria de ganes. Dins dels emprovadors, intentava no mirar-me al mirall.

L’hauria trencat. Pel carrer el meu instint destructor se’m multiplicava. Hauria matat totes les noies que ensenyaven les cames. Hauria cosit de metralla tots els anuncis de moda i bellesa.

Em sentia com una nina trencada, en descomposició. Feta malbé. De cop i volta, els zombis del Michael Jackson que sempre m’havien fet molta por, em van caure molt bé. Ells eren els únics que en aquests moments em podien acollir entre els seus braços, putrefactes i plens d’amor, i jo em tornava petita i m’hi refugiava, m’hi agafava ben fort i plorava de ràbia perquè m’havia deixat enganyar un cop més pel cant estúpid i buit de les sirenes.

Octubre II Octubre va deixar pas a Novembre. Un dia, vaig pensar en la Noe. Era una noia d’ulls grans i foscos i cabells llisos i negres com les pintures de l’antic Egipte. Feia molt de temps que no ens veiem i de fet, gairebé ni ens coneixíem. Però alguna cosa em deia que ella era la persona que jo buscava: una dona, fotògrafa, compromesa amb els seus ideals i molt sensible. Si m’havia de fotografiar algú havia de ser ella. Ningú més. Em va rebre amb la seva filla de mesos en braços, la Luciérnaga. Així va començar tot: al voltant d’una taula plena de papers, amb el sorollet del bebè que li xarrupava el pit i dues tasses de te calent a les mans.

Mostrar les cicatrius no em va suposar cap problema. Les fotos més difícils van ser justament aquelles on no es veia res. Potser perquè eren les més simbòliques i parlaven d’allò que no es veu a simple vista: les emocions, els sentiments. Tornar al lloc on m’havia cremat o ballar amb una espelma a la mà van ser dos moments importants per mi, encara que en aparença no sentís res en especial. Comprar el paquet d’espelmes al supermercat de la cantonada va ser un moment històric inoblidable: em va costar 1,69 euros i el caixer em va fer un somriure lluminós com una bombeta de 1.000 Watts (no sé si existeixen aquest tipus de bombetes però a mi m’ho semblava).

La Noe i jo parlàvem com a cotorres, de les nostres cicatrius i de les coses que ens

afectaven: - Sí, a l’hospital, molts cops sembla que tu no puguis opinar i això que el que està en joc és el teu cos, la teva vida.

- I si ets diferent, resulta que no ets “normal”. No encaixes amb el patró estètic i ideològic dictat per la resta de la societat.

- No hi ha bombes ni morts, però és com si hi hagués una guerra molt higiènica i silenciosa que ens volgués aniquilar a tots plegats. Tens la sensació que la televisió i els anuncis i els polítics i els bancs t’envolten i intenten ocupar el teu cos i la teva ment per omplir-te de necessitats alienes al què tu realment vols o busques.

- D’on surt tanta agressivitat urbana antihumana? Mira com són que diuen que aquesta societat és sana i si l’observes una estoneta de seguida te n’adones que li supuren les nafres sense parar.

Ràbia. Això era el que ens connectava. No era una ràbia destructiva. Eren moltes ganes acumulades de dir que no. Que no estem d’acord amb moltes de les coses que ens envolten diàriament i que depenen de l’actual sistema de repressió i control social.

Parlar de les cicatrius no era només parlar de sang, benes i pomades. Era sobretot parlar del que hi ha darrera d’elles: les reaccions de la gent davant del dolor, la capacitat d’empatia, la necessitat d’establir lligams per no sentir-nos sols davant de la pressió ambient que amenaça en robotitzar-nos, les lluites internes per vèncer la por a ser nosaltres mateixos i no el que s’espera que siguem.

Finalment em vaig poder asseure correctament a una cadira i el 9 d’abril del 2009 vaig agafar un avió cap a Síria. Allà, és clar, ningú no em mirava malament si feia calor i jo anava tapada de dalt a baix. Un matí, em vaig observar al mirall ovalat de la meva habitació. Amb els ulls encara mig tancats vaig veure que de cop i volta les cicatrius em somreien, boniques, rosades. I jo, és clar, també els vaig somriure.

Històries La parella de Salou va arribar en helicòpter. Primer un i després l’altre. Els van haver d’intubar. S’havien cremat de dalt a baix. Una fuga de gas. Van encendre l’encenedor i el gas acumulat dins del xalet sense airejar va explotar.

L’avi de l’habitació del costat era un pesat i sempre demanava la infermera a crits.

Així: “enfermeraaaaaaaaaaaaaaaaaa!” Tres cops seguits i més. No em deixava dormir.

En una de les habitacions de l’hospital hi havia un pres que s’havia cremat. Un guardià vigilava dia i nit la seva porta. A mi això em va fer molta ràbia. Si estava cremat de gravetat, es pot saber com volien que s’escapés? Mai vaig saber què li havia passat exactament. Però al meu cap hi ressonaven històries macabres, històries de carcellers que provoquen accidents perquè sembli que els presos s’han suïcidat. O bé històries en les que el pres cala foc al seu llit amb una cigarreta però ningú no el ve a treure de la cel·la fins que ja és massa tard.

A la senyora Juliana li havia petat el forn de gas. Per sort només se li van cremar les cames i una mà. Va resumir la seva situació amb molt poques paraules: “tinc el cos trist”, em va dir. De nit, sentíem la seva antiga companya d’habitació que demanava aigua i gemegava perquè la ferida se li havia gangrenat i li havien hagut d’amputar la cama. Els calmants ja no li feien efecte. “Pobre senyora Cloti”, deia aleshores la Juliana, i la tristesa del seu cos s’accentuava.

A la meva segona companya d’habitació se li havia cremat la cara i el coll mentre cuinava. Pensa que tenia unes butllofes a les orelles que em penjaven fins a tocar-me les espatlles, m’explicava. Semblaven arracades!

La Yasmin s’havia cremat la panxa amb aigua bullent. La van operar quatre cops. Tenia uns ulls esbatanats i una pell de caramel. De vegades s’escapava pels passadissos i treia el cap per darrera de la porta de la meva habitació. Des del llit jo li deia “hola!” i ella s’amagava, fent rialles de nena trapella.

El nen que jugava a legos a la sala de rehabilitació s’havia cremat el cap amb oli calent.

El portava tan embenat que només se li veien quatre escletxes, pels ulls, el nas i la boca.

S’havia tirat a sobre de la seva germana petita per salvar-la d’una paella que va caure del fogons.

A la Jour se li havia encès la faldilla amb el tub d’escapament de la moto, mentre conduïa. Quan li havien desenganxat la roba de la pell, la infermera també havia plorat.

La Jour em va dir: “plora sempre que ho necessitis, sempre. No t’ha de fer vergonya plorar.”

El noi de la gorra de visera s’havia cremat amb una descàrrega elèctrica. “Quan t’electrocutes és pitjor, perquè no et cremes de fora cap a dins sinó que de dins cap a fora”, em va explicar. “Ja veuràs, quan se t’hagi cicatritzat tot, et rascaràs sempre. Ni te n’adonaràs!”

Fofana, l’africà sense papers. S’havia cremat la mà. Va fugir de l’hospital sense ni tan sols esperar que les ferides se li guarissin del tot. Tenia por de que el vingués a detenir la policia i el deportessin. Em vaig quedar amb les ganes de poder-lo saludar.

La senyora Antonia es va cremar amb el fogó de casa seva. Ho explicava així: vaig sortir de casa tota jo plena de flames cridant auxili i aleshores un noi xinès que pujava per l’escala li va dir a un noi marroquí que també era allà “¡abrázala!”. Estava molt

sedada. “Estic bé”, repetia, “no em fa mal.” La senyora Antonia era sorda com una tàpia però jo li vaig prometre a crits que si ella necessitava alguna cosa durant la nit cridaria els infermers, que hi tenia més pràctica (com que no funcionava el timbre, clavava cops de cullera a la barana del llit). Però aquella mateixa nit van arribar de sobte, com una allau, els vint i pico cremats de Gavà, em van traslladar de planta i vaig perdre de vista la senyora Antonia.

Els cremats de Gavà eren tots gitanos. Van muntar tendes al davant de l’hospital i va venir un guàrdia de seguretat per impedir que entressin dins de la unitat de cremats fora de les hores de visita. Hi havia una cua enorme de familiars a la porta, per sentir els noms dels que s’anaven morint. Gairebé tots tenien cremades gravíssimes a més del 60% del cos. Quan vaig sortir de la sala de rehabilitació amb la cadira de rodes cap a la meva habitació de Trauma, vaig sentir que llegien en veu alta però suau: “María”.

I un noi jove, alt i prim va dir “Sí”. Va ser molt trist.

El sense sostre era un tipus bastant rondinaire i fatxenda, però alhora molt entranyable. No sé com es va cremar les cames, no m’ho va dir ni li ho vaig gosar preguntar.

Ens van donar l’alta el mateix dia. Ens vam estrènyer les mans i ens vam desitjar bona sort. Jo me’n vaig anar a casa dels meus pares i ell va marxar a un centre de dia, tot sol. Vaig pensar, qui el cuidarà a ell?

No podia evitar recordar que el 2005, tres adolescents havien cremat viva una dona que dormia en un caixer automàtic de Barcelona.

Els pares em van voler amagar la portada del diari però la vaig acabar trobant: un policia grec, durant els enfrontament a Atenes, just després de l’assassinat del jove estudiant de 15 anys, Alexis Grigoropoulos. En flames. Em va fer mal a la pell només mirar-lo.

Un dels premis Fotopress del 2009 era Violència de gènere al Pakistan d’Emilio Morenatti.

Mostrava els rostres cremats de diverses dones, víctimes d’atacs amb àcid: Munira Aseef, Irum Saeed, Shanaz Bibi i Najaf Sultana, entre d’altres. A les parets del metro, hi havia pòsters de l’exposició, amb la cara d’una dona a qui li faltava un ull. Al seu lloc, algun imbècil hi va enganxar, de manera sistemàtica, un xiclet mastegat de color verd.

L’Ali em va ensenyar el seu braç: “mira, aquí em va caure la gota de ciment”. Hi tenia una cicatriu rodona i menuda, més clara, sobre el fons morè de la seva pell.

Vaig conèixer la Cecilia al metro. Tocava la guitarra. El seu pare s’havia cremat de cintura cap amunt, durant una manifestació a Veneçuela. Còctel molotov. Va haver de viure durant molt de temps sense poder tancar els ulls perquè el foc li havia cremat les parpelles.

Ens passejàvem pel Raval quan de sobte una ambulància ens va avançar pel costat a tot drap, seguida d’un camió cisterna dels bombers. “Què ha passat?” vam preguntar.

“Una noia, que s’ha tirat pel balcó.” Se li havia encès el gas butà. No vaig voler mirar.

Ara la noia devia ser a terra, tapada amb un llençol blanc. Vaig sentir, de lluny, potser dins del meu cap, el soroll metàl·lic que fan els homes quan transporten la pila de bombones taronges: “clang, clang, clang...” Com una campana estrident que no té temps per portar el dol.

I Àcid: producte químic que els joiers habitualment fan servir per tractar l’or. A Nigèria, Afganistan, Pakistan, Índia i Cambodja es registren cada any un nombre molt elevat d’atacs a dones amb àcid. L’àcid és altament corrosiu i els seus efectes sobre la carn humana són devastadors: destrueix la pell, i fins i tot arriba a dissoldre els ossos. La majoria de les dones atacades són menors d’edat o molt joves, i es queden amb el rostre desfigurat de per vida. Els agressors són gairebé sempre familiars, marits o pretendents de la víctima i sovint cometen el crim perquè la noia els ha rebutjat, perquè la volen repudiar o perquè tenen conflictes de terra o de dot amb la seva família.

Ai: en japonès “ai” significa amor.

Albinisme: anomalia genètica caracteritzada per l’absència de pigmentació de la pell, els pèls, els cabells i els ulls. Els albins sovint esdevenen cecs o desenvolupen càncers de pell. A l’Àfrica una de cada 4.000 persones és albina. En moltes societats subsaharianes, els anomenats africans blancs són considerats éssers maleïts o dimonis que cal marginar i exterminar. Moltes llevadores els fan desaparèixer quan tot just acaben de néixer. En alguns llocs se’ls considera éssers màgics que porten bona sort i aleshores són presa de traficants d’òrgans humans i de bruixots, que sacrifiquen els albins comprats o raptats, la majoria nens i nenes petits. Amb les restes dels seus cossos, principalment la pell, fabriquen amulets caríssims que venen a empresaris i polítics que volen assegurar-se el seu negoci. El músic de Mali Salif Keita és albí.

Bellesa: les velletes de Myanmar expliquen a les seves nétes la raó per la qual, al poble Xin, totes les noies es tatuen la cara de negre. Fa molts i molts anys, un rei es passejava a cavall pel seu regne quan, de sobte, va descobrir al mig del camp una noia més bonica que la lluna. El monarca va decidir fer-ne la seva concubina i se la va

emportar. Aviat però, se’n va cansar i la va abandonar. Les noies del poble Xin tenien por que el rei tornés i raptés una altra noia. Van decidir pintar-se les cares de carbó.

Quan el rei, al cap d’un temps, va passar per allà, el va sortir a rebre una llarga filera de noies amb el rostre fosc i brut. De l’espant, el cavall es va encabritar i va anar d’un pèl que el genet no caigués a terra. Home i bèstia van girar cua per no tornar mai més.

Des d’aquell dia, les noies Xin es tatuen la cara de negre.

Bruixa: les bruixes que surten als contes per infants són lletges, dolentes i tenen una berruga al nas. Les bruixes de debò, amb berruga o sense, molt sovint acabaven lapidades a cops de roc, penjades d’una forca o cremades a la foguera. Encara ara, en alguns racons del món, moren persones acusades de bruixeria.

Si ens centrem en la història de les bruixes d’Europa veurem que contràriament al que s’acostuma a dir, el moment de màxima persecució no es va produir durant l’època medieval sinó a partir del segle XV. El terme de bruixa s’ha aplicat a un espectre de persones molt variat, i s’ha anat redefinint, ampliant o reduint segons el context històric del moment. Normalment es culpava l’acusat de mantenir relacions amb éssers malèfics i servir-se dels poders que aquests li atorgaven per causar mal a d’altres persones, ja fos per encàrrec o per voluntat pròpia.

La bruixa gairebé sempre era una persona marginal, sense massa recursos, el més sovint una dona pobra, sola i vella, o bé una persona amb una llengua, una cultura o una religió diferents, com ara els gitanos i els jueus. També les persones considerades heretges per l’església cristiana dominant o els dissidents polítics eren jutjats i cremats, acusats de bruixeria. En general, la gent, provocada o recolzada pel poder establert, trobava en totes aquestes persones una víctima fàcil que feien culpables de tots els seus mals. Així, les grans epidèmies, males collites, fams, guerres i altres desgràcies que van assolar Europa des de finals de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XVIII van portar a la foguera milions de suposades bruixes i en menor grau, bruixots.

A banda del sistema de càstig popular basat en l’execució d’un boc expiatori, la perse-

cució de les bruixes també es va anar sistematitzant des de les altes esferes del poder, recorrent sovint a la manipulació de l’opinió pública a través del terror i del xantatge per incitar denúncies a canvi d’una recompensa econòmica. Per bé que el botxí de les bruixes va tenir sempre múltiples caps i mans, sens dubte qui en va sistematitzar la mort de manera més implacable va ser un organisme de l’església catòlica anomenat Sant Ofici o Santa Inquisició. Creada a Roma al segle IV, no va ser fins a partir del segle XV que el seu tribunal va esdevenir realment poderós. Va funcionar fins ben entrat el segle XIX, principalment a França, Portugal i Espanya, per tal de protegir els interessos de l’Església catòlica així com els del poder secular.

A la península Ibèrica, la Inquisició va dedicar-se principalment a perseguir musulmans, jueus i conversos, a banda d’heretges i opositors polítics, i també dones considerades bruixes. El 1610, el tribunal de la Inquisició va jutjar a Logroño cinquanta-tres persones del poble de Zugarramurdi, la majoria dones: onze d’elles van ser cremades a la foguera, sis vives i cinc mortes a causa de les tortures perpetrades durant el judici.

En aquest cas, la veritable raó per la qual es van cometre aquests crims en nom de la llei i de déu era castigar de manera exemplar una població insubmisa, que es negava a pagar els impostos.

Fora de l’àmbit catòlic també es van produir importants caces de bruixes: un exemple d’això en són els judicis de Salem, petit poble de Massachussets on el 1692 van morir vint-i-cinc persones (un cop més, la majoria dones) de les aproximadament dues-centes que es van arribar a detenir al llarg de tot el procés.

Que la paraula bruixa sigui femenina i no masculina no és una casualitat. El concepte de bruixa es va anar construint al llarg de tota l’Edat Mitjana, a través del filtre patriarcal i misogin de l’Església catòlica de Roma. Tradicionalment la dona havia estat vinculada a la cura del cos, ja fos durant l’infantament, l’elaboració del menjar, la vetlla d’un malalt o la preparació de la mortalla. Hi havia etapes de la vida exclusivament dirigides per la dona, com ara el part. La mentalitat popular precristiana veia en la dona un ésser quasi diví, sensible als secrets de la vida i de la mort, capaç d’engendrar,

alimentar, guarir i fins i tot, comunicar-se amb l’invisible o predir el futur.

L’Església de Roma, en el seu afany d’imposar la seva veu per sobre de qualsevol altre referent espiritual i intel·lectual, va trencar aquest esquema mental popular. Es va començar a produir una dimonització progressiva de la dona, i en especial de la dona sàvia, que basava els seus sabers en la pràctica i en la intuïció i els transmetia des de temps immemorials, de generació en generació. L’Església va voler desfer-se d’aquestes figures femenines autosuficients i lliures, respectades i consultades, que no s’amollaven als seus cànons de dona depenent i servil, argumentant que les descendents d’Eva són dolentes per naturalesa, més febles que l’home i susceptibles d’obeir al diable.

El saber, de mica en mica, va ser acaparat pels homes: cap dona no podia anar a la universitat i exercir de manera legal l’ofici de metgessa malgrat tenir tanta o més experiència que qualsevol dels metges que es llicenciaven amb títol oficial. Els gremis lligats a la medecina com són els apotecaris i els cirurgians tampoc admetien dones en els seus cercles. Analfabetes en la seva gran majoria, eren molt poques les dones que podien escriure manuals de ciència i les que ho feien havien de dissimular la seva persona o afirmar, com ho va fer al segle XII l’abadessa Hildegard Von Bingen, que tots els seus estudis de biologia, medecina i física estaven directament inspirats per la paraula de Déu. Les dones no podien cobrar per oferir serveis medicinals perquè no eren considerades professionals. Només de tant en tant, quan la reina o alguna altra dona de la noblesa no volia ser atesa per un home, el rei lliurava una llicència per exercir la professió amb dignitat a alguna dona de reconegut prestigi en l’àmbit de la medecina popular, tant si era cristiana com si no.

Amb tot, la veu de l’Església va acabar per imposar-se. Al cap de diversos segles de menyspreu i de prohibicions constants, aquestes dones abans quasi divines van ser transformades en éssers diabòlics que calia exterminar.

Cames: l’Aimée Mullins va néixer amb un problema genètic que va obligar els met-

ges a amputar-li ambdues extremitats per sota dels genolls quan ella tenia un any. Van diagnosticar-li que mai no podria caminar. Quan tenia dos anys la nena va posar-se per primer cop unes cames ortopèdiques i va aprendre de mica en mica a caminar i després a córrer. Ha estat campiona dels cent metres llisos i del salt de llargada. També ha fet d’actriu i de model, arribant a desfilar per sobre de la passarel·la amb unes pròtesis tan llargues que la transformaven en una noia de més de dos metres d’alçada.

Per a l’Aimée estar amputada no és una limitació sinó un repte que la fa superar-se.

“La Pamela Anderson té més pròtesis que jo i ningú diu que sigui una minusvàlida”, declara.

Electricitat: el 1886, l’estat de Nova York va decidir que s’havia de substituir la forca per un instrument d’execució més “humà”. Thomas Edison, que acabava de patentar la seva primera bombeta el 1879, i Harold P. Brown, el seu ajudant de laboratori, van ser els encarregats de crear la cadira elèctrica. Aquesta es va posar en funcionament el 1889. Les proves i demostracions es van fer amb gats, gossos i cavalls, i Topsy, l’elefant d’un circ. El primer home executat fou Wiliam Kemmler, el 1890 i la primera dona, Martha M. Place, el 1899. La cadira elèctrica es va popularitzar molt ràpidament per bona part dels Estats Units, sobretot a l’est. El 1929 es va fer una execució múltiple, de fins a set persones. El 1927, Sacco i Vanzetti, dos treballadors italians acusats de robatori i assassinat, van ser electrocutats. El veredicte es va basar en proves manipulades i en els sentiments xenòfobs i ultraconservadors que despertaven els dos immigrants anarquistes en els membres del jurat. L’execució va provocar manifestacions massives a Nova York, Londres, Amsterdam i Tokio, vagues arreu de Llatinoamèrica i grans protestes a Paris, Ginebra, Johannesburg i Alemanya. Finalment, en fer-se públics alguns casos en què el condemnat no moria a l’instant i havia de ser electrocutat diverses vegades, la cadira elèctrica va perdre adeptes i va ser substituïda per la càmera de gas i la injecció letal. Algunes cadires elèctriques veteranes, com ara la Old sparky i la Old Smokey, recorden amb el seu nom que l’electrocució consisteix en cremar les

persones per dins: “spark” vol dir espurna i “smoke”, fum. Actualment encara exiteix com a possibilitat alternativa a la injecció letal als estats d’Alabama, Florida, Carolina del Sud, Tenessee i Virginia.

Forn: segons una vella llegenda de Ghana, Iyaloda era una divinitat que vivia a la terra amb el seu amic, els animals i les plantes. Com que s’avorria molt, un dia va decidir fabricar fills: “mira”, li va dir al seu company, “farem pastissets i els posarem al forn perquè es coguin.” “Molt bé”, va fer ell. Van crear unes figuretes i les van posar al forn. Els primers nois i noies van sortir blanquets com la neu. Els següents van sortir foscos com la nit. Els darrers van sortir mig fets, torradets i daurats. “Molt bé”, va dir Iyaloda, entusiasmada, “ara en farem més...” “No”, va exclamar-se el seu amic una mica acalorat, “ja tenim prous fills per ara! Els hauríem de despertar perquè es puguin moure i caminar.” “Tens raó”, va contestar Iyaloda. Aleshores els dos esperits van insuflar la vida als pastissets i és així com van néixer els primers éssers humans.

Gasolina: al Vietnam dels anys 60’s, Thich Quang Duc, un monjo budista de poc més de dinou anys, va immolar-se públicament per protestar contra les atrocitats del règim dictatorial d’aleshores. Es va ruixar amb gasolina, es va asseure al mig del carrer en posició de lotus, amb les cames encreuades i els ulls tancats per meditar, i així es va quedar, quiet com una estàtua de pedra extreta d’un temple, mentre les flames l’anaven consumint.

Incendi: 1) el dijous 7 de Febrer del 2009 es va declarar un incendi descomunal al sud d’Austràlia, als estats de Nova Gal·les i de Victòria. Va destruir milions d’hectàrees, va arrasar més de 2.000 llars i va matar unes 200 persones així com centenars d’animals: cangurs, coales, vaques, cavalls, etc. L’onada de calor va apujar les temperatures fins a 46 graus i a Camberra els tanatoris rebien una mitja de 50 morts al dia a causa de

l’asfíxia. 2) El dia dia internacional de la dona treballadora és el 8 de març. El perquè d’aquesta data és força polèmic. Hi ha qui diu que va ser un 8 de març de 1857 quan un grup de 129 treballadores que havien ocupat la fàbrica Cotton de Nova York va morir a causa d’un incendi provocat. El propietari de la fàbrica les hauria tancat allà dins i hauria encès ell mateix el foc perquè es morissin. També hi ha qui diu que va ser el 8 de març de 1911 quan un incendi fortuït va cremar vives 146 treballadores de la fàbrica de bruses Triangle de la mateixa ciutat. L’accident s’hauria pogut evitar si s’haguessin pres les mesures de seguretat laboral que s’havien denegat un any abans a les treballadores declarades en vaga.

Joana d’Arc: Joana d’Arc (o Jehanne Darc) va néixer el 1412 a Domrémy i va participar activament en la Guerra dels Cent anys (1337-1453) fins que va ser capturada pels borgonyons, revenuda als anglesos, posada a la presó, jutjada per la Inquisició i finalment, cremada a la plaça de Rouen, el dia 30 de Maig del 1431. Amb el temps, el govern francès va recuperar la seva figura i se la va apropiar, transformant-la en l’heroïna d’una gesta èpica i patriòtica, símbol del centralisme francès més conservador: el 1920 Joana va ser canonitzada i declarada patrona de França. Vuit anys més tard, el cineasta danès Carl Theodor Dreyer va revisitar la seva història des d’una òptica molt diferent a la de la versió oficial. La passió de Joana d’Arc és una cinta muda en blanc i negre centrada en el judici inquisitorial de la noia, basant-se en documentació històrica del seu procés, que mostra l’abús de poder de les altes jerarquies religioses i polítiques i, sobretot, de quina manera aquest poder, de rostre eminentment masculí, oprimeix, tortura i castiga amb la pena de mort totes aquelles dones que no encaixin amb el model femení passiu i sacrificat propugnat. Tres anys més tard, Bertold Brecht va estrenar una peça teatral anomenada Santa Joana dels escorxadors amb la qual denunciava l’explotació i la corrupció generades pel món capitalista: Joana Dark acabava a la foguera per ser fidel als seus ideals de solidaritat humana.

Napalm: el 1972, avions de guerra nord-americans van bombardejar el petit poble de Trang Bang, Vietnam del Sud, amb napalm (“gasolina gelatinosa” altament inflamable, inventada pels militars nazis durant la guerra espanyola del 1936-1939).

Mentre els supervivents de l’atac fugien de les seves cases de palla en flames, Nick Ut va fotografiar una nena despullada que corria cap a ell: “és massa calent, és massa calent”, cridava. Es deia Phan Thi Kim Phuc, tenia nou anys i el napalm se li estava menjant el cos per segons. Nick Ut la va portar a un hospital. La nena s’hi va estar catorze mesos: tenia cremades de tercer grau al 65% del cos i li van haver de fer disset operacions quirúrgiques per tal d’empeltar-li pell al 35% del seu cos. La foto de Nick Ut és la imatge més coneguda del conflicte armat que va assolar Vietnam entre 1964-1975 arran de l’ocupació militar dels Estats Units. El mateix 1972, va rebre el premi Pulitzer. La nena que es cremava va ser convertida en una icona mediàtica pels mateixos que havien manat descarregar napalm sobre la seva casa de palla.

Nina: abans les nines eren de roba, de fusta, de palla, de fang. Eren imperfectes, com les nenes de veritat. Però un dia va aparèixer la nina de plàstic. El seu nom complet és Barbara Millicent Roberts, però tothom li diu Barbie. Va néixer el 1959 de la mà de Ruth Handler, una executiva nord-americana que treballava per a la companyia de joguines Mattel Inc. La Barbie és una noia prima, rossa i d’ulls blaus que sempre somriu. Té un xicot anomenat Ken Carson, del qui es va separar entre el 2004 i el 2009, període durant el qual va flirtejar amb un surfer australià anomenat Blaine. També té una amiga afro, la Christie, una amiga hispana, la Teresa, i una amiga panotxa que està embarassada per tercer cop consecutiu, la Midge. No té fills però sí que té un jardí amb piscina i molts animals, i el Ken fa poc es va comprar un gosset, el Sugar.

La mare de la Barbie, la Lilli, és alemanya, i fins a mitjans dels anys 60 sortia a les tires còmiques del Bild-Zeitung de Hamburg, vestida amb biquini. La Lilli ha hagut de lluitar per ser independent econòmicament i treballa com a secretària. Fora d’Amèrica, les Barbies també s’han multiplicat. La Fulla va néixer a Damasc el 2003, al si de la

companyia New Boy. Té dues amiguetes: la Yasmin i la Nada, totes tres porten vel, tenen una alfombreta rosa per pregar i juguen a fer pastissets. La Fulla és doctora i professora. Diuen que no es casarà mai.

Piròman: persona que travessa (o crema) la frontera entre el Marroc i Espanya de manera il·legal.

Pirotècnia: la pirotècnia va néixer a la Xina, entre els segles VI i X. Els xinesos van descobrir que si omplien canyes de bambú amb pólvora negra i l’encenien es produïa una explosió: “pum!” La rata de terra (o coet borratxo) va néixer el 1200 i quan li van col·locar ales, el cel va començar a omplir-se de focs d’artifici. L’ús militar de la pirotècnia se situa oficialment a la batalla de Kai-Keng, el 1232, quan els xinesos van aconseguir intimidar els mongols a base de coets militars. L’expansió de la pirotècnia a la resta del món es va fer aleshores gràcies als mongols, que van perfeccionar-la per contraatacar els xinesos i la van transportar amb ells en el seu periple cap a Europa. És així com neix l’artilleria militar europea, amb canons que llencen pedres i trossos de ferralla, durant la batalla de Crécy, el 1346. Segles de perfeccionament han donat lloc a milions d’armes de foc: mosquets, carrabines, pistoles, escopetes, metralletes, tancs, obusos, i més.

Pluja: entre el 27 de Desembre del 2008 i el 18 de Gener del 2009, va tenir lloc l’Operació Plom Fos (anomenada també Pluja d’estiu). Durant tres setmanes, Israel va assetjar i atacar militarment per terra, aire i mar la franja de Gaza, a Palestina.

Es calcula que van morir entre 1.166 i 1.417 palestins, la gran majoria població civil desarmada, i 13 israelians. L’ofensiva es va engegar, segons van declarar els portaveus oficials del govern, com a resposta defensiva davant de l’increment d’atacs de Hamàs amb coets Qassam sobre el territori israelià. Durant els bombardejos es va utilitzar un producte químic altament inflamable i explosiu que no es pot apagar amb aigua:

el fòsfor blanc. Els avions van incendiar l’escola que havia construït la ONU a la zona i a on s´havia refugiat la població civil per protegir-se dels raids aeris.

Vestit: al llarg segle XIX les praderies nord-americanes es van anar buidant a ritme vertiginós dels enormes ramats de búfals que des de temps immemorials les habitaven.

El negoci de les pells del Far West es va accelerar amb la construcció de línies ferroviàries que travessaven el continent de punt a punta. S’organitzaven concursos de tir pels passatgers dels trens, i aquests disparaven a tort i a dret des del vagó, matant tants búfals com podien. Els negociants passaven després per treure la pell als animals morts i marxaven, deixant centenars de cadàvers despullats que es podrien sota el sol.

G Ens havíem conegut cap als volts del 2005, a la cambra fosca d’un laboratori fotogràfic de l´Escola Massana. De seguida ens vam entendre. Ella era menuda, amb una veu molt dolça i curiosa. M´agradaven les seves imatges, tot i que no li deia. De fet, un dia, sense que ella se n’adonés, vaig agafar d´amagat una còpia que havia descartat i havia llençat a la paperera: una paret blanca amb una pintada. “Sembla la bandera palestina”, m’havia dit.

En acabar el curs de la Massana, jo li vaig deixar un llibre de cuina d’en Salah Jamal titulat Aroma àrab. Va ser així com el “mjadarah” (un plat típic del Pròxim Orient a base d’arròs i llenties) ens va mantenir unides, presagiant una excusa per a retrobarnos. Des de llavors ens vam anar veient per pura casualitat en diferents manis de Barcelona. Entre la multitud, els crits, les empentes i les fugides dels mossos sempre ens acomiadàvem amb un: “T’he de tornar el llibreeeee d´en Jaaaamal!”

L’últim cop que vaig tenir notícies seves va ser el juny del 2008. Inaugurava una exposició col·lectiva al Cercle Artístic de Sant Lluc, i des d’aleshores, fins a l’hivern del 2009, no vaig saber res més d´ella. El dia 9 de novembre, la Mercè em va escriure un mail. Recordo que era tard i que jo estava molt cansada; tot just feia un mes que havia parit. El títol del correu em va sobtar, i malgrat la son, vaig posar-me a llegir-lo: “Mail súper llarg, ups! però val la pena!!! :-)” Al correu m´explicava el seu accident i que volia fer-se fotos de les cremades. Vaig entendre de seguida que no volia fer-les per autocompadir-se ni per fer pena, sinó

per mostrar-se tal i com era i acceptar-se així, amb aquell canvi físic, però també intern. D’altra banda el desig de fotografiar-se significava que, d´aquí uns anys, quan les cicatrius estiguessin una mica millor, pogués recordar tot el que havia viscut: “sabré conservar la lliçó d´aquesta història?” em diria temps després.

En aquell mail la Mercè ja expressava que volia que les fotos anessin més enllà d´ella mateixa: li agradava la idea de que les veiessin més persones, en especial dones, per ajudar-les a ser més lliures i menys dependents. L´accident i les cicatrius feien que no fos gens fàcil mirar-se al mirall. I després, a sobre, veure les noies dels cartells publicitaris, de les revistes o la televisió. Gens fàcil. Em va remoure molt aquell mail: jo no havia patit mai un accident tan brutal, però també sentia moltes vegades que el mirall em retornava una imatge que no era la meva.

Tots aquells pensaments i emocions compartits, totes aquelles contradiccions pensades i patides, acabaven amb dues preguntes que em van entrar ben endins: “Què és ser normal?

Què és ser bonic?”

Aquella història arribava també en un moment important per a mi: un moment de canvis externs i interns. De seguida vaig tenir molt clar que VOLIA FER AQUELLES FOTOS, i en certa manera, li agraïa que confiés en mi per fer-ho. Ho havíem de provar, i si al final no en sortia res, sempre ens quedarien les nostres paraules i les experiències viscudes juntes.

La meva recent maternitat (l´embaràs i el part com a experiència física-emocional global, transformadora del cos i de la persona) també podria nodrir i fer créixer el nostre projecte, tot i que, sense cap mena de dubte, allò que s´havia d´explicar era

l´accident de la Mercè. Penso que les dues teníem clar que no volíem un projecte autocontemplatiu (encara que a la base d’aquest hi bategués una intenció terapèutica, i per tant, d´autoemmirallar-se), sinó un diàleg compartit sobre unes experiències concretes. Ella tenia tanta por com ganes de tirar-ho endavant, i jo pràcticament igual, pel què suposava per mi pensar també en les meves pròpies cicatrius i ferides.

Era molt important parlar de tot això abans de fer les fotos, no només pel què feia a la tècnica i l´estètica, sinó perquè les dues sabíem que de la mateixa manera que les fotos ens podien ajudar, si ens llençàvem de cap a la piscina podria molt bé ser que ens sentíssim fatal.

Fins aquell moment la Mercè no havia pogut fer-se cap foto de les cicatrius. Ho tenia difícil, no només pel fet psicològic de veure´s les cremades sinó també perquè aquestes estaven principalment darrere de les cames i les cuixes, i s´havia de ser molt contorsionista per poder-les fer. Així doncs no s´havia fotografiat mai directament les ferides del seu cos, però en canvi sí que havia dibuixat i escrit sobre elles. L´hivern del 2009 al 2010 va ser un continu de trobades per xerrar, veure els materials que teníem (dibuixos, dietaris, objectes), fer les sessions fotogràfiques...

Mentre ella m´explicava la seva història, jo tenia l’oportunitat de pensar sobre el meu propi procés. La medicalització extrema i inhumana amb la que vaig viure el naixement de la meva filla havia obert en mi ferides, tant internes com externes. M´agradava la idea de veure el meu embaràs i el meu part, amb les seves marques físiques, com un ritual iniciàtic a partir del qual, a través del cos, incorporava un saber. M´agradava la idea de veure els accidents i les experiències fortes com un “fer tocar de peus a terra”.

Per a la Mercè va ser el fet de cremar-se. Per a mi, parir. Lògicament no és que equiparés ambdues experiències, però d´alguna manera podia entendre-la molt bé.

I si la història de la Mercè arribava en un moment biològic important per a mi, també ho va ser a nivell fotogràfic. Tornant a aquell mateix estiu del 2005, tot just quan la Mercè i jo ens vam acomiadar després del curs de la Massana, vaig descobrir una fotògrafa que va ser una espècie de catalitzadora de totes les meves ànsies per sortir de la fotografia documental que tant fàstic em feia veure reproduïda a la televisió o a la premsa de masses.

Recordo que va ser el 12 de juny de 2005, el dia del meu aniversari. Passejava pel Raval, tal i com acostumo a fer els dies en que m’agrada estar sola, quan de sobte, tot passant per davant del MACBA, un cartell en el que es veia una dona amb un llençol mirant directament a la càmera, em va atraure: “Més enllà de la imatge perfecta” Vaig entrar a l´exposició de seguida. La fotògrafa era la Jo Spence, i veient els seus treballs, vaig tenir aquella sensació que només es té de vegades, quan escoltes o veus alguna cosa que aconsegueix ancorar la teva vida en una cruïlla sense marxa enrere.

En sèries com The Picture of Health, obra que l’artista va anar desenvolupant durant els deu anys que van des del diagnòstic del seu càncer de mama fins a la seva mort el 1992, la Jo va combinar les seves imatges amb la fototeràpia i una profunda reflexió sobre la representació de la salut en relació al gènere i la classe social, sense caure mai en el victimisme. M´agradava com la Jo va fer de la fotografia un instrument de rebel·lió i alhora de teràpia.

L´esperit de la Jo em va acompanyar des de llavors, i aquell hivern del 2009 en que vaig treballar tan intensament amb la Mercè, no em podia treure del cap aquella frase:

“write or be written off” “Escriu o sigues esborrada”, deia la Jo l´any 1988. Escriure, fotografiar, és prendre el poder, és explicar les teves pròpies històries en lloc d’assumir les històries que han fabricat d’altres persones sobre tu.

Sí, havíem d´explicar la història de la Mercè, la nostra pròpia història, però... com? Tot un seguit de dubtes i pensaments em colpien. Molts fronts oberts que no sabia ben bé com resoldre.

1) El plantejament havia de ser biogràfic, atès que l´autorepresentació era un eix central del treball. Volia focalitzar-me en això i en els estereotips de bellesa i salut, i d’aquí fer un salt i ampliar el nostre discurs per reflexionar sobre els models de representació social, a través de la fotografia i la il·lustració.

De seguida, però, van sorgir els problemes reals de la representació o la documentació, que són sobretot els de la censura institucional, la familiar i la pròpia: quines imatges de la Mercè mostràvem i com? Podíem caure en la morbositat ensenyant les cremades i les cicatrius? I si ensenyàvem les cames no depilades? Com se sentiria la Mercè mostrant-se així? Bruta? Lletja? És interessant veure que estem tan carregades de vergonya, desig, temor o trauma que gairebé no podem dir res sobre nosaltres mateixes, encara que com a fotògrafes o artistes semblem tenir molt a dir sobre les altres (*).

2) Des del principi, a més, veia que era important entendre que sempre que hi hagués una fotògrafa i una fotografiada, sempre que hi hagués una història per a explicar, tret que la fotografia o l’intercanvi de coneixements fos recíproc, sempre hi hauria un desequilibri de poder. És per aquesta raó que entenia que només podíem plantejar aquest treball conjuntament, des de la nostra amistat i solidaritat com a dones.

M´interessava treballar allò que ens ajudava a trobar-nos a nosaltres mateixes. Aquest projecte va començar com una història d´aliances femenines, descobrint secrets, partint d´una abundant bateria d´experiències i emocions, i amb molt poques solucions.

Potser el més valuós era l´acte mateix de recollir les experiències i el relat de recordar, no solament els mers esdeveniments, sinó la seva manera de situar-se en nosaltres, l’efecte que van tenir en la nostra manera de veure les coses i l’establiment d´un nou sistema de valors per encarar la vida.

3) En tot el procés hi ha hagut diferents crisis. La primera recordo que va ser per l’impacte que va tenir la Mercè en no sentir res fent la majoria de les sessions de fotos. Se sentia com un robot i alhora hi posava molt de sentiment:

ni explicar als altres res del que havia viscut. Crec que va prendre consciència del què volia dir fer pública una cosa tan privada i es va sentir feble i desprotegida. Per uns instants, el seus dibuixos i els seus escrits l´enfonsaven en la tristesa, en una cosa de la que es va adonar que no era fàcil parlar-ne sense fer-se mal, malgrat l´aparent normalitat amb la què parlava del tema. Llavors, en aquell moment, la Mercè va decidir que havia de parar d´escriure i pintar sobre l´accident. Encara no era el moment.

Simplement no podia parlar d´ella mateixa en primera persona.

Altres moments delicats van ser aquells en els que se li havia de veure la cara a les fotografies. Recordo que a les primeres escenificacions dubtava. Suposo que associava l´accident a una distracció, un error, una feblesa, i d´alguna manera, li feia vergonya.

Les crisis anaven i venien, i cada cop que la Mercè les exterioritzava, jo també em replantejava el sentit de tot plegat: “Per què l´estic fotografiant?

Per què li faig fotos?

Què hi faig aquí?”

“Què estic fent?

Per què m´estic fent fotos?

Què hi faig aquí on em vaig cremar?

Què es tot aquest malson que no sembla un malson?”

Cal afegir que jo tenia por de la meva reacció davant de les seves cicatrius. Sóc una persona molt aprensiva i em marejo tot sovint veient ferides o sang. Tenia por de no poder fotografiar-la, i en el cas en que pogués, no volia reproduir una imatge televisiva i victimista de la dona cremada que “ha perdut la bellesa”. No suportava la idea de que les fotografies es poguessin llegir així. El coratge de la Mercè, la seva intel·ligència, generositat i sensibilitat van fer que, al capdavall, tot fos molt més fàcil del que m’havia imaginat.

Suposo que, de cop i volta, va adonar-se que no volia pensar en el que li havia passat

Amb tants dubtes i crisis d´anades i tornades, tot sovint, havíem d’aturar-nos i re-

cordar perquè era important fer aquelles fotos, i que teníem dintre nostre dues raons súper fortes i sentides: la crítica i la divulgació. La crítica envers la societat masclista i autoritària en la que vivim, i la divulgació per a fer conèixer una realitat, la de les cremades, comuna però força oculta.

Al cap d’un temps de treballar plegades vam veure que quan ens posàvem a racionalitzar el procés creatiu, l´accident i el perquè de tot plegat, ens bloquejàvem. La Mercè es començava a trobar malament i fins i tot li venien ganes de vomitar. Això ens va fer pensar que potser el camí que ens aniria millor per a treballar seria l’intuïtiu, emocional i metafòric.

Anàvem amuntegant molt material, però alhora teníem la sensació d´estar perdudes, ho veiem tot plegat molt gros, no sabíem per on començar. La Mercè em deia que tant de bo jo pogués ser la via “reflexiva racional cartesiana” del projecte, però va ser força difícil per a mi ser-ho, atès que jo també estava parlant indirectament de les meves pròpies cicatrius i ferides.

aquí.

5) Vull deixar clara una cosa: ni la malaltia és guai ni les paraules ni les imatges són neutres. Mitjançant el tan de moda “pensament positiu” veig, amb cert fàstic i molta ràbia, com alguns documents visuals sobre la crisi econòmica capitalista (fotoreportatges sobre els aturats, les vagues, els desnonats...) i sobre desgràcies vàries (malalties, morts, guerres, fams...) incorporen i reprodueixen idees i llenguatges de les classes dominants per tal de reforçar i sostenir la ideologia reaccionària que manté el capitalisme dempeus.

La pandèmia del pensament positiu, que s´utilitza per intentar convèncer la gent de que perdre el treball és una “gran oportunitat per a obrir-se a nous horitzons” o de que tenir càncer és un “regal per a veure la vida amb més optimisme” és, com deia Pierre Bourdieu, una violència simbòlica en la que un grup imposa significats, idees i símbols sobre la resta.

4) No hem estat massa bones amigues de les línies rectes i per això ens hem perdut molt fins a arribar on som ara. La nostra “Petita enciclopèdia o diccionari il·lustrat de com cremar-se la pell i continuar essent bonica” (títol provisional que vam donar al llibre, seguint la petja d’aquells totxos il·lustrats del segle XVIII, estil Diderot o D’Alembert) va evolucionar fins a convertir-se en una primera maqueta que no ens va acabar de convèncer: deixava de banda el projecte estrictament fotogràfic i prenia cos un projecte més visual i gràfic, fent del llibre un objecte en sí mateix. No ens agradava. Vam seguir donant forma al projecte, aquesta vegada reprenent la visió fotogràfica i textual inicial, li vam donar la volta, el vam colpejar, el vam matar i en va sortir això que veus

Aquest pensament positiu s´ha infiltrat en tots els aspectes de la nostra quotidianitat mitjançant un colonialisme visual brutal i cada cop menys subliminal: des del primer cafè del dia ens plouen els missatges i les ordres per veure les injustícies com a oportunitats: “Tu día es lo que tú decides”, “Esto lo arreglamos entre todos”, “De la crisis saldremos todos reforzados”, “La crisi és un moment d´oportunitats”, “S’ha de pensar en positiu”. La dictadura del pensament positiu predicat pel neoliberalisme anima a negar la realitat.

Cremar-se la pell en un accident no és guai. Que les imatges hagin buscat certa bellesa o una determinada estètica no vol dir que hagi volgut embellir quelcom que ha estat

una experiència dura que tant de bo que s’hagués pogut evitar.

Com a fotògrafes i artistes, tenim la tasca i la lluita constant d´aprendre a escoltar, mirar, veure i identificar la possible infiltració del neoliberalisme i el llenguatge positiu a les nostres pràctiques fotogràfiques per a mantenir els nostres espais lliures del control neoliberal i per a acabar amb aquest consentiment.

6) Suposo que a les dues ens agradaria que aquest llibre animés d´altres persones a dir que són felices i boniques en la seva imperfecció.

M´agradaria pensar que aquest treball pot ser un pas per alliberar-nos dels discursos que ens ensinistren per ser identificades com a exemplars del sexe femení. M´interessa molt tot allò que visibilitza la construcció social (tant a través dels mitjans de comunicació com de la publicitat) d´un determinat cos i rostre femení basat en una bellesa estandarditzada i normativa: cabell llarg i brillant, rostre rodonet amb els pòmuls marcats, pestanyes llargues i ondulants, llavis grossos i sensuals, cos estilitzat, prim i moldejat, pell de nina... Elements d´un cànon excloent que ens determina socialment com a dones, que genera frustracions, tensions, malalties i repressió.

Estic farta de la normalitat.

Estic cansada de que se m´imposi aquesta feminitat. I suposo que aquest treball també va d´això. Hi ha vida més enllà de la “dieta milagro”. M´encanten les dones malgirbades, brutes, felices amb els seus pèls, les seves cicatrius, les seves ungles gens polides, el rímel escorregut i que volen fugir del Paradís, anunciat per un cartell llampant de Corporación Dermoestética. Feminitat i masculinitat són dos pols d’adoctrinament massiu i no em crec que cap dona recreï la seva feminitat sense curtcircuits, pors i

renúncies. Fa molt de temps que no m´identifico amb allò de “me encanta ser mujer” amb el que pretenen vendre´ns compreses immaculades i protocancerígenes, però això no vol dir que ho tingui tot superat.

M´agrada veure’ns a la Mercè i a mi com a autores col·lectives. En aquest procés em costa veure on s’acaba el meu treball i on comença el seu. A més, penso que ens hem d´allunyar dels paràmetres d´avaluació artística hegemònics (autors i drets d´autor, influències, tècniques...). Vull que la meva veu es confongui amb la seva i amb la de tantes d´altres que van arribar a mi a través de l´activisme, dels llibres, de les fotografies.

Vull fer meus els records i experiències alienes. Ja ho hem dit, escriure en primera persona és un exercici de streaptease íntim moltes vegades autocomplaent, moltes vegades torturador. Com si es tractés d´un àlbum de hip-hop la Mercè es marca un “solo” entretallat per la meva veu. Així és com jo veig aquest treball col·lectiu.

Aquest és un llibre que té per metodologia la passió, la ràbia, l´amistat i les emocions. És un llibre de visibilització lúdica, estètica i política. Punt. (*) Desobeint les regles gramaticals androcèntriques utilitzaré el genèric femení per escriure.

NOTA FINAL A tots els cremats del món mundial.

A les dones cremades vives pels seus marits, amants o germans.

A totes les plantes i els animals que moren cada vegada que un imbècil cala foc a un bosc o una selva.

Als infants de Gaza que van desaparèixer sota una pluja de fòsfor blanc mentre jo em recuperava de les meves últimes ferides.

A la senyora Juliana, la meva estimada companya d'habitació.

A tots els doctors, infermeres i personal sanitari que em va ajudar a refer-me. A la Conchita, que sabia momificar-me com ningú, i a la Cati, que entrava a la meva habitació dient: “bon dia, floreta!”.

A la Mercedes Sosa, que va morir el 2009, i a tots els artistes que curen les ferides invisibles.

A l'Ester Casals, que em va fer Reiki a distància des de la primera setmana després del meu accident.

A la Carolina i a la Jimena que van ballar amb mi i les espelmes.

A totes les persones que m´han explicat les seves històries de foc i de cendra.

A Ràdio Nikosia, la Bea Cantero i tota la gent que ens ha ajudat a difondre el llibre.

Als meus amics i amigues que m'han trucat, escrit, enviat regals i visitat.

Al Joan Casas, que em va guardar la feina mentre jo encara estava convalescent.

Al gat-que-feia-olor-de-gessamí.

Als meus companys de pis del carrer Princesa i a tots aquells que van viure amb mi l'accident.

A l'Olatz, que em va salvar de les flames: mai tindré prou paraules per donar-te les gràcies.

A la Cris, que es va cremar de petita i que és la meva mitankala.

A la meva família.

Al meu pare i a la meva mare, sense els quals no hauria nascut ni seria la que sóc.

A l'espelma que em va cremar.

A la Noe i la Lucía: sense vosaltres aquest llibre no existiria. Sou màgiques i us estimo.

NO FAIG LES COSES SOLA. GRÀCIES: A la meva estimada Lucía, per omplir-me el cor d'alegria cada matí i per tot el que m'ensenya.

Als meus pares, Manuel i María, per estar sempre al meu costat.

Al Manuel, l'Alex i el Mario, amb tot el meu carinyo.

A l'Alba i la Gemma Quinto: sou les millors germanes del món.

A l'Steffi Fock, la meva estimada germana i amiga.

A la Laura P. Sola, la meva amiga de tota la vida.

A la Laura García, la Carol Jobé i la Lúa Ocaña, amigues amb qui he après a mirar.

Al Llorenç Raich i al Carles Costa de l'Institut dels Estudis Fotogràfics de Catalunya.

A la Srta.Jess Spinoza, germana i musa.

Al Jaume Quinto.

Al Jaume Roqueta, el meu amor boig i estimat.

A la Mercè, per obrir i compartir el seu cap i el seu cor. T'estimo, germana.

Edició en català, juny del 2017 https://lescomares.tumblr.com/

Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/